Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure

Vista de Castellbisbal des del parc del castell. AGC, 2021.

Castellbisbal, a la confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, presenta, junt a Ullastrell (de Oleastrum, oliveres) i Viladecavalls, un relleu solcat de barrancs profunds que condicionà, a l’edat mitjana, una diversificació en la producció (vinya, bosc, bestiar, petits camps de cereals, una mica d’horta, segurament també oliveres) i que actualment podem observar amb el tràfec que generen els seus polígons industrials repartits pel seu territori. Tot i així va ser adscrit a la comarca del Vallés Occidental a la divisió comarcal de 1936.

El “castell del bisbe” pertanyia als bisbes de Barcelona des del segle X, ho sabem perquè el tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat (d’entre 995-1010).[1] Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l’episcopat de Barcelona (gallines, carn salada, blat de moro… i una tercera part de l’herència que deixessin els difunts).

Capbreu de Castellbisbal. Redacció de 1189 a l’arxiu de la Catedral de Barcelona. Fot: xtec: “Els primers textos en català”.

Abans de dir-se “Castellbisbal”, el lloc es deia Benviure, un topònim que hom relaciona amb algun assentament visigòtic (s. V-VIII) lligat a una església que podria haver aprofitat una antiga vil·la romana, com succeeix en altres llocs. Ho sabem perquè el 1012 els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats seves, una a “Riu Rubí” i una altra a Sant Andreu del Palomar, per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb el “Monte Gallinario” (Sant Quirze), al sud amb el riu que baixa cap a Madrona (Papiol) i cap al Llobregat (riera de Rubí) i a ponent amb el terme del “Castrum Episcopalem olim vocitratum Bene Vivere”. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[2]

Ermita romànica de Sant Joan de Benviure en estat deplorable. AGC, 2021

Aquest topònim encara el trobem a l’ermita de Sant Joan de Benviure, de la que avui en dia només queden unes parets que semblen a punt d’enrunar-se per complert, degut als rebaixaments de terra incontrolats que es van fer per establir el polígon industrial de Ca n’Estaper, on encara queda la masia d’aquest nom. El que queda de l’ermita, damunt d’un cementiri de cotxes, encara subsisteix gràcies als treballs de protecció i consolidació que es van fer in extremis. No es va poder evitar l’enfonsament de l’absis.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal. AGC, 2021.

A les excavacions realitzades a l’entorn de l’ermita es va trobar una necròpoli tardo-antiga semblant a les que s’han trobat en altres indrets amb el mateix topònim. Entre els materials n’hi havia alguns propers de la pedrera de Can Campanyà de Castellbisbal però també gresos rogencs procedents de Castellví de Rosanes i altres groguencs de pedra Montjuïc. El més notable és el bloc de gres amb una inscripció a Júpiter IOM: “Iovi Optimo Maximo” (el més gran i el més bo entre els déus), inscripció, que remet a un possible mausoleu en aquesta zona, d’una pedra que potser va ser utilitzada com altar de la nova capella cristiana i que després es fa servir com a carreu d’angle. A més dels enterraments s’han trobat sitges que indiquen que s’emmagatzemaven excedents de producció pel propi ús o pel comerç.

Restes d’un pou i bassa rural dels segles XVII-XVIII a l’entorn del castell . Foto: Ramon Solé.

L’església de Sant Joan de Benviure és documentada el 1047, a la consagració que fa el bisbe Guislabert de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), posant-la sota la Seu i a la que confirma molts alous de St. Joan de Benviure.[4]

Més al sud de Castellbisbal, al límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintin de Can Pedrerol que també va ser alçada sobre una vil·la romana i que trobem documentada el segle XII en un recull de queixes del bisbe contra el castlà de la època, Ramon Bremon, al que acusa d’haver venut la vil·la de Sant Quintí fent-li perdre la meitat dels seus drets, com els de tragina i d’host.

Ermita de Sant Quintín junt al Mas de Can Pedrerol de Baix.

El castell, del que actualment només en queden unes restes a l’entorn de l’ermita de Sant Vicenç,[5] devia ser empenyorat en diverses ocasions. El 1014, el bisbe Deodat amb la canònica i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt), venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard) terra amb cases i vinyes a Montjuïc que Deodat tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (vicari comtal), per cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[6]

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal refeta al segle XX. Foto: AGC, 2021

Aquesta referència indica que el castell, estava llavors en mans dels Claramunt, senyors de Terrassa que havien estès els seus dominis des de Castellar del Vallés a Castellbisbal. Poc temps després passà a l’entorn dels Castellbell, senyors de Castellví de Rosanes i feudataris del bisbe i del comte alhora, que posarien els seus castlans, entrant en col·lisió amb el bisbe.

Restes del castell de Castellví de Rosanes. Foto: Martí Porteries, 2021

En un document de 1031 d’una donació de béns a Sant Just Desvern que fan els esposos Aeci i Sança a Giscafred per eixugar un deute, es parla d’uns preveres que eren tancats a les masmorres del Castell del bisbe.

Després de les revoltes d’alguns nobles de la frontera, encapçalades pel cosí del bisbe Guislabert, Mir Geribert, a partir dels anys 1030 i de la crisi que va esclatar amb el seu nebot el vescomte Udalard II el 1041 (contra el poder comtal), Guislabert acaba jurant fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Elisabet el 1045 posant com a penyora el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”.[7] Aquest fet encara augmentarà els litigis pel domini d’aquest castell als segles XI i XII.

Del Castell de Benviure o episcopal només queden unes restes dels fonaments a l’entorn de la capella de Sant Vicenç. AGC, 2021.

Cap al 1051 Guislabert consagrarà l’església de Sant Vicenç determinant els seus drets sobre la producció dels habitants de la que va esdevenir església parroquial, potser en un intent de tornar a retenir el que havia perdut empenyorant als comtes. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”.[8]

És una història, la de les disputes entre senyors laics i eclesiàstics, a la que no ens volem dedicar gaire, només ressaltem que si el terme de “Benviure” remet a una primitiva església que formava part de les comunitats pageses, el de “Castell del bisbe” mostra a un potent senyor feudal que acumulava béns explotant pagesos i servents, que manegava deutes i diners i que tenia la seva host i les seves presons, fruit de l’acumulació de més poder.

Turó del castell, pujant a l’ermita. AGC, 2021.

Al nord de Castellbisbal, dintre de la seva parròquia, hi hagué un monestir de Deodonades dedicat a santa Magdalena i santa Margarida. Recordem que les Deodonades, beguines o beates eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla ni als vots, tenien cura de la vida física (atenció a malalts), mental (ensenyaven especialment a nenes) i espiritual de les persones, vivint amb senzillesa i austeritat. Obligades a acollir-se a alguna regla, per a poder seguir com a comunitat, la majoria va escollir, com en aquest cas, la de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia la vida activa. El primer esment és de l’any 1216 quan reben un llegat de sis diners, el que permet afirmar que la comunitat de deonades de Santa Magdalena i Santa Margarida ja es trobava constituïda a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 afirma que les Deodonades de Santa Magdalena tenien bona fama entre la població. La comunitat de Santa Magdalena va ser agregada al monestir de les agustines de Montalegre el 1438, el que comportà algunes resistències.

Aquesta antiga imatge al carrer Valdonzella de Barcelona és el que queda de les agustines de Mont-Alegre que van ser estingides per negar-se a entrar en clausura, ja que la seva vocació era el servei. AGC, 2020.

La capella, en condicions ja no gaire bones durant els segles XVI i XVII, ja no s’esmenta al segle XVIII. A principis del segle XX només en quedaven algunes parets mig soterrades que encara es podien veure al “Turó de la Capella”, prop de Can Canyadell, tot i que la propietat era de Can Ribot que conservava una talla de Santa Magdalena i altres elements fins el 1936.[9] Les restes no són actualment visibles per estar envoltades del sotabosc.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 04-08-2021

A les persones que tenen cura del patrimoni

———————————————————————————————————————————–

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol. IV, foli 69, n. 195

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[3] Jordi Gibert Rebull (2019) “En els orígens del castrum Beneviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana”. Ajuntament de Castellbisbal.

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[5] Sant Vicenç, ardiaca de Saragossa i mort a València, és una figura martirial molt venerada a la Hispania visigòtica. Aquest nom remet a l’antiguitat de la capella.

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 225

[7] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

[8] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 311, transcripció dotalia Castellbisbal de 1167.

[9] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 50-54

Pont de Castellfollit de la Roca

El Pont Trencat o Pont de Castellfollit de la Roca està ubicat a un quilòmetre aigües avall de l’esmentat poble. Cal tenir en compte que en l’aspecte administratiu pertany al municipi del Montagut de Fluvià.

Avui, el monument, es troba enrunat. Abans de l’aiguat del 18 d’octubre de 1977 disposava de tres arcades: dues de laterals petites i la gran arcada central de punt rodó. Eren visibles dos sobreeixidors situat al costat esquerre de l’arc central, i així mateix les arrencades dels arcs dels dos que un dia ocupaven els basaments de les pilastres, que per la seva perfecció tècnica fan pensar en un origen romà.

Segons els historiadors, “el pont trencat” formava part de la via romana que travessava la Garrotxa des del Coll de Capsacosta fins a Besalú.

Naturalment, el pont, amb el temps va sofrir moltes modificacions i el que en resta dempeus de la seva estructura pot datar-se entre els segles XIV i XV.

Fins fa uns deu anys es creu que la destrucció de les arcades del costat dret del pont va ser portada a terme pels francesos. Gràcies a uns documents existents a l’Arxiu Municipal d’Olot es dedueix que el pont de Castellfollit fou arrossegat per un aiguat pels voltants de l’any 1643.

Vista des del Pont a la resclosa i riu.

El Pont de Castellfollit de la Roca és una obra del municipi de Montagut i Oix (Garrotxa) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Cementiri Nou de Sentmenat

El Cementeri Nou està situat en la ctra. de Caldes C-1515a, km 33 de Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Va ser construït l’any 1909 per substituir el cementiri que hi havia al costat de l’església que, amb el creixement del poble, havia quedat dins la població.
  • El projecte és de l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla, el qual també va construir el de Castellar del Vallès.
  • Quan va ser ampliat per construir més nínxols sense estil no van destruir els anteriors.
  • L’any 1988 s’hi va realitzar una nova ampliació que va intentar seguir l’estil original.
  • Hi és enterrat el cantant Gato Pérez, que trià expressament el lloc en visitar-lo.

És un recinte de planta rectangular amb un pavelló d’entrada, format per tres cossos simètrics situats al centre d’un dels costats i tres grups de nou nínxols que se situen al centre dels altres tres costats.

Té una coberta del cos central a quatre aigües i dels dos laterals a dues. La coberta del cos central és suportada per una encavallada de fusta. Al centre del recinte hi ha una creu sobre un pedestal de totxo.

El coronament dels murs i els nínxols està fet amb trencadís. A la façana hi ha gàrgoles de ceràmica vidriada.

Cementiri Nou és un complex funerari del municipi de Sentmenat (Vallès Occidental) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies exteriors : Ramon Solé

(Per respecta, no incloíem imatges interiors del Cementeri)

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.

Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020

Dos camins travessen la muntanya:

El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.

El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.

Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar al que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]

Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]

Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.

Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.

Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).

Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: “Viu el Vallés”.

El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.

Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.

Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.

Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.

Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.

Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.

Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]

I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.

El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]

Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon Solé, 2021.

Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.

Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.

El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé

El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.

Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.

Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.

Sant Llorenç del Munt, postal antiga.

Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.

Barcelona, Muralles i estàtua de R. Berenguer III, AGC.

La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.

A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).

Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé

Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.

Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.

Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.

Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.

Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.

La Mola des de les Arenes. Foto: AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021

Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.

———————————————————————————————————————————-

[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.

[2]  Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis, segles X-XI https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.

[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.

[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413

[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189 [8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.

El castell de Port a Montjuïc de Barcelona, segle XI

Restes de l’antic Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021.

L’antic “castell de Port”, del que només en queden unes restes, era una estructura de vigilància d’un lloc amb una important activitat comercial generada al voltant de l’antic port romà, quan les ciutats romanes com Barcino (Barcelona), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) o Tarragona es comunicaven per vaixell (entre el segle V aC i el segle I).

Es trobava a la vessant sud-oest d’aquest massís de pedra sorrenca que és Montjuïc, damunt del fossar de la Pedrera del cementiri. Un enclavament idoni per la seva visibilitat cap el mar i cap al Delta del Llobregat que no s’ha de confondre amb la fortificació que n’hi ha dalt de la muntanya.

Pedrera i fossar que la extracció de pedra va generar. AGC, 2021.

Estava situat entre dues vies que són esmentades sovint: al nord la de Provençana una via pública “que va pertot” i al sud la que és anomenada en 1078 com “la recta via que va de la ciutat al mar” (llavors el camí de “Llanera” i actualment la Gran Via).[1]

El camí de l’erparver duu al castell de Port. la pedrera al fons. AGC, 2021.

No l’hem d’imaginar com un típic castell medieval d’una època més avançada, sinó com una estructura amb diverses edificacions com habitatges (al voltant de l’estany del Port, a la zona anomenada “Cercle”), altres de producció (vi) i d’emmagatzemament (sitges), a prop d’alguna sagrera (com podia ser la de la Mare de déu del Port) on s’enterraven els morts i amb alguna torre de vigilància, com deuria ser aquesta de la que només queden les restes.

Restes de la torre del castell de port a Montjuïc que encara es podia veure a 1910

El curs del Llobregat va anar canviant sovint de llera, un que havia desembocat a Montjuïc no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port.  Els recs que n’hi havia a la zona devien aprofitar aquests cursos morts, com el d’Amalvígia, que trobem mencionat el 995 a la zona propera de Banyols i que es troba al mateix camí del sud que va a “Cercle”.[2]

Provençana, Banyols i cercle al segle XI, part de la reproducció que va fer Carreras Candi al 1910.

Els primers documents que parlen de l’activitat comercial de la zona són del segle X i ja els vam exposar en una entrada anterior.[3] El Delta havia avançat pels dipòsits arrossegats pel riu inutilitzant aquest port i ancorant els vaixells al port de les Sorres (Gavà). Tot i així a Montjuïc es devia conservar algun sistema d’il·luminació doncs el 963 es parla d’un far prop de la “Fonte Cova” (font del gat) i, segons Carme Miró, el topònim “llampegada” o “esllampegada”, que trobem a Provençana, també en deu fer referència.[4]

Vistes des de les restes del castell de Port: memorial contra el nazisme al fossar de la Pedrera i l’actual zona de mercaderies del port.

El castell de Port, com a tal, no és mencionat fins inicis del segle XI. Els topònims del segle X, parlen d’una “Vila Nova” o nova concentració al raval de Barcino (938), de l’aigua (estany) que adquireix entre el 970 i el 975 el vicari o veguer del comte, Erovigi (Eroig o Ervigi), de “Cercle” (978), de “Port” (984) i del conreu de vinyes (996). També coneixem nombrosos noms de jueus i jueves que devien ser els primers habitants del massís conegut com “Mont dels jueus” que en aquesta època eren “propietat” del comte.

Cementiri jueu i tomba de Lluís Companys al fossar de la pedrera on s’enterraren moltes víctimes del franquisme.

El comte, amb els seus braços executors: el veguer i els vescomtes, són els principals propietaris al segle X, tot i que també veiem, des de molt aviat, a l’església amb els monestirs de Sant Cugat i el bisbat adquirint possessions en aquesta zona i en la propera de Banyols, on es donava un dinamisme que devia estar lligat a la pastura, amb diverses mencions a prats i recs. La presència de diverses “Deovotes” o “Deodicades” a Banyols durant el segle X podria relacionar-se amb les propietats que anirà gestionant el monestir de Sant Pere de les Puel·les que no actuarà com a tal fins entrat el segle XI.

La primera menció del “Portum” o “Circulum”, ja entrat el segle XI, és de 1014, quan el bisbe Deodat amb la canònica, i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt) venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard i germà d’Udalard, també va exercir com a vescomte mentre el seu germà va ser captiu) terra amb cases i vinyes que limiten amb dues vies al nord i al sud, amb terra de Geribert, fill de Gondemar, a l’est i amb el Llobregat a ponent. Deodat ho tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (un altre vicari comtal). El preu és de cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[5] Segons l’historiador Ruiz-Domènec, un preu força abusiu que Ermenganda paga per ser a prop de la seva germana Riquilda, dona del vescomte Udalard.[6]

Estany de la Foixarda a Montjuïc. Foto: Ramon Solé

En 1020 Guifré de Mediona, fill d’aquell veguer de 970 i 975, anomenat Eroig, dona a la canònica cinc peces i mig estany de terra al Port, amb la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes, ja que totes les peces limiten amb propietats de Geribert i la seva dona Ermengarda, inclosa l’última que era a la vall de Cannelles (Olèrdola).[7] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[8] potser sobre el comerç en general.

Camins d’ara que tal vegada van ser camins d’ahir.

El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. A més de les moltes possessions que s’indiquen, trobem que ella i en Gondemar devien ser uns personatges importants, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb una referència al lloc d’on és, com veiem amb molts homes). En aquesta permuta trobem, endemés de les dues vies, un altre rec amb nom de dona: el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard i mare d’Udalard i Geribert) i en la permuta que fa Casta s’anomena “La vall i terra d’Ermengarda”.[9] Veiem com el protagonisme de les dones encara perdura al primer tram del segle XI.

Al testament d’Ermengarda de 1029, entre els nombrosos béns i les moltes donacions s’esmenta per primer cop la capella de la Mare de Déu del Port i, per últim cop, el monestir de Santa Maria de Castelldefels amb el que es va fer el monestir de Sant Cugat.[10]

L’antiga ermita de la Marededéu del Port. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectives de la Marina.

A més de la capella del Port trobem esment de la de Sant Julià (anomenada per primer cop en 1006, serà enderrocada el segle XVII quan es va bastir el “castell” de Montjuïc) i al lloc anomenat “Sant Pau apòstol” el 1022 quan Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or que limitava amb la via que anava a Sant Julià al nord, terra de Benevinisti, hebreu a l’est, l’estany i la mar al sud i les terres de Guitard de la prole d’Arnall (el veiem sovint a Banyols) a ponent. Guitard Arnau (o Arnallis) i la seva dona Richildis faran poc després una permuta amb la canonja donant el seu alou de Cercle.[11]

El 1021 El jueu Benveniste empenyora a Ermengarda (no sabem quina, ja que el nom és freqüent) terra situada a prop de Santa Maria del Pi i a l’estany que limitava amb terra erma de “Monte Judaigo” per un deute de 38 cafissos d’ordi que havia de tornar la festa de Sant Félix de Girona (ú d’agost). El 1022 el comte Berenguer Ramon I i la seva dona Sança venen a Ramon, fill del difunt Guifré, unes terres i vinyes a Montjuïc que es va adjudicar el comte per l’adulteri del jueu Isaac, fill de Gento, amb una cristiana. Per la venda d’aquestes propietats amb la d’unes cases amb torres heretades al Regomir, obtindrà 300 sous d’argent, el valor d’una bona espasa, d’un escut i de sis cafissos d’ordi que devien a la Canònica. Posteriorment la canònica vendrà al mateix Ramon Guifré la propietat que tenia empenyorada als comtes.[12]

Muralles de Barcelona., on n’hi havia la porta del “Regomir”. AGC.

Tot plegat ens retorna a l’inici del cercle de poder que hem traçat: el del comte, que té els jueus com a propietat, i el de la Seu que, amb la seva canònica, es va fent amb un domini molt superior a qualsevol altre, una riquesa que acabarà quedant en unes quantes mans privades (un inici de la burgesia).

Com exemple del que diem: el 1048 Bonfill Miró i la seva dona Quixol venen una vinya “amb l’assentiment del bisbe” al lloc conegut com a “Vinyes episcopals”. En tot cas, serà a partir d’aquests moviments d’apropiació i control per part de l’església que les dones perdran el reconeixement i la capacitat de gestió que tenien en èpoques anteriors.

Vinyes i horts urbans a l´única masia conservada al barri de Port de la Zona Franca: Can Mestres. AGD, 2021.

Acabarem la nostra anàlisi amb una data significativa dels canvis que ja s’havien donat, l’ú de juliol de 1058 Mir Geribert (fill de Geribert i Ermengarda), amb la seva dona, Guisla de Besora, i els seus fills, Bernat Mir i Gombau Mir, lliura als Comtes el castell del Port exceptuant l’alou que tenien en feu pel bisbe Guislabert, cosí seu, reconeixent una “culpam maximan quan contra vós comisimus” i els jura fidelitat en presència del bisbe Guislabert, decantat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. S’especifica que el terme era al peu de Montjuïc, entre Enforcats (cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc) a l’est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al nord, el litoral marí al sud i el riu Llobregat a l’oest (és a dir, Banyols). En 1057 el bisbe havia infeudat el “mansum de Malvige”, seria aquest el feu que s’exceptua?[13]

La Medusa de provençana està feta amb pedra de Montjuïc. AGC. Museu Arqueològic de Catalunya.

Si Banyols (la part més propera a la ciutat) era sota l’àrea d’influença del castell de Port com anem veiem, més que de Provençana, a la que serà sotmesa amb la infeudació del 1057, la parròquia de Provençana serà finalment la que tingui el domini de Banyols i del terme del castell de Port, que anirà passant de mà en mà fins la seva decadència.

Placa que va fer posar l’AVV del Port en record del castell del segle XI. AGC.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-07-2021

Als que han mantingut les seves creences i tradicions malgrat les persecucions.

———————————————————————————————————————————–

[1] García-Carpintero, Àngels (2021) “Camins de Provençana. Travessar el riu i aprofitar les rieres”; https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/06/18/camins-de-provencana-travessar-el-riu-i-aprofitar-les-rieres/(abre en una nueva pestaña)

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 40, n. 1066

[3] García-Carpintero, Àngels (2020) “Montjuïc, el mont dels jueus, segle X” a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/15/montjuic-el-mont-dels-jueus-s-x/

[4] Miró i Alaix, Carme (2009) “El castell de Port a Montjuïc: un enclavament estratègic per la consolidació del territori (segles XI-XV)” XI congrés de Història de Barcelona.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 37, n. 225

[6] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, p. 57-58.

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 324

[8] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328

[10] García-Carpintero, Àngels (2020) “El monestir de Santa Maria de Castell de Félix” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/13/el-monestir-de-santa-maria-de-castell-de-felix/(abre en una nueva pestaña)

[11] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 342 i 351

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 334, 356 i 357

[13] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 524.

Casa Nova de l’Obac de Terrassa

La Casa Nova de l’Obac està situada l’entrada d’accés en la ctra. de Terrassa a Manresa B-122, km 10.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

És un casal d’antiga tradició a la contrada, successiu de la masia de l’Obac Vell,

i que va donar nom a la serra de l’Obac.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

Està situada en un turó, domina tota la serralada que va prendre el nom de Serra de l’Obac.

Té adossats altres cossos annexes dedicats a les feines agrícoles.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

La masia de planta rectangular, gairebé quadrada.

La seva fisonomia recorda l’arquitectura de casal de finals del segle XVIII, la façana tractada amb esgrafiat i el dibuix dels emmarcaments i cantoneres amb tonalitat de color diferent a la resta de la pintura.

És un edifici que consta de planta baixa i dos pisos, amb una disposició simètrica i harmònica de les obertures que en els pisos, són balcons amb baranes de ferro.

Hi ha restes d’un rellotge de sol esgrafiat i ràfec poc pronunciat.

Té també una capella particular. Una motllura en ressalt separa els registres dels pisos.

 Es tracta de la Capella particular del Casal de l’Obac. És de planta rectangular coberta a quatre vessants i cap a la zona de la capçalera té un eixamplament a cada costat, formant com petites capelles o cossos laterals, la qual cosa dona com a resultat un cos avançat.

 La façana principal té una porta d’entrada rectangular d’estil classicista: pilars adossats, capitells i frontó triangular al capdamunt amb motllures ressaltades.

Dalt hi ha un òcul de forma circular. A la part superior, s’aprecia un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellols.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

 Damunt la capçalera, sobresurt una torre -cimbori amb teulada a quatre vessants.

La Casa Nova de l’Obac és una masia del municipi de Vacarisses inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Maria del Grau de Fonollosa

Santa Maria del Grau està en la Ctra. BV-3012, km 2,5, Mas el Grauet de Fonollosa .

Us  passo la seva historia:

  • Està situada dins el terme del castell de Fals l’església és documentada ja l’any 1039
  • En el 1154 apareix com a parròquia.
  • El segle XVII deuria estar mal conservada perquè el bisbe prohibia que s’hi celebrés missa sense arreglar-la.
  • L’any 1983 el servei de Catalogació i Conservació de monuments de la diputació de Barcelona l’ha restaurada sota la direcció d’Antoni Baraut.

Es troba en una plana de conreus i boscos.

És una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates: la capçalera preromànica i la nau del segle XII o començaments del XIII.

Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya

La nau és coberta amb volta de canó força apuntada. Al mur de migdia hi ha el portal de dos arcs en degradació que havia estat tapat per la casa dels ermitans.

Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sobre la porta hi ha una petita finestra d’arc de mig punt. L’aparell és de grossos carreus de mides diferents ordenats en filades. La capçalera preromànica, reconvertida en atri capgirant l’orientació del temple, té una planta quadrada i és cobert amb volta de ferradura feta amb lloses col·locades a plec de llibre.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A la façana de migdia hi ha una finestra foradada en un sol carreu monolític amb dues obertures allargades, molt semblant a la de Sant Jaume d’Olzinelles i a Santa Àgata de Clariana (Solsonès).

El campanar d’espadanya de dues obertures s’alça sobre l’arc presbiteral.

Al Museu d’Història de la Seu de Manresa es conserva una talla del segle xiii de la Mare de Déu procedent d’aquesta església.

Santa Maria del Grau és una obra del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Cal Berbis de Sant Llorenç Savall

Cal Berbis està situada en l’avda. Catalunya núm. 58 de Sant Llorenç Savall.

Vivenda unifamiliar d’una sola planta i d’estil modernista. Els murs, arrebossats, estan acabats amb formes orgàniques i decorats amb trencadís de ceràmica. El carener superior acaba amb formes ondulants i una decoració de trencadís de color, i hi ha indicat l’any de construcció: 1910.

A la façana lateral hi ha una terrasseta que dóna al carrer tancada amb forja i decorada, a la paret, amb un motiu floral de trencadís.

Recull de dades : Mapes patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Miquel de Castellgalí

L’Església de Sant Miquel de Castellgalí esta situada al carrer de Sant Antoni, 1 de Castellgalí.

Us passo la seva historia:

  • Està situada dins l’antic terme del castell de Castellgalí.
  • Es creu que sempre ha estat l’església parroquial del terme, el qual és documentat des del 924.
  • Fins al 1154 que no apareix esmentada com a parròquia de Castellgalí i hi torna el 1232.
  • Els orígens d’aquesta església són medievals, però ha sofert diferents remodelacions i transformacions.
  • La reforma més profunda data del S.XVII, com s’indica en una llinda de la porta situada a la capçalera (1632).
  • El campanar, de forma quadrangular és força freqüent en les esglésies del segle XVII d’aquesta comarca.
  • Posteriorment, en el segle XIX (1897), fou engrandida i decorada amb estil neogòtic; n’és una bona mostra el portal principal.
  • L’obra fou patrocinada per la família de Magí Pladellorenç.
  • A l’interior s’hi col•locà un altar de marbre, amb escultures de Crist, Sant Miquel i Sant Magí, realitzades per Josep Llimona, però que foren destruïdes el 1936.

Es tracta d’una església de dues naus, una central molt més ampla i gran que la lateral situada al costat dret. Estan cobertes amb una volta d’imitació ogival feta de maó.

En el punt de creuament dels nervis de les voltes hi ha sis claus de volta amb funció ornamental. Quatre pilars, sobre els quals es recolzen uns arcs escarsers, separen la nau central de la lateral.

Maria Alba Oliberes -1989 / Generalitat de Catalunya

Sota mateix de la coberta s’obren una sèrie de finestres arrodonides que juntament amb l’ull de bou de la façana, contribueixen a la il·luminació del recinte.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Una motllura situada sota les finestres recorre totes les parets de la nau. En el lateral esquerre hi ha quatre capelles, definides per unes pilastres que sobresurten lleugerament del mur. La capçalera és poligonal i a l’entrada hi ha un cor. El portal és d’estil neogòtic amb arquivoltes apuntades.

La façana està arrebossada, però té un sòcol de pedra ben tallada; la resta de l’aparell és obrat amb carreus força irregulars.

A la capçalera de la nau lateral es troba la talla barroca del Sant Crist, realitzada al segle XVII.

De planta quadrada i coronament de mirador. Representa una torre de defensa o de refugi, ja que al segle XV el veí castell de Galí restà “molt destrossat”.

Sant Miquel de Castellgalí és una obra del municipi de Castellgalí (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Montclar

Montclar és un municipi de la comarca del Berguedà. Amb 22,08 km², és envoltat pels termes de l’Espunyola al nord, Avià al nord-est, Casserres a l’est, Viver i Serrateix al sud i Montmajor al sud-oest.

El municipi de Montclar té l’enclavament de Sant Quintí de Montclar.

Us passo la seva historia:

  • Montclar és documentat des del segle XI.
  • Però el castell pròpiament no surt esmentat fins al 1309, quan passà a domini reial (era regentat per la família dels Montclar) i s’engrandí.
  • Al segle XVII, quan era propietat de la família nobiliària dels Tamarit, l’antic castell fou transformat en masia, coneguda com cal Metge Sastret.
  • La major part dels habitatges es van construir els segles XVII i XVIII, moment en què la població augmentà considerablement.
  • Actualment, molts d’aquests habitatges han estat restaurats i s’han convertit en segones residències.

El poble, que és dalt d’una serra, s’estructura a l’entorn d’una plaça, en un extrem de la qual hi ha l’església parroquial i, al davant, la casa senyorial coneguda com el castell.

L’activitat econòmica del terme es basa únicament en l’agricultura, bàsicament de secà

com blat, civada, patates, blat de moro, farratges, la ramaderia i l’explotació forestal.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es vv.jpg

Cal destacar la mongeta negre que es serveix en el restaurant d’aquest petit poble.

Aquest conjunt fou declarat bé d’interès cultural el 1985.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez