Sant Feliu de Monistrol de Calders

Sant Feliu de Monistrol de Calders, o Sant Feliu de Monistrol, esta en La Sagrera.

Us passo dades de la seva historia:

  • Església documentada des del 1105, tot i que sembla més antiga.
  • Aquesta església va ser molt reformada a mitjans del segle XVIII, en afegir-hi capelles laterals, modificant-se totalment l’estructura original de l’edifici.
  • Als voltants del 1780, segons una dovella d’una obertura, s’hi afegeix un esvelt campanar.
  • A la façana de migdia hi ha un rellotge de sol, amb la data de 1640.
  • L’església actual conserva la part exterior de l’absis romànic, però la planta actual és del segle VXIII, construïda en una arquitectura d’influència barroca, sobretot la façana i el campanar.
  • L’absis, però, podria procedir d’una torre medieval.

Està situada a l’esquerra de la riera de Sant Joan, en el petit barri de la Sagrera, a migdia del sector principal del poble.

És molt a prop i a llevant de l’antiga església de Sant Joan Baptista de Monistrol de Calders.

Església parroquial de Monistrol, situada dins el nucli de Monistrol. Portal d’entrada a la façana de ponent, de forma rectangular i adovellat, amb elements decoratius barrocs.

Roser Serra i Coma 1982 / Generalitat de Catalunya

A la mateixa façana de ponent, petita capelleta amb la imatge del sant, i rosassa circular.

Interior de tres naus, dividides mitjançant pilars de pedra i arcs de mig punt. Coberta de volta de mig punt, amb pedra tosca, arrebossada posteriorment.

Campanar adossat sobre la nau dreta, amb influències barroques.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Adossat al Sud-Est de l’església hi ha la rectoria.

Rectoria

Sant Feliu de Monistrol de Calders, o Sant Feliu de Monistrol, és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Pont de mas Riera de Maià de Montcal

El Pont de mas Riera esta situat en l’antic municipi de Dosquers, actualment pertany a Maià de Montcal. Per anar-hi cal que us situeu a la N-260 en el municipi de Maià de Montcal, un trencall que porta a Mas Riera trobareu el Pont romànic de Mas Riera sobre el torrent Gamanell.

A poca distancia i a tocar d’aquest, hi ha la Font de mas Riera.

Pont i Font de mas Riera

Es tracta d’un pont romànic de dos ulls i de grans dimensions, amb arcades de mig punt de considerable amplada. La mida de les dues arcades és diferent. Cal destacar la fornícula, per a una imatge, integrada en l’obra. Tots aquests elements fan suposar que és una obra d’època baix-medieval.

L’estat de conservació del pont és bo. El pont presenta una gran fermesa, les pedres estructurals estan molt senceres i no es veuen fissures importants que afectin l’obra. L’enllosat superior està cobert de vegetació que dificulta la visió del paviment.

Aquest pont servia per comunicar els pobles de Dosquers i Maià de Montcal.

El Pont de Mas Riera és un monument del municipi de Maià de Montcal (Garrotxa) protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Antic Monestir de Santa Maria de Riudaura

L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).

Imatge Google

Us passo la seva  historia:

  • El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
  • Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
  • La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
  • Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
  • Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
  • Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
  • Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
  • Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835. 
  • Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
  • El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
  • El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.

Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es olga-sacrets.jpg
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.

A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google

Llibre recomanat : El Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa Técnica:

Autor: Sans i Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-9779-905-8

288 pàgines

Tapa rústica amb solapes 135 x 220 mm

Col·lecció: Sèrie Estudis Nº 120

Data de publicació: Setembre 2010

Preu : 15,00 €

Descripció:

En aquest llibre es repassen a la primera part les fites més importants del llarg procés històric del monestir, des de la comuniat eremítica fins a l’actualitat. La segona part està dedicada a exposar la vida de les religioses i, finalment, a la darrera part s’analitzen els diversos elements arquitectònics i artístics del conjunt monacal de Santa Maria de Vallbona, que s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, i que el 1171 s’integrà al Cister.

Dades de l’autor:

Josep Maria Sans Travé. Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

Recull del llibre : Ramon Solé

Castell Coll d’Olot

El Castell Coll està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot.

Antoni Pladevall i Font / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El casal fortificat està documentat el 1132, no obstant l’indret es mencionat des de molt abans.
  • Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier.
  • Els seus successors foren:

Suniario (1028), Isarno (1028), Durando (1034), Bremundo (1034), Arnaldo Bremundo (1108-1127), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Pere del Coll (1267), Berenguer (1298), Guillem (1298-1325), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Guillem del Coll (1342), Raimon de Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Joan de Montagut (1592), Miquel de Montagut i Vallgornera (1640), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778), Ramon de Vallgornera (1778). Fins a principis del segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.

Us passo mes dades històriques :

  • Consta homenatge retut pel cavaller Pere del Coll (1236) a Bernat d’Oix que l’hi donà drets sobre diversos delmes i possessions els quals tenia en feu per Guillem de Cevià.
  • Fou succeït pel seu fill Bernat del Coll; els seus béns passaren al nét Guillem del Coll i després al besnét Berenguer del Coll que, el 1325, vengué la meitat dels delmes a Ermessenda del Coll.
  • El seu fill, també de nom Berenguer, es casà amb Blanca el 1336.
  • De llur hereu Guillem del Coll, es documenta la venda d’unes bordes a l’abat de Camprodon l’any 1342.
  • L’any 1344, Guillem reté homenatge a l’abat de Camprodon.
  • La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola.
  • Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera.
  • Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.

Castell Coll és més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya.

Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb 10 grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura entre 6 i 8 m.

Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones, obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment.

A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia.

La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle VXII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Conjunt de cases del carrer Xipreret, nucli antic de l’Hospitalet de Llobregat

El carrer Xipreret és configura l’antic nucli de l’Hospitalet, i és on es concentra gran part de la història medieval i moderna de l’Hospitalet

i escenari d’alguns importants episodis històrics com el Conveni de l’Hospitalet de 1713.

L’origen del carrer Xipreret cal buscar-lo en època romana, com a eix delimitador de propietats agrícoles.

Més tard, és on es forma l’antic nucli de l’Hospitalet; en detriment de l’assentament de Provençana.

L’edifici de l’Harmonia o Torre Blanca, documentada ja al segle XI, fa que en les seves terres es fundés el petit hospital de camí, que donarà lloc al nom de la ciutat.

També és el lloc d’on es pren el nom del municipi, a l’entorn a Torre Blanca (actualment l’Harmonia), ja esmentada al segle XI, al costat de la qual, a finals del segle XII, apareix un petit hospital, l’hospital de la Torre Blanca dins la parròquia de Provençana.

 Al seu voltant es formà un petit nucli que el segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet i que, amb el temps, esdevindria l’Hospitalet.

A partir del segle XVI, el carrer Xipreret, viu un moment d’expansió i es basteixen, al llarg del seu eix, els grans casals de les famílies més importants.

Un aspecte destacat d’aquest carrer són els corralons: petits culs de sac oberts al carrer principal que permeten orientar les façanes de les cases a solella i, deixar al davant, un espai on hi havia els pous o safareigs per rentar la roba.

A la part més septentrional hi trobem la masia de Can Riera, ara convertida en oficines del Museu.

I a la part més meridional, el carrer Major.

Destaquen la Casa Espanya, Ca n’Oliver, l’Harmonia o Ca la Vidala; a més de les cases dels números 28-30-32, 41-43-45, 47-57 i 87-95.

A l’alçada del carrer Barcelona s’hi ha afegit la torre de defensa del segle XVI, la Talaia, provinent d’un antic casal enderrocat.

L’antiguitat del carrer, la seva continuïtat històrica, l’aglomeració d’edificis històrics, les característiques urbanístiques i la bona preservació, en fan un punt clau per a la història de l’Hospitalet.

Es tracta d’un referent paisatgístic, històric i arquitectònic de les arrels del nucli antic de l’Hospitalet.

Actualment té només protecció parcial, amb 27 elements protegits a títol individual, però no com a conjunt.

Recull de dades : Blog d’Esquerra Republicana de l’Hospitalet

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Pont de Bóixols d’Abella de la Conca

El poble de Bóixols forma part del municipi d’Abella de la Conca, vila a la qual ha estat unit al llarg de la història, a causa de llur pertinença des d’antic a la Baronia d’Abella, apareix documentat des del segle X.

El Pont de Bóixols  és conegut com Pont del Plomall es medieval.

Situat en un del passos naturals entre les comarques del Pallars Jussà i l’Alt Urgell, el poble de Bóixols està en una zona de difícil accés.

Les serres de Carreu, al nord; Setcomelles, a l’est, i Carrànima, a l’oest, tanquen el poble en una petita depressió que té la sortida natural cap alsud, seguint el riu Pujals (anomenat més avall riu Rialb).

Però no per natural és una sortida fàcil, l’estret de Bóixols, primer,

i l’accidentat barranc del riu Rialb, després, fan que només hi passi l’aigua, i amb dificultats.

A prop i sota del poble, al Forat de Bóixols, i a un desnivell considerable, hi ha un interessant pont medieval del segle xi, en un emplaçament bell i espectacular. Just al sud hi ha la masia de Cal Plomall i encara molt a prop seu, a uns 100 metres, el Molí del Plomall, també anomenat Molí del Pont o Plomall Nou, força antic.

Actualment està restaurat i habitat, amb el seu molí de farina ben conservat i catalogat. La Casa del Moli del Pont ha estat restaurada.

Recull de dades : Ajuntament d’Abella de la Conca i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

El Castell de Púbol

Al petit poble baix-empordanès de Púbol, d’aspecte feudal, situat a la zona més enlairada del nucli de La Pera, hi podem trobar el seu famós castell juntament amb l’església, una fortificació del segle XI, considerat com a bé cultural d’interès nacional. Està envoltat per cases protegides per les restes de la muralla medieval.

Aquest castell, que esdevingué centre de la baronia de Púbol, està format per diferents cossos dipositats a l’entorn d’un pati central, estret i de gran alçària.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Tot i que al llarg dels segles va viure diverses transformacions i incorporacions, encara conserva gran part de les estructures i elements originals de l’època, amb una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes, especialment visibles als tres pisos de la nau actual i al pati central.

El 1969 fou adquirit per Salvador Dalí com a regal a Gala, la seva musa, font d’inspiració de moltes de les seves obres. Sota les ordres d’aquest genial pintor, el castell va ser restaurat considerablement, amb una decoració molt personalitzada a l’interior; gran part dels espais es van convertir en una obra d’art seguint el seu particular estil surrealista.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí. A l’interior, a més de ser exposades les seves pintures i dibuixos, escultures, mobiliari i nombrosos objectes amb què van decorar el castell, hi podem trobar una col•lecció de vestits d’alta costura de Gala.

També es pot visitar la cripta on estan dipositades les restes de Gala, que morí el juny de 1982. Salvador Dalí va viure fins al gener de 1989.  Les restes d’ell es varen dipositar a la seva tomba a sota de la cúpula del museu de Figueres.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Actualment, el castell de Púbol forma part de la ruta de museus integrats a la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Interior de l’església / Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya.

Voldria destacar que, des que Dalí va adquirir el castell, i fins a la seva mort, l’entranyable matrimoni format per la senyora Dolors Bosch i en Quim Chicot, Déu l’hagi perdonat, propietaris del mas que hi havia al costat del castell, des de fa més de tres dècades transformat en el restaurant Can Bosch, un dels millors de la zona, varen ser els seus majordoms i persones de total confiança.

La senyora Dolors quan parla de Gala i Dalí s’emociona, i la gran estimació i respecte que els tenia ella i el seu marit traspua en les seves paraules. La senyora Dolors és com un llibre obert de records i vivències; dona gust escoltar-la.  

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Per a mes dades, podeu accedir a l’enllaç que ús adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_P%C3%BAbol

Text i Fotografies : Joaquima Pellicer Solà

Fotografia de Gala i Dalí : Dolors Bosch 

Adaptació al Text : Ramon Solé

Palau – can Mercader de Cornellà de Llobregat

El Palau Mercader de Cornellà de Llobregat està situat al parc de Can Mercader, a la carretera de l’Hospitalet de Llobregat s/n, davant del barri d’Almeda.

Us passo la seva història:

  • La finca de Cornellà, que constava de la masia i 48 hectàrees, era propietat de la família Mercader des del 26 de febrer de 1764, a partir del matrimoni entre Felip de Mercader i Saleta i Maria de Sadurní i Cànoves, hereva de la finca cornellanenca.
  • El Palau Mercader de Cornellà va ser construït entre el 1864 i el 1869 per ordre de l’aleshores comte de Bell-lloc, Joaquim de Mercader i Bell-lloc (Mataró, 1824- Cornellà de Llobregat, 1904).
  • Joaquim Mercader i Belloch va dur a terme una sèrie d’actuacions entre el 1859 i el 1864 per urbanitzar la finca: va enderrocar l’antiga masia per construir l’actual palau i va obrir noves vies d’accés.
  • També va impulsar la projecció d’un jardí romàntic i la plantació d’una gran varietat de plantes i arbustos autòctons i exòtics. Sobre les plantes del Parc de Can Mercader s’ha publicat un llibre.
  • A partir d’aquell moment el palau seria la residència d’estiueig de la família Mercader-Bell-lloc, ja que la seva residència la tenien fixada al casal pairal del carrer Lledó de Barcelona, i més endavant, durant la dècada de 1870, es traslladarien al seu palau del Passeig de Gràcia que feia cantonada amb el carrer Provença.

El Palau Mercader, l’aspecte exterior recorda un castell medieval, ja que té elements com els merlets que coronen el seu perímetre.

És un edifici residencial de planta amb el pati central cobert amb una vidriada i torres poligonals als angles.

La façana principal, central per la porta i el balcó s’estructuren de forma simètrica, amb un seguit de cornises contínues que s’adapten al perfil de les finestres, conferint un ritme ondulat que serveix per regular l’horitzontalitat de tot el conjunt.

L’interior, està dividit en tres plantes: la planta baixa, la principal i la planta de serveis.

A la planta baixa hi havia les cavallerisses i l’entrada de carruatges.

La primer planta era la planta noble on vivia la família mentre que la segona planta estava destinada al servei. La planta noble té diferents estances que estan decorades en estils diversos.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2020-12-02_15-33-05.jpg

Per habilitar-lo com a museu, l’edifici va necessitar una profunda restauració, finançada conjuntament per l’Ajuntament de Cornellà i la Diputació de Barcelona.

Entre 1869 i 1870 el mestre d’obres de L’Hospitalet, Ramon Llopis va realitzar la tanca perimetral amb merlets.

Al parc també hi trobem altres edificis que formaven part de la finca, especialment representatius són la Casa dels Colons, un edifici de maó vist, característic dels edifici industrials modernistes, que va tenir diferents usos

i la Torre de la Miranda, construïda per Arnau de Mercader i de Zufía com a observatori meteorològic.

Per més informació del Parc de can Mercader, podeu accedir a l’enllaç que us adjunto:

Us recomano la seva visita.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fem una Ullada fora de Catalunya : El Pont Medieval de Graus

Avui us presento dos articles

El Pont Medieval de Graus, també se’l coneix com a “ el Puente de abajo “. Esta situat a l’entrada de Graus, es d’estil medieval que creua el riu Éssera.

També hi ha el “Puente de arriba o Puente roto”.

En el seu havia hagut un pont del segle XII, per causes que desconeixem, durant el segle XVI es va construir  l’actual pont, tot seguin com si fora un pont medieval.

El pont està format per tres ullals de mig punt, el central molt més gran que els laterals. En els pilars trobem tallamars, que presenten perfil triangular per la part d’aigües amunt i semicircular aigües avall.

Recull de dades : Viquipedia i altres

Adaptació Al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola