La Salut esta situada al costat del camí de les Coves del Salnitre de Collbató.
Us passo la seva història:
Va ser reconstruïda després de la Guerra Civil.
El dilluns de Pasqua s’hi celebra un aplec.
De planta rectangular i sostre a dues vessants.
Presenta un campanar d’espadanya que corona la façana. La sagristia es troba adossada a l’ermita. Davant l’entrada hi ha esglaons d’accés.
La porta és un arc ogival amb flors d’estil modernista al capitell. La façana està decorada per arcs cecs, tres a cada banda.
A sobre la porta i sota el campanar hi ha tres arcs ogivals.
Els actes de l’aplec comencen amb la processó des de l’església de Sant Corneli. Després hi ha missa, al final de la qual es canten els goigs en honor de la Mare de Déu de la Salut, ballada de sardanes i dinar popular. Des d’antic la gent del poble i dels voltants hi venia a demanar favors a la Mare de Déu i, en agraïment, després li portaven exvots.
La Salut de Collbató és una ermita de Collbató (Baix Llobregat) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputació de Barcelona
La capella romànica de Sant Joan Samora està situada prop de la carretera B-224, km 21,75, a 1.000 m. damunt un petit turó del municipi de Sant Llorenç d’Hortons.
Us passo la seva història:
El temple fou edificat en el segle XII.
Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1080.
En 1304 apareix com a sufragània de la parròquia de Gelida.
A partir del segle XV, en canvi, apareix com a capella dependent de Sant Llorenç d’Hortons.
És un edifici d’una sola nau amb una capella afegida a la façana nord. L’absis, semicircular, té una finestra de doble esqueixada. La coberta interior és de volta apuntada sobre arcs torals. La porta d’accés, d’arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. La construcció es completa amb un campanar d’espadanya de dues arcades de mig punt i coberta exterior de teula a dues vessants.
El material emprat en l’obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l’absis i irregulars a la resta. Al mur de ponent hi ha restes d’Opus spicatum. Pica baptismal. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S’assenta damunt d’un peu afegit posteriorment.
Viquipèdia
La seva decoració consisteix en dos gruixuts bordons immediats a la boca i un altre junt a la base que emmarquen un espai decorat amb motius geomètrics. Sota dels bordons superiors hi ha una sanefa repussada en dent de serra, amb les puntes dirigides a terra. Sortint del bordó inferior hi ha una altra sanefa formada per un seguit de triangles molt allargats amb un rombe a cada una de les seves puntes.
Capella de Sant Joan Samora és una obra del municipi de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Cristòfolde Canyelles o de Fàbregues esta en el camí de Collbató a Piera dels Hostalets de Pierola.
Capella molt enrunada, de planta rectangular, no hi ha restes d’absis i tan sols queden la façana i un tram de paret. A la façana hi ha dues portes, una d’arc de mig punt i dovelles.
Sembla que va ser utilitzada per usos no religiosos com ho demostra l’existència d’un cup a l’interior i les restes d’una ampliació o pis sobrealçat on s’hi observa maó i un cos adossat en el seu costat esquerre.
A l’interior hi ha restes de motllures ornamentals.
També tenia un campanar d’espadanya fet amb maó.
El 1033 existia l’ermita de Sant Cristòfol i Sant Martí situada en un turó sobre Can Cardús als límits del terme de Pierola i Masquefa.
Aquesta va ser traslladada i edificada de nou el 1374 en la peça de terra que va donar el noble Albert Durfort en el lloc anomenat Font de les Fàbregues en l’antic camí que anava al monestir de Montserrat, tocant al límit del terme de Collbató i Pierola.
El 1767 hi ha un permís del Vicari General per beneir la capella bastament obrada.
L’ermita fou saquejada i incendiada pels francesos durant la guerra del Francès i actualment està enrunada.
Sant Cristòfol és una ermita al terme municipal dels Hostalets de Pierola (Anoia) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Ermita de la Santa Creu de la Plana està situada a prop i a llevant del petit nucli de Sant Joan d’Oló, al sud-oest de Santa Maria d’Oló.
Us passo la seva historia:
Aquesta església apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d’Oló.
I el 1166 es documenta una sagrera de Santa Creu que ha de correspondre’s amb aquesta església.
El 1175 Pere d’Oló i la seva muller Dolça, senyors del terme, li feren un primer llegat piadós en el seu testament.
Segons dades de l’arxiu de Sant Joan d’Oló apareix documentada el 1413 i 1512.
Al construir-se la nova parroquial de Sant Joan d’Oló a la Plana, entre el 1629-39, l’església de la santa Creu s’anà eclipsant en estar la parroquial tan a prop.
El 1936 fou profanada i quedà sense culte.
Al llarg dels segles ha sofert poques modificacions.
Actualment està sense culte, es fa servir de paller i el seu estat de conservació és bo.
Santa Creu de la Plana és una església romànica del segle XI pertanyent al poble disseminat de Sant Joan d’Oló, del terme municipal de Santa Maria d’Oló, al Moianès.
Es tracta d’una petita església romànica, senzilla però molt ben conservada. D’una sola nau amb absis a llevant, correspon a un temple ja del segle XII, sense ornamentació a l’exterior.
Té un senzill campanar d’espadanya damunt de la façana de ponent.
La porta, adovellada, és també a la façana oest. Al mur de migdia hi ha una finestra romànica de doble esqueixada. L’església sofrí modificacions al llarg de l’edat moderna, però ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat.
Església d’una sola nau coberta amb volta de canó, rematada amb un absis semicircular a sol ixent cobert amb volta de quart d’esfera. Al entre de l’absis hi ha una finestra, ara tapiada, de doble esqueixada.
L’accés a l’església es fa pel cantó de ponent on hi ha una porta adovellada. En aquest mateix mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya.
El mur que tanca la nau a l’est sobresurt més que la teulada, a doble vessant, i l’absis. Al cim d’aquest mur hi ha una creu que és un dels pocs elements decoratius de l’edifici.
Al segle XVII o a principis del XVIII l’església fou transformada. Es recobrí d’argamassa, es tapà la finestra absidal i es reforçà amb un contrafort situat a l’extrem sud.
Jordi Continjoch i Boada / Generalitat de Catalunya
L’interior de l’església actualment està enguixat.
Jordi Continjoch i Boada / Generalitat de Catalunya
L’Ermita de la Santa Creu de la Plana està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Castell de Vilafortuny esta situat en l’Avimguda de Vilafortuny de Cambrils.
Us passo una amplia documentació histórica:
L’any 1152 Vilafortuny surt esmentat per primera vegada en la carta de població de Cambrils, on s’esmenta que s’havia adjudicat a Guillem de Fortuny, i és citat de nou com a límit amb Cambrils al 1178.
El 1154 Guillem Fortuny declarava que només reconeixia com a senyor el comte de Barcelona, i que no obeiria a cap dels altres senyors.
El 1194 l’església de Vilafortuny ja donava servei a la població.
El gener de 1220 els seus propietaris, Bernat de Benaiges i la seva muller Maria, van decidir entrar en la vida monàstica, ell a Santes Creus i ella a Vallbona de les monges, i cadascun va aportar al respectiu monestir 1.000 sous damunt del Castell de Vilafortuny, i van fer altres donacions a l’arquebisbe de Tarragona.
El 1292 el rei Jaume II permutà tots els drets i delmes que hi tenia a Vialfortuny amb l’arquebisbe a canvi d’altres drets damunt de Mont-roig i Alcover.
El desembre de 1391 l’arquebisbe Ènnec de Vallterra comprà al rei tots els drets que aquell tenia sobre Vilafortuny.
El 1341 el senyor de Vilafortuny era Arnau Roger de Pallars, i va ser previngut per l’arquebisbe perquè estigués preparat per a la guerra de Castella.
L’any 1376, davant de Vilafortuny, les tropes reals van derrotar les de l’arquebisbe i la ciutat de Tarragona.
El 1378 hi havia 17 llars. Vilafortuny, constava com a feu de Joan d’Olzinelles i formava part de la Comuna del Camp de Tarragona.
El 1391 l’arquebisbe adquireix tots els drets que sobre Vilafortuny tenia el rei.
El 1413 Vilafortuny tenia només 4 llars, 1 a 1497, 7 a 1515 i 3 el 1553.
El lloc es despoblava i el 1442, el seu nou senyor feudal, Galceran Desprats, va obtenir del consell tarragoní franquícies per a tothom que anés a repoblar el lloc.
Pirates i corsaris van atacar i assetjar la costa, sobretot Salou, Vila-seca i altres indrets durant els segles XV i XVI i finalment al juliol de 1582 set galions sarraïns desembarquen a Vialfortuny i aquest cop destruïxen el castell.
La població va declinar arran els atacs de pirates i de les febres palúdiques.
El 1763 es trobava deshabitat. Fou comprat pel comerciant reusenc Salvador de March, que el rehabilità.
A la primera meitat del segle XIX tenia 40 habitants i va ser incorporat al terme de Cambrils.
Després de l’època senyorial, quan el castell va passar a mans privades, va ser propietat dels descendents de Salvador de March, Joaquim de Miró i de March i Ferran de Miró i d’Ortaffà, i després de la família Castellarnau de Tarragona i, després, va passar a mans de la marquesa de la Mesa de Asta. En aquesta època el castell tenia premsa d’oli i de vi, celler, mina d’aigua amb la seva bassa, uns grans corrals de porcs i pastures per a vedells i vaques. A més, el castell disposava d’una capella on se celebrava missa quan venien els amos o quan hi havia colònies.
Durant la Guerra Civil, l’edifici fou assaltat per milicians republicans i, posteriorment, s’hi instal•laren les Brigades Internacionals. Els soldats van construir trinxeres de fusta amb espitlleres per canons al pinar de Vilafortuny per tal de defensar la costa. Mentrestant els pagesos dels masos del voltant havien cavat els seus propis refugis sota els masos o sota un garrofer. Curiosament el castell de Vilafortuny no va ser mai bombardejat durant la guerra. Poc abans que el bàndol franquista ocupés la comarca, les tropes que s’allotjaven al castell de Vilafortuny van fugir cap al nord.
El dia 15 de gener de 1939, els nacionals ocupaven el Camp de Tarragona, i un petit grup de militars es va arribar al castell per anunciar el canvi de règim.
Amb el boom turístic l’edifici fou comprat pel grup Curt, una empresa del grup Rumasa, que hi feu una rehabilitació.
Després d’una fase de semiabandonament, el castell fou comprat per un particular l’any 2000, la família Aparici. Ha sofert nombroses modificacions, recentment ha estat restaurat pel seu propietari actual, de la mà del restaurador Paco López Villegas, conservant la torre mestra i el pont d’accés al recinte emmurallat d’origen medieval.
Recentment, al 2019, s’ha descobert que el castell està edificat sobre la part més elevada d’una petita ciutat de la tribu ibèrica dels Cossetans. Una part de les restes ha de ser encara investigada arqueologicament. Els primers indicis apunten l’existència d’una població protegida per muralles, que hauria estat possiblement afectada durant la segona guerra púnica.
El castell de Vilafortuny, situat al veïnat de Vilafortuny al terme municipal de Cambrils,
és un edifici de caràcter defensiu i militar del qual els orígens es remunten al segle XII.
S’hi han trobat diverses restes dels Cossetans que van habitar la contrada on actualment hi ha el castell.
Era el nucli senyorial d’una antiga població que hi va créixer al voltant format per diversos masos.
El castell està situat dins el nucli de la vila del principi del segle XII, que pertanyia a la senyoria de Guillem de Fortuny.
Amb el pas del temps ha estat molt restaurat i s’han conservat pocs elements de l’època medieval.
És de base rectangular amb dues plantes, té un pati interior amb una petita capella amb campanar d’espadanya.
El teulat és de dues vessants.
Les façanes, recobertes de ciment, foren repicades pels actuals propietaris i ara s’observa la pedra original de l’edifici.
Presenta dos cossos annexes i una torre de planta quadrada coronada amb merlets.
Hi ha finestres amb llindes d’època medieval, amb arabescs i arcs conopials.
El castell està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.
L’església parroquial de Santa Maria es troba al centre de la població, a la plaça Major de Folgueroles.
Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva història:
Fou bastida a mitjans de segle xi (1060).
Al segle XIII s’hi afegí un atri que més tard s’ajuntà a la nau. En època barroca es bastí la façana de ponent al mateix temps que s’aixecà la volta i el campanar d’espadanya, d’unes dimensions poc freqüents.
Es va perdre també el retaule d’altar obrat vers 1735 per S. Pujol.
Fins a l’any 1884, la part davantera fou ocupada pel fossar que després passà a ocupar la part esquerra i posterior de l’església, i ja al segle XX se suprimí del tot.
Fins a la guerra del 1936 gaudia d’uns sarcòfags d’estil gòtic adossats a la façana, sota uns arcosolis. Durant aquesta guerra es va destruir també la portalada, ja que l’església es va convertir en garatge.
Anys més tard es va reconstruir sense respectar la tipologia ni el color de la pedra de la resta de l’edifici. Aquestes obres foren dirigides per C. Pallàs, arquitecte de la Diputació.
El temple actual és de nau única capçada per un absis semicircular. Originalment sembla que comptava amb tres absis, dos dels quals van ser enderrocats al segle XVII i substituïts per la sagristia i una capella lateral.
Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya
L’absis que ha perviscut presenta decoració d’arcuacions entre lesenes i tres finestres de doble esqueixada, amb la particularitat que la central se sobreposa a la lesena. Al mur de migjorn es conserva un tram de les arcuacions que devien recórrer les dues naus. La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta de quart d’esfera.
Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Tot l’interior ha estat repicat deixant la pedra vista i posant en relleu els elements romànics originals (finestres cegades, portes, etc). Al segle XVIII s’incorporà l’atri a la nau, afegit al segle xiii a ponent, i es dissenyà l’actual façana barroca coronada pel campanar d’espadanya.
La portalada original romànica de migjorn va ser traslladada a la façana de ponent emmarcada en un cos sobresortint formant una espècie de templet. es tracta d’una portalada d’arcs en degradació de mig punt amb arquivoltes sostingudes per dues columnes per banda amb capitells decorats amb motius vegetals i figuratius. En la reconstrucció es va invertir la ubicació interior i exterior dels capitells.
Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya
En el Museu Episcopal de Vic es conserven uns fragments de pintures murals d’estil gòtic incipient, que representen l’escena del Calvari. Estan datades a finals de segle XIII.
A l’exterior, hi ha també un relleu inacabat de Manolo Hugué al timpà de l’arc paredat de l’atri del mur de migjorn, col·locat en commemoració del centenari del naixement de Jacint Verdaguer.
Santa Maria de Folgueroles és una església de Folgueroles (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Capella de Sant Jaume de Viladòrdila està al costat de la masia de mas Ferrer, dins del Polígon industrial de Can Masferrer de Montornès del Vallès.
Rosa M. Andres i Blanch -1983 / Generalitat de Catalunya
Capella de planta rectangular amb una sola nau i capçal pla. Les parets estan arrebossades i pintades d’un color vermellós.
La coberta és a dues vessants i el campanar d’espadanya s’erigeix sobre la façana.
Rosa M. Andres i Blanch -1983 / Generalitat de Catalunya
La porta d’entrada està coberta amb un arc pla sobre el qual hi ha un guardapols en forma d’arc conopial que s’allarga pels costats dels brancals i on s’observen sengles figures.
Rosa M. Andres i Blanch -1983 / Generalitat de Catalunya
A la de l’esquerra és reconeix una cara barbuda amb vestit d’estil renaixentista, mentre que la de la dreta està en molt mal estat. Als brancals i a la línia d’impostes hi ha dues cares d’àngel que miren a l’interior.
Rosa M. Andres i Blanch -1983 / Generalitat de Catalunya
D’aquí arrenquen unes columnetes que descansen sobre bases senzilles. A l’espai que deixa el guardapols conopial es pot observar un Sant Jaume rabassut.
Sobre la porta principal hi ha una finestra en forma d’òcul el·líptic.
De l’interior de la capella destaca una pica d’aigua beneïda que està encastada a la paret. Sobre l’atri hi ha una petita estructura de cor a la qual s’accedeix per una escala lateral.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autors de la fitxa :KuanUm – Juana María Huélamo Gabaldón. / Ajuntament de Montornès del Vallès / Inventari Patrimoni de la Generalitat de Catalunya.
La Capella de Sant Pere del Soler s’arriba per la Carretera de Navàs al Mujal i Sant Cugat del Racó. A uns 400 m passada l’església de St. Cugat, cal agafar una pista a la dreta (nord-est) a un 1 km trobareu la masia El Soler, on hi ha la Capella.
Capella que està adossada a la masia del Soler, a l’angle nord-est de la casa. Fou construïda a finals del segle XIX en estil neogòtic i està dedicada a sant Pere. És d’una sola nau, de planta rectangular, i té una petita sagristia adossada al sud. La façana principal, encarada vers llevant, consta d’un portal de llinda plana rematat per un arc ogival cec i, al seu damunt, té un òcul decorat amb una traceria gòtica i una campanar d’espadanya. Els paraments són fets amb un aparell de carreus força grossos i regulars. Les façanes laterals presenten sèries de finestres rematades amb arcs ogivals i decorades amb vitralls (quatre al nord i tres al sud).
A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria i als peus té un petit cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol. Les imatges que es conserven a l’altar són relativament modernes, probablement de començaments del segle XX.
Observacions:
Informació facilitada pels propietaris.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Nota : El nostre agraïment a la propietat de la masia del Soler per facilitar-nos poder fer les fotografies.
Santa Margarida de Viladepost, esta molt a prop de la Cra. BP-4313, km 50,8, un camí hi porta directament, és municipi de Castellnou de Bages.
Us passo dades històriques:
Fou l’antiga parròquia del castell d’Argençola, documentada al segle X, situada a prop del Mas de Viladepost.
Es considera que l’església de Santa Margarida apareix documentada des del 1205.
Els anys 1294 i 1295 apareix esmentada Santa Margarida de Villa Porcorum, que es correspondria a la mateixa capella.
Les reformes foren poques; només el 1646 es reconstruí el portal del mur de migdia i possiblement s’alçà el campanar d’espadanya, alhora que s’arrebossava l’exterior i s’enguixava l’interior.
Capella rural d’una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular a l’est.
Aquest presenta una finestra de doble esqueixada. La coberta és de teula àrab a dues vessants a la nau central.
Al mur de migdia hi ha un portal amb la data de 1646, any en què probablement es va construir sobre l’anterior edifici.
Al mateix mur trobem una finestra refeta.
Al cantó de ponent s’alça un campanar d’espadanya de factura i característiques diferents a les de la resta de la capella.
A sota seu s’obre una petita finestra de mig punt.
Oliveras Rubiralta, Maria Alba – 1989 / Generalitat de Catalunya
No destaquen ornamentacions.
Santa Margarida de Viladepost és una església romànica del municipi de Castellnou de Bages, és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
Capella de Santa Maria de l’Alou està front de la masia l’Alou en mig d’un camp i l’entrada dona front a la C-16.
Us passo la seva historia:
L’estructura de la capella és, excepte el portal d’entrada, de tradició romànica.
Anteriorment la capella havia estat dedicada a Sant Joan, pel que es coneixia amb el nom de Sant Joan de l’Alou.
Hi ha controvèrsies a l’hora de datar aquesta capella: hi ha qui la data del segle XIII i d’estil romànic i de transició al gòtic, i hi ha qui la data ja entrat el segle XV.
És una antiga capella, actualment sense culte i dedicada a pallisses, coneguda com a Capella de Santa Maria de l’Alou o Santa Margarida.
De nau rectangular, amb coberta a doble vessant. A la façana hi ha un gran portal de mig punt, adovellat, a la dovella central del qual hi ha esculpida una creu. A la part central de la façana s’hi aixeca un petit campanar d’espadanya, d’un sol ull, construït a base de pedra menuda, que s’assenta sobre la base d’una espadanya més grossa.
A la part posterior, un absis semicircular abraça pràcticament tota la nau.
Terra, aigua i racons 