Creu i Oratori de cal Carné de Sant Mateu de Bages ( Bages)

La Creu i l’oratori de cal Carné, estan situats en el Pla de Sant Mateu s’arriba per la carretera BV-3003, prop del km. 7 al trencall en direcció sud. En un costat del camí que dóna accés a la masia de cal Carné i també al nucli de Sant Mateu.

L’historia:

  • Tal com informa la inscripció de la creu, aquests elements foren col·locats l’any 1914 per iniciativa de Francesc Carné, propietari de la masia de cal Carné.
  • Constituïen una mena de fita i un punt de recés per als viatgers que circulaven per l’antic camí de Castelltallat a Callús i, al mateix temps, un indicador de l’accés a la masia de cal Carné i també al poble de Sant Mateu per aquesta banda.

La creu està formada per un pedestal de pedra de forma polièdrica semblant a un cub. Al damunt hi ha la creu, també de pedra, amb les astes eixamplades. A la cara davantera del pedestal hi ha la següent inscripció: “FRANCISCO CARNÉ 1914”.

Al seu costat s’aixeca l’oratori, que consisteix en un pilar de secció quadrada, fet amb carreus de temany força gros. A la base té un petit pedestal i la part superior és rematada amb una pedra piramidal. La fornícula, de forma quadrada, és a la part superior.

A l’interior hi ha una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu de Montserrat, amb una recreació de les muntanyes al fons. Està protegida per una reixa i un vidre.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Comunidor de Gaià (Bages)

Per arribar a Gaià s’arriba per la carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), km. 5; el Comunidor està a prop de l’església parroquial de Gaià, al nucli de Gaià.

Us passo la seva historia:

  • El comunidor de Gaià està documentat ja el 1590, quan en una visita pastoral es mana que sigui cobert.
  • I es probable que la construcció s’aixequés en aquest període, ja que a partir del segle XVI
  • l’Església optà per impulsar la construcció de comunidors vora les parròquies en un intent per canalitzar les pràctiques ancestrals i populars que es feien des de temps immemorials per conjurar les tempestes.

Comunidor emplaçat entre l’església parroquial de Gaià i l’edifici de la Rectoria. Es troba just al límit de l’altiplà on hi ha l’església i encarat sobre un barranc, amb vistes sobre el territori.

És un dels pocs exemples conservats a Catalunya d’aquest tipus de construcció gairebé als marges de l’ortodòxia religiosa que servia per exorcitzar els mals esperits i lluitar contra les tempestes. Es tracta d’una petita construcció de planta quadrada, amb les parets fetes amb grossos carreus i la coberta a quatre vessants, amb una creu de ferro al damunt.

L’entrada és pel cantó de l’església, amb una escala que hi dóna accés, i als tres costats restants hi ha finestres. Una de les finestres està encarada vers el turó de Santa Àgata, de manera que s’estableix un contacte visual amb aquest punt on hi havia la capella de Santa Àgata, molt relacionada precisament amb temes de bruixeria.

Al centre del comunidor, en el seu interior, hi ha un pilar de pedra, que seria el pedró des d’on es feia el ritual de beneir el terme. Li falta la creu de ferro que el coronava. A l’angle nord-est hi ha un altre pilar de pedra, que aguanta una pica en forma de petxina. I a l’angle sud-oest hi ha una pica que rep l’aigua de la pluja per un forat que connectava amb la teulada.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni  Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Pont de Cabrianes i el seu nucli urbà abandonat… (Bages)

El pont de Cabrianes és conegut com el pont trencat del Llobregat, però Pont de Cabrianes, entre Sant Fruitós i Sallent, és també el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret.

A l’Edat Mitja el lloc de Pont de Cabrianes era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.

El pont és gòtic, del segle XIV, però es va alçar sobre un altre romànic del que encara queden alguns vestigis. Va ser enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939 quedant amb dos pilars sencers amb la seva arcada i un altre mig destruït.

A Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte.

inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren,a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…

Malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.

Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia podem contemplar la desertització humana i el deteriorament dels edificis entre la natura que segueix el seu propi camí.

La església que s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera és Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren el nom de Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII, bastida sobre una anterior del segle X, que havia estat parroquial i a la que pertanyia Pont de Cabrianes.

La Casa Gran de Pont de Cabrianes, un mas de la família Bertran, va ser venuda als anys 80 del segle XX

i convertida, pels nous propietaris, en un restaurant.

Malgrat la despoblació, els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església de Cabrianes, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.

Text : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Maria Àngels Garcia-Carpintero i Ramon Solé

Presó de Calders

La presó de Calders està en plaça de l’Església de Calders.

Us passo la seva historia:

  • La construcció data del segles XVI-XVII, que fou el període de creixement del nucli del poble.
  • Es té notícia que el 1729 ja existia (en les despeses del terme s’hi compta una quantitat en concepte del que s’havia gastat en llum per als presos).
  • Era situada sota la casa del Comú i havia estat propietat de la parròquia.
  • Actualment queda integrada al conjunt arquitectònic de l’Ajuntament.

Construcció subterrània a la qual s’accedeix per una trampa de fusta des de l’oficina de correus, a l’edifici de l’Ajuntament. Unes escales de pedra condueixen al soterrani. Consta de dues habitacions, la més gran (uns 2’90 x 3’90 m), i una de menor adjacent, que era la cambra on es tancaven els presos. En la primera hi ha una petita espitllera que dóna a l’exterior. A l’esquerra, un portal d’entrada rectangular.

Una porta de fusta en mal estat, afermada a la dovella per dos grans golfos, i amb un gran forrellat que es fica a un forat d’una de les dovelles de la porta d’entrada. La cambra petita té volta de mig punt. A la paret hi ha una cadena de ferro, agafada per una anella. Les úniques obertures són una petita espitllera que dóna al pis superior i una finestreta, adovellada, amb reixa de ferro forjat, que dóna a l’escala. Cap de les dues obertures permeten la il·luminació de l’habitació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – DIBA.

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Conjunt de cases del carrer Xipreret, nucli antic de l’Hospitalet de Llobregat

El carrer Xipreret és configura l’antic nucli de l’Hospitalet, i és on es concentra gran part de la història medieval i moderna de l’Hospitalet

i escenari d’alguns importants episodis històrics com el Conveni de l’Hospitalet de 1713.

L’origen del carrer Xipreret cal buscar-lo en època romana, com a eix delimitador de propietats agrícoles.

Més tard, és on es forma l’antic nucli de l’Hospitalet; en detriment de l’assentament de Provençana.

L’edifici de l’Harmonia o Torre Blanca, documentada ja al segle XI, fa que en les seves terres es fundés el petit hospital de camí, que donarà lloc al nom de la ciutat.

També és el lloc d’on es pren el nom del municipi, a l’entorn a Torre Blanca (actualment l’Harmonia), ja esmentada al segle XI, al costat de la qual, a finals del segle XII, apareix un petit hospital, l’hospital de la Torre Blanca dins la parròquia de Provençana.

 Al seu voltant es formà un petit nucli que el segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet i que, amb el temps, esdevindria l’Hospitalet.

A partir del segle XVI, el carrer Xipreret, viu un moment d’expansió i es basteixen, al llarg del seu eix, els grans casals de les famílies més importants.

Un aspecte destacat d’aquest carrer són els corralons: petits culs de sac oberts al carrer principal que permeten orientar les façanes de les cases a solella i, deixar al davant, un espai on hi havia els pous o safareigs per rentar la roba.

A la part més septentrional hi trobem la masia de Can Riera, ara convertida en oficines del Museu.

I a la part més meridional, el carrer Major.

Destaquen la Casa Espanya, Ca n’Oliver, l’Harmonia o Ca la Vidala; a més de les cases dels números 28-30-32, 41-43-45, 47-57 i 87-95.

A l’alçada del carrer Barcelona s’hi ha afegit la torre de defensa del segle XVI, la Talaia, provinent d’un antic casal enderrocat.

L’antiguitat del carrer, la seva continuïtat històrica, l’aglomeració d’edificis històrics, les característiques urbanístiques i la bona preservació, en fan un punt clau per a la història de l’Hospitalet.

Es tracta d’un referent paisatgístic, històric i arquitectònic de les arrels del nucli antic de l’Hospitalet.

Actualment té només protecció parcial, amb 27 elements protegits a títol individual, però no com a conjunt.

Recull de dades : Blog d’Esquerra Republicana de l’Hospitalet

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Carrers de l’antic Mollet del Vallès

Els carrers del nucli històric de Mollet mes destacables son, del Sol, del Doctor Robert i de Can Pacià, i la plaça de l’Artesania,

En molts d’ells són l’escenari de la Fira d’Artesans anual i altres activitats rellevants lloc de passeig de la gent de la vila.

Mollet del Vallès gracies a la immigració ha anat creixent a la llarg de les dècades, formant nous barris i estenent-se pel municipi.

Però voldria que féssiu ull de petites cases que han perdurat i son  antigues, sobre tot en dos carrers.

Els primer carrer, és el de Portugal, amb cases unifamiliars i baixes.

El segon a prop de can Lledó, és el carrer del Comte d’Urgell,

també, van ser fetes moltes de les cases amb il·lusió per la gent immigrant pocs anys després de la guerra civil.

Ens agrada poder veure cases o carrers com els que us he presentat avui, que ens fa recordar i que el temps s’hagi aturat…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Joan d’Horta de Barcelona

L’ Església de Sant Joan d’Horta està situada entre els carrers de  de Campoamor, 2-4, de la Rectoria, 1-3 i de Salses 35-37 a Barcelona.

L’església de Sant Joan d’Horta és un temple catòlic situat al districte d’Horta – Guinardó de Barcelona i pertany a l’arxiprestat d’Horta.

Us passo breument l’historia de L’antiga església de Sant Joan d’Horta :

  • Va ser construïda al segle x, en estil romànic.
  • Estava propera a les terres de la família Horta (o Orta), la principal família de la vila, a la qual va donar nom
  • Era sufragània de la parròquia de Sant Genís dels Agudells.
  • La seva ubicació era diferent a la de l’església actual, en el terreny de l’actual Club Tennis d’Horta, al nº 66 del carrer de Campoamor.
  • Era una església senzilla, de tres naus amb volta de canó i un campanar quadrangular amb merlets, que assemblava una torre de defensa.
  • El 1860 va esdevenir parròquia.
  • Aquesta església va ser destruïda el 1909, en el transcurs de la Setmana Tràgica.
  • Solament va quedar en peus el campanar, que va ser enderrocat el 1929.

Uns anys abans de la seva destrucció, hi havia ja un projecte per construir una nova església, ja que l’antiga havia quedat petita per a la creixent població d’Horta,

  • Es va posar la primera pedra el 24 de juny de 1905, en un acte presidit pel cardenal Casañas.
  • Així, després de la destrucció del temple el 1909 es van accelerar els preparatius per a la nova església, tot i que finalment no es va iniciar la construcció fins al 1911.
  • Les obres van durar sis anys, i l’església va ser inaugurada el 21 d’octubre de 1917.
  • L’edificació es va realitzar en uns terrenys més propers al nucli de la població.
  • El 1936 va ser incendiada en el transcurs de la Guerra Civil, i reconstruïda el 1939, tot i que les obres van prosseguir fins al 1980, ja que el 24 de juny d’aquest any es van inaugurar el portal i el timpà.
  • El 1948 es van instal·lar les campanes, conegudes per Miquela i Lluïsa.

La nova església d’Horta,  és d’estil neogòtic, amb unes mesures de 20 metres d’ample, 47 de llarg i 20 d’alt.

Té un creuer amb tres voltes, la central sobre quatre arcs torals, i un absis octogonal amb nou vitralls amb escenes de la vida de Sant Joan Baptista, a qui està dedicada l’església.

La façana presenta un portal amb tres arcs apuntats superposats, amb un timpà amb la imatge de sant Joan Baptista i la inscripció «el regne de Déu és a prop» (Mateu 3, 2).

Sobre el portal hi ha un gran finestral ogival, i ho flanquegen dues torres octogonals que recorden les de l’església de Santa Maria del Pi.

L’església de Sant Joan d’Horta és cap de l’arxiprestat d’Horta, que inclou les esglésies de Mare de Déu del Mont Carmel, Sant Antoni de Pàdua, Sant Marcel i Santa Teresa de Jesús.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Nucli antic de l’Ametlla del Vallés

El nucli antic de l’Ametlla del Vallés, està a tocar de l’església de Sant Genís, a cap de munt del carrer major.

La Plaça Vella es on podem trobar dues cases destacables  i històriques de la població, can Bachs i Can Viver.

 

També, cal destacar les cases del carrer Poeta Maragall i carrer Gaudí.

Can Bachs , aquesta gran casa està situada en la Plaça Vella, 1.

És una antiga masia situada a la sagrera de l’antic nucli històric de l’Ametlla. Actualment és fruit de la reforma realitzada per l’arquitecte municipal M. J. Raspall, el qual féu una interpretació força moderada de l’arquitectura rural.

A la façana ens trobem els elements típics de la masia pròpia de mitjan segle XVI: portal adovellat de mig punt, finestres d’arc pla de carreu i rellotge de sol al segon pis, a l’eix del carener. La casa es compon de planta baixa i dos pisos.

L’aportació raspalliana es veu en l’element d’ornamentació de maó que envolta el rellotge de sol, en la balustrada també de maó de la part superior esquerra del capcer. Es pot considerar com una reforma dintre de l’estil modernista en la seva branca popularista.

La reforma de Can Bachs s’efectuà a principis del segle XX. Obeeix a les noves necessitats del poble en el moment d’ampliació i transformació de centre agrícola en centre d’estiueig.

Així ho confirma el fet que fou pagada per un llogater que passà l’estiu a l’Ametlla, el Sr. Guarro de la fàbrica de paper.

 Can Viver , és una important casa situada en la Plaça Vella, 3.

Can Viver conegut també per  Mas Viver de la Plaça, és una masia orientada a migdia. Edifici de planta baixa, pis i golfes. La planta és rectangular amb coberta a dues vessants amb proporcions considerables.

Enfront hi ha un pati o era tancada per una portada d’arc rebaixat de llenguatge eclèctic.

El portal d’entrada de la façana és de mig punt adovellat i les finestres d’arc pla de pedra. A la façana est, que dóna a la plaça Vella, hi ha una balconada i una finestra d’estil gòtic.

A la talla feta a mitjan segle XVII (1656) es classifica el Mas Viver de la Plaça a la segona categoria, pagant 16 sous.

Els Viver de la Plaça eren amos també del Mas Arenys.

Can Bachs i Can Viver, són edificis  protegits com a bé cultural d’interès local.

Moltes son les masies o casals, repartits pel municipi, com cal Millet, can Xammar, can Draper, can Muntanyola… que l’expandir-se el municipi, s’han integrat dins del cas urbà.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé