Sant Pau del Camp y el primer “Hospital” de Provenzana

Se atribuye la primera fundación de St. Pau del Camp de Barcelona a Guifré Borrell (874-911), hijo primogénito de Guifré el Pilós, ya que Geroni Pujades encontró, en 1596, una lápida con una inscripción que decía que allí estaba enterrado. El descubrimiento sucedió durante unas obras para canalizar las aguas de las diversas rieras que desembocaban en el portal de St. Pau o “dels molers”, ya que era el lugar de entrada para los canteros de Montjuïc.[1]

En base a otra inscripción funeraria se supone una segunda fundación. En la lápida de la tumba donde reposan los restos de Guillem de Bell·lloc (-1307), se dice que allí fueron trasladados los de Geribert Guitard y Rotlendis, fundadores en 1117 “cuando lo entregaron a la Iglesia romana”. Esta expresión sugiere que aún no estaba bajo el control del obispo. Geribert y Rotlendis son considerados los iniciadores del linaje de los Bell-lloc, ya que entregaron en esa fecha los diezmos del Castell de Bell-lloc y de su iglesia de St. Pere.[2]

…/…

Podeu seguir aquesta interesant historia i d’altres a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora del Text i Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Piera, un paseo por su historia antigua y reciente

Piera, con el castell de Fontanet. Foto: Maria Isabel Alarcón, 2022

Historias de hace mil años

En 954 el vizconde de Barcelona Guitard da tierras y viñas a quince pobladores, a los que nombra uno por uno, en el término del “Castro Fontanedo” (Castillo de Fontanet de Piera) para que alcen una torre en el sitio de Freixano (Freixe).[1]

Afortunadamente para nosotros nos quedan vestigios de estos dos lugares. El Castillo de Fontanet, con la iglesia de Sta. María y la torre de Freixe junto a la ermita románica de St. Nicolau. La torre debía de ser un sitio de vigilancia y defensa de la zona que incluía diversos núcleos de población.

Foto : Ramon Solé

…/…

Podeu seguir aquesta interesan historia i d’altres a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora del Text i Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Colònia Vidal de Puig-reig (Berguedà)

La Colònia Vidal  s’arriba per la sortida 79 de la C-16, Puig-reig (sud) .

Us passo la seva historia:

  • El fundador de la Colònia Vidal va ser Ignasi Vidal i Balet juntament amb la seva família, els “Vidalets”.
  • L’any 1882 la família Vidal va comprar els terrenys necessaris per a la construcció de la Colònia.
  • La construcció d’aquesta va començar el 1892, a partir del projecte d’un dels seus propietaris, l’enginyer Vicenç Vidal i Casacuberta, però no es va acabar de construir fins a l’any 1901.
  • Ignasi Vidal va morir abans d’acabar les obres i va passar el relleu cap als seus dos fills.
  • La colònia va estar en funcionament 79 anys, des del 1901 fins que va tancar portes l’any 1980.

La Colònia Vidal, també coneguda com a Can Vidal, és una antiga colònia tèxtil concebuda com un nucli autosuficient, amb habitatges per als obrers, església, escola, etc. a la riba del riu Llobregat, en el municipi berguedà de Puig-reig inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Les colònies industrials van ser un dels trets característics de la Revolució Industrial de Catalunya. Actualment hi mostra el Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig.

La Colònia Vidal respon al model d’estructura completa de les colònies industrials. A més dels elements productius (la fàbrica, la turbina amb la corresponent resclosa i el canal, i altres edificis destinats a la producció industrial) i dels habitatges per als treballadors, compta també amb tots els serveis típics de les colònies: església, convent, escola, cine-teatre, cafè, etc.

Els habitatges de la colònia responen a unes tipologies diferents segons les necessitats: cases unifamiliars de dos pisos unides que formen carrers i blocs més o menys aïllats de tres pisos, amb diferents materials -com la pedra o el maó-.

Cap als anys 40 del segle XX, la colònia conegué una nova etapa constructiva: s’edificà l’església de la Puríssima Concepció en un estil neomedievalista, la Torre de l’amo, la del director i alguns carrers de cases més.

Per a més informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Col%C3%B2nia_Vidal

Es pot fer una visita guiada a diferents espais de l’antiga fabrica.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Històries des de Bellvitge.  Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències. (…/…)

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936. (…/…)

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet, indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.

Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.(…/…)

Si voleu saber més d’aquets tres articles podeu accedir a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Caminant pel nostre passat al castell de Gaià del Bages

Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles a dalt d’un serrat entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.

Les restes d’aquest castell medieval es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda” a peu d’una ermita moderna reedificada recentment sobre les restes del castell.

Restes del castell sobre les que s’edificà l’ermita moderna de Santa Àgueda.

Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda. És un castell termenat que, a més de l’actual terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i part de St. Feliu Sasserra (Lluçanès), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i St. Miquel de Terradelles (Berguedà).

Sant Miquel de Terradelles o «Sant Miquel vell» a Sta. Maria de Merlès, prop de Gaià.

Sota l’ermita mateixa uns blocs de pedra assenyalen les restes pròpies del castell i, a peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera.

“Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”.

A vegades entre aquestes roques grans es posaven pedres petites per falcar la construcció.

Les restes arqueològiques, trobades en una prospecció de 2002, mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.

Junt al camí trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i per consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.

Roques junt al camí de pujada al castell

Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval, a l’entorn del segle X, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge, com es va posant de manifest a altres llocs. Com a bon lloc de vigilància i comunicació deuria ser ben aprofitat per les diferents civilitzacions.

Roques que semblen haver tingut un destí per els humans de civilitzacions antigues

De fet, el terme “Monistrol” de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dit també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica que introduirien el cristianisme dels que trobem evidència en els noms i en alguna pedra que sembla haver estat utilitzada d’altar de la primitiva capella del castell.

St. Pere de la roca o de les cigales, també dit «Monistrol de Gaià», un terme que sembla tenir orígen visigòtic. L’ermita romànica reformada està avui abandonada.

El castell termenat el trobem documentat el 936, quan s’esmenta el “Castro Gaiano in Matamala”. Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.

Al segle XIII el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós, per concessió reial. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.

El poble de Gaià des del peu del camí del castell i de la capella de Sta. Àgata.

Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel transport i el mercat.

Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Abril-2022

Als i a les que continuant mantenint poblats i cuidats els indrets rurals.

…………………………………………………………………………………………………………………………..……………………………..

[1]VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XI El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.

Forn d’obra de Calderols de Matadepera

El Forn d’obra de Calderols esta en la Ronda del Camí de Calderols, s/n de Matadepera.

Us passo la seva historia:

  • Segons indica Canyameres (2001), el forn d’obra podria estar relacionat en un primer moment amb el mas rònec de Calderols. Ara bé, l’any 1490, sembla ser que el propietari del mas Solà de la Font, o Solà del Racó, adquireix Calderols com a propietat en ruïnes. Per tant, l’antic mas i les terres restarien aglevades al mas Solà de la Font.
  • L’any 1609, Jaume Solà ven a Antic Roure un tros de bosc de dues quarteres de cabuda, de pertinences del mas Calderols. I en l’ “Apeo de todas las fincas y heretades del termino municipal de Matadepera, arrelgado a la canación del año 1768”, s’esmenta una peça de terra (núm. 17) amb el nom de “forn de J. Roure”, que se situa a l’interior de la propietat núm. 49 de M. Torrella, ens els camps anomenats de Vinyet i Calderols, forn que quedaria ubicat al sud del mas Solà del Pla i podria coincidir amb el forn anomenat de Calderols.
  • El forn quedà colgat fins que a la segona meitat dels anys seixanta del segle XX es projecta la urbanització del sector. Amb l’arrossegament de terres i terraplenat per tal d’unir les dues ribes del torrent de la Font de Querol, les màquines el van escapçar, posant-lo així al descobert, sense que s’hi fes cap actuació.
  • Així va restar fins que una vintena d’anys després, l’any 1985, Miquel Ballbé, en el seu llibre “Masos i Pairalies de Matadepera”, parla d’un forn de tipologia ibera. El mateix autor, tres anys després, a les “Monografies vallesanes” publica el següent text “ (…) Un altre forn d’aquest tipus, al costat mateix del que ja hi havia al mas de Calderols de les Arenes, resta tapat per les terres posades durant l’anivellació d’un carrer. Hom diu que està molt ben conservat i sencer”. Posteriorment altres autors com Mauri (Mauri: 2006) o Oller (Oller: 2012) s’interessaran en el forn i finalment, tan les restes del forn com les restes del mas de Calderols, s’inclouen a la Carta Arqueològica del Vallès Occidental.
  • Finalment, l’actuació es du a terme entre els anys 2016-2017 en el marc del “Projecte d’Intervenció en el Patrimoni Arqueològic de Matadepera 2016-2017 promogut per la regidoria de cultura de l’Ajuntament amb el suport de l’Associació de Veïns del Pla de Sant Llorenç del Munt.
  • El projecte d’intervenció es va dur a terme en tres fases: la primera entre el 14 d’octubre i el 4 de novembre de 2016, que va consistir en la neteja i excavació arqueològica. La segona fase.
  • Entre el 21 d’agost i el 8 de setembre de l’any 2017, amb la construcció d’una estructura amb coberta per a protegir el forn. La darrera fase, va consistir en la museïtzació definitiva del conjunt.
  • La direcció tècnica va anar a càrrec de l’arqueòleg Xavier Font, amb la col·laboració de l’arqueòloga Maria Carme Carmona, i l’arquitectònica d’Anna Rabassa. L’empresa executora de les obres fou C. Gutés, Gestió i serveis a la construcció, de Matadepera.
  • Durant l’excavació es van extreure varis fragments de teula; alguna pedra de cuita de calç, un fragment de vora de ceràmica vidrada en verd, un fragment informe del mateix color. Finalment, també van sortir fragments de rajols i maons quadrangulars (de 18 cm de costat per un gruix de 5 a 6 cm), dels quals en destaca un amb decoracions amb incisions en ziga-zaga. La peça més interessant per fer una aproximació cronològica fou un fragment de vora d’escudella amb decoració interior de cercles concèntrics, que situen la vida del forn en un període cronològic entre els segles  XV i XVII.

Forn d’obra que es localitza a l’extrem sud de l’actual urbanització del Pla de Sant Llorenç.

Geològicament, el jaciment s’ubica entre l’alternança dels gresos silicis i argiles, amb els conglomerats heteromètrics del període Eocè, que conformen el gruix de les elevacions muntanyenques de Sant Llorenç i les calcàries micrítiques i dolomies.

Físicament està situat en el marge superior dret del torrent de la Font de Querol, per damunt de l’espai de màxima amplada de la llera, en la confluència amb el torrent de Calderols, afluent del torrent del Salt que desaigua a la riera de les Arenes pel seu vessant hidrogràfic esquerre.

És de planta quadrangular, amb tiratge vertical i doble cambra.

Està construït realitzant un rebaix en el marge.

De dalt a baix es localitza en primer lloc, la cambra de cocció o laboratori (amb indicis de la portella d’accés), la graella amb els fumerals i a la part inferior, per sota el nivell de l’actual carrer, la fogaina o cambra de combustió, amb una columna central.

Dades sobre la estructura:

  • De la cambra de cocció o laboratori es conserven les estructures muraries nord (0’75 m d’alçada màxima per 2’45 m de llargada amb restes d’una possible portella d’accés), est (0’75 m d’alçada màxima per 0’65 m conservats dels 2’76 m originaris) i oest (0’75 m d’alçada per 1’95 m de llargada conservats dels 2’84 m originaris).
  • La graella, és de planta rectangular; dels 3 m originaris només en conserva 2’10 m de llargada per una amplada de 2’45 m; el gruix de la plataforma oscil·la entre 1’15 m i 1’05 m. Les fumeroles estan distribuïdes regularment, alineades de cinc en cinc. Se’n conserven 19 de les 26 originàries i el seu diàmetre interior mesura entre 0’11 m i  0’22 m. En superfície el retall és rectangular.
  • La fogaina o cambra de combustió es conserva gairebé sencera. Els murs nord i oest mesuren 2’90 m i 2’68 m de llargada per 1’65 m d’alçada. En l’angle format pels dos murs hi ha una pilastra de reforç de 0’30 m de costat. La paret est mesura 2’64 m per 1’65 m d’alçada i la sud 2’68 m per 1 metre d’alçada. En aquesta darrera estructura mural és on s’hi obre la boca d’alimentació de la fogaina, de 0’75 m d’amplada.
  • Aproximadament al centre, hi ha la columna de terra cuita que sustenta la graella. Mesura 1´65 m d’alçada per 0’60 a 0’75 m de diàmetre.
  • El forn està protegit per una estructura de formigó integrada en el marge, de 0’15 m d’amplada amb basament de 0’40 cm reforçat amb vares d’acer. El cobert, és de fusta amb el vessant inclinat cap a la part posterior per facilitar l’evacuació de les aigües cap el torrent. Està  protegit per una xapa exterior. Se sustenta a partir de quatre pilars i dues bigues travesseres de fusta melis, collats a un basament de formigó de 0’50 m de costat.  Al davant, entre pilar i pilar s’hi ha col·locat una barana, també de fusta. A mà dreta, hi ha un plafó realitzat amb ferro Corten amb una làmina explicativa en color.

Es pot visitar per lliure donat que esta a peu mateixa de la Ronda del Camí de Calderols de Matadepera.

Disposa d’un plafó informatiu amb totes les dades.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Històries des de Bellvitge: Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

La invasió musulmana (s. VIII) no va portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.

Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Histories de Bellvitge : Oda Nova a Barcelona. La mesura d’amor de la ciutat i de les dones.

Joan Maragall (1860-1911) va escriure el poema «Oda nova a Barcelona» en 1909 sent publicat l’any de la seva mort. És un contrapunt al poema èpic de “Oda a Barcelona” de Jacint Verdaguer, inclòs a la seva obra “Pàtria”.

 Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

El cinematògraf Robert i l’Imperial, els cinemes “Paradiso” de l’Hospitalet de Llobregat.

Cinematògraf Robert al café de Cal Carreter.
Font: Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMLH).

Les primeres projeccions de “cinema” van arribar a l’Hospitalet el 1907 amb Joan Monrós i Ràfuls (L’Hospitalet, 1862-1930), a la casa coneguda com “Cal Carreter” del carrer Major de l’Hospitalet (abans número 109 i ara 63).

Cal Carreter era propietat de Joan Durban que en 1891 havia ampliat i remodelat l’edifici afegint el pis superior amb la balconada i el coronament semicircular que li va donar un aspecte singular. Malauradament d’aquest edifici històric ja no en queda res, excepte els records. Els Durban tenien una masia a la Carretera del Mig cantonada Pau Casals, potser aquesta casa l’havien comprat com una manera d’ampliar els seus recursos econòmics.

Joan Monrós vivia en aquest edifici on tenia un cafè a la planta baixa. El cafè oferia també animació amb diferents espectacles i és en aquest context que inicia les projeccions d’un cinema mut molt primitiu.

El Carrer Major a principis del segle XX. Un café era ja un bon negoci. AMLH

El cinema ja havia arribat a Barcelona el 1895 inspirant-se en el que s’iniciava al mateix temps a París com el “Teatre Robert Houdin”, dirigit per Georges Mèlies o el cinematògraf dels germans Lumière.[1]

Segons l’informe tècnic de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, en 1912, tenia capacitat per a 150 persones. Al interior hi havia instal·lació d’aigua, amb la corresponent boca i manega, i dos extintors. També disposava de dos ventiladors elèctrics. La cabina de projecció es trobava fora del local i n’estava aïllada per una paret de 50 cm. Tenia una xemeneia de ventilació i una regadora damunt de I’aparell projector per apagar possibles incendis. La cabina era prou allunyada de les portes, que s’obrien cap enfora.[2]

Cartell de 1913. AMLH.

El cafè de Cal Carreter va continuar obert fins 1928, dos anys abans de morir Joan Monrós. Posteriorment, l’edifici va ser convertit en un magatzem tèxtil i, més endavant, en un taller d’estampació. La seva façana encara es mantenia fins 1994 quan va ser enderrocat per a construir un bloc de pisos.

Edifici de Cal Carreter abans de ser enderrocat. AMLH.

En 1911 Lluis Oliveras Norta, de 22 anys, sol·licita permís a l’Ajuntament per a instal·lar, al xamfrà de les actuals Rambles amb el carrer Barcelona, un local expressament dedicat a cinematògraf.

Recordem que la família Oliveras era propietària de la finca anomenada “Cal Tres” i, per tant, dels terrenys on s’obriria la Rambla Just Oliveras, que llavors començava a urbanitzar-se.

Cal Tres era el pedrís on s’obriria la Rambla Just Oliveras. AMLH.

El local “provisional” es va instal·lar davant d’on hi haurien les cotxeres dels “Oliveres”, un negoci del seu parent, Just Oliveras i Prats (l’Hospitalet, 1887-1938)[3], avui seu de la cooperativa Abacus. En Lluis Oliveras arrendà el local a Joan Monrós a fi de que aquest li arranqués un negoci en el que no tenia experiència. Aquest primer cinema, pròpiament dit, es va dir “Imperial”.

Rambla Just Oliveras als anys 20, a mà esquerra es veu la façana de l’Imperial (de perfil), al fons la Torre Puig, que després seria la clínica Gajo. AMLH

Durant dos anys (1911-1913) el Robert, al que la gent del poble seguia anomenant Cal Carreter, i l’Imperial van compaginar les seves programacions. Des de 1914 no es tenen més notícies del primer, sembla que la relació entre Monrós i Lluis Oliveras es va trencar.

El Cinema Imperial era un edifici senzill i funcional, inicialment d’estètica modernista, «reflex del model oríginal de París, bressol del cinema, però més a prop d’una sala de varietats» [4] estava format per dos cossos, el d’entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció, i una gran nau on hi havia el pati de butaques amb capacitat per a set-cents espectadors. Tenia sis obertures de sortida, extintors i una primitiva instal·lació elèctrica. Va funcionar fins 1933 ja que, en 1924, en Lluis Oliveras obrí un nou local, més modern i confortable, al carrer Baró de Maldà, el Cine Oliveras, amb el que l’Imperial va anar perdent força.

Plànol de la façana del cinema Imperial. Imatge proporcionada per Jorge Urbano, arquitecte de la nostra ciutat.

L’edifici de l’Imperial va ser reconvertit en el Garatge Oliveras, que comptava amb sortidor de benzina i va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per a construir, com no, un gran bloc de pisos.

L’imperial convertit en garatge. Foto: CEL’H.

Al quadern d’estudi del Centre d’estudis de l’Hospitalet de 1996 podreu trobar molta informació sobre aquests i altres cinemes de la nostra ciutat. En aquest article he volgut recollir els inicis d’aquest element cultural i emblemàtic que és el cinema, una font d’informació, quan no n’hi havia d’altres medis visuals i de formació, ja que va ajudar a conèixer i a gestionar les pròpies emocions en un temps de molta repressió en tots els àmbits humans.

Són anys, el primer terç del segle XX, d’importants canvis polítics, socials, tecnològics…, el cinema es feia sonor, ja no es necessitava un mestre tocant el piano darrera del teló del corral de comèdies que era el primer cinema ni algú altre que fes sorolls ambientals, com es recull en 1947.[5] La economia agrària i d’oficis manuals donava pas a la industrial on les màquines s’imposarien. Un bon exemple és el de les famílies Durban i Oliveres, emparentades pel casament de l’empresari i polític català Just Oliveras i Prats amb la Josefa Durban i Casas.

Cotxeres dels «Oliveres». Avui centre comercial de llibres i papereria.

Tot plegat unes pinzellades d’aquells temps complexos i convulsos en el que un poble d’economia agrària, on tothom es coneix i molts estan emparentats, es transformà en una gran ciutat al servei –com sempre- de la gran metròpoli.

El cinema Oliveras que es mantigué, al carrer Baró de Maldà, fins el 1989.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 10-01-2022

A la gent humil que ha gaudit i gaudeix del bon cinema

——————————————————————————————————————–

[1] Núria Toril i Oscar Garcés (1996) “El cinema a l’Hospitalet. De l’espectacle de fira a la multisala (1907-1996) Centre d’estudis de l’Hospitalet, quadern n. 13-14

[2] Marcé i Sanabra, Francesc(1994). “Joan Monrós i Ràfuls” a: Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.285-285.

[3] El 1921 s’inaugura la línia entre l’Hospitalet Centre i la plaça d’Espanya de Barcelona. El 1927 va connectar amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat

[4] Urbano, Jorge (1996) comentaris arquitectònics a alguns cinemes de l’Hospitalet (quadern d’estudi 13-14 del CEL’H, o.c.)

[5] “Perfiles sentimentales” El cine de “Cal Carreter”, p. 16 del butlletí n. 2 del Casino de l’Hospitalet de desembre de 1947. Aquests butlletins propietats del Sr. Joan Rosell, van ser recollits i enquadernats per Josep Rosell Ventura, antic president d’aquesta societat.

Pont de Cabrianes i el seu nucli urbà abandonat… (Bages)

El pont de Cabrianes és conegut com el pont trencat del Llobregat, però Pont de Cabrianes, entre Sant Fruitós i Sallent, és també el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret.

A l’Edat Mitja el lloc de Pont de Cabrianes era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.

El pont és gòtic, del segle XIV, però es va alçar sobre un altre romànic del que encara queden alguns vestigis. Va ser enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939 quedant amb dos pilars sencers amb la seva arcada i un altre mig destruït.

A Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte.

inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren,a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…

Malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.

Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia podem contemplar la desertització humana i el deteriorament dels edificis entre la natura que segueix el seu propi camí.

La església que s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera és Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren el nom de Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII, bastida sobre una anterior del segle X, que havia estat parroquial i a la que pertanyia Pont de Cabrianes.

La Casa Gran de Pont de Cabrianes, un mas de la família Bertran, va ser venuda als anys 80 del segle XX

i convertida, pels nous propietaris, en un restaurant.

Malgrat la despoblació, els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església de Cabrianes, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.

Text : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Maria Àngels Garcia-Carpintero i Ramon Solé