Mare de Déu de la Divina Gràcia del Pont de Vilomara i Rocafort

Setmana dedicada a les Esglésies

L’església  de la Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església situada dins el nucli de la vila,

front la plaça Major amb cantonada carrer de Santa Magdalena del Pont de Vilomara.

Es un edifici neogòtic del 1868 inacabada.

El sostre de l’interior de la nau, és cobert amb volta de creueria, i les arcades de les capelles laterals amb arcs apuntats.

La façana restà inacabada, només construint-se el basament

i el portal d’accés és dovellat en arc de mig punt.

Una torreta sobre la teulada de l’església amb unes campanes i una creu a sobre;

no és per tant una torre – campanar.

Disposa d’un rellotge d’esfera que es situa al seu mur frontal.

Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es r_01.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’ermita de la Mare de Déu de les Arenes a Castellar del Vallés

Ermita de la Mare de Déu de les Arenes. AGC, 2021

Ens situem al sud-est de la serra de Sant Llorenç del Munt, sota d’un altre Sant Llorenç, el de la Vall o “Savall” (“ipsa vall”), al terme que al segle X es coneixia com “Lacera” o “Llacera” (del llatí: laquearia, mot que fa referència a una construcció defensiva amb espitlleres, com seria la del Castell de Pera). Aquí, sobre la vall d’Horta, neix el riu Ripoll que baixa cap a Castellar i acaba al Besós.

El Castell de Pera, on neix el riu Ripoll. Foto: viquipèdia.

El paratge de les Arenes, al parc de Sant Llorenç del Munt, està envoltant de camins antics i de torrents, un d’ells, el de les Arenes dona el nom a l’indret.

El nucli de les Arenes a l’altra banda del torrent. AGC, 2021.

El terme “Arenes” o “Arena” és molt freqüent, doncs indica el terreny que envolta qualsevol cos d’aigua. El veiem sovint a la documentació de la zona perquè també es pot referir a la riera de les Arenes que neix a ponent del Ripoll i baixa per Matadepera i Terrassa cap al Llobregat, cal no confondre’ls.

Representació dels pobles pels que passa el riu Ripoll en el seu camí cap el Besós. Viquipèdia.

El 933 Saborida ven a Gustrimir i la seva esposa Bonadona, la setena part d’unes terres situades al castell de Terrassa, una d’elles a Agell (St. Llorenç Savall)[1] que limitava amb una via a orient i amb un torrent o “in ipsa arena”, al nord. El 965 una altra dona, Fruiló, dona al jutge Borrell vinya i terra per plantar al mateix lloc d’Agell, al Meianell. D’acord amb l’atles del segle X de Bolòs i Hurtado,[2] aquesta “arena” sí deu ser la que ens pertoca, en tot cas, el que veiem, com habitualment, és que el paper de les dones al segle X és notori.

La Mola des de les Arenes. AGC, 2021

L’ermita de les Arenes és un bonic edifici, molt estimat per la gent de la contrada i pels excursionistes, de la que en sabem molt poc, especialment d’aquesta època en la que ens endinsem. No en tenim notícia escrita d’aquesta capella fins el segle XII, en que sabem que estava adscrita a la parròquia de Sant Feliu del Racó (o de Castellar).

De Sant Feliu del Racó es diu que pertanyia a Sant Cugat, tal com consta als béns consignats el 985 i el 1002, on apareix la cel·la de “Sant Felicis qui est in Valrà”, però ja vam veure que no va ser fins finals del segle XI que Sant Cugat es va fer realment amb els béns que gestionava Sant Llorenç del Munt.[3] Les compra-vendes de la zona de Castellar del Vallés són recollides principalment a la documentació del Munt.

Sant Feliu del Racó, l’església és del s. XVIII però conserva el campanar del fons és del s. XI. AGC, 2021

“Sant Félix màrtir”[4] és anomenat al nord d’una de les dues peces de terra que Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen a Giscafred el 966 al terme de Llacera, al lloc anomenat Genescar, per tres sous,[5] el que indica que la propietat era petita. En aquest cas sembla fer referència a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcarca o Vallcàrcara.

Sant Feliu de Vallcarca o Vallcarcara a Sant Llorenç de Savall. Foto: viquipèdia.

Les figures martirials, com les de St. Llorenç o St. Feliu, independentment de si són històriques o llegendàries, són un indici d’una major antiguitat, ja que l’església, a Occident, comença amb el record dels màrtirs.

El 1056 els almoiners d’Enric donen al monestir del Munt vinya i terra al terme de Terrassa, al lloc de Boadella i Valltorta que limita a l’est amb la via que va “ad ipsas Arenes”, a ponent amb el torrent que corre en temps de pluja i al sud amb Sant Feliu de Castellar (en aquest cas, Sant Feliu del Racó).[6]

La bella imatge bruna de Santa Maria de les Arenes va ser cremada arran dels fets de juliol de 1936. L’any 1941 la casa Rius Massagué de Barcelona en va fer una reproducció a partir d’unes fotografies. Aquesta marededéu duia una galledeta d’argent, símbol de la devoció que li tenien els pagesos, especialment per demanar-li pluja. La primitiva talla devia ser de finals del s. XI.

La Mare de Déu de les Arenes, amb la galledeta. Foto: viquipèdia.

És una “Theotokos” (mare de Déu que, entronitzada, és ella mateixa un tron per al nen), també anomenada “sedes sapientiae” o “tron de la saviesa”, una representació típica del romànic. Tant la marededéu de les Arenes, com el nen sostenen el món a les seves mans (la representació esfèrica del món no ens ha d’estranyar, doncs ja la feien servir els grecs i en aquest temps era freqüent).

Les excursions i les estades al paratge de les Arenes, amb les seves fonts, es faran força populars entre finals del segle XIX i principi del s. XX, però tot això forma part d’una història més recent que altres ens expliquen molt bé.[7]

L’edifici annex a l’església va ser un alberg per excursionistes i estiuejants. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 22-07-2021

Als que han tingut i tenen cura del nostre patrimoni

——————————————————————————————————————————–

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018). Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 1 i 29

[3] García-Carpintero, Àngels “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[4] Sant Feliu “el africà” és el màrtir més il·lustre de Girona, cantat ja per Prudenci (348-410).

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 32

[6] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 381.

[7] Prat Paz, Esteve (2019) “Les Arenes. Lloc geogràfic, històric, paisatgístic, artístic, de salut. Ermita i veïnat de Castellar del Vallés”.

Mare de Déu de Palau de Sant Llorenç de la Muga

L’església de la Mare de Déu de Palau  està situada en el veïnat de Palau de Sant Llorenç de la Muga.

Us passo la seva historia:

  • El rei Carles II el Calb, l’any 878, al-ludeix al lloc anomenat ipsum Palatium, possessió del monestir de Sant Pere d’Albanyà, i en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Albanyà,
  • L’any 957, es torna a anomenar.
  • El 972 es comença a citar com a lloc de Sant Llorenç de la Muga.
  • La capella sancte Marie de Palacio figura en les relacions per recaptar la dècima dels anys 1279 i 1280.
  • A finals del segle XIV és una de les capelles no parroquials que tenien un sacerdot encarregat, que havia d’accedir als sínodes diocesans.
  • En aquesta església s’hi feia una festa el dia 8 de setembre i s’hi beneïa el terme el dilluns de Pasqua.

L’església de Palau és d’una sola nau amb absis semicircular. La nau està coberta amb volta apuntada seguida, l’arc triomfal també és apuntat, mentre que la coberta del presbiteri és ametllada.

La façana principal s’obre en el mur meridional i presenta un portal amb dos arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà.

La porta està aixoplugada per un guardapols de motllura en quart de cercle. La façana occidental té una finestra de doble esqueixada i punt rodó, a sobre de la qual s’alça el campanar, que és de cadireta amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle.

Una altra finestra s’obre a la façana de ponent i al mur sud hi ha dues grans finestres i una de petita. Sobre la façana de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya, amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle. En tot l’edifici l’aparell és de carreus ben escairats formant filades ben rectes.

La Mare de Déu de Palau és una església romànica del veïnat de Palau del municipi de Sant Llorenç de la Muga, protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, l’abans i l’ara, a l’Hospitalet de Llobregat.

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge encara amb camps (any 1968-69). Foto: AVV

L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.

Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.

El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]

1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.

Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.

1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV

Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.

L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV

Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.

1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.

Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.

Dones comprant al primer supermercat del barri. Foto: No-Do, 1967.

Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.

M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a “porteres”. Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.

La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.

1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, “Ben-Bell”. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.

Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.

Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021

Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.

Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.

Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.

Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació quasi tan alta com els blocs de pisos.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021

Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.

———————————————————————————————————————————–

[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.

El carrer de Jaume Ventura i Tort de Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat

Carrer de Jaume Ventura i Tort, 2021, AGC

El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.

Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en  l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.

Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015

Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.

Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara és com el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021

Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.

Jaume Ventura i Tort. Foto d’arxiu.

Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.

1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.

L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, desmuntada pels republicans, al barri del Centre de l’Hospitalet i cases adjacents, potser la més petita era la del sagristà.

Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.

Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondalla d’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]

1975. Programa de la “Rondalla d’esparvers”. AMLH

La seva obra és senzilla i balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del “Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge” estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.

Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.

El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri. És la nostra dansa.

Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.

Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.

Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.

Voldria ser noi

Voldria ser noi;

voldria anar amb bata

jugant pels carrers

amb l’altra mainada.

Jugar amb els amics

a ratlla i a bales

i enfadar-nos tots

i acabar a pedrades.

(…)

Jugar a patacons

i també a les cartes,

i als quatre cantons

i batre’m a espases.

I al joc dels cartrons,

fent-hi alguna trampa!

Jugar al trenta-u!

Cantar les quaranta!

(…)

I tornar a aquells anys

que en arribar a casa,

trobava el caliu

del pare i la mare.

Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021

Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues

———————————————————————————————————————————–

[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.

Carrer de la Residència de Bellvitge. L’ara i l’abans.

1974. Ermita i el que més endavant seria el Carrer de la Residència. Foto: Arxius de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

El carrer de la residència de Bellvitge és transversal als carrers Ermita i a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge. El seu nom es deu a la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, tot i que també podria respondre a com era conegut l’actual Hospital Universitari Bellvitge, abans “Residència Prínceps d’Espanya”.

1965. Inici de la construcció del barri. Els dos primers blocs de pisos entre el Carrer Ermita i l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge. Davant, el que seria el carrer de la Residència. Foto: AVV.

És un carrer una mica desconegut pels habitants de barri, però que té un bon nombre de serveis de tot tipus, pel barri, per l’Hospitalet i pel conjunt de les poblacions properes.

1989. Foto: AVV. En mig dels camps la residència Laia González. Fotos: AVV.

Comença al carrer Ermita, travessa el passeig Mare de Déu de Bellvitge i l’Avinguda que duu el mateix nom, els dos carrers més antics del barri.

Carrer de la Residència amb el passeig i l’avinguda marededéu de Bellvitge. AGC

Sortint del barri trobem a un costat dependències de l’Hospital i a l’altre, equipaments esportius del barri i de la ciutat com els jocs de petanca.

Instal·lacions de petanca, passeig i part posterior del poliesportiu municipal Sergio Manzano.

Al costat tenim la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, també coneguda com a Feixa Llarga.

La residència i Centre de Dia Laia González o de la “Feixa Llarga”. AGC

El camp del “Rugbi club l’Hospitalet”

Camp de Rugby entre la residència i l’estadi de fútbol. AGC.

Nascut dins la “Unió esportista Bellvitge” el 1973 a l’escola pública Bellvitge (abans Mare de Déu de Bellvitge), el que ara és “Rugbi club l’Hospitalet” entrenava al mig del barri.

Anys 80, entrenant a una plaça de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

L’estadi de beisbol que es va fer per les Olimpíades del 92, reconvertit en estadi de futbol. (Tenim un camp de béisbol a l’Avinguda Marededéu de Bellvitge)

Rampa que puja a l’estadi de fútbol. AGC.
Estadi de fútbol de l’Hospitalet. Al final del Carrer de la Residència de Bellvitge. AGC.

Aquest petit però intens carrer acaba a la Feixa Llarga, l’últim reducte agrari del que va ser la Marina de l’Hospitalet. Un espai necessari per la vida que cal conservar davant els depredadors urbanístics que ja tenen el peu posat.

El carrer de la Feixa LLarga amb Can Masover Nou en autèntic estat de deteriorament i abandó. AGC

Si tornem per l’altre costat del carrer ens fixen millor en les instal·lacions de la part posterior del recinte de l’Hospital. L’antic edifici que es va fer als anys 70 com escola d’infermeria i que actualment allotja odontologia i psiquiatria. Un camp, aquest últim, en el que tot i realitzar una bona tasca, disposa dels equipaments més depriments de tot el conjunt, els que els coneixem segur que estem d’acord que la salut mental necessita un ambient molt millor. Al davant han fet un nou edifici, Delta, el nou espai covid.

L’antiga escola d’infermeria (edifici blanc) i el nou módul Delta. AGC.

Urgències que coneixem millor els veïns i les veïnes del barri.

El nou servei d’urgències de l’Hospital de Bellvitge a la part posterior del conjunt sanitari. AGC.

Tornant al barri, alguns equipaments comercials i un parc de passeig i jocs infantils que ens torna de nou a l’ermita i al parc de Bellvitge.

El carrer de la residència quan encara no sabia que ho seria. AVV

A mi padre, que dejó su vida acompañando a mi madre al Centro de Día de la Feixa Llarga y a mi madre. A los vecinos y a las vecinas de los primeros años.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 4-maig-2021

Santuari de la Mare de Déu de la Salut en Barcelona

El Santuari de la Mare de Déu de la Salut  està situat en el Camí del Mas Guimbau, 29, en el Barri de Les Planes de Vallvidrera en Barcelona.

L’església és neoromànica situada al barri de Mas Guimbau en Les Planes de Vallvidrera amb un entorn molt boscós.

Va ser projectada pel destacat arquitecte Enric Sagnier Villavecchia en l’any 1927 i es va acabat de construir en 1929.

Construïda amb pedres extretes de la pedrera de Can Castellví, a Collserola.

Planta de creu grega.

Una sola nau, absis i dos annexos en forma de capelles.

L’interior de l’absis podem contemplar uns frescos pintats a l’any 1948 per Carles Llobet.

També destaca una creu en el seu exterior que ens recorda a les de Terme.

En un costat de l’entrada hi ha un pou.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Santuari de la Mare de Déu del Far de Susqueda

El Santuari de la Mare de Déu del Far corona la punta d’una colossal i impressionant cinglera, de silueta inconfusible, a 1.123 metres d’altitud.

La cinglera del Far és una de les més impressionants de Catalunya i delimita la subcomarca de Collsacabra de la regió de les Guilleries i de la vall d’Hostoles.

Us passo la seva historia:

  • Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d’agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el amb motiu d’un viatge a Jerusalem i que, entre d’altres, llega dotze diners a la capella de Santa Maria des Far.
  • L’any 1332 algun fidel o el rector de l’església devia arribar a la ciutat d’Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d’indulgències tant per al Santuari com per a l’altar de la màrtir Sant Fe.
  • La documentació del far dóna moltes notícies d’obres fetes a partir del 1601, com :

1.- Uns bancs el 1607.

2.- Les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger

3.- El 1628 o la pica d’aigua beneitera del 1638.

  • Entre 1650 i 1691 es va construir l’hostatgeria.
  • El segle XVII fou molt important tant per l’augment de la devoció a la Mare de Déu del Far i la conseqüent renovació de la confraria de devots el 1648, una institució creada a mitjan segle XIV i regida per un capellà de la zona com a prior.
  • L’església patí diverses renovacions entre el 1580 i el1590.
  • El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari, ja que es va iniciar l’estancament progressiu d’aquest. Les causes serien la competència del Santuari de la Salut, la prohibició el 1726 feta pel bisbe Marimón de què les parròquies de la vall d’Hostoles pugessin al far en processó i la Guerra de Successió.
  • Malgrat tot, els llibres de l’administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d’acabar-se el campanar el 1720, ja que el coronament piramidal de l’anterior havia estat destruït per un llamp el 1654.
  • Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla. Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l’església i que el 1757 es construí la sagristia nova.
  • La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l’església i els dos cossos d’edifici que li fan costat.
  •  Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral•lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.
  • Durant el segle XX es renovà la decoració de l’altar i l’antic cambril entorn el 1922.
  • La Guerra Civil destruí bona part d l’antic altar i paraments de l’església, però uns fidels salvaren la imatge de Santa Maria, del segle xv. En
  • aquesta s’hi ha realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970.
  • Entre el 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l’església fou restaurada totalment, arrencant l’arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.

Segons una llegenda:

  • El Santuari fou aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren el cim del far des de mar estant. Tanmateix cal recordar que el mot far s’aplica a una foguera que servia de senyal, tant prop del mar com terra endins.

El Far pertany a Collsacabra, encara que les modernes divisions administratives l’ incloguin en la província de Girona. Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d’Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es a-8.jpg

L’església del Far, actualment dissimulada per unes reformes i afegitons del segle XVII, és un edifici rectangular d’uns divuit metres de fondària per uns quatre d’amplada, cosa que la fa desproporcionadament fonda. És una obra massissa, de volta apuntada, feta tota ella de còdols poc desbastats i lligats amb morter, els quals no estan dispossats en filades regulars. Ni la nau ni el presbiteri no tenen cap arc toral o ressalt que trenqui la monotonia dels seus murs o la impressió de túnel.

A uns tres quarts de la seva longitud, s’obre, a banda i banda de la nau, uns arcs de pedra picada que emmarquen dues capelles laterals.

Jordi Contijoch Biada / Generalitat de Catalunya

El de la banda esquerra, que corresponia a l’antiga capella de Sant Marc, ara del Santíssim, és molt més antic i té gravada, a la pedra clau del seu arc, la data de 1648, mentre que el d’enfront, que es comunica per una porta amb l’hostatgeria, fou fet el 1884, i el seu altar era dedicat a Sant Adjutori abat. Ambdós arcs, per la seva gran alçada, han mutilat un xic l’arrencada de la volta de l’església en la seva part superior.

Jordi Contijoch Biada / Generalitat de Catalunya

L’església pel fet de trobar-se entre dos cossos més tardans d’edificació, no té cap finestra i rep tota la seva llum pel rosetó o ull de bou de la façana i ara també a través del modern cancell de vidre. L’església guarda l’orientació típica de les esglésies romàniques, ja que té el presbiteri orientat a llevant.

La façana de l’església del Far és molt austera. Té un gran portal quadrat amb llinda i muntants de pedra, una fornícula, la part superior de la qual està acanalada, sobre seu en la qual per donació d’uns devots hi ha actualment una imatge de Sant Jordi, i, més amunt, una pedra, en la qual es pot llegir la inscripció STELLA MARIS. Un gran rosetó o ull de bou completa l’ornamentació de la façana, que té un coronament o pinacle triangular amb una creu al capdamunt i uns pilonets acabats amb boles.

El segon element en entrar en escena és el campanar, el qual està ubicat a la part nord de la façana. És precisament aquí on arranca la base ample i rabassuda del campanar, només amb dues petites finestretes o espitlleres en els dos pisos inferiors, i quatre finestrals allargassats per a les campanes en les quatre cares. La poca alçada del campanar es deu als continus ensurts provocats pels llamps. Degut a això, es va optar per deixar el campanar pla, amb un terradet a dalt i una caseta o garita per a suport del parallamps.

En tercer lloc tenim l’hostatgeria i els edificis annexos o adossats. També té una gran importància en la història del Far la casa o conjunt d’edificacions que envolten l’església i que han servit per allotjar els beneficiats i capellans custodis, la família dels ermitants i per atendre els hostes i pelegrins que durant segles han acudit al Far. Dels cossos d’edificació que fan costat a l’església el de la banda dreta o de migdia fou construït el 1826, i el de la banda esquerra o de tramuntana es féu el 1860.

Tot i presentar-se com un conjunt força homogeni, l’edificació actual de l’hostatgeria del Far no és pas una obra unitària ni pensada en conjunt; i és que cada segle hi ha deixat la seva petjada i ha bastit una part del casal segons les necessitats o possibilitats del moment. L’hostatgeria actual que podem contemplar avui en dia s’ha traduït a la pràctica en un únic edifici allargat, situat perpendicularment a l’església.

Exemptes a l’església trobem una sèrie de dependències i construccions importants. Entre aquestes cal destacar especialment la petita capella ubicada ben bé davant de la façana de l’església. Es tracta d’una petita construcció de planta quadrada coberta amb una petita volta d’arc de mig punt. Coneguda popularment com la capella de les Ofrenes, aquesta està presidida per una reproducció de la Mare de Déu ubicada en una petita obertura rectangular emmarcada amb llinda i muntants de pedra. Aquesta petita capella rep una gran afluència de devots els quals acompanyen les seves pregàries amb la crema de ciris i llantiols. Adossada a la capella trobem una petita estela commemorativa que els Amics del Far dediquen especialment a Mossèn Cinto Verdaguer.

A la dècada del 2010 el Santuari del Far rep una gran afluència de visitants en format de devots, curiosos, creients, turistes etc que l’ha convertit en un emplaçament d’interès turístic. Per tal de donar cabuda i satisfer les necessitats d’aquesta gran afluència de públic, pels voltants s’han habilitat tot un conjunt de instal·lacions necessàries que van des de barbacoes, passant per lavabos i fins a arribar a bancs, font i zones de pícnic.

El Santuari del Far és una església de Susqueda (Selva) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador i Arxiu Rasola

Església de la Mare de Déu del Pilar del Masnou

L’església de la Mare de Déu del Pilar està situada en l’avinguda de la Mare de Déu del Pilar, 51 del Masnou.

Obra de l’arquitecte Josep Maria Liesa de Sus i construïda sota la direcció de l’arquitecte municipal Pere-Jordi Bassegoda i Musté.

Els orígens del temple es vinculen a la donació feta l’any 1945 per les germanes Maria Cinta i Pilar Escardó Valls del terreny on s’hi construiria l’església. Les germanes Escardó Valls havien adquirit el terreny per fer realitat el designi del seu germà Josep Maria, mort en un accident d’aviació, d’erigir un temple a la urbanització Vivet de Pedra Blanca.

L’església fou beneïda el 1953 pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. Inicialment, l’església s’utilitza per celebrar missa els diumenges i festes de precepte, amb la perspectiva de poder ampliar els serveis, amb un habitatge per al sacerdot i escoles gratuïtes.

L’any 1954, el bisbe beneí de la imatge del Pilar, el Sagrat Cor i les campanes, Amb el pas dels anys rebé donacions i creixé amb la barriada on es troba. L’any 1972 va esdevenir parroquia.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Google

Capella de la Mare de Déu del Remei de la Bisbal d’Empordà

Capella de la Mare de Déu del Remei està situada a l’extrem de migdia del nucli de Castell d’Empordà municipi de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).

Us passo la seva historia:

  • La capella del Remei va ser bastida l’any 1600
  • Ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d’accés, amb un escut del llinatge Margarit.

Al costat del castell, la capella de la Mare de Déu del Remei és un petit edifici d’una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.

M Angels Monte / Generalitat de Catalunya

La façana és molt senzilla, amb la porta allindanada i una petita fornícula d’arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d’arc de mig punt completa el conjunt.

La capella de la Mare de Déu del Remei és una capella del municipi de la Bisbal d’Empordà inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Joaquima Pellicer