Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.

Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020

Dos camins travessen la muntanya:

El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.

El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.

Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar al que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]

Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]

Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.

Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.

Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).

Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: “Viu el Vallés”.

El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.

Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.

Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.

Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.

Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.

Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.

Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]

I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.

El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]

Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon Solé, 2021.

Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.

Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.

El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé

El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.

Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.

Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.

Sant Llorenç del Munt, postal antiga.

Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.

Barcelona, Muralles i estàtua de R. Berenguer III, AGC.

La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.

A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).

Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé

Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.

Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.

Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.

Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.

Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.

La Mola des de les Arenes. Foto: AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021

Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.

———————————————————————————————————————————-

[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.

[2]  Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis, segles X-XI https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.

[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.

[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413

[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189 [8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.

Casa Nova de l’Obac de Terrassa

La Casa Nova de l’Obac està situada l’entrada d’accés en la ctra. de Terrassa a Manresa B-122, km 10.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

És un casal d’antiga tradició a la contrada, successiu de la masia de l’Obac Vell,

i que va donar nom a la serra de l’Obac.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

Està situada en un turó, domina tota la serralada que va prendre el nom de Serra de l’Obac.

Té adossats altres cossos annexes dedicats a les feines agrícoles.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

La masia de planta rectangular, gairebé quadrada.

La seva fisonomia recorda l’arquitectura de casal de finals del segle XVIII, la façana tractada amb esgrafiat i el dibuix dels emmarcaments i cantoneres amb tonalitat de color diferent a la resta de la pintura.

És un edifici que consta de planta baixa i dos pisos, amb una disposició simètrica i harmònica de les obertures que en els pisos, són balcons amb baranes de ferro.

Hi ha restes d’un rellotge de sol esgrafiat i ràfec poc pronunciat.

Té també una capella particular. Una motllura en ressalt separa els registres dels pisos.

 Es tracta de la Capella particular del Casal de l’Obac. És de planta rectangular coberta a quatre vessants i cap a la zona de la capçalera té un eixamplament a cada costat, formant com petites capelles o cossos laterals, la qual cosa dona com a resultat un cos avançat.

 La façana principal té una porta d’entrada rectangular d’estil classicista: pilars adossats, capitells i frontó triangular al capdamunt amb motllures ressaltades.

Dalt hi ha un òcul de forma circular. A la part superior, s’aprecia un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellols.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

 Damunt la capçalera, sobresurt una torre -cimbori amb teulada a quatre vessants.

La Casa Nova de l’Obac és una masia del municipi de Vacarisses inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Maria del Grau de Fonollosa

Santa Maria del Grau està en la Ctra. BV-3012, km 2,5, Mas el Grauet de Fonollosa .

Us  passo la seva historia:

  • Està situada dins el terme del castell de Fals l’església és documentada ja l’any 1039
  • En el 1154 apareix com a parròquia.
  • El segle XVII deuria estar mal conservada perquè el bisbe prohibia que s’hi celebrés missa sense arreglar-la.
  • L’any 1983 el servei de Catalogació i Conservació de monuments de la diputació de Barcelona l’ha restaurada sota la direcció d’Antoni Baraut.

Es troba en una plana de conreus i boscos.

És una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates: la capçalera preromànica i la nau del segle XII o començaments del XIII.

Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya

La nau és coberta amb volta de canó força apuntada. Al mur de migdia hi ha el portal de dos arcs en degradació que havia estat tapat per la casa dels ermitans.

Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sobre la porta hi ha una petita finestra d’arc de mig punt. L’aparell és de grossos carreus de mides diferents ordenats en filades. La capçalera preromànica, reconvertida en atri capgirant l’orientació del temple, té una planta quadrada i és cobert amb volta de ferradura feta amb lloses col·locades a plec de llibre.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A la façana de migdia hi ha una finestra foradada en un sol carreu monolític amb dues obertures allargades, molt semblant a la de Sant Jaume d’Olzinelles i a Santa Àgata de Clariana (Solsonès).

El campanar d’espadanya de dues obertures s’alça sobre l’arc presbiteral.

Al Museu d’Història de la Seu de Manresa es conserva una talla del segle xiii de la Mare de Déu procedent d’aquesta església.

Santa Maria del Grau és una obra del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Cal Berbis de Sant Llorenç Savall

Cal Berbis està situada en l’avda. Catalunya núm. 58 de Sant Llorenç Savall.

Vivenda unifamiliar d’una sola planta i d’estil modernista. Els murs, arrebossats, estan acabats amb formes orgàniques i decorats amb trencadís de ceràmica. El carener superior acaba amb formes ondulants i una decoració de trencadís de color, i hi ha indicat l’any de construcció: 1910.

A la façana lateral hi ha una terrasseta que dóna al carrer tancada amb forja i decorada, a la paret, amb un motiu floral de trencadís.

Recull de dades : Mapes patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Miquel de Castellgalí

L’Església de Sant Miquel de Castellgalí esta situada al carrer de Sant Antoni, 1 de Castellgalí.

Us passo la seva historia:

  • Està situada dins l’antic terme del castell de Castellgalí.
  • Es creu que sempre ha estat l’església parroquial del terme, el qual és documentat des del 924.
  • Fins al 1154 que no apareix esmentada com a parròquia de Castellgalí i hi torna el 1232.
  • Els orígens d’aquesta església són medievals, però ha sofert diferents remodelacions i transformacions.
  • La reforma més profunda data del S.XVII, com s’indica en una llinda de la porta situada a la capçalera (1632).
  • El campanar, de forma quadrangular és força freqüent en les esglésies del segle XVII d’aquesta comarca.
  • Posteriorment, en el segle XIX (1897), fou engrandida i decorada amb estil neogòtic; n’és una bona mostra el portal principal.
  • L’obra fou patrocinada per la família de Magí Pladellorenç.
  • A l’interior s’hi col•locà un altar de marbre, amb escultures de Crist, Sant Miquel i Sant Magí, realitzades per Josep Llimona, però que foren destruïdes el 1936.

Es tracta d’una església de dues naus, una central molt més ampla i gran que la lateral situada al costat dret. Estan cobertes amb una volta d’imitació ogival feta de maó.

En el punt de creuament dels nervis de les voltes hi ha sis claus de volta amb funció ornamental. Quatre pilars, sobre els quals es recolzen uns arcs escarsers, separen la nau central de la lateral.

Maria Alba Oliberes -1989 / Generalitat de Catalunya

Sota mateix de la coberta s’obren una sèrie de finestres arrodonides que juntament amb l’ull de bou de la façana, contribueixen a la il·luminació del recinte.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Una motllura situada sota les finestres recorre totes les parets de la nau. En el lateral esquerre hi ha quatre capelles, definides per unes pilastres que sobresurten lleugerament del mur. La capçalera és poligonal i a l’entrada hi ha un cor. El portal és d’estil neogòtic amb arquivoltes apuntades.

La façana està arrebossada, però té un sòcol de pedra ben tallada; la resta de l’aparell és obrat amb carreus força irregulars.

A la capçalera de la nau lateral es troba la talla barroca del Sant Crist, realitzada al segle XVII.

De planta quadrada i coronament de mirador. Representa una torre de defensa o de refugi, ja que al segle XV el veí castell de Galí restà “molt destrossat”.

Sant Miquel de Castellgalí és una obra del municipi de Castellgalí (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Montclar

Montclar és un municipi de la comarca del Berguedà. Amb 22,08 km², és envoltat pels termes de l’Espunyola al nord, Avià al nord-est, Casserres a l’est, Viver i Serrateix al sud i Montmajor al sud-oest.

El municipi de Montclar té l’enclavament de Sant Quintí de Montclar.

Us passo la seva historia:

  • Montclar és documentat des del segle XI.
  • Però el castell pròpiament no surt esmentat fins al 1309, quan passà a domini reial (era regentat per la família dels Montclar) i s’engrandí.
  • Al segle XVII, quan era propietat de la família nobiliària dels Tamarit, l’antic castell fou transformat en masia, coneguda com cal Metge Sastret.
  • La major part dels habitatges es van construir els segles XVII i XVIII, moment en què la població augmentà considerablement.
  • Actualment, molts d’aquests habitatges han estat restaurats i s’han convertit en segones residències.

El poble, que és dalt d’una serra, s’estructura a l’entorn d’una plaça, en un extrem de la qual hi ha l’església parroquial i, al davant, la casa senyorial coneguda com el castell.

L’activitat econòmica del terme es basa únicament en l’agricultura, bàsicament de secà

com blat, civada, patates, blat de moro, farratges, la ramaderia i l’explotació forestal.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es vv.jpg

Cal destacar la mongeta negre que es serveix en el restaurant d’aquest petit poble.

Aquest conjunt fou declarat bé d’interès cultural el 1985.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – La decoració del interior modernista ( 4ª Part # )

De la casa Alegre de Sagrera de Terrassa, podem destacar la decoració modernista del seu interior, dels que us passo una mostra en imatges:

Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Masia de Can Petit de Terrassa

Masia de Can Petit està situada en l’Avinguda de Font i Sagué, 24 de Terrassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa (Vallès Occidental), s’hi accedeix per un trencall que surt de l’avinguda de Font i Sagué, dins el polígon industrial de Can Petit.

Es tracta d’una estructura típica de masia vallesana del pla, que consta d’un cos principal de planta baixa i pis i construccions adjacents com són els graners, les corts i els corrals. Té un portal adovellat i teulat a dues aigües, rellotge de sol i pallissa coberta. La façana presenta una composició asimètrica.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

Els edificis annexos al mas són, a la banda oriental, dos magatzems; a l’angle nord-est, un altre magatzem i la casa del vigilant; i, al nord, el celler.

Encara presenta activitat agrícola i ramadera.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

D’aquest surt una ala cap a l’oest, l’habitatge actual dels masovers, i al sud l’era és tancada per un cobert. Més a vall hi ha una gran bassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Sant Salvador de Polinyà

L’Església de Sant Salvador està situada en la Plaça de l’Església, a la part alta de la població de Polinyà.

Us passo la seva historia :

  • L’església de Sant Salvador és citada com església parroquial de Polinyà des del segle XI.
  • La seva consagració va tenir lloc l’any 1122.
  • Va seguir amb les seves funcions com a tal fins a l’any 1792 quan va passar a dependre de l’església de construcció nova, perdent la categoria de parròquia.
  • L’església actual va ser inaugurada l’any 1792 quan deixa de tenir culte la primitiva església romànica.

L’actual església parroquial és una edificació del segle XVIII, adossada al mur de tramuntana de l’antic temple romànic que actua com a pòrtic d’entrada.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4164_01.jpg

El temple primitiu consta d’un absis semicircular del segle XI amb decoració d’arcuacions entre lesenes i el campanar de torre amb la base de la mateixa època.

La nau coberta amb volta de canó i la resta del campanar corresponen a una obra del segle XII. Està documentada des del segle xi, període al qual correspondrien l’absis semicircular, on hi havia pintures murals.

L’entrada al temple actual es fa per una porta d’arc rodó de mig punt adovellat que es podria interpretar com l’entrada lateral de l’antiga església. En aquesta façana hom hi veu, també, la presència de contraforts. El campanar de planta quadrada corresponent a l’antiga església romànica, situat a la banda septentrional.

Les pintures murals de Sant Salvador de Polinyà són un important conjunt de pintures murals realitzades a aquesta l’església. Van ser descobertes durant unes obres realitzades durant la segona dècada del segle XX.

Al Museu Diocesà de Barcelona es conserven les pintures murals del segle XII de les quals se n’ha fet una reproducció a Sant Salvador. El 1930 Joan Prats i Tomàs va finançar l’arrancament i el transport per a dipositar finalment les pintures al Museu Diocesà de Barcelona, a canvi de l’extracció d’un fragment per a la seva col·lecció privada. Amb la mort de Joan Prats, el fragment passà a completar les pintures al Museu Diocesà.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 2_01.jpg

Sant Salvador de Polinyà és una església del municipi de Polinyà (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia Carpintero

Sant Salvador de Polinyà: Bonfill Odesind i Sança, uns senyors feudals del segle XI amb molts matisos

Església de Sant Salvador de Polinyà, AGC 2021

Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud i Arraona (Sabadell) a ponent (doc. 2).[2] Evidentment, el que es ven són els drets fiscals, a Galí el que serà vicari del castell d’Eramprunyà.

Església de Santa María de Santiga del segle XI, documentada des del segle X (el que ha confirmat l’arqueologia). AGC 2021

Per una venda de 973 sabem que el nom de Polinyà té el seu origen en un propietari més antic: Paulí, que genera el mot “Pauliniano”, nom que remet a la existència d’una vil·la romana d’explotació i conreu de vinya (doc. 3).

Galí mor el 981 i, entre molts altres béns als comtats de Barcelona, Osona i Manresa, deixà l’alou de Polinyà a la seva dona Ermessenda, amb la condició de que no es torni a casar, si així ho fes, les propietats passarien als seus fills.[3]

La propietat de Polinyà acabà passant al seu fill Mir “Llobet” de les Gunyoles i d’aquest a la seva filla Quíxol. Ho sabem per un plet de 1055 entre els esposos Bonfill Odesind (que provenia de Santa Maria de Barberà) i Sança, neboda de Quíxol i probablement del mateix Polinyà i el matrimoni format per la germana de Sança, Ermessenda, i Odó Randolf. Les propietats en litigi eren les que la seva tia Quixol havia cedit al seu espòs Sunyer Randolf i les de Verónica, germana difunta d’ambdues (doc. 66). El cas és que les famílies arriben fàcilment a un acord. Odó i Ermessenda aconseguiren les propietats en disputa a Òdena, Conangle i Matamargó més la meitat de Polinyà que Bonfill i Sança compraren immediatament per poder actuar amb tota llibertat.

Tot i quedar-se com els més importants senyors feudals de la zona no els podem considerar sota els atributs negatius que aquest títol sol comportar. Cal tenir en compte que l’església era el poder feudal més gran. El 1056 el bisbe Guislabert dona la parròquia de Sant Salvador de Polinyà (sobre la que la seva família dels vescomtes de Barcelona tenien drets) a la Canònica.[4] També l’església de Sant Miquel de Barcelona (avui desapareguda) tenia feus a Meserata (Can Marata), al nord de Sant Salvador i sabem que les propietats de Sant Miquel passaren a la Seu de Barcelona a principis del s. XI.

La catedral romànica de Barcelona es va consagrar el 1058, per a les seves obres es va necessitar molts béns que vindrien d’altres indrets.

En 1060 Sança entra en plet amb el bisbe (sent representada pel seu marit) per les propietats que tenia al voltant de la parròquia i que li havien pervingut de la seva mare i dels seus parents. Alguns dels que hi tenien propietats juraren que tot el que hi havia als “Valls Antics” (així es deia l’entorn de Sant Salvador) pertanyia a la sagrera de l’església des de feia trenta anys, els testimonis especificaren mesures acurades (el que només podia fer en aquells temps una institució com l’església). Evidentment l’església guanyarà, delimitant a continuació el que encara podia pertànyer al matrimoni a “el Val Antic” (doc. 76 i 77). Aquests conflictes eren freqüents en aquesta època i la sagrera de Sant Salvador devia estar ben aprofitada ja que tenia diferents sagrers.

La sagrera o cellera, al segle XI, era el terreny que envoltava una església, i que es feia servir per enterrar els morts i per guardar el gra. AGC, 2021

Seguint amb el nostre matrimoni, sabem que aquest no només vivia de les rendes de les explotacions agràries directes sobre les que exercien el seu dret, sinó també de fer préstecs d’eines o de producció (el que vol dir que tenien excedents) a canvi de l’aval de les terres. Els prestadors podien –poden- quedar-se les penyores de les que no s’abonava el deute en la data establerta, però veiem al matrimoni Bonfill Odesind-Sança renovar per dos i tres cops el mateix préstec a un matrimoni i retornar carta d’empenyorament a una mare amb tres filles amb la única condició que no venguin la propietat a altres agents (doc. 82), el que ens diu d’ells que eren uns senyors que no abusaven del seu poder.

Tot i que l’església de Sant Salvador és del s. XVIII, l’absis, on es troben les pintures, és del s. XI, AGC, 2021

El domini senyorial del matrimoni decaurà amb la seva mort i la dels seus fills, Berenguer i Guillem. En 1067 es jura el testament d’Odesind sobre l’altar de Santa Coloma de Santa Maria de Barberà i de 1074 és el testament de Sança (doc. 92 i 103). Durant aquests set anys Sança actua amb el seu fill Berenguer i, a la mort d’aquest, amb Guillem i també amb Solestén, la dona d’aquest. És el que feien les dones vídues, d’acord amb la tradició germànica.

Aquest segon fill, anomenat Guillem Bonfill de Santa Coloma, repartirà les propietats entre les seves tres filles i els seus dos fills. Un d’ells, Ponç de Santa Coloma donà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp tot el que tenia a Santa Maria de Barberà i a Sant Salvador de Polinyà quan ingressà el 1158 (doc. 315). Els canonges acabaran comprant la resta de propietats el 1197 a Berenguera l’última heretera de la nissaga.

Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’inicis del segle XII, són al museu diocesà, a l’església trobem una reproducció. AGC, 2021

Santa Eulàlia del Camp va tenir el domini senyorial fins el 1420, en que els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna, als priors de la qual col·legiata passà aleshores el domini senyorial de Polinyà.

Santa Anna de Barcelona era un priorat que aplegava ordres militars i Santa Eulàlia del Camp. Fotografia: Ramon Solé

Quines conclusions podem treure?

La primera és que hem de dubtar dels judicis de valor. Sovint es parla dels senyors feudals com la bèstia negra del seu temps, però les realitats són més complexes. Hem vist que per damunt n’hi ha una institució que es fa amb tot i molt sovint trobem que, quan això passa en algun lloc, l’activitat econòmica i la dinàmica social decauen. Per una altra banda, l’església i la noblesa són les institucions que tenen el poder de jutjar i de condemnar, durant el seu temps i per a la posteritat. El fet de tenir consideració envers una mare i tres filles que no poden pagar un deute, reclama un judici no condemnatori per a la història.

El matrimoni sol actuar conjuntament, amb alguna excepció, com en una signatura referent a Barberà que només fa Odesind, però davant del bisbe, ell fa de representant de la seva dona, de la que devien ser les propietats. El masclisme ve de l’església de Roma i no de les civilitzacions que seguien les lleis gòtiques, unes lleis fonamentades en la paraula donada i en els pactes que l’església utilitza quan li convé i rebutja, quan no és el cas, fent servir les seves escriptures i mesures davant dels que no tenen aquesta capacitat.

Per finalitzar recollim les produccions que es donaven en aquesta zona als segles X-XI: la vinya no hi mancava així com els cereals, principalment ordi i blat; arbres de diferent mena: oliveres, rouredes, figueres, perers i un noguer; boscos, horts i prats per a la pastura; garrigues, farraginars i camps. Respecte dels animals es mencionen bous (dos d’ells amb nom propi: Calbó i Llunell), ovelles, mules, eugues, porcs, cavalls, ases, pollins, cabres, ocells de corral, un astor i un colomar. Es mencionen rius (Omet), rieres (com la de Caldes o la de Canyameres), torrents, fonts, que devien ser abundants i tres molins [5]

Olivera davant l’església de Polinyà. AGC, 2021

La natura, a més de font de vida, és el millor vestigi del passat, quelcom a cuidar per a les noves generacions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 16-07-2021

Als que recolzen les famílies que es veuen abocades a ser desnonades.

———————————————————————————————————————————–

[1] Al s. XI es mencionarà Meserata (avui Can Marata) ó Sentmenat al nord (vegi’s Alturo Perucho, J. (1990) “La toponímia de Polinyà del Vallés als s. X-XI i XII”.

[2] El número dels documents són de l’obra d’en Jesús Alturo Perucho (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Vol. 8-10

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. I, obra i II, documentación), n. 61

[4] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 39, n. 902

[5] Alturo Perucho, J. (1985) “Polinyà del Vallès, segles X-XI. Estudi històric i diplomàtic-paleogràfic”. Aquest resum està estret, bàsicament, d’aquest article i dels documents que el mateix autor aportà a l’obra esmentada.