Balneari Codina de Tona

Com cada diumenge us presento dos articles

El Balneari Codina esta en el carrer de  Manresa, 59 de Tona.

Us passo la seva historia:

  • La primera font d’aigües sulfuroses es va descobrir per casualitat prop del Mas de la Font el 1874.
  • Fou estudiada i donada a conèixer pel metge de Tona Dr. Antoni Bayés i Fuster. Les prospeccions efectuades a continuació van donar lloc a la implantació de diversos balnearis.
  • Les aigües de la deu del Balneari Codina es descobriren el 1910 després d’un estudi del Doctor F. Terricabras i Comella.
  • El Manantial Codina, inaugurat el 1913, és el darrer balneari que es va construir dels quatre que va arribar a tenir Tona.
  • El balneari s’amplià el 1929 i continuà obert al públic fins al 1984 quan va tancar a causa d’infiltracions d’aigües residuals.
  • Reobert el 1990, actualment és l’únic balneari de Tona. Per aquest balneari han passat cèlebres personatges com per exemple Montserrat Caballé, que va seguir un tractament per l’afecció del coll.
  • Situat fora del casc urbà de Tona, al peu de la carretera de Tona a Collsuspina i Manresa, el balneari va afavorir un creixement urbà entorn seu amb la construcció d’importants cases senyorials, com ara les torres Caminals, Canals i Bohigues.

Edifici civil de planta baixa més dues plantes amb teulada als quatre vents i de planta quadrada. Totes les cantonades són de pedra treballada.

A la façana principal i a la dreta de la casa hi ha una galeria amb barrots de baranes artificials millorada amb material d’imitació de pedra. Hi ha amplis finestrals amb arcades semicirculars.

Dalt la teulada hi ha la data de la coberta a l’any 1913 i també a la banda dreta una petita torreta per a repòs. Hi ha detalls de ferro forjat, com una escala a la façana esquerra i la porta exterior de l’entrada.

Una ampliació en els anys 20 amb una terrassa mirador li dóna l’aspecte actual.

El Balneari Codina és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ermita Sant Antoni de les Codines de Centelles

Com cada diumenge us presento dos articles

L’ermita Sant Antoni de les Codines està ubicada entre el carrer Raval Marc Fogueres  i carrer Molí de la Llavina de Centelles.

Us passo dades històriques :

  • Trobem esmentada en el 1291, però estava dedicada a Sant Antoni i a Santa Maria.
  • Estava ubicada a peu de la carretera N-152, que unia Barcelona amb Puigcerdà, en l’antic camí de Barcelona a Vic.
  • A poca distancia a principis del segle XIV estava un hospital , segles després va ser un hostal.
  • L’any 1987 es va fer l’estudi per enderrocar i reconstruir-lo de nou, així va ser, i es va reconstruir en la ubicació d’avui en dia, el moriu va ser el desdoblament de la carretera passant a ser la C-17.
  • Es va beneí de nou en 1991.

És una edificació d’una sola nau i absis rectangular, i la porta d’entrada es d’adovellada i mig punt. El campanar  de construcció moderna de cadireta.

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

El Monestir de Montserrat entre llegenda i historia real

Avui us presento articles

Com ja sabeu i veieu, Montserrat es com si fora també la nostra patrona en aquest Blog,  i de tant en tant, faig algun article sobre aquesta Muntanya i tot el que li representa, avui serà entre la seva llegenda i l’historia real…

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat, a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar.

És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Us passo la seva història :

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880.

Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa.

El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l’apel·latiu popular de “la Moreneta”.

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Des de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d’abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca.

Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia.

Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir.

La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

Us passo informació sobre l’Escolania, en l’enllaç adjunt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia i Monestir de Montserrat

Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Masia de mas Duran de Sant Quirze del Vallès

Avui us presento dos articles

L’antiga masia de Mas Duran, està al mig de la Rambla Lluís Companys, l’Av. camí del Mas,  el carrer Mercè Rodoreda i el carrer Vallcorba de Sant Quirze del Vallès.

Us passo alguna dades històrica :

  • Està documentada des de 1641 en els fogatges.
  • Disposava d’una gran extensió de terres de conreu.
  • En la finca disposava de molta aigua en el seu aqüífer, tenia dues fonts molt importants, la font de la Taula Rodona, i la font del Canó, per les contrades se les coneixia com Les fonts de les Morisques.
  • Amb el anys es va parcel·lar les terres es va fer malbé tota la zona agrícola i arbres , deixant-la completament plana amb l’abocament de terres, de manera que l’aigua de la font de les Morisques va ser canalitzada, mentre que la de la font del Canó va ser tapada amb les terres abocades.

En la part frontal, podem destacar l’entrada, es d’adovellada i mig punt.

Les 3 finestres del primer pis, estan semi tapiades.

Amb 4 petites finestres a les golfes.

Cal destacar, que al costat de l’entrada, sembla que hi ha un pou.

S’ha refet el rellotge de sol.

Mas Duran fa de punt de separació del barri vell amb un nou barri que porta el seu nom.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Roig de Camprodon

Can Roig esta situada en el carrer Freixenet, 21de Camprodon, a la sortida del poble en direcció Molló, just abans de travessar el riu Ritort.

Us passo la seva història :

  • Va ser construït com a segona residència del Dr. Roig, cunyat del Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal durant els anys 1900-1901.
  • L’autoria de l’arquitecte és discutida, ja que es creu que hi va intervenir Puig i Cadafalch.
  • L’arquitecte va ser Simó Cordomí i Carrera, dissenyant un edifici amb elements neogòtics i amb façanes arrebossades amb elements de pedra natural i artificial.
  • L’edifici es va fer servir com hospital de campanya al final de la guerra del 1936-39,
  • Va ser abandonat en acabar el conflicte.
  • Als anys 70 va canviar de propietari però tampoc no es va fer res per aturar la degradació de l’edifici.

L’edifici està situat en una finca de 1.550 m2 i té una superfície construïda total de 780,52 m2 distribuïda en quatre plantes.

La porta principal de l’edifici avui desapareguda, era d’un gòtic molt ornamentat, estava coberta per una mena de lògia d’arcades romàniques coronades per merlets.

Encara es pot veure algun element de la rica decoració exterior amb escultures de pedra.

A l’interior, en estat ruïnós, destaquen el vestíbul, l’escala amb barana de fusta calada, i un gran saló amb decoració escultòrica gòtica mutilada i una gran llar de foc.

Edifici de gran qualitat, per no dir el que més, de l’època. Obra molt interessant del modernisme, llàstima pel seu estat actual.

Us passo un article del 25 de febrer de 2014, on ja fa menció d’una situació de degradació molt marcada d’aquest edifici :

https://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/23198/camprodon/encara/restauracio/can/roig/75/anys/despres/abando

Can Roig és un edifici modernista inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació  al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Església de Sant Quirze i Santa Julita de Sant Quirze del Vallès

L’Església de Sant Quirze i Santa Julita esta situada en la Plaça de la Vila, 2, de Sant Quirze del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • La parròquia de Sant Quirze i Santa Julita data de l’any 1114.
  • Tenia un destacat retaule gòtic del segle XV, part del qual és actualment al Museu Diocesà de Barcelona i on s’hi representen fragments de la vida de Sant Quirze i Santa Julita.
  • L’ampliació del temple els anys 1701-1702, realitzada pel mestre d’obres Joan Picassó de Cardedeu, va provocar l’enderrocament de bona part del temple primitiu.
  • També disposava d’un segon altar d’estil barroc, del 1708, que va ser destruït durant la Guerra Civil.
  • L’altar actual, va ser creat als anys 60 per l’escultor Juvanteny.

Els estils que hi podem trobar són molt variats, tal com mostren els diferents retaules que l’han decorat al llarg de la història, i dels quals es té notícia.

L’any 1912  es va reformar el campanar i es va instal•lar el rellotge.

L’aspecte extern de l’edifici també ha canviat amb el temps, sobre tot desprès de la guerra civil.

La nova església i rectoria esta al costat mateix de la parròquia antiga.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Avui es l’aniversari d’aquest Bloc, tres anys amb vosaltres !

Avui us presento tres articles, per celebrar l’Aniversari d’aquest Blog !

El dia 1 de Juliol de 2017, vaig fer la presentació del que seria  aquest Blog de Terra, Aigua i Racons, gràcies a valuosa experiència de Tito Garcia,  qui em va ajudar a crear aquest Blog i animar-me a seguir amb ell.

Al principi i durant els primers mesos van ser articles esporàdics, amb poca experiència en el redactat i també, els seguidors i les visites eren poques.

Des del seu inici i veient l’experiència del primer Blog : Fonts naturals, aigua, muntanya i mes …, vaig decidir, que cada dia sortís un article i que toques una diversitat de temes,

amb material fotogràfic bàsicament propi o dels col•laboradors, amb imatges actuals o antigues del meu Arxiu Rasola, realitzat durant mes de 45 anys de la meva vida.

Els temes, com molts seguidors sabeu, són, Masies, Torres senyorial, Esglésies, Capelles i Ermites,

Castells, Pont, Balnearis, Informació de temes actuals, i un llarg etc…

Veient el gran interès pel Blog, vaig ampliar temes a cada dissabte i diumenge des de aquest any, publico dos articles.

Des del Blog i amb el seu aniversari d’avui, voldria expressar la meva gratitud als col•laboradors que ajudant voluntàriament aportant fotografies, i a tota la gent que seguiu el Blog,

i molts se que ho feu dia a dia,  aquells que m’han donat informacions i dades amb les que jo poder ampliar o corregir alguna errada.

Per tant, entre tots vosaltres feu que segueixi aquets bloc.!

Gràcies i Felicitats a totes i tots !!!

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Grans pintades a les parets – 6ª part #

Avui us presento tres articles, per així celebrar l’aniversari d’aquest Blog !

Una vegada mes, voldria compartir pintades en parets i murs, per axó  us presento : Grafits que no se que volen dir d’arreu del Vallès.

Val, si algú de vosaltres m’ho vol explicar, endavant !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Escultura, Tenir mala peça al teler de Terrassa

Avui dia 1 de juliol us presento tres articles per celebrar l’aniversari d’aquest Bloc !

A la cruïlla de les avingudes de l’Abat Marcet i Josep Tarradellas, a Terrassa hi ha l’escultura denominada : “Tenir mala peça al teler”.

És una obra de l’artista català, Francesc Abad de l’any 1992.

Us passo l’enllaç per saber d’en Francesc Abad :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Abad_i_G%C3%B3mez

Aquesta obra es feta bàsicament de totxo i vidre, fa referència a les xemeneies terrassenques; el seu interior un xiprer de fibra de vidre, i a dalt hi ha escrit la paraula paisatge.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Text i Fotografies : Ramon Solé

Dones de Banyols, finals s. X – principis s. XI

Avui us presento dos articles

Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé

Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:

“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).

Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:

“Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.

Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).

La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.

En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.

“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”.

Cànovas i Samalús, reconstrucció històrica medieval, 2019

Cabana feta al 2019. Foto: Ramon Solé

Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920[2], quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades.

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Llibre sobre les fonts de Cervelló. La riera de Cervelló desemboca al Llobregat.

Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.

El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).

Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final “i molts altres bons homes”[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].

Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.

Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida

La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10] ven en 1005 a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).

Les dones soles (soles perquè actuen per elles mateixes amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: “Casta de Cercle[11]“, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.

Sant Just és una de les ésglesies més antigues de Barcelona. Foto: Ramon Solé.

Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.

L’ú de juny de 1000, Oruç i Gondemara venen a Gotmar i Casta una terra en Banyols que limita amb terres de Auruç, jutge i d’Adilfia i els seus fills. Gotmar i un altre germà, Elies, moren en l’expedició de 1010. Complint una de les seves voluntats Lupone, Candedi i Ermengarda venen una terra en Provençana que limita amb la vinya que va ser d’Aurucia i amb una vinya d’Amat (de la família de Castellví de Rosanes). Ponç, levita, és qui la nomena com “Casta de Cercle” en 1020 quan permuta amb el bisbe Deudat (1010-1029) un alou que limita amb la terra del seu marit, el difunt Gondemar (o Gotmar). Uns dies després, Casta, amb els seus fills Bonhom, Amalric i Miró i les seves filles Ermegod i Matrisinda permuten amb el bisbe Deudat  el seu alou de Cercle[12].

Vinya actual a Olesa de Bonesvalls. La vinya era un cultiu molt apreciat a l’Alta Edat Mitjana en aquestes zones. Foto: celler l’Avenc del Garraf.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, 28-juny-2020

Recuperant els noms de dones que habitaren la terra que trepitjo.

————————————————————————————-

[1] Condomini: unitat d’explotació agrària compartida.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vols. IV, n. XI.

[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951

 

[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.

[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.

[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75

[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.

[10] Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.

[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.

[12] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 18 (1000), doc. 22 (1010) i docs. 27 i 28 (1020).