Historia de l’Aigua de Vilajuïga, una embotelladora d’un petit poble

Avui us presento l’historia d’una aigua, la de Vilajuïga, segur que heu sentit nombrar-la, pot ser que a les grans ciutats no arribi…

Pues iniciem aquesta petita, per ho, important historia d’un aigua natural i pot ser fins i tot medicinal…:

  • S’explica que, en uns terrenys del petit poble de Vilajuïga hi havia un pou, del qual no se sap qui era el propietari, i la gent del poble baixava per unes escales a buscar aigua, que deien que era molt bona perquè de seguida se li van atribuir propietats mineromedicinals.
  • La mina de l’aigua de Vilajuïga neix, al peu de la serra de la Verdera, que forma el massís del Cap de Creus. La deu baixa, fins aquesta població, dins d’una finca.
  • Un home del poble, en Ramon Margineda, va ajuntar a sis famílies de dins i fora de la vila i va constituir una societat sota el nom d’Aigües de Vilajuïga.
  • El 15 de juliol de 1904 va ser declarada aigua d’utilitat mineromedicinal.
  • A partir de llavors, la societat va començar a comercialitzar el producte, que s’envasava en ampolla de vidre, i es distribuïa per Girona, Barcelona, Andorra i, un temps més tard, per gairebé tot Catalunya. Les ampolles d’aigua es portaven fins a Barcelona a través del port de Roses, en un vaixell de càrrega que es deia L’Empordanès
  • Curiosament aquella gent de Vilajuïga i dels afores anava a l’empresa a buscar aigua, des de les hores només els en donaven quatre ampolles per persona.
  • En els anys 1927 i 1928 l’aigua de Vilajuïga s’exportava també a Buenos Aires (Argentina).
  • El 1929 l’empresa canvia de societat i la presideix Martí Badosa com a accionista majoritari. No canvia res i tota la feina se segueix fent igual que en els primers temps.
  • Durant la Guerra Civil no va parar la producció i l’empresa va passar a mans d’un comitè, que gairebé la porta a la ruïna.
  • A la postguerra, l’any 1942, compraven vagons sencers d’ampolles de vidre, les omplien d’aigua i les tornaven a la seva destinació, sobretot Barcelona, La Corunya i Madrid.
  • Entrem a una era nova i moderna, l’any 1980 es va estrenar les màquines automàtiques per netejar, omplir, tapar i encaixar.
  • 5 abril 2017, l’empresa ha comunicat el seu tancament i que ja han aturat la distribució del producte. Set treballadors quedaran sense feina. L’Ajuntament confia que algun inversor s’interessi per la societat i l’aigua de Vilajuïga pugui tornar al mercat.

Molt de reso va tindre el tancament, com us mostro a continuació ,

  • El Puntavui

http://www.elpuntavui.cat/economia/article/18-economia/1111913-aiguees-minerals-de-vilajuiga-tanca-despres-de-113-anys.html

  • Informatius TV3 i 324

http://www.ccma.cat/324/vilajuiga-es-queda-sense-la-seva-aigua-amb-gas-embotellada/noticia/2782126/

  • Homenatge a l’Aigua de Vilajuïga des de l’Hotel Duran

http://www.hotelduran.com/homenatge-laigua-de-vilajuiga-des-de-lhotel-duran/

Per fi, una solució  ….:

  • Reobre la producció d’aigua l’embotelladora de Vilajuïga gràcies a la firma Grifols :

https://www.gerio.cat/noticia/283411/grifols-compra-aigues-de-vilajuiga-amb-el-compromis-de-mantenir-lempresa

L’Hotel Central de Vilajuïga, va ser com un lloc d’estada com si fora un balneari sense ser-ho, donat la proximitat a la planta embotelladora del poble, molt gent principalment de Barcelona i Girona, anava a beure l’aigua de Vilajuïga !

Recordem que aquesta aigua, abans es venia a les farmàcies, ja que tenia un equilibri mineral molt particular i era, igual que ara, molt rica en calci i magnesi, esperem que segueixi produint en el be de tots i totes que ens agrada l’aigua de la nostra terra. !

 

Recull de dades, recull d’arxiu d’imatges i Text : Ramon Solé

Anuncis

La Creu de Terme de Llinars del Vallès

Aquesta Creu de Terme, està situada prop de Can Llobera a un costat de l’antiga via romana.

Està dins del terme parroquial de Llinars del Vallès, es creu que va ser construïda en el segle XVI i és d’estil gòtic.

El fust és octogonal i de pedra.

Està deteriorada en la part de la creu.

Hi ha una segona Creu de Terme, dins del mateix cementiri de Llinars del Vallès, aquesta ja l’anirem a veure mes en davant.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

L’ermita de Sant Feliuet de Vilamilans a Sant Quirze del Vallès

En Fidel Rodríguez, col·laborador del blog , em fa arribar unes fotografies de l ‘ermita o capella de Sant Feliuet de Vilamilans de Sant Quirze del Vallès i us invito a anar a visitar…!

Sant Feliuet de Vilamilans és un petit temple, que es troba dins el municipi de Sant Quirze del Vallès, en un entorn natural molt bonic i de fàcil accés, cal que agafeu per un desviament de la carretera C-1413a, en el km 13,5, i en sentit Rubí, esta indicat.

S’hi pot anar a peu, tot passejant per un sender que travessa la Serra de Galliners, on trobareu cartells a l’allarg del seu recorregut.

Es tracta d’una ermita d’una sola nau, amb planta de creu llatina i tres absis, la qual ha viscut diverses modificacions i reformes al llarg del temps i està documentada des de l’any 986. La nau està coberta amb una volta de canó apuntada, de construcció moderna; el campanar es de doble espadanya.

El seu interior acull una ara paleocristiana de marbre amb inscripcions en llatí que permeten datar la seva construcció entre els segles IV i V. Fins a 1428 va ser una parròquia que depenia del Monestir de Sant Cugat.

S’accedeix a l’església per una porta situada al costat de migdia, adovellada i amb un extradós format per una filada de pedres.

Popularment es coneix també com Sant Feliuet de Vilamilanys. Actualment, l’ermita de Sant Feliuet de Vilamilans és de propietat particular.

 

Fotografies : Fidel Rodríguez

Recull de dades i Text  : Ramon Solé

 

La Farinera del Clot de Barcelona

L’antiga Farinera del Clot, està situat en el carrer del clot, 2B i Gran Via Corts Catalanes, 837 de Barcelona; també va ser coneguda per  la Farinera de Sant Jaume.

L’edifici de l’antiga fabrica, és una construcció realitzada amb maó i amb incrustacions de ceràmica, fou construïda durant els anys 1908 i 1909. I l’edifici és d’orientació modernista, fou construït sota la direcció de Joan Sellarés.

Part de darrera

Constava de dos edificis, un de planta baixa i un pis i l’altre de planta baixa i quatre pisos, destinats al procés d’elaboració i magatzems de la farina i amb el dipòsit de blat separat de la resta de l’edifici principal per mitjà d’un passadís. Aquest molí també girà amb el nom de “Fàbrica de Farines Sant Jaume”, tal com certifica una placa. I va seguir funcionant com a Industria Farinera fins a finals del Segle XX.

Actualment es el Centre Cultural la Farinera del Clot,  un equipament municipal quan va ser rehabilitada en el marc de la campanya Barcelona posa’t guapa, i acull moltes activitats, especialment musicals i relacionades amb les arts escèniques; disposa de Bar.

part vella i nova

L’edifici està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades, text i Fotografies : Ramon Solé

El petit nucli d’antigues cases del Barri de Font de la Guatlla de Barcelona

La franja compresa entre la muntanya de Montjuïc, la plaça d’Espanya, el carrer de la Mineria i la Gran Via és coneguda a la vegada com a barri de la Font de la Guatlla, del Districte de Sants-Montjuïc.

Voldria que si aneu pel barri, situeu sé en monument a “la Font de la Guatlla”, i darrera mateix,  pugeu unes escales que on arribareu a un antic reducte de cases antigues que a pesar que es vulguin enderrocar, es resisteixen en aquest lloc, son habitades per gent humil, per ho, ven orgulloses de fer la seva vida en aquest lloc del barri.

Es com si estiguéssim en la part vella d’un poble qualsevol de Catalunya, i no és així, estem a Barcelona. Es realment una pinya d’habitatges de cases baixes, un lloc tranquil i silenciós, amb uns pocs carreres o carrerons estrets.

I els mes destacat, els propis veïns s‘ocupen de tenir-ho tot vent net.

Quins carrers son ?, Carrer del Crisantem, Carrer de la Guatlla, Carrer de la Begònia, Carrer del Gessamí.

Cal preservar llocs així, com a espai d’interès per la ciutat de Barcelona.

Us passo un enllaç d’un bloc que explica molt be, aquest barri de la Font de la Guatlla :

http://lameva.barcelona.cat/sants-montjuic/ca/historia-del-barri-de-la-font-de-la-guatlla

 

Text i Fotografies :  Ramon Solé

El Castellnou de Llinars del Vallès

El Castellnou de Llinars és un castell renaixentista o fortificació i monument de la població de Llinars al Vallès.

Està situat en un petit turó enjardinat i arbres destacats, que presideix el poble, en un costat de la carretera de Sant Celoni a Cardedeu,

actualment  podem dir està pràcticament dins del nucli urbà.

Una de les entrades a peu, és pel carrer Baixada del Castell,

que us portarà directament, tot passant per un pont antic peàtonal per sobre de la carretera, arribareu a una de les portes d’accés.

Us passo una breu historia del Castellnou :

  • Sembla que va haver un enfonsament del castell del Castellvell per un terratrèmol de 1448.
  • Entre els anys 1548 i 1558, es va fer la construcció del Castellnou, està documentada, per encàrrec de Rimbau IV de Santcliment (o de Corbera-Santcliment) , baró de Llinars.
  • Es crea un palau residencial, hom no oblidà l’aspecte defensiu, concretat en petits baluards i en unes torrelles angulars situats als angles. Aquestes obres de fortificació foren suprimides el segle passat, arran de les guerres carlines, i només en resten els baluards de la part N.

El Castellnou de Llinars, llegim en una pagina Web :

“… és un edifici de planta quadrada, d’uns 27 m de costat, organitzat entorn d’un pati central. La façana té un portal d’amples dovelles, damunt del qual hi ha un entaulament que conté l’escut dels Corbera sostingut per dos lleons rampants. Un vestíbul d’arc rebaixat mena al pati, al fons del qual hi ha amples estances amb volta de creueria rebaixada.

Els sis òvals del mur de ponent inclouen els escuts de llinatges emparentats amb els Corbera, l’escut dels quals és a sota el fris, voltat de llorer. Els 26 ovals restants representen els dotze mesos de l’any, amb el seu nom escrit en català i el seu signe zodiacal, repetint la iconografia medieval de les labors agrícoles. Set planetes amb els seus signes astrològics. I finalment, les set virtuts -les teologals i les cardinals- acompanyades de textos sagrats en llatí, que hi fan al•lusió. És obra d’un pintor anònim i provincià, que hi va infondre una gràcia manierista de caràcter netament popular”…

Com veiem, es un Castell-Palau, que no es pot entrar, es particular i l’accés restringit.

Com esta amb molta vegetació en tots els seus costats, es fa difícil admirar aquest Castell.

i fortificat amb un mur interior en la part de darrere …

L’accés de vehicles esta al costat dels Jardins públics de la Plaça de la Serradora,

en la carretera de Llinars a Sant Antoni de Vilamajor, on una renglera de plàtans a cada costat de l’entrada, donen pas fins la porta i a la vegada fan de sentinelles

Va ser declarat “Bé Cultural d’Interès Nacional “ per decret  estatal de Madrid, tant el 1949, i més tard el 1983.

Segur que molts de vosaltres eu passat moltes vegades per Llinars i no sabíeu que hi ha aquest …Castellnou !

 

Recull de dades : Biblioteca de Llinars del Vallès

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La masia de Can Safont d’Horta-Guinardó a Barcelona

Can Safont, és una masia del districte d’Horta-Guinardó, està situada al carrer Natzaret, 107, darrera seu hi ha  l’església de Sant Genís dels Agudells.

Al llarg dels segles ha sofert profundes transformacions, tal com podem veure avui en dia, que no te aspecte de masia. La restauració que es veu actualment ha desfet finestrals gòtics i ha tapiat portals; ja no queda res de la bella arquitectura que tenia.

La primitiva casa data del segle XIII,  tenia bones extensions de conreu gracies al disposar de molta aigua , és diu que va provocar tensions amb Can Brasó i els frares de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, els quals volien disposar-ne.

Aquesta casa va tenir molta importància els segles XVIII, XIX, i a principis del XX, perquè era lloc  de caça, gent important de Barcelona hi anava a caçar i a la vegada passavant  a menjar per Can Safont.

L’any 1979 va morir la darrera propietària i, des d’aleshores, la propietat va passar al Bisbat de Barcelona, actualment hi resideixen les religioses Missioneres Auxiliars de l’església.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona, districte d’Horta-Guinardó

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Can Serra, un dels Museus de Mataró

Can Serra és una casa pairal situada en carreró, 17 del municipi de Mataró.

Veiem pas a pas la seva historia :

  • Can Serra fou construïda per Jeroni Serra Arnau, primer síndic de la vila a Corts, fou bastida el 1565.
  • El Museu fou creat el 1894, després dels precedents del 1888 instats per l’Associació Artístic Arqueológica Mataronesa.
  • L’any 1915 l’Ajuntament comprà Can Serra per Museu, que s’inaugurà el 1942. De llavors daten les principals reformes de l’edifici: rajoles, escuts i finestrals encastats i el sostre pintat per Marià Ribas.
  • L’espai museístic s’amplià l’any 1975 incorporant-hi un edifici veí.
  • L’any 1982, per un conveni signat amb entre l’Ajuntament i la Generalitat, el Museu quedà constituït com a Comarcal del Maresme.
  • I es reobrí l’abril de 1983 després de ser remodelat.
  • Des del 1997 el Museu adoptà definitivament el nom de Museu de Mataró.
  • La museografia de les sales d’exposició permanent fou renovada l’any 2011.

L’edifici de Can Serra, és d’estil renaixentista, conserva l’estructura originària amb una àmplia entrada d’on arrenca l’escala de pedra i la gran sala central al primer pis que manté el teginat de fusta originari.

La façana és de composició simètrica i hi destaquen el portal dovellat, l’escut i les finestres.

Les dues finestres son diferents.

És una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Dades : Ajuntament de Mataró

Text i Fotografies : Ramon Solé

Els Jardins de la Vil•la Amèlia de Barcelona – Part 2ª #

Els Jardins de la Vil•la Amèlia, eren d’Ignasi Girona, que va fer construir en la seva finca coneguda com “la Quinta Amèlia” de Sarrià, amb tot tipus d’arbres i plantes.

El nom el va posar en honor de la seva esposa, Amèlia de Vilanova.

Durant molts anys la família Girona va utilitzar aquesta finca com a lloc d’estiueig.

L’any 1930 l’Ajuntament de Barcelona va destinar els terrenys a parc públic i el 1969 van ser expropiats a canvi d’edificar-ne una part, cosa que va comportar l’enderrocament de l’antiga residència dels Girona.

Tal com vàrem dir ahir, un tros de terreny enjardinat va quedar integrat en els Jardins de la Vil•la Cecília, situats a l’altre costat del carrer de Santa Amèlia, que es va obrir quan es van crear els dos espais verds.

Cal destacar :

  • La glorieta dels xiprers, situada damunt d’un turonet de pedres que antigament havia estat una cascada.
  • Els jardins s’estenen, amb grans parterres, cadascun amb una vegetació diferent.
  • L’estany i el turó dels pins són els dos llocs destacats dels jardins. L’estany és circular, i està situat dins un gran parterre amb petites tanques vegetals de murtra curosament retallades que formen dibuixos sobre la gespa.

Els Jardins disposen d’un bar, zona amb jocs infantils,

i nombrosos camins, que permetent anar observant la diversitat de vegetació, així com d’arbres : pins, til·lers, cedres, xiprers, l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum), magnòlies, alzines, uns grans exemplars de pi pinyer i de pi blanc, palmeres.

Significatius són : un gran plàtan i un eucaliptus plantat a finals del s. XIX.

Son uns jardins cuidats i que a qualsevol època de l’any es agradable fer hi un tom.

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Els Jardins de la Vil•la Cecília de Barcelona – Part 1ª #

Cal Noyu, era una antiga finca rural de les afores de la ciutat, l’any 1909 va ser comprada per Eduardo Conde, fundador dels magatzems” El Siglo”, el primer comerç establert a Barcelona amb criteris de gran superfície, va posar a la vil•la el nom de Cecília en honor a la seva esposa.

Els terrenys van ser expropiats en 1969 per l’Ajuntament de Barcelona, per convertir-los en parc.

L’edifici és avui la seu del Centre Cívic Casal de Sarrià.

Bona part de l’espai verd actual va pertànyer als antics Jardins de la Vil•la Amèlia, situats just al front i que actualment,  també són d’ús públic.

Cal destacar, tot entrant pel carrer de Santa Amèlia unes grans fulles metàl•liques de Ginkgo biloba, que es van unint en una mena d’arc que, enfilant-se i dóna la benvinguda al visitant.

A l’esquerra,  dins l’aigua d’una canal  jeu boca terrosa una estàtua,

és Ofèlia ofegada, una escultura de bronze de Francisco López Hernández de l’any 1964.

Disposa el parc un espai per la gent gran, per exercitar :

  • les articulacions i afavorir l’agilitat amb barres de diferents alçàries, caragols per fer anar els dits i rampes suaus, entre altres recursos, uns exercicis que enriqueixen les passejades diàries.

Cal distingir, les tanques de xiprer, altes i espesses, fan d’avantsala dels jardins.

A la dreta, un camí amb trams d’escales ens condueix a l’interior.

Al davant, un caminoi també dóna accés als jardins, a banda i banda, s’alcen arbres destacats per l’altura i nombroses palmeres molt antigues.

I demà, us presento els Jardins de la Vil•la Amèlia.

 

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé