Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.

Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020

Dos camins travessen la muntanya:

El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.

El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.

Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar al que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]

Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]

Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.

Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.

Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).

Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: “Viu el Vallés”.

El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.

Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.

Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.

Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.

Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.

Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.

Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]

I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.

El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]

Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon Solé, 2021.

Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.

Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.

El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé

El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.

Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.

Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.

Sant Llorenç del Munt, postal antiga.

Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.

Barcelona, Muralles i estàtua de R. Berenguer III, AGC.

La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.

A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).

Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé

Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.

Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.

Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.

Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.

Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.

La Mola des de les Arenes. Foto: AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021

Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.

———————————————————————————————————————————-

[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.

[2]  Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis, segles X-XI https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.

[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.

[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413

[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189 [8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.

El castell de Port a Montjuïc de Barcelona, segle XI

Restes de l’antic Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021.

L’antic “castell de Port”, del que només en queden unes restes, era una estructura de vigilància d’un lloc amb una important activitat comercial generada al voltant de l’antic port romà, quan les ciutats romanes com Barcino (Barcelona), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) o Tarragona es comunicaven per vaixell (entre el segle V aC i el segle I).

Es trobava a la vessant sud-oest d’aquest massís de pedra sorrenca que és Montjuïc, damunt del fossar de la Pedrera del cementiri. Un enclavament idoni per la seva visibilitat cap el mar i cap al Delta del Llobregat que no s’ha de confondre amb la fortificació que n’hi ha dalt de la muntanya.

Pedrera i fossar que la extracció de pedra va generar. AGC, 2021.

Estava situat entre dues vies que són esmentades sovint: al nord la de Provençana una via pública “que va pertot” i al sud la que és anomenada en 1078 com “la recta via que va de la ciutat al mar” (llavors el camí de “Llanera” i actualment la Gran Via).[1]

El camí de l’erparver duu al castell de Port. la pedrera al fons. AGC, 2021.

No l’hem d’imaginar com un típic castell medieval d’una època més avançada, sinó com una estructura amb diverses edificacions com habitatges (al voltant de l’estany del Port, a la zona anomenada “Cercle”), altres de producció (vi) i d’emmagatzemament (sitges), a prop d’alguna sagrera (com podia ser la de la Mare de déu del Port) on s’enterraven els morts i amb alguna torre de vigilància, com deuria ser aquesta de la que només queden les restes.

Restes de la torre del castell de port a Montjuïc que encara es podia veure a 1910

El curs del Llobregat va anar canviant sovint de llera, un que havia desembocat a Montjuïc no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port.  Els recs que n’hi havia a la zona devien aprofitar aquests cursos morts, com el d’Amalvígia, que trobem mencionat el 995 a la zona propera de Banyols i que es troba al mateix camí del sud que va a “Cercle”.[2]

Provençana, Banyols i cercle al segle XI, part de la reproducció que va fer Carreras Candi al 1910.

Els primers documents que parlen de l’activitat comercial de la zona són del segle X i ja els vam exposar en una entrada anterior.[3] El Delta havia avançat pels dipòsits arrossegats pel riu inutilitzant aquest port i ancorant els vaixells al port de les Sorres (Gavà). Tot i així a Montjuïc es devia conservar algun sistema d’il·luminació doncs el 963 es parla d’un far prop de la “Fonte Cova” (font del gat) i, segons Carme Miró, el topònim “llampegada” o “esllampegada”, que trobem a Provençana, també en deu fer referència.[4]

Vistes des de les restes del castell de Port: memorial contra el nazisme al fossar de la Pedrera i l’actual zona de mercaderies del port.

El castell de Port, com a tal, no és mencionat fins inicis del segle XI. Els topònims del segle X, parlen d’una “Vila Nova” o nova concentració al raval de Barcino (938), de l’aigua (estany) que adquireix entre el 970 i el 975 el vicari o veguer del comte, Erovigi (Eroig o Ervigi), de “Cercle” (978), de “Port” (984) i del conreu de vinyes (996). També coneixem nombrosos noms de jueus i jueves que devien ser els primers habitants del massís conegut com “Mont dels jueus” que en aquesta època eren “propietat” del comte.

Cementiri jueu i tomba de Lluís Companys al fossar de la pedrera on s’enterraren moltes víctimes del franquisme.

El comte, amb els seus braços executors: el veguer i els vescomtes, són els principals propietaris al segle X, tot i que també veiem, des de molt aviat, a l’església amb els monestirs de Sant Cugat i el bisbat adquirint possessions en aquesta zona i en la propera de Banyols, on es donava un dinamisme que devia estar lligat a la pastura, amb diverses mencions a prats i recs. La presència de diverses “Deovotes” o “Deodicades” a Banyols durant el segle X podria relacionar-se amb les propietats que anirà gestionant el monestir de Sant Pere de les Puel·les que no actuarà com a tal fins entrat el segle XI.

La primera menció del “Portum” o “Circulum”, ja entrat el segle XI, és de 1014, quan el bisbe Deodat amb la canònica, i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt) venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard i germà d’Udalard, també va exercir com a vescomte mentre el seu germà va ser captiu) terra amb cases i vinyes que limiten amb dues vies al nord i al sud, amb terra de Geribert, fill de Gondemar, a l’est i amb el Llobregat a ponent. Deodat ho tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (un altre vicari comtal). El preu és de cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[5] Segons l’historiador Ruiz-Domènec, un preu força abusiu que Ermenganda paga per ser a prop de la seva germana Riquilda, dona del vescomte Udalard.[6]

Estany de la Foixarda a Montjuïc. Foto: Ramon Solé

En 1020 Guifré de Mediona, fill d’aquell veguer de 970 i 975, anomenat Eroig, dona a la canònica cinc peces i mig estany de terra al Port, amb la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes, ja que totes les peces limiten amb propietats de Geribert i la seva dona Ermengarda, inclosa l’última que era a la vall de Cannelles (Olèrdola).[7] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[8] potser sobre el comerç en general.

Camins d’ara que tal vegada van ser camins d’ahir.

El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. A més de les moltes possessions que s’indiquen, trobem que ella i en Gondemar devien ser uns personatges importants, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb una referència al lloc d’on és, com veiem amb molts homes). En aquesta permuta trobem, endemés de les dues vies, un altre rec amb nom de dona: el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard i mare d’Udalard i Geribert) i en la permuta que fa Casta s’anomena “La vall i terra d’Ermengarda”.[9] Veiem com el protagonisme de les dones encara perdura al primer tram del segle XI.

Al testament d’Ermengarda de 1029, entre els nombrosos béns i les moltes donacions s’esmenta per primer cop la capella de la Mare de Déu del Port i, per últim cop, el monestir de Santa Maria de Castelldefels amb el que es va fer el monestir de Sant Cugat.[10]

L’antiga ermita de la Marededéu del Port. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectives de la Marina.

A més de la capella del Port trobem esment de la de Sant Julià (anomenada per primer cop en 1006, serà enderrocada el segle XVII quan es va bastir el “castell” de Montjuïc) i al lloc anomenat “Sant Pau apòstol” el 1022 quan Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or que limitava amb la via que anava a Sant Julià al nord, terra de Benevinisti, hebreu a l’est, l’estany i la mar al sud i les terres de Guitard de la prole d’Arnall (el veiem sovint a Banyols) a ponent. Guitard Arnau (o Arnallis) i la seva dona Richildis faran poc després una permuta amb la canonja donant el seu alou de Cercle.[11]

El 1021 El jueu Benveniste empenyora a Ermengarda (no sabem quina, ja que el nom és freqüent) terra situada a prop de Santa Maria del Pi i a l’estany que limitava amb terra erma de “Monte Judaigo” per un deute de 38 cafissos d’ordi que havia de tornar la festa de Sant Félix de Girona (ú d’agost). El 1022 el comte Berenguer Ramon I i la seva dona Sança venen a Ramon, fill del difunt Guifré, unes terres i vinyes a Montjuïc que es va adjudicar el comte per l’adulteri del jueu Isaac, fill de Gento, amb una cristiana. Per la venda d’aquestes propietats amb la d’unes cases amb torres heretades al Regomir, obtindrà 300 sous d’argent, el valor d’una bona espasa, d’un escut i de sis cafissos d’ordi que devien a la Canònica. Posteriorment la canònica vendrà al mateix Ramon Guifré la propietat que tenia empenyorada als comtes.[12]

Muralles de Barcelona., on n’hi havia la porta del “Regomir”. AGC.

Tot plegat ens retorna a l’inici del cercle de poder que hem traçat: el del comte, que té els jueus com a propietat, i el de la Seu que, amb la seva canònica, es va fent amb un domini molt superior a qualsevol altre, una riquesa que acabarà quedant en unes quantes mans privades (un inici de la burgesia).

Com exemple del que diem: el 1048 Bonfill Miró i la seva dona Quixol venen una vinya “amb l’assentiment del bisbe” al lloc conegut com a “Vinyes episcopals”. En tot cas, serà a partir d’aquests moviments d’apropiació i control per part de l’església que les dones perdran el reconeixement i la capacitat de gestió que tenien en èpoques anteriors.

Vinyes i horts urbans a l´única masia conservada al barri de Port de la Zona Franca: Can Mestres. AGD, 2021.

Acabarem la nostra anàlisi amb una data significativa dels canvis que ja s’havien donat, l’ú de juliol de 1058 Mir Geribert (fill de Geribert i Ermengarda), amb la seva dona, Guisla de Besora, i els seus fills, Bernat Mir i Gombau Mir, lliura als Comtes el castell del Port exceptuant l’alou que tenien en feu pel bisbe Guislabert, cosí seu, reconeixent una “culpam maximan quan contra vós comisimus” i els jura fidelitat en presència del bisbe Guislabert, decantat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. S’especifica que el terme era al peu de Montjuïc, entre Enforcats (cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc) a l’est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al nord, el litoral marí al sud i el riu Llobregat a l’oest (és a dir, Banyols). En 1057 el bisbe havia infeudat el “mansum de Malvige”, seria aquest el feu que s’exceptua?[13]

La Medusa de provençana està feta amb pedra de Montjuïc. AGC. Museu Arqueològic de Catalunya.

Si Banyols (la part més propera a la ciutat) era sota l’àrea d’influença del castell de Port com anem veiem, més que de Provençana, a la que serà sotmesa amb la infeudació del 1057, la parròquia de Provençana serà finalment la que tingui el domini de Banyols i del terme del castell de Port, que anirà passant de mà en mà fins la seva decadència.

Placa que va fer posar l’AVV del Port en record del castell del segle XI. AGC.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-07-2021

Als que han mantingut les seves creences i tradicions malgrat les persecucions.

———————————————————————————————————————————–

[1] García-Carpintero, Àngels (2021) “Camins de Provençana. Travessar el riu i aprofitar les rieres”; https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/06/18/camins-de-provencana-travessar-el-riu-i-aprofitar-les-rieres/(abre en una nueva pestaña)

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 40, n. 1066

[3] García-Carpintero, Àngels (2020) “Montjuïc, el mont dels jueus, segle X” a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/15/montjuic-el-mont-dels-jueus-s-x/

[4] Miró i Alaix, Carme (2009) “El castell de Port a Montjuïc: un enclavament estratègic per la consolidació del territori (segles XI-XV)” XI congrés de Història de Barcelona.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 37, n. 225

[6] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, p. 57-58.

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 324

[8] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328

[10] García-Carpintero, Àngels (2020) “El monestir de Santa Maria de Castell de Félix” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/13/el-monestir-de-santa-maria-de-castell-de-felix/(abre en una nueva pestaña)

[11] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 342 i 351

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 334, 356 i 357

[13] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 524.

La “Pepa” i la primera República a l’Hospitalet de Llobregat. Eixamples vuitcentistes, revoltes, contra-revoltes i un nomenclàtor a revisar.

1.- L’eixample de la Fabregada.

L’augment de població durant el segle XIX va motivar obrir nous sectors d’habitatge entorn de l’Avinguda Fabregada, on s’instal·laven algunes de les primeres indústries d’adobs, tèxtils, ceràmiques o molins.

El topònim “Fabregada” (“Fabricata”) és molt antic a la nostra ciutat, el trobem per primer cop el 1106 quan Eliarda, vídua de Pere Grau, amb el seu gendre Pere Bernat i la seva filla Agnès, muller d’aquest, empenyen a Ermengarda i al seu fill Ramon Bernat (clergue) el “mas Fabregada” amb totes les seves pertinences, a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per 900 mancusos d’or de València que els devien d’un empenyorament anterior que havia fet Pere Grau a Ermengol Bernat a Sant Andreu de “Palumbario” (Palomar) i del que mare i fill tenien escriptures. L’alou de Fabregada era entre uns límits massa amples o poc definits: del coll d’Enforcats (Plaça Espanya) al riu Llobregat i de les muntanyes a la mar (és a dir, Provençana).[1] Cal dir que la família Guerau (ara Grau) tenien amples possessions al terme, també a Banyols i a la Torre Blanca.

Un pati interior dels blocs d’habitatges del barri de Sant Josep. AGC, 2021

Doncs bé, pels volts del 1860, s’obre el carrer de Sant Antoni, primitivament anomenant Trabal, Migdia (nom que encara perdura) i el suggestiu “Hort de les Cols” que es convertirà el 1865 en el carrer Castillejos, tal com avui el podem trobar, en honor al General Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que havia guanyat aquesta batalla a Tetuan el 1860. Un record d’un fet cruent que va deixar masses morts, potser es podria canviar ja aquest nom i recuperar d’altres més significatius del nostre passat.[2]

Joan Baptista Calabrés a Reus, 1953, imitant el “Prim de Reus” com li deien a la seva estàtua.

Més que un eixample podem considerar aquests primers carrers d’habitatges d’obrers com una expansió urbana provocada pels canvis de model productiu.

2.- L’eixample del mercat. Records liberals.

Joan Casas denomina a aquest autèntic primer eixample com “l’eixample vuitcentista del mercat” diferenciant-lo del noucentista de les Rambles.[3]

La Primera República espanyola (11-2-1873 / 28-12-1874) coincideix a l’Hospitalet amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la zona de la Marina.

El 1877 existeix una “Junta de Foment de l’Eixample”, aquesta junta devia tenir molt present la primera i curta República espanyola, així com els moviments liberals i revolucionaris que intentaren fer sortir a Espanya del seu ostracisme atàvic (que encara avui ressorgeix) i deixà alguns noms que les recordaren.

L’antiga plaça del mercat. Al fons es veu la font que es posarà a la placeta de la Constitució.

La plaça de la Constitució (de Cadis) i la font de l’antic mercat

Aquesta placeta era, amb la de l’Església (més petita encara que aquesta), les dues úniques places de la vila vella, massa petites per a qualsevol servei públic com un mercat. Ubicada al carrer Major, va rebre el seu nom durant la Guerra de la Independència en homenatge a la Constitució de Cadis de 1812. Aquesta primera constitució, coneguda com “la Pepa”, va durar poc en una Espanya dividida i en guerra, tot i que la seva influència i record sí es van deixar sentir.

Pl. Constitució al carrer Major de l’Hospitalet amb la font que havia estat a la plaça del mercat. AGC, 2021.

Fernando VIII la suprimí en tornar a Espanya en 1814, quan implantà el seu absolutisme més dur, fins el 1820 en que, davant del pronunciament de Riego, el rei es va veure obligat a jurar la Constitució, instaurant el “Trienni Liberal”, un intent que va durar poc, ja que després va venir la “dècada ominosa”, durant la qual van ser executats molts liberals com Riego, el “Empecinado”[4] o Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) portada a la forca més aviat com a represàlia per no correspondre l’amor d’algú que pel seu suport obert als liberals. García Lorca li dedicà una obra de teatre que representà, entre d’altres, Margarita Xirgu (1988-1969).[5]

Margarita Xirgu interpretant a Mariana Pineda, obra de García Lorca.

A la nostra placeta de la Constitució, de nit i d’amagat, es va canviar la placa que hi havia per una altra que duia el nom d’aquell dictador.

Davant de la Pl. Constitució, al carrer de St. Roc, també es va treure el nom de C. de la Revolució, després de la Guerra Civil. Cal dir que el nom de St. Roc duu, rera el nom del sant una història sobre la inmigricadió francesa a la nostra ciutat. AGC.

Actualment la plaça de la Constitució té una font que inicialment era a la plaça del mercat, inaugurada el 1898. L’actual mercat cobert va ser obra de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt als inicis del s. XX, llavors es traslladà la font a la placeta de la Constitució.[6]

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es mercat-lh.jpg
El mercat ja cobert als inicis del s. XX.

La font, de ferro fos, té dos brocs, amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[7]

La font de la plaça Constitució de l’Hospitalet de Llobregat.

La plaça de la Llibertat, avui de Mn. Homar

En morir Fernando VII, va pujar al tro la seva filla Isabel II. Davant del descontent general, el setembre de 1868 esclatà a Cadis una revolució promoguda pels generals liberals Prim i Topete anomenada “la Gloriosa”, com la que s’havia donat a Anglaterra al 1688. Aquesta revolta va provocar l’exili d’Isabel II i la proliferació de Juntes Revolucionàries que intentaven anar més enllà del que pretenien els militars promotors.

Aquest passatge rera la plaça de Mn. Homar du el suggestiu nom de “la Rectoria”. AGC, 2021.

A Barcelona es va demolir la Ciutadella i a l’Hospitalet es va fer desaparèixer el pont del Carrer Major que comunicava l’església amb la rectoria i es va tirar una paret d’un dels horts del rector, destinant l’espai al mercat. L’espai irregular que va quedar es va inaugurar com “Plaça de la Llibertat” i es va plantar un arbre.

Finalment, amb la proclamació de la República es va acabar de derruir la paret que quedava, ampliant l’espai útil i s’obrì aquest primer eixample amb carrers rectes i deixant lloc per l’Ajuntament, les escoles i el mercat.[8]

On devia haver-hi la plaça de la Llibertat, tenim avui la plaça del rector Mossèn Homar (entre la plaça de l’Ajuntament, el passatge de la Rectoria i el carrer de Rossend Arús).

Pl. Mn. Homar al costat del C. de Rossend Arús.

Josep Homar i Duran (Horta, Barcelona, 1886 – l’Hospitalet, 1967) va ser vicari de Santa Eulàlia de Mérida el 1948 i, a partir de 1954, el seu rector. A més de les obres d’una escola o les pròpies de l’església, va ser impulsor del patronat de Santa Maria de Bellvitge, però és reconegut, especialment, com a bibliòfil apassionat, la seva col·lecció de més de 9.000 llibres va ser donada a la ciutat i actualment està en una sala de la biblioteca de Can Sumarro.

1925. Davant l’església gòtica devia haver-hi la plaça de la Llibertat que probablement ja no es deuria dir així. On passa el cotxe és el Carrer Rossend Arús. La palmera senbla ser la mateixa de l’actual Pl. Mn. Homar.

Per la seva banda Rossend Arús (1844-1891) va donar terres i diners per la construcció del llavors nou Ajuntament (1895) on també s’ubicarien les escoles.

Els jardins i la casa de Ca n’Arús a la Rambla de l’Hospitalet, prop de l’Ajuntament.

Ambdós personatges són dignes de ser recordats, però, no seria maco haver conservat el nom de la “plaça de la Llibertat”? malgrat les accepcions que aquesta paraula pot tenir per algunes i que no tenen res a veure amb el sentiment de deslliurar-se de la subjecció d’un jou dictatorial.

Durant el “sexenni revolucionari” o “democràtic” que seguí a “la Gloriosa” (1868-1875) el país es va regir per una nova Constitució, la de 1869 (la cinquena a Espanya des de la de 1812)

El Carrer príncep de Bergara

El general liberal Espartero (1793-1879), que havia estat regent durant la minoria d’edat d’isabel II, va rebutjar la corona que li va oferir el govern provisional, la corona recaigué sobre Amadeu I de Savoia (duc d’Aosta, fill del rei d’Itàlia i rei d’Espanya entre 1871-1873). El rei atorgà el títol de “Príncep de Bergara” a Espartero en reconeixement per la seva lluita contra els carlistes i per l’acord en el que el general prengué part posant fi a la primera guerra carlista. Però, com diu el nostre historiador Joan Casas: “la memòria popular, que venerava Espartero, devia haver oblidat que el general no va vacil·lar a bombardejar Barcelona l’any 1842 quan el poble revoltat volia portar el liberalisme a mesures concretes”.[9]

El rei Amadeu va tenir dificultats provocades tant pels carlins com pels republicans; no volent prendre part en divergències internes del país, va abdicar i tornà a Itàlia. Els diputats republicans, amb els radicals, van instaurar la primera República amb la que hem iniciat aquest recorregut circular pels racons de l’Hospitalet i pels de la memòria, per la història de tantes diferències que mai s’han pogut resoldre amb la violència.

Carrer Princep de Bergara a tocar del C. de la Rectoría. Casa modernista de 1927. AGC, Nadal, 1920

El no-carrer de Mariana Pineda, apunts sobre el nomenclàtor de l’Hospitalet

Mariana Pineda, de més bon record que la batalla de los Castillejos, havia tingut un lloc als carrers de l’Hospitalet, era l’actual carrer Bacardí, paral·lel al carrer Alhambra del barri de Santa Eulàlia. El seu nom va ser canviat amb Guerra Civil i ja no s’ha recuperat mai més, no és una llàstima?

“Granada triste está

porque Mariana Pineda

a la horca va

porque Pedrosa y los suyos

sus verdugos son,

y esta ha sido su venganza

porque Mariana de Pineda

su amor no le dio”.

Versos populars a la mort de Mariana Pineda Muñoz.

Per acabar alguns apunts sobre el nostre nomenclàtor. El 1988 Joan Camós posava una mica d’ordre a la història dels noms dels carrers de la nostra ciutat, el seu recull ens situa a la història i mostra, amb una claredat d’espant, l’absència pràcticament total de noms de dona, inclús el que es reivindiquen continuen sent homes. Déu anys després Isabel Segura treu un quadernet: Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics que recull fets i noms de la nostra història; a la part final inclou un nomenclàtor on trobem alguns noms de dona, on es pot veure com, excepte els més coneguts, alguns són noms de passatges i molts, força imprecisos. Durant aquest segle XXI s’han anat incorporant més noms de dona. El 2009 es va fer una proposta al ple de l’Ajuntament, personalment crec que aquest hauria de ser un treball amb totes les organitzacions de dones de la ciutat i amb les persones que vulguin col·laborar, un autèntic treball de ciutat que ens donés més cohesió.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-7-2021

A la jove i valenta Mariana Pineda que es va casar amb quinze anys i va morir, assassinada pel masclisme dels poders públics, abans de fer els trenta .

——————————————————————————————————————————–

[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vol. X, n. 1209

[2] Camós, J. (1988) El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet de Llobregat. Quadern 6 del Centre d’estudis de l’Hospitalet.

[3] Casas i Fuster, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[4] Juan Martín Díaz (1775-1825), heroi de la guerra de la independència, va canviar el sentit d’aquest terme, que a la seva terra natal de Castrillo del Duero significava brut, pel que actualment té d’obstinat. El Empecinado té un carrer al barri de La Publilla Casas

[5] Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament de L’Hospitalet. “Nomenclátor”, p. 84.

[6] Bagán Luis V. “L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives de la ciutat” https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2012/01/11/la-font-de-la-placa-de-la-constitucio/

[7] Solé, Ramon. “Fonts naturals, aigua, muntanya i més” https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/

[8] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat, cap. 17 “la primera eixampla”, p. 75-77.

[9] Casas i Fuster, Joan (1986), o.c., p. 35

Sant Salvador de Polinyà: Bonfill Odesind i Sança, uns senyors feudals del segle XI amb molts matisos

Església de Sant Salvador de Polinyà, AGC 2021

Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud i Arraona (Sabadell) a ponent (doc. 2).[2] Evidentment, el que es ven són els drets fiscals, a Galí el que serà vicari del castell d’Eramprunyà.

Església de Santa María de Santiga del segle XI, documentada des del segle X (el que ha confirmat l’arqueologia). AGC 2021

Per una venda de 973 sabem que el nom de Polinyà té el seu origen en un propietari més antic: Paulí, que genera el mot “Pauliniano”, nom que remet a la existència d’una vil·la romana d’explotació i conreu de vinya (doc. 3).

Galí mor el 981 i, entre molts altres béns als comtats de Barcelona, Osona i Manresa, deixà l’alou de Polinyà a la seva dona Ermessenda, amb la condició de que no es torni a casar, si així ho fes, les propietats passarien als seus fills.[3]

La propietat de Polinyà acabà passant al seu fill Mir “Llobet” de les Gunyoles i d’aquest a la seva filla Quíxol. Ho sabem per un plet de 1055 entre els esposos Bonfill Odesind (que provenia de Santa Maria de Barberà) i Sança, neboda de Quíxol i probablement del mateix Polinyà i el matrimoni format per la germana de Sança, Ermessenda, i Odó Randolf. Les propietats en litigi eren les que la seva tia Quixol havia cedit al seu espòs Sunyer Randolf i les de Verónica, germana difunta d’ambdues (doc. 66). El cas és que les famílies arriben fàcilment a un acord. Odó i Ermessenda aconseguiren les propietats en disputa a Òdena, Conangle i Matamargó més la meitat de Polinyà que Bonfill i Sança compraren immediatament per poder actuar amb tota llibertat.

Tot i quedar-se com els més importants senyors feudals de la zona no els podem considerar sota els atributs negatius que aquest títol sol comportar. Cal tenir en compte que l’església era el poder feudal més gran. El 1056 el bisbe Guislabert dona la parròquia de Sant Salvador de Polinyà (sobre la que la seva família dels vescomtes de Barcelona tenien drets) a la Canònica.[4] També l’església de Sant Miquel de Barcelona (avui desapareguda) tenia feus a Meserata (Can Marata), al nord de Sant Salvador i sabem que les propietats de Sant Miquel passaren a la Seu de Barcelona a principis del s. XI.

La catedral romànica de Barcelona es va consagrar el 1058, per a les seves obres es va necessitar molts béns que vindrien d’altres indrets.

En 1060 Sança entra en plet amb el bisbe (sent representada pel seu marit) per les propietats que tenia al voltant de la parròquia i que li havien pervingut de la seva mare i dels seus parents. Alguns dels que hi tenien propietats juraren que tot el que hi havia als “Valls Antics” (així es deia l’entorn de Sant Salvador) pertanyia a la sagrera de l’església des de feia trenta anys, els testimonis especificaren mesures acurades (el que només podia fer en aquells temps una institució com l’església). Evidentment l’església guanyarà, delimitant a continuació el que encara podia pertànyer al matrimoni a “el Val Antic” (doc. 76 i 77). Aquests conflictes eren freqüents en aquesta època i la sagrera de Sant Salvador devia estar ben aprofitada ja que tenia diferents sagrers.

La sagrera o cellera, al segle XI, era el terreny que envoltava una església, i que es feia servir per enterrar els morts i per guardar el gra. AGC, 2021

Seguint amb el nostre matrimoni, sabem que aquest no només vivia de les rendes de les explotacions agràries directes sobre les que exercien el seu dret, sinó també de fer préstecs d’eines o de producció (el que vol dir que tenien excedents) a canvi de l’aval de les terres. Els prestadors podien –poden- quedar-se les penyores de les que no s’abonava el deute en la data establerta, però veiem al matrimoni Bonfill Odesind-Sança renovar per dos i tres cops el mateix préstec a un matrimoni i retornar carta d’empenyorament a una mare amb tres filles amb la única condició que no venguin la propietat a altres agents (doc. 82), el que ens diu d’ells que eren uns senyors que no abusaven del seu poder.

Tot i que l’església de Sant Salvador és del s. XVIII, l’absis, on es troben les pintures, és del s. XI, AGC, 2021

El domini senyorial del matrimoni decaurà amb la seva mort i la dels seus fills, Berenguer i Guillem. En 1067 es jura el testament d’Odesind sobre l’altar de Santa Coloma de Santa Maria de Barberà i de 1074 és el testament de Sança (doc. 92 i 103). Durant aquests set anys Sança actua amb el seu fill Berenguer i, a la mort d’aquest, amb Guillem i també amb Solestén, la dona d’aquest. És el que feien les dones vídues, d’acord amb la tradició germànica.

Aquest segon fill, anomenat Guillem Bonfill de Santa Coloma, repartirà les propietats entre les seves tres filles i els seus dos fills. Un d’ells, Ponç de Santa Coloma donà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp tot el que tenia a Santa Maria de Barberà i a Sant Salvador de Polinyà quan ingressà el 1158 (doc. 315). Els canonges acabaran comprant la resta de propietats el 1197 a Berenguera l’última heretera de la nissaga.

Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’inicis del segle XII, són al museu diocesà, a l’església trobem una reproducció. AGC, 2021

Santa Eulàlia del Camp va tenir el domini senyorial fins el 1420, en que els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna, als priors de la qual col·legiata passà aleshores el domini senyorial de Polinyà.

Santa Anna de Barcelona era un priorat que aplegava ordres militars i Santa Eulàlia del Camp. Fotografia: Ramon Solé

Quines conclusions podem treure?

La primera és que hem de dubtar dels judicis de valor. Sovint es parla dels senyors feudals com la bèstia negra del seu temps, però les realitats són més complexes. Hem vist que per damunt n’hi ha una institució que es fa amb tot i molt sovint trobem que, quan això passa en algun lloc, l’activitat econòmica i la dinàmica social decauen. Per una altra banda, l’església i la noblesa són les institucions que tenen el poder de jutjar i de condemnar, durant el seu temps i per a la posteritat. El fet de tenir consideració envers una mare i tres filles que no poden pagar un deute, reclama un judici no condemnatori per a la història.

El matrimoni sol actuar conjuntament, amb alguna excepció, com en una signatura referent a Barberà que només fa Odesind, però davant del bisbe, ell fa de representant de la seva dona, de la que devien ser les propietats. El masclisme ve de l’església de Roma i no de les civilitzacions que seguien les lleis gòtiques, unes lleis fonamentades en la paraula donada i en els pactes que l’església utilitza quan li convé i rebutja, quan no és el cas, fent servir les seves escriptures i mesures davant dels que no tenen aquesta capacitat.

Per finalitzar recollim les produccions que es donaven en aquesta zona als segles X-XI: la vinya no hi mancava així com els cereals, principalment ordi i blat; arbres de diferent mena: oliveres, rouredes, figueres, perers i un noguer; boscos, horts i prats per a la pastura; garrigues, farraginars i camps. Respecte dels animals es mencionen bous (dos d’ells amb nom propi: Calbó i Llunell), ovelles, mules, eugues, porcs, cavalls, ases, pollins, cabres, ocells de corral, un astor i un colomar. Es mencionen rius (Omet), rieres (com la de Caldes o la de Canyameres), torrents, fonts, que devien ser abundants i tres molins [5]

Olivera davant l’església de Polinyà. AGC, 2021

La natura, a més de font de vida, és el millor vestigi del passat, quelcom a cuidar per a les noves generacions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 16-07-2021

Als que recolzen les famílies que es veuen abocades a ser desnonades.

———————————————————————————————————————————–

[1] Al s. XI es mencionarà Meserata (avui Can Marata) ó Sentmenat al nord (vegi’s Alturo Perucho, J. (1990) “La toponímia de Polinyà del Vallés als s. X-XI i XII”.

[2] El número dels documents són de l’obra d’en Jesús Alturo Perucho (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Vol. 8-10

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. I, obra i II, documentación), n. 61

[4] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 39, n. 902

[5] Alturo Perucho, J. (1985) “Polinyà del Vallès, segles X-XI. Estudi històric i diplomàtic-paleogràfic”. Aquest resum està estret, bàsicament, d’aquest article i dels documents que el mateix autor aportà a l’obra esmentada.

La Barraca de vinya del Cementiri de Sant Llorenç Savall

Els grups de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall i de Castellar del Vallès es van unir per tercera vegada per construir de zero una barraca de vinya monumental a la sortida del poble cap a Gallifa, concretament esta entre el cementeri i la carretera a Gallifa.

Us passo mes informació sobre la seva construcció:

Text : Grups de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall i de Castellar del Vallès

Fotografies: Ramon Solé

La fàbrica de Sant Benet de Sant Fruitós de Bages

La fàbrica de Sant Benet és una antiga fàbrica tèxtil i colònia bàsica al peu del riu Llobregat,

al sud-est del municipi de Sant Fruitós de Bages, a tocar amb el terme de Navarcles, el nucli del qual té més a prop.

Situada en l’entorn del riu Llobregat  a tocar del monestir de Sant Benet de Bages.

Us passo la seva historia:

  • L’any 1853 Josep Vidal i Sellarés comprà al propietari del monestir de Sant Benet de Bages els terrenys i el salt d’aigua. Aviat entrà a la societat Isidre Puig.
  • L’activitat fabril s’inicià el 1856.Les dificultats van sorgir amb la crisi tèxtil dels anys seixanta i amb els problemes de les diferents societats que hi actuaven.
  • El 1907 tota la finca va ser adquirida en subhasta pública per l’empresària Elisa Carbó i Ferrer, mare de l’artista modernista Ramon Casas, que ja tenia accions de la societat que regentava la fàbrica.
  • Elisa Carbó va morir el 1912, i els seus hereus van encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el projecte d’adaptació de l’antic monestir benedictí de Sant Benet com a segona residència per a la família Casas Carbó, és a dir, el pintor Ramon Casas i les seves dues germanes, Elisa i Montserrat, amb les seves famílies respectives.
  • En els seus estiueigs, els Carbó van portar a Sant Benet l’estil de vida de la burgesia urbana, amb els primers automòbils i les excursions, mentre que Ramon Casas hi solia convidar els seus amics artistes com Santiago Rusiñol i Charles Deering.
  • La fàbrica, juntament amb el conjunt del monestir benedictí de gran valor patrimonial, van ser venuts de forma íntegra el 2000 pels hereus de la família Casas Carbó a la Caixa de Manresa. Aquest fet ha permès que no es disgregués el patrimoni i n’ha facilitat la conservació.
  • L’entitat d’estalvis va restaurar el conjunt i el 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a la difusió de la història monàstica, de l’època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia.
  • El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l’edifici La Fàbrica, La casa dels amos de la fabrica , l’Hotel Món i el Centre Alícia.

La fàbrica de Sant Benet consta de dues naus quadrangulars, diverses construccions de serveis de manteniment i magatzem

i el canal que proporcionava l’energia hidràulica a través de la turbina per moure els telers.

Cal fer esment de l’emblemàtica xemeneia de maó vist.

També inclou un bloc de pisos per als treballadors, a manera de colònia de petites dimensions, tot i que, a causa de la proximitat del nucli de Navarcles,

no va arribar a esdevenir una colònia desenvolupada, més enllà dels serveis més bàsics proporcionats pels propietaris de la fàbrica.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

De la “Casa Alta” a Can Buxeres. L’Hospitalet rural, les seves transformacions i els seus beneficis.

Can Buxeres en l’actualitat. AGC

Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.

1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metal-lica.

En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]

Entrada principal al parc. AGC, 2021.

El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.

El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.

1969. A: L’Hospitalet Notícia Geogràfica. Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.

Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan  el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.

Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.

Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]

“ … A part d’amunt de la vila,

d’arbres i vinyes voltada,

coneguda pels del poble

amb el nom de la Casa-Alta

veig, grandiosa, senyorial,

i amb ses antigues muralles,

la Masia en que nasquí…

i on la mare em bressolava!

Amb els fills dels masovers

Com corríem i saltàvem

Per les vinyes i per l’era

I per tota l’encontrada!…”

Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.

Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.

L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.

Jardins laterals i torre. AGC, 2020.

Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.

Avinguda des de l’entrada al palauet. AGC, 2020.

Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.

Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.

Glorieta. AGC, 2020

L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.

El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.

També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.

“La familia” d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.

El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.

Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020

Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.

Horts urbans de Can Buxeres

Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.

A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.

———————————————————————————————————————————

[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.1-3.

Barraca de vinya a l’entrada de Matadepera

A la rotonda de l’Avinguda Mas Sot amb carretera de Sabadell, ha una barraca de vinya de pedra seca que pretén ser un homenatge al passat vinícola de Matadepera.

Per iniciativa de diferents persones i col·lectius la singular construcció es va inaugurar el dilluns 22 de gener de 2018, en el marc de les Festes de Sant Sebastià .

La iniciativa, organitzada per l’Ajuntament de Matadepera, va comptar amb la col·laboració del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès.

Per a més informació us passo aquest enllaç :

https://www.lactual.cat/actualitat/monument-a-la-barraca-de-pedra-seca-a-matadepera_27857_102.html

Recull de dades : Ajuntament de Matadepera

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Viladecavalls de Calders, allò que va ser

El Castell de Calders, documentat des del segle X. Foto: viquipèdia.

Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders. Actualment pertany a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme.

La nova comarca del Moianès. El terme de Calders, al sud-oest limita amb el Bages.

Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders i a Sant Feliu de Monistrol de Calders.

Monistrol de Calders. AGC, 2021

La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada. El fet de que Viladecavalls de Calders sigui a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia), fa pensar que podria ser el que a la Edat Mitjana es coneixia com a “Vila Nova”.

Església vella de Sant Pere de Viladecavalls de Calders. Foto: Diputació de Barcelona.

En tot cas els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren fent estada (“Monistrol” sembla fer referència als primitius monestirs cristians d’època visigòtica, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient. La “Guàrdia”, per la seva banda, sembla tenir origen en les civilitzacions de Al-andalús o mossàrabs)

L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià”. En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.

Esglèsia vella de St. Pere de Viladecavalls i Mas Llucià. Foto: Antonio Mora Vergés

El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i de planta quadrada; fruit de diverses modificacions, compta amb altres construccions al seu davant. L’arrebossat que cobreix les façanes ha anat caient i deixa veure la pedra de la construcció original. Entre la casa i l’església, fent de mur de contenció de terres, hi ha una llinda de pedra amb un escut molt desgastat.[1]

La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654 precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar persones per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè en la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.

La consueta de l’època moderna estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en grans, verema, olives, cànem, formatges o gallines, també especifica, entre altres detalls de celebracions i festes, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres que encara perduren com Quingles, Angla, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[2]

Sant Benet del Bages, fundat pels nobles Sala i Ricarda el 966, als seus dominis. L’abat del monestir havia de ser un membre d’aquesta família, on es feien enterrar. El monestir tenia el senyoriu sobre moltes de les esglésies properes (Pladevall, 1974: Els monestirs catalans). AGC, 2021.

L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls havia estat refeta al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades.

El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.

La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.

La Colònia Jorba. Foto d’arxiu.

El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades. La resclosade la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.

Resclosa de la Colònia Jorba al riu Calders. AGC, 2021

Una passera metàl·lica o pont, instal·lada damunt aquesta resclosa, permetia accedir a l’església de Sant Pere de Viladecavalls i a les cases de pagès de l’altra banda de riu. Poc mes avall n’hi ha un important gorg natural.

Resclosa i gorg natural. del riu Calders. Foto: Ramon Solé
https://fontsaigua.wordpress.com/2016/12/23/la-resclosa-de-la-colonia-jorba-a-calders/

La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.

Part central de la font de l’avi, amb el sortidor, els bancs laterals de pedra i el plafó que indica la composició de l’aigua. AGC, 2021.

Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central  n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres.

Una de les escenes amb les rajoles millor conservades. AGC, 2021.

A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.

Taula rodona amb bancs de pedra interiors i exteriors que afavoreix la comunicació. AGC, 2021.

Actualment, l’església de Sant Pere, tot i que abandonada i malmesa, encara conserva una bona part de l’estructura, els murs perimetrals i el campanar es troben en bon estat, però la coberta està tota esfondrada. Veient la nova església ens preguntem no s’hauria pogut reconstruir l’antiga?

I d’aquest paratge amb una font tant antiga, què en serà?

Personalment em quedaria amb el racó que es pot veure pel finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.

Finestral de la casa de la direcció de la Colònia Jorba. AGC, 2021

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 23-06-2021

A qui recull memòria del passat i a qui la sap contemplar.

———————————————————————————————————————————–

[1] Pobles de Catalunya https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9959

[2] Galobart i Soler, Josep (2009) “La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls”.