Dones del segle X a Cerdanyola del Vallés. Noms i fets que cal recordar

Avui us presento dos articles

Vista de Cerdanyola del Vallés. El que avui són boscos devia ser, a l’época alt medieval, camps. Foto: R. Solé.

En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir en nom del seu fill Sendred acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].

Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall) Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.

En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]

Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.

Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.

Font dels Degotalls de Collserola, actualment seca. Més informació d’aquesta font a: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/02/03/com-era-la-font-dels-degotalls-de-cerdanyola-del-valles/

En 964 Ermeniscle dona a l’església de St. Miquel una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.

Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé.

En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa, Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.

En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].

Riu Sec al seu pas per Ripollet (Palau Auzit). Foto: Ramon Solé.

En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà,  quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].

En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.

Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé

Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].

Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia, Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]

En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].

Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé

En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.

Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]

Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé

Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.

————————————————————————————————————

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)

[4] Ibídem, doc. 37

[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.

[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX.

[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.

[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI

[11] Ibídem, n. CLIX i CLXV

[12] Berica és nom d’home e Igilo de dona, recordem que alguns noms gots masculins acaben en a mentre que alguns femenins ho fan en o

[13] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLXXXIV i CXCVI

[14] Ibídem, n. CCXI, CCXXIV i CCXXXIX

[15] Ibídem, n. CCCII

[16] “Castrum Octavià” era el nom que rebia el monestir de Sant Cugat.

Palabra de madre. La marededéu de Bellvitge, significado cultural.

La marededéu de Bellvitge esculpida per Lau Feliu. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

“María (forma helenizada de Maryäm, equivalente al hebreo Miryäm) de cuyo origen nada cierto sabemos, no juega ningún papel en los testimonios primitivos” (Hans Küng Ser cristiano: 582).

Soy una imagen de madre, me llaman Mare de Déu de Bellvitge o Nuestra Señora de Bellvitge, llevo conmigo una historia milenaria que habéis de saber, porque os podéis preguntar ¿para qué una imagen como esta?, ¿por qué le seguimos trayendo flores el 8 de septiembre?, ¿por qué muchos celebran sus acontecimientos especiales a sus pies? Yo os pregunto ¿por qué me seguís poniendo flores o velas, me cantáis y me pedís favor? Soy sólo una imagen.

Ahora tenéis muchas imágenes y todas corren veloces, la mía está quieta, sólo me mueven para arreglarme, ¿puede tener algún valor aún para vosotros mi imagen tallada? Me refiero a los que aún no me conocéis demasiado.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge després de l’ofrena de flors que es fa a l’ermita.

Mi nombre cristiano es María, en el evangelio soy la madre de Jesús. Embarazada de él corrí a visitar a mi prima Isabel, embarazada también, pero mayor que yo. Lucas, el evangelista que lo relata, puso en mi boca, un canto precioso: el Magnificat, en él me hace decir cosas como: “derroca a los poderosos del trono y ensalza a los humildes” o “a los ricos los despide vacíos”, me encanta ese canto, os lo recomiendo.

Ya sabéis que a muchas imágenes que llevan mi nombre, las visten majestuosamente y las sacan en procesiones cargadas de mantos y joyas, no es el caso de la de Bellvitge y me alegro, yo siempre fui una chica de pueblo.

Any : 1936 – Imatge gran de la mare de Déu de Bellvitge donada per la familia Golferich de les masies de la Marina.

Las imágenes más parecidas a la mía son, como yo misma, alguna de las “marededéus trobades”. Tenemos casi mil años y somos de la época del arte románico, un arte sencillo, como yo. Entonces se utilizaban las imágenes para explicar cosas porque la gente no sabía leer ni escribir.

Como dice Joan Amades, somos incontables. Muchas llevamos nombres de lugares como este de “Bellvitge”: “Nuria”, “Montserrat” …, otras, nombres relacionados con la salud: “Remei”, con la fecundidad: “Llet” o con elementos de la naturaleza, principalmente el agua pero también lugares montañosos o boscosos: “Riera”, “Font”, “Mar”, “Roca” …, nombres que se repiten en pueblos de Cataluña, Valencia, Baleares y Aragón.

El nombre más habitual cuando nací era el de “Mercé”, como el de la patrona de Barcelona, un nombre que proviene del Mediodía francés, en cuya lengua de Oc, significa “si” o “merci”, es decir, expresa consentimiento. Esa lengua de Oc era, para los y las que la compartían, la propia patria, un signo de identidad y de pertenencia que algunos pretendieron aniquilar, y casi lo consiguen, pero la palabra “merci” persistió y sigue entre nosotros.

Las palabras son valerosas no se doblegan fácilmente.

Otras llevamos el nombre de “Roser”, un nombre con mucha tradición, como el rosal que aparece en la leyenda de Sant Jordi, porque en esa época se valoraba mucho la caballerosidad y el honor, es decir, la verdad, luego eso se fue perdiendo en medio de tantas rivalidades y ambiciones.

Imagen antigua de la marededéu de Bellvitge. En lugar del cetro lleva un rosal.

Los festejos en mi honor se fueron acoplando a las muestras de la alegría por la renovación de la vida, porque yo provengo de una historia aún más lejana, de cuando las primitivas civilizaciones veneraban, como aún se sigue haciendo en algunas culturas, a las diosas madres de la fecundidad y la fertilidad.

Estas imágenes, protectoras del mundo agrario y de sus cosechas, estaban muy extendidas entre los pueblos mediterráneos. En el mundo helénico con los “misterios eleusinos” que, fundamentados en el reencuentro de la diosa Deméter y su hija Perséfone[1] representaban la fertilidad de la tierra y el amor entre madre e hija, pero también entre los cartagineses, mediante el culto a Tànit[2], los fenicios, con Astarté o los bereberes y los guanches canarios[3].

Deesa mare. Museu Arqueològic de Catalunya.

Las “diosas madre”, los geniecillos y las ninfas de la naturaleza y del agua, propios de esas civilizaciones, arraigados entre las gentes a las que se cristianizaba con nuevos cultos y creencias, se irían mezclando con las convicciones y formas de vida que traían gentes emigradas del sur de Europa, portadores de cultos cristianos diversos que se iban expresando por medio de imágenes que fueron primero pintadas y luego esculpidas, de unas leyendas en las que suelen intervenir fuerzas vitales de la naturaleza como en los mitos antiguos y de cantos y danzas que se irían plasmando en unos poemas que luego serían los gozos, en la lengua del pueblo, dejando el latín para misas y dogmas.

Gozos en castellano de la calle Espaseria, 1819. Es curiosa la imagen romàntica y noucentista de la virgen.

De las “diosas madre” a las “marededéu” hay sólo un pequeño cambio en el significante y quizás no mucho cambio en el significado, por ello mis imágenes se fueron multiplicando sustituyendo en muchos casos las figuras de los santos. Cada lugar quería su propia marededéu.

Pero no soy una diosa, ya os lo he dicho, fui una chica de pueblo, que se hizo madre de manera algo forzada y prematura, una madre que debió llorar ante un hijo crucificado por los poderosos. No soy una diosa, pero de los que pedían favor y protección provengo. Los hombres me subieron a los altares, podéis bajarme de ellos y bailar conmigo para hacer lo que siempre ha hecho el pueblo llano ante mis imágenes, pedir, agradecer y resistir. Soy como una matrioska rusa, de mi interior se pueden ir sacando las diferentes expresiones que albergo, todas ellas fruto de vuestro deseo, esfuerzo y afecto.

Mi secreto

“Una Iglesia nunca debe basarse en María, la humilde doncella, para buscar su propia gloria” (H. Küng Ser cristiano, 588).

 Yo soy cuando formo parte de vuestro deseo más profundo y de vuestro amor por los vuestros, por la tierra, por los oficios con los que nos hemos de ganar la vida, por la vida misma. Soy vida cuando procuráis vida.

 No soy cuando me utilizan para luchar, para dominar, para alimentar el egoísmo de unos pocos, entonces soy sólo un humo que se disipa, el humo de vuestros propios malos pensamientos, de vuestros miedos y vacilaciones, de vuestras pocas ganas de verdad. Soy nada, como vuestra nada.

 De la madre del profeta Jesús pasé a ser la “madre de Dios”, un título imponente, que hace callar y relega a las madres humanas como algo menor, un nombre con el que me elevan a los altares después de enmudecer a la mujer, como hicieron con Tácita muda[4].

 Por eso yo os digo que cuando me encumbran y revisten de joyas y ornamentos me asfixian. Acordaros de mi origen mítico, una madre que llora por su hija raptada y de mi origen cristiano, una chica sencilla con una maternidad sobrevenida, ved en mí a todas las mujeres que sufrieron y sufren injustamente, reconoced que la única pureza es la del amor, un amor que llevó y lleva a muchas mujeres a la perdición. Acordaros de que, si soy, soy en la justicia. Y en la fiesta. Y en el amor.

La marededéu de Bellvitge al camí dels degotalls de Montserrat

Quizás habéis oído que algunos me nombran como “la virgen”, es algo contradictorio, al menos en sentido propiamente fisiológico ¿Cómo puede ser virgen alguien que ha sido madre? Antes, todas estas cosas eran tabú y no se podían hablar, hoy en día es más fácil y os lo voy a contar.

 Eso de mi virginidad se impuso como un dogma, no nació del primitivo cristianismo, el de un grupo de judíos que afirmaron, que mi hijo crucificado seguía vivo y lo extendieron a los cuatro vientos. Fue después, los Padres de la Iglesia lo proclamaron en uno de aquellos primeros concilios, pero ¿qué podían saber ellos, en realidad? Sólo lo que sus creencias y su imaginación les decía. Para ellos, como para muchos entonces y durante muchos siglos, todo lo que tuviera que ver con el sexo era prácticamente “pecado”. La mujer paría con dolor como fruto del pecado original… pero eso es otra historia.

 Yo os digo que el único pecado es dañar, violentar, violar…

 Muchos teólogos explican el sentido más metafísico que físico de mi virginidad y hablan de “integridad”, pero siguen hablando de lo que no saben. Mi hijo nació fruto del amor, del amor que me relata como una joven que se vio embarazada y dijo sí, del amor que le lleva a ocuparse de su prima como de ella misma, ese amor que se canta en el Magníficat, ese amor que hace justicia, una justicia preñada de misericordia. Mi hijo creció con el deseo de un amor más grande, de un amor para todos, de un amor que repara, que no soporta la mentira ni la crueldad contra las mujeres y por eso lo mataron.

 No soy virgen, fui madre. Íntegra y honesta sí fui. Amé y fui amada, por eso sé de amor. Podéis miraros en mí, os reflejaré el amor que deseáis y sentís.

Any: 1990 – Ofrena de flors a l’ermita de Bellvitge.

Podéis mirarme y podéis ver a María, la madre de un galileo crucificado por la alianza entre enemigos poderosos: los del imperio, sí, pero los suyos también; a una madre doliente a la que acogieron los amigos y seguidores de su hijo; podéis ver el signo de una Iglesia poderosa e inmisericorde que se alza para dominar a otras pero también el símbolo de anhelo de vida que otros muchos cantan y cuentan con devoción y cariño y podéis ver, detrás de todo ello, a tantos que sufrieron, podéis oír a civilizaciones que fueron arrasadas pero de las cuales aún nos llega una voz, la de la Pacha-mama, poderosa, ella sí.

 Podéis ver, debéis elegir.

Any : 2003 -última restauració de l’ermita de Bellvitge. Ofrena floral.

 

A totes les dones que han demanat, cantat i agraït a la marededéu de Bellvitge.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 08-09-2020

————————————————————————————————————

[1] Raptada por Hades y llevada al inframundo, vuelve temporalmente, gracias al favor de Zeus.

[2] En Ibiza persistió su culto hasta la cristianización, en el s. II.

[3] Entre los que se refundó, en 2001, la “Iglesia del Pueblo Guanche”, que venera a la “Diosa madre”.

[4] Según la mitología romana “Tácita”, la ninfa del río antes llamada Lara o Lala por su inclinación a charlar, destapa un secreto, por lo que Júpiter le corta la lengua y manda a Mercurio que la encierre en los infiernos, éste, en el camino, la viola. Según la interpretación común, Lala es castigada, por usar la palabra de manera inadecuada y libre. Los varones, en las sociedades patriarcales son los únicos que pueden ejercer el poder de la palabra. Tras un largo tiempo en el inframundo, convertirán a Tácita en una deidad de las que, enterradas, sostienen el ciclo de la vida. La elevan a los altares considerando que el silencio es tan necesario para el gobierno de la nación como la elocuencia (reservada a los hombres). Cierto es que lo tácito del decir es, a veces, mucho más elocuente que las palabras, pero los altares no compensarán nunca la crueldad y, sin embargo, son un reconocimiento, un espejo donde mirarnos y recordar la voz que clama justicia, una voz que nunca conseguirán acallar, como la de María en el Magnificat.

De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

Al 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat va bé i que vol ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills: Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

Pèlag del Foix. Foto: Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, cosa que no hauria fet quan hi havia un potent al davant i no una dona.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a donar consell de que s’ho arreglessin entre ells.

Sant Vicenç de Calders. Foto: wikiloc

L’abat tornà a reclamar aquestes terres al 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Una de les seves últimes decisions abans de morir en 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda i la dona del germà d’Udulard, Geribert, Ermenganda, germanes ambdues de R. Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat.

En aquesta obra de l’historiador Ruíz Domenec es pot ampliar la informació.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat, sortint-se amb la seva l’abat. Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que hi havia una capella prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història que s’havia explicat. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Liber Iudiciorum, lleis dels gots.

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, la filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

 

Els noms de dones soles, al 1033, ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

——————————————————————————————-

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll , es situat en la Plaça de l’Abadia, s/n, de Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia més destacada ;

  • Fundat el 885 el comte Guifré el Pelós.
  • El govern d’Emma, efectiu entre el 898 i el 942, fou molt profitós per a la nova abadia, que vessà els seus habitants vers el Vallès (la Roca i l’Ametlla) en terres confiades a la seva administració personal.
  • Fins a l’any 945 va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
  • La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017), filla natural del comte de Cerdanya-Besalú Oliba Cabreta; al seu temps greus acusacions d’immoralitat llançades pel comte de Besalú Bernat Tallaferro foren causa de la dissolució pel papa de la comunitat femenina i l’adjudicació dels seus béns a l’efímer bisbat de Besalú en mans del fill del Tallaferro.
  • Els canonges referen l’església, que fou consagrada el 1150, en temps de l’abat renovador i bisbe de Tortosa Ponç de Monells.
  • És la mateixa que subsisteix, amb modificacions degudes al terratrèmol del 1428 i a mutilacions d’època barroca, esmenades en la darrera restauració (1948-63), amb cinc absis i profusió de capitells decorats.

Altres dades :

Es conserva el claustre gòtic, iniciat el 1442, i uns arcs del claustre romànic (s. XII),de Sant Mateu.

La majoria de les velles dependències monàstiques han desaparegut al llarg dels segles, però hi resta el palau abadial de l’abat Arnau de Vilalba (1393-1427), amb un petit claustre i part de la capella de Sant Miquel o de la infermeria consagrada el 1164.

L’església guarda el grup escultòric del Davallament o Santíssim Misteri, fet el 1251, el sepulcre del beat Miró de Tagamanent, obrat el 1345, el retaule i les imatges de la Mare de Déu Blanca (1343), una capella barroca afegida al s. XVIII i notables peces de valor arqueològic.

La comunitat canonical es componia de trenta membres entre canonges i porcioners, i tenia tots els antics càrrecs monàstics; decaigué un xic als segles XV i XVI,

i després de la secularització (1592) es transformà en col·legiata secular, presidida per un arxipreste.

Part de les rendes del vell monestir passaren a dotar les cinc dignitats reials, i per això part del seu arxiu és al de la Corona d’Aragó; la resta, molt notable, es guarda al mateix monestir.

El 1851 la col·legiata fou suprimida i l’església passà a ésser parroquial de la vila, reemplaçant l’antiga de Sant Pol.

Es conserva l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.

El museu del monestir, va ser obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Per a mes informació podeu consultar a Wikipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Joan_de_les_Abadesses

El Monestir de Sant Joan és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Joan de Les Abadesses i altres.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i arxiu Rasola

La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

La marededéu de la Riera i la bola del món. Les Borges del Camp. Històries olvidades de dones.

Làmina de la marededéu de la Riera. Familia Borràs

Les advocacions de la mare de déu trobades són incomptables, com recull Joan Amades al llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Algunes porten noms de llocs com “Núria” o “Montserrat”, altres tenen noms relacionats amb la salut, la fecunditat o els sentiments com “Remei”, “Salut”, “Llet” o “Alegria” i moltes es relacionen amb elements de la natura, principalment l’aigua, però també els llocs muntanyencs o boscosos: “Font”, “Mar”, “Cova”, “Roca”… La seva festa és la del 8 de setembre. Molts d’aquests noms es repeteixen en diversos pobles de Catalunya, València, Balears i Aragó, per això són incomptables. A més sempre poden sorgir noves marededéus com la de la “Ecologia” al santuari laic de Gallifa, o la dels arxivers, nom que van donar a la talla d’una marededéu desconeguda a l’arxiu Gavin on recullen tot tipus d’estampetes i similars. Les talles romàniques de les marededéu comencen als segles X-XI i es multipliquen des dels segles XII-XIII desplaçant les primitives advocacions dels sants. Cada lloc volia la seva pròpia marededéu.

La primitiva ermita romànica de les Borges del Camp (Baix Camp) estava consagrada a Sant Bartomeu.

Dibuix de Francesc Figueras de l’antiga ermita de St. Bartomeu a: Guia de les Borges del Camp.

Durant l’Edat Mitjana era el nucli parroquial del poble que posteriorment es desplaçarà, amb un nou temple, més a prop del camí cap a Reus. Les restes de l’ermita es van acabar d’enderrocar al 1903 i al seu lloc es va alçar l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, un edifici modernista. El poble no va quedar gaire content amb aquesta reconstrucció que res tenia a veure amb l’ermita original. L’ermita va ser refeta al 1954, ja que durant la guerra civil va ser cremada.

Postal antiga de l’ermita modernista de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip

La talla de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp és del segle XIII, està feta de fusta policromada i ha anat refent-se en alguns elements. Hi ha un estudi[i] que explica el valor d’aquesta imatge, en la transició del romànic al gòtic[ii]. Té dos elements que volem destacar: el nen porta a les mans un llibre i la marededéu té una bola a la mà[iii]. Sovint s’ha dit que aquesta bola podria ser una poma per contrarestar la poma d’Eva, però això forma part d’una interpretació teològica posterior (ja dins del gòtic), en altres casos, com en el de la Verge de Montserrat, que també porta una bola que podia haver-se afegit posteriorment, però no ens hauria d’estranyar que fos la bola del món, com a símbol de majestat, sí, però també com una representació que ja des dels grecs es feia del món, tot i que als mapes es dibuixés la terra plana (potser no tenien altre manera de fer-ho). Com a confirmació del que diem presentem el retaule que actualment es pot veure a la Seu de Manresa, de finals del segle XIV, en que es veu, a la primera imatge, com l’arquitecte del món el traça amb un compàs.

Seu de Manresa. Retaule del Sant Esperit. Foto: Viquipèdia

Sabem poc d’aquests segles medievals, però sí sabem que el coneixement que es tenia entre alguns grups cristians qualificats d’heretges i massacrats després, era més format que el que hi havia entre els mateixos clergues de l’església catòlica. Potser sota la bonica talla de la marededéu de la riera s’amaga un coneixement que va ser eliminat de la mateixa manera que van fer amb els que foren perseguits.

De la Mare de Déu de la Riera, Joan Amades ens diu que va ser trobada vora la riera, entre un canyar i un joncar, elements pròxims a qualsevol riera o torrent[iv]. La riera que passa per les Borges del Camp és la de l’Alforja, que normalment baixa seca tot i que els seus aqüífers són ben aprofitats amb mines que capten l’aigua, pous que tradicionalment elevaven l’aigua amb el sistema àrab de sínies “a sang” (que feien rodar els animals)[v] i basses que emmagatzemaven l’aigua. Molts altres cursos d’aigua baixen de la serra de la Mussara i de les muntanyes de Prades i s’obren pas amb fonts naturals al poble[vi]. La riera de l’Alforja s’obre camí fins a Cambrils.

La llegenda de la marededéu de la riera, recollida als seus goigs, és similar a moltes altres, però en aquest cas no s’explica cap fet miraculós, com sovint veiem. Simplement es diu que la va trobar un pastor buscant la seva ovella. Tot i que aquestes llegendes pateixin d’un excés de fantasia, podem pensar que tal vegada reflecteixin el fet de que en moltes ocasions han estat amagades durant les nombroses guerres e incursions, sent posteriorment re-trobades.

Goigs de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip.

Les Borges del Camp era un municipi que formava part de la Vall d’Alforja. Va ser un dels primers en iniciar als segles XIII-XIV la “Comuna del Camp” que, segons la tradició, es reunia sota un gran roure. Les baralles entre l’arquebisbat i el rei per controlar aquest agrupament van ser freqüents, generant, sovint, rivalitats entre pobles. I és que si, per una part les Borges del Camp volia independitzar-se de l’Alforja (el que no va aconseguir fins el segle XIX), tant el rei, com els senyors i l’església feien valdre els seus “drets” sobre la terra. La partida de les Borges del Camp apareix citat per primer cop en 1154 en una butlla papal, junt a Siurana, un dels últims reductes àrabs conquerit per Ramon Berenguer IV qui, quatre anys més tard, va cedir els drets a Ramon de Ganagot.

Santa Maria de Siurana, també anomenada “de l’aigua”. Foto: Ramon Solé

L’hereu d’aquesta nissaga, Pere dels Arcs, va donar en 1243 aquestes propietats al llavors monestir cistercenc de Bonrepòs.El monestir de Bonrepòs (La Morera del Montsant, Priorat), avui Mas de Sant Blai, aplegava des de el segle XII diversos ermitans, en 1215 passà a ser una filial femenina de Vallbona, en ser traspassats els monjos a la Cartoixa. Va rebre beneficis de comtes i de reis fins que al segle XV va passar a la Cartoixa d’Escaladei, després de litigar amb Santes Creus. Va quedar com una granja d’Escaladei. Aquestes rivalitats no ens són estranyes i sempre porten al menysteniment de l’activitat que han desenvolupat les dones, com les abadesses i les germanes d’aquest monestir oblidat de Bonrepòs. No s’ha reparat encara en que la data de la talla (s. XIII) és quan el monestir femení tenia cura de la parròquia de Sant Bartomeu.

Monestir Bonrepòs alforjastark.com

Entre l’ahir i l’avui ens queda, a més d’una història que sempre cal refer, l’arqueologia –quan s’ha pogut estudiar-, la toponímia[vii] i la natura, amb l’aigua sempre obrint-se camí. Acabem, així, amb la mineta i font de l’aigüeta de l’ermita, que neix a la rasa (depressió) de Ca l’Anton Jordi, al costat de camps d’oliveres i avellaners, els conreus més importants del Camp de Tarragona, al lloc conegut com “les Parades” (desnivells separats marges de pedra en sec) on tradicionalment hi havia terrisseries o bòviles i on s’han trobat moltes restes romanes i prehistòriques[viii]. Aquesta font és al costat de l’ermita, una de les moltes que en té les Borges del Camp.

Font de l’aigüeta de l’ermita. Foto: Ramon Solé ( any 1989)

 

A la família Borràs Masip de les Borges i de la Selva del Camp, una família que ha passat a ser meva.

En memòria del Baptista que anava cada dia a treballar al tros i del seu fill, Joan Baptista Borràs Masip, mort a la batalla de l’Ebre.

 

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 13-08-2020

——————————————————————————————-

[i] Pàmies i Freixas, Agustí (1997) “Aproximació a l’estudi de la talla de la Mare de Déu de la Riera”. Ajuntament de les Borges del Camp.

[ii] Després de restaurar-la es va fer una reproducció instal·lant una a l’ermita i l’altre a l’església del poble, la gent del poble diu que no se sap quina era l’autèntica.

[iii] La bola té un forat on abans es posaven flors i ara una creu.

[iv] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Col. El tresor popular a Catalunya p. 358.

[v] Jové i Hortoneda, Ferran (1983) Guia de les Borges del Camp. Els llibres de la medusa. Institut d’estudis tarraconenses, n. 97

Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit. – Dones del segle X i principis del XI.

Avui us presento dos articles

Castell Subirats. Postal antiga. Ramón Solé.

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2].

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Riu Anoia pel pas de Martorell

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

Riu Anoia: Salt d’aigua. Foto: Ramon Solé.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana. El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec”, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, potser millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab). El Comte Borrell ven, en 977, a Onofre Amat el seu castell de St. Esteve. El joc de les disputes i dels intercanvis està servit entre els potents.

Torre Moja. Penedés. Foto: Viquipèdia

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església és un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Laviti, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgos. Foto: monestirs.cat

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Cómic d’Oriol García Quera que narra d’una manera molt didàctica la vida de Mir Geribert.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

——————————————————————————————————–

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: “Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas “cellas” condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.”

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.

Museu del Ter de Manlleu

Avui us presento dos articles

El Museu del Ter esta ubicat en el Passeig del Ter, 2, de Manlleu.

Us passo la seva historia :

  • La seu del Museu del Ter és Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de l’any 1841, situada en el punt on el canal industrial de Manlleu acaba el seu recorregut de prop de dos quilòmetres.
  • Inaugurat el 23 de juny de 2004, el Museu del Ter forma part del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona i de la Xarxa de Museus d’Osona.
  • Durant el 2012 va anunciar que faria un ERO que afectaria al 25% de la jornada del personal, degut a la situació econòmica.
  • L’abril de 2013, el museu va canviar de nom i d’anomenar-se Museu Industrial del Ter amb l’acrònim MIT va passar a dir-se Museu del Ter.

Can Sanglas, seu del Museu del Ter, és un edifici del municipi de Manlleu (Osona) protegit com a bé cultural d’interès local. Es tracta d’un edifici format per una nau, amb coberta a doble vessant, de planta i dos pisos. Les finestres s’obren de manera regular al llarg dels tres nivells de l’immoble. Aquestes presenten dovelles i arcs de descàrrega de totxo. Les finestres de segon pis són més petites. La teulada acaba amb un ràfec inclinat molt reduït aguantat per una biga de fusta, amb unes bigues entrecreuades que la sostenen.

Els murs de la planta baixa estan construïts amb còdols irregulars lligats amb morter de calç. Les cantoneres de reforç són de pedra picada. Els pisos superiors, en canvi estan fets amb maons i arrebossat. Una de les parets laterals està reforçada amb una pilastra adossada.

En convertir-se en seu del Museu del Ter s’afegí un cos nou a l’edifici antic, alhora que es canvià la coberta, es milloraren els accessos i s’acondicionaren els espais interiors.

L’antiga filatura de cotó de Can Sanglas és un element representatiu del desenvolupament industrial de Manlleu.

Aquesta fàbrica és documentada des de mitjan segle XIX, concretament des de 1841 i és una de les mostres més antigues de les primeres concentracions de fàbriques que s’instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l’energia hidràulica.

Can Sanglas és l’únic edifici fabril dedicat a la filatura que encara es conserva de tot el conjunt.

Dones rentant a la Canal industrial principis segle XX

Va estar abandonada durant un temps i ara és la seu del Museu del Ter, inclòs dins la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Tenen un gran interès les infraestructures per a l’aprofitament de l’energia de l’aigua del Ter.

Es tracta de dues turbines que usaven l’aigua de dos ramals diferents del canal industrial.

El Museu del Ter, a Manlleu (Osona), és un museu de territori i societat que es projecta sobre el territori més enllà de l’edifici i de les seves col·leccions, amb l’objectiu de posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.

El Museu del Ter acull tres exposicions permanents

  • “La fàbrica de riu”,
  • “La societat industrial”
  • “Els rius mediterranis”

Amb el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis o CERM; i organitza exposicions temporals i activitats diverses per conèixer el singular procés d’industrialització de la zona i la biodiversitat del Ter i els altres rius mediterranis.

Altres espais visitables del Museu del Ter fora de Can Sanglas són a més la Colònia de Borgonyà (Sant Vicenç de Torelló), que compta amb un Centre d’Interpretació, i la Colònia Rusiñol, a Manlleu.

El Museu compta també amb un mòdul multisensorial anomenat “La Mirada Tàctil”, un espai d’interpretació tàctil adreçat a tothom però especialment adaptat i dissenyat per aquells visitants que presenten alguns tipus de dificultats visuals, ceguesa o mobilitat reduïda.

Us passo l’enllaç del Museu del Ter :

https://www.museudelter.cat/

 

Recull de dades : Viquipèdia i Museu del Ter

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

La Seu d’Ègara (Terrassa)

Avui us presento dos articles

La Seu d’Ègara. Església de St. Pere.

El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.

Ègara era Seu episcopal des de 450. Al 614 es va celebrar un concili, però ja no en tenim gaires notícies més degut a les diferents invasions i a la pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.

El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.

Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.

St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.

St. Miquel era una figura molt apreciada pels francs, protectora en la mort. Si St. Pere remet als romans, St. Miquel ho fa a la presència dels gots.

Seu d’Ègara. Església de St. Miquel. Santa Maria al fons.

Sta. Maria devia ser l’església baptismal, tot i que hi hagi una pica baptismal actualment a St. Miquel.

L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà  l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].

Seu d’Ègara. Església de Santa Maria.

Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.

El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.

Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.

Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.

Vallparadís, un lloc agradable per passejar. Font natural.

El terme de “Castell de Terrassa” el trobem citat als inicis del segle X en diverses ocasions. Una d’elles és al 920 quan Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. En 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, que era procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona i que era Cabrera[2] (Osona)[3].

Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.

Riera de Mura.

A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].

El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].

Anella verda de Terrassa on trobem zones boscoses i llocs amb petits horts.

Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.

Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.

St. Llorenç de Munt

En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].

Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.

Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa”  que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI,  Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.

La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.

Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de Sant Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altre entrada.

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020

Als meus amics de Terrassa.

Fotografies de Ramon Solé

———————————————————————————————————

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.

[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.

[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.

[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.

[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].

Poema : Arrels del Delta

Avui us presento dos articles 

Antiga cantera en Montjuïc – Fotografia : Ramon Solé

Mariners de la Mediterrània,

picapedrers de Montjuïc,

estibadors portuaris,

unes passes terra endins.

Soldats de tantes guerres,

fills de mares plorant.

Entre mig del fred i el fang,

unes pedres fan recer.

Pescaires del Delta,

barquers i aiguaders

apuntalant terra ferma

per pastors i masovers.

Vesprada al Delta del Llobregat – Fotografia : Tito Garcia

A la vora del foc, el pagès

arrecerat, sent el vent,

presagi de males riuades,

ja repiquen les campanes.

Campanes de festa i dol,

veus d’ànimes en pena

que demanen un record.

L’ermitana, fila llana,

farà un matalàs

pel seu bressolet,

mentre ja el barri

s’omple d’obrers.

Ermita de Bellvitge – Fotografia : Ramon Solé

Extret del llibre : Amatxus – Historia de un reencuentro. Amalvígia. Dona valenta que lluita.

Autora del Poema : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel –  Any : 2017