Sant Joan de l’Erm o del Pla a La Palma de Cervelló. Senyors feudals i comunitats pageses del segle X.

St. Joan de l’Erm o del Pla, la Palma de Cervelló. AGC, 2021

Les primeres notícies documentals d’aquest bonic e interessant indret són del 945 quan la comtessa Riquilda, dona del comte Sunyer, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les amb un alou al terme de Cervelló que és confirmat al testimonial de 992 (ó 991), on ja es menciona el topònim de “La Palma”, referència cristiana vinculada al martiri. Posteriorment el monestir ampliarà aquest alou amb altres donacions i compres. L’ermita romandrà sota Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII que es vendrà als propietaris de Can Mascaró.

Al terme de Cervelló, a l’època que ens ocupa n’hi havia altres propietaris importants, com els mateixos comptes de Barcelona, Sant Cugat, la Seu de Barcelona (per donació del comte Mir) i el senyor feudal Ennec Bonfill. Però al lloc de La Palma, Sant Pere de les Puel·les és el més destacat.

Hi ha una història no escrita que treu a la llum l’arqueologia. A les excavacions de 1997 es van trobar restes d’un assentament romà anterior probablement vinculat a la producció de les vinyes. L’any 1993, s’havien trobat restes de ceràmica romana i ibèrica.

Construcció de pedra seca i restes d’una altre. Pla de Sant Joan, AGC, 2021

No ens estranya l’existència d’aquestes antigues civilitzacions ja que el lloc es trobava prop del camí ral. De fet encara es pot veure les restes d’un antic camí de pedra que duu el nom de Camí de les Roquetes. Un camí rural que ha perdurat al llarg dels segles i del que encara avui podem contemplar algunes restes amb marges de pedra al costat.

Cementiri de La Palma de Cervelló, on comença el camí que duu al Pla de Sant Joan. AGC, 2021

L’accés a l’aigua és el bé que no pot faltar en aquests primers poblats i trobem que el Pla de Sant Joan està entre dues rieres importants: la de Rafamans que neix al Ordal i baixa per Corbera, per la vall de Sant Ponç, on trobem el monestir que li dona el nom i la de Cervelló que neix al Garraf i baixa per Vallirana i Cervelló. Aquestes rieres van recollint aigua d’altres rieres i de torrents per, després de la seva confluència, desguassar al Llobregat.

Torrent sec de la Palma de Cervelló. AGC, 2021

També l’església parroquial de Santa Maria i Sant Brici (Tours, 377-444), anomenada en un principi “de la Santa Creu” i documentada des del segle XIII, s’alça damunt d’un torrent, el de Santa Rita.

Església de Santa Maria i Sant Brici sobre el torrent de Santa Rita. AGC, 2021.

Però també tenim una història escrita de la que es parla poc, la de les primeres comunitats pageses abans de la feudalització imposada pel domini franc mitjançant el poder comtal i monestirs com el de Sant Cugat.

Guifré Borrell (874-911), fill primogènit de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937. Entre d’altres dota a Sant Cugat amb el lloc de Cervelló i la seva església de la Santa Creu. El bisbe Teuderic, cedeix els rèdits d’aquests béns, amb el dret de donar sepultura, i ratifica la donació, el 910, de l’església de la Santa Creu per a que la restaurin els monjos de i hi visquin, així com les esglésies de Santa Leda (Sta. Helena) i de Sant Silvestre (Vallirana).[1]

Església parroquial de Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló. AGC, 2021.

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs (la tasca) més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

Tronc d’olivera. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.

La prova és que, després d’aquesta donació comtal i eclesial, trobem tot un seguit de petites “donacions” o establiments en règim d’usdefruit, una manera de “quedar sota la seva protecció”, com alguns historiadors remarquen o, més aviat, de no ser evacuats pel mateix monestir.

En moltes d’aquestes donacions trobem nombrosos noms de dones que actuen per sí mateixes. Els pobres donaven, o quedaven establerts sota el domini del monestir al que havien de pagar un tribut, només els poderosos compraven i venien en aquestes primeres èpoques.

De fet, la primera referència a “La Palma” la trobem el 964 amb una dona, Lodelle, que amb els seus vuit fills dona a Sant Cugat el seu alou quedant-se en règim d’usdefruit. Un any després, una altra dona, Epanesinda, vídua, amb el seu fill Audesind “dona” a Sant Cugat el seu alou al terme del castell de Cervelló, al lloc que diuen “La Palma”.[2]

Vegetació entre les pedres. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.

De l’activitat pagesa vinculada a la producció i emmagatzematge del gra i del vi, trobem esment entre aquestes donacions que duen noms gòtics, el que ens indica que la “repoblació” com a tal no existí o es va donar en una mida molt inferior a la referida, que els territoris ja estaven poblats i que les comunitats pageses ja s’agrupaven per cuidar de la seva producció i dels seus morts.

Veurem alguns exemples: El 963 els almoiners de Ricard donen a Sant Cugat un molí que limita amb el riu, amb el “cacavo” del molí de Santa María i amb terra que va ser del difunt, d’Adelsinda i de Firbilo. Un any després Na Adelsinda (probablement la seva vídua que ratifica la donació)dona a un molí que limita amb la resclosa de Todalet, el riu, el molí de Santa Maria i terra de la donadora, entre les signatures trobem la d’Ennec. El 963 Aldemund donava també a Sant Cugat, terres i vinyes al terme del Castell de Cervelló que limiten amb la Roca (Montmany, un dels límits de la Palma) a més d’una bota gran, un cub petit i dues portadores, el que senyala el treball de producció del vi.[3]

Restes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.

Ennec Bonfill i Agó, la seva dona, també donen al monestir de Sant Cugat un molí i terres que limiten amb les dRestes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.’Aldesinda, Mascaró i Sunifred, el 976 i el 983 permuta amb el mateix monestir terres al mateix terme de Cervelló.[4]

El 992 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred, el castell de Cervelló que limita a l’est amb el riu Llobregat, al sud amb el terme d’Eramprunyà o en termino de “ipso Lauro” que va a la torre d’eles, a ponent amb el terme d’Olèrdola i al nord amb el terme d’Olèrdola o de Subirats o Gelida. S’exceptuen les propietats de Sant Cugat, de Sant Miquel (església lligada a la Seu de Barcelona) i de Sant Pere de les Puel·les.[5] Ennec Bonfill acabarà venent totes les seves propietats a canvi de quedar-se com a únic senyor del Castell de Gelida.

Sant Pere de les Puel·les farà bastir l’ermita de Sant Joan de l’Erm, a mitjans del segle XI, època de la que s’han trobat sitges d’emmagatzematge . La capella estava encomanada a la parroquial de Santa Maria i Sant Brici i aquesta era sufragaria de Sant Esteve de Cervelló.

Absis romànic amb arcs lombards de l’ermita de Sant Joan del Pla. AGC, 2021

Avui podem contemplar una ermita molt semblant a aquella, gràcies a les obres de rehabilitació i consolidació que es van dur a terme el 1997, després de les excavacions que van donar llum a una història mil·lenària.

El recinte del Pla de Sant Joan, molt ben cuidat, mostra més elements del paisatge rural que, amb les seves feines, ens dona vida. És un lloc agradable per passejar i contemplar al que s’accedeix des del cementiri de La Palma.

Espai de jocs infantils del Pla de Sant Joan. AGC, 2021

A les persones que rescaten i tenen cura del nostre patrimoni.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 24-09-2021

——————————————————————————————————————–

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. LXIV (964), LXXII (965)

[3] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. LVII (963), LX (964) i LIX (963)

[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. CVI (976) i CXXXVII (983)

[5] Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC, n. 232

Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca de Sentmenat

La Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca esta en el Passeig d’Anselm Clavé, 46 de Sentmenat.

Maria Àngels Monte – 1997 / Generalitat de Catalunya

Us passo dades destacades de la seva historia:

  • És una entitat coral fundada el 1895 a Sentmenat.
  • El 1995 va rebre la creu de Sant Jordi.
  • L’any 2015 va guanyar el Premi Ateneus de votació popular, per les tasques que darrerament hi venia fent setmanalment un grup de voluntaris per tal de reconstruir l’edifici de l’entitat,
  • Des del 2017 és membre de la Federació d’Ateneus de Catalunya FAC, de la qual des de maig de 2019 n’és president Pep Morella, secretari de la Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca.
  • Té uns 750 socis hi ha constituïdes 11 seccions.

Du a terme una tasca social i cultural a partir dels ideals del músic Josep Anselm Clavé amb l’objectiu de divulgar i potenciar l’associacionisme a través del cant coral,

i de qualsevol altra activitat representativa de la cultura popular catalana.

Josep Permanyer – 2016 / Generalitat de Catalunya

El seu local fou confiscat per les autoritats franquistes un cop acabada la guerra civil espanyola i no fou tornat fins després de les gestions dutes a terme pel diputat Carlos Navarro i Gómez.

Josep Permanyer – 2016 / Generalitat de Catalunya

Disposa de Bar – Restaurant obert al públic.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es j-p._01.jpg
Josep Permanyer – 2016 / Generalitat de Catalunya

L’edifici va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local per l’Ajuntament de Sentmenat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sardana: La Font de Can Massanet

Lletra:

Vilafant, prop de Figueres,

xic poblet, xamós i gai,

és ell la joia més preuada

que s`obira en tot l`espai.

Té una font que sempre raja :

la de can Massanet.

Son doll d`aigua fresca i clara

és cançó que plora

mentre a la seva vora

donzelles i riuen

en un somni d`amor.Font aimada

tu has estat mon enyor.

Quin encís el teu, doll d`aigua beneïda.

Paradís ! Què tens que em fas feliç.

Jo iré cercant pressós calmar el meu neguit

i la pau retrobaré per esperit.

Anem donç cap a can Massanet

que a baix l`alzina hi ha la font

fruirem de l`oratge com respon

fent l`aire més pur i net.

El cor ja em salta ple de goig,

de tu bonica estic enamorat,

el cel en posta és ben roig,

quin somni tan daurat !

Estimada mira’m fit a fit

que jo em sadolli en els teus ulls.

Recolza’t dolça en el meu pit

deixant que t`acaroni els rulls.

Recorda sempre on hem vingut

gosant les hores dolces a plaert,

no cessis mai ton cant volgut,

font de can Massanet.

Autor de la Música: Bertran i Pujol, Manuel

Autor de la Lletra: Anònim

Recull de la Lletra : Ramon Solé

Coves i Balmes de Canalda d’Odèn

Coves i Balmes de Canalda es un conjunt que es troba al peu del terç occidental de la Roca de Canalda, es una llarga paret de conglomerat que s’aixeca al sud del Puig Sobirà, a la serra del Port del Comte.

Des de la carretera L-401 (de Pont d’Espia a Coll de Jou), al punt quilomètric 36 (42° 07′ 34″ N, 1° 29′ 57″ E),

una pista hi puja en poca estona.

Roca de Canalda es una impressionant muralla  que fa quasi dos quilòmetres de llarg i en algun punt supera els 200 m d’alt.

A la seva paret hi conviuen les vies d’escalada amb els nius d’ocells.

La més representativa es La Cova o Balma de la Rita, també de mes antic es coneixia com a Balma de cal Cavallol , cal Llop, desprès com cova de la Fada .

Aquest racó es coneix actualment amb el nom de la darrera estadant La Rita, que hi va viure fins els anys vuitanta del segle passat.

Sota l’àmplia balma hi ha la casa adossada a la roca, corrals, una font i una era on es podia batre sota aixopluc.

Es un habitatge que disposa d’una façana al davant construïda de pedres irregulars.

Joana Xandri i Solé – 1982 / Generalitat de Catalunya
Joana Xandri i Solé – 1982 / Generalitat de Catalunya

Petita porta d’entrada amb una llinda de fusta, al damunt un balcó amb baranes i llinda de fusta, i dos petites finestres.

La teulada és de lloses.

Aquesta porta dóna pas a l’interior de la cova, aquest amb planta baixa, on hi ha una cuina de fogons.

La Cova emplaçada al vessant de la Serra del Port del Comte que estigué habitada des de temps prehistòrics.

Tanmateix, no fou emprada com a casa fins al segle XVIII, en què s’hi feren totes les construccions.

Prop d’aquesta cova hi ha unes altres coves denominades “dels moros”;  Espluga Melera,  són tres petites coves sense cap edificació, utilitzades per guardar els ramats;

L’Espluga de Ca l’Andreu, edifici es conserven algunes parets i la porta.

Ca la Rita és un habitatge troglodita d’Odèn (Solsonès) inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Ajuntament d’Odèn i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Dels “frares del sac” a les dominiques de Montsió.

Claustre del monestir de les dominiques de Montsió a Esplugues de Llobregat. AGC, 2021.

Els germans de la penitència o “frares del sac”, orde exterminada

Des de 1261 hi ha constància de l’establiment a Barcelona dels Germans de la Penitència, coneguts popularment com a “Frares del sac” per la seva indumentària. Aquests frares mendicants tenien força popularitat i rebien prou almoines i donatius. Ells van iniciar la construcció del convent del recinte protegit per la nova muralla, a la “plaça” de Santa Anna[1], en uns terrenys donats per Berenguer d’Espiells, xantre de la Seu de Barcelona, que es van ampliar amb la compra de finques veïnes al llarg del segle XIII. Actualment aquest espai correspon a la cantonada de l’avinguda del Portal a l’Àngel amb el carrer de Montsió. Les dependències es van estendre fins a l’actual carrer d’ Espolsa-sacs.

Placa al Carrer Espolsa-sacs. Foto: Ajuntament Barcelona

La comunitat va tenir una curta existència degut a la supressió de diverses ordes mendicants en el Concili de Lió de 1276, que només va confirmar els privilegis de quatre d’aquestes ordes: dominics, franciscans, agustins i carmelites. La supressió dels frares del sac no tingué efectes immediats a Barcelona, ja que es mantenia l’esperança de que l’església reconsiderés la seva decisió, però el cert és que va acabar desapareixent. Malgrat l’escassetat de documentació, es deixa entreveure que era una comunitat àmplia, culta i curosa amb els seus afers.

Els canonges de Santa Eulàlia del Camp, sota el bisbe

Els orígens de Santa Eulàlia del Camp són incerts, en general s’accepta que el primer monestir era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar i sabem passà a ser “de dret de l’església” el 1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, constituint-se com a canonges reglats de Sant Agustí, quedant directament sota seu amb la ordre explícita que “no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe”.[2] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara Santa Àgata, bastida el 1302 amb Jaume I).

Actual capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei. Foto: Ramon Solé.

El 1293 la canònica de Santa Eulàlia del Camp va traslladar-se al convent dels frares del sac. Els cinc últims frares que quedaven, es van fer canonges. El trasllat va ser autoritzat per una butlla papal de 1295, que va encomanar al bisbe negociar la venda del convent. Degut a discrepàncies en el preu, la compra no conclou fins el 1308. Amb el suport de Joan I, es va bastir, el 1388, una primera capella annexa dedicada a Santa Maria de Montsió.

Durant el segle XIII es va crear un annex hospitalari on s’hi va instal·lar l’orde de la Mercè, afavorida per Jaume I. Aquest hospital, amb donats i donades al seu servei, quedarà integrat, el 1401, a l’Hospital de la Santa Creu. El 1420 la canònica de Santa Eulàlia es va fusionar amb la del Sant Sepulcre de Santa Anna constituint el Priorat de Santa Anna i Santa Eulàlia, al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries.

La creu doble del Sant Sepulcre és una creu patriarcal d’orígen bizantí. Foto: Ramon Solé, Santa Anna de Bercelona.

Les germanes dominiques. El suport reial.

El primer monestir de l’orde femení dominicà a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347). Filla de Jaume II, es va casar el 1311 amb l’infant Pere de Castella que set anys després moria a Granada, vídua als cint anys i amb una filla póstuma, Blanca, va optar per entrar al monestir de Sixena (Osca) de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on hi havia la seva germana, Blanca, priora des de 1321. Després, va entrar en contacte amb l’orde dels predicadors i va aconseguir els permisos per la fundació de la primera comunitat de dominiques a Barcelona. En morir va llegar tots els seus béns per la construcció del nou convent.

El 1351 es posà la primera pedra extramurs de la ciutat, a les Drassanes, al lloc conegut com Mas d’en Bissanya, on avui hi és el Museu Marítim. La primera comunitat de germanes, amb la primera priora Constança de Bellera (-1375)[3], provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec el 1206.[4] Durant les obres s’allotjaren en una casa del portal de Jonqueres i en 1354 van ocupar l’antiga encomanda templera de Santa Maria del Palau, clausurada el 1317.[5] El 1357 les dominiques van ocupar el nou monestir que anomenaren “Sant Pere Màrtir”.

Santa Maria del Palau de l’orde del Temple es va convertir en Palau Reial Menor, del que només queda la capella de la Mare de Déu de la Victòria i les imatges. “Sala dels cavalls”. 1858. Arxiu de Barcelona.

L’atac a Barcelona de 1359 de Pere el Cruel de Castella i la inseguretat davant les incursions dels pirates, van motivar el trasllat de la comunitat de dominiques dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se, a partir de 1371, a Can Porta (avui Plaça Gardunya), un pedrís amb casa i patis cedit pel rei Pere el “Cerimoniós”,  prop de l’Hospital d’en Colom, que seria aprofitat, el 1400, per la reconversió de sis petits hospitals en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (avui Biblioteca de Catalunya).[6]

“Corralet” de l’antic Hospital de la Santa Creu. Postal antiga.

Mentre els frares agustins de santa Eulàlia del Camp negociaven per passar al convent de Santa Anna, sent abadessa Elisenda de Togores i gràcies a la llarga mediació de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim, les dominiques s’instal·len en el convent de Montsió (1423), prenent aquest nom i deixant els edificis de Can Porta als canonges. Aviat la comunitat comença a ampliar edificis iniciant una època d’esplendor durant la qual s’hi van edificar l’església, el claustre gòtic i la majoria de dependències. Cal dir que les propietats eren de la mateixa comunitat, ni del bisbat, ni dels dominics.

Antic monestir de Montsió, prop de l’Hospital de la Santa Creu. Foto: Arxiu Gavin.

Amb la invasió francesa de 1808 comença la destrucció d’obres religioses de la ciutat: els francesos fan servir el monestir dominicà de magatzem de les obres d’art robades. El 1835 les monges foren exclaustrades a causa de la desamortització. Entre 1835 i 1845, en les dependències s’hi va instal·lar una caserna miliciana[7] que es va convertir en sala de ball i en el Teatre Montsió, inaugurat el 1837, quan es va suprimir el batalló. Aquest Teatre va ser la primera seu del Liceu que finalment es va instal·lar a les Rambles.

Imatge antiga del claustre de Montsió a l’eixample, al que avui és l’església de Sant Ramon de Penyafort.

Les germanes retornaren entre el 1846 i 1868 però després de la Revolució de 1868 (La “Gloriosa”), el govern torna a confiscar el convent. Durant aquest temps s’allotgen amb les dominiques del Convent dels Àngels (avui a Sant Cugat). Els és retornat el 1875, però degut al seu estat ruïnós opten per traslladar-se a un altre indret.

Convent dels Àngels de Barcelona, abans de les dominiques. AGC, 2020

Entre el 1882 i 1888 l’església, el claustre i la sala capitular foren traslladats, pedra a pedra, a la Rambla de Catalunya, a la vila de Gràcia, encara municipi independent. El restant de l’antic monestir de la plaça de Santa Anna es va vendre i va ser enderrocat, aixecant-se en el seu lloc els edificis que avui encara es conserven.

Claustre Santa Maria del Montsió. Postal antiga.

Durant la Guerra civil el monestir de la Rambla de Catalunya va ser assaltat i va sofrir diversos desperfectes, entre els destaca la desaparició de la cripta gòtica de l’església que albergava els sepulcres de la infanta fundadora de l’orde, Maria d’Aragó i de la seva germana Blanca.

El 1947, davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir, la comunitat decidí tornar-se a traslladar. Compraren el mas Can Casanovas a Esplugues, amb una torre modernista que havia estat reformada el 1915 per Lluís Domènech i Montaner, amb horta, bosc i una mina d’aigua.

Convent de Santa Maria de Montsió a Esplugues.

Traslladaren el claustre gòtic de nou, pedra a pedra,  edificant una església dedicada a l’Assumpció. La resta de dependències del monestir de la Rambla de Catalunya, incloent la sala capitular gòtica, van ser venudes i enderrocades, excepte l’església, que esdevingué parròquia de Sant Ramon de Penyafort. La comunitat es traslladà finalment a Esplugues el dia de Tots Sants de 1950.

Esglèsia de l’Assumpció al costat del convent de Montsió. AGC, 2021

El claustre de les dominiques de Montsió és de la mateixa època que el de la Concepció que havia estat de les comanadores de Sant Jaume de Jonqueres i també va ser traslladat. El de Montsió constava, en el seu primer emplaçament, amb 82 ogives. Dintre del claustre, també es pot admirar,  el sepulcre de Caterina Amat de Palou (-1530), priora del monestir, i una font gòtica.

Font gòtica al claustre de Montsió d’Esplugues.

L’any 2019 les poques religioses que romanien allà es van traslladar a dos convents, el de Manresa i el de Sant Cugat,;elles, com a depositàries del seu llegat estan en tràmits de decidir què fer amb l’edifici d’Esplugues.

Resumint, la vida del convent de les dominiques de Montsió seria així:

1347 Fundació de la orde de les dominiques de Barcelona per la infanta Maria d’Aragó (-1347)

1357 Primera comunitat de germanes provinents de Llenguadoc. Primer convent de “Sant Pere Màrtir” a les Drassanes.

1371 Trasllat a Can Porta, prop de l’Hospital de la Santa Creu.

1423 Convent de Santa Maria de Montsió, al carrer del mateix nom, que havia estat dels “frares del sac” i de Santa Eulàlia del Camp. Claustre.

1808-1875 Guerres i revolucions: sortides del convent.

1882-1888 Trasllat a la Rambla Catalunya, on avui hi és la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.

1950 Trasllat a Esplugues.

2019 Les germanes que queden s’incorporen a altres monestirs de la mateixa ordre.

Com podem veure, una història no gaire fàcil. Són cinc trasllats del convent i nombroses sortides de la comunitat. Malgrat tot, van sobreviure, degut principalment a ser una orde reconeguda eclesialment i degut també a la pròpia gestió dels seus béns, el que no era gens fàcil per a les dones.

Claustre de Montsió. Postal antiga.

Hem vist altres corrents i ordes que, tot i ser cristianes, no ho han pogut fer, havent estat perseguides o menys tingudes pel catolicisme: els frares del sac, els càtars, l’ordre del Temple o les comanadores de Sant Jaume. De tot això que va ser i no va poder resistir anirem parlant.

Per acabar, i en reconeixement a les persones que integren aquesta orde religiosa, deixo constància d’una experiència personal. Fa uns anys van fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país de la que estaven assabentades. Per una altra banda l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres o amb els obrers que es lleven tan d’hora com elles. Tot un xoc per fer-nos sortir dels prejudicis.

Monestir de les dominiques a Sant Cugat, un recinte de pau per obrir uns sentits nous. AGC, 2005

A les germanes dominiques de Montsió i a les del convent dels Àngels per la seva vida activa i generosa envers els altres.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 16-08-2021

———————————————————————————————————————————–

[1] La plaça de Santa Anna era llavors un carrer més ample que la resta. També s’anomena així el portal d’entrada a les noves muralles del s. XIII de gent provinents del Pla de Barcelona.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

[3] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.

[4] La primera comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme: El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.

[5] En 1312 els béns del Temple van passar a l’ordre de l’Hospital, després que el 1307 fossin cremats vius els Templers de França, acusats injustament pel rei que volia fer-se amb els seus béns. De Santa Maria del Palau només queda la capella (avui Nostra Senyora de la Victòria), l’edifici es convertí al segle XIV en Palau Reial Menor, enderrocat el s. XIX.

[6] García-Carpintero, Àngels, 2021, històries des de Bellvitge: “Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[7] És el temps de les “bullangues” motivades per la crueltat dels carlins a Reus.

Publicado porAngels García-Carpintero Sánchez-Miguel2021-08-17Publicado enBarcelonés

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal. AGC, 2021

El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat.

L’advocació de l’ermita del castell de Castellbisbal (o Benviure) envers aquest màrtir indica uns orígens més antics dels que es poden confirmar, ja que l’únic que sabem és que el castell ja hi seria al segle X.

Les restes visibles del castell de Benviure o Castellbisbal són als fonament de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

Aquesta primera església parroquial del terme, coneguda com “l’església vella del castell” va ser consagrada cap al 1051 pel llavors bisbe de Barcelona, Guislabert. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi, aquí trobem la primera referència de l’església de “sancti Vicentii de Castro Episcopalis” i d’altres llocs del terme que han de pagar delmes i primícies com Sant Quintí del Pedrerol.[1]

Portada del llibre de Mn. Albert Ruiz Elías, 1998. Parròquia de Castellbisbal.

De 1472 tenim el diari d’un rector on anota els moviments econòmics i altres esdeveniments de la parròquia del moment. Així sabem, per exemple que a les ermites de Sant Joan de Benviure, avui mig enrunada, i a la de “madona Santa Maria Magdalena”[2], desapareguda, es feien misses, com a la parroquial de Sant Vicenç on demana ser enterrat Antoni Esteve que testa el 1468.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper.

El 1553 Castellbisbal contava amb 26 focs o masies escampades pel terme, ja que els carrers i el nucli urbà no es formaren fins el segle XIX. El 1579 els seus prohoms decidiren al pati del castell, on es reunia el Consell, edificar una església nova a prop de la Rectoria, un lloc més poblat i on es disposava de pedra i aigua. El 1580 es dona llicència per construir-la amb un nou cementiri i per enderrocar l’església vella i traslladar ossos, retaules, altars, campanes i pedres que servirien per fer els fonaments. El poble havia d’aportar la ma d’obra i pagar els mestres. Es posà la primera pedra però la feina començà cinc anys després. En veure la dificultat de traginar la pedra de Montjuïc es decidí fer servir la de la pedrera de Campanyà. Quan la feina es fa feixuga es decidí que si algú no pot ajudar a traginar la pedra un dia hauria de pagar cinc sous.[4]

Pedrera de Can Campanyà. Foto: Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.

Com veiem una església ben bé del poble. L’altar i el cementeri es beneeixen el set de desembre de 1600, aquell dia s’enterra a Bartomeu Llopart.

Uns anys més endavant els més vells del poble encara recordaven l’antiga església del castell i decidiren construir-la de nou, el 1643 es beneeix aquesta nova capella però o els materials no eren bons o un llamp, com ha passat en altres ocasions, la va enderrocar, el cert és que el 1772 es reedificà de nou després d’estar 60 anys derruïda. Es beneeix el vuit de maig de 1773 i es cantà un ofici de gràcies i sufragi dels difunts allí enterrats. A la guerra del francès va ser saquejada però no enrunada i el 1857 va ser restaurada. Malauradament el 1899 un llamp d’una forta tempesta causant un estat ruïnós. Al cap dels anys alguns propietaris decidiren reconstruir-la, començaren recaptant fons, però en veure lo migrat dels donatius, desestimaren la iniciativa, llavors la gent del poble va decidir tirar endavant el projecte únicament amb els seus recursos. Seguint les recomanacions del rector, es van reunir amb els que van fer el primer intent que rebutjaren la iniciativa, així és com les noves obres van quedar en mans dels considerats pobres. Es recolliren una gran quantitat de petits donatius en metàl·lic que els permeté amb una mica més d’esforç arribar a la quantitat necessària. Cal dir que tot i que els propietaris no participaren, excepte algú de nouvingut, sí ho feren els masovers que aportaren un jornal de peó cadascú.

Pou i bassa a l’entorn del castell, probablement dels segles XVII-XVIII. Foto: Ramon Solé

El Nadal de 1903-1904 va ser inaugurada aquesta nova església, que es va salvar de la crema de la Guerra del 1936 potser perquè s’hi va instal·lar en Manel flabiolari que es guanyava la vida fent tocar el flabiol a les festes i als viatgers. El 1939 es tornava a restaurar. Però en 1960 es torna a ensorrar una part del sostre en rebre els embats d’una nova tempesta sobre el turó de les Garces. De nou gràcies a la col·laboració popular, s’inaugurà un nou altar i un petit campanar d’espadanya en 1962 i s’inicià la nova etapa amb la celebració d’un casament.

Ermita de Sant Vicenç, postal antiga.

Encara en 1975 amb l’empenta dels parroquians s’arranjà el parc del castell i es construeix la font de la llibertat. Una nova tempesta, el 1983 va fer caure la campana fent una esquerda a l’absis que va ser restaurat i de nou el 1987 una tempesta va fer mal bé la creu i obligà a posar un parallamps.[5]

La font de la llibertat, al parc del castell, als peus de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

I ara, ens preguntem, es tornarà a re-fer el patrimoni històric d’aquest com d’altres llocs propers?

El parc del castell de Castellbisbal, un bonic lloc per a passejar i cuidar. AGC, 2021.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11 d’agost de 2021

A Mn. Albert Ruiz Elías (1944-2018), que va saber recollir i transmetre una història interessant i amena sobre la gent del lloc on va viure durant un temps

———————————————————————————————————————————–

[1] Solé, Ramon (2021) Estimada Terra: “Ermita de Sant Quintí de Castellbisbal” https://estimadaterra.wordpress.com/2021/08/07/ermita-de-sant-quintin-de-castellbisbal/

[2] García-Carpintero, Mª Àngels (2021) Històries des de Bellvitge “El Castrum Episcopale abans dit Benviure”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/08/04/castellbisbal-el-castrum-episcopale-abans-dit-benviure/

[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 40-50

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 50-66

[5] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 119-149

El conjunt arqueològic de l’església vella de Sant Menna (Sentmenat del Vallés)

Campanar església vella de Sant Menna, segle XI. AGC, 2021

El campanar de l’antiga església de Sant Menna a Sentmenat del Vallés (s. XI) és el testimoni visible de l’església vella esfondrada el 1745, quan va ser inaugurada la moderna església parroquial.

Església parroquial de Sentmenat, de 1745. AGC, 2021

Però amb l’antiga rectoria associada a l’església (avui biblioteca) i la necròpoli annexa trobada en les excavacions d’entre 1992 i 2002 forma un conjunt arqueològic-arquitectònic que mostra una continuïtat històrica.

En primer lloc cal dir que Sant Menna va néixer el 285 a Menfis, el seu pare, asceta, va morir quan ell tenia catorze anys, es va fer soldat romà als 15 anys. Tres anys després va deixar l’exercit per fer-se anacoreta. Va morir decapitat per confessar a Crist el 309 a Frígia. És un màrtir històric venerat per diferents confessions cristianes (coptes, ortodoxos o catòlics), patró dels peregrins i mercaders i també dels acusats injustament.

Restos del monasterio Abu Mena (s. IV-VII), dedicado a Sant Menna d’Alejandria. Foto: viquipèdia.

Tenim, doncs, una advocació d’un màrtir del primer cristianisme del que no queden dubtes de la seva existència. El primer cristianisme a occident va arribar del nord d’Àfrica i apareix associat a les peregrinacions, els màrtirs i els pares del desert, com va ser Sant Menna.

A les excavacions de 1992 es va identificar una església paleocristiana d’una nau i absis rectangular de la segona meitat del segle V amb una necròpoli al seu voltant. Aquest primer edifici es conservà fins el segle XI en què es construeix una nova església romànica damunt l’anterior bastint el campanar que podem observar sobre l’antic absis.

Interior de la cripta de la presó de Sant Vicenç de València. Foto: Viquipèdia.

Es va trobar una necròpolis d’època visigòtica amb tombes fora i dins[1] dels murs de l’església i un aula annexa que podria tenir un ús funerari. Els enterraments datats d’aquesta primera fase van des del segle V fins el VIII. Aquesta estructura d’una nau amb absis rectangular i aula annexa és rar entre els tipus peninsulars paleocristianes però similar al de la presó de Sant Vicent (València), la capella de Sainte-Geneviève (Saint-Dennis, París) i l’església de Tiffeltassine (Algèria). [2]

Antiga capella de Santa Genoveva, Sant Dionís, Paris.

Per una altra banda, a les excavacions del 1999 i del 2002 sota l’antiga rectoria es van trobar nous enterraments d’entre el segle IX i el XIII, que correspondrien a l’espai de la sagrera. L’edifici de la rectoria va ser bastit al segle XVI, va tenir reformes puntuals i ampliacions que no han alterat significativament la seva estructura. Les troballes d’aquestes èpoques són de caràcter domèstic i productiu, com un forn de vidre del segle XVI i un celler del segle XVIII.[3]

Antiga rectoria, avui edifici de la Diputació. Foto: AGC, 2021.

Documentalment troben el primer esment al terme de “Sancti Minati” el 972 quan una dona, Trasleva dona a l’església de Sant Miquel de Barcelona una terra a Canyelles (actualment Mas Canyelles a Castellar del Vallés) a condició de tenir-la en usdefruit ella i la seva descendència. Altres documents de 961 de Guisand i de Nevolenda també fan referències de donacions a la mateixa església i zona. El 962 una altra dona de nom Barcelona deixa un llegat a la Seu de Barcelona de vinya i terra a la Capella (un lloc de Sentmenat, com veurem reflectit en altres documents del s. XI).[4]

El 992, en el testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es menciona l’alou que les germanes tenien en Palatio Salathan (Palau-Solità) i en altres llocs com Sancti Minati o Polignano.

Constatem novament la presència activa i reconeguda de les dones al segle X, que anirà desapareixent dels documents i sent obviada per la història.

El bell absis de la parroquial de Sentmenat és del segle XX. Foto: AGC, 2021

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10 d’agost, 2021

Als arqueòlegs e historiadors que posen a l’abast els seus estudis

———————————————————————————————————————————–

[1] Els enterraments d’alguns adults i, especialment, d’infants dins les esglésies no és estrany en aquestes primeres èpoques.

[2] Coll i Riera J. M., Molina, J. A i Roig, J. “L’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental): Fase I

[3] Coll i Riera J. M. “Memòria de la intervenció arqueològica a l’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental), 2002

[4] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB, vol. II, doc. 26, 27 (961) i 49 (972)

Bergosa, valle de la Garcipollera, Huesca

San Saturnino de Bergosa, ermita románica del siglo XII. Foto: Rosa Costa, 2021

Bergosa es una localidad perteneciente al municipio de Jaca, en el valle de la Garcipollera, de la comarca de la Jacetania, Huesca.

Castiello de Jaca. Foto: wikipedia

La Garcipollera coincide, a grandes rasgos, con la cuenca del río Ijuez (Iguacel en su tramo alto), un afluente del Aragón que desemboca en el Ebro.

Valle de la Garcipollera. Foto: Rosa Costa, 2021

Las primeras menciones del topónimo se encuentran en el Libro de la Cadena del Concejo de Jaca, citándose como ualle cepollaria, que derivaría hasta el actual nombre de Garcipollera.

El libro de la Cadena del Concejo de Jaca contiene documentos medievales de la zona.

Por su parte, la primera mención de Bergosa es del siglo X, aparece en la confirmación de una donación de bienes en Bergosa (948-962) que Fortún Sánchez y doña Ubibiga hacen al monasterio de San Juan de la Peña.[1]

Claustro del monasterio de San Juan de la Peña. Foto: wikipedia.

La iglesia románica del s. XII, está dedicada a San Saturnino, una advocación apreciada por los francos que encontramos por primera vez en 1041 cuando Godofredo se da a San Juan de la Peña con la iglesia de San Saturnino, haciéndose monje.[2]

Absis de la iglesia románica que, para nuestra sorpresa no es considerada como un bien a proteger. Foto: Rosa Costa, 2021

En la Edad Media la zona constituía una posición estratégica importante por su visibilidad hacia el margen izquierdo del río Aragón, cuyo embalsamiento inunda la comarca de la Jacetania.

Este enorme embalse navegable, conocido como “el mar de Aragón”, fue inaugurado en 1960, aunque el proyecto ya se venía gestando desde antaño y especialmente a lo largo del siglo XX. Una de las consecuencias fue la expropiación de la zona de la Garcipollera por el Patrimonio Forestal del Estado con objeto de realizar una importante reforestación de coníferas en sus laderas para evitar los arrastres de tierras hacia el pantano de Yesa (Navarra). En los años 80, 90 y ya en el siglo XXI se han hecho intentos de agrandar el pantano, lo que ha originado problemas estructurales y protestas bien motivadas de algunas organizaciones y vecin@s.

Bergosa fue la única población que no se expropió, las casas en ruinas tienen propietarios legales que se resisten a su desaparición.

Bergosa. Foto: Rosa Costa, 2021.

El pueblo, deshabitado desde 1966, intenta resurgir a partir de 1998. Sus vecinos celebran cada 29 de noviembre la festividad de San Saturnino y han arreglado un fraginal (pajar) a poniente del templo desde donde las vistas sobre el valle del Aragón son espectaculares.

Fraginal de Bergosa, cada 29 de septiembre se realizan tareas de adecentamiento del pueblo y se ofrece un almuerzo. Foto: Rosa Costa, 2021

A 3 km. de Castiello de Jaca (valle de Canfranc) sale la senda que lleva a Bergosa.

Bergosa. Foto: Rosa Costa, 2021

Hay que ir con cuidado en algunas épocas, ya que el río Ijuez crece mucho cuando llueve, provocando que el acceso al pueblo se convierta en un barrizal casi insalvable.

Camino a Bergosa. Rosa Costa, 2021

Texto: Maria Àngels García-Carpintero, 07-08-2021

Fotos: Rosa Costa

———————————————————————————————————————————–

[1] Ubieto Arteta, Antonio Cartulario de San Juan de la Peña, Textos Medievales, 6, Valencia, 1962 (versión digitalizada) documento n. 19.

[2] Ubieto Arteta, Antonio Cartulario de San Juan de la Peña, Textos Medievales, 9, Valencia, 1963 (versión digitalizada) documento n. 76

Más información en: http://www.arquivoltas.com/2-HU-Jacetania/49-Bergosa1.htm

https://caminarporcaminar.com/2016/12/03/bergosa-el-vigia-dormido-de-la-garcipollera/

Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure

Vista de Castellbisbal des del parc del castell. AGC, 2021.

Castellbisbal, a la confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, presenta, junt a Ullastrell (de Oleastrum, oliveres) i Viladecavalls, un relleu solcat de barrancs profunds que condicionà, a l’edat mitjana, una diversificació en la producció (vinya, bosc, bestiar, petits camps de cereals, una mica d’horta, segurament també oliveres) i que actualment podem observar amb el tràfec que generen els seus polígons industrials repartits pel seu territori. Tot i així va ser adscrit a la comarca del Vallés Occidental a la divisió comarcal de 1936.

El “castell del bisbe” pertanyia als bisbes de Barcelona des del segle X, ho sabem perquè el tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat (d’entre 995-1010).[1] Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l’episcopat de Barcelona (gallines, carn salada, blat de moro… i una tercera part de l’herència que deixessin els difunts).

Capbreu de Castellbisbal. Redacció de 1189 a l’arxiu de la Catedral de Barcelona. Fot: xtec: “Els primers textos en català”.

Abans de dir-se “Castellbisbal”, el lloc es deia Benviure, un topònim que hom relaciona amb algun assentament visigòtic (s. V-VIII) lligat a una església que podria haver aprofitat una antiga vil·la romana, com succeeix en altres llocs. Ho sabem perquè el 1012 els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats seves, una a “Riu Rubí” i una altra a Sant Andreu del Palomar, per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb el “Monte Gallinario” (Sant Quirze), al sud amb el riu que baixa cap a Madrona (Papiol) i cap al Llobregat (riera de Rubí) i a ponent amb el terme del “Castrum Episcopalem olim vocitratum Bene Vivere”. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[2]

Ermita romànica de Sant Joan de Benviure en estat deplorable. AGC, 2021

Aquest topònim encara el trobem a l’ermita de Sant Joan de Benviure, de la que avui en dia només queden unes parets que semblen a punt d’enrunar-se per complert, degut als rebaixaments de terra incontrolats que es van fer per establir el polígon industrial de Ca n’Estaper, on encara queda la masia d’aquest nom. El que queda de l’ermita, damunt d’un cementiri de cotxes, encara subsisteix gràcies als treballs de protecció i consolidació que es van fer in extremis. No es va poder evitar l’enfonsament de l’absis.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal. AGC, 2021.

A les excavacions realitzades a l’entorn de l’ermita es va trobar una necròpoli tardo-antiga semblant a les que s’han trobat en altres indrets amb el mateix topònim. Entre els materials n’hi havia alguns propers de la pedrera de Can Campanyà de Castellbisbal però també gresos rogencs procedents de Castellví de Rosanes i altres groguencs de pedra Montjuïc. El més notable és el bloc de gres amb una inscripció a Júpiter IOM: “Iovi Optimo Maximo” (el més gran i el més bo entre els déus), inscripció, que remet a un possible mausoleu en aquesta zona, d’una pedra que potser va ser utilitzada com altar de la nova capella cristiana i que després es fa servir com a carreu d’angle. A més dels enterraments s’han trobat sitges que indiquen que s’emmagatzemaven excedents de producció pel propi ús o pel comerç.

Restes d’un pou i bassa rural dels segles XVII-XVIII a l’entorn del castell . Foto: Ramon Solé.

L’església de Sant Joan de Benviure és documentada el 1047, a la consagració que fa el bisbe Guislabert de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), posant-la sota la Seu i a la que confirma molts alous de St. Joan de Benviure.[4]

Més al sud de Castellbisbal, al límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintin de Can Pedrerol que també va ser alçada sobre una vil·la romana i que trobem documentada el segle XII en un recull de queixes del bisbe contra el castlà de la època, Ramon Bremon, al que acusa d’haver venut la vil·la de Sant Quintí fent-li perdre la meitat dels seus drets, com els de tragina i d’host.

Ermita de Sant Quintín junt al Mas de Can Pedrerol de Baix.

El castell, del que actualment només en queden unes restes a l’entorn de l’ermita de Sant Vicenç,[5] devia ser empenyorat en diverses ocasions. El 1014, el bisbe Deodat amb la canònica i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt), venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard) terra amb cases i vinyes a Montjuïc que Deodat tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (vicari comtal), per cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[6]

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal refeta al segle XX. Foto: AGC, 2021

Aquesta referència indica que el castell, estava llavors en mans dels Claramunt, senyors de Terrassa que havien estès els seus dominis des de Castellar del Vallés a Castellbisbal. Poc temps després passà a l’entorn dels Castellbell, senyors de Castellví de Rosanes i feudataris del bisbe i del comte alhora, que posarien els seus castlans, entrant en col·lisió amb el bisbe.

Restes del castell de Castellví de Rosanes. Foto: Martí Porteries, 2021

En un document de 1031 d’una donació de béns a Sant Just Desvern que fan els esposos Aeci i Sança a Giscafred per eixugar un deute, es parla d’uns preveres que eren tancats a les masmorres del Castell del bisbe.

Després de les revoltes d’alguns nobles de la frontera, encapçalades pel cosí del bisbe Guislabert, Mir Geribert, a partir dels anys 1030 i de la crisi que va esclatar amb el seu nebot el vescomte Udalard II el 1041 (contra el poder comtal), Guislabert acaba jurant fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Elisabet el 1045 posant com a penyora el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”.[7] Aquest fet encara augmentarà els litigis pel domini d’aquest castell als segles XI i XII.

Del Castell de Benviure o episcopal només queden unes restes dels fonaments a l’entorn de la capella de Sant Vicenç. AGC, 2021.

Cap al 1051 Guislabert consagrarà l’església de Sant Vicenç determinant els seus drets sobre la producció dels habitants de la que va esdevenir església parroquial, potser en un intent de tornar a retenir el que havia perdut empenyorant als comtes. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”.[8]

És una història, la de les disputes entre senyors laics i eclesiàstics, a la que no ens volem dedicar gaire, només ressaltem que si el terme de “Benviure” remet a una primitiva església que formava part de les comunitats pageses, el de “Castell del bisbe” mostra a un potent senyor feudal que acumulava béns explotant pagesos i servents, que manegava deutes i diners i que tenia la seva host i les seves presons, fruit de l’acumulació de més poder.

Turó del castell, pujant a l’ermita. AGC, 2021.

Al nord de Castellbisbal, dintre de la seva parròquia, hi hagué un monestir de Deodonades dedicat a santa Magdalena i santa Margarida. Recordem que les Deodonades, beguines o beates eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla ni als vots, tenien cura de la vida física (atenció a malalts), mental (ensenyaven especialment a nenes) i espiritual de les persones, vivint amb senzillesa i austeritat. Obligades a acollir-se a alguna regla, per a poder seguir com a comunitat, la majoria va escollir, com en aquest cas, la de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia la vida activa. El primer esment és de l’any 1216 quan reben un llegat de sis diners, el que permet afirmar que la comunitat de deonades de Santa Magdalena i Santa Margarida ja es trobava constituïda a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 afirma que les Deodonades de Santa Magdalena tenien bona fama entre la població. La comunitat de Santa Magdalena va ser agregada al monestir de les agustines de Montalegre el 1438, el que comportà algunes resistències.

Aquesta antiga imatge al carrer Valdonzella de Barcelona és el que queda de les agustines de Mont-Alegre que van ser estingides per negar-se a entrar en clausura, ja que la seva vocació era el servei. AGC, 2020.

La capella, en condicions ja no gaire bones durant els segles XVI i XVII, ja no s’esmenta al segle XVIII. A principis del segle XX només en quedaven algunes parets mig soterrades que encara es podien veure al “Turó de la Capella”, prop de Can Canyadell, tot i que la propietat era de Can Ribot que conservava una talla de Santa Magdalena i altres elements fins el 1936.[9] Les restes no són actualment visibles per estar envoltades del sotabosc.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 04-08-2021

A les persones que tenen cura del patrimoni

———————————————————————————————————————————–

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol. IV, foli 69, n. 195

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[3] Jordi Gibert Rebull (2019) “En els orígens del castrum Beneviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana”. Ajuntament de Castellbisbal.

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[5] Sant Vicenç, ardiaca de Saragossa i mort a València, és una figura martirial molt venerada a la Hispania visigòtica. Aquest nom remet a l’antiguitat de la capella.

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 225

[7] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

[8] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 311, transcripció dotalia Castellbisbal de 1167.

[9] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 50-54