Ermita de Santa Justa i Rufina de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental)

L’ Ermita de Santa Justa i Rufina està a prop de la Ctra. C-1415, km 8, a 100 m, prop de Ca l’Amell Gros. Lliçà d’Amunt.

És a la carretera de Caldes de Montbui a Granollers, prop de la riera de Tenes i en el km. 8 d’aquesta carretera, hi ha un trencall a mà esquerra vers tramuntana, on es pot agafar una pista.

A uns 100 m. s’ha de deixar el vehicle i arribar-hi a peu (el pas està barrat per una cadena), i continuar uns 100 m, més a peu.

Us passo la seva història:

  • Edifici romànic de tipus llombard dels s. XI-XII.
  • El lloc on es troba la capella és molt antic i fou habitat ja en època romana.
  • Esmentada el 1072, es troba documentació del 1101 i del 1125.
  • L’any 1039 Guislabert I de Barcelona feu donació a la seva filla Arsenda de l’església de Santa Justa.
  • El 1159 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, empenyora a Guillem Mainart el que té a Santa Justa per 2.500 morabatins, (equivalent al dinar d’or musulmà dels almoràvits).
  • L’any 1328 apareix en el registre dels comuns com una de les parròquies més antigues de la zona, en aquells moments estava unida Santa Eulàlia de Romança.
  • Durant el segle XIV degut al despoblament de la zona, s’agregaren a aquesta parròquia els fidels de la veïna de Sant Cristòfol de Pallars, ja que en aquell terme, el 1457 només hi constaven dues famílies.
  • El s. XV perd part de la seva feligresia, per aquest motiu s’uneix a la parròquia de Lliçà d’Amunt.
  • No es coneix l’origen exacte de la seva edificació, però si algunes de les seves reformes: el 1502 es reformà la teulada, la portada i el campanar.
  • L’any 1600 es va construir una capella lateral.
  • El 1936 Santa Justa va ser cremada.
  • El 1982 es va fer reconstruir general i es va aterrar la sagristia.

L’edifici és d’una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant i cobert amb volta de quart d’esfera.

Està decorat amb faixes llombardes i arquets cecs amb conjunts de quatre.

Enmig de cada tram hi ha centrada una finestra de doble esqueixada.

Al mur nord hi ha adossada la capella del Roser, de forma quadrada, aprofitant el mur de contrafort, afegida al segle XVI, igual que el portal de migdia.

A la cara sud hi ha la porta dovellada, d’accés actual.

Aquest portal, d’arc pla de pedra, té una petxina i dos petits pilars al damunt de la llinda i els angles treballats.

A la façana principal hi ha la porta primitiva que estava tapiada enmig de runes.

La coberta és a dues vessants i a la façana s’aixeca una espadanya de dues parets formant angle,

que té dues fileres d’obertures, amb dues finestres al primer nivell i quatre al segon.

Sembla que inicialment fou una cadireta amb dues obertures per a les campanes.

Dins de la capella del Roser hi ha un retaule gòtic al·lusiu a la vida i martiri de les Santes Justa i Rufina.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

«Les ermites romàniques, entre elles Santa Justa, esdevenen oasis de silenci i de pau entre boscos i sembrats, enmig del brogit del Vallès Oriental.»

Carme Comas i Suriñach – 1987 / Generalitat de Catalunya

Per entrar-hi, s’ha de demanar la clau al rector de Lliçà d’Amunt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Justa és una ermita romànica al terme de Lliçà d’Amunt, al Vallès Oriental, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

El poble de Sant Sebastià de Montmajor de Caldes de Montbui (Vallès Oriental)

Sant Sebastià de Montmajor és un poblet de  menys de 10 habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.

Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_7423_01.jpg

Us passo la seva historia :

  • L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
  • Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual. En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transsepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.

El nucli de població principal i més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que, amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd, arriba fins als cingles.

Està compost d’escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble és justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.

Pel camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix, habitat principalment en els períodes de vacances.

El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la qual qualificar de sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.

Sant Sebastià de Montmajor  està envoltat de muntanyes recobertes de pins i alzines, on podreu gaudir de la natura.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Castell de Montbui de Bigues i Riells

El Castell de Montbui és un castell medieval al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental.

És a tocar del límit amb Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines, prop de la urbanització de Castell-Montbui, al cim del turó del Castell de Montbui. És a l’extrem nord-occidental del terme biguetà.

Us passo la seva amplia historia:

  • El castell, documentat des de 987, era la residència de la baronia de Montbui.
  • El 995, els comtes de Barcelona l’assignen en feu a Gombau de Besora.
  • Aquest morí el 1050 i traspassà el castell de Montbui a la seva filla Guisla de Besora, segona esposa de Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Mir estava enfrontat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, qui s’oposà a aquest traspàs de domini, fins que l’any 1059 fan les paus i el comte donà en alou a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui.
  • Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús i una part de l’actual parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui.
  • Més tard en foren propietaris els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes, i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes.
  • El 1240 passà sota domini del bisbe de Barcelona, qui manà reconstruir-lo el 1308.
  • Entre 1381 i finals del segle XV la propietat s’alterna entre la corona i altres nobles com Ramon de Planella o Ramon de Torrelles, senyor de la Roca del Vallès.
  • Finalment, el 1490 hi va haver un canvi de jurisdicció, i la baronia de Montbui va passar, pel Privilegi de l’Entrega, a la jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona, que considerà l’indret “carrer de Barcelona”. La nova jurisdicció suposava pagar una redempció al baró i formar el seu propi govern (el Consell de la Baronia), que va trigar a funcionar correctament. Amb tot, els Torrelles varen mantenir la possessió del castell i, més tard, ho passaren als Sentmenat.
  • Els consellers de Barcelona, mantingueren la baronia fins al 1714, quan va ser traspassat a la corona borbònica; corregué la mateixa sort que la majoria de castells catalans després de la Guerra de Successió: l’enderroc.
  • El castell es va abandonar, i el 1833 consta que és en ruïnes.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20211025_130628.jpg

Del castell només resten alguns murs, on es veu un aparell constructiu que recorda l’estructura de l’opus spicatum. Tanmateix, es pot observar una planta en forma de trapezi, amb tot el mur nord força conservat.

Al sector de ponent hi ha una cambra conservada sencera; es deu tractar d’una cisterna. L’entrada principal, molt malmesa, era a migdia. Tot i que la distribució del castell correspondria a l’època romànica, una part dels murs, d’aparell petit, irregular i poc treballat, fan pensar en el segle X.

Al seu costat de llevant hi ha l’església preromànica de Sant Mateu de Montbui, edifici d’una sola nau amb un absis de planta de ferradura.

L’any 1949 el Castell de Montbui va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en un decret que declarava totes les restes dels castells de l’estat patrimoni històric estatal.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Sant Sebastià de Montmajor de Caldes de Montbui

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris

Sant Sebastià de Montmajor és un poblet del municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.

Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.

Us passo la seva historia:

  • L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat.
  •  Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament.
  • El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes.
  • Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
  • Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual.
  • En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 5_01.jpg

El transsepte presenta absidioles semicirculars.

Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Com era el Balneari de Can Rius de Caldes de Montbui

L’edifici de l’antic Balneari de Can Rius esta  situat en el carrer de Santa Susanna, 2 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia :

  • Es va situar a la Plaça de l’Oli, era un conjunt de cases propietat de Joan Destorrent, que foren derruïdes.
  • Aquest les havia venut l’any 1555 a Joan Bou, mercader de Barcelona. Donaven en part al carrer del Pont i el Pla de Marc Savall. Enganxat hi havia un hort que arribava a la riera. Estava just al costat de la Capella de Santa Susanna, que es comunicava per una tribuna.
  • Aquestes cases i l’hort eren el que posteriorment serà anomenat com a : “Can Rius”, “Casa ab instantias de banys” (1618), “Casa de banys Rius” (1867), “Gran establecimiento de baños llamado Rius” (1873), “Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l’il•lustrat català de cor D. Marià de Sans”, “Balneari Rius” (1922).
  • La família Rius posseïa la Casa Carerac i la Torre d’en Negrell, adquirida aproximadament l’any 1702.
  • L’any 1853 es realitzà l’engrandiment d’una manera considerable del complex de Can Rius a partir d’un projecte de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca.
  • Un pont construït el 1878 uneix Can Rius amb el parc de l’altre canó de la riera.
  • La realització de la plantació dels arbres del parc es va començar a fer l’any 1878.
  • Tancat el balneari, Can Rius passà a ser de propietat de la Casa de Ntra. Sra. de Montserrat, residència de l’orde dels cooperadors parroquials de Crist Rei l’any 1960.
  • La idea era fer de Can Rius un seminari, però això no prosperà.
  • Ja en el segle XX, l’edifici va ser ocupat per una orde de monges, es podien prendre espirituals portada per un orde de monge.

L’edifici presenta la tipologia típica d’aquests conjunts termals, amb una galeria de banys, unes zones de servei i de comunicació, una zona de dormitoris força ben distribuïda i ordenada, unes zones nobles de grans dimensions (sales de reunions, salons i menjador) i un ampli jardí per passejar.

A Can Rius hi ha una clara distinció dels diferents volums segons el seu ús i la seva utilització. Cada element té la imatge que li pertoca pel seu ús determinat.

L’estructura és fonamentalment de parets de càrrega i forjats unidireccionals.

Cal destacar l’estructura feta de petits pilars de ferro utilitzats per alleugerir i donar més transparència a la galeria.

En el conjunt hi ha diferents tipus de cobertes (coberta plana no transitable i inclinada de teula aràbiga).

Les façanes importants són les que donen a la riera.

Totes elles presenten un ordre en la seva composició, totalment modulades i pautades amb una sèrie d’eixos o franges d’alineació dels diferents forats.

Cal destacar la façana de la galeria, aquesta simètrica, amb un component vertical marcat per una sèrie de pilastres i pels pilars metàl·lics.

Presenta un clar canvi de materials segons l’alçada.

La part baixa de serveis fa de basament a la part noble, molt més delicada, lleugera i transparent.

Conserva a la façana estucada un gran nombre de relleus d’un gran treball escultòric.

A la façana de l’edifici més alt d’habitacions hi ha un ordre en la disposició dels forats, tant en sentit vertical com horitzontal donant una imatge d’homogeneïtat. Es disposen tots en diferents eixos i perfectament alineats.

De Can Rius s’ha de destacar també el pont, el jardí i la part de muralla de l’antiga vila que envolta l’antic balneari per la banda de ponent.

Dit això doncs podem dir que Can Rius es un dels majors balnearis de Caldes de Montbui, que va arribar a tenir una galeria de banys de 40 piles i més de 100 habitacions, salons, restaurants, teatre etc. disposat al llarg de la Riera.

Teatre

Can Rius és una casa amb elements eclèctics i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Montbui i Viquipèdia

Adaptació al Text , Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Termes Victòria de Caldes de Montbui

Avui us presento dos articles

L’Hotel Termes Victòria esta situat en el carrer de Barcelona, 2 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia :

  • Aquest balneari es construí al començament del segle XIX amb el nom de Balneari Llobet.
  • La casa de banys havia estat inicialment propietat d’en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera, científic, mineralogista i home plurifacètic.
  • Després de la seva mort persisteix el nom de Can Llobet, sent canviat arran d’unes restauracions fetes al menjador per a l’aleshores propietari Sr. Monteis, el qual li canvià el nom pel de la seva dona Sra. Victòria Prats.
  • La senyora Prats, quan es va quedar vídua, va traspassar el balneari a l’avi matern del Sr. Anglí.
  • Actualment el Termes Victòria, està regentat per la família Anglí, des del 1917, i en propietat des de fa 4 anys.
  • En el menjador d’aquest balneari s’hi poden contemplar uns magnífics murals del pintor Francesc Domingo.
  • Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història cal destacar l’annexió del Balneari Forns (segles XIX-XX).
  • Aquest és una casa de banys que se situa al carrer del Forn.
  • Cal destacar la reforma i ampliació que s’ha realitzat a les Termes Victòria adequant-les a la normativa vigent i afegint més prestacions.
  • L’Hotel Termes Victòria ha mantingut una clientela fidel i selecta. Des del rei Alfonso XII fins a pintors i escriptors que buscaven la pau i tranquil·litat per a una millor inspiració.

L’edifici presenta la tipologia típica d’aquests conjunts termals, amb una galeria de banys en el soterrani, unes zones de servei situades a l’edifici més petit, unes zones de comunicació, una zona noble de salons i menjador a la part central, i una zona de dormitoris força ben distribuïda i ordenada en l’edifici més alt.

L’estructura en el seu inici era fonamentalment de grans parets de càrrega i forjats unidireccionals de bigues i biguetes de fusta, encara que de l’antic balneari no en queda res.

Tots els edificis del conjunt presenten cobertes inclinades a dues vessants i de teula aràbiga, quedant un petit voladís que sobresurt del pla de la façana.

La façana de ponent és la més important, ja que s’obre cap el jardí (a la riera).

Aquesta té una disposició molt ordenada amb uns eixos de composició i d’alineació dels diferents forats, que dóna una imatge homogènia i molt neutra.

Són tots d’iguals característiques i de proporcions verticals.

Tots són petites balconades. La façana del carrer de Barcelona és molt diferent. Els forats són molt petits i de forma quadrada i s’organitzen agrupats horitzontalment. La façana queda rematada per un ràfec a manera de cornisa.

Cal destacar la galeria de banys, la part de muralla de l’antiga vila de Caldes, el menjador i la sala amb elements ornamentals i mobiliari de gran interès artístic, com els murals del pintor Francesc Domingo, i sobretot el jardí.

L’edifici de l’Hotel Termes Victòria és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Hotel Vila de Caldes de Caldes de Montbui

Avui com cada diumenge us presento dos articles

Hotel Vila de Caldes  esta situat al carrer d’Asensio Vega, 11 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia :

  • El balneari va ser fundat l’any 1680 per la família Solà, que provenien de Sant Llorenç Savall.
  • En aquells moments va ser conegut com a Balneari Solà.
  • El balneari va allotjar nombrosos artistes, principalment de l’escola catalana que solien fer tertúlies artístiques.
  • A finals del segle XX, el centre va ser comprat per el balneari Broquetas.
  • L’edifici va ser enderrocat, perquè estava en molt mal estat, i es reconstruí. La façana es va refer seguint un esquema similar a l’edifici anterior.
  • Canviant al nom a Hotel Vila de Caldes.

És un edifici aïllat que consta de planta baixa i dos pisos i engloba una zona de banys, espais de serveis i de comunicació, dues plantes de dormitoris, salons, menjador i sales de reunions.

La coberta és plana i transitable amb una balustrada.

Davant de l’edifici hi ha un ampli  jardí que també pertany al balneari.

La façana principal està ordenada mitjançant uns eixos verticals i horitzontals. Totes les obertures són rectangulars, allargades i emmarcades per una motllura llisa; les del primer i segon pis tenen un petit balcó. La façana està arrebossada i pintada.

La cantonera de l’edifici dels carrers Sant Pere i Corredossos és de carreus de pedra i és un dels pocs elements originals de l’anterior balneari, juntament amb la finestra i el balcó que donen al carrer Sant Pere que tenen els brancals, les llindes i els ampits de pedra.

L’Hotel Vila de Caldes és un edifici de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Balneari Broquetas de Caldes de Montbui

Com cada Diumenge us presentem dos articles

Balneari Broquetas està situat en la Plaça de la Font del Lleó, 1 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia:

  • El Balneari Broquetes existeix des de fa molts anys, però va reedificar-se l’any 1770, i la seva activitat més important començà en aquell any, quan es reformà l’antic hostal de Can Vicenç.
  • Des d’aleshores ha sofert diverses modificacions i ampliacions. L’Hostal d’en Vicenç és una part de les cases que Salvador Broquetas adquirí el 1729 per a edificar-hi la casa de banys que porta el seu nom.
  • Els seus propietaris, Juan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors d’un llibre “Luz de la Verdad, Tratado de las Aguas Termales de Caldas” (1790).
  • El 1873 n’era propietari en Salvador Nogués i Dalger.
  • En el 1915, Antònia Nogués i Turull.
  • L’aspecte exterior de l’edifici era força més petit, a finals del segle XIX.
  • Per davant i fent cantonada amb el carrer de Vic, s’endinsava a la Plaça del Lleó deixant un espai lliure que Climent Cuspinera descriu com la Plaça d’en Marc Savall.
  • Amb l’enderrocament posterior, unificada la façana, ambdues places es convertiren en una sola. El balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont que feien veïnatge amb el seu jardí, enderrocant-les totes per a convertir aquell espai en un jardí digne per a un hotel de la seva categoria.
  • També compraren l’Hostal de Cal Cès que enderrocaren per poder tenir una gran entrada al jardí pel carrer de Vic.

L’edifici presenta la tipologia típica de balneari, amb una separació clara d’usos. L’edifici més alt (6 plantes) que dóna al carrer del Pont és fonamentalment d’habitacions. L’edifici una mica més baix (3 plantes) que dóna al carrer de Vic és principalment la part de serveis. La zona noble (3 plantes) de menjadors, salons i zones d’estar és la del mig que dóna al jardí i a la plaça de la Font del Lleó, amb una imatge força senyorial.

El balneari té una interessant galeria de banys en el soterrani i un ampli jardí que ocupa una gran extensió de terreny, que queda totalment envoltat pel nucli antic.

L’estructura és bàsicament de murs portants, originàriament amb forjats unidireccionals de fusta, encara que posteriorment ha sofert moltes transformacions. La coberta és plana i transitable.

L’edifici presenta, en la plaça de la Font del Lleó, dos volums clarament diferenciats que es contraposen. Hi ha un ordre en la disposició i en el tipus de forats. La façana principal que presideix la Plaça de la Font del Lleó s’ordena per cinc eixos de composició.

Té un clar component horitzontal, marcat per la balconada i el rètol del balneari que hi ha a la primera planta, per les cornises i la balustrada que fa de remat.

Presenta una clara simetria, encara que la porta principal estigui desplaçada a un costat, ja que la mida d’aquesta i el tipus de forat és igual que tots els altres forats de la primera planta. Els forats presenten una clara similitud en cada una de les tres plantes, en una progressiva disminució.

El Balneari Broquetas és un conjunt d’un gran valor històric degut als vestigis trobats de l’època romana (sauna, ares), i alhora té un gran valor arquitectònic, degut als nombrosos elements de qualitat que hi ha a l’interior. Destacar principalment la galeria de banys i els elements de decoració interior modernistes.

Queden restes d’una càmera d’obra romana que hi ha a la galeria de banys.

El Balneari Broquetas és una obra amb elements noucentistes i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , Imatges antigues, Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Termes romanes de Caldes de Montbui

Avui us presento tres articles

Les Termes romanes esta en un lateral de la Plaça de la Font del Lleó en el número 3 de Caldes de Montbui.

La vila de Caldes fou en època romana una estació balneària, fundada sobre les deus d’aigua calenta que hi brollen, entorn de la qual es desenvolupà un nucli urbà d’importància considerable a l’alt Imperi, com ho demostren les inscripcions recuperades.

De l’antiga estació balneària de Caldes n’han restat les termes romanes, situades al bell mig de la població actual.

Les restes conservades, una piscina i la galeria que l’envolta, són només part d’un conjunt termal que devia ser molt més ampli i que devia tenir una important finalitat medicinal, com ho palesen les inscripcions votives trobades, algunes d’elles de personatges importants de l’antiga Tàrraco.

La piscina, que es trobava al soterrani del balneari de Can Rius, aterrat els anys 1955-56, fou restaurada per la Diputació de Barcelona.

La intervenció consistí a refer la volta que cobreix la piscina (només se’n conservava l’arrencada de l’original) i les arcades que conformen la galeria sud. Així mateix, es va dissenyar el conjunt d’arcades adjacents a la plaça, a fi de donar-li un caire monumental.

La piscina és feta amb “opus signinum”, és a dir, amb obra de picadís de pedra i terrissa barrejat amb calç. Les mesures són 13’5 x 6’9 m.

El fons, al qual s’accedeix per cinc graons arrebossats amb una capa d’argamassa, és recobert amb lloses de terrissa.

De l’ala nord de la galeria es conserva la paret de tancament, així com les quatre arcades que s’obren a la piscina, fetes amb carreus de pedra sorrenca roja, molt deteriorada.

La galeria est conserva les dues arcades adjacents a la piscina, així com l’arrencada del mur de tanca, en el qual s’obren dues fornícules amb un banc seguit, que podrien haver servit de vestidor o bé per prendre banys de vapor, en el supòsit que la piscina correspongués efectivament al “caldarium”. La galeria sud fou totalment refeta en la restauració esmentada, i la de ponent no es conserva.

Actualment, no hi ha aigua termal dins de les Termes Romanes per millorar i mantindré la conservació.

Les Termes romanes de Caldes de Montbui és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Banys del Remei de Caldes de Montbui

Com cada Diumenge us presento dos articles

Els Banys del Remei  estaven en la plaça de la Mercè Capcir (enderrocat). Estava situada en la Plaça de la Font del Lleó, al costat de les antigues termes romanes.

Fou edificat al voltant del 1880 i enderrocat en reconstruir la Plaça Major.

Aquests banys, anomenats també Alrich o del Remei o ” Can Tàrrga” van funcionar fins a mitjans dels anys 20 del segle passat.

Era un edifici de línia neoclàssica que fèia cantonada. Constava de baixos i tres plantes. Tenia instal·lació de banys.

el Remei

Banys del Remei és una obra romana enderrocada de Caldes de Montbui que està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

(No disposem d’imatges d’aquest Balneari)