El Santuari de Santa Maria als afores de la vila d’Ivorra, Carretera LV-3003, km 5,1, a la dreta i situat a l’antic emplaçament de l’església romànica, de planta rectangular format per una església i una hostatgeria.
Història:
Un dels fets que han donat més anomenada a aquest santuari és el prodigi del Sant Dubte.
Segons la tradició oral un dia de 1010 a l’església de Sant Maria, situada al mateix lloc que l’actual santuari, deia missa el rector Bernat Oliver.
Després de la consagració, el mossèn començà a dubtar de la presència de Crist en el pa i el vi. Això provocà que del calze brollés sang que tacà les tovalles de l’altar i arribà fins a terra.
El bisbe de la Seu d’Urgell, Sant Ermengol d’Urgell portà el calze i les estovalles a Roma i obtingué per a Ivorra nombrosos privilegis i valuoses relíquies del papa Sergi IV.
Isidre Blanc – Viquipedia
Està cobert a dues aigües realitzat amb paredat on encara es pot observar restes d’un antic arrebossat superficial, exceptuant les cantoneres on hi trobem la presència de carreus de grans dimensions ben escairats.
A la façana principal, orientada a ponent, trobem la portada principal formada per un arc de mig punt adovellat, amb la clau decorada en forma de voluta, emmarcada per una pilastra adossada a banda i banda, amb la presència d’un timpà de forma circular a l’interior del qual apareix una placa de pedra, col·locada modernament, amb un relleu esculpit representant el miracle del Sant Dubte. Per damunt del timpà apareix una fornícula amb una imatge de la verge i el nen, emmarcada per dues pilastres adossades de petites dimensions i per unes volutes a la base, i coronada per un timpà semicircular acompanyat d’uns pinacles amb unes boles superiors. Damunt la portada hi trobem un petit òcul per il·luminar l’interior. Aquesta portada no és contemporània a la resta de l’edifici, i així ho indiquen dos carreus, situats un a cada costat de la portada, realitzats amb baix relleu, on al de la dreta emmarcat dins un segell ovalat apareix la inscripció “PORTALS / 1762”, i al de l’esquerra, de les mateixes característiques decoratives apareix la inscripció “28 de gener de 1663” data que correspon a la col·locació de la primera pedra del santuari.
També situades a la façana principal, trobem una sèrie d’obertures, a un primer nivell trobem dues portes de mitjanes dimensions amb arc de mig punt rebaixat adovellat situades a banda i banda de la portada, igual que els dos balcons que ens apareixen a un nivell superior.
Al costat dret de la façana principal trobem el campanar, de planta quadrada amb quatre ulls d’arc de mig punt peraltat, separats per una motllura que separa el pis de les campanes de la resta. Originàriament l’alçada del campanar havia de ser més elevada però sembla qui hi va haver problemes econòmics que en va dificultar la seva construcció. Antigament estava cobert a quatre vessants amb rajola de ceràmica vidrada de color verd, posteriorment substituïda primer per una coberta a doble vessant amb embigat de fusta i recentment s’hi ha col·locat una coberta de coure a quatre vessants.
Les façanes sud i nord, corresponen a l’hostatgeria, les quals presenten tres nivells amb diferents obertures cadascun. A l’interior del temple es guarda la imatge romànica de Santa Maria d’Ivorra, de fusta policromada.
Santa Maria d’Ivorra és una església al municipi d’Ivorra (Segarra) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Capella de Sant Gabriel esta situada al cim davant del santuari del Miracle a Riner.
Us passo la seva historia :
La capella que fou construïda abans que la del Santuari.
Està dedicada actualment a Sant Gabriel.
Petita capella, situada en mig del bosc, dalt del turó de Sant Gabriel. És d’una sola nau i no té absis. El parament és de pedres regulars i rectangulars, col·locades en filades.
A la façana principal hi ha la porta d’arc de mig punt amb dovelles de grans dimensions; damunt hi ha un petit rosetó. Corona la façana un campanar d’espadanya per una sola campana.
La Capella de Sant Gabriel és una església del municipi de Riner (Solsonès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Torre del Santuari del Camí és situada a tocar de la carretera Nacional 340, que travessa la població, al costat del Santuari de la Verge del Camí, davant per davant i perpendicularment al carrer Barcelona de Cambrils.
Us passo la seva historia:
La data de construcció de la torre es situa generalment en el segle XVI, però pot tenir un origen quelcom més antic.
Ramon Berenguer IV va donar el lloc “qui appellat Ca(m)brils” a Ponç de Regomir el 3 de setembre del 1152, amb la condició de que “facisallí una torre i fortalesa on millor eligeixis”, però no coneixem cap altra document que ens esmenti l’existència concreta de la Torre de l’ermita.
El rei Joan I va vendre, el 1391, tots els seus drets damunt de Cambrils, a l’arquebisbe de Tarragona.
El 1449, Cambrils fou declarat “carrer de Barcelona”.
La història de la Vila de Cambrils presenta episodis d’intensitat bèl·lica i evidentment la torre del santuari de la Mare de Déu Del Camí respon a la necessitat defensiva en una època que abundaven les falconades enemigues, principalment arribades per via marítima.
A mitjan S. XIX aquesta torre pertanyia a la línia civil de València a Tarragona i Barcelona que formava part de la línia Madrid-València-Barcelona amb perllongament fins a la Jonquera.
La línia civil de Madrid a València i Barcelona va entrar en funcionament el 1849.
La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l’interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susanna a la Jonquera.
La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des d’un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d’aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d’un punt a l’altre de la línia.
Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar.
Els operaris o torrers, disposaven d’unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d’elles.
Mentre que a països com França o Anglaterra ja s’havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s’inicia la construcció fins el 1844, moment que en alguns països ja s’havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica.
La creació d’una línia implicava la instal·lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran.
A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona.
Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d’una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar.
Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa – Vic – Girona.
Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi.
Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil, i, al 1862, s’oficialitza l’abandonament de les torres militars.
D’aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
A partir de 1999 forma part de l’Organisme Autònom Museu d’Història de Cambrils.
Torre de defensa troncoprismàtica, de planta rectangular irregular, d’aproximadament 7 x 10.5 metres.
Consta de planta baixa, dos pisos i una terrassa. Obra de paredat en verd, amb carreus encoixinats en els angles, i voltes amb encofrats de canyes.Té merlets alts i corsera desigual correguda. No té fonamentació, el pes cau sobre les gruixudes parets inferiors.
La porta de la planta baixa s’ha transformat en aquests treballs, adobant-se un arc dovellat enlloc de la primitiva porta rectangular.
Aquesta torre de la línia civil tenia comunicació visual directa amb l’anterior Torre del Sol (l’Ametlla de Mar) i amb la posterior torre de l’Esquirol també de Cambrils.
Recull de dades : Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Cambrils
Per anar al Santuari de Puig-L’Agulla, cal des de l’agrupació de cases de Vilalleons, cal seguir la carretera que puja fins a peu del Santuari, pertany al municipi de Sant Julià de Vilatorta.
Us passo la seva història:
Al cim de Montagut o Puig-l’agulla (810 m d’altitud) hi havia hagut un petit pedronet amb la imatge de la Mare de Déu que, segons conta la llegenda, fou trobada per Ramon Ferrer i uns lleons, llegenda documentada des del segle XV.
L’ermita fou devastada per les tropes franceses l’any 1654 i anys més tard es feren actes de desgravi per tota la Plana.
Pel març de 1661 el rector de la parròquia de Vilalleons s’adreçà al senyor del mas la Sala per a demanar-li que concedís un terreny per a edificar-hi la capella.
Li ho concedí i el 1673 la capella era beneïda.
Al segle següent els fidels devots de la verge es proposen de refer-lo. El bisbe Fra Bartomeu Sarmentero i Joan Llopart de Malla en foren els principals impulsors, així que l’any 1775, un any després d’iniciades les obres, s’inaugura el nou temple amb una festa molt solemne. El cost total fou de 2208 lliures, 6 sous i 6 diners.
L’any 1883 es construeix el cambril, essent bisbe el Dr. Morgades i mestre d’obres en J. A. Toner.
El campanar es va bastir l’any 1897. El responsable fou el mestre d’obres de Sant Julià, Joan Riera.
Més tard fou malmès per un llamp i es va reconstruir.
La guerra del 1936 també perjudicà la capella i li feu perdre algun dels antics retaules.
La portalada del temple correspon a la reforma obrada al s.XVIII, com indica el portal datat del 1775.
El portal de ferro és fruit d’una reforma posterior i el trobem datat el 1851 i el 1973.
Segons ens consta en el llibre de Fortià Solà, la imatge de la Verge ve a substituir-ne una d’anterior, la qual fou malmesa per un llamp.
Els escuts de pedra són fets pel mestre Josep Moretó, pertanyen al bisbe Sarmentero, el de l’esquerra; i a la casa de Sentmenat, el de la dreta, que duu també la insígnia heràldica de les cases Clariana, Munter, Seva, Boixadors…, segurament totes les cases que varen participar en les despeses ocasionades per la reforma del temple.
Josep Moretó, autor dels escuts, que devia pertànyer a la llarga família dels Moretó, mestres d’obres i escultors que treballaven a Vic; però en no tenir el segon cognom no sabem de quin dels mestres d’obres es tractava.
Es tracta d’una capella amb una nau única orientada de llevant a ponent. La nau està dividida en quatre trams. Als peus hi ha el cor, al següent tram s’obren dues capelles laterals cobertes amb volta de canó, i al tercer tram s’obre una capella amb coberta de mitja esfera.
Al centre de la nau hi ha una cúpula amb dues entrades de llum pels laterals. Al tram següent hi ha l’altar i unes escales que donen accés al cambril de la Verge, situada a sota d’un baldaquí.
A la capella esquerra hi ha l’altar del Sant Crucifix, amb pintures del segle XX i el crucifix del segle XVIII com també el retaule de Sant Miquel dels Sants del segle XIX.
A la capella dreta trobem un retaule de Sant Segimon del segle XVII, un retaule de Sant Ramón Nonat del segle XIX-XX. Exteriorment l’absis és peraltat i presenta decoracions d’estuc a l’arrencada de la volta.
El portal és rectangular i està emmarcat per pedra picada i diverses decoracions, entre les quals hi ha una fornícula amb la Verge. A sobre hi ha un òcul amb vitralls. A la part esquerra de la façana (Nord-oest), s’eleva un campanar de torre amb quatre finestres d’arc de mig punt, resseguides per un trencaaigües. El ràfec és decorat i la teulada, a quatre vessants, és vidriada. L’estat de conservació és bo.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
La portalada de l’ermita és un portal d’arc carpanell molt rebaixat amb porta de vidre i ferro forjat. El portal és emmarcat per una forma rectangular amb unes pilastres llises adossades al mateix marc.
Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Al damunt hi ha un trencaaigües amb motllures damunt el qual descansen uns lleons d’embalum exempt i perfectament simètrics i a la paret hi ha dos baixos relleus encastats al mur, els quals presenten decoracions florals. Al centre de la llinda del portal s’hi obre una fornícula que abriga una imatge de la Verge, d’embalum rodó i feta en pedra blanca.
Als extrems de l’emmarcament del portal hi ha dos escuts, el de l’esquerre està rodejat per unes formes soguejades i al mig hi ha dotze cercles que sobresurten. El de la dreta és d’estructura més complexa, presenta diversos registres però hi trobem també els elements característics d’aquest temple de la parròquia de Vila-lleons: els lleons.
Tots els elements esmentats són de pedra picada de color grisós, llevat dels lleons exempts que són de ceràmica vidriada de color marró. La imatge de la Verge de Puig-l’agulla és una rèplica del segle XX de la que hi havia.
Puig-l’agulla de Sant Julià de Vilatorta és una obra del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Sant Andreu del Far està situat en el Barri del Far de Dosrius, al costat del camí del Santuari del Corredor . Aquesta església forma un petit conjunt rural juntament amb la gran masia de Can Guinard.
Us passo la seva llarga historia:
L’església de Sant Andreu del Far consta, entre la documentació més antiga (1164), com Sant Andreu de “Bona conjuncta”. Avançat el segle XVI ja consta com Sant Andreu “del Far” i al segle xvi com “d’Alfar”.
Per la seva proximitat a Llinars i pel seu escàs poblament consta com a sufragània de la parròquia de Llinars entre el 1304 i el 1597. Després fou parròquia independent, però del 1919 ençà torna a estar confiada al sector de Llinars del Vallès.
L’any 1164, Bernat de Faro lliurà a l’església de Sant Andreu de Bona Conjuncta part de l’alou que Sanxa de Roca i Guillem de Bell-lloch donaren a dita església.
L’any 1178, Bernat de Faro i Beatriu sa esposa, oferiren a Santa Maria de Llinars la quarta part dels delmes de carn i formatges de la parròquia de Sant Andreu de Bona Conjuncta.
L’any 1186, en una escriptura de concòrdia l’església és anomenada com a Sant Andreu de Mala Conjuncta.
El 1306, mossèn Berenguer Guinart va prendre possessió d’aquesta església i el bisbe la va fer independent de la de Santa Maria de Llinars, però li va assignar algunes obligacions respecte a ella. Després, però, tornaria a ésser sufragània de Llinars.
L’any 1449, consta Miquel Arenes com a propietari del mas que porta el seu nom, dintre de la parròquia de Sant Andreu de Bona Conjuncta.
Dels anys 1535 i 1542 hi ha dos documents on són citats els dos noms “Bona Conjuncta” i “Far”.
L’any 1597, el bisbe Joan Dimes Loris, a instàncies dels parroquians del Far, donà l’autonomia com a parròquia.
L’any 1630 ja se cita únicament la parròquia del Far.
Del 1631 data l’hipogeu de pedra situat a la part central del paviment de la nau, amb la inscripció MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS. Aquesta inscripció podria indicar que, igual que el Santuari del Corredor fou promogut per Salvi Arenas el 1530, la família Arenas, que tenia capella pròpia en la seva casa pairal, fos en part promotora de la construcció del nou edifici de Sant Andreu del Far.
La parròquia del Far no arribava a tenir vint “focs” (o cases), però tenia les masies senyorials de can Bosc, ca l’Arenes i can Guinart, que està situada davant de l’església.
El cementiri proporciona dades de les famílies que s’han anat enterrant a la parròquia del Far, les restes de les quals romanen en nínxols. S’hi troben sis sepultures amb làpides de marbre, d’algunes de les famílies més antigues del lloc: Sebastian Massuet i Família 1876, Pedro Massuet i Família 1883, Tomàs Farrerons y Prat y Família 1885, José Arenas y Família, Andrés Guinart y Família.
L’edifici actual data del segle xvi i és d’estil gòtic tardà. La façana principal, amb un cos sobresortit, és coronada per un massís campanar de torre quadrada amb dues obertures d’arc rodó. A sota hi ha la porta d’entrada, de llinda recta. La coberta és a dues aigües. La capçalera, exteriorment, és reforçada per diversos contraforts.
L’Església és de nau única orientada de llevant a ponent. Presenta un absis de planta poligonal, amb contraforts laterals i a les arestes. Té dues capelles laterals adossades, a manera de creuer.
J. Contijoch / Generalitat de Catalunya
La nau és coberta amb tres voltes per aresta gòtica, amb nervis de pedra granítica, i totes les claus de volta estan esculpides, igual que les mènsules d’arrencada dels nervis, les quals representen caps humans. La coberta de la nau és de teula àrab a dues vessants, acabades amb una senzilla imbricació de teula i maó. Les façanes són de paredat comú i arrebossades, i les zones angulars de grossos carreus ben tallats. És coronada per un campanar de planta quadrada, desplaçat cap a l’angle sud-oest, amb dues obertures en arc rebaixat a llevant i a ponent, on hi ha les campanes.
J. Contijoch / Generalitat de Catalunya
El campanar té coberta plana, limitada per una barana amb merlets escalonats de pedra. A la façana principal hi ha una portada de brancals i llinda plana de pedra, protegida per guardapols, amb un rosetó a sobre.
Montse Viader i Crous / Generalitat de Catalunya
Al costat sud, tancat per una reixa de ferro forjat, hi ha un reduït cementiri amb nínxols recolzats en el mur de l’església, organitzats en dues fileres de tres pisos. Al costat dels nínxols i perpendicular a la façana sud de l’església, hi ha un altar de pedra, orientat a ponent, protegit per una barbacana a dues aigües, feta amb bigues de fusta i teula àrab i amb una senzilla imbricació de teula.
Sobre l’altar de pedra hi ha una creu de ferro forjat amb un roser que s’hi enfila fins a dalt; al centre de la creu, una corona d’espines, també de ferro forjat.
La paret de darrere de la creu està emmarcada per un esgrafiat a base d’un dibuix geomètric de fons blanc i incisions en color ocre terrós; al fons també hi ha estels. S’hi representa Déu en sa Majestat amb un colom volant al seu costat i, més avall, dos àngels porten una rosa i una llàntia respectivament.
Montse Viader i Crous / Generalitat de Catalunya
El frontal de l’altar té alguns relleus i inscripcions: a l’esquerra, la inscripció OBIT DEL SEMIER EN PERE BOSCH; al centre, emmarcada en un escut, la inscripció JHS; a la creta, la inscripció WY A 8 : DE DESEMBRE 1578. A la part dreta del peu de l’altar hi ha, en relleu, una creu de braços patents i iguals, com la de la clau de volta de l’interior de l’església. Al costat esquerre, la inscripció XPS (Crist en grec).
A terra, davant de l’altar i de les fileres de nín xols, hi ha la sepultura amb làpida del segon comte de Bell-lloc, amb la inscripció ARNALDO DE MERCADER DE ZUFÍA I SU ESPOSA LINA POZZALI CROTTI, CONDES DE BELLOCH, RIP, amb els escuts de les famílies corresponents entrellaçats. A la zona central del paviment de la nau hi ha una làpida de pedra de l’enterrament de MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS.
L’església de Sant Andreu del Far és una església parroquial del municipi de Dosrius (Maresme) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.
La Creu del castell de Subirats està situada davant el Santuari de Fontsanta en Subirats.
És una creu de pedra, situada davant el santuari de Fontsanta, antiga església de sant Pere del Castell, ubicat en un pla inferior al castell. Tota de pedra es desenvolupa damunt un sòcol de dos blocs quadrangulars disposats formant graons.
Al centre del graó superior arrenca la columna que enlaira la creu formada per un bloc de planta octogonal, el fust llis, també de vuit cares i perímetre més reduït, i el capitell o magolla que sosté la creu.
La magolla constitueix un prisma vuitavat motllurat en els extrems superior i inferior. Cadascuna de les cares presenta una figureta esculpida en alt relleu, probablement de sants i evangelistes, entre els que es distingeix les representacions de sant Pere i sant Sebastià.
La creu mostra els braços rectes rematats amb expansions apuntades decorades amb flors en relleu que ocupen tot el pla. A la creuera, els braços s’uneixen amb fronda decorativa treballada a manera de traceria gòtica.
Presideix la creu la imatge de la Verge amb el Nen, dempeus damunt una peanya. A banda i banda del braç longitudinal inferior s’hi disposen dues petites escultures enfrontades per l’esquena.
La Creu del castell de Subirats és una creu de terme de Subirats (Alt Penedès) declarada bé cultural d’interès nacional.
Es troba aquest Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya a l’extrem de llevant del terme de Sallent, dintre l’antiga parròquia de Sant Martí de Serraïma -refosa més tard amb Sant Pere de Serraïma i ara pràcticament amb Sallent- i no lluny dels municipis i parròquies d’Artés i d’Avinyó, que són, amb Sallent els seus devots més fidels. L’accés més planer i més bo el té per Sallent i Sant Martí, per bé que també hi munta un bon camí des d’Artés i altres corriols de muntanya.
Viquipèdia
Us passo dades de la seva historia:
El lloc de Fucimanya és conegut des del 1193.
La capella de Santa Maria hi consta com existent de molt temps abans del 1212.
Es trobava al centre d’una gran propietat autònoma o quadra civil que el 1214 fou comprada pel monestir berguedà de Sant Pere de la Portella, fent notar que pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Serraïma. Integraven la quadra civil sis masos i terres d’altres quatre, entre els quals hi havia el mas Roques Albes, reconstruït el segle XVI prop de la capella de Fucimanya.
El 1309 es va fallar un plet entre l’abat de la Portella i el rector de Sant Martí, amb el qual es reconeixia a l’abat el domini i patronat de la capella de Santa Maria.
El 1342 rebia una butlla d’indulgències, senyal evident que ja era un centre de pietat notable.
Les mostres de pietat i devoció augmentaren els anys següents i obligaren, el 1679 i en campanyes posteriors, a renovar i ampliar la capella, fins a no deixar-li cap rastre de l’obra primitiva.
L’amor i devoció dels veïns ha tingut sempre ben ornat i agençat aquest petit santuari que comptà com a insigne devot el sallentí Sant Antoni Maria Claret i Clarà, i que és objecte de la predilecció dels fidels d’un bon sector del Pla de Bages.
La llegenda pretén que la Imatge, que és una icona de talla del principi del segle XVI o finals del XV, fou trobada per un bou i una pastoreta en una balma prop del torrent Salat, que discorre pel fons de la fossa magna.
El Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya és una església d’estil romànic del segle XII situada al municipi de Sallent (Bages). És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera esta en el camí veïnal que puja al Santuari de Rocaprevera de Torelló.
Font del Raig
Us passo la seva historia :
Segons la tradició el pedró fou erigit l’any 1284 per mossèn Marc Roca.
El primer document que en parla, però és de 1402.
Fou dedicat a la Verge de la Guia i erigit al camí de Rocaprevera.
El pedró fou destruït l’any 1936.
Restaurat l’any 1942.
Es tracta d’un pilar de planta quadrada situat en un pendent i al qual s’hi accedeix mitjançant deu graons, està orientat a nord, mirant cap al nucli urbà.
Conté una fornícula d’arc de mig punt que acull la imatge de la Mare de Déu. La coberta és a quatre vessants amb forma de piràmide.
El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera és un pedró de Torelló (Osona) protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.
El Santuari de la Mare de Déu de Queralt està situat al vessant oriental del Castell berguedà, cim de la serra de Queralt.
L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí en el seu moment l’hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments.
Us passo la seva historia:
El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta feu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual.
El 1725 es posà la primera pedra i a partir d’aquesta data començaren les ajudes de l’ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l’edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià. Està situat al nord-oest del municipi de Berga. Es troba a una altura de 1.200 metres.
El 1835 es va adaptar l’edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l’ermita.
La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d’aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius i Sala, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916″.
Les obres començaren el mateix 1916.
L’any 1920 només quedava l’escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
L’església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l’altar.
Foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.
El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l’arquitecte berguedà Ramon Masferrer l’any 1958.
Els anys 90, es va fer la restauració de tot l’interior (església i cambril) treballs dirigits per l’arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l’aspecte actual.
És una església barroca d’una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l’altar major.
Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.
L’exterior és força auster i l’església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El més característic potser és el gran nombre d’obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab.
Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Ballarín.
La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
La inferior, amb uns seguit d’arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt.
Un seguit d’òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l’interior.
La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle xiv, d’estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Les Capelles : En el transcurs del temps s’han construït unes capelles -a iniciativa de l’Església, o particulars- per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’encaminaven pels camins que menen a Queralt.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El Santuari de Queralt, de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé i altres.
Sant Pau del Camp de Barcelona, un dels pocs vestigis del romànic que encara queden a la ciutat, una església de la que se’n sap molt poc dels seus inicis com a monestir. AGC, 2019
En primer lloc aclarim que, tot i ser elements religiosos, aquí els volem diferenciar i definir per el seu tractament històric, artístic i lingüístic.
El terme “església” prové del grec i significa “assemblea”. És molt ample i pot fer referència al conjunt dels cristians en general, a les diferents comunitats cristianes (ortodoxa, catòlica, luterana…) o a un grup de gent reunits en torn a l’Evangeli i als símbols de la seva fe.
Romeria a l’ermita de Bellvitge. 1956 Foto: Elvira Solà Adalid
Però el mot “església” s’aplica normalment als temples on s’apleguen els creients per pregar, escoltar la paraula o celebrar els seus ritus de pas.
En aquest sentit, cada persona pot ser considerada una església com a “temple de l’Esperit Sant”. La filòsofa Edith Stein (1891-Austchwitz, 1942) entén l’esperit humà com a part de la cultura i de la expressió, de l’art… des de una visió laica aquests elements que ens defeneixen com humans podrien considerar-se, també, temples.
La campana de l’ermita de Bellvitge, de nom Eulàlia, pesa 300 kgs. i la van fondre a Olot. El toc de campanes invitava a la pregària sent un mitjà de comunicació.
Trobarem molts tipus d’església segons la seva funció o la seva arquitectura perquè tant ens poden referir a un agrupament de fidels com a un edifici.
Una església parroquial és la que delimita –normalment- una divisió territorial, tot i que també pot exercir altres funcions per a comunitats específiques.
Esglèsia parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, 1958, al fons una masia desapareguda: Can Alós i una de les primers fàbriques de l’Hospitalet industrial. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
La parròquia està encomanada a un rector i normalment compta amb l’ajut d’un vicari. La demarcació de les esglésies té el seu origen a l’Imperi Romà, d’aquí paraules com la de “vicari” que també es va aplicar a la organització comtal, en les dues el fi de l’establiment parroquial era recaptar impostos i les esglésies que no es sotmetien als bisbes i/o a Roma van ser eliminades.
Una església catedral estarà vinculada al bisbe i a un col·legi de clergues o canonges anomenat Capítol. La Canonja, o casa on resideixen els canonges, sol ser catedralícia tot i que també n’hi ha canonges a les abadies o als priorats. Els canonges segueixen un ofici o cànon, d’aquí la paraula Canònica, que vol dir regulats per una norma. Les catedrals (Seu o càtedra del bisbe) són el centre organitzatiu d’una diòcesi o bisbat.
Convent de Sant Agustí vell a Barcelona. Els canonges solien adoptar la regla de Sant Agustí, més flexible que la dels monestirs.
El terme basílica prové de “domus” o casa i té el seu origen a Roma, quan els primers cristians es reunien a les cases, com la de Prisca, de la que parla Sant Pau, a vegades anomenada “Antigua”, com a Santiga (Santa Maria de Antigua a Santa Perpètua de la Moguda).
Ermita de Santa Maria de Antigua (Santiga) AGC, 2021.
La categoria de basílica l’atorga directament el Papa o ve donada per la memòria popular (com la de Santa Maria del Mar, anomenada al segle X “de les Arenes”, perquè es va alçar sobre un antic amfiteatre romà).
Interior de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. AGC,2021.
Els bisbes i els papes no sempre han anat d’acord, ho veurem millor en parlar dels monestirs i de les ordes religioses que, per cert, també tenen les seves esglésies i capelles.
Portal de l’església de Santa Victòria de Barcelona. Seu de la comanda templera de Barcelona.
Havent situat les grans esglésies que es poden considerar, bàsicament, com parròquia, catedral o basílica, anem a parlar de les més petites.
“Ermita” es una paraula que prové del grec i significa “desert”. Els eremites eren persones que es retiraven a orar i/o a fer penitència al desert o a les afores de les poblacions, sovint vivien en coves, en tot cas en llocs apartats on podien acollir visitants. És una tradició oriental molt anterior al cristianisme.
L’ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, a Sant Cugat del Vallés, està dintre del recinte d’un mas dedicat a restaurant. Cal dir que no hem tingut problema per a visitar-la. AGC, 2021.
Aquesta és la clau de les ermites, que estigui o hagi estat retirada del nucli de població, com la de Bellvitge, encara que ara estigui en mig d’un barri, per tradició es considera ermita. Les ermites solen ser petites i tenien una casa humil on residien donades i donats o “ermitans”, tot i que també n’hi havia i n’hi ha ermitanes, que tenien cura de l’ermita i dels que per allí passaven.
Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, amb la casa rectorial al costat i un dels campanars de la nova església al fons. AGC, 2021
Una ermita pot ser també un santuari. Un Santuari és un lloc d’acollida i recés que hi ha als camins de pelegrinatge, la diferència és que aquests no tenen un culte establert, mentre que les ermites tenen un altar i es solen celebrar, com a mínim, les festes de les advocacions a les que estiguin encomanades, així com les de les romeries que hi van. Tant els santuaris com les ermites acollien ex-vots o promeses votives. L’ermita seria més temple eclesial, mentre que el santuari, que també ho pot ser, seria, més aviat, una mena d’oratori.
Ermita de Bellvitge quan era considerada «Santuari», meitat del segle XX.
La capella, que pot ser una església menor, sol tenir un origen privat. Si les ermites tenien una casa pobre com a residència de les persones que en tenien cura, la capella privada s’afegeix a una casa senyorial per a ús familiar, com a lloc d’oració, de celebracions particulars o, inclús, d’enterrament familiar.
Can Buxeres a l’Hospitalet de Llobregat. La capella d’aquesta casa senyorial serveix a l’Ajuntament per a celebrar bodes laiques. AGC, 2019
Però també n’hi ha capelletes a les façanes de les cases, com la que encara queda a Barcelona al carrer de Montalegre cantonada amb Valdonzella, coneguda com a verge de l’Alegria o de Montalegre. Antigament eren molt freqüents, les confraries es reunien sota una capelleta d’aquestes, també les trobem a l’àmbit rural. Són llocs que inspiren a fer una pregària.
Fornícula amb la mare de Déu de Bellvitge que hi havia al carrer Hospital de Barcelona d’on venien els confrares a l’ermita de Bellvitge segons recull Joan Amades.
I acabem amb el terme “oratori” o lloc per pregar que no és una església. El seu origen, al sí del cristianisme, està en les tombes dels primers màrtirs. Actualment n’hi ha a les cases particulars, als convents, als hospitals, a les escoles, al mig del bosc o a les ciutats, on algú s’ha deixat la vida es pot posar un lloc que encara que no sigui reconegut com a “oratori” per l’església, ens convida a pregar. Als grans aeroports es troben capelles interconfessionals que també poden fer servir agnòstics i ateus com espai de silenci i recolliment.
Capelleta al camí del Castell de Balsareny dedicada a St. Antoni, es va posar recentment en record de les que hi havia abans de la Guerra Civil.
Com veiem són termes que es poden aplicar a un mateix lloc. Per exemple l’ermita de Bellvitge també era anomenada “Santuari”; ha estat i és una església, però podria deixar de ser-ho si es deixen de fer celebracions, llavors seria un oratori, tot i que, el més probable és que es continués anomenant ermita, els noms poden ser resistents i per-durar més que allò que anomenaven o efímers i volàtils com el món d’avui en dia.
Interior del monestir de Santa Cecília de Montserrat, un espai de pregària interreligiosa, com les de Taizé (França)
La temporalitat també marca alguna diferència. N’hi ha ermites romàniques que actualment queden dintre d’un pedrís particular: granja, restaurant…, però no deixen de ser ermites, en canvi algunes d’èpoques més modernes serien més aviat “capelles”, encara que estiguin isolades, ja que no tenen tradició eremítica i/o dels ermitans i ermitanes.
Capella de Sant Cristòfol, de 1503, al portal del Regomir de Barcelona. AGC, 2021
És important conèixer i recordar les arrels per veure les transformacions del passat i saber “amb tota l’ànima” que som dins dels actuals moviments, que només som uns relleus que lliurem una torxa que altres ens van passar.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-01-2022
A Ramon Ribas Boixeda, sj., que em va ensenyar a mirar pedres, arbres i estrelles i a callar per
Terra, aigua i racons 