Castell de Penyafort de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès)

El Castell de Penyafort està situat al sud de Santa Margarida i els Monjos, vora el curs del riu Foix i ben a prop d’una sèrie d’indústries.

Història:

• El castell de Penyafort, edificat possiblement el segle xi, era format, en un començament, per una torre i una casa quadra, com també ho eren els castells de Moja (981) i Canyelles (992).
• Aquests petits castells tenien una funció subsidiària i doble: eren nuclis de protecció per als camperols que colonitzaven les noves zones conquerides als sarraïns i al mateix temps servien d’avançades per a prevenir els atacs al castell d’Olèrdola, construït entre els anys 929 i 930 en un indret molt ben situat estratègicament i que exercia el seu domini sobre unes terres de frontera d’uns 250 km² d’extensió. La política de colonització impulsada pels comtes de Barcelona impulsarà el poblament per colons cristians del territori més gran de la marca.
• El castell de Penyafort, en un principi, era regit per un castlà nomenat i depenent del senyor d’Olèrdola.
• Més endavant s’independitzarà, i en el segle xii ja s’esmenta la torre de Penyafort amb el domini dels senyors de Penyafort que hi romandran fins a mitjan segle XIV.
• Es considera que un dels membres d’aquesta nissaga, nascut el 1185 en aquest indret, va ser sant Raimon de Penyafort,
• L’any 1229 predicà la croada contra els musulmans per encàrrec del papa.
• Bernat de Penyafort, net de Pere de Penyafort, n’era el senyor l’any 1337.
• L’any 1356, Arnau de Montoliu, l’últim descendent del llinatge, ven la casa a Pere de Crebeyno.
• No hi ha informació en els anys successius però se sap que el 1405 era mig derruït.
• L’any 1586, la Diputació del General de Catalunya pren a Pere i Pau Riu les seves propietats. Quinze anys més tard, Martí Joan d’Espuny d’Argençola, casat amb Agnès Espuny i d’Alemany, el va comprar en subhasta pública, passant a anomenar-se des d’aleshores senyor de Penyafort i de Pacs.
• El 1602 obtingué l’autorització per bastir-hi una capella dedicada a sant Ramon de Penyafort, santificat l’any anterior pel papa Climent VIII.
• Martí Joan d’Espuny l’any 1603 va fer donació de la torre i dependències annexes a l’orde dels dominics.
• Durant la Guerra del Francès, aquest convent va ser saquejat pels francesos.
• L’any 1836, (Desamortització de Mendizábal), amb el regnat d’Isabel II d’Espanya, es decretà la venda forçosa dels béns eclesiàstics, passant a ser béns de l’Estat per poder ser privatitzats a través de subhastes.
• L’any 1851, Miquel Puig comprà a l’Estat la propietat del convent.
• A Miquel Puig el va succeir el seu fill Josep Puig i Llagostera, casat amb Rosa Amat.
• Quan ell finà l’any 1879, la seva dona residiria al convent.
• Durant la Guerra Civil Espanyola, l’església fou saquejada i es va habilitar com a presó; els propietaris i masovers seguien vivint al casal residencial.
• James R. Halloway, l’any 1959, junt amb uns socis, van restaurar les habitacions, per tal d’establir-hi un hotel.
• L’any 1966 n’era propietari Dimitri Nicholas.
• L’any 1971, Martín Fainberg i Oliver Johnson el van adquirir per a negocis vinícoles.
• L’any 2002, l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va adquirir el convent.
• El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva, arran de la desamortització dels convents del 1835, els fons provinents del Convent de Sant Ramon de Penyafort, que actualment sumen gairebé 200 edicions.
•  Així mateix, ha registrat i descrit diversos exemples de les marques de propietat que van identificar el convent al llarg de la seva existència.

És un conjunt format per les restes de l’antic casal fortificat de Penyafort (torre circular, llenços de mur), un convent i una església.

Tradicionalment s’hi localitza el naixement de sant Ramon de Penyafort (1185-1275), dominicà i canonista, doctor en jurisprudència per Bolonya i conseller de Jaume I, canonitzat el 1601.

Aquest espai, de diferents etapes arquitectòniques, és la porta d’accés al Parc Natural del Foix.

 El castell de Penyafort està format per la torre medieval, un convent dominic del segle XVII, i una casa pairal del segle XIX.

La construcció més antiga és la torre cilíndrica i algunes dependències annexes que han sofert moltes transformacions,

documentada el segle XII però possiblement erigida el segle XI com un més dels castells de frontera del Penedès construïts després de la ràtzia d’Al-Mansur.

El convent dataria dels segles XVII i XVIII, en diverses construccions i ampliacions que es reprendrien el segle XIX, després de la desamortització.

L’església té una sola nau amb volta de canó i llunetes, arcs torals i sis capelles laterals per banda. La portada és neoclàssica, amb frontó trencat per una fornícula.

El castell de Penyafort és un conjunt arquitectònic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN),

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Camps o Cal Porquer del Bruc (Anoia)

Can Camps o Cal Porquer  esta situat en el carrer de la Parròquia, 21, a la Plaça, al nucli més antic del poble del Bruc.

Historia:

• Possiblement en aquest conjunt hi ha parts que corresponen a les primeres edificacions medievals del nucli del Bruc.
• En el capbreu del 1496 s’anomena el mas Castellar.
• En les afrontacions que es detallen al document ( al sud el mas Domènech i tocant al camí públic) es podria situar aquest mas en l’indret de l’actual conjunt, avui situat al peu del carrer de la Parròquia, antic camí medieval.
• A inicis del segle XIX, la família Camps hi va anar a viure i avui encara en són propietaris.

Conjunt de diverses edificacions. La principal, orientada al sud, ocupa una de les façanes de La Plaça. Està composada per un cos principal, que correspon a una primera edificació amb tipologia de masia amb planta, pis i golfes.

Te una porta adovellada amb brancals de pedra. A l’interior es conserva l’escala original de graons de pedra. A banda i banda es van construir dues edificacions que es reconeixen adossades als carreus de pedra de les cantonades de la principal i per la forma del carener de la teulada.

El de la dreta presenta un portal d’arc escarser de maó i un balcó a la planta. El de l’esquerra, és de menors dimensions i també te portal d’arc escarser de maons.

A l’interior es comuniquen les tres parts formant una única finca. A la part posterior d’aquest conjunt hi ha quatre edificacions més.

D’aquestes, en destaca, un casal de molta alçada amb les parets de carreus a la base i murs de tapia ben conservats en els que es reconeixen els encofrats, unes escales de pedra d’accés a un cup i l’edificació que te un arc apuntat de dovelles i una sortida a l’antic camí medieval de Barcelona cap a la Guàrdia.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Gemma Estrada Planell i Josep-Vicenç Mestre i Casanova

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Nau industrial el Vapor o Roger-Dieste de Castellterçol (Moianès)

La Nau industrial “el Vapor o Roger-Dieste” esta situada en el camí d’Esplugues, s/n. de Castellterçol.

Historia:

• La fàbrica Roger-Dieste, “el Vapor” va ser fundadada a principis del segle XX per Joaquim Roger i el seu fill Hipòlit Roger Salabert.
• Era un important centre de producció tèxtil, de jocs de llit, llençols i vànoves, que es venien a Espanya i Europa.
• Una bona part de la fàbrica va ser enderrocada per poder construir l’actual polígon industrial.

Es tracta d’una antiga fàbrica, que consta de dues naus de planta rectangular.

Les cobertes són de teula ceràmica aràbiga, a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal.

Les obertures estan emmarcades amb maó posat a llibret. Els murs de façana són de maó vist i la part baixa de pedra vista.

En destaca la xemeneia, també de maó.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Virgínia Cepero González

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Rellotge de l’antic Ajuntament del Bruc (Anoia)

El Rellotge corona la façana de l’edifici de l’antic Ajuntament, situat en el carrer del Bruc del mig 23 en El Bruc.

Historia:

• L’ajuntament va estar situat en l’edifici del carrer del Bruc del mig 23 des del 1919 fins als anys 90.
• El rellotge va ser inaugurat l’any 1946 quan era l’alcalde del municipi Andreu Termes Riba.
• Per a sufragar la despesa es va realitzar una subscripció popular voluntària de la qual es van recollir 25.485 pessetes.

Rellotge instal·lat en una petita construcció d’obra que corona la façana de l’edifici. Està flanquejada per dues peces de terracota i coronada per una cornisa ondulada de maó vist. Per damunt de la cornisa sobresurten dues campanes de fosa, de diferent mida que tenen el seu martell cadascuna. Al centre de la construcció hi ha l’esfera que conté, darrera d’un vidre, les xifres horàries en numeració àrab. Les busques queden a la part exterior del vidre.

Tant les busques com l’esfera que emmarca el vidre són de ferro. És un rellotge mecànic que funcionava a partir d’un sistema d’engranatges, rodes, pesos i cadenes que arribaven a la planta baixa de l’edifici. Cada dotze hores se l’hi havia de donar corda per recuperar la cadena. Es va canviar per un sistema automàtic i recentment s’ha restaurat l’estructura que l’acull.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Gemma Estrada i Planell i Josep-Vicenç Mestre Casanova

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Mina de Gironella (Berguedà)

La Mina es situada al pas de la carretera de Gironella per Cal Bassacs a Gironella.

Entrada Sud

Historia:

• Aquest túnel forma part del traçat de l’antic carrilet de Manresa a Guardiola de Berguedà, el tram Puig-Reig fins Olvan es va inaugurar l’any 1887,
• L’arribada del primer tren a Gironella va ser el 28 de gener de 1887.
• Pel que fa a la construcció de la carretera de Sallent a Berga va ser anterior, es va iniciar al 1847.
• Sembla que part de les obres al pas per Gironella es van dur a terme entre el 1863 i el 1865.
• No s’ha localitzat informació que concreti si el pont ja es va preveure en el moment de construcció de la carretera o realment es va bastir amb posterioritat, en el període de construcció de la infraestructura del tren, moment que sembla més probable.

Entrada Nord

La Mina és un pont o falç túnel, situat a la carretera de Gironella, l’antiga C-1411, al seu pas per la barriada de Cal Bassacs. Aquesta infraestructura permetia el pas del tren per la part inferior, a manera de túnel, i per sobre, la carretera, per tant, el trànsit rodat i els vianants.

L’estructura del túnel, parets i volta, està bastida amb grans blocs de pedra de gres, tallats i més o menys polits, conformant un pas cobert en volta de mig punt; a cada extrem l’obertura mostra un acabat en arc de mig punt de dovelles de carreus també amb acabat polit, de la mateixa manera que en els muntans i la paret frontal.

Fotografia: Mapes de Patrimoni Cultural

Els talussos d’accés al túnel van ser bastits també amb grans blocs de pedra, en part dels quals les reparacions posteriors van ser fetes amb formigó encofrat. La llargada aproximada del túnel és d’uns 30 metres.

La part superior del túnel està conformat per la calçada de la carretera, l’antiga C-1411. A l’extrem més nord, passat l’actual plaça o pàrquing que hi ha en aquest indret, el tren tornava a creuar la carretera, en aquest punt el pas era regulat per una barrera a nivell, controlada per un persona que es trobava situada en una caseta al costat mateix de la font del Tirai o de Cal Bassacs.

Entorn als anys 80 del segle XX, es van instal·lar unes escales metàl·liques a cada extrem per tal de facilitar el creuament de la carretera als vianants, en una època en que la carretera principal continuava transitant pel mig de Cal Bassacs i del municipi, just en un període en que el trànsit de vehicles va augmentar considerablement.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Sara Simon Vilardaga

Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé

Forn de calç del Castell en El Bruc (Anoia)

El Forn de calç del Castell esta situat al torrent del Castell, en un entorn de camps d’oliveres al clot del Tambor en El Bruc.

Historia:

• En els mapes surt citat com a Pou del castell, degut a fet que a l’olla s’hi arreplega l’aigua de la pluja.
• Era un forn de petites dimensions i la calç que s’extreia devia abastir el mercat local.

Per l’estructura i el lloc on s’ubica, al llit del torrent, possiblement abans que fos utilitzat com a forn de calç, va ser un pou de glaç al qual se li va afegir una construcció amb porta i corredor. Forma una estructura excavada aprofitant el desnivell del terreny.

És de planta circular, les parets de l’interior són de pedra i s’hi accedeix per la porta amb un accés de petit corredor fet amb maons, obertura per on s’hi entrava la pedra.

Les pedres anaven formant una volta que s’anava cobrint amb els matacans o pedres que es poden agafar amb una mà.

La porta es tancava amb dues capes de pedra, de calç per dins i sorrenca per fora fent una doble paret.

S’acabava omplint des de dalt, continuant amb matacans fins a l’alçada de la clau de volta i la part superior, es posaven pedres en sentit vertical.

A l’olla s’hi arreplega l’aigua de la pluja

Per tal que la pedra es cogués de manera uniforme calia dirigir el foc tapant amb fang o destapant sectors del paller o volta fent-hi forats amb una barrina.

A l’olla, situada per sota del nivell de la porta, hi cremaven els feixos de llenya. Quan el fum sortia blanc, la cuita ja estava.

A l’olla s’hi arreplega l’aigua de la pluja

Es rebentava la porta per desenfornar, es netejava l’olla, traient la cendra, i es començava a ensorrar la volta de mica en mica amb una barrina, mentre la calç viva es treia a mà per la porta.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Gemma Estrada i Planell i Josep-Vicenç Mestre Casanova

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Colònia de cal Pons de Puig-reig (Berguedà)

Cal Pons, també conegut com a Colònia Pons, és una de les set colònies tèxtils del municipi de Puig-reig. Fundada l’any 1875 és, arquitectònicament i urbanísticament, la colònia industrial més important .

Us passo la seva història:

• El fundador de Cal Pons fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l’any 1811, el qual fou, a més, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Descendent d’una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII, Josep Pons ja era, a mitjan segle XIX, un important industrial cotoner.
• L’any 1875 comprà els terrenys de Cal Garrigal amb la intenció de construir-hi una colònia industrial (posteriorment amplià la compra amb més terrenys de masies dels voltants).
• L’any següent obtingué el permís d’aprofitament industrial de l’aigua del riu Llobregat i seguidament feu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s’inaugurà l’any 1880.
• Al costat de l’espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons.
•  Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d’Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia.
• Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l’església, l’any 1893. Aquest espai incloïa l’escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics de la colònia, l’església i les dues torres dels amos, es construïren també en aquesta etapa inicial.
• L’església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l’època, com la “Catedral de l’Alt Llobregat”.
• Les dues torres, situades al voltant d’un jardí, foren construïdes abans de l’any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d’uns dos metres d’alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el “sereno” vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l’època de l’any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí.
• Els anys vuitanta del segle XIX, mentre la colònia anava creixent i la fàbrica ja funcionava a ple rendiment, foren molt conflictius. Els obrers de Cal Pons -i de totes les colònies i fàbriques tèxtils catalanes de l’època- havien de suportar unes condicions laborals molt dures, amb jornades laborals de dotze hores diàries o més, i amb un alt grau de perillositat i incomoditats diverses. Els treballadors de Cal Pons es rebel•laren en diverses ocasions contra aquestes condicions quotidianes.
• La mobilització més important fou la vaga de l’any 1890, la qual afectà la majoria de les fàbriques i colònies del Llobregat. Com a conseqüència d’aquesta vaga, 150 obrers de Cal Pons foren acomiadats i expulsats de la colònia.
• L’any 1893 morí Josep Pons i Enrich i tres anys més tard també traspassava el seu hereu, Ignasi Pons.
• A partir d’aquells moments, i fins a l’any 1921, fou Lluís G. Pons, segon fill del fundador i germà d’Ignasi, qui esdevingué l’home fort de la família i l’amo de Cal Pons. La situació de la colònia -ja construïda i consolidada- i la figura del director de la fàbrica -que era qui controlava el funcionament econòmic de l’empresa i el manteniment de l’ordre i la “pau social” i que disposà de xalet propi a partir de l’any 1900- van permetre a Lluís G. Pons centrar-se en la seva activitat política. Fou en aquests anys quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l’amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la “pau social”.
• Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. A partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant.
• La fàbrica va tancar portes l’any 1995 i el conjunt de la colònia, llevat de la turbina, fou embargat.
• El 1997 l’Ajuntament de Puig-reig va adquirir, en subhasta pública, una part de la finca. Aleshores es va iniciar un procés d’urbanització i parcel•lació gràcies a la qual s’han construït nous habitatges. Els edificis industrials han estat parcialment ocupats per altres indústries.
• Des el 1999 l’edifici de les monges acull una de les seus del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat.
• I des del 2008 l’església museïtzada s’ha convertit en un centre d’interpretació de les colònies.
• El 22 d’abril de 2012 es va inaugurar l’alberg de cal Pons, que ocupa els edificis de l’antiga casa de les noies (menager) i del teatre.
• A mitjan segle XX, i sobretot arran de la Guerra Civil, s’abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col•lecció d’aus exòtiques.

El conjunt de la colònia Pons és remarcable pel fet de ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt de temps (1875-1910), la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Compta amb un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievalistes dels propietaris, el xalet del director, l’església neogòtica de Sant Josep -amb el panteó familiar-, obra de l’arquitecte modernista Josep Torres i Argullol, la casa-convent i el teatre. A un nivell inferior, i prop de la fàbrica, hi ha els habitatges plurifamiliars per als obrers i la zona de serveis (forn, botigues, etc.)

L’estructura de la colònia Pons il·lustra perfectament la morfologia d’una colònia evolucionada, segons la definició de Jordi Clua, ja que el fort desnivell del terreny va propiciar que es distribuís els tres espais (productiu, residencial i de domini) en tres nivells: L’Espai productiu (la fàbrica, el canal i la resclosa, els tallers i magatzems i les oficines) es troben al nivell més baix, arran del riu. L’Espai de residència i serveis (que inclou els habitatges dels treballadors del carrer Orient i la botiga, el forn de pa, el cafè, la barberia, etc.) se situa a un nivell intermedi. I al nivell superior, després de pujar les escales trobem L’Espai de domini, amb els edificis simbòlics del poder econòmic i social: les dues torres dels amos, el xalet del director, el jardí i l’església. També en aquest nivell, al costat de l’església, hi ha el convent, amb les escoles i la residència de noies treballadores (o menager), i el teatre (que es podrien classificar més aviat com a espai de residència i serveis).

Els edificis consten de dos pisos: la planta baixa era condicionada per a les escoles, i el pis superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d’edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (Ja descrita en el bloc)

La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l’arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada… Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d’un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d’Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i es va habilitar com a fàbrica de tovalloles.

Es desconeix qui fou l’autor d’aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March, arquitectes que van treballar per a la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l’autor.

El jardí​, quan es dissenyà la colònia es va pensar de convertir la finca en un jardí tancat que l’aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d’ús privat per als propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d’espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d’índies, palmeres, pollancres, alzines, avets .

Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia.

El conjunt arquitectònic de cal Pons és protegit com a bé cultural d’interès nacional.

Torre Nova

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de la Mare de Déu de l’Assumpta de Cal Marçal de Puig-reig (Berguedà)

Mare de Déu de l’Assumpta  esta situada en la Plaça de l’Església de Cal Marçal, de Puig-reig.

L’església es va aixecar en els anys 50 del s. XX, coincidint amb l’època mes productiva de la fàbrica. A la seva dreta està adossada la rectoria.

Es troba situada en el centre de la colònia, dividint els dos nuclis principals: el barri de la carretera a una banda i els antics habitatges i la fàbrica a l’altra.

La façana principal conta amb un petit pòrtic sostingut per columnes de pedra, la teulada de teula àrab que introdueix al portal d’entrada que és un arc de mig punt adovellat. Al damunt del pòrtic hi ha un òcul.

A la dreta esta el campanar de planta quadrada amb altes finestres rectangulars i coberta a quatre aigües del mateixos materials que l’església. Aquesta té a una sola nau amb murs de pedra vista a les parts inferiors de les façanes i arrebossades a les parts superiors y la coberta són de teules ceràmiques de tipus àrab.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa:Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí de Puig-reig o església nova de Puig-reig (Berguedà)

Setmana dedicada a Esglésies i ermites

L’església de Sant Martí de Puig-reig o església nova esta situada en el carrer de l’Església s/n de Puig-reig.

Historia:

• La nova església parroquial de Puig-reig és un projecte que neix durant els anys de la postguerra civil fruit del desig de construir un nou edifici religiós que mostri el notable creixement del poble de Puig-reig i pugui superar, en capacitats, les de la vella església romànica, incendiada durant la Guerra Civil i de la qual la Diputació de Barcelona en feu la restauració el 1956.
• Les obres, sufragades amb captes populars i amb l’ajuda d’industrials de colònia, no arribà a la seva fi.

Església de grans proporcions que resta inacabada; de tres naus, amb el presbiteri quadrat i porta d’accés a tramuntana.

L’edifici es una construcció efectuada en diferents fases, la última finalitzada el 2010 i consistent en la decoració mural de la façana d’accés, obra de Ramon Espelt.

Observacions:

Isidre Puig Boada (Barcelona 1890-1987), nascut a Barcelona el 1890, Isidre Puig Boada forma part del petit i selecte grup d’arquitectes vinculats a Antoni Gaudí que, al llarg dels anys i en diferents etapes, col·laboraren en la seva obra.

Va ser el 1914, encara estudiant d’arquitectura, quan el coneix en una d’aquelles visites col·lectives d’estudiants tant apreciades pel mestre.

Una trobada que marcarà la seva vida i també l’inici d’una relació continuada amb Gaudí fins a la seva tràgica mort.

No és estrany que, després, treballi a les ordres de Domènech Sugranyes, designat nou director de l’obra de la Sagrada Família i que el 1950, mort Sugranyes durant la guerra civil, sigui ell, al seu torn, qui el succeeixi en el càrrec.

Publicacions:

• El 1929 publica “El temple de la Sagrada Família”.
• Posteriorment, el 1976, “L’església de la Colònia Güell”.
• El 1981, a l’edat de 90 anys, el present llibre, “El pensament de Gaudí”.
• Diversos articles sobre l’obra gaudiniana completen la seva bibliografia.

La seva obra arquitectònica pròpia ha estat injustament silenciada. Iniciada en els anys d’eclosió noucentista, Puig Boada, com altres arquitectes de la seva generació, intenta fer-la reviure nostàlgicament en la postguerra..

Acabada la Guerra Civil treballà intensament en la restauració i nova construcció d’esglésies del bisbat de Solsona.

A principi dels anys 60, el càrrec d’arquitecte diocesà del bisbat d’Urgell li permetrà construir, però, una interessant -i desconeguda- sèrie de petites esglésies on utilitza de manera molt personal les formes de la geometria reglada d’origen gaudinià.

Isidre Puig Boada morí a la capital catalana l’any 1987, just quan la ciutat començava a retrobar-se amb la magnífic llegat arquitectònic del seu mestre.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mare de Déu del Roser o El Roseret de Puig-reig (Berguedà)

Setmana dedicada a Esglésies i ermites

L’ermita de Mare de Déu del Roser esta situada en una plana del Fonollet  i a prop de la Masia de la Madrona, molt transformada de Puig-reig.

Us passo la seva història:

• La documentació medieval (any 1145) esmenta l’església de Sant Andreu de la Madrona, actualment desapareguda i que possiblement podia coincidir amb l’emplaçament de la Capella del Roseret.
• Aquesta capella fou bastida a finals del segle XVI per iniciativa del prevere de Fonollet, i segons conta la llegenda, cada cop que passava per aquest lloc el cavall no volia continuar el viatge. Llavors el prevere decidí aixecar-hi la capella a la Mare de Déu del Roser.
• Aquesta capella fou bastida en una època de florida devoció a la Mare de Déu del Roser arreu dels Països Catalans (1570-1620).
• La tradició era fer-hi processó el dia de Sant Bernabè Apòstol, l’11 de juny, tal com recull la “Consueta de 1745” conservada a l’arxiu parroquial de Puig-reig: “… E fa la processó a la capella de la Mare de Déu del Roser del camí ral y allí se cante un ofici per los confrares y devots… Y abans de tornar la processó se veneheix lo terme allí sobre la capella”.

La Capella-ermita del Roseret és de petites dimensions, d’una sola nau, sense absis i amb la porta a migdia. Presenta un simple campanar d’espadanya de grans dimensions, reconstruït posteriorment.

La façana té un portal amb llinda que conserva una interessant inscripció amb la data de construcció (1579). Es tracta d’una gran llinda de forma gairebé quadrada que té gravat un escut amb una creu i quatre roses als cantons, amb un estil vagament renaixentista.

La inscripció es llegeix amb dificultats: MIOAN (…) PRAEVERE (…) ANY 1579.

Aquesta capella rural, molt arcaïtzant i sense un estil definit, està realitzada amb blocs de pedra poc regulars.

A la part davantera té un pedrís que forma una mena d’avantcambra quadrada, amb el terra enrajolat.

La capella de la Mare de Déu del Roser, altrament El Roseret, és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero