Caminant pel nostre passat al castell de Gaià del Bages

Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles a dalt d’un serrat entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.

Les restes d’aquest castell medieval es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda” a peu d’una ermita moderna reedificada recentment sobre les restes del castell.

Restes del castell sobre les que s’edificà l’ermita moderna de Santa Àgueda.

Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda. És un castell termenat que, a més de l’actual terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i part de St. Feliu Sasserra (Lluçanès), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i St. Miquel de Terradelles (Berguedà).

Sant Miquel de Terradelles o «Sant Miquel vell» a Sta. Maria de Merlès, prop de Gaià.

Sota l’ermita mateixa uns blocs de pedra assenyalen les restes pròpies del castell i, a peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera.

“Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”.

A vegades entre aquestes roques grans es posaven pedres petites per falcar la construcció.

Les restes arqueològiques, trobades en una prospecció de 2002, mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.

Junt al camí trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i per consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.

Roques junt al camí de pujada al castell

Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval, a l’entorn del segle X, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge, com es va posant de manifest a altres llocs. Com a bon lloc de vigilància i comunicació deuria ser ben aprofitat per les diferents civilitzacions.

Roques que semblen haver tingut un destí per els humans de civilitzacions antigues

De fet, el terme “Monistrol” de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dit també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica que introduirien el cristianisme dels que trobem evidència en els noms i en alguna pedra que sembla haver estat utilitzada d’altar de la primitiva capella del castell.

St. Pere de la roca o de les cigales, també dit «Monistrol de Gaià», un terme que sembla tenir orígen visigòtic. L’ermita romànica reformada està avui abandonada.

El castell termenat el trobem documentat el 936, quan s’esmenta el “Castro Gaiano in Matamala”. Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.

Al segle XIII el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós, per concessió reial. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.

El poble de Gaià des del peu del camí del castell i de la capella de Sta. Àgata.

Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel transport i el mercat.

Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Abril-2022

Als i a les que continuant mantenint poblats i cuidats els indrets rurals.

…………………………………………………………………………………………………………………………..……………………………..

[1]VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XI El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.

Forn d’obra de Calderols de Matadepera

El Forn d’obra de Calderols esta en la Ronda del Camí de Calderols, s/n de Matadepera.

Us passo la seva historia:

  • Segons indica Canyameres (2001), el forn d’obra podria estar relacionat en un primer moment amb el mas rònec de Calderols. Ara bé, l’any 1490, sembla ser que el propietari del mas Solà de la Font, o Solà del Racó, adquireix Calderols com a propietat en ruïnes. Per tant, l’antic mas i les terres restarien aglevades al mas Solà de la Font.
  • L’any 1609, Jaume Solà ven a Antic Roure un tros de bosc de dues quarteres de cabuda, de pertinences del mas Calderols. I en l’ “Apeo de todas las fincas y heretades del termino municipal de Matadepera, arrelgado a la canación del año 1768”, s’esmenta una peça de terra (núm. 17) amb el nom de “forn de J. Roure”, que se situa a l’interior de la propietat núm. 49 de M. Torrella, ens els camps anomenats de Vinyet i Calderols, forn que quedaria ubicat al sud del mas Solà del Pla i podria coincidir amb el forn anomenat de Calderols.
  • El forn quedà colgat fins que a la segona meitat dels anys seixanta del segle XX es projecta la urbanització del sector. Amb l’arrossegament de terres i terraplenat per tal d’unir les dues ribes del torrent de la Font de Querol, les màquines el van escapçar, posant-lo així al descobert, sense que s’hi fes cap actuació.
  • Així va restar fins que una vintena d’anys després, l’any 1985, Miquel Ballbé, en el seu llibre “Masos i Pairalies de Matadepera”, parla d’un forn de tipologia ibera. El mateix autor, tres anys després, a les “Monografies vallesanes” publica el següent text “ (…) Un altre forn d’aquest tipus, al costat mateix del que ja hi havia al mas de Calderols de les Arenes, resta tapat per les terres posades durant l’anivellació d’un carrer. Hom diu que està molt ben conservat i sencer”. Posteriorment altres autors com Mauri (Mauri: 2006) o Oller (Oller: 2012) s’interessaran en el forn i finalment, tan les restes del forn com les restes del mas de Calderols, s’inclouen a la Carta Arqueològica del Vallès Occidental.
  • Finalment, l’actuació es du a terme entre els anys 2016-2017 en el marc del “Projecte d’Intervenció en el Patrimoni Arqueològic de Matadepera 2016-2017 promogut per la regidoria de cultura de l’Ajuntament amb el suport de l’Associació de Veïns del Pla de Sant Llorenç del Munt.
  • El projecte d’intervenció es va dur a terme en tres fases: la primera entre el 14 d’octubre i el 4 de novembre de 2016, que va consistir en la neteja i excavació arqueològica. La segona fase.
  • Entre el 21 d’agost i el 8 de setembre de l’any 2017, amb la construcció d’una estructura amb coberta per a protegir el forn. La darrera fase, va consistir en la museïtzació definitiva del conjunt.
  • La direcció tècnica va anar a càrrec de l’arqueòleg Xavier Font, amb la col·laboració de l’arqueòloga Maria Carme Carmona, i l’arquitectònica d’Anna Rabassa. L’empresa executora de les obres fou C. Gutés, Gestió i serveis a la construcció, de Matadepera.
  • Durant l’excavació es van extreure varis fragments de teula; alguna pedra de cuita de calç, un fragment de vora de ceràmica vidrada en verd, un fragment informe del mateix color. Finalment, també van sortir fragments de rajols i maons quadrangulars (de 18 cm de costat per un gruix de 5 a 6 cm), dels quals en destaca un amb decoracions amb incisions en ziga-zaga. La peça més interessant per fer una aproximació cronològica fou un fragment de vora d’escudella amb decoració interior de cercles concèntrics, que situen la vida del forn en un període cronològic entre els segles  XV i XVII.

Forn d’obra que es localitza a l’extrem sud de l’actual urbanització del Pla de Sant Llorenç.

Geològicament, el jaciment s’ubica entre l’alternança dels gresos silicis i argiles, amb els conglomerats heteromètrics del període Eocè, que conformen el gruix de les elevacions muntanyenques de Sant Llorenç i les calcàries micrítiques i dolomies.

Físicament està situat en el marge superior dret del torrent de la Font de Querol, per damunt de l’espai de màxima amplada de la llera, en la confluència amb el torrent de Calderols, afluent del torrent del Salt que desaigua a la riera de les Arenes pel seu vessant hidrogràfic esquerre.

És de planta quadrangular, amb tiratge vertical i doble cambra.

Està construït realitzant un rebaix en el marge.

De dalt a baix es localitza en primer lloc, la cambra de cocció o laboratori (amb indicis de la portella d’accés), la graella amb els fumerals i a la part inferior, per sota el nivell de l’actual carrer, la fogaina o cambra de combustió, amb una columna central.

Dades sobre la estructura:

  • De la cambra de cocció o laboratori es conserven les estructures muraries nord (0’75 m d’alçada màxima per 2’45 m de llargada amb restes d’una possible portella d’accés), est (0’75 m d’alçada màxima per 0’65 m conservats dels 2’76 m originaris) i oest (0’75 m d’alçada per 1’95 m de llargada conservats dels 2’84 m originaris).
  • La graella, és de planta rectangular; dels 3 m originaris només en conserva 2’10 m de llargada per una amplada de 2’45 m; el gruix de la plataforma oscil·la entre 1’15 m i 1’05 m. Les fumeroles estan distribuïdes regularment, alineades de cinc en cinc. Se’n conserven 19 de les 26 originàries i el seu diàmetre interior mesura entre 0’11 m i  0’22 m. En superfície el retall és rectangular.
  • La fogaina o cambra de combustió es conserva gairebé sencera. Els murs nord i oest mesuren 2’90 m i 2’68 m de llargada per 1’65 m d’alçada. En l’angle format pels dos murs hi ha una pilastra de reforç de 0’30 m de costat. La paret est mesura 2’64 m per 1’65 m d’alçada i la sud 2’68 m per 1 metre d’alçada. En aquesta darrera estructura mural és on s’hi obre la boca d’alimentació de la fogaina, de 0’75 m d’amplada.
  • Aproximadament al centre, hi ha la columna de terra cuita que sustenta la graella. Mesura 1´65 m d’alçada per 0’60 a 0’75 m de diàmetre.
  • El forn està protegit per una estructura de formigó integrada en el marge, de 0’15 m d’amplada amb basament de 0’40 cm reforçat amb vares d’acer. El cobert, és de fusta amb el vessant inclinat cap a la part posterior per facilitar l’evacuació de les aigües cap el torrent. Està  protegit per una xapa exterior. Se sustenta a partir de quatre pilars i dues bigues travesseres de fusta melis, collats a un basament de formigó de 0’50 m de costat.  Al davant, entre pilar i pilar s’hi ha col·locat una barana, també de fusta. A mà dreta, hi ha un plafó realitzat amb ferro Corten amb una làmina explicativa en color.

Es pot visitar per lliure donat que esta a peu mateixa de la Ronda del Camí de Calderols de Matadepera.

Disposa d’un plafó informatiu amb totes les dades.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Històries des de Bellvitge: Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

La invasió musulmana (s. VIII) no va portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.

Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Histories de Bellvitge : Oda Nova a Barcelona. La mesura d’amor de la ciutat i de les dones.

Joan Maragall (1860-1911) va escriure el poema «Oda nova a Barcelona» en 1909 sent publicat l’any de la seva mort. És un contrapunt al poema èpic de “Oda a Barcelona” de Jacint Verdaguer, inclòs a la seva obra “Pàtria”.

 Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

El cinematògraf Robert i l’Imperial, els cinemes “Paradiso” de l’Hospitalet de Llobregat.

Cinematògraf Robert al café de Cal Carreter.
Font: Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMLH).

Les primeres projeccions de “cinema” van arribar a l’Hospitalet el 1907 amb Joan Monrós i Ràfuls (L’Hospitalet, 1862-1930), a la casa coneguda com “Cal Carreter” del carrer Major de l’Hospitalet (abans número 109 i ara 63).

Cal Carreter era propietat de Joan Durban que en 1891 havia ampliat i remodelat l’edifici afegint el pis superior amb la balconada i el coronament semicircular que li va donar un aspecte singular. Malauradament d’aquest edifici històric ja no en queda res, excepte els records. Els Durban tenien una masia a la Carretera del Mig cantonada Pau Casals, potser aquesta casa l’havien comprat com una manera d’ampliar els seus recursos econòmics.

Joan Monrós vivia en aquest edifici on tenia un cafè a la planta baixa. El cafè oferia també animació amb diferents espectacles i és en aquest context que inicia les projeccions d’un cinema mut molt primitiu.

El Carrer Major a principis del segle XX. Un café era ja un bon negoci. AMLH

El cinema ja havia arribat a Barcelona el 1895 inspirant-se en el que s’iniciava al mateix temps a París com el “Teatre Robert Houdin”, dirigit per Georges Mèlies o el cinematògraf dels germans Lumière.[1]

Segons l’informe tècnic de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, en 1912, tenia capacitat per a 150 persones. Al interior hi havia instal·lació d’aigua, amb la corresponent boca i manega, i dos extintors. També disposava de dos ventiladors elèctrics. La cabina de projecció es trobava fora del local i n’estava aïllada per una paret de 50 cm. Tenia una xemeneia de ventilació i una regadora damunt de I’aparell projector per apagar possibles incendis. La cabina era prou allunyada de les portes, que s’obrien cap enfora.[2]

Cartell de 1913. AMLH.

El cafè de Cal Carreter va continuar obert fins 1928, dos anys abans de morir Joan Monrós. Posteriorment, l’edifici va ser convertit en un magatzem tèxtil i, més endavant, en un taller d’estampació. La seva façana encara es mantenia fins 1994 quan va ser enderrocat per a construir un bloc de pisos.

Edifici de Cal Carreter abans de ser enderrocat. AMLH.

En 1911 Lluis Oliveras Norta, de 22 anys, sol·licita permís a l’Ajuntament per a instal·lar, al xamfrà de les actuals Rambles amb el carrer Barcelona, un local expressament dedicat a cinematògraf.

Recordem que la família Oliveras era propietària de la finca anomenada “Cal Tres” i, per tant, dels terrenys on s’obriria la Rambla Just Oliveras, que llavors començava a urbanitzar-se.

Cal Tres era el pedrís on s’obriria la Rambla Just Oliveras. AMLH.

El local “provisional” es va instal·lar davant d’on hi haurien les cotxeres dels “Oliveres”, un negoci del seu parent, Just Oliveras i Prats (l’Hospitalet, 1887-1938)[3], avui seu de la cooperativa Abacus. En Lluis Oliveras arrendà el local a Joan Monrós a fi de que aquest li arranqués un negoci en el que no tenia experiència. Aquest primer cinema, pròpiament dit, es va dir “Imperial”.

Rambla Just Oliveras als anys 20, a mà esquerra es veu la façana de l’Imperial (de perfil), al fons la Torre Puig, que després seria la clínica Gajo. AMLH

Durant dos anys (1911-1913) el Robert, al que la gent del poble seguia anomenant Cal Carreter, i l’Imperial van compaginar les seves programacions. Des de 1914 no es tenen més notícies del primer, sembla que la relació entre Monrós i Lluis Oliveras es va trencar.

El Cinema Imperial era un edifici senzill i funcional, inicialment d’estètica modernista, «reflex del model oríginal de París, bressol del cinema, però més a prop d’una sala de varietats» [4] estava format per dos cossos, el d’entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció, i una gran nau on hi havia el pati de butaques amb capacitat per a set-cents espectadors. Tenia sis obertures de sortida, extintors i una primitiva instal·lació elèctrica. Va funcionar fins 1933 ja que, en 1924, en Lluis Oliveras obrí un nou local, més modern i confortable, al carrer Baró de Maldà, el Cine Oliveras, amb el que l’Imperial va anar perdent força.

Plànol de la façana del cinema Imperial. Imatge proporcionada per Jorge Urbano, arquitecte de la nostra ciutat.

L’edifici de l’Imperial va ser reconvertit en el Garatge Oliveras, que comptava amb sortidor de benzina i va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per a construir, com no, un gran bloc de pisos.

L’imperial convertit en garatge. Foto: CEL’H.

Al quadern d’estudi del Centre d’estudis de l’Hospitalet de 1996 podreu trobar molta informació sobre aquests i altres cinemes de la nostra ciutat. En aquest article he volgut recollir els inicis d’aquest element cultural i emblemàtic que és el cinema, una font d’informació, quan no n’hi havia d’altres medis visuals i de formació, ja que va ajudar a conèixer i a gestionar les pròpies emocions en un temps de molta repressió en tots els àmbits humans.

Són anys, el primer terç del segle XX, d’importants canvis polítics, socials, tecnològics…, el cinema es feia sonor, ja no es necessitava un mestre tocant el piano darrera del teló del corral de comèdies que era el primer cinema ni algú altre que fes sorolls ambientals, com es recull en 1947.[5] La economia agrària i d’oficis manuals donava pas a la industrial on les màquines s’imposarien. Un bon exemple és el de les famílies Durban i Oliveres, emparentades pel casament de l’empresari i polític català Just Oliveras i Prats amb la Josefa Durban i Casas.

Cotxeres dels «Oliveres». Avui centre comercial de llibres i papereria.

Tot plegat unes pinzellades d’aquells temps complexos i convulsos en el que un poble d’economia agrària, on tothom es coneix i molts estan emparentats, es transformà en una gran ciutat al servei –com sempre- de la gran metròpoli.

El cinema Oliveras que es mantigué, al carrer Baró de Maldà, fins el 1989.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 10-01-2022

A la gent humil que ha gaudit i gaudeix del bon cinema

——————————————————————————————————————–

[1] Núria Toril i Oscar Garcés (1996) “El cinema a l’Hospitalet. De l’espectacle de fira a la multisala (1907-1996) Centre d’estudis de l’Hospitalet, quadern n. 13-14

[2] Marcé i Sanabra, Francesc(1994). “Joan Monrós i Ràfuls” a: Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.285-285.

[3] El 1921 s’inaugura la línia entre l’Hospitalet Centre i la plaça d’Espanya de Barcelona. El 1927 va connectar amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat

[4] Urbano, Jorge (1996) comentaris arquitectònics a alguns cinemes de l’Hospitalet (quadern d’estudi 13-14 del CEL’H, o.c.)

[5] “Perfiles sentimentales” El cine de “Cal Carreter”, p. 16 del butlletí n. 2 del Casino de l’Hospitalet de desembre de 1947. Aquests butlletins propietats del Sr. Joan Rosell, van ser recollits i enquadernats per Josep Rosell Ventura, antic president d’aquesta societat.

Pont de Cabrianes i el seu nucli urbà abandonat… (Bages)

El pont de Cabrianes és conegut com el pont trencat del Llobregat, però Pont de Cabrianes, entre Sant Fruitós i Sallent, és també el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret.

A l’Edat Mitja el lloc de Pont de Cabrianes era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.

El pont és gòtic, del segle XIV, però es va alçar sobre un altre romànic del que encara queden alguns vestigis. Va ser enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939 quedant amb dos pilars sencers amb la seva arcada i un altre mig destruït.

A Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte.

inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren,a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…

Malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.

Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia podem contemplar la desertització humana i el deteriorament dels edificis entre la natura que segueix el seu propi camí.

La església que s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera és Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren el nom de Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII, bastida sobre una anterior del segle X, que havia estat parroquial i a la que pertanyia Pont de Cabrianes.

La Casa Gran de Pont de Cabrianes, un mas de la família Bertran, va ser venuda als anys 80 del segle XX

i convertida, pels nous propietaris, en un restaurant.

Malgrat la despoblació, els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església de Cabrianes, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.

Text : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Maria Àngels Garcia-Carpintero i Ramon Solé

Fem una ullada fora de Catalunya : Trinxeres de la guerra civil, en Villamalur de Castelló de la Plana

Les Trinxeres de la guerra civil, en la Serra d’Espadà en Villamalur de Castelló de la Plana.

Complex de trinxeres, ben conservat, amb nombrosos corredors i nius d’ametralladores,

Aquesta foto podem veure uns trossos de cuiro que em trobat, de lo que pensem que era el cinturó d’algun soldat o alguna corretja per carregar el fusell.

Està en una zona amb una gran riquesa forestal i unes espectaculars vistes.

Text i Fotografies : Jordi Mig

Església, Ermita, Capella, Santuari?  Què es què.

Sant Pau del Camp de Barcelona, un dels pocs vestigis del romànic que encara queden a la ciutat, una església de la que se’n sap molt poc dels seus inicis com a monestir. AGC, 2019

En primer lloc aclarim que, tot i ser elements religiosos, aquí els volem diferenciar i definir per el seu tractament històric, artístic i lingüístic.

El terme “església” prové del grec i significa “assemblea”. És molt ample i pot fer referència al conjunt dels cristians en general, a les diferents comunitats cristianes (ortodoxa, catòlica, luterana…) o a un grup de gent reunits en torn a l’Evangeli i als símbols de la seva fe.

Romeria a l’ermita de Bellvitge. 1956 Foto: Elvira Solà Adalid

Però el mot “església” s’aplica normalment als temples on s’apleguen els creients per pregar, escoltar la paraula o celebrar els seus ritus de pas.

En aquest sentit, cada persona pot ser considerada una església com a  “temple de l’Esperit Sant”. La filòsofa Edith Stein (1891-Austchwitz, 1942) entén l’esperit humà com a part de la cultura i de la expressió, de l’art… des de una visió laica aquests elements que ens defeneixen com humans podrien considerar-se, també, temples.

La campana de l’ermita de Bellvitge, de nom Eulàlia, pesa 300 kgs. i la van fondre a Olot. El toc de campanes invitava a la pregària sent un mitjà de comunicació.

Trobarem molts tipus d’església segons la seva funció o la seva arquitectura perquè tant ens poden referir a un agrupament de fidels com a un edifici.

Una església parroquial és la que delimita –normalment- una divisió territorial, tot i que també pot exercir altres funcions per a comunitats específiques.

Esglèsia parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, 1958, al fons una masia desapareguda: Can Alós i una de les primers fàbriques de l’Hospitalet industrial. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

La parròquia està encomanada a un rector i normalment compta amb l’ajut d’un vicari. La demarcació de les esglésies té el seu origen a l’Imperi Romà, d’aquí paraules com la de “vicari” que també es va aplicar a la organització comtal, en les dues el fi de l’establiment parroquial era recaptar impostos i les esglésies que no es sotmetien als bisbes i/o a Roma van ser eliminades.

Una església catedral estarà vinculada al bisbe i a un col·legi de clergues o canonges anomenat Capítol. La Canonja, o casa on resideixen els canonges, sol ser catedralícia tot i que també n’hi ha canonges a les abadies o als priorats. Els canonges segueixen un ofici o cànon, d’aquí la paraula Canònica, que vol dir regulats per una norma. Les catedrals (Seu o càtedra del bisbe) són el centre organitzatiu d’una diòcesi o bisbat.

Convent de Sant Agustí vell a Barcelona. Els canonges solien adoptar la regla de Sant Agustí, més flexible que la dels monestirs.

El terme basílica prové de “domus” o casa i té el seu origen a Roma, quan els primers cristians es reunien a les cases, com la de Prisca, de la que parla Sant Pau, a vegades anomenada “Antigua”, com a Santiga (Santa Maria de Antigua a Santa Perpètua de la Moguda).

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210705_133453-1.jpg
Ermita de Santa Maria de Antigua (Santiga) AGC, 2021.

La categoria de basílica l’atorga directament el Papa o ve donada per la memòria popular (com la de Santa Maria del Mar, anomenada al segle X “de les Arenes”, perquè es va alçar sobre un antic amfiteatre romà).

Interior de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. AGC, 2021.

Els bisbes i els papes no sempre han anat d’acord, ho veurem millor en parlar dels monestirs i de les ordes religioses que, per cert, també tenen les seves esglésies i capelles.

Portal de l’església de Santa Victòria de Barcelona. Seu de la comanda templera de Barcelona.

Havent situat les grans esglésies que es poden considerar, bàsicament, com parròquia, catedral o basílica, anem a parlar de les més petites.

“Ermita” es una paraula que prové del grec i significa “desert”. Els eremites eren persones que es retiraven a orar i/o a fer penitència al desert o a les afores de les poblacions, sovint vivien en coves, en tot cas en llocs apartats on podien acollir visitants. És una tradició oriental molt anterior al cristianisme.

L’ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, a Sant Cugat del Vallés, està dintre del recinte d’un mas dedicat a restaurant. Cal dir que no hem tingut problema per a visitar-la. AGC, 2021.

Aquesta és la clau de les ermites, que estigui o hagi estat retirada del nucli de població, com la de Bellvitge, encara que ara estigui en mig d’un barri, per tradició es considera ermita. Les ermites solen ser petites i tenien una casa humil on residien donades i donats o “ermitans”, tot i que també n’hi havia i n’hi ha ermitanes, que tenien cura de l’ermita i dels que per allí passaven.

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, amb la casa rectorial al costat i un dels campanars de la nova església al fons. AGC, 2021

Una ermita pot ser també un santuari. Un Santuari és un lloc d’acollida i recés que hi ha als camins de pelegrinatge, la diferència és que aquests no tenen un culte establert, mentre que les ermites tenen un altar i es solen celebrar, com a mínim, les festes de les advocacions a les que estiguin encomanades, així com les de les romeries que hi van. Tant els santuaris com les ermites acollien ex-vots o promeses votives. L’ermita seria més temple eclesial, mentre que el santuari, que també ho pot ser, seria, més aviat, una mena d’oratori.

Ermita de Bellvitge quan era considerada «Santuari», meitat del segle XX.

La capella, que pot ser una església menor, sol tenir un origen privat. Si les ermites tenien una casa pobre com a residència de les persones que en tenien cura, la capella privada s’afegeix a una casa senyorial per a ús familiar, com a lloc d’oració, de celebracions particulars o, inclús, d’enterrament familiar.

Can Buxeres a l’Hospitalet de Llobregat. La capella d’aquesta casa senyorial serveix a l’Ajuntament per a celebrar bodes laiques. AGC, 2019

Però també n’hi ha capelletes a les façanes de les cases, com la que encara queda a Barcelona al carrer de Montalegre cantonada amb Valdonzella, coneguda com a verge de l’Alegria o de Montalegre. Antigament eren molt freqüents, les confraries es reunien sota una capelleta d’aquestes, també les trobem a l’àmbit rural. Són llocs que inspiren a fer una pregària.

Fornícula amb la mare de Déu de Bellvitge que hi havia al carrer Hospital de Barcelona d’on venien els confrares a l’ermita de Bellvitge segons recull Joan Amades.

I acabem amb el terme “oratori” o lloc per pregar que no és una església. El seu origen, al sí del cristianisme, està en les tombes dels primers màrtirs.  Actualment n’hi ha a les cases particulars, als convents, als hospitals, a les escoles, al mig del bosc o a les ciutats, on algú s’ha deixat la vida es pot posar un lloc que encara que no sigui reconegut com a “oratori” per l’església, ens convida a pregar. Als grans aeroports es troben capelles interconfessionals que també poden fer servir agnòstics i ateus com espai de silenci i recolliment.

Capelleta al camí del Castell de Balsareny dedicada a St. Antoni, es va posar recentment en record de les que hi havia abans de la Guerra Civil.

Com veiem són termes que es poden aplicar a un mateix lloc. Per exemple l’ermita de Bellvitge també era anomenada “Santuari”; ha estat i és una església, però podria deixar de ser-ho si es deixen de fer celebracions, llavors seria un oratori, tot i que, el més probable és que es continués anomenant ermita, els noms poden ser resistents i per-durar més que allò que anomenaven o efímers i volàtils com el món d’avui en dia.

Interior del monestir de Santa Cecília de Montserrat, un espai de pregària interreligiosa, com les de Taizé (França)

La temporalitat també marca alguna diferència. N’hi ha ermites romàniques que actualment queden dintre d’un pedrís particular: granja, restaurant…, però no deixen de ser ermites, en canvi algunes d’èpoques més modernes serien més aviat “capelles”, encara que estiguin isolades, ja que no tenen tradició eremítica i/o dels ermitans i ermitanes.

Capella de Sant Cristòfol, de 1503, al portal del Regomir de Barcelona. AGC, 2021

És important conèixer i recordar les arrels per veure les transformacions del passat i saber “amb tota l’ànima” que som dins dels actuals moviments, que només som uns relleus que lliurem una torxa que altres ens van passar.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-01-2022

A Ramon Ribas Boixeda, sj., que em va ensenyar a mirar pedres, arbres i estrelles i a callar per

sentir els ocells cantar.

Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

EL CASTELL DE BARBERÀ I “LA ROMÀNICA”.

Bon Nadal per a totes i tots !!!
«Mirador del Ripoll» a Santa Maria de Barberà. AGC, 2021.

El lloc de “Barberà” (topònim d’origen romà), junt al riu Ripoll, era, a l’edat mitjana, un punt estratègic entre la via que comunicava Terrassa amb Barcino i la Via Augusta que travessava el Vallés des de Girona cap a Martorell.

Terme del castell de Barberà a l’edat mitjana.

El “castell de Barberà” (després casa forta o domus), era un “castell termenat”, la seva demarcació, sobre la que exercia la seva jurisdicció, abastava des de Cerdanyola i Sant Cugat a la quadra de Riu-sec i fins a Santiga i Polinyà.

Castell o «casa forta» de Barberà. AGC, 2021.

Un “castell” de l’alta edat mitjana era, bàsicament, un conjunt d’edificacions d’habitatge, producció i emmagatzemament, amb un espai sagrat on enterrar els morts i alguna torre de defensa. Tot i que els castells estaven sota el domini dels comtes i que eren aquests els que posaven els seus vicaris i castlans, el de Barberà sembla quedar sota l’església de Barcelona, amb un control repartit entre el poderós monestir de Sant Cugat i la Seu.

Torre d’Altimirs al costat del cementiri de Barberà, al final del carrer de Llobateres. Foto: Ramon Solé

Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard, que ha estat sovint confós amb el vescomte de Barcelona, tot i que no hi ha cap element que el vinculi amb aquesta família i que el vescomte Guitard ja no vivia en 997[1], sent la seva dona, Gerberga, la que fa testament en 1005.[2]

El Guitard que fa testament el 1005 deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva (familiar o religiosament), que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i la meitat dels seus alous a Riu Sec a la Seu de Barcelona (excepte el que ha donat a Cusca). Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat. Aquest Guitard sembla ser un cavaller o guerrer, sinó és que aquest document tant equilibrat fos un muntatge.

El castell de Barberà i els camps que l’envolten. AGC, 2021.

Posteriorment, els testimonis d’aquell testament: “Eicius (Aeci) episcopus, Bonutius presbíter, Segfridus diachonus, Atone, sacer, Sinderedus et Cusca Deovota”, una més entre “supra dictos sacerdotes” donen a la Seu la meitat del “castrum Barberano”, junt el riu Ripoll, amb els seus molins, alous, terres, vinyes, horts, arbres, edificis, prats… i a Sant Miquel, la part que el correspon. Els comtes de Barcelona ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]

Font de Can Magí, Barberà del Vallés. AGC, 2021

Als documents del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, trobem, el 996, la signatura de Cusca Deovota junt a la de l’abadessa Ermel·la i a la de les germanes Argudamia, Quintilo y Riquildis. En 1009 la tornem a trobar junt a l’abadessa Teudelinda i les germanes Argudamia, Ermetruit, Quintilo y Sinulo, totes elles amb l’afegit de “Deovota” o “Deodicata”, però no necessàriament ha de ser aquesta la Cusca de Barberà.

L’únic que podem deduir de tot plegat és que la propietat (o el fisc) passarà a la Seu, ja que aviat aquesta s’annexionaria Sant Miquel. Sembla doncs que és l’església de Barcelona la que es fa amb el domini del castell de Barberà i que serà aquesta, amb el beneplàcit dels comtes, la que establirà els seus senyors.

Porta de la desaparescuda església de Sant Miquel de Barcelona a la basílica de la Mercé. AGC, 2021

Aquesta interpretació que fem de la història del Castell de Barberà als segles X-XI, quedarà més patent coneixent l’abans i el després del 1005.

El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre medieval dels Gorgs de Barberà) que Rami, mort a la presa d’Almansor, dona al monestir de Sant Cugat. Rami sembla ser, també, un senyor de la guerra amb possessions a diferents llocs, entre d’altres un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota. Dos anys després Sant Cugat permuta amb Ato, fill d’Eldemar, un alou de Barberà (segurament el de Rami) per un alou a Saltells (entre Barberà, Cerdanyola i Ripollet).[4] Aquest Ato deu ser el que el 994 serà reconegut com a diaca de la Seu, quan compra a Claudia una vinya a Olmet (entre Barberà, Santiga i Polinyà) i en 997 quan torna a comprar vinya al mateix lloc a Centurió i Bella.[5]

Torre i masia dels Gorgs a Barberà. Foto: Ramon Solé

Entre les institucions eclesials que anem veient, els senyors, com Odesind o Audesind a qui hem de veure com el pare de Bonfill Odesind, que serà, amb la seva dona Sança, senyor de Polinyà i de qui ja vam parlar en un altre article.[6] Odesind ven en 993 a Ramon fill de “Ellemar” (potser Eldemar) alous al terme de Sta. Maria de Barberà i de Cerdanyola (aquest és el primer esment d’una església) amb cases noves i velles, annexos, horts, arbres fruiter, terra, prats, molins, aigua i fonts per dos-cents sous.[7] En 997 Audesind dona una parellada de terra a Barberà al monestir de Sant Cugat.[8] Potser hem de veure en aquest Odesind el jutge que actuava en aquesta època, molt lligat a la cort comtal i a l’església de Barcelona que encara feien camí junts.

El 1014 una dona, Guisla, ven a Sunifred, fill de Flavi un alou a Canelies, al terme del castell de Barberà amb terres, vinyes, cases, corts, horts, arbres, fonts molins… per trenta-sis unces d’or cuit i puríssim, el que ens remet als diners aconseguits amb les ràtzies. El document es troba a l’arxiu de Santa Anna, priorat on s’adscriurien les ordes religiós-militars.[9] Sunifred Flavi és un guerrer que trobarà la mort el 1024 en una expedició a Saragossa, quedant la seva dona Sicards com la principal beneficiària dels seus béns, sempre que continuï vídua i es faci càrrec de la família. Així ho va fer ella fins morir el 1066.

Detall de l’església romànica de Barberà.

Molts dels documents del segle XI referents a Barberà tenen com a protagonistes altres senyors com el matrimoni de Bonfill Odesind i Sança de Polinyà o cavallers com Pelegrí, fill de Sendred, de qui també en parlaren en “la torre d’Emma” als Banyols de Provençana.[10]

El testament de Bonfill Odesind és jurat en 1067 sobre l’altar de Santa Coloma de Barberà, potser aquest altar estaria al mateix castell de Barberà, ja que es menciona la strada (via) Llobateres, un carrer que actualment és a prop del castell i que condueix al cementiri municipal i la torre Altimirs. La seva dona, Sança, mor el 1074 i deixa, entre d’altres llegats, uns diners per les obres de Santa Maria de Barberà (coneguda actualment com “la romànica”).[11]

Santa Maria de Barberà, coneguda com «la romànica». AGC, 2021

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 27-11-2021

A les mestres que expliquen la història dels seus entorns als alumnes

———————————————————————————————————————

[1] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera. Doc. 10.

[2] Ruiz-Domènec, o.c., doc. 17.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 48, docs. 54, 55 i 66

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, docs. CLVIII (985) i CLXXVII (987)

[5] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, docs. 6 i 32

[6] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/17/sant-salvador-de-polinya-bonfill-odesind-i-sanca-uns-senyors-feudals-del-segle-xi-amb-molts-matisos/

[7] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 7

[8] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, doc. CCLXXXIII

[9] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 20

[10] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma [11] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 92 i 103