Cal Marquès d’Alella

Avui us presento dos articles

Cal Marquès esta situat en Riera Principal, 1, d’Alella.

Conjunt d’edificacions de tipus senyorial amb característiques típicament neoclàssiques.

Format fonamentalment per un cos de planta poligonal de vuit costats, al centre del qual s’eleva una gran torre llanterna, també octogonal i que per les seves dimensions és pràcticament una cúpula destinada a la il·luminació interior: a cada costat del tambor hi ha una obertura el·líptica i està coberta per una teulada a vuit vessants.

Rosa Maria Andrés Blanch – Generalitat de Catalunya

És de destacar l’estructura ternària que utilitza en cadascuna de les façanes del conjunt: un arc de mig punt al mig i arquitravada als costats.

Rosa Maria Andrés Blanch – Generalitat de Catalunya

És interessant l’ús de columnes amb capitells corintis pels porxos, balustrades, hídries i antefixes que decoren tant l’edifici com el jardí que l’envolta, d’un marcat gust neoclàssic.

Per a mes dades podeu consultar a l’enllaç que us adjunto :

http://lescasesdalella.cat/casa/4232/cal-marques/historia

Cal Marquès esta protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari Broquetas de Caldes de Montbui

Com cada Diumenge us presentem dos articles

Balneari Broquetas està situat en la Plaça de la Font del Lleó, 1 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia:

  • El Balneari Broquetes existeix des de fa molts anys, però va reedificar-se l’any 1770, i la seva activitat més important començà en aquell any, quan es reformà l’antic hostal de Can Vicenç.
  • Des d’aleshores ha sofert diverses modificacions i ampliacions. L’Hostal d’en Vicenç és una part de les cases que Salvador Broquetas adquirí el 1729 per a edificar-hi la casa de banys que porta el seu nom.
  • Els seus propietaris, Juan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors d’un llibre “Luz de la Verdad, Tratado de las Aguas Termales de Caldas” (1790).
  • El 1873 n’era propietari en Salvador Nogués i Dalger.
  • En el 1915, Antònia Nogués i Turull.
  • L’aspecte exterior de l’edifici era força més petit, a finals del segle XIX.
  • Per davant i fent cantonada amb el carrer de Vic, s’endinsava a la Plaça del Lleó deixant un espai lliure que Climent Cuspinera descriu com la Plaça d’en Marc Savall.
  • Amb l’enderrocament posterior, unificada la façana, ambdues places es convertiren en una sola. El balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont que feien veïnatge amb el seu jardí, enderrocant-les totes per a convertir aquell espai en un jardí digne per a un hotel de la seva categoria.
  • També compraren l’Hostal de Cal Cès que enderrocaren per poder tenir una gran entrada al jardí pel carrer de Vic.

L’edifici presenta la tipologia típica de balneari, amb una separació clara d’usos. L’edifici més alt (6 plantes) que dóna al carrer del Pont és fonamentalment d’habitacions. L’edifici una mica més baix (3 plantes) que dóna al carrer de Vic és principalment la part de serveis. La zona noble (3 plantes) de menjadors, salons i zones d’estar és la del mig que dóna al jardí i a la plaça de la Font del Lleó, amb una imatge força senyorial.

El balneari té una interessant galeria de banys en el soterrani i un ampli jardí que ocupa una gran extensió de terreny, que queda totalment envoltat pel nucli antic.

L’estructura és bàsicament de murs portants, originàriament amb forjats unidireccionals de fusta, encara que posteriorment ha sofert moltes transformacions. La coberta és plana i transitable.

L’edifici presenta, en la plaça de la Font del Lleó, dos volums clarament diferenciats que es contraposen. Hi ha un ordre en la disposició i en el tipus de forats. La façana principal que presideix la Plaça de la Font del Lleó s’ordena per cinc eixos de composició.

Té un clar component horitzontal, marcat per la balconada i el rètol del balneari que hi ha a la primera planta, per les cornises i la balustrada que fa de remat.

Presenta una clara simetria, encara que la porta principal estigui desplaçada a un costat, ja que la mida d’aquesta i el tipus de forat és igual que tots els altres forats de la primera planta. Els forats presenten una clara similitud en cada una de les tres plantes, en una progressiva disminució.

El Balneari Broquetas és un conjunt d’un gran valor històric degut als vestigis trobats de l’època romana (sauna, ares), i alhora té un gran valor arquitectònic, degut als nombrosos elements de qualitat que hi ha a l’interior. Destacar principalment la galeria de banys i els elements de decoració interior modernistes.

Queden restes d’una càmera d’obra romana que hi ha a la galeria de banys.

El Balneari Broquetas és una obra amb elements noucentistes i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , Imatges antigues, Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Torre Serra-Xaus de Sant Joan Despí

Avui us presento dos articles

Torre Serra-Xaus esta situada en el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, 29 de Sant Joan Despí .

Fotografia : Montserrat Duran -Generalitat de Catalunya

La casa va ser projectada l’any 1921 com a habitatge unifamiliar, però al cap dels anys va ser convertida en dos habitatges separats. A diferència de la Torre de la Creu o de Can Negre, on dominen els volums cilíndrics i la línia corba, aquí hi ha predomini absolut de la volumetria cúbica, en una gran estructura de cossos regulars juxtaposats.

Fotografia : Montserrat Duran -Generalitat de Catalunya

On això es fa més evident és en la tribuna cúbica que conforma un vèrtex asimètric. La decoració es limita a lleugeres sanefes blaves sobre l’estucat blanc. És un edifici singular situat al centre del poble, que en l’actualitat és de propietat privada.

És una casa de planta baixa i diferents nivells de pisos. Planta irregular. Fa mitgera amb la casa contigua. La resta queda lliure i voltada per jardí. Casa formada per dos habitatges, al primer amb entrada per la planta baixa sota la tribuna i l’altre mitjançant una escala.

Destaca el cub suportat per dues columnes i que queda fent de vèrtex entre els dos carrers. Destaquen els esgrafiats amb blauet sobre temes florals fent sanefa d’una banda i uns ànecs (fent parella i mirant-se de front), d’altra.

Casa Serra Xaus és un edifici de Sant Joan Despí de l’arquitecte Josep Maria Jujol inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografies antigues : Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La Patronal de Sant Quirze del Vallès

La Patronal  està en l’avinguda de Pau Casals, 86-88 de Sant Quirze del Vallès.

Us passo dades històriques :

  • Es va construir durant l’any 1922.
  • Va ser el punt de trobada de propietaris i, en general, de la gent benestant del poble.
  • Durant els anys 20 al 40 del segle XX, la Patronal esdevé el centre social i cultural del poble i acull actes socials com ara obres de teatre i balls de l’època.
  • Durant la Guerra Civil, s’hi organitzen balls en benefici dels ferits per la guerra.
  • Després de la Guerra Civil, l’edifici de la Patronal es va dividir en dues parts, que van allotjar el Cafè Espanyol i un taller.
  • L’any 1998 s’inicien les obres de rehabilitació de l’edifici, que es transforma en un nou equipament per a Sant Quirze.

En l’estat original, la part de dalt de l’edifici, avui denominada Sala Històrica, era la sala de ball i també disposava d’un petit escenari.

La part del darrere d’aquest equipament era un jardí, on s’hi celebrava el tradicional ball del fanalet.

Actualment en la planta baixa, disposa d’una sala d’exposicions i d’un espai polivalent per a espectacles de petit format, amb una capacitat per a 265 persones

i acull actes relacionats amb les arts escèniques com obres de teatre i concerts de més gran format així com representacions diverses.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Cartoixa de Montalegre de Tiana

Avui us presento dos articles

Entrada per la carretera de la Conreria de Tiana o Badalona a Mollet del Vallès.

Us passo la seva llarga historia :

  • L’any 1247 ja hi ha notícies de l’existència en aquest indret del convent femení de Montalegre, construït per acollir una petita comunitat femenina de monges agustines.
  • El convent s’edifica en un solar donat pels senyors feudals de la família Campsentelles.
  • El dia 31 de juliol de 1250, el bisbe de Barcelona puja a Montalegre i beneeix la capella del convent de Montalegre.
  • El 1286 el monestir va rebre una donació generosa gràcies a Ramon de Sentmenat, senyor de Campsentelles, i de la seua muller.
  • Tot i així, l’any 1362, a causa de la soledat i aïllament del lloc on es trobava el convent, la comunitat decidí traslladar-se a Barcelona, a l’indret on actualment hi ha l’església de Santa Maria de Montalegre de la Casa de la Caritat de Barcelona.
  • El 1399, s’hi instal•la un grup d’ermitans, entre ells Arnau de Torrevella.
  • El conjunt monàstic va passar per diversos compradors fins que l’any 1409 el va adquirir l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
  • L’any 1415 la necessitat de diners de l’Hospital, el va fer vendre el monestir.
  • Els cartoixans de Vallparadís (Terrassa) s’establiren el 1415 a l’antic priorat femení de Montalegre, mentre construïen al seu peu un monestir.
  • Els cartoixans de Sant Pol (Maresme) s’hi reuniren el 1434, any en que es començà a construir el monestir actual, que tingué la seva màxima esplendor als segles XVII i XVIII.
  • El 1441 adquirí el domini sobre Tiana.
  • Les obres finalitzaren l’any 1463. Les obres foren dirigides per Joan de Nea, monjo de Portaceli, procurador i ecònom de Montalegre entre 1423 i 1459.
  • La desamortització feu que s’abandonés definitivament el 1835.
  • El 1901 s’hi instal•là una comunitat de cartoixans francesa, després d’adquirir totes les terres.
  • Després de la Guerra Civil s’establí una comunitat de monjos catalana, en la qual s’instal·là el seminari menor de la diòcesi.
  • Aquest seminari va tancar el 1998 per la seva inviabilitat econòmica.

Fotografia – Generalitat de Catalunya

Conjunt d’edificis religiosos dividit en tres sectors. El primer està habitat per conversos, amb porteria, fusteria i al tres dependències. El segon té dependències comunes, com l’església, bastida el 1415-63, gòtica, amb un portal afegit el 1625, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre. El tercer sector és el destinat a la vida eremítica, està format per dos grans claustres amb 30 cel·les al voltant.

Església format per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg per 8,4 m d’amplada. No presenta capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i el presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau, Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’orde. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fos del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen.

Gran Bassa d’aigua de Mina i conrreus

La cartoixa consta de tres claustres, el més antic és el més petit i es comunica directament a l’església, és quadrat, de 17,5 m de costat, amb sis arquets a cadascun d’ells, suportats per columnes cilíndriques, amb basa i capitell octogonals, sense escultura. Els arcs estan agrupats de tres en tres sota un arc exterior. Les voltes són ogivals amb arestes vives. El claustre central mesura 53,7 m de costat i l’últim fa 53,7 m x 46,5 m. Ambdós presenten columnes i voltes similars a l’anterior. Estan envoltats de cel·les individuals, que encara que molt senzilles presenten una petita sala amb xemeneies, una alcova, menjador, lavabo i jardí. Es combina la pedra dels elements arquitectònics amb el maó dels murs. Entre els dos claustres hi ha una torre de defensa medieval, restaurada, procedent de la primitiva construcció.

Fotografia Generalitat de Catalunya

Torre de defensa de planta rodona que possiblement pertanyia a una antiga masia. Actualment forma part de les dependències de la Cartoixa de Montalegre. Modificada a la seva part superior amb uns acabats i una teulada d’èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres.

Per a mes informació podeu accedir a aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cartoixa_de_Montalegre

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Generalitat de Catalunya i Ramon Solé ( Arxiu Rasola)

Que és la Mola o roda de molí ?

Se la denomina per varis noms,  mola de molí, roda de molí, mola de moldre o simplement mola, és una pedra molt dura i rodona amb un forat al mig que forma part del mecanisme de moldre d’un molí.

En un molí clàssic hi havia dos cossos sòlids de pedra abrasiva, un de fix i un que hom feia girar al voltant del seu eix.

Les moles servien generalment per moldre grans de cereals de diversos tipus.

Normalment eren de grans dimensions, amb un diàmetre mitjà superior a 1 metre i de diferents grossors.

La mola de molí va esdevindré un element prou comú a l’heràldica municipal catalana. Una mola de molí és l’Escut de Molins de Rei.

En l’actualitat podem trobar visible alguna mola de molí, en diferents llocs i per diferents utilitats

Per indicar el nom d’una masia, situada al costat de la porta a la finca.

O simplement com objecta de decoració rústic.

En moltes fonts d’arreu de Catalunya s’han empleat per adaptar-les com a taula rodona.

Alguna masia, al seu exterior també la utilitzant com a taula de pedra.

Moltes pobles l’han posat  com a font decorativa i en el centre una aixeta, on surt aigua municipal.

També, n’hem trobat en algun jardí municipal,

així com en el jardí d’algun xalet.

Us passo un enllaç de la Generalitat de Catalunya, on hi ha unes Moles troncocòniques :

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/122671

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Vil-la Elena i Vil-la José de Sant Joan Despí

Vil-la Elena, està ubicada en el Passeg Canalies, 12 de Sant Joan Despí.

Com la veïna Vil-la José,  la casa és coneguda també amb el nom de Casa Anzizu pel promotor de l’obra Josep Maria Anzizu i Morell, domiciliat al carrer Balmes núm. 16, pral. de Barcelona en el moment en què se sol•licità la llicència municipal d’obres (7/6/1911).

És una torre de planta rectangular fent mitgera a la número 10 del passeig i del mateix arquitecte. Està voltada en el seu extrem lliure per un jardí amb tanca feta d’obra, amb pedra i trencadís, i reixa a la part superior. Destaca l’acabament de l’edifici totalment lliure de composició.

D’una banda hi ha un petit terrat cobert per un embigat de fusta i suportat per quatre columnes verticals i completament lliures que el prolonguen per damunt de la coberta, de pedra i trencadís i a l’altre costat hi ha una petita edificació a manera de golfes. Segueix la coberta amb un altre terrat completament obert.

Les finestres no presenten un estil determinat sinó que cada una en té un de propi. Hi ha treballs de pedra i rajola per tot arreu, ja sigui en forma de rajoles senceres o de trencadís.Les influències islàmiques hi són presents, com en el mocàrab de l’angle lliure.

Vil-la Elena és una casa de Sant Joan Despí inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Vil-la José està ubicada en el Passeig Canalies, 10 de Sant Joan Despí.

Com la veïna Vil-la Elena, la casa és coneguda també amb el nom de Casa Anzizu pel promotor de l’obra Josep Mª Anzizu i Morell, domiciliat a Barcelona al carrer de Balmes número 16. Sol-licita la llicència municipal d’obres l’11-11-1909.

Remat del terrat a la cantonada, amb els elements verticals típics de l’arquitecte i d’altura desigual.

És una torre de planta quadrada fent de mitgera amb la número 12 del mateix passeig i del mateix arquitecte. Està voltada en la resta per un jardí tancat amb una tanca d’obra d’un metre aproximadament, decorada amb trencadís i pedra i al damunt una reixa, en la qual s’instal·len els elements verticals presents en tota l’obra de Mas.

Així la casa també té un sentit vertical que en el seu acabament (terrat) està rematada per elements semblants, tots ells d’alçada desigual. Té influències islàmiques a les finestres. Tota la part inferior de la façana és també decorada amb trencadís i destaca el fort desnivell aconseguit en l’angle lliure de l’edifici, tot seguint el desnivell del vial.

Vil-la José és una casa de Sant Joan Despí inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El conjunt d’ambdues cases també és conegut com a Cases Auriga.

 

 

Recull de dades : Viquipoèdia, Ajuntament de Sant Joan Despí

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Modernisme a Cardedeu : casa Balvey

La casa Balvey esta ubicada en la ctra. de Cánoves, 9 cantonada Lluís Llibre de Cardedeu.

Us passo la seva historia :

  • Joan Balvey i Bas era membre de la família Balvey que des del segle XVII varen ser farmacèutics de Cardedeu.
  • Havia heretat els terrenys on s’hi ubica aquest finca juntament amb una antiga casa al costat. La zona, coneguda en aquell moment com “el Puntarró”, se situava a la carretera de Cànovas en la sortida nord del nucli amb construccions de caràcter rural.
  • Va ser una de les primeres edificacions residencials d’una expansió urbanística que es concretaria en el «Pla de Reformes del sector Nord» de 1930.
  • Balvey va encarregar l’abril de 1915 la construcció de la casa a Joaquim Raspall, que era l’arquitecte municipal de Cardedeu des de 1905 i que seria l’autor del pla urbanístic esmentat.
  • L’any 1994 es varen fer reformes interiors.
  • Després d’uns anys d’abandonament, va ser rehabilitada cap al 2013.

Edifici de la casa Balvey,  en la part inferior esquerra de la imatge

Es tracta d’un edifici ubicat en una cantonada amb les façanes alineades al carrer i jardí a la resta del terreny, destinat a habitatge unifamiliar.

Consta de planta i un pis amb coberta a dues vessants. L’estructura és de murs de paredat comú i totxo, amb forjats de bigues de fusta i revoltons de rajola.

Les bigues de la segona planta tenen reforços metàl·lics. L’escala interior està feta amb volta de maó de pla.

De planta rectangular compost de planta baixa lleugerament sobreaixecada del nivell del carrer i planta sotacoberta en la part central.

Està estructurat en dues crugies perpendiculars a la façana que dóna a la carretera de Cànoves. Accés lateral. Coberta a dues vessants i terrat pla no accessible. Escala de dos trams d’accés a la planta sotacoberta.

Fotografia Generalitat de la Catalunya

Les façanes són compostes sobre eixos verticals, caracteritzades per un guardapols en forma d’arc carpanell, que conté motius ornamentals en baix relleu consistents en una orla central i fullatges laterals simètrics.

El capcer té un ull de bou oval central i una motllura esglaonada que enllaça amb la cornisa perimetral que incorporava pilastres i regruixos de paraments coronats en certs punts per una barana de ferro forjat.

Casa Balvey és una obra del municipi de Cardedeu protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Cardedeu, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’antiga masia de Can Pau Torrents de Sant Joan Despí

La masia de Can Pau Torrents està situada en el carrer  de Creu d’en Muntaner, 5-7 de Sant Joan Despí.

És una masia, construïda entre el segle XV i el segle XVI, on al 1723 es va fundar el primer Jardí Botànic d’Espanya  creat per Jaume Salvador i Pedrol  i la seu del gabinet d’Història Natural del Principat.

La masia, reformada modernament, té un cos central amb galeria de solana i dos cossos laterals de galeries obertes, amb pintures murals del segle XVIII.  Al seu costat , hi ha una capella neogòtica.

Durant el segle XIX va pertànyer a la família Maluquer, a principis del segle XX va passar a la família Torrents.

Actualment La masia de Can Pau Torrents és un destacat  restaurant de cuina catalana.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Joan Despí, Viquipèdia i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Ca l’Antigó de Teià

Ca l’Antigó està en la Plaça de Sant Jaume, 5 deTeià.

Us passo breument la seva historia :

  • Documentada des del segle XIV (1331), la masia era propietat de la família Destorrents de Barcelona.
  • Pere Destorrents va ser Conseller en cap de la Generalitat al segle XIV.
  • Al segle XVI, en deixar Barcelona, es va canviar el nom de Destorrents pel de Torrents.
  • A la reixa que hi ha a la tanca del jardí es conserva una inscripció amb la data 1886, tot i que el blasó duu la data 1577.
  • Aquest escut és commemoratiu del casament de M. Geroni Torrents amb Elisabeth Desbosch, de Sant Vicenç del Castell de Burriac.
  • Ja en el nostres dies, es un destacat Restaurant de Teià.

Edifici sense gaire interès com a conjunt, tot i que destaquen alguns elements determinats. Es tracta d’una masia amb teulada a dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana. Per la part lateral esquerra i per la part posterior hi ha annexes realitzats més tard.

Els elements que componen la seva façana es distribueixen asimètricament. A la planta baixa hi ha una porta d’arc de mig punt adovellat i una finestra amb llinda de pedra. Al pis hi ha dues finestres gòtiques, una d’elles amb un arc conopial i l’altra amb un arc rebaixat, amb brancals de carreus de pedra. Al mur lateral dret hi ha una petita finestra amb un arquet lobulat.

Tota la construcció és feta en pedra, amb els murs arrebossats i pintats tot i que aquest revestiment es conserva en molt mal estat.

Al jardí hi ha una tanca formada per un arc escarser o rebaixat, adovellat i coronat per una mena de frontó coronat per una cornisa motllurada de línies corbes. Conté també un blasó esculpit en un bloc de pedra quadrat, amb les figures d’una torre i un lleó, símbols de la família Torrents. A la part central de la tanca hi ha un reixat de ferro forjat.

Ca l’Antigó és una obra del municipi de Teià inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Teià i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé