Església dels Sants Just i Pastor de Barcelona

Avui us presento dos articles sobre esglésies

Església dels Sants Just i Pastor  està situada en la Plaça de Sant Just, 6 amb el carrer Hèrcules, 4-6 i el carrer  Rere Sant Just, 3 de Barcelona.

Us passo la seva història:

  • Està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n’impulsà la reconstrucció, i l’advocació actual als Sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X.
  • Va ser cedida pels almoiners del comte Mir, el 965, a la catedral amb tots els béns, delmes, primícies i drets parroquials.
  • La construcció de l’església gòtica que podem veure actualment va començar l’1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574., l’últim dels grans temples gòtics de Barcelona.
  • Es construí sobre l’antiga església romànica i el solar de l’antiga capella de Sant Celoni.
  • El 1363 ja estaven acabats els tres primers trams de la nau, la volta dels peus s’acabaria al segle següent.
  • La construcció de la façana i el campanar s’allargà fins al segle XVI.
  • Durant el segle XIX el cor passà del centre de la nau a l’absis, i per a fer-ho s’avançà l’altar.
  • També s’hi reconstruí la façana en neogòtic entre els anys 1880 i 1887, obra atribuïda per algunes fonts a Josep Oriol Mestres però en realitat amb plànols originals signats per August Font.
  • Altres reformes foren la de la capella del Santíssim el 1904 per August Font.
  • També,quan el 1944 s’eliminà la policromia de la nau i voltes, del s. XIX.
  • L’any 1946 es restaurà a les ordres de l’arquitecte Jeroni Martorell.
  • L’any 1948 aquesta església fou la sisena de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XII.

És una església gòtica formada per una nau central de cinc trams coberta per voltes de creueria amb claus de volta policromades, absis poligonal i sis capelles rectangulars entre els contraforts a cada costat. Recorren la part alta finestres calades amb vitralls de colors del segle XVI.

Les façanes són austeres i força simples; a la façana principal s’havien previst dues torres, però només se’n va arribar a construir una situada a la dreta de la façana i amb forma semioctogonal.

L’altar major que hi ha actualment, i que en substitueix un d’anterior realitzat per Damià Forment, és del 1832, amb sis columnes monolítiques de marbre de Tarragona en hemicicle i mitja cúpula, d’estil neoclàssic.

Destaca la capella del costat de l’Evangeli més propera a l’absis, dedicada a Sant Feliu i a la Santa Creu, que conté un dels millors retaules catalans del segle XVI, el de la Passió pintat per Pere Nunyes entre 1528 i 1530. A la capella de Sant Pacià hi ha un retaule del segle XVIII, al peu dels quals hi ha una urna amb les restes de Sant Pacià de Barcelona, sant bisbe de Barcelona i important escriptor del segle IV.

Des de l’any 2002 a la basílica es troba una rèplica de la imatge de la Verge de Candelaria, Patrona de Canàries, que va ser donada per la Casa Canària de Catalunya.

L’Església dels Sants Just i Pastor  va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de monument històric, el juny de 2012.

Font dels Sants Just i Pastor

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : Can Ricart i el Patrimoni Industrial de Barcelona

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : CLARÓS I FERRET, SALVADOR

Editorial: UNIVERSITAT DE BARCELONA

Any d’edició: 2016

Matèria : Història de Barcelona

ISBN: 978-84-475-4024-2

Pàgines: 180

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 18 euros

Sinopsi

La transformació urbanística del llevant nord de Barcelona, iniciada amb els Jocs Olímpics del 1992, va representar una amenaça per al patrimoni industrial del districte de Sant Martí. En aquell moment Can Ricart, la fàbrica més representativa del Poblenou, va esdevenir el principal escenari de les lluites en què es debatia un futur urbà amb canvis i continuïtats.

En una etapa dominada pel neoliberalisme i coincidint amb la bombolla immobiliària, la reconversió del sòl industrial a través del Pla 22@ va començar a devorar el paisatge de fàbriques que tenien un segle i mig d’història, alhora que els governs es van proposar de promoure noves oportunitats productives d’acord amb les innovacions afavorides per l’onada tecnològica del segle XXI.

Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona és una crònica del procés que involucrà agents socials, polítics i econòmics per redefinir el projecte, i convida a reflexionar sobre les contradiccions dels protagonistes, el conflicte social i el model de desenvolupament urbà.

 

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Com era la masia de Ca l’Alegre de Baix de Barcelona?

Avui us presento dos articles

Buscant documentació sobre el naixement de la vila de Gràcia, m’he pogut assabentar que va haver una important masia on ara es la Plaça de Lesseps.

El seu nou era ca l’Alegre de Baix, documentada sobre el segle XVII, podria ser que s’hagués aixecat en el lloc on havia estat el Mas Pla de Cassoles.

Ca l’Alegre de Baix, tenia en aquell moments moltes terres que cultivava i animals de granja.

Per el que sembla disposava de diverses  basses i alguna font o mina…, axo feia que poguessin fer una bona horta.

Al costat del Mas, tenia una petita capella d’estil renaixentista; ens consta que va ser derruïda en l’any 1934.

A prop del Mas, es va construir el convent dels carmelites descalços, que avui ja no en queda res i en l’any 1688  l’església de Santa Maria de Gràcia i Sant Josep, coneguda popularment com els Josepets.

Però, com el temps passa, i Gràcia va creixa amb la construcció de cases, mes tarda camins i carrers pel pas de carros, pocs anys mes tard el tramvia,

i va creixa en els anys la flota de cotxes… va ser imparable…

Axó va dur la decisió en l’any 1958 que l’ajuntament enderroques el que quedava de la finca i del mas de Ca l’Alegre de Baix, passant a ser la Plaça Lesseps, sols com a humil testimoni quedaren les tres palmeres d’aquell Mas formant part dels jardins de la nova plaça.

En aquest enllaç, veureu pas per pas com es va anar dibuixant la plaça de Lesseps:

https://www.labarcelonadeantes.com/lesseps.html

Us passo un enllaç on podreu veure la comparació fotogràfica de masies i cases antigues de Gràcia i com esta actualment :

https://docplayer.es/93317428-Masia-ca-l-alegre-de-baix-placa-lesseps.html

 

Recull de dades : Arxiu Municipal del Districte de Gràcia de Barcelona

Adaptació al Text i algunes imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Santa Maria de Vallvidrera de Barcelona

Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una església que es troba al barri de Vallvidrera (Barcelona), concretament a la carretera de l’Església, número 93.

Us passo la seva història :

  • L’església està documentada des del 987, quan un tal Muç o Moció mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, el testament es jurat a l’altar de Santa Maria en Sant Joan de Valle Vitraria, l’església, probablement amb tres advocacions com era habitual, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aquallonga (actual Valldoreix).
  • El temple actual es construí el 1540-87 pel mestre de cases i constructor occità, Lleonard Bosch (va viure a Vilafranca del Penedès i a Barcelona).
  • Essent, tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l’arquitectura catalana de tot el segle XVI.
  • És de nau única i absis poligonal.
  • El campanar de planta quadrada flanqueja el temple.

Església construïda a mitjan segle XVI de tradició gòtica.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

El temple està situat a Vallvidrera envoltat d’una zona boscosa del parc de Collserola.

Església Santa Maria de Vallvidrera

S’hi accedeix a través d’un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra i una font natural (ara seca).

Font

L’església és d’una sola nau, d’absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall.

Església Santa Maria de Vallvidrera

L’interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l’espai lateral.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Tocant a l’església hi ha un mas que també està inventariat.

Recull de dades : Wiquipèdia i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Santa Creu d’Olorda, depen de Barcelona i Molins de Rei

Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola

L’Església de Santa Creu d’Olorda està situada en una clariana, al costat de la carretera BV-1468; és una ermita i també rep aquest nom l’enclavament on està construïda, que pertany administrativament al districte de Sarrià-Sant Gervasi al municipi de Barcelona, però separat lleugerament de la resta del terme municipal.

El paratge es troba en plena serra de Collserola envoltat per alguns dels seus cims com són el Puig d’Olorda, el Turó Rodó, el Turó del Xai. En l’enclavament també hi ha el Castell d’Olorda.

Us passo dades històriques :

  • Encara que no hi ha prou informació per assegurar-ho, tot fa pensar que els elements preromànics de l’església, centrats en l’absis, daten de la fi del primer mil·lenni.
  • Aquesta tesi la corroboren documents conservats dels anys 1032 i 1066.
  • De l’absis primigeni (segles VIII–IX) parteix, potser, tota l’evolució arquitectònica: El creuer elevat d’estil carolingi (segles IX–X).
  • El campanar d’espadanya (segle xiv), i reformat a partir del 1619.
  • La porta renaixentista actual (segle XVI), la rectoria i les diverses dependències modificades al llarg del temps.
  • Tot això va ser cremat l’any 1936 i posteriorment restaurat pel grup excursionista Els Blaus de Sarrià.

L’església formava part de l’antic municipi de Santa Creu d’Olorda. En desaparèixer aquest municipi el 1916, el seu territori es va dividir entre els municipis de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià. L’ermita i el seu territori circumdant varen passar a Sarrià i posteriorment a Barcelona.

Fotografia : Ruiz de Mendoza, Elena 1987 / Generalitat de Catalunya

Actualment aquest territori, juntament amb el terreny veí anomenat Peça de Can Mallol, formen els dos enclavaments que té la capital de Catalunya.

Altres dades :

  • Al gener del 2014 l’Ajuntament de Molins de Rei va aprovar una moció en què es reclamava que Santa Creu d’Olorda formés part del seu terme municipal. Aquesta moció argumentava els vincles històrics entre aquest territori i el municipi. El maig d’aquell any s’iniciaven els tràmits oficials per fer-ho efectiu.
  • Al novembre de 2016 s’anuncia que, a causa de l’estancament de la moció, Santa Creu seguirà a Barcelona però la seva gestió passarà a mans del bisbat de Sant Feliu, nomenant un mossèn de Molins de Rei com a administrador.
  • Al gener de 2017 l’acord és firmat i entra en vigència.

Us passo un enllaç de l’ajuntament de Barcelona que parla de la segregació i annexió del antic municipi de Santa Creu d’Olorda :

https://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/es/noticia/segregacion-y-anexion-del-antiguo-municipio-de-santa-creu-dolorda_698929

Annex a l’Església i hi ha un bar i en front un Berenador – Restaurant amb ampli aparcament.

Recull de dades : Viquipèdia  i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La Llotja de Barcelona

Avui us presento dos articles

L’antiga La Llotja de Barcelona està en el Passeig d’Isabel II, 1-3, de Barcelona.

També va ser la seu de La Llotja de Mar, Llotja de Cereals i Llotja de Barcelona edifici situat al Pla de Palau.

Us  passo la seva historia :

  • Durant l’expansió del comerç català medieval, Pere Llobet va aixecar una porxada entre els anys 1352 i 1357 al costat de la platja, en el lloc on, possiblement, n’hi havia una d’anterior.
  • Més tard, el 1358, s’hi va afegir una capella. Aquesta construcció, que possiblement restà inacabada, aviat va resultar petita; i Pere el Cerimoniós va autoritzar la construcció d’una gran sala tancada —anomenada Sala de contractacions— que, a més, protegia els comerciants de les inclemències del temps i dels efectes del mar.
  • Pere Arvei fou l’arquitecte que va dirigir les obres, que es van desenvolupar entre 1384 i 1397. Es tracta d’una gran sala de tres naus separades per arcades de mig punt sostingudes per quatre columnes. El sostre és de fusta.
  • Tot i que des del 1397 estava en ple funcionament, més endavant s’hi van anar afegint altres construccions, com ara el pis superior, on se situava el Consolat de Mar (1457-1459), bastit sota la direcció de Marc Safont.
  • Tenia un pati i una petita capella, aixecada entre el 1452 i el 1453.
  • Va patir els efectes del setge de 1714 i es va convertir en caserna. Més endavant, fou recuperada per a la ciutat i es va decidir modernitzar l’edifici. Joan Soler i Faneca fou qui, finalment, se n’encarregà.
  • Les obres es van desenvolupar des del 1774 fins al 1802, i les van acabar els arquitectes Tomás Soler i Joan Fàbregas. D’aquesta ampliació cal esmentar el conjunt exterior que cobreix totalment el saló gòtic (saló de Contractacions), les sales neoclàssiques de la Junta de Comerç i el pati, on es conserva la font de Neptú, de Nicolau Travé.
  • El 1775 s’hi estableix la Escuela Gratuita de Diseño i, més endavant, l’Acadèmia de Belles Arts que, amb diferents denominacions (actualment, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), segueix radicant al segon pis. L’escola d’art, nucli dels ensenyaments artístics catalans i coneguda com a “Llotja” malgrat les successives denominacions oficials, abandonà defintivament l’edifici cap als anys setanta del segle XX.
  • Des de 1915 fins al 1994, va ser la seu de la Borsa de Barcelona. Ara ho és de la Cambra de Comerç de Barcelona i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, que conserva un important fons d’art.

L’edifici actual de la Llotja té el seu precedent en la Llotja gòtica, edificada a finals del segle XIV per l’arquitecte Pere Arvei.

Aquest edifici, que restà englobat al segle XVIII per la construcció neoclàssica de Soler i Faneca, estava format bàsicament pel gran saló gòtic (avui sala de contractacions de la Borsa), de planta rectangular (33 x 21 m), dividit en tres naus per pilars amb nerviacions adossades que sostenen dues fileres de tres grans arcs de mig punt, i cobert amb un sostre embigat pla.

La resta de l’edifici només ens és conegut documentalment.

Al segle XV se li afegí un porxo, per la banda de mar, damunt del qual se sobreposà una sala molt austera, destinada al Consolat de Mar, amb dues fileres d’arcs rodons, que quedà oculta per la construcció neoclàssica fins al 1971.

L’edifici neoclàssic de Soler i Faneca respectà, doncs, sembla que per raons d’economia, el saló gòtic i la ubicació del pati.

El nou edifici és un gran bloc dividit horitzontalment en dos sectors: la planta baixa de filades carreuades —amb obertures de mig punt, que forma com un gran sòcol— i les dues plantes superiors, que formen una unitat connectada per pilastres amb capitells jònics.

El conjunt és coronat per una balustrada centrada per un gran frontó triangular.

En la composició de les façanes, amb obertures rectangulars i frontons rodons i triangulars, s’ha volgut veure una influència de l’academicisme francès.

La façana principal, coronada per un frontó triangular sostingut per columnes toscanes, té un cos avançat d’una sola planta, amb un pòrtic de columnes toscanes.

A l’interior, passat el pati, una doble escala d’accés a la planta noble és presidida per les figures al·legòriques del comerç i la indústria, obra de Salvador Gurri (1802).

Al pati, a més de la font de Neptú, obra de Nicolau Traver (segle XVIII), hi ha escultures de dos deixebles de Capmany: les al·legories d’Àsia i Europa, de Francesc Bover, i les d’Amèrica i Àfrica, de Manuel Oliver.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es lnjjjju.jpg

L’antiga La Llotja de Barcelona és una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Nuria Langa

Llibre recomanat : La Barcelona Subterrània

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autora : VALLS BADIA, MIREIA

Editorial: MEDITERRÀNIA

Any d’edició: 2012

Matèria : Història de Barcelona

ISBN: 978-84-9979-118-0

Pàgines: 296

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 21 euros

Sinopsi

Coves naturals, cursos subterranis d’aigua, túnels de l’època medieval, clavegueres romanes, refugis de la Guerra Civil, antigues mines de metall i d’aigua, grutes artificials, hipogeus i sales de reunió secretes, estacions fantasma del metro i un llarg etcètera, formen un laberint que s’amaga sota terra a Barcelona, i que té com a centre el temple de la Sagrada Família de Gaudí, molt present en aquesta investigació que posa al descobert una realitat desconeguda, oculta i silenciada.

Inspirades per una novel·la marginal, Defensa de Montjuïc por las donas de Barcelona de Federico González Frías, un grup de dones del Centre d’Estudis de Simbologia de Barcelona i integrants de la companyia teatral La Colegiata emprenen una investigació pel subsòl de la ciutat seguint les pistes que els transmeten l’escriptor i un enigmàtic personatge, la Pitonissa de Montjuïc, que les guiarà pel dèdal de l’inframón i de l’ànima, fent-les descubrir una lectura simbòlica, mítica i per tant totalment actual i sempre viva, de l’origen i el destí de Barcelona i els seus habitants.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Ca l’Artés de Barcelona

Avui us presento dos articles

Ca l’Artés està situada en el carrer Pere Artés, 8 de Barcelona.

Us passo dades històriques :

  • Va pertànyer a un tal Pere d’Artés i tingué una gran extensió de terres de conreu.
  • Era un lloc de pas important de l’època, ja que aquí es creuaven els camins de Sant Iscle i d’Horta. De fet, Ca n’Artés va allotjar viatgers fins al segle XV.
  • Actualment el propietari de la finca és Antoni Mancebo.
  • La planta baixa està ocupada per un Centre Femení, sota el patronatge de Santa Eulàlia de Vilapicina , que es venera a la capella del costat.

És catalogada com a masia tot i que actualment està arrenglerada en un carrer.

De planta rectangular, amb planta baixa i un pis i coberta a dues vessants. La façana és de carreus de pedra amb tres finestres, una de les quals és gòtica.

El portal és dovellat. Interiorment la casa presenta motius de pagesia. La teulada és molt irregular i es malmeté en un incendi.

Ca l’Artés és una casa del districte de Nou Barris de Barcelona protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Església del Sant Àngel Custodi de Barcelona

Avui com cada diumenge us presento dos articles

L’església del Sant Àngel Custodi, esta situada en el carrer Vilardell, 52-54 amb el carrer de Sant Roc 29, en el barri d’Hostafrancs de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • En aquest mateix lloc es va construir una primera església, quan van iniciar-se els treballs en l’any 1855.
  • En l’any 1857 va quedar enllestida
  • Va ser un projecte segons de Narcís Josep M. Bladó.
  • Anys mes tard es va veure que les reduïdes dimensions del temple no podien acollir a la gent que inava, van provocar el seu enderrocament i la construcció d’un nou edifici, encarregat a l’arquitecte Adrià Casademunt, l’any 1884.
  • Les obres no es van dur a terme fins als anys 1891 a 1896.
  • Un incendi en l’any 1936 va destruir una destacada talla gòtica de l’Àngel Custodi, del segle XIV, que presidia l’altar major.
  • Acabada la Guerra va ser substituïda per una reproducció moderna.

L’església és d’un estil neogòtic, en primer lloc es va construir la capella del Santíssim, un cos aïllat, amb cúpula, amb entrada pel carrer Vilardell i connectada a l’absis de l’església. L’absis és semicircular amb girola.

Consta de tres naus, separades per arcs ogivals sobre columnes cilíndriques amb grans capitells que recorden l’estil jònic.

El frontis és fet amb carreus de pedra, formant com una  torre flanquejada per dues torretes octogonals i coronada amb el campanar, on hi ha el rellotge i les campanes. Cal dir, que el campanar no s’acabà de construir fins l’any 1921.

Les dues portes, la del frontis i la lateral són d’arc ogival.

L’església del Sant Àngel Custodi, actualment acull activitats litúrgiques i culturals.

 

Recull de dades : Varis

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Ramos de Barcelona

Avui us presento dos articles

La Casa Ramos esta situada en la Plaça de Lesseps, 30-32  de Barcelona.

Us passo dades de la seva historia :

  • En 1897 el poble de Gràcia havia estat annexat a la ciutat de Barcelona.
  • Les edificacions dels seus voltants eren construccions de dues o tres plantes sense cap mena d’ornamentació.
  • Habitatges modernista de Jaume Torres i Grau.
  • Contràriament, la casa Ramos de cinc plantes amb tres cossos d’escala que va projectar-se com a habitatge de Ricardo Ramos Cordero, Conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions, assolí una singularitat respecte de la resta d’edificacions del sector.

L’edifici està pensat com un cos únic amb un front principal més acurat que s’orienta cap a la plaça de Lesseps i una façana lateral molt més senzilla. Tota la façana està rematada amb un frontis de pedra.

Les diverses plantes es diferencien en els diferents nivells: Planta baixa, entresòl, principal, les plantes tipus i la darrera planta, emfasitzant especialment el disseny del principal i part de l’entresòl.

La façana fou realitzada amb fons d’esgrafiats beige i dibuixos blancs amb ornaments aplacats. Tribunes de pedra sorrenca de Montjuïc i balcons amb baranes de forja completen l’edifici.

Tots els elements que s’utilitzen en la construcció del coronament del conjunt tenen regust medievalista, concretament gòtic.

Cal esmentar, entre els elements mobles, un gran llum de forja de tres braços que hi ha al pati, on s’aprecia la influència del Lluís Domènech i Montaner. També ofereixen interès les plaques dels timbres, de llautó, dins del corrent modernista.

La Casa Ramos és un edifici d’habitatge declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé