Ens situem al sud-est de la serra de Sant Llorenç del Munt, sota d’un altre Sant Llorenç, el de la Vall o “Savall” (“ipsa vall”), al terme que al segle X es coneixia com “Lacera” o “Llacera” (del llatí: laquearia, mot que fa referència a una construcció defensiva amb espitlleres, com seria la del Castell de Pera). Aquí, sobre la vall d’Horta, neix el riu Ripoll que baixa cap a Castellar i acaba al Besós.
El Castell de Pera, on neix el riu Ripoll. Foto: viquipèdia.
El paratge de les Arenes, al parc de Sant Llorenç del Munt, està envoltant de camins antics i de torrents, un d’ells, el de les Arenes dona el nom a l’indret.
El nucli de les Arenes a l’altra banda del torrent. AGC, 2021.
El terme “Arenes” o “Arena” és molt freqüent, doncs indica el terreny que envolta qualsevol cos d’aigua. El veiem sovint a la documentació de la zona perquè també es pot referir a la riera de les Arenes que neix a ponent del Ripoll i baixa per Matadepera i Terrassa cap al Llobregat, cal no confondre’ls.
Representació dels pobles pels que passa el riu Ripoll en el seu camí cap el Besós. Viquipèdia.
El 933 Saborida ven a Gustrimir i la seva esposa Bonadona, la setena part d’unes terres situades al castell de Terrassa, una d’elles a Agell (St. Llorenç Savall)[1] que limitava amb una via a orient i amb un torrent o “in ipsa arena”, al nord. El 965 una altra dona, Fruiló, dona al jutge Borrell vinya i terra per plantar al mateix lloc d’Agell, al Meianell. D’acord amb l’atles del segle X de Bolòs i Hurtado,[2] aquesta “arena” sí deu ser la que ens pertoca, en tot cas, el que veiem, com habitualment, és que el paper de les dones al segle X és notori.
La Mola des de les Arenes. AGC, 2021
L’ermita de les Arenes és un bonic edifici, molt estimat per la gent de la contrada i pels excursionistes, de la que en sabem molt poc, especialment d’aquesta època en la que ens endinsem. No en tenim notícia escrita d’aquesta capella fins el segle XII, en que sabem que estava adscrita a la parròquia de Sant Feliu del Racó (o de Castellar).
De Sant Feliu del Racó es diu que pertanyia a Sant Cugat, tal com consta als béns consignats el 985 i el 1002, on apareix la cel·la de “Sant Felicis qui est in Valrà”, però ja vam veure que no va ser fins finals del segle XI que Sant Cugat es va fer realment amb els béns que gestionava Sant Llorenç del Munt.[3] Les compra-vendes de la zona de Castellar del Vallés són recollides principalment a la documentació del Munt.
Sant Feliu del Racó, l’església és del s. XVIII però conserva el campanar del fons és del s. XI. AGC, 2021
“Sant Félix màrtir”[4] és anomenat al nord d’una de les dues peces de terra que Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen a Giscafred el 966 al terme de Llacera, al lloc anomenat Genescar, per tres sous,[5] el que indica que la propietat era petita. En aquest cas sembla fer referència a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcarca o Vallcàrcara.
Sant Feliu de Vallcarca o Vallcarcara a Sant Llorenç de Savall. Foto: viquipèdia.
Les figures martirials, com les de St. Llorenç o St. Feliu, independentment de si són històriques o llegendàries, són un indici d’una major antiguitat, ja que l’església, a Occident, comença amb el record dels màrtirs.
El 1056 els almoiners d’Enric donen al monestir del Munt vinya i terra al terme de Terrassa, al lloc de Boadella i Valltorta que limita a l’est amb la via que va “ad ipsas Arenes”, a ponent amb el torrent que corre en temps de pluja i al sud amb Sant Feliu de Castellar (en aquest cas, Sant Feliu del Racó).[6]
La bella imatge bruna de Santa Maria de les Arenes va ser cremada arran dels fets de juliol de 1936. L’any 1941 la casa Rius Massagué de Barcelona en va fer una reproducció a partir d’unes fotografies. Aquesta marededéu duia una galledeta d’argent, símbol de la devoció que li tenien els pagesos, especialment per demanar-li pluja. La primitiva talla devia ser de finals del s. XI.
La Mare de Déu de les Arenes, amb la galledeta. Foto: viquipèdia.
És una “Theotokos” (mare de Déu que, entronitzada, és ella mateixa un tron per al nen), també anomenada “sedes sapientiae” o “tron de la saviesa”, una representació típica del romànic. Tant la marededéu de les Arenes, com el nen sostenen el món a les seves mans (la representació esfèrica del món no ens ha d’estranyar, doncs ja la feien servir els grecs i en aquest temps era freqüent).
Les excursions i les estades al paratge de les Arenes, amb les seves fonts, es faran força populars entre finals del segle XIX i principi del s. XX, però tot això forma part d’una història més recent que altres ens expliquen molt bé.[7]
L’edifici annex a l’església va ser un alberg per excursionistes i estiuejants. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 22-07-2021
Als que han tingut i tenen cura del nostre patrimoni
——————————————————————————————————————————–
[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018). Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.
[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 1 i 29
La Rectoria està situada en el carrer Mossèn Rull, 8 del Papiol.
Us passo la seva historia:
La Casa Rectoral és un dels edificis més antics de la població, construït al peu del Castell.
La volta de canó del pont que està per sota d’aquesta construcció data dels segles XIII-XIV.
Existeix un document de l’any 1488 fet pel vicari del Papiol d’aquell moment que descriu amb detall els espais de la casa, que s’han conservat pràcticament igual.
En temps del R. Dr. Josep Rull hi hagué de vicaris, Mn Frederic Martí Albanell, autor de les Notes Històriques, Mn. Piña i Mn Pere Soler, entre d’altres. El darrer, conjuntament amb el jovent de la parròquia, va reconvertir la part baixa de la rectoria en un escenari en el qual s’hi van fer obres de teatre, els pastorets, la passió i, també, ballets.
Mossèn Enric Aymerich va estar set anys com a rector i va habilitar la part baixa de la rectoria com a despatx i una habitació que servia de dormitori; la primera planta va quedar com a sales de l’Esbarjo. Va ser l´últim que va viure a la casa (Faura Arís, 1996: 125).
Casal compost per planta baixa i primer pis. La planta del conjunt és un rectangle força irregular.
Està situat darrera l’església, i presenta a la façana principal, un arc de mig punt adovellat, de pedra picada local i precedit per dos graons d’accés que salven el desnivell. La porta d’accés està coronada per un escut recent.
A la planta inferior presenta arcades molt àmplies de diafragma, de mig punt, tot i que la que dóna al carrer de volta de canó. Conserva en bon estat el portal adovellat de pedra vermella.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural de DIBA
L’església de Santa Eulalia està en la zona del nucli antic de la vila, concretament de l’anomenada plaça de l’Església de Papiol.
Us passo la seva historia:
L’església actual fou inaugurada el 1950 al solar d’una església anterior.
Les primeres obres de l’església parroquial daten del segle XIV.
L’ermita de la Salut va deixar de ser la parròquia del terme del castell de Papiol quan Jaume II, atesa la demanada de Galzeran del Papiol, senyor del lloc i del castell, va autoritzar el trasllat de la parròquia al nucli habitat que s’havia format vora el castell.
El trasllat s’ha d’entendre en el sentit que, els intents de consolidació del poblament al lloc començaven a reeixir i que ja hi devia haver un incipient nucli agrupat entorn el castell. Com a conseqüència, el Santuari de la Salut va perdre la condició de parròquia.
D’aquesta església, ja reconstruïda durant la segona meitat del s. XVI, i destruïda durant la Guerra Civil es conserven uns contractes entre els obrers de la parròquia i el mestre d’obres Bernat Bos de Vilafranca (1565).
El 1751 s’hi va produir una forta reforma i el temple fou ampliat i s’hi va construir el campanar quadrat.
L’ampliació va ser per la part de ponent i s’obria una porta al lloc on hi havia hagut l’altar major, passant aquest a ocupar el pany de paret situada al davant, construint-se el cor adossat a la paret de la façana.
L’any 1936 l’església va ser enderrocada a cop de pic i pala. Les dimensions d’aquesta església eren de 20 metres de llarg, 6 m d’ample central (als quals cal afegir 6 m més que corresponen als 3 de fondària de cada una de les capelles laterals menys la primera entrant a mà dreta que té 4 m i mig.
L’any 1944 es comença la nova església, la qual fou inaugurada l’any 1950. És obra de Josep Ros i Ros i Joan Montero Pazos i el constructor va ser Joan Bou. Es van construir uns pous fins a tocar la roca, que es van omplir de formigó armat i el campanar es va col•locar al costat de la façana principal, on estava anteriorment a la reforma de 1751.
L’edifici és de tres naus. Les laterals són més aviat estretes i estan capçades per absidioles poligonals. La central, en canvi, és d’absis semicircular.
La separació entre els tres elements ve donada per pilastres amb capitells ornamentats per decoració vegetal i animal.
La façana principal té la porta resolta en arc de mig punt, flanquejada per dues columnes amb capitells.
L’arcuació més exterior de les arcuacions cegues que conformen la portalada, està ornamentada amb motius florals, mentre que la línia d’imposta està decorada amb filigranes i motius animals.
Joana Marlès i Alemany / Generalitat de Catalunya
El campanar és de planta quadrada amb obertures i ornaments iguals als de l’església i coberta a quatre vessants amb teula àrab.
Destaca el rellotge situat just al pis inferior al de les campanes.
Santa Eulàlia del Papiol és l’església parroquial del Papiol i és inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Les 3 cases de Passeig d’Anselm Clavé van ser construïdes ente 1888 a1910 per Vicenç Ramoneda Fruitós amb un projecte de l’arquitecte Falguera.
Petits edificis entre mitgeres de planta baixa, de tipologia senzilla amb tres obertures. La porta d’accés allindanada centra la composició de la façana.
El coronament dels edificis és amb barana sobre una cornisa. En una d’elles es poden observar uns medallons amb cares de lleons.
Ca la Gràcia està situat en el carrer del mateix nom de Sentmenat.
Ca la Gràcia és un edifici de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la línia de façana.
La façana principal, orientada a migdia, té la porta d’accés d’arc de mig punt adovellada, situada a la banda dreta, i una finestra rectangular a l’esquerra, producte d’una reforma.
Monte i Ochoa de Aspuru, Maria Àngels 1997 / Generalitat de Catalunya
Al primer pis hi ha dues finestres d’arc escarser molt rebaixat, amb ampit de pedra, i al pis de les golfes, una finestra de la mateixa tipologia a la dreta, i una obertura més gran i d’arc escarser a l’esquerra. A la façana lateral hi ha diverses obertures irregulars a la planta baixa i al primer pis, mentre que al pis de les golfes, hi ha sis obertures d’arc escarser.
L’ermita de Sant Jaume està situada en el Passeig del Castell, s/n de Sentmenat.
és un edifici annex al castell de Sentmenat, i que ha estat reformat en diverses ocasions.
Segons es diu, durant el terratrèmol de la Candelera de 1428, es va ensorrar una antiga capella que formava part del castell i es va reconstruir aquesta part convertint-la en un bloc nou on hi havia la cuina i el dormitori.
Hi ha enterrats gairebé tots els marquesos de Sentmenat dels darrers dos cents anys.
El castell es troba en un lloc estratègic. La façana, orientada a ponent queda al marge del barranc que forma la riera de Sentmenat. Edificat en un llom planer de la carena, a 1.300 m al nord-oest de l’església parroquial de la vila de Sentmenat.
Us passo la seva llarga historia:
És un castell termenat documentat el 1069.En aquest moment, 1060-1070, surt documentat un llinatge cognominat de Sentmenat. Ramon Miró (1056), Bernat (1065), Bernat Ramon (1072).
El 1083, Guillem i Arbert Ramon de Montcada deixaren diners a la comtessa Mafalda, vídua de Ramon Berenguer II a canvi dels drets i rendes del terme del castell de Sentmenat que, a partir d’aquest moment queda vinculat a la família Montcada.
L’any 1101, senyorejava el senescal Guillem Ramon II de Montcada. La continuïtat de la possessió dels Montcada es documenta al llarg de tot el segle XII.
Cap a mitjans d’aquest segle, trobem documentada la castlania en mans del llinatge anomenat Sentmenat, feudataris dels Montcada.
L’any 1173, Pere de Sentmenat, llegà la castlania, al fill Pere qui la llegarà al seu fill homònim que, l’any 1243 ja en posseïa la plena potestat.
El segle XIII continua el domini dels Montcada.
L’any 1237, Garsenda, vídua de Guillem de Montcada, permuta amb el comanador de l’orde Hospitaler de Barcelona, uns masos a canvi dels drets que el comanador posseeix sobre el castell.
El 1301, la fortalesa passà a Bearnèsia, casada amb Bernat de Centelles i aviat (de 1302 a 1315) començaran les discrepàncies entre els Centelles i els Sentmenat.
El rei Jaume II intervé el 1315 per a resoldre el conflicte eximint al castlà de Sentmenat de prestar homenatge als senyors de Centelles però les desavinences continuaren.
L’any 1328 es fa un acord de conveniència entre Francesc de Sentmenat i Eimeric de Centelles.
Les disputes finiran l’any 1380, quan Pere de Sentmenat passa a tenir la senyoria del castell i del seu terme, després d’adquirir-lo a Eimeric II senyor de Centelles per 9.000 lliures.
Al segle XV, els Sentmenat esdevingueren senyors i barons del lloc. El castell de Sentmenat era un castell termenat i els seus senyors posseïdors del títol de “mer i mixt imperi”, és a dir que tenien la jurisdicció civil i criminal a tot el seu terme.
El 1691 li fou concedit a Joan de Sentmenat i de Toralla el títol de marquès de Sentmenat.
Actualment, el castell encara pertany a la família dels Sentmenat. Posteriorment, el castell va ser utilitzat com a masia, perdent tota referència defensiva.
Amb motiu del projecte de consolidació estructural del castell promogut conjuntament entre l’Ajuntament de Sentmenat i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya s’han portat a terme diverses intervencions arqueològiques. L’efectuada l’any 2010 va permetre establir cinc fases d’ocupació diferenciades. Després de l’ocupació de la zona en època preromànica es va produir la construcció d’un conjunt residencial i una església exempta. La tercera fase consistí en la remodelació dels espais alt medievals en un moment baix medieval (s. XIV-XV), coincidint amb la propietat del castell per part de la família Sentmenat. En quart lloc es van fer noves remodelacions arran de la transformació del recinte nobiliari en explotació agrícola a l’època moderna (s. XVII-XVIII).Finalment s’han fet reformes d’època contemporània.
Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya
El Castell és un gran edifici gòtic reconstruït sobre bases més antigues. A la fortalesa, s’arriba a través d’un pont de pedra que sobresurt del castell i que sembla substituir l’antic pont llevadís.
Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya
Es manifesta la grandiositat de la seva fortalesa amb murs de tres metres de gruix.
El castell és format per dos cossos rectangulars, disposats ortogonalment, amb els extrems units per un altre cos, la planta del qual descriu un arc d’un quart de cercle, més o menys regular. Aquests tres cossos envolten un pati en forma de trapezi.
La façana principal, formada per carreus desiguals units al morter, queda dalt del marge de la riera, mentre que la part posterior presenta una forma de semicercle i dona a la plana.
Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya
A la façana principal es pot veure també la porta primitiva, amb arc de mig punt i a continuació, una altra porta més centrada en la façana i de gran adovellat on es pot veure, inscrit a manera de clau i marcant l’eix de simetria de l’arc, l’escut del Marquesat de Sentmenat, títol que va ser atorgat per Carles II l’any 1691. A l’interior de les cambres es conserven els sostres de bigues.
Vers el 1500, es va adossar en aquesta construcció una nau que es va dedicar a l’entrada de carruatges que aboca en un gran pati central, malgrat que de poca fondària, és molt allargat en la seva dimensió transversal, traçant una estructura rectangular. En aquest pati, es pot veure també una escala descoberta de dos trams i galeria volada sobre mènsules.
La planta baixa, conserva els arcs de mig punt de carreus sobre els que carrega la volta de mig canó tot el llarg del mur exterior i que torç el seu eix seguint la irregularitat del mur, formant així aquesta façana corbada. Algun tram d’aquesta volta, mostra vestigis de la cimbra d’encanyissat amb la que va ser construïda, procediment molt antic en el nostre país.
Aquestes reformes van ser realitzades als voltants del segle XVI, però tot i el pas del temps, la seva fisonomia no ha canviat gaire. Les torres no són sobresortides, malgrat se’ls hi hagués atribuït la mateixa funció defensiva.
La imatge actual correspon a les reconstruccions dels segles XIV i XVI amb afegitons i canvis realitzats fins als nostres dies en el nou ús d’explotació agrícola.
El castell és format per dos cossos rectangulars, disposats ortogonalment amb els extrems units per un altre cos, la planta del qual descriu un arc d’un quart de cercle.
Els tres cossos envolten un pati trapezoïdal. Les obertures de la planta baixa situen cronològicament el mur a la segona meitat del segle XII.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
El cos curvilini, que en alguns llocs assoleix un gruix de més de 3 m, per tal d’oferir protecció a la part plana més accessible i fàcil de ser atacada, es dataria al segle XIII, principis del XIV. La resta de l’edifici correspon a reconstruccions fetes posteriorment.
Castell de Sentmenat és un castell del municipi de Sentmenat declarat bé cultural d’interès nacional.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero i Ramon Solé
Terra, aigua i racons 