Campanar de Sant Menna de Sentmenat

Setmana dedicada al Municipi de Sentmenat

El Campanar de Sant Menna esta situat en el Pg. de l’Església de Sentmenat.

És el que queda de l’antiga església parroquial romànica de Sentmenat.

El campanar de Sant Menna és romànic de planta quadrada datat al segle xii, encara en ús. Té dos pisos i presenta murs d’aparell de carreus. Al primer pis, la finestra és d’arc de mig punt i al segon, les finestres són geminades i la teulada amb quatre aiguavessos. Està restaurat i, antigament, la creu que el coronava era de pedra però en l’actualitat, hi ha una de ferro.

El campanar de l’antiga església de Sant Menna, és l’únic testimoni de la desapareguda església antiga que es va esfondrar al segle XVIII (1745). La tipologia del campanar permet situar la seva construcció cap a finals del segle xi o principis del segle xii. Sembla que l’obra va ser construïda sobre l’absis d’un edifici preromànic (segles IX-X).

El campanar conservat es fonamenta sobre l’antic absis de l’església paleocristiana datada al segle V.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es r.-brunet-1983.jpg
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Aquest temple, format per una sola nau de planta rectangular pavimentat amb opus signinum, un absis també rectangular i amb una aula annexa, és rar entre els tipus peninsulars paleocristians, però similar al de presó de Sant Vicent, Sainte-Geneviève (Saint-Dennis, París, França) o Tiffeltassine (Algèria), presentava també presbiteri.

A més també es documentà arqueològicament l’ús de l’antiga església com a necròpoli detectant-s’hi una vintena d’inhumacions tant d’adults com d’infants. Als encontorns també s’hi detectà la presència d’inhumacions i restes de diverses sitges terreny excavat parcialment.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé                                 

Can Santpere d’Ullastre de Castellar del Vallès

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

Sant Pere d’Ullastre és una capella romànica dels segles X-XI,

emplaçada a la riba esquerre del Torrent de Colobrers prop de la capçalera del Riu Tort, en la meitat sud del terme municipal de Castellar del Vallès.

L’església actualment es troba adossada per la part de ponent a la masia de Can Santpere.

Aquesta masia deu de ser antiga, podem veure la inscripció en una roda de molí : “ Can Santpere – 1468”.

Llegim del Patrimoni local arquitectònic :

Mas format per la masia envoltada per corts, graners i pallissa al voltant d’una era tancada, amb l’ermita a sud est del conjunt amb accés independent des de l’exterior, grans magatzems lineals d’estables i els conreus completen el conjunt.

De tres crugies, de planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants paral·leles a la façana de migdia, amb porta d’arc de mig punt adovellat i dues finestres gòtiques amb llindes (una presenta la inscripció “ihs 1712”, i a sobre hi ha un petit cap esculpit), tot de pedra sorrenca.

Encara la gent de la masia, cultiva les terres de les rodalies.

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Sant Miquel del Mont d’Olot

Sant Miquel del Mont està situat en el cim de la serra de Sant Miquel del Mont (Garrotxa).

Sant Miquel del Mont és una serra entre els municipis de la Vall de Bianya, Olot i Riudaura, a la comarca catalana de la Garrotxa.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2021-02-05_09-50-59-2.jpg

Al cim, amb una cota de 792,6 metres, s’hi troba l’església romànica de Sant Miquel del Mont i un vèrtex geodèsic (referència 296087001 de l’ICGC).

Us passo dades xde la seva historia:

  • El mateix nom de Sant Miquel pot indicar que abans hi havia un oratori dedicat al déu Mercuri.
  • L’església fou consagrada l’any 958 pel bisbe de Girona Arnulf.
  • La primitiva edificació fou substituïda per l’actual fàbrica.
  •  En data indeterminada va perdre la categoria de parròquia i es convertí en sufragània de Santa Margarida de Bianya.
  • A mitjan segle VXI hi ha una referència documental de l’enderroc del campanar vell.
  • El temple fou restaurat el 1933.

És un edifici d’una sola nau rectangular amb absis semicircular mirant a llevant.

La coberta és a dues vessants, tret de l’absis que és a una vessant, i feta de teula àrab. L’aparell és de carreus ben escairats.

El portal d’entrada compta amb tres arcs de mig punt en gradació, timpà i llinda. Es conserven dos àbacs però no les columnes de les que, suposadament, formaven part.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2021-02-05_09-50-51.jpg

A la part dreta del portal hi ha una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada.

El perímetre exterior del temple és resseguit per un fris que es desenvolupa per la part superior dels murs, sustentats per petites mènsules.

 Al mur exterior de l’absis es pot veure un sòcol bisellat més ample que la resta de la conca absidal. A la façana de ponent es troba el campanar, d’espadanya i doble obertura.

A l’interior una cornisa indica el punt d’arrencada de la volta, que és lleugerament apuntada a la nau central i de mig cercle a l’absis.

Als murs i a l’absis existeixen mènsules decorades amb elements ornamentals, malauradament en molt dolentes condicions. A la cornisa hi ha un tipus de decoració figurativa amb la representació d’una figura humana.Aquests relleus presenten una certa similitud amb els relleus de l’interior de l’església de Sant Vicenç a el Sallent i amb els capitells de Santa Maria de Porqueres.

Sota l’església hi ha vestigis d’una torre de guaita possiblement romana de 5,5 m x 5,5 m de costat i 0,7 m de gruix, amb un recinte exterior de 14,5 m a 17,5 m. La seva alçada devia ser de tres a cinc metres.

Us passo un itinerari per poder fer arribar fins Sant Miquel del Mont :

https://www.itinerannia.net/es/itinerarios/sant-miquel-del-mont-el-mirador-de-la-vall-de-bianya-ruta-5-vall-dels-sentits/

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Església de Santa Maria del Puig d’Esparreguera

L’Església de Santa Maria del Puig està situada en el Pla del Puig d’Esparreguera.

Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic. Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle X.
  • Fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
  • Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
  • Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
  • Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
  • Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
  • Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
  • A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
  • El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
  • Posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
  • És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
  • L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.

Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.

És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.

Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.

Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.

En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.

Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.

L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.

L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Sant Martí del Brull

Sant Martí del Brull és una església romànica situada en el centre de la població del Brull a peu de carretera BV- 5301.

Us passo la seva historia :

  • Es troba documentada com a parròquia ja al segle XI (1029).
  • Se sap que va ser consagrada entre els anys 1048 i 1060 pel bisbe vigatà Guillem de Balsareny.
  • El 1062 va ser dotada amb delmes pel vescomte Ramon Folc I i la seva muller Ermesenda.
  • Entre les nombroses reformes que ha sofert, en destaquen la construcció del campanar i la modificació del portal d’accés, dels anys 1791 i 1588 respectivament.
  • El 1909 Gudiol hi va descobrir un important conjunt pictòric que actualment es troba al Museu Episcopal de Vic
  • En el Museo Episcopal de Vic es conserven les pintures murals al fresc, datades a principis del segle XII, que decoraven l’absis i que foren arrencades l’any 1935.
  • També custodien dos candelers de ferro forjat del segle XII i una tapa d’un relligat hispano àrab.

Als peus del turó on s’alçava el castell del Brull, trobem l’església de Sant Martí. L’església actual és el resultat de grans modificacions efectuades sobre el volum inicial. És de nau única amb absis semicircular a llevant, tot i que originalment tenia capçal era trevolada, els dos absis laterals del transsepte van ser substituïts per capelles de planta quadrada.

A l’exterior, l’absis té decoració d’arcuacions, que emmarquen unes finestres cegues, en grups de tres, entre lesenes. A l’interior mostra cinc nínxols semicirculars separats per columnes adossades i tres finestres de doble esqueixada. L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera. La volta de canó de la nau té llunetes i està reforçada amb arcs torals.

L’interior ha estat transformat en època barroca, mentre que a l’exterior manté la decoració d’arcuacions entre lesenes als murs laterals, malgrat el sobre alçament que patí la nau. A la façana de ponent encara són visibles les lesenes, però ha perdut les arcuacions pel nou perfil de cornisa barroca.

La porta principal actual és en aquesta façana. L’original s’obria en el mur de migdia i estava protegida per un atri, del qual només es conserven els pilars i els arcs on es recolzava la coberta.

A l’angle nord-oest s’alça el campanar quadrat el 1791.

Sant Martí del Brull  està declarat com a Bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i arxiu Rasola

Santa Maria de Cardet de La Vall de Boí

Santa Maria de Cardet és l’església parroquial romànica del poble de Cardet, en el terme de la Vall de Boí. Aquesta església està situada al cap de la Plaça s/n de Cardet.

Imatge de Google

Us passo la seva historia:

  • La documentació dels s.XI-XII, on s’esmenta la vall de Boí, no parla tant de l’organització per parròquies, sinó de viles. Això i el fet que les esglésies es troben segregades en els sectors extrems dels pobles i que no constitueixen elements generadors de nuclis de població, sembla indicar una implantació eclesial sobre un espai ja estructurat, en el qual els temples no varen tenir una incidència massa destacada.
  • Segons això, la implantació de les esglésies hauria estat posterior a la formació de nuclis de poblament, dels quals es desconeix l’origen.
  • La implantació de l’església de Cardet seria posterior als primers anys del s. XIII, i com el resultat d’una operació promoguda pel monestir de Lavaix, senyor del lloc.
  • Les parts romàniques del temple actual han de situar-se dins d’aquesta cronologia, que ve a coincidir amb la del frontal que procedent del temple es conserva al Museu d’Art de Catalunya (Barcelona)

El temple es va construir sobre el fort pendent de la muntanya, aprofitant el desnivell del terreny per construir una petita cripta a l’interior, l’única de tot el conjunt.

El temple de Santa Maria és d’origen romànic, d’una sola nau amb absis semicircular, sent la més espectaculars de la vall, i s’adapta al pendent natural del terreny mitjançant la superposició de dues plantes, de manera que una part de l’edifici presenta un nivell semisoterrani.

La capçalera, decorada exteriorment amb arcuacions i lesenes contínues, tant a la planta inferior com al nivell de la nau. El nivell inferior correspon a un àmbit de planta absidiada amb volta semiesfèrica de pedra amb traces d’encanyissat del cindri, a la que s’accedeix des del pla de la nau. La coberta primitiva del cos de la nau queda oculta per diverses obres de reforma.

A diferència de la resta d’esglésies de la vall, aquí el campanar és d’espadanya, fruit de les transformacions barroques que tingué el temple. En la darrera restauració s’ha volgut mantenir l’interior de l’església tal i com era a principis del s.XX.

Santa Maria de Cardet és una de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat.

Recull de dades : Viquipèdia i Centre del Romànic de la Vall de Boí

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel  i Arxiu Rasola

Castell de Rubí

Avui us presento dos articles

El Castell de Rubí esta situat en el carrer del Castell, 33 de Rubí.

Us passo la seva historia :

  • El castell de “Rio Rubio” és esmentat el 994.
  • El 1002 el Papa Silvestre II va confirmar-ne la possessió a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • El domini eminent corresponia, pel que sembla als comtes ja que aquest castell consta entre la sèrie de castells que la comtessa Ermessendis va donar en garantia al seu fill Berenguer Ramón I, el 1023.
  • Seniofred de Riu Rubí era, el 1017, el veguer del castell que havien nomenat els comtes. Amb posterioritat, s’adverteix la instal•lació del llinatge dels Claramunt; ja al segle XI, Saurina de Claramunt es va casar amb Ramón de la Guàrdia, i el seu fill Guillem va heretar el “castrum de Rivo rubeo”, mantenint-hi el cognom de Claramunt.
  • El 1251, Guillema de Claramunt i Ponç de Cervera concordaren sobre l’herència de Guillem de Claramunt. Any després, Guillem de la Guàrdia va vendre el castell a la família Torrelles.

Cronologia, entre 1989 i 1990 l’arqueòleg medievalista Josep Maria Vila va fer un estudi del castell i de la seva cronologia, distingint diverses fases:

  • Fase 0 (986-1233) Correspon a la fortalesa que s’aixecava uns 200 m a l’oest de les restes de l’ermita de Sant Genís.
  • Fase 1 (1233-s. XIV) La fase 1 arrenca del 9 d’agost de 1233, quan Berenguer de Rubí rep permís de Jaume I el Conqueridor per construir una domus per defensar-se dels seus enemics.[4] Seria un casal de planta en forma de L concebut com a residència del senyor de Rubí, i en el que es van establir els Templers, que van morir en la croada de Jaume I. El 1361 la família Torrelles convertí el casal en el seu castell i s’abandonà definitivament la fortalesa de Sant Genís. L’edifici és ampliat i presenta un aspecte de fortificació militar on hi viu el saig, encarregat de fer complir les ordres del senyor. Fou concebut com el punt de defensa del terme de Rubí i com a centre d’administració feudal.
  • Fase 2 (s. XV) La fase 2 arrencaria de finals del segle xiv, quan la jurisdicció civil i militar que ostenta el señor de Rubí passa dels Torrelles a mans del rei Joan I. Com a conseqüència de l’abolició d’aquestes jurisdiccions, l’edifici passa a convertir-se en residència senyorial i perd el seu caràcter militar anterior. D’aquesta època (s. XV) data la porta d’accés a la balconada que dóna al pati i el cos E, amb els seus merlets (avui només es poden veure des del pati), els elegants finestrals gòtics i les pintures murals a l’interior, malauradament molt malmeses, i que representen sobretot vaixells.
  • Fase 3 (s. XVI-XVII) A la fase 3 el castell és transformat en una masia, però no s’hi operen grans canvis en la seva estructura.
  • Fase 4 (s. XVIII) A principis del segle xviii, el castell continua sent una casa de camp més on hi vivien els masovers. Es va construir una teulada d’una sola vessant al cos E, cosa que va fer que desapareguessin els merlets de la paret oriental, i es reomplissin els espais entre els que s’aixecaven a la paret occidental que l’havien coronat.
  • Fase 5 (s. XIX-XXI) Finalment, a la fase 5 l’edifici pateix una sèrie d’enderrocaments de parets i es degrada notablement. Va passar successivament a mans de diverses famílies, fins que el 1983 fou adquirit per l’Ajuntament de Rubí, que el remodelà per adequar-lo a usos culturals (creació del Castell-Ecomuseu urbà), tot operant-se grans canvis en la seva estructura arquitectònica i malauradament destruint alguns elements d’interès arqueològic i arquitectònic. El 2010 es construeix en la seva cara est un amfiteatre

L’últim masover que hi hagué en aquest casal va ser Miquel Vila, successor de les generacions de la seva família des de la meitat del segle XVIII.

Hi ha restes arqueològiques (properes) al perímetre del castell d’època romànica. Se suposa que corresponen a la primitiva església de Sant Genis de Rubí. Us passo informació al respecta :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/09/30/aquallonga-valldoreix-segle-x-res-a-re-poblar-elles-ja-hi-eren/

Anges Sarri i Pons Jordi Sarri Vilagell 1994 / Generalitat de Catalunya

Actualment, dels serveis oferts per aquest centre, destaquen un centre de documentació, sales d’exposicions temporals per a persones o entitats locals i un auditori.

Cal destacar el gran jardí situat al nord, on hi ha un arborètum, la zona és tancada i te camins aptes per observar l’arbrat i les plantes.

L’Ecomuseu Urbà de Rubí pretén ser un espai de trobada i reflexió per als ciutadans,

a través de tot el que envolta la història antiga i contemporània d’aquesta població i el seu patrimoni social, cultural i natural.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3661_01-1.jpg

L’Ecomuseu Urbà de Rubí forma part de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona.

El Castell de Rubí és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3664_01-1.jpg

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Rubí

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Sant Esteve de Peratallada

Avui us presento dos articles

Badia, Joan Puigdevall, M. 1985 / Generalitat de Catalunya

Sant Esteve està situada en el Barri de l’Església de Peratallada en Forallac (Baix Empordà).

Us passo la seva historia més destacada :

  • És del Segle XII i per tant, és Romànica
  • L’any 1202, Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona pel delme e la parròquia de “Sancti Stephani de Petracissa”.
  • De l’any 1222 és el reconeixement fet per Ermessenda de Peratallada de la pertinença dels delmes d’aquesta parròquia per part de la Seu de Girona.
  • L’església de “Petracisa” -i també la capella dels seu castell. Figuren a les “Rationes Decimarum” dels anys 1279 i 1280.
  • També es relaciona als nomenclàtors de parròquies de la Diòcesi del S.XIV i posteriors.
  • En aquesta església s’hi venerava la imatge de “la Santíssima Majestat”, dada que coneixem pels seus goigs, que amb tota probabilitat devia ser romànica. Desaparegué com tot el mobiliari litúrgic antic del temple. L’església parroquial es troba extramurs del poble, a uns 200 metres del portal nord de la muralla; a la vora —al Mas Bou Negre— es coneix un jaciment arqueològic preromà.
  • El patronímic Gilabert fou molt repetit entre els personatges de les diferents branques eixides de la línia troncal d’aquest llinatge que prengué el nom del seu domini originari al poble de Cruïlles. El senyor de Peratallada al qual pertany l’ossera fou Gilabert V de Cruïlles i Dionís, fill de Bernat Peratallada i, per tant, nét de Gilabert IV de Cruïlles i de Bestracà qui, en casar-se vers el 1249 amb la pubilla Guillema Peratallada uní aquests dos casals i formà l’extens domini feudal baix empordanès dels Cruïlles Peratallada. Gilabert V fou governador de València en 1329. Es casà amb una filla natural del rei de Mallorca. Morí, com consta a la sepultura el 1348 i el succeí el seu fill Gilabert VI de Cruïlles i de Mallorca, almirall, guerrer i personalitat notable durant els regnats d’Alfons III, Pere III i Joan I.

Fotografia :Badia, Joan Puigdevall, M. 1985 / Generalitat de Catalunya

Església romànica de dues naus amb sengles absis semicirculars, de dimensions poc més grans la de migdia. Al costat sud hi ha capelles laterals i la sagristia bastides tardanament. Les voltes són apuntades.

Al frontis, al sector meridional, hi ha la portada de gran dovellatge amb motllurats, un rosetó i tres mènsules.

Els absis conserven llurs finestres romàniques; el meridional fou sobrealçat amb una torre, tardanament. L’edifici és construït amb grans carreus ben escairats.

jordi contijoch boada / Generalitat de Catalunya

L’ossera de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, mort l’11 de juliol del 1348. L’ossera es troba a la nau septentrional de l’església parroquial, damunt un sòcol de pedra tallada.

jordi contijoch boada / Generalitat de Catalunya

A la cara frontal de la caixa i emmacats per una sanefa amb motius vegetals hi ha la llegenda funerària on hi diu: “HIC IACET NOBILIS VIR : DN9 GILABERT9 DE CRU : DILIIS DN9 DE PETRACIS : SA QI OBIIT XI DIE IULII : ANO DNI M CCC XL VIII : CVI9 AIA REQIESCAT IN : PACE AMEN”.

Al costats sengles escuts en relleu inscrits en cercles lobulats. El de la dreta, el dels Cruïlles, representat per un camp amb petites creus. Mentre que en el de l’esquerra hi ha un lleó rampant adoptat en l’escut de Forallac. Als laterals es repeteix el mateix tema. Conserva bona part de la policromia.

Sant Esteve i cementiri

Sant Esteve de Peratallada és una església romànica protegida com a bé cultural d’interès local del municipi de Forallac (Baix Empordà).

Peratallada carrer

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Siurana, un poble que no canvia en els anys

Avui us presento dos articles

Siurana, o Siurana de Prades, és un petit poble del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat.

Està situat a 737 metres d’altitud, sobre una cinglera de roca calcària, a l’extrem de les Muntanyes de Prades i sobre el riu de Siurana.

La població era de 41 habitants al cens del 2005. El castell de Siurana va ser l’últim reducte musulmà de Catalunya. (*)

El terme també comprèn l’església romànica de Santa Maria de Siurana.

Els orígens de Siurana es remunten a èpoques prehistòriques. Tot i que no es coneixen restes de construccions prehistòriques, a la zona de Siurana s’hi han trobat nombroses pedres de sílex brunyides, les primeres l’any 1909.

Segons el prestigiós doctor Vilaseca, Siurana va ésser un taller de fulles, entenent-se amb aquest nom el que els prehistoriadors coneixen com a làmines llargues i estretes, de secció triangular o poligonal, amb una cara inferior més o menys plana.

Pel que fa a la cronologia del jaciment, sembla que es pot fixar cap al segon mil·lenni aC, potser amb orígens una mica anteriors, però el ple desenvolupament d’aquesta indústria arriba fins a l’època del bronze.

(*) La Llegenda de la Reina Mora :

“Explica una llegenda recopilada per l’escriptor Joan Amades que Siurana era el domini de la reina Abd-el-Azia, de gran bellesa. Els cristians, liderats pel senyor de Tarragona Amat de Claramunt, incapaços de conquistar la població, es van servir de les estratagemes d’un traïdor jueu, que els va oferir l’entrada al castell. Els cristians van penetrar i van matar gairebé tota la població, però Abd-el-Azia, segura de la seva fortificació, celebrava mentrestant una festa en una de les sales del palau amb la noblesa del lloc. De sobte, una fletxa va entrar per la finestra, i es va clavar a la taula. La reina, plena de pànic i veient-se derrotada, va pujar al seu cavall blanc i es va dirigir al precipici proper. Perseguida pels cristians i per evitar que el cavall per instint s’aturés davant l’abisme li va tapar els ulls, però l’animal, en adonar-se del perill, va voler parar i va clavar les potes a terra, de manera que va quedar l’empremta de la seva ferradura a la roca. Altres diuen que les marques de ferradura són l’impuls que va prendre abans del salt. Sigui com sigui, la tragèdia va ser inevitable i avui en dia es pot veure clavada a la roca l’empremta del cavall en el lloc que s’anomena el Salt de la Reina Mora. Una altra variant conta que la reina estava banyant-se quan va veure com la ciutat era atacada. Davant la desesperació, va sortir nua de l’aigua i va muntar en el cavall per dirigir-se al precipici.”

Actualment, Siurana, és un poble que cada dia festiu rep molts visitants i amb varis llocs d’estada i amb algun Bar i Restaurant.

Fer un passeig pels carrers antics, veure les seves cases, el safareig, l’església, la creu, el castell, les vistes del pantà i les muntanyes…

Muntanya de les rodalies. Fotografia : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

podeu passar una bona estona i fent moltes fotografies.

També, cal ressenyar, com en les seves muntanyes de Siurana, són un punt de trobada nacional i internacional per a la pràctica de l’escalada.

Si no ho coneixeu i feu un tom per la Comarca, no deixeu d’anar a Siurana. !

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text  i Imatges antigues : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero

Castell de Sant Marçal de Cerdanyola del Vallès

El Castell de Sant Marçal està ubicat a prop del camí Can Planas de Cerdanyola del Vallès.

Us passo detall de la seva història :

  • La primera referència que es troba sobre Sant Marçal és en un document del segle XI, on es comenta l’existència d’una església dedicada al sant (1042) que depenia de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola.
  • Es creu que el monestir benedictí de Sant Cugat era propietari de la senyoria de Sant Marçal i la va vendre al comte de Barcelona, que les va traspassar a la família Montcada el 1135.
  • El 1225 Raimon de Plegamans va comprar-li el castell a Guillem de Montcada, que va desobeir al seu pare, qui l’havia promès a l’Arquebisbat de Tarragona.
  • Aquest fet va generar un conflicte d’interessos per la possessió del castell i les seves terres que es va allargar fins al 1542, data en què la família Marimon va passar a ser la legítima propietària, després d’un llarg plet amb l’arquebisbat.
  • El 1690 es va crear el títol de Marquès de Cerdanyola en favor de Feliu de Marimon i de Tord com a reconeixement dels favors i serveis.
  • Durant els segles XIX i XX el castell de Sant Marçal va anar passant per diferents mans fins a la família Trénor, que és l’actual propietària.

Originàriament, el castell era un edifici de planta quadrada amb pati central, una torre i una capella gòtica envoltat per un fossar, però l’any 1895 la família Arròspiede va encarregar a Gaietà Buïgas que adaptés l’edifici per poder utilitzar-ho com a segona residència.

Aquest ho va fer respectant l’estructura original, però recobrint l’edifici amb una decoració fantasiosa inspirada en l’arquitectura romànica i gòtica.

Visites guiades al castell : Dos cops l’any, a l’octubre i al febrer, es pot visitar aquest edifici emblemàtic de la ciutat a través de les visites guiades que organitza l’Oficina de Patrimoni de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès gràcies a un acord amb els actuals propietaris del castell, proposta que permet descobrir la història d’aquest indret mil·lenari.

 

El castell de Sant Marçal està situat dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, i ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949.

 

Recull dades : Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text, recull postals antigues i Fotografies : Ramon Solé