L’Ermita de la Sagrada Família esta situada dins la propietat de Mas Torrents de Santa Eulàlia de Riuprimer.
Historia:
La capella de Torrents està dedicada a la Sagrada Família i va ser construïda amb motiu de la presència del bisbe de Vic al mas, ja que hi passava els estius.
La necessitat de celebrar missa va fer que s’edifiqués l’ermita.
La va fer construir Antònia Rius Bofill, Vda. De Genís, vers l’any 1952, amb relació a la gran reforma d’ampliació de mas.
L’església pertany a la parròquia de Sant Eulàlia de Riuprimer.
La capella és de nau única i amb absis poligonal, tota ella coberta a dues aigües. L’interior està cobert amb volta de canó rebaixat i està decorada amb motllures de guix, policromades.
A l’edifici, que actualment no està en ús s’hi conserva un retaule. A l’entrada s’hi forma un portal d’arc de mig punt i un petit atri. Al damunt hi ha un òcul emmarcat amb pedra picada.
Al damunt hi ha un petit campanar d’espadanya. Es va construir amb pedra i fusta i finalment va ser arrebossada. Es troba a pocs metres de la casa, a la zona d’accés des de la carretera.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Pilar Camañes
Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé
Sant Pere Sacama esta situat en el Turó de Sant Pere d’Olesa de Montserrat , és una capella dedicada a Sant Pere apòstol, construïda sobre uns rocs a l’extrem nord-est del terme municipal d’Olesa de Montserrat, en un punt culminant de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental.
Formava part del castell de Sacama (segles X – XII), del qual només queden, entre roques, trossos de paret de pedres col·locades en forma d’espiga (opus spicatum).
Per arribar-hi es pren la carretera B-120 d’Olesa a Viladecavalls i Terrassa, la carretera que va a Viladecavalls i Terrassa. Després de travessar el torrent de Sant Pere, i un xic abans de les Ribes Blaves, s’ha de girar en direcció nord-oest per una pista forestal que porta fins al peu de l’ermita. S’hi pot accedir amb cotxe.
Us passo la seva història:
L’ermita de Sant Pere Sacama era l’antiga capella del castell de Sacama (o de Cama), conegut des del 963.
El 970 fou cedit a Ripoll i més tard unit a la dotació de Santa Maria de Montserrat, que n’adquirí el domini total per compra el 1261.
Entorn seu es formà la quadra de Cama o de Sacama, fusionada al segle següent amb Olesa de Montserrat.
Just a sota de la capella hi havia el mas de Sant Pere, reedificat l’any 1637 i enderrocat a finals dels anys setanta del segle XX.
La capella posseïa un retaule barroc amb la imatge central de Sant Pere flanquejada per les imatges de Santa Llúcia i Santa Oliva, patrona d’Olesa. Aquest retaule estava separat de la paret l’absis insinuant una girola, espai que s’utilitzava com a sagristia. Es té constància que en aquest espai encara es conservava un antic retaule gòtic.
Amb l’esclat de la guerra civil espanyola aquests retaules van ser cremats.
Durant els anys 1985 i 1986 es dugué a terme la darrera restauració de la capella per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. En el transcurs d’aquests treballs es van descobrir dues petites fornícules a banda i banda de la finestra central de l’absis en les quals es conservaven fragments de pintura mural romànica.
És una capella d’una sola nau amb absis semicircular llombard i campanar en forma de cadireta.
L’absis és el que resta de l’antiga capella romànica, construïda entre els anys 963 i 966, sobre les restes d’un primitiu oratori visigòtic.
Presenta un aspecte magnífic, amb una obra de pedra molt neta (amb filades horitzontals regulars), arcuacions llombardes i una petita finestra central de mig punt i de doble esplandit.
La resta de la nau, també d’aspecte apreciable, és fruit d’una reconstrucció posterior.
La teulada és de teula a doble vessant.
A la façana lateral de la dreta hi ha una finestra de forma circular de petites dimensions. La porta mira a ponent i és adovellada.
La capella romànica de Sant Joan Samora està situada prop de la carretera B-224, km 21,75, a 1.000 m. damunt un petit turó del municipi de Sant Llorenç d’Hortons.
Us passo la seva història:
El temple fou edificat en el segle XII.
Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1080.
En 1304 apareix com a sufragània de la parròquia de Gelida.
A partir del segle XV, en canvi, apareix com a capella dependent de Sant Llorenç d’Hortons.
És un edifici d’una sola nau amb una capella afegida a la façana nord. L’absis, semicircular, té una finestra de doble esqueixada. La coberta interior és de volta apuntada sobre arcs torals. La porta d’accés, d’arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. La construcció es completa amb un campanar d’espadanya de dues arcades de mig punt i coberta exterior de teula a dues vessants.
El material emprat en l’obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l’absis i irregulars a la resta. Al mur de ponent hi ha restes d’Opus spicatum. Pica baptismal. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S’assenta damunt d’un peu afegit posteriorment.
Viquipèdia
La seva decoració consisteix en dos gruixuts bordons immediats a la boca i un altre junt a la base que emmarquen un espai decorat amb motius geomètrics. Sota dels bordons superiors hi ha una sanefa repussada en dent de serra, amb les puntes dirigides a terra. Sortint del bordó inferior hi ha una altra sanefa formada per un seguit de triangles molt allargats amb un rombe a cada una de les seves puntes.
Capella de Sant Joan Samora és una obra del municipi de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Joan Salerm s’arriba per la Carretera BV-2154, km 0,5, situada dins la hisenda de Can Bas.
Historia:
A França, Itàlia i Catalunya hi ha moltes esglésies i capelles dedicades a Sant Joan Baptista, com la de Sant Joan Salerm. L’etimologia del mot “Salerm” fa referència a “lloc ermotat”, “terra sense conrear”. Això es deu, segons Salvador Olivella, al fet que quan es va edificar la capella, tot el voltant era bosc, bàsicament d’alzina i garriga.
Aquest bosc, conegut com “l’alzinar”, es va anar desartigant des de finals del segle XVIII fins a la segona meitat del XIX, a causa de l’extensió massiva del cultiu de la vinya a tot el Penedès. D’aquell bosc antic se’n conserva una part molt petita, plena d’arbres molt grans.
La capella de Sant Joan Salerm es documenta per primer cop l’any 917, en un pergamí del monestir de Sant Cugat del Vallès; s’esmenten unes terres situades entre les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan.
Aquestes esglésies podrien ser Santa Maria de Monistrol, Sant Pere de Lavern i, possiblement, Sant Joan Salerm. Va estar vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès, ja des de final del segle X: l’any 992, Geribert, pare de Mir Geribert, va comprar a l’abat Odó de Sant Cugat una vinya i una garriga situades al castell de Subirats, al costat de la “casa de Sant Joan”.
A principis del segle XI, diverses butlles papals confirmen la subjecció de la capella al monestir vallesenc, juntament amb els seus béns i possessions.
A altres referències documentals del mateix monestir de Sant Cugat s’hi esmenta el nom de Sant Joan dins el terme de Subirats, són dels anys 1002, 1007, 1023 i 1098.
Al segle XII tenim documentades diverses donacions dels castlans de Subirats a la capella de Sant Joan.
Així, l’any 1167, Ramon, germà de Pere de Subirats, li llega un morabatí.
El 1185, la seva esposa Azlada, o Adelaida, li llega dos morabatins.
D’altra banda, el 1311, el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, va visitar la capella, quan Arnau Camora era rector de Sant Pere de Lavern; d’aquella visita es dedueix que la capella de Sant Joan Salerm era aleshores sufragània de Sant Pere de Lavern.
Sabem que al segle XIV hi havia al voltant de la capella un nucli de població disseminat, ja que al fogatge de 1358 hi consten cinc focs per a “Sant Johan Çalerm”: els focs d’Arnau Soler, Guillem Ferrer, Bernat Raffat, n’Albareda vídua i na Clareta vídua.
L’any 1693 la capella fou visitada pel degà del Penedès.
Als anys ’40 del segle XX es va portar a terme una remodelació de l’edifici. Segons Salvador Olivella, per les característiques que presentaven les parets i arcades abans d’aquesta remodelació, la capella podria tenir orígens visigòtics. Sota l’altar primitiu hi havia una sitja, dins la qual s’hi van trobar, durant la intervenció dels anys ’40, restes de rajoles vidrades, molt trossejades, amb la imatge de Sant Joan Baptista, encerclat per una gran sanefa, detalla cap a finals del segle XVII-principis del XVIII. També es van trobar ossos al voltant de les quatre parets de la capella, que després de la reconstrucció van ser abocats a l’ossari del cementiri de Sant Pere de Lavern.
Capella de planta rectangular d’una sola nau, coberta a dues vessants. A l’interior la coberta es resolt a partir d’una volta de canó de perfil rebaixat, reforçada per quatre arcs torals, dels quals els situats a l’est són ogivals, i els de la banda oest són de mig punt.
L’absis semicircular, a llevant, està molt modificat, i presenta un ull de bou. A ponent, la nau es va ampliar amb un cos format per un transsepte i un absis semicircular.
A la façana sud trobem la porta d’entrada al temple, senzilla, d’arc de mig punt amb les dovelles lligades posteriorment amb morter modern, amb dos graons, molt modificada. Tots els murs de l’edifici estan arrebossats; als llocs on el parament és visible, s’aprecia un reaprofitament de carreus molt més antics, potser romans. Tant a la façana nord com a la sud uns robustos contraforts ajuden a suportar les parets del temple.
Més modern, del segle XVIII, és el campanar d’espadanya d’un sol ull, sobre el qual hi ha una creu, de 9,50 m. d’alçada, a la paret nord del temple. Disposa d’una campana de 60 cm. de diàmetre, construïda el 1940. Aquesta campana té una inscripció que, traduïda del llatí, diu: “Francesc Olivella, la seva muller i els seus fills celebrant el triomf del cristianisme en la pàtria i la seva salvació en nom de Crist i de la puríssima Mare, foren donadors de Joana Maria Francisca, veu clamant lloances pel favor rebut. Any del Senyor 1940”.
A l’oest trobem, adossat perpendicularment a la capella, un edifici el doble d’alt que aquesta, probablement la rectoria, de manera que el conjunt forma una planta de creu llatina. També la teulada d’aquest edifici és a dues vessants. A l’extrem oposat de la capella, aquest edifici annex presenta un absis que sobresurt del cos central.
Les cornises d’ambdós edificis, fetes de maó, juguen amb motius geomètrics.
Observacions:
Existeix la possibilitat que aquest transsepte substitueixi un antic santuari; si això fos així, la capella de Sant Joan Salerm seria un cas únic al romànic català.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Mare de Déu del Remei està en el carrer del Remei, al costat del cementiri municipal de Moià.
Us passo la seva historia:
La capella del Remei, així com la creu de terme, foren construïdes l’any 1578, dins el terme del Saiol Comtal al peu del camí públic que passava per allà.
Les despeses de l’obra anaren a càrrec del prevere Serpà Saiol, el qual pagà també la creu.
Actualment la capella serveix com a església del cementiri.
Està situada molt a la vora del cementiri del poble, davant l’antic emplaçament de la creu de terme original del segle XVI que avui es troba al costat de l’església parroquial de Moià.
Es tracta d’una petita capella de nau única feta d’obra i coberta per una teulada a dos aigües.
L’absis és quadrat.
Té una petita sagristia al costat de llevant.
La façana, encarada a migdia presenta un portal rectangular emmarcat per dos semi pilastres adossades al mur i coronades per un frontó triangular on es troba una petxina de tipus renaixentista.
Damunt del frontó, una llosa de pedra recorda l’advocació i la data d’edificació de la capella: 1578.
La Mare de Déu del Remei és la capella del cementiri de la vila de Moià (Moianès) protegida com a bé cultural d’interès local.
Sant Vicenç de Fals esta a dins de les restes del Castell en Fonollosa.
Us passo la seva història:
Dins el recinte del Castell de Fals, fou des de la seva construcció l’església parroquial de Fals.
A causa del seu mal estat, cap als anys 90 el servei parroquial es va traslladar de lloc a un temple nou al raval de Fals.
Cada gener s’hi celebra la festa d’hivern de Fals en honor de Sant Vicenç, donat que el temple està dedicat a Sant Vicenç d’Osca.
L’església és documentada el 1016.
Des de l’any 1220 és documentat l’altar de St. Nicolau.
L’edifici data del segle XVII (1647) segons consta en la inscripció de la façana “TEMPLUM HOC REEDIFFICATU FUIT ANNO DOMINI 1647”, conserva elements gòtics.
Fou ampliada a finals del segle XIX, segle en què es va construir el cementiri.
És un temple parroquial d’una sola nau, amb capelles laterals, sagristia i campanar al mur de tramuntana;
aquest és de planta quadrada amb quatre obertures per les campanes.
L’església no té absis i té la porta d’entrada al mur de migdia que compta amb la data gravada del 1656.
Al mateix mur, una mica més a llevant, s’obre una altra porta d’accés que devia ser tapiada poc després de fer-se i sobre la qual es llegeix la data de 1647.
Al costat de la capella de la banda nord s’alça el campanar.
Forma un conjunt amb la rectoria veïna.
S’hi distingeixen quatre espais situats entre els pilars que suporten els arcs amb sengles peanyes, que al seu dia – abans de la crema del 1936 – suportaren retaules i altars.
També cal esmentar el paviment de la capella de la banda nord, fet de lloses de pedra, mentre que el de la nau central és de cairons.
A escassos metres a llevant de l’església es situa el cementiri.
Sant Vicenç de Fals és una església del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputació de Barcelona.
L’església de Santa Maria de Vilalleons centra el petit nucli de població que porta el mateix nom i es troba flanquejada per diferents edificacions, pertany al municipi de Sant Julià de Vilatorta.
Us passo dades de la seva historia:
La primera notícia que tenim del lloc de Vilalleons la trobem en l’acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta de 1050.
Sembla que el magnífic temple romànic fou construït pels volts de 1080.
A partir de 1095 es comencen a tenir notícies continuades del rector del lloc.
Fou segurament per aquesta època quan se li afegí l’atri i portada que va alçar-se en forma de campanar.
Al segle XVI s’hi varen afegir dues capelles en forma de creuer, s’enderrocà la façana i es substituí pel pesat cloquer actual, tot conservant la primitiva porta de ponent que fou enderrocada al s. XIX i feta més ample, ja que la processó del Santíssim no hi passava. Les dovelles decorades de l’antic portal es van posar com a marc del rosetó central.
És una construcció romànica d’una nau, coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals, capçada per un absis semicircular, parcialment amagat per la sagristia.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
A l’exterior, tant en l’absis com en els murs laterals, trobem decoració d’arcuacions que emmarquen finestres cegues sota fris de dents de serra, entre lesenes, en el cas de l’absis.
El temple original va ser ampliat amb un atri que allargà la nau per ponent. Al segle XVI es van obrir les dues capelles laterals properes a l’absis, rectangulars i cobertes amb volta de nervi.
Més tard, entre els segles XVII i XVIII es realitzà el sobrealçament de tota la nau i es construí el comunidor de planta rectangular que es troba sobre l’absis.
J Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Ja en el segle XIX es construeix l’actual atri i la torre de campanar que hi ha al seu damunt.
Aquesta nova façana reaprofita les dovelles de les dues arquivoltes de la portalada del segle XII, decorades amb motius vegetals i entrellaçats, com a motllura d’emmarcament de la rosassa.
La Creu que hi ha davant la porta principal commemora la Santa Missió del 1962 essent rector de la parròquia Mn Pere Sala.
Va ser dissenyada per Pere Hernández Espina, de Barcelona, delineant que estiuejava al poble.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Santa Maria de Vilalleons és una obra del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Capella de Sant Jeroni està situat al final del camí de Sant Jeroni, a tocar del cementeri de Sant Pere de Riudebitlles.
Capella edificada al s. XVII en honor a Sant Jeroni en motiu d’un vot del poble per haver-lo lliurat de la pesta.
La capella de Sant Jeroni és un edifici d’una sola nau amb absis poligonal i capelles a la banda lateral esquerra.
La coberta és a dues vessants.
La façana, d’estructura molt senzilla, presenta un portal frontal allindanat i amb un petit òcul.
Sobre la porta hi ha un escut i la data del 1762.
La capella fou bastida el 1762, segons consta a l’escut que hi ha a la façana.
La Capella de Sant Jeroni és una església del municipi de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Sant Valentí de Les Cabanyes esta situada en el carrer 5 de Les Cabanyes.
Temple d’una sola nau i absis de planta semicircular.
Voltes d’aresta i arcs torals acabats amb cul-de-llàntia. Capelles laterals de volta de canó perpendiculars a la nau central. Coberta a dos vessants. Contraforts laterals.
Façana amb rosetó i arcs cecs decoratius. Entrada frontal.
Portal d’arc de mig punt amb arquivoltes i timpà, columnetes i capitell. Esqueixada cap a l’interior.
Campanar lateral octogonal amb coberta de pavelló. Portal d’arc de mig punt amb arquivoltes i timpà, columnetes i capitells. Esqueixada cap a l’interior.
Sant Valentí Vell
No confondre amb Sant Valentí Vell situal al costat del cementeri de Les Cabanyes.
Sant Valentí Vell
Sant Valentí és una església parroquial al municipi de les Cabanyes (Alt Penedès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Santa Maria està en la plaça de Santa Maria de Sallent.
Us passo la seva història:
Hi ha referències anteriors a 1023 d’una antiga església romànica, sufragània de la de Sant Esteve del Castell.[
Consta com a parròquia autònoma des del segle XII amb el nom de Santa Maria.
El 1884 s’inicià en el mateix emplaçament la construcció d’un nou temple d’estil neogòtic, obra de l’arquitecte Josep Torres i Argullol, que es va inaugurar el 26 de maig de 1901.
El 1936, a l’inici de la Guerra Civil, els sallentins van enderrocar el temple fins als fonaments.
Les pedres van servir per començar les obres d’un hospital que no es va arribar a acabar.
De l’església només es va deixar dempeus el campanar amb el rellotge, per a usos civils.
Al maig de 1941 es van començar les obres de l’actual església parroquial, similar a l’anterior però amb una simplificació de línies i trets ornamentals.
És obra de Francesc Folguera, i es va inaugurar el 17 d’agost de 1946.
És una església d’una sola nau amb volta apuntada amb llunetes, reforçada amb arcs torals apuntats, i absis poligonal a ponent.
A més de la sagristia, a banda i banda de l’absis, hi ha una capella fonda al costat de migdia, construïda més tard, però ja prevista en els plànols originals. Els arcs torals corresponen a l’exterior a uns contraforts que serveixen per obrir capelles entremig. Un d’aquest espais més profund serveix de baptisteri.
El material exterior és de pedra tallada en els angles, contraforts i la base, i la resta de carreus són encoixinats sense polir.
El campanar, que pertany a l’anterior església neogòtica, té una alçada de 33 metres. L’església està il·luminada amb vitralls a la nau central i a la rosassa de la façana.
L’església de Santa Maria està catalogada a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 