Sant Jaume del Pont de Cabrianes de Sant Fruitós de Bages

Sant Jaume del Pont de Cabrianes  està en la Crta. BV-4512 – km. 1,2 de Sant Fruitós de Bages a Artes.

Us passo la seva historia :

  • Els orígens de la capella es troben lligats a l’existència del proper mas Bertran, propietat d’una família pagesa ennoblida des d’almenys el segle XVIII.
  • A finals del segle XIX es va formar un nucli al seu voltant degut a la construcció d’una fàbrica tèxtil prop de l’indret. Aquesta va fer créixer el petit nucli de l’església i els habitatges pels obrers prop del mas.
  • L’església fou construïda a l’últim terç del segle XIX, responent a les necessitats de la població assentada recentment arrel de la fàbrica tèxtil que s’hi havia construït. La finca era de la família Bertran.
  • L’església va reemplaçar a la parroquial de Sant Jaume d’Olzinelles, en plena decadència. És per aquest motiu que va obtenir el títol de parroquial.
  • Des que el nucli del Pont de Cabrianes es va abandonar (1960-1970), l’església no té culte continuat.
  • L’any 1974 es va abandonar definitivament passant a dependre de l’església parroquial de Sant Fruitós de Bages.
  • Actualment al nucli d’Olzinelles només hi viuen unes quatre famílies.
  • L’església només s’obre el dia de Sant Jaume (25 de juliol) en que es fa una missa i una reunió de la gent que havia viscut a l’antiga colònia.

Edifici religiós de planta rectangular i una sola nau que es cobreix amb teulada a dos vessants. L’absis, semicircular, sobresurt a ponent de l’edifici, és de menor alçada, coberta inclinada i sense cap obertura exterior. L’església està orientada en sentit est- oest, però de forma invertida, mantenint l’entrada principal a orient i l’absis a ponent. Arquitectònicament fou aixecada d’un sol bloc, utilitzant pedra tallada en carreus de diferents mides, disposats de forma força regular i units amb ciment pòrtland.

La façana principal, orientada a llevant, s’obre amb un portal al qual s’accedeix mitjançant dos graons, i és rematat a la part superior per un arc de mig punt format per un seguit d’arquivoltes exteriors, que recauen sobre una cornisa, i dos brancals laterals.Adossades als brancals hi ha dues columnes formades per una base, un fust llis i un capitell amb volutes jòniques i decoració vegetal. Aquesta columna es recolza sobre un sòcol de ciment que recorre tota la façana.

El timpà del portal és completament llis i mancat de decoració. Sobre el portal hi ha un gran rosetó, de mides lleugerament desproporcionades. Per sobre d’aquest rosetó hi ha un fris, que sobresurt del plom de la façana, està format per arcuacions cegues, a imitació d’arcs lombards, que de forma inclinada segueixen la línia de la teulada, però en un nivell bastant inferior. Es tracta d’una composició de façana, que podríem qualificar de neoromànica. A la cantonada S-E de l’església s’ubica un campanar rectangular, en part integrat dins l’estructura de l’edifici, i sobresortint només un tram de la línia de façana de migdia.

És cobert a quatre aigües; a la part superior hi ha quatre obertures rectangulars -una per façana- rematades per un arc de mig punt, és on hi ha ubicades les campanes.

A migdia de l’església trobem adossat l’edifici de la rectoria, formant un sol bloc amb l’església.

Sant Jaume del Pont de Cabrianes està inclòs a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya amb els nº 48-

Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – DIBA.

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Valerià de Robers de Lliça d’Amunt

Aquest mes està dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Monestirs

Sant Valerià de Robers és una ermita a l’oest del terme municipal de Lliçà d’Amunt, dins del recinte de la masia de Can Coscó,

al peu de l’antic camí ramader de Caldes, per la Creu de Baduell.

Us passo la seva història:

  • De l’església de Sant Valerià de Robers (o Roberts) hi ha algunes notícies explícites des del segle XIII
  • Fou en el XVI quan es reedificà o potser traslladà al lloc actual.
  • Durant la guerra de successió l’ermita va quedar força malmesa i, per protegir-la, es va traslladar al seu emplaçament actual.
  • Així, la nova construcció data de principi del segle XVIII.
  • L’altar està consagrat a Sant Valerià i Santa Cecília.

La masia és de planta rectangular, amb coberta a dos vessants i carener paral·lel a la façana.

El portal i la finestra de la planta baixa són allindanats, de pedra.

A la planta pis, hi ha un balcó allindanat de pedra, amb la inscripció de l’any de la construcció: 1571.

L’ermita és de planta rectangular, amb coberta a quatre vessant.

La façana és simètrica i acabada amb un ràfec imbricat i d’espadanya damunt de l’eix de la façana.

El portal és d’arc pla de pedra, amb un petit treball els cantells i llinda, i tot d’una peça amb inscripcions.

Sant Valerià és una ermita inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya amb el codi IPA: 29033.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Ermita de Sant Silvestre de Vallirana

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris

L’Ermita de Sant Silvestre esta situada en el Serrat de Sant Silvestre – Vall d’Arús.

Al nord de la masia de can Bogunyà, damunt del torrent de Campderrós i dels horts de can Bogunyà.

Us passo la seva historia:

  • La primera referència documental relacionada amb el temple és de l’any 904.
  • L’ermita fou entregada al monestir de Sant Cugat pel bisbe Teuderic de Barcelona, convertint-se en una cèlul·la dependent de l’església de la Santa Creu (situada a la vall del castell de Cervelló). De fet,  l’ermita apareix mencionada en una donació del monjo Oldeguer a la casa de la Santa Creu l’any 915.
  • L’edifici forma part de les confirmacions de béns del monestir de Sant Cugat ratificades en diferents moments històrics: l’any 986 (rei Lotari), el 1002 (papa Silvestre II), el 1007 (Joan XVIII), el 1023 (Benet VIII) i el 1098 (Urbà II).
  • A partir del segle XIII, amb l’aparició de l’església de Sant Mateu al costat de la masia de can Julià, l’ermita deixa de ser el temple principal del terme de Vallirana.
  • El rei Jaume I confirma la donació de l’ermita al monestir de Sant Cugat el 1234.
  • L’any 1508 hi ha constància que l’edifici funcionava com a capella eremítica.
  • Tal com indica la data del portal, a finals del segle XVIII (1793), l’edifici fou completament reformat.
  • L’any 1809, l’ermita feia les funcions d’església donat que durant la guerra del Francès, el temple parroquial fou incendiat i destrossat. L’ermita va ser transferida a la finca de can Bogunyà.
  • L’any 1851, Josep Bogunyà demana llicència per celebrar-hi missa major per la festa del sant, apareixent com a capella pública.
  • Des de finals del segle XIX, la capella va quedar abandonada.
  • Durant el segle XX, els propietaris tapiaren l’ermita en diverses ocasions per evitar el vandalisme creixent que patia.
  • Pels voltants de l’any 2009, el conegut roure de l’ermita de Sant Silvestre, situat a la petita esplanada que hi ha sota l’ermita, a l’entrada dels horts de can Bogunyà, va caure degut al fort vent. S’havia plantat en motiu de la restauració de l’ermita a finals del segle XVIII. Les restes de l’arbre es conserven en els magatzems de l’ajuntament.
  • En el mes d’octubre del 2014, l’ajuntament de Vallirana i la propietat de la finca de can Bogunyà signaren un conveni urbanístic de cessió d’ús dels terrenys on s’ubica l’ermita per 75 anys.
  • El consistori és el responsable de l’arranjament del seu entorn i de la rehabilitació de l’edifici.
DGPC. Servei de Suport Tècnic i Inventari

Ermita d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau està coberta amb una volta de canó amb llunetes, que descansa damunt d’una motllura rectilínia que recorre els murs laterals a la línia de les impostes. Està sostinguda amb mènsules.

Sembla ser que en origen, probablement tenia una coberta de fusta si tenim en compte el poc gruix de les parets. L’absis presenta una gran biga superior, compta amb la mateixa motllura rectilínia que la nau i té una finestra rectangular amb configuració superior arrodonida.

Al seu costat hi ha la sagristia, que és posterior i afecta una part del mur de l’absis. La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d’accés rectangular, amb els brancals bastits amb carreus de pedra i la llinda plana gravada amb l’any 1793.

Damunt seu hi ha un òcul bastit en pedra. La construcció està bastida en pedra de diverses mides sense treballar, lligada amb morter de calç. Els paraments estaven arrebossats i pintats.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Culturtal – DIBA

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Martí de Torroella de Sant Joan de Vilatorrada

Mes dedicat a Esglésies, ermites capelles i monestir

Sant Martí de Torroella, està saituat a prop de ctra. de Manresa-Solsona, km 6,8 cal seguir una pista a mà dreta, dins del municipi de Sant Joan de Vilatorrada.

Us passo lac seva història:

  • Situada a l’antic terme medieval de Manresa, l’església de Sant Martí de Torroella està documentada des de l’any 1022 quan els Comtes de Barcelona varen vendre al monestir de Sant Benet de Bages l’alou i l’església de Sant Martí de Torroella.
  • L’any 1077 era parroquia.
  • El 1154 havia perdut ja aquesta categoria encara que seguia vinculada al monestir bagenc.
  • L’any 1685 depenia ja de la Seu de Manresa
  • Al segle XIX fou transformada sensiblement.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’església de Sant Martí de Torroella conserva elements romànics dins la nova obra que és del segle XIX, i que modificà totalment l’edifici romànic anterior.

Conserva l’absis, semicircular i llis, i una part del mur de tramuntana i del de ponent, on hi ha una finestra amb doble esqueixada i arquivolta.

L’edifici del segle XIX es construí en sentit transversal al romànic i és de dimensions molt més grans.

L’Església de Sant Martí de Torroella és una església del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria de Viladelleva de Callús

Aquest mes està dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Monestirs

Santa Maria de Viladelleva està en el Camí de Viladelleva, prop dels masos Viladelleva i Ferrer, a uns 6 km del nucli urbà de la vila de Callús, a la comarca del Bages.

Us passo la seva història:

  • Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Callús, al lloc de Viladelleva, que és documentat des del 1025 en una venda de terres al lloc dit Vila de Leva, prop del riu Malceres.
  • Probablement fou propietat de la família Montcada, que la cedí a la canònica de Vic.
  • Es creu que l’església és la que amb la mateixa advocació de Santa Maria apareix el 1033 en una donació entre germans de la família Montcada.
  • També es considera que correspon a aquesta capella la referència de 1060 d’una església de Santa Maria situada a Vila Mancada prop del riu Malchers.
  • Les notícies sobre el culte són tardanes.
  • Les visites pastorals del bisbe Pascual, entre el 1685 i el 1693, són les que aporten més detalls.
  • La capella fou profanada el 1936.
  • El 1962 la comprà Jordi Planas, prop del mas Ferrer, que impulsà la seva restauració i manté el culte.

Aquesta església, de dimensions força petites, presenta una planta amb nau rectangular i absis trapezoïdal; aquest fet ha portat a considerar-la en alguna ocasió i erròniament com a preromànica.

L’absis, situat al l’est, és més baix que la nau i s’obre a aquesta a través d’un arc de mig punt.

Al centre de la capçalera hi ha un gran finestral rectangular refet modernament i una petita espitllera. La nau és coberta amb volta de canó.

La porta d’accés, a ponent, és de mig punt, adovellada. Al davant d’aquesta hi ha un porxo d’entrada, posterior a l’església.

Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1988 / Generalitat de Catalunya

El campanar situat també a ponent és força massís i té estructura d’una petita torre.

Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1988 / Generalitat de Catalunya

La Mare de Déu de Viladelleva és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

La vella església de Sant Esteve de Marganell

Aquest mes està dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Monestirs

Sant Esteve de Marganell esta en el camí del Casot, ctra. de Castellbell-Marganell, trencall a mà esquerra de Marganell.

Us passo la seva història:

  • El lloc de Marganell és documentat des del 924, i malgrat que es considera existent al s. XI.
  • Les notícies documenten l’església el 1143, data en què Ramon Gaufred, bisbe de Vic, i el seu capítol donaren al monestir de Santa Cecília i a l’abat Guillem, l’església de Sant Esteve de Marganell.
  • Al estar unida a Santa Cecília seguí les vicissituds d’aquest monestir, que el 1539 passà a dependre de Santa Maria de Montserrat.
  • El 1880 fou unida al bisbat de Barcelona, com el monestir.
  • Encara que sofrí diverses reformes, solament es té datada la de 1824 .
  • El 1936 fou profanada.
  • Actualment es troba en estat semi ruïnós.
  • És conserva be el cementeri que està en el mateix recinte.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4455_01.jpg

Es tracta d’una construcció que, encara que ha estat força reformada, conserva gran part de la seva antiga estructura romànica.

Es una església d’una única nau, amb un únic absis situat a llevant, sense cap mena de decoració i desproveïts d’obertures.

Al cantó de ponent s’obre una porta que fou construïda el 1824 com indica la llinda.

En aquest mateix mur també hi ha una finestra circular.

A l’extrem sud s’alça el campanar de factura moderna i d’estructura quadrada, ben conservat.

L’aparell de l’edifici és obrat amb carreus regulars disposats en filades.

Actualment la coberta està esfondrada.

L’estat de conservació és de semi ruïna.

Sant Esteve de Marganell és una obra del municipi de Marganell (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Entre Santa Eulàlia de Provençana i la “de Mérida” (s. XIV – XV). El contrapunt de l’ermita de Bellvitge.

Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.

A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]

Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.

La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.

A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).

Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.

El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.

Provençana, segle XIII, recreació d’Antoni Novell i Bofarull al llibre de Jaume Codina: Els pagesos de Provençana

Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.

Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]

Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021

En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5] 

L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.

En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).

El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.

1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.

En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.

La barca de passatge del Prat que va existir fins el segle XX, servia a l’edat mitjana per transportar els ramats de Barcelona i proveir de carn a la ciutat, ja que allí no es podia pasturar. D’aquí els conflictes.

Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.

La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.

Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia

El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.

Cap de medusa que es va trobar durant unes obres a la rectoria de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020, museu arqueològic de Catalunya.

El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella ha anat despoblant-se, mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]

El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.

Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia també una funció social i que no havia separació entre civil i religiós.

Escut originari de l’Hospitalet.

Les reiterades absències del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.

El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]

L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu unaimatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.

Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021

Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]

En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.

Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020

El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021

Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.

——————————————————————————————————————-

[1] García-Carpintero, Àngels: “Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XIII” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138

[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.

[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2

[5] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 208.

[6] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 248, 262 i 281-284

[7] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 282 i 344

[8] Álvarez Jáuregui, Clara (2009) “Les ordinacions de 1475” Museu d’història de l’Hospitalet.

[9] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 402

[10] Valcárcel, A. (2011) L’ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 42 Transcripció dels rebuts de Jaume Huguet

[11] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 419

Sant Sebastià de Montmajor de Caldes de Montbui

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris

Sant Sebastià de Montmajor és un poblet del municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.

Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.

Us passo la seva historia:

  • L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat.
  •  Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament.
  • El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes.
  • Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
  • Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual.
  • En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 5_01.jpg

El transsepte presenta absidioles semicirculars.

Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Monestir de Sant Serni de Tavèrnoles de les Valls de Valira (Alt Urgell)

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Sant Serni de Tavèrnoles o Sant Sadurní de Tavèrnoles és un monestir romànic del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), que es troba en el poble d’Anserall.

A. Moras – 1983 / Generalitat de Catalunya

La seva situació, al bell mig del camí ral de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc d’acolliment i hostalatge, d’aquí, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna.

Us passo la seva historia :

  • L’antiga abadia de Sant Sadurní o Sant Serni de Tavèrnoles té uns orígens molt confusos, a causa de les falsificacions de documents fetes pels seus monjos per tal d’obtenir la immunitat episcopal. Amb tot, sembla que ja existia en època visigòtica, i que estigué involucrada en l’heretgia adopcionista del bisbe Fèlix d’Urgell (782-799), que s’hauria format en el monestir i hi tenia adeptes, condemnada llavors pel Papa i per Carlemany.
  • Entre els documents falsificats a Sant Serni hi ha una falsa butlla emesa per Lleó III.
  • Documentat des del 806, a partir del 815 rebé importants dotacions per part dels comtes d’Urgell i de la Cerdanya. Li foren vinculats petits monestirs com : Sant Esteve d’Umfred, a la Cerdanya (815), o Sant Llorenç de Morunys, i fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres, tots dos al Berguedà.
  • En començar el segle XII era al zenit del seu poder: Les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra (el 1007 el comte Ermengol I li cedí la meitat dels censos que rebia a les Valls), i de la Cerdanya a Isona i el Pallars. També adquirí dominis a Aragó i Castella.
  • Aquesta riquesa patrimonial li permeté de construir una nova església abacial, de la qual només resta la capçalera, que fou consagrada en l’any 1040 pels bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor de la Verge i dels sants Miquel i Sadurní. El seu abat era Guillem i a la cerimònia de consagració van assistir diverses personalitats de l’època com els comtes d’Urgell, els arquebisbes de Narbona i d’Arles i els bisbes d’Elna, Girona, i Tolosa. Al document de consagració figuren també les possessions del monestir i es fa referència a l’Orde de Sant Benet seguida pels monjos.
  • En aquell moment ja es regia per la regla de Sant Benet. El 1099 rebé del papa Urbà II la immunitat o independència del bisbe.
  • El cenobi mantingué encara la seva esplendor fins al segle XIII, però a partir del segle XIV començà el seu declivi, que no pogueren pal•liar els intents de reforma dels visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense al llarg del segle XV.
  • El seu darrer abat fou elegit el 1564, i el 1592 el papa Climent VIII secularitzà l’abadia, i uní les seves rendes al seminari tridentí de la Seu d’Urgell. Tavèrnoles restà com a vicaria perpètua.
  • Fa uns dos o tres segles que la seva capçalera, restaurada entre 1971 i 1975, és utilitzada com a església parroquial d’Anserall.

De l’església, que era de tres naus cobertes amb volta de canó, només se’n conserva la capçalera i el transsepte.

La disposició absidal és molt singular: tres absis en creu disposats entorn d’un absis major, dels quals l’absis central té encara unes altres tres absidioles buidades interiorment en el gruix del mur.

El transsepte és acabat també amb una absidiola a cada extrem.

A. Moras – 1983 / Generalitat de Catalunya

Entre el braç septentrional del creuer i els absis hi ha les restes de la torre circular del campanar, amb una escala de cargol interior.

Dins l’església hi ha uns fragments d’estuc romànic que emmarcaven les obertures i finestres.

El que resta de l’església fou restaurat entre 1971 i 1975 per la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l’arquitecte J. Pons Sorolla.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Alguns capitells es troben a Barcelona i a Amèrica del Nord, ja que van ser venuts a un col·leccionista;

Josep Giribet / Generalitat de Catalunya

en el Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva el baldaquí més un frontal d’altar del segle XII amb els dos laterals en els quals apareixen representats nou bisbes i dos sants amb aurèoles i en la catedral de la Seu d’Urgell diversos documents, entre ells el cartulari de l’abadia.

El 1971 es va iniciar la restauració de la capçalera.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es i.jpg

Sant Serni de Tavèrnoles o Sant Sadurní de Tavèrnoles és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Ermita de Sant Jaume d’Olzinelles de Sant Fruitós de Bages

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Sant Jaume d’Olzinelles està a prop de la ctra. Santpedor-Artés en el municipi de Sant Fruitós de Bages.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església corona un petit puig al lloc d’Olzinelles. Aquest lloc apareix documentat a partir del 978, en una butlla del papa Benet VII, al bisbe de Vic i torna a esmentar-se a l’acta de consagració de Santa Maria de Manresa.
  • L’església, però, no fou esmentada fins a l’any 1086.
  • En l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de l’Estany en 1133 l’església de Sant Jaume d’Olzinelles i la sagrera consten com a propietat de la canònica.
  • L’església va restar sota el domini de la canònica fins al 1592 quan passà a passà a domini episcopal.
  • Les dues parròquies del terme passaren a tenir un sol rector, Sant Jaume i Sant Genís de la Vall dels Horts es van unir a finals del segle XVI.

Sant Jaume d’Olzinelles es troba a tocar del mas del mateix nom (Mas d’Olzinelles) al qual s’uneix per un arc perpendicular al frontis.

L’edifici actual és del segle XII però al mur de tramuntana conserva la capçalera de planta trapezoïdal del temple preromànic, que fa funcions de sagristia. Es tracta d’un petit edifici de planta rectangular cobert amb volta de pedra a l’interior i a l’exterior amb una teulada de doble vessant.

El temple romànic és d’una sola nau, un absis semicircular al cantó de llevant. La nau està coberta amb volta de canó i l’absis amb volta d’un quart d’esfera.

Joan Escoda i Prats / Generalitat de Catalunya

Té una finestra central de doble esqueixada, formada per un arc de mig punt adovellat. La porta antiga fou reemplaçada per una de factura moderna. Encara es pot veure el perfil de la porta original feta amb arc de mig punt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Al la banda de ponent s’alça un campanar tardà, format per una espadanya de dues obertures, sense encaixar amb l’estructura del temple. Altres modificacions són: la finestra quadrada oberta sota el campanar i l’arcada sobre la qual es recolza un cos d’edifici modern.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

 El més notable, però, és la transformació de l’edifici a causa dels murs sobrealçats de la nau. L’aparell és fet amb pedra desbastada formant carreus de diferents mides i disposició irregular.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Quan es va construir una fàbrica tèxtil uns centenars de metres més amunt del Pont de Cabrianes, i cases pels treballadors a banda i banda de la divisòria del terme amb Sallent, es va construir una nova església prop d’aquest nucli, on es van traslladar les funcions parroquials amb la mateixa titularitat que l’església antiga.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El tancament de la fàbrica tèxtil va determinar la despoblació d’aquesta zona.

Sant Jaume d’Olzinelles és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero