El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera esta en el camí veïnal que puja al Santuari de Rocaprevera de Torelló.
Font del Raig
Us passo la seva historia :
Segons la tradició el pedró fou erigit l’any 1284 per mossèn Marc Roca.
El primer document que en parla, però és de 1402.
Fou dedicat a la Verge de la Guia i erigit al camí de Rocaprevera.
El pedró fou destruït l’any 1936.
Restaurat l’any 1942.
Es tracta d’un pilar de planta quadrada situat en un pendent i al qual s’hi accedeix mitjançant deu graons, està orientat a nord, mirant cap al nucli urbà.
Conté una fornícula d’arc de mig punt que acull la imatge de la Mare de Déu. La coberta és a quatre vessants amb forma de piràmide.
El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera és un pedró de Torelló (Osona) protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.
El Santuari de la Mare de Déu de Queralt està situat al vessant oriental del Castell berguedà, cim de la serra de Queralt.
L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí en el seu moment l’hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments.
Us passo la seva historia:
El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta feu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual.
El 1725 es posà la primera pedra i a partir d’aquesta data començaren les ajudes de l’ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l’edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià. Està situat al nord-oest del municipi de Berga. Es troba a una altura de 1.200 metres.
El 1835 es va adaptar l’edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l’ermita.
La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d’aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius i Sala, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916″.
Les obres començaren el mateix 1916.
L’any 1920 només quedava l’escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
L’església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l’altar.
Foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.
El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l’arquitecte berguedà Ramon Masferrer l’any 1958.
Els anys 90, es va fer la restauració de tot l’interior (església i cambril) treballs dirigits per l’arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l’aspecte actual.
És una església barroca d’una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l’altar major.
Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.
L’exterior és força auster i l’església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El més característic potser és el gran nombre d’obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab.
Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Ballarín.
La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
La inferior, amb uns seguit d’arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt.
Un seguit d’òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l’interior.
La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle xiv, d’estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Les Capelles : En el transcurs del temps s’han construït unes capelles -a iniciativa de l’Església, o particulars- per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’encaminaven pels camins que menen a Queralt.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El Santuari de Queralt, de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé i altres.
Sant Pau del Camp de Barcelona, un dels pocs vestigis del romànic que encara queden a la ciutat, una església de la que se’n sap molt poc dels seus inicis com a monestir. AGC, 2019
En primer lloc aclarim que, tot i ser elements religiosos, aquí els volem diferenciar i definir per el seu tractament històric, artístic i lingüístic.
El terme “església” prové del grec i significa “assemblea”. És molt ample i pot fer referència al conjunt dels cristians en general, a les diferents comunitats cristianes (ortodoxa, catòlica, luterana…) o a un grup de gent reunits en torn a l’Evangeli i als símbols de la seva fe.
Romeria a l’ermita de Bellvitge. 1956 Foto: Elvira Solà Adalid
Però el mot “església” s’aplica normalment als temples on s’apleguen els creients per pregar, escoltar la paraula o celebrar els seus ritus de pas.
En aquest sentit, cada persona pot ser considerada una església com a “temple de l’Esperit Sant”. La filòsofa Edith Stein (1891-Austchwitz, 1942) entén l’esperit humà com a part de la cultura i de la expressió, de l’art… des de una visió laica aquests elements que ens defeneixen com humans podrien considerar-se, també, temples.
La campana de l’ermita de Bellvitge, de nom Eulàlia, pesa 300 kgs. i la van fondre a Olot. El toc de campanes invitava a la pregària sent un mitjà de comunicació.
Trobarem molts tipus d’església segons la seva funció o la seva arquitectura perquè tant ens poden referir a un agrupament de fidels com a un edifici.
Una església parroquial és la que delimita –normalment- una divisió territorial, tot i que també pot exercir altres funcions per a comunitats específiques.
Esglèsia parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, 1958, al fons una masia desapareguda: Can Alós i una de les primers fàbriques de l’Hospitalet industrial. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
La parròquia està encomanada a un rector i normalment compta amb l’ajut d’un vicari. La demarcació de les esglésies té el seu origen a l’Imperi Romà, d’aquí paraules com la de “vicari” que també es va aplicar a la organització comtal, en les dues el fi de l’establiment parroquial era recaptar impostos i les esglésies que no es sotmetien als bisbes i/o a Roma van ser eliminades.
Una església catedral estarà vinculada al bisbe i a un col·legi de clergues o canonges anomenat Capítol. La Canonja, o casa on resideixen els canonges, sol ser catedralícia tot i que també n’hi ha canonges a les abadies o als priorats. Els canonges segueixen un ofici o cànon, d’aquí la paraula Canònica, que vol dir regulats per una norma. Les catedrals (Seu o càtedra del bisbe) són el centre organitzatiu d’una diòcesi o bisbat.
Convent de Sant Agustí vell a Barcelona. Els canonges solien adoptar la regla de Sant Agustí, més flexible que la dels monestirs.
El terme basílica prové de “domus” o casa i té el seu origen a Roma, quan els primers cristians es reunien a les cases, com la de Prisca, de la que parla Sant Pau, a vegades anomenada “Antigua”, com a Santiga (Santa Maria de Antigua a Santa Perpètua de la Moguda).
Ermita de Santa Maria de Antigua (Santiga) AGC, 2021.
La categoria de basílica l’atorga directament el Papa o ve donada per la memòria popular (com la de Santa Maria del Mar, anomenada al segle X “de les Arenes”, perquè es va alçar sobre un antic amfiteatre romà).
Interior de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. AGC,2021.
Els bisbes i els papes no sempre han anat d’acord, ho veurem millor en parlar dels monestirs i de les ordes religioses que, per cert, també tenen les seves esglésies i capelles.
Portal de l’església de Santa Victòria de Barcelona. Seu de la comanda templera de Barcelona.
Havent situat les grans esglésies que es poden considerar, bàsicament, com parròquia, catedral o basílica, anem a parlar de les més petites.
“Ermita” es una paraula que prové del grec i significa “desert”. Els eremites eren persones que es retiraven a orar i/o a fer penitència al desert o a les afores de les poblacions, sovint vivien en coves, en tot cas en llocs apartats on podien acollir visitants. És una tradició oriental molt anterior al cristianisme.
L’ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, a Sant Cugat del Vallés, està dintre del recinte d’un mas dedicat a restaurant. Cal dir que no hem tingut problema per a visitar-la. AGC, 2021.
Aquesta és la clau de les ermites, que estigui o hagi estat retirada del nucli de població, com la de Bellvitge, encara que ara estigui en mig d’un barri, per tradició es considera ermita. Les ermites solen ser petites i tenien una casa humil on residien donades i donats o “ermitans”, tot i que també n’hi havia i n’hi ha ermitanes, que tenien cura de l’ermita i dels que per allí passaven.
Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, amb la casa rectorial al costat i un dels campanars de la nova església al fons. AGC, 2021
Una ermita pot ser també un santuari. Un Santuari és un lloc d’acollida i recés que hi ha als camins de pelegrinatge, la diferència és que aquests no tenen un culte establert, mentre que les ermites tenen un altar i es solen celebrar, com a mínim, les festes de les advocacions a les que estiguin encomanades, així com les de les romeries que hi van. Tant els santuaris com les ermites acollien ex-vots o promeses votives. L’ermita seria més temple eclesial, mentre que el santuari, que també ho pot ser, seria, més aviat, una mena d’oratori.
Ermita de Bellvitge quan era considerada «Santuari», meitat del segle XX.
La capella, que pot ser una església menor, sol tenir un origen privat. Si les ermites tenien una casa pobre com a residència de les persones que en tenien cura, la capella privada s’afegeix a una casa senyorial per a ús familiar, com a lloc d’oració, de celebracions particulars o, inclús, d’enterrament familiar.
Can Buxeres a l’Hospitalet de Llobregat. La capella d’aquesta casa senyorial serveix a l’Ajuntament per a celebrar bodes laiques. AGC, 2019
Però també n’hi ha capelletes a les façanes de les cases, com la que encara queda a Barcelona al carrer de Montalegre cantonada amb Valdonzella, coneguda com a verge de l’Alegria o de Montalegre. Antigament eren molt freqüents, les confraries es reunien sota una capelleta d’aquestes, també les trobem a l’àmbit rural. Són llocs que inspiren a fer una pregària.
Fornícula amb la mare de Déu de Bellvitge que hi havia al carrer Hospital de Barcelona d’on venien els confrares a l’ermita de Bellvitge segons recull Joan Amades.
I acabem amb el terme “oratori” o lloc per pregar que no és una església. El seu origen, al sí del cristianisme, està en les tombes dels primers màrtirs. Actualment n’hi ha a les cases particulars, als convents, als hospitals, a les escoles, al mig del bosc o a les ciutats, on algú s’ha deixat la vida es pot posar un lloc que encara que no sigui reconegut com a “oratori” per l’església, ens convida a pregar. Als grans aeroports es troben capelles interconfessionals que també poden fer servir agnòstics i ateus com espai de silenci i recolliment.
Capelleta al camí del Castell de Balsareny dedicada a St. Antoni, es va posar recentment en record de les que hi havia abans de la Guerra Civil.
Com veiem són termes que es poden aplicar a un mateix lloc. Per exemple l’ermita de Bellvitge també era anomenada “Santuari”; ha estat i és una església, però podria deixar de ser-ho si es deixen de fer celebracions, llavors seria un oratori, tot i que, el més probable és que es continués anomenant ermita, els noms poden ser resistents i per-durar més que allò que anomenaven o efímers i volàtils com el món d’avui en dia.
Interior del monestir de Santa Cecília de Montserrat, un espai de pregària interreligiosa, com les de Taizé (França)
La temporalitat també marca alguna diferència. N’hi ha ermites romàniques que actualment queden dintre d’un pedrís particular: granja, restaurant…, però no deixen de ser ermites, en canvi algunes d’èpoques més modernes serien més aviat “capelles”, encara que estiguin isolades, ja que no tenen tradició eremítica i/o dels ermitans i ermitanes.
Capella de Sant Cristòfol, de 1503, al portal del Regomir de Barcelona. AGC, 2021
És important conèixer i recordar les arrels per veure les transformacions del passat i saber “amb tota l’ànima” que som dins dels actuals moviments, que només som uns relleus que lliurem una torxa que altres ens van passar.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-01-2022
A Ramon Ribas Boixeda, sj., que em va ensenyar a mirar pedres, arbres i estrelles i a callar per
Els Nínxols estan situats a la sortida del poble en la carretera que porta a Sant Hilari de Sacalm.
Els Nínxols els trobem ubicats just a la sortida del poble, en direcció Sant Hilari Sacalm. Els Nínxols s’aixequen en el congost de la carretera que uns metres més endavant es desdobla en dues, una que ens porta a St. Hilari seguint tot recte, i l’altra que ens porta al Santuari de la Mare de Déu del Coll, travessant el Pont dels Soldats.
Els Nínxols van ser construïts amb el propòsit d’evitar els despreniments i esllavissades de roques, procedents de la muntanya. Els Nínxols s’han traduït físicament a la pràctica en dues fileres d’arcades superposades d’uns 100 metres d’allargada aproximadament, de silueta no plana sinó semicircular adaptant-se així a la morfologia de la muntanya, amb la part central sensiblement repujada.
Viquipèdia
Els Nínxols es troben estructurats en dues fileres perfectament diferenciades: en la filera de baix la sageta (alçada) prima per sobre la llum (amplada), mentre que en la filera superior succeeix tot el contrari, ja que els arcs s’han fet més robustos guanyant en amplitud, però tanmateix perdent en alçada.
Pel que fa al tema dels materials prima per sobre de tot dos: per una banda la pedra present en tot l’esquelet o bastida. Mentre que per l’altra el ciment, present en les arcades i en les voltes.
Els Nínxols és una obra d’Osor (Selva) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites, Santuaris.
El Santuari de Lurda de la Nou està sota mateix del poble de la Nou de Berguedà.
Us passo la seva història:
Entre 1880-1889 s’hi realitzen les obres principals.
En els anys vuitanta, la casa ermita passà a ser la seu d’un actiu centre de “colònies d’estiu” per a infants.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
Conjunt d’edificació singular dins de l’esquema clàssic de santuari marià de muntanya, constituït sobre la base d’un espaiós temple que disposa del cambril corresponent,
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
així com la casa ermita-hostal, tot situat en un forçat relleix per sobre d’un torrent.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
Forma un conjunt o una petita unitat, en un paratge esquerp, integrat en el sistema de major entitat compost en els planells elevats de l’antic poblament de la Nou.
Roca i Vilaregut, Alfons Claret, J. Serra Rotés, Rosa – 1982 / Generalitat de Catalunya
És dedicat a la Mare de Déu de Lorda, essent un dels molts testimonis de l’extraordinària popularitat que assolí aquesta devoció a la Mare de Deu arreu del món, i també a Catalunya.
El Santuari de Lurda de la Nou és una església del municipi de la Nou de Berguedà (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.
El Santuari de Paller és un edifici històric del municipi de Bagà, situat en el carrer del Cami de Paller Km 2 de Bagà.
Us passo la seva historia:
L’antic santuari era a la masia del Paller de Dalt, on encara hi ha restes de l’església, ja esmentada l’any 1200 i que tenia molts devots.
Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687.
Va ser construït entre el 1747 i el 1748 a l’indret del Paller de Baix, a dos quilòmetres de la vila de Bagà, en un paratge acollidor i tranquil.
L’església és d’una sola nau d’estil neoclàssic amb volta de mig punt,
mentre que l’estructura i ornamentació del retaule principal és d’estil barroc, hi destaca la imatge de la Mare de Déu, d’estil neoclàssic, que acapara l’estima i la devoció dels habitants de la vall del riu Bastareny.
El primer diumenge de setembre s’hi celebra l’aplec de la Mare de Déu de Paller.
A prop de l’anomenada Font dels Banyadors (per això també es coneix el Santuari com Santa Maria dels Banyadors), on era costum que els devots s’hi banyessin i que se n’emportessin aigua considerada miraculosa.
En l’actualitat, al costat del santuari hi ha una àrea de pícnic i el santuari disposa de restaurant amb Hostal
i també de refugi al formar part del Camí dels Bons Homes.
Sant Ferriol és un santuari situat a 366 metres sobre el nivell del mar, a pocs quilòmetres de la vila comtal de Besalú, dins el terme de Sant Ferriol.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
Història
L’església és molt gran per tal de donar cabuda als nombrosos pelegrins que s’acollien al santuari, ja que, segons la tradició, era gran el poder que tenia Sant Ferriol per curar les trencadures.
No és d’estranyar, com s’explica a nombrosos textos, que les parets estiguessin cobertes d’ex vots, fets de cera i de diferents formes.
També hi havia hagut un reliquiari gòtic de coure daurat, que contenia les relíquies de Sant Ferriol i d’altres sants.
Havia estat adquirit pel santuari, el 4 de setembre de 1603, per 25 lliures i 12 sous. Actualment no se sap on és.
J. Contijoch / Generalitat de Catalunya
Fins fa pocs anys, l’abandó d’aquest conjunt era total; actualment, un grup de treball de Besalú està fent tasques de restauració per tal de recuperar de nou el santuari.
Es creu que el primer temple va ser bastit en el decurs del segle XII, malgrat que l’actual edifici correspon al XVIII. És d’estil gòtic i ha sofert moltes modificacions en períodes subsegüents; segons una inscripció en un dels arcs, fou restaurat l’any 1835.
El primer tram del porxo està cobert per una volta d’aresta senzilla amb clau de volta central datada (1599) i ornamentada amb fullatges estilitzats. El segon tram presenta cinc claus de volta. La clau central representa un escut d’armes molt erosionat, que es repeteix en altres punts del porxo. Un altre clau, envoltada d’una soga a la part exterior i una sanefa de punts, representa un cap d’àngel. Una tercera clau representa un escut d’armes molt erosionat i més senzill que el de la clau central.
Finalment hi ha dos escuts més, sense decoració central i encerclats per una estrella de vuit puntes.
La porta està situada a migdia i protegida per un porxo de construcció coetània. Bastida amb grans carreus molt ben tallats, destacant l’amplia llinda amb un escut central en forma de flor, on hi havia hagut una data gravada que avui no es veu. Tot el conjunt està protegit per un ampli guardapols acabat amb dos motius ornamentals geomètrics. En un dels carreus es pot llegir: BELLSOLA.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
L’Hostatgeria del santuari de Sant Ferriol és una masia inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.Fou antigament l’hostalatge o casa de pelegrins.
J. Contijoch / Generalitat de Catalunya
Entre les llindes destacades hi ha un escut realitzat a la dovella central de la porta principal, amb la figura d’una persona i fulles. També hi ha una finestra a la planta baixa amb la inscripció “M+A / IHS / 1593”. Finalment, trobem un balcó del primer pis amb la inscripció “CASSA IC –AECA–ME / DIS M COSTA DOMER DE SANT FERRIOl”.
El Santuari de Sant Ferriol és una obra del municipi de Sant Ferriol (Garrotxa) protegida com a bé cultural d’interès local.
El Santuari de la Mare de Déu del Far corona la punta d’una colossal i impressionant cinglera, de silueta inconfusible, a 1.123 metres d’altitud.
La cinglera del Far és una de les més impressionants de Catalunya i delimita la subcomarca de Collsacabra de la regió de les Guilleries i de la vall d’Hostoles.
Us passo la seva historia:
Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d’agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el amb motiu d’un viatge a Jerusalem i que, entre d’altres, llega dotze diners a la capella de Santa Maria des Far.
L’any 1332 algun fidel o el rector de l’església devia arribar a la ciutat d’Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d’indulgències tant per al Santuari com per a l’altar de la màrtir Sant Fe.
La documentació del far dóna moltes notícies d’obres fetes a partir del 1601, com :
1.- Uns bancs el 1607.
2.- Les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger
3.- El 1628 o la pica d’aigua beneitera del 1638.
Entre 1650 i 1691 es va construir l’hostatgeria.
El segle XVII fou molt important tant per l’augment de la devoció a la Mare de Déu del Far i la conseqüent renovació de la confraria de devots el 1648, una institució creada a mitjan segle XIV i regida per un capellà de la zona com a prior.
L’església patí diverses renovacions entre el 1580 i el1590.
El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari, ja que es va iniciar l’estancament progressiu d’aquest. Les causes serien la competència del Santuari de la Salut, la prohibició el 1726 feta pel bisbe Marimón de què les parròquies de la vall d’Hostoles pugessin al far en processó i la Guerra de Successió.
Malgrat tot, els llibres de l’administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d’acabar-se el campanar el 1720, ja que el coronament piramidal de l’anterior havia estat destruït per un llamp el 1654.
Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla. Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l’església i que el 1757 es construí la sagristia nova.
La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l’església i els dos cossos d’edifici que li fan costat.
Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral•lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.
Durant el segle XX es renovà la decoració de l’altar i l’antic cambril entorn el 1922.
La Guerra Civil destruí bona part d l’antic altar i paraments de l’església, però uns fidels salvaren la imatge de Santa Maria, del segle xv. En
aquesta s’hi ha realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970.
Entre el 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l’església fou restaurada totalment, arrencant l’arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.
Segons una llegenda:
El Santuari fou aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren el cim del far des de mar estant. Tanmateix cal recordar que el mot far s’aplica a una foguera que servia de senyal, tant prop del mar com terra endins.
El Far pertany a Collsacabra, encara que les modernes divisions administratives l’ incloguin en la província de Girona. Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d’Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit.
L’església del Far, actualment dissimulada per unes reformes i afegitons del segle XVII, és un edifici rectangular d’uns divuit metres de fondària per uns quatre d’amplada, cosa que la fa desproporcionadament fonda. És una obra massissa, de volta apuntada, feta tota ella de còdols poc desbastats i lligats amb morter, els quals no estan dispossats en filades regulars. Ni la nau ni el presbiteri no tenen cap arc toral o ressalt que trenqui la monotonia dels seus murs o la impressió de túnel.
A uns tres quarts de la seva longitud, s’obre, a banda i banda de la nau, uns arcs de pedra picada que emmarquen dues capelles laterals.
Jordi Contijoch Biada / Generalitat de Catalunya
El de la banda esquerra, que corresponia a l’antiga capella de Sant Marc, ara del Santíssim, és molt més antic i té gravada, a la pedra clau del seu arc, la data de 1648, mentre que el d’enfront, que es comunica per una porta amb l’hostatgeria, fou fet el 1884, i el seu altar era dedicat a Sant Adjutori abat. Ambdós arcs, per la seva gran alçada, han mutilat un xic l’arrencada de la volta de l’església en la seva part superior.
Jordi Contijoch Biada / Generalitat de Catalunya
L’església pel fet de trobar-se entre dos cossos més tardans d’edificació, no té cap finestra i rep tota la seva llum pel rosetó o ull de bou de la façana i ara també a través del modern cancell de vidre. L’església guarda l’orientació típica de les esglésies romàniques, ja que té el presbiteri orientat a llevant.
La façana de l’església del Far és molt austera. Té un gran portal quadrat amb llinda i muntants de pedra, una fornícula, la part superior de la qual està acanalada, sobre seu en la qual per donació d’uns devots hi ha actualment una imatge de Sant Jordi, i, més amunt, una pedra, en la qual es pot llegir la inscripció STELLA MARIS. Un gran rosetó o ull de bou completa l’ornamentació de la façana, que té un coronament o pinacle triangular amb una creu al capdamunt i uns pilonets acabats amb boles.
El segon element en entrar en escena és el campanar, el qual està ubicat a la part nord de la façana. És precisament aquí on arranca la base ample i rabassuda del campanar, només amb dues petites finestretes o espitlleres en els dos pisos inferiors, i quatre finestrals allargassats per a les campanes en les quatre cares. La poca alçada del campanar es deu als continus ensurts provocats pels llamps. Degut a això, es va optar per deixar el campanar pla, amb un terradet a dalt i una caseta o garita per a suport del parallamps.
En tercer lloc tenim l’hostatgeria i els edificis annexos o adossats. També té una gran importància en la història del Far la casa o conjunt d’edificacions que envolten l’església i que han servit per allotjar els beneficiats i capellans custodis, la família dels ermitants i per atendre els hostes i pelegrins que durant segles han acudit al Far. Dels cossos d’edificació que fan costat a l’església el de la banda dreta o de migdia fou construït el 1826, i el de la banda esquerra o de tramuntana es féu el 1860.
Tot i presentar-se com un conjunt força homogeni, l’edificació actual de l’hostatgeria del Far no és pas una obra unitària ni pensada en conjunt; i és que cada segle hi ha deixat la seva petjada i ha bastit una part del casal segons les necessitats o possibilitats del moment. L’hostatgeria actual que podem contemplar avui en dia s’ha traduït a la pràctica en un únic edifici allargat, situat perpendicularment a l’església.
Exemptes a l’església trobem una sèrie de dependències i construccions importants. Entre aquestes cal destacar especialment la petita capella ubicada ben bé davant de la façana de l’església. Es tracta d’una petita construcció de planta quadrada coberta amb una petita volta d’arc de mig punt. Coneguda popularment com la capella de les Ofrenes, aquesta està presidida per una reproducció de la Mare de Déu ubicada en una petita obertura rectangular emmarcada amb llinda i muntants de pedra. Aquesta petita capella rep una gran afluència de devots els quals acompanyen les seves pregàries amb la crema de ciris i llantiols. Adossada a la capella trobem una petita estela commemorativa que els Amics del Far dediquen especialment a Mossèn Cinto Verdaguer.
A la dècada del 2010 el Santuari del Far rep una gran afluència de visitants en format de devots, curiosos, creients, turistes etc que l’ha convertit en un emplaçament d’interès turístic. Per tal de donar cabuda i satisfer les necessitats d’aquesta gran afluència de públic, pels voltants s’han habilitat tot un conjunt de instal·lacions necessàries que van des de barbacoes, passant per lavabos i fins a arribar a bancs, font i zones de pícnic.
El Santuari del Far és una església de Susqueda (Selva) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia està damunt del Passeig de la Misericòrdia de Canet de Mar.
Jardí de les rodalies
Està situada en una ampla esplanada ombrejada de pins que domina la vila de Canet de Mar.
És un dels primers edificis importants fets a Catalunya en estil medievalitzant neogòtic.
Jardí de les rodalies
Us passo la seva historia:
És un lloc de devoció documentat des del 1461.
Des del 1520 és documentada la devoció en aquesta església d’una imatge mariana.
L’edifici antecedent del 1561 era una petita capella dedicada als sants Pere i Pau.Paral•lelament, s’hi va desenvolupar la devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia quan al segle XVI es va portar des de Trieste (Itàlia) una imatge mariana que va presidir l’ermita nova bastida a la vila el 1591.[cal citació]
Un segle més tard, l’any 1703, la Misericòrdia esdevingué ermita, de la qual va ésser anomenada la patrona del poble, el 1732 s’entronitzà una nova imatge.
El 1852 l’arquitecte Francesc Daniel Molina,va ser encarregat amb un nou projecte.Tot i la moda del neoclassicisme vigent, davant la Reial Acadèmia de Belles Arts, Molina va defensar la seva preferència per al neogòtic perquè «l’arquitectura neogòtica, en ser purament religiosa, és més adequada a l’edifici que s’hi vol construir». Té una nou de planta rectangular. La porta té arquivoltes ogivals i una rosassa estrellada al timpà. El temple va construir-se amb moltes donacions de canetans i excanetans. Un dels mecenes major va ser Carles Pascual Puig que va fer fortuna a Cuba i regalar un terç del seu capital al projecte.
El 1853 es col•locà la primera pedra. El Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia és una ermita promoguda santuari.
El 1857 es beneí un nou santuari, de l’arquitecte Daniel Molina.
Montse Viader i Crous
Altres dades més recents :
El 1907 que està dedicada a la patrona del Maresme.
El temple va patir un incendi l’any 1936 i la imatge es destruí i fou reproduïda en la postguerra.
El 30 d’agost de 1942 arribà al port de Canet la nova escultura de la Mare de Déu que fou rebuda per nombrosos devots de la vila. Va ser beneïda pel bisbe de Girona, Dr. Josep Cartañà.
El 13 de setembre d’aquest mateix any es va portar a terme una nova coronació de la imatge a l’església parroquial.
La corona va ser robada el 1936, però de forma providencial i quan tothom la donava per perduda, va ser trobada en pèssimes condicions el mes de juliol del 1941 dins d’una de les caixes que, retornades de França, eren enregistrades al Banc d’Espanya de Madrid. Era de plata cisellada i daurada, d’estil romànic i decorada d’entre altres materials amb òpals i diamants.
En la nova coronació de l’any 1942 es va fer servir aquesta corona restaurada amb aportacions dels canetencs.
L’any 1996 començaren les etapes de reforma del temple.
El 18 d’octubre es decorà el cambril sota la direcció de l’arquitecte Miquel Fané i els pintors Josep i Joan Musach.
A l’octubre del 1997 es va decorar i remodelar el presbiteri.
El 8 de desembre de 2002 s’inauguraren els frisos de les Obres de Misericòrdia corporals i de pelegrins.
El 4 de juliol de 2003, quedà renovada la gran portalada d’entrada, obra de l’ebenista Utzet.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
L’actual Mare de Déu és la mateixa que va ser proclamada amb honors de multitud el 30 d’agost de 1942 a la seva arribada en vaixell al port de Canet,
Jardí de les rodalies
està dreta i amb els braços oberts en senyal d’abraçar tots dels fidels del Maresme que vénen a implorar-la. És de talla policromada i va vestida. És obra de Lluís Argullol.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
La devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet disposa almenys de dues versions de Goigs.
Els més coneguts canten: Verge puig títol goseu i nom d’amor i concòrdia, / amb ulls de misericòrdia, / vostres fills, Mare, mireu.
El Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar està en el llistat com bé cultural d’interès local (BCIL).
Recull de dades : Vuiquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Terra, aigua i racons 