Sant Joan de l’Erm o del Pla a La Palma de Cervelló. Senyors feudals i comunitats pageses del segle X.

St. Joan de l’Erm o del Pla, la Palma de Cervelló. AGC, 2021

Les primeres notícies documentals d’aquest bonic e interessant indret són del 945 quan la comtessa Riquilda, dona del comte Sunyer, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les amb un alou al terme de Cervelló que és confirmat al testimonial de 992 (ó 991), on ja es menciona el topònim de “La Palma”, referència cristiana vinculada al martiri. Posteriorment el monestir ampliarà aquest alou amb altres donacions i compres. L’ermita romandrà sota Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII que es vendrà als propietaris de Can Mascaró.

Al terme de Cervelló, a l’època que ens ocupa n’hi havia altres propietaris importants, com els mateixos comptes de Barcelona, Sant Cugat, la Seu de Barcelona (per donació del comte Mir) i el senyor feudal Ennec Bonfill. Però al lloc de La Palma, Sant Pere de les Puel·les és el més destacat.

Hi ha una història no escrita que treu a la llum l’arqueologia. A les excavacions de 1997 es van trobar restes d’un assentament romà anterior probablement vinculat a la producció de les vinyes. L’any 1993, s’havien trobat restes de ceràmica romana i ibèrica.

Construcció de pedra seca i restes d’una altre. Pla de Sant Joan, AGC, 2021

No ens estranya l’existència d’aquestes antigues civilitzacions ja que el lloc es trobava prop del camí ral. De fet encara es pot veure les restes d’un antic camí de pedra que duu el nom de Camí de les Roquetes. Un camí rural que ha perdurat al llarg dels segles i del que encara avui podem contemplar algunes restes amb marges de pedra al costat.

Cementiri de La Palma de Cervelló, on comença el camí que duu al Pla de Sant Joan. AGC, 2021

L’accés a l’aigua és el bé que no pot faltar en aquests primers poblats i trobem que el Pla de Sant Joan està entre dues rieres importants: la de Rafamans que neix al Ordal i baixa per Corbera, per la vall de Sant Ponç, on trobem el monestir que li dona el nom i la de Cervelló que neix al Garraf i baixa per Vallirana i Cervelló. Aquestes rieres van recollint aigua d’altres rieres i de torrents per, després de la seva confluència, desguassar al Llobregat.

Torrent sec de la Palma de Cervelló. AGC, 2021

També l’església parroquial de Santa Maria i Sant Brici (Tours, 377-444), anomenada en un principi “de la Santa Creu” i documentada des del segle XIII, s’alça damunt d’un torrent, el de Santa Rita.

Església de Santa Maria i Sant Brici sobre el torrent de Santa Rita. AGC, 2021.

Però també tenim una història escrita de la que es parla poc, la de les primeres comunitats pageses abans de la feudalització imposada pel domini franc mitjançant el poder comtal i monestirs com el de Sant Cugat.

Guifré Borrell (874-911), fill primogènit de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937. Entre d’altres dota a Sant Cugat amb el lloc de Cervelló i la seva església de la Santa Creu. El bisbe Teuderic, cedeix els rèdits d’aquests béns, amb el dret de donar sepultura, i ratifica la donació, el 910, de l’església de la Santa Creu per a que la restaurin els monjos de i hi visquin, així com les esglésies de Santa Leda (Sta. Helena) i de Sant Silvestre (Vallirana).[1]

Església parroquial de Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló. AGC, 2021.

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs (la tasca) més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

Tronc d’olivera. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.

La prova és que, després d’aquesta donació comtal i eclesial, trobem tot un seguit de petites “donacions” o establiments en règim d’usdefruit, una manera de “quedar sota la seva protecció”, com alguns historiadors remarquen o, més aviat, de no ser evacuats pel mateix monestir.

En moltes d’aquestes donacions trobem nombrosos noms de dones que actuen per sí mateixes. Els pobres donaven, o quedaven establerts sota el domini del monestir al que havien de pagar un tribut, només els poderosos compraven i venien en aquestes primeres èpoques.

De fet, la primera referència a “La Palma” la trobem el 964 amb una dona, Lodelle, que amb els seus vuit fills dona a Sant Cugat el seu alou quedant-se en règim d’usdefruit. Un any després, una altra dona, Epanesinda, vídua, amb el seu fill Audesind “dona” a Sant Cugat el seu alou al terme del castell de Cervelló, al lloc que diuen “La Palma”.[2]

Vegetació entre les pedres. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.

De l’activitat pagesa vinculada a la producció i emmagatzematge del gra i del vi, trobem esment entre aquestes donacions que duen noms gòtics, el que ens indica que la “repoblació” com a tal no existí o es va donar en una mida molt inferior a la referida, que els territoris ja estaven poblats i que les comunitats pageses ja s’agrupaven per cuidar de la seva producció i dels seus morts.

Veurem alguns exemples: El 963 els almoiners de Ricard donen a Sant Cugat un molí que limita amb el riu, amb el “cacavo” del molí de Santa María i amb terra que va ser del difunt, d’Adelsinda i de Firbilo. Un any després Na Adelsinda (probablement la seva vídua que ratifica la donació)dona a un molí que limita amb la resclosa de Todalet, el riu, el molí de Santa Maria i terra de la donadora, entre les signatures trobem la d’Ennec. El 963 Aldemund donava també a Sant Cugat, terres i vinyes al terme del Castell de Cervelló que limiten amb la Roca (Montmany, un dels límits de la Palma) a més d’una bota gran, un cub petit i dues portadores, el que senyala el treball de producció del vi.[3]

Restes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.

Ennec Bonfill i Agó, la seva dona, també donen al monestir de Sant Cugat un molí i terres que limiten amb les dRestes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.’Aldesinda, Mascaró i Sunifred, el 976 i el 983 permuta amb el mateix monestir terres al mateix terme de Cervelló.[4]

El 992 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred, el castell de Cervelló que limita a l’est amb el riu Llobregat, al sud amb el terme d’Eramprunyà o en termino de “ipso Lauro” que va a la torre d’eles, a ponent amb el terme d’Olèrdola i al nord amb el terme d’Olèrdola o de Subirats o Gelida. S’exceptuen les propietats de Sant Cugat, de Sant Miquel (església lligada a la Seu de Barcelona) i de Sant Pere de les Puel·les.[5] Ennec Bonfill acabarà venent totes les seves propietats a canvi de quedar-se com a únic senyor del Castell de Gelida.

Sant Pere de les Puel·les farà bastir l’ermita de Sant Joan de l’Erm, a mitjans del segle XI, època de la que s’han trobat sitges d’emmagatzematge . La capella estava encomanada a la parroquial de Santa Maria i Sant Brici i aquesta era sufragaria de Sant Esteve de Cervelló.

Absis romànic amb arcs lombards de l’ermita de Sant Joan del Pla. AGC, 2021

Avui podem contemplar una ermita molt semblant a aquella, gràcies a les obres de rehabilitació i consolidació que es van dur a terme el 1997, després de les excavacions que van donar llum a una història mil·lenària.

El recinte del Pla de Sant Joan, molt ben cuidat, mostra més elements del paisatge rural que, amb les seves feines, ens dona vida. És un lloc agradable per passejar i contemplar al que s’accedeix des del cementiri de La Palma.

Espai de jocs infantils del Pla de Sant Joan. AGC, 2021

A les persones que rescaten i tenen cura del nostre patrimoni.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 24-09-2021

——————————————————————————————————————–

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. LXIV (964), LXXII (965)

[3] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. LVII (963), LX (964) i LIX (963)

[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. CVI (976) i CXXXVII (983)

[5] Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC, n. 232

Mare de Déu de la Divina Gràcia del Pont de Vilomara i Rocafort

Setmana dedicada a les Esglésies

L’església  de la Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església situada dins el nucli de la vila,

front la plaça Major amb cantonada carrer de Santa Magdalena del Pont de Vilomara.

Es un edifici neogòtic del 1868 inacabada.

El sostre de l’interior de la nau, és cobert amb volta de creueria, i les arcades de les capelles laterals amb arcs apuntats.

La façana restà inacabada, només construint-se el basament

i el portal d’accés és dovellat en arc de mig punt.

Una torreta sobre la teulada de l’església amb unes campanes i una creu a sobre;

no és per tant una torre – campanar.

Disposa d’un rellotge d’esfera que es situa al seu mur frontal.

Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es r_01.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Vicens de Castellet

Setmana dedicada a les Esglésies

L’Església de Sant Vicenç de Castellet està en el carrer del Montseny amb cantonada amb carrer de Pedraforca de Sant Vicenç de Castellet.

Es tracta d’una església de caràcter neogòtic d’una sola nau situada dins el nucli de la vila.

Presenta un campanar torre adossat a la mateixa església i a l’altre costat té un cos annex.

La façana principal és molt senzilla, destaquen tres finestres apuntades a cada banda, i una portalada amb un timpà que acaba en un arc conopial imitant l’art gòtic.

La resta de finestres del temple cultual també presenten el mateix arc.

Als murs laterals hi ha un seguit d’ òculs sense decoració.

L’interior de l’església presenta arcades laterals que s’obren a les capelles.

Per a més dades podeu consultar:

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/02/esglesia-parroquial-de-sant-vicenc-de.html

Església de Sant Vicenç de Castellet és una obra del municipi de Sant Vicenç de Castellet (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Pere de Vacarisses

Setmana dedicada a les Esglésies

Sant Pere de Vacarisses està situada en la Plaça de l’Església de Vacarisses.

Us passo dades històriques :

  • És bastida ja en el segle XVIII, dedicada a Sant Pere i Sant Feliu.
  • Sembla probables que el seu mecenes hagi estat l’Amat durant la seva estada a Vacarisses.
  • Ocupa el mateix lloc on s’aixecava la primitiva església del segle XI.
Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb una distribució de cossos i conseqüents volums dins la tipologia basilical. Per la qual cosa hi coexisteixen mòduls de diferents alçades. En un dels murs laterals hi ha la possible entrada, actualment tapiada, de l’antiga església del segle XI. L’edifici actual és el del segle XVIII les seves característiques porten a un seguiment de les arrels arquitectòniques catalanes amb la conjuminació autòctona de les masies.

En aquest cas, i sempre sota el concepte d’un llenguatge litúrgic, es tractaria d’una adaptació de tipus basilical, repartida en una prolongació de la nau central coberta amb teules àrabs a dues vessants que, a la vegada, es troba prolongada a nivell de creuer.

La torre campanar trenca la disposició i direcció d’horitzontalitat que desenvolupen els volums de la planta basilical de l’església. Aquesta nota d’esveltesa ens ve donada per l’aixecament del campanar. Aquest és de base quadrada i està format per quatre cares. Esdevé a partir del nivell de la coberta del cos central de l’església, en un sistema poligonal de vuit cares. Les quatre de nova creació amb una situació cantonera són de plànol més petit. Quan s’arriba al registre de la galeria oberta hi veiem que en les cares més grans s’hi han realitzat els vanos de quatre finestres rectangulars amb arc rodó a la part superior, destinats a la col·locació de les campanes.

Per tal de separar els registres s’hi ha situat una motllura, element que es torna a repetir, d’una manera més ressaltada, per tal de significar la cornisa de coronament sobre la qual, i com a motiu de protecció i de decoració, s’hi ha disposat una balustrada de pedra amb alternança de balustres i pilars. El parament de la torre campanar es troba totalment arrebossat i pintat. La cronologia del campanar va lligada a l’època de construcció de l’església, al segle xviii. Sembla que el promotor principal fou el Virrei Amat.

A la capçalera del temple s’hi forma l’absis i consta d’un cos central de la mateixa alçada que la nau, i els laterals prenen l’alçada de les naus laterals on s’hi situen les capelles laterals, la coberta de les quals és d’una sola inclinació.

Les capelles laterals, per sota del voladís, presenten una filera de caps de teules com a decoració. Des del creuer fins a la façana principal hi ha presència de contraforts exteriors a partir del nivell de les naus laterals.

Jordi Contijoch Boada – 1997 / Generalitat de Catalunya

Pel que fa a les obertures cal esmentar que hi ha finestres d’espitllera per sota del recorregut de la teulada, òculs el·líptics als murs laterals i finestres rectangulars o quadrades emmarcades distribuïdes de manera asimètrica. Al mur de l’absis hi ha l’arcada tapiada. El parament és de pedra ben lligada i la façana principal està arrebossada i pintada, amb porta adossada, òcul i pedres cantoneres. Tot el conjunt mostra una gran horitzontalitat típica de les esglésies meridionals, venint ja de l’època gòtica.

L’interior de l’església continua oferint una disposició interior de formes i gust similar a tota l’arquitectura realitzada sota les incidències de l’art neoclassicista. Conserva la formulació ja reflectida a la disposició exterior. Compartimentada en trams i presentant llunetes laterals cegues, s’hi dibuixa tota una línia d’imposta de diferents motllures degradants. Pilars i sengles arcades rodones comuniquen amb les capelles -intercomunicades- laterals.

Els pilars a part de presentar capitells motllurats, continuen adossats fins a la imposta i entre els punts d’origen a cadascun dels arcs i fins a la línia d’imposta, la seva tipologia correspon al capitell corinti-compost. Cor sobre arcada rebaixada, als peus de l’església. A l’absis, retaule adossat dins de les característiques generals decorativo-ornamentals de l’església, fornícula central entre columnes i dues laterals més petites, coronament circular.

A la capçalera hi ha l’altar-retaule neoclàssic. Són dos elements mobles a cada costat de l’absis, un dedicat a sant Josep i el Nen i l’altre dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sant Pere i Sant Feliu és una església al poble de Vacarisses (el Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Maria del Vilar de Castellbell i el Vilar

Setmana dedicada a les esglésies

L’Església de Santa Maria del Vilar està situada en l’antic poble del Vilar, en la seva part antiga, pertany al municipi de Castellbell i el Vilar.

Maria Alba Oliveras Rubiralta / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El lloc del Vilar és documentat des del 1294.
  • Mentre que l’església és esmentada el 1047 i el 1057 amb el nom de Santa Mª de Castellbell.
  • El 1294 amb el nom de St. Mª del Vilario de Castellbell.
  • Es creu que almenys al segle XIII degué tenir categoria de parròquia.
  • El 1685, malgrat que el rector encara vivia al Vilar, l’església era només surgagània.
  • El 1859 fou feta definitivament parròquia.
  • El 1793 fou ampliada, així com el 1888.
  • Cap al 1910 s’hi edificà un campanar.

És una església d’una única nau amb quatre capelles laterals per banda.

Està coberta amb volta de totxo, reforçada per cinc arcs faixons que es recolzen sobre quatre pilastres, que per altra part han definit les capelles esmentades.

A la part superior del mur de la nau hi ha 10 finestres tapiades.

L’únic punt de llum és un ull de bou situat a la façana d’accés.

Sota les finestres hi ha una motllura de guix que recorre tota la nau.

Completen la decoració sis motllures adossades al sostre, un retaule de marbre darrere l’altar, una sèrie d’escultures situades en els capelles i la pintura de temàtica floral-sanefistica de les parets de l’església.

Jordi Contijoch i Boada / Generalitat de Catalunya

Al costat oest hi ha la capella fonda i a l’oposat la sagristia i un original campanar obrat en part amb totxo.

Jordi Contijoch i Boada / Generalitat de Catalunya

La porta presenta un arc escarser. L’aparell és força irregular.

Santa Maria del Vilar és l’església del poble del Vilar, al municipi de Castellbell i el Vilar (Bages), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Sentmenat

Setmana dedicada a les Esglésies

Fotografia: Mª Àngels Garcia-Carpintero

L’Església  parroquial està situada en la Plaça de Sant Menna  en Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • La dedicació a Sant Menna la confirmen pergamins dels anys 972-992 que consignen la forma llatinitzada “Sancti Miniatti”, de la qual deriva el nom de la vila.
  • L’església actual està separada del lloc on hi havia estat l’antiga per una placeta i va ser bastida l’any 1744,
  • L’absis no va ser edificat fins a la primera meitat del segle XX.
  • Dins l’església, hi ha una pica baptismal gòtica procedent possiblement de l’església anterior.
  • La dedicació del temple va tenir lloc el dia 11 de febrer de 1745.
B R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un edifici d’època moderna. A tocar del temple actual de Sant Menna hi ha l’antic campanar romànic de l’antiga església, avui desapareguda. Hom ha constatat la presència d’un temple primigeni anterior al temple que acompanyava el campanar actual.

És una església de planta basilical, que manté la seva tipologia estructural quant a les distribucions actuals, amb la nau central més ampla i alta que les laterals.

El seu frontis de murs estucats està bastant deteriorat i les diferents reformes, han afectat l’entrada principal i la part superior.

L’aspecte dels laterals deixa entreveure, en el mur de la planta superior (nau central) uns contraforts i unes obertures intercalades que descansen en l’inici de la teulada, a un sol aiguavés i que cobreix la nau lateral.

Pràcticament podria semblar una arquitectura cega, degut a les poques entrades de llum que en general, té actualment el conjunt arquitectònic.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

La teulada que cobreix la nau central és a dos aiguavessos. El frontis està coronat per un petit campanar d’espadanya.

Jordi Contijoch Boada -2004 / Generalitat de Catalunya

Tant l’església actual com el campanar estan catalogats a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia: Mª Àngels Garcia-Carpintero

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ictíneo I Museu Marítim Barcelona

Aquesta rèplica de l’Ictíneo I està situada davant del Museu Marítim a Barcelona.

L’Ictíneo I fou un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol. Feia 7 metres de llarg, 2,5 d’amplada i 3,5 de profunditat i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. Va ser el primer vaixell a tenir doble buc. El buc interior era esfèric i tenia una capacitat de 7 m³ mentre que el buc exterior tenia forma de peix amb una secció el·líptica inspirada en el prototip de Wilhelm Bauer que navegà ja el 1851. Entre el buc interior i l’exterior hi havia tancs de flotació, un tanc que subministrava oxigen per a la respiració i il·luminació i un tanc d’hidrogen que alimentava una làmpada oxhídrica per il·luminar les profunditats marines. L’Ictíneo I tenia un propulsor pla d’aleta accionat per una tripulació de quatre homes.

La immersió s’aconseguia mitjançant una hèlix horitzontal que podia donar voltes en ambdós sentits i amb bombes de densitat i aire amb la finalitat d’assegurar l’estabilitat i flotació de l’enginy. L’Ictíneo I estava equipat amb un seguit d’eines específiques per a la pesca del corall, ja que aquest era l’objectiu inicial del projecte. El primer viatge del submarí tingué lloc el setembre de 1884 al port de Barcelona i el seu codi de registre era 164988DHRA.

Les primeres proves de l’Ictíneo van ser en privat, durant tot l’estiu, però la prova pública i per tant el primer viatge del primer submarí d’en Monturiol, tingué lloc el 1859 al port de Barcelona, davant d’un públic expectant. L’Ictíneo, el primer submarí civil amb finalitats no bèl·liques sinó d’exploració i recol·lecció, va fer 69 immersions en total, totes elles sense cap accident, ja que a diferència dels precursors i contemporanis de Monturiol, per aquest la seguretat dels tripulants era necessària. La primera immersió va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts.

L’èxit parcial del projecte suposà un gran entusiasme popular. No obstant això, no obtingué cap mena de suport governamental. En conseqüència, Monturiol escrigué una carta a la ciutadania animant una subscripció popular que assolí 300,000 pessetes de ciutadans de l’Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l’empresa La Navegación Submarina amb l’objectiu de desenvolupar l’Ictíneo II.

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero.

RELLINARS. Un conjunt històric per a conèixer i conservar.

Església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars. AGC, 2021

Tot i que oficialment Rellinars pertany a Terrassa, els seus terrenys, molt a prop de Castellbell i el Vilar, formen part del relleu del sud-est del Bages, entre el massís de Montserrat i el parc de Sant Llorenç de Munt i l’Obac.

Un paisatge on no trobem extensos camps de conreu, més aviat barrancs i desnivells i un tipus de roca que ha originat balmes o coves, llocs solitaris proclius a l’habitatge primitiu d’eremites que seguien l’exemple d’Orient.

Cova sota un dels edificis del mas de Can Cotis, sobre la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

La seva església vella de Sant Fermí i Sant Pere, amb el seu entorn, explica com poques la pervivència de cultes antics i la evolució de l’art i de la història, gràcies a les troballes descobertes a partir de l’any 1963, en esfondrar-se parcialment l’edifici. Des de l’any 1965 s’han dut a terme diferents intervencions per a restaurar i consolidar el que queda.[1]

Interior de l’església vella de Rellinars. AGC, 2021

Del primer que cal parlar és d’un ara votiva, datada del segle II-III, reaprofitada com a suport d’un mur que es va trobar durant les obres de 1960 i que actualment és al museu de Terrassa. L’ara duu la inscripció, la dedicatòria d’una dona a un déu iber: Màrcia Pietas al Déu Herotocus Ragut (Herotagus). La situació, dalt d’un turó, avala la tesis de que aquí hi hagués un poblat iber del que no es tenen més vestigis. El text romanitzat i l’època de la pedra indicarien que les creences antigues perduraven en un lloc inhòspit pel que els romans només passarien, ja que tampoc s’han trobat més vestigis de la seva presència.

Cartell on s’expliquen les fases de construcció de lésglésia i els objectes dipositats al museu de Terrassa: l’ara votiva i els capitells romànics. AGC, 2021.

No sabem gaire cosa de la cultura ibera i els seus déus, però el terme “ragut” deriva en el sufix –gar (de rag) que significa “entre dues aigües”, el que s’avé amb el meandre que forma la riera de Rellinars en aquest indret.[2]

A l’origen trobem el nom d’una dona que agraeix i lloa a una divinitat d’aigua.

Gorg del diable a la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

El següent vestigi del passat més remot el trobem al costat de l’església mencionada, una tomba antropomorfa (habituals entre els segles VI-XI) que miraculosament es manté al mateix lloc trobat, com un reclam per captar la nostra atenció. El més probable és que sigui d’època pre-romànica (segles IX-X), com la primera edificació de l’església de la que encara queden vestigis a la nau més antiga, però millor conservada, de la cara sud.

Tomba antropomorfa al costat de la primitiva església. AGC, 2021

Aquesta edificació primitiva seria petita i amb coberta de fusta, posteriorment s’ampliaria i remodelaria. Sant Fermí d’Amiens és una figura martirial dels primers segles del cristianisme.

Del segle X, concretament de l’any 951, és el primer esment documental, es tracta d’un privilegi que concedeix Lluís d’Ultramar (920-954) a Santa Cecília de Montserrat, on es confirma la donació de Longobard de sanctum Firminum quod est in Vachericias. L’església de Sant Fermín serà sufragània de Vacarisses, de la que no s’independitzarà fins el 1878.

l’església més antiga a la cara Sud. AGC, 2021

El nom de “llinars” remet al conreu del lli i el nom de Rellinars ve del riu Llinars, avui en dia riera de Rellinars que travessa el terme, després de recollir aigua de torrents i fonts, desguassant al riu Llobregat, al terme de Castellbell. Trobem el lloc de Linars, al terme de Terrassa, en 1037 quan la femina Singero ven una vinya als esposos Oliba i Ermesenda que afronta amb vinyes d’una altra dona, Azalside.[3] En 1065 Geribert Bonuç deixa diversos llegats, entre els quals una vinya a Vachericiam al lloc de Linarios a la seva filla Névia.[4]

Als primers segles que tenim documentats veiem l’activitat i el reconeixement de les dones associada al conreu de la vinya, com a predominant.

Cap al segle XI-XII, s’afegí al costat nord una edificació romànica de planta de creu llatina. Aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral. Actualment està pràcticament esfondrada.

Cara nord, esfondrada. AGC, 2021

Des de 1096 es troben les dues advocacions, de St. Fermí i de St. Pere. El 1195 Guillem Garriga, amb el consentiment del seu fill, Berenguer, de la seva esposa Prodeta i de la filla d’aquesta, Pereta, fa algunes donacions al monestir del Munt, una d’elles a la parròquia de Sant Pere de Riu Llinars.[5]

El 1118 el senyor de Montcada i de Vacarisses estableix a Carbonell de Castellet al mas de les Farreres. En 1185 donen en feu el molí i les seves pertinences a Berenguer Ferrer. [6]  A finals del segle XIII Guilleuma de Montcada exercia la seva jurisdicció a la baronia de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Una dona forta que deixa el seu nom a diverses fonts.

A recer de la capella de St. Pere i St. Femí de Rellinars, doncs, es va començar a formar el feu de les Farreres, amb una casa que va anar creixent gràcies a unes propietats familiars riques i pròsperes.

El Mas de les Farreres amb la capella de Sant Felip Neri. AGC, 2021

El 1486, el nou senyor de Vacarisses Dalmau de Far (o Desfar) i son fill Joan estableixen a Vicenç Gibert al molí de Rellinars amb el seu casal, moles, pics, tremuja (espècie d’embut per on baixa el cereal) i altres aparells, a més de la bassa d’aigua i els seus recs. Des de llavors els Gibert seran propietaris agrícoles de Rellinars i de les contrades, compartint propietats amb els seus veïns amb els que també estableixen relacions de parentiu.

Molí de Can Gibert, amb la seva bassa. Foto Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2020/09/23/moli-de-la-fabrica-de-rellinars/

La masoveria del Mas Farreres, Can Cotis, compta, sota l’edifici que feia de cort i de trull i sobre el cingle que dona a la riera de Rellinars, amb una cavitat natural repicada per l’humà que podria haver servit d’eremitori en la època visigòtica.

Premsa de vi de 1906 a Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

També es va trobar una mola ben conservada que, més que per a moldre cereal, sembla que va ser utilitzada per la molta de la pólvora durant les guerres carlines. En tot cas sabem que va ser utilitzada de magatzem i que el seu últim servei va ser el de galliner.

Un altre objecte que hi havia dins el mas de Can Cotis (que avui està sent restaurat) és una gran pica, probablement utilitzada per emmagatzemar aigua, potser vi, però que ens fa venir a la ment el que hauria estat un baptisteri de les primeres èpoques del cristianisme.

Pica de Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

A començaments del segle XVII es construeix la capella de Sant Felip Neri al mas Farreres, fent en ocasions la funció de la parroquial ja que estava millor proveïda.

Durant els segles XVII i XVIII el conjunt de Sant Fermí i Sant Pere sofreix una transformació general que va comportar bàsicament la construcció d’una coberta única per a les dues esglésies i d’un campanar d’espadanya sobre l’absis romànic que va ser enderrocat i substituït per tres absis rectangulars, l’obertura d’una altra porta a la façana nord i una nova pavimentació. Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.

La nova església parroquial de Rellinars. AGC, 2021

 “El mas de les Farreres amb el molí del Gibert de Baix, la capella de Sant Felip Neri, la masoveria de Can Cotis i les Llobatones (ja desapareguda), amb tota la massa forestal, vinyes i conreus, foren el motor econòmic de Rellinars fins l’arribada de la fil·loxera al segle XIX”.

Un patrimoni extingit o en perill d’extinció, al que bé es podrien dedicar els recursos malversats pels que més tenen.

L’església vella de Rellinars, majestuosa malgrat les seves pérdues, reclama la nostra atenció. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-10-2021

Als que paguen els seus impostos i als que els gestionen en pro del bé comú.

————————————————————————————————————————————-

[1] Garcia, Gemma i Moro, Antonio (1997) “Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars”.

[2] Moreno Albareda, Maria Dolors (1997) “Breu història de Rellinars” a Ronda Vallesana, Sabadell, p. 65-68

[3] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals y geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè y XIè”. Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.

[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera (FN). Diplomataris,10, n. 419

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2013) Diplomatari de St. Llorenç de Munt (1101-1230) FN 66, n. 205

[6] Moreno, M. D.  “Patrimoni en perill: el mas de les Farreres a Rellinars”. Dovella, 2010.

Can Vinyals de Sentmenat

La masia de Can Vinyals està situada en el carrer de mas d’Olivelles, dins de la Urbanització de Can Vinyals de Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Hi han dades d’una masia en aquest lloc de Segle X a XII.
  • Mas datat el 1196, conegut antigament amb el nom de Mas d’Olivelles.
  • Al segle XVIII passà a mans de la família Vinyals d’Esparreguera.
  • Actualment, la casa és utilitzada com a restaurant.

Les vinyes, en altre temps molt importants i principal font de riquesa de la masia, ara estan totalment abandonades.

Actualment bona part de la propietat es una Urbanització.

Recull de dades: Ajuntament i altres

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Puig de Sant Martirià de Banyoles

El Puig de Sant Martirià, també anomenat del Convent Vell, és una muntanya de 242 metres que es troba al municipi de Banyoles, a la comarca del Pla de l’Estany.

Dalt del turó hi trobem l’ermita homònima, que segons la llegenda és on es van albergar les relíquies de Martirià d’Albenga, Sant Martirià.

Podreu gaudir bones vistes de la Comarca des del mirador de la Creu.

Podeu llegir més informació a:

https://www.monestirs.cat/monst/plaest/pe01mart.htm

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador