Comunidor de Gaià (Bages)

Per arribar a Gaià s’arriba per la carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), km. 5; el Comunidor està a prop de l’església parroquial de Gaià, al nucli de Gaià.

Us passo la seva historia:

• El comunidor de Gaià està documentat ja el 1590, quan en una visita pastoral es mana que sigui cobert.
• I es probable que la construcció s’aixequés en aquest període, ja que a partir del segle XVI
• l’Església optà per impulsar la construcció de comunidors vora les parròquies en un intent per canalitzar les pràctiques ancestrals i populars que es feien des de temps immemorials per conjurar les tempestes.

Comunidor emplaçat entre l’església parroquial de Gaià i l’edifici de la Rectoria. Es troba just al límit de l’altiplà on hi ha l’església i encarat sobre un barranc, amb vistes sobre el territori.

És un dels pocs exemples conservats a Catalunya d’aquest tipus de construcció gairebé als marges de l’ortodòxia religiosa que servia per exorcitzar els mals esperits i lluitar contra les tempestes. Es tracta d’una petita construcció de planta quadrada, amb les parets fetes amb grossos carreus i la coberta a quatre vessants, amb una creu de ferro al damunt.

L’entrada és pel cantó de l’església, amb una escala que hi dóna accés, i als tres costats restants hi ha finestres. Una de les finestres està encarada vers el turó de Santa Àgata, de manera que s’estableix un contacte visual amb aquest punt on hi havia la capella de Santa Àgata, molt relacionada precisament amb temes de bruixeria.

Al centre del comunidor, en el seu interior, hi ha un pilar de pedra, que seria el pedró des d’on es feia el ritual de beneir el terme. Li falta la creu de ferro que el coronava. A l’angle nord-est hi ha un altre pilar de pedra, que aguanta una pica en forma de petxina. I a l’angle sud-oest hi ha una pica que rep l’aigua de la pluja per un forat que connectava amb la teulada.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni  Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Santa Maria de Gaia (Bages)

L’Esglesia de Santa Maria esta en la plaça de l’església de Gaià.

Us passo la seva historia:

• Els orígens de l’església de Santa Maria de Gaià, són tan antics com el mateix “Castrum Gailani” del s.X. No en queden restes d’aquesta primera edificació, però la documentació ens en parla.
• Durant el s.XII sabem que l’església de Gaia tenia com a sufragànies a Sant Miquel de Terradelles i a St. Esteve de Vilaramó.
• L’actual església fou bastida l’any 1694 en un moment de gran prosperitat en el camp català; a Gaia es construïren moltes masies i s’ampliaren d’altres en aquesta època.

Església de tres naus amb la façana principal orientada a ponent

i amb un gran campanar de planta quadrada adossat al mur de tramuntana

i que en la seva part baixa origina una de les naus laterals de l’església.

Coberta a doble vessant, el carener és perpendicular a la façana on s’obra un òcul i s’organitza la façana amb una porta amb grans dovelles i coronada per un frontó triangular.

Prop de l’església s’aixeca el gran casal barroc de la Rectoria, amb decoració d’esgrafiats a les façanes.

Rectoria (actualment es el restaurant de Gaià.)

Santa Maria de Gaià és una obra del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Bellvís de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès)

El Castell de Bellvís està en la Ronda de la Torrassa, 123-129 de l’Hospitalet de Llobregat.

Us passo la seva historia:

• La primera documentació que es té del castell o torre de Bellvís és del segle XII, quan es mencionen els seus primers propietaris, els germans Pere i Guillem Bellvís (1188).
• Pere de Bellvís, potser el pare, havia recuperat el castell d’Avinganya el 1149 als sarraïns.
• La nissaga dels Bellvís continuà durant el segle XIV i el nom és recordat fins entrat el segle XVII en el que es canvià per “la casa de la Torrassa”.
• La primera referència documental de la masia de la Torrassa data de l’any 1512, apareix en un escrit del notari barceloní Anton Benet Joan que la menciona com “la torra que és vora proensana”. Aquest document està recollit en el llibre de Jaume Codina, Els pagesos de Provençana, el qual explica que aquesta torre és l’antic castell o torre de Bellvís, més tard anomenat La Torrassa i que en 1512 encara es conservava en estat acceptable en un pujol damunt del camí ral.
• Entre els segles XII i XV va ser una fortificació medieval.
• Durant els segles XVI i XVII va ser una masia fortificada per acabar als segles XVII i XVIII com a masia.
• La edificació ha passat, doncs per diferents reformes i ampliacions estructurals.
• L’any 1902 comença la urbanització del barri de la Torrassa i la masia queda integrada dins l’entramat urbà.
• Durant la Guerra Civil una part del subsòl va ser utilitzat com a refugi antiaeri.
• Durant la segona meitat del segle XX l’edifici es transformà en un habitatge plurifamiliar que amagà les poques restes del seu històric passat.

Dibuix i escrit de la il·lustració catalana. s. XIX

La Torrassa és una antiga masia de planta irregular i parets gruixudes,

amb teulada a doble vessant i el carener paral•lel a la façana principal.

Una torre d’estructura quadrada s’alça des d’un extrem de la casa.

A la planta baixa hi ha una zona excavada a la roca que devia fer funcions de cava o celler.

A la façana principal s’obren obertures de forma rectangular i algunes d’elles estan emmarcades per una motllura llisa.

L’estructura de la masia del segle XVI queda pràcticament amagada per les construccions que s’han anat annexionant a l’edifici original.

Foto de l’arxiu municipal de l’Hospitalet de Llobregat de la casa d’habitatges que amagava el castell

Unes excavacions arqueològiques recents han posat al descobert un edifici del segle XII-XIII, flanquejat per un fossat,

amb una muralla de 5 metres d’alçada i 20 metres de longitud, amb sis espitlleres al segon pis.

El parament del mur és de carreus ben escairats units amb morter de calç de forma regular.

Aquestes restes es poden identificar amb les de l’antic castell o torre de Bellvís.

El Castell de Bellvís és un monument i un jaciment arqueològic protegit com a bé cultural d’interès nacional del municipi de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Solior de Bruguers en Gavà (Baix Llobregat)

La Masia de Solior de Bruguers està al costa de la carretera de Gavà a Begues, BV – 2041 en el Km 4, 600, a prop de l’ermita de Bruguers de Gavà.

Un cartell a la paret de la façana d’edifici, ens indica que va ser construïda la masia en 1654.

Cal destacar dos pous, un de vent  a un costat de la masia,

I l’altre molt ben conservat amb 4 pedestals de ferro on en el centre es posava la corriola i la corda amb una galleda per pujar l’aigua,

i tancat per una tapa de ferro rodona per evitar algun accident.

Actualment la Masia Solior es un restaurant ubicat al peu del castell de Erampunyà amb vistes del mar

i del Parc Natural del Garraf.

Lloc ideal per fer un àpat en família i/o amics, bodes o altres celebracions.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ajuntament de Balsareny (Bages)

L’Ajuntament de Balsareny està en la Plaça de l’Ajuntament, 2, de Balsareny.

D’aquest edifici no em trobat cop informació.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Històries des de Bellvitge. Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències. (…/…)

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936. (…/…)

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet, indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.

Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.(…/…)

Si voleu saber més d’aquets tres articles podeu accedir a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya de Sallent (Bages)

Es troba aquest Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya a l’extrem de llevant del terme de Sallent, dintre l’antiga parròquia de Sant Martí de Serraïma -refosa més tard amb Sant Pere de Serraïma i ara pràcticament amb Sallent- i no lluny dels municipis i parròquies d’Artés i d’Avinyó, que són, amb Sallent els seus devots més fidels. L’accés més planer i més bo el té per Sallent i Sant Martí, per bé que també hi munta un bon camí des d’Artés i altres corriols de muntanya.

Viquipèdia

Us passo dades de la seva historia:

• El lloc de Fucimanya és conegut des del 1193.
• La capella de Santa Maria hi consta com existent de molt temps abans del 1212.
• Es trobava al centre d’una gran propietat autònoma o quadra civil que el 1214 fou comprada pel monestir berguedà de Sant Pere de la Portella, fent notar que pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Serraïma. Integraven la quadra civil sis masos i terres d’altres quatre, entre els quals hi havia el mas Roques Albes, reconstruït el segle XVI prop de la capella de Fucimanya.
• El 1309 es va fallar un plet entre l’abat de la Portella i el rector de Sant Martí, amb el qual es reconeixia a l’abat el domini i patronat de la capella de Santa Maria.
• El 1342 rebia una butlla d’indulgències, senyal evident que ja era un centre de pietat notable.
• Les mostres de pietat i devoció augmentaren els anys següents i obligaren, el 1679 i en campanyes posteriors, a renovar i ampliar la capella, fins a no deixar-li cap rastre de l’obra primitiva.

L’amor i devoció dels veïns ha tingut sempre ben ornat i agençat aquest petit santuari que comptà com a insigne devot el sallentí Sant Antoni Maria Claret i Clarà, i que és objecte de la predilecció dels fidels d’un bon sector del Pla de Bages.

La llegenda pretén que la Imatge, que és una icona de talla del principi del segle XVI o finals del XV, fou trobada per un bou i una pastoreta en una balma prop del torrent Salat, que discorre pel fons de la fossa magna.

El Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya  és una església d’estil romànic del segle XII situada al municipi de Sallent (Bages). És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garia Carpintero

Capella de Sant Pere del Soler de Navàs (Bages)

La Capella de Sant Pere del Soler  s’arriba per la Carretera de Navàs al Mujal i Sant Cugat del Racó. A uns 400 m passada l’església de St. Cugat, cal agafar una pista a la dreta (nord-est) a un 1 km trobareu la masia El Soler, on hi ha la Capella.

Capella que està adossada a la masia del Soler, a l’angle nord-est de la casa. Fou construïda a finals del segle XIX en estil neogòtic i està dedicada a sant Pere. És d’una sola nau, de planta rectangular, i té una petita sagristia adossada al sud. La façana principal, encarada vers llevant, consta d’un portal de llinda plana rematat per un arc ogival cec i, al seu damunt, té un òcul decorat amb una traceria gòtica i una campanar d’espadanya. Els paraments són fets amb un aparell de carreus força grossos i regulars. Les façanes laterals presenten sèries de finestres rematades amb arcs ogivals i decorades amb vitralls (quatre al nord i tres al sud).

A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria i als peus té un petit cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol. Les imatges que es conserven a l’altar són relativament modernes, probablement de començaments del segle XX.

Observacions:

Informació facilitada pels propietaris.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Nota : El nostre agraïment a la propietat de la masia del Soler per facilitar-nos poder fer les fotografies.

Escola Pública Emili Carles Tolrà de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

L’Escola Pública Emili Carles-Tolrà és situada a la confluència dels carrers Doctor Portabella, amb 14 d’abril i del Molí de Castellar del Vallès.

Us passo la seva historia:

• El primer ajuntament republicà, presidit per l’alcalde Antoni Tort, va plantejar la voluntat d’implantar una escola de caràcter laic i gratuït en consonància amb el que la constitució republicana i de la Generalitat. En aquells moments Castellar no tenia problemes d’escolarització i els 713 alumnes menors de 15 anys entre les escoles oficials i les de tipus privat estudiaven sense cap dificultat a la població.
• Inicialment, hi hagué un sector de la població castellarenca que es va oposar a la construcció d’unes escoles laiques. Segons destaquen els historiadors, l’Ajuntament va acordar la construcció de dues escoles graduades, amb quatre seccions per a noi i noies. Es va crear una comissió formada per regidors, anomenada “Pro-Escoles” per tal que comencessin a treballar en el projecte. Paral•lelament, els càrrecs electes es reuniren amb Emili Carles-Tolrà, marquès de Castellar del Vallès, per presentar-li el projecte amb la idea d’adquirir l’edifici de les escoles del patronat per instal•lar-hi les projectades escoles nacionals. Aquesta idea, però, es va haver de descartar perquè l’escriptura de la fundació del Patronat no contemplava aquesta possibilitat.
• Mentrestant l’Estat s’havia compromès a crear dues escoles graduades, de quatre seccions per cada gènere. Malauradament, però, l’Ajuntament no disposava dels edificis en el termini fixat per la Llei, pel que el projecte va tornar a quedar paralitzat fins que l’Ajuntament pogués tirar endavant la construcció dels edificis. Aleshores, Emili Carles-Tolrà va comunicar la seva voluntat de col•laborar en la realització del projecte i va cedir al municipi uns terrenys en el Camp Senyor per construir-hi l’equipament tot aportant 70.000 pessetes per a les despeses i 11.000 pessetes més per adquirir una finca situada al mig dels terrenys. Gràcies a aquesta aportació, el consistori va poder sol•licitar la subvenció de l’Estat prevista per la Llei a raó de 10.000 pessetes per cada secció graduada, és a dir, un total de 80.000.
•  El 16 de juliol de 1931, es va publicar l’ordre de creació provisional de les escoles nacionals.
• El 30 de juny de 1932, l’Ajuntament va aprovar una proposició relacionada amb la construcció de les escoles i l’1 de juliol la comissió d’hisenda donava llum verda al verda al projecte i, per tant, a la construcció. Per aquest motiu, es van encarregar els plànols de l’edifici a l’arquitecte Emili Sala Pibernat.
• El 25 d’abril de 1933 el contractista Carles Pasqual Soldevila va guanyar el concurs de les obres en la segona convocatòria de la subhasta, amb un pressupost de 140.000 pessetes. Segons marquen els historiadors, tot just un mes abans l’Ajuntament comunicava públicament l’inici de la construcció de l’escola formada per dos edificis nens/nenes d’ensenyament primari, que incloïa quatre graus per cada sexe. El cost total dels edificis i dels materials previst per l’Ajuntament fou de 310.000 pessetes, no obstant, el cost resultant fou de 373.507’48 pessetes. Com que el municipi no podia assumir aquell cost, va emetre un préstec d’àmbit local amb obligacions del deute municipal de 100, 250 i 500 pessetes cada una amb una amortització de 25 anys i un interès anual del 5% lliure d’impostos.
• Amb la voluntat d’alleugerir el préstec i no ofegar les arques municipals, Emili Carles-Tolrà va traspassar a favor del consistori el servei de proveïment d’aigua a particulars i l’ús de la font de Turell. D’aquesta manera, l’Ajuntament augmentava els ingressos recaptats generals per l’explotació d’aquests serveis i podia fer l’esforç d’invertit en educació.
• El 18 de juliol i el 25 d’agost de 1934 el Ministeri d’Instrucció Pública va ratificar les escoles i aquestes foren inaugurades el 23 de setembre de 1934 sota la nomenclatura de Grup Escolar Emili Carles- Tolrà, amb la intenció d’agrair al marqués la seva col•laboració. La inauguració fou presididia pel President de la Generalitat, Lluís Companys (qui acostumava a estiuejar al carrer de les Roques de la vila) acompanyat d’altres autoritats nacionals i local i consistiria en un dinar per a 200 comensals a l’Hostal de Les Arenes. Segons dades oficials, a finals de setembre de 1934 constaven inscrits a les noves Escoles Nacionals un total de 240 alumnes. A mitjans de novembre del mateix any es coneix el nomenament de mestres per a les escoles que foren un total de 4 mestres masculins per a l’escola de nois i 5 mestres femenines per a l’escola de nois.
• Durant la Guerra Civil foren les úniques escoles que van continuar el seu funcionament, tot i que amb menys alumnes i menys mestres, pel que es va acabar fusionant classes.
• En el curs 1937-1938 es van impartir moltes classes a Puigverd per por d’algun possible bombardeig sobre el nucli urbà. Amb la fi del conflicte i amb l’arribada de les tropes nacionals a la vila, es va clausurar l’escola per evitar-ne el pillatge, tot i que amb la seva reobertura es va poder observar que l’esforç havia estat en va. Amb l’inici de l’època franquista, l’escola va continuar la seva tasca, però amb el nom canviat. En general, es denominaren Escuela Nacional Graduada de Niñas i Escuela Nacional Graduada de Niños. En el nostre cas fou l’Escuela Nacional Graduada de Niños.
• Aquest edifici té un annex afegit destinat a sala poliesportiva, construït a finals dels anys ’80 obra de Pere Roca i Roumens entre l’espai comprès per l’escola i la propietat veïna; el gimnàs té façana als carrers del Molí i de i al carrer del Dr. Portabella. Aprofitant el desnivell s’hi va construir un soterrani i per donar continuïtat amb la part de l’escola ja construïda es va tractar amb obra vista i arrebossat. En el cas d’aquest edifici en destaca el gran pati que dona al carrer del Molí .

Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

Es tracte d’un edifici simètric format per cinc cossos. Els dos laterals, de planta rectangular estan edificats en sentit paral·lel a un cos central que es diferencia per tenir només una planta i una coberta a dues vessants.

Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

El cos central, de planta i el pis, és de planta rectangular i teulada de quatre vessants; en ell se situa l’entrada principal amb portal amb arc de mig punt remarcat, fris i l’agrupació de quatre finestres també amb arc de mig punt a la planta pis. Ornamentació, de caràcter auster amb elements classicistes, A la dècada dels 80 s’hi va afegir un sala per a fer-hi esport.

Existeix un altre edifici simètric estructurat (conegut com a Escola Emili Carles-Tolrà II) per tres cossos diferenciats: amb una part central de dues plantes i on trobem l’accés principal i dos edificis laterals amb una sola planta i entretirats de l’alineació del carrer. La façana principal presenta un remat amb frontons dels tres cossos, i destaca una porta d’accés i tres finestres amb arc de mig punt del pis superior del cos central. Els laterals o pavellons presenten grans finestres de caràcter rectangular i arcs de mig punt, per a garantir la bona il·luminació dels passadissos i aularis. L’ornamentació, de caràcter auster com l’altre edifici, està feta d’elements classicistes, destacant el treball i ressalt de brancals i llindes amb maó a sardinell de les grans obertures rectangulars. Aquest edifici té annexat des del setembre de 1996 una ala de parvulari.

En l’actualitat l’escola està integrada dins la xarxa pública d’escoles de la Generalitat de Catalunya, inscrita als serveis territorials del Vallès Occidental. Es tracte d’una escola d’una línia tant en educació infantil com en educació primària. També és una seu habitual com a col•legi electoral.

En l’actualitat l’edifici de l’Escola Pública Emili Carles Tolrà es troba dins de l’inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Castellar del Vallès i és considerat un Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell Arnau de Sabadell (Vallès Occidental)

Castell Arnau esta en la  Plaça de Mares de Maig, 3 de Sabadell.

Us passo la seva historia:

• Entre les masies adscrites a la parròquia de Sant Julià d’Altura, una de les més destacades i antigues era la que pertanyia a Simó d’Arnau, la qual, encara que en els documents de l’any 1310 es denomina “castell”, poc tenia a veure amb les característiques d’aquesta classe d’edificacions, ni per la seva situació ni per la seva estructura.
• Durant més d’un segle va pertànyer a la família Borrell, per compra feta l’any 1325.
• Un fill d’aquesta família, Narcís, es va casar el 1462 amb l’hereva de la masia coneguda com a can Maduixer, de la vila i terme de Terrassa. Després, per qüestions de dots i dominis de terres, les relacions entre totes dues famílies no van ser gaire cordials.
• De les discussions entre els dos propietaris de can Maduixer (avui can Viver de la Torre Bonica) i can Borrell (avui torre de Berardo), sorgí una pugna consistent a veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta en la seva propietat. L’aposta fou guanyada pel primogènit de cal Maduixer, que, anys després, vengué la finca a la família Viver, finca que des de llavors es coneix com a can Viver de la Torre Bonica.
• La construcció de la torre de Castell Arnau arruïnà els Borrell de tal manera que un fill de l’amo acabà treballant de forner a can Viver. Tot per haver intentat construir una torre més sumptuosa que la del seu parent. La veu popular ha transmès de generació en generació aquesta curiosa història.
• A la segona finestra de la torre hi apareix un escut amb les lletres J.H.S., la inscripció «Montserrat Borrell», i l’any 1575, que correspon a la seva construcció i a l’època del millorament de la finca.
• El 1622 es va vendre la propietat pel preu de 4.500 lliures barcelonines al genovès Francesc Berardo. Aquest només la va posseir per espai de 26 anys, però sigui pel fet que es tractava d’un estranger, sigui per haver-se fet pública la singular història de la torre, el nom de Berardo ha perdurat al llarg dels anys.
• D’aquesta època, 1629, és la capella que forma part del conjunt.
• El 1648 l’adquireix, per compra, Joan Martí, de Barcelona, i res no canvia de la seva estructura fins ara.

Castell Arnau és una mansió senyorial del segle XIV, també coneguda com a Torre Berardo.

Conjunt format per la masia de planta baixa i pis,

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

una torre de defensa adossada a la cara est

i una capella, construïdes als s. XIII, XVI (1570) i XVII respectivament.

La capella està dedicada a Sant Josep. Es particular de Castell Arnau, no oberta al públic.

El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal.

L’accés es fa per un portal d’arc de mig punt adovellat.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A la cuina hi ha un portal d’estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.

La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres.

Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat.

La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser.

A la segona finestra de la torre hi ha l’anagrama IHS amb la inscripció «Montserrat Borrell, 1575»

Actualment Castell Arnau és un destacat restaurant.

Castell Arnau, també coneguda com a Torre Berardo, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1949.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero