Històries des de Bellvitge.  Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències. (…/…)

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936. (…/…)

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet, indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.

Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.(…/…)

Si voleu saber més d’aquets tres articles podeu accedir a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Caminant pel nostre passat al castell de Gaià del Bages

Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles a dalt d’un serrat entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.

Les restes d’aquest castell medieval es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda” a peu d’una ermita moderna reedificada recentment sobre les restes del castell.

Restes del castell sobre les que s’edificà l’ermita moderna de Santa Àgueda.

Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda. És un castell termenat que, a més de l’actual terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i part de St. Feliu Sasserra (Lluçanès), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i St. Miquel de Terradelles (Berguedà).

Sant Miquel de Terradelles o «Sant Miquel vell» a Sta. Maria de Merlès, prop de Gaià.

Sota l’ermita mateixa uns blocs de pedra assenyalen les restes pròpies del castell i, a peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera.

“Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”.

A vegades entre aquestes roques grans es posaven pedres petites per falcar la construcció.

Les restes arqueològiques, trobades en una prospecció de 2002, mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.

Junt al camí trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i per consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.

Roques junt al camí de pujada al castell

Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval, a l’entorn del segle X, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge, com es va posant de manifest a altres llocs. Com a bon lloc de vigilància i comunicació deuria ser ben aprofitat per les diferents civilitzacions.

Roques que semblen haver tingut un destí per els humans de civilitzacions antigues

De fet, el terme “Monistrol” de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dit també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica que introduirien el cristianisme dels que trobem evidència en els noms i en alguna pedra que sembla haver estat utilitzada d’altar de la primitiva capella del castell.

St. Pere de la roca o de les cigales, també dit «Monistrol de Gaià», un terme que sembla tenir orígen visigòtic. L’ermita romànica reformada està avui abandonada.

El castell termenat el trobem documentat el 936, quan s’esmenta el “Castro Gaiano in Matamala”. Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.

Al segle XIII el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós, per concessió reial. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.

El poble de Gaià des del peu del camí del castell i de la capella de Sta. Àgata.

Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel transport i el mercat.

Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Abril-2022

Als i a les que continuant mantenint poblats i cuidats els indrets rurals.

…………………………………………………………………………………………………………………………..……………………………..

[1]VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XI El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.

Històries des de Bellvitge: Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

La invasió musulmana (s. VIII) no va portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.

Podeu llegir l’article complert, a:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Recull de dades : Ramon Solé

Autora : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Castell de Castellet de Sant Vicenç de Castellet (Bages)

El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una fortificació que es pot pujar per la carretera del Castell, un carrer que surt d’una zona industrial.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El castell s’edificà per a defensar un terme anomenat Castellet de Bages que comprenia pràcticament el territori de l’actual Sant Vicenç de Castellet.
  • L’any 1099 en la butlla del papa Urbà II al bisbe Ot d’Urgell se cita Castellet com a propietat a Manresa exceptuant la jurisdicció parroquial del bisbe d’Osona.
  • El castell és documentat l’any 1001 quan l’obra de repoblació avançava per les terres del Bages; el lloc degué ésser pres per un home important que adquirí les propietats de l’alou i el cedí al Bisbat d’Urgell. Aquesta propietat tan llunyana devia ser difícil de controlar pels bisbes urgellencs, que després de dos segles el vengueren als comtes de Barcelona.
  • Els comtes infeudaren el castell a una família que s’anomenà Castellet i sabem que l’any 1277 fou destruït i assassinat el seu senyor. El castell tornà a alçar-se i d’aquesta segona obra és la torre que encara es conserva.
  • Els comtes infeudaren el castell a una família cognominada Castellet; degut als diversos castells i famílies que reberen aquest nom, no es documenta de manera segura fins al 1277: un Guillem de Castellet, assassinat en ser destruït el castell que es reconstrueix i la família continua en la persona de Bertran de Castellet.
  • El 1279 posseïa el castell Humbert de Rocafort, castlà de Castellbell casat amb Sibil•la de Castellet.
  • La família continua amb el domini del castell fins al segle XVI, Introduint-s’hi altres cognoms (els Cirera, els Segalers i posteriorment els Muntanyans) per casament o adopció.
  • El 1343 la família Cirera adquirí del rei Pere II el dret alodial i directe que tenia el rei.
  • A mitjan segle XVI apareix un Onofre de Cardona com a senyor de Castellet i per matrimoni passà a la família Amat de Terrassa que foren senyors del castell fins al segle XIX, quan s’aboliren les dependències senyorials.
  • De les construccions castelleres, l’únic element que roman dempeus és la torre, que s’aixeca a l’extrem sud del turó, una part del mur i restes d’estances. Tenint en compte l’estructura de l’aparell, les obertures (porta i finestres) i la construcció, es creu que la torre fou construïda a finals del segle XIII, després de la destrucció de l’any 1277. Les altres restes podrien ser anteriors a aquesta data.
A. Daura, J. Galobart, E. Sánchez 1988 / Generalitat de Catalunya

L’únic element que es conserva del conjunt medieval del Castell de Castellet és la torre i alguns fragments de muralla del costat de migdia.

La torre és de planta quadrada amb parets de 90 cm de gruix i amb una alçada de 9,7 m.

Té tres nivells i l’aparell és fet amb carreus força gruixuts i grans col·locats en filades horitzontals.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

La porta d’ingrés és d’arc de mig punt dovellat i de proporcions notables, obrint-se a llevant.

Sembla ser una construcció del segle XIII, mentre que les restes de la muralla semblen anteriors.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

Actualment el carrer que hi puja esta barrat el pas.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Jaume de Palouet (Segarra)

Sant Jaume de Palouet està en la Plaça de l’Església de Palouet.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Palouet és esmentat l’any 1116 en el testament de Pere Ponç.
  • L’església de Palou, com la de Massoteres, era sufragània de la parròquia de Sant Pere de Talteüll. Des de finals del segle XVI pertany al bisbat de Solsona.
  • L’any 1894 esdevingué parròquia. Per donar habitatge al capellà es va haver de construir la rectoria.
  • L’edifici actual és una construcció reformada sobre una fàbrica medieval.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església originàriament romànica, que ha patit diverses modificacions al llarg del temps.

Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya

La façana principal, és de grans carreus ben treballats i presenta una porta d’arc de mig punt adovellada. Al damunt hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Jaume. Un campanar d’espadanya, amb dos ulls que acullen dues campanes, corona l’edifici.

Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya

El mur dret de l’església, havia estat tapat per un magatzem, que en desaparèixer ha deixat a la vista el mur de pedra amb una espitllera.

Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya

Altres dades :

  • Té una sola nau coberta amb volta de canó. Al centre de la nau hi ha una tomba que data de 1731, propietat de la família Xuriguera-Alsina.
  • A l’esquerra de la nau hi ha la sagristia, construïda el 1765.
  • El 1861 es va construir el baptisteri i un altar d’estil barroc clàssic.
  • Destaca la pica baptismal adossada a la banda dreta que es podria datar al segle XVIII.
  • Al mur esquerra de la nau, la familia Alsina, va finançar el 1942, un altar.
  • L’any 2000, es va fer una restauració, que va deixar la pedra El poble de Palou de Torà, també anomenat Palouet o Palou de Massoteres, es troba a llevant del terme municipal de Massoteres.

Palouet es un poble medieval que fins a mitjans del segle XX conservà l’estructura de vila closa, amb dues portes d’entrada.

Una d’elles s’obria davant l’església de Sant Jaume -advocació poc freqüent en les esglésies d’aquestes contrades- que estava fora de la vila.al descobert, excepte a la volta.

Sant Jaume de Palouet està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Can Torrents de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

La masia de Can Torrents està en el carrer Hospital, 7 – 9 de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • Hi hagut per bastant temps un corrent d’opinió que mantenia que aquesta masia es va bastir sobre l’antic hospital medieval que donava nom al carrer.
  • L’historiador santboià Carles Martí i Mira va demostrar que el tal hospital va ser enderrocat totalment i que aquesta masia es va bastir de nova planta al segle XV, això sí, al lloc que el vell hospital ocupava i es va fer l’ampliació posterior.
  • A principis del segle XX va sofrir algunes ampliacions i restauracions, conservant del casal del segle XV i de principis del XVI la porta de mig punt amb dovelles i les finestres de pedra de Montjuïc.

Es tracta d’una casa senyorial amb planta baixa, noble i golfes. D’estructura inicialment cúbica presenta ampliacions al seu costat esquerre. La teulada és de teula àrab a quatre vessants.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

En els murs i finestres combina la pedra i el maó, tant a vista com arrebossats.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

L’estil és popular amb certa dignitat, incorporant elements del gòtic tardà en les finestres lobulades dels extrems, i renaixentistes en la finestra esbocinada central.

Can Torrents és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Feliu de Monistrol de Calders

Sant Feliu de Monistrol de Calders, o Sant Feliu de Monistrol, esta en La Sagrera.

Us passo dades de la seva historia:

  • Església documentada des del 1105, tot i que sembla més antiga.
  • Aquesta església va ser molt reformada a mitjans del segle XVIII, en afegir-hi capelles laterals, modificant-se totalment l’estructura original de l’edifici.
  • Als voltants del 1780, segons una dovella d’una obertura, s’hi afegeix un esvelt campanar.
  • A la façana de migdia hi ha un rellotge de sol, amb la data de 1640.
  • L’església actual conserva la part exterior de l’absis romànic, però la planta actual és del segle VXIII, construïda en una arquitectura d’influència barroca, sobretot la façana i el campanar.
  • L’absis, però, podria procedir d’una torre medieval.

Està situada a l’esquerra de la riera de Sant Joan, en el petit barri de la Sagrera, a migdia del sector principal del poble.

És molt a prop i a llevant de l’antiga església de Sant Joan Baptista de Monistrol de Calders.

Església parroquial de Monistrol, situada dins el nucli de Monistrol. Portal d’entrada a la façana de ponent, de forma rectangular i adovellat, amb elements decoratius barrocs.

Roser Serra i Coma 1982 / Generalitat de Catalunya

A la mateixa façana de ponent, petita capelleta amb la imatge del sant, i rosassa circular.

Interior de tres naus, dividides mitjançant pilars de pedra i arcs de mig punt. Coberta de volta de mig punt, amb pedra tosca, arrebossada posteriorment.

Campanar adossat sobre la nau dreta, amb influències barroques.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Adossat al Sud-Est de l’església hi ha la rectoria.

Rectoria

Sant Feliu de Monistrol de Calders, o Sant Feliu de Monistrol, és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Pont de mas Riera de Maià de Montcal

El Pont de mas Riera esta situat en l’antic municipi de Dosquers, actualment pertany a Maià de Montcal. Per anar-hi cal que us situeu a la N-260 en el municipi de Maià de Montcal, un trencall que porta a Mas Riera trobareu el Pont romànic de Mas Riera sobre el torrent Gamanell.

A poca distancia i a tocar d’aquest, hi ha la Font de mas Riera.

Pont i Font de mas Riera

Es tracta d’un pont romànic de dos ulls i de grans dimensions, amb arcades de mig punt de considerable amplada. La mida de les dues arcades és diferent. Cal destacar la fornícula, per a una imatge, integrada en l’obra. Tots aquests elements fan suposar que és una obra d’època baix-medieval.

L’estat de conservació del pont és bo. El pont presenta una gran fermesa, les pedres estructurals estan molt senceres i no es veuen fissures importants que afectin l’obra. L’enllosat superior està cobert de vegetació que dificulta la visió del paviment.

Aquest pont servia per comunicar els pobles de Dosquers i Maià de Montcal.

El Pont de Mas Riera és un monument del municipi de Maià de Montcal (Garrotxa) protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Antic Monestir de Santa Maria de Riudaura

L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).

Imatge Google

Us passo la seva  historia:

  • El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
  • Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
  • La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
  • Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
  • Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
  • Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
  • Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
  • Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835. 
  • Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
  • El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
  • El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.

Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es olga-sacrets.jpg
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.

A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google

Llibre recomanat : El Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa Técnica:

Autor: Sans i Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-9779-905-8

288 pàgines

Tapa rústica amb solapes 135 x 220 mm

Col·lecció: Sèrie Estudis Nº 120

Data de publicació: Setembre 2010

Preu : 15,00 €

Descripció:

En aquest llibre es repassen a la primera part les fites més importants del llarg procés històric del monestir, des de la comuniat eremítica fins a l’actualitat. La segona part està dedicada a exposar la vida de les religioses i, finalment, a la darrera part s’analitzen els diversos elements arquitectònics i artístics del conjunt monacal de Santa Maria de Vallbona, que s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, i que el 1171 s’integrà al Cister.

Dades de l’autor:

Josep Maria Sans Travé. Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

Recull del llibre : Ramon Solé