Sant Cugat del Racó de Navars o Navàs (Bages)

Setmana dedicada a Navars o Navàs

Sant Cugat del Racó  està situada en la carretera de Navars a Serrateix, km 3,3 trencall mà Esquerra, esta indicat per un cartell.

S’hi accedeix per una desviació de la carretera C-16, l’Eix del Llobregat, que cal prendre immediatament abans d’entrar al nucli de Navars. Cal anar en direcció El Mujal (Navars) i continuar en direcció cap a Sant Cugat del Racó.

Sant Cugat de Salou o del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d’una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi.

Us passo la seva historia:

  • El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya feu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Sta. Mª de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas.
  • Malgrat que en l’alou no consta que tingui cap església, es creu que la tenia, perquè el 938 és esmentada en el precepte que el rei Lluís Ultramarí concedí al monestir de Ripoll.
  • El 1040 el topònim s’havia canviat pel de Sant Cugat de Castelladral.
  • el 1293 s’anomenava com Sant Cugat de l’Alou.
  • El 1689 es coneixia amb el nom de Sant Cugat del Racó.
  • Depengué del monestir de Ripoll fins a la desamortització eclesiàstica en 1835 i passà a dependre de l’autoritat episcopal.
  • Molt aviat adquirí la categoria de parròquia que perdé a l’unir-se a la de Castelladral.

És un petit nucli rural del municipi de Navars que està ubicat als altiplans que hi ha entre les Esglésies i Castelladral. En aquest indret hi va haver un important assentament iberoromà, que s’ubicà al Pla de Sant Pere. Sant Cugat del Racó consta d’un petit nucli on hi trobem l’església del mateix nom i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos com l’Alsina, el Soler, Les Esglésies, Ca l’Estruch, L’Espinalt, La Sala, Cal Mateu, Les Planes, L’Alou, Cal Soldat, Can Passols, La Rectoria, els Cellers, la Casa Nova del Pla i Taurons.

De l’edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l’altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa. L’església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s’alça una cúpula sobre trompes que a l’exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó.

La capçalera, actualment, solament conserva l’absis central i l’absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada.

Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d’estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.

En el punt de dels braços de la creu grega s’alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d’altres esglésies d’aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l’interior, s’eleva una cúpula, que passa del quadrat a l’octògon mitjançant trompes.

Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l’acabament queda una part de l’aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s’alça el campanar d’espadanya de dues obertures.

Sant Cugat del Racó és una església romànica del municipi de Navàs (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Angels Garcia – Carpintero

Castell de Merola de Puig-reig (Berguedà)

Castell de Merola, altrament Torre de Merola, és un antic castell  a tocar de l’església nova de Santa Maria de Merola, prop del camí ral i a la riba dreta de la riera de Merola  del municipi de Puig-reig.

Us passo la seva historia:

  • Merola és documentat com a fortalesa des del 983.
  • El lloc de Merola formava part del terme casteller de castell de Puig-reig en els segles IX i X, i era habitat per pagesos alouers.
  • L’església romànica de Santa Maria de Merola ja és documentada el 1050.
  • Es tenen notícies de la família dels senyors de Merola a partir de mitjan segle XI. La família dels senyors de Merola apareix citada com a vicaris del Castell de Puig-reig i protectors del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle xii augmentà el seu protagonisme; Bernat de Merola, un dels membres més actius, fou amic de Guillem de Berguedà, el trobador, i s’enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic. Es casà amb Berenguera de Joval, amb la qual cosa augmentà considerablement el seu patrimoni amb castells com el d’Olius, Joval i Lavit. Probablement fou Bernat de Merola qui feu construir la torre i la fortalesa. El seu net, Bertran de Merola es va vendre el patrimoni familiar a Pere d’Olvan (1225).
  •  A finals del segle XIII els dominis del castell van passar als senyors de Berga. Posteriorment, totes les possessions dels senyors de Berga, juntament amb el comtat del Pallars, van esdevenir, per adquisició, possessions del rei.
  • El 1363, la reina Elionor, muller de Pere II, va vendre al mercader Pere Fresc de Berga el castell de Merola, juntament amb altres possessions i esglésies.

Actualment només es conserva la paret de tramuntana de la torre d’homenatge, coneguda popularment amb el nom de la torre dels Moros. Es tracta d’una torre esberlada acabada amb merlets.

Té una alçada de 4,95 m i el mur té 1,20 m de gruix. La construcció és de planta rectangular, gairebé quadrada, formada per tres pisos d’alçada, els dos primers coberts amb volta i el superior amb fusta.

La torre era coronada amb merlets i s’hi accedia mitjançant dues portes, probablement d’arc de mig punt adovellat. L’aparell força regular i col·locat a filades denota una obra del segle XII.

Bona part de l’aparell de la torre i de la fortificació foren aprofitats als segles posteriors per bastir les masies del terme de Merola.

El juliol de 2019 es van presentar els treballs de restauració de la torre que va portar a terme l’ajuntament de Puig-reig amb el finançament de la Diputació de Barcelona.

Rosa Serra Rotés – 1982 / Generalitat de Catalunya

La restauració va consistir en la consolidació de l’única paret de la torre que queda dempeus, ja que la seva integritat estava en perill, i una estructura de fusta adjacent que ofereix una simulació de les dimensions originals i alhora permet que el visitant pugui pujar fins a dalt, on un mirador ofereix les vistes que tenia en la seva funció de torre de guaita.

L’escala interior d’aquesta estructura de fusta té tres plataformes corresponent als tres pisos que tenia la torre. També s’han restaurat els merlets gòtics, únics a Catalunya.

Rosa Serra Rotés – 1982 / Generalitat de Catalunya

Basant-se en el registre material de què es disposa i en les excavacions realitzades, es calcula que l’estructura va construir-se com a torre de defensa del castell de Merola entre el segle XIII i XIV per controlar el camí ral que comunicava les valls del Llobregat amb les del Cardener.

També es contempla que la torre quedés parcialment destruïda pels terratrèmols que van afectar Catalunya el segle XV.

Castell de Merola o Torre de Merola, és un antic castell del municipi de Puig-reig (Berguedà) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre del Bisbe de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat)

La Torre del Bisbe està localitzat en l’àrea protegida del Parc natural de Collserola en Sant Feliu de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • No s’ha trobat documentació antiga de la Torre del Bisbe.
  • Tanmateix, és possible que, tant per la proximitat amb la Torre de Santa Margarida, emplaçament primitiu del monestir de Santa Maria de Valldonzella, com per la font que hi ha sota la casa, aquesta tingui uns precedents més antics.
  • Informacions recents assenyalen que a inicis del segle XIII va pertànyer al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.    
Montserrat Pagès Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

La masia, que ha sofert moltes transformacions al llarg dels segles, està formada per dos cossos principals de dimensions desiguals, adossats i coberts amb teulada a doble vessant.

El cos més estret té una galeria superior.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El més ample una porta adovellada.

Sota la casa, dins d’una arcada d’obra, hi ha la seva font.

La Torre del Bisbe és una obra de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Església de Sant Esteve de Vilarasa o Vila – rasa de Talamanca (Bages)

L’església de Sant Esteve de Vilarasa està situada davant del mas Vilarasa o Vila –rasa de Talamanca.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Talamanca i anteriorment dins el de Nèspola, en un lloc conegut com a Vilarasa.
  • El lloc de Vilarasa ja apareix documentat al 960 com a Vila Rara situada al terme de Valle Nespola.
  • El primer document que parla de l’església és del 1017 i l’ubica al costat del riu Telario, que és l’actual riera de Talamanca o de Sant Esteve.
  • El 1030 l’església es documenta com a Sant Esteve de Vilarasa.
  • El 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca.
  • La seva funció degué ser sempre la de sufragània de l’Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685.
  • El 1636, data que apareix al portal, l’església fou profundament remodelada.
  • La capella fou víctima de la Guerra Civil Espanyola el 1936 quan foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda.
  • Darrerament, l’any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals.
  • Actualment l’edifici no té culte habitual.
Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya

És una petita capella situada dins de Masia de Sant Esteve de Vilarasa. Consta d’una petita nau única de forma rectangular i de capçalera carrada. El portal és adovellat; les dovelles són bastant grans i en una d’elles hi ha la data de 1636, any en què fou profundament modificada.

El campanar és d’espadanya doble per a dues campanes, i s’hi puja per unes escales de pedra, situades en un lateral.

Adossats a la nau hi ha uns engrandiments que serveixen de capelles laterals. Donen solidesa a l’edifici uns contraforts situats a l’exterior de la capçalera, els laterals i en la part frontal. L’aparell és recobert amb arrebossat.

L’Església de Sant Esteve de Vilarasa és una església del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu del Ros de Castelltallat de Sant Mateu de Bages (Bages)

La Creu del Ros està a prop de la Casanova,  per arribar-hi des de la carretera BV-3003 cal continuar per subsegüent pista on esta aquesta creu, abans d’arribar a Castelltallat.

Historia:

  • El fet que s’observin dos tipus de pedra sembla indicar que la base de la creu és més antiga que la resta.
  • Això és el que es desprèn també de la inscripció de la creu, que hauria estat reconstruïda l’any 1950.

Creu de terme emplaçada prop del nucli de Castelltallat, al costat de la Casanova. Aquest indret era un punt de confluència on hi havia un encreuament de camins: el que transcorria transversalment per la carena de la serra de Castelltallat i un altre en direcció nord-sud. La creu consta d’una base de planta quadrada amb dos graons i un pedestal octogonal.

El fust és de secció octogonal, amb un capitell decorat amb vuit fletxes o llances que assenyalen en direcció amunt. A la part superior hi ha la creu de pedra, amb les puntes trilobul·lades i decorada amb relleus. A la cara sud (on hi ha l’església parroquial) té un relleu de Sant Miquel amb l’espasa alçada i dominant el diable als seus peus. A la cara nord hi ha la figura de la Verge. La figura de Sant Miquel fa al·lusió a l’advocació de l’església parroquial de Castelltallat, dedicada a l’arcàngel.

A l’octàgon del pedestal hi ha diverses inscripcions: RE / CONS TRUI / DA [PN?] / L’ANY / SANT / DE / MCML

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Capella de Santa Maria de la Llinda / Capella de Santa Margarida d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès)

La Capella de Santa Maria de la Llinda està situada a Sant Sebastià dels Gorgs per un camí que porta a la finca de la Llinda, del municipi d’Avinyonet del Penedès.

Historia:

  • Pels detalls visibles es pot admetre que l’església de Santa Maria de la Llinda era un edifici concebut amb un pla molt ambiciós, dins la segona meitat del segle XI.
  • La tipologia, arcaïtzant, és similar a la que s’aplicà a l’església del monestir de Santa Cecília de Montserrat, on tant podem parlar d’uns braços de transepte molt profunds com de naus laterals més curtes que la central, però en tot cas a la Llinda es fa imprescindible un procés d’exploració científica per a poder aclarir els seus interrogants i la tipologia exacta (ADELL, 1992b).
  • L’església consta d’una nau amb edificació al damunt. Té volta de canó, absis amb arquacions i bandes llombardes als murs. En el mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada i una porta refeta d’estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N, en una nau dedicada a trull hi ha l’arrencada d’un arc toral, d’una nau i l’absis, tot de grans proporcions, el que fa deduir que l’edifici actual sigui una capella lateral de l’antic edifici.
  • La capella, sota una altra denominació (de santa Margarida), apareix esmentada per primera vegada el 979 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001), (LLORACH SANTÍS, 1992) en una donació que féu Sunifred d’una torre, unes cases i d’altres propietats que posseïa al terme d’Olèrdola.
  • Una de les afrontacions dels alous cedits correspon al gual de Santa Margarida. Segons es desprèn d’un document de Sant Sebastià dels Gorgs, l’any 1024 s’hi feien obres.
  • No tornem a tenir notícies de l’església fins el 1153. Aquell any, dins la capella de Santa Margarida i sota l’acolliment del prevere Berenguer Arnau, Pere Berenguer i uns altres homes convingueren cercar una concòrdia entre l’abat Ramon de Sant Cugat del Vallès i Ramon Mira, que pledejaven per la titularitat d’unes terres de Masquefa.
  •  Al final de l’edat mitjana la capella passà per força vicissituds, com ho demostra una visita pastoral feta el 1508. Santa Margarida necessitava en aquell moment una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d’ornament. Més tard, per causes desconegudes es va perdre el record de la santa titular i l’església agafà el nom pel qual ara es coneix Hi ha també una cèdula conforme un avantpassat propietari de la masia (Jaume Almirall i Miró) havia estat familiar del Sant Ofici.
  • L’any 1898 va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda. Es va fer una missa de campanya.
  • Durant el segle XX va patir les escomeses devastadores de la guerra de 1936, de manera que l’església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri.

L’actual capella de Santa Maria de la Llinda és el braç sud del transepte d’una església molt més important, de la qual només es conserva, a més de la capella, part dels murs de llevant, ponent i sud de la nau central. No hi ha elements visibles del braç nord del transepte, que sembla lògic que existís, simètric al braç conservat al costat sud (ADELL, 1992b).

 La capella actual és coberta amb voltes de canó, reforçades per un arc toral, de perfil de quart de cercle al sector de ponent i de mig punt a un nivell molt més alt, en el tram de llevant que és rematat per un absis semicircular, precedit d’un curt arc presbiterial, actualment paredat, que com l’arc toral arrenca d’unes grosses impostes.

En el mur sud s’obre una finestra de doble esqueixada, i en el mur de ponent hi ha dues estretes finestres d’una sola esqueixada, molt juntes.

La porta, realitzada amb la reforma de l’edifici, és situada al mur sud. El sector de llevant de la nau ha estat sobrealçat desproporcionadament, i els arrebossats actuals que cobreixen tots els paraments no permeten escatir fins a quin punt les estructures actuals corresponen a l’obra original o a processos de reforma; tampoc permeten veure quina relació tenia aquest cos d’edifici amb la nau central, relació que en el seu estat actual resulta molt complexa per la manca d’evidències dels passos de comunicació.

La façana de l’absis presenta una decoració formada per un fris d’arquacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes, i és l’única part de l’edifici junt amb el costat sud-est on és visible el parament, format per carreus ben tallats i polits, disposats molt ordenadament.

Mapes de Patrimoni  Cultural . Diba.

Pel que es pot veure de la nau central, saben que era rematada per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral, del qual es conserva el brancal sud; i que la porta és situada en la façana sud, ran del mur de ponent del braç del transsepte (ADELL, 1992b).

Recull de dades: Mapes de Patrimoni  Cultural . Diba.

Autor de la fitxa: J.M. Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Creu de Fonollosa de Fonollosa (Bages)

Santa Creu de Fonollosa està en la Pl. Església de Fonollosa.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Santa Creu de Fonollosa és situada dins l’antic terme casteller de Castelltallat, al lloc de Fonollosa i avui és l’església parroquial.
  • El lloc de Fonollosa apareix esmentat l’any 955 (Funiliosa)
  • I l’església el 1081.
  • Abans del 1154 era ja parròquia.
  • L’actual edifici no conserva res de la construcció Romànica i és obra del s. XVI.
  • A la llinda d’entrada hi ha la data 2000.

És un edifici religiós, una església d’una sola nau, coberta a dos vessants i amb el presbiteri quadrat a llevant. Aquest és un cos de planta rectangular sense cap obertura a l’exterior.

El campanar de planta quadrada és adossat als peus de l’església i és cobert amb una teula de quatre vessants. Dos nivells amb obertures apuntades sostenen les campanes i l’últim (el més nou) el rellotge.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

A ponent la façana original és totalment perduda car s’hi va afegir un cos rectangular que forma part de la veïna rectoria. L’església és envoltada de construccions (ajuntament, masia, habitatges) i forma una petita plaça.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La Santa Creu de Fonollosa és l’església parroquial de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies :Mª Àngels Garcia – Carpintero

Creu de terme d’Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès)

La Creu de terme està situada en la Plaça de la Creu d’Olesa de Bonesvalls.

Historia:

  • És la única creu de terme que hi ha al municipi d’Olesa de Bonesvalls, situada a la plaça de la Creu, a l’entrada del nucli antic i davant de la masia can Tutusaus.
  • Anteriorment ja hi havia una creu en aquest indret posada en aquest lloc el segle XIX procedent del Pla de la Creu, lloc proper a l’Hospital, al peu del camí Ral a Begues.
  • Amb posterioritat aquesta creu va caure accidentalment i la que podem veure actualment és nova, feta al 1890 per ordre de Mn. Josep Pascual que feu esculpir una nova, i tan sols conserva part de la base de l’antiga creu, base que es troba sota la nova pavimentació de la plaça.
  • La creu anterior era la que es trobava al Pla de la Creu i que sembla que va ser derrocada a trets durant la guerra de la Independència (1808-1812) i la van traslladar al poble. Mn. Pascual deia que guardava alguns trossos d’aquesta antiga creu del Pla de la Creu. Probablement era una de les creus que en temps de Mn. Mísser es trobava a la rectoria.
  • Durant la Guerra Civil la creu fou molt malmesa i posteriorment es va reconstruir i es va posar de nou al mateix lloc en acabar aquesta.
  • La primera creu fou probablement una creu feta a finals del segle XVI, de la que es conserva part en una propietat particular, al peu del camí de la Pedrosa.

Creu de base circular amb suport octogonal i columna octogonal que aguanta una creu de pedra orientada de nord a sud i que té gravada una ma al costat sud i una creu al nord. És situada en mig d’un jardí i al seu costat hi ha un xiprer.

Observacions:

Diu la llegenda popular que la mà esculpida a les creus es relaciona amb la bufetada del comte de Cervelló a l’arquebisbe Berenguer de la Vila de Muls, que després acabà assassinat. Aquesta explicació va ser interpretada per Mn. Pascual, capellà d’Olesa de 1880 a 1921. La mà també és un element que trobem sovint en la iconografia cristiana en diferents èpoques històriques, interpretada com la mà de Déu, la dreta del Pare. Hi ha un nombre important de creus al peu del camí Ral, totes amb els mateixos símbols, una ma a un costat i una creu a l’altre. Hi havia les creus de Ràfols dels Caus, Pla de la Mireta a les Cabòries, la de la Granada, a Olesa la del Pla de la Creu. Des del lloc on estaven posades es beneïa el terme i s’implorava al cel.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Cortés Elía, Mª del Agua

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Tornamira d’Oristà (Osona)

El Castell de Tornamira és situat en el punt més elevat d’un turó ubicat al sud-est del nucli de la Torre d’Oristà, just a l’oest de la riera Gavarresa en el meandre que envolta Puigciutat.

És un edifici rural que es convertí en masia en perdre el sentit defensiu.

Us passo la seva historia:

  • Aquest castell termenat defensava una part del terme del castell d’Oristà al qual substituí quan aquest es desmembrà en els castells d’Olost, Tornamira, el Toneu i Cirera.
  • Les primeres notícies del castell d’Oristà es remunten al 908 i se segueix documentant durant els segles X i XI.
  • Tornamira surt esmentat per primera vegada en el testament del senescal Ramon de Montcada, redactat el 17 de novembre del 1120; el llegava al seu fill Ot de Montcada.
  • De l’any 1136, hi ha un document pel qual Guillem Ramón, senescal, el seu germà Ot i la muller d’aquell, Beatriu, recuperaven el castell de Bernat Ermengol de Freixanet, que el tenia per la seva difunta muller, Ermessenda. Un cop recuperat, fou encomanat, en règim feudatari, a Miró de Lluçà.
  • EL 27 d’abril de 1190, Guillem Ramon de Montcada encomanava a Pere de Lluçà, al seu fill Bernat Guillem i a la seva posteritat, a més del castell de Vic i alguns masos, el castell de Tornamira, amb la convinença que els Lluçà tornarien als Montcada la potestat del castell quan els hi demanessin.
  • El domini eminent del castell degué ser dels comtes de Barcelona, que el posseïen pel castell d’Oristà. Es dedueix que els feudataris comtals eren la família Montcada que anirà apareixent com a senyor principal.
  • L’herència dels Montcada el 1309, pel testament de Guillema de Montcada, passà, als comtes de Foix i vescomtes de Castellbó.
  • L’any 1350, en casar-se Margarida de Foix amb Bernat III de Cabrera aportà com a dot diversos béns i castells, entre els quals el de Tornamira.
  • Molt aviat, però, el 1386, la senyoria del castell fou assumida, ja de manera definitiva, pel rei Pere el Cerimoniós que se’l vengué al castlà Ramon de Peguera, senyor d’Olost, abans de posseir-lo.
  • L’any 1397, la ciutat de Vic aconseguí redimir-lo i lliurar-lo a la reina Maria com a lloctinent del rei Martí l’Humà, que l’uní al regne i a la ciutat de Vic amb els senyors només com a castlans. El castell de Tornamira finí les vicissituds jurisdiccionals i restà com a lloc reialenc.
  • A la guerra civil catalana, entre la Generalitat i el rei Joan II, el castell encara tenia la funció de fortalesa, però el 1666 ja es documenta com a mas de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà.

Dalt d’una lleugera elevació en el terreny, l’edifici presenta una planta complexa fruit de l’adequació al terreny i als diversos usos que ha tingut l’edifici: defensiu i mas.

Del primitiu edifici romànic sols es conserva una sala rectangular i una torre de planta circular, escapçada a nivell de teulada i completament voltada d’edificacions annexes; només és visible interiorment. La sala, annexa a la torre pel SO, és coberta amb volta de canó i la porta actual no és l’originària, que es troba sota l’escala d’accés al primer pis, és petita i resolta amb un arc de mig punt, adovellada.

La torre és de planta circular, d’un diàmetre exterior d’uns 6,50 m i un diàmetre interior al pla de terra d’uns 2,20 m, i a la planta primera d’uns 3,10 m. El mur, al pla de terra té 2,20 m de gruix. L’alçària actual és d’uns 8-9 m, segons els indrets. El sostre de separació de la base i el primer pis és de bigues i enllatat de fusta.

No hi ha restes de pisos més alts, tot i que, per la gran base, l’hi corresponia una alçària més gran.

La torre és aparellada amb blocs de pedres de mides mitjanes, col·locats arbitràriament i units amb morter de pedra i calç, de bona qualitat. No s’hi veu cap finestra ni espitllera. Pel que fa a la datació, la torre respon a una obra de començament del segle XI.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mas Verdaguer d’Avinyó (Bages)

Mas Verdaguer  està situada en la Pl. Major, 27 d’ Avinyó.

Us passo la seva historia:

  • La masia de Cal Verdaguer, situada molt a prop de l’església parroquial de Sant Joan d’Avinyó, és una de les cases més interessants del terme municipal.
  • La masia és documentada ja al segle XVI car en el fogatge de l’any 1553 hi són referenciats “Jaume Verdaguer, Benent Verdaguer i en Miquel en casa d’en Barraquer” com a homes de la parròquia i terme d’Avinyó. Cal pensar en la casa i en fills de la mateixa que habitaren altres masos dins el terme.
  • La gran obra de la masia correspon molt probablement al segle XVII; la llinda de la porta de la façana de tramuntana porta la data de 1610 al mig del nom del propietari “Joan Verdaguer 1610 “.
  • L’any 1775 fou construïda la nova façana de migdia amb la galeria porxada i la decoració d’esgrafiats per Pau Verdaguer.

És una masia de planta rectangular amb la façana principal orientada a llevant i tancada per un clos que al sector de tramuntana, per una gran porta de mig punt adovellada, comunica amb la plaça de l’església d’Avinyó.

Aquesta façana de tramuntana presenta uns balcons, mentre que la façana de migdia s’obre en una gran galeria amb tres nivells ben proporcionats d’obertures d’arc de mig punt; aquesta façana de migdia.

La principal presenten restes d’esgrafiats a les parts superiors i durant els anys 80 del segle XX es va fer la reconstrucció dels esgrafiats de la façana de les galeries tal com eren originàriament.

Recuperant un rellotge de sol que signa que els esgrafiats foren fets el 1722.

A ponent fou construït un terrat a nivell de primer pis, on destaca un pou.

El Mas Verdaguer és una masia del municipi d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero