Can Llorens de La Garriga

Avui us presento dos articles

Can Llorens  esta en el Passeig, 11 de La Garriga.

És un habitatge unifamiliar aïllat que consta de planta baixa, pis i torreta amb mirador. La totalitat de les parets són de la maçoneria ordinària. Les obertures estan encerclades amb obra vista amb escalonat amb llinda. Les arestes de les cantonades són també d’obra vista.

La coberta està rematada per una torreta. La imbricació perimetral de les teules és transformada en un ràfec al llarg del balcó, aquest, està suportat per dues cartel·les que a la vegada emmarquen la porta principal.

La volta està revestida de trencadís de color verd i blanc. La paret de més a prop és de maçoneria ordinària en el sòcol i pilastres. El reixat és de fusta. Destaca com a element singular el que la totalitat dels murs siguin de maçoneria ordinària.

En el plafó ceràmic de trencadís hi ha la inscripció: “ANY 1907”, limitat aquest per dos pinacles ceràmics.

Solé i Bausa, Miquel Àngel – Generalitat de Catalunya_

Can Llorens és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Josep Reig de la Garriga

Avui us presento dos articles

La Casa Josep Reig esta en el carrer de Banys, 44 de La Garriga.

Edifici entre mitgeres amb planta baixa, pis i golfes. Assentat damunt d’un sòcol de maçoneria ordinària. Rematat per un plafó en quadrícula alternada de rajoles marró i ocre i aquest encerclat per una cantonera metàl·lica.

Estuc en faixes horitzontals fins a la imposta ceràmica de les llindes de la planta pis.

A la planta pis hi ha tres finestres geminades limitades per elements verticals que suporten el ràfec. A les entrepilastres hi ha esgrafiats amb motius geomètrics florals. Els rètols són de cal·ligrafia purament modernista.

Façana completament simètrica, com a únic volum trobem el balcó, element singular de la composició. Les mènsules es troben recobertes per trencadís i aquest, a la vegada, està limitat per un passamà de ferro.

A la base hi ha un element geomètric floral de ferro fuetejat adherit orgànicament la paret

M. Angel Solc Bausa – 1983 / Generalitat de Catalunya

La Casa Josep Reig està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Tenda – part  inferior

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Fèlix Fages de La Garriga

Avui us presento dos articles

La Casa Fèlix Fages del Passeig, 9 amb carrer de Caselles, 4 de La Garriga.

Consta de planta baixa, pis i golfa. Assentada damunt un sòcol de maçoneria. A l’estuc de les cantonades de li dóna forma carreuada.

La part superior de les obertures està emmarcada per uns elements geomètrics lineals i cintes. Els entrepilastres de la darrera planta estan esgrafiats amb exuberants dibuixos vegetals. En els límits del ràfec hi ha les pilastres.

És l’obra menys representativa de la primera etapa modernista de Manel J. Raspall. Per primera vegada en les seves obres apareixen forats circulars a les parets.

La Casa Fèlix Fages és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia : M. Àngels Solc i Bausa-1983 Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari Blancafort de la Garriga

Avui us passo dos articles

 

El Balneari Blancafort esta situat en el carrer dels Banys, 59  amb carrer de la Mina, 7, de La Garriga .

Us passo dades històriques :

  • Les aigües del Balneari Blancafort es van declarar d’utilitat pública el 12 de setembre de 1860.
  • El Balneari Blancafort ha vist desfilar per la casa les més eminents personalitats de cada moment: Jaume Balmes, el bisbe Torras i Bages, Jacint Verdaguer, el  canonge Collell, Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Frances Cambó…

És un edifici civil. Es tracta d’una important reforma i ampliació d’un antic edifici. Planta en “U”, de planta baixa i dos pisos.

El pati està obert i orientat a migdia, al llarg de llur perímetre es desenvolupa una galeria d’arcs de mig punt i carpanell, limitada per una balustrada de pedra artificial.

Façanes planes a excepció de la del carrer Banys, de la que sobresurten balconades a quasi la totalitat de les obertures.

Fotografia Generalitat de Catalunya

S’han fet reformes en diverses ocasions però sense alterar l’estructura exterior del conjunt.

Fotografia . M. Angel Solé – 1983 Generalitat de Catalunya

El Balneari Blancafort està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i alttres

Adaptació al Text, imatges antigues  i Fotografies : Ramon Solé

 

Casa Sebastià Bosch i Sala de La Garriga

Avui us presento dos articles

Casa Sebastià Bosch i Sala, esta en el Passeig, 97 de La Garriga.

És una obra interessant de Raspall, ja que hi introdueix nous elements formals: estucs amb motius geomètrics en el ràfec, jardineres a les finestres, etc., a més de fer una interessant combinació de vitralls, ceràmica i esgrafiats amb un marcat estil propi de l’autor.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar aïllat què consta de soterrani, planta baixa i pis.

Assentat damunt un sòcol de carreu, presenta una coberta de faldons amb gran pendent. Imposta esgrafiada amb motius geomètrics a les obertures de la planta baixa. L’emmarcat de les obertures del terç superior de la planta baixa i pis presenta els mateixos esgrafiats que la imposta.

Les llindes són de perfil sinuós i, de la mateixa manera que les jardineres que hi ha al costat de les finestres, revestits de rajola quadriculada blanca i marró. En el ràfec, les entrepilastres de les mènsules estan estucades amb motius geomètrics vegetals. A la façana nord hi ha una finestra tapiada.

La Casa Sebastià Bosch i Sala, està protegit com a bé cultural d’interès local d’aquest municipi, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Antoni Barraquer de La Garriga

Avui us presento dos articles

Casa Antoni Barraquer esta en el Passeig 7, amb carrer Caselles de La Garriga.

Us passo la seva història :

  • Casa Antoni Barraquer és una casa construïda el 1912 per encàrrec de Josep Antoni Barraquer a l’arquitecte modernista Joaquim Raspall.
  • Barraquer va ser membre destacat de la burgesia barcelonina, que la va fer construir com a segona residència.
  • L’any 1999 es va fer una restauració de revestiments, fusteria i ferro.

Casa unifamiliar aïllada de planta concentrada, de dues crugies, que consta de semisoterrani, baixos, pis i golfes, i una torrassa mirador, de més alçada, que conté l’escala.

De la façana de migdia sobresurt una galeria -afegida posteriorment- de planta poligonal, prolongació de la sala d’estar oberta a una terrassa aixecada respecte del jardí.

La coberta de la casa és a dues vessants, amb ràfecs en voladís, i la de la torrassa, amb coberta a quatre vessants. La part baixa dels murs és de pedra irregular formant un sòcol. La resta és estucada amb esgrafiats i ceràmica blava.

De les quatre cases Raspall és la menys modernista de totes i la més propera al llenguatge de la Sezession Vienesa.

Conserva  els vitralls, arrambadors i altres elements que formen part de la decoració modernista de la casa de primers del segle XX. Està coronada per una reixa a coup de fouet.

Casa Antoni Barraquer van ser declarada be cultural d’interès nacional el 1997.

Foto : Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Durall de La Garriga

Avui us presento dos articles

Can Durall esta en el Passeig, 38 de La Garriga.

L’edifici es una casa unifamiliar aïllada de planta rectangular que consta de soterrani, planta baixa i golfes.

El portal d’entrada condueix mitjançant cinc graons a un cancell amb arrambadors ceràmics de perfil sinuós recobert sinuós recobert de trencadís i incorpora una vidriera amb vitralls emplomats.

Les golfes tenen una finestra tripartida emmarcada per una motllura sinuosa amb motius vegetals en relleu, la del mig més alta, tancada amb baranes de ferro forjat a cop de fuet, els ampits són inclinats i tenen una sanefa esgrafiada amb dues flors en els extrems unides per una motllura coronada per relleus de motius vegetals.

La casa descansa sobre un sòcol que imita pedra i emmarca les obertures del soterrani. Al damunt l’estucat és a base de franges horitzontals fins a la meitat de la part superior de les finestres de la planta baixa. A partir d’aquí l’estucat és llis fins a la meitat de la part inferior de les finestres de les golfes on una sanefa de rajoles amb motius florals emmarcada per motllures de secció rectangular, separa l’estucat llis dels esgrafiats del capcer de la façana principal.

La sanefa és igual a la que es troba a la part superior el capcer. A les cantonades de les façanes hi ha estucats grans carreus de pedra sense polir.

La coberta és a dues aigües amb teules àrabs i a les vessants hi ha teules vidrades verdes que dibuixen formes geomètriques. El carener és perpendicular a la façana principal i està coronat per una cresteria de ceràmica de color verd. El capcer de la façana principal -flanquejat per medallons dels quals parteixen tres cintes estucades i que incorpora esgrafiats amb motius geomètrics i florals de gran qualitat-, és motllurat i té una part superior central i dues més baixes que segueixen les pendents de la teulada. A la part superior es dibuixa una sanefa de rajoles decorades amb flors de color rosa, blau cel i groc sobre fons blanc.

Can Durall és una obra modernista de la Garriga (Vallès Oriental) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Can Serratacó de la Garriga

Avui us presento dos articles 

Can Serratacó esta en el carrer Centre, 3 de La Garriga.

Casa unifamiliar entre parets mitgeres. Consta de planta baixa, pis i golfes.

El portal d’entrada és de pedra amb arc de mig punt adovellat.

Les obertures de la planta pis són rectangulars i formen balcons, la llinda és de pedra.

Les obertures de les golfes són de reduïdes dimensions, rectangulars. La coberta és a dues vessants.

Can Serratacó és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Mont Signe i l’Aigua Alba llocs mítics encara no perduts.

Avui us presento dos articles

Panoràmica del Mont-seny (Mont-signe)

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifo: Ramon Soléré el Pilós, concedeix a 904 privilegis a el monestir de Sant Cugat d’acord amb el bisbe de Barcelona Teuderic (904-924), iniciant la cristianització d’acord amb els cànons carolingis i ajudant en la reorganització del territori a les zones del Llobregat, el Penedès i el Vallès.

Entre les adquisicions importants que realitzen les institucions eclesials, cal destacar les de les petites esglésies que hi havia. Normalment en són donades o venudes mitjançant acords, però, en molts casos, es generen conflictes.

St. Martí de Pertegàs. St. Celoni

Avui anem al Montseny de segle X, una muntanya plena de petites ermites entre les aigües i els boscos. Molts d’aquests cenobis encara no seguien plenament la regla benedictina, en alguns encara hi pervivia la litúrgia visigòtica. No tenim molta informació al respecte. Perseguim noms que ens ressonen com la bellesa dels paisatges i dels racons del Montseny que podem gaudir contemplant, potser després aventurarem alguna interpretació.

Cami del Montseny

En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall Tordera, a la Vila Vitamina o Palou (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe). Limita dita vall amb Arcas que són a la vila Muscaroles (Mosqueroles) i que pel costat del Montseny va al coll entre Dos Signes i d’aquí va al coll Formic, passa per la collada alta del Mont Cavallar fins a l’Arca que anomenen Om (Ulmo) i va fins a la vila Pinells i al vilar que diuen Romans[1].

St. esteve de Palautordera.

En 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb tot el que té, com el seu cavall, el fre i la sella, a la casa de Santa Maria, suposem que serà la de Santa Maria de Llinars, doncs allí és on té les terres, vinyes i cases amb corts i horts que dóna. El document és a l’arxiu diocesà de Barcelona (ACB).[2]

Sta. Maria de Llinars

Al 921 Sant Joan de les abadesses funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, com ho farà l’ermita de Sant Ponç de Sant Celoni al segle XII. Durant el segle X, les abadesses de Sant Joan fan consagrar diverses esglésies al Vallés Oriental, Osona i Berga.

Sant Ponç de Sant Celoni, a l’entrada del poble, es va fer com hospital de pelegrins. Es conserva prou bé.

En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà, per mil sous. La propietat limita amb Vila Brugueres, Vila Major (Sant Pere de Vilamajor), Alfou (St. Julià del Fou o d’Alfou)  i Cardedeu (Caro Titulo).

St. Jaume de Rifà a St. Antoni de Vilamajor.

Podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem ni coneixem el seu funcionament, el cert és que hi havia grups que co-plantaven en comú, així que, una certa vida comunitària devia haver-hi entre aquestes persones que venen junts una propietat important.

Sant Julià d’Alfou o del Fou a St. Antoni de Vilamajor

En 954 Vlido i la seva dona Arvidio, Teuderic i la seva dona Maria i Eugènia donen a Sant Cugat cases i terres amb arbres a Santa Maria de Llinars. Aquest tipus d’agrupació: dos matrimonis amb una dona sola és força freqüent i sembla que serien agrupacions familiars[3].

En 965, entre les donacions testamentaries que el Comte Mir fa a la Seu de Barcelona, està la de St. Esteve de la Garriga o la Doma.

St. Esteve de la Doma, la Garriga. Foto: wiquipèdia

En 978 Seniol dona al seu fillol Guillem, fill d’Onofre Amat i Riquilda, senyors de Castellví de Rosanes, diverses possessions a Gallecs, Bederrida (actual barri de Les Corts de Barcelona), Esplugues, Granollers, Vilarcel i Olzinelles, concretament: la parròquia, delmes i primícies in “Vila d’Elzinelles”[1].

Vall d’Olzinelles.

En 981, Inguiralda, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània), fa testament deixant llegats al seus fills (amb especial consideració envers la filla petita Aigó), al seu fidel i a diverses esglésies. A Sant Pere de Vic deixa la condamina (condomini) que té prop de la via Francesca (de França) que és anomenada sovint com la via que va pertot. L’expressió condomini no ens és estranya, la trobem a altres documents del segle X.

Inguiralda i el seu marit Borrell, que al 970 havia peregrinat a Roma deixant també testament, són senyors de la zona del Montseny que pertany a Osona, nosaltres seguirem amb la zona sud, la que pertany a Barcelona[5].

Al 984 Lívulo “Aurucia”, vídua de Gotmar, amb els seus fills: Mir, Plancario o “Bonuç” (clergue) i Ermengòncia, dóna a Sant Cugat un alou que tenien a Pertegàs (Sant Celoni) que limita amb Gualba (Aigua Alba), a l’est; amb Tordera i Vilardell (Vilarzello), al sud; amb el riu Tordera a l’Oest i amb Campins i Mosqueroles, al nord; noms actuals que provenen de tems remots, amb significats que potser desconeixien, però que podem situar a un mapa d’avui.[6]

Mapa del Montseny

En 982 aquesta mateixa parella havia permutat amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per unes vinyes[7]. Aquestes transaccions en llocs diferents són les que veiem entre una gent que es guanya la vida fent obres de millora de les terres, però Gotmar i Lívul “Aurucia”[8] semblen propietaris més que treballadors.

En 995 el prevere Seniofred dóna a Sant Cugat un alou a Palau o vila Vitamina als els límits que vèiem al 908 (la via que va a Romans i la que va a Pinells). En 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir un alou anomenat Villare Teudbert al terme de l’anomenada Vila Vitamina que limiten amb alous de Sant Cugat i en 998 venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred el fisc del que hi ha entre Vallgorguina, el riu Tordera, Olzinelles i Vilardell fins l’església de Sant Martí del Montnegre[9].

St. Llorenç de Vilardell.

Ennec Bonfill aprofitarà aquesta compra de la vall d’Ollofred[10] junt a l’alou de Sant Cugat que diuen “vall Gorguria” o “vall Gregoria” (Vallgorguina) per permutar amb Sant Cugat aquesta propietat, el castell de Masquefa, la torre amb cases i terres que tenia a Olèrdola, altres cases i terres de Santa Creu d’Olorda i terres al Vallés, a canvi d’incorporar-se un camí del castell de Gelida amb la seva parròquia, església, delmes, pertinències i terra. Ho dóna tot a canvi de quedar-se com a senyor de Gelida[11].

Més endavant seguirem trobant donacions a Sant Cugat en aquesta zona, com la del 1002, en que Giscafred, fill de Moció dóna a Sant Cugat un alou entre el Montseny, Arbúcies, el riu Tordera i Gualba. En 1023, els marmessors testamentaris d’Udulard: la comtessa Ermessinda i altres donen a Sant Cugat la vila de Gualba amb els molins dels rius i rieres que l’envolten: La Tordera, Pertegàs o “ipsa aqua que dicunt Breda” (Riells). En 1040 l’abat de Sant Cugat estableix a Gausfred i a Raimon al lloc que diuen Vilarzello (Vilardell)[12].

Riu La Tordera.

De les conclusions que en podem treure una és que les ermites més antigues del Montseny, tot i que no disposem de gaire documentació, devien ser molt primerenques (paleocristianes o visigòtiques). Els noms de sants que duen ens remeten als primers segles de la cristiandat, a l’arribada de Provençals amb més relació amb l’orient cristià on es va iniciar la vida eremita, com el de Sant Martí[13], bisbe de Tours i fundador del primer monestir a Occident o Sant Cristòfol[14] que tot i que pugui ser una recreació de mites antics és dels primers segles de la cristiandat oriental o Sant Antoni, model de la vida eremita. Altres duen nom d’apòstols o sants més coneguts com Sant Pere o Sant Esteve[15], primer protomàrtir. Una de les ermites, avui derruïda, portava el nom de Santa Anastàsia, una santa venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des de les persecucions de Dioclecià. Vàries esglésies duen el nom de Santa Maria. En aquests segles Maria era una santa més, junt als apòstols i els màrtirs.

Aquestes ermites van quedant reglades sota monestirs com el de Sant Cugat o sota els bisbats que tenen domini al Montseny: Vic, Barcelona i Girona, a mida que això succeeix els noms de les dones van desapareixent, més encara quan comencen els establiments al segle XI i molt més si els que estableixin són una institució on només hi ha homes (bisbat o monestirs masculins), amb l’excepció d’alguna vídua.

Torrent Montseny.

 

 

Autora : Àngels García-Carpintero, L’H, juny 2020

Viatjant al Montseny del segle X des de casa.

———————————————————————————————————–

[1] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. (LA). Vol. IX, n. 4.

[3] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. XVII (941) i XXIX (954)

[4] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[5] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 23 (981) i 15 (970). Salrach i Marés, J. M. (2000) “Inguiralda. Una gran propietària del Montseny” a: Monografies del Montseny, n. 15, p. 85-92

[6] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CXLVIII (984)

[7] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXXXIX (982)

[8] A l’article de Ernest Zaragoza Pascual: “Sant Esteve d’Olzinelles i Sant Llorenç de Vilardell. Història de dues petites parròquies mil·lenaris del Montnegre”, molt interessant des de molts punts de vista es tracten les dones Seniol i Lívul com si fossin homes, tot i que una du l’afegit “femina” i l’altra és vídua. Un exemple del que ha passat amb els nostres noms.

[9] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCLXIX (995), CCXC (997) i CCXCV (998)

[10] Teudbert i Ollofred fan referència a noms dels primers propietaris.

[11] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXLIV (998)

[12] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCCIX (1002), CCCCXI (1023)  i vol. V, CCCCLVIII (1040).

[13] St. Martí de Viladrau, St. Martí de Pertegàs (després St. Celoni), St. Martí de Mosqueroles o St. Martí del Brull.

[14] St. Cristòfol de Fogars de Montclús o St. Cristòfol de la Castanya.

[15] St. Esteve de Palautordera, St. Esteve de la Garriga o de la Doma o St. Esteve de la Costa.

Hotel – Termes Victòria de La Garriga

Com cada diumenge us presento dos articles

L’Hotel – Termes Victòria esta situat al carrer dels Banys, 23 de La Garriga.

Us passo la seva historia :

  • L’establiment termal de la Garriga es va construir l’any 1874.
  • Des de 1943 el va regentar la família Jubany amb el nom de Termes Victòria.
  • Finalment, el grup Perelada el va comprar l’any 1992, el va reformar completament i hi va mantenir l’activitat fins l’any 2012,
  • Va estar tancant un temps. Actualment novament esta obert.

L’hotel de 4 estrelles, que compte amb 19 habitacions dobles i 3 triples, amb aire acondicionat i wifi gratuïta.

Cal destacar les magnífiques instal·lacions termals on es pot gaudir de les propietats de les aigües termals mineromedicinals pròpies de la zona, que activen la circulació, disminueixen el dolor i tenen un efecte sedant.

A prop hi ha peu de acera hi ha el pou calent, font d’aigua natural calenta.

 

Recull de dades : Web de l’Hotel i Ajuntament de La Garriga

Adaptació al Text i imatges : Ramon Solé