Aquest petit Cementiri de Vilalleons es situat al costat esquer de la carretera BV-5202, a uns 200 m abans d’entrar al nucli de Vilalleons del municipi de Sant Julià de Vilatorta.
Us passo la seva historia:
El municipi de Vilalleons va tenir batlle propi des de 1787, però restà unit a Sta. Eugènia a la dècada de 1820.
De llavors ençà tingué plena independència fins que el 8 juliol de 1945 es fusionà amb Sant Julià de Vilatorta.
Com podem observar, per la data constructiva, el cementiri es degué construir abans de la fusió del municipi amb el de Sant Julià.
Torrents i Buixó, Carme – 1985 / Generalitat de Catalunya
És un cementiri que descriu una forma rectangular (20x15mts), amb un mur de dos metres d’alçada, on s’hi obren finestres trapezoïdals, amb la part superior més arrodonida, les quals són protegides per reixes. El mur culmina amb una mena de merlets sinuosos i amb una creu al mig de cada una d’elles. A ponent s’hi obre una gran portalada d’arc de mig punt inscrita en una falsa coberta a dues vessants i decorada amb una mena d’arquets cecs en posició escalonada. La teulada és coronada per una creu inscrita dins d’un cercle.
Torrents i Buixó, Carme – 1985 / Generalitat de Catalunya
La capella mira vers a ponent, té un portal rectangular amb motllures i un òcul al damunt flanquejat per un esgrafiat d’àngels. L’absis es troba vers llevant i és peraltat i a damunt de la volta hi ha una bola de pedra. Maçoneria, amb decoracions de totxo vermell i elements de ressalt de pedra picada, mentre que la capella es troba arrebossada. L’estat de conservació és bo. La inscripció del portal de la capella resa així: “EXPECTO RESURECTIONEM MORTUORUM SYMB NIC/ AÑO 1492 FAMILIA ESTAÑOL”.
El Cementiri de Vilalleons és un conjunt del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Vicenç és una església ruïnosa s’arriba per el camí del Cementiri, situada sobre un turó proper al nucli urbà de Castellolí
Historia:
L’església parroquial de Sant Vicenç es va construir a principis del segle XVIII, en substitució de la primitiva parròquia de Sant Vicenç, ubicada al castell de Castellolí.
La primera referència documental de la nova església és una visita pastoral de l’any 1698, que diu: “Item desitjam, en quant pugám facilitar la edificació de nova església per la celebració dels divinals oficis… concedim llicencia à tots los fahels de treginar y portar a peu de obra tots los materials de pedra… convenients a dita fábrica, en los dies de diumenge y festes de precepte sens incórrer à pena alguna…”.
Al portal principal hi ha inscrit l’any “1705”, que probablement correspon a l’any del final de la seva construcción.
L’església no va ser beneïda fins molts anys després, l’any 1743, probablement per la reclamació, finalment desestimada, dels habitants de la Vall de Sant Feliu de construir la nova església més a prop del seu nucli.
L’any 1936, durant la Guerra Civil, la parròquia va ser incendiada per membres d’un Comitè Revolucionari i abandonada pels feligresos.
L’any 1940 es va construir la nova església de Sant Vicenç, al nucli urbà del poble, que actualment encara fa les funcions de parròquia del terme. Es van aprofitar pedres i teules de l’antiga església per a la nova edificació.
Durant molts anys, les ruïnes de l’església de Sant Vicenç van ser utilitzades com a magatzem de drapaire.
És un edifici barroc del segle XVIII, d’una sola nau amb creuer, amb tres capelles per banda i campanar de torre de base quadrangular.
Conserva tots els murs perimetrals, la torre i bona part del campanar.
L’absis és ornat amb bandes llombardes, que també es troben parcialment al mur sud.
El parament, a la base, és fet de carreus de mides petites, només desbastats, disposats en filades horitzontals; a la part superior, és fet amb carreus de mides més grans, ben carejats.
La façana principal conserva l’entrada i la rosassa, i a la resta de façanes s’hi obren diverses obertures, que romanen en bastant bon estat.
També presenta un rellotge de sol entre els carreus de la cadena cantonera, amb gnòmon de vareta en mal estat, no s’aprecien marques horàries ni ornamentació.
Interiorment, s’observen les arrencades de les voltes de pedra i de maó de pla en alguns punts.
Es conserven les voltes de les capelletes laterals, i la que resta sobre l’accés, que correspon a una volta d’aresta rebaixada, i els vestigis d’una volta mixta.
Tanmateix, es conserven a l’interior de l’església, les restes d’unes pintures barroques al fresc, d’iconografia decorativa amb predomini de les formes vegetals, a les capelles laterals i a la planta central.
Es conserven els vestigis, adossats a la façana sud-est, de l’antiga masoveria de cal Junyent.
Sant Vicenç és una església de Castellolí, protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Les Estel•les del Cementiri de Castellolí estan sobre el mur. Per anar-hi cal seguir el Camí del Cementiri de Castellolí.
Es tracta de tres estel·les discoïdals, situades al cementiri de Castellolí.
Són de pedra i s’intueixen les creus gravades, molt erosionades, que decoren la seva part superior.
Aquests monuments funeraris van ser traslladats del seu emplaçament original, probablement el recinte del castell, al seu emplaçament actual, el cementiri de Castellolí.
No han estat objecte de cap estudi que permetin determinar la seva cronologia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Sant Julià i Santa Basilisca de Corts de Cornellà del Terri.
Us passo la seva historia:
L’església és situada en el veïnat del Puig de Sant Julià.
No hi ha documentació gaire abundant però se sap que a la segona meitat del segle X hi havia una església dedicada a Sant Julià
L’any 1102 se’n construí una de nova i que en bona part coincideix amb l’estructura de l’edifici actual.
L’any 1019 l’ església de Sant Julià i Santa Basilisca de Corts fou cedida pel Comte Berenguer Ramon I a la canònica de Girona.
Aquesta església existia almenys des del segle anterior.
Va ser construïda després de la invasió hongaresa dels anys 924-930.
L’any 1102 el bisbe de Girona Bernat Umbert donà llicència per a construir l’església de Sant Julià i Santa Basilisca amb el cementiri.
L’any 1143 hi va haver una nova dotació de la canònica de Girona i també va ser cedida la parròquia de Corts.
Dolors Canovas – Ramon Maria Castells / Generalitat de Catalunya
L’església de Sant Julià i Santa Basilisca és situada en un petit promontori centrant el veïnat de Corts. El temple que originalment era d’una nau amb absis semicircular, va ser engrandit amb una nova nau al costat de tramuntana en època gòtica. La nau romànica s’estreny vers la capçalera i és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada. La nau lateral de dos trams és coberta amb dues voltes de creueria.
Els murs són de carreus i a partir d’una certa alçada són acabades amb maçoneria. Aquest canvi de sistema constructiu ve remarcat per una línia d’imposta que apareix a la façana lateral. El campanar de torre té dos nivells d’obertures a cada cara i coberta de quatre vents.
Dolors Canovas – Ramon Maria Castells / Generalitat de Catalunya
La porta d’accés és romànica consta de dos arcs adovellats en degradació. L’arcada exterior arrenca d’unes mènsules que descansen sobre columnes amb capitells decorats amb un rostre humà, figures animals i motius vegetals. La base de la columna de l’esquerra consta solament de plint i tor. L’altre té una base formada pel plint quadrat, tres tors circulars i una escòcia sota el tor superior.
L’ornamentació de les dovelles de l’arc interior presenta medallons amb roses, creus i animals simbòlics. De les quinze dovelles que componen l’arc exterior nou són esculturades, representant figures d’animals diversos i fulles. És destacable la setena dovella, que té toscament esculpit un Crist en majestat clavat a la creu amb quatre claus. Als angles del requadre apareixen el sol i la lluna. La novena dovella presenta un bust humà alat.
Dolors Canovas – Ramon Maria Castells / Generalitat de Catalunya
És interessant la decoració de la porta de fusta amb ferramenta en espiral i el forrellat de ferro forjat en forma de serp, decoració molt pròpia del romànic.
Dolors Canovas – Ramon Maria Castells / Generalitat de Catalunya
Sant Julià i Santa Basilisca de Corts és l’església parroquial del poble de Corts, al municipi de Cornellà del Terri (Pla de l’Estany) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Cementiri està a l’esquerra del camí de Sant Martí en Sallent.
Recinte de planta rectangular amb diferents blocs de nínxols a tres i quatre pisos que aprofiten el desnivell del terreny.
A l’entrada principal hi ha una escultura que representa l’àngel redemptor. Passat aquest portal es situen a la dreta els panteons més antics i a la dreta els diferents blocs de nínxols, centrat tot per un passeig central arbrat. Cap a la banda de ponent el cementiri creix amb noves construccions de nínxols, també de tres i quatre pisos.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural- Diba.
El Museu de Castellnou esta situat en la Plaça de l’Església, s/n de Castellnou de Bages.
El museu de Castellnou o Museu del Maquis està instal·lat concretament a la planta baixa del cos II de l’antiga casa rectoral.
El museu acull una exposició sobre la història local de Castellnou. L’exposició està dividida en vuit espais, disposats en plafons informatius, amb text i fotografies.
L’interior del museu és de planta rectangular amb una volta de canó apuntada.
Al mur interior hi ha una obertura que dóna al cementiri.
La volta presenta restes d’arremolinat i el terra és de gres modern.
Al fons de la sala hi ha un alçat de pedra.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Ciba
L’Església de Sant Baldiri de Llobregat està en la Plaça de la Constitució de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva història:
L’Església de Sant Baldiri està bastida sobre una anterior de la mateixa advocació, ja que és el patró de Sant Boi des de temps alt medievals.
Al 966 ja es troba documentada com a parròquia. Inicialment era una església preromànica de la qual no ha pervingut res.
Se sap que l’any 1040 ja es treballava en l’església romànica, ja que hi ha documentat que un tal Escluva va fer una donació de vi “ad ipsa cobertura” de Sant Baldiri.
Era una imponent església romànica amb coberta de fusta, que va fer les funcions de parròquia junt amb la de Sant Pere, molt propera i que va acabar per desaparèixer a la Guerra del Francès. Mn. Francesc Albert va impulsar la construcció de la nova parròquia iniciant-se les obres el 1710
I donant-se per finalitzades amb l’inici del culte el 1752.
En principi encara hi havia el cementiri adossat, però amb les noves lleis del segle XIX es va traslladar i es va guanyar espai per a la Plaça de l’Església.
De l’església anterior es conserva cinc arcades de mig punt tapiades i una clau de volta del Pare Etern sota la rosassa del cor. Dels retaules que contenia només s’ha conservat la taula central del retaule de Sant Baldiri, de Lluís Dalmau. L’orgue també fou destruït i de l’Arxiu Parroquial una bona part.
L’actual edifici de l’església és un edifici d’estil barroc construït entre els anys 1725 i 1752; obra costejada completament pel rector Mossèn Francesc Alberti. Es va erigir sobre una antiga església romànica, de la qual en l’actualitat encara es conserven algunes restes.
Església parroquial de tres naus cobertes amb volta.
La seva orientació presenta la capçalera al nord, la façana al sud i els costats laterals a est i oest.
Aquesta orientació no és arbitrària i respon a dos factors fonamentals.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Primerament, l’església barroca fou bastida sobre les restes d’una romànica del segle XI, aprofitant alguns dels arcs de la capçalera de la primitiva església, que s’orientava com era habitual a l’est, per a travar el mur lateral oriental de la segona .
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
En segon lloc, la primacia de la façana com a element barroc s’adiu amb una orientació a migjorn que la il·lumina millor.
La façana, amb la seva torre campanar octogonal, està feta de carreus de pedra ben tallats i aparellats.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
Destaca el seu barroquisme accentuat, tant per les cornises i frontons curvilinis de la porta i la fornícula centrals, com pels seus elements estructurals: verticalitat accentuada per l’escalinata d’accés i pels obeliscs amb esferes de la cornisa, amb preponderància de línies corbes en aquesta, contraforts que imiten pilastres, etc.
Gòtica, representa el Déu Pare assegut en majestat sobre la volta del cel, per això el fons és ple d’estrelles. Té les barbes partides i una llarga cabellera i fa el signe de beneir amb la mà dreta. El vestit i la capa que duu són recollits en plecs damunt el genoll esquerre. Duu nimbe o corona.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
A la rectoria trobem un retaule de Sant Baldiri del 1448 d’estil gòtic, obra del pintor Lluís Dalmau.
Restes de l’antiga església de construcció romànica en la que es veuen clarament dos arcs de mig punt correlatius, amb les seves respectives impostes i muntants; l’empremta d’un arc més gran amagat per l’arrebossat del mur actual i que és la continuació dels arcs anteriors; i un tram de mur cantoner.
Es troben incorporades al mur oriental de l’actual església barroca.
Aquesta orientació fa pensar que els elements podrien correspondre a la part del possible transsepte i capçalera de la primitiva església del segle XI, formada possiblement per un absis central i dues absidioles laterals a cada costat.
Actualment es poden apreciar uns carreus ben tallats i aparellats i impostes sense decorar.
La pedra és gres rogenc de pedrera local.
Sant Baldiri de Llobregat és una església del municipi de Sant Boi de Llobregat inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Castell de Callús o “Castell de Godmar” esta en el camí del Cortès o del Cementiri, en un petit turó darrera l’església de Sant Sadurní.
Us passo la seva historia:
Castell termenat, dit inicialment “Castell de Godmar”, documentat el 941.
El primer nom amb què apareix citat és el de castell de Gedomare l’any 941.
Al 982 es parla de Gomare que deien Castellet.
Al 1026 com a Castell de Godmar que diuen Casteluç. Es creu que Godmar seria nom de la persona que aprisià o construí el primitiu castell.
Els primers senyors coneguts són dos germans de la família Òdena. En Domnuç Bernat d’Odena el 1054 permuta la seva part al seu germà Guillem Bernat a canvi d’altres béns.
El 1063 Guillen Bernat infeuda el castell a Bernat Arnal.
El castell va continuar en mas dels Odena almenys fins a finals del s.XII.
No apareix cap més senyor fins al 1358, data en la qual figuren com a senyors Ramon Eimeric i Eimeric de Sallent, ciutadans de Manresa.
A finals del s. XV passa a la família Descatllar i després als marquesos de Palmerola.
El terme d’aquest castell era pràcticament el mateix que el del terme actual.
Fou enderrocat durant la guerra civil de Joan II, el 1462.
Conjuntament amb l’antiga parròquia de Sant Sadurní fou el centre de la vida col·lectiva del poble fins a final del segle XIX, quan arribà la indústria tèxtil al pas del Cardener.
Del castell de Callús avui solament en resten el basament d’una torre circular situada en el lloc més elevat del turó i alguns fragments de paret escampats pel voltant d’aquella.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
El diàmetre exterior de la torre és de 7 m. i l’interior de 4,80 m, mentre que l’alçada assoleix 1,5 m en els punt més elevats.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
L’aparell d’aquesta construcció circular i la seva distribució és força irregular; els carreus són de mides diferents i estan units amb morter grisenc de sorra i calç.
Els fragments de mur més sencers són els situats a l’est, que tenen unes mides de 3,5 m. d’alçada per 17 m. de llargada.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Altres trams de paret els trobem al cantó nord, a l’angle sud-oest i a l’est. L’aparell és aquí també irregular. En conjunt el castell està en un estat de franca ruïna.
Ricard Balló / Generalitat de Catalunya
El castell de Callús o castell de Gotmar és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Nacional en virtut del decret de castells de l’any 1949.
La Santa Magdalena del Pla és situada dins del cementiri del Pont de Vilomara.
Us passo la seva historia:
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Rocafort, al lloc anomenat Vilomara.
Aquest lloc és documentat des del 982 com a Vila Amara.
L’església ja estava edificada el 1077, data en què Llop Sanç entrà com a monjo del monestir de Sant Benet de Bages i li feu donació i possessions que tenia a Vilomara.
La donació de l’església es veu al monestir es veu confirmada el 1118 i es mantindrà fins a la desamortització de 1835.
En la butlla del 1196 el Papa Celestí III confirma la donació de l’església de Santa Mª a l’esmenta’t monestir.
El 1246 l’església apareix citada sota l’advocació de S. M. i després oscil•larà la seva denominació entre Sta. Mª i Santa Magdalena, per quedar aquesta última.
El 1685 quan rebé la visita del bisbe Pasqual es demanà que se li concedís la categoria de sufragània.
És una construcció d’una sola nau, amb un absis semicircular a sol ixent. En la base d’aquest hi ha una socolada que sobresurt i interiorment és cobert amb una volta de quart d’esfera.
La nau, per altra part, és coberta amb volta de canó, encara que hom creu que si es tragués el parament d’argamassa que la cobreix es descobriria la seva probable forma lleugerament apuntada.
La volta està reforçada amb un arc toral que divideix la nau amb dos trams. La porta d’accés es troba al mur de migdia; està formada per un arc de mig punt amb dovelles grosses. Per tal que no caigui tot el pes sobre la clau de volta hi ha una llinda de descàrrega.
El campanar és de tipus torre i acaba amb una piràmide truncada. L’aparell és fet amb carreus petits i disposats en filades.
El Cementiri de Palau-solità esta en la Ctra. de Sentmenat de Palau-solità i Plegamans.
Us passo la seva historia :
L’any 1902, segons queda recollit al Diario de Barcelona, entre els acords adoptats per la Comissió Provincial figura informar a la pròpia autoritat de la construcció d’un nou cementiri al municipi.
El cementiri de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità va ser dissenyat pels germans arquitectes Antoni de Falguera i Josep Maria de Falguera.
El 8 de maig de 1904 s’oficia la inauguració amb una missa on assisteixen el bisbe auxiliar de la diòcesi, Ricard Cortés, i l’alcalde, Antoni Puigdoménech.
La data del 1904 també consta a la propietat del nínxol número 1 de la primera sèrie.
Al municipi coexistien actualment dues parròquies i encara hi existeixen: Santa Maria de Palau-solità i Sant Genís de Plegamans. Al llarg del temps el cementiri de Plegamans fou tancat per la seva saturació i durant molt de temps, els veïns del terme havien de rebre sepultura a Palau-solità.
La porta d’accés i tanca del cementiri de Palau-Solità està realitzada en estil eclèctic. La porxada d’accés està formada per un cos que segueix la tipologia de les masies de la contrada, amb parament de pedres irregulars, gairebé com si fos fet de còdols.
A les cantoneres s’hi ha establert fàbrica de maó com a recurs decoratiu, complementat amb un treball d’arquets que segueixen la inclinació de la teulada, recordant el recurs decoratiu de les arqueries cegues del romànic.
L’accés al cementiri es fa a través d’un gran arc de mig punt de fàbrica de maó, a d’intradós del qual es disposen maons de color a mode decoratiu. A la clau hi trobem una pedra trapezoïdal. Aquest gran arc és sostingut per dues columnes molt petites, a sobre de bases quadrades de maó, de fust rodó i capitells d’inspiració hel·lenística. Decora el mur una sèrie de nou arcuacions que segueixen la inclinació de la teulada, aquesta és a dues vessants amb ceràmica en trencadís vidriat. Al bell mig hi ha una creu de pedra de tipologia patada. El ràfec té dues filades de teules en sobresortit.
La tanca rep el mateix tractament del mur, amb basament de maó, mur de pedra sense escairar i, a la part superior, disposició de trencadís ceràmic i, a sota, sanefa decorativa de petits arquets.
Fotografia : Viquipèdia
El Cementiri de Palau-solità és una obra de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 