La Brutau, central elèctrica de Vilallonga de Ter

Avui us presento dos articles

La Central elèctrica està a la sortida del poble de Vilallonga de Ter en direcció a Setcases, a la dreta de la carretera.

Us passo la seva historia :

  • Jaume Brutau i Manent, gerent de la societat Sucesores de B. Brutau, a la tardor del 1907 va demanar autorització per instal•lar una línia de transport d’energia elèctrica des de la central de Vilallonga fins a la fàbrica que tenia establerta a Sant Jaume de Llierca.
  • Va entrar en funcionament al 1909 i va ser una de les primeres centrals hidroelèctriques que van transmetre energia a llarga distància.
  • L’extensió de la línia era de 32,469 m i la tensió elèctrica de transport seria de 25.000 volts.
  • L’11 de novembre de 1911 es va començar a donar llum a Vilallonga i a altres poblacions.
  • El 1935 va passar a mans de la Hidroelèctrica de l’Empordà.

Josep M. Moreno Lucas – 1981- Generalitat de Catalunya

El seu funcionament és molt senzill :

  1. agafa l’aigua del riu Ter al poble de Setcases, situat més amunt, i per un canal, la transporta fins a Vilallonga.
  2. A Vilallonga la fa baixar a través d’un tub, aprofitant el desnivell i la força de caiguda de l’aigua per fer moure les turbines i produir l’energia, que es transmet pels cables de la línia elèctrica.

Josep M. Moreno – 1981- Generalitat de Catalunya

Us passo més dades d’aquesta Central Elèctrica del Consorci del Ter :

http://www.consorcidelter.cat/el-territori-del-ter/rutes/ruta-del-patrimoni-cultural-fluvial/produccio/central-de-vilallonga

La Central elèctrica Brutau és un edifici del municipi de Vilallonga de Ter que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Consorci del Ter, Ajuntament de Vilallonga del Ter i Viquipèdia.

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Capella de Santa Maria de Jesús de Centelles

Avui us presento dos articles

La Capella de Santa Maria de Jesús esta ubicada en el carrer de Jesús, 3, de Centelles.

Us passo la seva història :

  • La primera citació d’aquesta capella es dóna el 26 de juny de l’any 1539 en un testament fet per Na Marçona.
  • La seva edificació anà a càrrec de la casa baronial centellenca.
  • L’any 1620 s’hi establí la confraria del Ciri de Nostra Senyora de Jesús, per la qual cosa sembla que ja s’establia un ús públic d’aquesta església.
  • Vers l’any 1729 s’hi reunia el Consell general de la vila a la parròquia de Centelles.
  • També durant el segle XVII servia d’estudi, amb mestres convocats i escollits per oposicions.
  • Durant el segles XVII-XVIII s’hi va reunir el consell de la vila i va funcionar com a escola pública i com a església parroquial.
  • Actualment s’hi donen manifestacions d’art.

Situada davant del Portal, d’estil gòtic amb influència renaixentis-ta. La capella de Santa Maria de Jesús la va fer construir Guillem Ramon II de Carrós-Centelles entre 1536 i 1539 i era la construcció més important fora muralles.

La façana principal de la capella de Jesús és l’única part de l’església que ha conservat la seva fisonomia originària. És una construcció bastant asimètrica.

Al frontis de l’esglesiola s’hi esculpí un escut que representa l’heràldica familiar dels Centelles – Canós.

Inclou un portal de pedra treballada sostingut per dues columnes de figura geomètrica. Hi ha d’altres elements que es presenten, dins de l’estil gòtic, com a derivacions de les solucions romàniques: les dues finestres i el campanar. Dintre de l’església no hi ha cap element important i està molt modificada.

La capella de Santa Maria de Jesús és una església del municipi de Centelles inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació a Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari de Caldes de Músser de Lles

Com cada diumenge us presento dos articles

Músser  és una entitat de població del municipi cerdà de Lles de Cerdanya. El 2005 tenia 44 habitants. Juntament amb Travesseres va formar un municipi fins a la seva integració a Lles de Cerdanya el 1970.

Foto de Viquipèdia

Tenia un balneari d’aigua sulfurosa del municipi de Lles (Baixa Cerdanya), al terme de Músser a 1.130 metres d’alçada. Situat a la dreta del riu d’Arànser, prop del balneari de Senillers. L’aigua de la seva deu, brolla a 24°C.

Les Caldes de Músser, actualment en ruïnes, fou abandonat al segle passat.

 

Recull de dades : Enciclopèdia Catalana

Adaptació al Text : Ramon Solé

( No tenim imatges d’aquest Balneari) 

Llibre recomanat – Fonts i Masies, naturalment, de les Fonts

Com cada Diumenge us presento dos articles

Avui en lloc de presentar-vos una masia, el que us vull és destacar-vos un antic llibre sobre Fonts i Masies dels municipis de Sant Quirze del Vallès i Terrassa.

El seu títol és,  Fonts i Masies, naturalment, de les Fonts.

Aquest llibre va sorgir amb motiu de La Festa Major de la Mare de Déu del Roser, celebrada el mes d’Octubre de 1997, es va realitzar una exposició que recollia gràfic sobre les Fonts i Masies de Les Fonts.

L’autor i organitzador de l’exposició va ser el Sr. Artur Travesa , a portant la majoria de les fotografies i dades generals.

I durant l’any 1998, va sorgir l’edició d’aquest llibre, per part de l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès, amb la col·laboració de la Caixa d’Estalvis de Terrassa i Cespa.

Es pot gaudir de masies i fonts, algunes d’elles, ja no existeixen.

 

Recull del llibre i adaptació al Text : Ramon Solé

Santuari de la Nostra Senyora de la Cisa de Premia de Dalt

Avui us presento dos articles

El Santuari de la Nostra Senyora de la Cisa esta situat al costat del camí que va de Premià de Dalt a Vilassar de Dalt.

Us passo la seva historia :

  • La seva història és mil·lenària, doncs el terme ja es troba citat en un document de l’any 995.
  • Del mas se’n tenen referències al 1190 i es situa cap al segle XIV la construcció de l’ermita i la casa dels ermitans.
  • El 1543 es construí un temple nou que fou incendiat per les tropes de Felip V l’any 1713.
  • L’actual temple data del segle XVIII.
  • La imatge de la Verge Bruna s’atribueix als segles XIII-XIV.
  • És la patrona de l’Arxiprestat de la Cisa, format per 12 de les parròquies properes al Santuari.
  • La petita imatge de la Mare de Déu de la Cisa, del segle XIV, va ser restaurada després de 1936.

Església d’una sola nau coberta amb una teulada de dues vessants. Ha estat reformada en diverses ocasions.

L’obra major és de maçoneria, i totes les obertures estan realitzades amb carreus de pedra, de la mateixa manera que els angles de l’edifici.

Fotografia : J.Contijoch Generalitat de Catalunya

En el conjunt destaca fonamentalment la façana de tipus barroc, encara que de gran simplicitat: una gran portada allindada amb motllures;

petita fornícula a la part superior amb una imatge de la Mare de Déu; i tres finestres, dues laterals i una rodona al centre.

El tester és típicament barroc.

Els esgrafiats de la façana són de l’any 1925 i dibuixen orles i garlandes.

Us explico la seva Llegenda :

“La llegenda explica que la imatge de la verge fou trobada per una pastora del Mas Cisa quan el bou que pasturava va enfonsar els peus a l’interior d’una petita cova de la que sortia aigua que desprès va ser la font. La imatge va tornar al lloc de la troballa, fet que es va repetir tres vegades, la gent va entendre que es tenia de fer un ermitatge en aquell lloc a prop de la font…”

Com a fruit de la devoció popular que al Maresme suscita aquesta Mare de Déu, se li demana la protecció dels navegants i pescadors del maresme i disposa de nombrosos goigs i pregàries populars.

Us passo l’enllaç del Blog de mn. Josep Maria, on podreu gaudir de diversos “Goigs” que fan referencia al Santuari de la Cisa :

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/06/goigs-i-pregaries-la-mare-de-deu-de-la.html

Nostra Senyora de la Cisa és una església protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé –Arxiu Rasola

L’antiga Masia de Can Puigoriol de Teià

Avui us presento dos articles

L’Antiga masia de Can Puigoriol esta situada en el carrer de Josep Puigoriol, 5-7 de Teià.

Fotografia : Generalitat de Catalunya

La reforma de l’antiga masia fou duta a terme el 1899, data que apareix inscrita a la façana principal, sota el frontó que la corona, formada per un cos central elevat, cobert per una teulada a dues vessants, i dos cossos laterals més baixos, coberts amb una sola vessant. La façana, en canvi, es troba totalment reformada amb un estil neoclàssic. El cos central és coronat per un frontó triangular, que inscriu uns motius vegetals simples i sota del qual hi ha la inscripció “ANY 1899”, i separat dels cossos laterals per dues bandes estriades.

Consta de planta baixa i dos pisos, separats entre ells per una línia de cornises. La planta baixa presenta la porta d’accés i dos finestrals amb els elements estructurals destacats. El primer pis té tres balcons, amb llindes motllurades i resseguides per bordons plans tot al seu voltant. Aquesta estructura es repeteix al segon pis, on s’obren dues finestres laterals de mida mitjana i una finestra central de doble cos, amb un parell de mainells de cantons aixamfranats.

A la banda esquerra de la casa hi ha un cos de dues plantes i teulada plana que condueix a la capella per l’interior d’aquesta. Els angles de la casa estan reforçats per carreus de pedra.

Fotografia : Rosa M. Andres 1984 – Generalitat de Catalunya

Can Puigoriol és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Seu d’Ègara (Terrassa)

Avui us presento dos articles

La Seu d’Ègara. Església de St. Pere.

El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.

Ègara era Seu episcopal des de 450. Al 614 es va celebrar un concili, però ja no en tenim gaires notícies més degut a les diferents invasions i a la pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.

El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.

Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.

St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.

St. Miquel era una figura molt apreciada pels francs, protectora en la mort. Si St. Pere remet als romans, St. Miquel ho fa a la presència dels gots.

Seu d’Ègara. Església de St. Miquel. Santa Maria al fons.

Sta. Maria devia ser l’església baptismal, tot i que hi hagi una pica baptismal actualment a St. Miquel.

L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà  l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].

Seu d’Ègara. Església de Santa Maria.

Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.

El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.

Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.

Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.

Vallparadís, un lloc agradable per passejar. Font natural.

El terme de “Castell de Terrassa” el trobem citat als inicis del segle X en diverses ocasions. Una d’elles és al 920 quan Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. En 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, que era procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona i que era Cabrera[2] (Osona)[3].

Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.

Riera de Mura.

A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].

El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].

Anella verda de Terrassa on trobem zones boscoses i llocs amb petits horts.

Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.

Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.

St. Llorenç de Munt

En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].

Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.

Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa”  que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI,  Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.

La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.

Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de Sant Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altre entrada.

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020

Als meus amics de Terrassa.

Fotografies de Ramon Solé

———————————————————————————————————

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.

[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.

[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.

[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.

[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].

La Torre de Premia de Dalt

Avui us presento dos articles

Aquesta impressionant Torre cilíndrica està situada dins d’una finca particular en el carrer de Joaquim Costa a prop  de Ronda Mistral de Premia de Dalt, molt a prop dels límits amb Vilassar de Mar.

Al voler transmetre quina finalitat tenia, la gent de les rodalies no m’ha pogut orientar, mes aviat desorientar-me…

Algú m’ha dit, que era torre de guaita, altres de defensa i fins i tot, la possibilitat que fora un colomar…

Podem observar sols hi ha obertures o finestres en la part superior de la Torre.

Esta al vell mig d’una urbanització, cosa que fa que no hi hagin restes antigues en la zona.

Si teniu informació al respecta, us agrairia que me la poguéssiu facilitar per donar-ho a conèixer, gràcies.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Poema : Arrels del Delta

Avui us presento dos articles 

Antiga cantera en Montjuïc – Fotografia : Ramon Solé

Mariners de la Mediterrània,

picapedrers de Montjuïc,

estibadors portuaris,

unes passes terra endins.

Soldats de tantes guerres,

fills de mares plorant.

Entre mig del fred i el fang,

unes pedres fan recer.

Pescaires del Delta,

barquers i aiguaders

apuntalant terra ferma

per pastors i masovers.

Vesprada al Delta del Llobregat – Fotografia : Tito Garcia

A la vora del foc, el pagès

arrecerat, sent el vent,

presagi de males riuades,

ja repiquen les campanes.

Campanes de festa i dol,

veus d’ànimes en pena

que demanen un record.

L’ermitana, fila llana,

farà un matalàs

pel seu bressolet,

mentre ja el barri

s’omple d’obrers.

Ermita de Bellvitge – Fotografia : Ramon Solé

Extret del llibre : Amatxus – Historia de un reencuentro. Amalvígia. Dona valenta que lluita.

Autora del Poema : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel –  Any : 2017

Edifici de La Casa de la Vila de Vilassar de Dalt

Avui us presento dos articles

L’Edifici de La Casa de la Vila esta situat en la Plaça de la Vila de Vilassar de Dalt.

La Casa de la Vila, es va construir en l’any 1884 a partir d’un projecte de Josep Oriol Mestres i Esplugues.

És un edifici monumental que destaca per la porxada d’entrada, la balconada i el rellotge situat al coronament de la façana.

És de façana asimètrica, planta baixa, pis i golfes, el cos principal destaca per la porxada de l’entrada, que suporta una balconada amb balustrada, flanquejada per sengles fanals de ferro forjat.

En el coronament, per sobre d’una cornisa amb mènsules, es pot veure un rellotge. Totes les obertures són en arc.

Us passo informació de Vilassar de Dalt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Vilassar_de_Dalt

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé