Casa Llansà (pastisseria Foix) de Sarrià a Barcelona

Avui us presento dos articles

La casa Llansà esta situada en la Plaça de Sarrià, 12 amb el carrer Major de Sarrià, 114 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta casa també s’anomenà Can Feu.
  • Te un rellotge de sol amb data de 1789.
  • Entre les botigues existents n’hi ha una que encara conserva la més primitiva estructura de la casa, la pastisseria Foix, que fou propietat de l’eminent poeta J.V. Foix.

És un gran casal de pedra treballada, distribuït en tres cossos units fent xamfrà. Té planta baixa i dos pisos. A la part que fa cantonada amb el carrer Major de Sarrià hi ha un cos d’edifici afegit més alt, amb galeria d’arcs i porxada, de construcció més recent.

Entre les obertures de la façana, totes amb marc de pedra, destaquen cinc balcons. A la llinda, damunt el portal, s’hi pot veure un escut de pedra. Les façanes estan decorades amb esgrafiats que formen dibuixos geomètrics.

Casa Llansà és un edifici de Sarrià protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Establiment de mes d’un segle a Barcelona: El Portalón de Barcelona

Avui us presento dos articles 

El restaurant el Portalón esta en el carrer dels Banys Nous, 20, de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Els orígens de El Portalón es remunten a l’any 1890.
  • Es va establir en el quals eren les antigues cotxeres d’un noble palau data de 1850 en el número 20 del carrer Banys nous.
  • En el Portalón antigament es venia llet i gel als veïns del barri Gòtic.
  • Més tard els propietaris van posar un menjador amb menjars senzills i casolans.

La via deu el seu non antic a l’emplaçament d’uns banys jueus medievals i segueix el traçat de la històrica muralla romana que va defensar la ciutat de Barcelona durant més de 1500 anys.

El Portalón, es va convertir en un refugi d’artistes, pintors, escriptors, músics, escultors, joiers i viatgers, com per exemple els pintors Pere Pruna, Manuel Blesa ,el músic Miquel Caravalls van ser assidus al local. Fins als nostres dies ha perdurat la Penya dels Marayants, un grup de tertúlia constituït ja en el anys 50 del segle XX.

El Portalón és un Restaurant que cal anar a gaudir dels seus menús i tapes !!!

 

Recull de dades : Web El Portalón i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La Casa Bruno “Cuadros” o Casa dels paraigües de Barcelona

Avui us presento dos articles

La Casa Bruno Cuadros, o popularment Casa dels Paraigües, és un edifici situat a la Rambla nº 82, amb el Pla de la Boqueria de Barcelona.

Fotografia : Arxiu Nacional de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • El comerciant Bruno Cuadros i Vidal, natural de Biosca (Segarra), havia llogat, des de 1854, una botiga ubicada als baixos d’un auster grup de tres cases de planta i pis.
  • La seva botiga de paraigües, ombrel·les, ventalls i mantons li donaria rèdits suficients per adquirir gradualment les tres cases per tal de formar una parcel·la raonable per a la construcció d’un immoble totalment nou que donés benefici per si sol per mitjà del lloguer dels pisos superiors.
  • Aquesta nova casa de veïns seria construïda l’any 1858.
  • La casa, com la botiga, van ser completament remodelades per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas els anys anteriors a l’Exposició Universal de 1888, entre 1883 i 1885.
  • Aquesta reforma comportà la total reestructuració dels interiors de la casa de veïns, l’addició del darrer pis i la decoració de les façanes.
  • Aquesta decoració de tipus orientalista fou dictada pel mateix propietari atenent-se no només a les noves corrents orientalistes, sinó al fet que molts dels objectes i accessoris que es venien a la botiga eren importats del Japó.
  • L’any 1914 es procedí a la neteja i repintat dels elements de façana.
  • Durant la Guerra Civil, una bomba que no arribà a explotar causà alguns desperfectes en impactar contra la façana afrontada al Carrer del Cardenal Casañas.
  • L’any 1980 es dugué a terme una reforma general de l’edifici per tal d’adaptar-lo com a sucursal de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, que acabava de llogar l’edifici.

Vilaseca combina l’estil previ al modernisme amb tota mena d’elements arquitectònics inspirats en altres cultures en un edifici eclèctic que deixa bocabadats a tots aquells qui passegen per les Rambles.

Fotografia : Eloi Casella – Generalitat de Catalunya

Els balcons i la galeria del darrer pis de la Casa Bruno Cuadros són plens de referències egípcies. A la façana, els esgrafiats i les vidrieres recorden ombrel·les i ventalls de ferro fos.

A la botiga, l’orientalisme n’impregna l’exterior, caracteritzat pels treballs de fusteria, els vidres pintats i les pintures amb personatges extrets de làmines japoneses.

Fotografia : Eloi Casella – Generalitat de Catalunya

L’element decoratiu més vistós, és, però, el gran drac xinès de ferro forjat que sobresurt de la façana de la Casa Bruno Cuadros.

Fotografia : Eloi Casella – Generalitat de Catalunya

Amb el seu paraigües, va ser utilitzat com a reclam comercial de la botiga.

Wikipèdia

La Casa Bruno Cuadros, o Casa dels Paraigües és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé i Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

 

Sanatori Antituberculós de Barcelona

Avui us presento dos articles

El Sanatori Antituberculós esta situat en el carrer de Júpiter, 7 de Les Planes de Barcelona.

Us passo la seva història :

  • La Societat Anònima del Tibidabo promou la casa Roviralta, la Casacoberta i Fornells i el conjunt residencial de El frare Blanc per la família Roviralta entre el 1901 i el 1907 però acabat posteriorment el 1914.
  • En una segona fase de promoció, però que no va acabar-se de posar a la pràctica, s’havia d’enllaçar la vessant nord de la muntanya fins al ferrocarril de Sabadell i Terrassa.
  • El projecte anava destinat a l’ús del Tibidabo com una ciutat jardí residencial amb un segon funicular fins al Sanatori Antituberculós.
  • D’aquest conjunt només es va arribar a construir el Sanatori per l’empresa denominada precisament Sanatori del Tibidabo, S.A.
  • Aquesta edificació, però, no va arribar mai a utilitzar-se i va ser destruïda durant la guerra civil.
  • Actualment en mal estat, només es conserva l’edifici projectat el 1903 com un espai aïllat destinat a safareig i desinfecció del sanatori.

Edifici aïllat situat al barri de can Rectoret de l’arquitecte Joan Rubió i Ballvé construït entre el 1903 i el 1905. Originàriament estava format per un conjunt d’edificacions destinades a un sanatori antituberculós de les quals només se n’ha conservat la bugaderia o safareig, una zona utilitzada per la neteja i desinfecció de les instal·lacions.

L’edifici de dos pisos presenta un cos central de planta circular rodejada per una mena d’absidioles semicirculars amb les cobertes còniques revestides de trencadís ceràmic. Al parament de la façana trobem per nombroses obertures consistents amb finestres corregudes. Disposa de dos nivells amb finestres corregudes que trenquen el parament de la façana. A la planta baixa s’hi accedeix per la porta situada a la part nord, mentre que a la primera hi ha un pont.

Tot l’edifici és fet amb totxo massís. Ignasi Solà-Morales (Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo, p. 43) ressalta la simplicitat, la complexitat espacial i l’elegància constructiva dels safareigs.

El Sanatori Antituberculós és una obra modernista de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de Dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola 2003

L’antic Palau de l’Agricultura de Barcelona

Avui us presento dos articles

L’antic Palau de l’Agricultura esta en el Passeig de Santa Madrona, 40-46 amb carrer Lleida, 53 al 61 i carrer de Baix de Barcelona.

Us passo la seva història :

  • El Pavelló de l’Agricultura va ser edificat entre 1927 i 1929 sota la direcció tècnica dels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol i Ferrer.
  • El van concebre com un monumental complex d’edificacions en diversos cossos al voltant d’una plaça central per tal d’acollir-hi la secció d’agricultura de l’Exposició Internacional de 1929.
  • Durant la postguerra els pavellons que envoltaven la plaça central pels seus costats septentrional i oriental foren totalment enderrocats i substituïts per nous habitatges, deixant dempeus menys de la meitat de les edificacions que formaven el complex.
  • Aquestes, passaren a allotjar magatzems i tallers municipals.
  • Entre 1964 i 1984, el Mercat de les Flors, fins que aquest fou traslladat al recinte de Mercabarna de la Zona Franca.
  • L’any 1983 la regidora de cultura de l’ajuntament, Maria Aurèlia Capmany, va impulsar la creació, a la nau perpendicular al Carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, un centre municipal de dansa i d’arts del moviment.
  • L’edifici, re inaugurat l’any 1985, fou remodelat per donar lloc als seus nous usos i la seva cúpula principal de 12 metres de diàmetre va ser redecorada per l’artista mallorquí Miquel Barceló.
  • A partir de l’any 1999 el sector afrontat al Passeig de Santa Madrona també fou rehabilitat per acollir la seu estable del Teatre Lliure.
  • El conjunt es coneix actualment com a Ciutat del Teatre, ja que acull el Teatre Municipal Mercat de les Flors, la Fundació Teatre Lliure, l’Institut del Teatre.

El Palau de l’Agricultura és un conjunt d’edificis construït per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929.

En l’actualitat només es conserva la meitat del conjunt d’edificacions originals.

L’estètica del Palau de l’Agricultura és d’estil Noucentista tardà, amb influència del Renaixement de Florència.

En les dues façanes exteriors del gran hall central hi ha relleus escultòrics, en estil classicitzant realitzats, com molts altres d’aquella Exposició Universal.

Les pintures murals, de tema agrícola d’estil noucentista, són obra de Darius Vilàs i Fernández , va estar molt influït en les seves realitzacions murals per Maurice Denis, Joaquim Torres Garcia i Joan Llimona.

Era un dels pavellons més grans de l’exposició, amb una superfície que ultrapassava els 16.000 m2.

Tot el conjunt es distribuïa al voltant d’un gran pati enjardinat central amb diverses naus i galeries porticades.

El cos afrontat al Passeig de Santa Madrona destaca per la galeria porticada que envolta l’antic accés principal al recinte, que emmarca un monumental portal de terra cuita amb pilastres jòniques ornades a quarterons.

Sobre l’arc motllurat de la porta hi ha un relleu de terra cuita amb dues al-legories del treball al camp i la inscripció “AGRICVLTVRA”.

Tanmateix, el més rellevant d’aquesta construcció són les múltiples torres vuitavades que sobresurten sobre la teulada, cobertes amb cuculles de teula ornades amb pinacles ceràmics.

Les façanes d’aquest cos recullen un vertader catàleg de finestres renaixentistes, a base de serlianes, galeries d’arcs, entaulaments, frontons, petxines i decoració a candelieri.

A l’angle entre el Carrer de Lleida i el Passeig de Santa Madrona hi destaca una placa sostinguda per dos àngels realitzada en bronze per Frederic Marès en record a l’arquitecte Manuel Maria Mayol.

El cos afrontat al Carrer de Lleida, avui ocupat pel Teatre Municipal Mercat de les Flors,

presenta un cos d’accés coronat amb cúpules adossat a una gran nau de planta rectangular.

El cos d’accés, que fa cantonada, presenta dues llotges d’accés formades per tres arcs de terra cuita sobre columnes toscanes de pedra

i dues galeries de finestres amb columnelles toscanes i un ràfec de terra cuita.

El Palau de l’Agricultura és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Grudil•la Deovota, inicis de la Torre Blanca de Provençana

Avui us presento dos articles

Provençana, segle XII. Original de Antoni Novell Bofarull. Conservat al Museu d’història de la ciutat de l’Hospitalet, publicat per Jaume Codina al 1r. volum de Els pagesos de Proveçana, p. 61, mapa 3.

A principis de segle XI les relacions de força comencen a canviar. Els guerrers dominen la frontera fent córrer els diners de les ràtzies. Alguns nobles propicien intercanvis comercials desplaçant riquesa cap a les urbs. Tots intenten fer tractes amb uns comtes i bisbes que saben negociar amb uns i altres per seguir mantenint els seus privilegis i que, per lliurar-se del domini eclesiàstic de Narbona, es llencen als braços de Roma. Els noms gots, com els de les dones soles, van desapareixent del mapa

Banyols va quedant en mans de la Seu de Barcelona, encara que sigui a nivell fiscal. En 1028 Regiat i Adelaida tornen a la Seu un alou en Banyols que Bonadona, germana del bisbe Vives (974-995), els va vendre. L’alou havia estat de Recesvind i per ordre comtal, a causa del robatori d’uns calzes d’or, va passar a la Seu i d’aquesta va passar “sense saber com” a la germana del bisbe (recordem que el bisbe Vives va fer vàries donacions i va deixar legats a familiars seus) i ara ells el retornen[1].

Al s. XI, amb el bisbe Aeci (995-1010) i tal com passa en altres episcopats, es va donant una separació entre els béns de la Catedral i els de la Canònica que es consolida a meitat de segle propiciant el pas dels béns acumulats per la Seu (bisbat i catedral) a unes quantes mans privades. Les donacions que al segle X es repartien entre la Catedral, els monestirs i diferents esglésies, es van concentrat ara en la Canònica per passar, poc després, a les ordres religiós-militars, tot i que la Canònica procurarà de nou concentrar capital.

Anirem veient aquests moviments en l’establiment de l’hospital de la Torre Blanca, al voltant del qual s’anirà concentrant, a partir del segle XII, el nucli urbà de “la pobla”, actual barri del Centre de l’Hospitalet de Llobregat.

Jaume Codina recull, a l’obra de Els pagesos de Provençana, la venda de 25 de juliol de 1017[2] o de 1016 (segons datacions)[3], de part de l’heretat a la Torre Blanca, de Guifré Carbonell i la seva dona Sinulo a Renard Bovet, però aquest topònim és, en aquest cas, referit a Provençals de Barcelona, tot i que els noms dels actuants ens són propers.

El 21 de novembre de 1013 Grudil·la, deovota[4], ven a Guifred anomenat “Carbonell” i a la seva dona “Sindul” la tercera part d’una terra que tenia per donació i que limitava amb el coll de Codines a l’Est, la “strata publica” al Nord, la via que va a Llanera al Sud i el torrent “que corre quan plou” a l’Oest[5]. Aquesta venda, que sí que es fa a Provençana, no està recollida per Codina.

Aquest document ens situa la Torre Blanca entre les dues vies que coneixem d’aquells temps: la que va de Barcelona a Provençana i a Cornellà al Nord (strata pública) i la que va a Delta, al Sud (entre l’actual ermita de Bellvitge i l’actual Centre de l’Hospitalet) i entre el camí que baixa per Codines (frontera amb Sants) i el torrent d’Esplugues, és a dir, entre l’ermita o el “mansum de Malvige” i la Pobla, per sota de la carretera, com Codina havia apuntat.

Grudil·la, deovota (o femina deodicata com signa el document) ha de ser la que tenia amistat amb Aurucia deodicata, la qual cosa és una evidència que els béns que van administrar dones soles van passar a mans d’homes (clergues o laics), de que els historiadors han obviat els noms de les dones i que recollir-los aporta quelcom en què indagar, com aquesta proximitat de propietaris/-es de la Torre Blanca de Provençals i la de Provençana.

Si el rec d’Amalvígia, com està reconegut, és a l’inici de Banyols, Aurúcia Deovota, com van veure a una entrada anterior[6], és a l’inici de la documentació relativa a “Santa Eulàlia de Provençana” i de les referències a Quinçà (actual barri del Centre de l’Hospitalet) i les seves amigues Sínul i Grudelle Deovota ho són a la delimitació del pedrís de la Torre Blanca, on més endavant s’establirà l’hospital que dona nom a la nostra ciutat.

Plaça Amalvígia a Bellvitge, l’hospitalet, entre la Rambla Marina i la travessia Industrial. Amb el monument “La Bóbila” que Joan Junyer va fer en homenatge a les comunitats del Baix Llobregat, símbol d’agermanament.

Perquè aquests noms han estat obviats? Perquè eren dones i l’església, que és qui ha recollit, organitzat i donat a conèixer, principalment, la documentació, no estava ni està per la tasca del reconeixement envers les dones. Després els que diuen uns ho repeteixen altres, sense comprovar directament els documents. Potser haurem de refer tota la història, una empresa gran però no impossible i sí necessària i justa. Torres i monuments més alts han caigut.

 

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 21-juliol-2020

Rescatant noms obviats de dones i el seu paper a la història.

———————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 34

[2] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat, p. 47

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), 38, doc. 256

[4] Aproximación a los términos “Deovotae” i “Deodicatae”  en Historias desde Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/07/19/aproximacion-a-los-terminos-deovotae-y-deodicatae/

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c. FN 37, doc. 207

[6] Històries des de Bellvitge. “Banyols versus Provençana. Aurúcia versus el bisbe Vives”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/

Ermita Sant Antoni de les Codines de Centelles

Com cada diumenge us presento dos articles

L’ermita Sant Antoni de les Codines està ubicada entre el carrer Raval Marc Fogueres  i carrer Molí de la Llavina de Centelles.

Us passo dades històriques :

  • Trobem esmentada en el 1291, però estava dedicada a Sant Antoni i a Santa Maria.
  • Estava ubicada a peu de la carretera N-152, que unia Barcelona amb Puigcerdà, en l’antic camí de Barcelona a Vic.
  • A poca distancia a principis del segle XIV estava un hospital , segles després va ser un hostal.
  • L’any 1987 es va fer l’estudi per enderrocar i reconstruir-lo de nou, així va ser, i es va reconstruir en la ubicació d’avui en dia, el moriu va ser el desdoblament de la carretera passant a ser la C-17.
  • Es va beneí de nou en 1991.

És una edificació d’una sola nau i absis rectangular, i la porta d’entrada es d’adovellada i mig punt. El campanar  de construcció moderna de cadireta.

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Convent de Pompeià de Barcelona

Com a cada diumenge us presento dos articles

El Convent de Pompeià  esta ubicat en l’avinguda de Diagonal, 450 amb cantonada al carrer Riera de Sant Miquel, 1 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • El 25 de març de 1908 es posà la primera pedra de l’església de la Mare de Déu del Roser de Pompeià a l’avinguda Diagonal de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte Enric Sagnier.
  • En 1910,es dona per finalitzada la seva construcció.
  • El Convent i bona part de l’Església, van ser molt malmesos durant la Guerra Civil, especialment l’interior del temple; finalitzada la guerra es va portar a terme la restauració dirigida per Pere Benavent.
  • La Cripta fou reformada al 1964.

L’església adossat a un dels seus costats al convent, es desenvolupa el convent pròpiament dit amb un seguit de construccions que se situen al voltant d’un ampli celobert triangular que, d’alguna manera, rememora el tradicional esquema monàstic centrat per un claustre.

Pel que fa a la façana del convent que dóna al carrer Riera de Sant Miquel i al xamfrà amb l’Avinguda Diagonal, és de maó vist combinat amb pedra i destaca per la robustesa dels elements constructius que la conformen, especialment les columnes de les obertures. L’accés es realitza a través d’una porta localitzada al xamfrà de l’edifici que, flaquejada per dues finestres amb llinda esculpida, queda emmarcada en la seva totalitat per un guardapols en forma d’arc apuntat rebaixat.

Aquest primer cos en alçada del xamfrà està realitzat en pedra i es complementa amb una galeria de finestres desenvolupades entre columnes molt robustes. A partir d’aquest nivell el parament és de maó, tot reservant la pedra pels angles, l’emmarcament de les finestres i el coronament de la façana. Pel que fa a les façanes laterals, es manté la mateixa disposició dels materials en funció del nivell d’alçada.

Destaca d’aquestes, la galeria de finestres de la planta baixa, els dos pisos de finestres de maó amb llinda de pedra i la solana desenvolupada al nivell de sota coberta.

El Convent de Pompeià és una església historicista de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia Can Valldaura de Barcelona

Avui us presento dos articles

La masia de Can Valldaura, esta dins del Parc de Collserola a prop de la carretera d’Horta(Barcelona) a Cerdanyola del Vallès.

Us passo dades de la Masia :

  • Als començaments del segle XX, en aquella època era el propietari Francesc Guardiola Juvany, va edificar la masia sobre o a prop de les restes d’una mes antiga.
  • En Francesc Guardiola només va fer que aprofitar que la finca antiga i terrenys, que va servir per instaurar a Catalunya l´ordre del Cister al segle XII, propietat després dels comptes catalans Martí l´Humà i Jaume I, estava a la venda després de la desamortització i l´abandonament de la zona.
  • Tenia la finca més de 131 Ha. Amb terrenys Forestals i agrícoles amb part de vinya i arbres fruiters amb una zona d’hort.
  • La masia, consta de dos plantes i unes golfes, amb un adossat a dos plantes d´uns 5 metres d´amplada, un pati davanter, i un de lateral i un altre darrera; construït amb murs mixtes de pedra i totxo cuits en una bòbila.

Des de fa uns anys la masia forma part de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), us passo un enllaç al respecta :

https://www.comunicae.es/nota/el-instituto-de-arquitectura-avanzada-de-1154429/

Us passo mes informació d’un article de la Vanguardia de l’any 2016 :

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160825/404172315627/can-valldaura-fab-lab-collserola-autosuficiencia.html

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona- Districte d’Horta i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé –Arxiu Rasola

Restaurant de La Font del Gat i la seva Font a Montjuïc de Barcelona

Recordeu, a partir d’aquest mes cada diumenge dos articles

El Restaurant de La Font del Gat i la Font, estan en el Passeig de Santa Madrona, 28 en Montjuïc a Barcelona.

Us passo la seva història :

  • Durant l’any 1908 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Josep Laribal una amplia finca, situada en un costat de la muntanya de Montjuïc, per a convertir-la en els anys, en un dels primers jardins públics de la ciutat.
  • Posteriorment, entre el 1916 i el 1919, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí reestructuren el jardí.
  • Davant mateix de la font, hi ha un edifici noucentista de 1918 que havia tingut funcions de restaurant, obra de Josep Puig i Cadafalch.
  • Pel que fa a l’edifici conegut també com a Font del Gat, es va construir cap el 1925 com a lloc per a batejos, comunions i altres festes de caràcter familiar per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, segurament també per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929.
  • L’edifici va ser restaurat el 2002.
  • A principis del segle XXI torna a tenir la funció de restaurant i va allotjar la seu de la Reial Federació Espanyola de Tennis. I la seu del Centre d’Estudis Olímpics Joan Antoni Samaranch, gestionat per la Fundació Barcelona Olímpica.

La Font del Gat, un dels llocs més populars de Montjuïc, es troba als jardins Laribal.

El 1908 es converteix en un dels primers jardins públics de la ciutat i ja des de principis del segle XX

,

hi ha en un dels berenadors més freqüentats de la ciutat amb la Font del Gat com a centre de les trobades.

L’espai presenta un recinte tancat, en origen era privat, pel qual s’accedeix a través d’una portalada amb un arc de mig punt al final d’unes escales.

Al pinyó un plafó ovalat mostra dos gats simètrics negres que sembla simètricsa la tarja hi trobem la inscripció “1884” i, per tant, anterior a la intervenció de Puig i Cadafalch.

Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich li va dedicar una cançó: La Marieta de l’ull viu, que narra els amors de la Marieta amb un soldat, i que es va convertir pràcticament en un himne.

 

Efectivament, la font del gat brolla al fons d’una cova i segons diu la veu popular, deu el seu nom al fet que fou trobada per un gat el 1855, i que per això la font és coronada per l’escultura d’aquest felí.

A les tardes dels diumenges s’hi feia ball al so del piano de maneta,

i, segons és diu, freqüentaven l’indret soldats i criades i tota mena de nois i noies de classe treballadora i entre ball i ball degustaven el menjar que es venia al taulell.

La seva fama fou tan gran que la popular Colla de l’arròs va fer construir un elegant restaurant molt a prop de la font, que seria el antecessor de l’actual Restaurant.

La Font del Gat és una font de Barcelona inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament  de Barcelona, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i  Fotografies : Ramon Solé