L’Església parroquial dels Monjos, esta situada en la Plaça de l’església (nucli dels Monjos)
Historia:
S’inicien les obres al 1920.
La primera pedra l’any 1932, es va començar a bastir la façana i el campanar.
Entre 1950 i 1951 es feren reformes a l’interior a càrrec de l’arquitecte Fèlix Mestre i el constructor Ramon Vinyals.
Església de tres naus i absis semicircular. La nau central és de volta de canó seguit. La façana principal presenta elements neogòtics. Destaca el portal d’arc tudor, una rosassa i a la part superior una sèrie d’arcuacions ogivals de caire neogòtic i un ràfec amb motllures.
Una creu de pedra es situa a la part més elevada de la façana. Les naus laterals també destaquen a la façana per les seves finestres ogivals neogòtiques. Des d’una de les naus laterals s’alça el campanar de planta quadrada on hi ha ubicat un rellotge.
A l’espai que ocupen les dues campanes que hi ha a l’actualitat s’obren dues obertures apuntades en cadascuna de les cares. L’obra està feta de mamposteria.
En la mateixa nau on està el campanar hi ha també dues capelles adossades que sobresurten de la nau amb una forma semicircular. A la part de darrera de l’església hi ha dos finestres d’arc apuntat tapiades.
En aquesta part hi ha també una casa adossada amb un parament molt similar al que presenta l’església i un petit jardinet al davant. A l’altre nau també s’adossa una edificació, el despatx parroquial, precedit d’un gran pati. L’interior de l’església és igualment de caire neoclàssic. Destaca la volta de canó seguit.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Tríade scp
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’Església vella de Santa Margarida esta situada en el Nucli de Sta. Margarida, dins del recinte del cementiri de Santa Margarida i els Monjos.
Historia:
La parròquia té el seu primer esment en la documentació escrita al 1126 dins la jurisdicció d’Olèrdola, tot i que s’esmenta el lloc de Santa Margarida en documents del segle X.
Segons la tradició, al 1175 hi fou batejat Sant Ramon de Penyafort.
Fou restaurada profundament a principis del segle XVII.
Al segle XIX entra en desús i s’utilitzà com a lloc d’enterrament col·locant nínxols a l’interior.
Hi ha una descripció de 1891 que la mesura en 20 metres de llarg, 16 metres d’alçada i amb 8 capelles laterals.
Església de planta rectangular, amb una gran nau central i sis capelles laterals. La nau central era coberta a dos vessants, sobre arcades ogivals, i es comunica amb les laterals a través d’arcs de mig punt sobre pilastres clàssiques.
El portal frontal és romànic, amb arquivolta, columnes i capitells. Hi ha una inscripció moderna: “Iglésia parroquial de Sta. Margarita, n. 80”.
L’església era precedida d’un porxo, sostingut per arcs marcadament ultrapassats, del qual resta només l’entrada, aquests amb arc de mig punt, i un gran campanar d’espadanya d’arcs asimètrics al damunt, que s’aguanta gràcies a una paret de totxos moderns.
De l’obra romànica original resta només la porta i el campanar de la paret; la resta, de tradició encara gòtica però feta ja al segle XVII, té profusió d’elements esculpits, escuts de Catalunya i motllures als capitells i impostes.
Observacions:
Actualment està tancada per evitar accidents degut al seu estat ruïnós.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Capella de la Bleda esta a l’extrem nord del terme, al costat del castell de la Bleda.
Historia:
L’ermita és esmentada per primera vegada l’any 1032.
Al segle XII era parròquia.
Al 1247 estava unida al monestir de Sant Pere de Casserres del bisbat de Vic.
A finals del segle XVI el papa Sixte V uneix l’església a la comunitat de Vilafranca.
Es realitzà una reforma molt important el 1683
Al 1825 fou feta sufragaria de Sant Genis de Pacs a la qual encara pertany.
Capella d’una sola nau quadrangular, ampliada al nord per una segona i capgirada en enderrocar-ne l’absis. S’allargà una nau a ponent per a la construcció d’un nou santuari.
A una finestra de la cara sud hi ha gravada la data 1683 i hi ha adossats dos contraforts.
A l’angle sud est sembla haver-hi hagut un presbiteri. Al mur sud hi ha vestigis de fonaments, segurament de l’edifici alt medieval.
Presenta un campanar d’espadanya de dos arcs simètrics i un de petit per sobre que sosté una petita campana. La paret nord està compartida amb el cementiri que se li adossa.
Davant de la porta hi ha un porxo en forma de glorieta amb tres arcs de mig punt. El principal és més gran que els dos laterals. Aquest porxo està coronat per una teulada a dos vessants i s’hi accedeix per tres petites escales de quatre graons, una per cada obertura.
Les parets estan arrebossades amb ciment modern. A l’interior hi ha una pica baptismal i un sarcòfag medievals.
La pica té forma troncocònica irregular, de parets llises sense motius ornamentals. Està feta sobre pedra calcària i té una alçada de 60 cm i un diàmetre de boca de 83 cm.
El sarcòfag té una forma de paral·lelepípede de 105 x 50 cm de base i 48 cm d’alçada, amb una tapa de dos vessants. És llisa, amb unes motllures. El sarcòfag és un bloc calcari buit.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Castell de Penyafort està situat al sud de Santa Margarida i els Monjos, vora el curs del riu Foix i ben a prop d’una sèrie d’indústries.
Història:
El castell de Penyafort, edificat possiblement el segle xi, era format, en un començament, per una torre i una casa quadra, com també ho eren els castells de Moja (981) i Canyelles (992).
Aquests petits castells tenien una funció subsidiària i doble: eren nuclis de protecció per als camperols que colonitzaven les noves zones conquerides als sarraïns i al mateix temps servien d’avançades per a prevenir els atacs al castell d’Olèrdola, construït entre els anys 929 i 930 en un indret molt ben situat estratègicament i que exercia el seu domini sobre unes terres de frontera d’uns 250 km² d’extensió. La política de colonització impulsada pels comtes de Barcelona impulsarà el poblament per colons cristians del territori més gran de la marca.
El castell de Penyafort, en un principi, era regit per un castlà nomenat i depenent del senyor d’Olèrdola.
Més endavant s’independitzarà, i en el segle xii ja s’esmenta la torre de Penyafort amb el domini dels senyors de Penyafort que hi romandran fins a mitjan segle XIV.
Es considera que un dels membres d’aquesta nissaga, nascut el 1185 en aquest indret, va ser sant Raimon de Penyafort,
L’any 1229 predicà la croada contra els musulmans per encàrrec del papa.
Bernat de Penyafort, net de Pere de Penyafort, n’era el senyor l’any 1337.
L’any 1356, Arnau de Montoliu, l’últim descendent del llinatge, ven la casa a Pere de Crebeyno.
No hi ha informació en els anys successius però se sap que el 1405 era mig derruït.
L’any 1586, la Diputació del General de Catalunya pren a Pere i Pau Riu les seves propietats. Quinze anys més tard, Martí Joan d’Espuny d’Argençola, casat amb Agnès Espuny i d’Alemany, el va comprar en subhasta pública, passant a anomenar-se des d’aleshores senyor de Penyafort i de Pacs.
El 1602 obtingué l’autorització per bastir-hi una capella dedicada a sant Ramon de Penyafort, santificat l’any anterior pel papa Climent VIII.
Martí Joan d’Espuny l’any 1603 va fer donació de la torre i dependències annexes a l’orde dels dominics.
Durant la Guerra del Francès, aquest convent va ser saquejat pels francesos.
L’any 1836, (Desamortització de Mendizábal), amb el regnat d’Isabel II d’Espanya, es decretà la venda forçosa dels béns eclesiàstics, passant a ser béns de l’Estat per poder ser privatitzats a través de subhastes.
L’any 1851, Miquel Puig comprà a l’Estat la propietat del convent.
A Miquel Puig el va succeir el seu fill Josep Puig i Llagostera, casat amb Rosa Amat.
Quan ell finà l’any 1879, la seva dona residiria al convent.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’església fou saquejada i es va habilitar com a presó; els propietaris i masovers seguien vivint al casal residencial.
James R. Halloway, l’any 1959, junt amb uns socis, van restaurar les habitacions, per tal d’establir-hi un hotel.
L’any 1966 n’era propietari Dimitri Nicholas.
L’any 1971, Martín Fainberg i Oliver Johnson el van adquirir per a negocis vinícoles.
L’any 2002, l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va adquirir el convent.
El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva, arran de la desamortització dels convents del 1835, els fons provinents del Convent de Sant Ramon de Penyafort, que actualment sumen gairebé 200 edicions.
Així mateix, ha registrat i descrit diversos exemples de les marques de propietat que van identificar el convent al llarg de la seva existència.
És un conjunt format per les restes de l’antic casal fortificat de Penyafort (torre circular, llenços de mur), un convent i una església.
Tradicionalment s’hi localitza el naixement de sant Ramon de Penyafort (1185-1275), dominicà i canonista, doctor en jurisprudència per Bolonya i conseller de Jaume I, canonitzat el 1601.
Aquest espai, de diferents etapes arquitectòniques, és la porta d’accés al Parc Natural del Foix.
El castell de Penyafort està format per la torre medieval, un convent dominic del segle XVII, i una casa pairal del segle XIX.
La construcció més antiga és la torre cilíndrica i algunes dependències annexes que han sofert moltes transformacions,
documentada el segle XII però possiblement erigida el segle XI com un més dels castells de frontera del Penedès construïts després de la ràtzia d’Al-Mansur.
El convent dataria dels segles XVII i XVIII, en diverses construccions i ampliacions que es reprendrien el segle XIX, després de la desamortització.
L’església té una sola nau amb volta de canó i llunetes, arcs torals i sis capelles laterals per banda. La portada és neoclàssica, amb frontó trencat per una fornícula.
El castell de Penyafort és un conjunt arquitectònic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN),
Can Camps o Cal Porquer esta situat en el carrer de la Parròquia, 21, a la Plaça, al nucli més antic del poble del Bruc.
Historia:
Possiblement en aquest conjunt hi ha parts que corresponen a les primeres edificacions medievals del nucli del Bruc.
En el capbreu del 1496 s’anomena el mas Castellar.
En les afrontacions que es detallen al document ( al sud el mas Domènech i tocant al camí públic) es podria situar aquest mas en l’indret de l’actual conjunt, avui situat al peu del carrer de la Parròquia, antic camí medieval.
A inicis del segle XIX, la família Camps hi va anar a viure i avui encara en són propietaris.
Conjunt de diverses edificacions. La principal, orientada al sud, ocupa una de les façanes de La Plaça. Està composada per un cos principal, que correspon a una primera edificació amb tipologia de masia amb planta, pis i golfes.
Te una porta adovellada amb brancals de pedra. A l’interior es conserva l’escala original de graons de pedra. A banda i banda es van construir dues edificacions que es reconeixen adossades als carreus de pedra de les cantonades de la principal i per la forma del carener de la teulada.
El de la dreta presenta un portal d’arc escarser de maó i un balcó a la planta. El de l’esquerra, és de menors dimensions i també te portal d’arc escarser de maons.
A l’interior es comuniquen les tres parts formant una única finca. A la part posterior d’aquest conjunt hi ha quatre edificacions més.
D’aquestes, en destaca, un casal de molta alçada amb les parets de carreus a la base i murs de tapia ben conservats en els que es reconeixen els encofrats, unes escales de pedra d’accés a un cup i l’edificació que te un arc apuntat de dovelles i una sortida a l’antic camí medieval de Barcelona cap a la Guàrdia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa : Gemma Estrada Planell i Josep-Vicenç Mestre i Casanova
El Rellotge corona la façana de l’edifici de l’antic Ajuntament, situat en el carrer del Bruc del mig 23 en El Bruc.
Historia:
L’ajuntament va estar situat en l’edifici del carrer del Bruc del mig 23 des del 1919 fins als anys 90.
El rellotge va ser inaugurat l’any 1946 quan era l’alcalde del municipi Andreu Termes Riba.
Per a sufragar la despesa es va realitzar una subscripció popular voluntària de la qual es van recollir 25.485 pessetes.
Rellotge instal·lat en una petita construcció d’obra que corona la façana de l’edifici. Està flanquejada per dues peces de terracota i coronada per una cornisa ondulada de maó vist. Per damunt de la cornisa sobresurten dues campanes de fosa, de diferent mida que tenen el seu martell cadascuna. Al centre de la construcció hi ha l’esfera que conté, darrera d’un vidre, les xifres horàries en numeració àrab. Les busques queden a la part exterior del vidre.
Tant les busques com l’esfera que emmarca el vidre són de ferro. És un rellotge mecànic que funcionava a partir d’un sistema d’engranatges, rodes, pesos i cadenes que arribaven a la planta baixa de l’edifici. Cada dotze hores se l’hi havia de donar corda per recuperar la cadena. Es va canviar per un sistema automàtic i recentment s’ha restaurat l’estructura que l’acull.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa : Gemma Estrada i Planell i Josep-Vicenç Mestre Casanova
La Mina es situada al pas de la carretera de Gironella per Cal Bassacs a Gironella.
Entrada Sud
Historia:
Aquest túnel forma part del traçat de l’antic carrilet de Manresa a Guardiola de Berguedà, el tram Puig-Reig fins Olvan es va inaugurar l’any 1887,
L’arribada del primer tren a Gironella va ser el 28 de gener de 1887.
Pel que fa a la construcció de la carretera de Sallent a Berga va ser anterior, es va iniciar al 1847.
Sembla que part de les obres al pas per Gironella es van dur a terme entre el 1863 i el 1865.
No s’ha localitzat informació que concreti si el pont ja es va preveure en el moment de construcció de la carretera o realment es va bastir amb posterioritat, en el període de construcció de la infraestructura del tren, moment que sembla més probable.
Entrada Nord
La Mina és un pont o falç túnel, situat a la carretera de Gironella, l’antiga C-1411, al seu pas per la barriada de Cal Bassacs. Aquesta infraestructura permetia el pas del tren per la part inferior, a manera de túnel, i per sobre, la carretera, per tant, el trànsit rodat i els vianants.
L’estructura del túnel, parets i volta, està bastida amb grans blocs de pedra de gres, tallats i més o menys polits, conformant un pas cobert en volta de mig punt; a cada extrem l’obertura mostra un acabat en arc de mig punt de dovelles de carreus també amb acabat polit, de la mateixa manera que en els muntans i la paret frontal.
Fotografia: Mapes de Patrimoni Cultural
Els talussos d’accés al túnel van ser bastits també amb grans blocs de pedra, en part dels quals les reparacions posteriors van ser fetes amb formigó encofrat. La llargada aproximada del túnel és d’uns 30 metres.
La part superior del túnel està conformat per la calçada de la carretera, l’antiga C-1411. A l’extrem més nord, passat l’actual plaça o pàrquing que hi ha en aquest indret, el tren tornava a creuar la carretera, en aquest punt el pas era regulat per una barrera a nivell, controlada per un persona que es trobava situada en una caseta al costat mateix de la font del Tirai o de Cal Bassacs.
Entorn als anys 80 del segle XX, es van instal·lar unes escales metàl·liques a cada extrem per tal de facilitar el creuament de la carretera als vianants, en una època en que la carretera principal continuava transitant pel mig de Cal Bassacs i del municipi, just en un període en que el trànsit de vehicles va augmentar considerablement.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa : Sara Simon Vilardaga
Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé
El Forn de calç del Castell esta situat al torrent del Castell, en un entorn de camps d’oliveres al clot del Tambor en El Bruc.
Historia:
En els mapes surt citat com a Pou del castell, degut a fet que a l’olla s’hi arreplega l’aigua de la pluja.
Era un forn de petites dimensions i la calç que s’extreia devia abastir el mercat local.
Per l’estructura i el lloc on s’ubica, al llit del torrent, possiblement abans que fos utilitzat com a forn de calç, va ser un pou de glaç al qual se li va afegir una construcció amb porta i corredor. Forma una estructura excavada aprofitant el desnivell del terreny.
És de planta circular, les parets de l’interior són de pedra i s’hi accedeix per la porta amb un accés de petit corredor fet amb maons, obertura per on s’hi entrava la pedra.
Les pedres anaven formant una volta que s’anava cobrint amb els matacans o pedres que es poden agafar amb una mà.
La porta es tancava amb dues capes de pedra, de calç per dins i sorrenca per fora fent una doble paret.
S’acabava omplint des de dalt, continuant amb matacans fins a l’alçada de la clau de volta i la part superior, es posaven pedres en sentit vertical.
A l’olla s’hi arreplega l’aigua de la pluja
Per tal que la pedra es cogués de manera uniforme calia dirigir el foc tapant amb fang o destapant sectors del paller o volta fent-hi forats amb una barrina.
A l’olla, situada per sota del nivell de la porta, hi cremaven els feixos de llenya. Quan el fum sortia blanc, la cuita ja estava.
A l’olla s’hi arreplega l’aigua de la pluja
Es rebentava la porta per desenfornar, es netejava l’olla, traient la cendra, i es començava a ensorrar la volta de mica en mica amb una barrina, mentre la calç viva es treia a mà per la porta.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa : Gemma Estrada i Planell i Josep-Vicenç Mestre Casanova
Cal Pons, també conegut com a Colònia Pons, és una de les set colònies tèxtils del municipi de Puig-reig. Fundada l’any 1875 és, arquitectònicament i urbanísticament, la colònia industrial més important .
Us passo la seva història:
El fundador de Cal Pons fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l’any 1811, el qual fou, a més, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Descendent d’una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII, Josep Pons ja era, a mitjan segle XIX, un important industrial cotoner.
L’any 1875 comprà els terrenys de Cal Garrigal amb la intenció de construir-hi una colònia industrial (posteriorment amplià la compra amb més terrenys de masies dels voltants).
L’any següent obtingué el permís d’aprofitament industrial de l’aigua del riu Llobregat i seguidament feu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s’inaugurà l’any 1880.
Al costat de l’espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons.
Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d’Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia.
Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l’església, l’any 1893. Aquest espai incloïa l’escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics de la colònia, l’església i les dues torres dels amos, es construïren també en aquesta etapa inicial.
L’església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l’època, com la “Catedral de l’Alt Llobregat”.
Les dues torres, situades al voltant d’un jardí, foren construïdes abans de l’any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d’uns dos metres d’alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el “sereno” vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l’època de l’any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí.
Els anys vuitanta del segle XIX, mentre la colònia anava creixent i la fàbrica ja funcionava a ple rendiment, foren molt conflictius. Els obrers de Cal Pons -i de totes les colònies i fàbriques tèxtils catalanes de l’època- havien de suportar unes condicions laborals molt dures, amb jornades laborals de dotze hores diàries o més, i amb un alt grau de perillositat i incomoditats diverses. Els treballadors de Cal Pons es rebel•laren en diverses ocasions contra aquestes condicions quotidianes.
La mobilització més important fou la vaga de l’any 1890, la qual afectà la majoria de les fàbriques i colònies del Llobregat. Com a conseqüència d’aquesta vaga, 150 obrers de Cal Pons foren acomiadats i expulsats de la colònia.
L’any 1893 morí Josep Pons i Enrich i tres anys més tard també traspassava el seu hereu, Ignasi Pons.
A partir d’aquells moments, i fins a l’any 1921, fou Lluís G. Pons, segon fill del fundador i germà d’Ignasi, qui esdevingué l’home fort de la família i l’amo de Cal Pons. La situació de la colònia -ja construïda i consolidada- i la figura del director de la fàbrica -que era qui controlava el funcionament econòmic de l’empresa i el manteniment de l’ordre i la “pau social” i que disposà de xalet propi a partir de l’any 1900- van permetre a Lluís G. Pons centrar-se en la seva activitat política. Fou en aquests anys quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l’amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la “pau social”.
Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. A partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant.
La fàbrica va tancar portes l’any 1995 i el conjunt de la colònia, llevat de la turbina, fou embargat.
El 1997 l’Ajuntament de Puig-reig va adquirir, en subhasta pública, una part de la finca. Aleshores es va iniciar un procés d’urbanització i parcel•lació gràcies a la qual s’han construït nous habitatges. Els edificis industrials han estat parcialment ocupats per altres indústries.
Des el 1999 l’edifici de les monges acull una de les seus del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat.
I des del 2008 l’església museïtzada s’ha convertit en un centre d’interpretació de les colònies.
El 22 d’abril de 2012 es va inaugurar l’alberg de cal Pons, que ocupa els edificis de l’antiga casa de les noies (menager) i del teatre.
A mitjan segle XX, i sobretot arran de la Guerra Civil, s’abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col•lecció d’aus exòtiques.
El conjunt de la colònia Pons és remarcable pel fet de ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt de temps (1875-1910), la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Compta amb un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievalistes dels propietaris, el xalet del director, l’església neogòtica de Sant Josep -amb el panteó familiar-, obra de l’arquitecte modernista Josep Torres i Argullol, la casa-convent i el teatre. A un nivell inferior, i prop de la fàbrica, hi ha els habitatges plurifamiliars per als obrers i la zona de serveis (forn, botigues, etc.)
L’estructura de la colònia Pons il·lustra perfectament la morfologia d’una colònia evolucionada, segons la definició de Jordi Clua, ja que el fort desnivell del terreny va propiciar que es distribuís els tres espais (productiu, residencial i de domini) en tres nivells: L’Espai productiu (la fàbrica, el canal i la resclosa, els tallers i magatzems i les oficines) es troben al nivell més baix, arran del riu. L’Espai de residència i serveis (que inclou els habitatges dels treballadors del carrer Orient i la botiga, el forn de pa, el cafè, la barberia, etc.) se situa a un nivell intermedi. I al nivell superior, després de pujar les escales trobem L’Espai de domini, amb els edificis simbòlics del poder econòmic i social: les dues torres dels amos, el xalet del director, el jardí i l’església. També en aquest nivell, al costat de l’església, hi ha el convent, amb les escoles i la residència de noies treballadores (o menager), i el teatre (que es podrien classificar més aviat com a espai de residència i serveis).
Els edificis consten de dos pisos: la planta baixa era condicionada per a les escoles, i el pis superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d’edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (Ja descrita en el bloc)
La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l’arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada… Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d’un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d’Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i es va habilitar com a fàbrica de tovalloles.
Es desconeix qui fou l’autor d’aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March, arquitectes que van treballar per a la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l’autor.
El jardí, quan es dissenyà la colònia es va pensar de convertir la finca en un jardí tancat que l’aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d’ús privat per als propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d’espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d’índies, palmeres, pollancres, alzines, avets .
Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia.
El conjunt arquitectònic de cal Pons és protegit com a bé cultural d’interès nacional.
Terra, aigua i racons 