Fem un ull a fora de Catalunya : Santuari de Lorda a França

El Santuari de Lorda, esta situat en la Regió d’Occitània, del  Departament dels Alts Pirineus, en el districte d’Argelèrs de Gasòst, en la població de Lorda a França.

El Santuari de Lorda (Lourdes en francès) és un centre de pelegrinatge d’ençà que Bernadeta Soubirous afirmà en el 1858,

que se li havia aparegut la Mare de Déu a la gruta de Massabielle.

Les autoritats eclesiàstiques van admetre les aparicions i des del 1907 se celebra la festa l’11 de febrer a tota l’Església Catòlica.

Al costat de la gruta on Bernadeta Soubirous va tenir 18 visions el primer que es va construir va ser la Basílica de la Immaculada Concepció,

però s’ha edificat més Basílica de Nostra Senyora del Rosari i Basílica de Sant Pius X).

L’àrea que la compon té 52 hectàrees amb 22 llocs de culte, i amb dades del 2010, la visiten 6 milions de persones l’any.

Entre aquests pelegrins n’hi ha més de 100.000 que arriben de les diverses Hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes; a Catalunya hi ha diverses d’aquestes hospitalitats.

El Santuari de Lorda, juntament amb el de Torreciutat, Montserrat, Meritxell i el del Pilar conformen la Ruta mariana.

El Santuari de Lorda rep 6 milions de fidels l’any, segons dades del 2010.

L’extraordinària popularitat que va assolir la devoció a la Mare de Déu de Lorda fa que arreu del món es puguin trobar santuaris que li són dedicats,

sovint incloent una reproducció de la cova (o Gruta de Massabielle), un dels objectes devocionals característic del culte marià, per exemple, els de Bogotà o Singapur.

Arenys de Munt

A Catalunya destaquen el Santuari de Lorda de la Nou de Berguedà o els que es troben a Arenys de Munt, Prats de Lluçanès, Tona, entre altres.

Arenys de Mar

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell

El Santuari de la Mare de Déu de la Salut, coneguda popularment com la Salut, és una església d’estil eclèctic situada a la Salut, una entitat de població de Sabadell, al Vallès Occidental

.

Es troba a 226 m d’altitud a la serra de Sant Iscle, situada al nord-est del nucli de població de Sabadell.

Des del punt de vista d’administració eclesiàstica, depèn de l’església arxiprestal de Sant Fèlix, la qual al seu torn, forma part de l’arxiprestat de Sabadell Centre, i aquest, en últim terme, depèn del bisbat de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • On avui hi ha l’ermita de la Mare de Déu de la salut es documenta ja al 1323 una construcció dedicada als sants Iscle i Victòria.
  • L’indret va tenir al llarg de l’edat mitjana diverses funcions, va ser un centre eremític a l’entorn del 1417, i al 1455 la vila de Sabadell va passar a administrar la zona gracies a tres jurats.
  • Les epidèmies de pesta van fer que l’ermita passés a tenir funcions hospitalàries.
  • A inicis del XVII s’explica que a prop d’aquest edifici un ermità va trobar una petita imatge de la Mare de Déu, aquest la va agafar i la va portar a l’interior de l’edifici, de seguida va tenir una gran devoció popular que va patrocinar el canvi d’advocació del petit temple.
  • Segons la tradició, vers l’any 1652, fou trobada tocant a la font del Torrent de Canyameres, la Verge de la Salut i començaren a venerar-la a l’Ermita de Sant Iscle, on els empestats de la vila eren conduïts.
  • L’actual temple és obra de Miquel Pascual i Tintorer, fou acabat el 23 d’abril de 1882 ,
  • Més endavant, el 1907, fou bastit el campanar.
  • Durant la Guerra Civil el santuari fou cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.
  • La Mare de Déu de la Salut va ser proclamada al 1947 patrona de la ciutat de Sabadell.

Església eclèctica, voltada de bosc i emplaçada sobre les restes de la vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle.Té una bona disposició de volums, emfatitzats per les teulades a diferents nivells i els arquets sota les cornises.

El campanar, d’estil modernista, combina l’obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada.

Davant de l’accés hi ha un atri sostingut per columnes.

De l’interior, cal destacar l’altar del Santíssim amb escultures i relleus d’Enric Monjo (1946).

També hi ha escultures de Camil Fàbregas, els retaules de l’altar major són obra d’Antoni Vila Arrufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.

Podeu veure dades sobre l’aplec de la Salut a :

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-laplec-i-el-santuari-de-la-salut/

Per les rodalies hi la Font de la Salut, d’aigua de xarxa., en varis llocs d’estada i poder fer un àpat.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Recull de Postals antigues i Fotografies actuals : Ramon Solé

Església del Tura d’Olot

L’Església del Tura d’Olot, esta situada entre el carrer del baix del Tura, carrer Valls Nous i carrer Proa d’Olot.

Hi ha constància que el santuari ja existia al segle IX.

Al segle XV el santuari de la Mare de Déu del Tura que és la patrona de la ciutat d’Olot, va quedar destruït pels terratrèmols i de la reconstrucció en resta,

a la façana de migdia, una porta tapiada i una clau de volta encastada.

És d’una sola nau amb planta de creu llatina d’origen medieval que després dels terratrèmols fou remodelada i ampliada al segle XVIII.

El 1936 l’església fou cremada, el campanar derruït i tan sols es conservà la talla romànica dels s. XI-XII, daurada i policromada, el sant Joaquim i l’Ecce Homo de Ramon Amadeu, escultor i creador de figures de pessebre.

L’actual edifici de l’església del Tura correspon a la reedificació que va fer Francesc Mas, dins del barroc clàssic.

La façana és d’estil barroc classicista disseny de Joaquim Danés del 1928.

L’interior el va transformar Joan Carles Panyó entre 1790 i 1814, i la façana, amb un campanar d’agulla retallat durant la Guerra Civil, es va acabar l’any 1928.

Per a més dades sobre L’Església del Tura d’Olot, podeu consultar a Viquipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_del_Tura

 

Recull de dades : Web i Turisme de l’Ajuntament d’Olot

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Santuari del Remei de Creixenturri de Camprodon

Que tingueu un bon dia de reis, i sigueu generosos amb els petits  !

El Santuari del Remei, està situat en el veïnat de Creixenturri de Camprodon, comarca del Ripollès.

Per anar –hi, podeu fer-ho des de Camprodon o Sant Pau de Segúries, cal  prendre la C-38 i fer via fins al veïnat de Creixenturri, en el marge esquerre del riu Ter,

un camí de terra us portarà  fins a la porta del santuari del Remei,

que és visible de lluny per la seva gran alçada.

El Remei va ser l’església parroquial del veïnat de Creixenturri del municipi de Camprodon.

Us passo la seva Historia :

  • Originàriament en l’any 930, el lloc era ocupat per l’església romànica de Sant Cristòfol de Creixenturri,
  • Transformada als segles XIV i XV, després dels terratrèmols.
  • Al segle XVI, s’hi va traslladar la imatge de la Mare de Déu del Remei, que estava al castell de Creixenturri, enderrocat al 1554.
  • Durant el segle XVIII se li van atribuir a la Verge diversos favors a gent que estava malalta.
  • Reformada contínuament durant el segle XIX (1815 altar i 1843-49 absis i creuer).
  • A finals de segle XIX, es fan reformes sota la direcció d’Antoni Masmitjà fins a configurar-la tal com avui la coneixem.
  • La imatge va ser destruïda l’any 1936, però es va poder fer una reproducció a partir d’una fotografia.

El temps passat registrava gran afluència de malalts i penitents per les curacions de la Verge del “Forat”.

Cal destacar els dos Campanars en cada costat de l’edificació.

Darrera hi ha un petit cementeri que corresponia antigament pel enterrament de la gent del veïnat de Creixenturri i masies de les rodalies.

A poca distancia del Santuari, hi ha la Font del Remei, amb uns allargats bancals semicirculars, actualment no raja aigua.

S’hi celebra missa per l’Aplec del Remei, en el segon diumenge d’octubre.

Teniu un conjunt molt destacat… arbres, prats vers, bosc, vistes de les rodalies de la comarca, i molt mes…, per gaudir d’una estada molt agradable,

en aquesta comarca cada pam que visiteu, us farà sentir com si el temps no passes, és com si estes congelat… en el seu propi temps !

Per tant, no correu, camineu tranquil·lament i sobre tot gaudiu de la Pau de les rodalies del Santuari…i mes.

El Santuari del Remei està inscrit en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Camprodon i altres

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Església – Santuari de Sant Antoni de Pàdua de Barcelona

L’Església – Santuari de Sant Antoni de Pàdua, està situada en el carrer Santaló, 80 amb cantonada amb el carrer Calaf, 16 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Els franciscans en l’any 1904 van començar la construcció del convent al barri de Galvany que aleshores començava a urbanitzar-se.
  • En un principi van construir una petita capella dedicada a sant Magí.
  • Al cap de 3 anys, el conjunt conventual es va quedar petit i van decidir construir un nou convent i una nova església, la primera pedra dels quals es va beneir l’any 1907.
  • La nova església va ser inaugurada l’any 1912.
  • La Guerra Civil va destruir pràcticament tot el conjunt.
  • El nou convent es va enllestir l’any 1953.
  • L’església va ser reformada l’any 1964, tot i que es van mantenir les dues capelles laterals originals, la façana del carrer Calaf i el campanar amb coberta de trencadís.
  • El fris ceràmic és de Joan Rifà, “Silicor”, dels anys 70, quan s’acaba definitivament el temple.

Hi ha molt pocs elements de continuïtat, com podria ser la part baixa del mur de l’església conventual que dóna al carrer Calaf, amb la porta d’accés principal.

La resta s’ha transformat del tot: els dos temples són ben diferents i en comptes dels edificis de dues plantes del convent vell hi ha un edifici nou de sis plantes. També hi ha darrere l’església, una torre que es va salvar de l’atac durant la guerra.

El revestiment exterior de pinacle lateral del santuari de Sant Antoni de Pàdua. Mosaic creat amb una tècnica mixta de rajoles i trencadís de ceràmica esmaltada. El trencadís està format de fragments de forma irregular de tons blaus, intercalats per rajoles de peces quadrades de color verd, groc i blanc amb malla vermella i creu blanca central sobre fons blau. La decoració s’acaba amb trencadís en tons groc i ocre. El pinacle està dividit en triangles remarcats per ceràmica esmaltada en relleu de color verd.

Si voleu saber sobre Sant Antoni de Pàdua, podeu accedir a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_de_P%C3%A0dua

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona, Historia del Convent i Santuari  i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem un cop d’ull a fora de Catalunya : El Santuari de la Mare de Déu de la Balma en Zorita del Maestrazgo

El santuari de la Mare de Déu de la Balma se situa en el terme municipal de Sorita, a la comarca dels Ports, a 3 km al nord de la població, vora la carretera CV-14, i a prop del riu Bergantes.

Es tracta d’un edifici religiós enclavat en la roca, d’estil renaixentista, construït entre els segles XVI i XVIII.

Passo la seva història :

  • Hi ha documentada una ermita al mateix lloc dedicada a Santa Maria Magdalena i Blai de Sebaste des del 1380.
  • En 1437 la titularitat de l’ermita ja havia canviat a la Mare de Déu, possiblement a partir de la troballa de la imatge narrada per la tradició. Aquest és el motiu que l’altar de la capçalera ha estat sempre dedicat a santa Maria Magdalena, l’altar del lateral del costat de l’Evangeli ha estat ocupat per sant Blai, i l’altar de la Mare de Déu ha estat situat sempre al lateral del costat de l’Epístola.
  • Les primeres obres documentades en són del 1539-40, quan es realitzen millores en l’hostatgeria i en l’església.
  • Entre 1577 i 1580, s’amplia l’hostatgeria a càrrec del mestre d’obres Miguel de la Ría.
  • El 1594, es realitza la reixa forjada del cambril de la Mare de Déu.
  • El 26 de març del 1617, un incendi destrueix el retaule de la Mare de Déu, i se salva la imatge amb sols el braç un poc cremat i tota fumada.
  • Durant els anys 1628 a 1638, es reforcen els murs d’accés a l’església.
  • Entre 1656 i 1657 es torna a ampliar l’hostatgeria, en direcció cap a l’església, en la part coneguda com l’arquet.
  • L’actuació més important en el temple es fa entre els anys 1666 i 1670, amb l’ampliació de la nau, la construcció del campanar i la realització de la portada. Hi treballaren els mestres d’obres Pau Simó i Pedro Gorrita.

Els edificis de l’hostatgeria és van restaurar l’any 2007, per convertir les antigues dependències en un allotjament rural de qualitat, i per a tal fi s’ha consolidat la roca, millorat les instal-lacions elèctriques, de clavegueres i d’aigua potable, i facilitat els accessos a persones amb discapacitat.

El peiró cobert situat al camí d’accés, a uns 100 m del santuari, i conegut per la Creu coberta, documentat des del 1617, és substituït el 1687 per un altre de nou realitzat per l’escultor Baltasar Mateo, mentre Carles Cases realitza el peu del peiró i la coberta.

Posteriorment, el 1860, Joan Francesc Cruella decora la cúpula del templet. La creu actual data del 1977, realitzada per Julio Adell Porcar, amb pedra d’Ulldecona.

La Creu coberta fou restaurada el 2002.

Si passeu per Zorita del Maestrazgo, és obligat fer una aturada i pujar al Santuari de la Mare de Déu de la Balma.

 

 Recull de dades : Viquipèdia. Ajuntament de Zorita del Maestrazgo

Adaptació al Text, Fotografies i Postals antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem un cop d’ull a fora de Catalunya : Església o Santuari de San Miguel de Engolasters d’Andorra

L’Església o Santuari de Sant Miquel d’Engolasters està situada prop del llogaret d’Engolasters (Escaldes-Engordany) a 1.504 metres. Per arribar-hi cal agafar la carretera CS-100 un cop passat Escaldes-Engordany i després la CS-200 que porta fins a l’estany d’Engolasters, està a peu de carretera.

El temple és d’origen Romànic, ja que a diferència del Preromànic, el seu absis és semicircular i el campanar és quadrangular. És de la primera meitat del segle XII, per tant del Període del Romànic Ple.

La nau és rectangular i relativament petita amb un absis situat a l’est també força petit. Els murs fets amb pedra tosca i morter de calç són gruixuts. L’absis és més baix que la nau i està decorat per l’exterior amb un fris de tretze arcuacions llombardes actualment força erosionades fetes amb pedra tosca. També s’hi obren dues finestres petites de doble espitllera; una centrada i l’altra orientada al sud, totes dues cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària.

La porta d’accés es troba a la façana sud amb muntants de pedra calcària com les dovelles que la coronen en un arc de mig punt. Davant la porta hi ha un porxo, d’època molt posterior. El sostre és de fusta, amb lloses de llicorella al damunt, i cobreix la nau. La coberta interior de l’absis és de vola de quart d’esfera.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta del temple. Fa 17,5 m d’alçada, té la base quadrada i està coronada per una coberta enllosada que té la forma de piràmide de quatre vessants. Consta de tres pisos amb finestres geminades altes i estretes a cada cara.

L’Església o Santuari de San Miguel de Engolasters d’Andorra, va ser declarada Bé d’Interès Cultural.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santuari de Santa Quitèria i l’església de Sant Esteve de Vilanova del Vallès

L’església de Sant Esteve està situada en el  barri de Santa Quitèria, s’arriba per la carretera de la Roca,  km 21,5, on es pren el Passeig de Santa Quitèria, fins el numero 33, on està el conjunt d’edificis.

L’església es sobre d’un petit turó, a les afores de Vilanova del Vallès.

Sant Esteve de Vilanova del Vallès, també, es coneguda per Santuari de Santa Quitèria.

 


Us passo la seva llarga història :

  • La parròquia està documentada per primera vegada en un testament de l’any 1006, per tant es molt mes antiga.
  • A partir d’aquest moment comencem a tenir notícies seguides de la parròquia.
  • El campanar té arcuacions llombardes, probablement del s. XVI o principis de l’altra
  • La capella de la dreta es va construir l’any 1614.
  • A la capella de la dreta hi ha el retaule de la Verge, realitzat el 1628 i daurat el 1648.
  • La portada té gravada la data del 1645.
  • El cor és del 1798.
  • A la banda de fora hi ha restes que podrien correspondre a l’antiga portada.
  • Tot i que l’edifici actual és posterior, queden algunes restes del primitiu edifici romànic.
  • L’any 1914 a l’enrajolar l’església es van trobar els fonaments de l’edifici antic amb capcer semicircular.
  • La imatge central, de la verge del Roser, és moderna.

És un edifici d’una sola nau amb dos trams i coberta amb volta apuntada.

A l’esquerra té dues capelles laterals cobertes amb volta de creueria i sostingudes per mènsules figurades.

A la dreta hi ha la capella de la Mare de Déu i està formada per dos trams tancada per una cúpula amb llanternes.

El cor té balustrada i la volta de sota és de llunetes.

El campanar és romànic llombard a la zona inferior i amb obertures d’arc apuntat a la zona superior, coronat per una balustrada de maó.

La portada té dues pilastres amb capitells esqueixats i en el frontó hi ha una fornícula que aixopluga la imatge de Santa Quitèria

i al seu damunt l’escut amb l’anagrama de Jesucrist i Maria i gravada la data de 1645.  

Cal destacar l’edifici del costat, que es privat.

Sant Esteve de Vilanova del Vallès és una església del municipi de Vilanova del Vallès (Vallès Oriental), inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

  • Aquesta setmana la dedicarem a Esglésies, ermites i santuaris.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

 

Santuari de la Mare de Déu de la Salut a Samalús de Cànoves i Samalús

A poca distància, a llevant de l’església i dintre el petit grup que forma el poble, hi ha l’ermita o santuari de la Mare de Déu de la Salut, es va construir cap a l’any 1720, tot i que no va ser consagrat fins el 1800.

També està documentada des del 1737 i que fou totalment refet el 1902, pels senyors de Bori o del Castell.

És coneguda com el Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut. Al seu costat hi ha la Font de la Salut amb una Imatge de la verge amb rajoles.

L’actual ermita de la Salut, d’estil gòtic, degué ésser construïda damunt de la primitiva, segurament romànica, que es devia bastir els darrers anys del segle XVIII per acollir la imatge de la Mare de Déu, de marbre blanc, obrada per un imatger desconegut.

Per a mes informació podeu consultar la Web de l’Ajuntament de Cànoves i Samalús :

http://www.canovesisamalus.cat/129-turisme/llocs-dinteres/capella-de-la-mare-de-deu-de-la-salut.html

 

Recull de dades : Ajuntament de Cànoves i Samalús i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Cova – Santuari de Lourdes a Arenys de Mar

Ja vàrem dedicar un article al Santuari de Lourdes d’Arenys de Munt, avui ho farem al d’Arenys de Mar, pot ser que no sigui tant conegut ni tant visitat; al Santuari de Lourdes d’Arenys de Mar està situat en el carrer Santa Clara amb el carrer Arxipreste Josep Rigau d’Arenys de Mar.

En aquest punt trobareu hi ha el Parc de Lourdes, al entrar hi, a ma dreta està la masia de Mas Teixonera, que de fet és un bon Restaurant del Municipi.

Cal seguir per uns amplia escalinata fins aquest petit Santuari dedicat a la Verge de Lourdes.

No trobareu cap capella, de fet es una cova on hi ha la Verge, disposa de bancs de pedra, i sempre trobareu alguna persona pregant.

Aquí no hi ha cap berenador, tal com hi ha al Santuari d’Arenys de Munt, sols el Bar – Restaurant  de Mas Teixonera o els bars del barri on es troba situat.

El lloc es molt bonic, disposa de molts arbres i sobre tot d’un petit bosc de pins, i espai reservat per jocs pels mes menuts.

Llàstima que les dues fonts naturals, son seques des de fa molt de temps, estant complementades amb fonts d’aigua de xarxa.

Es un lloc ideal per anar-hi en família i passar-ho be.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé