Can Basté de Nou Barris a Barcelona

Can Basté esta situada entre el passatge de Fabra i Puig, 274-276  i el carrer de Pere d’Artés, 5 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Està edificada sobre una torre medieval.
  • Mossen Clapés havia esmentat l’existència de restes d’època romana en un document de 1896.
  • Anteriorment havia estat del noble Ramon de Sagarriga, baró de Creixell.
  • A finals del segle XVIII era coneguda com a Can Nadal, nom del seu propietari, Antoni Nadal.
  • A les darreries del segle XIX era propietat de Pere Pous i Bases.
  • A principis del segle XX era dels Marés, amos de Can Carabassa, del barri d’Horta.
  • Després passà als Fargas, de Sant Andreu de Palomar, fins que l’any 1955 es traslladaren a Can Fargas, a Horta.
  • La casa passà als Rocafort i posteriorment fou adquirida per l’ajuntament de Barcelona.
  • L’any 1995 finalitzaren les obres de rehabilitació. Llavors va esdevenir el Centre Cívic de Nou Barris.

És una casa situada a prop de la plaça Virrei Amat i de l’antiga església de Santa Eulàlia de Vilapicina. L’edifici està bastit a quatre vents, amb façana principal al passeig de Fabra i Puig. La façana està esgrafiada i amb porta principal d’arc de mig punt dovellada.

Durant les obres de rehabilitació de la masia de Can Basté, es van fer intervencions arqueològiques del maig al juliol de 1991.

Can Basté és un edifici del districte de Nou Barris de Barcelona protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

L’antic Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona – 2ª Part #

L’antic Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, l’any 2017 us el vaig donar a conèixer. Des de fa un temps, està tancades les visites al Monestir, per aquest fet i completant l’article anterior us passo imatges del seu interior i claustre :

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torre de Can Sert de Barcelona

Avui us presento dos articles

Torre de Can Sert està situada en l’Av. República Argentina, 16-26, carrer de  Ballester, 58-72, l’av. Hospital Militar, 13-35 i carrer de  Velàzquez, 2-16 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Fou una gran masia típica catalana, en un principi tingué una gran extensió de terres de conreus i horta.
  • Un dels antics propietaris fou Domènec Sert.
  • Actualment hi ha instal·lat el “Refugi d’Obreres”, regentat per monges, que va ser fundat per la família Sert, un asil que inicialment acollia treballadores jubilades de la seva fàbrica, ara persones grans.

La façana principal és llisa, amb moltes balconades i finestres. En un dels laterals hi ha una galeria porxada que abasta dos pisos i golfes. La casa té planta baixa i dos pisos.

Els murs exteriors estan arrebossats imitant carreus regulars. La casa del canonge i director de l’asil de finals de segle XIX és un annexa de la residència.

Avui resta un sector enjardinat i part de l’antiga horta és ocupada per un pàrquing públic.

Can Sert és un monument de Barcelona protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina de Barcelona

L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina està ubicada en el camí  de Sant Cebrià, 109-115 – ctra. Sant Cugat, 234-264 de Barcelona. L’ermita es troba al barri de Montbau, enmig del bosc a la falda de Collserola.

Viquipèdia

Us passo la seva historia :

  • L’origen de l’edifici se situaria al segle XII o XIII, de fet no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica.
  • L’any 1764 es va canviar l’orientació de l’entrada (originalment mirant cap a Collserola) i tapant-la es va col•locar el retaule actual, darrere del qual hi ha les restes de l’antiga escala d’entrada i la rosassa.
  • Després de la desamortització de 1835 la propietat va passar a mans del marquès d’Alfarràs.
  • Des del segle XIV una pragmàtica reial prohibia als ordes religiosos d’establir nous convents a dins de la ciutat de Barcelona. D’aquí van sorgir fora muralles els monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i alguns altres.
  • L’ermita està inclosa dins d’una extensa heretat propietat del marquès d’Alfarràs, després de la desamortització de 1835.
  • Diu la tradició que l’ermita va ser residència de sant Francesc d’Assís, en el seu suposat viatge a Sant Jaume de Compostela, i de Sant Ignasi de Loiola, de pas cap a Terra Santa. Fra Bernat de Boïl, quan va tornar del segon viatge a Amèrica de Cristòfol Colom, es va instal-lar a Sant Cebrià i va presidir una comunitat de frares mínims.

És una edificació de petites dimensions, de planta rectangular amb teulada a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal. Té adossada en un lateral un habitatge.

La façana principal, a diferencia de la resta de l’edifici, està arrebossada i pintada. La porta és rectangular, emmarcada per carreus sense pintar i té a la llinda una creu patent. Al costat de la porta hi ha una placa de pedra en record de l’estança que va fer aquí Sant Ignasi de Loyola.

Per sobre hi ha un ull de bou i corona la façana un campanar d’espadanya sense campana. Les altres façanes són de carreus irregulars units amb mortes i al mur posterior encara és visible una porta i una finestra tapiades.

L’interior està cobert amb una volta de canó rebaixada i un arc diafragmàtic. A l’arrencada de la volta es conserven les restes d’un fris decoratiu pintat. L’altar està decorat amb un notable retaule barroc de fusta sobredaurada. Les figures que es veuen en l’actualitat no són les originals; al centre hi ha Sant Cebrià i Santa Justina i als laterals Sant Francesc d’Assís i Sant Ignasi de Loyola.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

Als peus de l’ermita hi ha una tribuna que es recolza sobre una volta de canó rebaixada. A les parets laterals hi ha uns nínxols excavats als murs amb escultures a l’interior; també hi pengen imatges i exvots.

L’Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Finca de SanSalvador del Coll a Barcelona

La Finca Sansalvador  és situada a tocar de l’entrada del parc de la Creueta del Coll, entre el carrer de Pineda i el passeig de la Mare de Déu del Coll, 79 de Barcelona.

Parc de la Creueta del Coll

El metge Salvador Sansalvador i Castells va adquirir el 1909 una finca situada en una vessant del turó de la Creueta del Coll.

Casa_Sansalvador 1910

En aquella època aquesta era una zona gairebé despoblada, de difícil accés, ja que encara no s’havia construït el pont de Vallcarca, que posteriorment va donar accés a la zona des de l’avinguda de la República Argentina.

Va ser un encàrrec que el doctor Sansalvador va fer a l’arquitecte Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí. En un principi, la idea del propietari era fer una casa d’estiueig a la façana del passeig de la Mare de Déu del Coll i aixecar una altra torre a la banda superior del terreny per llogar-la.

Durant les obres de construució, s’hi va trobar una mina d’aigua amb suposades propietats radiològiques i medicinals que el doctor va decidir comercialitzar amb la marca Agua Radial.

Motiu pel qual Sansalvador , va decidir canviar el seu pla inicial i va ordenar construir-hi unes grutes d’accés al pou que portessin l’aigua a la planta d’embotellament i un jardí romàntic que les integrés en l’entorn natural.

Avui dia, del projecte truncat, en resten l’habitatge del porter, una petita casa decorada amb un arrimador de ceràmica de colors que ha estat reformada no fa gaire —seguint fidelment el seu disseny original— i, sobretot, el jardí, amb unes galeries subterrànies a les quals s’accedeix a través d’uns arcs parabòlics magnífics que condueixen al pou d’aigua.

Durant la Guerra Civil, la cova va servir de refugi antiaeri per als veïns de la zona.

En l’actualitat, la Finca Sansalvador acull la seu del Taller d’Història de Gràcia, que tot sovint organitza jornades de portes obertes i visites concertades a la cova.

Aquest immoble està inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural català.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn3476_01.jpg

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Temple Expiatori de la Sagrada Família, detalls interiors – 2ª Part #

El Temple Expiatori de la Sagrada Família, conegut habitualment com la Sagrada Família, és una basílica catòlica situada a la ciutat de Barcelona.

És un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de la ciutat. Obra inacabada de l’arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l’Eixample de la ciutat.

Us passo imatges dels detalls del seu interior :

?

Recull de dades:  Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Sant Agustí Nou de Barcelona

Església de Sant Agustí Nou situada en la Plaça de Sant Agustí, 2  cantonada amb el carrer d’Arc de Sant Agustí de Barcelona.

Eloi Castells – 2012 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva llarga historia :

  • L’orde dels frares agustins, instal·lat a Barcelona des del segle X, havia instaurat la seva seu entre els actuals carrers de Tantarantana i del Comerç, en un conjunt conventual construït bàsicament entre 1309 i 1474, amb diverses reformes i ampliacions durant els ss. XVI i XVII, anomenat Convent de Sant Agustí Vell, situat al barri de la Ribera.
  • Després del setge de Barcelona de 1713-1714 de la Guerra de Successió havia quedat demostrat que el flanc nord de la ciutat tenia unes defenses insuficients, raó per la qual es va plantejar la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella.
  • La construcció, a partir de 1716, d’aquella fortalesa implicava la creació d’una gran esplanada defensiva i la reducció de l’alçada de les edificacions que l’envoltaven per facilitar-ne la defensa.
  • Aquestes necessitats afectaren greument el convent de Sant Agustí, que l’any 1718 va ser radicalment rebaixat en alçada i que l’any 1738 fou desposseït d’una part de la seva superfície per adaptar-la a les noves alineacions de l’esplanada (actual Carrer del Comerç).
  • Davant la insistència dels Agustins per trobar un nou emplaçament digne per al seu orde, l’any 1727 el rei Felip V cedí uns terrenys entre els carrers de l’Hospital i de Sant Pau, resultants de la demolició de set cases preexistents. El projecte per al nou convent, de dimensions molt majors a l’originari, va ser traçat pel mestre d’obres Pere Bertran que, precisament, també s’havia encarregat de la destrucció parcial de Sant Agustí Vell.
  • Per bé que la primera pedra de la nova església fou col·locada solemnement el 12 de desembre de 1728, un seguit de polèmiques i plets originats des de la Parròquia del Pi i altres convents del barri, provocaren que les obres dels agustins fossin paralitzades nombroses vegades.
  • L’any 1748, l’arquitecte i escultor Pere Costa, acadèmic de la Real Academia de San Fernando de Madrid, presentà el projecte definitiu per a la façana principal de l’església.
  • Ferran VI i el capità general Marquès de la Mina donaren l’últim impuls a les obres, dirigides per Bernardí Padallàs i Josep Pi, fins que el 30 de desembre de 1750 es produí el trasllat definitiu del convent.
  • Tanmateix, les obres de tan gran recinte es prolongaren fins a l’any 1835.
  • Durant l’ocupació napoleònica de Guerra del Francès del 1808, el convent va haver d’allotjar, durant dos anys, el batalló de Guardies Valons i, un cop expulsats els religiosos, l’església fou desmantellada i convertida en paller.
  • L’any 1813 va quedar sense religiosos.
  • El 1814 els soldats van marxar i els frares iniciaren les obres de restauració, però van patir acusacions d’haver col·laborat amb els ocupants.
  • Arran de la crema de convents generalitzada a Barcelona el 25 de juliol de 1835, el convent de Sant Agustí va ser assaltat, saquejat i incendiat pels revolucionaris.
  • Després d’aquest episodi i amb motiu de la desamortització de 1835, la biblioteca conventual es convertí en teatre i el convent fou venut a la Societat Barcelonesa de Fundició de Ferro i Construcció de Maquinària. Altres dependències del convent foren convertides en dipòsits municipals de malsendreços, mobiliari i objectes que arribaren d’altres convents saquejats.
  • Amb l’exclaustració del convent promoguda per la Desamortització, el mateix any 1835, l’església de Sant Agustí Nou s’erigí com a parròquia. El mal estat de l’edifici, però, obligà la nova parròquia de Sant Agustí a tenir la seva seu a la veïna i rival Parròquia del Pi fins a la primavera de 1839, quan es contractà la rehabilitació de l’església als mestres d’obres Josep Mas Vila i Francesc Valles. És probablement en aquesta època que es modificà la capçalera, transformant l’antic presbiteri quadrat per un presbiteri semicircular envoltat de columnes corínties i coronat per un quart d’esfera.
  • L’any 1855 l’ajuntament expropià l’atri de l’església i n’enderrocà la reixa antiga per obrir la nova “Plaza de la Igualdad”, avui Plaça de Sant Agustí.
  • L’any 1860 el pintor Claudio Lorenzale i Sugrañes, recentment nomenat director de la Llotja, decorà el quart d’esfera del presbiteri amb una glòria mariana, seguint un esbós presentat pel llavors jove pintor Fortuny.
  • L’altar columnari sota el quart d’esfera va ser daurat i decorat per l’arquitecte Elies Rogent l’any 1864.
  • L’any 1880 el cos desocupat afrontat al Carrer de l’Arc de Sant Agustí passà a acollir l’escola de les “Hijas de la Caridad Españolas de San Vicente de Paúl”, per a nenes i joves obreres.
  • En l’espai de la biblioteca del convent s’hi edificà el Teatre Odeon, que va funcionar de 1850 a 1887.
  • L’any 1925 l’interior de l’església fou restaurat per l’empresa Vilaró i Valls, que s’encarregà de repintar murs i fusteries i netejar els elements petris.
  • Tanmateix, entre el 19 i el 20 de juliol de 1936, l’església fou incendiada i saquejada durant els primers disturbis de la Guerra Civil, quedant destruït el presbiteri, la Capella del Santíssim, les gelosies de la tribuna i la resta de retaules que ornaven les capelles laterals. Fou ocupada pel sindicat d’Arts Gràfiques. A més, durant la Guerra, l’ajuntament va demolir el cos afrontat al carrer de l’Arc de Sant Agustí que acollia l’escola de noies i la casa parroquial (on avui hi ha l’Hotel Sant Agustí) quedà en estat de ruïna total. Tot i que s’havia ordenat la demolició total de la parròquia, l’arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera, aconseguí frenar-la, al·legant que podria ser utilitzada com a sala de concerts.
  • Després de la Guerra Civil, l’interior de la parròquia fou profundament remodelat, sense que hagi transcendit, de moment, l’autoria i direcció de les obres.
  • El 7 de novembre de 1971 la parròquia de Sant Agustí fou l’escenari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, una plataforma antifranquista que agrupava l’oposició de partits, sindicats i organitzacions polítiques i socials catalanes.
  • L’any 2009 s’endegaren les obres de consolidació i revestiment de la façana del costat de l’evangeli, resultant de l’enderroc de l’escola de noies durant la guerra. Aquell mur, que mai havia estat interactuat fins llavors, tradueix encara els perfils de les voltes que cobrien l’antiga Capella de la Bona Mort i la galeria de sepultures.
Eloi Castell – 2012 /Generalitat de Catalunya

La façana principal del temple, dissenyada per Pere Costa, restà inacabada, de manera que mentre la seva part baixa es presenta ben treballada amb carreus regulars de pedra de Montjuïc, la part superior conserva la seva obra original de maó i pedra irregular.

La part baixa presenta cinc grans arcs de mig punt d’accés al pòrtic, recolzades sobre uns matxons ornats amb semicolumnes monumentals d’ordre compost que suporten el pes d’un entaulament ritmat.

Damunt de l’arc central s’hi esculpí l’escut d’armes del rei Felip V.

El pòrtic, de la mateixa amplada que el temple, mesura 33,80 m de llargada i 5’50 m de profunditat, cobert amb voltes d’aresta amb arcs torals de pedra.

Aquest pòrtic acull una porta d’accés a cada nau (tres en total) coronada per un arc escarser i amb els muntants motllurats.

És una església amplia d’una sola nau, amb capelles laterals.

Està coberta amb volta de canó amb llunetes i creuer amb cúpula.

La capçalera és del segle XIX i forma un semicercle de columnes corínties. a façana va ser projectada el 1735 per Pere Costa i ha quedat inacabada, ja que només es va completar la part inferior, amb un atri d’arcades de mig punt amb pilastres jòniques. Al mig hi ha un escut borbònic.

El presbiteri és flanquejat per dues capelles d’amplada idèntica a les naus laterals, dedicades a l’adoració del Santíssim i la Verge de la Soledat. Ambdues capelles són cobertes per tres crugies de volta de canó sobre pilastres.

L’accés a aquestes capelles es produeix des del transsepte per mitjà de dos portals de pedra emmarcats per un pòrtic dòric amb entaulament i frontó triangular, ornats amb relleus escultòrics de caràcter gairebé popular.

Darrere el presbiteri hi ha la sagristia, de 14’50 x 9’8 m i coronada per una volta estrellada.

Eloi Castells – 2012 / Generalitat de Catalunya

Quant estigueu en el barri del Raval, feu una parada i gaudiu d’aquesta Església que podria ser catalogada com una Catedral.

Església de sant Agustí Nou / Generalitat de Catalunya

Recull de les dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Temple Expiatori de la Sagrada Família, detalls exteriors – 1ª Part

El Temple Expiatori de la Sagrada Família, conegut habitualment com la Sagrada Família de Barcelona.

La Sagrada Família és una mostra de la plenitud artística de Gaudí, hi va treballar durant la major part de la seva carrera professional; però, especialment, en els darrers anys, quan va arribar a la culminació del seu estil naturalista, amb una síntesi de totes les solucions i estils provats fins aleshores.

Gaudí va aconseguir una perfecta harmonia en la interrelació entre els elements estructurals i els ornamentals, de tal manera que totes les arts s’integraven en un conjunt estructurat i lògic.

Us passo imatges dels detalls del seu exterior, amb els diferents estils ben marcats :

Recull de dades:  Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana de Barcelona

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana  està en el Pg. dels Castanyers amb carrer Germans Desvalls , en el  districte núm. 7, Horta-Guinardó, a l’interior del laberint d’Horta.

Pere Català Roca 1965 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Aquesta torre probablement es bastí al segle XI
  • Es van afegir altres estructures al segle XII.
  • El primer propietari conegut és Pere Marquès, notari de Barcelona, que al segle XIV la vengué a Berenguer Saera, membre d’una família de comerciants de Manresa.
  • Coneguda també com a Torre superior d’Horta, durant el segle XV va ser comprada pels Vallseca i passà a anomenar-se torre Vallseca.
  • En extingir-se el llinatge dels Vallseca per línia masculina, el segle XVI passà als Roger, per matrimoni amb una Vallseca.
  • Al segle XVII, per execució d’una hipoteca, passà a mans del Capítol de la Seu de Barcelona.
  • Després fou venuda a Gabriel Honofre Russell, però el 1699 fou recuperada pels descendents dels Roger, ja amb el nom de Llupià, per casament d’una roger amb el marquès de Llupià.
  • Al segle XVIII, Josep Antoni Desvalls, nét d’Emmanuela de Llupià i marquès consort d’Alfarràs, va transformar la torre en palau.
  • La família Desvalls mantingué la propietat fins a l’any 1967 quan va ser permutada amb l’ajuntament de Barcelona, el qual inicià un projecte de millora del jardí per donar-li un ús públic.
  • A partir de 1986 s’hi instal•la l’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni de Barcelona, amb la finalitat de restaurar aquest palau.

La Torre Sobirana és una torre de defensa d’origen medieval, incorporada al Palau dels Marquesos d’Alfarràs dins l’actual parc del Laberint d’Horta, a Barcelona.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

La torre sobirana és el vestigi més antic que resta d’aquest conjunt històric. Sobresurt de les edificacions que configuren el palau del marquès de Llupià, a l’entrada dels jardins del Parc del Laberint.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

D’aquest nucli més antic també formen part una nau de planta rectangular capçada per un absis i un recinte anular que arrenca de les parets d’aquesta nau encerclant la torre.

La torre, de planta rodona i acabada amb merlets, sobresurt sis o set metres per sobre del terrat de la mansió.

La base es pot veure a l’interior de la planta baixa, en un semisoterrani que s’utilitzava com a celler. La torre es va construir sobre la roca viva i l’alçada i la porta primitiva no s’han pogut determinar.

L’estança rectangular fa 9 metres de llarg i 3 d’ample i està cobert amb volta de canó. A la paret de migjorn hi ha dues portes, d’arc de mig punt adovellat, que son les úniques obertures d’aquesta estança. Aquesta estança no té cap superfície de contacte amb la torre però el recinte anular carrega sobre les parets nord i sud de la torre.

Aquesta estructura està coberta amb volta; una trompa salva l’angle interior de càrrega de la volta amb la cara externa de la paret nord de la nau.

Us passo un article que fa referencia a l’estat d’aquest edifici :

http://salvemlarotonda.blogspot.com/2013/04/el-palau-del-laberint-dhorta-cau-trossos.html

La Torre Sobirana és  una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

El Far de la Torre del Riu de Barcelona

El Far de la Torre del Riu es troba en el marge esquerre del riu Llobregat, al nord de la seva desembocadura, dins del Port de Barcelona, s’accedeix pels carrers Far del Llobregat – Moll Álvarez de la Campa – Moll Príncep Espanya.

Us passo la seva historia:

  • El Far de la Torre del Riu, també conegut com la Farola o el Far del Llobregat, va ser projectat pel director del port, l’enginyer Simón Ferrer, l’any 1845.
  • Per fer-lo es van aprofitar les restes d’una antiga torre de defensa del segle XVI, coneguda com la Torre del Cap del Riu.
  • Es va encendre per primera vegada l’1 de març de 1852. És un far de recalada que va servir de model de molts fars que es van construir durant la primera fase d’enllumenament de la costa espanyola.
  • L’any 1920 tota la costa des del Llobregat fins a Montjuïc es van expropiar per la creació d’un Port Franc que mai es va realitzar, però des de llavors uns terrenys que pertanyien a l’Hospitalet de Llobregat van passar a ser de Barcelona, aquest far inclòs.
  • L’any 1952 es va canviar l’òptica per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal•lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana.
  • Tot això es va inaugurar el 5 de setembre de 1956.
  • En 1969 se li va afegir un radiofar AGA tipus NAFS-607 que va ser substituït el 2001 per una estació GPS diferencial.
  • Al 1986 es van automatitzar els quadres de control. La llum té un abast de 21 milles.
  • Malgrat en l’actualitat el far està dins del port, envoltat dels dipòsits d’inflamables, encara està en funcionament.

Està format per cinc cossos que van disminuint de mida a mesura que guanyen alçada. El primer d’ells és la base de planta circular i a on s’adossen dos petites edificacions de planta rectangular, amb la teulada a doble vessant, entre les quals s’obre l’escala que porta a la porta principal.

Sobre aquesta base s’alça el primer tram de la torre de planta circular i de dos pisos d’alçada. La porta d’entrada al far és d’arc de mig punt i té els carreus del voltant de pedra sense pintar. La resta d’obertures de les dues plantes d’aquest cos són allindades. Una motllura separa els dos nivells i corona aquest cos. Per sobre hi ha un cos de planta quadrada amb petites obertures allindanades coronat per una cornisa que fa de terrassa al cos superior.

A continuació hi ha una torre octogonal. Cadascuna de les cares està emmarcada per una motllura llisa i s’obren petites obertures rectangulars. La part superior d’aquest tram és més estreta i té una terrassa.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

L’últim cos és de planta circular i té a sobre la llanterna que és de vidre amb muntants de ferro i es corona amb una cúpula. Corona l’edifici un penell de ferro amb la data 1955.

Tot l’edifici està pintat està arrebossat i pintat de blanc excepte alguns detalls com les motllures i cornises que són de color gris i l’emmarcament de la porta principal que queda sense pintar.

Per a més informació podeu consultar a l’enllaç q us adjunto:

http://localmundial.blogspot.com/2017/01/el-far-del-llobregat.html

L’accés esta restringit donat que esta dins de la zona franca on hi ha matèries perilloses.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google