L’Església de Santa Eulàlia de Riuprimer esta situada en la Plaça del Beat Antoni Claret.
Us passo la seva història:
El document més antic que parla de la parròquia data del 872.
L’església surt esmentada al 946.
Fou consagrada pel bisbe Oliva el 15 de maig de 1041.
L’església està situada al mateix indret i conserva alguns murs del segle XI.
L’antic portal de migdia està cegat.
Fou ampliada i reformada durant els segles XVII i XVIII amb capelles laterals.
Al 1805 va sofrir una reforma radical.
La capella fonda conserva pintures de Llucià Costa (segle XX).
Església amb la façana orientada a ponent en la qual es marca un cos central cobert a dues vessants i dos cossos laterals coberts a una sola vessant. El portal és de forma rectangular amb un frontó al damunt, datat al 1805, on al damunt hi ha un ull de bou. Els cossos laterals tenen finestres rectangulars. L’interior de la nau central és coberta amb volta en la qual s’hi marquen quatre trams, el primer correspon al cor. Les naus laterals són cobertes amb volta de creueria. Es forma també un petit creuer.
Al mur exterior de migdia es marca l’antic portal de l’edificació romànica. A la part de la capçalera, a llevant, hi ha la capella fonada oberta a l’exterior amb òculs. Adossat a ponent hi ha un campanaret de planta quadrada de tres pisos i cobert a quatre vessants. La capella del Santíssim està decorada amb pintures de Llucià Costa.
L’Església de Santa Eulàlia de Riuprimer és una obra amb elements romànics, barrocs i eclèctics de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Pere Sacama esta situat en el Turó de Sant Pere d’Olesa de Montserrat , és una capella dedicada a Sant Pere apòstol, construïda sobre uns rocs a l’extrem nord-est del terme municipal d’Olesa de Montserrat, en un punt culminant de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental.
Formava part del castell de Sacama (segles X – XII), del qual només queden, entre roques, trossos de paret de pedres col·locades en forma d’espiga (opus spicatum).
Per arribar-hi es pren la carretera B-120 d’Olesa a Viladecavalls i Terrassa, la carretera que va a Viladecavalls i Terrassa. Després de travessar el torrent de Sant Pere, i un xic abans de les Ribes Blaves, s’ha de girar en direcció nord-oest per una pista forestal que porta fins al peu de l’ermita. S’hi pot accedir amb cotxe.
Us passo la seva història:
L’ermita de Sant Pere Sacama era l’antiga capella del castell de Sacama (o de Cama), conegut des del 963.
El 970 fou cedit a Ripoll i més tard unit a la dotació de Santa Maria de Montserrat, que n’adquirí el domini total per compra el 1261.
Entorn seu es formà la quadra de Cama o de Sacama, fusionada al segle següent amb Olesa de Montserrat.
Just a sota de la capella hi havia el mas de Sant Pere, reedificat l’any 1637 i enderrocat a finals dels anys setanta del segle XX.
La capella posseïa un retaule barroc amb la imatge central de Sant Pere flanquejada per les imatges de Santa Llúcia i Santa Oliva, patrona d’Olesa. Aquest retaule estava separat de la paret l’absis insinuant una girola, espai que s’utilitzava com a sagristia. Es té constància que en aquest espai encara es conservava un antic retaule gòtic.
Amb l’esclat de la guerra civil espanyola aquests retaules van ser cremats.
Durant els anys 1985 i 1986 es dugué a terme la darrera restauració de la capella per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. En el transcurs d’aquests treballs es van descobrir dues petites fornícules a banda i banda de la finestra central de l’absis en les quals es conservaven fragments de pintura mural romànica.
És una capella d’una sola nau amb absis semicircular llombard i campanar en forma de cadireta.
L’absis és el que resta de l’antiga capella romànica, construïda entre els anys 963 i 966, sobre les restes d’un primitiu oratori visigòtic.
Presenta un aspecte magnífic, amb una obra de pedra molt neta (amb filades horitzontals regulars), arcuacions llombardes i una petita finestra central de mig punt i de doble esplandit.
La resta de la nau, també d’aspecte apreciable, és fruit d’una reconstrucció posterior.
La teulada és de teula a doble vessant.
A la façana lateral de la dreta hi ha una finestra de forma circular de petites dimensions. La porta mira a ponent i és adovellada.
La capella romànica de Sant Joan Samora està situada prop de la carretera B-224, km 21,75, a 1.000 m. damunt un petit turó del municipi de Sant Llorenç d’Hortons.
Us passo la seva història:
El temple fou edificat en el segle XII.
Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1080.
En 1304 apareix com a sufragània de la parròquia de Gelida.
A partir del segle XV, en canvi, apareix com a capella dependent de Sant Llorenç d’Hortons.
És un edifici d’una sola nau amb una capella afegida a la façana nord. L’absis, semicircular, té una finestra de doble esqueixada. La coberta interior és de volta apuntada sobre arcs torals. La porta d’accés, d’arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. La construcció es completa amb un campanar d’espadanya de dues arcades de mig punt i coberta exterior de teula a dues vessants.
El material emprat en l’obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l’absis i irregulars a la resta. Al mur de ponent hi ha restes d’Opus spicatum. Pica baptismal. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S’assenta damunt d’un peu afegit posteriorment.
Viquipèdia
La seva decoració consisteix en dos gruixuts bordons immediats a la boca i un altre junt a la base que emmarquen un espai decorat amb motius geomètrics. Sota dels bordons superiors hi ha una sanefa repussada en dent de serra, amb les puntes dirigides a terra. Sortint del bordó inferior hi ha una altra sanefa formada per un seguit de triangles molt allargats amb un rombe a cada una de les seves puntes.
Capella de Sant Joan Samora és una obra del municipi de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Des del Polígon Industrial Can Mir de Viladecavalls, un sender surt a pocs metres de l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, indicat per un cartell, que car seguir les marques “blau i vermell” fins les restes del Castell de Toudell.
Us passo dades de la seva història:
El topònim fou documentat el 986.
Possiblement els Senyors de Toudell van residir al castell des de finals del segle XI.
L’esment del “Castro de Toudello” és del 1244, temps en què ja existia l’Església de Sant Miquel, donada el 1159 per Allegret de Tuldell a “Deo et eccleasiae Sanctae Mariae et Sancti Petri de Egara et Geraldo, Priori ejusdem loci et canonicis Sancti Rufi”.
Resta importància al castell diversos factors: la brevetat del seti que ocuparia el castell; la dependència de Terrassa; la indicació, en el 1287, de “domo et fortitudinis de Toudello” no pas pròpiament castell; i la confrontació d’aparèixer contemporàniament les expressions, positives, “catrum meum vocatum de Toudello” i “ipsum castellum” amb les negatives, pel concepte de quadra que aporten registres dels anys 1358, 1365-1370 i enllà.
En la propietat, s’observen (segle XIV) les famílies Montornès i Parent.
L’any 2005 es va portar a terme una intervenció arqueològica inscrita en el marc del projecte d’investigació Estudi arqueològic de Toudel en època medieval, que plantejava aportar noves dades sobre la història de Toudell. L’excavació arqueològica va consistir en la neteja superficial dels murs del sector de ponent i en l’excavació en extensió del de llevant. Al sector de ponent, que té forma triangular, la neteja de la capa vegetal va deixar al descobert el potent enderroc de la torre del castell de Toudell.
El castell feudal de Toudell s’alça dins els termes de l’antiquíssim Castell de Terrassa, a l’extrem del mateix planell on es troba l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, lloc encinglerat, des d’on es domina la Vall del Rieral de Gaià i el Turó de Can Mitjans.
Del Castell de Toudell queden fragments de les seves parets, a més dels consegüents munts de rocs i pedres escampades per l’entorn.
Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
La seva estructura era molt complexa, formada per diferents àmbits entre els quals destaca una torre, de la qual es conserva un potent enderroc.
El Castell de Toudell és un castell del municipi de Viladecavalls (Vallès Occidental) declarada bé cultural d’interès nacional.
L’Església nova de Sant Miquel de Terradelles esta a 3400 metres per pista forestal de la carretera BV-4401, punt quilomètric 10’200, pertany a Santa Maria de Merlès.
Historia:
Amb motiu de la reforma parroquial consegüent al Concordat de 1854, es pensà erigir de nou la parròquia de Sant Miquel de Terradelles.
Van decidir erigir una església parroquial nova i una casa rectoral a uns 300 metres a l’oest de l’església romànica, les obres de les quals acabaren l’any 1887.
Des d’aleshores l’església romànica de Sant Miquel de Terradelles fou abandonada.
L’església nova de Sant Miquel de Terradelles es troba situada a 300 metres a l’oest de l’església romànica de Sant Miquel de Terradelles, a l’extrem sud del terme municipal. Es tracta d’un conjunt arquitectònic format per l’església i la rectoria adossada.
L’església és de planta rectangular, teulada de doble vessant amb aigües laterals, absis carrat i coronada amb un campanar d’espadanya de dos ulls que conserva una campana. Està construïda amb murs de maçoneria de pedra irregular i presenta cantonades diferenciades. La façana principal, orientada al sud-oest, està formada per un portal d’arc rebaixat emmarcat amb pedra treballada, on hi ha la data inscrita de 1887. Sobre el portal s’hi obre un òcul i damunt seu hi ha un rellotge de sol.
Adossada a la façana nord-oest, hi ha la rectoria. La façana principal es troba orientada al sud-oest, igual que l’església. Està construïda de maçoneria de pedra irregular i formada per planta baixa, un pis i golfes. Presenta un portal emmarcat amb brancals i llinda de pedra treballada amb un arc de descàrrega de maó a sobre. Flanquejant el portal hi ha dues finestres. Al primer pis s’hi obren tres finestres i una a les golfes; totes elles emmarcades amb maó. A la dreta sobresortint perpendicularment hi ha la pallissa, de planta baixa i un pis, construïda amb obra. A la part posterior de la rectoria hi ha un cos sobresortint amb teulada d’una vessant i tres finestres, una a la planta baixa i dues al primer pis, emmarcades amb maó. A la façana nord-oest hi ha diverses obertures emmarcades amb maó.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Santa Magdalena de Bell-lloc és una església romànica en ruïnes, vora el mas Martorell, al municipi de Sallent (Bages).
S’hi va pel camí dels masos de les Coves i Martorell, que surt a mà esquerra i dreta de la carretera de Manresa a Sallent, prop de la gasolinera “El Lleó”, i també des d’aquesta gasolinera a través del vial.
Us passo la seva historia :
Hi ha notícies escrites de la capella i de les cases de la seva sagrera, entre elles el mas Bell-lloc des del 1315, per bé que la capella s’hi va erigir al pas del segle XI al XII, a l’època de la forta creixença demogràfica rural, estroncada a mitjan segle XIV.
Està documentat que va ser una fita curiosa en la història de la séquia de Manresa, quan un dia de l’any 1345 representants del bisbat de Vic i de Manresa s’hi varen trobar per tractar de resoldre les diferències que havien sorgit entre la ciutat i el bisbe a causa d’aquella obra tan important.
No gaire lluny de l’antiga, a finals del segle XVI s’hi va construir, al bell mig dels conreus del pla, l’església nova de Santa Magdalena.
Altres dades:
La capella de Santa Magdalena de Bell-lloc presideix una planera de conreus, quasi a l’extrem S.O. del terme de Sallent, no lluny de la vella sufragània de Sant Ponç. L’existència de les antigues capelles amb caràcter parroquial o sufragani de Sant Jaume d’Olzinelles, Sant Ponç, Santa Magdalena i Santa Anna de Claret, i més tardanament la de Sant Ramon de Cabrianes, en un reduït espai d’aquest racó del Pla de Bages, indica que fou molt poblat en temps passats, tal com ho demostren les troballes ibèriques, romanes i la necròpolis del Serrat dels Morts i la de les Bruixes. Es tracta d’un lloc planer molt apte per a l’agricultura. La capella actual es troba a una distància d’uns deu minuts de camí, vers llevant, del mas Martorell.
La primitiva capella s’aixecava sobre un petit puig, a tocar el mas, i en resta encara bona part de l’absis i el quadrat dels murs de la seva nau coronant el tossalet en el qual s’endevinen també restes de les velles edificacions que formaven la sagrera o petit nucli de cases posat sota la protecció de la capella.
Viquipèdia
El que resta permet d’identificar-la com un magnífic exemple d’esglesiola romànica amb una bonica finestreta al mig de l’absis, i un bon carrer en els seus murs. Devia trobar-se en ruïnes o ruïnosa a mitjans del segle xvi, quan hi hagué un primer intent, no reeixit, de reedificar-la; finalment els hereus de les masies Martorell i de les Coves, els principals de la seva feligresia, el 1576 concertaren amb els mestres de cases francesos, Pere Tomàs i Antoni Cassany, residents a Sallent, la reedificació de la capella actual. La nova capella fou edificada en el pla, amb una bona pedra i en dues repeses o amb un canvi de material a una altura determinada, que dona una tonalitat diferent a la part superior. A desgrat de l’època en què es va fer, té la planta i disposició d’un temple romànic, amb la seva nau dividida en tres trams per arcs torals i un absis, si bé l’aparell, disposició i arrebossat indiquen que és una obra tardana i d’imitació. Pel 1685 se la considerava encara sufragània, però sense fonts baptismals ni cementiri.
Tenia, però missa cada diumenge per altre que hi celebrava un sacerdot de la comunitat de preveres de Sallent. El Bisbe Marimon, el 1741, la feu emblanquinar i agençar. El capgirament parroquial i religiós del segle passat li feu perdre el seu antic caràcter de sufragània, i quedà, des d’aleshores, com a simple capella rural, amb un altaret neoclàssic i amb un culte limitat a la festa de la Santa i en comptades ocasions de devoció. (Full Parroquial de l’1-6-1975). Sallent hi venia algunes vegades en processó en ocasió de pregàries per la pluja.!
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Santa Creu de Fonollosa està en la Pl. Església de Fonollosa.
Us passo la seva historia:
L’església de Santa Creu de Fonollosa és situada dins l’antic terme casteller de Castelltallat, al lloc de Fonollosa i avui és l’església parroquial.
El lloc de Fonollosa apareix esmentat l’any 955 (Funiliosa)
I l’església el 1081.
Abans del 1154 era ja parròquia.
L’actual edifici no conserva res de la construcció Romànica i és obra del s. XVI.
A la llinda d’entrada hi ha la data 2000.
És un edifici religiós, una església d’una sola nau, coberta a dos vessants i amb el presbiteri quadrat a llevant. Aquest és un cos de planta rectangular sense cap obertura a l’exterior.
El campanar de planta quadrada és adossat als peus de l’església i és cobert amb una teula de quatre vessants. Dos nivells amb obertures apuntades sostenen les campanes i l’últim (el més nou) el rellotge.
Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya
A ponent la façana original és totalment perduda car s’hi va afegir un cos rectangular que forma part de la veïna rectoria. L’església és envoltada de construccions (ajuntament, masia, habitatges) i forma una petita plaça.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
La Santa Creu de Fonollosa és l’església parroquial de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya
L’església parroquial de Santa Maria d’Artés, està situada en la Plaça de l’església d’Artés.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
A finals dels s. XIX la vila d’Artés va conèixer una forta implantació de la indústria tèxtil que suposà un espectacular creixement del poble.
Alhora que es construeixen el nou ajuntament i els escoles s’iniciava també l’obra de la nova església segons plànols de Claudi Duran i Ventosa fets l’any 1892.
L’església fou dissenyada com un gran edifici d’inspiració romànica amb decoració noucentista i eclèctica. També es va projectar la construcció d’un segon campanar, però es va descartar la idea, segurament, per falta de pressupost.
El nou edifici fou consagrat el 14 de setembre de 1912, el mateix any en què fou enderrocada l’antiga parroquial romànica d’Artés.
Tota l’església és obra de Cl. Duran llevat del campanar que és de l’arquitecte Josep Coll i Vilaclara.
Construcció religiosa: església neoromànica amb elements noucentistes formada per tres naus cobertes amb volta de canó i decoració amb elements plàstics i arquitectònics propis del romànic: arcuacions, columnes, arcs de mig punt, etc.
Jordi Contijoch Boada /Generalitat de Catalunya
La façana reprodueix tres portalades de mig punt que s’obren a un pòrtic; al mig de la façana tres finestrals d’arc de mig punt i un seguit d’arcuacions formen el cos central flanquejat per un campanar a tramuntana i per un cos rectangular a migdia.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
Situada a l’altar major de l’església i d’estil neoclàssic de 1947 trobem la figura de la Verge en L’Ascensió feta per Pontí en talla policromada de fusta.
No s’ha de confondre amb Església romànica de Santa Maria d’Artés.
Església romànica de Santa Maria d’Artés
Santa Maria d’Artés és l’església parroquial d’Artés (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Rercull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies actuals : Ramon Solé
Colònia Soldevila està situada a la dreta del Llobregat, a 3,5 km al nord del poble, sorgí prop de l’església romànica de Sant Esteve (s. XII), ampliada i modificada modernament.
Fou al 1890 que Josep Soldevila comprà les terres del mas Lladó per fundar la colònia, amb la construcció de la fàbrica i del començament del carrer Vell.
L’edificació s’inicià en 1894 i es posa en funcionament en 1897.
El 1922 hom acabà el carrer Vell i construí el carrer Nou, així com habitatges i serveis per els treballadors.
Aquesta colònia ha tingut una rica activitat cultural, amb l’Esbart Dansaire Sant Esteve (1948), la Coral Sant Esteve (1963) i el grup de teatre Sant Esteve (1933), que escenifica Els Pastorets d’ençà de 1948.
La Colònia va experimentar un creixement molt important fins la dècada dels anys 60 del segle passat,
amb una important crisis del sector tèxtil i davallada en la producció.
La crisis va derivar que en 1983 sols treballessin unes 150 persones.
La fàbrica va tancar en 1993.
Els habitatges presentat un estat d’abandó pràcticament en la seva totalitat.
Actualment hi ha instal·lada l’empresa Texpack.
Recull de dades: Ajuntament de Balsareny
Adaptació del Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Terra, aigua i racons 