La Mare de Déu del Remei de Moià (Moianes)

La Mare de Déu del Remei  està en el carrer del Remei, al costat del cementiri municipal de Moià.

Us passo la seva historia:

  • La capella del Remei, així com la creu de terme, foren construïdes l’any 1578, dins el terme del Saiol Comtal al peu del camí públic que passava per allà.
  • Les despeses de l’obra anaren a càrrec del prevere Serpà Saiol, el qual pagà també la creu.
  • Actualment la capella serveix com a església del cementiri.

Està situada molt a la vora del cementiri del poble, davant l’antic emplaçament de la creu de terme original del segle XVI que avui es troba al costat de l’església parroquial de Moià.

Es tracta d’una petita capella de nau única feta d’obra i coberta per una teulada a dos aigües.

L’absis és quadrat.

Té una petita sagristia al costat de llevant.

La façana, encarada a migdia presenta un portal rectangular emmarcat per dos semi pilastres adossades al mur i coronades per un frontó triangular on es troba una petxina de tipus renaixentista.

Damunt del frontó, una llosa de pedra recorda l’advocació i la data d’edificació de la capella: 1578.

La Mare de Déu del Remei és la capella del cementiri de la vila de Moià (Moianès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mare de Déu de Berà de Roda de Berà (Tarragonès)

L’ermita de la Mare de Déu està situada en la Plaça de l’Ermita de Roda de Berà.

L’ermita de la Mare de Déu es començà a construir a la segona dècada del 1700.

Té una nau amb capelles laterals, les dimensions de les quals són bastant reduïdes.

La volta de la nau és de canó amb llunetes.

A l’oest hi ha una petita porxada moderna amb una estela funerària procedent d’un antic cementiri que hi havia ubicat.

Davant l’ermita hi ha una residència del Banc d’Espanya on es conserven unes poques restes reutilitzades del que va ser l’antic castell de Berà.

La Mare de Déu de Berà és una ermita barroca de Roda de Berà (Tarragonès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

L’Aguilera del Pla de Penedès (Alt Penedès)

L’Aguilera, és situada en el paratge de l’Aguilera, dista del poble del Pla aproximadament 1 quilòmetre i s’hi accedeix per una pista, camí de l’Aguilera, que surt en direcció nord del PK 2+100 de la carretera BV-2153.

Us passo dades històriques :

  • Els antecedents de l’Aguilera són plenament medievals, quan constituïa una quadra del terme de Terrassola.
  • El primer document conegut data del 1395, corresponent a una àpoca a Bartomeu Bolet del mas de “Zaguilera” del terme de Terrassola feta pel preceptor del monestir de Santa Maria de Solsona. Els Bolet eren mercaders i cavallers, que apareixen en la documentació de la Generalitat com a “Bolet de l’Aguilera”.
  • Es coneix també el 1628 mossèn Bolet de l’Aguilera era procurador de la senyora de Cubells. Al Museu Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, hi ha dues rajoles amb un escut heràldic que incorpora una àguila que poden ser de la família. Sembla ser que el darrer de la nissaga va ser Joaquim Llàtzer Bolet i Vilar, que sembla que tingué descendència.
  • El patrimoni va passar a mans de Jeroni de Miquel, cavaller i ciutadà honrat de Barcelona, mestre de camp dels exèrcits de Catalunya i conseller segon de Barcelona, entre d’altres càrrecs.
  • Salvador Llorac pensa que els escuts heràldics existents a l’edifici de l’Aguilera possiblement van ser col·locats per Jeroni de Miquel, quan fou ennoblit l’any 1643 pel rei de França, aleshores també compte de Barcelona, qui en finalitzar la Guerra dels Segadors degué fer esborrar les armes que li havia atorgat el rei foraster (LLORAC, 2015: 204).
  • En un document de l’any 1683 hi consta que Jeroni de Miquel disposava d’un mas, castell i quadra, amb tota la jurisdicció civil i criminal, mer i mig imperi, a l’Aguilera.
  • Per un capbreu de 1699 es coneix que l’Aguilera era propietat de Francesc de Miquel i Descatllar, fill de Jeroni, juntament amb la quadra de Puigdàlber.
  • El 1728 el castell i terme de l’Aguilera eren de Jeroni de Miquel i Torné.
  • El 1736 del seu fill Domènec de Miquel.
  • El 1807 del tinent coronel Felip de Miquel i de Blondel, que el 1819 va informar a l’alcalde de Terrassola que l’Aguilera havia quedat agregada al Pla del Penedès en motiu d’una sol·licitud que ell mateix havia promogut.
  • En el cadastre de 1857 consta com a propietat del mateix Felip de Miquel, i s’hi exposa que comprenia terres, la casa senyorial i altres edificacions pels treballadors.
  • Els Miquel van posseir la finca fins a mitjan segle XX, quan va ser venuda i comprada per Maria Ymbern i Cànovas, els hereus de la qual en són encara els propietaris.

Masia, d’origen medieval i amb reformes d’època contemporània, i conjunt d’edificacions annexes, entre les quals la Capella de la Mare de Déu del Roser, del segle XVII.

 L’Aguilera es un casal situat al nord-oest del terme municipal del Pla del Penedès, pràcticament tocant amb el límit (escassos 10 m) amb el terme de Torrelavit.

Conforma el conjunt arquitectònic el mas, edifici principal, la torre defensiva que se li adossa per l’oest, així com diversos edificis annexos, destinats a habitatge dels masovers i a usos agraris, situats de forma alineada al nord de l’edifici principal. Pràcticament tot el conjunt és clos per diverses tanques, amb diversos portals d’accés, de les que en destaca el baluard que protegeix el front davanter, principal de la hisenda, situat al sud.

 L’edifici principal, antic casal, correspon a una notable edificació de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal, aproximadament de 300m2 de superfície. L’aspecte de l’edifici és indubtablement el d’un imponent casal senyorial, acrescut per la solemne torre defensiva. L’aspecte de l’immoble és d’una arquitectura pròpia del segle XVII, amb trets renaixentistes a les finestres. El volum comprèn planta baixa, pis i planta sota coberta. La composició és totalment simètrica, seguint quatre eixos d’obertures.

 L’accés principal es situa en el segon eix d’obertures des de l’est. Es tracta d’un portal adovellat, d’arc de mig punt, amb l’angle esplandit. Les tres finestres de la planta baixa són rectangulars, de llindes rectes, de pedra, protegides per una reixa de ferro. A la planta pis presenta quatre finestres, totes idèntiques, emmarcades per una vasa d’adorn ressaltada i amb un ampit lleugerament volat i motllurat, tot d’estil renaixentista. Destaca especialment el plafó de pedra situat just entre l’ampit de la segona finestra i l’accés a l’edifici, esculpit, que incorpora el blasó familiar, sostingut per dos àngels i emmarcat per dues columnes. L’escut té esborrada la càrrega i és coronat per un elm de cavaller, probablement del segle XVII. La planta sota coberta presenta quatre petits finestrons i la façana és coronada per un ràfec comú, de teules, notablement volat. La coberta és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana.

 La torre defensiva es situa a l’oest de l’edifici, avançada pràcticament al front de façana; únicament s’adossa a l’edifici una petita part. La torre està aixecada sobre la Capella del Roser, que en constitueix la planta baixa. És de planta rectangular, gairebé quadrada, d’uns 7 per 6,5 m. Disposa com a mínim de 3 pisos i terrat. L’aspecte de la torre és d’estil historicista, probablement del segle XIX. Al primer pis disposa de finestres d’arc carpanell, mentre que el que probablement és el tercer pis hi ha un òcul, possible tronera, i tres finestrons quadrats a cada façana. Finalitza la torre amb una motllura de la que arranquen els merlets perimetrals, clarament historicistes, separats entre ells per sageteres.

 La planta baixa de la torre correspon a la Capella de la mare de Déu del Roser, amb el portal situat en el lateral est. És d’estil renaixentista, motllurat, amb un cercle a la llinda que inclou el monograma IHS. Sobre aquesta hi ha un òcul i a l’esquerra de la porta una finestra quadrada. La capella és possiblement una obra contemporània a la refacció del casal durant el segle XVII o de poc abans. Segons Salvador Llorac se’n té notícies des d’inicis del segle XVII (LLORAC, 2015: 206). Els sostre de l’interior és de volta de nervis.

Cont. Descripció:

 A la part posterior del casal s’hi adossen altres immobles, com la masoveria i diverses naus agrícoles i magatzems, amb diversos portals, la majoria d’arcs escarsers, del segle XIX o inicis del XX. Destaca també l’anomenat “cosidor”, una glorieta també d’estil historicista amb els angles decorats amb merlets i dentellons.

 En el baluard que clou l’edifici principal, tot ell també emmerletat, hi destaca un segon plafó situat sobre la porta oriental, també amb blasó, sostingut per lleons, amb els elements del camper repicats.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Font i Piqueras

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Capella de la Mare de Déu del Pla del Corró d’Amunt (Vallès Oriental)

La Capella de la Mare de Déu del Pla està al costat del Mas Carbó, avui Can Viure, del terme de Corró d’Amunt, al municipi de les Franqueses del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • Apareix documentada per primer cop l’any 1077 (testaments dels cònjuges Ermengol Samarell i Tuitgarda, morts el 1077 i 1094 respectivament).
  • També apareix en algun document de Can Viure, casa situada al costat de l’ermita.
  • L’any 1026, Bernat Carbó, habitant de Can Viure, fa una donació a l’ermita,
  • L’any 1243 Ramón Carbó fa una altra donació.
  • Probablement existia una església anterior al segle XI coberta amb fusteria, que a finals del mateix segle se li va afegir l’absis, substituint un d’anterior i se li canvia la coberta edificant-la de pedra amb els arcs formers que reforcen les parets antigues.
  • Probablement es va edificar al segle XI i va ser modificada al segle XV o XVI tal com indica el retaule que existia i la volta apuntada.
  • L’any 1953 va ser restaurada pel bisbat, mantenint l’estructura original i posant al descobert la porta i els arcs.
Carmen Lara i Navas – 1984 / Generalitat de Catalunya

Capella romànica de planta rectangular, amb una sola nau i absis rodó. A l’exterior presenta arcuacions llombardes. A l’interior hi ha dues arcades apuntades, de pedra, a banda i banda de la nau. La volta és apuntada i arrebossada, possiblement fruit d’una reforma de l’època gòtica, existia també un retaule d’estil gòtic cremat a la guerra del 1936.

Carmen Lara i Navas – 1984 / Generalitat de Catalunya

A la cara de migdia hi ha l’antiga porta, tapiada, d’arc de mig punt, descoberta durant la restauració. A ponent hi ha la porta allindanada, amb una mena de timpà al damunt. Una petita finestra d’ull de bou i campanar d’espadanya (posterior). A l’interior hi havia una imatge de la Mare de Déu també destruïda el 1936.

L’ermita té uns Goigs dedicats a la Mare de Déu del Pla que canten: “Puix la llum de l’alba clara, té l’orient en vostre altar: Demostreu-nos que sou Mare, Santa Maria del Pla”.

Mare de Déu del Pla és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera  de Torelló (Osona)

Santuari de Rocaprevera

El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera esta en el camí veïnal que puja al Santuari de Rocaprevera de Torelló.

Font del Raig

Us passo la seva historia :

  • Segons la tradició el pedró fou erigit l’any 1284 per mossèn Marc Roca.
  • El primer document que en parla, però és de 1402.
  • Fou dedicat a la Verge de la Guia i erigit al camí de Rocaprevera.
  • El pedró fou destruït l’any 1936.
  • Restaurat l’any 1942.

Es tracta d’un pilar de planta quadrada situat en un pendent i al qual s’hi accedeix mitjançant deu graons, està orientat a nord, mirant cap al nucli urbà.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 3-10.jpg

Conté una fornícula d’arc de mig punt que acull la imatge de la Mare de Déu. La coberta és a quatre vessants amb forma de piràmide.

El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera és un pedró de Torelló (Osona) protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres (Berguedà)

Aquesta setmana cada dia una Església

Mare de Déu dels Àngels de Casserres està situada en la Plaça de l’Església de Casserres.

Us passo la seva historia:

  • L’església parroquial de Casserres era dedicada a Sant Pau, molt allunyada del nucli urbà. Aquesta zona estava en un procés de creixement enorme, tant que tenia el malnom del barri de Casserres.
  • A finals del segle XIV per poder fer el servei religiós en aquesta zona s’edificà la capella de l’àngel.
  • A partir de 1380 comencem a tenir constància de donacions i censals per a la seva construcció.
  • Aquesta quedà destruïda arran de les obres de la nova església, amb la mateixa advocació que es començà el 1681, comissionada pel senyor de Casserres, Marquès de Marimón, el seu administrador Russinyol i Francesc Niubó als Bernadàs, aquests dos últims enterrats davant del presbiteri.
  • El 1704 es consagrà l’altar major sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, d’autor anònim, i de fet, l’únic que es conserva d’entre tots els que estaven a les capelles laterals.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Església de tres naus amb capelles a les naus laterals, coberta amb volta de canó i transsepte força ample.

Rosa Serra Rotés – 1983 / Generalitat de Catalunya

Està ubicada al centre del nucli antic, flanquejada per tot un seguit d’habitatges que tapen la seva estructura.

Rosa Serra Rotés – 1983 / Generalitat de Catalunya

La façana principal, a ponent, presenta signes de l’arrencada de l’arc de la primera capella del segle XIV,

al costat de la porta d’accés, força senzilla, allindada i amb un frontó triangular on hi ha un nínxol que possiblement tenia una imatge, avui perduda.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-7279.png

Al mateix costat dret també veiem una torre campanar de secció quadrada rematada amb barana balustrada, obra també posterior amb un parament lleugerament divers.

Hi ha poques obertures, de molt petites dimensions i allindanades la major part. Conserva l’altar barroc de la Mare de Déu dels Àngels, realitzat l’any 1704.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Mare de Déu dels Àngels de Casserres és l’església parroquial del poble de Casserres, al Berguedà, i és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Santuari de la Mare de Déu de Queralt de Berga (El Berguedà)

El Santuari de la Mare de Déu de Queralt està situat al vessant oriental del Castell berguedà, cim de la serra de Queralt.

L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí en el seu moment l’hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments.

Us passo la seva historia:

  • El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta feu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual.
  • El 1725 es posà la primera pedra i a partir d’aquesta data començaren les ajudes de l’ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l’edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià. Està situat al nord-oest del municipi de Berga. Es troba a una altura de 1.200 metres.
  • El 1835 es va adaptar l’edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l’ermita.
  • La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d’aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius i Sala, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916″.
  • Les obres començaren el mateix 1916.
  • L’any 1920 només quedava l’escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
  • L’església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l’altar.
  • Foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.
  • El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l’arquitecte berguedà Ramon Masferrer l’any 1958.
  • Els anys 90, es va fer la restauració de tot l’interior (església i cambril) treballs dirigits per l’arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l’aspecte actual.

És una església barroca d’una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l’altar major.

Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.

L’exterior és força auster i l’església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El més característic potser és el gran nombre d’obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab.

Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Ballarín.

La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

La inferior, amb uns seguit d’arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt.

Un seguit d’òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l’interior.

La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle xiv, d’estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

Les Capelles : En el transcurs del temps s’han construït unes capelles -a iniciativa de l’Església, o particulars- per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’encaminaven pels camins que menen a Queralt.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El Santuari de Queralt, de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé i altres.

Els Nínxols d’Osor

Els Nínxols estan situats a la sortida del poble en la carretera que porta a Sant Hilari de Sacalm.

Els Nínxols els trobem ubicats just a la sortida del poble, en direcció Sant Hilari Sacalm. Els Nínxols s’aixequen en el congost de la carretera que uns metres més endavant es desdobla en dues, una que ens porta a St. Hilari seguint tot recte, i l’altra que ens porta al Santuari de la Mare de Déu del Coll, travessant el Pont dels Soldats.

Els Nínxols van ser construïts amb el propòsit d’evitar els despreniments i esllavissades de roques, procedents de la muntanya. Els Nínxols s’han traduït físicament a la pràctica en dues fileres d’arcades superposades d’uns 100 metres d’allargada aproximadament, de silueta no plana sinó semicircular adaptant-se així a la morfologia de la muntanya, amb la part central sensiblement repujada.

Viquipèdia

Els Nínxols es troben estructurats en dues fileres perfectament diferenciades: en la filera de baix la sageta (alçada) prima per sobre la llum (amplada), mentre que en la filera superior succeeix tot el contrari, ja que els arcs s’han fet més robustos guanyant en amplitud, però tanmateix perdent en alçada.

Pel que fa al tema dels materials prima per sobre de tot dos: per una banda la pedra present en tot l’esquelet o bastida. Mentre que per l’altra el ciment, present en les arcades i en les voltes.

Els Nínxols és una obra d’Osor (Selva) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Capella de la Mare de Déu del Prat de Sant Joan de les Abadesses

Josep Salvany i Blanch – 1916 / Viquipèdia

La Mare de Déu del Prat està a prop del carrer de Joan Corominas al costat d’un bosc en Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia:

  • L’oratori de la Mare de Déu del Prat és erigida vers el 1435 per iniciativa de dos menestrals de la població.
  • S’hi venerava una imatge d’alabastre de tipus gòtic, donada pel canonge del monestir Enric Valeric.
  • La capella fou construïda durant el 1602.
  • Restà sense culte entre 1936 i el 1970.
Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya

És una capella de reduïdes mides situades als afores de Sant Joan. És de planta quadrangular amb un petit porxo obert a migdia i ponent. La fàbrica és de pedra treballada i pedres de riu, la coberta és a dues aigües.

Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya

L’any 1935 inicia les obres de restauració l’arquitecte Raimon Duran i Reynals que queden parades fins que a finals dels anys 60 del segle XX es torna a refer amb una fidelitat admirable (Ramon Vila, Francesc Fajulas…). A partir del 1970 fou novament oberta al culte.

La Mare de Déu del Prat és una capella de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador i Arxiu Rasola.

Mare de Déu de la Divina Gràcia del Pont de Vilomara i Rocafort

Setmana dedicada a les Esglésies

L’església  de la Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església situada dins el nucli de la vila,

front la plaça Major amb cantonada carrer de Santa Magdalena del Pont de Vilomara.

Es un edifici neogòtic del 1868 inacabada.

El sostre de l’interior de la nau, és cobert amb volta de creueria, i les arcades de les capelles laterals amb arcs apuntats.

La façana restà inacabada, només construint-se el basament

i el portal d’accés és dovellat en arc de mig punt.

Una torreta sobre la teulada de l’església amb unes campanes i una creu a sobre;

no és per tant una torre – campanar.

Disposa d’un rellotge d’esfera que es situa al seu mur frontal.

Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es r_01.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero