Museu de Castellnou o Museu del Maquis de Bages (Bages)

El Museu de Castellnou esta situat en la Plaça de l’Església, s/n de Castellnou de Bages.

El museu de Castellnou o Museu del Maquis està instal·lat concretament  a la planta baixa del cos II de l’antiga casa rectoral.

El museu acull una exposició sobre la història local de Castellnou. L’exposició està dividida en vuit espais, disposats en plafons informatius, amb text i fotografies.

L’interior del museu és de planta rectangular amb una volta de canó apuntada.

Al mur interior hi ha una obertura que dóna al cementiri.

La volta presenta restes d’arremolinat i el terra és de gres modern.

Al fons de la sala hi ha un alçat de pedra.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Ciba

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Monument als Terrissers d’Esparreguera (Baix Llobregat)

El monument al Terrissers esta en la Plaça de Santa Eulàlia s/n d’Esparreguera.

Escultura de bronze sobre un pedestal de marbre de forma quadrangular, on es pot veure a un terrisser treballant al torn, amb diverses peces de terrissa al seu voltant.

L’autor d’aquesta obra es Ramon Cuello i va ser inaugurada l’any 2006.

Us passo la informació sobre el Museu de la Terrissa d’Esparraguera:

https://www.esparreguera.cat/actualitat/noticies/id/4116.html

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Genis de Rubí (Vallès Occidental)

L’Ermita de Sant Genis està situada en el Camp de Sant Genis de Rubí.

S’hi arriba per l’Av. de Castellbisbal, per la de Josep Pujol i carrer de la Muntanya.

Us passo la seva historia:

  • El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986). La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) -tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
  • Es troba a la finca de can Casanoves, la qual també es mencionada en un pergamí de l’any 1217 (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • L’any 1234 s’estableix la peça de terra dita “Tricella”, que estava cap el sud de les terres de Sant Genis. Existeixen diversos testimonis de deixes a l’ermita durant els segles XIV i XV (VILALTA, 1983).
  • El 1584, en una processó de rogatives s’esmenta la creu de can Casanoves (XERCAVINS, 1989).
  • El 1585 existia un ciri de Sant Genis que es venia per a construir un retaule per a l’esmentada capella, que es conserva, en part, al Museu de Rubí: al centre hi ha la crucifixió i als costats sengles escenes de la vida del Sant (VILALTA, 1983).
  • Es té notícia, recollida per J. Serra Rosselló, de la querella d’una parella de rubinencs que ballaven sardanes a la capella de Sant Genis, en l’aplec de l’any 1587, alternant aquests balls amb altres, dels que es té notícia des de l’any 1444, on en un d’ells es diu que es feu una capta pels “jutgles”, en la que es recolliren sis ous i nou diners (ARÍS, MARGENAT, 1983).
  • Dins la segona meitat del segle XVII, donat el dret d’asil de les esglésies, els veïns hi van portar caixes, fruita i altres objectes, arribant alguns, fins i tot, a dormir allà mateix.
  • Aquesta situació va provocar que l’any 1677, es mani sota pena de multa i excomunicació que tothom desallotgi l’ermita, prohibint al mossèn la celebració mentre no presenti l’ermita la deguda decència.
  • El segle XVII es parla de l’existència del càrrec de baciner i el 1713 es celebra aquí el matrimoni de Bernat Martí i Maria Balasch.
  • El 1739 es va fer la campana “Genisa”. El vuit d’agost de 1739 es va celebrar casament entre Magí Ambrós, hereu de can Xercavins i Victòria Santaeugènia. La núvia provinent de la casa paterna marxava a la capella sobre una mula tota ornada de cintes i picarols i amb tot el seguici familiar. Uns anaven muntats; altres a peu. El nuvi arribava de casa seva a cavall i al seu davant desfilava una enorme caravana de trabucaires tirant a l’aire. Després de la boda, fent gresca s’anava a la masia i es feia el dinar de bodes (VILALTA, 1983).
  • L’any 1786 fou visitada pel bisbe de Barcelona. S’hi celebraren casaments, particularment de la gent de can Casanoves, can Xercavins i de les masies veïnes. Durant la Guerra del Francès les tropes robaren la campana i saquejaren can Casanoves (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • Existeix una clàusula de l’arrendament de la carn dels anys 1799 i 1802 per la qual es podia dur menjar a l’aplec de Sant Genis (SERRA, 1961; 1983).
  • Del segle XIX, hi ha un document que prova l’autenticitat de les relíquies de l’ermita, però el reliquiari es perdé l’any 1936 L’aplec es celebrava el darrer diumenge d’agost i es conserven uns goigs al Museu de Rubí, provinents de cal Ximelis (VILALTA, 1983) i porten per títol “Goigs dels gloriosos Màrtyrs Sant Genís Escribà y Sant Genís Comediant, que es canten en la seva capella del terme de Rubí” (SERRA, 1961; 1983). Existeix una col·lecció de fotografies anteriors al deteriorament de la construcció (MORO, 1990). L’ermita pertany a la parròquia i només hi té dret el rector i no cap dels propietaris de l’entorn (SERRA, 1961; 1983)

Es troba a l’entrada d’un esperó amb parets molt verticals delimitat pels torrents de Ximelis i del Palau, els quals s’ajunten al de Serrafossar (MORO, 1990).

L’ermita és orientada d’E a O. La porta és a la paret S. Mesura en planta 12 x 6 m. L’entrada es feia per una porta lateral amb arc de mig punt. La coberta estava sostinguda per tres arcs faixons d’obra.

La paret occidental sostenia una espadanya (VILALTA, 1983).

Actualment es conserva el parament E, amb enormes esquerdes i molt obert, i part de la paret N amb tres contraforts. De la paret S gairebé no en resta rés i la porta dovellada va ser extreta per a ser integrada a la rectoria.

El presbiteri està separat de la nau per un graó i es conserva la pedra de base de l’ara d’altar (MORO, 1990). El material constructiu està format per elements provinents de les rieres properes, tret dels carreus dels angles (aprofitats d’una altra construcció) i de la porta (actualment a la rectoria) i una finestra darrera l’altar (SERRA, 1961; 1983)

La porta de la rectoria va ser recuperada de l’ermita de Sant Genis (TURU et alií, 2000).

Es trobava dins la propietat de can Casanoves encara que actualment pertany a can Xercavins. Prop de l’ermita F. Margenat va recuperar mitja roda de molí iberoromà (VILALTA, 1991).

Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

ART A L’HOSPITALET.

La Sireneta i el noi amb peix.

La Sireneta de terracota, exposició de 2010 de Valentí Julià al Barradas. Foto: Luis Bagán: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/12/31/la-sireneta-de-lhospitalet/

El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.

En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.

Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.

La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.

La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a la mà que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.

La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.

El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.

Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997

“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.

Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.

El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.

Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021

No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.

Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021

Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.

Ictíneo I Museu Marítim Barcelona

Aquesta rèplica de l’Ictíneo I està situada davant del Museu Marítim a Barcelona.

L’Ictíneo I fou un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol. Feia 7 metres de llarg, 2,5 d’amplada i 3,5 de profunditat i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. Va ser el primer vaixell a tenir doble buc. El buc interior era esfèric i tenia una capacitat de 7 m³ mentre que el buc exterior tenia forma de peix amb una secció el·líptica inspirada en el prototip de Wilhelm Bauer que navegà ja el 1851. Entre el buc interior i l’exterior hi havia tancs de flotació, un tanc que subministrava oxigen per a la respiració i il·luminació i un tanc d’hidrogen que alimentava una làmpada oxhídrica per il·luminar les profunditats marines. L’Ictíneo I tenia un propulsor pla d’aleta accionat per una tripulació de quatre homes.

La immersió s’aconseguia mitjançant una hèlix horitzontal que podia donar voltes en ambdós sentits i amb bombes de densitat i aire amb la finalitat d’assegurar l’estabilitat i flotació de l’enginy. L’Ictíneo I estava equipat amb un seguit d’eines específiques per a la pesca del corall, ja que aquest era l’objectiu inicial del projecte. El primer viatge del submarí tingué lloc el setembre de 1884 al port de Barcelona i el seu codi de registre era 164988DHRA.

Les primeres proves de l’Ictíneo van ser en privat, durant tot l’estiu, però la prova pública i per tant el primer viatge del primer submarí d’en Monturiol, tingué lloc el 1859 al port de Barcelona, davant d’un públic expectant. L’Ictíneo, el primer submarí civil amb finalitats no bèl·liques sinó d’exploració i recol·lecció, va fer 69 immersions en total, totes elles sense cap accident, ja que a diferència dels precursors i contemporanis de Monturiol, per aquest la seguretat dels tripulants era necessària. La primera immersió va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts.

L’èxit parcial del projecte suposà un gran entusiasme popular. No obstant això, no obtingué cap mena de suport governamental. En conseqüència, Monturiol escrigué una carta a la ciutadania animant una subscripció popular que assolí 300,000 pessetes de ciutadans de l’Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l’empresa La Navegación Submarina amb l’objectiu de desenvolupar l’Ictíneo II.

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero.

Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona.

Antic Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital de Barcelona. AGC

L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X. La majoria funcionaven gràcies a la cura de moltes dones

Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.

Pou a l’antic hospital de la Santa Seu. Foto: Ramon Solé.

Hem trobat algunes dades rellevants

Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:

L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.

1674, imatge de l’hospital Desvilar o de Santa Marta, del “Llibre de taula de l’Hospital”

Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.

En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]

L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).

Capella d’en Marcús al carrer Carders. AGC

A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]

Mare de Déu de la Guía a la Capella d’en Marcús. AGC.

A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.

Dos eren sota el Bisbat

L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]

Pica i plaça del canonge Colom al costat de l’antic hospital de la Santa Creu.

L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.

1674, imatge de l’hospital de Sant Macià

Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]

Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.

L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)

L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.

Hospital de Sant LLàtzer a la plaça del Pedró. AGC.

Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]

Part posterior de la capella de Sant LLàtzer. AGC.

Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.

Convent de Sant Agustí al carrer Hospital AGC.

Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.

El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.

L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).

Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata).

Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).

El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.

Mosaic al carrer Espolsa sacs

El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.

El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.

Santa Anna de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.

Autor: Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021

A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…

———————————————————————————————————————————–

[1] Espitia Molina, Mª Piedad (2012) “Un hospital laic a la ciutat de Barcelona en plena Edat Mitjana”. Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2012/11/un-hospital-laic-la-ciutat-de-barcelona.html?m=0

[2] Terreu, Miquel Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2020/06/lhospital-den-marcus.html

[3] Salmerón, Pilar (2015) “L’hospital del Canonge Colom: l’embrió de Santa Creu” Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau: https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/02/lhospital-del-canonge-colom-lembrio-de.html?m=0

[4]http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5396/CAT/hospital-d_en-vilar.htm

[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

De l’Antic Llunell al museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat. El paper d’en Lluís Layola.

Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.

Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.

Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé

Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.

L’església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida es va refer a finals del segle XVI, ja que l’anterior (de finals del segle XV) estava mal construïda i queia.

Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.

La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.

Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.

Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]

Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.

Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]

Façana de l’actual Museu d’Història de l’Hospitalet

Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.

Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.

L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.

Gravat de la “Casa Espanya” que es va trobar tant abandonat com l’edifici.

Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]

Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.

En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.

El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.

L’HOME DEL CARRO

Són quarts de vuit del matí.

El dia just s’esbadella.

L’home va damunt del carro

i la boira l’acompanya.

Els qui foren camps gemats,

ara són munts de deixalles,

blocs de ciment enlairats

occiren totes les prades.

L’home del carro dempeus,

té un xic trista la mirada,

recorda el temps que visqué

lluminoses matinades.

El seu carro és el darrer

dels estols que abans passaven

per anar a segar alfals

enveja de les maragdes.

Recorda els pins i la Font

de l’ermita solitària

amb la Verge camperola

Madona del Bell-Viatge.

El temps que no tornarà

el duu arrelat a l’ànima

i el fogar dels sentiments

s’arbora de vives flames.

Dins la boira del matí

el cavall tiba i avança

per un laberint de blocs

escampats com una taca.

L’home del carro es difon

engolit dins de la xarxa,

enyoradís de la pau

de les albades llunyanes.

1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021

A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú

———————————————————————————————————————————–

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66

[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.

[4] García-Carpintero, Àngels. “la fonts de l’ermita de Bellvitge” Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 203-207.

Cal Manso i els Femades, entre Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat

Cal Manso. Foto: AGC, 2021

Cal Manso és un mas que encara perdura a la Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà de Llobregat. El carrer Femades fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà.

Aquesta masia, construïda aproximadament cap al 1650, era en principi anomenada Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural.

Dels Femades, passà en una herència a Gaspar de Sabaté i continuà dins de la seva família fins que una hereva femenina, anomenada Felipa Juliol i Quevedo, casà amb Josep Manso, militar que donà a la casa el nom de Can Manso, instal·lant a la façana principal el seu escut d’armes.

A la façana es pot veure l’escut d’armes de Josep Manso. AGC, 2021.

Les històries del General Manso (Borredà, 1785 – Madrid, 1863) a la Guerra del francès i a les carlistes són fàcils de trobar a la xarxa. Només ens farem ressò de la seva gesta, cantada per Isidre Clopas, potser un tant exageradament, al costat de l’ermita de Bellvitge.

1956. Dibuix de Rafael Garric de l’ermita de Bellvitge.

“El teniente Manso, con un reducido destacamento de infantería de la compañía de indultados, unos cuarenta infantes y cuarenta caballos, salió de Martorell en la madrugada del día 15 de mayo de 1809.

Sabedor de que los franceses, con una escolta de treinta infantes e igual número de soldados de caballería, salían a recoger forrajes por las cercanías de Hospitalet, se ocultó en la ermita-santuario de Bellvitge.

Al amanecer, acometió por sorpresa a una fuerza enemiga procedente de Barcelona compuesta por cincuenta jinetes franceses y cincuenta infantes. En la escaramuza hizo treinta y cuatro prisioneros y se apoderó de treinta y seis caballos, así como del furgón, mulas y criados del general Duhesme”.[1]

El resto de la fuerza se dispersa abandonando a los heridos. El teniente Manso, prohibe a sus tropas que molestaran a los prisioneros (…) y los lleva al hospital de Martorell, donde personalmente ayudó a curarlos. El general francés Duhesme agradecerá su trato humanitario.

En 1844 la reina Isabel II li concedeix el títol de “Comte del Llobregat”.

En 1847, als 62 anys d’edat, es retira a la masia de la seva dona.

1923. Feines agrícoles a Can Manso.

Masia de cinc cossos. La seva coberta té terrat de rajola i teulada a quatre aigües. D’acord amb la seva data, es ressalta la planta noble del primer pis, construint l’entrada de la casa a aquesta alçada mitjançant una escala de doble tram. D’aquesta manera la porta d’entrada té també la funció de balconada. Can Manso és a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per una altra banda ens podem preguntar pels Femades, els propietaris inicials de la masia … què en sabem dels Femades?

Carrer Femades, entre Cornellà i L’Hospitalet, abans anomenat Carrer Angulo, a la Masia Museu Casa Serra.

A finals del segle XV trobem un Jaume Femades com a pagès propietari de Cornellà. Devia ser un ric propietari doncs l’any 1499 rep un deute de quinze lliures deixades a Pau Busera. Del següent Femades que trobem, Antoni, sabem que a inicis del segle XVI era casat amb Àngela, amb la que tingueren tres fills: Jaume, Antiga i Paula. El seu mas a l’Hospitalet era, llavors, al Torrent Gornal. A mitjans del mateix segle trobem a Pere Esquerrer (Ca l’Esquerrer és una altra masia que encara perdura), un jove casat amb Margarida Femades que habitaven en un mas al Prat “deçà de l’aigua”, mentre que Ferran Femades habita un mas al Prat “dellà de l’aigua”, és a dir a banda i banda del Llobregat.

Representació de 1715. Dibuix de Valentí Julià a “L’Hospitalet és escola”. Les cases més a l’esquerra són Casa Serra i, a l’altra banda, la de la Remunta, també denominada Can Angulo, a tocar de Cornellà.

Tornem a trobar un Jaume Femades, potser el fill de l’Antoni, casat amb Jaumeta, ambdós són pares de la Margarida i habiten el mas de Cornellà “deçà de l’aigua”, mentre que un altre Jaume Femades ho fa al mas del Torrent Gornal[2].

Probablement eren dos hereus, un del Jaume de Cornellà i l’altre de l’Antoni del Torrent Gornal En tot cas ja veiem com aquests primers pagesos propietaris de la Marina es van diversificant i creant vincles amb altres veïns.

Un altre edifici que prové de la família Femades és l’actual Masia Museu Casa Serra, antigament anomenat Can Femades.

És un edifici aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de paredat de pedra vista. La coberta és a quatre vessants de teula àrab.

L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d’art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.

Actual Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7 d’abril de 2021

Als nostres predecesors, especialment als treballadors i a les dones.

[1] Clopas Batlle, Isidro (1961) El invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia. Luchas Civiles de la primera mitad del siglo XIX. Barcelona. P. 20-21.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I. p. 361… 553 (vàries). L’H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

Per saber més sobre José Manso i Solà: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/12816/jose-manso-sola

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana de L’Hospitalet de Llobregat

L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.

Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.

Us passo la seva historia:

  • És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
  • Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
  • Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
  • Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
  • Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
  • Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
  • Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.

Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.

Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.

No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.

La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.

El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.

Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.

Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.

Creu de Terme.

També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.

Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Centre o barri vell de l’Hospitalet de Llobregat

Gaspar Coll i Rosell . 1986 / Generalitat de Calalunya

El Centre és un barri de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) que pertany al Districte I, juntament amb els de Sant Josep i Sanfeliu.

Zona centre

És un dels nuclis històrics de la ciuta, on hi ha l’Ajuntament, el Centre d’Activitats la Farga i part dels equipaments culturals: el Museu d’Història, can Sumarro, el Centre Cultural Barradas i d’altres.

Museu d’historia

Limita amb els barris de Sant Feliu i de Can Serra al nord, amb Bellvitge pel sud, amb Sant Josep a l’est, i amb el municipi de Cornellà de Llobregat a l’oest.

Museu,part de darrera, Carrer de Molinés

Us passo dades històriques dels edificis i espais més destacats de la part més antiga de l’Hospitalet de Llobregat :

  • Al segle XI s’esmentà l’heretat Torre Blanca, al costat de la qual es va construir un hospital que més endavant es diria l’Hospital de Provençana, tot a tocar del camí ral.
  • El petit nucli va anar creixent ràpidament al voltant de l’hospital i al segle XIV ja tenia cementiri propi.
  • Tot aquest procés culminà quan es va construir la primera església, el 1475, al mateix lloc que ocupa l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida, i aquell camí ral passà a convertir-se en carrer Major, assentament de botiguers i d’artesans, prop del Xipreret, on hi havia el patriciat urbà de la ciutat, que en aquell temps encara se’n deia Provençana o “la bandada de l’hospital” i més endavant la Pobla de l’Hospital.
  • Les cases més antigues del carrer Xipreret actualment són a la part nord, els números 78, 80 i 50. A la part sud en queda la núm. 59-61, totes del segle XVIII, encara que sobre una base anterior. Els números 33 i 57 hi ha dos exemples de modernisme i noucentisme, i una casa arabitzant al número 54, estil que es posà de moda arran de l’Exposició Internacional.
  • Conserva part d’un Via Crucis en ceràmica policromada.
carrer Xipreret amb carrer Major

La Rambla de Just Oliveras és un dels espais públics que més destaquen del barri i de tota la ciutat de l’Hospitalet.

Santa Eulàlia de Mérida destruida en 1937 durant la Guerra Civíl.

És punt d’encontre i una de les principals zones d’oci. El passeig creua el barri de nord a sud i s’hi pot trobar cinemes, terrasses, l’Auditori Barradas i l’Acollidora.

Edificis de La Atalaia i l’Harmonia

Altres espais del barri són el parc de Can Boixeres, coronat per un palauet del segle XVIII, la plaça de Lluís Companys, inaugurada l’any 1998 i al límit de la Rambla de Just Oliveras pel sud,

Palauet de can Boixeres

o també la plaça de l’Ajuntament, un dels principals escenaris dels grans esdeveniments ciutadans i de la festa major, que se celebra pels voltants de la revetlla de Sant Joan.

Museu de Historia de la ciutat

A l’entorn d’aquesta plaça es troba el Mercat del Centre, l’Església de Santa Eulàlia, el col·legi Tecla Sala i la Biblioteca can Sumarro,

Can Sumarro

així com el Museu d’Història, el carrer Major, i d’altres edificis senyes i vies principals de la història particular del barri i més general de la ciutat.

La Talaia

També es troben bona part dels edificis nobles que integren el patrimoni històric de la ciutat,

com la Talaia o l’edifici de l’Harmonia, integrats al carrer del Xipreret,

així com el centre comercial i centre d’activitats La Farga.

Dos carrers destacats de la zona antiga, són el carrer de Rosend Arus

i carrer de Sant Roc.

Actualment el conjunt de carrers del Centre s’ha modificat per la construcció d’edificis més moderns,

però us convido a fer un passeig pels carrers antics de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé