Fem ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Salses de France

El Castell de Salses és un castell d’època moderna del terme comunal de Salses, a la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord).

Aquest castell és avui dia Museu d’Història de Salses. Està situat al nord de la vila del mateix nom, al peu de les Corberes, vigilant la plana del Rosselló i l’antic camí que anava de Perpinyà a Narbona seguint l’antiga Via Domícia.

Representa el límit històric, l’antiga frontera entre el reialme de França i la Corona d’Aragó abans de l’annexió consegüent al Tractat dels Pirineus el 1659. Representa alhora el límit concret entre Occitània i els Països Catalans, reprès darrerament amb la construcció de la Porta dels Països Catalans.

El primer document que en fa menció és de 1047, any en què pertanyia als comtes del Rosselló. Però, Alfons el Cast, Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, que havia heretat el comtat de Rosselló i, per tant, del castell de Salses, va encarregar a l’abat de la Grassa la fundació, al lloc de l’antiga vila de Salses, d’un poble nou al qual concediria privilegis i franquícies.

Us passo la seva historia :

El 1285 va resistir el setge, heroïcament però en va, als croats de Felip III de França durant la Croada contra la Corona d’Aragó.

Tanmateix, cap dels dos esments anteriors no fa referència al castell actual, sinó als seus predecessors, el Castell Vell i el Castell Reial.

Per la fortalesa actual, construïda entre 1497 i 1503, el constructor castellà Ramirez s’inspirà de la tradició dels castells de Castella incorporant totes les modernitats de l’artilleria de l’època, que es tradueix per l’enfonsament del sòl i en l’ús de baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria de principis del segle xvi, per la qual cosa disposà de grans mitjans.

El plànol és rectangular de 115 m x 90, repartit en tres espais concèntrics i defensat per un fossat de 15 m d’amplada i 7 de profunditat.

Dins el recinte hi ha una plaça d’armes, la casa del governador, la capella de Sant Sebastià, la presó, la infermeria, amb un habitacle també dedicat a capella, les quadres i el palau del rei d’Aragó, que forma la torre de l’homenatge de la plaça.

La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya de cara a la monarquia francesa. Abans, el 1496 el castell antic i la vila havien estat arrasades i la saquejades per les tropes franceses obeint les ordres del mariscal de Saint-André.

Les obres s’acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses.

Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició es rendí a l’exèrcit de Lluís XIII. L’any següent el lloctinent de Catalunya, Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Baró d’Espenan.

Malgrat l’èxit que constituí per als exèrcits castellans, ajudats pel poble català, no impedí la definitiva ruptura entre el Principat i Felip IV de Castella, que desembocà pocs mesos després (1640) en la Guerra dels Segadors.

Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren definitivament el control d’aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus (1659) per liquidar la guerra entre el Regne de França i la Monarquia Hispànica, s’allunyà la frontera francoespanyola uns 50 km al migdia i perdé gran part de la seva importància militar.

Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers, de guarnició militar de reforç a les fortaleses frontereres, així com de lloc d’avituallament dels exèrcits francesos.

Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la Guerra Civil espanyola, fou utilitzat com a refugi.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé

Torres i Cases senyorials : Can Barbey de La Garriga

Can Barbey  esta en el Passeig, 5 de La Garriga, al costat de la Casa Reig “La Bombonera” que esta en el Passeig, 3, i que ja us vaig fer un article.

L’any 1910, l’empresari Juli Barbey Poinsard va encarregar al prestigiós arquitecte modernista Joaquim Raspall la construcció de la Casa Barbey. L’edifici és un impressionant conjunt que evidencia la riquesa del primer propietari, l’empresari Juli Barvey i Poinsard, i agrupa diverses dependències cobertes amb teules ceràmiques de dibuixos geomètrics i amb una torre al costat nord.

Podem remarcar la presencia de notables elements ornamentals, com un rellotge de sol fet amb trencadís i un plafó ceràmic que representa a Sant Jordi ambdós dibuixats per Joan Triadó i construïts per el ceramista Lluís Brú.

L’interior presenta un magnífic vestíbul, varies llars de foc i plafons ceràmics.

Els exteriors estan construïts sobre un sòcol de pedra limitat per una sanefa ceràmica que també envolta les finestres. El jardí es molt interessant amb diferents elements decoratius com un brollador, plafons ceràmics, i jardineres artístiques que fan un conjunt harmònic amb les columnes de la façana.

Es tracta probablement de la més important casa Modernista construïda a La Garriga.

Per a mes dades sobre la Can Barbey, podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Barbey_(la_Garriga)

La Can Barbey va ser considerada Bé Cultural d’Interès Nacional en l’any 1997.

Fotografia de Viquipèdia

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga – Illa Raspall i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Recull de Fotografies d’època

“El Castell” de Les Fonts de Terrassa

Com a edificis destacats del barri de les Fonts de Terrassa i Sant Quirze, es poden assenyalar la parròquia de la Mare de Déu del Roser,  Can Parellada, Can Fonollet, Ca n’Amat de les Farines, l’antic Casal…

i també, davant  de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, hi ha una curiosa edificació anomenada “el Castell” de Les Fonts.

Aquest edifici tant curiós conegut com a “El Castell” esta situat entre el carrer Mossèn Parramon, carrer de Mossèn Josep Pons, carrer de Santa Teresa, i a tocar de la riera de Rubí.

Als anys 60 del segle passa en Jacint Garcia va començar a construir un Castell a les Fonts de Terrassa, amb el seus propis medis, que de fet no es pot considerar avui en dia com a acabat de construir.

L’edifici, no te un estil concret,  segons la part que contemplem  es donaria un tipus diferent , per exemple té un aire de castell medieval,

però al no segueix un esquema historicista, més aviat és una amalgama eclèctica d’elements ben diversos.

I podem contemplar en finestres o balcons, una diversitat de objectes o figures.

Us passo un enllaç on podreu descobrir mes dades del seu propietari i del Castell, que va sortir publicat a la Torre de Terrassa, escrit per J.M.Oller / J. Verdaguer el 7 d’agost de 2014 :

https://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/34238/castell/postindustrial/al/mig/fonts/terrassa

Ens preguntem, algun dia estarà acabat o si mes no, es podrà visitar el “Casatell de les Fonts” ?…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Ara fa 100 en rere …. La Font de Santa Anna d’Olot

Avui en el Blog de Fonts Naturals, aigua , Muntanya i mes… , us he presentat com està actualment La Font de Santa Anna d’Olot, però, com era  fa 100 en rere ?, aquí teniu imatges :

 

Text i recull d’imatges antigues : Ramon Solé

Masia de can Montllor de Terrassa

La masia de can Montllor , esta situada molt a prop de la Ctra. C-1415a de Terrassa a Castellar, km 18,8, a 150 m. prop del paratge i barri de la Grípia de Terrassa .

Aquesta antiga i reformada masia, ja existia en el segle XII i era conegut com el Mas Isarn.

Masia de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dos vessants.

La façana principal, de composició simètrica i clàssica, és perpendicular al carener i està orientada a migdia.

Planta baixa amb portal d’accés cobert per un atri d’entrada, que a la vegada fa de suport del balcó del primer pis mitjançant columnes de maó.

Al primer pis s’obren balcons d’idèntiques proporcions. A les golfes s’obren tres finestres centrades i dues laterals segons el ritme vertical de forats.

Tota la façana està delimitada per línies d’imposta i lesenes verticals que mostren els tres cossos estructurals de l’edifici.

Tractament de la façana amb relleus de maó vist a totes les obertures, motllures de ciment amb línies d’imposta i lesenes, i la resta estucat de color clar. Hi ha altres dependències afegides al costat.

Actualment esta en un estat d’abandó al haber-se tancat com a Restaurant fa uns quant anys.

Us passo l’enllaç del Blog de Joaquim Verdaguer de Terrassa on podeu consultar i veureu mes dades de molt d’interès sobre aquest Mas de can Montllor :

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/10/masia-de-can-montllor.html

Can Montllor és una masia que esta protegida com a bé cultural d’interès local de Terrassa.

 

Recull de dades : Viquipèdia i del blog de Joaquim Verdaguer de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Restes de l’antic Pont sobre el riu Toronell de Castellfollit de la Roca

La primera notícia de l’existència d’un Pont a Castellfollit data del 28 de febrer de l’any 1074. Va ser una publicació jurada, que es va celebrar al comtat de Besalú, concretament a la vila de Figueres, on s’esmenta un pont a Castellfollit.

Damunt del Toronell també existeixen les restes d’un Pont gòtic que, segons els historiadors, poden situar-se entre els segles XIV i XVI.

Durant la guerra de la Independència, els francesos en un intent de conquerir la plaça forta de Castellfollit, es van endur unes grans bigues del mas Gussinyer, per tal de construir un pas que creués el riu Fluvià. Aquest pas va ser conegut com “El pas dels Gabaits”.

L’any 1881 la premsa comarcal va denunciar la manca d’un pas en bones condicions a Castellfollit per tal que poguessin passar les carretes, les mercaderies i el correu. Un fragment deia el següent :

”…es vergonzoso para no decir escandaloso, que la única carretera que pone en relación Olot y su comarca con el resto de España, esté interrumpida por solamente un palmo de agua que cubra el vado del Fluvià en el punto de Castellfollit…”.

  • L’any 1900 el Govern Civil de la Província va aprovar la construcció d’un pont, que es va acabar l’any 1909.
  • L’any 1940 un fort aiguat va rompre dues arcades d’aquest pont fent-lo inservible.
  • L’any 1945 van començar les obres del pont actual i en tres anys es van acabar.
  • Malauradament l’aiguat del dia 3 d’abril de 1970 va endur-se bona part de la construcció.

Sobre les restes es construí l’actual Pont metàl·lic, on es veu una bona perspectiva de Castellfollit de La Roca.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Castellfollit de La Roca

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Base de la premsa de vi

La base de trepig  o cassola o pica  de la premsa de vi antigament era de pedra, feta per un picapedrer manualment,

amb una de les seves parts acabada i allargada amb forma de broc, per on sortia el suc del vi, i queia a un olla o recipient de ceràmica.

Havien premses de vi en el segle XVI que eren totes de fusta.

Premsa de vi del segle XVI_ – Foto Viquipèdia

Actualment, s’utilitza elements moderns com l’acer inoxidable en la construcció de premses pel vi,

passo article al respecta :

https://www.interempresas.net/Vitivinicola/Articulos/244054-La-prensa-tradicional-unida-a-la-tecnica-mas-actual.html

Durant el segle XVIII, el conreu de la vinya assoleix una expansió espectacular, s’ocupen terres marginals a força d’esglaonar muntanyes senceres.

Bona part de l’utillatge, però, continua sent de tradició romana i medieval.

S’empren encara grans premses de biga. La premsa de llibant, que fa servir una corda gruixuda d’espart, també s’usa per aixafar el raïm.

Una premsa de vi és un dispositiu emprat per extreure el suc de raïm com a part del procés de la producció del vi.

Cava – Celler de l’Avenc del Garraf

Hi ha diversos tipus de premses utilitzades pels vita vinicultors però la seva funcionalitat és la mateixa.

Premsa de vi al Celler Cooperatiu de Gandesa – Viquipèdia

Cada tipus de premsa empra la pressió controlada per alliberar el suc de la fruita, normalment raïm.

La pressió no pot ser excessiva, per evitar trencar les llavors i aportar un excés de taní al vi.

L’home produeix vi des de l’antiguitat, l’any 2011 es va desenterrar una suc de raïm de vi a Armènia que contenia vestigis d’elaboració de vi negre de fa 6.000 anys.

Hi ha exposada, al pati exterior del museu, la base d’una premsa vertical d`època romana. Pertany al tipus anomenat directa o de cargol, mostra el plat rectangular de pedra, amb els encaixos per als pilars de fust, les perforacions es denominen lapis pedicimus.

Premsa de gàbia per a raïm, datada l’any 1852 i adquirida per l’Associació dels Amics de l’Arbre, l’any 1980, als Encants de Barcelona. Es conserva el banc i els braços de fusta i la cassola o pica de pedra.

Premsa_de_Vi_1852 – Viquipèdia

Restaurada la premsa de vi i d´oli del segle XVI en Sant Sadurní d’Anoia :

http://www.santsadurni.cat/document.php?id=2757&per_imprimir=1

Us passo un enllaç de bcn.cat, on podreu conèixer les diferents parts d’una presa de vi :

http://www.bcn.cat/ignasiiglesias/general/jardi/premsa/index.htm

També us adjunto l’enllaç d’un article de elpundiari, sobre la restauració a Santa Coloma de Farners d’una premsa de vi :

http://www.elpuntavui.cat/article/753693-restauren-una-premsa-de-vi-del-segle-xvii-rescatada-duna-casa-de-santa-coloma.html

Cava – Celler de l’Avenc del Garraf

Podem trobar algunes repartides a arreu, en jardins , portes de finques entre altres llocs i utilitats.

En molts dels cellers de Catalunya, poden ser visitats i veure les seves modernes instal·lacions!

Celler de l’Avenc del Garraf

Recull de dades : Viquiopèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Arxiu Rasola i Arxiu Rasola i Celler de l’Avenc del Garraf.

.

Antic Ajuntament de Terrassa

L’Antic Ajuntament  de Terrassa esta situat en Raval de Montserrat, 13, amb cantonada carrer Cremat de Terrassa.

cartell de l’historia del carrer Cremat

Us passo la seva historia :

  • El projecte de l’edifici data de l’any 1832.
  • L’inici de la construcció, sota la direcció del mestre d’obres Jacint Matalonga, es va fer el 3 d’agost del 1835,
  • i s’inaugurà el 30 de maig del 1836.
  • Les baranes de ferro fos dels balcons són obra del constructor Agustí Alland, del 1842.
  • Des de la seva construcció l’edifici hostatjà la Casa de la Vila.
  • Entre els anys 1898 i 1952 fou seu de l’Institut Industrial, etapa en la qual s’hi van realitzar importants obres de reforma.
  • Del 1901 daten els plafons d’Alexandre de Riquer que decoraven el saló principal (posteriorment dipositats a la casa museu Alegre de Sagrera).
  • El 1904 l’arquitecte Lluís Muncunill hi va fer una intervenció important. El pintor Joaquim Vancells va completar aquell mateix any la decoració del saló.
  • Posteriorment va ser la seu del Centre Excursionista de Terrassa, entre el 1981 i el 2001.

És un edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, pis principal i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. Totes les obertures són allindanades, llevat de les corresponents a les golfes, que són ovalades.

La façana principal, al Raval de Montserrat, té cinc obertures a cada pis, les del principal amb balconades de ferro fos.

Damunt els balcons dels extrems del principal conserva a la façana principal, com a testimoni del seu primer ús, dos relleus que reprodueixen les torres de l’escut de la ciutat.

Al primer pis hi ha el saló principal, que havia estat decorat amb plafons pictòrics d’Alexandre de Riquer. L’edifici es corona amb una cornisa.

L’Antic Ajuntament de Terrassa  esta protegit com a bé cultural d’interès local.

Cal destacar, que hi ha l’Antic Ajuntament de Sant Pere,  és un edifici situat en Major de Sant Pere i que havia estat la seu de l’Ajuntament de Sant Pere de Terrassa, abans de la seva incorporació a Terrassa l’any 1904.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Reixa de ferro a Vilassar de Mar

En el carrer de Sant Francesc, 15 de Vilassar de Mar, trobem una magnifica i molt treballada Reixa de ferro que tanca la finestra de la planta baixa.

Es caracteritza per la gran profusió de peces de ferro encreuades, reganyols i altres elements purament ornamentals. Pràcticament no hi ha línies rectes exceptuant les que formen l’estructura del reixat.

Vista des de l’exterior, es constata la forma convexa, seguint la forma de l’ampit de la finestra.

La Reixa queda coronada per una garlanda i la data de realització és 1852, i sobre la porta de l’entrada a la casa posa 1739.

Andres Blanch, Rosa Maria – 1987 – Generalitat de Catalunya

L’habitatge del número 15 del carrer Sant Francesc és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografia del segle XX : Andres Blanch, Rosa Maria – 1987

Torres i Cases senyorials : Casa Vayreda d’Olot

La Casa Vayreda esta situada en el carrer Joaquim Vayreda, 4 d’Olot.

Reixach i Casals, Joan – 1984 – Generalitat de Catalunya

És destacable la reforma i ampliació de la casa pairal dels Vayreda, Mas situat en aquell moment als afores de la vila, prop de la carretera de Santa Pau. L’ampliació afecta l’ala nord-est de la casa, actual accés principal. És molt probable que el dibuix de la reforma fos obra d’un dels artistes de la família, probablement, Marian. Està realitzada utilitzant estilemes neogòtics.

És un edifici de planta rectangular, de planta baixa i dos pisos. La façana principal, totalment simètrica, té tres cossos: un central i dues torres que donen lloc a les altres façanes. Les torres acaben amb piràmide.

A la part inferior del cos central es pot veure la porta d’entrada amb un arc de mig punt dovellat. Sobre aquesta hi ha una tribuna amb cinc arcs de mig punt coberts de vidres i amb decoracions als voltants d’estil neogòtic, a la part superior hi ha quatre finestres dobles.

La Casa Vayreda és una obra d’Olot protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador