El conjunt de cases està situat en el carrer de Santa Bàrbara, entre el 3 i el 19 de L’Hospitalet de Llobregat.
Us passo la seva historia:
És un conjunt del segle XIX fet per a solucionar d’una manera planificada les noves necessitats d’habitatge d’una ciutat que començava a rebre l’impuls de la transformació industrial.
Les cases s’han mantingut pràcticament intactes des de la seva urbanització i és gairebé l’últim reducte que es conserva de l’ambient de poble rural de l’Hospitalet.
Gaspar Coll i Rusell – 1983 / Generalitat de Catalunya
El carrer Santa Bàrbara s’estén entre la riera de la Creu i el carrer de l’Església. Al costat nord del carrer hi ha un conjunt de 9 cases unifamiliars entre mitgeres, de formes unitàries.
Gaspar Coll i Rusell – 1983 / Generalitat de Catalunya
Consten de planta baixa i un pis amb la teulada a dues vessants i el carener paral·lel a la façana principal. A la part de darrere tenien un hort i un pou, que actualment han desaparegut o s’han convertit en garatges.
Gaspar Coll i Rusell – 1983 / Generalitat de Catalunya
A la façana de cada casa hi ha una sola porta d’accés, petites finestres allindanades i algun balcó.
Totes tenen una gran xemeneia de sortida de fums, col·locada sobre l’espai que correspon a la cuina.
Viquipèdia
El carrer de Santa Bàrbara el seu conjunt de cases entre els números 3 i 19 està protegit com a bé cultural d’interès local de l’Hospitalet de Llobregat.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sanchez – Miguel
Can Borni que va acollir l’escola Bressol Patufet de l’Hospitalet de Llobregat entre 1980 i 2015. Foto: E. B. Patufet
Can Borni estava situat a la confluència de dos carrers molt antics de l’Hospitalet agrari: el Camí de la Riereta i l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb el carrer Príncep de Bergara que dona a l’Avinguda Carrilet que, com el seu nom indica, era per on corria el “Carrilet” un tren que connecta Barcelona amb el Baix Llobregat i que ara tenim soterrat formant part de la TMB.
2019. Can Borni al carrer Príncep de Bergara, un any abans de ser enderrocat. Foto: Google.
Els primers infants que habitarem Bellvitge, al 1965, no teníem escoles, alguns “fèiem via” en grup cap a l’escola de Can Bori, entre el Carrilet i les línies de RENFE (ara ADIF). Anàvem acompanyats per alguna mare o per alguna noieta més gran. No sempre enfilàvem per la Mare de Déu de Bellvitge, però si ho fèiem sempre mirava aquella casa que feia cantonada i que disposava d’un pati similar al que havia deixat al poble. Potser també tindria el seu pou?, em preguntava.
1965. Inicis de Bellvitge. A un costat l’ermita i a l’altre l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge, per on, a vegades, anàvem a l’escola de Can Bori, passant entre camps, masies, industries i clavegueram. Foto: AVV Bellvitge.
Xavi, un veí que ha nascut allí i que ara viu a prop, em va explicar que era molt gran i que n’hi havia carros i cavalls. Són els records que li queden o, potser, els que vol comentar amb una desconeguda.
El Pati de Can Borni quan era escola bressol. Foto: E. B. Patufet
A les tardes, si tornàvem per aquest camí, fèiem una aturadeta, abans de creuar la via, a la placeta Verge de Montserrat on bevíem de la font i ens gronxàvem una estona. Una paradeta amable abans de travessar la zona industrial amb el seu clavegueram, massa breu, ja que havien de tornar a casa abans que es fes de nit.
Font a la Plaça Verge de Montserrat de l’Avinguda Carrilet. Foto: AGC
Al 1980 aquella caseta es convertia en el “Patufet”, una escola bressol, en règim de cooperativa i propera a l’escola pública del mateix nom. L’escola bressol Patufet, que des de 2015 ocupa uns espais d’una de les antigues cavallerisses de l’antiga caserna de la Remunta, sempre ha estat molt ben valorada per la població. Temps enrera algunes mares o pares feien cua a la nit per matricular els seus infants. Són 35 anys de bon fer en un espai que era una llar acollidora i alegre tot respectant els elements tradicionals.
Can Borni-escola Bressol “Patufet”, entrada principal. Foto: Escola Bressol Patufet.
El juny de 2010 es va encarregar al Consorci per a la Reforma de la Gran Via dur a terme el desenvolupament l’ARE de La Remunta a l’Hospitalet de Llobregat que ocupa un àmbit de 10 hectàrees i està situada a l’antiga caserna militar de La Remunta i el barri de la Fonteta (sector Sant Feliu de l’Hospitalet).
Can Gotlla, al carrer Ciències, seu del Consorci per a la Reforma de la Gran Via. Foto: Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
El novembre de 2010 el Consorci del que formen part l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Generalitat de Catalunya, constituït el 2002, convocà un concurs públic pel contracte de la redacció del projecte per a l’adequació d’un edifici de l’antiga caserna de la Remunta com a futura escola bressol. Sobre l’espai de la Remunta:
A l’inventari de masies de l’Hospitalet de 2011 Can Borni ja apareix com “no existent”, quan la llar perdurà fins 2015 i l’edifici fins 2020.
Sala d’entrada. Foto: E. B. Patufet.
En 2012 el Periódico posava l’accent en els pisos de protecció oficial que es farien a la Remunta: “Durante los próximos meses, el centro de l’Hospitalet ganará espacio con la urbanización de la antigua caserna militar de La Remunta, un espacio de 52.000 metros cuadrados -proporciones similares a un Camp Nou- que se encuentra entre L’Hospitalet y Cornellà. La planificación prevé la construcción de equipamientos públicos, cuatro hectáreas de zonas verdes y casi 800 pisos, de los cuales el 60 por ciento se destinaran a viviendas de protección oficial”.[1]
Lo de “ganar espacio” és una manera de veure-ho, perquè d’espai ja n’hi havia.
Actualment, els pisos de la primera fase d’habitatge social tenen un cost de prop de 250.000 euros, amb piscina i zona comunitària i es poden adquirir encara que es tingui un altre immoble en propietat.[2]
En abril de 2013, BAAS Jordi Badia SLP va resultar adjudicatari per a redactar el projecte de la nova escola bressol (Font: Ajuntament Impulsa.cat).
El mateix any el portaveu de Cs a l’Ajuntament de l’Hospitalet recordava que “el Parque de la Remunta fue inaugurado en 2013 y todavía varios de los edificios del recinto están en desuso” i reclamava que “se destinen a equipamientos sociales que tanto necesita la ciudad”.[3] És el joc de la política.
L’H digital informa en 2014 de l’adjudicació d’obres de la nova “llar d’infants Patufet” a un dels edificis històrics de la Remunta (una antiga cavallerissa). L’agència informativa de la ciutat, diu que “es tracta d’un edifici antic amb molt d’encant, però amb algunes deficiències per acollir infants. A més, l’edifici està afectat per un pla urbanístic des de fa molt de temps”[4]. És una manera més propera de conjugar els sentiments de la població amb els fets que se’ns imposen.
Entrada lateral de l’escola bressol al carrer Príncep de Vergara. Foto: E. B. Patufet.
La Vanguardia, del 04 de juny de 2014[5] es fa ressò del que explicava la plataforma Ajuntament Impulsa.cat “La primera empresa 2.0 que conecta proveedores y administración local” a la seva web.[6] Ens preguntem com és que no n’hi ha una plataforma similar que connecti amb els ciutadans i les entitats.
LAS OBRAS DE LA GUARDERÍA DEL PARQUE DE LA REMUNTA DE HOSPITALET COMENZARÁN EN LOS PRÓXIMOS MESES
“El parque de la Remunta acogerá la nueva sede de la guardería Patufet, situada actualmente en la calle del Príncipe de Vergara. La empresa Copisa, con un importe de más de 731.700 euros, ha sido la adjudicataria del proyecto de obras de uno de los edificios destinados a equipamientos del nuevo parque de la Remunta. Así lo anunció el Consejo del Consorcio para la Reforma de la Granvia, encargado del proyecto, en la reunión que tuvo lugar anoche. El proyecto tiene un plazo de ejecución de 9 meses a partir del inicio de la obra. El edificio que se adecua, situado dentro del actual parque de la Remunta, consta básicamente de planta baja, en el cuerpo central de la cual se alza también un piso, en una parcela de 1.350 metros cuadrados”.
A la Guia de recursos educatius de l’Hospitalet de 2015, a la pàgina de l’escola bressol Patufet, trobem una foto del pati de Can Borni amb la nova adreça del Parc de la Remunta que devia estar encara en obres quan es feien les preinscripcions, ja que la nova escola bressol obrí les portes al setembre d’aquell curs 2015-2016. De nou Can Borni, amb el bonic pati que es va fer servir amb infants de la ciutat durant 35 anys, és obviat. Ni un peu de foto li van posar a la guia.
Pati de l’escola bressol. Foto: E. B. Patufet. Aquesta foto és la que es va posar a la Guía de 2015.
Cal recordar que per fer els nous pisos a la Remunta van treure un pi de quasi 200 anys que va ser trasplantar en un altre lloc, davant de les protestes quan la gent es va assabentar que el volien tirar, per acabar morint al cap d’un any[7]
El Pi de la Remunta, del blog de Ireneu Castillo S
Sobre el Pi de la Remunta i altres aspectes històrics d’aquest espai, com les torres carlistes:
En aquests últims anys, abans de que la “inexistent però encantadora” Can Borni fos enderrocada la casa es va “okupar”.
Terra i paret del menjador de l’antiga escola bressol. E. B. Patufet
Cal tenir en compte que el moviment okupa mai es posa a un habitatge particular, la seva acció va encaminada a denunciar l’especulació i a oferir espais de trobada on la cultura alternativa, solidària i assembleària així com la sostenibilitat i millora del medi ambient sigui l’empremta que deixen allà on s’instal·len per un temps. Una petjada a la sorra.
Arrenjament d’una sala pel moviment okupa, respectant les restes de les rajoles hidraúliques que quedaven.
2020 Enderroquen la masia i edifiquen pisos d’obra nova.
Can Mas o Cal Bon Senyor a l’avinguda Carrilet, poc abans de ser enderrocada al 2019. Foto: Manuel Domínguez
De tot plegat el que no ha deixat de cridar-nos l’atenció és aquesta presa per eliminar tot vestigi de la existència d’aquest com d’altres edificis històrics. L’Hospitalet, la ciutat més densa d’Europa, no només es permet enderrocar el seu patrimoni històric i natural per densificar encara més els 12,4 Km2 de la segona ciutat més poblada de Catalunya, sinó que no mostra cap interès per recollir un passat que ens pertany a totes i a tots.
A la nostra ciutat recordar la història, tant la més llunyana, com la més recent és una manera de resistir.
Foto: Escola Bressol Patufet.
Tornarem al rebedor de l’escola bressol Patufet,
quan era a Can Borni,
i farem memòria d’un passat
que pertany als que per la seva llar van passar.
Espai lliure que hi havia davant de Can Borni, a l’avinguda Carrilet.
Autora ; Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 20-01-2021
A les persones que lluiten per la preservació del nostre patrimoni.
A les que han donat els millors anys de la seva vida tenint cura dels infants.
Sant Vicenç de Besalú esta situada al carrer de Sant Vicenç i carrer de Safont de Besalú.
Us passo la seva historia :
És documentada ja el 977, en què el comte Miró Bonfill la cedeix a l’església de Santa Maria.
Si bé el seu origen és, doncs, anterior, l’edifici actual correspon a la tercera o quarta reedificació de l’església.
Feta probablement al pas dels segles XII al XIII, amb alguns elements ja característics del gòtic.
En una visita pastoral del 1420 se’ns diu que tenia nou altars.
En època gòtica es construí una capella adossada al costat nord.
A ponent d’aquesta s’edificà a inicis del segle XVIII
Va patir l’incendi el 1936.
La capella dels Dolors, va ser enderrocada els anys 1960.
L’església de Sant Vicenç era originàriament la parròquia de Besalú, funció que ara comparteix amb l’església de l’antic monestir de Sant Pere
És un temple de tres naus amb creuer i tres absis semicirculars. La nau central és coberta amb volta seguida de canó apuntat i les laterals amb volta de quart de cercle, que se sostenen sobre grans pilars de secció quadrangular.
Al mur de migdia s’obre una portada, d’arc rodó, d’un romànic tardà molt elaborat, amb decoració abundant als capitells i les arquivoltes. Al mur de ponent, o façana principal, s’obre un altre portal, força senzill, que ja podem qualificar de gòtic. És format per un arc de mig punt adovellat, emmarcat per un guardapols i dos parells de columnes amb capitells, de regust gòtic.
Damunt d’aquesta porta hi ha un finestral ogival, que conté un rosetó i quatre petits arcs rodons. La decoració de l’absis és encara romànica, amb arcuacions cegues sota un fris de dents de serra.
A la dreta de la façana s’aixeca el campanar, obra segurament del segle XVII, i format per un cos superior de planta octogonal, amb obertures d’arc de mig punt a quatre de les cares.
Sant Vicenç de Besalú és una església declarada bé cultural d’interès nacional.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Sant Cugat de Salou o del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d’una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi. Cal accedir per la Ctra. Navars-Serrateix, km 3,3 trencall mà esquerra, situat en el municipi de Navars (Bages).
Us passo la seva historia :
El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Sta. Mª de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas.
Malgrat que en l’alou no consta que tingui cap església, es creu que la tenia, perquè el 938 és esmentada en el precepte que el rei Lluís Ultramarí concedí al monestir de Ripoll.
Depengué d’aquest monestir fins a la desamortització eclesiàstica (1835) i passà a dependre de l’autoritat episcopal. Molt aviat adquirí la categoria de parròquia que perdé a l’unir-se a la de Castelladral.
El 1040 el topònim s’havia canviat pel de Sant Cugat de Castelladral,
El 1293 s’anomenava com Sant Cugat de l’Alou,
I el 1689 es coneixia amb el nom de Sant Cugat del Racó
És un petit nucli rural del municipi de Navars que està ubicat als altiplans que hi ha entre les Esglésies i Castelladral. En aquest indret hi va haver un important assentament iberoromà, que s’ubicà al Pla de Sant Pere.
Oliveras i Rubiralta, Maria Alba Oliveras, Joan 1990 / Generalitat de Catalunya
Sant Cugat del Racó consta d’un petit nucli on hi trobem l’església del mateix nom i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos com l’Alsina, el Soler, Les Esglésies, Ca l’Estruch, L’Espinalt, La Sala, Cal Mateu, Les Planes, L’Alou, Cal Soldat, Can Passols, La Rectoria, els Cellers, la Casa Nova del Pla i Taurons.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
De l’edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l’altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa.
L’església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s’alça una cúpula sobre trompes que a l’exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l’absis central i l’absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d’estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
En el punt de dels braços de la creu grega s’alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d’altres esglésies d’aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l’interior, s’eleva una cúpula, que passa del quadrat a l’octògon mitjançant trompes.
Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l’acabament queda una part de l’aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s’alça el campanar d’espadanya de dues obertures.
Oliveras i Rubiralta, Maria Alba Oliveras, Joan 1990 / Generalitat de Catalunya
Sant Cugat del Racó és una església romànica del municipi de Navàs (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Orihuela del Tremedal es un municipio y localidad de España en la provincia de Teruel, Comunidad Autónoma de Aragón. Tiene un área de 71,40 km² con una población de 493 habitantes (INE 2017) y una densidad de 7,06 hab/km². Está a una distancia de 62 km de Teruel, la capital provincial.
Pertenece a la comarca de Sierra de Albarracín. Orihuela del Tremedal, con sus 1447 m de altitud, es uno de los municipios situados a mayor altura de la provincia. En medio del sorprendente y agreste paisaje natural de la Sierra de Albarracín y los Montes Universales, destaca por sus recursos naturales.
La iglesia parroquial de San Millán de la Cogolla, iniciada en 1770, con planos de José Martín de la Aldehuela. Se sitúa en lo alto de la colina en la que está asentado el núcleo urbano por lo que es visible desde cualquier punto.
Es de grandes proporciones con tres naves y cúpula en el crucero.
La torre, esbelta, de tres cuerpos está terminada en un capitel. De estilo barroco su fachada es de estilo neoclásico.
En su interior destacan el órgano y el púlpito barroco de 1782, el altar mayor realizado en la transición del renacimiento al barroco, está dedicado a San Millán de la Cogolla.
Destacan también los altares de San Pedro, manierista de 1618, y de San José, barroco de 1728.
La iglesia parroquial de San Millán de la Cogolla fue declarada Conjunto Histórico-Artístico en 1972.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Dolores Parraga
Fotografia Agents Rurals /Generalitat de Catalunya
El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s’alça sobre el turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d’Argentona.
Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central, ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori.
Vista general / Fotografia : Agents Rurals / Generalitat de Catalunya
Us passo dades de la seva historia :
El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d’època romana.
La primera documentació que ens mostra l’existència del castell data de l’any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
Aleshores s’anomenava Castell de Sant Vicenç.
La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l’any 1313.
Entre els segles xii i XIII van ser construïts la torre de l’homenatge, els magatzems i la capella.
Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n’havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle xiv del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles .
L’any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular “baró del maresme”. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i va fer-hi diverses obres com l’ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles, fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva.
El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l’any 1671.
Cap al segle XVIII, el castell va deixar d’utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l’activitat de la capella, i comença a enrunar-çe
Fou comprat per l’ajuntament de Cabrera de Mar l’any 1990.
Es tracta d’un recinte murat de planta irregular que s’adapta al terreny escarpat.
La part jussana presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem al nord, i un altre al sud.
La part sobirana, o de residència, dominada per la torre de l’homenatge, de planta circular, on és també la cisterna d’època romana reutilitzada, i la zona de sales nobles en la part central i de llevant, amb la capella de Sant Vicenç, flanquejada per la gran sala d’armes gòtica al costat sud i una altra sala al nord.
La torre de l’homenatge és de planta circular amb un mur d’1,25 m de gruix i uns 15 metres d’alçada. La porta d’accés és a 3 m del terra. A la torre s’hi accedia per una escala llevadissa o per un pont de balança. No fou emmerletada.
La torre és dividida en dues parts per un pis fet de voltes encanyissades. La part inferior de la torre correspon al castell primitiu i fou modificada durant les diferents etapes de construcció del castell. La resta de la construcció correspon, igual que la capella, al segle XV.
Es conserva una de les tres cisternes del castell. És a la part sobirana, a peu de la torre.
Pel seu estat de conservació sembla correspondre a èpoques més recents respecte a la construcció primitiva.
Fotografia : Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, va ser declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola
El monestir de Santes Creus és un dels tres principals monestirs del Cister a Catalunya. El llibre pretén descobrir perquè es va implantar el Cister a Catalunya, els orígens de la seva fundació i la seva transcendència històrica.
El monument, inicialment, seguia els patrons estàtics de l’austeritat del Cister, però amb el mecenatge reial abandonat en bona part aquestes directrius. Va ser un exponent a la Corona d’Aragó com a claustre, com a model de sepultures reials amb la Pere I el Gran, Jaume II el Just i la de la seva dona Blanca d’Anjou. També en destacava el seu cimbori.
El llibre posa al dia, d’una forma divulgativa, tots els estudis històrics que hi han hagut fins ara. En aquest punt era del tot necessària aquesta publicació. Per posar un exemple, ja no parlem de Palau reial sinó de Palau abacial. El llibre va acompanyat d’un plànol per interpretar el monestir i d’un conjunt d’imatges per poder conèixer el monument en tota la seva amplitud.
El Balneari de les Termes Orion està situat en el veïnat de Vall de Santa Coloma de Farners.
Us passo la seva historia:
La referència documental més antiga sobre les aigües i les seves propietats és la descripció que en fa el 1849 el metge Salvador Cabra.
L’any 1860 Antoni Comas, propietari del mas Molins on es troba la deu termal, fa construir un edifici al mestre d’obres Pere Borrell, amb quatre piles o banyeres que s’ampliarà amb una nova planta el 1897.
El 1871 la Junta Provincial de Sanitat de Girona declara les aigües d’utilitat pública i Joaquim Jordà, metge, fa una memòria sobre les aigües que dóna molta publicitat al lloc.
El 1875 es fa una nova ampliació per a dormitoris, sala i galeria d’arcs de mig punt a la façana principal.
L’any 1885 Joan Comas ven l’edifici dels banys i la finca a Josep Roig Pladevall el qual obté una nova declaració d’utilitat pública de les aigües atorgada des de Madrid (1889) i crea la societat Termas de Santa Coloma de Farnés.
A finals del segle XIX sabem de l’existència d’una capella i s’agrega un nou cos lateral.
El 1896 es constitueix una nova societat: Baños Termales de Santa Coloma de Farnés.
El 1898 l’Ajuntament es compromet a fer un camí arbrat per comunicar l’establiment amb Santa Coloma.
Es nomena gerent a Joan Martí i Trias (1901) que compra el negoci dotze anys més tard i li canvia el nom pel de Balneari Martí.
Projecta una ampliació de 50 llits, un passeig de 24 m que enllaci amb el pont sobre la riera (1921) i una urbanització d’estiueig a la mateixa finca.
Finalment es ven el negoci al matrimoni Manuel Burch Solanich i Mercè Barraquer i Garrigosa que li donen el nom actual de Termas Orion.
S’instal•la el primer ascensor de les comarques gironines (1926).
L’any 1932 la construcció compta amb planta baixa i dos pisos (1.310 m), un cos afegit de dos pisos (160 m), capella i edifici de l’embotelladora (405 m).
Durant la Guerra Civil l’ajuntament se’n fa càrrec i el converteix en el Balneari Clínica Militar núm. 5.
El 1939 es torna a posar en funcionament i als anys 60 comença la gran davallada que afecta a tot el termalisme de Catalunya.
El 1978 la família Campeny compra l’establiment i li dóna un nou impuls.
El 1980 es crea l’Associació Balneària de Catalunya amb la voluntat de revitalitzar el sector.
En aquests últims anys s’han fet importants obres de restauració i condicionament a les noves necessitats respectant l’edifici original.
En els establiments balnearis l’entorn immediat té molta rellevància i, en aquest cas, el balneari disposa d’un gran parc que enllaça amb el de Sant Salvador formant un conjunt natural ordenat molt equilibrat.
L’arribada pel pont que creua la riera de Santa Coloma ens porta a una avinguda de plàtans, la font de la deu i altres fonts,
I tot seguit, l’edifici imponent blanc apareix majestuós al peu de la muntanya i els boscos.
L’edifici s’estén al llarg formant una gran façana per aprofitar al màxim l’espectacle del paisatge.
L’edificació actual ens mostra una construcció allargada de tres plantes amb un cos central de quatre, rematat per un frontó amb un finestral circular decorat amb una garlanda. Els dos laterals també estan rematats per frontons més senzills i menys apuntats.
I Forts i M. Pibernat 2005 / Generalitat de Catalunya
El més característic, però, és l’àmplia porxada de la façana amb pilastres, parelles de columnes jòniques de fust llis i balustrada amb el cos central sobresortint que fa d’abaixador de cotxes.
Al costat esquerre hi ha un cos afegit que s’avança que segueix l’estil i s’integra amb la balustrada recorrent tota la terrassa de sobre el porxo.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
A l’interior es manté el vestíbul central amb les grans columnes jòniques que distribueixen l’espai cap a l’escala amb claraboia de vitralls i l’ascensor i vers les dues ales laterals.
Al costat dret, en el lloc on hi havia el teatre, avui hi ha la sala de lectura, però es manté en el mur la boca de l’escenari emmarcada per motllures.
La part del darrere de l’edifici està reservada als espais de servei i a la zona de banys. Als pisos superiors trobem les habitacions.
De elpuntavui, un passo un interessant article del 15 setembre de 2019, on podem treure mes informació sobre Termes Orion :
Termes Orion és un balneari catalogat com a monument al municipi de Santa Coloma de Farners i inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Cal rei, entre els arbres a la Rambla Marina, quan encara a Bellvitge hi havia camps. Foto: Mauricio Martínez Espada.
A la conferència de “Bellvitge 50” de 2015 “Quan Bellvitge eren camps”, el Sr. Josep Campamà Solanes de les masies de la Marina ens explicava:
La Marina era una zona agrícola molt fèrtil, per tant, era una zona molt productiva. Tant productiva que si el clima no ho impedia, en un mateix any es podien treure tres collites, gracies també a la xarxa de canalitzacions que, partint del “Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”, construït al voltant del 1820, es distribuïen per tot el territori. Com a curiositat, els terrenys on ens trobem en aquests moments rebien l’aigua del reg de Les Llanes.
Cal Rei a la Rambla Marina del barri de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.
A La Marina se la coneixia com “la despensa de Barcelona”, doncs la major part de les verdures anaven a parar al Born. El meu pare hi anava amb el carro i algun diumenge em deixava acompanyar-lo. (…) Malauradament, això es va acabar perquè a Barcelona van prohibir circular els carros amb rodes de ferro, i el meu pare no estava disposat a assumir la despesa que podia suposar en aquella època adquirir un carro amb rodes pneumàtiques, pel que va haver de portar les collites al Born de Collblanc.
Ciutat de Bellvitge es va començar a projectar l’any 1953 i no va ser fins el 1959 que no es va aprovar el Pla definitiu. Al 1960 es comunicà als propietaris de terres que aquestes els serien expropiades. Molts el van impugnar: els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola, en Lluis Marcè (…), entre d’altres, però totes les impugnacions van ser desestimades i el Pla va seguir endavant. (…)
A mitjans de l’any 1964, van començar les obres. El meu pare va morir un any abans i per això jo me’n cuidava de les terres. Un dia, anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant…
1964. Primer bloc de pisos en mig dels camps. El pis setè té una imatge diferent perquè en principi aquesta era la mida inicial i es pensava també que aquest últim pis fos per espais comunitaris. Finalment els van alçar fins el 13è i no van haver-hi més serveis comunitaris que els de les pròpies veïnes i veins. Foto: J. Campamà.
Quan arribarem els primers habitants ens va assaltar la mateixa impressió que al Sr. Campamà. Els meus ulls de nena de sis anys no sabien conjugar la verticalitat d’aquell primer bloc de pisos al costat d’un altre a mig fer, que semblava tallat horitzontalment per la meitat. La explicació d’aquell bloc i mig és que primer havien pensat fer-los d’una alçada de set pisos i en veure que el formigó aguantava van decidir fer-lo de tretze. Obligats llavors a posar ascensor van optar pel sistema més econòmic, el que ens deixa entre planta i planta condemnant a moltes veïnes i veïns a no poder sortir al carrer. L’ermita i els camps eren encara la part amable d’un barri on els habitants no disposàvem de serveis bàsics. És una història de la que ja hem parlat sovint.
1965. Els primers dos blocs de pisos junt a l’ermita de Bellvitge, en mig dels camps. Foto: AVV.
Aquí posarem la nostra mirada en les transformacions que els nous edificis van generar.
Mentre alçaven els blocs, els càrrecs de l’empresa constructora ICC-CIDESA[1], anaven a dinar a la masia de Cal Rei que persistia al mig del bari. Els obrers, en canvi, ho feien al barracó d’obra que es va fer prop de la planta on fabricaven els blocs de formigó i que, al poc temps serviria com a església i “guarderia”[2], al carrer Mare de Déu de Bellvitge 10-18, després anirien als bars que obrien als locals comercials que hi ha entre bloc i bloc.
1969. Rambla Marina, cal rei a la dreta. Foto AVV.
Algunes veïnes també oferien àpats a casa seva als treballadors de l’obra. Hi havia qui ho feia d’amagat del marit per treure’s uns diners propis, ens va explicar la veïna Antonia Conejo a la conferència de Bellvitge 50: “Les dones de Bellvitge.”[3] Els temps eren més difícils per a les dones, que havien d’estar sotmeses a un pare, un marit… sense poder fer gairebé res per elles mateixes.
Pagés als camps de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Els camps dels primers anys es van tornar fang després de les primeres inundacions de 1971, un problema que persistí uns quants anys.
1971. Bellvitge inundat.
Els antics canals de reg es convertiren en autèntiques clavegueres obertes en les que més d’un cotxe i més d’un nen havien caigut. Donat el baix nivell del barri respecte al mar, un aspecte que ja havien considerat alguns tècnics de l’ajuntament i alguns pagesos, no trobaven la manera de solucionar el problema del clavegueram. Per aixecar el nivell del sòl van portar runa de les noves edificacions que es feien a Barcelona. Bellvitge es convertí en un abocador.
Anys 80. Bellvitge, abocador de runes. Foto: AVV
Fins els anys 80 no es va solucionar el tema amb un gran col·lector que passa sota la Rambla Marina. Per aquest motiu aquest eix central del barri va ser la última zona en urbanitzar, a finals dels anys 90.
Col·lector de la Rambla Marina, a la dreta Cal Rei entre els arbres. Foto: AVV
Gràcies a persones com Mauricio Martínez, veí polifacètic del barri i amic de qui va tenir l’oportunitat de conèixer-lo disposem d’un arxiu fotogràfic de molt bona qualitat artística i tècnica sobre els anys 80-90.
Foto: Mauricio Martínez Espada.
La memòria d’antics veïns de quan “Bellvitge eren camps” ens du a tenir respecte i consideració envers qui, com el fill de Cal Rei, no va poder suportar la pèrdua de la casa i les terres i va decidir posar fi a la seva vida.
Els temps estaven canviant tant ahir com ara. Els que llavors érem infants van haver de descobrir el perquè de tants canvis. Els que ara som adults hem de mirar al passat per pensar en el por-venir.
Haurem de posar fre a tanta especulació que ha malmès tant i a tants.
Foto: Mauricio Martínez Espada. La senyal de prohibit el pas no va servir gaire. Ho lamentem.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-gener-2021
El Far de la Torre del Riu es troba en el marge esquerre del riu Llobregat, al nord de la seva desembocadura, dins del Port de Barcelona, s’accedeix pels carrers Far del Llobregat – Moll Álvarez de la Campa – Moll Príncep Espanya.
Us passo la seva historia:
El Far de la Torre del Riu, també conegut com la Farola o el Far del Llobregat, va ser projectat pel director del port, l’enginyer Simón Ferrer, l’any 1845.
Per fer-lo es van aprofitar les restes d’una antiga torre de defensa del segle XVI, coneguda com la Torre del Cap del Riu.
Es va encendre per primera vegada l’1 de març de 1852. És un far de recalada que va servir de model de molts fars que es van construir durant la primera fase d’enllumenament de la costa espanyola.
L’any 1920 tota la costa des del Llobregat fins a Montjuïc es van expropiar per la creació d’un Port Franc que mai es va realitzar, però des de llavors uns terrenys que pertanyien a l’Hospitalet de Llobregat van passar a ser de Barcelona, aquest far inclòs.
L’any 1952 es va canviar l’òptica per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal•lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana.
Tot això es va inaugurar el 5 de setembre de 1956.
En 1969 se li va afegir un radiofar AGA tipus NAFS-607 que va ser substituït el 2001 per una estació GPS diferencial.
Al 1986 es van automatitzar els quadres de control. La llum té un abast de 21 milles.
Malgrat en l’actualitat el far està dins del port, envoltat dels dipòsits d’inflamables, encara està en funcionament.
Està format per cinc cossos que van disminuint de mida a mesura que guanyen alçada. El primer d’ells és la base de planta circular i a on s’adossen dos petites edificacions de planta rectangular, amb la teulada a doble vessant, entre les quals s’obre l’escala que porta a la porta principal.
Sobre aquesta base s’alça el primer tram de la torre de planta circular i de dos pisos d’alçada. La porta d’entrada al far és d’arc de mig punt i té els carreus del voltant de pedra sense pintar. La resta d’obertures de les dues plantes d’aquest cos són allindades. Una motllura separa els dos nivells i corona aquest cos. Per sobre hi ha un cos de planta quadrada amb petites obertures allindanades coronat per una cornisa que fa de terrassa al cos superior.
A continuació hi ha una torre octogonal. Cadascuna de les cares està emmarcada per una motllura llisa i s’obren petites obertures rectangulars. La part superior d’aquest tram és més estreta i té una terrassa.
Coral Vindel / Generalitat de Catalunya
L’últim cos és de planta circular i té a sobre la llanterna que és de vidre amb muntants de ferro i es corona amb una cúpula. Corona l’edifici un penell de ferro amb la data 1955.
Tot l’edifici està pintat està arrebossat i pintat de blanc excepte alguns detalls com les motllures i cornises que són de color gris i l’emmarcament de la porta principal que queda sense pintar.
Per a més informació podeu consultar a l’enllaç q us adjunto:
Terra, aigua i racons 