Creu i Oratori de cal Carné de Sant Mateu de Bages ( Bages)

La Creu i l’oratori de cal Carné, estan situats en el Pla de Sant Mateu s’arriba per la carretera BV-3003, prop del km. 7 al trencall en direcció sud. En un costat del camí que dóna accés a la masia de cal Carné i també al nucli de Sant Mateu.

L’historia:

  • Tal com informa la inscripció de la creu, aquests elements foren col·locats l’any 1914 per iniciativa de Francesc Carné, propietari de la masia de cal Carné.
  • Constituïen una mena de fita i un punt de recés per als viatgers que circulaven per l’antic camí de Castelltallat a Callús i, al mateix temps, un indicador de l’accés a la masia de cal Carné i també al poble de Sant Mateu per aquesta banda.

La creu està formada per un pedestal de pedra de forma polièdrica semblant a un cub. Al damunt hi ha la creu, també de pedra, amb les astes eixamplades. A la cara davantera del pedestal hi ha la següent inscripció: “FRANCISCO CARNÉ 1914”.

Al seu costat s’aixeca l’oratori, que consisteix en un pilar de secció quadrada, fet amb carreus de temany força gros. A la base té un petit pedestal i la part superior és rematada amb una pedra piramidal. La fornícula, de forma quadrada, és a la part superior.

A l’interior hi ha una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu de Montserrat, amb una recreació de les muntanyes al fons. Està protegida per una reixa i un vidre.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Creu de Terme de la Plaça de Sant Mateu de Bages (Bages)

Creu de terme emplaçada a un extrem de la plaça del mateix nom, al nucli de Sant Mateu, entre l’actual edifici de l’Ajuntament i la casa anomenada La Creu.

Consta d’un pedestal de pedra de planta circular amb tres graons d’una alçada considerable. En comparació el fust, també de pedra, és força curt.

És un fust de secció quadrangular, amb els contorns que adopten lleument una forma quadrilobul·lada. El primer graó del pedestal és d’un tipus de pedra, sorrenca, diferent de la resta.

A la part superior hi ha la creu, de ferro, amb un triangle a la base i decorada amb gravats de motius geomètrics.

Al fust de la creu hi ha encastada una rajola amb la següent inscripció:

“Atura’t, vianant! Seu i reposa damunt la meva falda maternal. Repara en l’empedrat que el recer enllosa, i en la creu que hi llueix, i en cada cosa, una ofrena de goig celestial”.

No coneixem notícies antigues d’aquesta creu, que devia marcar un encreuament de camins al lloc on, a la segona meitat del segle XIX, es va formar el primer carrer al nucli de Sant Mateu. Probablement la creu és d’aquesta època.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Castellciuró de Molins de Rei (Baix Llobregat)

Castellciuró és un castell ubicat al municipi de Molins de Rei, al Baix Llobregat,

dins la serra de Collserola, a prop de l’ermita de Santa Creu d’Olorda i del Puig d’Olorda.

Us passo la seva historia:

  • Els basament pertanyen a l’alta edat mitjana.
  • Aquest edifici primerenc potser va ser destruït arran de la ràtzia d’Almansor de l’any 985.
  • Al segle XII els Cavallers Hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem la van reconstruir.
  • Al segle XIII, Jaume II recuperà el domini directe de les ruïnes de Ciuró fins a l’any 1347 en què passà a mans del convent de Santa Clara d’Oristany.
  • L’any 1366, la reina Eleonor recuperà els drets de paratge, concedint a Bernat de Relat el castell amb termenat l’any 1368.
  • Al segle XVI passà a la família Requesens fins a l’any 1811 en què les Corts de Cadis aboliren els drets senyorials.
  • Documentat el 1066, la part més antiga de les restes d’aquest castell és un mur d’opus spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada) molt ben construït, que podrien ser d’origen visigòtic (segle VIII) o preromànic (segle X) i van ser destruïdes cap a l’any 985 per les hordes sarraïnes d’Almansor. De les seves restes escasses destaquen un parell de murs i una cisterna enclavada en la roca.
  • El castell fou construït on hi havia la torre de Guadallo (esmentada l’any 998), a 155 metres d’alçada i en un lloc força estratègic. És situat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda. Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de la vila de Molins de Rei.
  • Fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró».
  • L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple. Un segle després el castell passaria al domini directe del rei Jaume el Just.
  • L’any 1320, el sobirà concedí permís a Simó des Llor (de Lauro) per edificar un nou castell a l’indret, i el 1332 Molins de Rei i el lloc de Ciuró foren venuts per 10.000 sous.
  • L’any 1347 passà a mans del convent de Santa Clara d’Oristany.
  • L’any 1366, la reina Eleonor recuperà els drets de paratge, i ven a Berenguer de Relat la vila de Molins de Rei, per 85.500 sous de Barcelona, l’any 1368 el rei Pere el Cerimoniós converteix el castell amb termenat (a la vila de Molins de Rei), tot concedint-lo a en Berenguer.
  • Al segle XVI passà a la família Requesens.
  • El 1632, «Molins de Rei» i «Santa Creu d’Olorda» consten com a llocs propietat de la comtessa Benavent si bé aleshores el castell ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació.
  • Des de l’any 1971, forma part de la vila de Molins de Rei, a la donació, de la Sra. Mercè Balaguer Ros (Família Vila Balaguer de “Cal Lluís de les eres”).

Sols queden les ruïnes d’un castell situat en un petit turó.

Aquesta construcció té els seus orígens en una possible torre de defensa de planta circular al damunt de la qual es van aixecar construccions posteriors.

Actualment es poden veure les restes d’una torre de planta quadrada adossades a una construcció de planta rectangular.

Als basaments de ponent hi ha restes d’opus spicatum.

Avui en dia forma part de la vila de Molins de Rei.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Castellciuró és un Bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Rialb d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès)

La masia de Can Rialb està en el carrer de Sant Salvador amb carrer de Torre Romana, en les Gunyoles municipi d’Avinyonet del Penedès.

Us passo la seva historia:

  • Coneguda també per Casa Umbert
  • Can Rialb és una casa pairal que té els seus orígens en els segles XIV i XV.
  • Recentment ha experimentat reformes a la part posterior.
J. Rosselló – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’edifici consta de soterrani, planta baixa i dos pisos.

La porta principal d’accés és d’arc de mig punt, adovellada.

Totes les obertures són emmarcades amb carreus de pedra, i algunes presenten elements decoratius del mateix material.

J. Rosselló – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’edifici es cobreix amb teulada a dues vessants.

La casa és envoltada d’un jardí, que inclou la torre de les Gunyoles.

Can Rialb és una casa pairal del nucli de les Gunyoles, al municipi d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Joan d’Avinyó (Bages)

L’Església parroquial de Sant Joan està en la plaça Major d’Avinyo.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Joan, situada dins l’antic terme del castell d’Avinyó, fou sempre parròquia; des del 932 és mencionada documentalment sota l’advocació de Sant Andreu i la primera església fou construïda per iniciativa del comte Sunyer de Barcelona.
  • A partir del segle XI l’església és advocada ja a Sant Joan i a Santa Maria.
  • Sabem que l’any 1232 fou construïda i novament consagrada una església a Avinyó, amb el nom de Sant Joan.
  • A partir del segle XVII l’església romànica comença a modificar-se: baptisteri, campanar, sagristia i capelles.
  • Al segle XIX el conjunt romànic gairebé va desaparèixer en unificar-se externament el conjunt de les dependències que l’envolten i al construir-se la nova façana.

Sant Joan és una església romànica modificada a la vila d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local. De la part romànica solament en resta part dels murs de la nau. A l’esquema romànic inicial li foren afegides unes capelles laterals i la façana moderna.

Per tal de retornar-li la fisonomia romànica en el segle XX se li referen de nou els tres absis que es van decorar amb un fris d’arcuacions llombardes i amb finestres de doble esqueixada. Tot l’interior de l’edifici fou enguixat en les successives modificacions dels segles XVII i XIX.

L’església és un edifici de tres naus (amb la porta actual orientada a ponent) separades per pilars rectangulars que sostenen les voltes de creueria. Tot l’interior és arrebossat.

En un costat s’aixeca el campanar de forma quadrangular amb obertures d’arc de mig punt per les campanes.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Estel·les del cementiri de Castellolí (Anoia)

Les Estel•les del Cementiri de Castellolí estan sobre el mur. Per anar-hi cal seguir el Camí del Cementiri de Castellolí.

Es tracta de tres estel·les discoïdals, situades al cementiri de Castellolí.

Són de pedra i s’intueixen les creus gravades, molt erosionades, que decoren la seva part superior.

Aquests monuments funeraris van ser traslladats del seu emplaçament original, probablement el recinte del castell, al seu emplaçament actual, el cementiri de Castellolí.

No han estat objecte de cap estudi que permetin determinar la seva cronologia.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Virgínia Cepero González

Adaptació al Text  i Fotografies: Ramon Solé

Sant Esteve de Soldevila de Balsareny (Bages)

Sant Esteve de Soldevila esta en la Colònia de Soldevila de Balsareny .

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix citada el 1038 al testament d’Ingilberga de Balsareny, esposa de Guifré de Balsareny, que era el senyor del castell.
  • Hom creu que devia tenir el caràcter d’una església rural.
  • El 1897 en Josep Soldevila i Casas fundà una colònia tèxtil en aquell lloc i l’església es convertí en ajuda de la parròquia de Balsareny.
  • El 1942 s’amplià amb dos absis neoromànics.
  • Fa pocs anys s’hi ha fet alguna restauració que permet descobrir més bé la part antiga de la construcció.
  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Balsareny. Actualment és sufragània de la parròquia de Balsareny.

L’antiga església era un edifici romànic d’una sola nau, rectangular, desproveïts de creuer, amb un absis semicircular, sense decoració.

L’any 1942 sofrí una sèrie de transformacions: s’hi afegí un transsepte, i en ell s’hi construïren dues absidioles d’estil neoromànic, flanquejant l’antic absis.

Últimament s’han dut a terme algunes tasques de restauració, consistents en la reobertura de la finestra de l’absis i en treure el guix dels paraments interiors. L’aparell és ben ordenat i disposat en filades.

La coberta és a doble vessant. La porta, a ponent, és de mig punt. Adovellada.

Al damunt de la porta s’obren dues finestres també de mig punt, igual que els dues laterals.

Un altre punt de llum és l’ull de bou en un lloc elevat de la façana. Aquesta cara de ponent culmina amb un senzill campanar d’espadanya.

Sant Esteve de Soldevila és una església del municipi de Balsareny (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquiipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Tines del Bleda de Pont de Vilomara i Rocafort (Bages)

Les Tines del Bleda estan situades en la Vall del Flequer al costat del camí de Pont de Vilomara i Rocafort.

Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d’arribar al Km 4. trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n’Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, fins la tina on s’emplaça a pocs metres de l’inici del camí. La vegetació de l’entorn en dificulta la visió, tot i que l’entorn immediat està perfectament net. La construcció se situa tocant al llit del Flequer.

Conjunt format per dues tines de planta circular i la seva respectiva barraca. La part inferior de l’edifici que conté els cups de les tines és de pedra unida amb morter de calç, i tenen les parets interiors recobertes de rajoles de ceràmica vidrada.

La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són de pedra sense material d’unió, i a la part superior dels murs s’estén el voladís realitzat amb pedres planes disposades en horitzontal i sobre el que s’assenta la coberta, que és feta amb el mètode d’aproximació de filades amb lloses de pedra i sobre la que s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Cada tina té una porta d’accés oberta a l’est, amb llinda de pedra horitzontal.

Observant el conjunt des de les portes d’entrada a les tines, es descriuen les edificacions d’esquerra a dreta.

La tina número 1, a la banda de tramuntana, té una petita finestreta i sota de la cúpula s’observa un tronc encastat en situació horitzontal en el que es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

La tina número 2, a la banda sud, també té una finestreta i encara conserva les restes de la frontissa d’una antiga porta de fusta a l’entrada. També té un tronc encastat en posició horitzontal sota la cúpula. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

Edificacions auxiliars hi ha dues barraques adossades a les tines. Són edificacions en pedra seca amb coberta de falsa cúpula i que segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior en el terreny respecte a les tines, ja que a cada barraca surt la boixa de cada tina.

La barraca corresponent a la tina núm. 1 té planta de forma semicircular i una superfície d’uns 6m2. L’entrada té doble llinda, una exterior de 100 x 25 x 17 cm i una altre a la part interior de la porta. La porta d’entrada amida 0,82 m x 1,44 m d’alçada. A l’interior i trobem el broc o boixa de la tina, tallat en un bloc de pedra que sobresurt del mur. El gruix de les parets és de 80 cm.

La barraca corresponent a la tina núm. 2 és de planta rectangular, de 2,40 m d’amplada per 3,20 m de llargada. També té llinda doble a la porta, una exterior de 150 x 36 x 20 cm i una altre d’interior. La porta d’entrada amida 1,02 m x 1,37 m d’alçada. A l’interior trobem la boixa de la tina d’iguals característiques a l’anterior. El gruix de les parets és de 53 cm.

L’estat de conservació de les dues barraques és bo i actualment es comuniquen amb les barraques a través d’ una escala exterior situada a la banda nord. Davant de les tines es conserva la base d’una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l’ús.

És tracta de la pica sobre la que descansava l’estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca.

Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007.

El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre Romana de les Gunyoles d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès)

La Torre Romana de les Gunyoles està situada dins el recinte de la masia can Rialb, a les Gunyoles, on ocupa una part del jardí d’Avinyonet del Penedès.

Us passo la seva historia :

  • Hom creu que l’origen d’aquesta torre cal situar-lo en època romana.
  • Pel que fa a la seva funció, s’ha dit que es tractava d’una torre de vigilància o, segons altres opinions, d’un monument funerari o sepulcral de tipus turriforme sense domini efectiu sobre el territori i al costat d’una via romana. Pel caràcter massís de la torre (que impedeix la possibilitat d’entrada) i les seves dimensions, s’exclou la possibilitat que funcionés com a torre de defensa o vigilància aïllada.
  • D’altra banda, existeixen molts paral•lels fora de la península ibèrica (a la Itàlia central), de monuments funeraris romans d’iguals característiques, amb cronologies des del segle I aC al segle I dC.
  • Així doncs, la Torre de les Gunyoles es pot classificar com un monument funerari i de datació incerta que dona el tipus d’aparell «opus quadratum». Segons Albert Balil, es pot situar entre mitjan segle I dC (Neró) i el principat d’Adrià (primera meitat del segle II dC).
  • Cal fer esment de la reutilització de la torre en època medieval que hauria estat aprofitada com a torre de guaita i de defensa del castell medieval, ni oblidar tampoc la importància d’aquest recinte en el moment que es construí el mas senyorial gòtic i s’utilitzà la torre per sostenir les cobertes dels recintes de transformació dels productes agrícoles .
  • Pel que fa al lloc de les Gunyoles, s’esmenta per primera vegada l’any 978.
  • L’any 981 el propietari de la fortalesa era Galí, el qual en el seu testament deixà la seva torre i altres béns a la seva muller Ermengarda.
  • Un altre testament que aporta informació sobre Gunyoles és el d’Ermengol Llobató, el qual, en trobar-se ferit al castell de les Gunyoles, el juliol del 1076, va nomenar marmessor i va morir al cap de poc.
  • Al terme de les Gunyoles s’hi establiren en un moment indeterminat del segle XII els templers.
  • D’aquesta manera s’entén que el 1160, Bertran d’Olost i Pere de Turradella, comanadors templers de les Gunyoles, donessin aquest terme, situat en el territori d’Olèrdola, a Joan de Bassa i el seu germà Pere perquè l’edifiquessin i cultivessin.
  • El 1205 la preceptoria dels templers fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a mans del prior de l’Hospital que la va integrar en els dominis de la comanda de Sant Valentí de les Cabanyes.
  • El monument va ser restaurat per la Diputació Provincial de Barcelona. (1967-1968)

És de planta circular i actualment només se’n conserva el cos inferior, amb 9 metres de diàmetre i uns 11 metres d’alçada. L’obra és d’«opus caementicium», morter de calç i pedres desiguals, revestit amb carreus, «opus quadratum», de diferents mides. Presenta un sòcol de 2’10 metres d’alçada que sobresurt uns 0’20 metres de gruix. A l’altura de 7’25 metres, una motllura de 0’30 metres de gruix, en part restaurada, constata l’única ornamentació de la construcció.

Els resultats de l’excavació feta el 1967 indicaren la possibilitat que la torre anés coberta per un sostre d’«opus caementicium» de forma cònica, com es troba en altres monuments d’aquest estil.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A continuació s’aixecaria un segon cos de l’edifici, del que encara es conserven, en algun tram, tres filades de blocs que fan de testimoni. Segons tradició oral, aquest segon cos fou desmuntat per reaprofitar els carreus en bastir-se l’església del poble a finals del segle XVIII.

La Torre Romana de les Gunyoles és un edifici del municipi d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Masia de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, fins l’aparcament de can Can Robert, a poca distancia esta aquest antic Mas.

Masia situada a la cota 650, als peus dels Cingles de Cavalls, a tocar de la Riera de les Arenes. I com totes les masies d’aquests verals es troba closa, no per un mur circumdant, però sí pels cossos que la configuren.

És envoltada d’un barri que conserva un portal amb un arc rebaixat de maons.

Sembla que el nom actual no es documenta fins el segle XVIII i no es coneix el nom anterior.

És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. El vèrtex del carener de la teulada és coronat  per un petit pinacle amb forma de creuer.

Presenta un interessant finestral de pedra amb arc pla i llinda decorada, també replanell motllurat.

També hi observem elements constructius arcaics com el desaigua de la façana de ponent.

S’intueix la boca d’un forn de pa. Destaca l’era, davant la façana de migdia.

Es troba deshabitada i abandonada des de fa molt de temps.

Teulades ensorrades, la vegetació creix sense control. Ha calgut posat una tanca de filat per evitar accidents de possibles curiosos.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero