Torre-ramona esta situat al costat de la Ctra. C-243b km. 1,7 de Sant Sadurní d’Anoia a Gelida en el municipi de Subirats.
Un dels nuclis històrics més desconeguts del Penedès, format per un conjunt monumental :
Amb l’església romànica de Sant Joan Sesrovires, el palau fortificat d’estil gòtic-renaixentista que dóna nom al nucli i diferents edificis d’origen medieval, així com la seu de la Confraria del Cava Sant Sadurní.
El poble medieval de Torre-ramona, de només una cinquantena d’habitants, es pot visitar a través de la ruta guiada Torre-ramona, sorprenent i misteriosa.
La visita transcorre per l’interior de l’església de Sant Joan Sesrovires i el cementiri parroquial, la casa taller de la pintora Cathrine Bergsrud, el recinte emmurallat i el patí interior del Palau Gralla i la Confraria del Cava Sant Sadurní.
El poble està envoltat de vinyes i al peu del Castell de Subirats i la Torrota d’en Pasteres i a prop del Riu Anoia.
Un entorn únic per passejar que ofereix imatges que no poden evitar ser retratades.
Visites guiades el segon diumenge de cada mes a partir de les 11h. Cal reserva prèvia al telèfon 93 899 34 99 o al correu info@turismesubirats.cat. Més informació a l’Oficina de Turisme de Subirats.
El domini del castell pertanyia en aquell moment a Sendred Domnuç, senyor de Calders, branca lateral dels vescomtes d’Osona. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima.
El 1023 el castell i la seva jurisdicció pertanyien a la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, que el degué rebre en dot, juntament amb altres castells de la Catalunya central.
La mateixa comtessa donà aquest castell, i d’altres, al seu fill Ramon Berenguer I el Corbat com a penyora de pau.
El 1067 apareix vinculat a aquest castell Guillem Ramon de Calders, casat amb Guilla, filla de la comtessa Ermessenda de Cardona. Aquest primer castlà o senyor de Calders llega en el seu testament el castell de Calders i les parròquies del seu entorn als seus fills Artal i Ponç, dels quals passa al fill de Ponç, Arnau, que ja consta com a senyor de Calders.
Més endavant dos Calders, Guillem i Pere, apareixen com a signataris del testament de Guillem de Berguedà. Són germans, com consta en diversos documents de l’època.
El castell romangué fins al 1336 en mans dels Calders, que passaren per alguns moments on tingueren molt presència entre les classes dirigents catalanes com, per exemple, el 1313, any en què el comte-rei envià Blanca de Calders (Blanca de Centelles, casada amb Guillem de Calders) a Alemanys per tal d’acompanyar la filla del rei, la infanta Isabel, que anava a contraure matrimoni amb el duc d’Àustria.
Poc després, la família Calders entrà en crisi i el 1347 es vengué el castell i les seves parròquies a Bernat de Talamanca.
Tot seguit, un any més tard, el tornà a vendre a Ramon Berenguer de Dusfort, però hagué de fer-se en part enrere, i en retornà la meitat del domini a Bernat de Talamanca, del qual passà al seu fill Berenguer.
Alhora, a finals del segle XIV, el rei Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions del castell, i s’inicià una ampliació que no es va arribar a acabar mai.
A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.
El 1410 Bernat de Talamanca es casà amb Aldonça de Planella i de Togores, filla del senyor del castell termenat de Castellnou de la Plana i de Violant, de la influent família sabadellenca dels Togores i germana de Ramon de Planella i de Togores, senyor de Granera, Mura, Castellcir i Tona, entre altres senyories properes.
Ramon de Planella comprà el senyoriu a la seva germana i el seu cunyat, i un descendent seu, Manuel de Planella, s’anomenava senyor de Calders i Talamanca el 1440.
A partir d’aleshores, però, el castell de Calders perdia importància estratègica i era pràcticament abandonat. El senyoriu, ja baronia, de Calders passà dels Planella als Amat, barons de Maldà, i d’aquests, sempre per via matrimonial, als marquesos de Castellbell, que en teoria encara en tenen la senyoria.
És un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud encerclat per un antic meandre del Calders.
Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders.
Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser.
Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó.
Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.
Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.
Santa Maria del Castell de Calders és l’antiga capella del Castell de Calders, al cim del turó, entre les restes d’aquest castell, del qual formava part.
Només en queden dempeus alguns fragments de mur, a més de poder-se’n reconèixer el recinte, entre les ruïnes del castell, en el seu costat de llevant.
El Castell de Vilafortuny esta situat en l’Avimguda de Vilafortuny de Cambrils.
Us passo una amplia documentació histórica:
L’any 1152 Vilafortuny surt esmentat per primera vegada en la carta de població de Cambrils, on s’esmenta que s’havia adjudicat a Guillem de Fortuny, i és citat de nou com a límit amb Cambrils al 1178.
El 1154 Guillem Fortuny declarava que només reconeixia com a senyor el comte de Barcelona, i que no obeiria a cap dels altres senyors.
El 1194 l’església de Vilafortuny ja donava servei a la població.
El gener de 1220 els seus propietaris, Bernat de Benaiges i la seva muller Maria, van decidir entrar en la vida monàstica, ell a Santes Creus i ella a Vallbona de les monges, i cadascun va aportar al respectiu monestir 1.000 sous damunt del Castell de Vilafortuny, i van fer altres donacions a l’arquebisbe de Tarragona.
El 1292 el rei Jaume II permutà tots els drets i delmes que hi tenia a Vialfortuny amb l’arquebisbe a canvi d’altres drets damunt de Mont-roig i Alcover.
El desembre de 1391 l’arquebisbe Ènnec de Vallterra comprà al rei tots els drets que aquell tenia sobre Vilafortuny.
El 1341 el senyor de Vilafortuny era Arnau Roger de Pallars, i va ser previngut per l’arquebisbe perquè estigués preparat per a la guerra de Castella.
L’any 1376, davant de Vilafortuny, les tropes reals van derrotar les de l’arquebisbe i la ciutat de Tarragona.
El 1378 hi havia 17 llars. Vilafortuny, constava com a feu de Joan d’Olzinelles i formava part de la Comuna del Camp de Tarragona.
El 1391 l’arquebisbe adquireix tots els drets que sobre Vilafortuny tenia el rei.
El 1413 Vilafortuny tenia només 4 llars, 1 a 1497, 7 a 1515 i 3 el 1553.
El lloc es despoblava i el 1442, el seu nou senyor feudal, Galceran Desprats, va obtenir del consell tarragoní franquícies per a tothom que anés a repoblar el lloc.
Pirates i corsaris van atacar i assetjar la costa, sobretot Salou, Vila-seca i altres indrets durant els segles XV i XVI i finalment al juliol de 1582 set galions sarraïns desembarquen a Vialfortuny i aquest cop destruïxen el castell.
La població va declinar arran els atacs de pirates i de les febres palúdiques.
El 1763 es trobava deshabitat. Fou comprat pel comerciant reusenc Salvador de March, que el rehabilità.
A la primera meitat del segle XIX tenia 40 habitants i va ser incorporat al terme de Cambrils.
Després de l’època senyorial, quan el castell va passar a mans privades, va ser propietat dels descendents de Salvador de March, Joaquim de Miró i de March i Ferran de Miró i d’Ortaffà, i després de la família Castellarnau de Tarragona i, després, va passar a mans de la marquesa de la Mesa de Asta. En aquesta època el castell tenia premsa d’oli i de vi, celler, mina d’aigua amb la seva bassa, uns grans corrals de porcs i pastures per a vedells i vaques. A més, el castell disposava d’una capella on se celebrava missa quan venien els amos o quan hi havia colònies.
Durant la Guerra Civil, l’edifici fou assaltat per milicians republicans i, posteriorment, s’hi instal•laren les Brigades Internacionals. Els soldats van construir trinxeres de fusta amb espitlleres per canons al pinar de Vilafortuny per tal de defensar la costa. Mentrestant els pagesos dels masos del voltant havien cavat els seus propis refugis sota els masos o sota un garrofer. Curiosament el castell de Vilafortuny no va ser mai bombardejat durant la guerra. Poc abans que el bàndol franquista ocupés la comarca, les tropes que s’allotjaven al castell de Vilafortuny van fugir cap al nord.
El dia 15 de gener de 1939, els nacionals ocupaven el Camp de Tarragona, i un petit grup de militars es va arribar al castell per anunciar el canvi de règim.
Amb el boom turístic l’edifici fou comprat pel grup Curt, una empresa del grup Rumasa, que hi feu una rehabilitació.
Després d’una fase de semiabandonament, el castell fou comprat per un particular l’any 2000, la família Aparici. Ha sofert nombroses modificacions, recentment ha estat restaurat pel seu propietari actual, de la mà del restaurador Paco López Villegas, conservant la torre mestra i el pont d’accés al recinte emmurallat d’origen medieval.
Recentment, al 2019, s’ha descobert que el castell està edificat sobre la part més elevada d’una petita ciutat de la tribu ibèrica dels Cossetans. Una part de les restes ha de ser encara investigada arqueologicament. Els primers indicis apunten l’existència d’una població protegida per muralles, que hauria estat possiblement afectada durant la segona guerra púnica.
El castell de Vilafortuny, situat al veïnat de Vilafortuny al terme municipal de Cambrils,
és un edifici de caràcter defensiu i militar del qual els orígens es remunten al segle XII.
S’hi han trobat diverses restes dels Cossetans que van habitar la contrada on actualment hi ha el castell.
Era el nucli senyorial d’una antiga població que hi va créixer al voltant format per diversos masos.
El castell està situat dins el nucli de la vila del principi del segle XII, que pertanyia a la senyoria de Guillem de Fortuny.
Amb el pas del temps ha estat molt restaurat i s’han conservat pocs elements de l’època medieval.
És de base rectangular amb dues plantes, té un pati interior amb una petita capella amb campanar d’espadanya.
El teulat és de dues vessants.
Les façanes, recobertes de ciment, foren repicades pels actuals propietaris i ara s’observa la pedra original de l’edifici.
Presenta dos cossos annexes i una torre de planta quadrada coronada amb merlets.
Hi ha finestres amb llindes d’època medieval, amb arabescs i arcs conopials.
El castell està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.
El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.
El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.
Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències. (…/…)
Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.
L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.
La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.
Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936. (…/…)
Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.
El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet, indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.
Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.(…/…)
Si voleu saber més d’aquets tres articles podeu accedir a :
Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles a dalt d’un serrat entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.
Les restes d’aquest castell medieval es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda” a peu d’una ermita moderna reedificada recentment sobre les restes del castell.
Restes del castell sobre les que s’edificà l’ermita moderna de Santa Àgueda.
Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda. És un castell termenat que, a més de l’actual terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i part de St. Feliu Sasserra (Lluçanès), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i St. Miquel de Terradelles (Berguedà).
Sant Miquel de Terradelles o «Sant Miquel vell» a Sta. Maria de Merlès, prop de Gaià.
Sota l’ermita mateixa uns blocs de pedra assenyalen les restes pròpies del castell i, a peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera.
“Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”.
A vegades entre aquestes roques grans es posaven pedres petites per falcar la construcció.
Les restes arqueològiques, trobades en una prospecció de 2002, mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.
Junt al camí trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i per consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.
Roques junt al camí de pujada al castell
Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval, a l’entorn del segle X, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge, com es va posant de manifest a altres llocs. Com a bon lloc de vigilància i comunicació deuria ser ben aprofitat per les diferents civilitzacions.
Roques que semblen haver tingut un destí per els humans de civilitzacions antigues
De fet, el terme “Monistrol” de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dit també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica que introduirien el cristianisme dels que trobem evidència en els noms i en alguna pedra que sembla haver estat utilitzada d’altar de la primitiva capella del castell.
St. Pere de la roca o de les cigales, també dit «Monistrol de Gaià», un terme que sembla tenir orígen visigòtic. L’ermita romànica reformada està avui abandonada.
El castell termenat el trobem documentat el 936, quan s’esmenta el “Castro Gaiano in Matamala”. Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.
Al segle XIII el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós, per concessió reial. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.
El poble de Gaià des del peu del camí del castell i de la capella de Sta. Àgata.
Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel transport i el mercat.
Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Abril-2022
Als i a les que continuant mantenint poblats i cuidats els indrets rurals.
La invasió musulmana (s. VIII) no va portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.
El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una fortificació que es pot pujar per la carretera del Castell, un carrer que surt d’una zona industrial.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
El castell s’edificà per a defensar un terme anomenat Castellet de Bages que comprenia pràcticament el territori de l’actual Sant Vicenç de Castellet.
L’any 1099 en la butlla del papa Urbà II al bisbe Ot d’Urgell se cita Castellet com a propietat a Manresa exceptuant la jurisdicció parroquial del bisbe d’Osona.
El castell és documentat l’any 1001 quan l’obra de repoblació avançava per les terres del Bages; el lloc degué ésser pres per un home important que adquirí les propietats de l’alou i el cedí al Bisbat d’Urgell. Aquesta propietat tan llunyana devia ser difícil de controlar pels bisbes urgellencs, que després de dos segles el vengueren als comtes de Barcelona.
Els comtes infeudaren el castell a una família que s’anomenà Castellet i sabem que l’any 1277 fou destruït i assassinat el seu senyor. El castell tornà a alçar-se i d’aquesta segona obra és la torre que encara es conserva.
Els comtes infeudaren el castell a una família cognominada Castellet; degut als diversos castells i famílies que reberen aquest nom, no es documenta de manera segura fins al 1277: un Guillem de Castellet, assassinat en ser destruït el castell que es reconstrueix i la família continua en la persona de Bertran de Castellet.
El 1279 posseïa el castell Humbert de Rocafort, castlà de Castellbell casat amb Sibil•la de Castellet.
La família continua amb el domini del castell fins al segle XVI, Introduint-s’hi altres cognoms (els Cirera, els Segalers i posteriorment els Muntanyans) per casament o adopció.
El 1343 la família Cirera adquirí del rei Pere II el dret alodial i directe que tenia el rei.
A mitjan segle XVI apareix un Onofre de Cardona com a senyor de Castellet i per matrimoni passà a la família Amat de Terrassa que foren senyors del castell fins al segle XIX, quan s’aboliren les dependències senyorials.
De les construccions castelleres, l’únic element que roman dempeus és la torre, que s’aixeca a l’extrem sud del turó, una part del mur i restes d’estances. Tenint en compte l’estructura de l’aparell, les obertures (porta i finestres) i la construcció, es creu que la torre fou construïda a finals del segle XIII, després de la destrucció de l’any 1277. Les altres restes podrien ser anteriors a aquesta data.
A. Daura, J. Galobart, E. Sánchez 1988 / Generalitat de Catalunya
L’únic element que es conserva del conjunt medieval del Castell de Castellet és la torre i alguns fragments de muralla del costat de migdia.
La torre és de planta quadrada amb parets de 90 cm de gruix i amb una alçada de 9,7 m.
Té tres nivells i l’aparell és fet amb carreus força gruixuts i grans col·locats en filades horitzontals.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
La porta d’ingrés és d’arc de mig punt dovellat i de proporcions notables, obrint-se a llevant.
Sembla ser una construcció del segle XIII, mentre que les restes de la muralla semblen anteriors.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
Actualment el carrer que hi puja esta barrat el pas.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
Sant Jaume de Palouet està en la Plaça de l’Església de Palouet.
Us passo la seva historia:
El lloc de Palouet és esmentat l’any 1116 en el testament de Pere Ponç.
L’església de Palou, com la de Massoteres, era sufragània de la parròquia de Sant Pere de Talteüll. Des de finals del segle XVI pertany al bisbat de Solsona.
L’any 1894 esdevingué parròquia. Per donar habitatge al capellà es va haver de construir la rectoria.
L’edifici actual és una construcció reformada sobre una fàbrica medieval.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una església originàriament romànica, que ha patit diverses modificacions al llarg del temps.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
La façana principal, és de grans carreus ben treballats i presenta una porta d’arc de mig punt adovellada. Al damunt hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Jaume. Un campanar d’espadanya, amb dos ulls que acullen dues campanes, corona l’edifici.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
El mur dret de l’església, havia estat tapat per un magatzem, que en desaparèixer ha deixat a la vista el mur de pedra amb una espitllera.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
Altres dades :
Té una sola nau coberta amb volta de canó. Al centre de la nau hi ha una tomba que data de 1731, propietat de la família Xuriguera-Alsina.
A l’esquerra de la nau hi ha la sagristia, construïda el 1765.
El 1861 es va construir el baptisteri i un altar d’estil barroc clàssic.
Destaca la pica baptismal adossada a la banda dreta que es podria datar al segle XVIII.
Al mur esquerra de la nau, la familia Alsina, va finançar el 1942, un altar.
L’any 2000, es va fer una restauració, que va deixar la pedra El poble de Palou de Torà, també anomenat Palouet o Palou de Massoteres, es troba a llevant del terme municipal de Massoteres.
Palouet es un poble medieval que fins a mitjans del segle XX conservà l’estructura de vila closa, amb dues portes d’entrada.
Una d’elles s’obria davant l’església de Sant Jaume -advocació poc freqüent en les esglésies d’aquestes contrades- que estava fora de la vila.al descobert, excepte a la volta.
Sant Jaume de Palouet està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La masia de Can Torrents està en el carrer Hospital, 7 – 9 de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia:
Hi hagut per bastant temps un corrent d’opinió que mantenia que aquesta masia es va bastir sobre l’antic hospital medieval que donava nom al carrer.
L’historiador santboià Carles Martí i Mira va demostrar que el tal hospital va ser enderrocat totalment i que aquesta masia es va bastir de nova planta al segle XV, això sí, al lloc que el vell hospital ocupava i es va fer l’ampliació posterior.
A principis del segle XX va sofrir algunes ampliacions i restauracions, conservant del casal del segle XV i de principis del XVI la porta de mig punt amb dovelles i les finestres de pedra de Montjuïc.
Es tracta d’una casa senyorial amb planta baixa, noble i golfes. D’estructura inicialment cúbica presenta ampliacions al seu costat esquerre. La teulada és de teula àrab a quatre vessants.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
En els murs i finestres combina la pedra i el maó, tant a vista com arrebossats.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
L’estil és popular amb certa dignitat, incorporant elements del gòtic tardà en les finestres lobulades dels extrems, i renaixentistes en la finestra esbocinada central.
Can Torrents és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 