Escola Pública Emili Carles Tolrà de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

L’Escola Pública Emili Carles-Tolrà és situada a la confluència dels carrers Doctor Portabella, amb 14 d’abril i del Molí de Castellar del Vallès.

Us passo la seva historia:

  • El primer ajuntament republicà, presidit per l’alcalde Antoni Tort, va plantejar la voluntat d’implantar una escola de caràcter laic i gratuït en consonància amb el que la constitució republicana i de la Generalitat. En aquells moments Castellar no tenia problemes d’escolarització i els 713 alumnes menors de 15 anys entre les escoles oficials i les de tipus privat estudiaven sense cap dificultat a la població.
  • Inicialment, hi hagué un sector de la població castellarenca que es va oposar a la construcció d’unes escoles laiques. Segons destaquen els historiadors, l’Ajuntament va acordar la construcció de dues escoles graduades, amb quatre seccions per a noi i noies. Es va crear una comissió formada per regidors, anomenada “Pro-Escoles” per tal que comencessin a treballar en el projecte. Paral•lelament, els càrrecs electes es reuniren amb Emili Carles-Tolrà, marquès de Castellar del Vallès, per presentar-li el projecte amb la idea d’adquirir l’edifici de les escoles del patronat per instal•lar-hi les projectades escoles nacionals. Aquesta idea, però, es va haver de descartar perquè l’escriptura de la fundació del Patronat no contemplava aquesta possibilitat.
  • Mentrestant l’Estat s’havia compromès a crear dues escoles graduades, de quatre seccions per cada gènere. Malauradament, però, l’Ajuntament no disposava dels edificis en el termini fixat per la Llei, pel que el projecte va tornar a quedar paralitzat fins que l’Ajuntament pogués tirar endavant la construcció dels edificis. Aleshores, Emili Carles-Tolrà va comunicar la seva voluntat de col•laborar en la realització del projecte i va cedir al municipi uns terrenys en el Camp Senyor per construir-hi l’equipament tot aportant 70.000 pessetes per a les despeses i 11.000 pessetes més per adquirir una finca situada al mig dels terrenys. Gràcies a aquesta aportació, el consistori va poder sol•licitar la subvenció de l’Estat prevista per la Llei a raó de 10.000 pessetes per cada secció graduada, és a dir, un total de 80.000.
  •  El 16 de juliol de 1931, es va publicar l’ordre de creació provisional de les escoles nacionals.
  • El 30 de juny de 1932, l’Ajuntament va aprovar una proposició relacionada amb la construcció de les escoles i l’1 de juliol la comissió d’hisenda donava llum verda al verda al projecte i, per tant, a la construcció. Per aquest motiu, es van encarregar els plànols de l’edifici a l’arquitecte Emili Sala Pibernat.
  • El 25 d’abril de 1933 el contractista Carles Pasqual Soldevila va guanyar el concurs de les obres en la segona convocatòria de la subhasta, amb un pressupost de 140.000 pessetes. Segons marquen els historiadors, tot just un mes abans l’Ajuntament comunicava públicament l’inici de la construcció de l’escola formada per dos edificis nens/nenes d’ensenyament primari, que incloïa quatre graus per cada sexe. El cost total dels edificis i dels materials previst per l’Ajuntament fou de 310.000 pessetes, no obstant, el cost resultant fou de 373.507’48 pessetes. Com que el municipi no podia assumir aquell cost, va emetre un préstec d’àmbit local amb obligacions del deute municipal de 100, 250 i 500 pessetes cada una amb una amortització de 25 anys i un interès anual del 5% lliure d’impostos.
  • Amb la voluntat d’alleugerir el préstec i no ofegar les arques municipals, Emili Carles-Tolrà va traspassar a favor del consistori el servei de proveïment d’aigua a particulars i l’ús de la font de Turell. D’aquesta manera, l’Ajuntament augmentava els ingressos recaptats generals per l’explotació d’aquests serveis i podia fer l’esforç d’invertit en educació.
  • El 18 de juliol i el 25 d’agost de 1934 el Ministeri d’Instrucció Pública va ratificar les escoles i aquestes foren inaugurades el 23 de setembre de 1934 sota la nomenclatura de Grup Escolar Emili Carles- Tolrà, amb la intenció d’agrair al marqués la seva col•laboració. La inauguració fou presididia pel President de la Generalitat, Lluís Companys (qui acostumava a estiuejar al carrer de les Roques de la vila) acompanyat d’altres autoritats nacionals i local i consistiria en un dinar per a 200 comensals a l’Hostal de Les Arenes. Segons dades oficials, a finals de setembre de 1934 constaven inscrits a les noves Escoles Nacionals un total de 240 alumnes. A mitjans de novembre del mateix any es coneix el nomenament de mestres per a les escoles que foren un total de 4 mestres masculins per a l’escola de nois i 5 mestres femenines per a l’escola de nois.
  • Durant la Guerra Civil foren les úniques escoles que van continuar el seu funcionament, tot i que amb menys alumnes i menys mestres, pel que es va acabar fusionant classes.
  • En el curs 1937-1938 es van impartir moltes classes a Puigverd per por d’algun possible bombardeig sobre el nucli urbà. Amb la fi del conflicte i amb l’arribada de les tropes nacionals a la vila, es va clausurar l’escola per evitar-ne el pillatge, tot i que amb la seva reobertura es va poder observar que l’esforç havia estat en va. Amb l’inici de l’època franquista, l’escola va continuar la seva tasca, però amb el nom canviat. En general, es denominaren Escuela Nacional Graduada de Niñas i Escuela Nacional Graduada de Niños. En el nostre cas fou l’Escuela Nacional Graduada de Niños.
  • Aquest edifici té un annex afegit destinat a sala poliesportiva, construït a finals dels anys ’80 obra de Pere Roca i Roumens entre l’espai comprès per l’escola i la propietat veïna; el gimnàs té façana als carrers del Molí i de i al carrer del Dr. Portabella. Aprofitant el desnivell s’hi va construir un soterrani i per donar continuïtat amb la part de l’escola ja construïda es va tractar amb obra vista i arrebossat. En el cas d’aquest edifici en destaca el gran pati que dona al carrer del Molí .
Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

Es tracte d’un edifici simètric format per cinc cossos. Els dos laterals, de planta rectangular estan edificats en sentit paral·lel a un cos central que es diferencia per tenir només una planta i una coberta a dues vessants.

Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

El cos central, de planta i el pis, és de planta rectangular i teulada de quatre vessants; en ell se situa l’entrada principal amb portal amb arc de mig punt remarcat, fris i l’agrupació de quatre finestres també amb arc de mig punt a la planta pis. Ornamentació, de caràcter auster amb elements classicistes, A la dècada dels 80 s’hi va afegir un sala per a fer-hi esport.

Existeix un altre edifici simètric estructurat (conegut com a Escola Emili Carles-Tolrà II) per tres cossos diferenciats: amb una part central de dues plantes i on trobem l’accés principal i dos edificis laterals amb una sola planta i entretirats de l’alineació del carrer. La façana principal presenta un remat amb frontons dels tres cossos, i destaca una porta d’accés i tres finestres amb arc de mig punt del pis superior del cos central. Els laterals o pavellons presenten grans finestres de caràcter rectangular i arcs de mig punt, per a garantir la bona il·luminació dels passadissos i aularis. L’ornamentació, de caràcter auster com l’altre edifici, està feta d’elements classicistes, destacant el treball i ressalt de brancals i llindes amb maó a sardinell de les grans obertures rectangulars. Aquest edifici té annexat des del setembre de 1996 una ala de parvulari.

En l’actualitat l’escola està integrada dins la xarxa pública d’escoles de la Generalitat de Catalunya, inscrita als serveis territorials del Vallès Occidental. Es tracte d’una escola d’una línia tant en educació infantil com en educació primària. També és una seu habitual com a col•legi electoral.

En l’actualitat l’edifici de l’Escola Pública Emili Carles Tolrà es troba dins de l’inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Castellar del Vallès i és considerat un Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre Balcells el Prat de Llobregat (Baix Llobregat)

Torre Balcells està en la Plaça Pau Casals, 3 de el Prat de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta masia va ser construïda al segle XIX com a habitatge dels masovers que havien d’atendre la torre i les 40 mujades de terra de conreu.
  • Durant tres generacions van ser-ne el masovers de la família Casugues, per això també es coneix com a Torre Casugues.
  • La finca, propietat de diverses famílies barcelonines, va ser comprada per l’Ajuntament del Prat per a instal•lar-hi el Casal de Cultura, inaugurat el gener del 1974.
  • Actualment s’hi realitzen exposicions i és la seu de diverses entitats culturals del Prat.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

És una edificació de planta baixa i dos pisos, de clara referència historicista tant en les galeries posteriors, semblants a les de les galeries d’alguns casals, sostingudes amb columnetes de fosa i bigues de fusta,

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

com en l’abundància d’elements neobarrocs de la seva façana: ornaments als balcons del pis superior, ulls de bou, estucs, etc.

També té un cert regust historicista la torratxa com la de les masies del tipus 4-III de l’esquema de Danés i Torras.

Cal remarcar el joc entre horitzontals i verticals constant en la resolució estètica de l’edifici.

A la façana hi ha franges verticals d’estuc i pedra artificial a les cantonades i a cada banda de les obertures centrals, compensades per les franges que separen les tres plantes i el pintat horitzontal bicolor.

A la part de darrere les horitzontals de les galeries compensant les enèrgiques verticals del seu espai lateral remarcat amb carreus simulats. Al capdamunt de les galeries el toc d’un frontó neoclàssic.

La Torre Balcells és un edifici històric del Prat de Llobregat (Baix Llobregat) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Actualment és la seu del Museu del Prat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Molí d’oli de Collbató

El molí d’Oli està en el carrer de la Salut de Collbató.

Us passo la seva historia :

  • Inicialment era un corral de bestiar que a inicis del segle XX fou reconvertit en molí d’oli.
  • El seu valor cultural rau sobretot en el fet que encara funciona com a premsa, de manera semi artesanal, cosa que permet conèixer de primera mà a través de la seva activitat el procés de producció de l’oli.
  • El Sindicato Agrícola y Caja Rural de Collbató el va comprar l’any 1932. Hi va instal·lar les màquines i el corrent elèctric i el va habilitar com a trull.
  • L’any 1993 va ser transferit a l’Ajuntament, que el va fer funcionar fins el 2005, quan va ser clausurat per incomplir la llei.
  • Recentment ha estat restaurat, habilitat com a Centre d’Interpretació de l’Oli de Collbató i reconvertit en un equipament municipal.

Es tracta d’un edifici de planta trapezoïdal construït en un volum senzill aguantat per murs de càrrega de gruix variable i amb poques finestres. Els murs són de pedra engaltada amb maons massissos i pedra petita intercalada. La coberta és a dues aigües amb teules àrabs col·locades en sec sobre llates i bigues de fusta. L’única nau té petites construccions afegides per acollir-hi l’oficina i el bany del molí, que no respecten les formes i els materials del conjunt.

A l’interior de la nau hi ha els cups per a la premsa d’oli, maquinària dels anys 20 en estat regular de funcionament i la mola de pedra del molí antic. El sostre i la coberta han estat rehabilitats recentment. L’edifici s’ha renovat recentment per recuperar la funció de molí d’oli.

Molí d’oli és un edifici del municipi de Collbató protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia. Mapes de Patrimoni Cultural – CIBA.

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Hivernacle de Barcelona

L’Hivernacle és situat al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Us passo la seva historia:

  • L’Hivernacle va ser construïda entre 1883 i 1887.
  • Inicialment va ser projectat per Josep Fontserè, però finalment s’aixecà segons el projecte de Josep Amargós i Samaranch.
  • De la mateixa manera que l’umbracle, l’hivernacle s’utilitzà durant l’Exposició Universal de 1888 com a saló de festes i conferències, tot i que va ser construït per a conrear-hi i exhibir-hi plantes tropicals.
  • Va funcionar un temps com a restaurant.
  • Des de 2006 l’edifici està en desús.
  •  A partir d’aleshores, l’Ajuntament hi va fer diverses obres.
  • Les darreres reformes projectades van anunciar-se a finals de 2015, i havien de finalitzar l’estiu de 2016, però que van paralitzar-se a causa del concurs de creditors en què va entrar l’empresa encarregada.
  • A principis de febrer de 2020 l’edifici tenia parts rovellades, alguns vidres trencats i les parets encrostonades, després de quasi 14 anys tancat i sense manteniment, més enllà del reg de les plantes.

Obra de Josep Amargós i Samaranch, encara que va ser projectat primerament per Josep Fontserè com a part del programa científic format també pel Museu Martorell de Geologia i per l’Umbracle.

Està situat al Parc de la Ciutadella, al costat del Castell dels Tres Dragons.

Es pot accedir lliurement a la nau central de l’hivernacle a través d’unes petites escales situades a cada extrem de les dues entrades.

L’estructura de l’hivernacle és feta de metall i amb els tancaments tots de vidre per deixar passar la llum.

Està format per tres naus de les quals la principal queda oberta per dos dels costats amb la coberta a dos vessants i les laterals tenen les quatre parets de ferro i vidre i amb l’accés per la nau central.

Els elements decoratius són sobris i reprodueixen elements helenístics de ferro fos com palmetes, formes lobulades i els coronaments de la coberta. Tant a l’interior com a l’exterior hi ha l’escut de la ciutat de Barcelona al timpà de la nau central.

L’Hivernacle és una obra de l’arquitectura del ferro de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local des del 2000.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Barraca de vinya a l’entrada de Matadepera

A la rotonda de l’Avinguda Mas Sot amb carretera de Sabadell, ha una barraca de vinya de pedra seca que pretén ser un homenatge al passat vinícola de Matadepera.

Per iniciativa de diferents persones i col·lectius la singular construcció es va inaugurar el dilluns 22 de gener de 2018, en el marc de les Festes de Sant Sebastià .

La iniciativa, organitzada per l’Ajuntament de Matadepera, va comptar amb la col·laboració del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès.

Per a més informació us passo aquest enllaç :

https://www.lactual.cat/actualitat/monument-a-la-barraca-de-pedra-seca-a-matadepera_27857_102.html

Recull de dades : Ajuntament de Matadepera

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Valldarques – Conjunt format per església de Sant Romà, rectoria, escola i ajuntament.

Valldarques és un poblament disseminat del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell),

situat a la capçalera del riu de Valldarques.

Us passo la seva historia :

  • El lloc d’Arques es esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.
  • El 966 ja apareix amb el nom de Valle Archas.
  • El terme d’Arques, amb el seu castell, era un domini del bisbe de la Seu.
  • Modernament formà part de l’antic municipi de Montanisell fins el 1969.

El nucli principal està format per l’església parroquial, la rectoria i el que havia estat escola i ajuntament ,

s’assenta, a 931 m d’altitud, en un característic penya-segat de la vall de Valldarques.

L’església parroquial de Sant Romà és romànica.

Edifici religiós d’una nau amb absis rodó i coberta amb volta de canó.

L’estructura obrada en pedra rústica escairada. L’absis adornat amb un fris en dents de serra.

La torre campanar consta de tres pisos sobre socalada.

Es conserven restes de pintura a la façana N del campanar.

Sant Romà de Valldarques és un monument del poble de Valldarques, al municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell), protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Coll de Nargó i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez

L’Ajuntament de Teià

Avui us presento dos articles

L’edifici de l’Ajuntament se situa al centre urbà, flanquejat per l’església de Sant Martí i l’antiga Casa Delmera o del Terçó.

La construcció ocupa el solar de l’antiga Casa i Corral del Terme del segle XVI, que l’any 1830 servia com a posada.

L’edifici actual data de finals del segle XIX i la dècada de 1990 es va ampliar per encabir-hi el programa funcional de l’Ajuntament, amb l’addició d’un nou cos a la segona planta destinat a albergar les oficines dels Serveis Tècnics Municipals.

El nom de Teià, té el seu origen en la veu romana Taliano.

 

Recull de dades : Ajuntament de Teià

Adaptació i Fotografies : Ramon Solé

Ajuntament i municipi de Molló

Avui us presento dos articles

L’Ajuntament de Molló, està ubicat al cor del poble, es tracta d’un edifici de tres plantes,

coronat per un rellotge esfèric,

i que combina les parets de pedra antigues amb una intervenció moderna que ha permès obrir-hi finestres.

Us passo dades  de l’historia de Molló :

  • El primer document escrit on apareix el nom de Molló (Mollione) data del 936, any de la consagració de l’església de Santa Cecília, però es té coneixement de l’existència d’un poblament anterior, segurament d’origen celta.
  • A finals dels segles IX i X es va realitzar la repoblació de les valls del Ter sota el domini dels comtes de Besalú, i finalment el 1141 passà sota la protecció del monestir de Ripoll.
  • L’any 1428, el municipi va ser sacsejat per un fort terratrèmol, que va destruir moltes cases i part de l’església de Santa Cecília, que posteriorment es va reconstruir.
  • Al 1659, en virtut del Tractat dels Pirineus, Molló passa a ser un municipi fronterer.
  • Durant la Guerra Civil, el gener i febrer de 1939, Molló va ser testimoni dels més de 100.000 exiliats que es calcula que van creuar el Coll d’Ares per refugiar-se cap a França.
  • L’entrada a la UE (1986) i la desaparició de la duana a Coll d’Ares (1992) van permetre recuperar la relació de veïnatge amb el Vallespir i la Catalunya Nord.

Molló (a 1.182 metres d’altitud) i Espinavell (1.250 m) són els dos nuclis de població que conformen el municipi.

La resta de la població del municipi es troba disseminada en forma de masos pels set veïnats: Can Solà, Fabert, Favars, Ginestosa, Els Grells, Moixons i El Riberal.

El terme municipal, de 43 km², comprèn tota la capçalera del riu Ritort, afluent del Ter.

Molló és la millor balconada per veure com conflueixen a la vall de Camprodon els paisatges catalans a banda i banda de la frontera franco-espanyola.

Ja en època de celtes i romans, Molló era terra de pas i això la convertí en escenari de guerres.

Llocs a visitar a Molló :

Església de Santa Cecília de Molló, la capella de Sant Sebastià, l’Ajuntament, la Font Vella i safareig, Pont del Molí de Can Fumat, Pont de Can Plaga, Camí de la Retirada, Molló Parc Aventura, el Parc d’animals de Molló…i molt més…!

Si voleu conèixer més de Molló, us passo l’enllaç de la Enciclopèdia Catalana :

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0043271.xml

Us recomano la seva visita a qualsevol època de l’any.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Edifici del Sindicat Agrícola de Sant Quirze del Vallès

L’edifici del Sindicat Agrícola esta a la plaça de la Vila, a prop de l’Ajuntament i de l’Església de Sant Quirze del Vallès.

El Sindicat Agrícola va ser fundat en 1917. Conserva la façana original al pis superior es pot veure el tipus d’ornamentació dominant, d’estil clàssic, amb pilastres de capitell corinti i tres grans finestrals balconers al centre de la façana.

En la part baixa ha estat molt modificada a la llarg de les dècades.

Es feia teatre, se celebraven balls, i havia un cafè; mes tard va acollir el cinema de Sant Quirze fins els anys 80 que va tancar. Actualment en la planta baixa hi ha un bar-restaurant.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Soler i Palet de Terrassa

La Casa Soler i Palet, esta situada en el carrer de la Font Vella, 28 de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • La casa fou donada pel seu propietari, el notari i estudiós Josep Soler i Palet, per ser destinada a biblioteca pública, tal com figura en el seu testament en poder de Josep Fontanals i Arater, notari de Barcelona el 7 abril del 1919.
  • El donador morí l’any 1921; l’any següent la vídua, Elisea Casanovas, va fer donació del llegat a l’Ajuntament de Terrassa.
  • La biblioteca i museu Soler i Palet s’inaugurà el 8 de juliol de 1928.
  • El 1933 s’hi inaugurà una biblioteca técnico – tèxtil.
  • Pel 1939, la Biblioteca Tecnico-tèxtil passà a l’Institut Industrial i la sala que ocupava es dedicà a un ingrés importantíssim, ‘Arxiu Històric de Terrassa, amb els fons recollits al Museu Comarcal de les esglésies de Sant Pere.
  • L’any 1998, els fons de la biblioteca, la més important de la ciutat, van integrar-se dins la nova Biblioteca Central de Terrassa.
  • Des de l’any 2000 acull les oficines de l’IMCET – Institut Municipal de Cultura i Esports de Terrassa-.

Inicialment fou destinat a habitatge familiar i constituïa una casa pairal de notables dimensions, encara que d’estructura senzilla i decoració austera.

És un edifici de murs de pedra i planta rectangular, constituït per baixos i pis, amb golfes a la part anterior i pati posterior com a prolongació de la planta.

La Casa Soler i Palet, és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé