Castell de Camprodon o Castell de Sant Nicolau de Camprodon

El Castell de Camprodon  està situat en el Puig de les Relíquies de Camprodon .

Us passo la seva historia :

  • En l’any 904, el topònim “Camporotundo” es troba a l’acta de consagració de la primitiva església, dedicada a Sant Pere.
  • El 1196 Pere el Catòlic donà llicència a l’abat Bernat perquè, amb tots els veïns, es traslladés al Puig de les Relíquies (Podium Reliquiarium), on calgué fer algunes obres de defensa davant el perill de la Guerra dels Albigesos.
  • S’iniciava així el castell de Sant Nicolau, nom de la capella que sembla que ocupava aquell cim, on també hi havia, hom diu, un hospital de pelegrins. A la banda de ponent del castell nasqué la Vila de Baix, sector que el castell protegí cenyint-lo amb les muralles.
  • El 1462 el rei Joan facultà uns delegats “per resoldre si convenia a les necessitats de la guerra arreglar la vella fortalesa de Camprodon”.
  • El 1658 va ser escenari de la Batalla de Camprodon.
  • Durant el 1666 s’iniciaren les obres de reconstrucció i ampliació del castell però el 1698 fou volat per ordre del virrei de Catalunya.

La muntanya està ocupada avui dia per alguns horts en els marges amb més pendent i el pla de la Torre del Coll, i cases d’estiueig, com per exemple Can Serra, Can Conde o Can Vincke, en les parts més planeres.

El Castell de Camprodon, originalment de Sant Nicolau, és una antiga fortificació al nucli de Camprodon (Ripollès) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Ajuntament de Camprodon i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Les Fonts de l’eterna joventut en el Món…

En el cas de tindre una Font dins de la Garrotxa o en un altre lloc de Catalunya, si us diguessin que és una Font de l’eterna Joventut, aniríeu a beure-la o a banyar-vos en les seves aigües ?

No és el cas, però, molts cronistes actuals del segle XXI fan referència a possibles llocs del món en els que podria existir una Font de l’eterna joventut.

Si mireu per Internet, en podreu llegir varis d’aquests articles.

Una de les cròniques més antigues és de 1511, quan Juan Ponce de León va demanar explorar l’illa Bimini al rei espanyol, donat que els indígenes parlaven de l’existència d’unes aigües que curaven i a la vegada mantenien a la gent jove. Després d’un llarg viatge només va descobrir una terra a la que li donaria el nom de ”Florida”.

Aquesta historia o llegenda, perdura en el nostres dies en bona part de Florida, donat que són diverses les fonts de Florida que diuen ser la autèntica “Font de l’eterna Joventut”, ben cert que algunes tenen propietats minerals, tot i que d’altres ni això, un exemple es la font de Punta Gorda, amb sulfats naturals i rica en magnesi.

Podríem destacar el “Fountain of Youth National Archaeological Park”, situat a la ciutat de San Agustín en Florida, els visitants se senten atrets per la història i beuen l’aigua de la Font allí existent.

Us passo un interessant article relacionat amb la Font de l’eterna  joventut :

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-bsqueda-de-la-fuente-de-la-juventud-en-la-florida–versiones-cronsticas-0/html/0226f7f6-82b2-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Un dels llocs emblemàtics de Llatinoamèrica és a Mèxic,  la  Laguna de Manialtepec, un llac amb una bellesa excepcional amb unes aigües blaves i transparents, que la gent del país les té en molta consideració envers el benestar corporal i la “eterna joventut”.

A Equador hi ha la Vall de Vilcabamba, lloc espectacular i amb gran vegetació, a la ciutat de Vilcabamba, on una gran deu d’aigua brolla del “cerro Guaranga” que, segons es diu, té moltes propietats curatives i molta gent de tot el país i d’altres països hi va.

La ciutat llegendària de Cusco en Perú, també disposa d’una font considerada com d’eterna joventut.

Coincideix en tots aquest últims llocs que us he indicat, que molta gent te una vivència llarga de molt més de 100 anys, pot ser per les aigües, que són pures i medicinals, combinades  amb una alimentació natural i sana i amb un aire pur que es respira…

Un altre font està en Bahamas. Us passo l’enllaç de l’article: “La fuente de la eterna juventud está en Bahamas”, de La Vanguardia:

https://www.lavanguardia.com/ocio/viajes/20180207/44600867073/fuente-eterna-juventud-bahamas.html

A Etiòpia, que és un dels països més secs del Món, la llegenda diu que havia hagut un riu subterrani de gran cabal d’aigua que sortia a superfície, les tribus anaven a guarir-se dels mals bevent i banyant-se a les seves aigües.

A Xina, són molts els llocs amb aigua curativa i, en algun cas, considerada com a Fonts de l’eterna joventut, tot i que a vegades l’aigua està molt contaminada, produint-se problemes intestinals.

Us passo un vídeo d’una deu d’aigua en Xina, amb propietats curatives on participen uns peixos, es ben curiós :

https://www.youtube.com/watch?v=0DbXVj9t3z8

Aquí a Catalunya i com a la resta d’Europa, els primers en buscar aquestes aigües pels seus assentaments van ser els romans, que van dur a terme les construccions de les primeres “Termes” amb aigües naturals, minerals i calentes, fent autèntics paradisos aprofitant aquestes aigües, tot buscant un benestar físic i de salut.

En segles anteriors, van aparèixer el que coneixem com a “Balnearis”, pel tractament terapèutic i que afavoreix la Salut, davant de malalties concretes, gràcies a la diversitat dels components minerals de les seves aigües.

Com hem dit al principi, no tenim “Fonts de l’eterna Joventut” a Catalunya, no existeixen…!

La indústria de cosmètics actual amb els seus  laboratoris han creat productes per eliminar arrugues, la gent passa pel quiròfan per semblar més jove, però això dura poc temps i no allarga la vida.

Algun dia realment sabrem l’existència d’una Font amb aquestes propietats per a fer-nos joves i immortals…?

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Nota : Les Fotografies no són de cap lloc indicat al text.

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Pont de Santa Magdalena d’Olot

El Pont de Santa Magdalena deu de ser el més antic d’Olot.

Dona al carrer de Santa Magdalena i al carrer de Sant Cristòfol, tot passant per sobre el riu Fluvià.

El pont de Santa Magdalena, era la única connexió en època medieval que tenia Olot amb Girona.

Situat en el nucli antic d’Olot, va ser molt important cara a la industrialització de la ciutat, pel pas dels carruatges amb les mercaderies.

Al Fluvià s’hi van fer rentadors per les dones que baixaven al riu per rentar-hi la roba i rescloses que la ciutat aprofitava pel principi de la industrialització, d’aquests hi havien a les rodalies del Pont de Santa Magdalena i que agafaven el seu mateix nom de la santa.

Resclosa i rentador de Santa Magdalena a principis del segle XX

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Recull de Imatges antigues : Arxiu Rasola

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Casa B. Pinell de Terrassa

La casa B. Pinell està situada en el Raval de Montserrat, 23 amb cantonada  carrer de la Vila Nova de Terrassa .

Us passo la seva historia :

  • Construït el 1916 per l’arquitecte Lluís Muncunill.
  • L’edifici ha estat tradicionalment la seu del PSUC i del sindicat Comissions Obreres,
  • També va allotjar la seu terrassenca d’Iniciativa per Catalunya Verds.
  • Actualment hi ha un Bar – Restaurant.

Consta de planta baixa i dos pisos. La façana principal conté la porta d’entrada i una gran finestra amb arcs rebaixats. El primer pis presenta un balcó amb finestra central; el segon pis és format per un grup de tres finestres iguals.

La planta primera i els dos pisos estan separats per una línia d’imposta que a la façana lateral es veu trencada per una finestra amb un arc rebaixat i dos grups de finestres geminades al tercer pis. Acaba l’edifici una cornisa de ceràmica lleugerament corba.

La Casa B. Pinell, o Casa Josep Badiella, és un edifici del centre de Terrassa, protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Es Banhs de Tredòs de Naut Aran

Com a cada diumenge us presento dos articles

Seguint la ribera d’Aiguamòg a 8 km s’arriba a l’establiment termal d’Es Banhs de Tredòs.

Us passo la seva historia:

  • Els vestigis romans localitzats a la contrada, com ara un bust de la deessa Isis, demostren l’ús d’aquests banys des de les èpoques més antigues.
  • Sota prescripció mèdica hi acudia molta gent, encara que només hi havia un cobert en 1788.
  • Sembla que el primer edifici residencial, d’una sola planta, es va construir un segle més tard en 1885.
  • Es va ampliar posteriorment amb un pis superior en 1904
  • En 1908 es va construir una capella.
  • Es Banhs restaren fora de servei des de l’any 1944 fins a mitjans dels 90, en què es van tornar a obrir al públic.

L’antic edifici està situat a la vorera esquerra de l’esmentat riu, és de planta rectangular i d’un sol pis. Les cambres de bany es troben en els baixos i les habitacions al damunt. A l’interior de l’edifici brollen dues fonts, una a temperatura superior a l’altra. En el pavelló d’hidroteràpia es conserven les banyeres originals.

Foto : Generalitat de Catalunya

El comú de Tredòs es reserva l’ús d’una piscina exterior, d’acord amb un antic costum.

Piscina exterior – Finals de 1990

E Banhs de Tredòs, son d’aigües sulfuroses i sòdiques a 30 °C. El qüestionari Fc. Zamora consigna l’existència de tres fonts medicinals en la ribera d’Aiguamòg i terme de Salardú, dues d’elles a una distància d’una hora i mitja de Tredòs, i la tercera una mica més lluny. La primera font de mitja qualitat i d’olor sulforós, servia per al bany de paralïtics, artrítics i reumàtics, així com per guarir malalties mentals (“intemperia frígida de cerebro”), de la pell, i també de fetge.

Es Banhs de Tredòs és un balneari del municipi de Naut Aran (Vall d’Aran) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Jordi Boix i Pociello – Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Sant Pere de Marfà de Castellcir

Com a cada diumenge us presento dos articles

Sant Pere de Marfà, és situada al costat nord-est de la important masia de Marfà, en el terme de Castellcir, que ahir us vaig fer un article.

Us passo la seva història

  • El nucli original dels segles X-XI ha desaparegut totalment.
  • Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l’acta de consagració de l’església parroquial de Moià de l’any 939.
  • Gaudia de plena autonomia al segle XI.
  • Consta el titular de la seva església des del 985, i
  • Abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l’any 1077.
  • Fou refeta al segle XVIII.
  • Actualment, sense culte, es guarden les seves imatges a l’església parroquial de Moià.

Es tracta d’una petita església d’una sola nau sense absis exempt, amb entrada lateral a la banda de ponent. Estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal.

El portal d’accés presenta una magnífica decoració de pedra. Emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l’arc és feta de garlandes, flors, fulles i angelets. L’absis de la capella és pla. El parament és d’obra emblanquinada.

Entrada recinte

Us passo informació d’aquest lloc i d’una llegenda :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/08/el-secret-de-marf.html

Sant Pere de Marfà està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola

Masia de Marfà de Castellcir

Marfà és una masia i antiga fortificació del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès.

Data 1628 sobre entrada

Us passo dades històriques :

  • A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l’exèrcit català de l’interior, el 1714.
  • Tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d’unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra.
  • El 1847, es va annexionar amb Castellcir.
  • Durant la Guerra del Francès, Marfà fou en més d’una avinentesa refugi dels moianesos que fugin de l’arribada de les tropes napoleòniques; així mateix ho fou durant les Guerres carlines, al llarg del segle XIX.

S’arriba a Marfà per diversos camins :

D’una banda, la pista rural en força bon estat que enllaça per la vall de la Golarda el poble de Monistrol de Calders amb la vila de Moià.

De l’altra, la pista rural que des del Pont de la Fàbrega, al límit dels termes de Moià i Castellterçol, segueix aigües avall el torrent de la Fàbrega, i mena a les Feixes Roges, a llevant de Marfà,

i la casa que centra la Vall de Marfà,  equidista de totes les poblacions, d’uns 5 quilòmetres de cadascuna d’elles.

Us passo un enllaç del Blog de les biblioteques públiques de Terrassa que detallant molt be el recorregut per conèixer la Vall de Marfà, tot passant per la masia de Marfà :

http://blogs.terrassa.cat/biblioteques/2017/03/14/ruta-per-la-vall-de-marfa-salt-de-la-tosca-moli-de-brotons-masia-de-marfa/

Darrera de la masia hi ha l’antiga parròquia de Sant Pere de Marfà.

La Masia Marfà esta rodejada de bonics boscos, val molt la pena fer caminades per aquestes contrades, hi ha nombrosos cartells.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola

Església de Sant Genís de Vilassar de Dalt

L’Església de Sant Genís esta situada en la plaça Major, front l’Ajuntament de Vilassar de Dalt.

Us passo la seva historia :

  • L’església parroquial de Sant Genís de Vilassar és esmentada des del 1118.
  • Fou refeta totalment el 1511a1519 amb estil gòtic tardà.
  • Fou incendiada el 1936 i derruïda el 1941.
  • La nova església es bastí seguint els plans d’Antoni Fisas el 1943.

Edifici religiós, que destaca per la seva marcada tendència al classicisme italianitzant.

La construcció està formada per una nau central i dues laterals, de menys alçada, amb un petit creuer i cimbori de base polièdrica.

Al conjunt sobresurt especialment la façana que té un frontó superior, pilastres adossades amb capitells corintis, nàrtex amb tres arcs de mig punt i columnetes clàssiques, similar a les “loggie” florentines del Renaixement i que tant d’èxit tingueren al noucentisme.

Hi ha també alguns esgrafiats sobre la façana.

Dins l’església ens trobem amb una decoració mural de Fidel Trias. A l’exterior, conserva alguns elements de la construcció anterior, com el portal lateral, del segle XVI.

El portal lateral és l’única part conservada de l’antiga església del segle XIV.

Tallat en pedra. Es manté fidel a l’esquema gòtic, malgrat que no va flanquejat per cap pinacle. Presenta arquivoltes a la part superior, formades a mig punt.

Sobre el floró central hi ha un relleu esculpit d’un àngel. La línia de la imposta està esculpida amb petits relleus. Inicialment el timpà possiblement allotjava algun grup escultòric.

J. Contijoch

És el tipus de portal més freqüent del primer terç del segle XVI, amb motllures als brancals.

L’Església de Sant Genís de Vilassar és una obra amb elements del monumentalisme academicista i del gòtic tardà de Vilassar de Dalt, protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Vilassar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : Les construccions de pedra seca a les terres de Lleida

Dades generals :

Autors : Fèlix Martín i Josep Preixens

SBN: 978-84-9779-315-5

400 pàgines

Tapa dura

213 x 277 mm

Col·lecció: Visió Nº 30

Pagès Editors

Data de publicació: Octubre 2005

Preu: 49,00 € IVA inclòs

Sinopsi :

Les construccions de pedra seca és un llibre amb una màgia especial.

Converteix les senzilles cabanes de volta en monuments de l’arquitectura popular i ens fa veure que constitueix un tresor que hem de preservar entre tots.

La primera part de l’obra és un treball de Fèlix Martín que explica la història, la naturalesa del treball amb la pedra seca.

La segona part conté un inventari d’un miler llarg de cabanes dels pobles de les Garrigues, curosament descrites i fotografiades per Josep Preixens.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

La Mussara, un poble despoblat

A La Mussara  s’arriba per la carretera T-704, es troba a la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, a 990 metres d’altitud, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d’una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona.

S’arUs passo la seva historia :

  • Les primeres referències documentals en són del 1173, quan ja era poblat.
  • La seva església consta una butlla de Celestí III del 1194.
  • El 1533, l’església depèn de la de Vilaplana.
  • La Mussara formà part del comtat de Prades des de la seva creació el 1324.
  • Al segle XVIII, es troben documentats la majoria de masos coneguts, avui tots abandonats, i en destaca l’antic mas del Mestret, citat ja el 1633 o el mas de l’Abelló, el més important, citat des de 1783, a més dels citats abans.
  • El juny de 1872 s’hi reuniren els capitostos carlins de la zona que, no sense molts dubtes, decidiren continuar la guerra. Els carlins, durant el 1873, es van refugiar sovint als seus masos i van instal•lar en una balma el lloc d’acollida dels seus ferits, coneguda encara com a Hospital dels Carlins. Allí morí el guerriller Cercós de les ferides que va rebre a Prades l’octubre de 1873. Segons la tradició, Cercós va ser enterrat a La Mussara sota la caixa d’una vella que havia mort feia poc. Els liberals, que van voler fer un simulacre d’afusellament del guerriller, s’equivocaren de caixa i van fer el llòbrec acte amb la caixa de la vella, que van posar dempeus i, sense obrir-la, van disparar-hi realment.
  • Al segle XIX, La Mussara va tenir una població molt variable, probablement a causa de les guerres carlines.
  • Al llarg del segle XX es va culminar el procés de despoblament: 291 habitants el 1900, 169 el 1920, 94 el 1940 i 12 el 1960. El procés de despoblament era lògic, ja que la majoria del terme municipal tenia pins i alzines, garriga i roquissar, i tenia fama d’àrid, i el nucli de població de pobre.
  • El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de Governació incorporava al terme de Vilaplana el de La Mussara.

El nucli de l’antic poble hi ha vuit edificis, tots en estat ruïnós, dels quals estan una mica ben conservats l’església de Sant Salvador,

sobre tot el campanar de 1859 i, al costat d’aquesta, la casa anomenada Cal Cassoles.

Al lloc anomenat els Cinglallons hi ha set cases més.

Per altra banda, a l’antic terme del poble hi ha set masos aïllats, dels quals destaquen el mas del Pou del Gel, el més conegut,

i el mas del Peiró, on s’ha trobat ceràmica neolítica.

Quan plou, l’aigua queda retinguda al petit embassament natural que hi ha vora el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats “ranes”.

El nucli antic de La Mussara  està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Anna Maria Molinero