La Mare de Déu del Remei està en el carrer del Remei, al costat del cementiri municipal de Moià.
Us passo la seva historia:
La capella del Remei, així com la creu de terme, foren construïdes l’any 1578, dins el terme del Saiol Comtal al peu del camí públic que passava per allà.
Les despeses de l’obra anaren a càrrec del prevere Serpà Saiol, el qual pagà també la creu.
Actualment la capella serveix com a església del cementiri.
Està situada molt a la vora del cementiri del poble, davant l’antic emplaçament de la creu de terme original del segle XVI que avui es troba al costat de l’església parroquial de Moià.
Es tracta d’una petita capella de nau única feta d’obra i coberta per una teulada a dos aigües.
L’absis és quadrat.
Té una petita sagristia al costat de llevant.
La façana, encarada a migdia presenta un portal rectangular emmarcat per dos semi pilastres adossades al mur i coronades per un frontó triangular on es troba una petxina de tipus renaixentista.
Damunt del frontó, una llosa de pedra recorda l’advocació i la data d’edificació de la capella: 1578.
La Mare de Déu del Remei és la capella del cementiri de la vila de Moià (Moianès) protegida com a bé cultural d’interès local.
La Immaculada de Cal Vidal o església de la Puríssima Concepció és una església de culte catòlic de la Colònia Vidal, al municipi de Puig-reig, situada a la Plaça de la Puríssima Concepció, la plaça principal de la colònia.
Fou construïda el 1946, en un estil historicista, per al culte dels treballadors de la colònia.
L’església de la Immaculada de Cal Vidal és d’estil neoromànic, amb planta de creu llatina. És de tres naus, amb la central el doble d’ample que les dues laterals i té una quarta nau més curta fent de transsepte, i cada nau està rematada per un absis. Als peus del temple hi ha un nàrtex sota del cor. Les naus tenen volta de canó reforçada amb arcs formers, i el creuer té un cimbori de planta quadrangular. Els tres absis són coberts amb cúpula de quart d’esfera. La façana dona a la plaça de la colònia.
Les parets del temple són construïdes amb carreus de pedra regulars, amb sòcol de tres filades de carreus amb les juntures d’estuc.
Pel que fa a la façana, està organitzada en un clar eix vertical marcat per la portalada i una arcada disposada en una alçada superior a la vegada que mostra tres carrers verticals disposats en un eix de simetria, i la porta central es d’arc de mig punt, amb arquivoltes, decorades amb relleus geomètrics; destaquen els relleus escultòrics dels muntants, que representen dos dels quatre elements del tetramorfs, a la dreta veiem l’àngel (que representa sant Mateu), a l’esquerra, el bou (representant a Sant Lluc).
Els altres dos apareixen en l’espai entre la porta i les finestres, a la dreta l’àliga de Sant Joan i a l’esquerra el lleó de Sant Marc. A la façana lateral de ponent trobem un campanar d’espadanya composta per dues obertures amb brancals i ampit rectes i llindes amb forma d’arc de mig punt on hi ha encabides les campanes.
Santa Maria i Sant Brici de la Palma està situada en la Plaça de l’Església de La Palma de Cervelló.
Forma un conjunt amb la casa rectoral i es troba emplaçada a l’extrem oest del nucli urbà, concretament a l’encreuament de la carretera de Corbera de Llobregat (BV-2421) amb el torrent de Santa Rita.
Torrent de Santa Rita
Us passo la seva història:
Els anys 964-965 consta el lloc de l’església com una quadra del terme del castell de Cervelló, uns terrenys que el comte Miró va cedir al Monestir de Sant Pere de les Puelles el 966.
L’església pròpiament és documentada el 1231 com a sufragània de Sant Esteve de Cervelló i consta dedicada a Santa Maria i Sant Brici.
L’ordinació del decret d’erecció data del 1319 (data en què el rector de Cervelló estima que Santa Maria de la Palma té suficients rèdits per independitzar-se), i va anar acompanyada de diverses disputes malgrat que existien drets i obligacions determinats amb anterioritat, per exemple, el rector de la Palma estava obligat a assistir a quatre festivitats a l’any a la missa major de Cervelló i havia de menjar amb el rector de Cervelló (que era qui havia de pagar els àpats).
El rector de Cervelló va presentar al•legacions que no prosperarien i finalment va acabar presentant-les en darrera instància.
L’any 1325 el bisbe va ordenar que s’apliqués la sentència arbitral dictada per un canonge de manera provisional, però obligava a què el rector de Cervelló mantingués els drets adquirits, com el dret a la verema de la Palma.
De fet, l’any 1325 s’amenaçava amb l’excomunió a aquells pagesos de Sant Vicenç dels Horts i de Molins de Rei que treballessin terres a la Palma i paguessin al rector de la Palma en comptes de fer-ho al de Cervelló.
Consta que s’hi varen fer obres de reforma els segles XVII-XVIII.
El 1868 l’església era convertida en parròquia.
L’església va reformar-se durant els segles XVII i XVIII.
I va ser pràcticament derruïda durant la Guerra Civil motiu pel qual l’edifici actual és modern.
A més de la pèrdua de l’edifici, mereix menció la crema d’un harmònium riquíssim que s’havia adquirit l’any 1888.
Pel que fa a les troballes arqueològiques convé destacar que l’any 2004, amb motiu de la remodelació de la plaça de l’església i de la casa rectoral, va descobrir-se una sagrera possiblement dels segles X i XI. Les excavacions arqueològiques realitzades en aquesta sagrera el setembre i l’octubre de 2004 van permetre trobar-hi una sitja de l’època medieval, un esquelet íntegre d’un individu adult d’època moderna (s.XVI-XVIII) i el fons d’una ceràmica vidriada (s.XIV-XV).
R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya
L’església és un edifici de planta de creu llatina amb tres naus i transsepte. El creuer és cobert amb volta semiesfèrica que s’alça sobre tambor octogonal d’estil neoclàssic, amb un ull de bou a cada cara, pilars adossats als angles i cornisa correguda damunt dels capitells.
La façana principal, coronada per una creu, té un portal allindat amb pedra molar vermella i al damunt un òcul.
Sobre la llinda hi ha incises les dates 1696 (al mig), 1762 (a la dreta) i MCMXXXIX (a l’esquerra), aquesta darrera referent a la restauració que va dirigir l’arquitecte Alexandre Tintorer Oller.
Viquipèdia
El campanar és de torre quadrada i es troba emplaçat a l’angle esquerre de la façana. Té un rellotge a la façanan principal i una finestra d’arc rebaixat a cada una de les façanes.
R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya
Santa Maria i Sant Brici de la Palma és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Ramon de Vic és una església eclèctica de Sentfores al municipi de Vic.
Us passo la seva història :
Capella adscrita a les propietats de Sant Ramon, construïda arran de la prometença feta pels antics propietaris, Srs. Conill, que varen vendre el mas i les terres, conservant tan sols la capella.
Està dedicada a sant Ramon Nonat.
A l’interior hi ha nombrosos exvots.
Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya
Capella de nau única amb absis de planta semicircular peraltada. La façana es troba orientada a llevant. Presenta un portal d’arc de mig punt amb esqueixada i un trencaaigües al damunt, sostingut per mènsules. El mur de la façana s’obre a l’exterior mitjançant unes finestres geminades amb el capitell esculturat amb entrellaçats.
El cos de l’edificació està decorat exteriorment amb arquets de tipus llombard que a la façana segueixen un ritme decreixent a partir del carener. Al damunt hi ha un campanar d’espadanya amb campana.
És construït amb lleves de pedra, totxo i arrebossat. L’estat de conservació és bo.
Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya
Sant Ramon està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Sant Vicenç de Vilarassau és una obra del poble disseminat de Sant Vicenç de Vilarassau, a prop del Mas de Sau, al municipi de Santa Maria d’Oló.
Us passo la seva història:
El lloc és documentat per 1ª vegada el 957 com a Villare Ansaldi.
L’església apareix esmentada el 1134.
L’any 1284 s’esmenta la parròquia de Sant Vicenç de Vilarassau, però amb aquesta denominació de parròquia no apareix ni en les llistes anteriors al 1154 ni en les del 1361 i 1438.
La funció de sufragània de Santa Mª d’Oló està ben documentada i es recalca en la visita episcopal del 1686.
Es creu que seguiria els mateixos passos que la parròquia de Santa Mª d’Oló, la qual el 1364 passà a dependre de la canònica de l’Estany.
I després de la seva extinció el 1592 passà a les Cinc Dignitats Reials.
El 1686 continuava amb aquesta dependència.
El 1878 assolí la categoria de parròquia, que encara avui conserva, encara que no té un culte regular.
M. Alba Oliveras i Rubiralta – 1988 / Generalitat de Catalunya
Sant Vicenç de Vilarassau es dreça en un indret elevat del Moianès i era la parròquia del nucli disseminat de cases conegut per aquest nom. Església d’una nau coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc toral que la divideix en dos trams.
L’absis semicircular, situat a llevant i cobert amb volta de quart d’esfera, presenta les característiques genuïnes del romànic llombard; quatre bandes llombardes que delimiten tres series de quatre arcuacions cegues són el motiu de decoració de l’absis.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Les bandes llombardes també apareixen en el mur de la cara sud, situades sota mateix del ràfec de la teulada. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i n’hi ha dues més d’iguals al mur de migjorn.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
L’accés a l’església es fa pel cantó de ponent i la porta és moderna. En aquest mateix mur s’alça un campanar de d’espadanya refet. Al costat de tramuntana s’hi afegí en època moderna un cos que fa la mateixa llargada de la nau i té funcions de sagristia.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Sant Vicenç de Vilarassau està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Ermita de la Santa Creu de la Plana està situada a prop i a llevant del petit nucli de Sant Joan d’Oló, al sud-oest de Santa Maria d’Oló.
Us passo la seva historia:
Aquesta església apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d’Oló.
I el 1166 es documenta una sagrera de Santa Creu que ha de correspondre’s amb aquesta església.
El 1175 Pere d’Oló i la seva muller Dolça, senyors del terme, li feren un primer llegat piadós en el seu testament.
Segons dades de l’arxiu de Sant Joan d’Oló apareix documentada el 1413 i 1512.
Al construir-se la nova parroquial de Sant Joan d’Oló a la Plana, entre el 1629-39, l’església de la santa Creu s’anà eclipsant en estar la parroquial tan a prop.
El 1936 fou profanada i quedà sense culte.
Al llarg dels segles ha sofert poques modificacions.
Actualment està sense culte, es fa servir de paller i el seu estat de conservació és bo.
Santa Creu de la Plana és una església romànica del segle XI pertanyent al poble disseminat de Sant Joan d’Oló, del terme municipal de Santa Maria d’Oló, al Moianès.
Es tracta d’una petita església romànica, senzilla però molt ben conservada. D’una sola nau amb absis a llevant, correspon a un temple ja del segle XII, sense ornamentació a l’exterior.
Té un senzill campanar d’espadanya damunt de la façana de ponent.
La porta, adovellada, és també a la façana oest. Al mur de migdia hi ha una finestra romànica de doble esqueixada. L’església sofrí modificacions al llarg de l’edat moderna, però ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat.
Església d’una sola nau coberta amb volta de canó, rematada amb un absis semicircular a sol ixent cobert amb volta de quart d’esfera. Al entre de l’absis hi ha una finestra, ara tapiada, de doble esqueixada.
L’accés a l’església es fa pel cantó de ponent on hi ha una porta adovellada. En aquest mateix mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya.
El mur que tanca la nau a l’est sobresurt més que la teulada, a doble vessant, i l’absis. Al cim d’aquest mur hi ha una creu que és un dels pocs elements decoratius de l’edifici.
Al segle XVII o a principis del XVIII l’església fou transformada. Es recobrí d’argamassa, es tapà la finestra absidal i es reforçà amb un contrafort situat a l’extrem sud.
Jordi Continjoch i Boada / Generalitat de Catalunya
L’interior de l’església actualment està enguixat.
Jordi Continjoch i Boada / Generalitat de Catalunya
L’Ermita de la Santa Creu de la Plana està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Església de Sant Joan d’Oló esta a prop del mas de la Plana de Santa Maria d’Oló.
Us passo la seva història:
Aquesta església és anomenada popularment “Sant Joan nou”.
Es troba prop del mas La Plana i de la capella romànica de Santa Creu de la Plana.
Fou construïda entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia comptava amb 26 famílies.
Sant Joan d’Oló és l’església parroquial del poble disseminat de Sant Joan d’Oló, del terme municipal Santa Maria d’Oló, a la comarca del Moianès.
És una capella moderna, construïda per tal d’ampliar l’església vella de Sant Joan, situada més a ponent. Sant Joan d’Oló és al sud-oest de Santa Maria d’Oló.
Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya
Església d’una sola nau, amb capelles Laterals adossades seguint el model antic i més baixes que la nau central. L’edifici està encarat cap a migdia i és aquí on se situa la portalada d’accés. Aquesta és de mig punt amb dovelles allargades. En un punt alt de la façana s’obre un ull de bou i una petita finestra al damunt…
Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya
Al cantó nord-occ. s’alça un campanar de torre de forma quadrada amb obertures per cada costat, coronades amb arcs de mig punt. Al llarg dels murs laterals s’obren unes petites finestres allargades.
Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya
Adossada a l’església i pel cantó de ponent es troba la rectoria. Interiorment la nau és coberta amb volta d’ogiva. Les capelles laterals es comuniquen a través d’uns arcs de mig punt que es recolzen sobre pilars. En el seu interior es troben un conjunt de retaules barrocs, un a l’altar major, realitzat vers 1640 i un altre al lateral dret, de 1772.D’aquesta església en fou vicari St. Antoni M. Claret.
M.Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Cattalunya
Comunidor de Sant Joan d’Oló
El Comunidor esta davant la rectoria de Sant Joan. Es tracta d’un comunidor que presenta una estructura quadrada i a ell s’hi accedeix pel cantó que mira a la rectoria a través de dos esglaons. La coberta se sosté sobre unes bigues de fusta que es recolzen en quatre pilars d’uns 80 cm. d’alçada situats als extrems.
La teulada té quatre cares, corresponents als quatre costats del comunidor, i fan un lleuger pendent. Una paret de poc més d’un metre tanca el recinte, quedant, però, la part superior oberta.
Al centre, en el seu interior, hi ha una ara sostinguda per una pilastra. En ella hi ha gravada la data de 1953, any de reconstrucció del comunidor. La funció que tenia era la de beneir el temps i allunyar les tempestes.
Història:
Es creu que és una construcció del segle XVIII, però que fou renovada el 1953, data que es troba a l’altar de l’interior del comunidor. L’ara i la coberta són de nova construcció (1953).
L’Església de Sant Joan d’Oló i Comunidor estan protegits com a bé cultural d’interès local.
La Capella de la Desaparició esta en l’entitat territorial administrativa El Miracle en Riner (Solsonès).
La capella de la Desaparició, coneguda també amb el nom de la capella de Sant Joan, és una petita capella de 7,3 x 5 metres del Santuari del Miracle que s’aixeca a poc més de 150 m a l’oest de la plaça del santuari, sota mateix de la rotonda que es troba a l’entrada del mateix per la banda de ponent.
Un tal Joan Alterachs hi va fer construir la capella l’any 1600 (així consta a la llinda de l’entrada).
De base rectangular, coberta de volta de canó i façana amb la portal rectangular tancat amb porta de dues fulles de fusta orna des amb volutes de ferro forjat i una finestreta, també rectangular a cada costat.
Va ser incendiada i parcialment destruïda l’any 1936 i reconstruïda el 1946 i embellida per un mosaic projectat per Frederic Marès i realitzat per Santiago Padrós format per tres peces.
La creu, de la qual avui només se’n conserva la base prismàtica i la columna va ser feta aixecar l’any 1548 en el lloc on la Verge Nena es va aparèixer al Jaumet de la Cirosa. A la cara de la base que mira a la capella encara avui s’hi pot llegir aquesta inscripció gravada en baix relleu:
A FETA FER LA PRESENT CREU LO MESTRE JAUME MONROIG BOTER DE TORÀ. L’ANY MDXXXXVIII
El clos de pedra, aixecat el 1677, delimita una superfície quadrangular terraplenada fins a l’alçada de les parets i damunt de la qual hi creixen boixos i altres arbusts però que en el seu moment va ser construït per a protegir l’alzina Dòria. A la cara del clos que mira a la capella s’hi pot endevinar la següent inscripció, gravada en baix relleu:
FINS ASSI VEREN LOS PASTORETS A LA MARE DE DEU QUAN AGUE APAREGUT EN LA CREU DE LA PLASA EN LO ANY 1458
L’església de Sant Quirze i Santa Julita esta en la carretera BV 4317 km 7. És dalt d’un serrat, però abocada a la vall interior del terme.
Us passo la seva historia:
Hi ha referències de l’existència de l’església des de l’any 938.
Va ser renovada i consagrada el 1177. El bisbe Pere de Redorta va anar a Muntanyola amb els seus canonges i clergues i allà el van rebre gran quantitat de pròcers, senyors, cavallers i pagesos.
Tot i els seus orígens preromànics, actualment conserva molt pocs elements d’aquest estil, ja que durant el segle XVIII va ser transformada i reconstruïda a la manera barroca.
A l’interior hi ha cinc retaules barrocs del taller dels Real i Gros, que presenten una cera unitat dins d’aquest estil. L’altar major s’atribueix a Lorenzo Mercanti, mestre italià.
L’església, ha tingut diverses fases de les quals en queden poques mostres: de la preromànica es conserven restes de l’antiga capçalera trapezoïdal i d’una torre de base circular situada a migjorn; de l’etapa romànica es distingeix les restes d’un absis semicircular; del tercer quart segle XVI daten la primera capella de la banda nord de l’església i de la segona meitat del segle XVII és la segona capella.
L’església actual va ser reconstruïda totalment el 1727, fet que provocà que no quedi gairebé res de l’anterior.
A la rectoria hi ha les següents dates gravades: 1784 a la llinda del portal, 1789 a la del balcó tapiat. També apareix la data 1790.
El 1989 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona.
Es tracta d’un edifici compost per una única nau, amb la capçalera orientada a llevant, sense absis. L’entrada es troba a ponent, i està construïda amb dovelles de pedra blanquinosa, tenint a dalt un frontis triangular amb una fornícula, contenint imatges de Sant Quirze i Santa Julita.
A sobre s’hi obre un òcul. Al sud-est hi ha la torre del campanar, adossat i cobert de les quatre vessants. A la part de migdia l’església s’uneix a la rectoria.
A l’interior la nau presenta capelles laterals; les de la part esquerra es comuniquen entre si. Són cobertes amb volta quatripartita amb un medalló al centre.
La nau es divideix en quatre trams, on es descriuen formes ovals amb decoracions d’estuc en cada un. Al mur de migdia s’hi troba adossada la rectoria.
Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya
La planta és rectangular, amb el carener paral·lel a la façana, que està orientada cap a ponent. La vessant de llevant és més prolongada que l’altre. El cos de galeries està orientat cap a migdia i adossat al temple. A la part posterior hi ha un hort, al costat del cementiri.
Consta de planta baixa i dos pisos. El portal d’entrada és de forma rectangular, amb la llinda decorada amb motius eclesiàstics.
S’hi han construït annexes per tal d’habitar-los com a colònies, fet que ha modificat l’antiga estructura. És construïda amb pedra, amb afegitons de totxo.
Actualment té cura de l’església el rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, que hi celebra missa cada diumenge a les 10 del matí. El 15 de maig es fa la festa en honor de Sant Isidre i el 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita.
El domini del castell pertanyia en aquell moment a Sendred Domnuç, senyor de Calders, branca lateral dels vescomtes d’Osona. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima.
El 1023 el castell i la seva jurisdicció pertanyien a la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, que el degué rebre en dot, juntament amb altres castells de la Catalunya central.
La mateixa comtessa donà aquest castell, i d’altres, al seu fill Ramon Berenguer I el Corbat com a penyora de pau.
El 1067 apareix vinculat a aquest castell Guillem Ramon de Calders, casat amb Guilla, filla de la comtessa Ermessenda de Cardona. Aquest primer castlà o senyor de Calders llega en el seu testament el castell de Calders i les parròquies del seu entorn als seus fills Artal i Ponç, dels quals passa al fill de Ponç, Arnau, que ja consta com a senyor de Calders.
Més endavant dos Calders, Guillem i Pere, apareixen com a signataris del testament de Guillem de Berguedà. Són germans, com consta en diversos documents de l’època.
El castell romangué fins al 1336 en mans dels Calders, que passaren per alguns moments on tingueren molt presència entre les classes dirigents catalanes com, per exemple, el 1313, any en què el comte-rei envià Blanca de Calders (Blanca de Centelles, casada amb Guillem de Calders) a Alemanys per tal d’acompanyar la filla del rei, la infanta Isabel, que anava a contraure matrimoni amb el duc d’Àustria.
Poc després, la família Calders entrà en crisi i el 1347 es vengué el castell i les seves parròquies a Bernat de Talamanca.
Tot seguit, un any més tard, el tornà a vendre a Ramon Berenguer de Dusfort, però hagué de fer-se en part enrere, i en retornà la meitat del domini a Bernat de Talamanca, del qual passà al seu fill Berenguer.
Alhora, a finals del segle XIV, el rei Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions del castell, i s’inicià una ampliació que no es va arribar a acabar mai.
A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.
El 1410 Bernat de Talamanca es casà amb Aldonça de Planella i de Togores, filla del senyor del castell termenat de Castellnou de la Plana i de Violant, de la influent família sabadellenca dels Togores i germana de Ramon de Planella i de Togores, senyor de Granera, Mura, Castellcir i Tona, entre altres senyories properes.
Ramon de Planella comprà el senyoriu a la seva germana i el seu cunyat, i un descendent seu, Manuel de Planella, s’anomenava senyor de Calders i Talamanca el 1440.
A partir d’aleshores, però, el castell de Calders perdia importància estratègica i era pràcticament abandonat. El senyoriu, ja baronia, de Calders passà dels Planella als Amat, barons de Maldà, i d’aquests, sempre per via matrimonial, als marquesos de Castellbell, que en teoria encara en tenen la senyoria.
És un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud encerclat per un antic meandre del Calders.
Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders.
Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser.
Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó.
Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.
Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.
Santa Maria del Castell de Calders és l’antiga capella del Castell de Calders, al cim del turó, entre les restes d’aquest castell, del qual formava part.
Només en queden dempeus alguns fragments de mur, a més de poder-se’n reconèixer el recinte, entre les ruïnes del castell, en el seu costat de llevant.
Terra, aigua i racons 