Els enamorats de Santa Margarida d’Olèrdola

Avui us presento dos articles

Mapa d’Olèrdola del cómic: Olèrdola, 1058, terra de fromtera d’ Oriol García Quera, editat per Refael Dalmau

El terme d’Olèrdola s’estenia per una part important del Pla del Penedès i el Garraf, arribant fins el mar[1]. Anem a la part Nord-Occidental d’aquest territori, la que és a tocar del riu Foix, justament a l’aiguabarreig amb la riera de la Maçana (de la Bruixa, actualment), on hi ha l’antiga església de Santa Margarida i el municipi dels Monjos[2].

Restes de l’esglèsia antiga de Santa Margarida. Foto: Wiquiloc

En 978 el levita Seniofred i Na Ermengodo, sa cosina, donen al monestir de Sant Cugat, vinyes, molí i molinars, aigües, recs, horts amb arbres, prats i pastures, pèlags[3] per pescar i la selva amb els seus conills, les vinyes que són a la Torta, els farraginals, les cases, les sitges junt a Sagoma, els pous d’aigua, terra i arbres que és a la Vallmoll[4], la terra de la costa amb figueres… Tot situat a la ciutat d’Olèrdola, sota les muralles.

Pèlag o bassa del Foix. Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La torre, el seu alou amb les vinyes i els molins limita a l’est amb el gual de Santa Margarida, inclou el riu i els pèlags, passa per la terra que va pel peu de les Ribes del Castellar fins una peça de terra amb el molí dels donadors. Al sud comença amb els molins i passa junt a la terra de Sunifred Llobet, ardiaca de la Seu, fins la Calçada Francisca. Les vinyes de la Torta limiten amb les vinyes de Santa Creu i Santa Digna. Les cases limiten amb cases de Sant Miquel, amb la cisterna, amb les cases de Pulcra i dels seus dos fills i amb “las pinnas subtiranas de Civitate Olérdula” (citem només algunes de les dades que el document ens dóna).

Seniofred dóna també altres pertinences com: mobles, estris, roba, calçat i dos mapes, es reserva l’usdefruit de les propietats i afegeix que si ell mor abans, la seva cosina donarà la meitat al monestir quedant-se ella l’altra meitat en usdefruit “sempre que visqui justament i no hagi marit”. En 979 Seniofred deixa la meitat dels seus bens a na Ermengodo i aquesta farà donació a Sant Cugat en 988[5].

Aquests fets documentats ens permeten analitzar, relacionar e interpretar diverses qüestions.

Perquè diem enamorats? Un levita i la seva cosina…

Levita és una paraula que defineix a algú que ha estudiat, a un predicador… es relaciona amb l’església dels temps visigòtics. Recordem que els jueus tenien els seus levites i el cristianisme inicial va ser jueu, arrels comuns, per tant. El levita podria ser com un diaca, figura més reconeguda a l’església imperial.

El concili d’Aquisgrà permetia als clergues que tinguessin esposa i propietats. Fins el segle XI, amb la reforma gregoriana, no es completarà la imposició del celibat  i la prohibició de revendre càrrecs o propietats als preveres, però el procés ja havia començat i en nombrosos concilis es fa menció a aquests fets que eren perseguits i condemnats.

El levita Seniofred dóna tot el que té a un poderós monestir que introduïa un cristianisme que volia acabar amb certes costums germàniques com les de les unions entre pròxims. Aquests pròxims no eren necessàriament cosins germans, a vegades eren famílies encreuades: dos germans d’una família amb dues germans d’un altra família, com els fills del vescomte de Barcelona, Guitard amb les filles del Comte Borrell. Normalment eren les mares les que decidien aquestes unions que buscaven consolidar poder. Un poder que absorbirà la església, també establint casaments.

Seniofred dóna reservant-se l’usdefruit i deixant molt clar que si la cosina li sobreviu i no hagi marit es quedarà amb la meitat dels seus bens mentre visqui. El fet que faci constar, com es fa en moltes deixes testamentàries d’aquest segle, que la condició és que no es casi de nou, implica que són parella, potser casats sota una tradició que s’anava perdent. En aquests segles el més important per la qüestió religiosa és rebre el bateig, participar d’alguna festa religiosa i ser enterrat a sagrat.

S’ha fet un pacte: es donen propietats a canvi de viure. No és un tracte com els que es dediquen a millorar terres o fer obres, que intercanvien la meitat de les millores per altres terres per seguir guanyant-se la vida. No es fa a canvi de diners, com veiem entre els potents, Seniofred i na Ermengodo, han de fer-se perdonar una conducta que començava a ser perseguida i que serà abolida sota pena d’excomunió amb la reforma del Cluny.

Castell-convent de Penyafort a Santa margarida i els Monjos. Foto: viquipèdia

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet de Llobregat, 07-07-2020

————————————————————————————

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018) Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] El topònim dels monjos prové d’un molí fariner que tenien els monjos de Santes Creus, ja en segles posteriors.

[3] Un pèlag és un toll o gorg, un punt del riu on el llit és més profund i l’aigua s’estanca. http://rodamots.cat/pelag/

[4] Vallmoll o una Vall suau entre Vilafranca del Penedès i Sant Pere Molanta: Muntaner, Ignasi M. (2009) “la Vallmoll i la via morisca” Del Penedés, n. 20

[5] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CXVII (978), CXXII (979) i CLXXIV (988).

Dones de Banyols, finals s. X – principis s. XI

Avui us presento dos articles

Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé

Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:

“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).

Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:

“Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.

Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).

La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.

En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.

“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”.

Cànovas i Samalús, reconstrucció històrica medieval, 2019

Cabana feta al 2019. Foto: Ramon Solé

Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920[2], quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades.

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Llibre sobre les fonts de Cervelló. La riera de Cervelló desemboca al Llobregat.

Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.

El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).

Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final “i molts altres bons homes”[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].

Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.

Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida

La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10] ven en 1005 a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).

Les dones soles (soles perquè actuen per elles mateixes amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: “Casta de Cercle[11]“, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.

Sant Just és una de les ésglesies més antigues de Barcelona. Foto: Ramon Solé.

Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.

L’ú de juny de 1000, Oruç i Gondemara venen a Gotmar i Casta una terra en Banyols que limita amb terres de Auruç, jutge i d’Adilfia i els seus fills. Gotmar i un altre germà, Elies, moren en l’expedició de 1010. Complint una de les seves voluntats Lupone, Candedi i Ermengarda venen una terra en Provençana que limita amb la vinya que va ser d’Aurucia i amb una vinya d’Amat (de la família de Castellví de Rosanes). Ponç, levita, és qui la nomena com “Casta de Cercle” en 1020 quan permuta amb el bisbe Deudat (1010-1029) un alou que limita amb la terra del seu marit, el difunt Gondemar (o Gotmar). Uns dies després, Casta, amb els seus fills Bonhom, Amalric i Miró i les seves filles Ermegod i Matrisinda permuten amb el bisbe Deudat  el seu alou de Cercle[12].

Vinya actual a Olesa de Bonesvalls. La vinya era un cultiu molt apreciat a l’Alta Edat Mitjana en aquestes zones. Foto: celler l’Avenc del Garraf.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, 28-juny-2020

Recuperant els noms de dones que habitaren la terra que trepitjo.

————————————————————————————-

[1] Condomini: unitat d’explotació agrària compartida.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vols. IV, n. XI.

[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951

 

[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.

[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.

[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75

[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.

[10] Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.

[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.

[12] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 18 (1000), doc. 22 (1010) i docs. 27 i 28 (1020).

Els Bellvís de la Torrassa

Avui us presento tres articles

El Castell de Bellvís a la Torrassa de l’Hospitalet, actualment en restauració.

Què en sabem dels Bellvís de la Torrassa de l’Hospitalet?

Al primer volum de la trilogia d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana[1] trobem el cognom de Bellvís citat al segle XII.

Al 1188 Codina menciona a Guillem Bellvís (p. 53) explicant que segurament la família Bellvís, propietària del castell, només residia aquí a temporades ja que devien tenir altres possessions. També ens fa notar que és l’època en que molts topònims de la zona es converteixen en cognoms com: Provençana, Sants, Espodoia, Bellsolà, Banyols o Granera. No hem trobat el document de 1188 que parli d’aquest Guillem Bellvís pel que no podem dir res més.

Al 1194 trobem a Pere de Bellvís als límits d’una venda de dos peces de terra i vinya que fa Guilleuma vídua de Ramon de Palou a Joan de Ferses “i els seus” a Bederrida (nom provençal de les Corts) per 231 sous de diners[2]. Codina subtitula el capítol dedicat al segle XII com “el temps dels hospitalers”, amb raó, doncs trobem vàries ordres religiós-militars actuant a la zona, com la del Sant Sepulcre i la mateixa Canonja, veïns del Pere de Bellvís a la zona de l’actual centre de l’Hospitalet on s’estableix el primitiu Hospital de la ciutat.

En 1197 el prior de la comunitat agustina de Sant Pere de Cercada[3] de Santa Coloma de Farnés, permuta amb els esposos Pere de Bellvís i Ermessenda i amb Bernat de Bellpàs i Arnau de Banyoles un camp situat a Sant Boi de Llobregat, a Llanera, per una propietat que aquests tenen a Gallecs (Vallés).

Aquests propietaris que tenen possessions a diferents llocs no ens són estranys, des del segle X anem veient nombrosos exemples. El que fa molt possible que sigui la mateixa persona és que Bernat de Bellvís (probablement el fill) ven en 1234 a Berenguer de Roca dues feixes de terra contigües que tenen per ell Ramon de Farigola i Bernat Baró a Sant Boi de Llobregat[4].

En 1236 Berenguer Andreu ven a un canonge, per 343 morabatins, un alou que limita amb el de Bernat de Bellvís i d’altres personatges com Arnau de Pallejà, Bernat Romeu (de l’altar de Sant Joan de l’església de Provençana), Guillem de Guardiola (del lloc dit Llacuna), Pere Roig i, entre d’altres noms de senyors, el de Berenguera de Mas (filla de Guillem de Mas, difunt) al Pla i a la Vall de Quart (Torrent Gornal) i a Bederrida. Finalment, tornem a trobar a Bernat de Bellvís en 1264 en el límits de la venda que fa Guilleuma, filla de Llorenç de Provençana d’una casa i hort in villa provinciane que tenia pel monestir de Sant Pere de les Puel·les pel preu míser de 20 sous[5].

Al segle XII, els noms de dones soles, actuant amb el seu nom propi, ja no existeixen, només se les anomena com “filla de”, “mare de”, “vídua de”, i les Deovotes, que tenien una vida religiosa no-reglada, ja estan totes als monestirs i sotmeses al claustre, inclòs contra la seva voluntat. Cal fer menció, en aquest sentit i donada la proximitat de les dates i l’àrea d’influència que en 1252 el papa emet una butlla donant suport al arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet davant les queixes sobre el monestir de Sant Pere de les Puel·les i l’abat del Temple que no volen donar-li los delmes i primícies que li pertanyen, no volen assistir al sínode i refusen prestar-li obediència fallant a moltes altres disposicions canòniques. El Papa els insta a que ho arreglin i, si no fan cas, els imposi penes canòniques. Les croades comencen perseguint els mateixos catòlics que no obeeixen al poder més gran. Les monges van haver d’acceptar, alguns dels cavallers del Temple moririen cremats poc després.

Els Bellvís semblen ser senyors feudals que, fidels a una institució religiosa, establien “els seus” que es deurien fer càrrec de les seves propietats, una de les quals devia ser el nostre castell de Bellvís a la Torrassa[6]. Uns noms que trobem com a col·laterals en les transaccions econòmiques de la zona, els noms d’una nissaga que devia ser una més de les que sobrevivien guanyant-se la vida amb els camps de conreu i el de les batalles, sotmetent i sent sotmesos.

Per acabar volem fer menció que hem trobat un altre Pere Bellvís, potser l’avi, com a propietari del Monestir dels Àngels a Avinganya (Lleida), al 1149, un castell que havia recuperat als sarraïns, de fet el nom d’Avinganya té aquest origen. Pere Bellvís va ser presoner i, en ser alliberat, dóna aquest castell a Joan de Mata, un frare provençal que fundà aquí el primer convent de l’ordre dels trinitaris en 1201. En 1250 es converteix en monestir femení.

El castell d’Avinganya (Lleida) que va ser propietat d’en Pere Bellvís. Foto: viquipèdia.

Aquesta història ens fa pensar que els nostres Bellvís no estaven tant de part del poder estructural com d’aquest altre més col·lateral. Potser amb raó la Torrassa serà, al segle XX, seu de fugitius i anarquistes.

A Ramon Solé que, amb la seva entrada sobre els monestirs i santuaris dels àngels, m’ha fet acabar de donar forma a un article que tenia aturat.

Als veïns de la Torrassa i als que unim forces per recuperar el patrimoni històric, cultural i natural de la ciutat de l’Hospitalet, tant castigat.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, juny, 2020

Viatjant apassionadament en aquest nou món de les connexions.

————————————————————————————-

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vol. XII, n. 2238).

[3] Sobre St. Pere de Cercada: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_Cercada

[4] Baucells i Reig, Josep (1984) El baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya. (p. 72 i 73, n. 63, 67 i 68)

[5] Codina, oc, p. 89 i 105

[6] Sobre la restauració del castell de Bellvís: https://www.elperiodico.com/es/hospitalet/20190501/castillo-bellvis-torrassa-medieval-hospitalet-7432027

Monestir d’Avinganya: https://www.monestirs.cat/monst/segria/si29avin.htm

Historia de la Colònia tèxtil de Borgonya de Sant Vicenç de Torrelló

Avui us presento tres articles

Borgonyà, és una entitat de població i antiga colònia tèxtil del municipi de Sant Vicenç de Torelló, a la comarca d’Osona.

Es pot arribar per la C-17, o be, per la carretera BV-5226  de Torelló direcció a Borgonyà.

L’origen del nom de Borgonyà és desconegut, i així tant pot ser personal com topogràfic, ja que el trobem en altres indrets, com a Girona i la Cerdanya.

Va ser una de les colònies tèxtils més grans i emblemàtiques del Ter, amb una marcada singularitat pel que fa a l’urbanisme, la vida social de la colònia i oferta de serveis als treballadors durant els anys que va estar activa.

Popularment era coneguda com la colònia dels Anglesos, malgrat l’origen escocès dels fundadors de la colònia, els Coats, va començar vers 1890,

els quals es van associar posteriorment amb els catalans Fabra, conformant així la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir, en la qual l’any 1972 treballaven 948 obrers.

La fàbrica va tancar definitivament les portes l’any 1999, avui però està formada per petites empreses.

La colònia era com un petit poblet obrer que s’edificà conjuntament amb la fàbrica i està presidit per la capella neogòtica edificada sobre un antic santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà del qual es tenen notícies ja al segle XIII.

En aquest tipus de Colònies tant grans, disposaven de pràcticament de tots els serveis, com escoles per a nens i nenes, casa-bressol per als infants, economat, església, teatre, casinet, camp de futbol, zona esportiva, assistència mèdica i farmacèutica, estació de ferrocarril, etc.

La tipologia de les cases de la colònia és unifamiliar i de planta baixa,

el que dóna una certa independència entre les famílies,

a qui se’ls va donar la possibilitat d’adquirir les vivendes.

Resclosa de Borgonyà, és una presa sobre el riu Ter, d’uns 60 m de llargada aproximadament. El mur té forma de V.

Fins a la meitat de la presa hi ha un pont metàl·lic que s’aguanta sobre dues grans pilastres. La presa fa aproximadament uns 4 m d’altura.

El pont està força rovellat i la resclosa presenta algunes esquerdes.

La casa comporta es troba a la banda esquerra.

El 1863 hi ha una reial ordre a favor de Josep Callís i Puigrubí per a la utilització de dos salts d’aigua: Vila-seca i Borgonyà, concessió ratificada el 1873. Aquest mateix any, Callís cedeix el dret dels dos salts a Ferran Almeda, Francesc J. Sindreu i Esparó, Rafael Puget i Terrades i Pere Almeda i Viñas.

El 1893 es va vendre a Nuevas Hilaturas del Ter, transferència que va ser aprovada el 1894.  El 1923, la resclosa es va reformar a causa de l’ampliació de la fàbrica.

Es pot accedir des de la colònia Borgonyà, per un camí que surt en direcció nord i passa per sota la via del tren. També s’hi pot anar des de la C-17, km 77,700.

El canal de Borgonyà transcorre paral·lel al riu Ter, entre la resclosa de Borgonyà i el complex industrial de la colònia.

És una obra feta de pedra i formigó d’uns 950 metres de longitud i uns 10 metres d’amplada.

Al llarg del seu recorregut, passa paral·lel al carrer Canal i sota el pont de Borgonyà, per on segueix entre el camp de futbol i la fàbrica.

Font Camp de Futbol

En aquest punt, hi ha un sistema de bagants que controla l’entrada d’aigua.

A partir d’aquí el canal té menys amplada i arriba a l’edifici de les turbines, que s’accionen a través d’un salt d’aigua.

Des d’aquí comença el canal de desguàs, que aboca l’aigua de nou al riu Ter.

Abans de finalitzar l’article, cal dir que cada tercer diumenge de mes a les 11hores, podeu visitar part d’aquest antiga Colònia, amb una durada de 2h. 30 min.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Colònia Borgonyà, Consorci del Ter i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Història de la Vinya i varietats

Avui us presento dos articles

El cep prové d’una subespècie silvestre que va sobreviure l’era glacial a la zona entre la mar Càspia i el golf Pèrsic.

Aquesta planta va ser domesticada allà on era autòctona entre el 3500 i el 3000 aC i se’n van obtenir tres subespècies cultivades:

vitis vinifera pontica a Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia.

Més tard, els fenicis les portarien a Europa i hi donaria origen a algunes de les varietats blanques actuals;

vitis vinifera occidentalis a la zona del Nil, origen de l’actual pinot noir; i vitis vinifera orientalis a la vall del riu Jordà, possiblement ancestre de la varietat moderna chasselas.

Durant l’imperi romà el conreu de les vinyes i l’elaboració del vi foren tractat pels agrònoms romans :

Cató el Censor , Varró , Columel·la , Pal·ladi.

Des del punt de vista comercial hi ha documentació del transport i venda de vi entre diversos punts de l’imperi.

Per als grecs i romans la vinya simbolitzava la bona vida i la fertilitat.

El darrer quart del segle XIX la plaga de la fil·loxera va fer reconvertir el conreu de la vinya a tot Europa.

Hi va haver zones productores que van especialitzar-se en vins blancs i d’altres en vins escumosos, a la moda de França.

La fil·loxera comportà la destrucció de moltes hectàrees de vinya, substituïda per altres conreus que eren més productius, com fruiters o cereals, o bé requerien menys feines de manteniment, com els forestals.

A principis del s. XX, en alguns llocs del País Valencià on hi havia hagut excedent de raïms se’n va començar a consumir per cap d’any.

Aquest costum s’estengué aviat a tot Espanya i s’hi instituí com una nova tradició menjar un gra de raïm cada campanada la mitjanit de cap d’any per tal d’atreure la sort l’any entrant.

Una varietat vinífera, varietat de vinya o varietat de cep, és una classificació de la planta Vitis vinifera segons l’ampelografia que descriu els trets morfològics (soca, sarment, pàmpol, gotim, gra…) i l’activitat biològica (maduració, resistència a malures…).

En termes botànics s’anomena cultivar, o varietat cultivada, que és diferent de les varietats biològiques.

Cada varietat dóna un raïm i una varietat de vi amb uns trets organolèptics concrets.

Des del punt de vista d’interès enològic hi ha unes 300 varietats emprades en l’elaboració de vi, tant varietats pures com varietats híbrides creades perquè els ceps siguin més resistents a les malures.

En general, cada denominació d’origen defineix les seves varietats recomanades, que són les autòctones o tradicionals que donen un caràcter concret al seu vi, i les varietats autoritzades, normalment les importades com a varietats millorants en el cupatge.

Són varietats autòctones:

  • Boval de la Plana d’Utiel.
  • Callet, fogoneu, manto negre i premsal blanc de Mallorca.
  • Macabeu, pansa blanca d’Alella, picapoll del Pla de Bages, trepat de la Conca de Barberà i xarel·lo del Penedès.
  • Són varietats tradicionals als Països Catalans, o bé no autòctones cultivades habitualment des de fa molt de temps, o bé d’origen antic imprecís:
  • Garnatxa, garnatxa roja, malvasia, messeguera, monestrell, moscatell, parellada, samsó, sumoll, trobat i ull de llebre.

Són varietats foranes importades i aclimatades:

  • Cabernet franc, cabernet sauvignon, carinyena, chardonnay, chenin, gewürztraminer, merlot, pedro ximenes, pinot noir, riesling, sauvignon i sirà.

Altres varietats només són conreades en zones d’on són autòctones com ara :

  • La godello i la mencía a Galíc

Per tal de garantir la qualitat del vi al consumidor s’han creat bon nombre de denominacions d’origen. De fet, la majoria de productors que aposten per vins de qualitat s’han acollit a una DO.

Una denominació d’origen (DO) és una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament.

Un consell regulador de la denominació d’origen vetlla pel compliment del reglament, porta el registre de viticultors i de cellers adherits, controla la producció i verifica la qualitat de les anyades i del vi.

Vins amb denominació d’origen de Vi de Catalunya :

  • DO Alella
  • DO Catalunya
  • DO Conca de Barberà
  • DO Costers del Segre
  • DO Empordà
  • DO Montsant
  • DO Penedès
  • DO Pla de Bages
  • DOQ Priorat
  • DO Tarragona
  • DO Terra Alta

Els productes aprofitables del conreu vitícola són prou coneguts:

  • El raïm, comercialitzat directament com a fruita; el raïm de taula
  • El most, suc de raïm madur sense fermentar, comercialitzat de manera semblant a altres sucs envasats
  • El vi (suc de raïm fermentat)
  • El vinagre de vi
  • Les panses
  • Els aiguardents derivats del vi
  • Confitures basades en el raïm
  • També, antigament s’usava molt l’agràs, suc de raïms verds

Us passo diferents usos :

  • Els sarments es poden usar com a ornament i com a combustible.
  • El fruit, el raïm, és un aliment que es menja tot sol o amb altres ingredients, cuinat o no cuinat.
  • El raïm es pot assecar de maneres diverses per a conservar-lo i poder-ne menjar tot l’any.
  • Les panses també es poden menjar soles o en diferents preparacions, dolces o salades, cuinades o no: en pastissos, amb verdures, amb peix, en amanides, etc.
  • Del raïm també se’n fa vi.
  • Els pàmpols es poden emprar també en preparacions culinàries.

Celler Avenc del Garraf

El cava  és el vi escumós produït segons el Mètode Tradicional a Catalunya, majoritàriament. Legalment, la Unió Europea reconeix el Cava com un VEQPRD, un Vi Escumós de Qualitat Produït en una Regió Determinada, i l’activitat del sector està regulada pel Consell Regulador de la Denominació d’Origen Cava.

Les fotografies actuals de vinyes i els productes que il·lustren aquest article, han sigut cedides per Celler Avenc del Garraf, us passo la seva Web :

http://www.avencdelgarraf.com/

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Celler Avenc del Garraf, Oriol- Ramon Solé i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Convents, Santuaris, Esglésies i altres… dedicats a la Mare de Déu dels Àngels

Avui us presento dos articles

Convent dels Àngels és un edifici del municipi de Barcelona (Barcelona) situat al número 3 del Carrer dels Àngels. Fou concebut com a convent per a les monges del Tercer Orde de Sant Domènec i es fa servir com a espais per activitats culturals, formant part del conjunt del MACBA.

De l’edifici original es conserven tres grans sales amb voltes, alguna d’elles amb mènsules decorades. A l’interior de la capella del Peu de la Creu hi ha un dels pòrtics del renaixement més importants de la ciutat. Aquesta església, projectada pel mestre Bartomeu Roig, és de traçat gòtic, d’una sola nau de cinc trams amb capelles laterals entre contraforts, absis poligonal i una façana senzilla amb un portal del renaixement. La resta del convent és de línies molt sòbries, sobretot la façana extensa en la qual hi ha poques obertures i només està ornamentada en una porta del segle XVI amb un escut i un relleu que representa un Àngel de la Guarda. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02ange.htm

El Santuari dels Àngels és un dels santuaris més visitats i de més devoció de les terres gironines, i s’hi venera la Mare de Déu dels Àngels. És al cim del Puig Alt al Massís de les Gavarres, al terme municipal de Sant Martí Vell (Gironès). El santuari té un espaiós cambril, un petit orgue i una dependència per a l’exposició dels nombrosos exvots que ofereixen els pelegrins. Al costat de la capella hi ha una hostatgeria.

La festa de la Mare de Déu dels Àngels i del santuari és el 2 d’agost. Salvador Dalí va escollir aquest santuari per casar-se amb la Gala. L’edifici és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.celra.cat/wp/descobrir-celra/itineraris/santuari-dels-angels/

L’Església de la Mare de Déu dels Àngels és una església de Barcelona. Les obres van començar el 1942, seguint el projecte de 1934. La inauguració de l’església va tenir lloc el 1950.

Inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_de_la_Mare_de_D%C3%A9u_dels_%C3%80ngels_(Barcelona)

L’església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia és una obra del municipi de Llívia (Cerdanya) que s’aixecà els segles XVI i XVII sobre d’una altra d’anterior, aprofitant-ne els materials.

Ambdós edificis estan inventariats de manera separada: l’església forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i les Torres de l’Església de Llívia estan declarades bé cultural d’interès nacional.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_dels_%C3%80ngels_de_Ll%C3%ADvia

L’església de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres es va començar a construir l’any 1681 sobre l’emplaçament on originalment es trobava la capella del Àngel, un petit edifici del segle XIV que s’havia edificat per donar servei al llavors allunyat barri de Casserres.

En l’edifici actual, de tres naus, encara s’hi pot distingir la marca de l’arc de la capella original. L’església destaca pel seu campanar neoclàssic, de més de vint-i-tres metres d’alçada, i pel gran retaule barroc de 1704, obra de Segismon Pujol. Avui ja restaurat, el retaule va patir alguns desperfectes durant la Guerra Civil.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_dels_%C3%80ngels_de_Casserres

Església de la Mare de Déu dels Àngels d’Ulldecona, un cop conquerit aquest territori als musulmans, el castell d’origen andalusí d’Ulldecona, va romandre sota la protecció de la família Montcada.

El 1173 Guillem de Montcada el va cedir a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, donació que fou confirmada el 1178 per Alfons I. Més endavant, el 1191,

els hospitalers hagueren de posar altre cop el castell sota la protecció dels Montcada, per motius estrictament defensius.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.castellscatalans.cat/imatges/ulldecona.pdf

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Martí de Centelles

El 1952 s’inaugura l’Església de Nostra Senyora dels Àngels en el sector de l’Oller, on es feien en aquella època xalets en el sector de l’Oller i pròxim a la seva masia de Sant Martí de Centelles.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.flickr.com/photos/cinglesdeberti/5315848922

Santa Maria de Cornet de Sallent , és una església romànica de Cornet, al municipi de Sallent (Bages). S’hi venera la Mare de Déu dels Àngels, que és la patrona de la parròquia. És una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Cornet

 El quadre de la Mare de Déu dels Àngels va ser donat per la Sra. Maria Castelló i Rodón al Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre, la peça degudament restaurada pot ser venerada a l’església del gremi. Aquest  bell quadre s’acabà de restaurar l’any 2000 pels Serveis de Restauració de la Generalitat de Catalunya als tallers de Sant Cugat del Vallès, on pogueren constatar que el seu autor fou Francisco Massip A. de l’escola del valencià Juan de Juanes.

Per a més informació podeu visitar :

http://gremidepagesos.cat/el-patrimoni/mare-de-deu-dels-angels

Els àngels de la gloria, un concert per Nadal:

Els àngels allà la Glòria

joiosos canten la nova

i el ressò de les muntanyes

espargeix son cant d’amor

Gloria in exelsis Deo

Correm-hi, pastors, correm-hi

A besar son front de neu

Bo i dansant tots plens de joia

D’aquest cant que sona arreu

Gloria in exelsis Deo

Podeu escoltar la cançó a :

https://www.youtube.com/watch?v=ZQ6314GFT40

 

Adaptació al Text : Ramon Solé

Imatges : Viquipèdia i Arxiu Rasola

Article dedicat a Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel – Per ser un Àngel diferent 

Provençana s. X. Contexto histórico

Avui us presento dos articles

Vista del Castell d’Eramprunyà. Foto: Ajuntament de Gavà

Desde principios del siglo X Condes, vizcondes, abades y obispos establecen a sus fieles en la frontera, quienes, a su vez, subarrendarán tierras a sus repobladores a cambio de servicios y fidelidad. Se crea una gran estructura piramidal en la que nadie puede sobrevivir sin someter o ser sometido. La riqueza se va desplazando hacia la urbe gracias al dinero obtenido en las razias, en las que los eclesiásticos intervienen de lleno, como un previo a las cruzadas. Todos los potentes entrarán en disputas por el control económico y social.

La inseguridad hará que algunos busquen zonas más protegidas y con medios de vida cerca de la ciudad, como sería por entonces, Banyols, con amplios prados de pastura y tierras que, gracias a la canalización del agua, empezaban a ser cultivables. Mientras a lo largo del Llobregat y en la frontera del Penedés se van alzando torres de defensa que quedan en manos de los señores que Condes y obispos enfeudan, Banyols crece, bajo diferentes instituciones eclesiales, entre la periferia y la vanguardia, entre el mundo rural y los flujos comerciales que todos quieren controlar.

“la arada”, mediados del siglo XX. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Durante siglos el entorno de la ermita se mantuvo rodeado de campos de cereal y pastos para el ganado. Foto: Companys

A mediados de siglo hay un periodo de paz y de intercambios comerciales y culturales con el islam.En 962 Roma coronó al rey de Francia, Otón I (912-973) “el Grande”, como emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, en un intento de restaurar el imperio Carolingio. Otón II (955-983) tuvo como tutor a Gerbert de Aurillac (938-1003), futuro papa Silvestre II, hombre instruido en las ciencias y el pensamiento que había pasado tres años en Ripoll bajo la tutela del obispo Ató de Vic (-971). Otón II casó con la bizantina Teofanía (o Teófano) Skleraina (955-991) con quien llegaron a Occidente artistas, arquitectos y comerciantes. Todo ello propicia un ambiente donde las ideas circulan, algo que durará muy poco.

Teófano Sklaraina. Foto wikipedia.

El papel de la Iglesia que resurgió a la sombra del Emperador tras las persecuciones, quedará profunda y complejamente entrelazado con el civil. El Conde Mir de Barcelona (-966) lega a la Sede diversas iglesias del Pla de Barcelona, entre otras la de S. Boi, con sus parroquias, diezmos, primicias y demás posesiones, en un intento, quizás, de unificar poder local. La iglesia metropolitana de Narbona (archidiócesis) impone su liturgia, más romanizada, sobre el rito visigótico local, más alegre y popularizado, aunque no será este el motivo de los potentes para buscar la independencia eclesial.

El Conde Borrell II (927-992), con quien la independencia de los condados catalanes es ya un hecho, pretendió independizarse de Narbona, viajando para ello a Roma en el 970, con el obispo Ató de Vic, consiguiendo las bulas necesarias para ello, pero Ató fue asesinado a su vuelta, frustrándose el plan. Anteriormente (sobre el 960) lo había intentado el abad de Montserrat, Cesáreo, viajando a Santiago para restituir, con el apoyo de la Iglesia gallega, la archidiócesis tarraconense, consiguiendo también la bula papal, pero entonces se opusieron el Conde de Barcelona y Narbona. El Conde de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, se arroja a los brazos de Roma. Roma se cobrará su tributo ocasionando la desaparición del rol que la mujer aún jugaba y las pérdidas ingentes de vidas humanas en las s cruzadas.

Algunos acontecimientos y personajes ilustran esta imbricación entre el poder condal y el eclesiástico, así como la privilegiada situación de Banyols, entre vías comerciales y con unos terrenos que generaban riqueza. El conde Borrell cede, en su testamento de 993, la mitad de sus bienes en Cervelló al monasterio de Sant Cugat y la otra mitad a la Sede a la que deja, también, bienes en Provenzana y en Sants. Por otra parte, Sendred, hijo de Seniofred (-890), hermano de Guifré el Pilós y vicario condal en 940, estableció su linaje en Castellví de Rosanes y en Cervelló. En 992 el Conde Borrell había vendido a Ennec Bonfill, un hijo de Sendred, propiedades en Cervelló. En 996 Ennec Bonfill permuta con el obispo Aeci (995-1010) los diezmos de su alodio en Banyols, entre la via pública que va “pertot” y que desde Sants da acceso a Provenzana y la vía que va a la laguna “Lanaria” (Sant Boi) y “pertot”. Los conflictos entre los señores locales y los Condes o la Iglesia están servidos.

Torre Salvana. Santa Coloma de Cervelló.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Interpretando los signos de los tiempos de ayer y hoy.

Comunitats al Baix Vallés, s. X. El que ens poden dir pel nostre avui.

Avui us presento tres articles

Gallecs, un àrea al Vallés Oriental Sud molt anomenada al segle X.

Des de la tradició visigòtica, abans que la reforma benedictina s’instaurés plenament, hi havia monestirs, escampats per les valls catalanes, que eren petites celles o casetes agrupades com les “laures” d’Orient. Els “monistrols” dels temps visigòtics no eren els imponents edificis que associem a la paraula monestir, més aviat serien ermites, a vegades cases fetes de fusta i fang, de les que no ens ha quedat vestigi, també podien ser coves.

Lliçà d’Amunt. Sant Baldiri. (St. Baldiri era una figura molt apreciada pels Provençals, gens coneguda a la Hispènia visigótica)

Algunes d’aquestes primeres comunitats eren mixtes o dobles, podrien dir “familiars”. Tot i que hi haguessin clergues i algun prevere, l’abadessa tenia un paper importat i res es feia sense consultar “la que governa les verges de Crist”[1] Aquestes verges podien ser religioses o seglars, així s’entén que algunes dones autodenominades i reconegudes com a “Deovotes i Deodicades” es podien consagrar sense perdre la capacitat de fer ús dels seus propis bens. No oblidem que també les vídues podien entrar a formar part d’una vida domèstica o eremita que es fonamentava en un pacte entre les parts. Això passava i així està recollit a les actes dels concilis de l’època visigòtica. No és estrany que continués aquest estil de vida durant uns segles plens d’incerteses. Més endavant la reforma carolíngia ho transformà tot.

Sabem que s’establien als llocs on hi havia cultes primitius o antics, aprofitant el que s’hagués conservat, a prop de les vies de pas, dels rius i l’aigua. Manuel Riu les va estudiar a les valls del Pirineu i Ordeig i Mata a Osona i Berga.

Riu Mogent. La Roca del Vallés.

La falda del Montseny deuria ser un lloc que permetia la vida a les petites comunitats de camperols, al voltant de petites esglésies-ermites que serien absorbits pel poderós monestir benedictí de Sant Cugat i pels bisbats, que establien les demarcacions parroquials.

Del riu Congost i la riera Mogent neix el Besós que més avall es trobarà amb el Tenes i, passat Mollet, amb la riera de Caldes, més avall, el riu Ripoll. Un lloc propici per la pesca i per enclavar molins hidraúlics a l’Edat Mitja.

En parlar del Montseny ja vèiem com un grup de gent venien en 941 al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà per mil sous. Probablement eren una comunitat mixta. L’únic que sabem del cert, és que en aquest monestir hi hauria una petita comunitat de Deodonades fins el s. XIV.

Baixem a la zona sud-est del Vallés Oriental. Al 946 Sendred i la seva dona Elisabet donen a Sant Cugat el seu alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall o “Licano subterior”), Perafita (un lloc no gaire precís entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. Els noms que surten als límits de les donacions els trobarem sovint: Servodei, Sinleva, Guitard, Tórtora, Maria, Escolástica, Ferrucio… homes i dones considerats per igual.

Santa Maria de Gallecs va passar, com altres ermites, al poderós monestir de Sant Cugat.

Les donacions que es feien als monestirs i esglésies sovint eren per a conservar la propietat en règim d’usdefruit, és a dir, que ja no podien vendre-la i que havien de pagar una tasca acordada. En aquest, com en d’altres casos que observem, després de la donació important venen tot un seguit d’altres més petites, com si tot el veïnat es veiés obligat a posar la seva part en joc.

Deixem constància d’algunes: en 945 Guisalec i la seva dona Splandonia donen a Sant Cugat a la “Vila Ariulf” o Valldario (entre Granollers i la Roca). En 949 és Just qui dóna “per manament del seu pare”. En 956 Salomon ila seva dona, Revella donen a Sant Cugat cases, corts, ferragenal, hort i arbres  a la zona de Gallecs, en un dels límits apareix la “eixida comú” (entrada a les cases) i s’anomena a Gontard “Bonhome”. Al 963, els marmessors d’aquest Gontard: Sisoald, Geribert i Oriol donaran a Sant Cugat un alou a Gallecs.[3]

Al 965 Deudat, Oriola[4], Adolf i Martí donen una vinya a Vilanova de la Roca, seguint les disposicions de Silici. Al 974 Guifred, anomenat “Abas”, marmessor d’Adaulf, levita, de Joan i de Bulgara, preveres, dona terra a Sant Cugat a la vila Romanedo (Vallromanes), a Gallecs i a Orreos més dos bous, vi i eines[5].

St. Vicenç de Vallromanes abans va estar dedicada a Sant Bartomeu.

Al 972 Ervigi, mort a Jerusalem, fa donacions a l’església de Sant Miquel de Barcelona del que posseïa a Sant Miquel Martres a Caldes de Montbui fent donacions també a la Seu i a diferents esglésies de les seves propietats a Vallromanes, Vilanova de la Roca… Oriol, prevere, dóna en 977 a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra, vinyes, cases, corts i horts amb arbres, per quedar-se en usdefruit a Vilarzir (torre de Malla), una de les vinyes era la que va plantar “Gotmar et fraters seus”, aquests fraters sonen a comunitat religiosa. També Guitard fa importants donacions a diverses esglésies al 981, entre elles, dóna a Santa Maria del Mar bens a la Torre de Malla que van ser d’Adalvira[6].

Torre de Malla a Parets del Vallés, avui finca particular.

En 979 Delà permuta “per voler de Déu” terra, cases, cort, arbres, aigua, recs i cap de rec a Gallecs, al límits trobem a “Ermessinda Deodicada”. En 983 Bellit dóna a Sant Cugat diverses propietats a Sant Menat (Setmenat), Granollers, Santiga (Santa Maria l’Antiga a Santa Perpetua de la Moguda) i altres llocs. Al 990, en morir Bellit, els marmessors: Spanesinda, Adroer i Sperandéu, donen a Sant Cugat un alou a Llerona (les Franqueses del Vallés).[7]

Santa Maria de Llerona.

Les donacions testamentàries s’entenen, donada la necessitat de ser enterrat “a sagrat”, també es ferien en altres “rituals de pas”, com naixements i casaments o podrien respondre a la necessitat –obligació- de vendre quedant-se en usdefruit. Els benedictins han passat a la història per allò del ”ora et labora”, una frase mai escrita a les seves regles, però el que van implementar és l’obediència total a l’abat. Inclús les religioses havien de quedar sota el poder masculí, cosa a la que elles es van resistir.

No és el que veiem encara al segle X, entre una gent que potser estava fent el pas de quedar sota un monestir benedictí com el de Sant Cugat, que contava amb el reconeixement dels Comtes i/o sota el bisbat que anava arreplegant esglésies i organitzant el territori mitjançant les demarcacions parroquials.

No podem determinar si eren comunitats monàstiques, perquè qui ha transmès el testimoni escrit era la institució que els va absorbir i anul·lar. Només queden els seus noms, alguns d’aquests han originant topònims, com la “Vall d’Ariulf”, avui un centre d’interpretació històrica i natural de la Roca del Vallés, la “Vall d’Oriola”, origen del nom Valldoreix, llavors conegut com Aqualonga o el lloc de “Gallecs”, potser degut a un tal Galí “gallec”, pare d’Auxili que al 923 ven al bisbe Teuderic de Barcelona els seus drets a Parets del Vallés[8].

Vista del Castell de La Roca, des de la Vall Oriolf

Al 984 l’abat de Santa Maria de Ripoll dóna al de Sant Cugat terres, torre i cort a Montjuïc i a Banyols, on trobàvem, als límits, a Virgilia i a Orúcia Deodicades. A canvi, rep de Sant Cugat terres i vinyes a la Vall d’Arnulf, a Corró i a Granollers. A final de segle, la zona del voltant de Barcelona sembla el tauler d’un joc a punt de començar. Tots els potents permuten entre ells.

Les Franqueses del Vallés. Corró d’Amunt. St. Mamet.

Al 993 Ermengarda “Bona Dona” i Na Eldregodo donen a Sant Cugat terres i horts que tenen a Parets que limiten amb l’església de Sant Vicenç i Santa Leda de Mollet, amb la “Vila Alvir” (Vilarzil o Torre Malla), amb el torrent i la via que passa per Gallecs i va a la torre d’en Guifred.[9]

El riu Tenes, al seu pas per Lliça d’Amunt

Les dades que aquí hem consignat són només una petita mostra que mostren:

La consideració més igualitària envers les dones al segle X i el paper rellevant que elles van jugar.

La presència a les nostres valls de comunitats familiars que treballaven i administraven en comú i de comunitats mixtes cristianes que seguien una espiritualitat més lliure.

La necessitat de recollir uns noms que evoquen aquesta presència poc coneguda per la història.

La constant que va sorgint en aquest treball, amb el que només preteníem donar a conèixer a dones que actuaven al s. X, és que, quan s’imposa un poder més gran, les dones i les dissidències són reprimides i obviades.

Ens pot passar el mateix al segle XXI?

Corró d’Amunt, torrent de Remogent, hi ha la font de Sant Mamet.

Sobre Corró d’Amunt: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/07/avui-destaquem-la-font-de-sant-mamet-de-corro-damunt/

Molt interessant també l’explicació sobre el pou de glaç de Corró d’Amunt: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/08/el-pou-de-glac-de-can-camp-de-corro-damunt/

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : Ramon Solé

 

L’H, juny-2020, mirant amb preocupació els fets presents.

——————————————————————————————-

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, XXI.

[3] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV, XX (945), XXIV (949), XXXV (956) i LVIII (963).

[4] A Oriola la tornem a veure com a marmessora de Fedancio al 976

[5] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV, LXX (965) i XCII (974)

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, n. 48, 54 i 59.

[7] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV,CXXIII (979), CXXXVIII (983) i CCXIV (990)

[8] Feliu G. (1971), o.c. Vol. II, n. 8

[9] Ibídem, n. CXLX (984) i CCLIII (993)

Banyols versus Provençana, s. X. Aurúcia versus el bisbe Vives

Avui us presento dos articles

L’agost de 908 els esposos Bonemir i Ermessenda venen casa amb cort i terreny “in termini de vila Provençana” a Radulf[1], prevere, fill de Guifré el Pilós, que limita amb terres de: Quimerà, Adrià, Maurecado i terra erma[2]. A l’alta edat mitjana el terme “vila” pot fer referència a una masia amb els seus edificis annexos o a un conjunt de cases, agrupades o disperses, a l’entorn de l’església parroquial, aquest últim cas podria ser el d’aquesta venda.

Conjunt catedralici de Vic. Foto: Viquipèdia.

Volem recordar que els visigots havien pactat amb els romans la repartició de les terres d’aquesta manera: “dos terços pel got, un terç pel romà”, habitant ells a les urbs i deixant les “viles” romanes, que generaven tributs, en mans de l’administració de l’Església. En temps dels Comtes aquest repartiment es tradueix en: dos terços pel Comte, un terç per l’Església i s’aplica també a altres tributs, com els de les pastures, els mercats o l’encunyació de moneda.

El Camí Ral separa la Marina del Samontà i sembla assenyalar aquella pràctica de les “terciones”: la família comtal, amb els monestirs, té amplis terrenys en Banyols[3], mentre que el bisbat hauria mantingut la “vila Provinciana” sobre una important via comercial. La troballa del cap de medusa sota la rectoria annexa a Santa Eulàlia de Provençana indica que hi hauria hagut una necròpolis romana sobre la qual s’hauria pogut alçar una església amb la seva sagrera[4], com veiem a altres llocs. Santa Eulàlia de Mèrida, a qui està consagrada la capella, era una figura martirial molt apreciada per hispans i provençals, coneguda des del segle IV, anterior a la re-creació de Barcelona.

El símbol de l’Hospitalet, du el record de Santa Eulàlia: la creu i el llorer.

Banyols, al Sud de Provençana, era una partida molt poblada i dinàmica durant els segles X i XI, amb prats pel bestiar i una varietat d’arbres fruiters, mentre que als terrenys més al nord predomina la vinya. No serà l’única diferència que trobem respecte a “Provençana”, nom amb el qual ens referirem a l’entorn de la parròquia on la Seu domina amb desídia, des de llavors i al llarg dels segles.

Una mostra del patriarcat que el bisbat genera és que els noms gots que comencem a veure en Provençana, solen referir-se a un home, a cònjuges o, en tot cas, a alguna vídua. En Banyols, en canvi, veiem dones que actuen per si mateixes. Per què?, ens preguntem, i observem les dades que tenim.

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada[5] deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”[6].

Imatge del comte Borrell II

Aquest és el primer document conegut en que s’esmenta a Santa Eulàlia, el que vol dir que ja havia una església i un culte[7]. Al mateix document es consigna la venda, d’una vinya a “Solfet”, al terme d’Enforcats, que limitava amb terra de la Seu, però no és aquí on trobem el primer esment a “Sancta Eulàlia Provinciana”, sinó a Banyols i apareix vinculat a una dona. Què vol dir? Potser que el culte es donava en aquesta àrea, més viva i la de Provençana estava més abandonada, en mans de propietaris que tenen les seves vinyes.

El bisbe Vives (-995) promou, com els seus antecessors, l’establiment d’una Canònica al costat de la Catedral que disposarà d’Hospital i de Scriptorium. Tot i que encara no funciona plenament, ja es registren els documents de dret que amb ell augmentaran notablement. Impulsa el domini territorial del bisbat legitimant l’autoritat de bisbe davant els senyors amb esglésies pròpies.

Catedral antiga de Barcelona. Foto arxiu històric de l’Ajuntament de Barcelona

Després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venen per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (l’actual Collblanc-Torrassa). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts.[8] Un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i el rierol que baixa de Pedralbes, origen del terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes, posant-lo sota l’advocació de Santa Eulàlia, tot i que aquest culte ja devia existir[9].

Plànol de Provençana, s. XII. Centre d’estudis de l’Hospitalet

El vuit de novembre de 988 Vives havia comprat unes vinyes a Recesind que eren d’un germà caigut a l’assalt de 985 i feia alguna permuta aglutinant terreny. Al 989 Seniold i la seva dona Guirselma li venen cases i terres en Terrers Blancs que limiten amb terrenys de la Seu. El 991 compra a Gausbert una altra vinya i el cinc de febrer de 992 cases i terres en Provençana a Oderic, anomenat Llobató i a Orúcia, que li ven el seu dècim (la dècima part que el marit donava a la dona al casar-se i de la que ella podia disposar lliurement).

Observant els documents comprovem l’enorme poder de bisbe Vives que va concentrant propietats a Provençals, Sarrià i la “via morisca”: Magòria, Sants i Terrers Blancs. Vives compra propietats als Comtes a canvi d’unces d’or, diners obtinguts, segurament, amb les ràtzies.

Castell de Ribes, que Vives va fer alçar. Foto: viquipèdia

Aurúcia és una dona rica inclosa en el grup dels “homes lliures” pels historiadors[10]. Es relaciona amb potents com el Comte Borrell, el jutge Auruç o el jueu Benvist, però no amb el bisbe, el que no és gens estrany perquè els tractes amb els bisbes sempre els fan homes, cònjuges o alguna vídua, mentre que les dones propietàries, si fan algun tracte per si mateixes, és amb laics, però ella té poder i en aquests casos els bisbes fan excepcions. Potser és Aurúcia qui no vol tractes amb el bisbe.

Al seu testament de cinc de febrer de 992 Aurúcia reparteix les seves possessions entre esglésies, familiars, preveres, pobres i amics. A Edelfred i a la seva dona Sinnulo: cases, corts, terres, vinyes, horts amb pomers i pou a Barcelona i a la Gavarra, a Richaris, familiar seu, li deixa una herència a Quinçà (i aquesta és la primera referència al lloc on, dos segles més endavant, s’establirà la “Torre Blanca” de l’Hospitalet), deixa la botiga que tenia a les portes de Barcelona i una vinya a la seva amiga Grudella deovota. A Bonadona, filla de Gontard li deixa una terra i a Sinnul i Iohane “Boveto”, dones, altres pertinences tèxtils (aquest tipus de deixes sempre són per a dones).

Barcelona, any 1000, rutes comercials i esglésies. Foto: Història de Barcelona.

Entre les donacions a esglésies: un hort que va ser de Bonhome i Sesenanda, “ad domum Sancti Petri cenobium Barchinona” per a cobrir l’església de St. Sadurní, terra per Santa Maria del Mar i Sant Just de Barcelona, unes vinyes en Agudells (Vall Hebron) a St. Cugat, dos casals (solars) que van ser de Guisand a St. Miquel, una vinya que va ser de Gotmar a Sant Celoni i un cens de la meitat de la propietat d’Enforcats a la Seu[11].

Cedeix a Eldelfred, per a la seva venda, l’alou de Banyols, fent constar que l’hi havia venut el Comte Borrell, que era al terme de Santa Eulàlia de Provinciana i que havia estat dels que anomena un per un: Iuda, hebreu, Manchere, hebreu, Felicita, hebrea , Pesat, hebreu, Ava, hebrea, Ilia, femina[12] i Just. Destina la venda d’un alou a Magòria pel rescat de captius i una quantitat pel seu fill Recesind, captiu a Còrdova i, entre altres disposicions, retorna a Folc la vinya que el seu pare, Constantí, li va empenyorar.

A la seva mort en 995, el bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Catedral de Barcelona, deixa, com a propietària dels alous de Sènior i de Seniol, (en un primer testament, abans d’anar a Roma i en usdefruit en el segon, abans de morir), a Emmo “commatrem meua”, a qui ja li havia fet donació al 989 i al 994. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats a familiars i eclesiàstics[13].

Aurúcia, que participa del comerç i és part activa de la ciutat, sembla estar al mateix nivell estamental del bisbe. És una “Deovota” més afí a les esglésies de St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar que a la Seu. Podria pertànyer a un dels grups de predicadors itinerants que comptaven amb les dones, seguien amb més radicalitat l’ètica de l’evangeli cristià i, conseqüentment, no reconeixien un clergat escassament preparat i molt sovint corrupte.

Sant Miquel, avui desaparescut, era una esglèsia molt apreciada pels francs.

Ens sembla estar assistint a l’inici dels que, dos segles després, seran condemnats per no sotmetre a l’Església de Roma, a la que consideraven com “la usurpadora”. Amb paraules d’algú de la pròpia Església: “recordem que els càtars pretenien ser una altra Església i, això, ni eclesiològicament ni sociològicament no podia ser acceptat”[14]. Els que, més endavant, seran categoritzats com “càtars”, eren “només” cristians que treballaven en comú amb catòlics i amb gent d’altres religions, evangelitzaven –amb una presència important i reconeguda de les dones- en llengua vernacular,  mostraven un alt nivell de conseqüència ètica i, decidits a no mentir, declaraven “en justícia i veritat”. Eren coneguts pel veïnatge com a “bons homes” i “bones dones”[15]. No només les dones eren considerades en igualtat de condicions sinó que, sovint era una dona qui hi havia al davant. Potser reconeguda com “Aurúcia”.

“Aurutia deovota” sembla ser Gontevigia femina segons consta en la permuta que fa el bisbe Aeci (995-1010), en 1003, amb Goltred de dos casals de l’església de St. Miquel a Reixac. Al testament d’Aurúcia no consta el lloc dels casals, només diu que eren de Guisand, però la manera en la que es parla d’ella quan la Seu s’anava annexionat les esglésies de St. Miquel, ens ho diu[16].

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, juny-2020

No tots els cristians, ni totes les cristianes de Catalunya pertanyien a l’església catòlica al segle X.

————————————————————————————————————

[1] Radulf de Barcelona i d’Urgell (885-942) fou lliurat amb tres anys al monestir de Sta. Maria de Ripoll. Al 900 deixa el monestir, reclama el seu dot, es casa i té fills (el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens). En 914 és bisbe d’Urgell.

[2] Descarrega, Fr. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 1 (Arxiu Capitular de Vic).

[3] Al 984 el monestir de Sta. Maria de Ripoll donava al de St. Cugat terres a prop de Montjuïc (Banyols) a canvi de terres al Vallés. També St. Pere de les Puel·les té terres a Banyols.

[4] La sagrera era el lloc on es guardava el gra i les eines i s’enterraven els morts.

[5] Potser aquest nom origina el de la “Font Honrada” que veiem a l’entrada de Montjuïc.

[6] Descarrega, Fr., o.c. Doc. 6.

[7] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590.

[8] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, doc. 70)

[9] L’estructuració de les parròquies, que donarà lloc als municipis, és deguda a l’església. Per altra banda, quan es consagra de nou un terme o una església és perquè ha passat al bisbat.

[10] Bonnassie es refereix a la “monja Aurucia” com a part del clergat urbà i parla de la seva amiga Grudelle, com “una de sus colegas” (Bonnassie I, oc, 1979: 349 i 374)

[11]  Feliu, G. (1971), o.c. vol. I, p. 249

[12] Potser el terme “femina” té a veure amb aquesta distinció entre “hebrea” i “femina”

[13] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 37 (Aurucia) i 44 (Vives)

[14] Gil i Ribas, J. (1999) El mil·lenarisme, un excés malaguanyat. Lliçó inaugural del curs acadèmic 1999-2000 a la facultat de teologia de Catalunya. Barcelona.

[15] Els “bonhomes” i les “bonesdones” que testifiquen als judicis no es poden confondre amb els Prohoms, d’una època posterior, ja que el valor d’aquests últims radica al seu poder económic, no tant en el moral, a més de que seran sols mascles.

[16] “Gontevigia femina que cognominabant Aurucia femina, Deovota”. Baucells, Fàbrega, et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona. segle XI. F. Noguera, vol. 37, doc. 35.

Provençana, segle X

Avui us presento dos articles

St. Pere Mártir i Collserola. Foto: AGC

El territorio de Provenzana, establecido en 1101 con la consagración de su iglesia, Santa Eulalia de Provenzana, estaba comprendido entre Montjuïc y la Riera Blanca, al Este; las estribaciones de Sant Pere Mártir de la sierra de Collserola (monte Orsa), al Norte; el río Llobregat al Oeste y el litoral marino al Sur, donde atracaban barcos en las playas de arena y se daban intercambios comerciales con los pastores que, desde tiempos inmemoriales bajaban siguiendo el curso del río.

El riu Llobregat a Monistrol de Montserrat (el color amarronat és degut a les argiles vermelloses). Foto: R. Solé

Siguiendo la Vía Augusta romana, sobre la primitiva vía Domitia que unía Italia y el sur de Hispania pasando por las Galias, encontramos colonias cada 50 Km., como Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona), Barcino o Tarraco -la capital de Hispania para los romanos-. De ella salían algunos ramales sobre los que se ponían miliarios o señales cada km. y medio, más o menos, de los que quedan algunos restos como puentes, arcos triunfales, villas… que se levantaban entre las sucesivas reparaciones de una vía muy necesaria para recaudar impuestos.

L’anomenat “Pont del Diable” a Martorell permetia creuar el riu Llobregat seguint la Via Augusta romana. Foto: Ramon Solé

La Carretera de Valencia o Camí Ral era un ramal de la Vía Augusta romana que salía de la de la puerta sur de la muralla barcelonesa, pasaba por la calle Hospital y St. Antonio Abad, llegaba a la Plaza España por la Avenida Mistral y, desde Creu Coberta (donde se encontró un miliario) por la Carretera de la Bordeta, a Santa Eulalia de Provenzana, en cuyas proximidades se cita “Quart” (cuarto miliario), que cruza con en el Torrent Gornal[1], llegando, por la actual Calle Mayor, al centro de nuestra ciudad o “Quinçá” desde donde ir a la villa de Cornellá y a St. Boi.[2]El “Camí Ral” separa laMarina (Banyols) del Samontà, (estribaciones de Collserola).

Plano antiguo del terme de Provençana, més extens que l’Hospitalet actual.

Desde la zona deltaica de Sant Boi[3] (“lantana” o laguna) salía el “Camí de Llanera” que atravesaba Banyols[4] hacia “Enforcats” (cruce de caminos entre Sants, Montjuïc y Provenzana).

Santa Eulàlia de Provençana. S. X. Foto del llibre d’en Jaume Codina, els pagesos de Provençana.

El hallazgo casual de una cabeza de medusa hecha con piedra de Montjuïc bajo la casa rectoral anexa a la ermita de Santa Eulalia de Provenzana señala el itinerario romano que se recorría desde Barcelona hacia el puente del Llobregat en Martorell y señala la posibilidad de que se estableciera, como en otras villas romanas con necrópolis, una primitiva iglesia cristiana con su sagrera[5], durante el periodo visigótico.

Creu de terme. Sta. Eulàlia de Provençana.

Els capitels són de l’época visigòtica. Foto AGC

La “Villa Provintiana”[6], primera referencia histórica de nuestra ciudad, con su medusa como parte de un conjunto funerario, debía estar, en los primeros siglos de nuestra era, dedicada a la viticultura, pues estaba cercana al primer puerto de nuestro entorno (Zona Franca actual), desde donde comerciar con otros lugares. La base de nuestra dieta es el pan y el vino a la que se añade las hortalizas que se pudieran cultivar, las plantas aromáticas, los frutos de los bosques y de los ríos, los de los árboles frutales, el aceite, las legumbres, los productos del pastoreo o las aves de corral. Ya desde entonces nuestra zona cultivaba principalmente al servicio de Barcino.

Cal Trabal, últim espai agrícola de la Marina de Provençana. foto: AGC

Josep Morán de l’Institut d’estudis catalans (IEC) señala que los primeros toponímicos de nuestra ciudad: Proventius,[7] Quart, Quinçà[8]…  son de origen romano, señales que marcan el itinerario que se recorría por la parte seca. Añadimos que, si remiten a personas, se refieren a un varón y a su propiedad, lo cual será una tendencia a lo largo de los siglos debido al dominio que establece, alrededor de la parroquia de Provenzana, el obispado i la Catedral de Barcelona.

Plano de “Toponimia amiga” d’en Josep Moran IEC

La toponímia d’origen romà (…) es troba situada en les terres més seques, encara que en fos al límit, però no trobem noms d’aquesta procedència en les terres més baixes i humides del pla deltaic inclosa la Marina litoral. Aquestes terres sovint eren inundades per la riuades del Llobregat fins a un període ben recent, en el nostre segle. Això feia que fossin bastant insalubres, sobretot les maresmes i estanys litorals, com el de Port i la zona dita de Banyols, i que probablement romanguessin deshabitades, almenys de manera permanent, durant l’època romana.” [9]

Aunque el término de “villa Provintiana”,[10] tal como lo vemos escrito por primera vez en el 908: “Provencana”, también podría tener un origen provenzal, como Sant Martí de Provençals de Barcelona. Quizás ambos orígenes se fusionaron con la llegada de provenzales a Banyols.

En una publicación antigua de la ciudad encontramos: “El mot Provençana sens dubte és d’origen franc ja que cap l’any 800 vingueren prop de la ciutat de Barcelona gran nombre de provençals, els quals vivien separats dels naturals i conreaven el lloc construint aixoplucs”.[11]

Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat, ressenya 1936

Sin analizar lo que es difícilmente demostrable, hay que recordar que, además de los intercambios comerciales, las Galias eran entonces un lugar inseguro debido a las invasiones que sufrían, por lo que no resulta extraño que algunos occitanos, que bien seguro comerciaban, acabaran estableciéndose por aquí. La evolución de los hechos históricos conocidos de esos siglos, no lo contradice.

 

Text: Àngels García-Carpintero, L’H, juny, 2020

——————————————————————————————

[1] Moran, J. IEC: “Gornal: de gènere masculí, és d’origen germànic, sense que es pugui precisar si és gòtic o franc. És compost dels elements gorn (del germ. war(i)n ‘protecció’) i ald (del germ. *alth ‘vell’)”.

[2] De la Pinta, Jordi (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet de Llobregat”. Butlletí n. 1 del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, p. 69-85.

[3] S. Baudilio (St. Boi) era un mártir provenzal, poco conocido en la Hispania visigótica.

[4] Hay dos zonas en Banyols: la cercana a la laguna o actual Prat, más relacionada con St. Boi y la cercana a Montjuïc, la actual Marina hospitalense, más relacionada con la ciudad de Barcelona.

[5] Lugar alrededor de las iglesias en donde, desde tiempos visigodos, se guardaba el grano o las herramientas y se enterraba a los muertos.

[6] Las villas romanas con necrópolis, fueron la base de las primeras iglesias del periodo visigótico.

[7] “Proventius”, formado sobre “Provius”, que debía ser el colonizador romano que se estableció. El sufijo indica pertenencia y la forma femenina indicaría que había una “mansio” o “villa”.

[8] De “Quintius”, el sufijo masculino indica la propiedad de un terreno –fundus o praedium-.

[9] Moran i Ocerinjauregui, J. (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160.

[10] En la alta edad media el término “villa” puede hacer referencia a una masía con sus edificios anexos, a un conjunto de casas más o menos agrupadas o al lugar donde se sitúa la iglesia parroquial (Pagès, 589).

[11] “Ressenya històrica de l’Hospitalet” a les revistes hospitalenses: L’Espill. Entre los núm. 29-32 de 1936 es resumeix la història recullida dels arxius parroquials por Mn. Joaquim Guiu i Bonastre. Arxiu Municipal de L’Hospitalet de Llobregat. Fons privat de la bibliotecària Mercè Gómez: AMHL_907_0145_19360301