Masia de Garraf o Can Güell de Sitges (Garraf)

La Masia de Garraf o Can Güell és situada al costat de la carretera C-246 (Barcelona-Calafell) km. 27,

actualment conegut com El Celler Güell és una edificació modernista al nucli de Garraf, en el municipi de Sitges (comarca del Garraf).

L’any 1871, Eusebi Güell i Bacigalupi adquirí al Patrimoni de l’Estat l’antiga masia del Garraf amb els seus terrenys per fer-hi edificar un pavelló de caça, que no s’arribà a fer. Temps després encarregà un celler amb habitatge annex.

És un conjunt d’edificacions -celler, residència i capella- en estil gaudinià. D’autoria i datació discutida, alguns historiadors l’atribueixen a Francesc Berenguer i Mestres, que l’hauria bastit en la darrera dècada del 1800, i altres autors, com l’expert gaudinià Joan Bassegoda i Nonell, en fan coautor el mateix Gaudí.

En destaquen els arcs parabòlics, l’ús del ferro forjat i l’obra vista, l’asimetria i diverses referències medievalistes.

De composició orgànica, mur lateral i teulada es fonen en un únic prisma triangular ajagut sobre una de les cares.

La construcció ha esdevingut modernament un establiment de restauració.

El 1882 Gaudí havia projectat per a la família Güell, i per ser ubicats en aquests terrenys, un pavelló de caça que no va arribar a construir-se.

La Masia de Garraf o Can Güell forma part del Bé integrant del patrimoni cultural català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Vilaró de Montornès del Vallès (Vallès Oriental)

Can Vilaró està situada en l’avinguda de l’Onze de Setembre, 61 de Montornès del Vallès.

Historia:

  • Hi ha documents del segle XV que donen fe de l’existència de la casa.
  • Prova també que és molt antiga, el fet que a l’interior hi ha un arc d’estil àrab.
  • Des de temps molt remots, era una masia de l’heretat dels Vilaró, una família benestant amb propietats, masos i cases, a Barcelona, Granollers, Montornès i Mollet, principalment. Una pubilla de la nissaga, Paula Vilaró Font, va contraure matrimoni amb Llogari d’Argila de Quadras que va ser qui va empendre la reforma de la casa, acabada l’any 1783.
  • Des d’aleshores, can Vilaró ha estat regentada per la família Argila.
  • La finca, una de les més grans i riques del marge esquerre del riu Mogent, havia tingut 200 hectàrees. La producció agrícola, de regadiu i de secà, es combinava amb l’activitat ramadera. Havia estat una reconeguda hisenda fragmentada en diverses masoveries.
  • El rellotge del campanar va ser col·locat amb l’objectiu de marcar els torns del canvi de reg entre els arrendataris.
  • Si bé la masia sempre havia estat residència d’estiu, a partir dels anys 30 del segle XX els propietaris van optar per viure-hi permanentment, de manera que quan va esclatar la Guerra Civil, els Argila eren els únics terratinents del terme que residien a Montornès.

Gran edifici civil amb la disposició clàssica de planta quadrada de 20 x 20 m, planta baixa amb celler a la part nord, planta noble amb capella inclosa i golfes.

La casa és molt antiga, però la configuració actual data de la reforma de finals del segle XVIII. Posteriorment s’hi van anar afegint els cossos laterals.

El conjunt és una construcció en forma de “u” amb un magnífic pati central, l’antiga era. L’edifici antic i principal, amb coberta a quatre vents, presenta una façana amb un clar eix central de composició i dos laterals que són visibles a les plantes primera i segona.

La porta forana està emmarcada amb grans carreus que mostren que en origen havia estat d’arc de punt rodó amb dovelles. Amb el temps, l’arc de la porta va esdevenir escarser perquè just a sobre s’hi va construir un gran balcó amb barana de brèndoles de ferro i una coberta d’arc pla.

Maria Cinta Cantarell Aixendri 1990 / Generalitat de Catalunya

La llinda d’aquest balcó presenta la inscripció “LLOGARI ARGILA 1783”. A la planta superior hi ha una altra finestra d’arc pla, flanquejada per altres dues de més petites que formen el coronament dels eixos de composició lateral.

Maria Cinta Cantarell Aixendri 1990 / Generalitat de Catalunya

A l’altura de la primera planta, les finestres que emfasitzen els eixos laterals estan cobertes amb arcs conopials amb traceria calada d’elements vegetals. Remata la façana un curiós campanar de traçat curvilini amb dues obertures, una a sobre de l’altra.

Maria Cinta Cantarell Aixendri 1990 / Generalitat de Catalunya

 El rellotge que fa anar les campanes data de 1904 i va ser muntat per Tomàs Colomer del Portal de l’Àngel. Avui encara funciona. Les golfes conserven l’embigat original de fusta, instal·lat l’any 1783.

Annexes a la masia, s’hi troba una ala esquerra, d’estil colonial, i una ala dreta d’estil neogòtic, amb els finestrals característics respectius. Aquesta darrera compta amb un pati interior de planta quadrada i perímetre cobert, una mena de claustre amb una font al mig. Hi ha una font, la de Sant Antoni, al pati de l’era, que oferia i ofereix al mas, encara avui, aigua corrent provinent d’una mina.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: KuanUm – Juana María Huélamo Gabaldón. / Ajuntament de Montornès del Vallès.

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Històries des de Bellvitge.  Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències. (…/…)

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936. (…/…)

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet, indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.

Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.(…/…)

Si voleu saber més d’aquets tres articles podeu accedir a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Escuela de la Lonja de Barcelona (Barcelones)

La Escuela de la Lonja está situada inicialmente en el Palacio de la Lonja de Mar de ahí su nombre popular de Escuela de la Lonja, fue trasladada en 1967 a la calle Ciutat de Balaguer 17, de Barcelona, teniendo además otro centro en la calle Padre Manyanet 40, del barrio de San Andrés.

Paso su historia:

  • Fundada en 1775 por la Junta de Comercio de Barcelona con el nombre de Escuela gratuita de diseño, como un centro de formación de artes aplicadas, en principio con vistas a la modalidad de estampación para la industria textil de la seda y el algodón y su aplicación en las “indianas”, ampliando su docencia a las artes plásticas.
  • Se ha de precisar que la etapa entre los años 1768 y 1787 fue la de un gran auge de las fábricas de estampación de tejidos
  • … a la década de 1780 Barcelona poseía la concentración más grande de Europa en la actividad manufacturera de la estampación de indianas.
  • En el año 1817 fue inaugurada una nueva sección dedicada a la Arquitectura.
  • Las clases eran totalmente gratuitas, facilitando a los alumnos el material que necesitaban así como fueron las becas de pensiones donadas por la academia lo que permitieron a muchos de ellos el desplazamiento a Madrid y a otros centros europeos como Roma y París, donde principalmente se dedicaban a la copia de los grandes maestros, práctica muy usada en la época.
  • La enseñanza impartida fue evolucionando hacia las Bellas Artes y en 1778 pasó a llamarse Escuela de Nobles Artes, en 1790 se extendió con filiales en Olot, Palma de Mallorca, Tárrega, Gerona, Zaragoza y Jaca.
  • Se organizó una primera exposición en 1786 para dar a conocer los trabajos realizados por los alumnos que habían sido premiados, en la exposición celebrada el año siguiente se permitió, tras una solicitud, que presentaran sus obras personas ajenas a la escuela.5​
  • En 1850 la escuela pasa a depender de la Academia Provincial de Bellas Artes con el nuevo nombre de Escuela Provincial de Bellas Artes.
  • Pablo Milá Fontanals, catedrático de la escuela Lonja desde el año 1851 y a instancias del Ateneo Catalán (más tarde Ateneo Barcelonés) propuso la realización de un plan de enseñanza artística de las artes industriales que, para mejorar la calidad del diseño, armonizase la belleza con la utilidad. Fue por entonces cuando se incorporaron las especialidades en artes industriales.
  • En 1884 se crea la nueva asignatura de Teoría e Historia de las Bellas Artes Industriales paralela a la existente de Teoría e Historia de las Bellas Artes.
  • Desde 1858 a 1885 se hizo cargo de la dirección de la Escuela Lonja Claudio Lorenzale que junto con las teorías de Pau Milà y las influencias que tenían ambos de Friedrich Overbeck, fueron decisivas para la introducción del idealismo purista y una inclinación hacia una aptitud más conservadora junto con métodos pedagógicos opuestos a los académicos.
  • En el curso 1888-89 las bolsas de estudios recayeron entre otros a Evaristo Roca en escenografía y mobiliario.
  • Y en 1895-96 a Joan Busquets i Jané, ambos evolucionaron más tarde hacia el modernismo.

La Escuela de Artes y Oficios de Barcelona (en catalán Escola d’Arts i Oficis de Barcelona), también conocida por Escuela de la Lonja, es una escuela de arte y diseño ubicada en Barcelona.

De su seno surgió la Real Academia Catalana de Bellas Artes de San Jorge.  Fue nombrado como primer director el grabador valenciano Pedro Pascual Moles, orientándola hacia el academicismo propugnado por el pintor Anton Raphael Mengs.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Històries des de Bellvitge: Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

La invasió musulmana (s. VIII) no va portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.

Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Histories de Bellvitge : Oda Nova a Barcelona. La mesura d’amor de la ciutat i de les dones.

Joan Maragall (1860-1911) va escriure el poema «Oda nova a Barcelona» en 1909 sent publicat l’any de la seva mort. És un contrapunt al poema èpic de “Oda a Barcelona” de Jacint Verdaguer, inclòs a la seva obra “Pàtria”.

 Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Creu de terme de Sant Andreu en el Barri de Trinitat Vella de Barcelona

La Creu de terme de Sant Andreu està actualment en el carrer Turó de la Trinitat cantonada amb carrer del Tossal de Barcelona.

Cal destacar que aquesta creu es una rèplica de la creu original, es creu que podria ser del segle XIV, i que va ser restaurada l’any 1565, i que estava situada molt a prop, on hi hagué la popular Quinta Forca, lloc on es va executar varies persones.

Va estar reubicada al segle XIX un temps en el Cementiri de Sant Andreu, a començament dels anys noranta del segle passat va ser traslladada a l’Arxiu Històric de Sant Andreu, estava en un estat molt deteriorat. La replica va ser reposada durant l’any 2016 en el lloc actual.

En la creu hi podem observar la imatge petita de crist; en el seu capitell dos arbres arrencats, un abat, dos cavallers resant i una Verge assentada amb el Nen.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Ictíneo I Museu Marítim Barcelona

Aquesta rèplica de l’Ictíneo I està situada davant del Museu Marítim a Barcelona.

L’Ictíneo I fou un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol. Feia 7 metres de llarg, 2,5 d’amplada i 3,5 de profunditat i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. Va ser el primer vaixell a tenir doble buc. El buc interior era esfèric i tenia una capacitat de 7 m³ mentre que el buc exterior tenia forma de peix amb una secció el·líptica inspirada en el prototip de Wilhelm Bauer que navegà ja el 1851. Entre el buc interior i l’exterior hi havia tancs de flotació, un tanc que subministrava oxigen per a la respiració i il·luminació i un tanc d’hidrogen que alimentava una làmpada oxhídrica per il·luminar les profunditats marines. L’Ictíneo I tenia un propulsor pla d’aleta accionat per una tripulació de quatre homes.

La immersió s’aconseguia mitjançant una hèlix horitzontal que podia donar voltes en ambdós sentits i amb bombes de densitat i aire amb la finalitat d’assegurar l’estabilitat i flotació de l’enginy. L’Ictíneo I estava equipat amb un seguit d’eines específiques per a la pesca del corall, ja que aquest era l’objectiu inicial del projecte. El primer viatge del submarí tingué lloc el setembre de 1884 al port de Barcelona i el seu codi de registre era 164988DHRA.

Les primeres proves de l’Ictíneo van ser en privat, durant tot l’estiu, però la prova pública i per tant el primer viatge del primer submarí d’en Monturiol, tingué lloc el 1859 al port de Barcelona, davant d’un públic expectant. L’Ictíneo, el primer submarí civil amb finalitats no bèl·liques sinó d’exploració i recol·lecció, va fer 69 immersions en total, totes elles sense cap accident, ja que a diferència dels precursors i contemporanis de Monturiol, per aquest la seguretat dels tripulants era necessària. La primera immersió va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts.

L’èxit parcial del projecte suposà un gran entusiasme popular. No obstant això, no obtingué cap mena de suport governamental. En conseqüència, Monturiol escrigué una carta a la ciutadania animant una subscripció popular que assolí 300,000 pessetes de ciutadans de l’Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l’empresa La Navegación Submarina amb l’objectiu de desenvolupar l’Ictíneo II.

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero.

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Sant Martí Provençal i Les Taronges de Barcelona

L’església de Sant Marti Provençal  està en el carrer de Fondal de Sant Martí, 30-34 amb plaça de Ignasi Juliol, 2-4, al barri de Sant Martí de Provençals del districte de Sant Martí de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • L’església està emplaçada al lloc on al segle XI existí una petita capella privada dedicada ja a sant Martí de Tours.
  • Passà el 1052 a la demarcació de Santa Maria del Mar i va adquirir, així, un ús col•lectiu.
  • De la primitiva edificació no se n’ha conservat res; l’actual temple és de la segona meitat del segle XV.
Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

Ubicada al districte de Sant Martí, Sant Martí Vell és a la plaça d’Ignasi Juliol, on es troben el carrer del Fondal de Sant Martí amb el carrer de la Selva del Camp. És un petit nucli que inclou l’església gòtica del segle XV, que originàriament podria datar del segle xi, i una rectoria integrada en una masia del segle XVII.

Físicament estan unides per un volum estret pel pas d’una persona que permet que el carrer passi per sota a través d’un arc de mig punt.

L’església està formada per una nau única, capelles laterals i dues torres de base quadrada.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La de la dreta, afegida posteriorment, és l’actual campanar.

L’edifici està orientat d’oest a est i té l’accés principal a la façana de ponent. En aquesta s’inscriu una portalada d’estil gòtic florit: la porta rectangular està flanquejada per tres arquivoltes que s’uneixen en arc apuntat rebaixat. Hi destaquen els pinacles als dos laterals de la porta.

Al timpà hi havia escultures dels fundadors. Sobre l’arquivolta exterior hi ha un arc conopial d’esquena d’ase decorat amb deu florons de filigrana, cinc a cada banda, força esmicolats. L’arc conopial és rematat amb un crucifix muntat sobre una imposta, que centra una composició on apareixen dues crucifixions més a banda i banda. Sobre la portalada s’obre una gran rosassa tancada amb un vitrall de motius religiosos. Corona la façana un remat de tester de formes curvilínies amb gerros ceràmics.

Integrada en el cos de capelles de la dreta s’alça el campanar. De planta de base rectangular, als dos terços de la seva altura passa a quadrada. Té quatre obertures d’arc de mig punt per a les campanes al pis superior. A sobre, una cornisa dona peu a una coberta amb volta a quatre vents de teules vidriades policromes.

La capçalera és poligonal, molt massissa, sense contraforts as angles. L’interior és resolt amb volta de creueria a la nau central i capelles intensament remodelades en segles posteriors.

La resta de façanes de l’església són molt sòbries i estan formades per murs de paredat on s’insereixen finestres de reduïdes dimensions amb arcs apuntats o rectangulars.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La teulada és a doble vessant de teules àrabs.

Els Tarongers, són la majoria dels arbres de les rodalies de Sant Martí.

Coneixeu més aquests Tarongers :

https://beteve.cat/medi-ambient/tarongers-a-barcelona/

L’església de Sant Marti Provençal és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografia: Fidel Rodríguez