Llibre recomanat : Reial Monestir de Santes Creus

Editorial:

FARELL EDITORS I DISSENYADORS

Any d’edició: 2019

Matèria : Arquitectura

ISBN: 978-84-17116-09-5

Pàgines: 40

Enquadernació: Rústica

Preu : 8,00 €

IVA inclòs

Sinopsi

El monestir de Santes Creus és un dels tres principals monestirs del Cister a Catalunya. El llibre pretén descobrir perquè es va implantar el Cister a Catalunya, els orígens de la seva fundació i la seva transcendència històrica.

El monument, inicialment, seguia els patrons estàtics de l’austeritat del Cister, però amb el mecenatge reial abandonat en bona part aquestes directrius. Va ser un exponent a la Corona d’Aragó com a claustre, com a model de sepultures reials amb la Pere I el Gran, Jaume II el Just i la de la seva dona Blanca d’Anjou. També en destacava el seu cimbori.

El llibre posa al dia, d’una forma divulgativa, tots els estudis històrics que hi han hagut fins ara. En aquest punt era del tot necessària aquesta publicació. Per posar un exemple, ja no parlem de Palau reial sinó de Palau abacial. El llibre va acompanyat d’un plànol per interpretar el monestir i d’un conjunt d’imatges per poder conèixer el monument en tota la seva amplitud.

Recull del Llibre : Ramon Solé

Balneari de les Termes Orion de Santa Coloma de Farners

El Balneari de les Termes Orion està situat en el veïnat de Vall de Santa Coloma de Farners.

Us passo la seva historia:

  • La referència documental més antiga sobre les aigües i les seves propietats és la descripció que en fa el 1849 el metge Salvador Cabra.
  • L’any 1860 Antoni Comas, propietari del mas Molins on es troba la deu termal, fa construir un edifici al mestre d’obres Pere Borrell, amb quatre piles o banyeres que s’ampliarà amb una nova planta el 1897.
  • El 1871 la Junta Provincial de Sanitat de Girona declara les aigües d’utilitat pública i Joaquim Jordà, metge, fa una memòria sobre les aigües que dóna molta publicitat al lloc.
  • El 1875 es fa una nova ampliació per a dormitoris, sala i galeria d’arcs de mig punt a la façana principal.
  • L’any 1885 Joan Comas ven l’edifici dels banys i la finca a Josep Roig Pladevall el qual obté una nova declaració d’utilitat pública de les aigües atorgada des de Madrid (1889) i crea la societat Termas de Santa Coloma de Farnés.
  • A finals del segle XIX sabem de l’existència d’una capella i s’agrega un nou cos lateral.
  • El 1896 es constitueix una nova societat: Baños Termales de Santa Coloma de Farnés.
  • El 1898 l’Ajuntament es compromet a fer un camí arbrat per comunicar l’establiment amb Santa Coloma.
  • Es nomena gerent a Joan Martí i Trias (1901) que compra el negoci dotze anys més tard i li canvia el nom pel de Balneari Martí.
  • Projecta una ampliació de 50 llits, un passeig de 24 m que enllaci amb el pont sobre la riera (1921) i una urbanització d’estiueig a la mateixa finca.
  • Finalment es ven el negoci al matrimoni Manuel Burch Solanich i Mercè Barraquer i Garrigosa que li donen el nom actual de Termas Orion.
  • S’instal•la el primer ascensor de les comarques gironines (1926).
  • L’any 1932 la construcció compta amb planta baixa i dos pisos (1.310 m), un cos afegit de dos pisos (160 m), capella i edifici de l’embotelladora (405 m).
  • Durant la Guerra Civil l’ajuntament se’n fa càrrec i el converteix en el Balneari Clínica Militar núm. 5.
  • El 1939 es torna a posar en funcionament i als anys 60 comença la gran davallada que afecta a tot el termalisme de Catalunya.
  • El 1978 la família Campeny compra l’establiment i li dóna un nou impuls.
  • El 1980 es crea l’Associació Balneària de Catalunya amb la voluntat de revitalitzar el sector.
  • En aquests últims anys s’han fet importants obres de restauració i condicionament a les noves necessitats respectant l’edifici original.

En els establiments balnearis l’entorn immediat té molta rellevància i, en aquest cas, el balneari disposa d’un gran parc que enllaça amb el de Sant Salvador formant un conjunt natural ordenat molt equilibrat.

L’arribada pel pont que creua la riera de Santa Coloma ens porta a una avinguda de plàtans, la font de la deu i altres fonts,

I tot seguit, l’edifici imponent blanc apareix majestuós al peu de la muntanya i els boscos.

L’edifici s’estén al llarg formant una gran façana per aprofitar al màxim l’espectacle del paisatge.

L’edificació actual ens mostra una construcció allargada de tres plantes amb un cos central de quatre, rematat per un frontó amb un finestral circular decorat amb una garlanda. Els dos laterals també estan rematats per frontons més senzills i menys apuntats.

I Forts i M. Pibernat 2005 / Generalitat de Catalunya

El més característic, però, és l’àmplia porxada de la façana amb pilastres, parelles de columnes jòniques de fust llis i balustrada amb el cos central sobresortint que fa d’abaixador de cotxes.

Al costat esquerre hi ha un cos afegit que s’avança que segueix l’estil i s’integra amb la balustrada recorrent tota la terrassa de sobre el porxo.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’interior es manté el vestíbul central amb les grans columnes jòniques que distribueixen l’espai cap a l’escala amb claraboia de vitralls i l’ascensor i vers les dues ales laterals.

Al costat dret, en el lloc on hi havia el teatre, avui hi ha la sala de lectura, però es manté en el mur la boca de l’escenari emmarcada per motllures.

La part del darrere de l’edifici està reservada als espais de servei i a la zona de banys. Als pisos superiors trobem les habitacions.

De elpuntavui, un passo un interessant article del 15 setembre de 2019, on podem treure mes informació sobre Termes Orion :

Termes Orion és un balneari catalogat com a monument al municipi de Santa Coloma de Farners i inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La malaurada història de la masia de Cal Rei, al bell mig de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

Cal rei, entre els arbres a la Rambla Marina, quan encara a Bellvitge hi havia camps. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A la conferència de “Bellvitge 50” de 2015 “Quan Bellvitge eren camps”, el Sr. Josep Campamà Solanes de les masies de la Marina ens explicava:

La Marina era una zona agrícola molt fèrtil, per tant, era una zona molt productiva. Tant productiva que si el clima no ho impedia, en un mateix any es podien treure tres collites, gracies també a la xarxa de canalitzacions que, partint del “Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”, construït al voltant del 1820, es distribuïen per tot el territori. Com a curiositat, els terrenys on ens trobem en aquests moments rebien l’aigua del reg de Les Llanes.

Cal Rei a la Rambla Marina del barri de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A La Marina se la coneixia com “la despensa de Barcelona”, doncs la major part de les verdures anaven a parar al Born. El meu pare hi anava amb el carro i algun diumenge em deixava acompanyar-lo. (…) Malauradament, això es va acabar perquè a Barcelona van prohibir circular els carros amb rodes de ferro, i el meu pare no estava disposat a assumir la despesa que podia suposar en aquella època adquirir un carro amb rodes pneumàtiques, pel que va haver de portar les collites al Born de Collblanc.

Ciutat de Bellvitge es va començar a projectar l’any 1953 i no va ser fins el 1959 que no es va aprovar el Pla definitiu. Al 1960 es comunicà als propietaris de terres que aquestes els serien expropiades. Molts el van impugnar: els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola, en Lluis Marcè (…), entre d’altres, però totes les impugnacions van ser desestimades i el Pla va seguir endavant. (…)

A mitjans de l’any 1964, van començar les obres. El meu pare va morir un any abans i per això jo me’n cuidava de les terres. Un dia, anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant…

1964. Primer bloc de pisos en mig dels camps. El pis setè té una imatge diferent perquè en principi aquesta era la mida inicial i es pensava també que aquest últim pis fos per espais comunitaris. Finalment els van alçar fins el 13è i no van haver-hi més serveis comunitaris que els de les pròpies veïnes i veins. Foto: J. Campamà.

Quan arribarem els primers habitants ens va assaltar la mateixa impressió que al Sr. Campamà. Els meus ulls de nena de sis anys no sabien conjugar la verticalitat d’aquell primer bloc de pisos al costat d’un altre a mig fer, que semblava tallat horitzontalment per la meitat.  La explicació d’aquell bloc i mig és que primer havien pensat fer-los d’una alçada de set pisos i en veure que el formigó aguantava van decidir fer-lo de tretze. Obligats llavors a posar ascensor van optar pel sistema més econòmic, el que ens deixa entre planta i planta condemnant a moltes veïnes i veïns a no poder sortir al carrer. L’ermita i els camps eren encara la part amable d’un barri on els habitants no disposàvem de serveis bàsics. És una història de la que ja hem parlat sovint.

1965. Els primers dos blocs de pisos junt a l’ermita de Bellvitge, en mig dels camps. Foto: AVV.

Aquí posarem la nostra mirada en les transformacions que els nous edificis van generar.

Mentre alçaven els blocs, els càrrecs de l’empresa constructora ICC-CIDESA[1], anaven a dinar a la masia de Cal Rei que persistia al mig del bari. Els obrers, en canvi, ho feien al barracó d’obra que es va fer prop de la planta on fabricaven els blocs de formigó i que, al poc temps serviria com a església i “guarderia”[2], al carrer Mare de Déu de Bellvitge 10-18, després anirien als bars que obrien als locals comercials que hi ha entre bloc i bloc.

1969. Rambla Marina, cal rei a la dreta. Foto AVV.

Algunes veïnes també oferien àpats a casa seva als treballadors de l’obra. Hi havia qui ho feia d’amagat del marit per treure’s uns diners propis, ens va explicar la veïna Antonia Conejo a la conferència de Bellvitge 50: “Les dones de Bellvitge.”[3] Els temps eren més difícils per a les dones, que havien d’estar sotmeses a un pare, un marit… sense poder fer gairebé res per elles mateixes.

Pagés als camps de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Els camps dels primers anys es van tornar fang després de les primeres inundacions de 1971, un problema que persistí uns quants anys.

1971. Bellvitge inundat.

Els antics canals de reg es convertiren en autèntiques clavegueres obertes en les que més d’un cotxe i més d’un nen havien caigut. Donat el baix nivell del barri respecte al mar, un aspecte que ja havien considerat alguns tècnics de l’ajuntament i alguns pagesos, no trobaven la manera de solucionar el problema del clavegueram. Per aixecar el nivell del sòl van portar runa de les noves edificacions que es feien a Barcelona. Bellvitge es convertí en un abocador.

Anys 80. Bellvitge, abocador de runes. Foto: AVV

Fins els anys 80 no es va solucionar el tema amb un gran col·lector que passa sota la Rambla Marina. Per aquest motiu aquest eix central del barri va ser la última zona en urbanitzar, a finals dels anys 90.

Col·lector de la Rambla Marina, a la dreta Cal Rei entre els arbres. Foto: AVV

Gràcies a persones com Mauricio Martínez, veí polifacètic del barri i amic de qui va tenir l’oportunitat de conèixer-lo disposem d’un arxiu fotogràfic de molt bona qualitat artística i tècnica sobre els anys 80-90.

Foto: Mauricio Martínez Espada.

La memòria d’antics veïns de quan “Bellvitge eren camps” ens du a tenir respecte i consideració envers qui, com el fill de Cal Rei, no va poder suportar la pèrdua de la casa i les terres i va decidir posar fi a la seva vida.

Cal Rei, ensorrada, malauradament, també es van ensorrar persones.

Els temps estaven canviant tant ahir com ara. Els que llavors érem infants van haver de descobrir el perquè de tants canvis. Els que ara som adults hem de mirar al passat per pensar en el por-venir.

Haurem de posar fre a tanta especulació que ha malmès tant i a tants.

Foto: Mauricio Martínez Espada. La senyal de prohibit el pas no va servir gaire. Ho lamentem.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-gener-2021

Als que no s’adapten i ens continuen cridant.

———————————————————————————————————————————————————————

[1]Empresa encarregada de fer els blocs de formigó amb els que es “muntaven” els pisos.

[2]S’utilitza aquest nom tal com es feia abans.

[3]Conferència de 9/9/2015 “Dones de Bellvitge”. Informació aportada per la veïna Antonia Conejo

El Far de la Torre del Riu de Barcelona

El Far de la Torre del Riu es troba en el marge esquerre del riu Llobregat, al nord de la seva desembocadura, dins del Port de Barcelona, s’accedeix pels carrers Far del Llobregat – Moll Álvarez de la Campa – Moll Príncep Espanya.

Us passo la seva historia:

  • El Far de la Torre del Riu, també conegut com la Farola o el Far del Llobregat, va ser projectat pel director del port, l’enginyer Simón Ferrer, l’any 1845.
  • Per fer-lo es van aprofitar les restes d’una antiga torre de defensa del segle XVI, coneguda com la Torre del Cap del Riu.
  • Es va encendre per primera vegada l’1 de març de 1852. És un far de recalada que va servir de model de molts fars que es van construir durant la primera fase d’enllumenament de la costa espanyola.
  • L’any 1920 tota la costa des del Llobregat fins a Montjuïc es van expropiar per la creació d’un Port Franc que mai es va realitzar, però des de llavors uns terrenys que pertanyien a l’Hospitalet de Llobregat van passar a ser de Barcelona, aquest far inclòs.
  • L’any 1952 es va canviar l’òptica per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal•lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana.
  • Tot això es va inaugurar el 5 de setembre de 1956.
  • En 1969 se li va afegir un radiofar AGA tipus NAFS-607 que va ser substituït el 2001 per una estació GPS diferencial.
  • Al 1986 es van automatitzar els quadres de control. La llum té un abast de 21 milles.
  • Malgrat en l’actualitat el far està dins del port, envoltat dels dipòsits d’inflamables, encara està en funcionament.

Està format per cinc cossos que van disminuint de mida a mesura que guanyen alçada. El primer d’ells és la base de planta circular i a on s’adossen dos petites edificacions de planta rectangular, amb la teulada a doble vessant, entre les quals s’obre l’escala que porta a la porta principal.

Sobre aquesta base s’alça el primer tram de la torre de planta circular i de dos pisos d’alçada. La porta d’entrada al far és d’arc de mig punt i té els carreus del voltant de pedra sense pintar. La resta d’obertures de les dues plantes d’aquest cos són allindades. Una motllura separa els dos nivells i corona aquest cos. Per sobre hi ha un cos de planta quadrada amb petites obertures allindanades coronat per una cornisa que fa de terrassa al cos superior.

A continuació hi ha una torre octogonal. Cadascuna de les cares està emmarcada per una motllura llisa i s’obren petites obertures rectangulars. La part superior d’aquest tram és més estreta i té una terrassa.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

L’últim cos és de planta circular i té a sobre la llanterna que és de vidre amb muntants de ferro i es corona amb una cúpula. Corona l’edifici un penell de ferro amb la data 1955.

Tot l’edifici està pintat està arrebossat i pintat de blanc excepte alguns detalls com les motllures i cornises que són de color gris i l’emmarcament de la porta principal que queda sense pintar.

Per a més informació podeu consultar a l’enllaç q us adjunto:

http://localmundial.blogspot.com/2017/01/el-far-del-llobregat.html

L’accés esta restringit donat que esta dins de la zona franca on hi ha matèries perilloses.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

Historia del Parque de Bellvitge

1. Los terrenos del Parque de Bellvitge (1987-1998)


La zona del parque aún eran campos. Se ve la pista del Casal donde se podía jugar a bàsquet, fútbol sala y hoquei durante los primeros años del barrio. Al otro lado estaba -y está- la de patinaje.
El terreno abandonado del parque en los años 80
11 años para la construcción del parque.
El proyecto del Ayuntamiento incluía viales que, si se hubieran hecho, impidirían los paseos tranquilos y agradables por Bellvitge

Abril, 1987 Ante el proyecto del Ayuntamiento de unir la Avenida Nuestra Señora de Bellvitge con la Rambla Marina mediante varios viales abiertos a la circulación, se crea, a propuesta del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) y de la Associació de Veins (AVV), una comisión de Urbanismo con entidades y vecinos del barrio. Se decide rechazar el proyecto por considerarlo peligroso y no dejar espacio para el Parque de Bellvitge.

Marzo, 1988 El GEB y la AVV convocan a otras entidades y vecinos y el domingo 27/03/88 realizan, en el solar del parque, una primera plantada de 250 árboles cedidos por el departamento de política forestal de la Generalitat y con herramientas que prestó el ayuntamiento. Acudieron distintos concejales de diversas formaciones políticas. Algunos establecimientos colaboraron proporcionando un almuerzo popular cuando se terminó la plantación.

1988. Foto: Simón Rovira

En Junio piden la retirada de las vallas publicitarias que degradan el paisaje que, finalmente, fueron retiradas.

1989 Foto: Simón Rovira

Sábado 4 de marzo del 1989. Segunda plantada de árboles: 300 chopos y 100 encinas. Se solicitan bocas de riego para utilizar las aguas del subsuelo que el concejal de barrio deniega. Los vecinos compran una gran manguera y cogen agua de los bloques para regar. Los establecimientos colaboran con el almuerzo popular

1990. Se solicita nuevamente las bocas de riego, dos camiones de estiércol y herramientas para la nueva plantada de árboles. Expresan quejas por el abandono de los terrenos y porque siguen pasando rebaños de ovejas destrozando los árboles plantados. En marzo se hace la tercera plantada de árboles y se termina con una sardinada, sardanas y juegos infantiles. En el almuerzo colaboran los mercados y establecimientos del barrio. El Ayuntamiento por fin concede lo que habían solicitado. En noviembre se acude al Pleno y empiezan a recibir promesas de que el parque se hará.

1990, AVV
Parrillada en los terrenos del parque. AVV

1991 Se quejan al ayuntamiento por la instalación de un circo en los terrenos del parque y solicitan que, con lo recaudado de tasas, arreglen los desperfectos ocasionados. El 13 y 14 de abril del 91 se hace una acampada popular en el parque, cuando la finalizan inauguran oficiosamente el parque.

1991. AVV
Se crean falsas expectativas con una anunciada “Escuela Taller de Jardinería” que nunca se inició.

Ante la inminente campaña para las elecciones municipales se promete la construcción del parque, pero esta no llega. En las fiestas mayores del 91 el Ayuntamiento expuso los planos y maquetas del proyecto del “Parque Ecológico de Bellvitge”

1991 Stand de muestras de las entidades y invernadero del paseo.

1992. Se empieza el año solicitando el inicio de las obras en el parque, se les dice que se les convocará a una reunión, solicitan dicha reunión por escrito, no reciben respuesta del concejal de barrio, en marzo hacen una asamblea y se acuerda ir al próximo pleno del 10 de abril al que acuden muchos vecinos y consiguen que el alcalde prometa una reunión que finalmente se hizo el 21 de abril, el concejal del barrio les presenta el proyecto del parque pero les dice que las obras se posponen has el 93, cuando tengan presupuesto para ello.

Años 90. Aún se ve la pista del Casal.

En marzo habían hecho la segunda acampada popular en la que hubo un concierto de rock a cargo de grupos del barrio que fue muy celebrado.

1992, Maqueta presentada por el Grup Ecologista Bellvitge

En la maqueta que realizó el grupo Ecologista de Bellvitge se podía ver en el centro un pequeño acuífero que reproduciría, a pequeña escala, el ecosistema del Delta.

1993 Desde primeros de año se sigue presionando al ayuntamiento para que nos hagan el “Parque de Bellvitge”.

1993, AVV

En Noviembre del 93, en una asamblea de barrio se presenta el proyecto que incluye una hamburguesería que, según el ayuntamiento, financiaría las obras. Después de un largo y crispado debate y estando el GEB en contra de la instalación en el parque de dicho establecimiento, se decide que el ayuntamiento presente una propuestas más concreta en enero del 94.

Calle Ermita cercana al parque.

1994 Se solicita y se espera una detallada propuesta que no llega.

1995 Ante el deplorable estado del parque se convoca un fin de semana a los vecinos para arreglarlo. Se podan los árboles que lo necesitan. Los dos días se hace un almuerzo en el que colaboran los mercados, establecimientos comerciales y entidades del barrio. Numerosos vecinos participan. El domingo, entre otras actividades, la banda de música y escuela de solfeo de Bellvitge “Los amigos de la música” hace un pasacalle y las entidades de sardanas organizan un baile.

La banda de los amigos de la música de Bellvitge.
1995. Grup Sardanista de Bellvitge.

El Ayuntamiento retira la basura y la leña de los árboles. Los vecinos contribuyen.

1995, AVV

1996 El 3 de mayo se interviene nuevamente en el Pleno para pedir que se haga el parque. Se contesta que próximamente se aprobará la inversión. Finalmente se decide que invertirán 160 millones de pesetas para la 1ª fase del Parque de Bellvitge. Reconociendo a los vecinos como los primeros promotores del parque se confecciona una encuesta de 23 preguntas para que todos los que quieran den su opinión al respecto. En Junio la AVV publica los resultados en base a las respuestas dadas por 2.743 encuestados y se entregó al área de obras urbanísticas del ayuntamiento. Aprovechando una visita del alcalde a una exposición de plantas y flores en la que participaban los colegios del barrio, también se le dio los resultados de la encuesta y el proyecto alternativo presentado por el GEB. El Alcalde se comprometió a incorporarlo al proyecto definitivo.

Miembros del GEB y de la AVV explicando el proyecto al alcalde en el Casal.

1997 Finalmente se inician las obras del parque.

Con gran pena y decepción los vecinos y vecinas ven cómo se arrancan los árboles que con tanto cariño y esfuerzo se plantaron, especialmente las encinas. – ¿No se podrían haber aprovechado?, se preguntan aún muchos.

1997-obres

2. Inauguración del Parque de Bellvitge

1998. Se prepara, con las entidades del barrio, la inauguración del parque y se recaba ayuda de los comercios, cajas y bancos. Hay una respuesta muy buena por parte de todos y el domingo 15 de marzo de 1998 se inaugura el Parque de Bellvitge con la colaboración de varias personas y entidades del barrio que organizan diversas actividades.

3. Después de la inauguración, la actividad vecinal sigue,

Fiesta del arbol – 1999

1999. Después de la inauguración de la 1ª fase del parque, el día de “la festa de l’arbre”, los vecinos continuan tomando la iniciativa plantando árboles.

Fiesta del arbol – 1999

En 2001 se inaugura el monumento que l’AVV i l’Ajuntament de l’Hospitalet encargaron a Ferran Soriano, con motivo del 30 aniversario del barrio, en memoria y homenaje de los hombres y las mujeres que con su esfuerzo y lucha consiguieron un barrio mejor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano. Foto: AGC, 2020

POEMA :

“Equilibri de l’home i la dona,

del ciment i la natura,

la perspectiva,

nova lluita albira.”

Poema de Maria Angels García-Carpintero

Any 2003

En 2003 finaliza la última remodelación de la ermita de Bellvitge y la construcción del parque.

El parc de Bellvitge té racons com aquest on un pot imaginar que està fora del ciment que ens envolta. Foto: AGC. 2015.

A quienes formaron parte del Grup Ecologista de Bellvitge

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

————————————————————————————————————————————————————————

Informació estreta del butlletí de l’AVV, 1987-1998 “La voz de Bellvitge” Historia del Parque de Bellvitge i del Grup Ecologista de Bellvitge. Fotos: AVV i Grup juvenil “Vivac”, si no s’ha especificat una altra autoria coneguda.

Article del 29-3-2020. Revisat el 20-1-2021.

Poema: BELLVITGE, MI BARRIO

Mi barrio nació

a la sombra del especulador.

Mi barrio es alto,

pero el voraz lo es más.

Mi barrio creció

junto a una ermita milenaria.

Si mil veces la arreglaron.

Mis vecinos la siguen cuidando.

A algunos les parece mi barrio

un cementerio. Alguien dijo:

“El cementerio que habitan los vivos”

Cajitas donde guardar obreros.

En mi barrio estamos muy vivos.

Demasiado, si oyes sus gritos.

Paseando por mi barrio

Alegre saludo el vecindario.

Mi barrio mira hacia el sur

Y es muy soleado.

Pero sobre barro lo alzaron

Y es húmedo y está mojado.

De muchos sitios vinimos

a vivir y a trabajar

y lo que encontramos fatal

lo supimos arreglar.

Los que somos del barrio,

en él nos quedamos.

Es que nos gusta éste barrio,

y en él está, lo que más amamos.

Mare de Déu de Bellvitge / Foto Ramon Solé

Autora del Poema: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel – Enero 2015

Vecina del barrio de Bellvitge

Sant Climent de Coll de Nargó

Sant Climent és una església situada al poble de Coll de Nargó, a la comarca de l’Alt Urgell.

Us passo la seva historia:

  • L’església fou aixecada a finals del segle XI o principis del XII al lloc d’un temple anterior, que podria correspondre a l’esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del 839.
  • L’església parroquial de l’antiga Vila Nargone, indret conegut avui com “Les Viles” i on hi ha la font de Sant Climent, fou objecte l’any 1929 d’una restauració a càrrec dels Amics de l’art vell. Un curiós document de l’època, sotasignat pel secretari Cèsar Martinell, que hi va actuar en qualitat d’arquitecte, diu així: Les obres de restauració trobaren l’estímul i ajut material de la Diputació de Lleida, que contribuí amb mil pessetes, i el poble de Coll de Nargó, que ho va fer amb la quantitat de 392,50 pessetes, procedents de subscripció voluntària entre els veïns.
  • Durant la Guerra Civil espanyola, Sant Climent va servir de polvorí a l’exèrcit de la República; fou bombardejada en diferents ocasions i encara que moltes bombes caigueren a pocs metres de l’església, no tingué desperfectes.
  • Aprofitant la bona sonoritat del recinte s’hi ha fet fins i tot concerts, com el que va tenir lloc l’11 d’octubre de l’any 1987 amb la desapareguda mezzosoprano Anna Ricci, acompanyada de Jordi Russinyol, que oferiren un recital de Trobadors Provençals, cançons hebraiques i sefardites.

L’antiga església parroquial de Sant Climent és voltada del clos del cementiri, vora la carretera d’Isona i a tocar les primeres cases del poble de Nargó.

L’edifici actual fou construït a finals del segle xi o principis del XII al lloc d’una església anterior, de la qual es conserva la traça de la planta al costat de migdia i el campanar.

És d’arquitectura romanicollombarda, amb una única nau, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals. L’absis, situat uns 50 cm per damunt de la nau, és decorat exteriorment amb un fris d’arcuacions cegues i lesenes.

La porta principal és a ponent, però n’hi ha un segon accés a migdia.

A l’interior, prop del presbiteri, un arc lleugerament ultrapassat dona accés al campanar, adossat a la nau.

Jordi Contijoch Boada

El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de l’alçada.

Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura en cada una de les cares.

Tanmateix, alguna d’elles podria ser fruit de la restauració feta a principis de segle, en què es va refer també el darrer cos del campanar, coetani de l’església, amb una finestra triforada emmarcada per un parament d’arcuacions.

L’absència d’ornamentació a la resta del campanar contrasta amb la dels murs exteriors de l’església, decorats amb una sèrie d’arcuacions i lesenes.

La façana principal disposa igualment d’arcuacions, que segueixen el doble vessant de la coberta i que formen un parament rebaixat al mur, sobre la portada, on hi ha una finestra cruciforme.

Sant Climent de Coll de Nargó fou declarada, el dia 5 d’abril de 1946, Monument Nacional Historicoartístic. Això fou possible gràcies a la intervenció de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, erudit i gran amant de l’art romànic, que va salvar, gràcies a la seva intervenció, els frescos de les esglésies de la vall de Boí, actualment declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Vil-la Adauta de La Garriga

Vil-la Adauta esta situada en la Ronda del Carril, 65 de La Garriga.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1900 el mestre d’obres Tomàs Nualart va reformar el reixat i afegí el pòrtic d’entrada.
  • L’any 1913 s’edificà una planta baixa i pis al costat del límit sud.
  • Com a element característic cal destacar que es va revestir quasi tot l’edifici amb rajola blava.

Habitatge unifamiliar aïllat de composició simètrica, consta de planta baixa i dos pisos. Parets estucades i obertures encerclades amb vessant d’aigua. A la planta baixa les finestres laterals estan partides per una pilastra.

Les impostes ceràmiques i la cornisa perimetral estan tallades pel cos central i aquest apareix coronat per una espadanya escalonada on hi ha la inscripció «Villa Adauta».

Les entrepilastres dels permòdols estan estucades amb motius geomètrics.

Vil-la Adauta és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari de Les Masies de l’Espluga de Francolí

Espluga de Francolí

Les Masies és un nucli de població del sud del municipi de l’Espluga de Francolí situat al peu de les muntanyes de la Pena i molt a prop del monestir de Poblet, al límit amb el terme de Vimbodí i Poblet.

S’inclou dins el paratge natural d’interès nacional de la Vall del Monestir de Poblet. 

La carretera local TV-7007 comunica les Masies amb l’Espluga i Poblet.

Es va originar al final del segle XIX vora unes fonts d’aigües ferruginoses: la Font del Ferro i la Font de la Magnèsia.

Primer s’hi va construir l’anomenada Masia Blanca, i més tard, el 1887, el complex residencial de la Vil·la Engràcia, on es va edificar el primer balneari dos anys mes tard,

per la qual cosa aquest nucli de població es coneix també amb el nom de Balneari les Masies.

El balneari vil·la Engràcia es va començar a construir l’any 1890 per obra del polític liberal tarragoní Pere Antoni Torres Jordi.

El 1910 es reconverteix en el Gran Hotel Villa Engràcia, propietat del dr. Salvador Roca.

En aquella època el nucli de les Masies era un gran pol d’atracció turística.

Més endavant s’hi van construir altres xalets i hotels, com l’Hotel del Centre i l’Hotel La Capella.

Durant la guerra civil de 1936-39 l’hotel – balneari fou habilitat com a hospital militar i després d’aquesta fou venut a l’Estat.

Ja en els nostres dies, ha continuat amb una zona turística i de segona residència, disposa de diversos apartaments de muntanya, hotels, restaurants.

Tot aquestes edificacions situades al llarg de la carretera, com també, els parcs, jardins i fonts que l’organitzen,

el fan un conjunt interessant com a exemple de vil·la balneària del nostre país, tot recordant el seu passat esplendorós.

Quant hi passeu, pareu i veure que l’ambient fa que us retrobeu tot fent un passeig per aquesta part d’Espluga de Francolí,

que us farà retrocedir en el temps més de cents anys en rere, tal com em va passar a mi.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament d’Espluga de Francolí

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca. Dues masies desaparegudes de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat

Cal Miquel del Ros. imatge del llibre :Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés.

Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu:

“Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes. A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. La casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats. Aquesta distribució és la que recorda la Maria Antònia Vinyals de la casa familiar, cap als anys 50 i inici dels 60”. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…

Cal Miquel del Ros. Del llibre: Cop d’ull als Motius de L’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé. Ateneu de Cultura Popular. Foto cedida per Elena Visuà.

Quan van fer aquest tram de la Ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1980-anos-cal-xic-de-la-barca.png
Años 80. Cal Xic de la Barca

La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i  Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.

Barca al Prat de Llobregat. Principis segle XX.

“Al 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]

És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.

Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.

Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]

Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:

“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].

Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.

L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, quan es va construir el primer pont per creuar el Llobregat en aquesta zona.[5]

El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]

1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.

Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.

Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].

1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via.

Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs

La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]

1940. Ermitans de Bellvitge. El nen del mig es el “Tonet” de Bellvitge. Del Llibre de A. Valcárcel: Ermita de Bellvitge.

En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9].

1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?

El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.

2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca, sols ens queda el seu record.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-1-2021

Als treballadors de la Marina. Als que denuncien els abusos contra la població.

——————————————————————————————————————————————————-

[1] AVV Bellvitge, https://avbellvitge.wordpress.com/tag/cal-xic-de-la-barca/

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana vol. I, p. 82 i 112

[3] Codina, J., oc., p. 170

[4] Bagán Lluis. L’Hospitalet de Llobregat imatges retrospectives d’una ciutat:  https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/05/01/cal-xic-de-la-barca-i-la-barca/

[5] Sobre aquest pont i el següent o “Pont de les voltes”: http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-voltes.html

[6] Filmoteca de Catalunya: Memmortigo?: https://www.youtube.com/watch?v=uviZZTRup_U

[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018

[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136

[9] Bellvitge José: http://bellvitgejose.blogspot.com.es/2009/04/39-sucedio-en-bellvitge-en-1975.html [10] La Vanguardia de 31 de maig de 1978, pàg. 33, http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1997/03/04/pagina-33/33733850/pdf.html?search=Cal%20Xic%20de%20la%20Barca