Sant Julià de Vallfogona de Vallfogona de Ripollès

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

Sant Julià de Vallfogona . La Salut de Vallfogona de Ripollès.

Us passo la seva historia:

• El lloc de Vallfogona es documenta per primera vegada l’any 900 en nombrosos contractes de compravenda i donacions a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
• És precisament la seva abadessa Ranlo, que va manar construir el temple de sant Julià, consagrat el 23 d’abril de l’any 960 en presència del bisbe Ató de Vic.
• Posteriorment es reedifica al segle XII i ha subsistit fins als nostres dies.
• El segle XV la volta de la nau caigué per efectes del terratrèmol, i es reconstruí de nou en una forma una mica apuntada.
• El 1756, es començà l’edificació de la nova església, anant enderrocant la part romànica conforme avançava la seva construcció, aquesta no es va acabar, quedant l’edifici amb l’estructura amb què el coneixem avui dia. L’interior va ésser totalment decorat en l’estil de l’època, es va construir el cor i sobre la primitiva finestra romànica de la façana es va construir un ull de bou, tapant exteriorment aquesta finestra.

Roger Vinent Arnau – 2006 / Generalitat de Catalunya

Situada a l’extrem de llevant del poble de Vallfogona, sota la carretera de Ripoll a Olot. Temple d’una sola nau, amb planta dividida en dues parts, de diferent amplada, que corresponen a la part romànica a l’atri, i barroca al presbiteri.

Roger Vinent Arnau – 2006 / Generalitat de Catalunya

Té adossades entre els contraforts d’aquesta última època, capelles laterals.

Jordi Cantijoch Boada /Generalitat de Catalunya

El presbiteri és realçat amb escales del nivell de la resta de la nau, i té un baldaquí. Aquesta part de l’església és amb volta decorada en colors vius, segons el gust del barroc popular de l’època però de poc interès.

Les pilastres sobre les que descansen els arcs torals de la part romànica, són més estretes en la base que en l’arrencament dels mateixos arcs. La porta d’accés del segle XII té arquivoltes en degradació amb pinyes esculpides, i els arcs descansen sobre capitells i columnes molt deteriorats. La façana conserva esgrafiats de principis del segle XIX i és rematada a la part central per un pesant campanar, a la dreta de la façana hi ha una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar.

Jordi Cantijoch Boada /Generalitat de Catalunya

Sant Julià de Vallfogona és una església romànica del municipi de Vallfogona de Ripollès és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Sant Miquel del Mont d’Olot

Sant Miquel del Mont està situat en el cim de la serra de Sant Miquel del Mont (Garrotxa).

Sant Miquel del Mont és una serra entre els municipis de la Vall de Bianya, Olot i Riudaura, a la comarca catalana de la Garrotxa.

Al cim, amb una cota de 792,6 metres, s’hi troba l’església romànica de Sant Miquel del Mont i un vèrtex geodèsic (referència 296087001 de l’ICGC).

Us passo dades xde la seva historia:

• El mateix nom de Sant Miquel pot indicar que abans hi havia un oratori dedicat al déu Mercuri.
• L’església fou consagrada l’any 958 pel bisbe de Girona Arnulf.
• La primitiva edificació fou substituïda per l’actual fàbrica.
•  En data indeterminada va perdre la categoria de parròquia i es convertí en sufragània de Santa Margarida de Bianya.
• A mitjan segle VXI hi ha una referència documental de l’enderroc del campanar vell.
• El temple fou restaurat el 1933.

És un edifici d’una sola nau rectangular amb absis semicircular mirant a llevant.

La coberta és a dues vessants, tret de l’absis que és a una vessant, i feta de teula àrab. L’aparell és de carreus ben escairats.

El portal d’entrada compta amb tres arcs de mig punt en gradació, timpà i llinda. Es conserven dos àbacs però no les columnes de les que, suposadament, formaven part.

A la part dreta del portal hi ha una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada.

El perímetre exterior del temple és resseguit per un fris que es desenvolupa per la part superior dels murs, sustentats per petites mènsules.

 Al mur exterior de l’absis es pot veure un sòcol bisellat més ample que la resta de la conca absidal. A la façana de ponent es troba el campanar, d’espadanya i doble obertura.

A l’interior una cornisa indica el punt d’arrencada de la volta, que és lleugerament apuntada a la nau central i de mig cercle a l’absis.

Als murs i a l’absis existeixen mènsules decorades amb elements ornamentals, malauradament en molt dolentes condicions. A la cornisa hi ha un tipus de decoració figurativa amb la representació d’una figura humana.Aquests relleus presenten una certa similitud amb els relleus de l’interior de l’església de Sant Vicenç a el Sallent i amb els capitells de Santa Maria de Porqueres.

Sota l’església hi ha vestigis d’una torre de guaita possiblement romana de 5,5 m x 5,5 m de costat i 0,7 m de gruix, amb un recinte exterior de 14,5 m a 17,5 m. La seva alçada devia ser de tres a cinc metres.

Us passo un itinerari per poder fer arribar fins Sant Miquel del Mont :

https://www.itinerannia.net/es/itinerarios/sant-miquel-del-mont-el-mirador-de-la-vall-de-bianya-ruta-5-vall-dels-sentits/

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Sant Andreu del Coll d’Olot

Sant Andreu del Coll està situat a la falda de la vessant sud de la serra de Sant Miquel del Mont d’Olot.

Us passo la seva historia:

• L’església actual és una construcció del segle xii, però les primeres notícies de la seva existència daten del 953, quan el comte de Besalú, Wifred, féu donació del monestir de Santa Maria de Ridaura i les seves pertinences al cenobi de Santa Maria la Grassa. El 995 el bisbe de Girona va fer la consagració del temple anterior a l’actual.
• Fins a l’any 1936 l’església conservà una notable làpida sepulcral gòtica, d’alabastre, en la qual es representava l’enterrament de Berenguer del Coll, senyor del veí castell romànic. Avui n’hi ha una còpia de guix al museu d’Olot.
• Des de l’any 2006, els Amics de l’Alta Garrotxa, s’han proposat recuperar l’entorn, l’ermita i l’aplec que se celebra el diumenge abans de la festa de sant Andreu apòstol (30 de novembre).

El temple presenta una sola nau amb absis circular que presenta finestra central i un fris sostingut per mènsules senzilles i cornisa.

Per la part nord s’hi ha afegit la sagristia, posterior al romànic.

La porta d’entrada és al sector de migdia. A les façanes nord i sud hi ha una cornisa.

El campanar, que havia estat de cadireta, és de torre amb teulat a quatre vessants i s’assenta sobre l’extrem sud-oest de l’edifici. Cal datar-lo del segle XVIII.

Es va haver de refer a causa de les destrosses ocasionades pel llamp que hi va caure l’estiu de 1876.

Sant Andreu del Coll és un edifici religiós del municipi d’Olot protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Castell Coll d’Olot

El Castell Coll està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot.

Antoni Pladevall i Font / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

• El casal fortificat està documentat el 1132, no obstant l’indret es mencionat des de molt abans.
• Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier.
• Els seus successors foren:

Suniario (1028), Isarno (1028), Durando (1034), Bremundo (1034), Arnaldo Bremundo (1108-1127), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Pere del Coll (1267), Berenguer (1298), Guillem (1298-1325), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Guillem del Coll (1342), Raimon de Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Joan de Montagut (1592), Miquel de Montagut i Vallgornera (1640), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778), Ramon de Vallgornera (1778). Fins a principis del segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.

Us passo mes dades històriques :

• Consta homenatge retut pel cavaller Pere del Coll (1236) a Bernat d’Oix que l’hi donà drets sobre diversos delmes i possessions els quals tenia en feu per Guillem de Cevià.
• Fou succeït pel seu fill Bernat del Coll; els seus béns passaren al nét Guillem del Coll i després al besnét Berenguer del Coll que, el 1325, vengué la meitat dels delmes a Ermessenda del Coll.
• El seu fill, també de nom Berenguer, es casà amb Blanca el 1336.
• De llur hereu Guillem del Coll, es documenta la venda d’unes bordes a l’abat de Camprodon l’any 1342.
• L’any 1344, Guillem reté homenatge a l’abat de Camprodon.
• La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola.
• Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera.
• Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.

Castell Coll és més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya.

Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb 10 grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura entre 6 i 8 m.

Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones, obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment.

A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia.

La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle VXII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

El poble de Santa Pau, per gaudir de la seva estada

Santa Pau és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines.

És al sud-est de la plana d’Olot, en plena Zona Volcànica, enmig de la vall entre les serralades de Sant Julià del Mont i Serra de Finestres i a 496 m sobre el nivell del mar.

Compta amb una única via de comunicació: la carretera d’Olot a Banyoles,

i es troba a una distància de 150 km de Barcelona, a 50 Km de Girona i a 9 km d’Olot.

Us passo la seva història:

• La primera menció a Santa Pau és en un document de l’any 878, on el rei franc Lluís el Tartamut confirma al monestir de Banyoles que les propietats que havien estat de l’abat Rímila de Sant Julià del Mont situades a la vall de Santa Pau eren formades per Sant Vicenç del Sallent i el lloc de Riudeaza, amb la cel·la de Santa Maria.
• No és fins al voltant dels anys 929-935 quan apareix mencionat el castell de Santa Pau, en un document en el qual del rei franc Radulf el dona a Oliba, senyor de Porqueres, tronc de la família dels castlans de Finestres.
• Fou aquesta família la que, a mitjans del segle XIII encapçalada per Ponç, senyor de Santa Pau i de Finestres, decideixen establir el centre dels seus dominis al castell de Santa Pau i agafen el cognom Santapau.
• L’any 1300 Ponç atorga una carta de poblament als habitants de la cellera de la parròquia de Santa Maria (aleshores als Arcs) i als qui anessin a poblar la nova vila, amb exempció dels mals usos i exigències senyorials i determinats privilegis.
• La carta fou confirmada l’any 1362 pel seu descendent Huguet de Santapau. La baronia de Santa Pau es va configurar com una jurisdicció molt important i comprenia les parròquies de Santa Maria de Finestres, Sant Aniol de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena, Sant Andreu de la Barroca, Sant Joan de les Medes, Sant Miquel Sacot, Santa Maria de Batet, Sant Julià del Mont i Sant Vicenç del Sallent; en altres paraules, els actuals termes municipals de Santa Pau i Sant Aniol de Finestres, i l’antic terme de Batet de la Serra, que actualment forma part del municipi d’Olot.
• La família Santapau fou una de les famílies més destacades de la noblesa catalana, emparentant-se amb les principals famílies d’aquesta i prenent part activa en moltes empreses de la Corona d’Aragó, des de Barbaria fins a Sicília i Sardenya. La baronia de Santa Pau va continuar a través dels Oms amb el casament de Joana de Santapau i Berenguer d’Oms, anomenant-se després Oms de Santapau.
• El 1567 el baró Antoni I Oms de Santapau vinculà la baronia als seus descendents agnaticis i, si aquests faltaven, als descendents també agnaticis de la seva filla Anna.
• Al segle XVIII, el títol de la baronia passà als marquesos de Castelldosrius.
• Durant la Guerra Civil espanyola, degut al context revolucionari contra l’hagiotoponímia, el municipi passà a anomenar-se Pau de Sert, on Sert fa referència al riu Ser.

El 81% del territori municipal de Santa Pau forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, i dins aquest indret hi ha punts d’interès especial com el Volcà de Santa Margarida, el volcà Croscat i les grederes volcàniques, la Fageda d’en Jordà o el salt d’aigua de Can Batlle.

Els fesols de Santa Pau són un producte gastronòmic típic de Catalunya que formen part del registre de Denominació d’Origen Protegida de la Comissió Europea.

Per a més informació sobre els Fesols de Santa Pau, podeu accedir a l’enllaç següent :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fesols_de_Santa_Pau

Cal ser visitat i gaudir de la seva estada.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Oratori de Sant Valentí de la Pinya d’Olot

Avui us presento dos articles

L’Oratori de Sant Valentí està situat en un pujol de a la Serra de Sant Valentí, que fa límit natural entre els municipis de la Vall d’en Bas i Olot, amb una bona vista de la plana d’Olot.

Sant Valentí de la Pinya és una muntanya de 650 metres.

Oratori te l’imatge de l’escultor Modest Fluvià. L’Aplec es fa a mitats de setembre.

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Pont de Sant Roc d’Olot

Avui us presento dos articles relacionats entre ells

El Pont de Sant Roc està situat Barri de Sant Roc, a l’altura de les fonts de Sant Roc.

Es tracta d’un pont situat damunt el riu Fluvià,  fet de pedra tallada i destaca pels seus cinc arcs construït el 1801.

Fa possible el pas entre el passeig de Sant Roc i els diferents carrers del barri del mateix nom, amb el Camí dels Desemparats.

Disposa de tres arcades, més gran la central que les dues laterals.

Va ser bastit amb carreus molt ben tallats, alguns d’ells de pedra volcànica.

El Pont de Sant Roc és un pont d’Olot  protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Ara fa cent anys en rere – El Pont de Sant Roc d’Olot

Avui us presento dos articles relacionats entre ells

El Pont de Sant Roc està situat Barri de Sant Roc, a l’altura de les fonts de Sant Roc. Es tracta d’un pont situat damunt el riu Fluvià,  fet de pedra tallada i destaca pels seus cinc arcs construït el 1801.

A continuació us passo imatges de com es veia el Pont, ara fa cent anys en rere :

INSPAI – Arxiu Diputació de Girona

 

Text  i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Vitris, escultura a Olot

Avui us presento dos articles

Vitris, és una columna coronada per un cos polièdric irregular, formada per arestes metàl·liques i vidres de colors.

Està situada en la plaça de Santa Magdalena, a prop de la Capella, és obra de Domènec Fita.

Inspirada, segons l’autor, en les columnes basàltiques de la zona Volcànica garrotxina.

Per la nit, a l’estar il·luminada podem apreciar millor els vitralls alguns de color.

Us passo informació sobre Domènec Fita :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dom%C3%A8nec_Fita_i_Molat

 

Recull de dades : Ajuntament d’Olot

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Capella de Sant Roc d’Olot

Avui us presento dos articles

La Capella de Sant Roc  esta en el carrer de Vista Alegre, 1 d’Olot.

És una capelleta situada damunt les Fonts que porten el seu nom, prop del riu Fluvià. Realitzada amb carreus i enguixada, disposa d’una sola nau, coberta a dues aigües, amb el campanar de cadireta col·locat damunt l’absis.

Cal destacar el gran porxo d’estructura de fusta que cobreix la porta principal, d’estil neoclàssic, amb llinda que presenta esculpida la data de 1728.

A cada costat hi ha una finestra amb reixa que permet veure l’interior i al damunt una bonica rajola amb la imatge del sant. Aquesta va ser canviada de lloc en algun moment, ja que algunes de les rajoles estan mal col·locades. Cromàticament predominen els colors blaus i taronges i està emmarcada per una sanefa de motius florals de colors verds i blaus que fou suprimida en la part superior i inferior.

A la paret dreta de l’església s’hi va construir un petit contrafort durant les obres de restauració. La capçalera està formada per l’absis, damunt el qual es va aixecar un pis superior que servia d’habitatge i el campanar de cadireta amb la data 1723.

La nau de la capella està coberta amb voltes d’aresta enguixades. L’altar està fet de rajoles vidriades, possiblement procedents de València. Està format per dos registres horitzontals i cinc verticals. Al damunt hi ha una fornícula, també vidriada, que guarda la imatge de la Verge. Els dos registres verticals situats als extrems dissimulen les portes que donen accés a la sagristia i al campanar. Als centrals hi ha l’altar, a la part baixa, fet de rajoles amb motius vegetals i a cada costat dos registres verticals amb motius florals i caps d’àngels.

Fotografia d’Olga Sacrest i Roca – 1985 – Generalitat de Catalunya

Als murs de la nau hi ha dos plafons més de ceràmica vidriada amb motius vegetals.

La capella de Sant Roc és un edifidi d’Olot protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Olot i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador