Castell de Torroella i mas Torroella de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona)

El castell termenat de Torroella, s’alçava damunt un turó al sud-est del terme.

Quan el castell va perdre la seva funcionalitat residencial els senyors s’instal·laren a la domus situada a l’oest del castell primitiu, a la riba dreta de la riera de Muntanyola, davant de l’aiguabarreig amb el riu Mèder, o riera de Santa Eulàlia, envoltat de boscos i camps de conreu.

Actualment és un gran mas fortificat anomenat Mas de Torroella.

Us passo la seva història:

  • Aquest castell sorgí en el terme de Santa Eulàlia de Riuprimer que és el que primerament s’utilitzà per a anomenar aquesta zona.
  • Tots dos topònims es documenten a partir del 904 com a vall de Santa Eulàlia i la Torroella.
  • Mentre que el primer s’imposà per a anomenar tot el terme, el segon fou emprat només pels voltants del lloc on es trobava.
  • A partir del 1099 apareix el castell de Torroella plenament organitzat, ja que en aquest any, el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, llegà el castell de Torroella a la canònica de Sant Pere de Vic.
  • Les notícies posteriors indiquen que el tingueren successivament infeudat a diverses famílies.
  • Així, el 1130, Bernat de Talamanca cedí a Pere Udalard de Sentfores el castell de Torroella. Per damunt dels Talamanca hi havia el bisbe de Vic com a senyor eminent.
  • Així consta en alguns juraments de fidelitat com el que el 1203 feu Guillem Bernat de Manlleu a la mitra de Vic. Tant els Talamanca, com els Manlleu i després els Malla, no perduraren gaire en el domini del castell.
  • Posteriorment, el bisbat concedí el castell a famílies poc rellevants i el 1367 ja no era clar si era un castell o un mas i si havia de fer serveis militars com a castell o no.
  • Actualment és un gran mas fortificat dels segles XV-XVI, si bé té al costat un petit puig on es troben restes de murs o fonaments de construccions medievals.

La seva planta era rectangular, amb una torre de planta quadrada.

Actualment, és un gran mas fortificat dels segles XV-XVI , va ser restaurat als anys 70 del segle XX), que ha respectat la planta de la domus, així com algun dels seus elements defensius, integrats a l’edificació.

La resta de murs i estructures se situen al subsòl, juntament amb les restes de la seva evolució i ús.

A l’entrada principal, un portal adovellat i alguns finestrals amb arcs conopials de tradició gòtica.

La sala del casal té portals amb interessants motllures gòtiques i al sostre hi ha tortugues o plaques de guix molt motllurat que formen com un teginat.

A despit del seu caràcter de masia, l’edifici deixa entreveure la seva antiga importància com a centre civil del terme.

Mas Torroella és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia i Diba.

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Crapintero

Masia de Garraf o Can Güell de Sitges (Garraf)

La Masia de Garraf o Can Güell és situada al costat de la carretera C-246 (Barcelona-Calafell) km. 27,

actualment conegut com El Celler Güell és una edificació modernista al nucli de Garraf, en el municipi de Sitges (comarca del Garraf).

L’any 1871, Eusebi Güell i Bacigalupi adquirí al Patrimoni de l’Estat l’antiga masia del Garraf amb els seus terrenys per fer-hi edificar un pavelló de caça, que no s’arribà a fer. Temps després encarregà un celler amb habitatge annex.

És un conjunt d’edificacions -celler, residència i capella- en estil gaudinià. D’autoria i datació discutida, alguns historiadors l’atribueixen a Francesc Berenguer i Mestres, que l’hauria bastit en la darrera dècada del 1800, i altres autors, com l’expert gaudinià Joan Bassegoda i Nonell, en fan coautor el mateix Gaudí.

En destaquen els arcs parabòlics, l’ús del ferro forjat i l’obra vista, l’asimetria i diverses referències medievalistes.

De composició orgànica, mur lateral i teulada es fonen en un únic prisma triangular ajagut sobre una de les cares.

La construcció ha esdevingut modernament un establiment de restauració.

El 1882 Gaudí havia projectat per a la família Güell, i per ser ubicats en aquests terrenys, un pavelló de caça que no va arribar a construir-se.

La Masia de Garraf o Can Güell forma part del Bé integrant del patrimoni cultural català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Creu de Terme de Calders (Moianès)

La Creu de Terme està a prop del carrer Manresa, on s’encreua amb al carrer de les Basses Roges, a prop de la carretera.

Historia:

  • Abans de l’actual creu de ferro n’hi havia una de fusta sense pilar de pedra.
  • Aquesta se la va emportar una mula que hi estava estacada.
  • Aleshores s’hi va posar la creu de pedra i ferro.
  • Aquesta creu marcava una cruïlla de camins: el camí ral de Manresa a Vic amb el camí d’Artés, que possiblement continuava cap a Viladecavalls.

La Creu de terme, consta d’un pedestal de planta quadrada amb tres graons, un pilar octogonal de pedra picada, d’uns dos metres d’alçada,

i, al damunt, una creu llatina de ferro forjat, amb formes decoratives a les puntes.

La creu té la següent inscripció: “ANY 1805”.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies:  Mª Àngels Garcia – Carpintero

Oratori de Sant Pere Màrtir de Santa Maria d’Oló (Moianès)

Sortint d’Oló per la carretera local de Sant Joan d’Oló, està l’Oratori de Sant Pere Màrtir a uns 2 km a prop del mas Rovira, al sector central del terme municipal, a peu de la carretera.

Historia:

  • No coneixem l’any de construcció d’aquest oratori que, per la seva tipologia, tal vegada podria correspondre al segle XVIII o XIX.
  • Estava emplaçat a la cruïlla entre el camí que va entre Oló i Sant Joan d’Oló (camí de la Salada) i el camí que es dirigeix cap a Vilarasau.
  • Cal dir que en època medieval per aquest sector hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí.
  • Sembla que en el tram del Moianès l’itinerari venia de l’Estany i anava cap a Rojans (el camí actual trenca una mica més endavant), i continuava pel mas la Careta cap a Artés. Per tant, aquest era un lloc de pas ja des d’antic, i no es pot descartar del tot un origen medieval d’aquest oratori, però no tenim indicis fiables que ens informin sobre la seva antiguitat.
  • Originàriament, l’emplaçament de l’oratori era lleugerament diferent, ben al costat del camí de bast anterior a l’actual carretera.
  • Entorn de 1960 un camió el va tombar i la família Rovira, propietaris de l’actual mas Rovira, el va reubicar en la data que està inscrita, mantenint més o menys la tipologia antiga. Sant Pere Màrtir era patró dels pubills.
  • En la dècada de 1990 els pubills d’Oló van fer una trobada en aquest indret i van reposar la imatge del sant a la fornícula, que llavors estava buida.

Petit oratori construït en data desconeguda i reubicat amb una petita reforma l’any 1960. Es troba emplaçat en una cruïlla de camins vora l’actual mas Rovira, i podria tenir alguna relació amb el pas del Camí de Sant Jaume per aquest sector.

L’oratori s’aixeca 100 metres al nord del mas Rovira, en el punt on la carretera de Sant Joan d’Oló es troba amb un camí que marxa en direcció sud, cap a Vilarasau. Consisteix en un edicle de planta quadrada, pintat de blanc, amb una fornícula que acull una imatge moderna de sant Pere Màrtir, amb dos dels seus atributs habituals: una clau i un llibre.

La construcció és coberta amb una teuladeta que té una creu de ferro al damunt.

Nota: Informació oral facilitada per Llorenç Rovira Armenteres, del mas Rovira.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Forns de calç de cal Rogent de Collbató (Baix Llobregat)

Els Forns de calç de cal Rogent,  s´hi accedeix per la carretera B-112, un camí en el km 1 hi porta, esta a poca distancia.

Historia i dades generals :

  • Van ser construïts en un indret molt adequat, tant per la proximitat de la carretera com per l’accessibilitat de matèria primera (roques calcàries) i de combustible (llenya) per l’hisendat local Joan Rogent per a l’obtenció de calç viva a gran escala, que era un producte molt utilitzat a l’agricultura, la ramaderia, la medicina i la construcció.
  • Per fer-la s’utilitzava pedra calcària que era extreta dels tossals propers, en aquest cas de les pedreres de la serra del Rogent i del Castell, amb parpals i altres eines, i transportada fins als forns per ser cuita.
  • Els fogainers agafaven els feixos de llenya, que havien estat tallats als boscos de la serra de cal Rogent, i els ficaven a l’interior del forn per la boca inferior, mentre que la pedra calcària esmicolada era col·locada per les boques superiors, damunt d’una volta molt artesana que s’havia de construir cada vegada. La combustió durava de tres a cinc jornades.
  • Després s’havia de deixar refredar i ja es podia fer la descàrrega del producte.
  • Finalment, la calç era transportada amb carros fins al seus punts de venda o consum.
  • Aquests forns van estar en actiu fins als anys de 1950-1960, quan la calç va ser desplaçada pel ciment, les pintures i els productes químics.

Els forns de calç de cal Rogent formen un edifici de dos nivells amb tres grans cubelles excavades a la roca, que fan 30 m de diàmetre i 10 m d’alçària.

Els murs exteriors són de pedra unida amb morter de calç.

S’hi accedeix a través de sengles passadissos d’arc de mig punt construïts amb pedra i maons.

A la planta baixa hi ha l’accés a les olles i a la de dalt les boques superiors, que foren coronades amb filades de pedra seca.

S’hi arribava per una escala d’obra.

Al voltant hi ha la resta d’instal·lacions: cisterna, edificis de pedra seca del polvorí i la sala de màquines; escala de gat; i pedreres.

Al davant hi hagué un porxo i un tros més amunt la pedrera d’on s’extreia la matèria primera.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Mare de Déu del Remei de Moià (Moianes)

La Mare de Déu del Remei  està en el carrer del Remei, al costat del cementiri municipal de Moià.

Us passo la seva historia:

  • La capella del Remei, així com la creu de terme, foren construïdes l’any 1578, dins el terme del Saiol Comtal al peu del camí públic que passava per allà.
  • Les despeses de l’obra anaren a càrrec del prevere Serpà Saiol, el qual pagà també la creu.
  • Actualment la capella serveix com a església del cementiri.

Està situada molt a la vora del cementiri del poble, davant l’antic emplaçament de la creu de terme original del segle XVI que avui es troba al costat de l’església parroquial de Moià.

Es tracta d’una petita capella de nau única feta d’obra i coberta per una teulada a dos aigües.

L’absis és quadrat.

Té una petita sagristia al costat de llevant.

La façana, encarada a migdia presenta un portal rectangular emmarcat per dos semi pilastres adossades al mur i coronades per un frontó triangular on es troba una petxina de tipus renaixentista.

Damunt del frontó, una llosa de pedra recorda l’advocació i la data d’edificació de la capella: 1578.

La Mare de Déu del Remei és la capella del cementiri de la vila de Moià (Moianès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Immaculada de Cal Vidal de Puig-reig (Berguedà)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

La Immaculada de Cal Vidal o església de la Puríssima Concepció és una església de culte catòlic de la Colònia Vidal, al municipi de Puig-reig, situada a la Plaça de la Puríssima Concepció, la plaça principal de la colònia.

Fou construïda el 1946, en un estil historicista, per al culte dels treballadors de la colònia.

L’església de la Immaculada de Cal Vidal és d’estil neoromànic, amb planta de creu llatina. És de tres naus, amb la central el doble d’ample que les dues laterals i té una quarta nau més curta fent de transsepte, i cada nau està rematada per un absis. Als peus del temple hi ha un nàrtex sota del cor. Les naus tenen volta de canó reforçada amb arcs formers, i el creuer té un cimbori de planta quadrangular. Els tres absis són coberts amb cúpula de quart d’esfera. La façana dona a la plaça de la colònia.

Les parets del temple són construïdes amb carreus de pedra regulars, amb sòcol de tres filades de carreus amb les juntures d’estuc.

Pel que fa a la façana, està organitzada en un clar eix vertical marcat per la portalada i una arcada disposada en una alçada superior a la vegada que mostra tres carrers verticals disposats en un eix de simetria, i la porta central es d’arc de mig punt, amb arquivoltes, decorades amb relleus geomètrics; destaquen els relleus escultòrics dels muntants, que representen dos dels quatre elements del tetramorfs, a la dreta veiem l’àngel (que representa sant Mateu), a l’esquerra, el bou (representant a Sant Lluc).

Els altres dos apareixen en l’espai entre la porta i les finestres, a la dreta l’àliga de Sant Joan i a l’esquerra el lleó de Sant Marc. A la façana lateral de ponent trobem un campanar d’espadanya composta per dues obertures amb brancals i ampit rectes i llindes amb forma d’arc de mig punt on hi ha encabides les campanes.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló (Baix Llobregat)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

Santa Maria i Sant Brici de la Palma està situada en la Plaça de l’Església de La Palma de Cervelló.

Forma un conjunt amb la casa rectoral i es troba emplaçada a l’extrem oest del nucli urbà, concretament a l’encreuament de la carretera de Corbera de Llobregat (BV-2421) amb el torrent de Santa Rita.

Torrent de Santa Rita

 Us passo la seva història:

  • Els anys 964-965 consta el lloc de l’església com una quadra del terme del castell de Cervelló, uns terrenys que el comte Miró va cedir al Monestir de Sant Pere de les Puelles el 966.
  • L’església pròpiament és documentada el 1231 com a sufragània de Sant Esteve de Cervelló i consta dedicada a Santa Maria i Sant Brici.
  • L’ordinació del decret d’erecció data del 1319 (data en què el rector de Cervelló estima que Santa Maria de la Palma té suficients rèdits per independitzar-se), i va anar acompanyada de diverses disputes malgrat que existien drets i obligacions determinats amb anterioritat, per exemple, el rector de la Palma estava obligat a assistir a quatre festivitats a l’any a la missa major de Cervelló i havia de menjar amb el rector de Cervelló (que era qui havia de pagar els àpats).
  • El rector de Cervelló va presentar al•legacions que no prosperarien i finalment va acabar presentant-les en darrera instància.
  • L’any 1325 el bisbe va ordenar que s’apliqués la sentència arbitral dictada per un canonge de manera provisional, però obligava a què el rector de Cervelló mantingués els drets adquirits, com el dret a la verema de la Palma.
  • De fet, l’any 1325 s’amenaçava amb l’excomunió a aquells pagesos de Sant Vicenç dels Horts i de Molins de Rei que treballessin terres a la Palma i paguessin al rector de la Palma en comptes de fer-ho al de Cervelló.
  • Consta que s’hi varen fer obres de reforma els segles XVII-XVIII.
  • El 1868 l’església era convertida en parròquia.
  • L’església va reformar-se durant els segles XVII i XVIII.
  • I va ser pràcticament derruïda durant la Guerra Civil motiu pel qual l’edifici actual és modern.
  • A més de la pèrdua de l’edifici, mereix menció la crema d’un harmònium riquíssim que s’havia adquirit l’any 1888.
  • Pel que fa a les troballes arqueològiques convé destacar que l’any 2004, amb motiu de la remodelació de la plaça de l’església i de la casa rectoral, va descobrir-se una sagrera possiblement dels segles X i XI. Les excavacions arqueològiques realitzades en aquesta sagrera el setembre i l’octubre de 2004 van permetre trobar-hi una sitja de l’època medieval, un esquelet íntegre d’un individu adult d’època moderna (s.XVI-XVIII) i el fons d’una ceràmica vidriada (s.XIV-XV).
R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

L’església és un edifici de planta de creu llatina amb tres naus i transsepte. El creuer és cobert amb volta semiesfèrica que s’alça sobre tambor octogonal d’estil neoclàssic, amb un ull de bou a cada cara, pilars adossats als angles i cornisa correguda damunt dels capitells.

La façana principal, coronada per una creu, té un portal allindat amb pedra molar vermella i al damunt un òcul.

Sobre la llinda hi ha incises les dates 1696 (al mig), 1762 (a la dreta) i MCMXXXIX (a l’esquerra), aquesta darrera referent a la restauració que va dirigir l’arquitecte Alexandre Tintorer Oller.

Viquipèdia

El campanar és de torre quadrada i es troba emplaçat a l’angle esquerre de la façana. Té un rellotge a la façanan principal i una finestra d’arc rebaixat a cada una de les façanes.

R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

Santa Maria i Sant Brici de la Palma és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Ramon de Sentfores en Vic (Osona)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

Sant Ramon de Vic és una església eclèctica de Sentfores al municipi de Vic.

Us passo la seva història :

  • Capella adscrita a les propietats de Sant Ramon, construïda arran de la prometença feta pels antics propietaris, Srs. Conill, que varen vendre el mas i les terres, conservant tan sols la capella.
  • Està dedicada a sant Ramon Nonat.
  • A l’interior hi ha nombrosos exvots.
Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya

Capella de nau única amb absis de planta semicircular peraltada. La façana es troba orientada a llevant. Presenta un portal d’arc de mig punt amb esqueixada i un trencaaigües al damunt, sostingut per mènsules. El mur de la façana s’obre a l’exterior mitjançant unes finestres geminades amb el capitell esculturat amb entrellaçats.

El cos de l’edificació està decorat exteriorment amb arquets de tipus llombard que a la façana segueixen un ritme decreixent a partir del carener. Al damunt hi ha un campanar d’espadanya amb campana.

És construït amb lleves de pedra, totxo i arrebossat. L’estat de conservació és bo.

Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya

Sant Ramon està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Vicenç de Vilarassau de Santa Maria d’Oló (Moianès)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

Sant Vicenç de Vilarassau és una obra del poble disseminat de Sant Vicenç de Vilarassau, a prop del Mas de Sau, al municipi de Santa Maria d’Oló.

Us passo la seva història:

  • El lloc és documentat per 1ª vegada el 957 com a Villare Ansaldi.
  • L’església apareix esmentada el 1134.
  • L’any 1284 s’esmenta la parròquia de Sant Vicenç de Vilarassau, però amb aquesta denominació de parròquia no apareix ni en les llistes anteriors al 1154 ni en les del 1361 i 1438.
  • La funció de sufragània de Santa Mª d’Oló està ben documentada i es recalca en la visita episcopal del 1686.
  • Es creu que seguiria els mateixos passos que la parròquia de Santa Mª d’Oló, la qual el 1364 passà a dependre de la canònica de l’Estany.
  • I després de la seva extinció el 1592 passà a les Cinc Dignitats Reials.
  • El 1686 continuava amb aquesta dependència.
  • El 1878 assolí la categoria de parròquia, que encara avui conserva, encara que no té un culte regular.
M. Alba Oliveras i Rubiralta – 1988 / Generalitat de Catalunya

Sant Vicenç de Vilarassau es dreça en un indret elevat del Moianès i era la parròquia del nucli disseminat de cases conegut per aquest nom. Església d’una nau coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc toral que la divideix en dos trams.

L’absis semicircular, situat a llevant i cobert amb volta de quart d’esfera, presenta les característiques genuïnes del romànic llombard; quatre bandes llombardes que delimiten tres series de quatre arcuacions cegues són el motiu de decoració de l’absis.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Les bandes llombardes també apareixen en el mur de la cara sud, situades sota mateix del ràfec de la teulada. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i n’hi ha dues més d’iguals al mur de migjorn.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’accés a l’església es fa pel cantó de ponent i la porta és moderna. En aquest mateix mur s’alça un campanar de d’espadanya refet. Al costat de tramuntana s’hi afegí en època moderna un cos que fa la mateixa llargada de la nau i té funcions de sagristia.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Sant Vicenç de Vilarassau està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero