Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona.

Antic Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital de Barcelona. AGC

L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X. La majoria funcionaven gràcies a la cura de moltes dones

Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.

Pou a l’antic hospital de la Santa Seu. Foto: Ramon Solé.

Hem trobat algunes dades rellevants

Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:

L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.

1674, imatge de l’hospital Desvilar o de Santa Marta, del “Llibre de taula de l’Hospital”

Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.

En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]

L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).

Capella d’en Marcús al carrer Carders. AGC

A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]

Mare de Déu de la Guía a la Capella d’en Marcús. AGC.

A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.

Dos eren sota el Bisbat

L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]

Pica i plaça del canonge Colom al costat de l’antic hospital de la Santa Creu.

L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.

1674, imatge de l’hospital de Sant Macià

Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]

Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.

L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)

L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.

Hospital de Sant LLàtzer a la plaça del Pedró. AGC.

Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]

Part posterior de la capella de Sant LLàtzer. AGC.

Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.

Convent de Sant Agustí al carrer Hospital AGC.

Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.

El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.

L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).

Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata).

Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).

El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.

Mosaic al carrer Espolsa sacs

El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.

El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.

Santa Anna de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.

Autor: Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021

A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…

———————————————————————————————————————————–

[1] Espitia Molina, Mª Piedad (2012) “Un hospital laic a la ciutat de Barcelona en plena Edat Mitjana”. Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2012/11/un-hospital-laic-la-ciutat-de-barcelona.html?m=0

[2] Terreu, Miquel Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2020/06/lhospital-den-marcus.html

[3] Salmerón, Pilar (2015) “L’hospital del Canonge Colom: l’embrió de Santa Creu” Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau: https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/02/lhospital-del-canonge-colom-lembrio-de.html?m=0

[4]http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5396/CAT/hospital-d_en-vilar.htm

[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

De l’Antic Llunell al museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat. El paper d’en Lluís Layola.

Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.

Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.

Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé

Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.

L’església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida es va refer a finals del segle XVI, ja que l’anterior (de finals del segle XV) estava mal construïda i queia.

Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.

La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.

Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.

Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]

Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.

Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]

Façana de l’actual Museu d’Història de l’Hospitalet

Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.

Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.

L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.

Gravat de la “Casa Espanya” que es va trobar tant abandonat com l’edifici.

Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]

Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.

En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.

El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.

L’HOME DEL CARRO

Són quarts de vuit del matí.

El dia just s’esbadella.

L’home va damunt del carro

i la boira l’acompanya.

Els qui foren camps gemats,

ara són munts de deixalles,

blocs de ciment enlairats

occiren totes les prades.

L’home del carro dempeus,

té un xic trista la mirada,

recorda el temps que visqué

lluminoses matinades.

El seu carro és el darrer

dels estols que abans passaven

per anar a segar alfals

enveja de les maragdes.

Recorda els pins i la Font

de l’ermita solitària

amb la Verge camperola

Madona del Bell-Viatge.

El temps que no tornarà

el duu arrelat a l’ànima

i el fogar dels sentiments

s’arbora de vives flames.

Dins la boira del matí

el cavall tiba i avança

per un laberint de blocs

escampats com una taca.

L’home del carro es difon

engolit dins de la xarxa,

enyoradís de la pau

de les albades llunyanes.

1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021

A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú

———————————————————————————————————————————–

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66

[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.

[4] García-Carpintero, Àngels. “la fonts de l’ermita de Bellvitge” Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 203-207.

Cal Manso i els Femades, entre Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat

Cal Manso. Foto: AGC, 2021

Cal Manso és un mas que encara perdura a la Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà de Llobregat. El carrer Femades fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà.

Aquesta masia, construïda aproximadament cap al 1650, era en principi anomenada Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural.

Dels Femades, passà en una herència a Gaspar de Sabaté i continuà dins de la seva família fins que una hereva femenina, anomenada Felipa Juliol i Quevedo, casà amb Josep Manso, militar que donà a la casa el nom de Can Manso, instal·lant a la façana principal el seu escut d’armes.

A la façana es pot veure l’escut d’armes de Josep Manso. AGC, 2021.

Les històries del General Manso (Borredà, 1785 – Madrid, 1863) a la Guerra del francès i a les carlistes són fàcils de trobar a la xarxa. Només ens farem ressò de la seva gesta, cantada per Isidre Clopas, potser un tant exageradament, al costat de l’ermita de Bellvitge.

1956. Dibuix de Rafael Garric de l’ermita de Bellvitge.

“El teniente Manso, con un reducido destacamento de infantería de la compañía de indultados, unos cuarenta infantes y cuarenta caballos, salió de Martorell en la madrugada del día 15 de mayo de 1809.

Sabedor de que los franceses, con una escolta de treinta infantes e igual número de soldados de caballería, salían a recoger forrajes por las cercanías de Hospitalet, se ocultó en la ermita-santuario de Bellvitge.

Al amanecer, acometió por sorpresa a una fuerza enemiga procedente de Barcelona compuesta por cincuenta jinetes franceses y cincuenta infantes. En la escaramuza hizo treinta y cuatro prisioneros y se apoderó de treinta y seis caballos, así como del furgón, mulas y criados del general Duhesme”.[1]

El resto de la fuerza se dispersa abandonando a los heridos. El teniente Manso, prohibe a sus tropas que molestaran a los prisioneros (…) y los lleva al hospital de Martorell, donde personalmente ayudó a curarlos. El general francés Duhesme agradecerá su trato humanitario.

En 1844 la reina Isabel II li concedeix el títol de “Comte del Llobregat”.

En 1847, als 62 anys d’edat, es retira a la masia de la seva dona.

1923. Feines agrícoles a Can Manso.

Masia de cinc cossos. La seva coberta té terrat de rajola i teulada a quatre aigües. D’acord amb la seva data, es ressalta la planta noble del primer pis, construint l’entrada de la casa a aquesta alçada mitjançant una escala de doble tram. D’aquesta manera la porta d’entrada té també la funció de balconada. Can Manso és a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per una altra banda ens podem preguntar pels Femades, els propietaris inicials de la masia … què en sabem dels Femades?

Carrer Femades, entre Cornellà i L’Hospitalet, abans anomenat Carrer Angulo, a la Masia Museu Casa Serra.

A finals del segle XV trobem un Jaume Femades com a pagès propietari de Cornellà. Devia ser un ric propietari doncs l’any 1499 rep un deute de quinze lliures deixades a Pau Busera. Del següent Femades que trobem, Antoni, sabem que a inicis del segle XVI era casat amb Àngela, amb la que tingueren tres fills: Jaume, Antiga i Paula. El seu mas a l’Hospitalet era, llavors, al Torrent Gornal. A mitjans del mateix segle trobem a Pere Esquerrer (Ca l’Esquerrer és una altra masia que encara perdura), un jove casat amb Margarida Femades que habitaven en un mas al Prat “deçà de l’aigua”, mentre que Ferran Femades habita un mas al Prat “dellà de l’aigua”, és a dir a banda i banda del Llobregat.

Representació de 1715. Dibuix de Valentí Julià a “L’Hospitalet és escola”. Les cases més a l’esquerra són Casa Serra i, a l’altra banda, la de la Remunta, també denominada Can Angulo, a tocar de Cornellà.

Tornem a trobar un Jaume Femades, potser el fill de l’Antoni, casat amb Jaumeta, ambdós són pares de la Margarida i habiten el mas de Cornellà “deçà de l’aigua”, mentre que un altre Jaume Femades ho fa al mas del Torrent Gornal[2].

Probablement eren dos hereus, un del Jaume de Cornellà i l’altre de l’Antoni del Torrent Gornal En tot cas ja veiem com aquests primers pagesos propietaris de la Marina es van diversificant i creant vincles amb altres veïns.

Un altre edifici que prové de la família Femades és l’actual Masia Museu Casa Serra, antigament anomenat Can Femades.

És un edifici aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de paredat de pedra vista. La coberta és a quatre vessants de teula àrab.

L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d’art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.

Actual Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7 d’abril de 2021

Als nostres predecesors, especialment als treballadors i a les dones.

[1] Clopas Batlle, Isidro (1961) El invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia. Luchas Civiles de la primera mitad del siglo XIX. Barcelona. P. 20-21.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I. p. 361… 553 (vàries). L’H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

Per saber més sobre José Manso i Solà: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/12816/jose-manso-sola

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana de L’Hospitalet de Llobregat

L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.

Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.

Us passo la seva historia:

  • És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
  • Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
  • Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
  • Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
  • Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
  • Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
  • Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.

Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.

Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.

No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.

La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.

El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.

Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.

Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.

Creu de Terme.

També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.

Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Centre o barri vell de l’Hospitalet de Llobregat

Gaspar Coll i Rosell . 1986 / Generalitat de Calalunya

El Centre és un barri de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) que pertany al Districte I, juntament amb els de Sant Josep i Sanfeliu.

Zona centre

És un dels nuclis històrics de la ciuta, on hi ha l’Ajuntament, el Centre d’Activitats la Farga i part dels equipaments culturals: el Museu d’Història, can Sumarro, el Centre Cultural Barradas i d’altres.

Museu d’historia

Limita amb els barris de Sant Feliu i de Can Serra al nord, amb Bellvitge pel sud, amb Sant Josep a l’est, i amb el municipi de Cornellà de Llobregat a l’oest.

Museu,part de darrera, Carrer de Molinés

Us passo dades històriques dels edificis i espais més destacats de la part més antiga de l’Hospitalet de Llobregat :

  • Al segle XI s’esmentà l’heretat Torre Blanca, al costat de la qual es va construir un hospital que més endavant es diria l’Hospital de Provençana, tot a tocar del camí ral.
  • El petit nucli va anar creixent ràpidament al voltant de l’hospital i al segle XIV ja tenia cementiri propi.
  • Tot aquest procés culminà quan es va construir la primera església, el 1475, al mateix lloc que ocupa l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida, i aquell camí ral passà a convertir-se en carrer Major, assentament de botiguers i d’artesans, prop del Xipreret, on hi havia el patriciat urbà de la ciutat, que en aquell temps encara se’n deia Provençana o “la bandada de l’hospital” i més endavant la Pobla de l’Hospital.
  • Les cases més antigues del carrer Xipreret actualment són a la part nord, els números 78, 80 i 50. A la part sud en queda la núm. 59-61, totes del segle XVIII, encara que sobre una base anterior. Els números 33 i 57 hi ha dos exemples de modernisme i noucentisme, i una casa arabitzant al número 54, estil que es posà de moda arran de l’Exposició Internacional.
  • Conserva part d’un Via Crucis en ceràmica policromada.
carrer Xipreret amb carrer Major

La Rambla de Just Oliveras és un dels espais públics que més destaquen del barri i de tota la ciutat de l’Hospitalet.

Santa Eulàlia de Mérida destruida en 1937 durant la Guerra Civíl.

És punt d’encontre i una de les principals zones d’oci. El passeig creua el barri de nord a sud i s’hi pot trobar cinemes, terrasses, l’Auditori Barradas i l’Acollidora.

Edificis de La Atalaia i l’Harmonia

Altres espais del barri són el parc de Can Boixeres, coronat per un palauet del segle XVIII, la plaça de Lluís Companys, inaugurada l’any 1998 i al límit de la Rambla de Just Oliveras pel sud,

Palauet de can Boixeres

o també la plaça de l’Ajuntament, un dels principals escenaris dels grans esdeveniments ciutadans i de la festa major, que se celebra pels voltants de la revetlla de Sant Joan.

Museu de Historia de la ciutat

A l’entorn d’aquesta plaça es troba el Mercat del Centre, l’Església de Santa Eulàlia, el col·legi Tecla Sala i la Biblioteca can Sumarro,

Can Sumarro

així com el Museu d’Història, el carrer Major, i d’altres edificis senyes i vies principals de la història particular del barri i més general de la ciutat.

La Talaia

També es troben bona part dels edificis nobles que integren el patrimoni històric de la ciutat,

com la Talaia o l’edifici de l’Harmonia, integrats al carrer del Xipreret,

així com el centre comercial i centre d’activitats La Farga.

Dos carrers destacats de la zona antiga, són el carrer de Rosend Arus

i carrer de Sant Roc.

Actualment el conjunt de carrers del Centre s’ha modificat per la construcció d’edificis més moderns,

però us convido a fer un passeig pels carrers antics de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé

Museu i Molí Paperer de Capellades

Avui us presento dos articles

El Museu i Molí paperer esta situat en el carrer de Pau Casals, 10 de Capellades.

Era l’antic molí paperer del segle XVIII, anomenat “Molí de la Vila”, situat al costat de la “Bassa”,

que recollia la font natural amb un cabal de 12 milions de litres diaris,

utilitzats com a energia per al funcionament dels 16 molins paperers que treballaven en aquesta zona.

Us passo la seva historia :

  • A principis de segle XX, el Molí encara quedava fora de la vila.
  • L’any 1961, sota el patronatge d’un grup d’industrials paperers, fou inaugurat el Museu a la Vila de Capellades.
  • A partir de 1982 s’integra a la Xarxa de Museus Comarcals i es vincula al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya impulsat per la Generalitat de Catalunya.
  • Abans del museu l’edifici havia albergat anteriorment 2 escoles públiques i part de la col·lecció de l’Abric Romaní.

És un edifici amb una superfície de 2.200 m2 i consta de quatre plantes i soterrani.

Té l’estructura típica dels edificis coneguts com a “molí paperer”, amb base rectangular i plantes altes calades de finestretes que deixaven pas a l’aire que eixugava l’estesa del paper mullat, eixit de la tina i escorregut a la premsa.

El museu compta amb una sala d’exposició permanent sobre el paper

Jordi Contijoch Boada- Generalitat de Catalunya

i els sistemes d’impressió on es ressegueixen els vincles d’una història que va en paral·lel.

Molí Paperer de Capellades, està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Capellades i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasol

Ferrocarril Turístic de la Pobla de Lillet

Com cada Diumenge us presento dos articles

El Ferrocarril Turístic de l’Alt Llobregat o ferrocarril de la Pobla de Lillet a Castellar de n’Hug és una línia de ferrocarril per on circula un tren turístic, que es va posar en servei l’1 de juliol de 2005 sota la marca Tren del Ciment, gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Constituí un nou tipus de línia fins aquell moment inèdita a Catalunya, nascut sobre el que havia estat l’antiga línia de Guardiola de Berguedà a Castellar de n’Hug, en ample de via de 600 mm.

El traçat enllaça l’estació de La Pobla de Lillet, situada als afores d’aquesta població al peu de la carretera de Guardiola, amb la zona del Clot del Moro, on hi havia la fàbrica de Ciment Asland i ja al terme municipal de Castellar de n’Hug.

El traçat, de 3,5 km, s’inicia a l’estació de La Pobla, on hi ha una exposició de locomotores i vehicles de transport, passant tot seguit un túnel. A continuació, la línia voreja la muntanya per un camí formigonat compartit amb vehicles. El traçat s’endinsa entre les cases del poble, sense deixar mai el traçat tipus “tramvia” i s’arriba al baixador de La Pobla Centre.

La via segueix el seu camí sortint del nucli i passant ben aviat per un pont metàl·lic sobre el riu Llobregat. Vorejant una fàbrica de cartró i alguna trinxera s’arriba a l’estació dels Jardins Artigas.

A partir d’aquí, la via torna a recolzar-se sobre balast i amb sinuós traçat s’arriba al Clot del Moro, en el terme municipal de Castellar de n’Hug, on hi ha el Museu del Ciment Asland.

 

Recull de la informació : Viquipèdia – Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Museu d’Arqueologia de Catalunya – MAC de Barcelona

Avui us presento dos articles

El Museu d’Arqueologia de Catalunya, està situat en el Passeig de Santa Madrona, 39-41, al Parc de Montjuïc de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1879, l’Estat crea el Museu Provincial d’Antiguitats a la capella de Santa Àgata.
  • A partir de 1882 es crea al parc de la Ciutadella, per iniciativa municipal, un seguit d’instal·lacions museístiques, fins a la fundació.
  • L’any 1915, del Museu d’Art i del Museu d’Arqueologia a l’antic arsenal de la Ciutadella (actual Parlament de Catalunya).
  • El 1932, la Generalitat republicana funda el nou Museu d’Arqueologia de Catalunya a l’edifici on es troba actualment, el Palau d’Arts Gràfiques, un pavelló d’inspiració renaixentista de l’Exposició Universal del 1929, que s’inaugurà el 1935 amb Pere Bosch Gimpera com a director.
  • Després de la Guerra Civil l’any 1939, la gestió del Museu es transfereix a la Diputació de Barcelona, anomenant-se Museu Arqueològic de Barcelona.
  • La seu barcelonina del Museu d’Arqueologia de Catalunya ocupa l’anomenat Palau de les arts Gràfiques de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, construït entre 1927 i 1929, sota projecte de l’arquitecte Pelagi Martínez i Paricio, que comptà amb la col•laboració de Raimon Duran i Reynals.
  • El 1995, la Diputació va transferir la gestió del museu a la Generalitat de Catalunya i va passar a formar part del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

El palau és un edifici de planta aproximadament triangular, que s’organitza al voltant d’un nucli hexagonal cobert amb una cúpula. Els dos braços del triangle que flanquegen la façana principal tenen al davant unes lògies amb arcs de mig punt sostinguts per columnes toscanes.

L’estructura i fesomia originària de l’immoble ha sofert nombroses modificacions d’ençà de la seva conversió en museu, l’any 1932. La principal de les reformes fou la projectada per l’arquitecte Josep Llinàs, durant els anys 80 del segle XX.

Actualment, el museu va iniciar un important procés de reforma de l’edifici, amb l’objectiu de recuperar i fer valdre la seva fesomia original i, alhora, adequar-lo a les necessitats i exigències d’un museu modern.

Si voleu molta mes informació, podeu consultar a l’enllaç que es adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_d%27Arqueologia_de_Catalunya_(Barcelona)

 

Recull de dades : Museu d’Arqueologia de Catalunya

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – 1ª Part#

La casa Alegre de Sagrera esta situada en el carrer  de la Font Vella, 29 -31 de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • La família Sagrera, de procedència pagesa, va emigrar a Terrassa a finals del segle XVIII. Amb els anys es va convertir en una dels llinatges més benestants de la vila de Terrassa.
  • El 1768 Anton Sagrera i Casanoves va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella.
  • Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacant de la Guerra de la Independència i alcalde (1820-1823) va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a inicis del segle XIX, la seva residència.
  • Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.
  • A finals del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l’industrial tèxtil vinculat a l’oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella.
  • El 1911 es va decidir reformar segons un model eclèctic modernista d’habitatge de burgesia industrial de l’època. L’arquitecte municipal Melcior Vinyals Muñoz es va encarregar d’aquesta reforma, que és la que es conserva actualment.
  • La família Alegre de Sagrera es van emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l’immoble.
  • Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. En aquell moment es van veure afectats per la crisi del tèxtil que va provocar el tancament de la seva empresa, la “Tarrasa Industrial” situada en la carretera de Montcada.
  • El 1973 va ser adquirida per l’Ajuntament de Terrassa amb l’ajuda de la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

A partir de 1973, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic, com a casa – museu,

desenvolupa des de llavors una funció museística, i conté diverses sales dedicades a col·leccions monogràfiques d’artistes i literats.

L’interior es va habilitar per funcions expositives de patrimoni local, ordenades amb un criteri purament decoratiu.

Per exemple, conserva peces del mobiliari original, col·leccions d’art provinents del Museu Municipal, una col·lecció de ceràmica i porcellana oriental, i llegats dels escriptors Agustí Bartra i Ferran Canyameres, així com del dibuixant Mateu Avellaneda.

Podeu consultar dades i veure fotografies interior de la casa Alegre de Sagrera a l’enllaç que us adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Alegre_de_Sagrera

Cal destacar el seu magnífic Jardí, situat darrera de la casa i obert al públic, és d’estil francès, i s’hi accedeix pel carrer del Cardaire; us vaig fer un article en el Bloc de Fonts Naturals, Aigua, Muntanya i mes… publicat el dia 11 de maig de 2020.

Demà us presentaré el darrera d’aquest edifici que dona al jardí, que té un estil totalment diferent.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Diputació de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem un ull fora de Catalunya … : El Museu Molí d’Arròs d’Almenara (Castelló)

edifici Museu Molí d’Arròs d’Almenara

El Museu Molí d’Arròs d’Almenara, esta situat en la Plaça del Molí, s/n, d’Almenara, Castelló al País Valencia.

Va començar en l’any 1753 com a magatzem  de palla de la vil·la, per tal de donar menjar als cavalls de les tropes allotjades en Almenara.  En 1889 es mencionat com magatzem de taronges per  l’exportació.

Després de la passada Guerra Civil, l’edifici esdevingué  un molí arròs. Actualment dins de l’edifici es fan exposicions itinerants.

Us passo un enllaç amb mes dades :

https://www.castelloninformacion.com/col%C2%B7leccio-museografica-del-moli-darros-dalmenara/

 

Recull de dades : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero