Escola Pública Emili Carles Tolrà de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

L’Escola Pública Emili Carles-Tolrà és situada a la confluència dels carrers Doctor Portabella, amb 14 d’abril i del Molí de Castellar del Vallès.

Us passo la seva historia:

  • El primer ajuntament republicà, presidit per l’alcalde Antoni Tort, va plantejar la voluntat d’implantar una escola de caràcter laic i gratuït en consonància amb el que la constitució republicana i de la Generalitat. En aquells moments Castellar no tenia problemes d’escolarització i els 713 alumnes menors de 15 anys entre les escoles oficials i les de tipus privat estudiaven sense cap dificultat a la població.
  • Inicialment, hi hagué un sector de la població castellarenca que es va oposar a la construcció d’unes escoles laiques. Segons destaquen els historiadors, l’Ajuntament va acordar la construcció de dues escoles graduades, amb quatre seccions per a noi i noies. Es va crear una comissió formada per regidors, anomenada “Pro-Escoles” per tal que comencessin a treballar en el projecte. Paral•lelament, els càrrecs electes es reuniren amb Emili Carles-Tolrà, marquès de Castellar del Vallès, per presentar-li el projecte amb la idea d’adquirir l’edifici de les escoles del patronat per instal•lar-hi les projectades escoles nacionals. Aquesta idea, però, es va haver de descartar perquè l’escriptura de la fundació del Patronat no contemplava aquesta possibilitat.
  • Mentrestant l’Estat s’havia compromès a crear dues escoles graduades, de quatre seccions per cada gènere. Malauradament, però, l’Ajuntament no disposava dels edificis en el termini fixat per la Llei, pel que el projecte va tornar a quedar paralitzat fins que l’Ajuntament pogués tirar endavant la construcció dels edificis. Aleshores, Emili Carles-Tolrà va comunicar la seva voluntat de col•laborar en la realització del projecte i va cedir al municipi uns terrenys en el Camp Senyor per construir-hi l’equipament tot aportant 70.000 pessetes per a les despeses i 11.000 pessetes més per adquirir una finca situada al mig dels terrenys. Gràcies a aquesta aportació, el consistori va poder sol•licitar la subvenció de l’Estat prevista per la Llei a raó de 10.000 pessetes per cada secció graduada, és a dir, un total de 80.000.
  •  El 16 de juliol de 1931, es va publicar l’ordre de creació provisional de les escoles nacionals.
  • El 30 de juny de 1932, l’Ajuntament va aprovar una proposició relacionada amb la construcció de les escoles i l’1 de juliol la comissió d’hisenda donava llum verda al verda al projecte i, per tant, a la construcció. Per aquest motiu, es van encarregar els plànols de l’edifici a l’arquitecte Emili Sala Pibernat.
  • El 25 d’abril de 1933 el contractista Carles Pasqual Soldevila va guanyar el concurs de les obres en la segona convocatòria de la subhasta, amb un pressupost de 140.000 pessetes. Segons marquen els historiadors, tot just un mes abans l’Ajuntament comunicava públicament l’inici de la construcció de l’escola formada per dos edificis nens/nenes d’ensenyament primari, que incloïa quatre graus per cada sexe. El cost total dels edificis i dels materials previst per l’Ajuntament fou de 310.000 pessetes, no obstant, el cost resultant fou de 373.507’48 pessetes. Com que el municipi no podia assumir aquell cost, va emetre un préstec d’àmbit local amb obligacions del deute municipal de 100, 250 i 500 pessetes cada una amb una amortització de 25 anys i un interès anual del 5% lliure d’impostos.
  • Amb la voluntat d’alleugerir el préstec i no ofegar les arques municipals, Emili Carles-Tolrà va traspassar a favor del consistori el servei de proveïment d’aigua a particulars i l’ús de la font de Turell. D’aquesta manera, l’Ajuntament augmentava els ingressos recaptats generals per l’explotació d’aquests serveis i podia fer l’esforç d’invertit en educació.
  • El 18 de juliol i el 25 d’agost de 1934 el Ministeri d’Instrucció Pública va ratificar les escoles i aquestes foren inaugurades el 23 de setembre de 1934 sota la nomenclatura de Grup Escolar Emili Carles- Tolrà, amb la intenció d’agrair al marqués la seva col•laboració. La inauguració fou presididia pel President de la Generalitat, Lluís Companys (qui acostumava a estiuejar al carrer de les Roques de la vila) acompanyat d’altres autoritats nacionals i local i consistiria en un dinar per a 200 comensals a l’Hostal de Les Arenes. Segons dades oficials, a finals de setembre de 1934 constaven inscrits a les noves Escoles Nacionals un total de 240 alumnes. A mitjans de novembre del mateix any es coneix el nomenament de mestres per a les escoles que foren un total de 4 mestres masculins per a l’escola de nois i 5 mestres femenines per a l’escola de nois.
  • Durant la Guerra Civil foren les úniques escoles que van continuar el seu funcionament, tot i que amb menys alumnes i menys mestres, pel que es va acabar fusionant classes.
  • En el curs 1937-1938 es van impartir moltes classes a Puigverd per por d’algun possible bombardeig sobre el nucli urbà. Amb la fi del conflicte i amb l’arribada de les tropes nacionals a la vila, es va clausurar l’escola per evitar-ne el pillatge, tot i que amb la seva reobertura es va poder observar que l’esforç havia estat en va. Amb l’inici de l’època franquista, l’escola va continuar la seva tasca, però amb el nom canviat. En general, es denominaren Escuela Nacional Graduada de Niñas i Escuela Nacional Graduada de Niños. En el nostre cas fou l’Escuela Nacional Graduada de Niños.
  • Aquest edifici té un annex afegit destinat a sala poliesportiva, construït a finals dels anys ’80 obra de Pere Roca i Roumens entre l’espai comprès per l’escola i la propietat veïna; el gimnàs té façana als carrers del Molí i de i al carrer del Dr. Portabella. Aprofitant el desnivell s’hi va construir un soterrani i per donar continuïtat amb la part de l’escola ja construïda es va tractar amb obra vista i arrebossat. En el cas d’aquest edifici en destaca el gran pati que dona al carrer del Molí .
Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

Es tracte d’un edifici simètric format per cinc cossos. Els dos laterals, de planta rectangular estan edificats en sentit paral·lel a un cos central que es diferencia per tenir només una planta i una coberta a dues vessants.

Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

El cos central, de planta i el pis, és de planta rectangular i teulada de quatre vessants; en ell se situa l’entrada principal amb portal amb arc de mig punt remarcat, fris i l’agrupació de quatre finestres també amb arc de mig punt a la planta pis. Ornamentació, de caràcter auster amb elements classicistes, A la dècada dels 80 s’hi va afegir un sala per a fer-hi esport.

Existeix un altre edifici simètric estructurat (conegut com a Escola Emili Carles-Tolrà II) per tres cossos diferenciats: amb una part central de dues plantes i on trobem l’accés principal i dos edificis laterals amb una sola planta i entretirats de l’alineació del carrer. La façana principal presenta un remat amb frontons dels tres cossos, i destaca una porta d’accés i tres finestres amb arc de mig punt del pis superior del cos central. Els laterals o pavellons presenten grans finestres de caràcter rectangular i arcs de mig punt, per a garantir la bona il·luminació dels passadissos i aularis. L’ornamentació, de caràcter auster com l’altre edifici, està feta d’elements classicistes, destacant el treball i ressalt de brancals i llindes amb maó a sardinell de les grans obertures rectangulars. Aquest edifici té annexat des del setembre de 1996 una ala de parvulari.

En l’actualitat l’escola està integrada dins la xarxa pública d’escoles de la Generalitat de Catalunya, inscrita als serveis territorials del Vallès Occidental. Es tracte d’una escola d’una línia tant en educació infantil com en educació primària. També és una seu habitual com a col•legi electoral.

En l’actualitat l’edifici de l’Escola Pública Emili Carles Tolrà es troba dins de l’inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Castellar del Vallès i és considerat un Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell Arnau de Sabadell (Vallès Occidental)

Castell Arnau esta en la  Plaça de Mares de Maig, 3 de Sabadell.

Us passo la seva historia:

  • Entre les masies adscrites a la parròquia de Sant Julià d’Altura, una de les més destacades i antigues era la que pertanyia a Simó d’Arnau, la qual, encara que en els documents de l’any 1310 es denomina “castell”, poc tenia a veure amb les característiques d’aquesta classe d’edificacions, ni per la seva situació ni per la seva estructura.
  • Durant més d’un segle va pertànyer a la família Borrell, per compra feta l’any 1325.
  • Un fill d’aquesta família, Narcís, es va casar el 1462 amb l’hereva de la masia coneguda com a can Maduixer, de la vila i terme de Terrassa. Després, per qüestions de dots i dominis de terres, les relacions entre totes dues famílies no van ser gaire cordials.
  • De les discussions entre els dos propietaris de can Maduixer (avui can Viver de la Torre Bonica) i can Borrell (avui torre de Berardo), sorgí una pugna consistent a veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta en la seva propietat. L’aposta fou guanyada pel primogènit de cal Maduixer, que, anys després, vengué la finca a la família Viver, finca que des de llavors es coneix com a can Viver de la Torre Bonica.
  • La construcció de la torre de Castell Arnau arruïnà els Borrell de tal manera que un fill de l’amo acabà treballant de forner a can Viver. Tot per haver intentat construir una torre més sumptuosa que la del seu parent. La veu popular ha transmès de generació en generació aquesta curiosa història.
  • A la segona finestra de la torre hi apareix un escut amb les lletres J.H.S., la inscripció «Montserrat Borrell», i l’any 1575, que correspon a la seva construcció i a l’època del millorament de la finca.
  • El 1622 es va vendre la propietat pel preu de 4.500 lliures barcelonines al genovès Francesc Berardo. Aquest només la va posseir per espai de 26 anys, però sigui pel fet que es tractava d’un estranger, sigui per haver-se fet pública la singular història de la torre, el nom de Berardo ha perdurat al llarg dels anys.
  • D’aquesta època, 1629, és la capella que forma part del conjunt.
  • El 1648 l’adquireix, per compra, Joan Martí, de Barcelona, i res no canvia de la seva estructura fins ara.

Castell Arnau és una mansió senyorial del segle XIV, també coneguda com a Torre Berardo.

Conjunt format per la masia de planta baixa i pis,

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

una torre de defensa adossada a la cara est

i una capella, construïdes als s. XIII, XVI (1570) i XVII respectivament.

La capella està dedicada a Sant Josep. Es particular de Castell Arnau, no oberta al públic.

El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal.

L’accés es fa per un portal d’arc de mig punt adovellat.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A la cuina hi ha un portal d’estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.

La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres.

Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat.

La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser.

A la segona finestra de la torre hi ha l’anagrama IHS amb la inscripció «Montserrat Borrell, 1575»

Actualment Castell Arnau és un destacat restaurant.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es image-11.png

Castell Arnau, també coneguda com a Torre Berardo, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1949.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es x.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Sant Iscle de Sant Fruitós de Bages (Bages)

Mas de Sant Iscle de Bages és un poble rural de masies disperses del terme municipal de Sant Fruitós de Bages.

L’església, el mas i altres cases de Sant Iscle formen un petit nucli, a l’extrem NW del terme de Sant Fruitós,

entre la carretera i la via del tren de Manresa a Santpedor, a tocar de la urbanització de la Pineda de Bages.

El mas, al bell mig del Pla de Bages, està en una situació que va ser estratègica durant molts anys,

actualment  en l’encreuament de l’Eix Transversal (C-25) i el camí reial Barcelona-Cardona.

per allà passa el Camí Ral que va de Barcelona a Cardona, i també la Sèquia, que porta l’aigua de Balsareny a Manresa.

La història del Mas de Sant Iscle es remunta fins a l’any 950, època en què es funda el monestir de Sant Benet de Bages.

La propietat cultiva la vinya, ha estat una constant en aquest indret i encara actualment existeix un celler d’elaboració de vins i cava.

Dins la propietat hi ha l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria.

També hi ha un Celler i un destacat restaurant i berenador,

on sobre tot es reuneixen els festius, senderistes, ciclistes, famílies es reuneixen per gaudir de bons àpats.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de la Salut en el Papiol (Baix Llobregat)

L’Ermita de la Salut és una església ubicada a la serra de Collserola, vora el Puig Madrona, al municipi del Papiol.

Us passo la seva historia:

  • La seva existència, com a parròquia, està documentada des finals del segle XI (1060), dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida.
  • Però el 1315 es va traslladar la parroquia.
  • La dedicació a la capella del castell del Papiol, quedant l’ermita dedicada a Sant Pere fins que el 1717 es canvià per la Mare de Déu de la Salut.
  • Galceran Despapiol (senyor del lloc i del castell) autoritzà el trasllat de la parròquia al nucli habitat que s’havia format vora el castell. Llavors l’antic edifici va romandre com a capella rural sota l’advocació de Sant Pere de Madrona.
  • Al s. XVIII fou dedicat a la Verge de la Salut com a santuari. Fou restaurada pel Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació.
  • També cada 12 d’octubre els ciutadans de Valldoreix hi celebren el seu Aplec.

Consta d’un edifici d’una sola nau, amb una part preromànica de cap al segle X que abasta les dues terceres parts de ponent de la nau i que se suposa que devia estar coberta amb encavallades de fusta.

La coberta és de volta de canó sostinguda per diversos arcs torals.

D’aquesta fase és la finestra geminada de la façana de ponent i la finestra esqueixada senzilla del costat de la porta.

L’absis i les absidioles, semicirculars i amb decoració llombarda, són romàniques del segle XI, del mateix moment en què s’allargà la nau i es cobrí amb volta de canó amb arcs torals i s’hi afegiren els contraforts.

La porta d’accés, situada a migdia, és més tardana, possiblement de finals del segle XII,

i està resolta amb dos arcs dovellats i un timpà llis.

És romànica però se suposa que s’obre al mateix lloc que s’obria la porta original del temple preromànic.

Les parets de l’antiga construcció preromànica eren més primes i foren reformades interiorment a la reforma romànica.

Els pocs elements conservats d’època preromànica (a part de l’estructura de la planta) són dues finestres,

una de doble separada per una petita columna de capitell corinti

i una altra finestra que va quedar mig tapada per haver-s’hi afegit posteriorment un petit contrafort que en tapa just la meitat.

L’Ermita de la Salut que està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Escuela de la Lonja de Barcelona (Barcelones)

La Escuela de la Lonja está situada inicialmente en el Palacio de la Lonja de Mar de ahí su nombre popular de Escuela de la Lonja, fue trasladada en 1967 a la calle Ciutat de Balaguer 17, de Barcelona, teniendo además otro centro en la calle Padre Manyanet 40, del barrio de San Andrés.

Paso su historia:

  • Fundada en 1775 por la Junta de Comercio de Barcelona con el nombre de Escuela gratuita de diseño, como un centro de formación de artes aplicadas, en principio con vistas a la modalidad de estampación para la industria textil de la seda y el algodón y su aplicación en las “indianas”, ampliando su docencia a las artes plásticas.
  • Se ha de precisar que la etapa entre los años 1768 y 1787 fue la de un gran auge de las fábricas de estampación de tejidos
  • … a la década de 1780 Barcelona poseía la concentración más grande de Europa en la actividad manufacturera de la estampación de indianas.
  • En el año 1817 fue inaugurada una nueva sección dedicada a la Arquitectura.
  • Las clases eran totalmente gratuitas, facilitando a los alumnos el material que necesitaban así como fueron las becas de pensiones donadas por la academia lo que permitieron a muchos de ellos el desplazamiento a Madrid y a otros centros europeos como Roma y París, donde principalmente se dedicaban a la copia de los grandes maestros, práctica muy usada en la época.
  • La enseñanza impartida fue evolucionando hacia las Bellas Artes y en 1778 pasó a llamarse Escuela de Nobles Artes, en 1790 se extendió con filiales en Olot, Palma de Mallorca, Tárrega, Gerona, Zaragoza y Jaca.
  • Se organizó una primera exposición en 1786 para dar a conocer los trabajos realizados por los alumnos que habían sido premiados, en la exposición celebrada el año siguiente se permitió, tras una solicitud, que presentaran sus obras personas ajenas a la escuela.5​
  • En 1850 la escuela pasa a depender de la Academia Provincial de Bellas Artes con el nuevo nombre de Escuela Provincial de Bellas Artes.
  • Pablo Milá Fontanals, catedrático de la escuela Lonja desde el año 1851 y a instancias del Ateneo Catalán (más tarde Ateneo Barcelonés) propuso la realización de un plan de enseñanza artística de las artes industriales que, para mejorar la calidad del diseño, armonizase la belleza con la utilidad. Fue por entonces cuando se incorporaron las especialidades en artes industriales.
  • En 1884 se crea la nueva asignatura de Teoría e Historia de las Bellas Artes Industriales paralela a la existente de Teoría e Historia de las Bellas Artes.
  • Desde 1858 a 1885 se hizo cargo de la dirección de la Escuela Lonja Claudio Lorenzale que junto con las teorías de Pau Milà y las influencias que tenían ambos de Friedrich Overbeck, fueron decisivas para la introducción del idealismo purista y una inclinación hacia una aptitud más conservadora junto con métodos pedagógicos opuestos a los académicos.
  • En el curso 1888-89 las bolsas de estudios recayeron entre otros a Evaristo Roca en escenografía y mobiliario.
  • Y en 1895-96 a Joan Busquets i Jané, ambos evolucionaron más tarde hacia el modernismo.

La Escuela de Artes y Oficios de Barcelona (en catalán Escola d’Arts i Oficis de Barcelona), también conocida por Escuela de la Lonja, es una escuela de arte y diseño ubicada en Barcelona.

De su seno surgió la Real Academia Catalana de Bellas Artes de San Jorge.  Fue nombrado como primer director el grabador valenciano Pedro Pascual Moles, orientándola hacia el academicismo propugnado por el pintor Anton Raphael Mengs.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Capella de Sant Roc de Balsareny (Bages)

La Capella de Sant Roc està situada a una banda del pont del riu, és una de les capelletes més conegudes de Balsareny.

Fou construïda per mossèn Roc Garcia després d’acabar les obres del Pont del Riu. És una construcció feta en pedra ben tallada, que a la part central alberga una petita fornícula amb la verge dels Dolors, Sant Joan Baptista i Sant Roc. Les figures han estat restituïdes moltes vegades, essent les actuals d’una factura molt recent.

La dècima que s’hi va esculpir, avui força deteriorada, deia: Virgen Dolorosa, el puente / por Vos, sin mal concluido, / guardad, pues el pueblo unido / lo pide devotamente. / Vos, Bautista penitente, / y vos, mi patrón San Roque, / haced que no se derroque, / ni esta capilla, si os place, / que el Rector Garcia os hace / para que el pueblo os invoque.

R. Serra i Jordi Sarri – 1993 / Generalitat de Catalunya

El conjunt de la capella és coronat per una cornisa de pedra i una coberta de morter coronada per una creu. Al seu costat hi ha una Font.

Altres Oratoris : Passat el pont hi havia hagut un altre pedró amb la imatge de la Puríssima, del qual avui no en queden rastres; i una ven conservada es la Capella de Sant Ambròs.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Balsareny

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Abadal d’Avinyó (Bages)

Casa Abadal  està en la Plaça Major, 24 d’Avinyó.

Us passo la seva història

  • La casa de Cal Abadal és obra de començaments del segle XX (any 1909) construïda per la família del Mas d’Abadal com a residència urbana.
  • La masia és una de les més antigues del terme esmentada ja en la documentació de finals de l’edat mitjana.
  • La casa és situada al centre històric d’Avinyó, a llevant de l’església parroquial, i conserva en molt bon estat tot el conjunt dels jardins així com tots els mosaics que decoren cornises i balcons.
  • És una construcció pròpia de les tendències estilístiques de començament del segle XX: entre el modernisme, per la utilització de ceràmiques policromades, i l’historicisme medievalista, per les formes neoromàniques i amb reminiscències castelleres.

Es tracta d’un habitatge particular construït com a segona residència.

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

És un ampli edifici de planta irregular que aprofita el gran desnivell del terreny per a modular diferents cossos, tots units i a l’entorn d’un ampli jardí central.

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

Hi ha tres cossos principals disposats en línia; els dos dels extrems tenen teulada a dues vessants i el del mig té un terrat. En un dels extrem s’alça una torre rodona amb merlets.

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

Les parets estan arrebossades i pintades de blanc excepte les obertures que estan resseguides per una motllura pintada d’altre color.

Hi ha una profusió d’elements decoratius emprats: mosaics a les finestres portes i voladisses, arrebossat blanc que contrasta amb el color vermellós de les teules, rajoles i vitralls.

La Torre de Ca l’Abadal és un edifici d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Celler del Sindicat Agrícola de Terrassa (Vallès Occidental)

L’antic Celler del Sindicat Agrícola està en el carrer Colom, 97 cantonada amb el carrer Estanislau Figueres, situat al barri de Can Palet de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • Estàtua de Sant Galderic, patró de la pagesia catalana, a la façana de l’antic celler
  • L’obra fou realitzada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi entre els anys 1919 i 1920.
  • El Sindicat Agrícola de Terrassa es va fundar el 1920, per part d’una colla de vinicultors terrassencs que volien bastir un celler cooperatiu on elaborar-hi conjuntament el seu vi en una època de forta demanda a la ciutat.
  • L’edifici podia emmagatzemar 8.000 e de vi. El celler va anar eixamplant l’activitat cap a altres sectors agrícoles: s’hi va crear un molí d’oli, un de pinsos i un de farines, un servei de subministrament d’adobs i pinsos, etc., i tres anys després de la seva fundació ja es va ampliar amb dotze cups nous.
  • El 1936 l’entitat va ingressar a la Unió de Rabassaires com a Sindicat Agrícola Cooperatiu de Rabassaires. Un cop acabada la guerra civil va adoptar el nom de Sindicato Agro Pecuario de la Hermandad de Labradores de Terrassa, simplificat més endavant en Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.
  • Amb l’aparició dels supermercats i, més endavant, dels centres comercials, l’activitat vitivinícola de la cooperativa va entrar en crisi i va desaparèixer definitivament el 1978.
  • El 1995, amb una activitat agrícola residual i una nova denominació (Serveis Terrassencs Sant Isidre, SCCL), l’entitat continuava tenint la seu en una part de l’edifici, mentre que les instal•lacions del celler pròpiament dit ara allotgen un supermercat.
Josep J Sanchez – 1993 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un conjunt d’edificis situat a la cantonada entre els carrers de Colom i d’Estanislau Figueres. El celler consta de naus ordenades en sentit paral·lel i perpendicular. Són de planta rectangular amb coberta a dos vessants, de teula.

El conjunt, que mostra moltes modificacions, especialment en la planta baixa, és d’una gran simplicitat decorativa. Cal destacar-ne les finestres d’arc apuntat i les cornises de dentellons.

L’antic Celler del Sindicat Agrícola de Terrassa és un edifici de Terrassa inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana l’hem dedicat a Sallent

El Castell és situat al sud de la població de Sallent, al puig conegut com a Sant Sebastià,

on trobem les ruïnes de l’antic castell de Sallent

i l’església rodona reconstruïda de Sant Esteve.

Us passo la seva historia :

  • És un castell termenat documentat el 1023.
  • Del “kastrum quod dicunt Sallent” hi ha referència, el 1023, quan la comtessa Ermessendis, vídua del comte Ramon Borrell, l’empenyora a Bernat Sendred. Ella l’hauria rebut com a dot del marit. Bernat Sendfed era fill de Sendred de Gurb, i, de fet, el castell de Sallent i el seu terme restaren en poder de la família Gurb-Queralt fins al 1209.
  • Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” família Gurb-Queralt fins al 1209. Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” estava situat en el comtat de Manresà.
  • Coetàniament, compareix el llinatge dels Sallent, relacionat amb la castlania (diguem: una segona castlania, si considerem la dependència dels Gurb-Queralt als comtes de Barcelona, per aquest castell).
  • El 22 setembre de 1209 Berenguer III de Queralt i muller tornaren al rei, Pere el Catòlic, el castell de Sallent i l’estàtica de Sant Ponç, del mateix terme.
  • Per una permuta, el 1246 el rei Jaume el Conqueridor transmet aquest castell al bisbe de Vic, el qual també adquirí, el 1253, el dret que hi posseïa el castlà, Pere de Santa Coloma.
  • El domini episcopal durà ací fins a la desaparició dels dominis senyorials, el 1812. Es compten com a feudataris del castell els noms de Calders, Talamanca i Santa Coloma.
  • En 1358, “en lo castell de Sallent” hi havia 42 focs; evidentment, ja la notícia concerneix la vila, situada quelcom distant.
  • En la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, la vila és esmentada, però no pas el castell, com a lloc de recollida dels “pagesos e habitadors dels mascs” de l’entorn.

El castell de Sallent és una fortificació en ruïnes dalt d’un petit turó al sud de la població de Sallent.

Les restes conservades comprenen part dels murs de tancament del recinte sobirà, situades a la part alta del turó,

i de la muralla del recinte jussà juntament amb les bestorres de planta quadrada que funcionaven amb aquesta, de les quals se’n distingeixen quatre.

Aquestes restes corresponen a les remodelacions fetes el segle XIV.

D’estil romànic, poden apreciar-se encara notables restes de murs i mitges torres rodones.

Prop de les ruïnes del castell, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Sebastià, que és la rotonda romànica més gran de Catalunya.

L’església de sant Sebastià de Sallent és un singular edifici de grans dimensions de planta circular amb un absis i dues absidioles, totes semicirculars.

A l’interior, al costat esquerre de l’absidiola de tramuntana trobem un nínxol semicircular obert en el gruix del mur.

Els tres absis presenten decoració d’arcuacions sota el ràfec de la teulada i a la part central dels tambors s’obren finestres de doble esqueixada.

El castell de Sallent és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’Abellar de Baix de Cornet de Sallent (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Sallent

L’Abellar de Baix de Cornet  esta en la pista a la dreta al PK. 2’2 de la BV-4401 de Sallent.

l’Església de Santa Susanna de l’Abellar esta a 100 metres de L’Abellar de Baix de Cornet 

Gran casa pairal construïda al segle XIV amb importants elements gòtics catalans.

Té una estructura de planta baixa amb dos pisos i teulada a dues aigües.

Conserva una porta dovellada amb la llinda datada el 1886 i un interessant portal d’accés al gran patí central amb la llinda de 1877, amb un mosaic central de Sant Antoni fet en rajola pintada.

Celler amb botes de congreny, pou i eixida amb arcs de mig punt encarada a sud.

Observacions:

Fou habilitada com a hospital de campanya durant les guerres carlines del segle XIX.

Per qüestions d’herència s’aixecà molt proper el mas de l’Abellar de Dalt.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Lluís Len / Jaume Perarnau

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé