Escuela de la Lonja de Barcelona (Barcelones)

La Escuela de la Lonja está situada inicialmente en el Palacio de la Lonja de Mar de ahí su nombre popular de Escuela de la Lonja, fue trasladada en 1967 a la calle Ciutat de Balaguer 17, de Barcelona, teniendo además otro centro en la calle Padre Manyanet 40, del barrio de San Andrés.

Paso su historia:

  • Fundada en 1775 por la Junta de Comercio de Barcelona con el nombre de Escuela gratuita de diseño, como un centro de formación de artes aplicadas, en principio con vistas a la modalidad de estampación para la industria textil de la seda y el algodón y su aplicación en las “indianas”, ampliando su docencia a las artes plásticas.
  • Se ha de precisar que la etapa entre los años 1768 y 1787 fue la de un gran auge de las fábricas de estampación de tejidos
  • … a la década de 1780 Barcelona poseía la concentración más grande de Europa en la actividad manufacturera de la estampación de indianas.
  • En el año 1817 fue inaugurada una nueva sección dedicada a la Arquitectura.
  • Las clases eran totalmente gratuitas, facilitando a los alumnos el material que necesitaban así como fueron las becas de pensiones donadas por la academia lo que permitieron a muchos de ellos el desplazamiento a Madrid y a otros centros europeos como Roma y París, donde principalmente se dedicaban a la copia de los grandes maestros, práctica muy usada en la época.
  • La enseñanza impartida fue evolucionando hacia las Bellas Artes y en 1778 pasó a llamarse Escuela de Nobles Artes, en 1790 se extendió con filiales en Olot, Palma de Mallorca, Tárrega, Gerona, Zaragoza y Jaca.
  • Se organizó una primera exposición en 1786 para dar a conocer los trabajos realizados por los alumnos que habían sido premiados, en la exposición celebrada el año siguiente se permitió, tras una solicitud, que presentaran sus obras personas ajenas a la escuela.5​
  • En 1850 la escuela pasa a depender de la Academia Provincial de Bellas Artes con el nuevo nombre de Escuela Provincial de Bellas Artes.
  • Pablo Milá Fontanals, catedrático de la escuela Lonja desde el año 1851 y a instancias del Ateneo Catalán (más tarde Ateneo Barcelonés) propuso la realización de un plan de enseñanza artística de las artes industriales que, para mejorar la calidad del diseño, armonizase la belleza con la utilidad. Fue por entonces cuando se incorporaron las especialidades en artes industriales.
  • En 1884 se crea la nueva asignatura de Teoría e Historia de las Bellas Artes Industriales paralela a la existente de Teoría e Historia de las Bellas Artes.
  • Desde 1858 a 1885 se hizo cargo de la dirección de la Escuela Lonja Claudio Lorenzale que junto con las teorías de Pau Milà y las influencias que tenían ambos de Friedrich Overbeck, fueron decisivas para la introducción del idealismo purista y una inclinación hacia una aptitud más conservadora junto con métodos pedagógicos opuestos a los académicos.
  • En el curso 1888-89 las bolsas de estudios recayeron entre otros a Evaristo Roca en escenografía y mobiliario.
  • Y en 1895-96 a Joan Busquets i Jané, ambos evolucionaron más tarde hacia el modernismo.

La Escuela de Artes y Oficios de Barcelona (en catalán Escola d’Arts i Oficis de Barcelona), también conocida por Escuela de la Lonja, es una escuela de arte y diseño ubicada en Barcelona.

De su seno surgió la Real Academia Catalana de Bellas Artes de San Jorge.  Fue nombrado como primer director el grabador valenciano Pedro Pascual Moles, orientándola hacia el academicismo propugnado por el pintor Anton Raphael Mengs.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Històries des de Bellvitge: Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

La invasió musulmana (s. VIII) no va portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.

Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Histories de Bellvitge : Oda Nova a Barcelona. La mesura d’amor de la ciutat i de les dones.

Joan Maragall (1860-1911) va escriure el poema «Oda nova a Barcelona» en 1909 sent publicat l’any de la seva mort. És un contrapunt al poema èpic de “Oda a Barcelona” de Jacint Verdaguer, inclòs a la seva obra “Pàtria”.

 Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Creu de terme de Sant Andreu en el Barri de Trinitat Vella de Barcelona

La Creu de terme de Sant Andreu està actualment en el carrer Turó de la Trinitat cantonada amb carrer del Tossal de Barcelona.

Cal destacar que aquesta creu es una rèplica de la creu original, es creu que podria ser del segle XIV, i que va ser restaurada l’any 1565, i que estava situada molt a prop, on hi hagué la popular Quinta Forca, lloc on es va executar varies persones.

Va estar reubicada al segle XIX un temps en el Cementiri de Sant Andreu, a començament dels anys noranta del segle passat va ser traslladada a l’Arxiu Històric de Sant Andreu, estava en un estat molt deteriorat. La replica va ser reposada durant l’any 2016 en el lloc actual.

En la creu hi podem observar la imatge petita de crist; en el seu capitell dos arbres arrencats, un abat, dos cavallers resant i una Verge assentada amb el Nen.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Ictíneo I Museu Marítim Barcelona

Aquesta rèplica de l’Ictíneo I està situada davant del Museu Marítim a Barcelona.

L’Ictíneo I fou un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol. Feia 7 metres de llarg, 2,5 d’amplada i 3,5 de profunditat i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. Va ser el primer vaixell a tenir doble buc. El buc interior era esfèric i tenia una capacitat de 7 m³ mentre que el buc exterior tenia forma de peix amb una secció el·líptica inspirada en el prototip de Wilhelm Bauer que navegà ja el 1851. Entre el buc interior i l’exterior hi havia tancs de flotació, un tanc que subministrava oxigen per a la respiració i il·luminació i un tanc d’hidrogen que alimentava una làmpada oxhídrica per il·luminar les profunditats marines. L’Ictíneo I tenia un propulsor pla d’aleta accionat per una tripulació de quatre homes.

La immersió s’aconseguia mitjançant una hèlix horitzontal que podia donar voltes en ambdós sentits i amb bombes de densitat i aire amb la finalitat d’assegurar l’estabilitat i flotació de l’enginy. L’Ictíneo I estava equipat amb un seguit d’eines específiques per a la pesca del corall, ja que aquest era l’objectiu inicial del projecte. El primer viatge del submarí tingué lloc el setembre de 1884 al port de Barcelona i el seu codi de registre era 164988DHRA.

Les primeres proves de l’Ictíneo van ser en privat, durant tot l’estiu, però la prova pública i per tant el primer viatge del primer submarí d’en Monturiol, tingué lloc el 1859 al port de Barcelona, davant d’un públic expectant. L’Ictíneo, el primer submarí civil amb finalitats no bèl·liques sinó d’exploració i recol·lecció, va fer 69 immersions en total, totes elles sense cap accident, ja que a diferència dels precursors i contemporanis de Monturiol, per aquest la seguretat dels tripulants era necessària. La primera immersió va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts.

L’èxit parcial del projecte suposà un gran entusiasme popular. No obstant això, no obtingué cap mena de suport governamental. En conseqüència, Monturiol escrigué una carta a la ciutadania animant una subscripció popular que assolí 300,000 pessetes de ciutadans de l’Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l’empresa La Navegación Submarina amb l’objectiu de desenvolupar l’Ictíneo II.

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero.

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Sant Martí Provençal i Les Taronges de Barcelona

L’església de Sant Marti Provençal  està en el carrer de Fondal de Sant Martí, 30-34 amb plaça de Ignasi Juliol, 2-4, al barri de Sant Martí de Provençals del districte de Sant Martí de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • L’església està emplaçada al lloc on al segle XI existí una petita capella privada dedicada ja a sant Martí de Tours.
  • Passà el 1052 a la demarcació de Santa Maria del Mar i va adquirir, així, un ús col•lectiu.
  • De la primitiva edificació no se n’ha conservat res; l’actual temple és de la segona meitat del segle XV.
Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

Ubicada al districte de Sant Martí, Sant Martí Vell és a la plaça d’Ignasi Juliol, on es troben el carrer del Fondal de Sant Martí amb el carrer de la Selva del Camp. És un petit nucli que inclou l’església gòtica del segle XV, que originàriament podria datar del segle xi, i una rectoria integrada en una masia del segle XVII.

Físicament estan unides per un volum estret pel pas d’una persona que permet que el carrer passi per sota a través d’un arc de mig punt.

L’església està formada per una nau única, capelles laterals i dues torres de base quadrada.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La de la dreta, afegida posteriorment, és l’actual campanar.

L’edifici està orientat d’oest a est i té l’accés principal a la façana de ponent. En aquesta s’inscriu una portalada d’estil gòtic florit: la porta rectangular està flanquejada per tres arquivoltes que s’uneixen en arc apuntat rebaixat. Hi destaquen els pinacles als dos laterals de la porta.

Al timpà hi havia escultures dels fundadors. Sobre l’arquivolta exterior hi ha un arc conopial d’esquena d’ase decorat amb deu florons de filigrana, cinc a cada banda, força esmicolats. L’arc conopial és rematat amb un crucifix muntat sobre una imposta, que centra una composició on apareixen dues crucifixions més a banda i banda. Sobre la portalada s’obre una gran rosassa tancada amb un vitrall de motius religiosos. Corona la façana un remat de tester de formes curvilínies amb gerros ceràmics.

Integrada en el cos de capelles de la dreta s’alça el campanar. De planta de base rectangular, als dos terços de la seva altura passa a quadrada. Té quatre obertures d’arc de mig punt per a les campanes al pis superior. A sobre, una cornisa dona peu a una coberta amb volta a quatre vents de teules vidriades policromes.

La capçalera és poligonal, molt massissa, sense contraforts as angles. L’interior és resolt amb volta de creueria a la nau central i capelles intensament remodelades en segles posteriors.

La resta de façanes de l’església són molt sòbries i estan formades per murs de paredat on s’insereixen finestres de reduïdes dimensions amb arcs apuntats o rectangulars.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La teulada és a doble vessant de teules àrabs.

Els Tarongers, són la majoria dels arbres de les rodalies de Sant Martí.

Coneixeu més aquests Tarongers :

https://beteve.cat/medi-ambient/tarongers-a-barcelona/

L’església de Sant Marti Provençal és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografia: Fidel Rodríguez

Hivernacle de Barcelona

L’Hivernacle és situat al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Us passo la seva historia:

  • L’Hivernacle va ser construïda entre 1883 i 1887.
  • Inicialment va ser projectat per Josep Fontserè, però finalment s’aixecà segons el projecte de Josep Amargós i Samaranch.
  • De la mateixa manera que l’umbracle, l’hivernacle s’utilitzà durant l’Exposició Universal de 1888 com a saló de festes i conferències, tot i que va ser construït per a conrear-hi i exhibir-hi plantes tropicals.
  • Va funcionar un temps com a restaurant.
  • Des de 2006 l’edifici està en desús.
  •  A partir d’aleshores, l’Ajuntament hi va fer diverses obres.
  • Les darreres reformes projectades van anunciar-se a finals de 2015, i havien de finalitzar l’estiu de 2016, però que van paralitzar-se a causa del concurs de creditors en què va entrar l’empresa encarregada.
  • A principis de febrer de 2020 l’edifici tenia parts rovellades, alguns vidres trencats i les parets encrostonades, després de quasi 14 anys tancat i sense manteniment, més enllà del reg de les plantes.

Obra de Josep Amargós i Samaranch, encara que va ser projectat primerament per Josep Fontserè com a part del programa científic format també pel Museu Martorell de Geologia i per l’Umbracle.

Està situat al Parc de la Ciutadella, al costat del Castell dels Tres Dragons.

Es pot accedir lliurement a la nau central de l’hivernacle a través d’unes petites escales situades a cada extrem de les dues entrades.

L’estructura de l’hivernacle és feta de metall i amb els tancaments tots de vidre per deixar passar la llum.

Està format per tres naus de les quals la principal queda oberta per dos dels costats amb la coberta a dos vessants i les laterals tenen les quatre parets de ferro i vidre i amb l’accés per la nau central.

Els elements decoratius són sobris i reprodueixen elements helenístics de ferro fos com palmetes, formes lobulades i els coronaments de la coberta. Tant a l’interior com a l’exterior hi ha l’escut de la ciutat de Barcelona al timpà de la nau central.

L’Hivernacle és una obra de l’arquitectura del ferro de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local des del 2000.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Dels “frares del sac” a les dominiques de Montsió.

Claustre del monestir de les dominiques de Montsió a Esplugues de Llobregat. AGC, 2021.

Els germans de la penitència o “frares del sac”, orde exterminada

Des de 1261 hi ha constància de l’establiment a Barcelona dels Germans de la Penitència, coneguts popularment com a “Frares del sac” per la seva indumentària. Aquests frares mendicants tenien força popularitat i rebien prou almoines i donatius. Ells van iniciar la construcció del convent del recinte protegit per la nova muralla, a la “plaça” de Santa Anna[1], en uns terrenys donats per Berenguer d’Espiells, xantre de la Seu de Barcelona, que es van ampliar amb la compra de finques veïnes al llarg del segle XIII. Actualment aquest espai correspon a la cantonada de l’avinguda del Portal a l’Àngel amb el carrer de Montsió. Les dependències es van estendre fins a l’actual carrer d’ Espolsa-sacs.

Placa al Carrer Espolsa-sacs. Foto: Ajuntament Barcelona

La comunitat va tenir una curta existència degut a la supressió de diverses ordes mendicants en el Concili de Lió de 1276, que només va confirmar els privilegis de quatre d’aquestes ordes: dominics, franciscans, agustins i carmelites. La supressió dels frares del sac no tingué efectes immediats a Barcelona, ja que es mantenia l’esperança de que l’església reconsiderés la seva decisió, però el cert és que va acabar desapareixent. Malgrat l’escassetat de documentació, es deixa entreveure que era una comunitat àmplia, culta i curosa amb els seus afers.

Els canonges de Santa Eulàlia del Camp, sota el bisbe

Els orígens de Santa Eulàlia del Camp són incerts, en general s’accepta que el primer monestir era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar i sabem passà a ser “de dret de l’església” el 1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, constituint-se com a canonges reglats de Sant Agustí, quedant directament sota seu amb la ordre explícita que “no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe”.[2] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara Santa Àgata, bastida el 1302 amb Jaume I).

Actual capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei. Foto: Ramon Solé.

El 1293 la canònica de Santa Eulàlia del Camp va traslladar-se al convent dels frares del sac. Els cinc últims frares que quedaven, es van fer canonges. El trasllat va ser autoritzat per una butlla papal de 1295, que va encomanar al bisbe negociar la venda del convent. Degut a discrepàncies en el preu, la compra no conclou fins el 1308. Amb el suport de Joan I, es va bastir, el 1388, una primera capella annexa dedicada a Santa Maria de Montsió.

Durant el segle XIII es va crear un annex hospitalari on s’hi va instal·lar l’orde de la Mercè, afavorida per Jaume I. Aquest hospital, amb donats i donades al seu servei, quedarà integrat, el 1401, a l’Hospital de la Santa Creu. El 1420 la canònica de Santa Eulàlia es va fusionar amb la del Sant Sepulcre de Santa Anna constituint el Priorat de Santa Anna i Santa Eulàlia, al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries.

La creu doble del Sant Sepulcre és una creu patriarcal d’orígen bizantí. Foto: Ramon Solé, Santa Anna de Bercelona.

Les germanes dominiques. El suport reial.

El primer monestir de l’orde femení dominicà a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347). Filla de Jaume II, es va casar el 1311 amb l’infant Pere de Castella que set anys després moria a Granada, vídua als cint anys i amb una filla póstuma, Blanca, va optar per entrar al monestir de Sixena (Osca) de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on hi havia la seva germana, Blanca, priora des de 1321. Després, va entrar en contacte amb l’orde dels predicadors i va aconseguir els permisos per la fundació de la primera comunitat de dominiques a Barcelona. En morir va llegar tots els seus béns per la construcció del nou convent.

El 1351 es posà la primera pedra extramurs de la ciutat, a les Drassanes, al lloc conegut com Mas d’en Bissanya, on avui hi és el Museu Marítim. La primera comunitat de germanes, amb la primera priora Constança de Bellera (-1375)[3], provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec el 1206.[4] Durant les obres s’allotjaren en una casa del portal de Jonqueres i en 1354 van ocupar l’antiga encomanda templera de Santa Maria del Palau, clausurada el 1317.[5] El 1357 les dominiques van ocupar el nou monestir que anomenaren “Sant Pere Màrtir”.

Santa Maria del Palau de l’orde del Temple es va convertir en Palau Reial Menor, del que només queda la capella de la Mare de Déu de la Victòria i les imatges. “Sala dels cavalls”. 1858. Arxiu de Barcelona.

L’atac a Barcelona de 1359 de Pere el Cruel de Castella i la inseguretat davant les incursions dels pirates, van motivar el trasllat de la comunitat de dominiques dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se, a partir de 1371, a Can Porta (avui Plaça Gardunya), un pedrís amb casa i patis cedit pel rei Pere el “Cerimoniós”,  prop de l’Hospital d’en Colom, que seria aprofitat, el 1400, per la reconversió de sis petits hospitals en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (avui Biblioteca de Catalunya).[6]

“Corralet” de l’antic Hospital de la Santa Creu. Postal antiga.

Mentre els frares agustins de santa Eulàlia del Camp negociaven per passar al convent de Santa Anna, sent abadessa Elisenda de Togores i gràcies a la llarga mediació de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim, les dominiques s’instal·len en el convent de Montsió (1423), prenent aquest nom i deixant els edificis de Can Porta als canonges. Aviat la comunitat comença a ampliar edificis iniciant una època d’esplendor durant la qual s’hi van edificar l’església, el claustre gòtic i la majoria de dependències. Cal dir que les propietats eren de la mateixa comunitat, ni del bisbat, ni dels dominics.

Antic monestir de Montsió, prop de l’Hospital de la Santa Creu. Foto: Arxiu Gavin.

Amb la invasió francesa de 1808 comença la destrucció d’obres religioses de la ciutat: els francesos fan servir el monestir dominicà de magatzem de les obres d’art robades. El 1835 les monges foren exclaustrades a causa de la desamortització. Entre 1835 i 1845, en les dependències s’hi va instal·lar una caserna miliciana[7] que es va convertir en sala de ball i en el Teatre Montsió, inaugurat el 1837, quan es va suprimir el batalló. Aquest Teatre va ser la primera seu del Liceu que finalment es va instal·lar a les Rambles.

Imatge antiga del claustre de Montsió a l’eixample, al que avui és l’església de Sant Ramon de Penyafort.

Les germanes retornaren entre el 1846 i 1868 però després de la Revolució de 1868 (La “Gloriosa”), el govern torna a confiscar el convent. Durant aquest temps s’allotgen amb les dominiques del Convent dels Àngels (avui a Sant Cugat). Els és retornat el 1875, però degut al seu estat ruïnós opten per traslladar-se a un altre indret.

Convent dels Àngels de Barcelona, abans de les dominiques. AGC, 2020

Entre el 1882 i 1888 l’església, el claustre i la sala capitular foren traslladats, pedra a pedra, a la Rambla de Catalunya, a la vila de Gràcia, encara municipi independent. El restant de l’antic monestir de la plaça de Santa Anna es va vendre i va ser enderrocat, aixecant-se en el seu lloc els edificis que avui encara es conserven.

Claustre Santa Maria del Montsió. Postal antiga.

Durant la Guerra civil el monestir de la Rambla de Catalunya va ser assaltat i va sofrir diversos desperfectes, entre els destaca la desaparició de la cripta gòtica de l’església que albergava els sepulcres de la infanta fundadora de l’orde, Maria d’Aragó i de la seva germana Blanca.

El 1947, davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir, la comunitat decidí tornar-se a traslladar. Compraren el mas Can Casanovas a Esplugues, amb una torre modernista que havia estat reformada el 1915 per Lluís Domènech i Montaner, amb horta, bosc i una mina d’aigua.

Convent de Santa Maria de Montsió a Esplugues.

Traslladaren el claustre gòtic de nou, pedra a pedra,  edificant una església dedicada a l’Assumpció. La resta de dependències del monestir de la Rambla de Catalunya, incloent la sala capitular gòtica, van ser venudes i enderrocades, excepte l’església, que esdevingué parròquia de Sant Ramon de Penyafort. La comunitat es traslladà finalment a Esplugues el dia de Tots Sants de 1950.

Esglèsia de l’Assumpció al costat del convent de Montsió. AGC, 2021

El claustre de les dominiques de Montsió és de la mateixa època que el de la Concepció que havia estat de les comanadores de Sant Jaume de Jonqueres i també va ser traslladat. El de Montsió constava, en el seu primer emplaçament, amb 82 ogives. Dintre del claustre, també es pot admirar,  el sepulcre de Caterina Amat de Palou (-1530), priora del monestir, i una font gòtica.

Font gòtica al claustre de Montsió d’Esplugues.

L’any 2019 les poques religioses que romanien allà es van traslladar a dos convents, el de Manresa i el de Sant Cugat,;elles, com a depositàries del seu llegat estan en tràmits de decidir què fer amb l’edifici d’Esplugues.

Resumint, la vida del convent de les dominiques de Montsió seria així:

1347 Fundació de la orde de les dominiques de Barcelona per la infanta Maria d’Aragó (-1347)

1357 Primera comunitat de germanes provinents de Llenguadoc. Primer convent de “Sant Pere Màrtir” a les Drassanes.

1371 Trasllat a Can Porta, prop de l’Hospital de la Santa Creu.

1423 Convent de Santa Maria de Montsió, al carrer del mateix nom, que havia estat dels “frares del sac” i de Santa Eulàlia del Camp. Claustre.

1808-1875 Guerres i revolucions: sortides del convent.

1882-1888 Trasllat a la Rambla Catalunya, on avui hi és la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.

1950 Trasllat a Esplugues.

2019 Les germanes que queden s’incorporen a altres monestirs de la mateixa ordre.

Com podem veure, una història no gaire fàcil. Són cinc trasllats del convent i nombroses sortides de la comunitat. Malgrat tot, van sobreviure, degut principalment a ser una orde reconeguda eclesialment i degut també a la pròpia gestió dels seus béns, el que no era gens fàcil per a les dones.

Claustre de Montsió. Postal antiga.

Hem vist altres corrents i ordes que, tot i ser cristianes, no ho han pogut fer, havent estat perseguides o menys tingudes pel catolicisme: els frares del sac, els càtars, l’ordre del Temple o les comanadores de Sant Jaume. De tot això que va ser i no va poder resistir anirem parlant.

Per acabar, i en reconeixement a les persones que integren aquesta orde religiosa, deixo constància d’una experiència personal. Fa uns anys van fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país de la que estaven assabentades. Per una altra banda l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres o amb els obrers que es lleven tan d’hora com elles. Tot un xoc per fer-nos sortir dels prejudicis.

Monestir de les dominiques a Sant Cugat, un recinte de pau per obrir uns sentits nous. AGC, 2005

A les germanes dominiques de Montsió i a les del convent dels Àngels per la seva vida activa i generosa envers els altres.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 16-08-2021

———————————————————————————————————————————–

[1] La plaça de Santa Anna era llavors un carrer més ample que la resta. També s’anomena així el portal d’entrada a les noves muralles del s. XIII de gent provinents del Pla de Barcelona.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

[3] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.

[4] La primera comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme: El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.

[5] En 1312 els béns del Temple van passar a l’ordre de l’Hospital, després que el 1307 fossin cremats vius els Templers de França, acusats injustament pel rei que volia fer-se amb els seus béns. De Santa Maria del Palau només queda la capella (avui Nostra Senyora de la Victòria), l’edifici es convertí al segle XIV en Palau Reial Menor, enderrocat el s. XIX.

[6] García-Carpintero, Àngels, 2021, històries des de Bellvitge: “Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[7] És el temps de les “bullangues” motivades per la crueltat dels carlins a Reus.

Publicado porAngels García-Carpintero Sánchez-Miguel2021-08-17Publicado enBarcelonés

Claustre gòtic de l’Església de la Concepció de Barcelona

El claustre gòtic de l’església de la Concepció de Barcelona està una de les illes de cases a la cruïlla dels carrers d’Aragó i de Roger de Llúria.

El claustre gòtic es localitza a la banda més meridional d’aquest grup de façanes i també fou traslladat parcialment de l’antic Convent de Jonqueres, però sense respectar-ne la seva fesomia original.

Es tracta d’un claustre de planta rectangular i dos nivells d’alçat, amb llurs galeries d’arcs en punta d’ametlla impostant sobre columnelles.

A la planta baixa, dites columnelles son lobulades i llurs àbacs presenten escultura amb motius florals i heràldics, mentre la galeria alta presenta columnelles de secció vuitavada.

El claustre és senzill i va ser construït en el segle XIV. Té una longitud de 30 metres i un ample de 17 metres.

Consta de dos pisos dividits en galeries.

Claustre de l’Església de la Concepció / Generalitat de Catalunya

Cadascun dels pisos disposa d’un total de 72 arcs.

Al claustre s’hi conserven tres urnes sepulcrals dels segles XIV i XV.

Adossada al claustre per la seva banda nord, i perpendicular al carrer Llúria s’hi bastí la Capella del Santíssim,

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es d-2.jpg

un edifici neogòtic de capçalera plana amb tres naus a base d’arcs torals i diafragmàtics apuntats i coberta de vessants.

És una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero