Bar del Pi de Barcelona

El Bar del Pi esta ubicat en la Plaça de Sant Josep Oriol, 1, de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Anteriorment havia estat una Casa de Postes.
  • El bar es va fundar el 1927 per la família Martí Pujol.
  • El 23 de juliol del 1936 s’hi va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Establiment situat a un dels locals centrals de planta baixa que afronta a la plaça Sant Josep Oriol en un edifici de finals del segle XVIII i amb façana també a la plaça del Pi. Té una sola obertura i entrada situada a l’eix vertical dels balcons en una façana aixamfranada.

L’entrada al local, d’estil modernista, presenta una estructura de fusta aplacada a la façana i que se situa, al nivell de la llinda en forma de calaix, un calaix que conté el cartell de l’establiment amb un vidre esgrafiat. Emmarcant l’obertura, els plafons de fusta tallada, a banda i banda, contenen una pintura que representa un pi.

Pel que fa a l’interior, es conserva un ampoller d’estil modernista de fusta fosca decorada amb miralls situat darrere la barra. Aquesta és de marbre i fusta amb el reposa peus de tub de metall. El bar, de petites dimensions, també té un altell amb estructura de fusta al qual s’hi accedeix per una escala amb barana de barrots tornejats. El paviment està format per mosaic bicolor escacat.

El Bar del Pi és un edifici de Barcelona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades  : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies  : Ramon Solé

Església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat

L’Església de Santa Eulàlia de Mèrida, està situada en la Plaça de l’Ajuntament, 28 de l’Hospitalet de Llobregat.

Antiga esglésiade de Santa Eulàlia de Mèrida

Us passo la seva historia :

  • L’antiga Església de Santa Eulàlia de Mèrida, va ser construïda durant el 1579.
  • Durant la guerra civil, en l’any 1937 es va enderrocar el temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, i les “deu cases iguals”, en el lloc que actualment ocupa la plaça de l’Ajuntament.
  • El 1939 es va encarregar a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer la construcció d’un nou temple que estaria sota la mateixa advocació.
  • La primera pedra es va col•locar el 16 de juliol de 1939.
  • El 19 de març de 1942 s’inaugurà la primera meitat.
  • El 20 de juny de 1943 es beneí el campanar .
  • L’obra s’acabà el 26 d’octubre de 1947.

Santa Eulàlia de Mèrida, és una església de tres naus de tipus basilical, amb absis central semicircular i un de lateral poligonal al costat esquerre.

L’estil és monumental, amb estructures i formes neoromàniques i classicitzants, fora d’època.

Té un porxo de tres arcs de mig punt davant la façana; a l’interior hi ha tres mosaics al sostre: el “Jhesus”, l’escut de l’Hospitalet i una al·lusió al pelegrinatge al sepulcre de Santa Eulàlia. A l’interior hi ha vitralls, pintures i escultures.

A l’esquerra s’aixeca el campanar, de planta quadrada i format per tres cossos en degradació de dimensions.

El primer cos està recorregut per unes bandes, a continuació hi ha un rellotge i, a la part superior, hi ha tres finestres d’arc de mig punt separades per columnes; en el segon cos hi ha altres tres finestres i l’últim cos, de forma vuitavada, té una finestra rectangular a cada cara. El campanar està coronat per un penell de ferro en forma d’àngel. El parament és de maó vist

.

No hi ha que confondre amb la Basílica martirial de Santa Eulalia de Mèrida és un edifici religiós a la ciutat de Mèrida, i que us passo l’enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Bas%C3%ADlica_de_Santa_Eul%C3%A0lia

Santa Eulàlia de Mèrida és una església parroquial a l’Hospitalet de Llobregat  protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Recordatori de les Inundacions del setembre de 1971 a Martorell

El dia 20 de setembre de 1971 es van produir importants pluges que van afectar a la pràctica totalitat de Catalunya i part de l’Aragó.

Les precipitacions més intenses van correspondre a Girona (Figueres, 223mm) i Barcelona (Esparraguera, 308mm).

L’episodi va durar fins al dia 23, totalitzant-se un màxim de 400,5 mm al Vallès.

Aiguabarreig riu Llobregat amb el riu Anoia

Es va desbordar el riu Llobregat, amb un cabal estimat de 3080m3/s, és a dir, deu metres per sobre del seu cabal normal.

La pluja va ser bàsicament en forma de ruixats i tempestes amb fortes descàrregues elèctriques. El riu Llobregat va causar moltes destrosses al seu pas i alguns morts.

Recordatoride les inundacions del dia 20 de setembre de 1971 a Martorell

Per a mes dades podeu consultar a :

https://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13893.pdf

Anys mes tard a Martorell, es va col·locar a la llera dreta del riu Llobregat, prop del Pont del Diable, un gran mural pel recordatori del salvament de molta gent atrapada a causa de les inundacions del dia 20 de setembre de 1971.

Recordatori de les inundacions del dia 20 de setembre de 1971 a Martorell

 

Recull de dades : Varis

Fotografies de 1971 : Diari L’ Informador del 23 de setembre de 2011

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Garriga de Cànoves i Samalús

Can Garriga està situat en la Plaça Sant Muç nº2, al costat de l’església al centre  del nucli de Cànoves, al municipi de Cànoves i Samalús.

No tenim dades històriques, però sobre la porta principal d’entrada, hi ha la data, 1890.

Com a restaurant , Can Garriga va obrir les seves portes en l’any 1939.

Actualment, ofereix una cuina tradicional excel·lent  i a bon preu, la gent queda molt contenta en aquesta nova etapa que fa mes d’un any va reobrir el restaurant de nou.

Us passo un enllaç per conèixer mes dades :

https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g1526061-d2074195-Reviews-Restaurant_Can_Garriga-Canoves_i_Samalus_Catalonia.html

Can Garriga ha sigut reformat a la llarg de la seva historia varies vegades.

 

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de Santa Fe de Besalú

La Capella de Santa Fe de Besalú és coneguda des d’època moderna sota l’advocació de Sant Jaume. És situada davant l’església de l’antic Monestir de Sant Pere, a l’indret anomenat Prat de Sant Pere on, fins al començament del segle XIX, hi hagué un antic cementiri monacal del qual era capella del Monestir.

Us passo la seva història :

  • La primera notícia documental apareix en la delimitació de drets a Besalú acordada, l’any 1126, per Bernat, abat de Sant Pere, i Albert, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú on s’afirma que la jurisdicció del primer s’estenia des de l’església de Santa Fe fins al riu Fluvià.
  • Durant casi cents anys, hi ha poques dades sobre l’església de Santa Fe.
  • L’any 1235, en el testament del clergue de Sant Martí de Capellada apareix «Sancta Fide».
  • En la venda d’una casa feta el 1524 per Isabel Oliver a Elionor Català s’esmenta l’església de Santa Fe com a afrontació.
  • L’any 1835, a causa del decret de desamortització, Santa Fe fou tancada al culte i esdevingué propietat de l’estat, que la vengué, juntament amb el monestir i els horts del claustre de Sant Pere a J. Bover per 3.771 duros el 1849.
  • A partir d’aquest moment passà per diversos propietaris, entre ells la Germandat de Pagesos i fou utilitzada com a magatzem.
  • Després de la guerra civil fou adquirida per la família Solà-Morales.
  • En l’actualitat curiosament, és un restaurant.

L’estructura original ha estat molt alterada per la supressió d’un probable absis de la façana de llevant, situat a l’indret on actualment s’obre la porta. L’edifici, de reduïdes dimensions, consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i teulada de dues aigües.

A la façana sud s’obre una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt prop del lloc on sembla que s’obria la porta original, ara cegada, i que conserva encara el ràfec de pedra original.

L’aparell, en les parts visibles, i és de petits carreus no gaire escairats amb una talla més acurada en elements singulars com la finestra que, d’altra banda, sembla modificada com ho ha estat tot el conjunt. Amb certes reserves, se li atribueix una filiació corresponent a les formes senzilles de l’arquitectura del segle XII.

Santa Fe de Besalú és una antiga capella de Besalú declarada bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Estafeta de Correus de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga Estafeta de Correus esta ubicada en la Plaça del Repartidor, 2  amb cantonada el carrer del Centre, 2 de L’Hospitalet de Llobregat.

Va ser la primera estafeta de correus de la ciutat,  l’edifici de Correus i Telègrafs va ser realitzat per Ramon Puig Gairalt , inaugurat el 23 d’octubre de 1927.

És un edifici de dues plantes que fa cantonada a la plaça del Repartidor. Aquesta circumstància determina l’estructura de l’edifici, organitzada als dos costats d’un angle de 90° on sobresurt un cos de forma mig hexagonal on s’obre la porta d’entrada. A la planta baixa d’aquest cos hi ha un porxo sostingut per dos pilars que aguanten un entaulament llis, al primer pis s’obren finestres quadrangulars i està rematat per una obertura circular; aquest cos està coronat per una estructura de ferro forjat de forma cònica.

Les dues façanes que hi ha a banda i banda tenen característiques similars. A la planta baixa s’obren finestres d’arc de mig punt i una cornisa recorre les façanes horitzontalment a mitjana alçada. Al primer pis hi ha finestres quadrangulars i per sobre una fris amb petites obertures circulars.

Adossada a la façana hi havia una bústia de ferro en forma de cap de lleó amb la boca oberta. Estava envoltada per una sanefa el·líptica amb motius vegetals, amb les paraules “CORREOS-ESPAÑA” i l’escut del Estado español d’aquella època….

Fotografia de PERSEU

Actualment l’edifici, una vegada restaurat és una Escola Restaurant, que es diu Tragaluz – El Llindar.

L’antiga Estafeta de Correus de l’Hospitalet de Llobregat és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografies  antigues : Arxiu municipal de l’Hospitalet de Llobregat

 

Com era fa cent anys en rere, Els Hostalets d’en Bas ?

El poble dels Hostalets es troba a l’esquerra del riu Fluvià, aigua amunt del poble de Sant Esteve d’en Bas, antic cap del municipi al qual pertanyia.

Us passo la seva historia :

  • La plana d’en Bas, situada al S. de la comarca de la Garrotxa, era el nucli central de les terres patrimonials dels vescomtes de Bas.
  • El nucli dels Hostalets d’en Bas va sorgir el segle XVIII entorn de l’antic camí de Vic a Olot pel Collsacabra.
  • Si ens fitxem, a moltes llindes de les cases es repeteixen dates del segle XVIII (1716, 1719, 1727, 1735), tot i que n’hi ha d’anteriors (1660).
  • La restauració soferta pels Hostalets d’en Bas d’ençà de la declaració com a Conjunt Històrico-Artístic ha restat autenticitat a la seva fesomia agrària i pagesa.

Dels seus orígens resta l’antic hostal de Can Llonga.

La disposició dels dos carrers que formen el poble, son el carrer de Vic i el carrer de Teixeda,

que conflueixen a l’església de Santa Maria, respon a la funció inicial que tingué com a lloc d’hostalatge nascut a la vora d’un camí.

Les seves cases son de planta baixa, un o dos pisos i golfes, presenten una tipologia molt unitària, amb la teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana i un ràfec de força volada, que protegeix les balconades de fusta característiques.

El material de construcció predominant és la pedra tot just desbastada en els murs, i ben escairada i buixardada en els muntants i les llindes, tot i que aquestes poden ser també de fusta.

Antigament casi tot el poble es dedicava a l’agricultura i a feines del bosc.

Com podem veure en la majoria de les imatges, el carrer de Teixeda, va ser el mes fotografiat antigament,

 

donat que era el carrer mes representatiu del poble, i de fet encara avui en dia ho és.

Els Hostalets d’en Bas és un poble del municipi de la Vall d’en Bas (la Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Els Hostalets d’en Bas

Adaptació al Text  i recull de Imatges antigues : Ramon Solé

Vil-la Elena i Vil-la José de Sant Joan Despí

Vil-la Elena, està ubicada en el Passeg Canalies, 12 de Sant Joan Despí.

Com la veïna Vil-la José,  la casa és coneguda també amb el nom de Casa Anzizu pel promotor de l’obra Josep Maria Anzizu i Morell, domiciliat al carrer Balmes núm. 16, pral. de Barcelona en el moment en què se sol•licità la llicència municipal d’obres (7/6/1911).

És una torre de planta rectangular fent mitgera a la número 10 del passeig i del mateix arquitecte. Està voltada en el seu extrem lliure per un jardí amb tanca feta d’obra, amb pedra i trencadís, i reixa a la part superior. Destaca l’acabament de l’edifici totalment lliure de composició.

D’una banda hi ha un petit terrat cobert per un embigat de fusta i suportat per quatre columnes verticals i completament lliures que el prolonguen per damunt de la coberta, de pedra i trencadís i a l’altre costat hi ha una petita edificació a manera de golfes. Segueix la coberta amb un altre terrat completament obert.

Les finestres no presenten un estil determinat sinó que cada una en té un de propi. Hi ha treballs de pedra i rajola per tot arreu, ja sigui en forma de rajoles senceres o de trencadís.Les influències islàmiques hi són presents, com en el mocàrab de l’angle lliure.

Vil-la Elena és una casa de Sant Joan Despí inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Vil-la José està ubicada en el Passeig Canalies, 10 de Sant Joan Despí.

Com la veïna Vil-la Elena, la casa és coneguda també amb el nom de Casa Anzizu pel promotor de l’obra Josep Mª Anzizu i Morell, domiciliat a Barcelona al carrer de Balmes número 16. Sol-licita la llicència municipal d’obres l’11-11-1909.

Remat del terrat a la cantonada, amb els elements verticals típics de l’arquitecte i d’altura desigual.

És una torre de planta quadrada fent de mitgera amb la número 12 del mateix passeig i del mateix arquitecte. Està voltada en la resta per un jardí tancat amb una tanca d’obra d’un metre aproximadament, decorada amb trencadís i pedra i al damunt una reixa, en la qual s’instal·len els elements verticals presents en tota l’obra de Mas.

Així la casa també té un sentit vertical que en el seu acabament (terrat) està rematada per elements semblants, tots ells d’alçada desigual. Té influències islàmiques a les finestres. Tota la part inferior de la façana és també decorada amb trencadís i destaca el fort desnivell aconseguit en l’angle lliure de l’edifici, tot seguint el desnivell del vial.

Vil-la José és una casa de Sant Joan Despí inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El conjunt d’ambdues cases també és conegut com a Cases Auriga.

 

 

Recull de dades : Viquipoèdia, Ajuntament de Sant Joan Despí

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu d’en Llevallol de Sant Just Desvern

La Creu d’en Llevallol  esta ubicada a tocar de la carretera BV-1468 ( Per vallvidrera superior), entre Torre Bonaire i Torrent d’en Llevallol municipi de Sant Just Desvern.

És una creu de pedra que conserva del conjunt original només una part: el sòcol esglaonat, la resta es deu a una reconstrucció posterior a la guerra civil, moment en què fou enderrocada. El sòcol està realitzat per dos graons de blocs de pedra que configuren una planta octogonal. El tercer graó, sensiblement de diàmetre més reduït que la resta, presenta la planta circular i una secció motllurada que podria recordar elements del segle XVII o XVIII.

La columna és vuitavada, de superfície llisa, coronada per una motllura a manera de magolla. Aquesta motllura presenta una forma que recorda a la d’una campana estilitzada i mostra la superfície decorada amb relleus configurats per motllures gallonades. La creu recorda antics models romànics en constar d’un volum romboïdal, inscrit en un quadrat imaginari, de perfil retallat configurant ones convexes.

Els extrems en creu queden ressaltats per boles de pedra. El pla de la creu mostra, en relleu, una creu patent de braços equidistants.

La Creu d’en Llevallol és una obra del municipi de Sant Just Desvern que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia de Viquipèdia

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text, recull de fotografies antigues i Fotografies : Ramon Solé

L’antic Pont del Molí del Collell d’Olot

Per anar aquesta antic Pont del Moli de Collell i poc conegut, cal sortir del final del carrer Sant Feliu en el barri de Sant Roc d’Olot, allà trobareu un camí de terra que al principi ressegueix la balla de l’escola Sant Roc i va entre horts…

arribareu a la via verda de l’antic ferrocarril Girona – Olot,

seguiu recta deixant la via verda i aviat passareu pel costat del camp de futbol del Collell,

segui el ample camí

ara travesseu  el riu Fluvià per una passera

i arribareu a una cadena,

al poc ja estareu davant de les restes del Pont.

Sols queda algun tros dels pilons que aguantaven les arcades, en cada costat de la riba del riu.

Aquest Pont medieval estava situat davant del Molí del Collell, servia com accés al Molí, que era a la vegada habitatge familiar.

Te una trista historia, durant el mes d’octubre de 1940 va ploure molt fort durant alguns dies, però el dia18 d’octubre, el Fluvià es va desbordar al seu pas per Olot, popularment, es coneix com “l’aigat” o aiguat. La força de l’aigua es va endur, entre d’altres, l’antic pont del molí i va causar nou morts, vuit dels quals pertanyien a la mateixa família, que vivia al Molí del Collell.

No es va tornar a aixecar, per anar-hi ara hi ha una  passera propera al Molí, des de fa anys aquest esta tancat.

Us passo imatges de com era el pont abans del seu enfonsament :

 

Text : Ramon Solé

Fotografies actuals : Dora Salvador

Postals antigues : Arxiu Rasola