Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Horts vora el riu Ripoll

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

Can Feu o masia Sobarbar

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Canyars a les vores del riu Ripoll

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí d’en Torrella o de la Garriga

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

Al 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar o can Vilà de Jonqueres és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar o can Vila de Jonqueres a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Togores ermita i masia can Pages Vell

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort.  La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Togores, font i torrent cap el riu Tort

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

Sant Vicenç de Jonqueres a la Carretera de Sabadell a Prats de Lluçanes, on hi va haver una congregaciò femenina, de la que no en sabem apenes res fins el 1
https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (a la Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Torrent de la Batzuca de Sant Quirze del Vallès

Text de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies de Ramon Solé

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

—————————————————————————————–

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119

Museu i Molí Paperer de Capellades

Avui us presento dos articles

El Museu i Molí paperer esta situat en el carrer de Pau Casals, 10 de Capellades.

Era l’antic molí paperer del segle XVIII, anomenat “Molí de la Vila”, situat al costat de la “Bassa”,

que recollia la font natural amb un cabal de 12 milions de litres diaris,

utilitzats com a energia per al funcionament dels 16 molins paperers que treballaven en aquesta zona.

Us passo la seva historia :

  • A principis de segle XX, el Molí encara quedava fora de la vila.
  • L’any 1961, sota el patronatge d’un grup d’industrials paperers, fou inaugurat el Museu a la Vila de Capellades.
  • A partir de 1982 s’integra a la Xarxa de Museus Comarcals i es vincula al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya impulsat per la Generalitat de Catalunya.
  • Abans del museu l’edifici havia albergat anteriorment 2 escoles públiques i part de la col·lecció de l’Abric Romaní.

És un edifici amb una superfície de 2.200 m2 i consta de quatre plantes i soterrani.

Té l’estructura típica dels edificis coneguts com a “molí paperer”, amb base rectangular i plantes altes calades de finestretes que deixaven pas a l’aire que eixugava l’estesa del paper mullat, eixit de la tina i escorregut a la premsa.

El museu compta amb una sala d’exposició permanent sobre el paper

Jordi Contijoch Boada- Generalitat de Catalunya

i els sistemes d’impressió on es ressegueixen els vincles d’una història que va en paral·lel.

Molí Paperer de Capellades, està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Capellades i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasol

La plaça Amalvígia i el conjunt escultòric de “La Bòbila” de Joan Junyer

avui us presento dos articles

Plaça Amalvígia a l’encreuament de la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat, 2020, AGC.

La plaça Amalvígia és una rotonda entre la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat que està dedicada, com el seu nom indica, a l’Amalvígia, una terratinent que, al segle X, era propietària d’un reg als terrenys propers on ara hi és l’ermita de Bellvitge.

Placa de la Plaça amalvígica. AGC.

Amalvígia és un nom femení d’origen gòtic compost originàriament dels elements amals ‘valenta’ i weig ‘lluita’”[i].

El reg d’Amalvígia es citat fins el segle XIII, quan es comença a anomenar l’ermita de Bellvitge.

Camí de la vora del riu que porta des de l’Hospitalet al Delta del Llobregat.

Amalvígia no és un nom freqüent als documents del segle X. Considerem que seria la cunyada del vescomte de Barcelona, Ermenardus, a qui trobem amb el seu germà Udalard donant al 917 al monestir de Sant Cugat del Vallés, terres i propietats de Monistrol d’Anoia, en un lloc d’aiguabarreig entre l’Anoia i el Llobregat. Tres anys després, Amalvígia signaal costat d’Udalard donant un molí de Cervelló al mateix monestir de Sant Cugat[ii].

Riu Anoia. Salt d’aigua. Foto: Ramon Solé.

Amalvigia és una dona de la noblesa, sí, però també és una dona de frontera en un temps de canvis: el canvi d’era, el del domini, l’inici d’una documentació que perviu, la colonització des del Llobregat en aquest lloc de maresmes, conegut com a Banyols, unes terres que començaven a ser conreades gràcies a l’impuls d’una dona que ha donat origen al nostre nom i de la que podem sentir-nos orgullosos, l’Amalvigia, una dona recordada llargament i que segur que va ser valenta i va lluitar com tantes dones del nostre barri.

Segle XX, l’ermita de Bellvitge envoltada de camps de conreu i de pastura, una activitat mil·lenària.

L’escultura que es troba a la plaça d’Amalvigia, coneguda com “la sardana”, es diu, en realitat, La Bòbila. És de de Joan Junyer (1904-1994). Es va projectar com a commemoració de les que foren la base de les comunitats del Baix Llobregat i també com a símbol de consolidació i agermanament. Va ser inaugurada el 25 de juny de 1992[iii].

La Bòbila, conjunt escultòric de Joan Junyer a la plaça Amalvígia. 2020, AGC.

Més de mil anys separen les obres projectades amb l’Amalvigia de l’escultura que recorda el treball a les fàbriques dels voltants i la cooperació, des de l’esforç i la lluita, per a aconseguir unes millors condicions de vida per a totes i tots.

Plaça Amalvígia, 2020. AGC

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 14-11-2020

Als i a les que han lluitat i lluiten per millorar la vida de totes i tots.

—————————————————————————————-

[i] Moran, J. Institut d’Estudis Catalana a “Bellvitge 50”, comissió que va organitzar les celebracions i recollida d’informació del barri amb motiu dels seus 50 anys (1965-2015).

[ii] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, CSC, vol. IV, n. X  de 28 ó 29 de febrer de 917 i n. XI de 6 de octubre de 920.

[iii] AVV Bellvitge, 2009. « La Bòbila de Joan Junyer » https://avbellvitge.wordpress.com/2009/11/26/150/

Vistes durant el confinament

Avui us presento dos articles

Des de casa (Terrassa) a La Mola i al monestir de Sant Llorenç de Munt (març-abril, 2020).

Des de casa, abocat a la finestra, albiro el món, és ben a prop.

La natura, la meva permanent estimada, m’acompanya, a ella em lliuro.

Història perduda entre roques mil•lenàries, vegetació que el misteri envolta.

L’ombra cau sobre les llums; com jo, ple de dubtes, pors, inquietuds.

Sé que hi ets, desig, vens amb la boira, dama d’aigua.

Núvol blanc, esperança que es farà amenaça o temor que el sol desfarà?

La llar, el nostre recer, em crida al seu sí, lloc de la cura i l’estima.

Rutines diàries, teixit que referma la pell i els fonaments.

Aviat passejaré pel teu cos encès, l’únic paisatge que ja vull; tu, només.

Finestrals, xarxes de comunicació, reproducció del que vam ser i fer.

La llar s’obrirà de nou i acollirà el meu últim amor.

Respira el cos i la muntanya, respira i es renova el món.

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Ramon Solé (març-abril, 2020)

Edifici de la Telefònica de Bellvitge i la seva antena

Avui us presento dos articles

Edifici de la Telefónica de Bellvitge al passeig de l’Avinguda América

L’edifici de la Telefònica de Bellvitge és a l’Avinguda América, al passeig de vianants que va de la Rambla Marina a l’escola Pare Enric d’Ossó, tocant a la Gran Via, aquest passeig és conegut al barri com el de les Teresianes.

L’edifici està a tocar d’un bloc de pisos tot i que és un edifici que no hauria d’estar en mig d’una zona habitada degut a l’alta emissió de radiació que emet. S’han donat varis casos de càncer entre els veïns i les veïnes dels pisos adjacents, tot i que mai s’ha fet un estudi seriós al respecte.

Proximitat entre l’edifici de la Telefònica i un bloc de pisos de l’Avinguda América.

Al butlletí de 2001, “el Gira-Sol”, editat pel Grup Ecologista de Bellvitge es pot llegir que quatre anys abans Telefònica va instal·lar al seu edifici de Bellvitge una antena de 20 m. d’alçada amb nou plafons de telefonia mòbil, durant aquests anys van augmentar diverses patologies entre els veïns més propers.

2001, campanya reivindicativa durant les festes de Bellvitge.

Aquell any, des de la lògica inquietud dels veïns i veïnes, es crea una plataforma “Antena no” i s’inicia una mobilització que és recolzada des de l’Associació de Veïns[1], per a recollir una informació difícil d’obtenir i contra la proliferació d’antenes de telefonia mòbil sense una normativa al respecte. La protesta s’estén a tota la ciutat i obliga a les administracions reglamentar aquest tipus d’instal·lacions[2].

En 2003, després de nombrosos Plens municipals i reunions amb l’Ajuntament, Generalitat i Telefònica s’arriba a l’acord de que Telefònica retirarà l’antena, però només van retirar 3 dels nou plafons. S’han realitzat mesuraments en alguns pisos i l’emissió de les ones magnètiques és en tots els casos molt més elevada del permès. Si algú ha posat alguna mena de protecció al seu pis, s’ho ha hagut de pagar per sí mateix, sense cap ajut.

Al 2006 s’inaugura l’edifici de pisos tutelats i casal de gent gran de la Generalitat de Catalunya i, al 2007, la Biblioteca Bellvitge i regidoria del barri, tots dos a la Plaça de la Cultura, al costat d’aquest edifici singular del barri.

Plaça de la Cultura: Telefònica i Casal de la Gent Grant i pisos tutelats de la Generalitat de Catalunya.

En 2003 l’Ajuntament es compromet a no augmentar la potencia de l’antena, però en 2018, potser pel Congres de Mobile, la van doblar i vam veure com canviaven l’antena per una més potent que sembla que reparteix millor les radiacions.

2018. Canviant l’antena. Algú sap per a qué?

A l’altra banda de la Plaça de la Cultura, l’Avinguda América, ara carretera, corre paral·lela a un tram de la via del tren de Vilanova que separa els barris de Bellvitge Gornal, una autèntica barrera funcional ja que hem estat més de cinquanta anys sense un ascensor amb el que poder superar les escales.

Plaça de la Cultura. A l’altre costat de l’Avinguda América i de la via del tren, el barri veí del Gornal.

Text : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que persisteixen en reivindicacions que són per a bé de totes i tots.

—————————————————————————————-

[1] 15-11-2008 AVV Bellvitge “Arriba la sonda de camps electromagnètics”. https://avbellvitge.wordpress.com/tag/antena-no/

[2] L-h digital, 2003 https://lhdigital.cat/c/document_library/get_file?uuid=e801acd2-087d-4198-add6-ed9ff7073032&groupId=10919

El Monestir de St. Pol de Mar, clau del Malvige de Provençana? Segles X-XII

Avui us presento dos articles

Antic monestir de Sant Pol de Mar. Foto: Ramon Solé.

Les excavacions arqueològiques realitzades al monestir de Sant Pol de Mar han evidenciat restes d’una construcció preromànica de difícil datació. El monestir de St. Pol apareix documentat al 882, quan queda sota la protecció del bisbat de Girona[1]. Al segle X ja trobem la nomenclatura d’indrets naturals que, millor o pitjor conservats, perviuen al Maresme (Marítima) o la de moltes esglésies i de pobles d’avui que llavors només eren ermites, masos dispersos o veïnats.

En 955 Teudiscle i la seva dona Madavi donen una peça de terra al terme de Buadelles (Sant Pol), a Marítima, al “domum Sancti Pauli”. El terme “domum” indica que era una basílica. En 961 Sisoald dóna terra al terme de Pineda[2] al lloc de Golinons (entre Canet i Sant Pol) i en 991 Egiga, Tudiscle i Gonsalva, femina, donen cases amb corts i horts a la parròquia de Sant Martí d’Arenos (Arenys de Munt)[3].

Santa Susanna, font de Can Gelat, camí de Montegut. Foto: Tito García del blog de fonts naturals, aigua, racons i més: https://fontsaigua.wordpress.com/2014/11/09/avui-destaquem-la-font-de-cal-gelat-de-santa-susanna/

En aquesta primera etapa, St. Pol de la Maresma i St. Feliu de Guíxols són regits per un mateix abat, Sunyer, amb ell reclamen drets i privilegis al rei franc, Lotari, que els concedeix en 968, posant-los sota la regla de St. Benet[4]. Deu anys més tard, a la mort de  Sunyer, ambdós monestirs s’independitzaran.

Sant Pol de Mar, postal antigua.

Posteriorment serà la casa comtal de Barcelona qui es farà càrrec del monestir. En 985 el comte Borrell dóna al monestir un alou a la Buadella[5]. Al seu testament de 993, el comte Borrell dóna un alou que va des de Vilanova de sa Boada (Pineda) a Santa Maria de Ramió (Arenys de Mar). En 1006 els comtes Ramon Borrell i la seva dona, Ermessenda, donen dues finques, una al terme de Caldes (d’Estrac) i l’altre al de Croanyes (Canet) i Boadelles.[6]

En 978 Ató, abat dels servents del domum Sancti Pauli Apòstol, qui est situs in Marítima, permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona, terra que tenia l’abadia a Círculo[7], Montjuic, que limitava amb terra que va ser de Manuel, vinyes del presbíter Cixilane, terra d’Oriol, amb la via que va al Port (actual Marededéu del Port a la Zona Franca de Barcelona) i terra de Guitard, per unes vinyes que dóna el vescomte. Aquest document que alguns historiadors han atribuït a Sant Pau del Camp de Barcelona, Udina i Martorell considera que es refereix al monestir de Sant Pol de Mar, degut a com s’anomena el domum de la Marítima (Maresme) i a altres raons. Pensem que Udina tenia raó[8] ja que tornem a trobar un Ató, abat de Sant Pol, al 982, permutant terra al Vallés.

En 994 l’abat Otger de Sant Pol de Mar ven a un altre Otger un alou al terme de Vilar Ramió, al lloc de Cavallons (Arenys de Mar), que limita amb domum Sancti Felicis (ecclesia Pineta), a Canet, amb el litoral, el torrent Malo i, al nord, ipsa creu (Collsacreu, Arenys de Munt)[9].

Platja del Cavaió entre Arenys i Canet. Foto: Ajuntament d’Arenys.

St. Feliu de Canet depenia, com altres ermites, de l’església de St. Iscle de Vallalta. Al segle XIV va passar a dir-se St. Pere de Romeguera i va deixar d’exercir les seves funcions religioses quan es construí la nova església de St. Pere i St. Pau davant del Santuari de la Misericòrdia[10].  Aquella primitiva esglesiola de St. Feliu estava a prop de la casa forta (emmurallada) de Canet, actual castell de Santa Florentina, entre la riera de St. Pol i la de Caldes i entre el turó de Collsacreu i el litoral. Els senyors d’aquesta casa tenien dret d’enterrament al monestir de St. Pol.

2012 visita a les troballes de St. Pere de Romeguera o St. Feliu de Canet.

Al 1008 es convoca un sínode per reformar el clergat, en el fons hi ha la lluita pel domini d’un poder que encara estava dispers en el sí mateix del cristianisme. Cal dir que, en aquests primers temps, tot i que fossin benedictins, no seguien una estricta observança i no ens podem imaginar aquests frares costaners com els monjos del nostre imaginari del “ora et labora” (una norma mai escrita a la regla benedictina), més aviat aquests, com altres de l’època, empunyarien l’espasa més que l’arada, donats els nombrosos conflictes en els que estaven immersos: els de les ràtzies, sí, però també amb altres cristians que, com ells, lluitaven per controlar les propietats i l’espai. Moltes d’aquestes disputes seran, ja al segle XI, amb la baronia de Montpalau (Pineda) que tenia jurisdicció feudal sobre cases aloeres com la de Canet, Sant Pere de Riu a Hortsavinyà (Tordera) o el “Castrum de Boadella” a Sant Pol.

Sant Pere de Riu o de Pineda. Foto: viquipèdia

Montpalau quedarà, al segle XII sota el vescomtat de Cabrera que governava, a més de l’Alt Maresme, bona part de la Selva, l’extrem est del Vallés Oriental i Collsacabra a Osona.

Castell de Montpalau a Pineda de Mar. Foto: viquipèdia

En 1021 un prevere dóna al monestir de St. Pol una propietat a Cruanyes amb cases, torres, vinyes, horts i boscos situades entre el Montnegre, el riu Alfatà (actualment riera de Santa Susanna)[11], el litoral i l’areny de Sant Martí del Vilar de Ramió. En 1041 la comtessa Ermessenda dóna al monestir de St. Pol i als seus servents un mas que Guillem de Canet tenia per ella, situat entre les parròquies de St. Feliu, St. Martí, St. Iscle i St. Cebrià de Vallalta[12]. En 1053 la mateixa comtessa ven un hort per ajudar a apaivagar la fam i la penúria dels monjos.[13]

Durant uns anys el monestir queda en mans d’un administrador: Guillem de Llobató, a qui trobem fent diferents compres, algunes d’elles a dones soles. En 1061 el Comte Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, atorguen cartes precàries al monestir, quan sembla haver quedat abandonat pels benedictins, per fomentar l’establiment i conreu de les seves terres. Quatre anys després donaran el monestir a l’orde benedictina de Lerins (Provença). Sant Pol perd la categoria d’abadia i passa a ser un priorat d’aquesta abadia occitana[14].

En 1150 el Sr. de les Agudes i del Montseny cedeix al monestir un alou que anava des de la costa de la Cabra a llevant (Cabrera de Mar) fins el Farell[15], a ponent, on encara hi ha la torre de la Martina (Sant Pol).

Torre Martina, villae entre St. Pol i Canet. Foto: viquipèdia.

El 6 d’octubre de 1156 Arnau de Canet, senyor feudal de la comarca, dóna al monestir de St. Pol tres peces de terra que eren a Santa Eulàlia de Provençana (actual de l’Hospitalet), al lloc anomenat Osona[16]un mes després el prior de Sant Pol, Ramon Ricard, ven a la Seu de Barcelona aquest lloc dit Osona, situat “in prato cuvili asinorum” (corral d’ases), especificant que ho tenia per cessió d’Arnau de Canet[17].

Recreació de la Provençana del segle XII per Jaume Codina, que tradujo el “cuvili” per conill, un sense sentit.

I aquest lloc del “Cuvili Asinorum”, molt a prop de l’intercanvi de 978, serà la clau per establir la relació entre el mansum de Malvige (probablement la que avui és ermita de Bellvitge)i la finca de la Torre Blanca on s’establirà l’hospital que donarà nom a la nostra ciutat i s’aglutinarà el nucli poblacional (“La Pobla” al plànol).

En 1265 els monjos de Lerins marxen degut a les pèrdues del territori de Provença. La història del monestir de St. Pol de Mar continuarà quan, entre 1270 i 1275 s’instal·li una nova orde, provenint de la Cartoixa de Escala Dei (Priorat). Al segle XV, la cartoixa del priorat de St. Pol, amb la de Vallparadís de Terrassa formaran la cartoixa de Montalegre a Tiana.

Al segle XVI l’ermita de St. Pol, sufragània de St. Cebrià de Vallalta, quedarà sota l’advocació de St. Jaume de qui es celebra la festa el mateix dia que St. Pol. En aquest cas el nom que perdura és el de Sant Pol, cavaller, real o imaginat, dels inicis del cristianisme. Els noms, a vegades, tenen les seves pròpies resistències.

Sant Pol – Sant Jaume. Foto: Ramon Solé

Als que preserven la natura i la història

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

—————————————————————————————–

[1] Graupera, Joaquím (2016) “El monestir de Sant Pol, un edifici enigmàtic” El Sot de l’Aubó, XV-58, p. 13-23 Centre d’Estudis Canetencs.

[2] El terme Pineda d’aquests temps incloïa Santa Susanna i part de Malgrat.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14 (docs. 3, 4 i 16).

[4] Pérez, 1998, o.c. doc. 6, Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 169

[5] Pérez, 1998, o.c. doc. 12

[6] Ibídem, doc. 24.

[7] Círculo perquè les cases es disposaven al voltant de l’estany de Port, a redós de Montjuic.

[8] Udina i Martorell, Frederic, (1951), o.c. Doc. 183

[9] Pérez, 1998, o.c. doc. 17

[10] Sàiz i Xiqués, Carles (2014) “Sant Pere de Romaguera, un punt estratègic per la interpretació de la història de Canet”. El Sot de l’Aubó, XIII-48, p. 3-10 Centre d’Estudis Canetencs.

[11] A Santa Susanna, http://www.stasusanna.cat/santa-susanna/informacio-del-municipi/historia/ i https://quimgraupera.blogspot.com/2010/01/santa-susanna-medieval.html

[12] Pérez, 1998, o.c. docs. 31 i 39

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, doc. 818

[14] Pérez, 1998, o.c. docs. 47 i 49

[15] Els topònims que fan referències a far podrien indicar una xarxa de comunicació interior.

[16] Ibídem, doc. 119

[17] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. XI, n. 1751.

Arenys de Mar. Un itinerari des de l’enyor.

Avui us presento dos articles

Arenys de Mar, 2017. AGC

Arenys de Mar a l’extrem més proper a Canet. Rial de Canalies: apartament on hem passat llargs anys. Un lloc per passar l’estiu amb una llar de foc per a fer estada i torrades durant el temps més fred. Riera amb molta vegetació i la flaire dels eucaliptus que s’esfumà quan destruïren la muntanya per a edificar xalets. Turonet amb pins on anaven a buscar pinyons que després partien i repartien al balcó. Baixem i divisem el Port, una de les coses que més m’agraden, i ja sento la olor de la mar.

Arribem a la carretera i girem a la dreta cap el poble, a la cantonada, la casa abandonada de la vil·la Marcelina, que van convertir, en plena crisi, en “pisos d’alt standing” amb obrers que anaven canviant sovint fins que ho van mig terminar sense acabar, amb una piscina que s’ha menjat tant la muntanya com el silenci del dia, tot i així les nits d’estiu miro estrelles pel balcó del darrere.

La puntaire d’Arenys que abans estava a la cantonada entre la carretera i la Riera. AGC

L’Ateneu on el meu marit jugava a escacs amb el seu pare, molts anys enllà. Cantonada amb la Riera on hi havia la puntaire. Vistes del cementeri. Un dia vam pujar pel camí de les cases dels pescadors. No havia mai visitat un cementiri, em va sorprendre tanta bellesa. Van anar al davant de la tomba de l’Espriu que només tenia un número perquè ell no volia passar a aquella immortalitat estranya que representa per alguns el que et recordin persones que no has conegut, però els vigilants es van cansar de que els preguntessin quina tomba era la del poeta de Sinera i finalment van posar el seu nom, discret, això sí.

Casetes d’un barri de pescadors vinguts del Delta, el Joan em parla del pare dels veïns-amics que els hi duia peix fresc a vegades. Barri pobre amb encant, amb vistes al mar i a un cel que a les nits s’omple d’estels.

Pugem la Riera, anem a comprar al mercat: verdura de les pageses, peix fresc, carn més magre, bons embotits, olivetes al lloc del bacallà.

Mercat d’Arenys de mar. Foto: Ramon Solé

Cuino. Anem una estona a la platja entre Arenys i Canet. Em banyo en aquella aigua tant freda que tant em convé, passeig per la sorra que no s’enganxa, perquè està (estava) feta de pedretes, la petita agafa petxines, mentre el seu germà fa un pou i u castell. Dutxes. Dinar. Migdiada pels que poden. Jugo amb els petits al balcó, a vegades faig una becaina. Quan són més grans i ja miren la tele dormo al sofà o m’escapo al llit amb el meu marit.

A la tarda -què fem avui mama? – anem a buscar pinyons a la muntanya?, a passejar pel port?, al parc petit d’aquí prop?, al de Lourdes?, a fer un gelat?

Al balcó del Rial de Canalies partint i repartint pinyons. AGC

Passejos per la Riera amb la promesa del gelat o del parc. Caminades diàries de pujada i de baixada. L’Ajuntament i la seva font amb aquell altre carrer per on a vegades anaven i venien comprant alguna cosa que feia falta o algun capritxet que per això són les vacances.

Gegants i capgrossos davant l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Si creuaven la riera podíem observar les torres del carrer d’Avall i del carrer Ample, caminàvem per la vorera del Rial de Sa Clavella, el barri d’Avall on a vegades anàvem al cinema o a la biblioteca a mirar contes o, més endavant, a connectar-nos a internet.

Carrer d’Avall. Torre de defensa contra els pirates del segle XVI. Foto: Ramon Solé

I comença la pujada, ja veurem per on ens quedarem avui. La placeta de l’església, l’antic Hospital Xifrè amb els seus jardins, el Calisay, l’asil de les germanetes on la sogra diu que la portem amb la boca petita del que busca consol, llegeixo la placa del carrer: “La Majestat d’un poble són els seus vells” i per fi el parc de Lourdes amb els gronxadors i el petit bosquet allà dalt. A vegades seiem als bancs mentre jugaven, en tornar prendrem un gelat, a vegades els muntaven al cavallet de la Riera.

Algun dia visita al museu de minerals amb els nens, altre al de les puntes de coixí amb la mare. A vegades no pugem la Riera i anem passejant pel port, miro la dona del pescador amb el seu fillet als braços, els vaixells de pesca, el far al final de l’espigó, el camí costaner entre les vies del tren i el mar, els bancs per seure i mirar la posta de sol sentit la remou del vent. Altres vegades pujarem a Arenys de Munt o visitarem altres pobles propers.

El Port d’Arenys de Mar i la Lonja dels pescadors. AGC.

Si la petita està cansada el seu pare la porta damunt les espatlles. El nen sempre troba motius per jugar, per inventar històries, per preguntar als grans, sembla no cansar-se mai, fins que cau rodó a la nit i… fins les set del matí en que em despertarà perquè voldrà esmorzar i jo li donaré cantant i aquella veïna-amiga amb nom de flor, l’Hortènsia, em dirà rient: – avui t’he sentit cantar el ciclista de pega que va caure i es va fer un foradet en el culet.

Platja entre Arenys de Mar i Canet.

Les festes de juliol i les d’agost. 2 d’agost, el meu sant, els pares em regalen quedar-se amb els nens. Anirem al Posit, al lloc on els nens sempre miren les llagostes vives. Sopem i miro pels finestrals la casa d’un dels indians d’Arenys i recordo la història de la rosa enterrada al cementiri per un amor que va ser impossible i penso que ell hauria d’haver lluitat pel seu amor quedant-se al seu costat.

Arenys de Mar. Casa de l’indià. AGC

Convido gent, familiars, amics… Cuino molt però estic contenta. Alguna altra veïna em diu, – avui te’m sentit riure molt! No sóc conscient del que representa un balcó en un bloc d’apartaments d’un lloc encara tranquil i retirat, però, sí, m’ho he passat bé. Després recullo cansada, però amb ajut.

I ja, grans i sols, vindrem algun cop i anirem de nit als txiringuitos de la platja a menjar peix i a veure els estels o gaudirem del regal d’un bon dinar sense haver de cuinar o del d’un bon relax al balneari de Caldetes.

Monument a la dona del pescador davant de la casa del mar d’Arenys de Mar.

I algun dia tornarem només per recordar aquells bons moments dels que, conscients o inconscientment, vàrem gaudir. Tot s’ho emporta la mar, però la mar tot ens ho retorna i caldrà fer neteja.

Platja del Cavaló. Netejant la platja després del pas de l’huracà Glòria. Foto: La Vanguàrdia.

A la bona gent que cuida dels seus records com del seu entorn

Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.

Avui us presento dos articles

Sant Pere de Ullastre o de la cadireta. Ermita romànica junt al torrent de Colobrers i al riu Tort. El nom d’Ullastre i el culte a Sant Pere ens donen idea de que hi hauria una antiga mansio romana. Foto: Ramon Solé.

En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar cristianitzant o re-cristianitzant sota el poder més gran que tots ells exercien, amb aliances i disputes entre ells, per treure benefici de les activitats de subsistència d’aquestes comunitats d’homes i dones que s’agrupaven per fer obres, conservar aliments o recordar els seus morts. Elles surten als documents tant com ells, però els seus noms no han estat recollits, donar-les a conèixer és l’objectiu del nostre treball.

El monestir de Sant Llorenç de Munt, sobre la Mola exercia el seu domini sobre molts indrets de Castellar, fins que va passar a Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Una de les primeres referències documentals referents a Castellar és de 945 quan la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les[1] amb, entre d’altres propietats, terres i horts a Castellar i una “mena” (mina) de ferro que hi seria a prop del torrent de Fontscalents (28º), pron d’on trobem el topónim de les Fàbregues.

Pont entre Terrassa i Castellar on s’han trobat restes d’un rec picat en pedra. Foto: Ramon Solé.

Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya d’aquest segle i la trobem en aquests inicis sota un monestir femení sobre els que els potents també posaren la vista i les mans quan van poder.

El que trobem als documents referma la idea de les comunitats agràries establertes en molts indrets de muntanya, junt a les lleres de rius i torrents, un fet constatat per l’arqueologia als llocs on s’han fet excavacions, com a Castellar del Vallés. L’arqueòleg Jordi Roig[2] ens diu que entre les troballes dels poblaments del segle X-XI es troben necròpolis amb tombes antropomorfes i restes de ceràmica al costat d’alguna església preromànica o capella funerària o d’una romànica posterior. Al jaciment de Castellar apareixen restes d’eines de ferro (per treballar el camp, pels molins o per filar i teixir, poc per lluir) d’estructures de combustible (forns) i de sitges per guardar el cereal (excavacions).

Mura. Forn de calç de la Blanquera. Foto: Ramon Badia i Cèlia Peix del blog https://estimadaterra.wordpress.com/2020/03/08/forn-de-calc-de-la-blanquera-de-mura/

El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho els donadors i els seus pares mentre visquin[3]. Eigó és una dona potent que actua per sí mateixa, amb el seu nom propi; són moltes les dones que venen o “donen” soles o amb fills i filles o altres familiars, però encara són més difícil de trobar dones que compren o les que, com suggereix aquest document, estableixen, potser era una noble.

Castellar del Vallés, mas Canyelles, vista general de la font del llorer. Foto: Ramon Solé.

A més de les troballes, els noms ens porten el record de la convivència entre cultures, com la “Vil·la d’Alí”, que remet a les comunitats musulmanes que habitaren aquests indrets abans, durant i després de la conquesta carolíngia.

Portada de una de les obres històriques editades amb el suport de l’Ajuntament de Castellar del Vallés.

El “Kastrum Kastellare” és anomenat al 957 quan Ansulf i la seva dona Rimulo donen un alou a Kastellar al monestir de Sant Llorenç de Munt, quedant-se ells en règim d’usdefruit.[4]

Sant Esteve de Castellar on hi ha les restes d’una primitiva esglèsia de Sant Iscle i Santa Victòria (sants patrons de Córdoba), on trobem esment, als seus orígens, de la sagrera de les Fàbregues i del topónim de Tolosa o “toloseta”. Es creu que aquesta primitiva esglèsia estaria sota el monestir de Sant Pere de les Puel·les. Foto: Viquipèdia.

El lloc de Matadepera és citat al 960 quan Ana ven la tercera part d’una terra, una vinya i una casa amb instal·lacions i arbres[5]. Les petites construccions eren de materials peribles com la fusta, per això ens han quedat poques restes, tot i que podien tenir parets de pedra i fang. També es feia construccions de pedra seca, com les que encara podem veure a Castellar. Sembla que als petits poblats alt-medievals hi havia habitacles a llocs diferents dels de producció i magatzematge.

Castellar del Vallés. Construcció de pedra seca. Foto: Ramon Solé

En 961 Nevolenda dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra i vinya a Castellar. També en 961 els marmessors del testament de Barcelona, femina, donen a la Seu vinya i terra al Castell de Castellar al lloc de la Capellada (Sentmenat), junt a la vinya del monestir de Sant Cugat[6]. Amb aquests exemples ja veiem la notorietat del paper de les dones. Hem d’entendre aquestes “donacions” de dones, parelles o grups familiars com una manera de quedar sota la protecció d’un potent que potser així no els espoliarà o d’adquirir el dret de ser enterrat a sagrat.

Esglèsia del Puig de la Creu a Sentmenat (Sant Menat) Foto: viquipèdia

En 963 Sentemir i la seva dona Florídia venen a Baió i Todesera (un matrimoni que trobem realitzant diferents compres, potser en nom d’alguna institució) una terra al terme de Castellar, al lloc conegut com Miralles. En 979 és Maria qui ven al mateix matrimoni i lloc. Servusdei i la seva esposa Lívul donen a St. Llorenç de Munt en règim d’usdefruit, a Miralles.[7]

Algunes d’aquestes “donacions” del segle X ens remeten a les primitives esglésies preromàniques o capelles funeràries on es veu el rastre d’un primitiu paganisme a les troballes d’algunes excavacions arqueològiques, moltes de les quals, en ser absorbides per la institució eclesial reconeguda des de les instàncies de poder, van quedar abandonades.

Reproducció de 1941 de la talla romànica del segle XI de l’ermita de Santa Maria de les Arenes. A aquesta marededéu se li diu de la galledeta, perquè se li posava una galleda, potser per demanar l’aigua pels camps, potser com ofrena. Foto: viquipèdia. Tant la marededéu com el nen duen la bola del món a la mà.

Sant Feliu del Racó o de Valrà s’anomena al 986 entre les possessions del monestir de Sant Cugat. Al 966 Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen terra a St. Llorenç Savall (de “ipsa vall”) al monestir de St. Llorenç de Munt, a una de les afrontacions es parla de St. Félix màrtir[8].

Sant Feliu del Racó. Foto: viquipèdia.

En el 982 Gotmar i la seva muller Lívul “Aurucia” permuten amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes, a les afrontacions trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i la sèquia Monar[9]  (de: “molinera”), una obra feta de pedra que neix a St. Feliu del Racó, corre paral·lela al riu Ripoll i mor a Ripollet. Hom creu  que “en el seu origen no era una sola conducció d’aigua sinó un conjunt d’intervencions al llarg del temps, a mesura que s’hi anava construint nous molins i noves zones d’horta”.[10] Aquestes obres les feia el poble ras i en la seva construcció i rendibilitat intervenien tant ells com elles, al segle X, abans de que tot canviés amb el reforçament dels poders més grans.

Sèquia Monar a Castellar del Vallés. Foto: Ramon Solé.

Els molins hidràulics, que trobem àmpliament documentats entre aquestes comunitats amb una economia de subsistència, facilitaven la moltura de cereals. Aviat seran controlats pels senyors feudals (laics o eclesiàstics) generant excedents per a uns i fam per als altres.

Els cereals i les lleguminoses són els conreus mediterranis ancestrals junt a la vinya i la olivera. A aquesta base se li afegia alguns productes de regadiu com cols, cebes i alls, els fruits dels arbres fruiters i els dels boscos. També es conreava des d’antic el lli i el cànem.

Castellar del Vallés. Torrent de Canyelles. Bassa i horts. Foto: Ramon Solé.

Hom suposa que els molins alt medievals a Catalunya serien manuals rotatoris, més semblants als d’Irlanda i Escòcia que als grans molins centre europeus. Els investigadors Bolós i Hurtado expliquen: “Tenien un rodet horitzontal (…) i eren fets de fusta amb unes moles petites i planes (…). A l’alta edat mitjana, encara no hi havia ni gaires basses ni encara menys cups (pous); l’aigua es desviava del riu gràcies a una peixera (o resclosa de fusta), seguia per un petit rec i després lliscava per una canal inclinada damunt del rodet. En girar el rodet, giravoltava la mola volandera damunt de la fixa i triturava els grans. Malgrat llur aparent simplicitat, devia ésser difícil construir-los (…). Un aspecte important és que aquests molins sovint eren en mans de comunitats de pagesos (…). Al Vallés , per exemple, en molts indrets, trobem que es feia esment de terres situades a sota d’un rec, fet que vol dir que hom les devia regar. És molt notable la quantitat d’espais irrigats que hi havia al llarg de les ribes de rius com el Ripoll, el Congost o el Besós”[11].

Gorgs del riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallés. La força de l’aigua és l’eina fonamental per fer rodar els molins. Foto: Ramon Solé.

Autora del Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que recullen, tros a tros, les històries locals sense obviar el paper de les dones.

——————————————————————————————-

[1] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[2] Roig Buxó, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. 2009. Documentos de Arqueología e Historia (en línia).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 9

[4] Miret i Sans, Joaquim. «Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X y XI». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 1914, Vol. 7, Núm. 55, p. 385-07, https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201027.

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 22

[6] Feliu i Montfort, Gaspar, 1971.El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 25 i 26.

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., docs. 28, 55 i 53

[8] Ibídem doc. 32

[9] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXIX

[10] DDAA, 2005. L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica. Rev. Plaça Vella, n. 50 (en línia).

[11] Bolòs, Jordi i Hurtado, 2020. Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

D’Amalvígia a Malvige i de Malvige a Bellvitge? Molt a qüestionar

Avui us presento tres articles

Placa amb el nom de la propietària Amalvígia a la Plaça Amalvígia de l’Hospitalet de Llobregat. AGC

Amalvígia, documentada per primer cop l’any 995, és citada com a propietària d’un rec a la zona coneguda com “Banyols”, al terme de Provençana, que actualment correspon a la marina de l’Hospitalet de Llobregat, on encara s’alça un vestigi de l’època, l’ermita de Bellvitge on es van trobar restes d’una primitiva església del segle XI i diversos enterraments del segle XII.[1]

Bassa que mostra les aigües freàtiques de Bellvitge. Parc de Bellvitge. Foto: Ramon Solé

Segons Josep Moran, de l’Institut d’Estudis Catalans, Amalvígia és un nom got que significa: “dona valenta que lluita”. Amalvígia, probable dona del germà del vescomte de Barcelona al 920[2],  devia ser la colonitzadora del lloc, ja que la seva possessió va generar un topònim i la zona va començar a ser coneguda amb aquest nom de dona.

“El rec d’Amalvígia” és citat fins el segle XIII, justament quan es comença a anomenar l’ermita de la marededéu de Benvige, Belvitja o Belvige, noms que van coexistint fins que s’arriba a l’actual de Bellvitge.[3]

De tot això ja hem parlat en altres articles.

Volem endinsar-nos en el canvi del nom d’Amalvígia al de Malvige, una suposició que va fer en Jaume Codina[4] i que tots hem anat repetint, però que actualment, després d’haver estudiat amb atenció els documents dels segles X i XI relatius a Provençana i a l’entorn de Barcelona, podem qüestionar. El document de compra-venda del 995 diu:

“D’Eló, dita Bonadona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent. Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia, femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener”.[5]

El llobregadell era una llera del riu sense sortida al mar i que, per tant, s’anava dessecant, passava per sota de l’ermita de Bellvitge. El Llobregat va canviar de curs diversos cops. Al segle X corria de Ponent a Orient:

Diapositiva de Joan Lluís Ferret (2012). “La Formació del Delta del Llobregat”.

El primer que observem és que n’hi ha tres noms de dones que actuen o són anomenades amb el seu propi nom entre les sis persones que es mencionen, una realitat que desapareix a partir del segle XII, quan les dones passen a ser “dona de…”, “mare de…”, “filla de…”. De les dones que surten en aquest document, hem pogut establert la identitat de Bonafilla, ja que en document de 1001 (ó 1002 segons datacions) es revén la propietat a un comprador de Provençals (Vives, fill de Llorenç, estudiat per P. Bonnassie[6]) especificant que Bonafilla era filla de Sisoald, probablement el vicari a qui el bisbe va infeudar la torre de la Granada en 951, i que Isarn era de Fodexo (Foix), tots dos personatges semblen tenir procedències frontereres.[7]

Castell de la Granada, un lloc de frontera. Foto: viquipèdia.

Les dues vendes (995 i 1001) tenen en comú les afrontacions, però el segon document està molt ben mesurat (l’únic de la zona en aquesta època), el que vol dir que la propietat i/o el comprador eren importats. Eló ven un camp de prat mentre que Ferriol i Fremosa, amb Morató i Audesinda, venen, al tal Vives, terra amb casa, cort, pou i arbres, la propietat ha estat millorada, com veiem sovint en documents de l’època; darrera d’aquestes obres de millora sempre hi ha potents interessats en consignar molt bé les seves propietats.

Viladecans, conreus i regs. Foto: Ramon Solé.

El mansum de Malvige, amb església, és citat en una venda de 1057, el document indica també que és una venda molt notòria, com veurem. Hom creu que és el lloc d’Amalvigia i el de la primitiva capella del segle XI. Així diu el document de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB):

“1057, maig, 8. Venda del mas de Malvige amb totes les seves pertinences i termes, prats i pastures, cases, sòls i el que hi ha damunt d’ells, arbres de diverses classes i una església, exceptuant la franquesa del comte, feta per Gomar i Otula, sa muller a Borrell Guimerà i a la seva muller Orúcia per trenta onces d’or cuit; està situat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, comtat de Barcelona, al lloc que anomenen mas de Malvige.

Limita pel N amb la via que ve de Lanera i va cap a Cudines, per l’E amb l’alou de Gombal Guiscafret, amb l’alou de Berenguer Bernat de Colomer, amb l’alou de Sant Pere de Roda, amb l’alou d’Ermengol Geribert de Arigine i amb el rec, pel S amb el rec de Bertulera i amb l’alou de Bernat Ramon, i per l’O amb l’alou de Bonfill Oriz, amb l’alou de Pirofred de Roda Milà, i amb l’alou de Sant Cugat. El preu de la venda és de 30 unces d’or cuit. El delme del mas el té la Canònica de la Santa Creu i la primícia Santa Eulàlia de Provençana perquè es cantin misses. Per raó de la venda, el comte rep un mul.” [8]

1057. Escritura de la compra del mansum de Malvige al Libri Antiquitatum IV de l’Arxiu Capitular de Barcelona. Foto: A. Valcárcel

Banyols segueix estant més poblada i compta amb una vida activa i dinàmica, mentre que a Provençana (lloc on es situa l’actual ermita de Santa Eulàlia de Provençana) els tractes segueixen donant-se entre clergues que es relloguen càrrecs i propietats entre ells mateixos i/o amb els seus fills, ja que no podien tenir esposes, però sí tenien “concubines”. No trobem noms de dones soles al voltant de la “Vil·la Provençana”. En un estudi recent, els investigadors Bolós i Hurtado[9] distingeixen entre les “Vil·les”, de procedència romana com seria la de Provençana, i els “vilars” o “torres”, edificacions agràries amb espais comuns.

Recordem que al 986 El Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicata un terreny a Banyols al lloc conegut com “Torres”, el que justifica la nostra tesis de que les dones van tenir un paper rellevant en la colonització de Banyols.[10]

La Fundació Noguera ha publicat molts dels documents de l’època.

En 1052 el bisbe de Barcelona, Guislabert jura fidelitat al Comte Ramon Berenguer I i a la seva nova dona Almodis de la Marca. Beneint aquesta unió, Guislabert accepta el repudi que havia fet el Comte sobre la seva segona dona, Blanca de Narbona, a la que va deixar tancada en un castell. Cap altre bisbat estava de part del Comte, conseqüentment, Guislabert rebrà les seves prebendes. Els nous comtes decreten, el 20 de novembre de 1054, la inviolabilitat de tots els drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[11]

Almodís de la Marca i Ramon Berenguer I. Imatge: Viquipèdia.

En 1057 els nous Comtes aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat, a canvi, han de fer concessions, amb la qual cosa el feudalisme s’instaurarà de ple, passant d’un poder més dispers repartit entre comtes, vescomtes, bisbats, abats i senyors al més centralitzat d’Església i Comtes. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. El mansum de Malvige n’és un bon exemple.

Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor que el podia sotmetre als “mals usos”. El mansum de Malvige apareix envoltat de propietaris que impacten: Bernat Ramon és un dives o personatge ric de la ciutat molt proper a el bisbe Guislabert, el veiem sovint comprant a Quinçà (l’actual Centre d’Hospitalet on s’establí la finca de la Torre Blanca) i a Banyols. Berenguer Bernat i la casa d’Orís formen part dels senescals del Comte. A més de St. Cugat, trobem el monestir benedictí St. Pere de Roda, de gran poder feudal i dedicat a instaurar la reforma del Cluny i altres noms que desconeixem però que reconeixem com a senyorials. En cap altra transacció econòmica de la zona trobem tants noms d’aquest tipus junts.

Monestir de Sant Cugat, un poderós senyor feudal de l’època que entrarà en nombrosos litigis. Foto: Ramon Solé

L’Església sotmet la capella convertint-la en un feu. Tot apunta a que serà un lloc on el Comte (amb la franquícia que es reserva) i el bisbe tindrien dret d’allotjament amb les seves cavalcadures[12]. Un lloc on ja es guardava el gra, es protegia als animals, s’aprofitava una aigua canalitzada i s’enterrava als morts, activitats comunitàries que es van iniciar sota l’auspici de les franqueses dels Comtes (cartes de poblament que assegurava beneficis fiscals als nous habitants). Recordem que és el Comte qui ven a Aurúcia i que els primers documents on es parla d’Amalvígia són de l’arxiu Comtal mentre que el de 1057 és de l’arxiu capitular, amb uns guanys que revertiran en una església, la de Provençana, que està per fer -o refer- i en la nova Catedral amb les obres a punt de terminar (es consagrarà en 1058).

Catedral romànica de Barcelona. Foto: Catedral de Barcelona

Entre les signatures, les de Mir Geribert i la seva dona Guilla, el que significa que la venda del mansum està relacionada amb els assumptes que van succeir en aquells dies. Borrell Guimerà és un magistrat descendent del Guimerà al que veiem permutant amb el monestir femení de St. Pere de les Puel·les en diverses ocasions, sempre en benefici propi. El cost de la venda, un preu molt elevat que demostra que la propietat era important, ens recorda a les trenta monedes de la traïció. Per la manera en què Mir Geribert, o qui redacta el seu testament en 1060, es refereix al Guímarà magistrat recordant-li les seves obligacions contractuals es confirma que el tal Guimarà era el que podríem anomenar un arribista i ens porta a pensar que qui va comprar el mansum el regentaria com un tràmit administratiu i lucratiu al servei d’una institució eclesial com la Canònica, que va prenent rellevància.

Signatura de Mir Geribert. Imatge del Centre d’estudis de Gavà.

L’ú de juliol de 1058 Mir Geribert, amb la seva dona, Guisla de Besora i els seus fills, Bernat i Gombau, lliurà als Comtes el castell del Port, tot íntegre, situat entre Enforcats a l’Est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al Nord, el litoral marí al Sud i el riu Llobregat a l’Oest (és a dir, Banyols), reconeixent una “culpam maximan quan contra vós comisimus”[13] i els jura fidelitat en presència del seu cosí, el bisbe Guislabert, posicionat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. Quan Mir Geribert lliura les seves possessions als nous Comtes, exceptua un feu de l’Església, podria ser el mansum de Malvige que en 1057 apareix envoltat de senescals, dives i ordes religiosos que imposaven la reforma del Cluny controlant els bens.

Abadia de Cluny (Borgonya) Els monjos del Cluny intentaven reformar males pràctiques, però sovint abusant d’un poder que sempre necessita més.

El cisma és ja un fet, l’Església d’Orient queda sota el patriarca de Constantinoble i la d’Occident sota el papat. Les discussions sobre el que realment va suposar el feudalisme, encara segueixen, el que no admet cap dubte és que els nous potents: senescals, magistrats, canonges, tots amb les seves milícies, expulsen a la dona de la història.

Establim una hipòtesi que, si no pot ser demostrada, sí que està justificada. En Banyols, a finals de segle X i principis del XI, hi havia persones, entre les quals dones soles, que es van agrupar (si no ho estaven prèviament) per fer obres necessàries: recs, cellers, cases, corts, pous, horts … en una zona ben comunicada i amb amplis prats per la pastura, on tindrien una petita església amb la seva sagrera (com demostren els enterraments trobats). Un mansum i un prat que generava riquesa, on es podrien instal·lar guerrers, amb les seves cavalcadures, al servei dels nous senyors que es fan amb els fluxos econòmics de la zona. Corrobora aquesta tesi el fet de que el prat quedarà, més endavant, vinculat a la Torre Blanca, on s’instal·laran milites al servei de la Canònica.

La Canònica, encarregada de les compres per evitar que ho fes el clergat, acaba deixant el poder en mans d’unes quantes famílies de la ciutat i potser això provoqui, en major mesura, la posterior irrupció de la burgesia que els gremis. Les diferències delimitades territorialment entre el domini comtal (Banyols) i l’episcopal (Provençana), es difuminen mentre va unificant-se el poder de l’Església amb el del capital.

En 1072 el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, a petició de l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions, el que ocasionarà litigis amb el bisbe.

Els noms de les dones soles són ja escassos. En 1086 Estefanía ven a Névia una part del que li va donar Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba al monestir de St. Pere. En 1088 Madrisinda dóna a la seva filla Adelaida terres, vinyes, aigües, prats, cases, un molí amb el seu rec i unes terres en Provinciana, indicant que ho fa “de manera totalment voluntària”[14].

En 1090, pocs anys abans de la consagració de l’església de Provençana, seran de nou venuts a un clergue: sagrers, corts, terres i vinyes del celler de la parròquia.[15] La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues, terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. L’absentisme de rector i l’arrendament de càrrecs continuarà i aquest serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a “la pobla” (Quinçà).

Santa Eulàlia de Provençana i la creu de terme. AGC

No està gens clar el canvi de nom entre Amalvigia i Malvige, ja que la supressió d’una A inicial no és un canvi fonètic habitual i cal tenir en compte que en 1051 encara s’anomenava el regadiu d’Amalvígia com es fa al testament de Bovet Renard en 1059, poc després de la venda de 1057 i com el tornem a veure en 1066 i 1067. De fet, el nom de Amalvigia és recordat en diverses ocasions fins al segle XIII (1211), quan el bisbe reclama el “delme d’Amalvigo, mentre que el nom de Malvige només surt, endemés de 1057, una altra cop, en un document de 1179 de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, a Santa Anna (Priorat on estaven adscrites les ordres religiós-militars). Era el mateix edifici anomenat de maneres diferents? Tenia diferents noms segons el propietari que el reclamava? Era un altre edifici l’actual ermita? Al 1066 es parla d’una torre feta de pedra i cal… Són preguntes que ens duen a seguir investigant.

Actual ermita de Bellvitge. AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que, malgrat ser obviades, segueixen tenin coratge i empenta

——————————————————————————————————————

[1] López i Mullor, A. (1988). Revista Identitats del museu d’Història de l’H. n. 1. “Excavacions a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge”.

[2] Garcia-Carpintero, Àngels (2019). “Amalvigia i la irrigació catalana de l’any 1000” Bellvitge educa: http://bellvitgeeduca.blogspot.com/2019/07/amalvigia-i-la-irrigacio-catalana-lany.html

[3] Garcia-Carpintero, Àngels (2018). “D’Amalvígia a Bellvitge”. Bellvitge educa: https://www.blogger.com/blog/post/edit/5642500207925903110/8495056264863477395

[4] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

[5] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Pergamí de Ramón Borrell, 17 a Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 15.

[6] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[7] ACA, perg. Ramon Borrell, 63. Descarrega, o.c. doc. 19

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB), segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, doc. 939. Descarrega, o.c., doc. 65

[9] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2020). Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

[10] Descarrega, o.c., doc. 6

[11] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[12] Com exemple del que diem: en 1060 el bisbe Guislabert enfeuda a Guisla de Besora i als seus fills les parròquies que van tenir el seu pare Gombau de Besora i el seu marit, Mir Geribert, a condició que prestin homenatge a bisbe i que alberguin les seves hosts i cavalleries.

[13] Mir Geribert s’havia fet amb les franquícies del Comte a Olèrdola, havia incitat als musulmans a no pagar al Comte les pàries, va llançar pedres contra el Palau Comtal i va incendiar la casa de senescal del Comte, Amat Edelric d’Orís.

[14] Descarrega, o.c., docs. 107 i 112

[15] Ibídem, doc. 113

Aquallonga (Valldoreix), segle X. Res a re-poblar, elles ja hi eren.

Avui us presento tres articles

Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé

Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.

Monestir Sant Cugat, sobre les muralles del “Castrum Octavià”. Postal antiga, arxiu Rasola

Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.

En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].

En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres  al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.

Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé

En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria,  deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].

Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.

Na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga,  “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills. Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].

També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].

En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].

Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.

L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].

Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.

Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga, per terra en Auro Invento (Provençals)[9].

Sant Vicenç del Bosc o St. Vicenç de Cerdedol una ermita del segle X en runes. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/02/27/ermita-de-sant-vicenc-del-bosc-de-sant-cugat-del-valles/

En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10].  Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.

El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.

rierol de Can Xercavins. Foto: Tot Rubí

També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or.

En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[11], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.

Castell Rubí. Foto: Ramon Solé

Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.

Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.

El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[12].

Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors.  Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.

Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020

A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.

 ———————————————————————————————————–

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.

[3] Feliu i Montfort, G., o.c.Vol. II, doc. 74

[4] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. VI, n. MCCXLI

[5] Ibídem. Vol. IV, n. CCXXV i CLXXVIII

[6] Ibídem. Vol. IV, n. CLXXVI, n. CXCIV i CCIV

[7] Ibídem. Vol. IV, n. CXXXI i n. CCXXXIII

[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.

[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI

[10] Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI

[11] Salrach, J. M. i Montagut, T., o.c,. doc. 130 (996) i doc. 174 (1017).

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona, segle XI. Fundació Noguera, 40 n. 1361.