Can Serratacó de la Garriga

Avui us presento dos articles 

Can Serratacó esta en el carrer Centre, 3 de La Garriga.

Casa unifamiliar entre parets mitgeres. Consta de planta baixa, pis i golfes.

El portal d’entrada és de pedra amb arc de mig punt adovellat.

Les obertures de la planta pis són rectangulars i formen balcons, la llinda és de pedra.

Les obertures de les golfes són de reduïdes dimensions, rectangulars. La coberta és a dues vessants.

Can Serratacó és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Mont Signe i l’Aigua Alba llocs mítics encara no perduts.

Avui us presento dos articles

Panoràmica del Mont-seny (Mont-signe)

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifo: Ramon Soléré el Pilós, concedeix a 904 privilegis a el monestir de Sant Cugat d’acord amb el bisbe de Barcelona Teuderic (904-924), iniciant la cristianització d’acord amb els cànons carolingis i ajudant en la reorganització del territori a les zones del Llobregat, el Penedès i el Vallès.

Entre les adquisicions importants que realitzen les institucions eclesials, cal destacar les de les petites esglésies que hi havia. Normalment en són donades o venudes mitjançant acords, però, en molts casos, es generen conflictes.

St. Martí de Pertegàs. St. Celoni

Avui anem al Montseny de segle X, una muntanya plena de petites ermites entre les aigües i els boscos. Molts d’aquests cenobis encara no seguien plenament la regla benedictina, en alguns encara hi pervivia la litúrgia visigòtica. No tenim molta informació al respecte. Perseguim noms que ens ressonen com la bellesa dels paisatges i dels racons del Montseny que podem gaudir contemplant, potser després aventurarem alguna interpretació.

Cami del Montseny

En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall Tordera, a la Vila Vitamina o Palou (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe). Limita dita vall amb Arcas que són a la vila Muscaroles (Mosqueroles) i que pel costat del Montseny va al coll entre Dos Signes i d’aquí va al coll Formic, passa per la collada alta del Mont Cavallar fins a l’Arca que anomenen Om (Ulmo) i va fins a la vila Pinells i al vilar que diuen Romans[1].

St. esteve de Palautordera.

En 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb tot el que té, com el seu cavall, el fre i la sella, a la casa de Santa Maria, suposem que serà la de Santa Maria de Llinars, doncs allí és on té les terres, vinyes i cases amb corts i horts que dóna. El document és a l’arxiu diocesà de Barcelona (ACB).[2]

Sta. Maria de Llinars

Al 921 Sant Joan de les abadesses funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, com ho farà l’ermita de Sant Ponç de Sant Celoni al segle XII. Durant el segle X, les abadesses de Sant Joan fan consagrar diverses esglésies al Vallés Oriental, Osona i Berga.

Sant Ponç de Sant Celoni, a l’entrada del poble, es va fer com hospital de pelegrins. Es conserva prou bé.

En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà, per mil sous. La propietat limita amb Vila Brugueres, Vila Major (Sant Pere de Vilamajor), Alfou (St. Julià del Fou o d’Alfou)  i Cardedeu (Caro Titulo).

St. Jaume de Rifà a St. Antoni de Vilamajor.

Podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem ni coneixem el seu funcionament, el cert és que hi havia grups que co-plantaven en comú, així que, una certa vida comunitària devia haver-hi entre aquestes persones que venen junts una propietat important.

Sant Julià d’Alfou o del Fou a St. Antoni de Vilamajor

En 954 Vlido i la seva dona Arvidio, Teuderic i la seva dona Maria i Eugènia donen a Sant Cugat cases i terres amb arbres a Santa Maria de Llinars. Aquest tipus d’agrupació: dos matrimonis amb una dona sola és força freqüent i sembla que serien agrupacions familiars[3].

En 965, entre les donacions testamentaries que el Comte Mir fa a la Seu de Barcelona, està la de St. Esteve de la Garriga o la Doma.

St. Esteve de la Doma, la Garriga. Foto: wiquipèdia

En 978 Seniol dona al seu fillol Guillem, fill d’Onofre Amat i Riquilda, senyors de Castellví de Rosanes, diverses possessions a Gallecs, Bederrida (actual barri de Les Corts de Barcelona), Esplugues, Granollers, Vilarcel i Olzinelles, concretament: la parròquia, delmes i primícies in “Vila d’Elzinelles”[1].

Vall d’Olzinelles.

En 981, Inguiralda, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània), fa testament deixant llegats al seus fills (amb especial consideració envers la filla petita Aigó), al seu fidel i a diverses esglésies. A Sant Pere de Vic deixa la condamina (condomini) que té prop de la via Francesca (de França) que és anomenada sovint com la via que va pertot. L’expressió condomini no ens és estranya, la trobem a altres documents del segle X.

Inguiralda i el seu marit Borrell, que al 970 havia peregrinat a Roma deixant també testament, són senyors de la zona del Montseny que pertany a Osona, nosaltres seguirem amb la zona sud, la que pertany a Barcelona[5].

Al 984 Lívulo “Aurucia”, vídua de Gotmar, amb els seus fills: Mir, Plancario o “Bonuç” (clergue) i Ermengòncia, dóna a Sant Cugat un alou que tenien a Pertegàs (Sant Celoni) que limita amb Gualba (Aigua Alba), a l’est; amb Tordera i Vilardell (Vilarzello), al sud; amb el riu Tordera a l’Oest i amb Campins i Mosqueroles, al nord; noms actuals que provenen de tems remots, amb significats que potser desconeixien, però que podem situar a un mapa d’avui.[6]

Mapa del Montseny

En 982 aquesta mateixa parella havia permutat amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per unes vinyes[7]. Aquestes transaccions en llocs diferents són les que veiem entre una gent que es guanya la vida fent obres de millora de les terres, però Gotmar i Lívul “Aurucia”[8] semblen propietaris més que treballadors.

En 995 el prevere Seniofred dóna a Sant Cugat un alou a Palau o vila Vitamina als els límits que vèiem al 908 (la via que va a Romans i la que va a Pinells). En 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir un alou anomenat Villare Teudbert al terme de l’anomenada Vila Vitamina que limiten amb alous de Sant Cugat i en 998 venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred el fisc del que hi ha entre Vallgorguina, el riu Tordera, Olzinelles i Vilardell fins l’església de Sant Martí del Montnegre[9].

St. Llorenç de Vilardell.

Ennec Bonfill aprofitarà aquesta compra de la vall d’Ollofred[10] junt a l’alou de Sant Cugat que diuen “vall Gorguria” o “vall Gregoria” (Vallgorguina) per permutar amb Sant Cugat aquesta propietat, el castell de Masquefa, la torre amb cases i terres que tenia a Olèrdola, altres cases i terres de Santa Creu d’Olorda i terres al Vallés, a canvi d’incorporar-se un camí del castell de Gelida amb la seva parròquia, església, delmes, pertinències i terra. Ho dóna tot a canvi de quedar-se com a senyor de Gelida[11].

Més endavant seguirem trobant donacions a Sant Cugat en aquesta zona, com la del 1002, en que Giscafred, fill de Moció dóna a Sant Cugat un alou entre el Montseny, Arbúcies, el riu Tordera i Gualba. En 1023, els marmessors testamentaris d’Udulard: la comtessa Ermessinda i altres donen a Sant Cugat la vila de Gualba amb els molins dels rius i rieres que l’envolten: La Tordera, Pertegàs o “ipsa aqua que dicunt Breda” (Riells). En 1040 l’abat de Sant Cugat estableix a Gausfred i a Raimon al lloc que diuen Vilarzello (Vilardell)[12].

Riu La Tordera.

De les conclusions que en podem treure una és que les ermites més antigues del Montseny, tot i que no disposem de gaire documentació, devien ser molt primerenques (paleocristianes o visigòtiques). Els noms de sants que duen ens remeten als primers segles de la cristiandat, a l’arribada de Provençals amb més relació amb l’orient cristià on es va iniciar la vida eremita, com el de Sant Martí[13], bisbe de Tours i fundador del primer monestir a Occident o Sant Cristòfol[14] que tot i que pugui ser una recreació de mites antics és dels primers segles de la cristiandat oriental o Sant Antoni, model de la vida eremita. Altres duen nom d’apòstols o sants més coneguts com Sant Pere o Sant Esteve[15], primer protomàrtir. Una de les ermites, avui derruïda, portava el nom de Santa Anastàsia, una santa venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des de les persecucions de Dioclecià. Vàries esglésies duen el nom de Santa Maria. En aquests segles Maria era una santa més, junt als apòstols i els màrtirs.

Aquestes ermites van quedant reglades sota monestirs com el de Sant Cugat o sota els bisbats que tenen domini al Montseny: Vic, Barcelona i Girona, a mida que això succeeix els noms de les dones van desapareixent, més encara quan comencen els establiments al segle XI i molt més si els que estableixin són una institució on només hi ha homes (bisbat o monestirs masculins), amb l’excepció d’alguna vídua.

Torrent Montseny.

 

 

Autora : Àngels García-Carpintero, L’H, juny 2020

Viatjant al Montseny del segle X des de casa.

———————————————————————————————————–

[1] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. (LA). Vol. IX, n. 4.

[3] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. XVII (941) i XXIX (954)

[4] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[5] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 23 (981) i 15 (970). Salrach i Marés, J. M. (2000) “Inguiralda. Una gran propietària del Montseny” a: Monografies del Montseny, n. 15, p. 85-92

[6] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CXLVIII (984)

[7] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXXXIX (982)

[8] A l’article de Ernest Zaragoza Pascual: “Sant Esteve d’Olzinelles i Sant Llorenç de Vilardell. Història de dues petites parròquies mil·lenaris del Montnegre”, molt interessant des de molts punts de vista es tracten les dones Seniol i Lívul com si fossin homes, tot i que una du l’afegit “femina” i l’altra és vídua. Un exemple del que ha passat amb els nostres noms.

[9] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCLXIX (995), CCXC (997) i CCXCV (998)

[10] Teudbert i Ollofred fan referència a noms dels primers propietaris.

[11] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXLIV (998)

[12] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCCIX (1002), CCCCXI (1023)  i vol. V, CCCCLVIII (1040).

[13] St. Martí de Viladrau, St. Martí de Pertegàs (després St. Celoni), St. Martí de Mosqueroles o St. Martí del Brull.

[14] St. Cristòfol de Fogars de Montclús o St. Cristòfol de la Castanya.

[15] St. Esteve de Palautordera, St. Esteve de la Garriga o de la Doma o St. Esteve de la Costa.

Hotel – Termes Victòria de La Garriga

Com cada diumenge us presento dos articles

L’Hotel – Termes Victòria esta situat al carrer dels Banys, 23 de La Garriga.

Us passo la seva historia :

  • L’establiment termal de la Garriga es va construir l’any 1874.
  • Des de 1943 el va regentar la família Jubany amb el nom de Termes Victòria.
  • Finalment, el grup Perelada el va comprar l’any 1992, el va reformar completament i hi va mantenir l’activitat fins l’any 2012,
  • Va estar tancant un temps. Actualment novament esta obert.

L’hotel de 4 estrelles, que compte amb 19 habitacions dobles i 3 triples, amb aire acondicionat i wifi gratuïta.

Cal destacar les magnífiques instal·lacions termals on es pot gaudir de les propietats de les aigües termals mineromedicinals pròpies de la zona, que activen la circulació, disminueixen el dolor i tenen un efecte sedant.

A prop hi ha peu de acera hi ha el pou calent, font d’aigua natural calenta.

 

Recull de dades : Web de l’Hotel i Ajuntament de La Garriga

Adaptació al Text i imatges : Ramon Solé

Torres i Cases senyorials : Can Barbey de La Garriga

Can Barbey  esta en el Passeig, 5 de La Garriga, al costat de la Casa Reig “La Bombonera” que esta en el Passeig, 3, i que ja us vaig fer un article.

L’any 1910, l’empresari Juli Barbey Poinsard va encarregar al prestigiós arquitecte modernista Joaquim Raspall la construcció de la Casa Barbey. L’edifici és un impressionant conjunt que evidencia la riquesa del primer propietari, l’empresari Juli Barvey i Poinsard, i agrupa diverses dependències cobertes amb teules ceràmiques de dibuixos geomètrics i amb una torre al costat nord.

Podem remarcar la presencia de notables elements ornamentals, com un rellotge de sol fet amb trencadís i un plafó ceràmic que representa a Sant Jordi ambdós dibuixats per Joan Triadó i construïts per el ceramista Lluís Brú.

L’interior presenta un magnífic vestíbul, varies llars de foc i plafons ceràmics.

Els exteriors estan construïts sobre un sòcol de pedra limitat per una sanefa ceràmica que també envolta les finestres. El jardí es molt interessant amb diferents elements decoratius com un brollador, plafons ceràmics, i jardineres artístiques que fan un conjunt harmònic amb les columnes de la façana.

Es tracta probablement de la més important casa Modernista construïda a La Garriga.

Per a mes dades sobre la Can Barbey, podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Barbey_(la_Garriga)

La Can Barbey va ser considerada Bé Cultural d’Interès Nacional en l’any 1997.

Fotografia de Viquipèdia

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga – Illa Raspall i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Recull de Fotografies d’època

Torres i Cases senyorials : La Bombonera de La Garriga

Aquesta setmana la dediquem a Torres i Cases senyorials !

La Bombonera de La Garriga esta situada en el Passeig, 3 de La Garriga ; i esta dintre de Les cases Raspall que formen un conjunt únic en la història de l’arquitectura modernista al nostre país. Aquest conjunt esta format per 4 cases, la Casa Barbey, la Torre Iris, la casa Antoni Barraquer i La Bombonera, construïts per l’arquitecte Manuel Raspall entre 1910 i 1913.

imatge de viquièdia

Els promotors de les cases Barbey i Barraquer van ser membres destacats de la burgesia barcelonina, que les feren construir com a segona residència.  La Bombonera i la Torre Iris van ser edificades per la garriguenca Cecília Reig Argelagós, que les llogà com a segona residència.

La Bombonera es construí en 1910, amb algunes modificacions respecte del projecte inicial. En un primer moment constava de semisoterrani i planta baixa. Posteriorment, s’hi afegí una planta sota coberta i s’hi aixecà una torre. La casa està estructurada entorn d’un pati.

El basament o sòcol de l’edifici és fet de pedra més o menys irregular, acabat per una sanefa de ceràmica verda amb peces llises i en relleu.  La resta de la façana és estucada en verd i blanc. Una potent cornisa barana (sota la qual hi ha una sanefa d’esgrafiats i al damunt una barana de forja) corona la primitiva edificació.  Així mateix, les obertures són emmarcades per esgrafiats d’un delicat dibuix floral. Les persianes de llibret tenen també uns fins motius florals.

La Bombonera és una obra del municipi de la Garriga declarada bé cultural d’interès nacional en 1997.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Ramona Sallent de La Garriga

Casa Ramona Sallent està en el carrer  Banys, 34 de La Garriga.

Reforma d’una antiga casa del casc antic, realitzada per l’arquitecte Raspall, en l’any 1923.

Edifici civil com a habitatge unifamiliar entre parets mitgeres fent cantonada. Consta de planta baixa, pis i una torrassa amb dos pisos. Assentada damunt un sòcol de carreu, la resta de la façana és d’obra vista.

Les llindes són de pedra, dovellades de forma escalonada. La coberta de la torrassa és de faldons. Sota les mènsules del ràfec hi ha una sanefa esgrafiada amb motius geomètrics. Les llindes del finestral de la planta baixa estan suportats als extrems per unes cartel·les treballades en pedra.

A la cantonada hi ha una columna d’estilització molt personal, amb capitell dòric.

El ferro de les baranes i de la porta està estilitzat geomètricament.

Casa Ramona Sallent és una obra del municipi de la Garriga, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Ajuntament de l´Ametlla del Vallès

L’Ajuntament està situat en la Plaza de l’Ajuntament, nº 1 de l’Ametlla del Vallès. Forma part dels edificis del Modernisme de principis del segle XX en aquesta població.

És una de les obres de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall que hi ha en la població, de la que va ser arquitecte municipal, i va projectar aquest edifici durant l’any 1910,  seguint l’estètica modernista del moment.

S’estructura en tres cossos, el central de planta baixa, pis i golfes i amb coberta de dues vessants, mentre que els laterals, originàriament  van ser destinats a les escoles municipals, són d’un únic pis i de carener paral·lel, era una edificació per a noies i un altra per a nois.

El porxo d’accés és d’arcs de mig punt i el maó vist separa els pisos i emmarca les obertures i les sanefes al coronament.

De fet, conformava un conjunt molt propi i característic de principis del segle XX.

L’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, va seguir el model propi de construcció de cases, també en altres poblacions com Figaro, Cardedeu, Granollers i  La Garriga.

L’Ajuntament  va ser reformat durant l’any 1991. Cartell al costat de l’Ajuntament.

 

Recull de dades: Ajuntament de l’Ametlla del Vallès i altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Raspall de La Garriga

Casa Raspall està situada en el centre de La Garriga, en el carrer dels  Banys, 40 amb cantonada a la plaça de Santa Isabel.

Casa Raspall també és conegut per Can Mayol de la plaça,  és una masia del segle XIV , podríem dir, la primera obra realitzada per Manuel Joaquim Raspall i Mayol durant el 1903 a partir de la casa pairal de la seva mare.

Llegim a Viquipèdia :

“És un habitatge unifamiliar entre parets mitgeres fent cantonada. Consta de planta baixa, pis i golfa. Assentada al damunt de sòcol de maçoneria. Les parets de la planta baixa són de carreus fins a la imposta de maó. Les obertures estan encerclades amb obra vista. A la porta d’entrada i balcó hi ha, estilitzats de forma molt personal, un arc deprimit convex i un altre deprimit còncau. A partir de la imposta les parets de la façana són d’obra vista i les obertures de pedra. La coberta és a dues aigües fent cantonada. El ràfec està suportat per mènsules de fusta treballada i entre les mènsules hi ha una sanefa amb motius geomètrics. Sota el ràfec hi ha una doble arcuació.

Al primer pis destaquen dues finestres gòtiques una de llinda plana i l’altre conopial.

Al seu costat s’hi afegí un habitatge unifamiliar entre parets mitgeres. Consta de planta baixa, dos pisos i torrassa. Assentada damunt un sòcol de maçoneria. Els arcs de les obertures són una lliure interpretació personal de l’arc deprimit convex dovellat. Les parets són d’obra vista llevat de la part més baixa, que és de carreu. A la segona planta hi ha una torrassa que clou en un mirador, la coberta és de faldons i hi ha una barana metàl·lica. Les llindes de les obertures de la planta baixa són de pedra. Unes mènsules de pedra suporten els pilars de la galeria del segon pis. El ràfec de coberta és prolongació de l’edifici del costat.”

Us passo detall de la seva història :

  • Es tracta de la reforma de Can Mayol, avui Casa Raspall, efectuada l’any 1903 a la casa pairal de la seva mare. Va reforçar el primitiu caràcter gòtic de l’edifici, mantenint-hi les finestres conopials i l’arcuació de coronament i a la vegada introduí nous elements de l’estètica del moment: baranes amb ferro fuetejat i motius florals, vidres emplomats a portes i finestres. Ampliació de la casa el 1920.
  • S’observa clara influència del seu mestre Josep Puig i Cadafalch. Es va respectar l’aire gòtic mantenint les finestres del primer pis. Converteix l’antiga porta de la plaça en una finestra amb arc de punt d’ametlla i situa una altra d’igual a la façana del carrer Banys.
  • El 2007 es va restaurar. Després de diversos projectes sobre el destí de l’edifici, de propietat municipal, el 2007 es va realitzar la transformació i rehabilitació per tal de convertir-la en un espai públic que havia d’acollir la Fundació Manuel J. Raspall, un projecte proposat el 1997.
  • Allotja diverses institucions culturals i, des del 2014, acull el fons documental cedit per Lluís Cuspinera amb una gran quantitat de documents originals de l’arquitecte Joaquim Raspall de qui ha estat el seu biògraf.

Casa Raspall de La Garriga, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa – Castell de Rosanes de La Garriga

La Casa – Castell de Rosanes és un casal fortificat de l’extrem de migjorn dins del municipi de la Garriga, situat a la dreta del riu Congost, al costat del polígon industrial de la Garriga, a prop d’un antic camp d’aviació, utilitzat durant la Guerra Civil.

Fou considerada la domus més important de la Garriga a l’edat mitjana, tant pel nivell social dels seus propietaris com per la seva construcció.

La Casa – Castell de Rosanes és una antiga domus o quadra medieval que estava formada per un conjunt d’edificis fortificats, amb mur perimetral i tancats per una porta.

Conserva una torre quadrada, murs i part d’una torre rodona.

Són entitats agràries formades per un conjunt de dependències per tal de mantenir autosuficiència, com habitacles, graners, corrals, molins, ferreries, entre altres, tot tancat per un mur formant un barri, per impedir l’accés.

Us passo un recull de dades sobre la seva historia :

  • La família Rosanes apareix documentada ja la segle X entre els conqueridors de la regió montserratina.
  • El 1123 surt anomenat el castell a l’acta de consagració de la parròquia de l’Ametlla.
  • El 1189, Ramon de Rosanes i Sança, la seva esposa, fan oblació del seu fill a la catedral de Barcelona per tal que fos clergue o canonge.
  • És un casal fortificat documentat el 1217.
  • El 1256, Bernat de Rosanes i la seva muller Elisenda apareixen en un document relatiu a uns béns que posseïen a València.
  • A partir del segle XIV, les notícies estan referides a la família Torruella («Turricella»), entroncada amb el llinatge dels Rosanes.
  • El 1357 el castell de Rosanes va ser declarat Carrer de Barcelona. Els germans Pericó i Sibil·la Marc i de Llacera van ser propietaris del castell de Rosanes,
  • El 1394 trobem Sibil·la, ja vídua, compartint la senyoria de Rosanes amb el seu nebot Galceran, fill de Pericó.
  • El 1404, un Duc de Rosanes va ser governador de Sardenya.
  • El 1463, Roger de Rosanes, amb Pere de Bell-lloc i Pere de Torrelles van dirigir l’exèrcit de La Generalitat assetjant el castell de La Roca, pres per les forces reialistes durant la segona guerra remença.
  • El 1594 amb Elisabet de Rosanes s’extingí el llinatge dels Rosanes i el castell de Rosanes passà als Masdovelles, antecessors del marquesos d’Alfarràs.
  • Els fogatges dels segles XIV, XV i XVI no acostumen a esmentar la casa de Rosanes. Això fa pensar que aquest casal era considerat com una entitat lliure de qualsevol gravamen fiscal.
  • A partir de principis del segle XX els masovers són la família Girbau.
  • L’actual propietari és Josep Girbau Marquès.

La Casa – Castell de Rosanes, és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antic Hostal del Roure de la Garriga

L’Hostal del Roure, va estar situat en el que coneixem avui en dia com el Passeig dels Til·lers  i junt al jardí de Rubió i Tudurí, a pocs metres de l’estació del ferrocarril.

Tenia aquest nom, pel gran Roure que tenia front seu.

Aquest Hostal era propietat de la família Borrell.

Durant la Guerra Civil, algunes bombes aèries, van estellar per les rodalies del Hostal.

Va tancar portes el març del 1999 i el 25 de juny del 2001 l’Hostal del Roure va ser enderrocat, per construir un bloc de pisos.

Curiosament va coincidir el mateix any que també es va enderrocar l’antiga Fonda Santa Digna.

La noticia de l’enderroc de L’Hostal del Roure , va portar “cua”, es va fer raso a les noticies de diferents medis Comarcals,  tal com podeu llegir en un article amb data del dimarts de 26.06.2001 :

https://www.vilaweb.cat/noticia/268089/20010626/enderroquen-darrer-hostal-poble-roure.html

La família Borrell, la seva intenció era una solució per no enderrocar l’antic Hostal, aquesta era de fer reformes i amb uns habitatges i  un restaurant a la planta baixa.

Nota : De fotografies antigues de l’Hostal del Roure, no n’hi ha, per això he tingut de posar fotos del “Caseriu del Castell”.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé