Es Banhs de Tredòs de Naut Aran

Com a cada diumenge us presento dos articles

Seguint la ribera d’Aiguamòg a 8 km s’arriba a l’establiment termal d’Es Banhs de Tredòs.

Us passo la seva historia:

• Els vestigis romans localitzats a la contrada, com ara un bust de la deessa Isis, demostren l’ús d’aquests banys des de les èpoques més antigues.
• Sota prescripció mèdica hi acudia molta gent, encara que només hi havia un cobert en 1788.
• Sembla que el primer edifici residencial, d’una sola planta, es va construir un segle més tard en 1885.
• Es va ampliar posteriorment amb un pis superior en 1904
• En 1908 es va construir una capella.
• Es Banhs restaren fora de servei des de l’any 1944 fins a mitjans dels 90, en què es van tornar a obrir al públic.

L’antic edifici està situat a la vorera esquerra de l’esmentat riu, és de planta rectangular i d’un sol pis. Les cambres de bany es troben en els baixos i les habitacions al damunt. A l’interior de l’edifici brollen dues fonts, una a temperatura superior a l’altra. En el pavelló d’hidroteràpia es conserven les banyeres originals.

Foto : Generalitat de Catalunya

El comú de Tredòs es reserva l’ús d’una piscina exterior, d’acord amb un antic costum.

Piscina exterior – Finals de 1990

E Banhs de Tredòs, son d’aigües sulfuroses i sòdiques a 30 °C. El qüestionari Fc. Zamora consigna l’existència de tres fonts medicinals en la ribera d’Aiguamòg i terme de Salardú, dues d’elles a una distància d’una hora i mitja de Tredòs, i la tercera una mica més lluny. La primera font de mitja qualitat i d’olor sulforós, servia per al bany de paralïtics, artrítics i reumàtics, així com per guarir malalties mentals (“intemperia frígida de cerebro”), de la pell, i també de fetge.

Es Banhs de Tredòs és un balneari del municipi de Naut Aran (Vall d’Aran) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Jordi Boix i Pociello – Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Sant Pere de Marfà de Castellcir

Com a cada diumenge us presento dos articles

Sant Pere de Marfà, és situada al costat nord-est de la important masia de Marfà, en el terme de Castellcir, que ahir us vaig fer un article.

Us passo la seva història

• El nucli original dels segles X-XI ha desaparegut totalment.
• Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l’acta de consagració de l’església parroquial de Moià de l’any 939.
• Gaudia de plena autonomia al segle XI.
• Consta el titular de la seva església des del 985, i
• Abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l’any 1077.
• Fou refeta al segle XVIII.
• Actualment, sense culte, es guarden les seves imatges a l’església parroquial de Moià.

Es tracta d’una petita església d’una sola nau sense absis exempt, amb entrada lateral a la banda de ponent. Estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal.

El portal d’accés presenta una magnífica decoració de pedra. Emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l’arc és feta de garlandes, flors, fulles i angelets. L’absis de la capella és pla. El parament és d’obra emblanquinada.

Entrada recinte

Us passo informació d’aquest lloc i d’una llegenda :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/08/el-secret-de-marf.html

Sant Pere de Marfà està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola

Masia de Marfà de Castellcir

Marfà és una masia i antiga fortificació del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès.

Data 1628 sobre entrada

Us passo dades històriques :

• A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l’exèrcit català de l’interior, el 1714.
• Tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d’unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra.
• El 1847, es va annexionar amb Castellcir.
• Durant la Guerra del Francès, Marfà fou en més d’una avinentesa refugi dels moianesos que fugin de l’arribada de les tropes napoleòniques; així mateix ho fou durant les Guerres carlines, al llarg del segle XIX.

S’arriba a Marfà per diversos camins :

D’una banda, la pista rural en força bon estat que enllaça per la vall de la Golarda el poble de Monistrol de Calders amb la vila de Moià.

De l’altra, la pista rural que des del Pont de la Fàbrega, al límit dels termes de Moià i Castellterçol, segueix aigües avall el torrent de la Fàbrega, i mena a les Feixes Roges, a llevant de Marfà,

i la casa que centra la Vall de Marfà,  equidista de totes les poblacions, d’uns 5 quilòmetres de cadascuna d’elles.

Us passo un enllaç del Blog de les biblioteques públiques de Terrassa que detallant molt be el recorregut per conèixer la Vall de Marfà, tot passant per la masia de Marfà :

http://blogs.terrassa.cat/biblioteques/2017/03/14/ruta-per-la-vall-de-marfa-salt-de-la-tosca-moli-de-brotons-masia-de-marfa/

Darrera de la masia hi ha l’antiga parròquia de Sant Pere de Marfà.

La Masia Marfà esta rodejada de bonics boscos, val molt la pena fer caminades per aquestes contrades, hi ha nombrosos cartells.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola

Església de Sant Genís de Vilassar de Dalt

L’Església de Sant Genís esta situada en la plaça Major, front l’Ajuntament de Vilassar de Dalt.

Us passo la seva historia :

• L’església parroquial de Sant Genís de Vilassar és esmentada des del 1118.
• Fou refeta totalment el 1511a1519 amb estil gòtic tardà.
• Fou incendiada el 1936 i derruïda el 1941.
• La nova església es bastí seguint els plans d’Antoni Fisas el 1943.

Edifici religiós, que destaca per la seva marcada tendència al classicisme italianitzant.

La construcció està formada per una nau central i dues laterals, de menys alçada, amb un petit creuer i cimbori de base polièdrica.

Al conjunt sobresurt especialment la façana que té un frontó superior, pilastres adossades amb capitells corintis, nàrtex amb tres arcs de mig punt i columnetes clàssiques, similar a les “loggie” florentines del Renaixement i que tant d’èxit tingueren al noucentisme.

Hi ha també alguns esgrafiats sobre la façana.

Dins l’església ens trobem amb una decoració mural de Fidel Trias. A l’exterior, conserva alguns elements de la construcció anterior, com el portal lateral, del segle XVI.

El portal lateral és l’única part conservada de l’antiga església del segle XIV.

Tallat en pedra. Es manté fidel a l’esquema gòtic, malgrat que no va flanquejat per cap pinacle. Presenta arquivoltes a la part superior, formades a mig punt.

Sobre el floró central hi ha un relleu esculpit d’un àngel. La línia de la imposta està esculpida amb petits relleus. Inicialment el timpà possiblement allotjava algun grup escultòric.

J. Contijoch

És el tipus de portal més freqüent del primer terç del segle XVI, amb motllures als brancals.

L’Església de Sant Genís de Vilassar és una obra amb elements del monumentalisme academicista i del gòtic tardà de Vilassar de Dalt, protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Vilassar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : Les construccions de pedra seca a les terres de Lleida

Dades generals :

Autors : Fèlix Martín i Josep Preixens

SBN: 978-84-9779-315-5

400 pàgines

Tapa dura

213 x 277 mm

Col·lecció: Visió Nº 30

Pagès Editors

Data de publicació: Octubre 2005

Preu: 49,00 € IVA inclòs

Sinopsi :

Les construccions de pedra seca és un llibre amb una màgia especial.

Converteix les senzilles cabanes de volta en monuments de l’arquitectura popular i ens fa veure que constitueix un tresor que hem de preservar entre tots.

La primera part de l’obra és un treball de Fèlix Martín que explica la història, la naturalesa del treball amb la pedra seca.

La segona part conté un inventari d’un miler llarg de cabanes dels pobles de les Garrigues, curosament descrites i fotografiades per Josep Preixens.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

La Mussara, un poble despoblat

A La Mussara  s’arriba per la carretera T-704, es troba a la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, a 990 metres d’altitud, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d’una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona.

S’arUs passo la seva historia :

• Les primeres referències documentals en són del 1173, quan ja era poblat.
• La seva església consta una butlla de Celestí III del 1194.
• El 1533, l’església depèn de la de Vilaplana.
• La Mussara formà part del comtat de Prades des de la seva creació el 1324.
• Al segle XVIII, es troben documentats la majoria de masos coneguts, avui tots abandonats, i en destaca l’antic mas del Mestret, citat ja el 1633 o el mas de l’Abelló, el més important, citat des de 1783, a més dels citats abans.
• El juny de 1872 s’hi reuniren els capitostos carlins de la zona que, no sense molts dubtes, decidiren continuar la guerra. Els carlins, durant el 1873, es van refugiar sovint als seus masos i van instal•lar en una balma el lloc d’acollida dels seus ferits, coneguda encara com a Hospital dels Carlins. Allí morí el guerriller Cercós de les ferides que va rebre a Prades l’octubre de 1873. Segons la tradició, Cercós va ser enterrat a La Mussara sota la caixa d’una vella que havia mort feia poc. Els liberals, que van voler fer un simulacre d’afusellament del guerriller, s’equivocaren de caixa i van fer el llòbrec acte amb la caixa de la vella, que van posar dempeus i, sense obrir-la, van disparar-hi realment.
• Al segle XIX, La Mussara va tenir una població molt variable, probablement a causa de les guerres carlines.
• Al llarg del segle XX es va culminar el procés de despoblament: 291 habitants el 1900, 169 el 1920, 94 el 1940 i 12 el 1960. El procés de despoblament era lògic, ja que la majoria del terme municipal tenia pins i alzines, garriga i roquissar, i tenia fama d’àrid, i el nucli de població de pobre.
• El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de Governació incorporava al terme de Vilaplana el de La Mussara.

El nucli de l’antic poble hi ha vuit edificis, tots en estat ruïnós, dels quals estan una mica ben conservats l’església de Sant Salvador,

sobre tot el campanar de 1859 i, al costat d’aquesta, la casa anomenada Cal Cassoles.

Al lloc anomenat els Cinglallons hi ha set cases més.

Per altra banda, a l’antic terme del poble hi ha set masos aïllats, dels quals destaquen el mas del Pou del Gel, el més conegut,

i el mas del Peiró, on s’ha trobat ceràmica neolítica.

Quan plou, l’aigua queda retinguda al petit embassament natural que hi ha vora el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats “ranes”.

El nucli antic de La Mussara  està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Anna Maria Molinero

Xemeneia del Vapor Busquets de Terrassa

La Xemeneia del Vapor Busquets, esta situada en un costat de la plaça de Salvador Espriu de Terrassa.

Us passo la historia de Vapor Busquets :

• El Vapor Busquets es va construir el 1841 als jardins de la casa pairal de la família Busquets, concretament entre el carrer de la Vila Nova i el carreró de la Unió.
• L’Arquitecte va ser Antoni Pascual Carretero.
• El negoci va estar operatiu fins que a principis del segle XX, el vapor va quedar obsolet.
• Al 1907 la fàbrica va ser enrunada per construir-hi un projecte de l’arquitecte Lluís Muncunill, la nova seu de la Societat General d’Electricitat.

La Xemeneia del Vapor Busquets, te una alçària total, de 8 metres i de diàmetre a la base de 2,8 metres.

Té una base quadrada, amb cantonades motllurades i rematada per una motllura a la part superior. És l’únic testimoni de l’antiga Quadra Busquets, un dels primers vapors construïts a la ciutat.

De la demolició del vapor es va salvar la xemeneia que restà com a element singular en un costat de la plaça, això sí, escapçada l’any 1984 en no poder-la conservar sencera pel seu estat ruïnós.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Rebost del Comtat o Museu de l’Embotit de Besalú

El Rebost del Comtat o Museu de l’Embotit, esta situat en la Plaça de la Llibertat, 13 de Besalú.

Besalú és una vila molt visitada pel seu interès històric i arquitectònic.

Aquest petit museu a part de mostrar diferents objectes i estris relacionats amb el món de les empreses de la carn, permet a través de la seva botiga, degustar o comprar diferents productes de la comarca de la Garrotxa.

El Rebost del Comtat de Besalú, es va portar a terme, el desembre del 1995, gràcies a la col·lecció de Ramon Sala i Canadell.

Es tracta d’una exposició permanent d’estris per a l’elaboració de productes tradicionals.

També, hi ha una extensa col·lecció d’armes antigues, com armes de foc, navalles, espases,  ballestes, llances, que varen ser utilitzades pels avantpassats en aquestes contrades.

Hi ha una secció d’eines de fusta, com culleres i forquilles fetes a mà, típiques de la Garrotxa.

Ceràmica de l’època medieval i de l’època romana amb una col·lecció de ceràmica, fragments de vidre i monedes.

També, ceràmica de l’època eneolítica, acompanyada dels ossos polimentats que s’utilitzaven per a la seva decoració, i una col·lecció de pedres de moldre per fer farina.

En la botiga que hi ha dins el mateix recinte del Rebost, es pot degustar i comprat tot tipus d’embotits, formatges i altres productes de la Garrotxa.

El museu pertany a l’empresa de la família Sala de Castellfollit de la Roca, propietària també del Museu de l’Embotit de Castellfollit de la Roca. Tots dos museus es poden visitar de forma gratuïta.

Per saber del Museu de l’Embotit de Castellfollit de la Roca, podeu seguir aquest enllaç :

https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3156/

Quan visiteu l’antic comtat de Besalú, pont, carrers, església… no deixeu d’anar al Museu de l’Embotit, conegut com El Rebost del Comtat. !

 

Recull de dades : El Rebost del Comtat, Ajuntament de Besalú

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Arxiu Rasola

Balneari de Senillers de Lles

Com cada diumenge us presento dos articles

L’hotel-balneari de Senillers està situat al municipi de Lles, a la comarca de la Cerdanya.

Us passo la seva historia :

• El lloc ja es coneixia com a Sanillers l’any 1030.
• L’edifici es va construir l’any 1876.
• L’any 1946 la família Pascual va adquirir l’edifici i va decidir reformar-lo i ampliar-lo.
• L’arquitecte que va realitzar el projecte era el senyor Climent Maynés i Gaspar.
• A partir d’aquest moment l’edifici deixaria de ser un balneari i es convertiria en un hotel.
• Al cap d’unes dècades, concretament l’any 1993, l’edifici passà a mans de l’Institut Terapèutic Internacional de Catalunya, gestionat pel senyor Hug Coats i la senyora Nadya Coats.

L’edifici es va construir l’any 1876 amb materials de la zona com són pedres de granit o bé fusta de pi silvestre. En un origen recollia i servia les aigües que brollen de cinc fonts, amb característiques diferents: del Païdor, de la Muntanya i del Riu (alcalines-silicatades), dels Brians (sulfuroses) i del Ferro (sulfuroses i ferruginoses).

baixada a una de les fonts

La diversitat de minerals a les aigües el va convertir en pocs anys en un reclam per la societat catalana, i així va ser una destinació a l’estiu molt popular.

Es tracta d’un edifici situat a migdia, de planta baixa i quatre pisos, que es perllonga a l’oest en dos cossos i que té l’entrada per l’est, a través de dos porxos a dos nivells amb arcades. A llevant hi ha un edifici annex, format per dos petits cossos. La façana principal és coronada amb una coberta de dues vessants al centre (frontó amb tres obertures) i als laterals s’estén la coberta plana.

Anna Mª Bruguera Bellmunt 1991 – Generalitat de Catalunya

L’edifici va ser afectat per lesions de gran importància, com filtracions d’aigua provinents de la coberta i atac d’insectes a les bigues, i va tancar. Actualment esta de nou en funcionament i renovat com a : ECO-PARQUE & SPA TERMAL, us passo la seva web :

https://www.sanilles.com/copy-of-welcome

El Balneari de Senillers és un hotel-balneari del municipi de Lles de Cerdanya que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Anna Mª Bruguera Bellmunt 1991 – Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ermita de Sant Aniol d’Aguja de Montagut i Oix

Com cada diumenge us presento dos articles

L’Ermita de Sant Aniol d’Aguja és una església romànica del municipi de Montagut i Oix (Garrotxa). L’ermita, també és anomenada Sant Aniol d’Uja i Sant Aniol d’Aguges, és a la vora de la riera de Sant Aniol, que passa a prop del seu absis, i al fons de la vall d’Aguja.

Es pot arribar des de Sadernes, o des d’altres punts, si sou bons coneixedors dels senders d’aquesta zona.

Us passo la seva historia :

• És un edifici romànic del segle XI,
• Fins a 1936 hi havia un annex tardà a davant, amb coberta d’embigat de fusta, que es va enfonsar.
• Aquest espai forma ara un petit pati, al qual s’accedeix per una escala de pedra.
• La façana fou reconstruïda després de 1949 pels soldats que custodiaven la frontera.

És un temple de reduïdes dimensions, d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de poca alçada. Té un absis semicircular, decorat amb lesenes i arcs cecs típics del romànic llombard.

Absis

La porta, també modificada, és al centre i té un ull de bou a sobre. Al capdamunt de la façana hi ha un petit campanar de cadireta.

Per l’interior de l’ermita i també per l’exterior, a través d’una baixada amb graons i rampa, s’accedeix a una cripta. És una capella subterrània excavada a la roca, coneguda com la cova de l’Abat, dels murs de la qual brolla aigua que tenia, segons la tradició, propietats curatives per a molts mals.

Us passo mes dades sobre l’Ermita en l’enllaç amb Viquipèdia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Aniol_d’Aguja

L’Ermita de Sant Aniol es va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional el 1983.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola