Masies de la Marina de l’Hospitalet a Bellvitge i els seus voltants

L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Del  primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, família del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment (s. XIII), l’ ermita de Bellvitge. Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.

A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.

Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosers. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.

1966. L’ermita a l’inici del barri. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita durant les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”(Casas, 1980: 17-19).

1967. Ermita i ramats. Foto-Bellvitge, concurs.

Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig o “Camí del Mig” com apareix anomenat des de principis del segle XIII, més o menys com la barca de passatge per creuar el riu i l’ermita de Bellvitge.

Als terrenys que ara ocupa Bellvitge n’hi havia algunes masies i altresmés a les vores mateixes, d’algunes ja hem parlat, farem un recull amb aquestes i altres que ens són menys conegudes.

Al bell mig, a la Rambla Marina, on ara hi ha el metro, s’alçava Cal Rei que va resistir fins que van urbanitzar l’eix central del barri.

1970. Cal Rei al mig de la Rambla Marina. Foto AVV.

A l’Avinguda d’Europa, al lloc que ara ocupa l’institut Europa, hi era Can Creixells o Cal Tubau la masia on va néixer la puntaire Rosa Creixells i Valls.

Can Creixells, on ara està l’institut Europa.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Quan es van fer els plans d’aquest tram de la Ronda Litoral, als anys 70, es van expropiar moltes masies com aquesta i Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Només ens resten les fotografies i alguns records.

Cal Miquel Ros, 1980

A l’altra banda de la Gran Via, es conserven algunes, amb usos diferents als estrictament agrícoles,

Cal Rovira ó “Casa Llarga” estàsituada al camí de Pau Redó, 8, entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

1965. Els camins d’accés a l’ermita des de la Gran Via i Ca la Llarga a l’altra banda, quan encara no n’hi havia l’hospital oncològic. Foto: Petra, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Cal Capellà és al carrer Feixa Llarga, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Via, era una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris que han fet d’ella una masia restaurant.

Cal Capellà, avui restaurant Marina. El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona Mª Àngels Malet, treballant un hort que encara és regat pel Canal de la Infanta. Foto: AGC, 2021.

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural que ens queda pel totxo i el ciment.

Cal Gotlla, on es fan els plans de Reforma de la Gran Via. Foto: AGC., 2021.

La Torre Gran, a tocar del riu, una casa pairalque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en greu estat d’abandonament.

La Torre Gran. Foto: AGC, 2021.

De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:

ECODIARI “L’Associació Els Verds” ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de  L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”.

A la Feixa Llarga, encara trobem Can Masover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.

Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.

Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.

Can Trabal encara és regat amb el Canal de la Infanta, al costat, horts urbans.

Ambdues tenen més de 200 anys d’història cadascuna.

Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.

Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.

1967. El Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina.

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri.

El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]

A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren, al que havia estat “Barri de la Marina”.

Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.

Cal Peret massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.

A la Marina, en el territori que anava des de la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) fins el mar, hi havia a l’inici del segle XX, més de 150 masies!. En donarem comte de totes les que puguem.

Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que es senten dfraudats amb els canvis que aquesta ciutat fa i ha fet.

———————————————————————————————————————————–

[1]Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.

[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

Fem una Ullada fora de Catalunya: Albarracín de Teruel

Albarracín es un municipio de la provincia de Teruel, en la comunidad autónoma de Aragón. Cuenta con una población de 1025 habitantes (INE 2019).

Os paso su historia:

  • En la Edad de Hierro estuvo habitada por la tribu celta de los lobetanos. Se han encontrado importantes pinturas rupestres epipaleolíticas y neolíticas de estilo levantino, esquemático y semiesquemático en el pinar del rodeno.
  • Durante la época romana se llamó, al parecer, Lobetum.
  • En tiempos de los visigodos, Santa María de Oriente.
  • Durante el período andalusí, concretamente el siglo XI, el clan bereber de los Banu Razin alcanzó el poder convirtiéndose en la dinastía soberana de la taifa de Albarracín. De este linaje procede el propio nombre de la población (al-Banu Razin: (la ciudad) de los hijos de Razín). De esta magnífica etapa se conservan dos importantes testimonios: la torre del Andador –situada en lo alto del recinto exterior– y el castillo de Albarracín, que albergó la antigua alcazaba de los Banu Razin.
  • La taifa pasó posteriormente, por cesión y no por conquista, a la familia cristiana de linaje navarro de los Azagra, que mantuvieron de facto la independencia de Castilla y de Aragón desde 1170, llegando a crear un obispado propio.
  • Tras el fracaso de conquista por parte de Jaime I en 1220, es Pedro III de Aragón quien la conquistó en 1285 tras sitiarla.
  • Pasando definitivamente a la Corona de Aragón en 1300. Esta serie de hechos políticos tuvieron como base la importancia de la fortaleza y del sistema defensivo de Albarracín.
  • Es una antigua sede episcopal denominada, primero Arcabricense y después Segobricense hasta que, tras la desmembración de las iglesias de Segorbe (Castellón) de las iglesias de Albarracín, paso a denominarse Albarracinense, tras la Bula Papal de Juan Pablo II, mantiene su independencia pero pasa a ser regida por el Obispo de Teruel que es también Obispo de Albarracín.
  • El 21 de junio de 1257 el rey Jaime I concedió en Teruel a la Comunidad de Santa María de Albarracín o Comunidad de aldeas de Albarracín el privilegio sobre competencia de jurisdicción de sexmeros, asistentes y jurados de dicha Ciudad.
  • Durante la Guerra Civil Española tuvieron lugar en la localidad combates entre las tropas republicanas y las nacionales, cambiando varias veces el control de la población entre ambos bandos.
  • En julio de 1937 tuvo lugar una ofensiva republicana sobre la localidad, constituyendo el mayor enfrentamiento bélico habido en la localidad durante la guerra.
  • En un rápido ataque, el 8 de julio los republicanos se hicieron con el control de la localidad a excepción del ayuntamiento y la catedral, en los que permanecieron sitiados militares y civiles que se habían refugiado previamente.
  • Los sublevados reaccionaron enviando refuerzos y el 13 de julio lograron reconquistar la localidad y expulsar a las tropas republicanas.

Se encuentra situada cerca de la antigua ciudad romana de Lobetum. Los árabes llamaron al lugar Alcartam que se derivaría del antiguo topónimo de Ercávida, pasando a denominarse más tarde como Aben Razin, nombre de una familia bereber de donde se derivaría su nombre actual. Otros opinan que el término «Albarracín» derivaría del celta alb, ‘montaña’, y ragin, ‘viña’, ‘uva’ o del antropónimo Razin.

El casco antiguo se encuentra construido sobre las faldas de una montaña, rodeada casi en su totalidad por el río Guadalaviar.

Al norte se encuentra la sierra de Albarracín, y al sur los montes Universales. Parte de su término municipal está ocupado por el Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno.

Su término municipal es, por razones históricas, uno de los más grandes de la provincia de Teruel (sólo superado por el de Alcañiz) y en él se encuentran las localidades de: Albarracín (capital del municipio), El Cañigral, Las Casillas de Bezas, Collado de la Grulla, Valle Cabriel, El Membrillo, San Pedro y Valdevecar.

Por este lado y mirando hacia el río se hallan edificadas las casas colgadas.

Dentro del pueblo sus calles son empinadas y estrechas, con rincones muy pintorescos.

La construcción ofrece la original arquitectura popular con la forja propia de la provincia además de tener el color rojizo característico llamado rodeno.

La localidad se divide en dos zonas:

  • la parte antigua, la Ciudad, con sus casas colgadas sobre la hoz del río;
  • y el Arrabal, situado en la vega del Guadalaviar.

Albarracín instalada en el interior de un meandro, es una ciudad de tipo espolón dentro de los tipos urbanos esenciales de al-Andalus. La puerta de la ciudad se abre sobre la vertiente menos abrupta donde eventualmente puede desarrollarse un arrabal.

El espolón tiene la mayoría de las veces forma alargada, como en Mértola, Cuenca, Ronda o Albarracín y condiciona la extensión de la ciudad.

Estamos ante ciudades pequeñas, cuya superficie reducida, sobrepasa raramente las 10 hectáreas.

El punto más elevado del lugar soporta un reducto fortificado de extensión modesta, que es en general inferior a 0,5 hectáreas.

Vista desde el exterior , la ciudad parece formada por un recinto único en el que una parte del trazado puede estar ausente cuando el relieve la reemplaza, pero el arrabal fortificado sigue siendo excepcional.

Lugares i edificios de alto interés :

  • Catedral del Salvador: situada junto al castillo, es del siglo XVI con una sola nave y capillas laterales. En su museo hay buenos tapices flamencos historiados con la vida de Gedeón.
  • Alcázar de Albarracín: ubicado en el casco antiguo, recientemente ha sido restaurado y acondicionado para su visita. Entre 2004 y 2006 se han realizado excavaciones arqueológicas y se han restaurado sus estructuras. Si bien conserva un potente recinto amurallado, su interior alberga un interesante campo arqueológico de época medieval.
  • Palacio episcopal: se encuentra junto a la catedral. Tiene portada barroca.
Palacio episcopa
  • Casa Consistorial: se encuentra en la plaza del Ayuntamiento. Es del siglo xvi, con balcones de madera y un corredor corrido sobre el río.
  • Casa de la Julianeta: casa de construcción popular, se encuentra en el Portal de Molina
  • Murallas de Albarracín: del siglo XIV, de construcción cristiana.
  • Torre del Andador, de aparejo musulmán del siglo X y XI, reforzada con un pequeño recinto rectangular.
  • Torre de doña Blanca, simétrica a la del Andador, se halla en el extremo del espolón.
  • Torre de la Muela, hoy desaparecida; similar a las del Andador y de doña Blanca, se hallaba al otro lado del río.

Albarracín es Monumento Nacional desde 1961; posee la Medalla de Oro al mérito en las Bellas Artes de 1996.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Castell Coll d’Olot

El Castell Coll està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot.

Antoni Pladevall i Font / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El casal fortificat està documentat el 1132, no obstant l’indret es mencionat des de molt abans.
  • Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier.
  • Els seus successors foren:

Suniario (1028), Isarno (1028), Durando (1034), Bremundo (1034), Arnaldo Bremundo (1108-1127), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Pere del Coll (1267), Berenguer (1298), Guillem (1298-1325), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Guillem del Coll (1342), Raimon de Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Joan de Montagut (1592), Miquel de Montagut i Vallgornera (1640), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778), Ramon de Vallgornera (1778). Fins a principis del segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.

Us passo mes dades històriques :

  • Consta homenatge retut pel cavaller Pere del Coll (1236) a Bernat d’Oix que l’hi donà drets sobre diversos delmes i possessions els quals tenia en feu per Guillem de Cevià.
  • Fou succeït pel seu fill Bernat del Coll; els seus béns passaren al nét Guillem del Coll i després al besnét Berenguer del Coll que, el 1325, vengué la meitat dels delmes a Ermessenda del Coll.
  • El seu fill, també de nom Berenguer, es casà amb Blanca el 1336.
  • De llur hereu Guillem del Coll, es documenta la venda d’unes bordes a l’abat de Camprodon l’any 1342.
  • L’any 1344, Guillem reté homenatge a l’abat de Camprodon.
  • La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola.
  • Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera.
  • Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.

Castell Coll és més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya.

Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb 10 grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura entre 6 i 8 m.

Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones, obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment.

A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia.

La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle VXII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

El Far de la Torre del Riu de Barcelona

El Far de la Torre del Riu es troba en el marge esquerre del riu Llobregat, al nord de la seva desembocadura, dins del Port de Barcelona, s’accedeix pels carrers Far del Llobregat – Moll Álvarez de la Campa – Moll Príncep Espanya.

Us passo la seva historia:

  • El Far de la Torre del Riu, també conegut com la Farola o el Far del Llobregat, va ser projectat pel director del port, l’enginyer Simón Ferrer, l’any 1845.
  • Per fer-lo es van aprofitar les restes d’una antiga torre de defensa del segle XVI, coneguda com la Torre del Cap del Riu.
  • Es va encendre per primera vegada l’1 de març de 1852. És un far de recalada que va servir de model de molts fars que es van construir durant la primera fase d’enllumenament de la costa espanyola.
  • L’any 1920 tota la costa des del Llobregat fins a Montjuïc es van expropiar per la creació d’un Port Franc que mai es va realitzar, però des de llavors uns terrenys que pertanyien a l’Hospitalet de Llobregat van passar a ser de Barcelona, aquest far inclòs.
  • L’any 1952 es va canviar l’òptica per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal•lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana.
  • Tot això es va inaugurar el 5 de setembre de 1956.
  • En 1969 se li va afegir un radiofar AGA tipus NAFS-607 que va ser substituït el 2001 per una estació GPS diferencial.
  • Al 1986 es van automatitzar els quadres de control. La llum té un abast de 21 milles.
  • Malgrat en l’actualitat el far està dins del port, envoltat dels dipòsits d’inflamables, encara està en funcionament.

Està format per cinc cossos que van disminuint de mida a mesura que guanyen alçada. El primer d’ells és la base de planta circular i a on s’adossen dos petites edificacions de planta rectangular, amb la teulada a doble vessant, entre les quals s’obre l’escala que porta a la porta principal.

Sobre aquesta base s’alça el primer tram de la torre de planta circular i de dos pisos d’alçada. La porta d’entrada al far és d’arc de mig punt i té els carreus del voltant de pedra sense pintar. La resta d’obertures de les dues plantes d’aquest cos són allindades. Una motllura separa els dos nivells i corona aquest cos. Per sobre hi ha un cos de planta quadrada amb petites obertures allindanades coronat per una cornisa que fa de terrassa al cos superior.

A continuació hi ha una torre octogonal. Cadascuna de les cares està emmarcada per una motllura llisa i s’obren petites obertures rectangulars. La part superior d’aquest tram és més estreta i té una terrassa.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

L’últim cos és de planta circular i té a sobre la llanterna que és de vidre amb muntants de ferro i es corona amb una cúpula. Corona l’edifici un penell de ferro amb la data 1955.

Tot l’edifici està pintat està arrebossat i pintat de blanc excepte alguns detalls com les motllures i cornises que són de color gris i l’emmarcament de la porta principal que queda sense pintar.

Per a més informació podeu consultar a l’enllaç q us adjunto:

http://localmundial.blogspot.com/2017/01/el-far-del-llobregat.html

L’accés esta restringit donat que esta dins de la zona franca on hi ha matèries perilloses.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

URIAN Guías de montaña

Avui us presento dos articles

Lloguer  de material de muntanya en Terrassa.

Hem obert aquest dilluns !!!

A partir d’aquest dilluns ens podeu trobar a c/ Bartomeu Amat 131 de Terrassa per conèixer el nostre nou local d’@urianguies i @lloga.m .

També, et pots informar de totes les activitats que oferim o simplement xerrar de muntanya!!!

Per celebrar-ho, aquestes pròximes setmanes de Desembre tenim preparades moltes sorpreses amb els nostres col•laboradors de confiança @avencdelgarraf @playdsurvival @canbatlle_experience

Molta atenció els pròxims dies !

Pots seguir-nos per Instagram :

#inauguracion #llogam #urianguies

#local #terrassa #vallesoccidental #alquilerdematerial #montaña #mountain #adventure #aventura #news

Text : Oriol – Ramon Solé – URIAN Guies de Muntanya

Recull de dades i Fotografies : Ramon Solé

Casa Celedonio Badia Tort de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Casa Celedonio Badia Tort, esta situada a la Ctra. de Martorell, 54, amb cantonada el carrer Galileu, 2 de Terrassa.

Us passo dades Històriques :

  • La Casa Badia va ser construïda l’any 192.
  • L’arquitecte va ser Manuel Joaquim Raspall i Mayol.

Es tracta d’un habitatge plurifamiliar, entre mitgeres, que ocupa una parcel·la triangular situada a la cantonada entre el carrer de Galileu i la carretera de Martorell.

Consta de planta baixa i dos pisos, amb terrat.

Les façanes, unides per un parament arrodonit, mostren una composició simètrica, amb obertures allindanades que formen balconades cantoneres al primer i al segon pis, i profusió d’elements ornamentals com motllures, cornises, balustrades, pilastres adossades.

La part posterior de l’edifici és molt estreta i presenta terrasses amb barana de balustres al primer i al segon pis.

Fotografia – Josep J. Sanchez Clavero – 1993
Generalitat de Catalunya

La Casa Celedonio Badia Tort és un edifici inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades :Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Forn de calç de la Font del Pontet de Figaró-Montmany

El Forn de calç de la Font del Pontet, esta en la baixada del camí al Molí de Gallicant, a ma dreta, on s’ajunta amb el camí que baixa de ca n’Oliveres, i abans de passar  el torrent de ca n’Oliveres, front la Font del Pontet.

Font del Pontet

Aquest Forn no hi ha que confondre amb el Forn de Calç de ca n’Oliveres que esta mes a tocar de la finca.

El Forn de calç de la Font del Pontet, esta molt deteriorat, en una part enfonsada i ple de deixalles

i vegetació en el seu interior i rodejant-lo tot el seu exterior.

La seva característica de construcció és cilíndrica, d’uns 4,50 metres de diàmetre aproximadament,

encara poden veure la seva entrada, que és en la part superior ovalada amb maons i una paret de casi 2 metres d’alçada.

Segons sembla  podria haver tingut un caràcter més industrial que en època contemporània abastia de calç un mercat de caire més gran o comarcal.

Creiem que aquest forn en la part de l’entrada pot acabar enfonsant-se, en el pas del temps.

 

Recull de dades : Diputació de Barcelona – Inventari Patrimoni Cultural de Figaró-Montmany

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre del Rellotge de Sant Feliu de Codines

La Torre del Rellotge, esta situada en el carrer Tomàs Borrell, 32, amb la Plaça del Rellotge de Sant Feliu de Codines.

Us passo la seva historia :

  • Els barris de La Sagrera i de la Venderia antigament estaven separats pel torrent del Tura.
  • La Torre del Rellotge va ser construïda l’any 1796, quan la població estava dividida per un torrent que impedia escoltar el campanar religiós d’una banda a l’altra de la població,
  • La rivalitat entre els dos barris l’assenyala virtualment la construcció de dos campanars , el de l’Església i el de la Torre del Rellotge.

Es tracta d’una torre entre mitgeres que té planta baixa i dues plantes. A la façana hi ha una fornícula.

Forma part del conjunt arquitectònic de Can Batllori. Està situada entre els dos cossos principals de la casa.

Museu del Rellotge de Catalunya, hi trobareu :

Peces històriques de la mesura del temps. Peces mecàniques de principis del segle XVIII. Col·lecció de rateres (Selva Negra). Rellotges de campanar. Peça única en marxa inversa. Mostra de bancs i eines antigues de rellotgers. Actualment s’està treballant en una biblioteca i hemeroteca de consulta rellotgera.

La Torre del Rellotge és una torre del municipi de Sant Feliu de Codines, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Feliu de Codines i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Margarida i jaciment arqueològic de Martorell

L’església de Santa Margarida, esta al costat del cementiri de Martorell.

S’accedeix des de la carretera de Martorell a Gelida (km. 0,5), seguint el desviament que condueix al cementiri municipal de Martorell, esta indicat per cartells.

De fet , l’església de Santa Margarida de Martorell és un jaciment arqueològic format per una basílica paleocristiana, una necròpolis paleocristiana i medieval, un nucli d’hàbitat, una sagrera medievals i una església romànica.

Dades històriques :

  • De l’església paleocristiana no es conserva documentació.
  • Datada al segle VI per la seva estructura tipològica.
  • No es sap, si en origen fou parròquia o, potser, monestir.
  • Sobre les restes de l’antiga al s. XII (finals) hi fou construïda una església romànica, que seria la parròquia de l’antic priorat de St. Genís de Rocafort, documentat el 1042 quan fou dotat per Guillem de Castellvell.

El jaciment és gestionat pel Centre d’Estudis Martorellencs, té la condició d’extensió del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell.

És objecte d’un projecte de recerca arqueològica que impulsa el Centre d’Estudis Martorellencs des de l’any 1972, al que s’incorporà el Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona a partir de l’any 1981.

L’església de Santa Margarida és situada al centre de la plana de suau pendent que s’estén entre la serra de l’Ataix i el Montgoi i el riu Anoia, al terme municipal de Martorell.

Un espai que correspon a l’àmbit territorial de l’antic monestir de Sant Genís de Rocafort. Es tracta de terrenys dedicats al cultiu durant bona part de la seva història i avui fortament pressionats pel traçat de l’autopista AP-7 i per la presència d’algunes activitats extractives i industrials del ram de la construcció.

L’església és de tipus paleocristià construïda en època visigòtica només es conserva en planta.

És situada sota de l’església, que fou parròquia del priorat de Rocafort, de Santa Margarida (romànica).

L’església paleocristiana és de nau única, amb capçalera tripartida formada per tres cambres arrenglerades i adossades a un mur de fons recta.

L’abissis és de secció semi circular (dibuixa un arc de ferradura) i conté basament d’obra de l’altar. Les cambres laterals, segurament, sagristies, són de planta rectangular. Dins de l’absis hi ha tres nivells de paviment, l’inferior dels quals en fou arrencada la capa superficial, i les altres dos són d’ opus signinum.

L’aparell és fet amb còdols i pedres sense treballar, amb carreus bastant gran.

Per saber mes dades arqueològiques de Santa Margarida, podeu consultar a :

https://sites.google.com/a/intranetcem.net/santa-margarida/

L’església de Santa Margarida, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i a altres fons consultades

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé