Castell de Berà és un edifici situat prop de la Plaça de l’Ermita de Roda de Berà.
Us passo la seva historia:
El complex residencia actual és el resultat de la modificació a mitjans del segle XX de l’antiga masia de Berà
Aquesta edificació va ser bastida probablement entre els segles XVI-XVIII.
Fou comprada els anys 60 del segle passat pel Banc d’Espanya per habilitar-hi una residència d’estiu pels seus empleats.
Aquesta residència fou anomenada “Hostal dels Reis d’Aragó”, amb la indicació “Castillo de Barà”.
El mas reaprofita elements arquitectònics de l’antic mas fortificat.
Mentre que la torre fou reformada durant els anys 60 o 70 del segle passat, essent desmuntada i tornada a muntar novament, però no sabem si seguint el traçat de l’antiga.
Del Castell no hi ha indicis ni presencia de cap resta. Es creu que probablement estigués emplaçat a l’indret on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu de Berà.
Al costat del santuari hi un complex residencial amb una torre emmerletada que evoca una construcció defensiva, esta dins d’una finca privada.
Castell de Berà és un edifici de Roda de Berà (Tarragonès) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
L’església de la Mare de Déu de Montserrat és l’església de cal Prat o Colònia Prat, al municipi de Puig-reig.
Us passo la seva historia:
L’Església de la Mare de Déu de Montserrat de la Colònia Prat fou dissenyada quan s’organitzà la Colònia a final de segle XIX.
L’any 1882 l’església fou acabada.
Durant la Guerra Civil l’església va ser malmesa.
En l’any 1946 acabà la seva restauració tenint sempre present els models originals de l’estil neorenaixentista en què fou dissenyada.
Església d’una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal.
La façana està orientada a migdia i emmarca, juntament amb la torre dels propietaris de Cal Prat, una plaça quadrada.
Realitzada en un historicisme de clars models renaixentistes, marcats sobretot en la façana (frontó triangular, campanar-templet, òcul i sobretot pels “Almodillados” seguint els esquemes renaixentistes).
Fotografia: Viquipèdia
L’església de la Mare de Déu de Montserrat és l’església de cal Prat, o Colònia Prat, al municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Capella de la Mare de Déu del Pla esta al costat de la masia de Can Viure de Corró d’Amunt .
Us passo de la seva història:
Apareix documentada per primer cop l’any 1077 (testaments dels cònjuges Ermengol Samarell i Tuitgarda, morts el 1077 i 1094 respectivament).
També apareix en algun document de Can Viure, casa situada al costat de l’ermita.
L’any 1026, Bernat Carbó, habitant de Can Viure, fa una donació a l’ermita,
L’any 1243 Ramón Carbó fa una altra donació.
Tot i pertànyer al bisbat, a Can Viure sempre han tingut cura de l’edifici.
Probablement existia una església anterior al segle XI coberta amb fusteria, que a finals del mateix segle se li va afegir l’absis, substituint un d’anterior i se li canvia la coberta edificant-la de pedra amb els arcs formers que reforcen les parets antigues.
Probablement es va edificar al segle XI.
Va ser modificada al segle XV o XVI tal com indica el retaule que existia i la volta apuntada.
A l’interior hi havia una imatge de la Mare de Déu, destruïda el 1936.
L’any 1953 va ser restaurada pel bisbat, mantenint l’estructura original i posant al descobert la porta i els arcs.
Capella romànica de planta rectangular, amb una sola nau i absis rodó. A l’exterior presenta arcuacions llombardes. A l’interior hi ha dues arcades apuntades, de pedra, a banda i banda de la nau. La volta és apuntada i arrebossada, possiblement fruit d’una reforma de l’època gòtica, existia també un retaule d’estil gòtic cremat a la guerra del 1936.
A la cara de migdia hi ha l’antiga porta, tapiada, d’arc de mig punt, descoberta durant la restauració. A ponent hi ha la porta allindanada, amb una mena de timpà al damunt. Una petita finestra d’ull de bou i campanar d’espadanya (posterior).
Foto: Viquipèdia
La Capella de la Mare de Déu del Pla és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Isidre esta en el carrer de Sant Isidre de Castellví de Rosanes.
Us passo la seva història:
Inaugurada l’any 1964, la seva construcció va ser sufragada pel poble de Castellví.
És una tinença de la parròquia de Sant Miquel, que des del 1974 està a la capella de la mare de Déu dels Àngels.
De planta rectangular, construïda en maó, sostre de teules a dues vessants, aquesta església té un estil proper a un “neoromànic” del segle XX. A la paret més llarga té tres finestres dobles d’arc una mica apuntat. A la part de la façana, un campanar tipus espadanya amb dos campanes en angle i una finestra simple. La porta d’entrada és rectangular i precedida per un petit porxo de teules amb inclinació, que la cobreix. Al costat de la porta hi ha tres finestres.
Sant Isidre de Castellví de Rosanes és una església del municipi de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Blog : Ramon Solé
Fotografies del Blog : Mª Àngels Garcia – Carpintero
Mare de Déu de les Sogues es ta al costat de la carretera dels Arcs de Bellvís. (Lleida)
Història:
La capella del miracle fou construïda amb l’ajuda de tots els veïns de Bellvís i també per alguns dels pobles veïns, en honor de la Mare de Déu que l’any 1190 s’aparegué a Joan Amorós al camí de Balaguer, i per això rep el nom de Miracle.
Es construí l’any 1528 a la zona de la Fonteta.
Les primeres notícies documentals de la capella són del segle XVI, concretament l’any 1584, quan es traspassà als Trinitaris, que en prengueren possessió l’any 1595.
El 1585 els pares Trinitaris de les Parrelles de Balaguer construïren el convent de les Sogues, annexat al santuari.
Foren autoritzats a viure i posseir el convent l’any 1592.
La capella que podem veure actualment és obra probablement del segle XVIII. Durant la guerra de la Independència i la guerra Civil fou molt destrossada.
Degut al mal estat en què es trobava, el 1816 fou reedificada.
Després de l’exclaustració de 1835 la capella fou retornada a l’església. Al llarg del segle xix s’anà perdent.
El 1968 fou restaurada.
La gent de Bellvís tenen molta devoció a la capella del Miracle. Cada dilluns de Pasqua, el segon dia de la festa major i cada cop que la gent ho demana, se celebra una missa.
La capella del Miracle de la Mare de Déu de les Sogues té unes dimensions molt petites. La planta és rectangular. Abans d’entrar a la capella hi ha un porxo amb un arc al centre i dos als costats. Una part està arrebossada mentre que a l’altra es pot veure la pedra. La teulada és de doble vessant.
El pilaret de l’anunciació està situat a pocs metres de la capella del Miracle, just al peu del camí. La seva raó de ser és simbòlica, ja que indica, segons explica la llegenda (vegeu la fitxa corresponent a la capella del Miracle, el punt del diàleg entre la Verge i Joan Amorós) el lloc on la Verge demanà que es construís un santuari en honor seu. El pilaret és molt senzill: sobre una base quadrada s’aixeca un bloc de pedra rectangular acabat amb el capitell amb forma de capelleta coronada per teulada de pedra. L’interior d’aquesta capelleta, tancada frontalment per reixa forjada allotjava la imatge de la verge. Actualment hi ha unes pintures al·lusives a la Verge.
Des de l’any 1977 en què s’inicià la neteja i excavació de la zona del Tossal de les Sogues i fins a l’actualitat, aquest indret s’ha convertit en un conjunt d’edificacions i monuments escultòrics en record i homenatge a la Mare de Déu de les Sogues. El 1978 s’hi col·locà una creu de forja que representa el món; el mateix any s’inauguraren les descobertes de l’antic santuari.
Davant la impossibilitat d’edificar una capella, entre el 1982-1983 s’inicià la construcció del Casal de la Mare de Déu: té forma de vaixell i fou projectat per l’arquitecte Jordi Mir i Valls. La resta d’elements (rodes de molí, pedres diverses…) foren donades pels veïns, els quals generosament contribuïren a la reorganització de tota aquesta tasca.
La Mare de Déu de les Sogues és un santuari del municipi de Bellvís (Pla d’Urgell) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Aquesta setmana dedicada a les Esglésies, Capelles i Ermites
Església de la Mare de Déu del Remei esta a prop de la carretera direcció a Montmajor en el municipi de Cardona.
Segons esmenta la inscripció de la façana Miquel Torrabadella y Isabel Torrabadella l’han feta.
Any 1641, aquesta capella fou construïda a mitjans del s.XVII.
Ampliada considerablement l’any 1867, s’alçà la volta a 7,5 mts.
i s’allargà per la banda de ponent, construint la porta i eixamplant l’òcul.
És una capella d’una sola nau i sense absis, amb la façana orientada a ponent on s’obrí un gran òcul sobre la porta d’arc de mig punt rebaixat, i es bastí un petit campanar d’espadanya.
Els murs de l’església evidencien les diferents etapes constructives amb un respecte pel disseny original.
L’Església del Remei és un monument que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de la vila de Cardona (Bages).
Sant Miquel de Castellar esta al costat del Castell en Aguilar de Segarra.
Us passo la seva història:
Existeix un document del segle X, encara que una mica dubtós, que anomena el castell de Castellar.
La primera notícia fiable, però de Castellar, apareix en el testament de Seguí i el seu fill de l’any 1022 on s’explica que Castellar termeneja amb Seguers i Puigfarners.
D’aquesta església en depenia com a sufragània les de Sant Julià de Puigfarners, Sant Pere i Sant Feliu de Seguers (actualment del municipi dels Prats de Rei) i la de la Mare de Déu de les Coromines.
Església d’una sola nau rectangular amb capelles laterals, construïda a finals del segle XVIII, sobre la primitiva església romànica dels segles XI i XII.
De l’església primitiva només es conserven les parets de la nau, la coberta i una part del campanar,
de torre quadrada ornada amb arcuacions llombardes en els quatre costats.
Sant Miquel de Castellar és una obra del municipi d’Aguilar de Segarra (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Mare de Déu del Remei està en el carrer del Remei, al costat del cementiri municipal de Moià.
Us passo la seva historia:
La capella del Remei, així com la creu de terme, foren construïdes l’any 1578, dins el terme del Saiol Comtal al peu del camí públic que passava per allà.
Les despeses de l’obra anaren a càrrec del prevere Serpà Saiol, el qual pagà també la creu.
Actualment la capella serveix com a església del cementiri.
Està situada molt a la vora del cementiri del poble, davant l’antic emplaçament de la creu de terme original del segle XVI que avui es troba al costat de l’església parroquial de Moià.
Es tracta d’una petita capella de nau única feta d’obra i coberta per una teulada a dos aigües.
L’absis és quadrat.
Té una petita sagristia al costat de llevant.
La façana, encarada a migdia presenta un portal rectangular emmarcat per dos semi pilastres adossades al mur i coronades per un frontó triangular on es troba una petxina de tipus renaixentista.
Damunt del frontó, una llosa de pedra recorda l’advocació i la data d’edificació de la capella: 1578.
La Mare de Déu del Remei és la capella del cementiri de la vila de Moià (Moianès) protegida com a bé cultural d’interès local.
L’Aguilera, és situada en el paratge de l’Aguilera, dista del poble del Pla aproximadament 1 quilòmetre i s’hi accedeix per una pista, camí de l’Aguilera, que surt en direcció nord del PK 2+100 de la carretera BV-2153.
Us passo dades històriques :
Els antecedents de l’Aguilera són plenament medievals, quan constituïa una quadra del terme de Terrassola.
El primer document conegut data del 1395, corresponent a una àpoca a Bartomeu Bolet del mas de “Zaguilera” del terme de Terrassola feta pel preceptor del monestir de Santa Maria de Solsona. Els Bolet eren mercaders i cavallers, que apareixen en la documentació de la Generalitat com a “Bolet de l’Aguilera”.
Es coneix també el 1628 mossèn Bolet de l’Aguilera era procurador de la senyora de Cubells. Al Museu Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, hi ha dues rajoles amb un escut heràldic que incorpora una àguila que poden ser de la família. Sembla ser que el darrer de la nissaga va ser Joaquim Llàtzer Bolet i Vilar, que sembla que tingué descendència.
El patrimoni va passar a mans de Jeroni de Miquel, cavaller i ciutadà honrat de Barcelona, mestre de camp dels exèrcits de Catalunya i conseller segon de Barcelona, entre d’altres càrrecs.
Salvador Llorac pensa que els escuts heràldics existents a l’edifici de l’Aguilera possiblement van ser col·locats per Jeroni de Miquel, quan fou ennoblit l’any 1643 pel rei de França, aleshores també compte de Barcelona, qui en finalitzar la Guerra dels Segadors degué fer esborrar les armes que li havia atorgat el rei foraster (LLORAC, 2015: 204).
En un document de l’any 1683 hi consta que Jeroni de Miquel disposava d’un mas, castell i quadra, amb tota la jurisdicció civil i criminal, mer i mig imperi, a l’Aguilera.
Per un capbreu de 1699 es coneix que l’Aguilera era propietat de Francesc de Miquel i Descatllar, fill de Jeroni, juntament amb la quadra de Puigdàlber.
El 1728 el castell i terme de l’Aguilera eren de Jeroni de Miquel i Torné.
El 1736 del seu fill Domènec de Miquel.
El 1807 del tinent coronel Felip de Miquel i de Blondel, que el 1819 va informar a l’alcalde de Terrassola que l’Aguilera havia quedat agregada al Pla del Penedès en motiu d’una sol·licitud que ell mateix havia promogut.
En el cadastre de 1857 consta com a propietat del mateix Felip de Miquel, i s’hi exposa que comprenia terres, la casa senyorial i altres edificacions pels treballadors.
Els Miquel van posseir la finca fins a mitjan segle XX, quan va ser venuda i comprada per Maria Ymbern i Cànovas, els hereus de la qual en són encara els propietaris.
Masia, d’origen medieval i amb reformes d’època contemporània, i conjunt d’edificacions annexes, entre les quals la Capella de la Mare de Déu del Roser, del segle XVII.
L’Aguilera es un casal situat al nord-oest del terme municipal del Pla del Penedès, pràcticament tocant amb el límit (escassos 10 m) amb el terme de Torrelavit.
Conforma el conjunt arquitectònic el mas, edifici principal, la torre defensiva que se li adossa per l’oest, així com diversos edificis annexos, destinats a habitatge dels masovers i a usos agraris, situats de forma alineada al nord de l’edifici principal. Pràcticament tot el conjunt és clos per diverses tanques, amb diversos portals d’accés, de les que en destaca el baluard que protegeix el front davanter, principal de la hisenda, situat al sud.
L’edifici principal, antic casal, correspon a una notable edificació de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal, aproximadament de 300m2 de superfície. L’aspecte de l’edifici és indubtablement el d’un imponent casal senyorial, acrescut per la solemne torre defensiva. L’aspecte de l’immoble és d’una arquitectura pròpia del segle XVII, amb trets renaixentistes a les finestres. El volum comprèn planta baixa, pis i planta sota coberta. La composició és totalment simètrica, seguint quatre eixos d’obertures.
L’accés principal es situa en el segon eix d’obertures des de l’est. Es tracta d’un portal adovellat, d’arc de mig punt, amb l’angle esplandit. Les tres finestres de la planta baixa són rectangulars, de llindes rectes, de pedra, protegides per una reixa de ferro. A la planta pis presenta quatre finestres, totes idèntiques, emmarcades per una vasa d’adorn ressaltada i amb un ampit lleugerament volat i motllurat, tot d’estil renaixentista. Destaca especialment el plafó de pedra situat just entre l’ampit de la segona finestra i l’accés a l’edifici, esculpit, que incorpora el blasó familiar, sostingut per dos àngels i emmarcat per dues columnes. L’escut té esborrada la càrrega i és coronat per un elm de cavaller, probablement del segle XVII. La planta sota coberta presenta quatre petits finestrons i la façana és coronada per un ràfec comú, de teules, notablement volat. La coberta és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana.
La torre defensiva es situa a l’oest de l’edifici, avançada pràcticament al front de façana; únicament s’adossa a l’edifici una petita part. La torre està aixecada sobre la Capella del Roser, que en constitueix la planta baixa. És de planta rectangular, gairebé quadrada, d’uns 7 per 6,5 m. Disposa com a mínim de 3 pisos i terrat. L’aspecte de la torre és d’estil historicista, probablement del segle XIX. Al primer pis disposa de finestres d’arc carpanell, mentre que el que probablement és el tercer pis hi ha un òcul, possible tronera, i tres finestrons quadrats a cada façana. Finalitza la torre amb una motllura de la que arranquen els merlets perimetrals, clarament historicistes, separats entre ells per sageteres.
La planta baixa de la torre correspon a la Capella de la mare de Déu del Roser, amb el portal situat en el lateral est. És d’estil renaixentista, motllurat, amb un cercle a la llinda que inclou el monograma IHS. Sobre aquesta hi ha un òcul i a l’esquerra de la porta una finestra quadrada. La capella és possiblement una obra contemporània a la refacció del casal durant el segle XVII o de poc abans. Segons Salvador Llorac se’n té notícies des d’inicis del segle XVII (LLORAC, 2015: 206). Els sostre de l’interior és de volta de nervis.
Cont. Descripció:
A la part posterior del casal s’hi adossen altres immobles, com la masoveria i diverses naus agrícoles i magatzems, amb diversos portals, la majoria d’arcs escarsers, del segle XIX o inicis del XX. Destaca també l’anomenat “cosidor”, una glorieta també d’estil historicista amb els angles decorats amb merlets i dentellons.
En el baluard que clou l’edifici principal, tot ell també emmerletat, hi destaca un segon plafó situat sobre la porta oriental, també amb blasó, sostingut per lleons, amb els elements del camper repicats.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Terra, aigua i racons 