L’església Parroquial de Sant Andreu està en la Plaça de Sant Andreu, 1 de Puigdàlber.
L’església Parroquial de Sant Andreu és l’actual temple parroquial de Puigdàlber. És un edifici modern, inaugurat el 23 de gener de 1942, el qual va substituir una església anterior d’estil barroc que, originàriament, havia estat sufragània de Santa Fe del Penedès.
En donar-se, l’any 1868, la segregació de la parròquia de Puigdàlber de la de Santa Fe, passant aquesta a formar part de la parròquia de la Granada, el temple parroquial barroc esdevingué petit per acollir la feligresia de la nova parròquia, la qual abraça no tan sols el propi municipi, sinó que s’estenia als termes veïns de Font-rubí, el Pla del Penedès i Subirats.
Pel 1932 es torna a posar de manifest la necessitat de l’arranjament i ampliació del temple, i s’optà aleshores per la construcció d’un nou temple i “efectuar en la actual iglesia las obras necesarias para su conservación”. L’esclat de la Guerra Civil del 1936 va aturar les obres del nou temple, el qual ja es trobava en un estat molt avançat, a punt d’ésser cobert per la teulada. Les circumstàncies del moment van fer que l’edifici fos enderrocat i que les seves pedres fossin utilitzades per construir els refugis del camp d’aviació acondiciat provisionalment durant la Guerra Civil a Sabanell. Acabada la guerra, l’antiga església es trobava molt malmesa i amenaçava un possible ensorrament, per la qual cosa es prengué la decisió d’enderrocar-la, determinació, sens dubte, lamentable, encara que, tal vegada, necessària.
De la primitiva església de Sant Andreu, en queden un parell de documents fotogràfics i una aquarel·la naïf de Melchor Villademont, veí del poble, data del 1931. Mossèn M. Trens, en el seu Inventari del tresor de les parròquies de la Diòcesi de Barcelona, redactat l’any 1926, descriu així l’església que ens ocupa: “Església molt petita, tres trams amb l’absis compresa, volta mig punt amb llunetes, capitells interessants d’estil compost barroer. Altar major rococó, bonic, petit. Altar Roser, només hi ha la Verge que és bonica, amb mimbre rosari. Vera Creu plata, peu òval, decoració repujada, tija gerro, creu plana esgrafiada, vores i extrems ben florits, du la inscripció” és de puixdalba 1694″, 40x19x18 cm. Candelers fusta barrocs, bonics. Altres objectes litúrgics sense importància.
De tot el descrit únicament, però sortosament, es conserva la Vera Creu i una pica beneitera, no descrita per Mn. Trens, del segle XVII, que es guarda a l’atri de l’església nova.
L’actual temple no té un escàs valor arquitectònic. S’inicià la seva construcció l’any 1940, sota els plànols de l’arquitecte barceloní Manuel Puig Ganer.
El Castell d’Altafulla esta en la Plaça de l’Església. És situat a la part més alta de la vila, just al costat de l’església parroquial de Sant Martí.
Us passo la seva història:
Sembla que l’Altafulla d’època feudal tindria el seu origen en la concessió d’una quadra dins els termes del castrum de Tamarit, i en dates molt properes a l’establiment de la quadra de Clarà l’any 1057.
A partir d’aleshores i durant tot el segle XII es portà endavant la colonització del terme.
Així, una de les primeres mencions documentals del castell d’Altafulla data del 13 de gener de l’any 1060, on figura esmentat com a afrontació territorial en la donació que els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, feren a Bernat Amat de Claramunt i a la seva muller Arsenda, del puig d’Ullastrell en propi alou; segons l’escriptura, l’esmentat puig limitava «a parte orientis in termino de castro Altafolla».
Pocs anys després, el terme d’Altafulla és esmentat com a límit ponentí en les afrontacions territorials del puig anomenat Puigperdiguers (més endavant dit Montornès), el qual fou cedit el 1066 pels mateixos comtes de Barcelona a Ramon Transunyer i a la seva muller Rotlenda.
Al Llibre Blanch de Santes Creus i altres escriptures referents al puig de Puigperdiguers o Montornès, datades els anys 1173, 1174 i 1179, citen el terme d’ «Altafuya, Alta Folia o Altafoia» com a afrontació territorial. D’acord amb els documents, es pot afirmar que fou entre la segona meitat del segle xi i sobretot durant el segle xii que tingué lloc la colonització del terme.
Durant el segle xiii hi ha un gran silenci documental respecte al castell i terme d’Altafulla, i no serà fins al segle xiv que trobem noves dades. Altafulla fou alienada per la corona (Jaume II de Catalunya-Aragó) a la família Requesens.
El 1337 consta com a senyor d’Altafulla, i de La Nou de Gaià, un Berenguer de Requesens -el mateix que apareix inscrit en el fogatjament del 1358 i en d’altres de posteriors-, que fou succeït per Lluís de Requesens. El llinatge dels Requesens, en ple apogeu al segle xv, continuà com a posseïdor d’Altafulla.
Lluís de Requesens i de Cardona, fill de Bernat de Requesens i de Caterina de Cardona, pledejà amb la seva germana Mateua de Requesens per l’herència del lloc d’Altafulla i d’unes altres possessions; fallat el plet a favor d’ell, el 1472 vengué l’indret d’Altafulla, conjuntament amb la Nou, al seu cosí Pere de Castellet i de Requesens. Entrat el segle xvii, l’enllaç matrimonial de Violant de Castellet amb Lluís de Corbera-Santcliment feu que aquest lloc fos el nou llinatge que detingué la senyoria de la baronia d’Altafulla, a més de la Nou de Gaià, inclòs dins el terme.
Un cop finat Lluís de Corbera l’any 1637, fou succeït per Josep de Corbera-Santcliment, el qual, entre el 1669 i el 1673, vengué el senyoriu d’Altafulla i la Nou a Francesc de Montserrat i Vives, castlà de Montbrió, baró de Rivelles i senyor del Morell, Tamarit i Botarell.
Poc després, el 1681, el rei Carles l’hi concedí a l’esmentat Francesc de Montserrat el títol de marquès de Tamarit, els descendents del qual foren senyors d’Altafulla fins a l’extinció de les senyories.
El Castell d’Altafulla o Castell dels Montserrat és un palau castell del Tarragonès que data del 1059.
«Entre els segles X i XI, el tram final del riu Gaià fou la zona més meridional de l’entramat de castells i fortificacions que, durant prop de dos-cents anys, van marcar els límits entre el comtat de Barcelona i els territoris que pertanyien a Al-Àndalus.
Zona de guerra i de disputa, moltes d’aquestes fortificacions mil•lenàries han sobreviscut fins avui.
De l’antic nucli d’Altafulla destaca el castell i les petites torres, portes i cases ennoblides de l’època d’esplendor en els segles XVII i XVIII».
És un gran edifici de planta poligonal irregular amb cossos sobresortints a les cantonades a manera de torres coronades per merlets, i diferents elements arquitectònics que li donen un aspecte de fortalesa.
Al centre disposa d’un pati interior, intocat, la part alta del qual té una magnífica galeria renaixentista.
En el seu estat actual és difícil entreveure si conserva elements arquitectònics d’època romànica, ja que la fàbrica ha sofert nombroses modificacions al llarg del temps, sobretot al segle XVII, moment en què es renovà la major part de la seva estructura.
L’església parroquial de Santa Maria es troba al centre de la població, a la plaça Major de Folgueroles.
Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva història:
Fou bastida a mitjans de segle xi (1060).
Al segle XIII s’hi afegí un atri que més tard s’ajuntà a la nau. En època barroca es bastí la façana de ponent al mateix temps que s’aixecà la volta i el campanar d’espadanya, d’unes dimensions poc freqüents.
Es va perdre també el retaule d’altar obrat vers 1735 per S. Pujol.
Fins a l’any 1884, la part davantera fou ocupada pel fossar que després passà a ocupar la part esquerra i posterior de l’església, i ja al segle XX se suprimí del tot.
Fins a la guerra del 1936 gaudia d’uns sarcòfags d’estil gòtic adossats a la façana, sota uns arcosolis. Durant aquesta guerra es va destruir també la portalada, ja que l’església es va convertir en garatge.
Anys més tard es va reconstruir sense respectar la tipologia ni el color de la pedra de la resta de l’edifici. Aquestes obres foren dirigides per C. Pallàs, arquitecte de la Diputació.
El temple actual és de nau única capçada per un absis semicircular. Originalment sembla que comptava amb tres absis, dos dels quals van ser enderrocats al segle XVII i substituïts per la sagristia i una capella lateral.
Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya
L’absis que ha perviscut presenta decoració d’arcuacions entre lesenes i tres finestres de doble esqueixada, amb la particularitat que la central se sobreposa a la lesena. Al mur de migjorn es conserva un tram de les arcuacions que devien recórrer les dues naus. La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta de quart d’esfera.
Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Tot l’interior ha estat repicat deixant la pedra vista i posant en relleu els elements romànics originals (finestres cegades, portes, etc). Al segle XVIII s’incorporà l’atri a la nau, afegit al segle xiii a ponent, i es dissenyà l’actual façana barroca coronada pel campanar d’espadanya.
La portalada original romànica de migjorn va ser traslladada a la façana de ponent emmarcada en un cos sobresortint formant una espècie de templet. es tracta d’una portalada d’arcs en degradació de mig punt amb arquivoltes sostingudes per dues columnes per banda amb capitells decorats amb motius vegetals i figuratius. En la reconstrucció es va invertir la ubicació interior i exterior dels capitells.
Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya
En el Museu Episcopal de Vic es conserven uns fragments de pintures murals d’estil gòtic incipient, que representen l’escena del Calvari. Estan datades a finals de segle XIII.
A l’exterior, hi ha també un relleu inacabat de Manolo Hugué al timpà de l’arc paredat de l’atri del mur de migjorn, col·locat en commemoració del centenari del naixement de Jacint Verdaguer.
Santa Maria de Folgueroles és una església de Folgueroles (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Pere de Serrateix està a l’entrada del petit poble, és un edifici de Serrateix, al municipi de Viver i Serrateix (Berguedà), també conegut com el Forn o Cal Pastisser,
originalment d’estil preromànic amb posteriors reformes, que fou església parroquial i actualment és la seu de l’Ajuntament.
Us passo la seva historia:
L’existència dels documents de consagració de dues esglésies (l’any 977 i el 1126), dedicades a Santa Maria, i l’existència de les restes de l’església preromànica de Sant Pere de Serrateix han fet creure que hi havia dues esglésies en època anterior a la romànica: l’església de Sant Pere seria la parroquial, l’única que es conserva d’època preromànica.
Estudis recents han demostrat que l’edifici de l’església de Sant Pere correspon a la primera església del monestir, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Urbici, consagrada el 3 d’octubre del 977 i que conservà la titularitat de Sant Pere; aquesta mateixa església consta que era la parròquia quan als segles XI-XII es construí la nova església del monestir sota l’advocació de Santa Maria. En fundar-se la nova església monacal, Sant Pere passà a dependre del monestir quedant però com església parroquial. Aquestes funcions les mantindria durant tota l’Edat Mitjana i Moderna.
Segons consta al Llibre del Sindicat de Remença de 1448, custodiat a l’Arxiu Municipal de Girona, el dimecres 15 de gener de 1449 tingué lloc a la sagrera de la vila una reunió d’homes de remença convocats per a ratificar la proposta d’abolició dels mals usos que els afectaven. La reunió es feu sota llicència del veguer de Manresa Esteve Parets, que actuà de testimoni, i en presència de Jaume Serrolí, notari substitut. Convocats els homes de remença del terme amb repic de campanes i so de viafora hi assistiren Joan de Casadessús, Pere de Casamitjana, Bernat de la Coma, Francesc de Niubó Jussà, Joan de Niubó Sobirà, Pere de Perearnau, Bartomeu de Santpere i Jaume de la Serra.
Al llarg dels segles XVII i XVIII hi va haver enfrontaments entre l’abat i el bisbe pel control d’aquesta església.
Al segle XVIII s’hi varen fer obres menors: arranjament de la teulada, la volta i l’altar; en aquest segle ja només hi havia un sol altar i l’església havia perdut les dues naus laterals i els corresponents absis de l’església preromànica.
A mitjan segle XIX l’església ja no s’utilitzava com a tal.
El 1899 l’Ajuntament cedí el monestir al bisbat de Solsona i aquest entregà “la antigua y derruída iglesia de S. Pedro de Serrateix” per a instal•lar-hi l’escola i la casa consistorial.
Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya
Cal destacar, com a elements més interessants, d’una banda, els fonaments dels tres absis preromànics, de forma rectangular i en línia, que segueixen un model paleocristià tardà.
És un dels pocs exemplars conservats a Catalunya. I de l’altra, els arcs de ferradura de la capçalera de l’època preromànica. Té la planta basilical amb tres naus separades per arcs de mig punt sobre pilars.
Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya
L’edifici fou transformat en habitacle en època contemporània, de manera que passava força desapercebut com a construcció religiosa. De l’antic edifici resten, englobats dins la construcció moderna, el mur de tramuntana, una part del mur sud amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la nau nord i les façanes de llevant i de ponent, força transformades però amb elements destacables com dos arcs i alguns finestrals.
Una reforma de finals del segle XX li va restituir l’aspecte preromànic original.
L’aparell originari de l’edifici és a base de carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars i lligats amb morter de calç.
L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX
L’església de Sant Esteve de Vinyoles està en la Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, d’Orís.
L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX
Us passo la seva historia :
El castell d’Orís, apareix documentat des de l’any 914.
El lloc de Vinyoles, des de l’any 901 en un document de venda al monestir de Sant Benet de Bages d’una vinya situada al castell d’Orís, a la vila de «Vingolas».
L’església apareix citada l’any 957, quan Ferruç i la seva muller Doda vengueren a Unifred, fill del fundador del monestir esmentat, diversos béns.
La funció parroquial no es documenta fins al 1060.
El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església que tenia a més de l’absis central, dedicat a Sant Esteva, dos altars laterals sota les advocacions de santa Maria i sant Jaume.
Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals.
El 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim.
L’any 1936, fou aterrat un campanar de torre que s’erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle xvii que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva d’entrada al lloc actual, al mateix temps que era modificat el cimbori on hi hauria el campanar primitiu. El creixement urbà va fer necessària la creació d’un nou temple.
L’any 1955 el nou edifici va ser beneït i va assumir les funcions parroquials, quedant aquesta església abandonada.
Després l’església romànica va ser motiu de restauració pels Amics de Verdaguer, en record a l’exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer dugué a terme entre els anys 1871 i 1874 en aquesta parròquia.
Fotografia : Lluis Capdevila / Col-lectiu Obaga
Edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un presbiteri curt, marcat per un parell de fornícules de planta rectangular que s’obren a banda i banda al mur. La nau és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams. El tram més proper a l’absis és cobert amb volta de canó de mig punt situada transversalment que té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l’escurcen, en una solució que sembla pensada per fer una cúpula sobre trompes però que mai s’arribà a fer i fou substituïda per la volta que s’ha conservat fins avui.
La porta s’obre a la façana de ponent, és un arc de mig punt adovellat; a sobre s’obre un òcul, que, juntament amb les finestres de doble esqueixada situades a l’absis i a la nau i un petit òcul obert en el tram de la volta transversal, constitueixen la il·luminació del temple. La teulada és a doble vessant i, on es troba l’arc transversal, hi ha un cos prismàtic perpendicular a la nau. L’edifici és llis, llevat de l’absis que apareix ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, dividit per dues lesenes en dues sèries de nou arcs i una central de sis.
L’aparell de la restauració de 1976 és de petits carreus irregulars, simplement escairats, agafats amb argamassa (i morter de ciment pòrtland), disposats en filades uniformes i irregulars. L’església pot ser inclosa en un grup molt heterogeni d’edificis bastits entre el segle X i el segle XII, com Sant Climent de Peralta, Sant Miquel d’Olèrdola o Sant Feliu de la Garriga.
L’església de Sant Esteve de Vinyoles està inventariada.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Dora Salvador
Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.
L’Església parroquial de Sant Pere està situada en el lloc anomenat Coll d’Horta, en el nucli antic “el Racó” de Rellinars.
Com que l’església vella quedava molt allunyada del nucli més habitat, es va construir un nou temple arran del camí de les Ferreres, entre els anys 1835 i 1842. Es tracta d’un edifici de planta rectangular del qual d’una nau coberta amb voltes de mocador i capelles laterals entre els contraforts.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
Les obertures són poques i senzilles i estan ubicades a la capçalera. L’aparell és de paredat i als laterals les parets es troben arrebossades.
Jordi Contijoch i Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya
A l’interior de l’església, s’aprecia un estil de reminiscències neoclàssiques amb barreja autòctona que es dona a la majoria d’edificis religiosos de tipologia popular .
Jordi Contijoch i Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya
A cada tram ce la volta i en l’espai lateral hi ha un vitrall menys en el primer. A la línia d’imposta hi ha una motllura ressaltada i a partir d’ ella per sota, s’obren les arcades laterals que comuniquen la nau central amb les capelles laterals, que no estan comunicades entre si. Són arcades de mig punt i pilars adossats, per remarcar-les presenten un ressalt de pintura d’un altre color.
Jordi Contijoch i Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya
Totes les estructures i solucions utilitzades són senzilles i populars. L’ absis és rodó semblant a una gran fornícula.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
Portada classicista de pedra. De línies senzilles i rectes, presenta un coronament de frontó triangular de motllures treballades.
Sobre la porta hi ha una petita fornícula que conté el Sant titular. Al damunt hi ha un ull de bou amb un quadrifoli calat.
El Campanar s’aixeca al costat esquerre de l’església i és d’espadanya, tot i que de nova factura. Està fet amb maó vist i presenta dues obertures per les campanes, entre pilars, amb arc rodó fet de maons a sardinell. La part superior té un acabament de teuladet amb voladís. Al mig del teuladet s’aixeca una creu.
L’Església parroquial de Sant Pere és un edifici del municipi de Rellinars inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El castell es troba en un lloc estratègic. La façana, orientada a ponent queda al marge del barranc que forma la riera de Sentmenat. Edificat en un llom planer de la carena, a 1.300 m al nord-oest de l’església parroquial de la vila de Sentmenat.
Us passo la seva llarga historia:
És un castell termenat documentat el 1069.En aquest moment, 1060-1070, surt documentat un llinatge cognominat de Sentmenat. Ramon Miró (1056), Bernat (1065), Bernat Ramon (1072).
El 1083, Guillem i Arbert Ramon de Montcada deixaren diners a la comtessa Mafalda, vídua de Ramon Berenguer II a canvi dels drets i rendes del terme del castell de Sentmenat que, a partir d’aquest moment queda vinculat a la família Montcada.
L’any 1101, senyorejava el senescal Guillem Ramon II de Montcada. La continuïtat de la possessió dels Montcada es documenta al llarg de tot el segle XII.
Cap a mitjans d’aquest segle, trobem documentada la castlania en mans del llinatge anomenat Sentmenat, feudataris dels Montcada.
L’any 1173, Pere de Sentmenat, llegà la castlania, al fill Pere qui la llegarà al seu fill homònim que, l’any 1243 ja en posseïa la plena potestat.
El segle XIII continua el domini dels Montcada.
L’any 1237, Garsenda, vídua de Guillem de Montcada, permuta amb el comanador de l’orde Hospitaler de Barcelona, uns masos a canvi dels drets que el comanador posseeix sobre el castell.
El 1301, la fortalesa passà a Bearnèsia, casada amb Bernat de Centelles i aviat (de 1302 a 1315) començaran les discrepàncies entre els Centelles i els Sentmenat.
El rei Jaume II intervé el 1315 per a resoldre el conflicte eximint al castlà de Sentmenat de prestar homenatge als senyors de Centelles però les desavinences continuaren.
L’any 1328 es fa un acord de conveniència entre Francesc de Sentmenat i Eimeric de Centelles.
Les disputes finiran l’any 1380, quan Pere de Sentmenat passa a tenir la senyoria del castell i del seu terme, després d’adquirir-lo a Eimeric II senyor de Centelles per 9.000 lliures.
Al segle XV, els Sentmenat esdevingueren senyors i barons del lloc. El castell de Sentmenat era un castell termenat i els seus senyors posseïdors del títol de “mer i mixt imperi”, és a dir que tenien la jurisdicció civil i criminal a tot el seu terme.
El 1691 li fou concedit a Joan de Sentmenat i de Toralla el títol de marquès de Sentmenat.
Actualment, el castell encara pertany a la família dels Sentmenat. Posteriorment, el castell va ser utilitzat com a masia, perdent tota referència defensiva.
Amb motiu del projecte de consolidació estructural del castell promogut conjuntament entre l’Ajuntament de Sentmenat i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya s’han portat a terme diverses intervencions arqueològiques. L’efectuada l’any 2010 va permetre establir cinc fases d’ocupació diferenciades. Després de l’ocupació de la zona en època preromànica es va produir la construcció d’un conjunt residencial i una església exempta. La tercera fase consistí en la remodelació dels espais alt medievals en un moment baix medieval (s. XIV-XV), coincidint amb la propietat del castell per part de la família Sentmenat. En quart lloc es van fer noves remodelacions arran de la transformació del recinte nobiliari en explotació agrícola a l’època moderna (s. XVII-XVIII).Finalment s’han fet reformes d’època contemporània.
Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya
El Castell és un gran edifici gòtic reconstruït sobre bases més antigues. A la fortalesa, s’arriba a través d’un pont de pedra que sobresurt del castell i que sembla substituir l’antic pont llevadís.
Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya
Es manifesta la grandiositat de la seva fortalesa amb murs de tres metres de gruix.
El castell és format per dos cossos rectangulars, disposats ortogonalment, amb els extrems units per un altre cos, la planta del qual descriu un arc d’un quart de cercle, més o menys regular. Aquests tres cossos envolten un pati en forma de trapezi.
La façana principal, formada per carreus desiguals units al morter, queda dalt del marge de la riera, mentre que la part posterior presenta una forma de semicercle i dona a la plana.
Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya
A la façana principal es pot veure també la porta primitiva, amb arc de mig punt i a continuació, una altra porta més centrada en la façana i de gran adovellat on es pot veure, inscrit a manera de clau i marcant l’eix de simetria de l’arc, l’escut del Marquesat de Sentmenat, títol que va ser atorgat per Carles II l’any 1691. A l’interior de les cambres es conserven els sostres de bigues.
Vers el 1500, es va adossar en aquesta construcció una nau que es va dedicar a l’entrada de carruatges que aboca en un gran pati central, malgrat que de poca fondària, és molt allargat en la seva dimensió transversal, traçant una estructura rectangular. En aquest pati, es pot veure també una escala descoberta de dos trams i galeria volada sobre mènsules.
La planta baixa, conserva els arcs de mig punt de carreus sobre els que carrega la volta de mig canó tot el llarg del mur exterior i que torç el seu eix seguint la irregularitat del mur, formant així aquesta façana corbada. Algun tram d’aquesta volta, mostra vestigis de la cimbra d’encanyissat amb la que va ser construïda, procediment molt antic en el nostre país.
Aquestes reformes van ser realitzades als voltants del segle XVI, però tot i el pas del temps, la seva fisonomia no ha canviat gaire. Les torres no són sobresortides, malgrat se’ls hi hagués atribuït la mateixa funció defensiva.
La imatge actual correspon a les reconstruccions dels segles XIV i XVI amb afegitons i canvis realitzats fins als nostres dies en el nou ús d’explotació agrícola.
El castell és format per dos cossos rectangulars, disposats ortogonalment amb els extrems units per un altre cos, la planta del qual descriu un arc d’un quart de cercle.
Els tres cossos envolten un pati trapezoïdal. Les obertures de la planta baixa situen cronològicament el mur a la segona meitat del segle XII.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
El cos curvilini, que en alguns llocs assoleix un gruix de més de 3 m, per tal d’oferir protecció a la part plana més accessible i fàcil de ser atacada, es dataria al segle XIII, principis del XIV. La resta de l’edifici correspon a reconstruccions fetes posteriorment.
Castell de Sentmenat és un castell del municipi de Sentmenat declarat bé cultural d’interès nacional.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero i Ramon Solé
El Campanar de Sant Menna esta situat en el Pg. de l’Església de Sentmenat.
És el que queda de l’antiga església parroquial romànica de Sentmenat.
El campanar de Sant Menna és romànic de planta quadrada datat al segle xii, encara en ús. Té dos pisos i presenta murs d’aparell de carreus. Al primer pis, la finestra és d’arc de mig punt i al segon, les finestres són geminades i la teulada amb quatre aiguavessos. Està restaurat i, antigament, la creu que el coronava era de pedra però en l’actualitat, hi ha una de ferro.
El campanar de l’antiga església de Sant Menna, és l’únic testimoni de la desapareguda església antiga que es va esfondrar al segle XVIII (1745). La tipologia del campanar permet situar la seva construcció cap a finals del segle xi o principis del segle xii. Sembla que l’obra va ser construïda sobre l’absis d’un edifici preromànic (segles IX-X).
El campanar conservat es fonamenta sobre l’antic absis de l’església paleocristiana datada al segle V.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya
Aquest temple, format per una sola nau de planta rectangular pavimentat amb opus signinum, un absis també rectangular i amb una aula annexa, és rar entre els tipus peninsulars paleocristians, però similar al de presó de Sant Vicent, Sainte-Geneviève (Saint-Dennis, París, França) o Tiffeltassine (Algèria), presentava també presbiteri.
A més també es documentà arqueològicament l’ús de l’antiga església com a necròpoli detectant-s’hi una vintena d’inhumacions tant d’adults com d’infants. Als encontorns també s’hi detectà la presència d’inhumacions i restes de diverses sitges terreny excavat parcialment.
Església Parroquial de Sant Llorenç Savall està situada en la Plaça Major de Sant Llorenç Savall.
Us passo la seva historia:
La primera notícia d’una església de Sant Llorenç a la vall, diferenciant-se de la del Munt, és de l’any 1010.
Un altre document de 1050 n’esmenta el cementiri, i pel 1087 s’anomena parròquia.
Fins al segle XIII els territoris es van definint, amb l’aparició de la parròquia de Vallcàrcara, per exemple, i s’estableix un nucli habitat al voltant de l’església.
La dependència de Sant Llorenç del Munt, tan present a l’edat mitjana, disminueix amb l’abandó del monestir al segle XV.
A l’època moderna consten donacions d’altars i altres moviments que poden pressuposar canvis arquitectònics, però els grans canvis vindrien al segle XIX de la mà de mossèn Josep Miró, qui emprengué importants obres a l’església i també obres civils (com el pont de la Vila) i apostòliques.
El 22 de juliol del 1936 membres de la FAI de Rubí i alguns llorençans entraren a l’església, la saquejaren i van estellar i cremar a la plaça l’orgue, l’altar i algunes imatges.
Els arxius i les peces de valor es van salvaguardar amagant-los en diverses cases del poble, i mesos després es van fondre les campanes per a fer armamanent.
L’edifici actual és força reformat als anys 40 i 50.
L’església de Sant Llorenç ha estat molt remodelada al llarg dels segles; la base dels murs i alguns elements esparsos es podrien datar a l’època medieval, i l’alçat dels murs correspondria a l’època moderna. L’any 1887 s’hi feren reformes importants, i durant la guerra del 1936-39 fou tan malmesa que gairebé es reféu totalment als anys 40-50 (un medalló esgrafiat a la façana data de 1957, tot i que les obres més importants es van dur a terme l’any 1945).
L’actual edifici es caracteritza per una àmplia façana amb esgrafiats i un petit porxo damunt el portal d’entrada, i un singular cimbori de ceràmica vitriada al costat del campanar llarg i dret (amb una torreta o “cumani”, imitant els antics comunidors) que caracteritzen la silueta del poble. Un dels vitralls de l’església és atribuït a Puig i Cadafalch.
D’entre els elements arquitectònics més antics destaca una petita porta a la façana de migdia semblant a les portes romàniques de la capella del Dalmau o de Sant Llorenç del Munt; fins a les profundes reformes del segle XIX l’entrada al temple es feia per la façana sud, però possiblement aquesta fos una portella més petita.
Terra, aigua i racons 