Can Ros del Llor de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

La masia de can Ros del Llor, està en el Barri del Llor, en zona boscosa, s’accedeix per el Camí de Can Salgado (dins del terme municipal de Santa Coloma de Cervelló) però està dins de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia:

• Segons consta aquesta masia és del segle XVII.
• A l’allarg del segles a sofert moltes transformacions, la darrera el 1914.

Can Ros del Llor te un portal que és adovellat, de punt rodó.

El cos central de l’edifici té dues tramades, és asimètric i la coberta, a dues vessants, llença aigües a façana, on destaca un rellotge de sol amb llegenda, que ha estat restaurat. També destaquen de la façana uns forjats de gran interès, com els fanalets i les balconades.

Recull de dades: Patrimoni de Sant Boi de Llobregat

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Convent de les Germanes Josefines de Terrassa (Vallès Occidental)

El Convent de les Germanes Josefines, també conegut com la Casa del Malalt, és un edifici situat al barri de la Cogullada de Terrassa.

Es tracta d’un edifici de grans proporcions que ocupa tota una illa de cases, amb façanes a tres carrers (Concili Egarenc, on hi ha l’entrada principal, Pintor Fortuny i Pintor Torres; i pati tapiat al darrere, que dona al carrer de Lavoisier).

Us passo la seva història:

• Tant el convent com la capella, situada a la cantonada dels carrer del Concili Egarenc i del Pintor Fortuny, són obra de l’arquitecte Lluís Muncunill.
• Es coneix també com la Casa del Malalt, perquè l’activitat de les Germanes Josefines de Girona, instal•lades a Terrassa el 1878, era la cura de malalts; de fet, encara es fa servir com a residència per a gent malalta.
• L’edifici del convent va ser finançat per subscripció pública i per les donacions de l’industrial Alfons Sala i Argemí; es va inaugurar l’any 1901.
• La capella és una obra posterior, del 1906.
• Durant la Guerra Civil s’hi va excavar un soterrani que es va usar com a refugi antiaeri.
• Aquest refugi està ben conservat i dues vegades l’any es pot visitar mitjançant les rutes guiades que organitza l’Ajuntament.
• Algunes intervencions, basades en ampliacions i reformes, van tenir resultats poc afortunats.

És una construcció en paredat de filades i maó vist, a les obertures, les impostes i la cornisa. El convent té forma d’ela, tancat el cos rectangular de l’església en l’ala més llarga.

Totes les obertures del convent estan agrupades de dues en dues, formant un arc apuntat. La verticalitat marcada per les finestres contrasta amb l’horitzontalitat de la cornisa i la imposta.

A l’església s’utilitza com a element estructural la catenària, amb una successió d’arcs parabòlics sobre els quals descansen voltes de revoltó de clara influència gaudiniana.

La nau acaba en un absis poligonal a l’exterior. Les finestres i la porta formen arcs d’obra vista. Hi ha pintures d’època posterior als murs interiors.

El Convent de les Germanes Josefines de Terrassa esta protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Ramon Nonat de Barcelona (Barcelonès)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’Església de Sant Ramon Nonat , està situada en l’avinguda Sant Ramon Nonat, al barri de La Maternitat i de Sant Ramon, del districte de Les Corts de Barcelona.

Edificada entre 1930-1939. en estil historicista i neoromànic.

Els autors van ser, Enric Sagnier i Villavecchia / Josep Maria Sagnier Vidal.

Des del segle XVII hi hagué en aquest lloc una església dedicada a la Mercè, depenent de Santa Maria de Sants.

L’any 1925 es va posar la primera pedra de la nova església,

s’enllestí el 1930, projectada per Enric Sagnier.

Dos anys després es va començar una nova església, més gran, al seu costat, que es va inaugurar l’any 1935 .

i que va resultar molt malmesa l’any següent, amb els aldarulls de juliol de 1936.

Després de la guerra es va reconstruir, les obres les va dirigir el fill de l’arquitecte, Josep Maria Sagnier. Inclou campanar de torre amb finestres geminades entre columnes a tots els pisos,

i un gran portal de mig punt amb arquivoltes que descansen sobre capitells.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Magdalena de Puigbarral de Terrassa (Vallès Occidental)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Santa Magdalena de Puigbarral és situada al nord-est de Terrassa i al sud de Matadepera, entre la riera de les Arenes a l’oest i el barri de la Font de l’Espardenyera a l’est, en terrenys del Parc Agroforestal de Terrassa.

Finca de Santa Magdalena

S’hi accedeix pel camí dels Monjos, un trencall de la carretera de Matadepera que surt a mà dreta tot just travessat el pont de la riera de les Arenes, abans d’entrar al poble. Esta a dins de la Finca de Santa Magdalena, No es pot accedir-hi !

Us passo la seva historia:

• La construcció es va iniciar probablement al segle X.
• Però no és documentada fins a final del segle XIII, quan vivien a l’indret una comunitat de monges agustinianes que depenien del monestir de Santa Maria de Terrassa.
• L’edifici, que al començament del segle XX estava en ruïnes, va ser restaurat per l’arquitecte Josep Pratmarsó l’any 1956.

Es tracta d’una capella romànica d’una nau amb absis, arc triomfal de mig punt i dos arcs torals apuntats. El sostre presenta embigat de fusta i teula àrab. Damunt l’arc triomfal hi ha l’espadanya, d’una sola obertura i de confecció posterior.

Presenta contraforts al mur de migdia, bastits en èpoques posteriors i conservats en la restauració de la capella.

Fotografia: Museu de Terrassa

Apareixen fragments d’opus spicatum a la façana i a l’absis. Depèn de la parròquia de Sant Llorenç, al barri d’Ègara.

Santa Magdalena de Puigbarral és una ermita romànica del municipi de Terrassa, protegida com a bé cultural d’interès local.

Fotografia: Viquipèdia

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Can Colomer de Terrassa (Vallès Occidental)

La masia de Can Colomer és situada al nord-oest de la ciutat de Terrassa, fora de la trama urbana, vora el km 1,6 de la B-122, o carretera de Rellinars, a prop del barri del Poblenou i a poca distància de Can Roca i el torrent de Can Colomer, o torrent Mitger de Ca n’Amat, emissari de la riera del Palau.

L’edifici principal és de planta rectangular amb la coberta a dos vessants, a la qual se li han afegit plantes adossades,

que es podien usar com a pallisses i graners, una torre d’aigües i un mur de tanca al camí d’accés i altres edificis.

El mas consta de tres plantes, mentre que els altres edificis adjacents en tenen dues o només una.

A l’est de la masia, més enllà de la casa de Mon Repòs, hi ha les restes de l’antiga bòbila de Can Colomer i de la bòbila Benaiges.

Al sud-oest del mas, vora el torrent, hi ha les despulles del roure de Can Colomer, arbre declarat d’interès local, que havia arribat a ser un dels tres roures més grans del Vallès Occidental.

Va caure a causa d’una forta ventada al final del 2014 i es va tallar per fer-ne llenya, però actualment torna a estar dret en memòria de tots aquells fets.

En terrenys de Can Colomer hi ha en projecte una urbanització residencial que conformarà un dels nous barris de la ciutat ja aprovat

Can Colomer és una masia del municipi de Terrassa (Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Funicular de Gelida (Alt Penedès)

El Funicular de Gelida uneix el centre urbà de Gelida amb l’estació de tren de la població, situada a una cota inferior.

Història del Funicular:

• El sistema de transport col·lectiu anomenat el Funi va ser inaugurat l’1 de novembre de 1924 amb l’objectiu de connectar l’estació de tren i la zona industrial amb el centre urbà. Els promotors de la idea foren mossèn Jaume Via i Josep Rosell i Massana. L’obra fou dirigida per Santiago Rubió i Tudurí, enginyer del funicular del Tibidabo. Principalment l’utilitzaven els treballadors dels molins paperers, els passatgers del tren i els veïns del barri de Sant Salvador.
• El 19 de setembre de 1920 s’havia constituït la societat Funicular de Gelida, SA.
• El 1926 el Funi va transportar aproximadament 100.000 viatgers. S’ha convertit en un dels elements més emblemàtics de Gelida.
• Durant els anys 70, el seu ús caigué de forma important .
• Va obligar que el 1977 fos municipalitzat per evitar-ne el tancament.
• El 1980, el funicular passà a ser explotat per FGC, que el renovà.
• Als anys noranta passà a ser un servei turístic amb només ús els caps de setmana. El servei durant la setmana passà a ser substituït per autobusos.
• Els efectes de la Gran Recessió i la posterior crisi de deute públic obligaren FGC a reduir despeses i posaren el funicular en risc de tancament.
• Finalment es donà llum verda a unes obres de renovació. Els vehicles van ser portats a Suïssa per a la seva restauració.
• Deixà de donar servei el 3 de març de 2016 fins que el funicular es va reobrir el 6 d’abril de 2019.

Infraestructura:

Normalment s’utilitza un sol cotxe per al transport de viatgers mentre que l’altre s’usa simplement per fer el contrapès.

El viatge dura 8 minuts amb la possibilitat de fer parada en un punt situat a la part baixa del nucli urbà anomenat Gelida-Baixador.

Altres dades:

• Pendent màxim: 22%.
• Desnivell entre estacions: 110 metres.
• Longitud del cable de tracció: 935 metres.
• El cable té un diàmetre de 29,5 mil·límetres i llisca sobre un conjunt de 103 parells de politges.
• Longitud del recorregut: 884 metres.

Els edificis de les estacions estan protegits com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Cal Feliu de Gironella (Berguedà)

A la Masia de Cal Feliu s’arriba des de l’antiga carretera  C-1411, pel barri de can Bassacs de Gironella, el carrer Feliu hi porta.

Us passo la seva historia:

• Situada dins del terme de l’antiga parròquia de Sant Marc de cal Bassacs, és una construcció del segle XVIII.
• Formava part dels dominis jurisdiccionals del castell i baronia, posteriorment marquesat, de Gironella, dels Pinós-Agulló.
• És l’edifici més antic del nucli de cal Bassacs. Amb el creixement d’aquest, va quedar incorporat a la seva trama de carrers.
• El 9 de març de 1868 Tomàs Viladomiu va comprar a la masia de cal Feliu la parcel·la de la Plana de Sant Marc on va començar a construir immediatament la fàbrica que donaria lloc a la fundació de la colònia tèxtil de Viladomiu Vell.

Masia d’estructura clàssica coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana de migdia. Els murs són de carreus de pedra sense desbastar units amb morter, després arrebossats.

La façana presenta una gran simetria en la disposició de les obertures: la porta central és un arc de mig punt rebaixat; al primer pis s’hi obren tres balcons amb barana de ferro forjat i al pis superior, tres grans finestrals d’arc de mig punt.

Pel costat de ponent la masia té un cos adossat que l’amplià, el pis superior de la qual és obert amb barana de ferro forjat.

És probable que la data que indica el rellotge de sol, el 1848, coincideixi amb alguna obra de reforma o ampliació de la masia.

La casa de Cal Feliu disposa de la seva pròpia font d’aigua i safareig que prové de la zona de Sant Marc, dins les seva propietat, i que discorria fins la casa.

Cal Feliu és una antiga masia del municipi de Gironella, dins el nucli de cal Bassacs, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba i Viquipèdia

Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga de MPC.

Adaptació al Text del Blog : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fabrica del Burés de Castellbell i el Vilar (Bages)

Veïnat del Burés de Castellbell i el Vilar esta format al voltant de la fàbrica tèxtil que va fundar l’any 1874 l’industrial manresà Esteve Burès. També anomenat popularment Castellbell. L’any 1929 s’anomenava oficialment “Barrio del Burés”.

S’ubica als peus del Turó del Marquès i del castell, a la riba esquerra del riu Llobregat. I és on trobem el pont gòtic que facilitava la comunicació entre Barcelona i Manresa.

A més de les naus industrials amb el canal i la resclosa, destaca el Casinó Burés i els habitatges dels antics treballadors.

Fàbrica del Burés esta en l’Avinguda del Pare Claret, s/n de Castellbell i el Vilar.

Historia:

• Provinent d’una saga de fusters de Manresa, Esteve Burés i Arderiu, que estava casat amb Ramona Borràs i Pons, va adquirir l’any 1872 una peça de terra situada al peu del pont Vell de Castellbell i el Vilar, que era una propietat del marquès de Castellbell. Feta la crida per aconseguir operaris de la construcció, començaren aviat les obres de la resclosa, que es construí provisionalment amb taulons de roure extrets del bosc del mas Carner, i del canal de cinc-cents metres.
• Al mateix temps, es construí una casa amb planta baixa i un pis, davant d’on s’aixecarien les naus de la fàbrica, on s’habilità una cantina als baixos i al pis es feia l’habitatge de l’Esteve Burés.
• La part de fàbrica més propera al pont aixecat el segle XV, es va acabar el mes de gener de 1874 i tot seguit fou arrendada a la firma Hijos de M. Puig, fabricants del pla de Barcelona. Per a baixar la màquina s’obrí el camí que va des de l’estació de Nord al Vilar i al Baix Vilar. La segona fàbrica, la que dirigiria l’Esteve Burés, fou construïda immediata a la primera, amb la que tenia una escala comuna i el muntacàrregues.
• Els primers habitatges es construïren al costat de la fàbrica i del rec, formant l’anomenat carrer de la Font d’Ascó, pel nom de la localitat d’on eren molts dels treballadors. Posteriorment, Esteve Burés feu construir l’any 1876 un altre grup de cases pels obrers on es conformà l’anomenat carrer de Manresa.
• La fàbrica d’Esteve Burés era de filatura, amb una secció de maquinària de filatura, la de màquines contínues, la de metxeres, la de batans i les auxiliars, mentre que la dels fills de M. Puig, també de filatura, disposava de la secció de metxeres i manuars, la secció de màquines de filatura, la de màquines contínues, la de batans i els magatzems de cotó, manyeria i fusteria, a les que calia afegir la màquina de llum elèctrica i el departament de turbines.
• Situat al costat d’aquestes fàbriques, l’any 1884 es va construir el pont Nou a sobre el riu Llobregat, que facilitava la comunicació amb la ciutat de Manresa. El qui guanyà el concurs per a l’explanació i afermament del tram de carretera de Castellbell i el Vilar a Manresa va ser el senyor Llorenç Masana, per la quantitat de 24.000 pessetes, mentre que el contractista encarregat de l’obra del pont fou Vicenç Panella, per la quantitat de 29.000 duros.
• A redós del pont hi havia l’horta que el Burés arrendava als seus treballadors. Encara que una mica allunyada del nucli, hi ha la Torre del Burés, que l’Esteve Burés va fer construir per al seu fill Francesc, molt aficionat a la caça.
• Hi van fer un gran vedat, a les terres que havien comprat de l’heretat del Ferran, i dins una enorme cascada de pedra tosca, extreta de les terres del Cellers, de Rellinars.
• S’hi plantaren molts arbres portats de la muntanya de Montserrat i un pou de molta profunditat.
• La torre que hi construïren era de 20 metres de llarg per 20 metres d’ample, amb soterrani, baixos i primer pis, amb una torrassa de dos pisos. A la casa hi passava llargues temporades la senyora Eulàlia Regordosa, més coneguda popularment com “Donya Eli”, l’esposa de Francesc Burès, la qual feia anar els famosos jardiners Dot, de Sant Feliu de Llobregat, a arranjar-li el jardí, especialment dedicat als roserars.
• Mort Esteve Burés i Arderiu, l’any 1893, el succeí al davant de l’empresa la raó social “Vídua i Fills de Francesc Burés”, l’any 1920 ho feia Francesc Burés i Regordosa, l’any 1933 constava la societat Manufactures Llobregat i Ter i, vers l’any 1940 el nom de la fàbrica era Indústries Burés SA i els propietaris eren la família Juncadella.
• Després dels aiguats del mes de setembre de 1971, es van construir les naus de la fàbrica nova, més enlairada que l’antiga, en terrenys de la masia del Genovès.

El Burés és un nucli fabril construït a la llera esquerra del riu Llobregat, per tal d’aprofitar-ne l’aigua com a motor de la maquinària, per Esteve Burés i Arderiu.

A més de les diverses naus industrials que s’hi van anar aixecant, també es construí el canal, els habitatges pels treballadors, el casino i teatre i altres edificis.

El barri del Burés encara conserva bona part de l’estructura creada en el segle XIX; tot i que ara l’espai de les naus s’ha compartimentat i repartit entre diverses empreses.

Destaca la nau principal, que consta de planta baixa i tres pisos; i on era l’antiga entrada dels treballadors, es conserva una llinda amb la data de 1874 i les inicials d’Esteve Burés.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació al Text del Blog : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Magdalena del Puig de Gelida (Alt Penedès)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Santa Magdalena del Puig esta situada en el barri del Puig en una zona envoltada de camps de Gelida.

Us passo la seva història:

• Sembla probable que la construcció de la capella de Santa Magdalena del Puig es realitzés durant la primera meitat del segle XIV.

La capella de Santa Magadalena del Puig té planta rectangular amb capçalera quadrada. La construcció és molt senzilla, de pedra amb contrafort, porta adovellada amb arc de mig punt, ull de bou i coronament amb espadanya i campana.

La coberta és de teula àrab, a dues vessants. L’escut dels Bertran, senyors de la baronia de Gelida, apareix a diverses lloses sepulcrals.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé

Sant Andreu d’Aguilar de Segarra (Bages)

Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i Ermites

Sant Andreu d’Aguilar és una església del municipi d’Aguilar de Segarra.

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Aguilar, al seu costat mateix.

Accés des de la carretera BV-3009 a la BV-3008 de Fonollosa al Barri de l’Estació.

Al Pla de les alzines de Cal Vila, al nord del Veïnat de l’Estació.

Us passo la seva història:

• El lloc d’Aguilar és documentat des del 972;
• L’església pot ser la que amb l’advocació de Sant Joan apareix el 983 situada a Aguilar, la qual després experimentà un canvi d’advocació.
• Abans de 1154 apareix la parròquia d’Aguilar, sense que en sapiguem l’advocació real.
• L’actual parròquia de Sant Andreu d’Aguilar fou construïda just acabada la guerra civil espanyola (1943-1949), per a substituir la primitiva del castell.
• Destruïda l’any 1936 i traslladada temporalment a la capella de Sant Miquel, al peu de la muntanya del castell.
• La nova parròquia fou consagrada l’any 1949.

Molt aviat degué tenir la categoria de parròquia del terme, que conserva en l’actualitat, bé que en un altre edifici i en un altre lloc.

És una església de planta rectangular amb absis de planta quadrada i dues capelles laterals per banda.

La torre del campanar, de planta quadrada, està situada al costat N de l’església.

Els murs de l’església són fets de pedra, de la qual molt bona part fou portada de l’antiga parròquia, situada a l’indret del castell, ara en ruïnes.

Sant Andreu d’Aguilar és una església del municipi d’Aguilar de Segarra (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero