Creu Gran (original) de Terrassa (Vallès Occidental)

Creu de terme actual està  situada en la Plaça de la Creu Gran de Terrassa .

L’Original de la Creu Gran, està exposat al museu del castell de Vallparadís.

Història :

  • Correspon a la zona que separava els termes de Terrassa i Sant Pere en ple segle XVIII.
  • La creu original es troba a la seu central del Museu de Terrassa, situada al castell de Vallparadís, i és dels segles XIV-XV,
  • Mentre que la que es troba a la plaça de la Creu Gran n’és una reproducció de ciment.

És una creu molt ben tallada que se suposa que delimitava els termes de Terrassa i Sant Pere. Més endavant es va muntar sobre el basament d’una font de quatre dolls d’aigua amb abeurador circular. Els dolls estan decorats per cares de Medusa de ferro. La creu és d’estil gòtic, amb tendència a l’època del Renaixement. L’arbre és vuitavat i la iconografia del capitell presenta quatre figures atribuïdes a apòstols. A la creu hi ha el Crist i la Mare de Déu. Tota ella presenta un bon treball decoratiu que sembla una obra d’orfebreria. El fust és poligonal.

Us passo imatges de l’antiga Creu :

La Creu Gran és una creu de terme del centre de Terrassa, protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre o Torrota de Can Llopart de Subirats (Alt Penedès)

La Torre o Torrota de Can Llopart és situada  a munt de la carretera BV-2427, km 4,3 a 300 m al nord-oest de la masia de Can Llopart de la Costa.

Us passo dades històriques :

  • Fins ara hom no ha trobat cap document d’època medieval referent a aquesta torre, si bé cal associar-la al castell de Subirats, documentat de de l’any 917, i del qual la torre era punt de guaita i defensa.
  • Pere Giró i Romeu, Director de la Secció d’Arqueologia del Museu de Vilafranca del Penedès l’any 1968, va realitzar una sèrie de prospeccions inèdites aquell any, a la part baixa del turó, en el transcurs de les quals es van recollir, a nivell de superfície:

Fragments de ceràmica comuna ibèrica a torn.

La Base d’un vas de ceràmica comuna ibèrica a mà.

Fragments de pedra granítica, possiblement parts de molins.

L’equip que va confeccionar la Carta Arqueològica de l’Alt Penedès l’any 1990 no va poder documentar restes del període ibèric en tot el perímetre a peu del turó en superfície, si bé cal dir que els vessants N/NW i E són feixes ermes i abandonades, cobertes d’una espessa vegetació que feu impossible la prospecció. No se sap, per tant, si hi ha un establiment en vessant o dalt del turó, ni si es conserven més materials.

L’any 2006 aquest edifici està en fase de consolidació per reparar determinades esquerdes que afecten la seva estructura.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Colònia Vidal de Puig-reig (Berguedà)

La Colònia Vidal  s’arriba per la sortida 79 de la C-16, Puig-reig (sud) .

Us passo la seva historia:

  • El fundador de la Colònia Vidal va ser Ignasi Vidal i Balet juntament amb la seva família, els “Vidalets”.
  • L’any 1882 la família Vidal va comprar els terrenys necessaris per a la construcció de la Colònia.
  • La construcció d’aquesta va començar el 1892, a partir del projecte d’un dels seus propietaris, l’enginyer Vicenç Vidal i Casacuberta, però no es va acabar de construir fins a l’any 1901.
  • Ignasi Vidal va morir abans d’acabar les obres i va passar el relleu cap als seus dos fills.
  • La colònia va estar en funcionament 79 anys, des del 1901 fins que va tancar portes l’any 1980.

La Colònia Vidal, també coneguda com a Can Vidal, és una antiga colònia tèxtil concebuda com un nucli autosuficient, amb habitatges per als obrers, església, escola, etc. a la riba del riu Llobregat, en el municipi berguedà de Puig-reig inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Les colònies industrials van ser un dels trets característics de la Revolució Industrial de Catalunya. Actualment hi mostra el Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig.

La Colònia Vidal respon al model d’estructura completa de les colònies industrials. A més dels elements productius (la fàbrica, la turbina amb la corresponent resclosa i el canal, i altres edificis destinats a la producció industrial) i dels habitatges per als treballadors, compta també amb tots els serveis típics de les colònies: església, convent, escola, cine-teatre, cafè, etc.

Els habitatges de la colònia responen a unes tipologies diferents segons les necessitats: cases unifamiliars de dos pisos unides que formen carrers i blocs més o menys aïllats de tres pisos, amb diferents materials -com la pedra o el maó-.

Cap als anys 40 del segle XX, la colònia conegué una nova etapa constructiva: s’edificà l’església de la Puríssima Concepció en un estil neomedievalista, la Torre de l’amo, la del director i alguns carrers de cases més.

Per a més informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Col%C3%B2nia_Vidal

Es pot fer una visita guiada a diferents espais de l’antiga fabrica.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Museu de Castellnou o Museu del Maquis de Bages (Bages)

El Museu de Castellnou esta situat en la Plaça de l’Església, s/n de Castellnou de Bages.

El museu de Castellnou o Museu del Maquis està instal·lat concretament  a la planta baixa del cos II de l’antiga casa rectoral.

El museu acull una exposició sobre la història local de Castellnou. L’exposició està dividida en vuit espais, disposats en plafons informatius, amb text i fotografies.

L’interior del museu és de planta rectangular amb una volta de canó apuntada.

Al mur interior hi ha una obertura que dóna al cementiri.

La volta presenta restes d’arremolinat i el terra és de gres modern.

Al fons de la sala hi ha un alçat de pedra.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Ciba

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Monument als Terrissers d’Esparreguera (Baix Llobregat)

El monument al Terrissers esta en la Plaça de Santa Eulàlia s/n d’Esparreguera.

Escultura de bronze sobre un pedestal de marbre de forma quadrangular, on es pot veure a un terrisser treballant al torn, amb diverses peces de terrissa al seu voltant.

L’autor d’aquesta obra es Ramon Cuello i va ser inaugurada l’any 2006.

Us passo la informació sobre el Museu de la Terrissa d’Esparraguera:

https://www.esparreguera.cat/actualitat/noticies/id/4116.html

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Genis de Rubí (Vallès Occidental)

L’Ermita de Sant Genis està situada en el Camp de Sant Genis de Rubí.

S’hi arriba per l’Av. de Castellbisbal, per la de Josep Pujol i carrer de la Muntanya.

Us passo la seva historia:

  • El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986). La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) -tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
  • Es troba a la finca de can Casanoves, la qual també es mencionada en un pergamí de l’any 1217 (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • L’any 1234 s’estableix la peça de terra dita “Tricella”, que estava cap el sud de les terres de Sant Genis. Existeixen diversos testimonis de deixes a l’ermita durant els segles XIV i XV (VILALTA, 1983).
  • El 1584, en una processó de rogatives s’esmenta la creu de can Casanoves (XERCAVINS, 1989).
  • El 1585 existia un ciri de Sant Genis que es venia per a construir un retaule per a l’esmentada capella, que es conserva, en part, al Museu de Rubí: al centre hi ha la crucifixió i als costats sengles escenes de la vida del Sant (VILALTA, 1983).
  • Es té notícia, recollida per J. Serra Rosselló, de la querella d’una parella de rubinencs que ballaven sardanes a la capella de Sant Genis, en l’aplec de l’any 1587, alternant aquests balls amb altres, dels que es té notícia des de l’any 1444, on en un d’ells es diu que es feu una capta pels “jutgles”, en la que es recolliren sis ous i nou diners (ARÍS, MARGENAT, 1983).
  • Dins la segona meitat del segle XVII, donat el dret d’asil de les esglésies, els veïns hi van portar caixes, fruita i altres objectes, arribant alguns, fins i tot, a dormir allà mateix.
  • Aquesta situació va provocar que l’any 1677, es mani sota pena de multa i excomunicació que tothom desallotgi l’ermita, prohibint al mossèn la celebració mentre no presenti l’ermita la deguda decència.
  • El segle XVII es parla de l’existència del càrrec de baciner i el 1713 es celebra aquí el matrimoni de Bernat Martí i Maria Balasch.
  • El 1739 es va fer la campana “Genisa”. El vuit d’agost de 1739 es va celebrar casament entre Magí Ambrós, hereu de can Xercavins i Victòria Santaeugènia. La núvia provinent de la casa paterna marxava a la capella sobre una mula tota ornada de cintes i picarols i amb tot el seguici familiar. Uns anaven muntats; altres a peu. El nuvi arribava de casa seva a cavall i al seu davant desfilava una enorme caravana de trabucaires tirant a l’aire. Després de la boda, fent gresca s’anava a la masia i es feia el dinar de bodes (VILALTA, 1983).
  • L’any 1786 fou visitada pel bisbe de Barcelona. S’hi celebraren casaments, particularment de la gent de can Casanoves, can Xercavins i de les masies veïnes. Durant la Guerra del Francès les tropes robaren la campana i saquejaren can Casanoves (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • Existeix una clàusula de l’arrendament de la carn dels anys 1799 i 1802 per la qual es podia dur menjar a l’aplec de Sant Genis (SERRA, 1961; 1983).
  • Del segle XIX, hi ha un document que prova l’autenticitat de les relíquies de l’ermita, però el reliquiari es perdé l’any 1936 L’aplec es celebrava el darrer diumenge d’agost i es conserven uns goigs al Museu de Rubí, provinents de cal Ximelis (VILALTA, 1983) i porten per títol “Goigs dels gloriosos Màrtyrs Sant Genís Escribà y Sant Genís Comediant, que es canten en la seva capella del terme de Rubí” (SERRA, 1961; 1983). Existeix una col·lecció de fotografies anteriors al deteriorament de la construcció (MORO, 1990). L’ermita pertany a la parròquia i només hi té dret el rector i no cap dels propietaris de l’entorn (SERRA, 1961; 1983)

Es troba a l’entrada d’un esperó amb parets molt verticals delimitat pels torrents de Ximelis i del Palau, els quals s’ajunten al de Serrafossar (MORO, 1990).

L’ermita és orientada d’E a O. La porta és a la paret S. Mesura en planta 12 x 6 m. L’entrada es feia per una porta lateral amb arc de mig punt. La coberta estava sostinguda per tres arcs faixons d’obra.

La paret occidental sostenia una espadanya (VILALTA, 1983).

Actualment es conserva el parament E, amb enormes esquerdes i molt obert, i part de la paret N amb tres contraforts. De la paret S gairebé no en resta rés i la porta dovellada va ser extreta per a ser integrada a la rectoria.

El presbiteri està separat de la nau per un graó i es conserva la pedra de base de l’ara d’altar (MORO, 1990). El material constructiu està format per elements provinents de les rieres properes, tret dels carreus dels angles (aprofitats d’una altra construcció) i de la porta (actualment a la rectoria) i una finestra darrera l’altar (SERRA, 1961; 1983)

La porta de la rectoria va ser recuperada de l’ermita de Sant Genis (TURU et alií, 2000).

Es trobava dins la propietat de can Casanoves encara que actualment pertany a can Xercavins. Prop de l’ermita F. Margenat va recuperar mitja roda de molí iberoromà (VILALTA, 1991).

Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

ART A L’HOSPITALET.

La Sireneta i el noi amb peix.

La Sireneta de terracota, exposició de 2010 de Valentí Julià al Barradas. Foto: Luis Bagán: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/12/31/la-sireneta-de-lhospitalet/

El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.

En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.

Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.

La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.

La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a la mà que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.

La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.

El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.

Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997

“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.

Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.

El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.

Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021

No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.

Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021

Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.

Ictíneo I Museu Marítim Barcelona

Aquesta rèplica de l’Ictíneo I està situada davant del Museu Marítim a Barcelona.

L’Ictíneo I fou un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol. Feia 7 metres de llarg, 2,5 d’amplada i 3,5 de profunditat i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. Va ser el primer vaixell a tenir doble buc. El buc interior era esfèric i tenia una capacitat de 7 m³ mentre que el buc exterior tenia forma de peix amb una secció el·líptica inspirada en el prototip de Wilhelm Bauer que navegà ja el 1851. Entre el buc interior i l’exterior hi havia tancs de flotació, un tanc que subministrava oxigen per a la respiració i il·luminació i un tanc d’hidrogen que alimentava una làmpada oxhídrica per il·luminar les profunditats marines. L’Ictíneo I tenia un propulsor pla d’aleta accionat per una tripulació de quatre homes.

La immersió s’aconseguia mitjançant una hèlix horitzontal que podia donar voltes en ambdós sentits i amb bombes de densitat i aire amb la finalitat d’assegurar l’estabilitat i flotació de l’enginy. L’Ictíneo I estava equipat amb un seguit d’eines específiques per a la pesca del corall, ja que aquest era l’objectiu inicial del projecte. El primer viatge del submarí tingué lloc el setembre de 1884 al port de Barcelona i el seu codi de registre era 164988DHRA.

Les primeres proves de l’Ictíneo van ser en privat, durant tot l’estiu, però la prova pública i per tant el primer viatge del primer submarí d’en Monturiol, tingué lloc el 1859 al port de Barcelona, davant d’un públic expectant. L’Ictíneo, el primer submarí civil amb finalitats no bèl·liques sinó d’exploració i recol·lecció, va fer 69 immersions en total, totes elles sense cap accident, ja que a diferència dels precursors i contemporanis de Monturiol, per aquest la seguretat dels tripulants era necessària. La primera immersió va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts.

L’èxit parcial del projecte suposà un gran entusiasme popular. No obstant això, no obtingué cap mena de suport governamental. En conseqüència, Monturiol escrigué una carta a la ciutadania animant una subscripció popular que assolí 300,000 pessetes de ciutadans de l’Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l’empresa La Navegación Submarina amb l’objectiu de desenvolupar l’Ictíneo II.

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero.

Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona.

Antic Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital de Barcelona. AGC

L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X. La majoria funcionaven gràcies a la cura de moltes dones

Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.

Pou a l’antic hospital de la Santa Seu. Foto: Ramon Solé.

Hem trobat algunes dades rellevants

Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:

L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.

1674, imatge de l’hospital Desvilar o de Santa Marta, del “Llibre de taula de l’Hospital”

Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.

En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]

L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).

Capella d’en Marcús al carrer Carders. AGC

A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]

Mare de Déu de la Guía a la Capella d’en Marcús. AGC.

A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.

Dos eren sota el Bisbat

L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]

Pica i plaça del canonge Colom al costat de l’antic hospital de la Santa Creu.

L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.

1674, imatge de l’hospital de Sant Macià

Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]

Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.

L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)

L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.

Hospital de Sant LLàtzer a la plaça del Pedró. AGC.

Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]

Part posterior de la capella de Sant LLàtzer. AGC.

Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.

Convent de Sant Agustí al carrer Hospital AGC.

Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.

El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.

L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).

Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata).

Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).

El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.

Mosaic al carrer Espolsa sacs

El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.

El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.

Santa Anna de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.

Autor: Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021

A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…

———————————————————————————————————————————–

[1] Espitia Molina, Mª Piedad (2012) “Un hospital laic a la ciutat de Barcelona en plena Edat Mitjana”. Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2012/11/un-hospital-laic-la-ciutat-de-barcelona.html?m=0

[2] Terreu, Miquel Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2020/06/lhospital-den-marcus.html

[3] Salmerón, Pilar (2015) “L’hospital del Canonge Colom: l’embrió de Santa Creu” Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau: https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/02/lhospital-del-canonge-colom-lembrio-de.html?m=0

[4]http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5396/CAT/hospital-d_en-vilar.htm

[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

De l’Antic Llunell al museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat. El paper d’en Lluís Layola.

Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.

Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.

Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé

Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.

L’església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida es va refer a finals del segle XVI, ja que l’anterior (de finals del segle XV) estava mal construïda i queia.

Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.

La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.

Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.

Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]

Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.

Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]

Façana de l’actual Museu d’Història de l’Hospitalet

Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.

Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.

L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.

Gravat de la “Casa Espanya” que es va trobar tant abandonat com l’edifici.

Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]

Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.

En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.

El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.

L’HOME DEL CARRO

Són quarts de vuit del matí.

El dia just s’esbadella.

L’home va damunt del carro

i la boira l’acompanya.

Els qui foren camps gemats,

ara són munts de deixalles,

blocs de ciment enlairats

occiren totes les prades.

L’home del carro dempeus,

té un xic trista la mirada,

recorda el temps que visqué

lluminoses matinades.

El seu carro és el darrer

dels estols que abans passaven

per anar a segar alfals

enveja de les maragdes.

Recorda els pins i la Font

de l’ermita solitària

amb la Verge camperola

Madona del Bell-Viatge.

El temps que no tornarà

el duu arrelat a l’ànima

i el fogar dels sentiments

s’arbora de vives flames.

Dins la boira del matí

el cavall tiba i avança

per un laberint de blocs

escampats com una taca.

L’home del carro es difon

engolit dins de la xarxa,

enyoradís de la pau

de les albades llunyanes.

1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021

A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú

———————————————————————————————————————————–

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66

[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.

[4] García-Carpintero, Àngels. “la fonts de l’ermita de Bellvitge” Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 203-207.