La Casa Nova de l’Obac està situada l’entrada d’accés en la ctra. de Terrassa a Manresa B-122, km 10.
Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya
És un casal d’antiga tradició a la contrada, successiu de la masia de l’Obac Vell,
i que va donar nom a la serra de l’Obac.
Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya
Està situada en un turó, domina tota la serralada que va prendre el nom de Serra de l’Obac.
Té adossats altres cossos annexes dedicats a les feines agrícoles.
Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya
La masia de planta rectangular, gairebé quadrada.
La seva fisonomia recorda l’arquitectura de casal de finals del segle XVIII, la façana tractada amb esgrafiat i el dibuix dels emmarcaments i cantoneres amb tonalitat de color diferent a la resta de la pintura.
És un edifici que consta de planta baixa i dos pisos, amb una disposició simètrica i harmònica de les obertures que en els pisos, són balcons amb baranes de ferro.
Hi ha restes d’un rellotge de sol esgrafiat i ràfec poc pronunciat.
Té també una capella particular. Una motllura en ressalt separa els registres dels pisos.
Es tracta de la Capella particular del Casal de l’Obac. És de planta rectangular coberta a quatre vessants i cap a la zona de la capçalera té un eixamplament a cada costat, formant com petites capelles o cossos laterals, la qual cosa dona com a resultat un cos avançat.
La façana principal té una porta d’entrada rectangular d’estil classicista: pilars adossats, capitells i frontó triangular al capdamunt amb motllures ressaltades.
Dalt hi ha un òcul de forma circular. A la part superior, s’aprecia un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellols.
Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya
Damunt la capçalera, sobresurt una torre -cimbori amb teulada a quatre vessants.
La Casa Nova de l’Obac és una masia del municipi de Vacarisses inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Santa Maria del Grau està en la Ctra. BV-3012, km 2,5, Mas el Grauet de Fonollosa .
Us passo la seva historia:
Està situada dins el terme del castell de Fals l’església és documentada ja l’any 1039
En el 1154 apareix com a parròquia.
El segle XVII deuria estar mal conservada perquè el bisbe prohibia que s’hi celebrés missa sense arreglar-la.
L’any 1983 el servei de Catalogació i Conservació de monuments de la diputació de Barcelona l’ha restaurada sota la direcció d’Antoni Baraut.
Es troba en una plana de conreus i boscos.
És una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates: la capçalera preromànica i la nau del segle XII o començaments del XIII.
Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya
La nau és coberta amb volta de canó força apuntada. Al mur de migdia hi ha el portal de dos arcs en degradació que havia estat tapat per la casa dels ermitans.
Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya
Sobre la porta hi ha una petita finestra d’arc de mig punt. L’aparell és de grossos carreus de mides diferents ordenats en filades. La capçalera preromànica, reconvertida en atri capgirant l’orientació del temple, té una planta quadrada i és cobert amb volta de ferradura feta amb lloses col·locades a plec de llibre.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
A la façana de migdia hi ha una finestra foradada en un sol carreu monolític amb dues obertures allargades, molt semblant a la de Sant Jaume d’Olzinelles i a Santa Àgata de Clariana (Solsonès).
El campanar d’espadanya de dues obertures s’alça sobre l’arc presbiteral.
Al Museu d’Història de la Seu de Manresa es conserva una talla del segle xiii de la Mare de Déu procedent d’aquesta església.
Santa Maria del Grau és una obra del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Cal Berbis està situada en l’avda. Catalunya núm. 58 de Sant Llorenç Savall.
Vivenda unifamiliar d’una sola planta i d’estil modernista. Els murs, arrebossats, estan acabats amb formes orgàniques i decorats amb trencadís de ceràmica. El carener superior acaba amb formes ondulants i una decoració de trencadís de color, i hi ha indicat l’any de construcció: 1910.
A la façana lateral hi ha una terrasseta que dóna al carrer tancada amb forja i decorada, a la paret, amb un motiu floral de trencadís.
Recull de dades : Mapes patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona
L’Església de Sant Miquel de Castellgalí esta situada al carrer de Sant Antoni, 1 de Castellgalí.
Us passo la seva historia:
Està situada dins l’antic terme del castell de Castellgalí.
Es creu que sempre ha estat l’església parroquial del terme, el qual és documentat des del 924.
Fins al 1154 que no apareix esmentada com a parròquia de Castellgalí i hi torna el 1232.
Els orígens d’aquesta església són medievals, però ha sofert diferents remodelacions i transformacions.
La reforma més profunda data del S.XVII, com s’indica en una llinda de la porta situada a la capçalera (1632).
El campanar, de forma quadrangular és força freqüent en les esglésies del segle XVII d’aquesta comarca.
Posteriorment, en el segle XIX (1897), fou engrandida i decorada amb estil neogòtic; n’és una bona mostra el portal principal.
L’obra fou patrocinada per la família de Magí Pladellorenç.
A l’interior s’hi col•locà un altar de marbre, amb escultures de Crist, Sant Miquel i Sant Magí, realitzades per Josep Llimona, però que foren destruïdes el 1936.
Es tracta d’una església de dues naus, una central molt més ampla i gran que la lateral situada al costat dret. Estan cobertes amb una volta d’imitació ogival feta de maó.
En el punt de creuament dels nervis de les voltes hi ha sis claus de volta amb funció ornamental. Quatre pilars, sobre els quals es recolzen uns arcs escarsers, separen la nau central de la lateral.
Maria Alba Oliberes -1989 / Generalitat de Catalunya
Sota mateix de la coberta s’obren una sèrie de finestres arrodonides que juntament amb l’ull de bou de la façana, contribueixen a la il·luminació del recinte.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Una motllura situada sota les finestres recorre totes les parets de la nau. En el lateral esquerre hi ha quatre capelles, definides per unes pilastres que sobresurten lleugerament del mur. La capçalera és poligonal i a l’entrada hi ha un cor. El portal és d’estil neogòtic amb arquivoltes apuntades.
La façana està arrebossada, però té un sòcol de pedra ben tallada; la resta de l’aparell és obrat amb carreus força irregulars.
A la capçalera de la nau lateral es troba la talla barroca del Sant Crist, realitzada al segle XVII.
De planta quadrada i coronament de mirador. Representa una torre de defensa o de refugi, ja que al segle XV el veí castell de Galí restà “molt destrossat”.
Sant Miquel de Castellgalí és una obra del municipi de Castellgalí (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Montclar és un municipi de la comarca del Berguedà. Amb 22,08 km², és envoltat pels termes de l’Espunyola al nord, Avià al nord-est, Casserres a l’est, Viver i Serrateix al sud i Montmajor al sud-oest.
El municipi de Montclar té l’enclavament de Sant Quintí de Montclar.
Us passo la seva historia:
Montclar és documentat des del segle XI.
Però el castell pròpiament no surt esmentat fins al 1309, quan passà a domini reial (era regentat per la família dels Montclar) i s’engrandí.
Al segle XVII, quan era propietat de la família nobiliària dels Tamarit, l’antic castell fou transformat en masia, coneguda com cal Metge Sastret.
La major part dels habitatges es van construir els segles XVII i XVIII, moment en què la població augmentà considerablement.
Actualment, molts d’aquests habitatges han estat restaurats i s’han convertit en segones residències.
El poble, que és dalt d’una serra, s’estructura a l’entorn d’una plaça, en un extrem de la qual hi ha l’església parroquial i, al davant, la casa senyorial coneguda com el castell.
L’activitat econòmica del terme es basa únicament en l’agricultura, bàsicament de secà
com blat, civada, patates, blat de moro, farratges, la ramaderia i l’explotació forestal.
Cal destacar la mongeta negre que es serveix en el restaurant d’aquest petit poble.
Aquest conjunt fou declarat bé d’interès cultural el 1985.
L’augment de població durant el segle XIX va motivar obrir nous sectors d’habitatge entorn de l’Avinguda Fabregada, on s’instal·laven algunes de les primeres indústries d’adobs, tèxtils, ceràmiques o molins.
El topònim “Fabregada” (“Fabricata”) és molt antic a la nostra ciutat, el trobem per primer cop el 1106 quan Eliarda, vídua de Pere Grau, amb el seu gendre Pere Bernat i la seva filla Agnès, muller d’aquest, empenyen a Ermengarda i al seu fill Ramon Bernat (clergue) el “mas Fabregada” amb totes les seves pertinences, a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per 900 mancusos d’or de València que els devien d’un empenyorament anterior que havia fet Pere Grau a Ermengol Bernat a Sant Andreu de “Palumbario” (Palomar) i del que mare i fill tenien escriptures. L’alou de Fabregada era entre uns límits massa amples o poc definits: del coll d’Enforcats (Plaça Espanya) al riu Llobregat i de les muntanyes a la mar (és a dir, Provençana).[1] Cal dir que la família Guerau (ara Grau) tenien amples possessions al terme, també a Banyols i a la Torre Blanca.
Un pati interior dels blocs d’habitatges del barri de Sant Josep. AGC, 2021
Doncs bé, pels volts del 1860, s’obre el carrer de Sant Antoni, primitivament anomenant Trabal, Migdia (nom que encara perdura) i el suggestiu “Hort de les Cols” que es convertirà el 1865 en el carrer Castillejos, tal com avui el podem trobar, en honor al General Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que havia guanyat aquesta batalla a Tetuan el 1860. Un record d’un fet cruent que va deixar masses morts, potser es podria canviar ja aquest nom i recuperar d’altres més significatius del nostre passat.[2]
Joan Baptista Calabrés a Reus, 1953, imitant el “Prim de Reus” com li deien a la seva estàtua.
Més que un eixample podem considerar aquests primers carrers d’habitatges d’obrers com una expansió urbana provocada pels canvis de model productiu.
2.- L’eixample del mercat. Records liberals.
Joan Casas denomina a aquest autèntic primer eixample com “l’eixample vuitcentista del mercat” diferenciant-lo del noucentista de les Rambles.[3]
La Primera República espanyola (11-2-1873 / 28-12-1874) coincideix a l’Hospitalet amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la zona de la Marina.
El 1877 existeix una “Junta de Foment de l’Eixample”, aquesta junta devia tenir molt present la primera i curta República espanyola, així com els moviments liberals i revolucionaris que intentaren fer sortir a Espanya del seu ostracisme atàvic (que encara avui ressorgeix) i deixà alguns noms que les recordaren.
L’antiga plaça del mercat. Al fons es veu la font que es posarà a la placeta de la Constitució.
La plaça de la Constitució (de Cadis) i la font de l’antic mercat
Aquesta placeta era, amb la de l’Església (més petita encara que aquesta), les dues úniques places de la vila vella, massa petites per a qualsevol servei públic com un mercat. Ubicada al carrer Major, va rebre el seu nom durant la Guerra de la Independència en homenatge a la Constitució de Cadis de 1812. Aquesta primera constitució, coneguda com “la Pepa”, va durar poc en una Espanya dividida i en guerra, tot i que la seva influència i record sí es van deixar sentir.
Pl. Constitució al carrer Major de l’Hospitalet amb la font que havia estat a la plaça del mercat. AGC, 2021.
Fernando VIII la suprimí en tornar a Espanya en 1814, quan implantà el seu absolutisme més dur, fins el 1820 en que, davant del pronunciament de Riego, el rei es va veure obligat a jurar la Constitució, instaurant el “Trienni Liberal”, un intent que va durar poc, ja que després va venir la “dècada ominosa”, durant la qual van ser executats molts liberals com Riego, el “Empecinado”[4] o Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) portada a la forca més aviat com a represàlia per no correspondre l’amor d’algú que pel seu suport obert als liberals. García Lorca li dedicà una obra de teatre que representà, entre d’altres, Margarita Xirgu (1988-1969).[5]
Margarita Xirgu interpretant a Mariana Pineda, obra de García Lorca.
A la nostra placeta de la Constitució, de nit i d’amagat, es va canviar la placa que hi havia per una altra que duia el nom d’aquell dictador.
Davant de la Pl. Constitució, al carrer de St. Roc, també es va treure el nom de C. de la Revolució, després de la Guerra Civil. Cal dir que el nom de St. Roc duu, rera el nom del sant una història sobre la inmigricadió francesa a la nostra ciutat. AGC.
Actualment la plaça de la Constitució té una font que inicialment era a la plaça del mercat, inaugurada el 1898. L’actual mercat cobert va ser obra de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt als inicis del s. XX, llavors es traslladà la font a la placeta de la Constitució.[6]
El mercat ja cobert als inicis del s. XX.
La font, de ferro fos, té dos brocs, amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[7]
La font de la plaça Constitució de l’Hospitalet de Llobregat.
La plaça de la Llibertat, avui de Mn. Homar
En morir Fernando VII, va pujar al tro la seva filla Isabel II. Davant del descontent general, el setembre de 1868 esclatà a Cadis una revolució promoguda pels generals liberals Prim i Topete anomenada “la Gloriosa”, com la que s’havia donat a Anglaterra al 1688. Aquesta revolta va provocar l’exili d’Isabel II i la proliferació de Juntes Revolucionàries que intentaven anar més enllà del que pretenien els militars promotors.
Aquest passatge rera la plaça de Mn. Homar du el suggestiu nom de “la Rectoria”. AGC, 2021.
A Barcelona es va demolir la Ciutadella i a l’Hospitalet es va fer desaparèixer el pont del Carrer Major que comunicava l’església amb la rectoria i es va tirar una paret d’un dels horts del rector, destinant l’espai al mercat. L’espai irregular que va quedar es va inaugurar com “Plaça de la Llibertat” i es va plantar un arbre.
Finalment, amb la proclamació de la República es va acabar de derruir la paret que quedava, ampliant l’espai útil i s’obrì aquest primer eixample amb carrers rectes i deixant lloc per l’Ajuntament, les escoles i el mercat.[8]
On devia haver-hi la plaça de la Llibertat, tenim avui la plaça del rector Mossèn Homar (entre la plaça de l’Ajuntament, el passatge de la Rectoria i el carrer de Rossend Arús).
Pl. Mn. Homar al costat del C. de Rossend Arús.
Josep Homar i Duran (Horta, Barcelona, 1886 – l’Hospitalet, 1967) va ser vicari de Santa Eulàlia de Mérida el 1948 i, a partir de 1954, el seu rector. A més de les obres d’una escola o les pròpies de l’església, va ser impulsor del patronat de Santa Maria de Bellvitge, però és reconegut, especialment, com a bibliòfil apassionat, la seva col·lecció de més de 9.000 llibres va ser donada a la ciutat i actualment està en una sala de la biblioteca de Can Sumarro.
1925. Davant l’església gòtica devia haver-hi la plaça de la Llibertat que probablement ja no es deuria dir així. On passa el cotxe és el Carrer Rossend Arús. La palmera senbla ser la mateixa de l’actual Pl. Mn. Homar.
Per la seva banda Rossend Arús (1844-1891) va donar terres i diners per la construcció del llavors nou Ajuntament (1895) on també s’ubicarien les escoles.
Els jardins i la casa de Ca n’Arús a la Rambla de l’Hospitalet, prop de l’Ajuntament.
Ambdós personatges són dignes de ser recordats, però, no seria maco haver conservat el nom de la “plaça de la Llibertat”? malgrat les accepcions que aquesta paraula pot tenir per algunes i que no tenen res a veure amb el sentiment de deslliurar-se de la subjecció d’un jou dictatorial.
Durant el “sexenni revolucionari” o “democràtic” que seguí a “la Gloriosa” (1868-1875) el país es va regir per una nova Constitució, la de 1869 (la cinquena a Espanya des de la de 1812)
El Carrer príncep de Bergara
El general liberal Espartero (1793-1879), que havia estat regent durant la minoria d’edat d’isabel II, va rebutjar la corona que li va oferir el govern provisional, la corona recaigué sobre Amadeu I de Savoia (duc d’Aosta, fill del rei d’Itàlia i rei d’Espanya entre 1871-1873). El rei atorgà el títol de “Príncep de Bergara” a Espartero en reconeixement per la seva lluita contra els carlistes i per l’acord en el que el general prengué part posant fi a la primera guerra carlista. Però, com diu el nostre historiador Joan Casas: “la memòria popular, que venerava Espartero, devia haver oblidat que el general no va vacil·lar a bombardejar Barcelona l’any 1842 quan el poble revoltat volia portar el liberalisme a mesures concretes”.[9]
El rei Amadeu va tenir dificultats provocades tant pels carlins com pels republicans; no volent prendre part en divergències internes del país, va abdicar i tornà a Itàlia. Els diputats republicans, amb els radicals, van instaurar la primera República amb la que hem iniciat aquest recorregut circular pels racons de l’Hospitalet i pels de la memòria, per la història de tantes diferències que mai s’han pogut resoldre amb la violència.
Carrer Princep de Bergara a tocar del C. de la Rectoría. Casa modernista de 1927. AGC, Nadal, 1920
El no-carrer de Mariana Pineda, apunts sobre el nomenclàtor de l’Hospitalet
Mariana Pineda, de més bon record que la batalla de los Castillejos, havia tingut un lloc als carrers de l’Hospitalet, era l’actual carrer Bacardí, paral·lel al carrer Alhambra del barri de Santa Eulàlia. El seu nom va ser canviat amb Guerra Civil i ja no s’ha recuperat mai més, no és una llàstima?
“Granada triste está
porque Mariana Pineda
a la horca va
porque Pedrosa y los suyos
sus verdugos son,
y esta ha sido su venganza
porque Mariana de Pineda
su amor no le dio”.
Versos populars a la mort de Mariana Pineda Muñoz.
Per acabar alguns apunts sobre el nostre nomenclàtor. El 1988 Joan Camós posava una mica d’ordre a la història dels noms dels carrers de la nostra ciutat, el seu recull ens situa a la història i mostra, amb una claredat d’espant, l’absència pràcticament total de noms de dona, inclús el que es reivindiquen continuen sent homes. Déu anys després Isabel Segura treu un quadernet: Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics que recull fets i noms de la nostra història; a la part final inclou un nomenclàtor on trobem alguns noms de dona, on es pot veure com, excepte els més coneguts, alguns són noms de passatges i molts, força imprecisos. Durant aquest segle XXI s’han anat incorporant més noms de dona. El 2009 es va fer una proposta al ple de l’Ajuntament, personalment crec que aquest hauria de ser un treball amb totes les organitzacions de dones de la ciutat i amb les persones que vulguin col·laborar, un autèntic treball de ciutat que ens donés més cohesió.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-7-2021
A la jove i valenta Mariana Pineda que es va casar amb quinze anys i va morir, assassinada pel masclisme dels poders públics, abans de fer els trenta .
——————————————————————————————————————————–
[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vol. X, n. 1209
[2] Camós, J. (1988) El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet de Llobregat. Quadern 6 del Centre d’estudis de l’Hospitalet.
[3] Casas i Fuster, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.
[4] Juan Martín Díaz (1775-1825), heroi de la guerra de la independència, va canviar el sentit d’aquest terme, que a la seva terra natal de Castrillo del Duero significava brut, pel que actualment té d’obstinat. El Empecinado té un carrer al barri de La Publilla Casas
[5] Segura, Isabel (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament de L’Hospitalet. “Nomenclátor”, p. 84.
[8] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat, cap. 17 “la primera eixampla”, p. 75-77.
Masia de Can Petit està situada en l’Avinguda de Font i Sagué, 24 de Terrassa.
Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa (Vallès Occidental), s’hi accedeix per un trencall que surt de l’avinguda de Font i Sagué, dins el polígon industrial de Can Petit.
Es tracta d’una estructura típica de masia vallesana del pla, que consta d’un cos principal de planta baixa i pis i construccions adjacents com són els graners, les corts i els corrals. Té un portal adovellat i teulat a dues aigües, rellotge de sol i pallissa coberta. La façana presenta una composició asimètrica.
Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya
Els edificis annexos al mas són, a la banda oriental, dos magatzems; a l’angle nord-est, un altre magatzem i la casa del vigilant; i, al nord, el celler.
Encara presenta activitat agrícola i ramadera.
Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya
D’aquest surt una ala cap a l’oest, l’habitatge actual dels masovers, i al sud l’era és tancada per un cobert. Més a vall hi ha una gran bassa.
Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa protegida com a bé cultural d’interès local.
L’Església de Sant Salvador està situada en la Plaça de l’Església, a la part alta de la població de Polinyà.
Us passo la seva historia :
L’església de Sant Salvador és citada com església parroquial de Polinyà des del segle XI.
La seva consagració va tenir lloc l’any 1122.
Va seguir amb les seves funcions com a tal fins a l’any 1792 quan va passar a dependre de l’església de construcció nova, perdent la categoria de parròquia.
L’església actual va ser inaugurada l’any 1792 quan deixa de tenir culte la primitiva església romànica.
L’actual església parroquial és una edificació del segle XVIII, adossada al mur de tramuntana de l’antic temple romànic que actua com a pòrtic d’entrada.
El temple primitiu consta d’un absis semicircular del segle XI amb decoració d’arcuacions entre lesenes i el campanar de torre amb la base de la mateixa època.
La nau coberta amb volta de canó i la resta del campanar corresponen a una obra del segle XII. Està documentada des del segle xi, període al qual correspondrien l’absis semicircular, on hi havia pintures murals.
L’entrada al temple actual es fa per una porta d’arc rodó de mig punt adovellat que es podria interpretar com l’entrada lateral de l’antiga església. En aquesta façana hom hi veu, també, la presència de contraforts. El campanar de planta quadrada corresponent a l’antiga església romànica, situat a la banda septentrional.
Les pintures muralsde Sant Salvador de Polinyà són un important conjunt de pintures murals realitzades a aquesta l’església. Van ser descobertes durant unes obres realitzades durant la segona dècada del segle XX.
Al Museu Diocesà de Barcelona es conserven les pintures murals del segle XII de les quals se n’ha fet una reproducció a Sant Salvador. El 1930 Joan Prats i Tomàs va finançar l’arrancament i el transport per a dipositar finalment les pintures al Museu Diocesà de Barcelona, a canvi de l’extracció d’un fragment per a la seva col·lecció privada. Amb la mort de Joan Prats, el fragment passà a completar les pintures al Museu Diocesà.
Sant Salvador de Polinyà és una església del municipi de Polinyà (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia Carpintero
Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud i Arraona (Sabadell) a ponent (doc. 2).[2] Evidentment, el que es ven són els drets fiscals, a Galí el que serà vicari del castell d’Eramprunyà.
Església de Santa María de Santiga del segle XI, documentada des del segle X (el que ha confirmat l’arqueologia). AGC 2021
Per una venda de 973 sabem que el nom de Polinyà té el seu origen en un propietari més antic: Paulí, que genera el mot “Pauliniano”, nom que remet a la existència d’una vil·la romana d’explotació i conreu de vinya (doc. 3).
Galí mor el 981 i, entre molts altres béns als comtats de Barcelona, Osona i Manresa, deixà l’alou de Polinyà a la seva dona Ermessenda, amb la condició de que no es torni a casar, si així ho fes, les propietats passarien als seus fills.[3]
La propietat de Polinyà acabà passant al seu fill Mir “Llobet” de les Gunyoles i d’aquest a la seva filla Quíxol. Ho sabem per un plet de 1055 entre els esposos Bonfill Odesind (que provenia de Santa Maria de Barberà) i Sança, neboda de Quíxol i probablement del mateix Polinyà i el matrimoni format per la germana de Sança, Ermessenda, i Odó Randolf. Les propietats en litigi eren les que la seva tia Quixol havia cedit al seu espòs Sunyer Randolf i les de Verónica, germana difunta d’ambdues (doc. 66). El cas és que les famílies arriben fàcilment a un acord. Odó i Ermessenda aconseguiren les propietats en disputa a Òdena, Conangle i Matamargó més la meitat de Polinyà que Bonfill i Sança compraren immediatament per poder actuar amb tota llibertat.
Tot i quedar-se com els més importants senyors feudals de la zona no els podem considerar sota els atributs negatius que aquest títol sol comportar. Cal tenir en compte que l’església era el poder feudal més gran. El 1056 el bisbe Guislabert dona la parròquia de Sant Salvador de Polinyà (sobre la que la seva família dels vescomtes de Barcelona tenien drets) a la Canònica.[4] També l’església de Sant Miquel de Barcelona (avui desapareguda) tenia feus a Meserata (Can Marata), al nord de Sant Salvador i sabem que les propietats de Sant Miquel passaren a la Seu de Barcelona a principis del s. XI.
La catedral romànica de Barcelona es va consagrar el 1058, per a les seves obres es va necessitar molts béns que vindrien d’altres indrets.
En 1060 Sança entra en plet amb el bisbe (sent representada pel seu marit) per les propietats que tenia al voltant de la parròquia i que li havien pervingut de la seva mare i dels seus parents. Alguns dels que hi tenien propietats juraren que tot el que hi havia als “Valls Antics” (així es deia l’entorn de Sant Salvador) pertanyia a la sagrera de l’església des de feia trenta anys, els testimonis especificaren mesures acurades (el que només podia fer en aquells temps una institució com l’església). Evidentment l’església guanyarà, delimitant a continuació el que encara podia pertànyer al matrimoni a “el Val Antic” (doc. 76 i 77). Aquests conflictes eren freqüents en aquesta època i la sagrera de Sant Salvador devia estar ben aprofitada ja que tenia diferents sagrers.
La sagrera o cellera, al segle XI, era el terreny que envoltava una església, i que es feia servir per enterrar els morts i per guardar el gra. AGC, 2021
Seguint amb el nostre matrimoni, sabem que aquest no només vivia de les rendes de les explotacions agràries directes sobre les que exercien el seu dret, sinó també de fer préstecs d’eines o de producció (el que vol dir que tenien excedents) a canvi de l’aval de les terres. Els prestadors podien –poden- quedar-se les penyores de les que no s’abonava el deute en la data establerta, però veiem al matrimoni Bonfill Odesind-Sança renovar per dos i tres cops el mateix préstec a un matrimoni i retornar carta d’empenyorament a una mare amb tres filles amb la única condició que no venguin la propietat a altres agents (doc. 82), el que ens diu d’ells que eren uns senyors que no abusaven del seu poder.
Tot i que l’església de Sant Salvador és del s. XVIII, l’absis, on es troben les pintures, és del s. XI, AGC, 2021
El domini senyorial del matrimoni decaurà amb la seva mort i la dels seus fills, Berenguer i Guillem. En 1067 es jura el testament d’Odesind sobre l’altar de Santa Coloma de Santa Maria de Barberà i de 1074 és el testament de Sança (doc. 92 i 103). Durant aquests set anys Sança actua amb el seu fill Berenguer i, a la mort d’aquest, amb Guillem i també amb Solestén, la dona d’aquest. És el que feien les dones vídues, d’acord amb la tradició germànica.
Aquest segon fill, anomenat Guillem Bonfill de Santa Coloma, repartirà les propietats entre les seves tres filles i els seus dos fills. Un d’ells, Ponç de Santa Coloma donà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp tot el que tenia a Santa Maria de Barberà i a Sant Salvador de Polinyà quan ingressà el 1158 (doc. 315). Els canonges acabaran comprant la resta de propietats el 1197 a Berenguera l’última heretera de la nissaga.
Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’inicis del segle XII, són al museu diocesà, a l’església trobem una reproducció. AGC, 2021
Santa Eulàlia del Camp va tenir el domini senyorial fins el 1420, en que els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna, als priors de la qual col·legiata passà aleshores el domini senyorial de Polinyà.
Santa Anna de Barcelona era un priorat que aplegava ordres militars i Santa Eulàlia del Camp. Fotografia: Ramon Solé
Quines conclusions podem treure?
La primera és que hem de dubtar dels judicis de valor. Sovint es parla dels senyors feudals com la bèstia negra del seu temps, però les realitats són més complexes. Hem vist que per damunt n’hi ha una institució que es fa amb tot i molt sovint trobem que, quan això passa en algun lloc, l’activitat econòmica i la dinàmica social decauen. Per una altra banda, l’església i la noblesa són les institucions que tenen el poder de jutjar i de condemnar, durant el seu temps i per a la posteritat. El fet de tenir consideració envers una mare i tres filles que no poden pagar un deute, reclama un judici no condemnatori per a la història.
El matrimoni sol actuar conjuntament, amb alguna excepció, com en una signatura referent a Barberà que només fa Odesind, però davant del bisbe, ell fa de representant de la seva dona, de la que devien ser les propietats. El masclisme ve de l’església de Roma i no de les civilitzacions que seguien les lleis gòtiques, unes lleis fonamentades en la paraula donada i en els pactes que l’església utilitza quan li convé i rebutja, quan no és el cas, fent servir les seves escriptures i mesures davant dels que no tenen aquesta capacitat.
Per finalitzar recollim les produccions que es donaven en aquesta zona als segles X-XI: la vinya no hi mancava així com els cereals, principalment ordi i blat; arbres de diferent mena: oliveres, rouredes, figueres, perers i un noguer; boscos, horts i prats per a la pastura; garrigues, farraginars i camps. Respecte dels animals es mencionen bous (dos d’ells amb nom propi: Calbó i Llunell), ovelles, mules, eugues, porcs, cavalls, ases, pollins, cabres, ocells de corral, un astor i un colomar. Es mencionen rius (Omet), rieres (com la de Caldes o la de Canyameres), torrents, fonts, que devien ser abundants i tres molins [5]
Olivera davant l’església de Polinyà. AGC, 2021
La natura, a més de font de vida, és el millor vestigi del passat, quelcom a cuidar per a les noves generacions.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 16-07-2021
Als que recolzen les famílies que es veuen abocades a ser desnonades.
———————————————————————————————————————————–
[1] Al s. XI es mencionarà Meserata (avui Can Marata) ó Sentmenat al nord (vegi’s Alturo Perucho, J. (1990) “La toponímia de Polinyà del Vallés als s. X-XI i XII”.
[2] El número dels documents són de l’obra d’en Jesús Alturo Perucho (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Vol. 8-10
[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. I, obra i II, documentación), n. 61
[4] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 39, n. 902
[5] Alturo Perucho, J. (1985) “Polinyà del Vallès, segles X-XI. Estudi històric i diplomàtic-paleogràfic”. Aquest resum està estret, bàsicament, d’aquest article i dels documents que el mateix autor aportà a l’obra esmentada.
Terra, aigua i racons 