Casa Raspall de La Garriga

Casa Raspall està situada en el centre de La Garriga, en el carrer dels  Banys, 40 amb cantonada a la plaça de Santa Isabel.

Casa Raspall també és conegut per Can Mayol de la plaça,  és una masia del segle XIV , podríem dir, la primera obra realitzada per Manuel Joaquim Raspall i Mayol durant el 1903 a partir de la casa pairal de la seva mare.

Llegim a Viquipèdia :

“És un habitatge unifamiliar entre parets mitgeres fent cantonada. Consta de planta baixa, pis i golfa. Assentada al damunt de sòcol de maçoneria. Les parets de la planta baixa són de carreus fins a la imposta de maó. Les obertures estan encerclades amb obra vista. A la porta d’entrada i balcó hi ha, estilitzats de forma molt personal, un arc deprimit convex i un altre deprimit còncau. A partir de la imposta les parets de la façana són d’obra vista i les obertures de pedra. La coberta és a dues aigües fent cantonada. El ràfec està suportat per mènsules de fusta treballada i entre les mènsules hi ha una sanefa amb motius geomètrics. Sota el ràfec hi ha una doble arcuació.

Al primer pis destaquen dues finestres gòtiques una de llinda plana i l’altre conopial.

Al seu costat s’hi afegí un habitatge unifamiliar entre parets mitgeres. Consta de planta baixa, dos pisos i torrassa. Assentada damunt un sòcol de maçoneria. Els arcs de les obertures són una lliure interpretació personal de l’arc deprimit convex dovellat. Les parets són d’obra vista llevat de la part més baixa, que és de carreu. A la segona planta hi ha una torrassa que clou en un mirador, la coberta és de faldons i hi ha una barana metàl·lica. Les llindes de les obertures de la planta baixa són de pedra. Unes mènsules de pedra suporten els pilars de la galeria del segon pis. El ràfec de coberta és prolongació de l’edifici del costat.”

Us passo detall de la seva història :

  • Es tracta de la reforma de Can Mayol, avui Casa Raspall, efectuada l’any 1903 a la casa pairal de la seva mare. Va reforçar el primitiu caràcter gòtic de l’edifici, mantenint-hi les finestres conopials i l’arcuació de coronament i a la vegada introduí nous elements de l’estètica del moment: baranes amb ferro fuetejat i motius florals, vidres emplomats a portes i finestres. Ampliació de la casa el 1920.
  • S’observa clara influència del seu mestre Josep Puig i Cadafalch. Es va respectar l’aire gòtic mantenint les finestres del primer pis. Converteix l’antiga porta de la plaça en una finestra amb arc de punt d’ametlla i situa una altra d’igual a la façana del carrer Banys.
  • El 2007 es va restaurar. Després de diversos projectes sobre el destí de l’edifici, de propietat municipal, el 2007 es va realitzar la transformació i rehabilitació per tal de convertir-la en un espai públic que havia d’acollir la Fundació Manuel J. Raspall, un projecte proposat el 1997.
  • Allotja diverses institucions culturals i, des del 2014, acull el fons documental cedit per Lluís Cuspinera amb una gran quantitat de documents originals de l’arquitecte Joaquim Raspall de qui ha estat el seu biògraf.

Casa Raspall de La Garriga, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Anuncis

Casa – Castell de Rosanes de La Garriga

La Casa – Castell de Rosanes és un casal fortificat de l’extrem de migjorn dins del municipi de la Garriga, situat a la dreta del riu Congost, al costat del polígon industrial de la Garriga, a prop d’un antic camp d’aviació, utilitzat durant la Guerra Civil.

Fou considerada la domus més important de la Garriga a l’edat mitjana, tant pel nivell social dels seus propietaris com per la seva construcció.

La Casa – Castell de Rosanes és una antiga domus o quadra medieval que estava formada per un conjunt d’edificis fortificats, amb mur perimetral i tancats per una porta.

Conserva una torre quadrada, murs i part d’una torre rodona.

Són entitats agràries formades per un conjunt de dependències per tal de mantenir autosuficiència, com habitacles, graners, corrals, molins, ferreries, entre altres, tot tancat per un mur formant un barri, per impedir l’accés.

Us passo un recull de dades sobre la seva historia :

  • La família Rosanes apareix documentada ja la segle X entre els conqueridors de la regió montserratina.
  • El 1123 surt anomenat el castell a l’acta de consagració de la parròquia de l’Ametlla.
  • El 1189, Ramon de Rosanes i Sança, la seva esposa, fan oblació del seu fill a la catedral de Barcelona per tal que fos clergue o canonge.
  • És un casal fortificat documentat el 1217.
  • El 1256, Bernat de Rosanes i la seva muller Elisenda apareixen en un document relatiu a uns béns que posseïen a València.
  • A partir del segle XIV, les notícies estan referides a la família Torruella («Turricella»), entroncada amb el llinatge dels Rosanes.
  • El 1357 el castell de Rosanes va ser declarat Carrer de Barcelona. Els germans Pericó i Sibil·la Marc i de Llacera van ser propietaris del castell de Rosanes,
  • El 1394 trobem Sibil·la, ja vídua, compartint la senyoria de Rosanes amb el seu nebot Galceran, fill de Pericó.
  • El 1404, un Duc de Rosanes va ser governador de Sardenya.
  • El 1463, Roger de Rosanes, amb Pere de Bell-lloc i Pere de Torrelles van dirigir l’exèrcit de La Generalitat assetjant el castell de La Roca, pres per les forces reialistes durant la segona guerra remença.
  • El 1594 amb Elisabet de Rosanes s’extingí el llinatge dels Rosanes i el castell de Rosanes passà als Masdovelles, antecessors del marquesos d’Alfarràs.
  • Els fogatges dels segles XIV, XV i XVI no acostumen a esmentar la casa de Rosanes. Això fa pensar que aquest casal era considerat com una entitat lliure de qualsevol gravamen fiscal.
  • A partir de principis del segle XX els masovers són la família Girbau.
  • L’actual propietari és Josep Girbau Marquès.

La Casa – Castell de Rosanes, és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antic Hostal del Roure de la Garriga

L’Hostal del Roure, va estar situat en el que coneixem avui en dia com el Passeig dels Til·lers  i junt al jardí de Rubió i Tudurí, a pocs metres de l’estació del ferrocarril.

Tenia aquest nom, pel gran Roure que tenia front seu.

Aquest Hostal era propietat de la família Borrell.

Durant la Guerra Civil, algunes bombes aèries, van estellar per les rodalies del Hostal.

Va tancar portes el març del 1999 i el 25 de juny del 2001 l’Hostal del Roure va ser enderrocat, per construir un bloc de pisos.

Curiosament va coincidir el mateix any que també es va enderrocar l’antiga Fonda Santa Digna.

La noticia de l’enderroc de L’Hostal del Roure , va portar “cua”, es va fer raso a les noticies de diferents medis Comarcals,  tal com podeu llegir en un article amb data del dimarts de 26.06.2001 :

https://www.vilaweb.cat/noticia/268089/20010626/enderroquen-darrer-hostal-poble-roure.html

La família Borrell, la seva intenció era una solució per no enderrocar l’antic Hostal, aquesta era de fer reformes i amb uns habitatges i  un restaurant a la planta baixa.

Nota : De fotografies antigues de l’Hostal del Roure, no n’hi ha, per això he tingut de posar fotos del “Caseriu del Castell”.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Dachs, una plaça que no ho havia de ser – La Garriga

Fa 500 anys els grans patrimonis feien el mateix que fan ara: augmentaven la seva riquesa.

Per això, els propietaris de ca n’Oliveres, la masia que hi havia en aquest mateix indret aleshores -també eren propietaris de la gran masia del mateix nom que encara hi ha a Montmany-, van augmentar les seves possessions comprant nous terrenys i emparentant-se amb d’altres grans famílies. A finals del segle XVII, van casar la seva pubilla amb l’hereu d’una de les masies més importants de la Garriga: can Blancafort del Molí. Va ser en aquells anys quan la casa es va convertir en el gran casal que va arribar fins als anys 70 del segle XX i que podeu veure a la foto del dia del seu enderroc.

Els cognoms, sempre els dels homes, definien el nom de les cases. Quan una família no tenia fills varons havia de casar la pubilla amb l’hereu d’alguna altra casa i així, automàticament, la casa mare canviava de nom. Per això ca n’Oliveres encara va canviar dos cops més de nom, fins que el 1825 passà a anomenar-se can Dachs, el nom que ha arribat fins als nostres dies.

Ben entrada la segona meitat del segle XX, l’hereu de can Dachs, Ramon Dachs i Dachs, que havia estat alcalde del poble, va vendre la finca a un grup de particulars. La planificació urbanística del moment permetia l’enderroc de l’edifici per tal d’eixamplar el carrer, que en aquesta zona era molt estret. Tot l’espai que quedava lliure havia de ser ocupat per blocs de pisos.

Can Dachs es va enderrocar el 5 de desembre de 1975. Desapareixia una casa emblemàtica del centre de la Garriga -segur que, al vostre entorn, coneixeu casos semblants-, però una vegada a terra es va evidenciar el gran espai que quedava lliure, al mig del poble, i les enormes possibilitats d’ús públic que tenia. Per sort, l’Ajuntament se’n va adonar, i això, junt amb la pressió popular, provocà la suspensió de les llicències d’obres. Finalment, l’Ajuntament autoritzà la construcció dels dos blocs, a l’est i al nord, que encara ara podeu veure, i comprà la resta de l’antiga finca, deixant lliure l’espai. Així va néixer la plaça de Can Dachs.

L’any 2010 la plaça es va reurbanitzar i tancar als cotxes. Les obres van descobrir que per sota la plaça hi passava la via romana que fa 2.000 anys unia Barcelona i Vic passant per l’actual centre de la Garriga.

Un agraïment especial a l’ajuda i les informacions aportades per Albert Benzekry Fortuny

 

 

Text : Ajuntament de La Garriga (transcripció de la placa on esta la plaça)

Fotografies : Ramon Solé

La plaça de l’Església s’ha creat al llarg de 100 anys

Avui hem estat a La Garriga, i ens ha sorprès que una plaça a la llarg de 100 anys s’ha anat creant.

Així ho podem llegir en un cartell situat en la mateixa Plaça de l’Església,

i que us transcrivim l’explicació :

“Un segle enrere, l’espai de la plaça estava ocupat per vuit cases. Es tractava, és clar, de vivendes molt petites i molt apilades les unes al costat de les altres. I, si feu un cop d’ull al plànol, també hi veureu que els carrers eren estrets i torts. Això es deu al fet que, als pobles, fins a finals del segle XIX, ningú planificava els carrers, les places, l’urbanisme en general. Fixeu-vos que en aquella època es van començar a construir voreres als carrers, però cadascú s’havia de fer la del davant de casa seva!

La qüestió és que l’any 1891, amb un casc urbà tal com s’havia anat formant des de l’Edat Mitjana, l’Ajuntament va aprovar el seu primer pla urbanístic. El pla descrivia la plaça i el seu entorn com a :

“miserable y muy irregular… Los terrenos inmediatos á la Iglesia parroquial que no sirven mas que para depósito de inmundicias”.

De fet, el que es volia era millorar les condicions de vida de la major part de població, que vivia en condicions força dolentes, en espais molt petits, sovint rellogada a la casa d’altra gent… Penseu que en aquell mateix moment la Garriga estava de moda com a destinació turística. I mentre la burgesia es construïa les seves grans torres per passar l’estiu, fins i tot amb aigua corrent -que era un luxe en aquella època-, la gent vivia de manera molt miserable.

Doncs bé, el 1904 van començar a tirar a terra algunes de les cases que ocupaven l’actual plaça. L’Ajuntament les expropiava i feia fora els seus propietaris, i després les enderrocava. Entre l’oposició d’alguns propietaris i la falta de diners, no va ser fins als anys 30 del segle XX que la plaça va prendre més o menys la seva forma actual… i encara als anys 60 (o sigui fa tot just 50 anys!), es van enderrocar les últimes dues cases i es va construir l’actual edifici de l’Ajuntament.

Des que es va començar a ampliar, la plaça ha canviat molt! Primer feia baixada, com ara. Després la van fer plana i pel costat del carrer Centre tenia graons. Als anys 60, quan tothom es va començar a comprar un cotxe, hi van fer passar dos carrers pel mig! I no va ser fins el 2010 que es va eliminar el sauló, es va pavimentar i es va fer peatonal tot el seu entorn… Ja veieu que el paisatge urbà dels nostres pobles, els carrers i places que trepitgem cada dia, no paren de canviar segons els gustos, les modes, els interessos polítics i econòmics…

Per això és bonic fixar-s’hi: en els carrers i les places, en els seus materials i les seves formes, en les façanes que els envolten… Si ho feu, veureu que hi podeu llegir la història i adonar-vos, per exemple, que no tot canvia al llarg del temps, que no tot té menys de 100 anys. Si us acosteu a l’estanc de la plaça, veureu que l’edifici és nou, de fa pocs anys, però hi van conservar la llinda de la porta. Aneu fins allà davant i mireu què hi diu, a la llinda. Ja veureu com no tot canvia!”

Ara és una gran plaça, que es pot jugar, passejar, prendre el sol i participar d’actes que hi fan allí.

 

 

Recull de la informació, Text i Fotografies : Ramon Solé

Un Itinerari fàcil i familiar, de La Garriga a El Figaró

Aquest itinerari matinal es pot indistintament sortir des de qualsevol dels dos pobles: La Garriga o Figaró, pel PR : C-33.

En aquest recorregut, que podeu sortit com us dic, des de La Garriga, us cal anar a la rotonda i aneu a buscar el camí que surt a la dreta enmig de les fàbriques, desprès d’uns 5 kms, arribareu  a l’ermita de Sant Cristòfol Monteugues, seguir fins a  Can Plans i baixar a la Parròquia de Sant Pere de Vallcarquera i arribar-vos  fins el Figaró.

Quan arribeu a l’ermita podeu fer un àpat sota l’ombra dels arbres de l’explanada propera a l’ermita.

Ermita de Sant Cristòfol Monteugues :

  • Sant Cristòfol de Monteugues és una ermita romànica que es troba entre La Garriga i El Figaró, pertany a la masia Valls del Figaró. Ja existia amb seguretat l’any 1021, quan es documenta per escrit, i l’any 1139 va ser adscrita, com església sufragània de la parròquia de Sant Esteve de la Garriga, al monestir de Santa Maria de l’Estany. El seu estat actualment, no es gaire sòlida la seva estructura. El dia 10 de juliol, Sant Cristòfol, abans s´hi feia un Aplec.

Boniques vistes des de varis punts dels boscos i les Cingleres.

Des d’aquest punt anireu a la Creu de Can Plans , podeu baixar per un camí directa a El Figaró, passan per la masia de can Plans

o seguir les indicacions i arribar-vos a :

Parròquia de Sant Pere de Vallcarquera :

  • Edifici aïllat, envoltat per un mur de pedra. Consta d’una nau amb absis semicircular amb una nau lateral afegida al segle XVII, separada per columnes amb coberta de volta força apuntada. Té un campanar amb embigat de fusta. A l’exterior, la teulada és a doble vessant, i al mur sud hi ha quatre contraforts. La nau s’il·lumina amb quatre finestres d’una esqueixada i d’arc de mig punt. A la façana hi ha la porta rectangular amb llinda de pedra motllurada i amb un relleu esculpit i la data: 1679.

Si seguiu direcció al Figaró, passareu per la Font del Molí i l’antic Molí.

 

Recull de dades i Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

El Pou Calent de La Garriga No es apte per al seu consum !

La població de La Garriga, té la seva font pública, anomenada el Pou Calent, d’on brolla l’aigua a 60ºC.

La font es troba al carrer Banys, al mateix carrer on es troben els seus dos balnearis, el Blancafort i el Termes la Garriga.

En la seva part superior veien l’escut  i la data : 1863. Disposa d’una porta, a mig nivell per accedir a l’interior i en la part inferior un tub corbat i unes lletres que posen : Pou Calent.

En un costat, un cartell ens adverteix que no és per al consum humà.

Us passo, un escrit de l’amic encos, que ens dona en el seu Blog, un bon detall sobre el pou i altres temes relacionats :

http://www.encos.cat/fonts/MostraFonts.php?IDprovi=0845

És una verdadera llàstima, que desprès  de 200 anys l’aigua termal d’aquest Pou, no sigui bona, i ens preguntem… on s’ha fallat per arribar en aquest punt ?

 

Blog d’enllaç : encos

Text i Fotografies : Ramon Solé