Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

El Casinet o Sala de Baix de Collbató

El Casinet o Sala de Baix està en el carrer de Colom, 1 de Collbató.

Us passo la seva historia :

  • Va ser construït a la Parellada del Misser (a la confluència dels carrers Colom i Cervantes, oberts per l’Ajuntament segons un projecte del 1882)
  • Finançat per diversos propietaris de Collbató (Pau Fossalba, Antoni Alsina, Miquel Oller,..), per instal·lari un “café-casino”, que feia la competència a la Sala de Dalt.
  • Era la seu de la Societat Coral de Collbató, creada el 1883.
  • Joan Rogent comprà l’edifici el 1928 per instal·lar-hi el taller d’orgues (aquí es restaurà el de la catedral de Tarragona).
  • Actualment és un equipament cultural municipal.
  • Va ser rehabilitat el 2006 amb una subvenció del Patronat de la Muntanya de Montserrat.

El Casinet o Sala de Baix és un edifici de planta rectangular i distribució simètrica, construït amb pedra i maons units i arrebossats amb morter de sorra i calç. La coberta, que va ser revestida interiorment amb fusta i exteriorment amb teules, és a dues aigües i té el carener perpendicular a la façana. Originàriament tenia dos portals encarats a la muntanya i dos finestrals a cada un dels murs laterals, que han estat reconvertits en portals. Aquestes obertures són de punt rodó. La façana del davant té un frontó rematat amb una línia ondulada i la posterior, dos murals.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – DIBA.

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont de la Rovira de Sant Pau de Segúries

El Pont de la Rovira de Sant Pau de Segúries és un pont conegut popularment com el Pont vell de la Rovira,

representa un dels valors més interessant en el patrimoni de Sant Pau juntament amb la coneguda Via romana.

El Pont data del segle XIV i es considera com una obra arquitectònica de gran qualitat tant pel que fa a l’estructura com per la qualitat constructiva on els materials utilitzats.

Fa poc temps va ser declara com a be cultural de interès local :

https://www.ripollesdigital.cat/noticia/117503/el-pont-de-la-rovira-de-sant-pau-de-seguries-es-be-cultural-dinteres-local

No confondre amb l’antic pont que esta trencat també al costat del pont de la carretera direcció Camprodon.

Text : Ajuntament de Sant Pau de Segúries

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Ermita de Sant Llorenç Dosmunts de Rupit i Pruit (Osona)

L’Ermita de Sant Llorens Dosmunts esta en el carrer de Vic-Olot de la C-153 Km 27’5 – en Mas de les Viles de Rupit i Pruit.

Us passo la seva historia:

  • Edifici romànic del segle XII, malgrat que els primers documents conservats daten del segle XIII.
  • L’absis sembla que fou mutilat i substituït per una capçalera rectangular al segle XVII i, segons les dades constructives del portal de la sagristia, aquesta fou erigida al segle XVIII.
  • Fou parròquia independent fins al segle XIV, quan fou unida a Sant Andreu del Pruit.
  • Al 1553 constava dels masos següents: Bac, Torrentó, Vilas, Comajoan i Vilaferrer. Aquests masos encara serven fervor a la parròquia i, per torns, es cuiden de l’agençament de la capella, en la qual se celebra missa només una vegada l’any per Sant Llorenç, el 10 d’agost.
  • La capella conserva una pica baptismal per immersió.
  • L’antic retaule dedicat a Sant Llorenç es troba al Museu Episcopal de Vic (taula romànica del segle XII).
  • Alguns historiadors han llançat la hipòtesi que les característiques de la capella recorden les dels temples visigòtics, per la proximitat de mas Viles (probablement vila romana) i per ésser construïda vora el camí. Així mantenen la tesi de que fos edificada sobre una construcció visigòtica i més remotament sobre un assentament romà.
  • De totes maneres no es té cap notícia històrica que permeti fer tal afirmació.
C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

És una capella de nau única, sense absis i orientada de llevant a ponent, amb una capella lateral a la part esquerra i la sagristia a la dreta. La façana, situada a ponent, té un portal adovellat, amb un escut a la dovella central i amb una finestra de doble esqueixada al damunt. El frontispici és coronat per un campanar d’espadanya, de dos ulls d’arc semicircular i una campana. A migdia s’hi obre una finestra d’arc de mig punt. Interiorment és coberta amb volta de canó i enguixada.

El portal que mena a la sagristia du la data de 1742. A l’altar hi ha un retaule dedicat a Sant Llorenç que no és l’original perquè aquest és romànic i es troba al Museu Episcopal de Vic.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Construïda en pedra, amb carreus petits i ben carejats.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’envolta l’antic cementiri que serva els difunts de l’antiga parròquia.

C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

Destaca la campana situada a l’ull esquerre del campanar. Prop de la boca hi ha incisions i sanefes florals, al centre hi ha la figura de Sant Llorenç vestit amb túnica i portant la palma de màrtir al braç dret i les graelles, símbol del seu martiri, a l’esquerre, al damunt hi ha una altra sanefa floral. A la part posterior hi ha les senyes del fundidor, i altres inscripcions.

C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

La pica baptismal per a immersió, està situada als peus de l’església, a l’angle Sud Oest i aferrada al sòl de la nau. És d’època romànica. Aproximadament amida un metre de diàmetre per 1,20 metres d’alçada.

C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

Està rodejada per un bordó que es veu trencat per una ranura amb un clau al centre. És de pedra picada a partir d’un gran dau buidat i arrodonit.

Sant Llorenç Dosmunts és una església romànica de Rupit i Pruit inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Sant Esteve de Vinyoles d’Orís (Osona)

L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX

L’església de Sant Esteve de Vinyoles està en la Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, d’Orís.

L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX

Us passo la seva historia :

  • El castell d’Orís, apareix documentat des de l’any 914.
  • El lloc de Vinyoles, des de l’any 901 en un document de venda al monestir de Sant Benet de Bages d’una vinya situada al castell d’Orís, a la vila de «Vingolas».
  • L’església apareix citada l’any 957, quan Ferruç i la seva muller Doda vengueren a Unifred, fill del fundador del monestir esmentat, diversos béns.
  • La funció parroquial no es documenta fins al 1060.
  • El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església que tenia a més de l’absis central, dedicat a Sant Esteva, dos altars laterals sota les advocacions de santa Maria i sant Jaume.
  • Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals.
  • El 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim.
  • L’any 1936, fou aterrat un campanar de torre que s’erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle xvii que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva d’entrada al lloc actual, al mateix temps que era modificat el cimbori on hi hauria el campanar primitiu. El creixement urbà va fer necessària la creació d’un nou temple.
  • L’any 1955 el nou edifici va ser beneït i va assumir les funcions parroquials, quedant aquesta església abandonada.
  • Després l’església romànica va ser motiu de restauració pels Amics de Verdaguer, en record a l’exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer dugué a terme entre els anys 1871 i 1874 en aquesta parròquia.
Fotografia : Lluis Capdevila / Col-lectiu Obaga

Edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un presbiteri curt, marcat per un parell de fornícules de planta rectangular que s’obren a banda i banda al mur. La nau és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams. El tram més proper a l’absis és cobert amb volta de canó de mig punt situada transversalment que té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l’escurcen, en una solució que sembla pensada per fer una cúpula sobre trompes però que mai s’arribà a fer i fou substituïda per la volta que s’ha conservat fins avui.

La porta s’obre a la façana de ponent, és un arc de mig punt adovellat; a sobre s’obre un òcul, que, juntament amb les finestres de doble esqueixada situades a l’absis i a la nau i un petit òcul obert en el tram de la volta transversal, constitueixen la il·luminació del temple. La teulada és a doble vessant i, on es troba l’arc transversal, hi ha un cos prismàtic perpendicular a la nau. L’edifici és llis, llevat de l’absis que apareix ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, dividit per dues lesenes en dues sèries de nou arcs i una central de sis.

L’aparell de la restauració de 1976 és de petits carreus irregulars, simplement escairats, agafats amb argamassa (i morter de ciment pòrtland), disposats en filades uniformes i irregulars. L’església pot ser inclosa en un grup molt heterogeni d’edificis bastits entre el segle X i el segle XII, com Sant Climent de Peralta, Sant Miquel d’Olèrdola o Sant Feliu de la Garriga.

L’església de Sant Esteve de Vinyoles està inventariada.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Dora Salvador

Castell de Canals de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

El Castell de Canals és localitza al costat del carrer Colom de Valldoreix de Sant Cugat del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • El terme “ipsas Canales” apareix per primer cop al testimonial de 991 (992 segons datacions) del monestir femení de Sant Pere de les Puel-les de Barcelona.
  • El castell apareix documentat per primera vegada l’any 1148, quan Arnau Gibert testà i feu referència al mas Canals, del qual era comte.
  • Aquest fou succeït per Bernat de Canals, que jurà fidelitat al comte rei Ramon Berenguer IV, l’any 1160.
  • El 1243, el rei Jaume “el conqueridor” concedí la jurisdicció de la fortalesa i vila de Canals a Adelaida de Canals, vídua de Pere de Claramunt.
  • El 1261, mort sense descendència Bertrand de Canals, l’alou passà a Guillem de Cervelló.
  • El 1306, l’abat de Sant Cugat del Vallès adquirí per compra el castell.
  • Així, el fogatjament del 1365-1370 expressa: Castell de Canals de l’abat de Sant Cugat.
  • A partir d’aquell segle, els abats santcugatencs es titularen barons de Canals.
Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Està situat dalt un turó de l’extrem septentrional de la serra de Collserola, entre les rieres de Can Llunell i de Cant Badal.

La base del mur té a la part baixa un gruix màxim de 92 centímetres i a la part superior un gruix de 55 centímetres.

També altres parets de poca alçada, alguns dels quals semblen definir una estructura rectangular.

Del castell només resta un mur de 14,70 de llargada i 8,50 metres d’alçada, orientat d’est a oest. També hi ha les restes de dos murs de poca alçada que deixen entreveure una planta més o menys rectangular.

El mur va disminuint el seu gruix a mesura que guanya alçada i mostra els forats de la bastida. En el segon tram de mur hi ha uns forats de mida diferent als fets per la bastida i, a diferència d’aquells, no traspassen el mur de costat a costat; segurament era on es recolzaven les jàsseres de fusta que aguantaven els cabirons per formar l’estructura del sostre.

El material utilitzat són majoritàriament còdols de pedra calcària, gres i quars amb les cares devastades a cops de maceta.

El Castell de Canals és un castell del municipi de Sant Cugat del Vallès declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Mas Llobet de Sant Joan de Vilatorrada

Mas Llobet està entre el Carrer de l’Aurora Bertran, s/n , Avinguda del Torrent del Canigó i del  Pare Torra de Sant Joan de Vilatorrada.

Us passo la seva historia:

  • El mas Llobet apareix documentat al segle XVI.
  • Una gran llinda conforma aquesta porta on s’ha gravat la data de 1625.
  • Del 1717 es conserva un contracte d’arrendament fet per Francisca Llobet a Miquel Llobet sobre algunes terres del mas.
  • El 1746 la propietat estava en mans de Joan Llobet.
  • Al segle XVIII tenia terres arrendades com a pastures pels ramats de Manresa.
  • El mas i les terres van arribar al segle XX canviant sovint de propietaris a partir del segle XVIII.
  • Bona part de les terres de l’antic mas han estat venudes i edificades construint l’actual barri de Can Llobet que envolta el mas.

Conjunt arquitectònic format pel mas i altres construccions adjacents. El conjunt es troba construït aprofitant l’elevació d’un petit turó, envoltat avui pel barri de Can Llobet, al qual el mas ha donat nom.

Es tracta d’una casa de planta rectangular amb coberta a dues aigües. Els mur són de maçoneria, observant traces de l’arrebossat anterior. Al cantó Nord de la casa i aprofitant el desnivell del terreny, s’emplaça un espai cobert (dedicat a feines agrícoles) amb dues grans arcades creant l’efecte d’un gran porxo.

Viquipèdia

S’accedeix a aquest porxo mitjançant una gran porta allindada oberta a la sala de la casa que queda a nivell de planta baixa degut al desnivell.

Mas Llobet és una masia de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Cases, carrers, murs i portals de Santpedor

Santpedor es tracta d’una vila reial fortificada, és ben visible el recinte, abans clos, per tant disposa de diferents antics i vent conservats, com cases, carrers, murs i portals.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1927 el rei concedí la facultat d’engrandir les cases que estiguessin adossades al mur utilitzant el terreny de mur necessari.
  • La vila creixia i es feia necessària la construcció d’una nova muralla amb els seus portals i barreres.
  •  Les obres començaren el 1369
  • En una relació escrita de 1396 hi ha esment del “portal de Berga”, de “lo portal apellat de les Verjes”, el “portal de Vich”, “el portal den Niseta”, el “portal tancat i el “portal de Sant Francesc”.

Cal destacar dins del centre de santpedor, els carrers del Born, Santa Maria, dels Arcs, Sant Pere i la casa Missals.

Es conserven tres portals de la tercera muralla construïda a Santpedor, datada al segle XIV,

tot i que han patit modificacions produïdes pels habitatges de la part superior i per la seva adaptació al trànsit rodat.

Portal de Sant Franccesc, anomenat de Sant Francesc perquè antigament portava a l’ermita homònima. Portal format per un arc de mig punt adovellat (tapat en la part superior pel balcó de l’habitatge), amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. El parament de la part baixa és fet de carreus majoritàriament rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que la part superior està arrebossada.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

El Portal de Berga, era un dels portals més importants de la vila, i per tant, era un dels més imponents. D’aquí sortia el camí ral de Berga i el Berguedà.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

A l’exterior està format per un gran arc de mig punt adovellat, amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. A l’interior és d’arc apuntat.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

Portal de les Verges, d’aquí sortia el camí que portava a l’església de Santa Úrsula i les onze mil verges, situada on actualment hi ha l’Escola Riu d’Or. Format per un arc de mig punt adovellat a l’exterior i un arc rebaixat a l’interior, amb dues espitlleres a banda i banda.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

El parament de la part baixa és fet de blocs de pedra rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que sobre les dovelles aquest és petit e irregular, del segle XVIII. La part superior del portal està ocupada per un habitatge.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

Les cases, carrers, murs i portals de Santpedor és una obra del municipi de Santpedor (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Text: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Villa Rosita de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

La Villa Rosita, també coneguda com Can Morelló, està situada al carrer de Sant Pere, 16 de Sant Boi de Llobregat.

Us passo dades de la seva historia:

  • Va ser construït de 1914 a 1919 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda
  • Reformada el 1944 per Joaquim Bassegoda.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

És una vil·la modernista de planta baixa i dos pisos, amb entrada principal al jardí i una de lateral al carrer de Sant Pere. A la façana principal de la casa, el primer pis és perllongat cap al jardí per una tribuna que fa les funcions de porxo a la planta baixa, i la part superior del qual es converteix en terrassa del segon pis.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

L’entrada està a l’altura d’aquest primer pis amb accés mitjançant una escala flanquejada per quatre columnes acabades en capitell jònic i amb un frontó neoclàssic. Les altres obertures de la casa (portes i finestres) estan decorades amb motius florals típicament modernistes i amb mosaics.

Les baranes de la terrassa, balconets i terrat són de pedra artificial i al terrat llueix uns grans florons de terra cuita. El jardí és a tres nivells, amb un templet al més alt.

Tota la propietat està tancada per un mur de pedra amb una franja decorada amb mosaics modernistes, excepte una part del carrer de Sant Pere on hi ha la reixa d’entrada.

Malauradament, contemplant l’edifici des de fora, aquest presenta un estat d’abandonament per part dels propietaris.

La Villa Rosita o Can Morelló és un edifici modernista del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Vil·la Romana de Sant Amanç de Viladés de Rajadell

Aquestes restes arqueològiques són travessades per la carretera C-25 passat Rajadell.

Estava situada prop de la via romana que unia les terres de la part central de l’actual comarca del Bages amb les del municipi romà de Sigarra, actual els Prats de Rei, a l’Anoia.

La vil·la fou seccionada al construir-se l’Eix Transversal.

Es tracta d’un establiment romà rural ubicat estratègicament en un lloc obligat de pas, degut a que s’estreny la vall que forma la riera de Rajadell.

El nord es correspon amb la zona residencial o pars urbana, on es localitzen les habitacions nobles i el conjunt de termes i el sector sud o pars rústica era destinat a zona industrial i de treball.

La importància d’aquest jaciment queda patent en la utilització de l’aparell opus quadratum en els paraments d’algunes estances monumentals.

D’entre les estances posades al descobert hem d’apreciar els paviments d’opus signinum o picadís de ceràmica que en alguns casos delimiten construccions de tipus hidràulic.

S’han exhumat restes de paviments de mosaic amb temàtiques vegetals i animals i també restes de pintura mural.

La cronologia del jaciment aniria des del segle I fins als segles V-VI dC.

Per a més detall podeu consultar a :

http://descobreixrajadell.blogspot.com/2016/10/la-villa-romana-de-sant-amanc_61.html

Es pot accedir lliurament, per tant cal respectar el jaciment.

Recull de dades : Varis i Ajuntament de Rajadell

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero