Capella de la Mare de Déu del Pla del Corró d’Amunt (Vallès Oriental)

La Capella de la Mare de Déu del Pla està al costat del Mas Carbó, avui Can Viure, del terme de Corró d’Amunt, al municipi de les Franqueses del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • Apareix documentada per primer cop l’any 1077 (testaments dels cònjuges Ermengol Samarell i Tuitgarda, morts el 1077 i 1094 respectivament).
  • També apareix en algun document de Can Viure, casa situada al costat de l’ermita.
  • L’any 1026, Bernat Carbó, habitant de Can Viure, fa una donació a l’ermita,
  • L’any 1243 Ramón Carbó fa una altra donació.
  • Probablement existia una església anterior al segle XI coberta amb fusteria, que a finals del mateix segle se li va afegir l’absis, substituint un d’anterior i se li canvia la coberta edificant-la de pedra amb els arcs formers que reforcen les parets antigues.
  • Probablement es va edificar al segle XI i va ser modificada al segle XV o XVI tal com indica el retaule que existia i la volta apuntada.
  • L’any 1953 va ser restaurada pel bisbat, mantenint l’estructura original i posant al descobert la porta i els arcs.
Carmen Lara i Navas – 1984 / Generalitat de Catalunya

Capella romànica de planta rectangular, amb una sola nau i absis rodó. A l’exterior presenta arcuacions llombardes. A l’interior hi ha dues arcades apuntades, de pedra, a banda i banda de la nau. La volta és apuntada i arrebossada, possiblement fruit d’una reforma de l’època gòtica, existia també un retaule d’estil gòtic cremat a la guerra del 1936.

Carmen Lara i Navas – 1984 / Generalitat de Catalunya

A la cara de migdia hi ha l’antiga porta, tapiada, d’arc de mig punt, descoberta durant la restauració. A ponent hi ha la porta allindanada, amb una mena de timpà al damunt. Una petita finestra d’ull de bou i campanar d’espadanya (posterior). A l’interior hi havia una imatge de la Mare de Déu també destruïda el 1936.

L’ermita té uns Goigs dedicats a la Mare de Déu del Pla que canten: “Puix la llum de l’alba clara, té l’orient en vostre altar: Demostreu-nos que sou Mare, Santa Maria del Pla”.

Mare de Déu del Pla és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera  de Torelló (Osona)

Santuari de Rocaprevera

El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera esta en el camí veïnal que puja al Santuari de Rocaprevera de Torelló.

Font del Raig

Us passo la seva historia :

  • Segons la tradició el pedró fou erigit l’any 1284 per mossèn Marc Roca.
  • El primer document que en parla, però és de 1402.
  • Fou dedicat a la Verge de la Guia i erigit al camí de Rocaprevera.
  • El pedró fou destruït l’any 1936.
  • Restaurat l’any 1942.

Es tracta d’un pilar de planta quadrada situat en un pendent i al qual s’hi accedeix mitjançant deu graons, està orientat a nord, mirant cap al nucli urbà.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 3-10.jpg

Conté una fornícula d’arc de mig punt que acull la imatge de la Mare de Déu. La coberta és a quatre vessants amb forma de piràmide.

El Pedró de la Mare de Déu de la Guia de Rocaprevera és un pedró de Torelló (Osona) protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres (Berguedà)

Aquesta setmana cada dia una Església

Mare de Déu dels Àngels de Casserres està situada en la Plaça de l’Església de Casserres.

Us passo la seva historia:

  • L’església parroquial de Casserres era dedicada a Sant Pau, molt allunyada del nucli urbà. Aquesta zona estava en un procés de creixement enorme, tant que tenia el malnom del barri de Casserres.
  • A finals del segle XIV per poder fer el servei religiós en aquesta zona s’edificà la capella de l’àngel.
  • A partir de 1380 comencem a tenir constància de donacions i censals per a la seva construcció.
  • Aquesta quedà destruïda arran de les obres de la nova església, amb la mateixa advocació que es començà el 1681, comissionada pel senyor de Casserres, Marquès de Marimón, el seu administrador Russinyol i Francesc Niubó als Bernadàs, aquests dos últims enterrats davant del presbiteri.
  • El 1704 es consagrà l’altar major sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, d’autor anònim, i de fet, l’únic que es conserva d’entre tots els que estaven a les capelles laterals.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Església de tres naus amb capelles a les naus laterals, coberta amb volta de canó i transsepte força ample.

Rosa Serra Rotés – 1983 / Generalitat de Catalunya

Està ubicada al centre del nucli antic, flanquejada per tot un seguit d’habitatges que tapen la seva estructura.

Rosa Serra Rotés – 1983 / Generalitat de Catalunya

La façana principal, a ponent, presenta signes de l’arrencada de l’arc de la primera capella del segle XIV,

al costat de la porta d’accés, força senzilla, allindada i amb un frontó triangular on hi ha un nínxol que possiblement tenia una imatge, avui perduda.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-7279.png

Al mateix costat dret també veiem una torre campanar de secció quadrada rematada amb barana balustrada, obra també posterior amb un parament lleugerament divers.

Hi ha poques obertures, de molt petites dimensions i allindanades la major part. Conserva l’altar barroc de la Mare de Déu dels Àngels, realitzat l’any 1704.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Mare de Déu dels Àngels de Casserres és l’església parroquial del poble de Casserres, al Berguedà, i és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Santuari de la Mare de Déu de Queralt de Berga (El Berguedà)

El Santuari de la Mare de Déu de Queralt està situat al vessant oriental del Castell berguedà, cim de la serra de Queralt.

L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí en el seu moment l’hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments.

Us passo la seva historia:

  • El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta feu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual.
  • El 1725 es posà la primera pedra i a partir d’aquesta data començaren les ajudes de l’ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l’edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià. Està situat al nord-oest del municipi de Berga. Es troba a una altura de 1.200 metres.
  • El 1835 es va adaptar l’edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l’ermita.
  • La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d’aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius i Sala, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916″.
  • Les obres començaren el mateix 1916.
  • L’any 1920 només quedava l’escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
  • L’església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l’altar.
  • Foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.
  • El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l’arquitecte berguedà Ramon Masferrer l’any 1958.
  • Els anys 90, es va fer la restauració de tot l’interior (església i cambril) treballs dirigits per l’arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l’aspecte actual.

És una església barroca d’una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l’altar major.

Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.

L’exterior és força auster i l’església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El més característic potser és el gran nombre d’obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab.

Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Ballarín.

La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

La inferior, amb uns seguit d’arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt.

Un seguit d’òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l’interior.

La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle xiv, d’estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

Les Capelles : En el transcurs del temps s’han construït unes capelles -a iniciativa de l’Església, o particulars- per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’encaminaven pels camins que menen a Queralt.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El Santuari de Queralt, de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé i altres.

Els Nínxols d’Osor

Els Nínxols estan situats a la sortida del poble en la carretera que porta a Sant Hilari de Sacalm.

Els Nínxols els trobem ubicats just a la sortida del poble, en direcció Sant Hilari Sacalm. Els Nínxols s’aixequen en el congost de la carretera que uns metres més endavant es desdobla en dues, una que ens porta a St. Hilari seguint tot recte, i l’altra que ens porta al Santuari de la Mare de Déu del Coll, travessant el Pont dels Soldats.

Els Nínxols van ser construïts amb el propòsit d’evitar els despreniments i esllavissades de roques, procedents de la muntanya. Els Nínxols s’han traduït físicament a la pràctica en dues fileres d’arcades superposades d’uns 100 metres d’allargada aproximadament, de silueta no plana sinó semicircular adaptant-se així a la morfologia de la muntanya, amb la part central sensiblement repujada.

Viquipèdia

Els Nínxols es troben estructurats en dues fileres perfectament diferenciades: en la filera de baix la sageta (alçada) prima per sobre la llum (amplada), mentre que en la filera superior succeeix tot el contrari, ja que els arcs s’han fet més robustos guanyant en amplitud, però tanmateix perdent en alçada.

Pel que fa al tema dels materials prima per sobre de tot dos: per una banda la pedra present en tot l’esquelet o bastida. Mentre que per l’altra el ciment, present en les arcades i en les voltes.

Els Nínxols és una obra d’Osor (Selva) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Capella de la Mare de Déu del Prat de Sant Joan de les Abadesses

Josep Salvany i Blanch – 1916 / Viquipèdia

La Mare de Déu del Prat està a prop del carrer de Joan Corominas al costat d’un bosc en Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia:

  • L’oratori de la Mare de Déu del Prat és erigida vers el 1435 per iniciativa de dos menestrals de la població.
  • S’hi venerava una imatge d’alabastre de tipus gòtic, donada pel canonge del monestir Enric Valeric.
  • La capella fou construïda durant el 1602.
  • Restà sense culte entre 1936 i el 1970.
Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya

És una capella de reduïdes mides situades als afores de Sant Joan. És de planta quadrangular amb un petit porxo obert a migdia i ponent. La fàbrica és de pedra treballada i pedres de riu, la coberta és a dues aigües.

Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya

L’any 1935 inicia les obres de restauració l’arquitecte Raimon Duran i Reynals que queden parades fins que a finals dels anys 60 del segle XX es torna a refer amb una fidelitat admirable (Ramon Vila, Francesc Fajulas…). A partir del 1970 fou novament oberta al culte.

La Mare de Déu del Prat és una capella de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador i Arxiu Rasola.

Mare de Déu de la Divina Gràcia del Pont de Vilomara i Rocafort

Setmana dedicada a les Esglésies

L’església  de la Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església situada dins el nucli de la vila,

front la plaça Major amb cantonada carrer de Santa Magdalena del Pont de Vilomara.

Es un edifici neogòtic del 1868 inacabada.

El sostre de l’interior de la nau, és cobert amb volta de creueria, i les arcades de les capelles laterals amb arcs apuntats.

La façana restà inacabada, només construint-se el basament

i el portal d’accés és dovellat en arc de mig punt.

Una torreta sobre la teulada de l’església amb unes campanes i una creu a sobre;

no és per tant una torre – campanar.

Disposa d’un rellotge d’esfera que es situa al seu mur frontal.

Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es r_01.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’ermita de la Mare de Déu de les Arenes a Castellar del Vallés

Ermita de la Mare de Déu de les Arenes. AGC, 2021

Ens situem al sud-est de la serra de Sant Llorenç del Munt, sota d’un altre Sant Llorenç, el de la Vall o “Savall” (“ipsa vall”), al terme que al segle X es coneixia com “Lacera” o “Llacera” (del llatí: laquearia, mot que fa referència a una construcció defensiva amb espitlleres, com seria la del Castell de Pera). Aquí, sobre la vall d’Horta, neix el riu Ripoll que baixa cap a Castellar i acaba al Besós.

El Castell de Pera, on neix el riu Ripoll. Foto: viquipèdia.

El paratge de les Arenes, al parc de Sant Llorenç del Munt, està envoltant de camins antics i de torrents, un d’ells, el de les Arenes dona el nom a l’indret.

El nucli de les Arenes a l’altra banda del torrent. AGC, 2021.

El terme “Arenes” o “Arena” és molt freqüent, doncs indica el terreny que envolta qualsevol cos d’aigua. El veiem sovint a la documentació de la zona perquè també es pot referir a la riera de les Arenes que neix a ponent del Ripoll i baixa per Matadepera i Terrassa cap al Llobregat, cal no confondre’ls.

Representació dels pobles pels que passa el riu Ripoll en el seu camí cap el Besós. Viquipèdia.

El 933 Saborida ven a Gustrimir i la seva esposa Bonadona, la setena part d’unes terres situades al castell de Terrassa, una d’elles a Agell (St. Llorenç Savall)[1] que limitava amb una via a orient i amb un torrent o “in ipsa arena”, al nord. El 965 una altra dona, Fruiló, dona al jutge Borrell vinya i terra per plantar al mateix lloc d’Agell, al Meianell. D’acord amb l’atles del segle X de Bolòs i Hurtado,[2] aquesta “arena” sí deu ser la que ens pertoca, en tot cas, el que veiem, com habitualment, és que el paper de les dones al segle X és notori.

La Mola des de les Arenes. AGC, 2021

L’ermita de les Arenes és un bonic edifici, molt estimat per la gent de la contrada i pels excursionistes, de la que en sabem molt poc, especialment d’aquesta època en la que ens endinsem. No en tenim notícia escrita d’aquesta capella fins el segle XII, en que sabem que estava adscrita a la parròquia de Sant Feliu del Racó (o de Castellar).

De Sant Feliu del Racó es diu que pertanyia a Sant Cugat, tal com consta als béns consignats el 985 i el 1002, on apareix la cel·la de “Sant Felicis qui est in Valrà”, però ja vam veure que no va ser fins finals del segle XI que Sant Cugat es va fer realment amb els béns que gestionava Sant Llorenç del Munt.[3] Les compra-vendes de la zona de Castellar del Vallés són recollides principalment a la documentació del Munt.

Sant Feliu del Racó, l’església és del s. XVIII però conserva el campanar del fons és del s. XI. AGC, 2021

“Sant Félix màrtir”[4] és anomenat al nord d’una de les dues peces de terra que Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen a Giscafred el 966 al terme de Llacera, al lloc anomenat Genescar, per tres sous,[5] el que indica que la propietat era petita. En aquest cas sembla fer referència a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcarca o Vallcàrcara.

Sant Feliu de Vallcarca o Vallcarcara a Sant Llorenç de Savall. Foto: viquipèdia.

Les figures martirials, com les de St. Llorenç o St. Feliu, independentment de si són històriques o llegendàries, són un indici d’una major antiguitat, ja que l’església, a Occident, comença amb el record dels màrtirs.

El 1056 els almoiners d’Enric donen al monestir del Munt vinya i terra al terme de Terrassa, al lloc de Boadella i Valltorta que limita a l’est amb la via que va “ad ipsas Arenes”, a ponent amb el torrent que corre en temps de pluja i al sud amb Sant Feliu de Castellar (en aquest cas, Sant Feliu del Racó).[6]

La bella imatge bruna de Santa Maria de les Arenes va ser cremada arran dels fets de juliol de 1936. L’any 1941 la casa Rius Massagué de Barcelona en va fer una reproducció a partir d’unes fotografies. Aquesta marededéu duia una galledeta d’argent, símbol de la devoció que li tenien els pagesos, especialment per demanar-li pluja. La primitiva talla devia ser de finals del s. XI.

La Mare de Déu de les Arenes, amb la galledeta. Foto: viquipèdia.

És una “Theotokos” (mare de Déu que, entronitzada, és ella mateixa un tron per al nen), també anomenada “sedes sapientiae” o “tron de la saviesa”, una representació típica del romànic. Tant la marededéu de les Arenes, com el nen sostenen el món a les seves mans (la representació esfèrica del món no ens ha d’estranyar, doncs ja la feien servir els grecs i en aquest temps era freqüent).

Les excursions i les estades al paratge de les Arenes, amb les seves fonts, es faran força populars entre finals del segle XIX i principi del s. XX, però tot això forma part d’una història més recent que altres ens expliquen molt bé.[7]

L’edifici annex a l’església va ser un alberg per excursionistes i estiuejants. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 22-07-2021

Als que han tingut i tenen cura del nostre patrimoni

——————————————————————————————————————————–

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018). Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 1 i 29

[3] García-Carpintero, Àngels “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[4] Sant Feliu “el africà” és el màrtir més il·lustre de Girona, cantat ja per Prudenci (348-410).

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 32

[6] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 381.

[7] Prat Paz, Esteve (2019) “Les Arenes. Lloc geogràfic, històric, paisatgístic, artístic, de salut. Ermita i veïnat de Castellar del Vallés”.

Mare de Déu de Palau de Sant Llorenç de la Muga

L’església de la Mare de Déu de Palau  està situada en el veïnat de Palau de Sant Llorenç de la Muga.

Us passo la seva historia:

  • El rei Carles II el Calb, l’any 878, al-ludeix al lloc anomenat ipsum Palatium, possessió del monestir de Sant Pere d’Albanyà, i en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Albanyà,
  • L’any 957, es torna a anomenar.
  • El 972 es comença a citar com a lloc de Sant Llorenç de la Muga.
  • La capella sancte Marie de Palacio figura en les relacions per recaptar la dècima dels anys 1279 i 1280.
  • A finals del segle XIV és una de les capelles no parroquials que tenien un sacerdot encarregat, que havia d’accedir als sínodes diocesans.
  • En aquesta església s’hi feia una festa el dia 8 de setembre i s’hi beneïa el terme el dilluns de Pasqua.

L’església de Palau és d’una sola nau amb absis semicircular. La nau està coberta amb volta apuntada seguida, l’arc triomfal també és apuntat, mentre que la coberta del presbiteri és ametllada.

La façana principal s’obre en el mur meridional i presenta un portal amb dos arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà.

La porta està aixoplugada per un guardapols de motllura en quart de cercle. La façana occidental té una finestra de doble esqueixada i punt rodó, a sobre de la qual s’alça el campanar, que és de cadireta amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle.

Una altra finestra s’obre a la façana de ponent i al mur sud hi ha dues grans finestres i una de petita. Sobre la façana de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya, amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle. En tot l’edifici l’aparell és de carreus ben escairats formant filades ben rectes.

La Mare de Déu de Palau és una església romànica del veïnat de Palau del municipi de Sant Llorenç de la Muga, protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, l’abans i l’ara, a l’Hospitalet de Llobregat.

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge encara amb camps (any 1968-69). Foto: AVV

L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.

Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.

El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]

1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.

Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.

1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV

Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.

L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV

Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.

1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.

Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.

Dones comprant al primer supermercat del barri. Foto: No-Do, 1967.

Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.

M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a “porteres”. Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.

La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.

1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, “Ben-Bell”. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.

Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.

Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021

Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.

Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.

Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.

Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació quasi tan alta com els blocs de pisos.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021

Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.

———————————————————————————————————————————–

[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.