Sant Sebastià de Montmajor és l’església del poble del mateix nom, al terme municipal de Caldes de Montbui (Vallès Oriental).
Està situada a l’extrem sud-est de la vall de Gallifa i el vessant nord-oest de la muntanya del Farell. És una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
En el dia 22 de Novembre de 2021, vàrem dedicar un article a aquesta església, avui entrem a dins i quedem meravellats !.
A l’interior de l’església, hi ha les pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat que varen ser fetes entre els anys de1945 i 1950,
un magnífic Pantocràtor envoltat pels quatre evangelistes.
Per a més informació sobre Antoni Vila Arrufat, us passo aquest enllaç:
Sant Miquel Arn és una capella rural situada sobre l’antic camí de Caldes de Montbui a Sentmenat.
Us passo la seva història:
Documentada el 1027.
La documentació primitiva sembla confondre el mas d’Arn i Sant Fruitós.
El 1299 tenia una ermita.
Sagrera la va fer reedificar.
Actualment el terreny on es troba l’ermita pertany a D. Ramon Sagalés Torras, veí de Caldes de Montbui.
És una ermita d’una nau amb absis, del qual només queda la base, i porta a la façana sud. En estat ruïnós, només romanen dempeus trossos de mur, dels quals el més sencer és el que mira a ponent. Fou reedificada al segle XVII.
Sant Miquel de l’Arn és una església del municipi de Sentmenat (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Creu de Baduell esta en la cruïlla del camí de Baduell amb el carrer del Rossinyol, s/n de la Urbanització, municipi de Caldes de Montbui.
Es una creu de ferro col·locada damunt un bloc de pedra d’esmolar. La base és de pedres de l’entorn unides amb pòrtland per donar l’efecte de turó rocós.
En una part de la pedra es pot llegir la data en que fou tornada a col·locar ” 1940 “.
El Trull d’oli de Can Pujol està en la Carretera Vella de Palau Solità, s/n, dins del bosquet, a mà esquerra, abans d’arribar a Can Pujol.
Historia:
Moreu-Rey, (1962) situa el trull d’en Pujol prop de la mina del mas Pujol. La mina no s’ha trobat degut a la vegetació, però sí les restes del trull.
El procediment de fabricació de l’oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés.
Es pesaven les olives que s’anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l’obertura inferior les olives que s’hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix .
Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s’apillaven en una mena de carretó formant el que s’anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l’oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l’oli ja que pesava menys i sura .
Un cop acabat aquest procediment, l’oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc.
Restes d’un antic trull on s’elaborava l’oli procedent del cultiu de les oliveres del Mas i propietats.
Encara s’observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí colgada per la terra i restes de l’enderroc.
També es poden veure, tot i que plenes de fulles, dues bassetes o piques de planta circular on queia la pasta.
Al darrera del mur orientat al nord, hi ha una bassa feta de pedra irregular mesurant aproximadament 4 metres d’amplada per 9 metres de llargària. Aquesta està plena de vegetació i aigua.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Torre Roja és una Fortificació situada al cim del turó de la Torre Roja, a l’extrem d’un serrat, des d’on podem albirar tota la plana de Caldes de Montbui i part de Sentmenat.
Us passo la seva història:
El nom primitiu del puig fortificat on s’alcen les ruïnes de la torre era Puig Castellar i correspon a un establiment ben segur d’època ibèrica, reutilitzat posteriorment pels romans.
A partir d’aquesta edificació es produí una continuïtat d’ocupació en temps medievals.
No hi ha documentació històrica fins a l’any 1529 del topònim si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja»
I «Turre Rubea» durant els segles XI i XII.
La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Torre situada al límit entre Caldes de Montbui i Sentmenat.
Està formada per dues construccions: una torre exterior amb un diàmetre de 10,5 metres, amb un gruix de mur de 155 centímetres i 170 centímetres d’alçada, i una torre interior, també de planta circular amb un diàmetre interior de 360 centímetres, els murs fan 190 centímetres de gruix i fa 140 centímetres de més alçada que la torre exterior. Conserva restes d’arrebossat a l’exterior.
La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Tant a la torre exterior com a l’interior s’observen filades d’opus spicatum.
Quant a l’evolució d’aquesta construcció, hi ha dues hipòtesis. La dels precedents romans establiria que una primera torre d’època romana (ara l’exterior), s’inclogué a l’interior una torre de l’alta edat mitjana, reconstruint, a més, bona part de la vella.
L’altra hipòtesi és que a la torre altmedieval interior, durant la mateixa edat mitjana, s’hagués afegit, per tal de consolidar-la, una torre exterior. Per a construir la cara més desprotegida pel relleu potser s’aprofitaren alguns carreus més antics provinents del jaciment ibèric proper.
Això permet comprendre el fet que bona part dels murs de la torre exterior siguin fets amb «opus spicatum» i que no tinguin una cara interna. També explicaria que la torre interna, que es pot datar cap al s. X, tingui un arrebossat exterior, cosa que no seria lògica si no hagués estat a l’aire lliure en una etapa inicial.
Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
Hi ha altres exemples de processos de recobriment d’una torre preromànica en les fortificacions d’Ardèvol i de Vallferosa.
Comparteix la plana on està edificada, amb restes d’un poblat iber del segle V aC.
La Torre Roja és una fortificació situada prop del cim del turó de la Torre Roja, entre els municipis de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i de Sentmenat (Vallès Occidental).
L’ Ermita de Santa Justa i Rufina està a prop de la Ctra. C-1415, km 8, a 100 m, prop de Ca l’Amell Gros. Lliçà d’Amunt.
És a la carretera de Caldes de Montbui a Granollers, prop de la riera de Tenes i en el km. 8 d’aquesta carretera, hi ha un trencall a mà esquerra vers tramuntana, on es pot agafar una pista.
A uns 100 m. s’ha de deixar el vehicle i arribar-hi a peu (el pas està barrat per una cadena), i continuar uns 100 m, més a peu.
Us passo la seva història:
Edifici romànic de tipus llombard dels s. XI-XII.
El lloc on es troba la capella és molt antic i fou habitat ja en època romana.
Esmentada el 1072, es troba documentació del 1101 i del 1125.
L’any 1039 Guislabert I de Barcelona feu donació a la seva filla Arsenda de l’església de Santa Justa.
El 1159 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, empenyora a Guillem Mainart el que té a Santa Justa per 2.500 morabatins, (equivalent al dinar d’or musulmà dels almoràvits).
L’any 1328 apareix en el registre dels comuns com una de les parròquies més antigues de la zona, en aquells moments estava unida Santa Eulàlia de Romança.
Durant el segle XIV degut al despoblament de la zona, s’agregaren a aquesta parròquia els fidels de la veïna de Sant Cristòfol de Pallars, ja que en aquell terme, el 1457 només hi constaven dues famílies.
El s. XV perd part de la seva feligresia, per aquest motiu s’uneix a la parròquia de Lliçà d’Amunt.
No es coneix l’origen exacte de la seva edificació, però si algunes de les seves reformes: el 1502 es reformà la teulada, la portada i el campanar.
L’any 1600 es va construir una capella lateral.
El 1936 Santa Justa va ser cremada.
El 1982 es va fer reconstruir general i es va aterrar la sagristia.
L’edifici és d’una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant i cobert amb volta de quart d’esfera.
Està decorat amb faixes llombardes i arquets cecs amb conjunts de quatre.
Enmig de cada tram hi ha centrada una finestra de doble esqueixada.
Al mur nord hi ha adossada la capella del Roser, de forma quadrada, aprofitant el mur de contrafort, afegida al segle XVI, igual que el portal de migdia.
A la cara sud hi ha la porta dovellada, d’accés actual.
Aquest portal, d’arc pla de pedra, té una petxina i dos petits pilars al damunt de la llinda i els angles treballats.
A la façana principal hi ha la porta primitiva que estava tapiada enmig de runes.
La coberta és a dues vessants i a la façana s’aixeca una espadanya de dues parets formant angle,
que té dues fileres d’obertures, amb dues finestres al primer nivell i quatre al segon.
Sembla que inicialment fou una cadireta amb dues obertures per a les campanes.
Dins de la capella del Roser hi ha un retaule gòtic al·lusiu a la vida i martiri de les Santes Justa i Rufina.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
«Les ermites romàniques, entre elles Santa Justa, esdevenen oasis de silenci i de pau entre boscos i sembrats, enmig del brogit del Vallès Oriental.»
Carme Comas i Suriñach – 1987 / Generalitat de Catalunya
Per entrar-hi, s’ha de demanar la clau al rector de Lliçà d’Amunt.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Santa Justa és una ermita romànica al terme de Lliçà d’Amunt, al Vallès Oriental, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Sebastià de Montmajor és un poblet de menys de 10 habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.
Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.
Us passo la seva historia :
L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual. En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transsepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.
A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.
El nucli de població principal i més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que, amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd, arriba fins als cingles.
Està compost d’escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble és justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
Pel camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix, habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la qual qualificar de sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.
Sant Sebastià de Montmajor està envoltat de muntanyes recobertes de pins i alzines, on podreu gaudir de la natura.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
El Castell de Montbui és un castell medieval al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental.
És a tocar del límit amb Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines, prop de la urbanització de Castell-Montbui, al cim del turó del Castell de Montbui. És a l’extrem nord-occidental del terme biguetà.
Us passo la seva amplia historia:
El castell, documentat des de 987, era la residència de la baronia de Montbui.
El 995, els comtes de Barcelona l’assignen en feu a Gombau de Besora.
Aquest morí el 1050 i traspassà el castell de Montbui a la seva filla Guisla de Besora, segona esposa de Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Mir estava enfrontat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, qui s’oposà a aquest traspàs de domini, fins que l’any 1059 fan les paus i el comte donà en alou a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui.
Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús i una part de l’actual parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui.
Més tard en foren propietaris els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes, i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes.
El 1240 passà sota domini del bisbe de Barcelona, qui manà reconstruir-lo el 1308.
Entre 1381 i finals del segle XV la propietat s’alterna entre la corona i altres nobles com Ramon de Planella o Ramon de Torrelles, senyor de la Roca del Vallès.
Finalment, el 1490 hi va haver un canvi de jurisdicció, i la baronia de Montbui va passar, pel Privilegi de l’Entrega, a la jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona, que considerà l’indret “carrer de Barcelona”. La nova jurisdicció suposava pagar una redempció al baró i formar el seu propi govern (el Consell de la Baronia), que va trigar a funcionar correctament. Amb tot, els Torrelles varen mantenir la possessió del castell i, més tard, ho passaren als Sentmenat.
Els consellers de Barcelona, mantingueren la baronia fins al 1714, quan va ser traspassat a la corona borbònica; corregué la mateixa sort que la majoria de castells catalans després de la Guerra de Successió: l’enderroc.
El castell es va abandonar, i el 1833 consta que és en ruïnes.
Del castell només resten alguns murs, on es veu un aparell constructiu que recorda l’estructura de l’opus spicatum. Tanmateix, es pot observar una planta en forma de trapezi, amb tot el mur nord força conservat.
Al sector de ponent hi ha una cambra conservada sencera; es deu tractar d’una cisterna. L’entrada principal, molt malmesa, era a migdia. Tot i que la distribució del castell correspondria a l’època romànica, una part dels murs, d’aparell petit, irregular i poc treballat, fan pensar en el segle X.
Al seu costat de llevant hi ha l’església preromànica de Sant Mateu de Montbui, edifici d’una sola nau amb un absis de planta de ferradura.
L’any 1949 el Castell de Montbui va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en un decret que declarava totes les restes dels castells de l’estat patrimoni històric estatal.
Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris
Sant Sebastià de Montmajor és un poblet del municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.
Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.
Us passo la seva historia:
L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat.
Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament.
El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes.
Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual.
En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular.
El transsepte presenta absidioles semicirculars.
Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.
A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.
L’edifici de l’antic Balneari de Can Rius esta situat en el carrer de Santa Susanna, 2 de Caldes de Montbui.
Us passo la seva historia :
Es va situar a la Plaça de l’Oli, era un conjunt de cases propietat de Joan Destorrent, que foren derruïdes.
Aquest les havia venut l’any 1555 a Joan Bou, mercader de Barcelona. Donaven en part al carrer del Pont i el Pla de Marc Savall. Enganxat hi havia un hort que arribava a la riera. Estava just al costat de la Capella de Santa Susanna, que es comunicava per una tribuna.
Aquestes cases i l’hort eren el que posteriorment serà anomenat com a : “Can Rius”, “Casa ab instantias de banys” (1618), “Casa de banys Rius” (1867), “Gran establecimiento de baños llamado Rius” (1873), “Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l’il•lustrat català de cor D. Marià de Sans”, “Balneari Rius” (1922).
La família Rius posseïa la Casa Carerac i la Torre d’en Negrell, adquirida aproximadament l’any 1702.
L’any 1853 es realitzà l’engrandiment d’una manera considerable del complex de Can Rius a partir d’un projecte de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca.
Un pont construït el 1878 uneix Can Rius amb el parc de l’altre canó de la riera.
La realització de la plantació dels arbres del parc es va començar a fer l’any 1878.
Tancat el balneari, Can Rius passà a ser de propietat de la Casa de Ntra. Sra. de Montserrat, residència de l’orde dels cooperadors parroquials de Crist Rei l’any 1960.
La idea era fer de Can Rius un seminari, però això no prosperà.
Ja en el segle XX, l’edifici va ser ocupat per una orde de monges, es podien prendre espirituals portada per un orde de monge.
L’edifici presenta la tipologia típica d’aquests conjunts termals, amb una galeria de banys, unes zones de servei i de comunicació, una zona de dormitoris força ben distribuïda i ordenada, unes zones nobles de grans dimensions (sales de reunions, salons i menjador) i un ampli jardí per passejar.
A Can Rius hi ha una clara distinció dels diferents volums segons el seu ús i la seva utilització. Cada element té la imatge que li pertoca pel seu ús determinat.
L’estructura és fonamentalment de parets de càrrega i forjats unidireccionals.
Cal destacar l’estructura feta de petits pilars de ferro utilitzats per alleugerir i donar més transparència a la galeria.
En el conjunt hi ha diferents tipus de cobertes (coberta plana no transitable i inclinada de teula aràbiga).
Les façanes importants són les que donen a la riera.
Totes elles presenten un ordre en la seva composició, totalment modulades i pautades amb una sèrie d’eixos o franges d’alineació dels diferents forats.
Cal destacar la façana de la galeria, aquesta simètrica, amb un component vertical marcat per una sèrie de pilastres i pels pilars metàl·lics.
Presenta un clar canvi de materials segons l’alçada.
La part baixa de serveis fa de basament a la part noble, molt més delicada, lleugera i transparent.
Conserva a la façana estucada un gran nombre de relleus d’un gran treball escultòric.
A la façana de l’edifici més alt d’habitacions hi ha un ordre en la disposició dels forats, tant en sentit vertical com horitzontal donant una imatge d’homogeneïtat. Es disposen tots en diferents eixos i perfectament alineats.
De Can Rius s’ha de destacar també el pont, el jardí i la part de muralla de l’antiga vila que envolta l’antic balneari per la banda de ponent.
Dit això doncs podem dir que Can Rius es un dels majors balnearis de Caldes de Montbui, que va arribar a tenir una galeria de banys de 40 piles i més de 100 habitacions, salons, restaurants, teatre etc. disposat al llarg de la Riera.
Teatre
Can Rius és una casa amb elements eclèctics i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Montbui i Viquipèdia
Adaptació al Text , Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola
Terra, aigua i racons 