Sant Andreu del Far de Dosrius (Maresme)

L’església  de Sant Andreu del Far està situat en el Barri del Far de Dosrius, al costat del camí del Santuari del Corredor . Aquesta església forma un petit conjunt rural juntament amb la gran masia de Can Guinard.

Us passo la seva llarga historia:

  • L’església de Sant Andreu del Far consta, entre la documentació més antiga (1164), com Sant Andreu de “Bona conjuncta”. Avançat el segle XVI ja consta com Sant Andreu “del Far” i al segle xvi com “d’Alfar”.
  • Per la seva proximitat a Llinars i pel seu escàs poblament consta com a sufragània de la parròquia de Llinars entre el 1304 i el 1597. Després fou parròquia independent, però del 1919 ençà torna a estar confiada al sector de Llinars del Vallès.
  • L’any 1164, Bernat de Faro lliurà a l’església de Sant Andreu de Bona Conjuncta part de l’alou que Sanxa de Roca i Guillem de Bell-lloch donaren a dita església.
  • L’any 1178, Bernat de Faro i Beatriu sa esposa, oferiren a Santa Maria de Llinars la quarta part dels delmes de carn i formatges de la parròquia de Sant Andreu de Bona Conjuncta.
  • L’any 1186, en una escriptura de concòrdia l’església és anomenada com a Sant Andreu de Mala Conjuncta.
  • El 1306, mossèn Berenguer Guinart va prendre possessió d’aquesta església i el bisbe la va fer independent de la de Santa Maria de Llinars, però li va assignar algunes obligacions respecte a ella. Després, però, tornaria a ésser sufragània de Llinars.
  • L’any 1449, consta Miquel Arenes com a propietari del mas que porta el seu nom, dintre de la parròquia de Sant Andreu de Bona Conjuncta.
  • Dels anys 1535 i 1542 hi ha dos documents on són citats els dos noms “Bona Conjuncta” i “Far”.
  • L’any 1597, el bisbe Joan Dimes Loris, a instàncies dels parroquians del Far, donà l’autonomia com a parròquia.
  • L’any 1630 ja se cita únicament la parròquia del Far.
  • Del 1631 data l’hipogeu de pedra situat a la part central del paviment de la nau, amb la inscripció MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS. Aquesta inscripció podria indicar que, igual que el Santuari del Corredor fou promogut per Salvi Arenas el 1530, la família Arenas, que tenia capella pròpia en la seva casa pairal, fos en part promotora de la construcció del nou edifici de Sant Andreu del Far.
  • La parròquia del Far no arribava a tenir vint “focs” (o cases), però tenia les masies senyorials de can Bosc, ca l’Arenes i can Guinart, que està situada davant de l’església.
  • El cementiri proporciona dades de les famílies que s’han anat enterrant a la parròquia del Far, les restes de les quals romanen en nínxols. S’hi troben sis sepultures amb làpides de marbre, d’algunes de les famílies més antigues del lloc: Sebastian Massuet i Família 1876, Pedro Massuet i Família 1883, Tomàs Farrerons y Prat y Família 1885, José Arenas y Família, Andrés Guinart y Família.

L’edifici actual data del segle xvi i és d’estil gòtic tardà. La façana principal, amb un cos sobresortit, és coronada per un massís campanar de torre quadrada amb dues obertures d’arc rodó. A sota hi ha la porta d’entrada, de llinda recta. La coberta és a dues aigües. La capçalera, exteriorment, és reforçada per diversos contraforts.

L’Església és de nau única orientada de llevant a ponent. Presenta un absis de planta poligonal, amb contraforts laterals i a les arestes. Té dues capelles laterals adossades, a manera de creuer.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

La nau és coberta amb tres voltes per aresta gòtica, amb nervis de pedra granítica, i totes les claus de volta estan esculpides, igual que les mènsules d’arrencada dels nervis, les quals representen caps humans. La coberta de la nau és de teula àrab a dues vessants, acabades amb una senzilla imbricació de teula i maó. Les façanes són de paredat comú i arrebossades, i les zones angulars de grossos carreus ben tallats. És coronada per un campanar de planta quadrada, desplaçat cap a l’angle sud-oest, amb dues obertures en arc rebaixat a llevant i a ponent, on hi ha les campanes.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

El campanar té coberta plana, limitada per una barana amb merlets escalonats de pedra. A la façana principal hi ha una portada de brancals i llinda plana de pedra, protegida per guardapols, amb un rosetó a sobre.

Montse Viader i Crous / Generalitat de Catalunya

Al costat sud, tancat per una reixa de ferro forjat, hi ha un reduït cementiri amb nínxols recolzats en el mur de l’església, organitzats en dues fileres de tres pisos. Al costat dels nínxols i perpendicular a la façana sud de l’església, hi ha un altar de pedra, orientat a ponent, protegit per una barbacana a dues aigües, feta amb bigues de fusta i teula àrab i amb una senzilla imbricació de teula.

Sobre l’altar de pedra hi ha una creu de ferro forjat amb un roser que s’hi enfila fins a dalt; al centre de la creu, una corona d’espines, també de ferro forjat.

La paret de darrere de la creu està emmarcada per un esgrafiat a base d’un dibuix geomètric de fons blanc i incisions en color ocre terrós; al fons també hi ha estels. S’hi representa Déu en sa Majestat amb un colom volant al seu costat i, més avall, dos àngels porten una rosa i una llàntia respectivament.

Montse Viader i Crous / Generalitat de Catalunya

El frontal de l’altar té alguns relleus i inscripcions: a l’esquerra, la inscripció OBIT DEL SEMIER EN PERE BOSCH; al centre, emmarcada en un escut, la inscripció JHS; a la creta, la inscripció WY A 8 : DE DESEMBRE 1578. A la part dreta del peu de l’altar hi ha, en relleu, una creu de braços patents i iguals, com la de la clau de volta de l’interior de l’església. Al costat esquerre, la inscripció XPS (Crist en grec).

A terra, davant de l’altar i de les fileres de nín xols, hi ha la sepultura amb làpida del segon comte de Bell-lloc, amb la inscripció ARNALDO DE MERCADER DE ZUFÍA I SU ESPOSA LINA POZZALI CROTTI, CONDES DE BELLOCH, RIP, amb els escuts de les famílies corresponents entrellaçats. A la zona central del paviment de la nau hi ha una làpida de pedra de l’enterrament de MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS.

L’església de Sant Andreu del Far és una església parroquial del municipi de Dosrius (Maresme) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de Sant Sebastià de Piera (Anoia)

La Capella de Sant Sebastià està situada en el carrer de Sant Sebastià, 21, barri dels Gats a Piera.

Edifici religiós de planta rectangular amb coberta a dues aigües.

A l’interior es conserven arcades de guix, imitant l’estil gòtic.

Abans d’edificar-hi la capella el carrer tenia el nom de Carrer Baix.

L’any 1555 el Rdo. M. Marquet va fer-la edificar prop del lloc on s’havia edificat el segon hospital de la vila.

Maria Carme Rius i Font – 1982 / Generalitat de Catalunya

La làpida commemorativa que es troba a l’entrada de la capella diu que es va restaurar l’any 1920.

A la plaça de la façana hi ha escrit: “Fou restaurada l’any del senyor MCMXX”.

Sant Sebastià és una capella al municipi de Piera (Anoia) catalogat en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Can Palet de la Quadra de Vallparadís(Vallès Occidental)

Can Palet de la Quadra de Vallparadís, o Can Palet de la Quadra, és una masia  situada en l’Avinguda de les Glòries Catalanes, 119-121 de Terrassa.

Us passo la seva historia:

  • Originària del segle XIII, està situada més a l’est del barri, fora dels seus límits administratius, dins el polígon industrial de Can Palet.
  • L’apel•latiu «de la Quadra» fa referència a la quadra de Vallparadís, que era on s’aixecava la masia i els seus terrenys.
  • Va donar nom al barri de Can Palet, al sud-est de la ciutat.
  • Actualment allotja un restaurant.
Domènec Ferran i Gomez – A. Moro 1983 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una antiga masia molt transformada, amb construccions auxiliars als voltants. Presenta una àmplia zona enjardinada. Tot el conjunt està tancat amb un filat. És situada damunt un petit turó i restà aïllada de la zona industrial i del barri que prengué el nom de la masia.

El cos principal presenta planta baixa i pis, amb la façana principal orientada a migdia, amb portal adovellat i rellotge de sol. Les parets són arrebossades. La coberta és a doble vessant, sota la qual es desenvolupen unes àmplies golfes.

Domènec Ferran i Gomez – A. Moro 1983 / Generalitat de Catalunya

Entre les construccions auxiliars destaca una torre d’aigües de factura moderna.

Can Palet de la Quadra de Vallparadís, o Can Palet de la Quadra, està protegida com a bé cultural d’interès local.

Fotografia : Viquipèdia

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Masia de Can Xixiol o casa gran del Bori de Sant Boi de Llobregat

La Masia de Can Xixiol o casa gran del Bori  esta situada en la carretera de Sant Climent, 30 (Barri Marianao) de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • El segle XVII, el llinatge del Benviure emparentà amb els Boria i a poc a poc l’indret va ser conegut com el Bori.
  • El 1700 l’antiga construcció del Benviure va deixar de ser la residència principal del llinatge.
  • Sent Pere de Lacavalleria el senyor del Bori construí la Casa Gran del Bori, situada a la carretera de Sant Climent.
  • Durant un temps va ser una restaurant.

És un casal orientat a migdia, amb planta baixa i dos pisos, tres tramades i coberta a quatre aigües.

Cal remarcar la rotunditat de la planta quadrada i de les façanes, on destaca el portal adovellat amb pedra sorrenca tipus Montjuïc i les finestres amb brancals, escopidors i llindes del mateix material.

El ràfec de coberta és compost de sis nivells de rajola i teula cera mica que remata molt austerament la casa.

El segle XIX sofrí una gran reforma i és aleshores que s’afegeixen els balcons del cantó de llevant.

A la façana nord hi ha una galeria d’arcades de gran bellesa, protegida per una balustrada i composta per arcs rebaixats i columnes.

Mapa de patrimoni arquitectònic de Sant Boi de Llobregat    

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Celler del Sindicat Agrícola de Terrassa (Vallès Occidental)

L’antic Celler del Sindicat Agrícola està en el carrer Colom, 97 cantonada amb el carrer Estanislau Figueres, situat al barri de Can Palet de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • Estàtua de Sant Galderic, patró de la pagesia catalana, a la façana de l’antic celler
  • L’obra fou realitzada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi entre els anys 1919 i 1920.
  • El Sindicat Agrícola de Terrassa es va fundar el 1920, per part d’una colla de vinicultors terrassencs que volien bastir un celler cooperatiu on elaborar-hi conjuntament el seu vi en una època de forta demanda a la ciutat.
  • L’edifici podia emmagatzemar 8.000 e de vi. El celler va anar eixamplant l’activitat cap a altres sectors agrícoles: s’hi va crear un molí d’oli, un de pinsos i un de farines, un servei de subministrament d’adobs i pinsos, etc., i tres anys després de la seva fundació ja es va ampliar amb dotze cups nous.
  • El 1936 l’entitat va ingressar a la Unió de Rabassaires com a Sindicat Agrícola Cooperatiu de Rabassaires. Un cop acabada la guerra civil va adoptar el nom de Sindicato Agro Pecuario de la Hermandad de Labradores de Terrassa, simplificat més endavant en Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.
  • Amb l’aparició dels supermercats i, més endavant, dels centres comercials, l’activitat vitivinícola de la cooperativa va entrar en crisi i va desaparèixer definitivament el 1978.
  • El 1995, amb una activitat agrícola residual i una nova denominació (Serveis Terrassencs Sant Isidre, SCCL), l’entitat continuava tenint la seu en una part de l’edifici, mentre que les instal•lacions del celler pròpiament dit ara allotgen un supermercat.
Josep J Sanchez – 1993 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un conjunt d’edificis situat a la cantonada entre els carrers de Colom i d’Estanislau Figueres. El celler consta de naus ordenades en sentit paral·lel i perpendicular. Són de planta rectangular amb coberta a dos vessants, de teula.

El conjunt, que mostra moltes modificacions, especialment en la planta baixa, és d’una gran simplicitat decorativa. Cal destacar-ne les finestres d’arc apuntat i les cornises de dentellons.

L’antic Celler del Sindicat Agrícola de Terrassa és un edifici de Terrassa inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’abans i l’avui de la masia l’Escorsa al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.

La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.

Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.

Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.

El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.

El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.

El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.

Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.
Emblema de «Aceros Escorsa». Foto: Blog de Provençana: http://provenzana.blogspot.com/2012/03/foneria-escorsa-i_31.html

A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”.

El tercer fill, Alexandre  (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m2 aquesta fàbrica  que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.

En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.

Logo del centre social Hamsa.

La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]

1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.

La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història (1984)

A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.

Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021

Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.

L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.

Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021

Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.

——————————————————————————————————————–

[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.

Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

Masia de Mas Llobet de Sant Joan de Vilatorrada

Mas Llobet està entre el Carrer de l’Aurora Bertran, s/n , Avinguda del Torrent del Canigó i del  Pare Torra de Sant Joan de Vilatorrada.

Us passo la seva historia:

  • El mas Llobet apareix documentat al segle XVI.
  • Una gran llinda conforma aquesta porta on s’ha gravat la data de 1625.
  • Del 1717 es conserva un contracte d’arrendament fet per Francisca Llobet a Miquel Llobet sobre algunes terres del mas.
  • El 1746 la propietat estava en mans de Joan Llobet.
  • Al segle XVIII tenia terres arrendades com a pastures pels ramats de Manresa.
  • El mas i les terres van arribar al segle XX canviant sovint de propietaris a partir del segle XVIII.
  • Bona part de les terres de l’antic mas han estat venudes i edificades construint l’actual barri de Can Llobet que envolta el mas.

Conjunt arquitectònic format pel mas i altres construccions adjacents. El conjunt es troba construït aprofitant l’elevació d’un petit turó, envoltat avui pel barri de Can Llobet, al qual el mas ha donat nom.

Es tracta d’una casa de planta rectangular amb coberta a dues aigües. Els mur són de maçoneria, observant traces de l’arrebossat anterior. Al cantó Nord de la casa i aprofitant el desnivell del terreny, s’emplaça un espai cobert (dedicat a feines agrícoles) amb dues grans arcades creant l’efecte d’un gran porxo.

Viquipèdia

S’accedeix a aquest porxo mitjançant una gran porta allindada oberta a la sala de la casa que queda a nivell de planta baixa degut al desnivell.

Mas Llobet és una masia de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Creu de terme de Sant Andreu en el Barri de Trinitat Vella de Barcelona

La Creu de terme de Sant Andreu està actualment en el carrer Turó de la Trinitat cantonada amb carrer del Tossal de Barcelona.

Cal destacar que aquesta creu es una rèplica de la creu original, es creu que podria ser del segle XIV, i que va ser restaurada l’any 1565, i que estava situada molt a prop, on hi hagué la popular Quinta Forca, lloc on es va executar varies persones.

Va estar reubicada al segle XIX un temps en el Cementiri de Sant Andreu, a començament dels anys noranta del segle passat va ser traslladada a l’Arxiu Històric de Sant Andreu, estava en un estat molt deteriorat. La replica va ser reposada durant l’any 2016 en el lloc actual.

En la creu hi podem observar la imatge petita de crist; en el seu capitell dos arbres arrencats, un abat, dos cavallers resant i una Verge assentada amb el Nen.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Mercat del Triomf de Terrassa

El Mercat del Triomf està en la plaça del Triomf, situat al barri de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • Les obres de construcció foren adjudicades en subhasta pública a Jaume Manyosa i Boadella, per un valor de cost de 101.000 pessetes, més 68.000 de les obres interiors.
  • S’hi va aplicar el mateix reglament ja vigent al Mercat de la Independència.
  • Fou inaugurat el 8 de desembre del 1928 i se li posà el nom de Mercat de Sant Pere, nom que conserva en la parla habitual.
  • Tanmateix, l’any 1934 l’Ajuntament acordà canviar aquest nom pel de Mercadal del Triomf, al•legant que es produïa confusionisme (potser perquè l’antic mercat del barri era a la placeta de la Creu) i que la plaça on hi ha situat el mercat duu aquest nom.
  • L’any 1966 es produeix una denúncia de deficiències en el manteniment i la neteja dels voltants del mercat; de fet, els carrers immediats encara van trigar anys a asfaltar-se.

L’edifici, construït per a mercat de queviures, es compon de dues naus, un pati central i soterranis. El soterrani aprofita el desnivell del terreny i inicialment s’hi instal·laren dipòsits de mercaderies i una quadra amb menjadores per a les cavalleries dels pagesos forans; a més, també ha allotjat la cambra frigorífica i una màquina per fabricar gel.

El mercat es proveïa d’aigua d’un pou construït al mateix soterrani. Totes quatre parets tenen finestrals amb persianes; els vidres de les finestres són d’un to blau fosc. Les parades d’aliments són revestides de rajola de València i amb taulells de marbre per al peix. A banda i banda de l’edifici hi ha voreres amples i porxada, prevista per a l’ampliació dels llocs de venda.

El 1975 el mercat tenia 96 parades i 150 metres cúbics de frigorífic. Als inicis, el mercat comptava amb 134 llocs de venda (71 a l’interior i 63 a l’exterior); actualment hi ha 42 parades distribuïdes en dues fileres centrals, circumval·lades per dos passadissos de dues alineacions laterals, 9 de les quals són mòduls de venda que es troben a l’exterior en uns porxos on els pagesos instal·len les seves parades de fruita i verdura.

El Mercat del Triomf és el segon mercat més antic de Terrassa, després del Mercat de la Independència. és un monument protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé