L’església de Santa Maria de Sants està situada a la plaça de Bonet i Muixí nº 5, al barri de Sants de Barcelona.
Us passo la seva historia:
La primera referència històrica coneguda és de l’any 780.
El segle XII l’església tenia drets de propietat sobre camps a la zona actual on és el barri de Sants.
És en el segle XII quan s’esmenta l’existència d’una església d’estil romànic.
L’any 1161 els terrenys esmentats passaren al domini del Monestir de Santes Creus.
L’any 1828 es va començar l’enderrocament de l’edifici romànic després de construir una nova església al seu costat, ara d’estil neoclàssic. El nou edifici fou realitzat per l’arquitecte Francesc Renart i Arús qui l’havia començat juntament amb el seu pare Josep Renart i Closes, uns anys abans.
L’estructura era similar a la que es pot observar actualment, si bé comptava amb una torre campanar d’uns setanta metres, considerat el més alt fora muralles, fins que es va construir la Sagrada Família.
Durant la guerra civil espanyola l’església va ser destruïda totalment, llevat del campanar que es va mantenir en peu.
L’any 1940 es va encarregar la seva reconstrucció a Raimon Duran i Reynals qui la va finalitzar el 1952.
Al llarg de la seva història han existit tres edificis diferents: una església romànica, una de neoclàssica construïda el segle XIX i l’actual que es va construir després de la destrucció de l’anterior durant la guerra civil espanyola.
És un temple cristià d’estil neoclàssic que data de 1828.
Havia estat la parròquia municipal de Santa Maria de Sants quan encara el municipi no s’havia incorporat al de Barcelona.
El 2022, s’hi inaugurà, a la Capella de la Immaculada, un columbari: les primeres cendres que s’hi van dipositar foren les de la cantant santsenca Núria Feliu.
L’Església de Santa Anna esta situada en el carrer de Santa Anna, 29 – 32, amb el carrer de Rivadeneyra (en una illa interior) de Barcelona.
Us passo la seva història:
L’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem va enviar l’any 1141 uns monjos, dirigits per Guerau, amb l’objectiu d’establir-se a Barcelona i a la resta de la península.
El 1145 ja hi ha constància del primer prior, Bernat, antic canonge de la catedral de Barcelona, que s’encarregà del nou monestir barceloní mentre que Guerau va actuar com a prior general per tota la península.
Inicialment es varen establir en una església situada prop de la catedral i començaren a registrar donacions a favor de la comunitat.
El 1177 hi ha constància de la construcció d’una nova església situada a l’indret actual.
L’any 1215 una butlla del papa Innocenci III va confirmar les propietats del monestir.
El monestir de Santa Anna va tenir diverses cases filials, incloent el priorat del Sant Sepulcre d’Olèrdola (abans de 1175), el Sant Sepulcre de Peralada (segle XII), Sant Miquel de la Comanda dels Prats de Rei (1261), el Priorat de Marcèvol (segle XIII), el Lledó de Valls (1376) i Sant Vicenç de Garraf (1421).
El 1423 es va unir amb el monestir de Santa Eulàlia del Camp, que anys abans s’havia traslladat al convent desocupat dels frares del sac. Amb aquesta unió el cenobi va passar a denominar-se de Santa Anna i Santa Eulàlia.
L’any 1489 va ser suprimit l’orde del Sant Sepulcre, que s’incorporà a l’Orde de l’Hospital, però el monestir de Santa Anna va continuar anomenant-se del Sant Sepulcre.
El monestir va acollir les Corts de Barcelona de 1493 convocades pel rei Ferran II.
A partir de 1592 va convertir-se en una col·legiata secular, malgrat l’oposició del seu prior Jaume Castellar, que va ser excomunicat.
Com a parròquia de Santa Anna es va crear l’any 1822.
L’any 1936 un incendi va destruir la cúpula, que posteriorment fou reconstruïda amb un cimbori de maó.
El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil, es va beneir el grup escultòric del Sant Enterrament i es van restaurar les indulgències espirituals tradicionalment establertes per la Santa Seu (el conegut ‘Jubileu dels Perdons’), coincidint amb el 850è aniversari de l’Orde a la Corona d’Aragó.
Santa Anna de Barcelona és una església i antic monestir amb claustre i sala capitular, vinculat a l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII.
El conjunt dóna nom al barri de Santa Anna, un dels integrants del barri Gòtic.
La construcció de l’església va iniciar-se a mitjans del segle XII en el període romànic.
El monestir fou edificat per l’arquitecte Ramon Amadeu,
amb l’església col·legiata de Santa Anna.
La construcció continuà durant els tres següents segles, ja en període gòtic.
Actualment es conserva l’estructura romànica original del temple, amb absis quadrat i planta de creu, coberts amb una volta de canó apuntada del segle XIII.
La porta d’estil gòtic és de l’any 1300.
En el segle XIV es va allargar la nau que ja fou coberta amb volta gòtica de creueria
i en el segle XV es construí el cimbori.
El cimbori va ser reconstruït en obra vista després de la guerra civil espanyola.
La capella dels Perdons, del segle XIV, està situada a l’esquerra de l’absis.
Cal destacar el sepulcre del cavaller Miquel de Boera, del segle XVI.
La nova capella del Santíssim està decorada amb pintures de Pere Pruna i la capella dels Esportistes (1960-1963) amb pintures al fresc d’Ignasi Maria Serra i Goday.
L’església romànica va ser declarada monument nacional l’any 1881i ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
L’Església de Sant Ramon Nonat , està situada en l’avinguda Sant Ramon Nonat, al barri de La Maternitat i de Sant Ramon, del districte de Les Corts de Barcelona.
Edificada entre 1930-1939. en estil historicista i neoromànic.
Els autors van ser, Enric Sagnier i Villavecchia / Josep Maria Sagnier Vidal.
Des del segle XVII hi hagué en aquest lloc una església dedicada a la Mercè, depenent de Santa Maria de Sants.
L’any 1925 es va posar la primera pedra de la nova església,
s’enllestí el 1930, projectada per Enric Sagnier.
Dos anys després es va començar una nova església, més gran, al seu costat, que es va inaugurar l’any 1935 .
i que va resultar molt malmesa l’any següent, amb els aldarulls de juliol de 1936.
Després de la guerra es va reconstruir, les obres les va dirigir el fill de l’arquitecte, Josep Maria Sagnier. Inclou campanar de torre amb finestres geminades entre columnes a tots els pisos,
i un gran portal de mig punt amb arquivoltes que descansen sobre capitells.
Sant Miquel del Port o del Mar és l’església parroquial del barri de la Barceloneta, Barcelona, projectada per l’enginyer Pedro Cermeño el 1753 i enllestida el 1755. L’església és una obra destacada de l’arquitectura barroca classicista a Catalunya. El temple de Sant Miquel era originalment sufragani de la parròquia de Santa Maria del Mar i com a tal estava assistit per un clergue confessor d’aquesta comunitat, nomenat per l’ardiaca. Posteriorment en fou segregat, de manera que va acabar disposant de capellà i vicari. És una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
El temple de Sant Miquel del Port es localitza al barri de La Barceloneta de Barcelona, en una illa de cases emmarcada pels carrers de la Maquinista, del Baluard, Escuder i Sant Miquel, tot obrint la seva façana a aquesta darrera via. Un dels elements més significatius del seu emplaçament es precisament la localització de la Plaça de la Barceloneta a la banda on es desenvolupa la façana del temple, fet que permet donar perspectiva i visibilitat al conjunt.
L’església presenta actualment una planta rectangular amb capçalera recta i tres naus. Aquestes naus estan separades per grans columnes fasciculades que sostenen un entaulament de tríglifs, el qual es remata amb una cornisa a sobre de la qual imposten els arcs transversals que permeten desenvolupar la coberta. La nau central està coberta amb voltes d’aresta i dos grans cúpules nervades amb lucernari; les naus laterals -de menor amplada i alçada- estan cobertes amb voltes d’aresta disposades perpendicularment a la central i decorades amb una clau central ornamentada. A la banda superior dels murs de les naus laterals es localitza un cos de finestres que permeten donar llum -juntament amb el lucernari de les cúpules- a l’interior del temple. Als peus de l’església -a cota del primer pis- es localitza el cor.
Un dels elements més emblemàtics del temple és el conjunt de mètopes i tríglifs que decoren la cornisa localitzada als murs laterals -just a sota del cos de finestres- i el tambor de les cúpules. Aquests elements en baix relleu representen diferents atributs de Sant Miquel i són obra del projecte barroc. Originàriament eren setanta-quatre peces, tot i que amb l’ampliació del temple al 1863 es va adoptar el mateix estil per adornar la prolongació dels murs laterals amb més mètopes amb baixos relleus i tríglifs.
L’església només disposa d’una façana, ja que es troba delimitada per dos edificis que li fan mitgera a sengles constats. Aquesta façana es configura com un dels pocs i més representatius exemples de temple barroc a Barcelona, juntament amb l’església de Nostra Senyora de la Mercè i la Mare de Déu de Betlem. La façana -construïda íntegrament en pedra- disposa de dos nivells d’alçat; un cos inferior rectangular que ocupa l’amplada de les tres naus i un pis superior que -pel contrari- presenta un cos central de més alçada que es correspon amb la nau central; els laterals queden reduïts a un element decoratiu en forma de voluta i una balustrada a la banda inferior.
El cos inferior es caracteritza per la monumentalitat dels tres accessos, els quals queden emmarcats per parelles de columnes d’ordre tosca disposades a sobre d’uns basaments. La porta central constitueix l’entrada principal, fet que condicional la seva estructura més monumental, amb muntants flanquejats per columnes d’ordre corinti i un entaulament amb la inscripció -clarament posterior- “SAN MIGUEL DEL PUERTO” que està coronat per un frontó triangular. Aquest frontó presenta una ornamentació floral al centre de la composició i es remata amb uns motius escultòrics que representen dos angelots que flanquegen un gerro central. Les portes laterals disposen de menor alçaria i es coronen amb un frontó semicircular; a sobre de cada porta es disposa una obertura de format oval que es decora amb un marc floral en garlandes.
Aquest cos es remata amb una cornisa decorada amb tríglifs i mètopes que -amb una composició molt similar a les de l’interior del temple- representen diferents atributs de Sant Miquel. A sobre d’aquesta es desenvolupa una cornisa en voladís que constitueix la base del cos superior, el qual s’assenta a sobre d’un gran basament a partir del qual es desenvolupen les parelles de columnes d’ordre corinti que flanquegen el segon pis. Al tram central hi ha una fornícula on es disposa una escultura de grans dimensions de la figura de l’Arcàngel Sant Miquel. Aquesta fornícula presenta una peanya on es disposa el Sant i està emmarcada per unes pilastres que sostenen un frontó semicircular tot envoltat per unes motllures de formes sinuoses. Aquest cos central queda flanquejat per uns elements en forma de voluta que disposen d’un mascaró decoratiu a la banda inferior. El cos superior es remata amb un gran frontó triangular decorat amb goles.
L’església de Sant Miquel del Port és un dels temples barrocs més destacats de la ciutat de Barcelona, projectat per l’enginyer Pedro Cermeño el 1753 i enllestit el 1755. Contemporàniament a la creació del barri de la Barceloneta (1753), el 8 de maig de 1753 es va posar la primera pedra d’aquesta església sufragània de Santa Maria del Mar i dedicada al “gloriós Príncep dels Àngels, San Miquel”. El projecte del temple va ser realitzat per Pedro Martín Cermeño,[4] tinent coronel d’Enginyers i la construcció va anar a càrrec de Francisco Peredes, enginyer cap, ajudat per Damià Ribes, arquitecte civil.
La primera pedra fou posada el dia en què se celebrava l’aparició de l’Arcàngel Sant Miquel al mont Gargano (7 de maig de 1753) en que després d’una processó religiosa amb preveres i obrers, José Esteva, vicari perpetu de Santa Maria del Mar, celebrà la cerimònia de delimitar l’espai que hauria d’ocupar deixant-hi clavada la creu amb l’escut de la parròquia que s’havia dut durant dita processó. L’endemà sortí una altra processó de la ciutat encapçalada pel bisbe de Barcelona Manuel López de Aguirre, on hi assistiren el marquès de la Mina, i d’altres oficials i noblesa del país. El prelat col·locà la primera pedra en el punt on s’havia clavat la creu, entonant tot seguit el Te Deum. Al costat de la pedra s’hi col·locà una caixa de plom que contenia relíquies, monedes d’or i plata, i un canut de vidre amb dues inscripcions en llatí. Va tardar només dos anys a construir-se (acabada el 1755).
Les obres duraren vint-i-vuit mesos. El matí del 27 de setembre del 1755 el beneí per comissió del bisbe, l’ardiaca de Santa Maria del Mar, assistit per diversos clergues; i l’endemà es feu la translació del Santíssim Sagrament amb una lluïda processó a la que concorregueren les confraries de Barcelona, i les comunitats de religiosos dominics, franciscans, mercenaris, mínims, caputxins i de la parròquia, el bisbe, molts nobles i militars i el Cos Municipal. L’endemà, 29 de setembre, dia de la dedicació de Sant Miquel Arcàngel, celebrà un ofici el Bisbe Sales, sent el panegirista Antonio Diez Armendariz, clergue regular de Sant Gaietà. Amb aquest foren set dies en què se celebraren festes per la consagració del temple: El primer reservat per al Marquès de la Mina com a promotor de l’obra; el segon corregué a compte del cabiscol de la Catedral; el tercer de l’Ajuntament, el quart el dedicà al seu patró i protector del regiment de Dragons de Lusitània; celebrà el cinquè el comerç de Barcelona; escolliren el sisè la comunitat i obra de Santa Maria del Mar; i la marina solemnitzà el setè.
Tot i que el projecte arquitectònic original era barroc, actualment bona part de l’edifici que veiem (especialment interior) és obra de la reforma portada a terme per l’arquitecte Elies Rogent l’any 1863. Aquesta obra d’ampliació, a la que es farà referència més endavant, va suposar la destrucció de la planta original de l’edifici. Al fill d’aquest fet, afortunadament conservem una descripció de A. Sebastià Coll realitzada abans de la reforma d’Elies Rogent. Sabem gràcies a aquesta descripció (recollida per Manuel García-Martin) que el cos interior era un quadrat perfecte enmig del qual s’alçaven quatre columnes i al damunt, la cúpula de mitja taronja. Aquesta estava tancada per dues vidrieres i coronada amb un floró daurat com a bell guarniment.
En aquestes columnes impostaven els arcs que configuraven la coberta i que es trobaven a una alçada de 9 vares, 1 peu i 10 polzades de les columnes. Una cornisa circumval·lava les parets, sota la qual es disposava un fris amb mètopes i tríglifs, les primeres adornades amb tributs de l’Arcàngel que també es trobaven a la cornisa de la mitja taronja. Al pòrtic i al presbiteri, fora el quadrat o cos de l’església, s’alçaven quatre mitges columnes de la mateixa construcció que les del cos interior.
El presbiteri -del qual l’autor apuntava que s’empavesaria de jaspi a impuls d’una devoció particular- era ovalat, amb el diàmetre major de 8 vares, i el menor, de 6. Disposava també de dues sagristies amb la mateixa estructura. La il·luminació del temple es realitzava a través de sis finestres localitzades a les parets laterals. El conjunt és completava per una elevada torre amb tres finestrals i tres campanes, que, amb els noms de Sant Miquel, el Roser i Sant Antoni foren beneïdes el 23 de setembre de 1755 pel bisbe de Barcelona, Ascensi Sales.
L’església contenia dos retaules, un de la Mare de Déu de Loreto i l’altre de Sant Antoni de Pàdua. El segon, disposava de columnes d’ordre compost i taules a “la italiana”, va ser sufragat per la senyora marquesa de la Mina, María Agustina Zapata de Calatayud y Fernández de Hijar, que també en va comprar els ornaments religiosos i feu portar de Nàpols la imatge de Sant Antoni. Del de la Mare de Déu de Loreto -que no ens és descrit- en va entendre les despeses Miguel Bañuelos. Es deixaren quatre altars sense construir: de Nostra Senyora de la Pietat, amb la mateixa imatge que s’havia venerat a la Porta de Mar, al costat de la qual havia estat trobada, sota les ruïnes d’un mur; de la Mare de Déu de la Mercè; de Sant Josep i Sant Elm, i de Santa Maria de Cervelló.
Pel que fa a la façana, tot i que encara conserva la traça del projecte original barroc, ha estat considerablement modificada quant als elements escultòrics. Originàriament el frontó triangular que remata la façana es coronava amb una creu, un sòcol i un escociat, i, a banda i banda de la creu es disposaven dos grans gerros de fruita. Als extrems d’aquest cos hi havia també dues estàtues -donació de Pere Pau i Gras- corresponents amb Sant Elm i Santa Maria de Cervelló. L’autor també fa referència a tres escultures més (ja acabades i a devoció de Juan Cermeño) de les tres virtuts teologals que encara s’haurien de col·locar a sobre d’un pedestal escociat.
A la fornícula del segon cos de la façana es localitzava la imatge de Sant Miquel, realitzada per l’escultor Pere Pau Costa (deixeble de Corado Rudolfo i Ferdinando Galli) i malauradament destruïda l’any 1936. L’any 1992 es va restituir la figura de Sant Miquel a la fornícula per un model nou, que té molt poc a veure amb la qualitat de la traça i la bellesa de la figura original, obra de l’escultor Emili Colom i Comerma.
Als anys 30 del segle xx, coincidint amb el període d’inestabilitat política, es va retirar la campana del temple que va ser llençada al mar i recuperada anys més tard. En ella es podia llegir la següent inscripció: “San Miquel, allunyeu de la tempesta els qui van errats. La feu Josep Barnola. Barcelona 1775”. Hi ha tres finestrals cadascuna amb una campana que foren beneïdes el 23 de setembre de 1755 pel vicari perpetu de Santa Maria del Mar, per comissió d’Ascensi Sales, bisbe de Barcelona, i que batejà amb els noms de Sant Miquel, Roser i Sant Antoni.
A conseqüència de l’augment de població de la Barceloneta, el 15 de gener 1863 es va realitzar l’ampliació del temple a càrrec de l’arquitecte Elies Rogent. El temple va passar a tenir l’estructura que veiem avui dia amb una planta rectangular amb tres naus de la mateixa alçada amb cinc arcs formers per banda i dues cúpules entre el primer i el tercer. Aquest allargament de la planta va comportar la desaparició de nombrosos elements del projecte original barroc com l’altar realitzat per Deodat Casanoves (que presentava la imatge de Sant Miquel obrada per Lluís Bonifaç) o les dues piles de marbre de bateig. Aquestes piles procedien de l’església de Sant Sebastià del convent de frares dominics, incendiada el 1835, que foren adquirides per la Junta de Comerç de Comerç; foren cedides a l’església de la Barceloneta, i hi van ser dutes el 9 de març de 1843. Es va col·locar també una nova campana batejada com Margarida, fosa als tallers de Francesc Lacambra, veí del barri, que també en fou donant.
L’altar major original, obra de Deodat Casanoves, va desaparèixer amb la reforma de 1863, del qual només restà (fins al 1936) la imatge de l’arcàngel titular, obra de Lluís Bonifaç. Paral·lels a aquest n’hi havia un parell de retaules: un dedicat a la Verge de Loreto, costejat per Miguel Bañuelos, l’altre dedicat a Sant Antoni de Pàdua, costejat per la marquesa de la Mina que en feu portar l’estàtua de Nàpols. La resta del temple estava decorat per quatre altars més, un dedicat a la Verge de la Pietat, imatge que estava anteriorment a la capella de la Porta de Mar, i que fou trobada sota les ruïnes d’una paret. Els altres altars estaven dedicats a la Mercè, a Sant Josep i el darrer a santa Maria de Cervelló i sant Pere Gonçal Telm. Al costat del presbiteri del costat de l’epístola hi ha el sepulcre del Marquès de la Mina, promotor del temple i del barri de la Barceloneta. Fet de marbre hi ha el seu bust i baixos relleus dels seu llinatge, trofeus i gestes militars. Prop del pòrtic hi ha dues piles per a l’aigua beneita sostingudes cadascuna per un geni procedents del derruït Convent de Santa Caterina (Barcelona). També hi ha pintures del pintor Tramullas al presbiteri.
Sota la cornisa que circumval·la el cos interior de l’església de Sant Miquel del Port hi ha una successió de mètopes amb baixos relleus, separades per tríglifs que representen atributs del seu sant patró i del temple, alguns dels quals es repeteixen sota la cornisa de la façana i a la de l’interior de les cúpules. Originàriament quan es construí aquesta església, els motius realitzats eren setanta-quatre, tots diferents l’un de l’altre. El 1863, amb l’ampliació del temple, es va adoptar el mateix estil per adornar la prolongació dels murs laterals amb més mètopes amb baixos relleus i tríglifs. Es conserva una descripció del 1755 (any de la seva creació) realitzada pel pare dominic Antonio Díaz de Armendáriz on es reprodueix el significat dels atributs i elements representats.
L’ampliació de 1863 a càrrec de l’arquitecte Elies Rogent va fer desaparèixer l’estructura interior del projecte original barroc. Amb el nou projecte de planta rectangular es va substituir l’original -i aleshores darrere- planta centralitzada conservada a Barcelona. Tot i que es conserven bona part dels elements estructurals originals la concepció espacial i decorativa va desaparèixer completament, conservant l’edifici únicament la seva façana, la qual malauradament va ser també objecte de nombroses mutilacions.
L’altar major original, obra de Deodat Casanoves, va desaparèixer amb aquesta reforma de 1863, tot conservant-se únicament la imatge de l’arcàngel titular, obra de Lluís Bonifaç. Tot i així el 1936 -durant la Guerra Civil- l’edifici va ser incendiat i van desaparèixer nombrosos elements, entre d’altres l’esmentada escultura que restava de l’altar, el Sant Miquel de la façana i el sepulcre del Marqués de la Mina, obra de Joan Enric.
Des de llavors, s’han anat recuperant alguns dels elements més simbòlics del temple tot i que està mancat de l’esplendor amb que comptava l’edifici barroc. Al 1968 es va realitzar un nou retaule major i al 1992 es va col·locar a la façana una nova figura de Sant Miquel que substitueix a la destruïda en 1936.
El Mercat de la Barceloneta esta en la plaça Boscà, 1, és un mercat municipal de Barcelona.
Història
El mercat va ser construït en el 1890.
Des del seu origen, el mercat de la Barceloneta ha tingut un caràcter eminentment mariner i pescador a causa del barri on es troba.
Inicialment era un mercat a l’aire lliure situat a la plaça de Sant Miquel.
El nou mercat reformat de la Barceloneta està cridat a convertir-se en un potent referent comercial, arquitectònic i gastronòmic.
El projecte, de l’arquitecte Josep Miàs, estret col·laborador del desaparegut Enric Miralles, ha preservat l’estructura original de l’edifici, que data de 1884 i és obra d’Antoni Rovira i Trias.
Va ser destruït parcialment durant la Guerra Civil.
El mercat de la Barceloneta s’emplaça al districte de Ciutat Vella, en una illa delimitada per la plaça del Poeta Boscà, i els carrers Baluard, Maquinista i Atlàntida. Té una superfície total: 2.670 m2 i una superfície comercial de 645 m². Tot i que s’hi pot accedir des de les quatre façanes, l’accés principal és el de la plaça. Es tracta d’un edifici aïllat que disposa de la planta baixa, on s’emplacen els espais comercials, dues plantes subterrànies on s’hi localitzen els magatzems i el moll de descàrrega, a més d’un altell on hi ha les oficines i un saló d’actes.
El mercat de la Barceloneta fou inaugurat el 1884, obra de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Es tractava d’un mercat característic de l’època del ferro, distribuït en una nau central i dues laterals. L’ús del ferro, amb una coberta metàl·lica sostinguda per suports puntuals sense murs perimetrals, serví per la definició d’un marc arquitectònic unitari adequat al conjunt de les activitats comercials.
Entre els anys 2002 i 2007 fou restaurat i s’hi feu una remodelació integral. A l’estructura metàl·lica del vell ferro forjat original de l’època, que s’ha respectat majoritàriament, i s’hi incorporaren elements moderns i funcionals. La nova estructura s’ha fet amb una perfileria que dialoga amb l’estructura existent. S’ha mantingut la volta metàl·lica, amb bigues amb formes ondulades que recorden al pròxim mar Mediterrani. Sobre s’hi disposa una coberta lleugera de panells metàl·lics als quals s’hi ha incorporat aïllant tèrmic. Per sota, un fals sostre amb un malla metàl·lica a sota atorga un efecte reflectant al sostre. Destaca en aquest ‘nou’ mercat la gran pèrgola a l’entrada principal que s’endinsa a la plaça del poeta Boscà.
Per dur a terme aquestes reformes, les noves peces metàl·liques es realitzaren prèviament en un taller tenint en compte les seves dimensions per fer possible el seu transport pels estrets carrers que condueixen fins al mercat, on s’acoblaren.
El Mercat de la Barceloneta és un mercat municipal de Barcelona, és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Comanda templera de Palau Solità o Palau del Vallès fou una de les principals comandes catalanes de l’orde del Temple a la Corona d’Aragó. Fundada l’any 1140 constituí amb la de Barcelona, fundada deu anys més tard, una comanda bicèfala.
Actualment de la seu d’aquella casa del Vallès només queda el mas de Santa Magdalena amb un edifici semi arruïnat que presumiblement fou la capella del convent.
Està situada dins el municipi de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental).
Us passo la seva història:
L’orde del Temple començà a rebre donacions al Vallès des dels primers moments en què establí contactes amb els comtes catalans. Segons Miret i Sans, van ser donacions molt primerenques que començaren la tercera dècada del segle XII.
Darreres investigacions (Vilaginés) apunten que els templers van instal•lar a Collsabadell (Llinars del Vallès) un primer centre administratiu, el qual abandonaren poc després, en disposar d’un patrimoni entre Santa Perpètua de Mogoda i Palau-solità, lloc més idoni i menys distant de Barcelona.
Aquí, a l’actual mas de Santa Magdalena del municipi de Palau-solità i Plegamans, que aleshores formava part d’un conjunt de donacions que a partir del 1136 havia anat rebent el Temple de la família Rovira.
Palau del Vallès fou inicialment el centre administratiu no solament del conjunt de propietats acumulades a les terres del Vallès, el Baix Llobregat, el Penedès, el Maresme, Osona i la ciutat de Barcelona, sinó també de les que l’Orde anà rebent en bona part de la Catalunya Vella.
Les donacions que en les darreres dècades del segle XII va rebre l’orde al Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès, el Pallars i la Noguera –principalment a les valls pirinenques i prepirinenques de la Noguera Pallaresa i del Llobregat–, foren inicialment administrades des de Palau del Vallès i des de Gardeny, mitjançant frares amb càrrec específic però itinerant (bajulus forensis).
Cap al 1170 exercí aquest càrrec un tal Guillem de Solsona amb el títol de «Comanador de Solsona»; no sembla, però, que la «Comanda de Solsona» s’hagués materialitzat mai, malgrat la idoneïtat geogràfica del lloc per administrar aquelles terres septentrionals.
Concretament al Pallars Jussà posseí terres de prats importants per a la ramaderia a Terrassa, Palau de Noguera, que si als primers temps s’administraren des de Palau del Vallès o Gardeny, a finals del XIII deurien passar a dependre de la comanda de Montsó.
Sobre l’any 1310 va romandre durant un poc temps en aquesta comanda el que seria l’últim perfecte del Llenguadoc en Guilhem Belibasta, el qual fugia de la Inquisició francesa i anava de camí vers Sant Mateu (Maestrat).
Quan l’any 1318 els béns del Temple foren transferits a l’Orde de l’Hospital, Palau Solità fou establert a mans particulars, que continuaren explotant-lo com a mas. Aleshores, els productes dels censos de la rodalia que pertocaven al comanador foren recollits en una casa del poble de Palau-solità propietat de l’Orde. El segle xv es deia que aquesta casa, anomenada del Temple, la tenien els jurats de la vila.
En un fragment de capbreu sense data (XVIII ?) dels fons de la comanda de Palau-Barcelona del Gran Priorat es pot llegir que l’església de Santa Magdalena formava part del mas Riera, que aleshores tenia a cens Josep Brichfeus i Massiques, ciutadà honrat de Barcelona i veí de Castellterçol. S’ignora si aquest mas i l’actual que porta aquest nom són el mateix.
La comanda templera de Palau Solità o del Vallès es troba a migdia del municipi, en una petita elevació del terreny a la riba dreta de la riera de Caldes.
Estava encerclada per una muralla que tancava un recinte rectangular de 57, 5 per 46, 5 m. Construïda amb carreuada de pedra mitjana col·locada en filades regulars, conserva bona part dels costats de migdia i de ponent.
De l’antic edifici templer ben poca cosa queda més enllà de la capella que està bastant deteriorada, serveix per guardar estris del camp i altres i de galliner.
Estava adossada al mur de llevant arran de la riera -causa de l’ensulsiment actual-. És una construcció senzilla de planta rectangular i capçalera plana, orientada a sol ixent, que mesura 8,70 m de llargada per 5 m d’amplada.
Els seus murs tenen el gruix considerable de 1,30 m. Forma part i sembla que antigament també d’un conjunt d’altres construccions adossades.
El frontispici que mesura 6 m d’altura, és extremadament nu i senzill: està coronat pel pinyó del doble vessant de la teulada i per una espadanya sensiblement desplaçada a l’esquerra.
L’única porta que té està situada a l’eix del frontispici, és petita i dovellada i té arc de mig punt.
La cronologia de l’edifici sembla de mitjan segle XII, és a dir, dels anys en què s’establí la comanda.
Tot i els pocs elements que queden de la casa templera del Vallès permeten imaginar-la com una típica comanda rural.
Llista de comanadors templers de Palau Solità / Barcelona :
##Berenguer de Sant Vicenç nov. 1151- gen. 1172
##Guillem de Solsona gen. 1175- dec. 1176
##Gerau de Caercí mar. 1179- oct. 1180
##Guillem de Cerdanyola jul. 1181- gen. 1199
##Ramon de Treveseres jul. 1199- jun. 1202
##Ramon de Batalla 1202- nov. 1211
##Guiu nov. 1212
##Berenguer d’Arbores mar. 1213- (amb Aiguaviva)
##Raimon Arlet jul. 1213-mar. 1216
##Gaucelm 1217- feb. 1223
##Guerau dec. 1224
##Ferrer dec. 1225-mar.1230
##Guillem Dezmer ago. 1230-feb. 1232
##Guerau mai. 1232- mai. 1236
##Guillem de Montçó gen. 1237
##Pere de Sant Feliu abr. 1237- feb. 1238
##Pere Gil ago. 1238- feb. 1250 (amb la Joncosa)
##Pons d’Oluja mai. 1250- jul. 121254
##Pere Gil oct. 1254- mai. 1258 (amb la Joncosa)
##Pere Sastre gen. 1260- gen. 1261
##Pere Peironet mar.- oct. 1262
##Arnau Guarner nov. 1263- abr. 1267
##Raimon de Barberà mai. 1268- des. 1279
##Romeu de Burguet abr. 1281- gen. 1302
##Berenguer Guamir ago. 1302- jun. 1305
Santa Magdalena va ser declarada bé cultural d’interès nacional.
La Fàbrica de cervesa Damm, històricament coneguda com a La Bohèmia, és un conjunt arquitectònic que ocupa tota l’illa de cases delimitada pels carrers de Rosselló, Dos de Maig, Cartagena i Còrsega de Barcelona.
Us passo la seva historia:
A principis del segle XX, cap al 1901 o 1902, es va constituir a Barcelona la societat comanditària Miklas i Musolas, formada per un tècnic cerveser de Bohèmia i el català Joan Musolas, magatzemista de vins, aiguardents i alcohols.La fàbrica de cervesa, que portava el nom de «La Bohèmia» i era de l’estil Pilsen (txec Plzeň), d’on era originari Miklas, s’instal·là en un gran edifici al carrer de Rosselló, 515.
El 1903, Milkas abandonà la societat, que passaria a ser Joan Musolas i Cia, S. en C.
El 1905, la fàbrica de cervesa La Bohèmia va fer un ampliació de capital fins a 2,5 milions de pessetes.
El 1910 s’integrà al grup d’empreses cerveseres Damm SA, format per Fills de J. Damm, Joan Musolas i Cia i Puigjaner i Fabre. Constituït amb un capital de 60.000 pessetes, només els dos primers socis van desemborsar-ne un total de 31.200.
El domicili i les oficines de la nova societat eren a la mateixa fàbrica, que amb el temps passaria a ser la principal del grup, i el 1921, Joan Musolas i Cia passà a ser una societat anònima, ampliant-ne el capital de 2,5 a 3 milions de pessetes.
L’antiga fàbrica de cervesa manté només les funcions administratives, ja que la producció es va traslladar a un altre indret. Part de les instal·lacions s’han musealitzat.
Està format per un conjunt de volums col·locats al perímetre de l’illa i un altre erigit al mig del pati d’illa. La façana al carrer Rosselló està lliure d’edificacions però disposa d’una tanca amb l’accés al pati des del qual s’accedeix a totes les edificacions.
La dotzena de volums de diferents mides i funcions es caracteritzen per la imatge d’arquitectura compacta i d’aparença medievalista que li confereixen els merlets de remat de les façanes. Entre els diferents volums trobem: Els edificis perimetrals són els més antics, d’estètica pròpia de l’arquitectura industrial i rematats amb merlets. Tenen entre dues i quatre plantes d’alçada.
L’edifici central, la sala de cocció, és d’estètica pre-racionalista pròpia dels edificis industrials europeus d’inicis del segle xx que van introduir criteris funcionalistes. Això s’expressa molt bé en les línies geomètriques, en les obertures sense ornament i en l’intent d’independitzar l’estructura portant de la pell del volum. Malgrat això encara presenta uns petits detalls decoratius com les geometritzades mènsules en les obertures principals.
L’element més destacable de l’antic conjunt industrial, que ocupa l’illa sencera, és la forma acastellada de les seves façanes. El tractament de l’estucat als paraments plans i de maó de les finestres és propi de l’arquitectura industrial de l’època de la seva construcció.
L’edifici perimetral a la banda nord-oest, o edifici de bodegues, és plenament racionalista amb certa dosi de brutalisme al no disposar de cap finestra a carrer i mostrar la totalitat de la seva dimensió en un sol volum pautat per uns senzills canvis de material.
Per últim, presenta un volum a mode de torre d’homenatge de vuit plantes que segueix l’estètica medievalista amb merlets. La seva presencia dominant el conjunt recorda les torres d’homenatge dels castells.
Artísticament cal destacar el mural que inclou el nom de l’empresa i el logo realitzat amb trencadís de ceràmica que ocupa tota l’amplada del xamfrà sud. Un altre element a valorar és la reixa giratòria que tanca el pati del conjunt del carrer, construïda a inicis del segle xxi amb xapes de ferro i que inclou també el nom de l’empresa amb grans lletres seguint les últimes tendències estilístiques. És obra del dissenyador Javier Mariscal.
L’esvelta xemeneia de planta troncocònica sobre una base de planta quadrada de maó vist, es manté com a reflex d’una altra època de gran activitat productiva.
La Fàbrica de cervesa Damm esta catalogada com a bé d’interès documental (categoria D).
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Blog : Ramon Solé
Fotografies del Blog : Mª Àngels Garcia – Carpintero
Veïnat del Burés de Castellbell i el Vilar esta format al voltant de la fàbrica tèxtil que va fundar l’any 1874 l’industrial manresà Esteve Burès. També anomenat popularment Castellbell. L’any 1929 s’anomenava oficialment “Barrio del Burés”.
S’ubica als peus del Turó del Marquès i del castell, a la riba esquerra del riu Llobregat. I és on trobem el pont gòtic que facilitava la comunicació entre Barcelona i Manresa.
A més de les naus industrials amb el canal i la resclosa, destaca el Casinó Burés i els habitatges dels antics treballadors.
Fàbrica del Burés esta en l’Avinguda del Pare Claret, s/n de Castellbell i el Vilar.
Historia:
Provinent d’una saga de fusters de Manresa, Esteve Burés i Arderiu, que estava casat amb Ramona Borràs i Pons, va adquirir l’any 1872 una peça de terra situada al peu del pont Vell de Castellbell i el Vilar, que era una propietat del marquès de Castellbell. Feta la crida per aconseguir operaris de la construcció, començaren aviat les obres de la resclosa, que es construí provisionalment amb taulons de roure extrets del bosc del mas Carner, i del canal de cinc-cents metres.
Al mateix temps, es construí una casa amb planta baixa i un pis, davant d’on s’aixecarien les naus de la fàbrica, on s’habilità una cantina als baixos i al pis es feia l’habitatge de l’Esteve Burés.
La part de fàbrica més propera al pont aixecat el segle XV, es va acabar el mes de gener de 1874 i tot seguit fou arrendada a la firma Hijos de M. Puig, fabricants del pla de Barcelona. Per a baixar la màquina s’obrí el camí que va des de l’estació de Nord al Vilar i al Baix Vilar. La segona fàbrica, la que dirigiria l’Esteve Burés, fou construïda immediata a la primera, amb la que tenia una escala comuna i el muntacàrregues.
Els primers habitatges es construïren al costat de la fàbrica i del rec, formant l’anomenat carrer de la Font d’Ascó, pel nom de la localitat d’on eren molts dels treballadors. Posteriorment, Esteve Burés feu construir l’any 1876 un altre grup de cases pels obrers on es conformà l’anomenat carrer de Manresa.
La fàbrica d’Esteve Burés era de filatura, amb una secció de maquinària de filatura, la de màquines contínues, la de metxeres, la de batans i les auxiliars, mentre que la dels fills de M. Puig, també de filatura, disposava de la secció de metxeres i manuars, la secció de màquines de filatura, la de màquines contínues, la de batans i els magatzems de cotó, manyeria i fusteria, a les que calia afegir la màquina de llum elèctrica i el departament de turbines.
Situat al costat d’aquestes fàbriques, l’any 1884 es va construir el pont Nou a sobre el riu Llobregat, que facilitava la comunicació amb la ciutat de Manresa. El qui guanyà el concurs per a l’explanació i afermament del tram de carretera de Castellbell i el Vilar a Manresa va ser el senyor Llorenç Masana, per la quantitat de 24.000 pessetes, mentre que el contractista encarregat de l’obra del pont fou Vicenç Panella, per la quantitat de 29.000 duros.
A redós del pont hi havia l’horta que el Burés arrendava als seus treballadors. Encara que una mica allunyada del nucli, hi ha la Torre del Burés, que l’Esteve Burés va fer construir per al seu fill Francesc, molt aficionat a la caça.
Hi van fer un gran vedat, a les terres que havien comprat de l’heretat del Ferran, i dins una enorme cascada de pedra tosca, extreta de les terres del Cellers, de Rellinars.
S’hi plantaren molts arbres portats de la muntanya de Montserrat i un pou de molta profunditat.
La torre que hi construïren era de 20 metres de llarg per 20 metres d’ample, amb soterrani, baixos i primer pis, amb una torrassa de dos pisos. A la casa hi passava llargues temporades la senyora Eulàlia Regordosa, més coneguda popularment com “Donya Eli”, l’esposa de Francesc Burès, la qual feia anar els famosos jardiners Dot, de Sant Feliu de Llobregat, a arranjar-li el jardí, especialment dedicat als roserars.
Mort Esteve Burés i Arderiu, l’any 1893, el succeí al davant de l’empresa la raó social “Vídua i Fills de Francesc Burés”, l’any 1920 ho feia Francesc Burés i Regordosa, l’any 1933 constava la societat Manufactures Llobregat i Ter i, vers l’any 1940 el nom de la fàbrica era Indústries Burés SA i els propietaris eren la família Juncadella.
Després dels aiguats del mes de setembre de 1971, es van construir les naus de la fàbrica nova, més enlairada que l’antiga, en terrenys de la masia del Genovès.
El Burés és un nucli fabril construït a la llera esquerra del riu Llobregat, per tal d’aprofitar-ne l’aigua com a motor de la maquinària, per Esteve Burés i Arderiu.
A més de les diverses naus industrials que s’hi van anar aixecant, també es construí el canal, els habitatges pels treballadors, el casino i teatre i altres edificis.
El barri del Burés encara conserva bona part de l’estructura creada en el segle XIX; tot i que ara l’espai de les naus s’ha compartimentat i repartit entre diverses empreses.
Destaca la nau principal, que consta de planta baixa i tres pisos; i on era l’antiga entrada dels treballadors, es conserva una llinda amb la data de 1874 i les inicials d’Esteve Burés.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
La Casa Cardús esta en el carrer Sant Jordi, 1- 3 de Gelida.
Us passo la seva història:
L’edifici data de l’any 1886.
Va ser construïda per Jaume Cardús, contractista i mestres paleta de Barcelona.
És un edifici entre mitgeres que ocupa l’extrem d’una illa de cases. Fa cantonada amb els carrers de Jaume Via i Major. És de planta en forma d’L, amb un interessant jardí.
Consta de soterrani, planta baixa i dos pisos, amb coberta de teula àrab i terrat amb torratxa. Té galeries posteriors amb arcades. L’interior conserva mobles i complements modernistes, i a la cantonada hi ha un plafó de ceràmica amb la imatge de Sant Jordi.
El conjunt respon a les característiques del llenguatge historicista i modernista.
La casa Cardús és un edifici de Gelida (Alt Penedès) protegit com a bé cultural d’interès local.
Aquesta setmana dedicada a les Esglésies, Capelles i Ermites
L’Ermita de Sant Medir és una església de la serra de Collserola, al municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
És a prop de l’antic camí romà d’Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que —passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)— entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac (o vall de Sant Medir).
Us passo la seva història:
El 1024 consta la compra d’una vinya i uns boscos situats a la vall de Sant Medir .
Existia ja el 1046.
L’establiment d’un alou el 1046.
Documentalment consta des de 1120.
La tradició i el culte començà al segle XI.
Documents antics l’anomenen Sant Emeteri, però es catalanitzà “Medir”. A l’edat mitjana formà parròquia amb Sant Adjutori i amb Sant Vicenç. Hi tenia jurisdicció civil el monestir de Sant Cugat fins al segle xiv, que esdevingué l’organització municipal de Sant Cugat.
Els monjos en tingueren cura fins al 1446.
La popularització de la llegenda de sant Medir de Barcelona convertí l’ermita en destí de pelegrins.
El 1802 s’hi celebrà el primer aplec de Sant Medir.
A partir de 1846 s’hi van afegir romeus de la vila barcelonina de Gràcia. Des de llavors, és la destinació de la romeria de la Festa de Sant Medir cada 3 de març.
El juliol de 1936 l’ermita va ser saquejada i incendiada.
A l’interior hi ha uns esbossos originals de l’any 1948 de les pintures murals que l’artista local Josep Grau-Garriga va projectar i que no es van portar a terme.
En el transcurs de 25 anys fins al 2007 la penya Regalèssia de Sant Cugat junt amb tècnics del museu del monestir van dur a terme diverses tasques de restauració a l’edifici, com l’arranjament de la teulada i el restauració del paviment del segle XVII.
És una capella romànica restaurada que manté la seva estructura primitiva.
És una construcció de planta rectangular amb volta de canó i està orientada a llevant.
Per damunt de la façana s’aixeca un campanar de doble espadanya.
La porta és de punt rodó i està adovellada.
Al damunt s’hi ha fet una inscripció amb pedra i un baix relleu d’una figura.
Les parets exteriors són arrebossades en blanc i no té absis a l’exterior.
Recordeu, cada 3 de març s’hi celebra el tradicional aplec de Sant Medir.
L’Ermita de Sant Medir forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 