Can Canyadell de Castellbisbal (Vallès Occidental)

Bona entrada d’any nou !!!

Can Canyadell esta a prop de la ctra. De Castellbisbal a Terrassa, B-151, km 7,200, un ampli camí porta fins la masia, és del municipi de Castellbisbal.

Es tracta d’una masia que presenta una estructuració ordenada dels elements.

Té la planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a quatre vessant.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Predomina la galeria oberta a la façana principal d’arcs rebaixats.

La porta principal té un arc de mig punt adovellat.

A les finestres de la façana nord hi ha reixes de ferro forjat.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Té varis cossos adossats.

Actualment és coneguda com a Torre del Conill , s’en un notable restaurant.

Can Canyadell és una masia de Castellbisbal (Vallès Occidental) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mare de Déu de Berà de Roda de Berà (Tarragonès)

L’ermita de la Mare de Déu està situada en la Plaça de l’Ermita de Roda de Berà.

L’ermita de la Mare de Déu es començà a construir a la segona dècada del 1700.

Té una nau amb capelles laterals, les dimensions de les quals són bastant reduïdes.

La volta de la nau és de canó amb llunetes.

A l’oest hi ha una petita porxada moderna amb una estela funerària procedent d’un antic cementiri que hi havia ubicat.

Davant l’ermita hi ha una residència del Banc d’Espanya on es conserven unes poques restes reutilitzades del que va ser l’antic castell de Berà.

La Mare de Déu de Berà és una ermita barroca de Roda de Berà (Tarragonès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

L’Agulla del Catllar (Tarragonès)

L’Agulla és una mena de monòlit situat al municipi del Catllar, al Tarragonès, al nord-est del nucli urbà. Es tracta d’una construcció de tipus popular, feta de pedra i morter de calç, de 12 metres d’alçada, que resulta sorprenent a primer cop d’ull.

És un dels punts de ventilació de les conduccions d’aigua que solcaven antigament les ribes del riu Gaià. Segurament n’hi havia més d’una, però només s’ha conservat aquesta fins avui. De l’Agulla, se’n té constància des del segle XVII, tot i que podria haver estat construïda molt abans.

Viquipèdia

El Gaià era, a començament del segle XVIII, una font d’energia per a les fàbriques de teixits que se situaven a les seves ribes, igual que les fàbriques de paper. Per això, en aquests termes del Tarragonès, es troben encara avui gran quantitat de molins paperers i d’altres instruments necessaris per a l’arribada i la conducció d’aigües necessàries per a la indústria.

L’Agulla és Bé integrant del patrimoni cultural català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Torre de Telègraf o Torrassa de Sant Antoni d’Altafulla (Tarragonès)

La Torre de Telègraf o Torrassa  de Sant Antoni  esta front  de l’ermita a la dreta del camí de l’Ermita d’Altafulla.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta torre pertanyia a la línia civil de València a Tarragona i Barcelona que formava part de la línia Madrid-València-Barcelona amb perllongament fins a la Jonquera. La línia civil de Madrid a València i Barcelona va entrar en funcionament el 1849. La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l’interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susanna a la Jonquera.
  • La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des d’un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d’aquesta manera un missatge es pot transmetre de pressa des d’un punt a l’altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d’unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d’elles.
  • Mentre que a països com França o Anglaterra ja s’havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s’inicia la construcció fins al 1844, moment que en alguns països ja s’havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d’una línia implicava la instal•lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran.
  • A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d’una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa – Vic – Girona.
  • Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irún, aquest fet marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi.
  • Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil.
  •  Al 1862, s’oficialitza l’abandonament de les torres militars. D’aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
  • En l’actualitat funciona de repetidor de televisió i té una antena a la coberta. Anteriorment va servir com a seu d’una emissora de ràdio.
Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Antiga torre de telegrafia òptica situada al costat de l’ermita de Sant Antoni, a la part alta del nucli urbà i a 80 m d’altura. És de planta quadrada (5 x 5 m) i base atalussada. Té uns 8 m d’alçada total.

Segueix el model estàndard de Mathé de planta baixa amb sòcol, dos pisos i cornisa amb coberta plana. Hi ha una divisòria de maons entre el sòcol i la planta baixa i una altra feta de pedra entre aquesta última i el primer pis.

Les obertures, finestres i porta d’accés elevada al primer pis, practicades a les façanes oposades, estan emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La torre és feta de maçoneria arrebossada.

A causa de les obres de restauració ha perdut les espitlleres de la planta baixa i se li ha obert una porta en un costat de la planta baixa. La coberta feta de material modern té una antena distribuïdora de senyal de ràdio.

Aquesta torre de la línia civil tenia comunicació visual directa amb la torre anterior de Pilat de Tarragona, situada a 10 km i amb la torre posterior de Roda de Berà, a 8,8 km en línia recta.

La Torrassa de Sant Antoni és una obra d’Altafulla (Tarragonès) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Creu del Padró de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès)

La Creu del Padró està situada al costat de la carretera  BV-2429, inici carrer Padró de Sant Cugat Sesgarrigues, en una zona enjardinada.

És un element format per una doble base concèntrica feta amb carreus de pedra quadrangulars i triangulars disposats de manera que configuren un polígon.

A la part central d’aquesta base s’aixeca el sòcol de la creu, una peanya octogonal motllurada que sosté el fust també vuitavat rematat per un capitell motllurat.

Al capdamunt, la creu de tipus grec, presenta els braços treballats amb extrems en flor de lis. A la zona de la creuera hi ha l’anagrama de Jesús a un costat i, a l’altre, la inscripció: “Recuerdo de la Santa Misión 1940”.

Hi ha un cartell de rajoles ceràmiques que conté un escrit poètic dedicat a la Creu del Padró signada per Pere Forns.

La Creu del Padró és una obra de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia. Diputació de Barcelona.

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Antoni de Pàdua d’Altafulla (Tarragonès)

Feliç dia de Sant Esteve !!!

Sant Antoni de Pàdua esta en el camí de l’ermita a 500 m del nucli d’Altafulla.

Us passo la seva historia:

  • L’ermita d’Altafulla fou erigida gràcies a la donació que de part dels seus béns feu el pescador i primer ermità, Baltasar Rabassa, però com que la deixà de Rabassa resultà insuficient per a cloure l’obra. Els pescadors es comprometeren a acabar-la a base d’aportar la meitat de la setena part de la pesca fins que l’ermita restés acabada, cosa que succeí l’any 1717.
  • Durant la guerra del francès, l’ermita sofrí greus desperfectes, ja que la seva localització estratègica va fer que fos ocupada per les tropes napoleòniques que la utilitzaren com a caserna.
  • En els anys que regentà la parròquia d’Altafulla el rector vallenc Ramon Piñas i Morlà, aquest emprengué l’obra de restauració d’aquesta popular ermita, dotant-la d’un nou altar major, d’una graderia en el presbiteri i d’una carretera d’accés a l’ermita.

És una ermita renaixentista popular amb afegits d’estil barroc,

que va més en consonància amb les manifestacions arquitectòniques de tota la resta de la vila.

Va ser construïda molt possiblement abans de l’any 1717.

L’estil arquitectònic és d’una gran senzillesa. La planta és d’una nau -amb llunetes- i el revestiment és de maçoneria, reforçades amb carreus a les cantonades.

Sant Antoni de Pàdua és una església renaixentista amb afegits barrocs del municipi d’Altafulla protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Catllar (Tarragonès)

Bon Nadal per a totes i per a tots. !!!

El Castell de Catllar esta situat en la Plaça del Castell de Catllar, s’alça a la part alta de la vila del mateix nom, damunt les restes d’un poblat fortificat a l’edat del ferro (segles VII-V aC) en un turó que domina un dels meandres del riu Gaià a la riba esquerra.

Us passo la seva historia:​

  • Tot i que la documentació escrita sobre el castell del Catllar situa el seu origen al segle XI, moment en què el riu Gaià era la frontera entre els comtats catalans i l’Àndalus, les excavacions arqueològiques fetes indicarien un origen musulmà, o fins i tot anterior.
  • Segons l’historiador E. Morera, l’any 1066, el terme del Catllar estava integrat dins el territori del lloc de Puigdelfí, cedit aquest mateix any pels comtes de Barcelona a Ponç de Montoliu amb la finalitat de bastir-hi una fortalesa.
  • El lloc i el castell restà en possessió del llinatge dels Montoliu. Consta que Humbert de Montoliu, l’any 1344, va vendre a Pere de Requesens els drets que tenia sobre el castell i la vila.
  • La introducció del llinatge Requesens també s’atribueix al matrimoni de Berenguer de Requesens amb Blanca de Montoliu senyora del Catllar i de Puigdelf-i. Això no obstant, en el fogatjament de l’any 1358, figura com a senyor del Catllar Bernat d’Olzinelles, tresorer de Pere III.
  • Aquest any hi hagué una revolta de cavallers, inquiets per les imposicions sobre queviures bàsics acordades a les corts de Girona per ajudar el rei Pere III en la guerra contra Castella. Es fortificaren al castell de Catllar però les tropes reials assetjaren la vila. La revolta fou anorreada i els cavallers insurgents deportats a Sardenya.
  • Una descendent de Bernat, Beatriu d’Olzinelles, es casà amb Guerau de Queralt. La filla, Joana de Queralt, senyora del castell, es casà amb Ramon de Castellar i la filla, Elionor de Castellar fou instituïda senyora del feu que era en aquest moment enterament reial i lliure de tota altra jurisdicció, gaudint el senyor dels mer i mixt imperi i del domini sobre el terme i el poblat.
  • L’any 1428, l’esmentada Joana de Queralt protagonitza, amb la senyora del castell de l’Argilaga, un enfrontament per afers jurisdiccionals. Aquest castell fou tingut en compte durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II.
  • L’any 1463, per tal de socórrer i armar la fortalesa, fou nomenat capità Roger de Clariana sota la senyoria d’Elionor de Pallars, filla d’Elionor de Castellar i de Roger, comte de Pallars.
  • L’any 1466, morta sense fills Elionor de Pallars, rebé la senyoria Pere (IV) de Queralt.
  • Ja en el segle XVI, destacà la defensa del castell que feu Guerau de Queralt, senyor del Catllar l’any 1592 contra més de cent homes que causaren danys importants.
  • Els descendents dels Queralt retingueren la senyoria fins a l’extinció de les senyories el segle XIX.

Arquitectura:

En la fortificació, situada al cim d’un turó, la muralla s’estén de nord a sud. Als extrems hi ha dues torres que són els elements constructius més importants que s’han conservat del castell.

 A la banda est, la muralla que unia les torres s’adapta al terreny i és més arrodonida. A l’oest, és rectilínia amb un únic angle al mig.

Les torres són lleugerament rectangulars d’uns 6 m de costat i una alçada de 12 a 14 m amb diverses espitlleres i finestres. A la torre més al nord hi ha una porteta a uns 6 m de terra.

L’aparell constructiu de les torres és fet de pedres poc o molt treballades col·locades en filades. Els caires són fets de carreus més treballats. La datació se situaria al segle XIII.

En el mur occidental hi ha algun «opus spicatum» segurament coetani a les torres o fins i tot posterior.

L’estructura que es pot veure actualment, és el resultat del seu creixement a partir de la muralla i torres originals a les que s’hi van afegir edificis i dependències majoritàriament entre els segles XIII i XVI.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Mas d’en Bosch de Cambrils (Baix Camp)

Que tingueu unes Bones Festes i Feliç nit de Nadal !!!

Mas d’en Bosch esta en el camí del Mas d’en Bosch de Cambrils.

Us passo la seva historia:

  • És una casa pairal d’importància històrica a la comarca, relacionada directament amb el nucli de Vilafortuny.
  •  Antigament anomenada Mas d’Oliver.
  • Així, en 1496, el fogatjament parla que en “un mas, hi viu Joan Oliver”.
  • Pels voltants s’hi han trobat restes romanes.
  • En el segle XV, a causa de la destrucció del castell i de l’església de Barenys i de Vilafortuny, l’arquebisbe ordenà que de les desferres es bastís l’església del Mas d’Oliver (Mas d’en Bosch), terres endintre.
  • A la clau de l’arc de la porta del fossar, al costat de l’església, hi ha la data 1799 sota una calavera i dues tíbies.
  • En aquest fossar hi ha enterrat l’escriptor Joaquim Roca i Cornet.

És una gran masia de planta rectangular, amb jardí i pati tancats, molt restaurada recentment, però amb adequació a l’estil original.

Conté reixats antics i balcons d’Alcaniç.

Les Portes, batents, portons, bastiments de les finestres, etcètera,

 tot de l’època, s’han portat de diferents llocs.

Davant de la façana, molt típica de la comarca,

i a l’altra banda del camí que porta el nom del mas, hi ha una petita església.

La petita església és d’una sola nau amb arcs de pedra, amb coberta de fusta a dues vessants.

El Mas d’en Bosch o Mas d’Oliver és una masia del municipi de Cambrils (Baix Camp) esta protegida  com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Martí d’Altafulla (Tarragonès)

L’església de Sant Martí esta situada en la plaça de l’Església i al costat del Castell d’Altafulla,

i que us vàrem descriure fa uns dies.

Us passo dades històriques:

Construïda entre 1701 i 1705, sobre les restes d’un temple anterior.

Jordi Continjoch Boada – 1999 / Generalitat de Catalunya

De l’interior, molt malmès l’any 1936, en destaca la capella de Sant Isidre i la del Santíssim,

Jordi Continjoch Boada – 1999 / Generalitat de Catalunya

aquesta amb un retaule barroc de l’any 1745 obra de l’escultor reusenc Josep Vila i del daurador vallenc Francesc Morales.

Altres dades:

Teresa Sanchez -1984 / Generalitat de Catalunya

La façana, molt austera, s’obre amb un portal neoclàssic emmarcat amb pilastres estriades

que té al seu damunt una fornícula amb la imatge de sant Martí de Tours.

L’edifici presenta una clara barreja d’estils i així mentre la façana se suposa barroca, la planta és neoclàssica -de creu llatina, amb tres naus i creuer que no sobresurt-, està coronada per una cúpula octogonal.

A la dreta de la façana s’alça el campanar de torre, inacabat,

i no gaire alt amb planta baixa i tres cossos.


Dins l’església reposen les restes dels marquesos de Tamarit, els Montserrat.

És interessant també la cripta, unes antigues estances funeràries, modernament recuperades.

Jordi Continjoch Boada – Cripta 1999 / Generalitat de Catalunya

Sant Martí d’Altafulla és una església del municipi d’Altafulla protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Ajuntament d’Altafulla

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Vil·la romana dels Munts d’Altafulla (Tarragonès)

La vil·la romana dels Munts està ubicada al municipi d’Altafulla, a 12 quilòmetres de Tarragona, sobre un petit turó a la vora de la platja. La vil-la dels Munts mostra una zona residencial romana luxosa del segle II dC. a Tàrraco. Fou un important nucli residencial, amb rics elements decoratius, que ha servit als historiadors per documentar com era la residència d’un alt càrrec de l’administració de Tàrraco.

Us passo dades  de la seva historia:

  • La rellevància política i el desenvolupament demogràfic que assolí Tàrraco a partir del segle II aC. van generar l’aparició de nombroses vil-les en el seu territori d’influència. La implantació de les villae, establiments rurals dedicats fonamentalment a l’activitat agrícola, va garantir el proveïment de vitualles de la ciutat i la transformació i el domini d’un territori recentment conquerit.
  • A partir del canvi d’era, la societat romana —en essència de tipus urbà— pren consciència dels valors de la vida separada en el camp i, cada cop més, la funció residencial de la vil•la adquireix més importància. En aquests casos la vil•la esdevé, sense oblidar l’explotació dels recursos agrícoles, una residència complementària i alternativa a la casa urbana, i les seves edificacions principals estan destinades al repòs i al lleure de propietaris i convidats.
  • Al segle I, sobre un turó costaner, i a només 12 km de Tàrraco, es construeix la gran vil-la que avui coneixem com la vil-la dels Munts. Es tracta d’un clar exponent de vil•la residencial romana, un dels més importants del país per la magnitud de les seves restes arquitectòniques i per la riquesa del tractament decoratiu.
  • En els vessants septentrional i occidental del turó es va estendre la part rústica, tot aprofitant una extensa i fèrtil planúria travessada per la Via Augusta. A l’altre costat, a migdia i de cara a mar, es va construir l’àrea residencial composta per una gran casa —la domus—, diversos jardins i un mínim de dos conjunts termals. Els banys principals es trobaven a prop de la casa i els altres a la platja.
  • Sabem que aquí hi van viure Caius Valerius Avitus i la seva esposa Faustina. Caius era un dels dos duumviri de Tàrraco —el càrrec més alt de l’administració local— i havia estat traslladat a mitjan segle ii des d’Augustòbriga (Muro de Ágreda, Sòria) per ordre de l’emperador Antoní Pius. La presència d’aquesta personalitat a la vil•la comportà la realització d’importants obres. Caius va engrandir les termes principals de la vil-la, tot afegint-hi més piscines i noves estàtues, va construir una gran cisterna i va renovar les pintures i alguns dels paviments de la casa.
  • Més tard, entre els anys 260 i 270, es produí un gran incendi que devastà la major part de la vil-la. Després d’aquest fet, les obres de reconstrucció van restablir l’activitat agrícola, però la vil•la no va recuperar la riquesa i l’esplendor de segles passats. El gran edifici residencial, molt afectat per l’incendi, no es va tornar a habitar i fins i tot es va instal•lar en el seu interior una premsa d’oli o de VI.
  • La vil-la va romandre ocupada fins al segle vi o vii i després va patir, com la majoria dels jaciments rurals, un llarg període d’abandó i d’espoli. Ja en el segle XVI, Lluís Pons d’Icart es feia ressò de l’existència de vestigis en aquest indret, però no seria fins a la primera meitat del segle xx quan, gràcies a les tasques agrícoles i a la creixent preocupació per la conservació i l’estudi del patrimoni, es posaria de manifest l’existència d’una gran vil-la romana.
  • A partir de l’any 1967, el Museu Arqueològic de Tarragona es va fer càrrec del jaciment i va iniciar la seva l’excavació.
  • L’any 1983 una part dels terrenys ocupats per la vil-la es van tancar, tot definint l’actual àrea visitable.
  • Les excavacions de 1995-1996 van permetre recuperar diverses estances decorades amb pintura mural i un extens conjunt d’elements decoratius (estatuària, elements arquitectònics, etc.). Entre 2004 i 2005 s’excavà el mitreu i la connexió entre l’edifici principal i els banys meridionals.

A l’època romana, les grans vil·les del camp no només eren llocs d’oci i esbargiment, sinó també eren centres de producció agrícola, ramadera o industrial.

Al costat de l’àrea residencial, hi havia edificis funcionals apropiats per a una casa de labor, com construccions per a usos agrícoles com cellers, estables, graners, magatzems de cereals.

També hi havia forns i ferreries per a activitats artesanes i, finalment, habitatges per als servents i els esclaus, que eren els que realitzaven les feines del camp.

Les vil·les solien estar ubicades enmig d’una propietat de terra de cultiu, essent la fertilitat del sòl un condicionant per al seu assentament en una ubicació concreta.

Generalment, es construïen els edificis damunt d’un turó, en un lloc assolellat i a prop d’un corrent fluvial. La proximitat d’algun centre urbà assegurava la sortida de la seva producció.

Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d’oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Les tècniques agrícoles milloraren amb la introducció de l’arada romana, molins més eficaços que els dels ibers, com ara el de gra, la premsa d’oli, tècniques de regadiu i l’ús d’adobs.

A Tàrraco, com a complement necessari de la ciutat, hi hagué diverses vil·les, entre les quals es poden citar la de Centcelles, transformada en mausoleu en el segle IV, i la dels Munts, al terme municipal d’Altafulla.

La vil-la romana dels Munts, l’any 2000 va ser declarada Patrimoni Mundial, junt amb altres elements de Tàrraco.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé