Sant Miquel de Castellar esta al costat del Castell en Aguilar de Segarra.
Us passo la seva història:
Existeix un document del segle X, encara que una mica dubtós, que anomena el castell de Castellar.
La primera notícia fiable, però de Castellar, apareix en el testament de Seguí i el seu fill de l’any 1022 on s’explica que Castellar termeneja amb Seguers i Puigfarners.
D’aquesta església en depenia com a sufragània les de Sant Julià de Puigfarners, Sant Pere i Sant Feliu de Seguers (actualment del municipi dels Prats de Rei) i la de la Mare de Déu de les Coromines.
Església d’una sola nau rectangular amb capelles laterals, construïda a finals del segle XVIII, sobre la primitiva església romànica dels segles XI i XII.
De l’església primitiva només es conserven les parets de la nau, la coberta i una part del campanar,
de torre quadrada ornada amb arcuacions llombardes en els quatre costats.
Sant Miquel de Castellar és una obra del municipi d’Aguilar de Segarra (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Capella de Sant Joan del Pont es troba als afores del nucli urbà de la vila, i va donar nom al pont adjacent: el Pont de Sant Joan en Cardona.
Us passo la seva història:
Segons inscripcions que hi ha a la mateixa porta de la capella, aquesta fou edificada el 27 de setembre de 1576 per Jaume Soler.
Però en un pergamí anterior del 12 d’abril del 1571 ja es fa esment a aquesta capella.
Fou reparada al març del 1714.
El 1848 el doctor Joan Torrents va regalar un reliquiari amb relíquies del sant.
Antigament s’hi celebraven missa els dies de Sant Joan i Sant Pere. També ocasionalment es traslladen en processó cap aquesta capella les relíquies de Sant Celdoni i Ermenter en temps de molta secada o grans necessitats. ( en el Barri de Sant Joan).
Es troba als afores del nucli urbà de la vila, donant nom al pont adjacent: el Pont de Sant Joan.
Està a la part baixa d’una edificació que rebia el nom de Molí dels Horts, ja que allà hi acabava la sèquia que es feia servir per regar els horts (Pla de les Hortes)
i l’aigua sobrera feia anar el molí.
Quan es va anivellar més bé la sèquia i es va augmentar l’extensió del regadiu es van perdre aquests molins i es convertí en hostal.
El Pont del Diable o pont Trencat, es troba vora la vila de Cardona, sobre el riu Cardener, afluent del Llobregat. Està situat a la partida del terme conegut com a Tavernoles, al costat mateix del conjunt industrial de la Costa.
Us passo la seva història:
Tot i ser una construcció de la primera meitat del segle XV, Antoni de Bofarull a Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) situa el pont en etapa romana.
La primera dada del pont és del 28 d’octubre del 1424 quan, reunits en un concili l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Lleida, Girona, Urgell, Tortosa i el patriarca de Jerusalem, van manar que quatre nuncis anessin a aplegar almoines per l’obra d’aquest pont en les parròquies de les diferents diòcesis.
En aquest document consta que el comte de Cardona Joan Ramon Folc I i la universitat de la vila, davant el perillós pas que representava el Cardener pels romeus que d’arreu anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa i Santiago de Compostel-la, es van adreçar a l’esmentat concili perquè els fidels ajudessin amb les seves almoines a la construcció del pont.
No hi ha consens si els dos arcs del pont són fruit del fet que l’obra és inacabada o que una crescuda sobtada del Cardener s’endugué la part que manca.
Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall recullen una explicació popular segons la qual els ducs de Cardona construïren el pont amb l’objectiu de fer pagar pontatge, fet que hauria indignat els cardonins, que haurien enrunat la part que manca com a mostra de rebuig. Hom creu que el pont del Diable podria haver tingut uns cinc o sis arcs.
La construcció del pont ajudà a millorar els lligams entre la plana agrícola de la Coromina amb Cardona. Després del pont del Diable, es construí a Cardona el pont de Sant Joan. Serra i Vilaró documenta la Partida del Pont Nou, vers Tavèrnoles, l’any 1607.
Igualment en el Llibre de la Comunitat de Sant Miquel, el trobem esmentat l’any 1664.
En el plànol elaborat per Mr. Tindal’s explicant el setge de Cardona l’any 1711 durant la Guerra de Successió, el pont apareix amb el nom de Devil’s Bridge.
En un gravat fet l’any 1889 i publicat a l’obra de Ramon Gayà Massot, es pot veure el pont del Diable al costat del molí de la Costa i del pont de Sant Joan.
El configuren dos arcs de diversa amplada i alçada, que reposen sobre roques de llit de riu, la qual cosa l’obliga a descriure un angle obtús.
El pont conserva tallamars pel costat on baixen les aigües i els seus dos arcs són de factura i carreuatge regular, ben escairat.
Tenint en compte l’aparell del pont, hom pot datar-lo entorn del segle XV.
Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 m de diàmetre, 24,30 m d’alçada i 1 m de gruix.
L’altra mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 m d’alçada i 1 m de gruix.
Les dues arcades descriuen un angle obtús entre elles pel fet que reposen sobre roques de llit de riu.
Està construït a base de carreus quadrangulars disposats en fileres horitzontals i lligats amb morter de calç.
Al peu de la part interna del suport dels arcs es destaca una motllura exempta correguda.
El Pont del Diable o pont Trencat, va ser declarat part del conjunt del Camí de Sant Jaume. Va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN 88-MH) pel decret (5 de setembre del 1962) publicat al Butlletí Oficial de l’Estat del 7 de setembre del 1962.
Sant Pau de Pinós, o Pinós de Biure, és un petit poble del municipi de Santa Maria de Merlès (Berguedà).
Està situat damunt una petita serralada, al cim de la serra de Pinós, de 789 metres d’altitud, als límits entre el Bages i el Berguedà.
Queda envoltat de les valls de Gaià, Merlès i Relat; a l’esquerra de la riera de Merlès.
Actualment passen per aquest indret els senders de gran recorregut GR 4, de Puigcerdà a Aiguafreda, i GR 176, la ruta de les 20 ermites.
Us passo l’historia de l’església:
L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Merlès, a la part corresponent al comtat d’Osona-Manresa i bisbat de Vic.
Apareix esmentada l’any 959.
En un primer moment adquirí funcions parroquials però poc després passà a ser sufragània de Sant Martí de Merlès.
Arran d’una reestructuració parroquial, l’any 1878 l’església fou erigida en parròquia independent a la qual fou adscrita Santa Maria de Pinós i la de Sant Amanç de Pedrós.
Església de Sant Pau de Pinós conserva encara alguns elements de la seva primera construcció romànica.
Ha estat molt transformat i desfigurat, sobretot durant el segle XVII,
com la porta d’entrada, el campanar de planta quadrada, etc.
L’estructura de l’església està totalment ofegada per les veïnes construccions modernes.
Entre els elements que conserva de la seva estructura romànica cal remarcar l’absis semicircular amb una finestra adovellada, llisa i molt rudimentària.
L’aparell de l’absis i dels fragments de nau conservats és de carreus grossos, ben treballats i col·locats ordenadament a contrapunt en filades força regulars.
Per anar a visitar aquesta parròquia s’ha de seguir el camí veïnal de Sallent a Avinyó; es troba a tres quilòmetres de Sallent i a sis de d’Avinyó.
El camí és bo per poder-hi anar en cotxe. Cal pujar per la muntanya de Les Forques (Sallent).
Us passo la seva història:
L’església de Sant Pere comença a sortir documentada en l’any 1021, quan una dona rebuts o retrus fémina, dona un alou amb l’església de Sant Pere al monestir de Sant Benet de Bages, encara que no diu quin Sant Pere és, per les afrontacions sols pot ser Serraïma.
En 1112 Guillem Bernat i Adalais donen a Sant Benet i al seu fill Pere, monjo del monestir els alous que tenien en el castell de Sallent i parròquia de Sant Martí de Serraïma, o en la parròquia de Sant Pere.
En 1113 és Guillem Amat i la seva muller Ermenssenda i el seu fill Bernat empenyora l’alou que tenien a la parròquia de Sant Martí de Serraïma i de Serraïma Subirana i en Pla de Cabrianes per set marabetins d’or.
Així el monestir de Sant Benet de Bages entrà en possessió de les dues parròquies i juntament amb el monestir de la Portella exercien el senyoriu directe de Serraïma, tenint-hi cada una el seu batlle de sac i arrendat anyalment a particulars les prestacions dels propis honors, les quals solien donar més de dotze lliures a cada un dels cenobis.
Ambdues parròquies en els seus orígens continuaren formant part integrant de la jurisdicció del castell de Sallent, segons consta en la Butlla del Papa Celestí III de l’any 1196 pel monestir de Sant Benet de Bages en què li confirma in castro celientis l’església de Sant Marti de Serraïma amb totes les coses que li pertanyien, encara que aquí no s’esmenti a Sant Pere.
Hi ha documents que diuen que aquesta també pertanyia a Sant Benet l’any 1262 i en dates posteriors.
En el segle XIII el monestir de Sant Benet hagué de fer valdre els seus drets sobre el patronatge d’ambdues esglésies enfront de la Mitra de Vic. El règim de quadre civil que obtingueren aviat era un derivat del domini senyorial que reservava als senyors de la justícia civil, la criminal continuava en mans dels senyors de Sallent i més tard del Verger de Manresa.
En els segles XVII i XVIII la quadra fou objecta d’importants litigis de jurisdicció civil, disputant-se-la l’abat de Sant Benet i la Mitra de Vic que considerava aquest territori dins del radi del castell de Sallent.
Vers l’any 1723 es feu la sentencia, aquesta fou que la quadra era pròpia del Rei.
Així ho fa constar el Bisbe de Vic l’any 1782 en el “Plan General y noticias del Obispado de Vique” del Bisbe Artalejo.
A finals del segle XIX la parròquia es revitalitzà amb l’annexió de la Sant Martí i la de Sant Sadurní, aleshores s’hi fa moltes obres i els rector que vivia a Sallent passa a viure en una espaiosa rectoria adossada a l’església. Però la seva esplendor no durà gaire i al final fou suprimida com a parròquia i annexionada a la de Sallent, restant com a ermita rural.
El 1981 fou restaurada pel Forment Arqueològic Excursionista Sallentí.
Juntament amb els masos de la Pineda, la Garriga, la Garrigota, la Roca, Carboners de Baix, Carboners de Dalt, Cal Galdirot, el Morisco, la Casa Nova, Cal Garrofí, Macià, la Caseta, mas Muntada, el Sellarés, i el mateix Mas de Sant Pere, comparteix la meitat del seu terme parroquial amb el d’Avinyó i l’ermita de Sant Sadurní.
L’església de Sant Pere de Serraïma està situada en un planell enlairat proper als masos de Sellarés i de Sant Pere.
Es tracta d’una construcció d’una sola nau capçada per un absis semicircular.
Exteriorment l’absis és decorat amb arcuacions entre lesenes i presenta una finestra central de doble esqueixada.
El fris d’arcuacions es prolonga als murs laterals.
La nau és coberta amb volta de canó seguit i l’absis amb volta de quart d’esfera.
En època moderna es va ampliar amb l’afegit de dues capelles de planta quadrada a manera de transsepte.
Al segle XIX es procedí a l’allargament de la nau, tot reaprofitant la portalada datada l’any 1791
i es bastí el campanar de torre amb coberta piramidal.
Sant Pere de Serraïma és un monument que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Per anar a l’Oratori d’en Ribera cal sortir per la carretera que portaria al Santuari del Miracle, al poc cal girar per un camí de terra, direcció a l’ermita de Lourdes.
En seguida veureu a peu mateix del camí, l’oratori tot pintat en color blanc.
Pel que sembla hi ha una imatge molt deteriorada d’un crist.
Sempre podrem trobar- hi petits rams de flors del devots de les contrades.
L’Oratori del Perich està situat en els Plans del Perich. A l’actual carretera N-141g, paral·lela a l’Eix Transversal C-25, entre els km. 121 i 122 d’aquest. A on hi ha una rotonda de Rajadell.
Historia:
Aquest oratori assenyala una cruïlla del camí ral.
D’una banda indica la ruta a Santpedor, passant pel Peric i Fals. I d’altra indica el camí Ral que, procedent de Cervera, i seguint la riera de Rajadell, duia a Manresa passant pel Molí de Baix i Monistrolet.
La llegenda que indica Mado, Matifoll, Paric sembla referir-se al nom complet del propietari del mas Peric que, segons una inscripció del mateix mas, es deia Mado Peric.
El monument porta inscrit l’any en que va ser erigit: 1787.
Columna que tenia la doble funció de fer fita de camí i d’oratori, al Camí Ral. Consta d’una pilastra de més de 2 m. d’alçada composta per quatre blocs de pedra sorrenca paralel·lipípeds de secció quadrada i coronada amb un gran bloc que té un frontó triangular a cada una de les quatre cares. En aquest bloc, a sota de cada frontó, hi ha una inscripció. A la cara sud la inscripció és a un nivell inferior perquè en el seu lloc hi ha una fornícula on actualment si ha instal·lat una imatge (en dos dimensions) de Sant Antoni. L’imatge ens indica el costat per on passava el camí ral.
El material constructiu està definit, en cada bloc, per grans carreus de pedra sorrenca escairats i de diferents mides, lligats amb calç. Les mides del monument són les següents: alçada total: 2,65 metres. Mida de la pilastra 0,5 x 0,5 metres. El monument s’assenta actualment sobre una roca plana.
Les inscripcions són les següents:
– Frontons S i E: 17/87
– Llinda nord: SANTPADO
– Llinda est: MADO MATIFOL I PARICH
– Llinda sud: SA [?] TO [ ? ] PRQ
– Llinda oest: MANRESA
Observacions:
L’oratori es trobava en un punt proper a la carretera esmentada, a meitat de camí entre Les Casetes i Sant Amanç, en una cruïlla de camins. Degut a les obres de construcció el nou eix tranversal C-25 (actualment a 10 metres de la carretera), aquest element es restaurà i es traslladà uns metres (entre 30 i 100) al seu emplaçament actual, en una rotonda de la carretera N-141g que discorre paral·lelament a la C-25 pel costat nord, no lluny d’on es trobava abans del seu trasllat, i a prop del desviament que mena a Cal Perich (Fitxa 40). Es tracta d’un element de gran interès per ser testimoni del pas del camí ral i pel seu interès específic com a element de senyalització viaria i d’advocació religiosa. La fita s’ubicava en una zona de pas obligat de la vall de Rajadell. Provenint de Sant Amanç aquí la plana s’eixampla. Es per això que en aquest punt hi havia la possibilitat de desdoblar la ruta en dues. El camí ral, que procedia de Cervera, continuava pel costat de la riera de Rajadell, direcció a Manresa, passant pel Molí de Baix i per Monistrolet. L’itinerari estava testimoniat també per una làpida del 1879 ubicada al costat del camí, prop de Les Casetes (fitxa 109). I d’altra banda des de l’oratori partia un desviament que passava pel Peric, per Dalmau i per Fals i seguia el torrent de la Vall en direcció a Sant Joan i Santpedor.
A les fotos del PEP 1993 (J. Piñero), fetes en el seu emplaçament original, l’ornacina estava buida i no presentava cap imatge.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.
Autor de la fitxa: PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-21
Sant Miquel de Cirera és una ermita del mas de can Massana del municipi de Rajadell. Per anar-hi cal prendre la carretera asfaltada a Castellfollit del Boix que surt de l’extrem del carrer Major de Rajadell.
Us passa la seva historia:
Situada dins l’antic terme del castell de Rajadell, al lloc de Cirera, fou capella rural i acolli durant un segle un priorat femení de dones.
L’església s’esmenta el 1275 quan el bisbe de Vic Ramon d’Anglesola li cedí la regla de Sant Agustí perquè la comunitat encapçalada per Na Cirera la regís, càrrec que encara tenia el 1287.
El 1304 una part de la comunitat, formada per sis monges va traslladar-se a Cervera, on fundà el convent de Santa Caterina mentre que la resta quedà a Sant Miquel fins a mitjans del segle XIV, quan, amb l’ajut del senyor de Rajadell, es fusionà amb la comunitat de la capella de Santa Llúcia.
A partir d’aleshores, la capella de Sant Miquel quedà com a ermita formant part del mas de Can Maçana.
La família Massana, propietari d’aquesta capella, la reconstruí de nou el 1632, mantenint la mateixa advocació a Sant Miquel.
La construcció de la nova capella correspon als anys de prosperitat de la masia veïna i de la majoria de masies del terme.
Rosa Serra Rotés -1987 / Generalitat de Catalunya
És una capella del segle XVII edificada per la família Massana a partir d’una capella romànica anterior que fou totalment modificada.
Rosa Serra Rotés -1987 / Generalitat de Catalunya
L’obra és de l’any 1632 i correspon a un petit edifici de planta rectangular amb el presbiteri quadrat i amb la porta i façana al mur de migdia.
Un petit campanar d’espadanya corona l’edifici.
La característica més particular de la capella són els plafons de ceràmica laterals i el frontal de l’altar, també de ceràmica.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Sant Miquel de Cirera és una ermita del mas de can Massana del municipi de Rajadell (Bages) és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Vicenç de Fals esta a dins de les restes del Castell en Fonollosa.
Us passo la seva història:
Dins el recinte del Castell de Fals, fou des de la seva construcció l’església parroquial de Fals.
A causa del seu mal estat, cap als anys 90 el servei parroquial es va traslladar de lloc a un temple nou al raval de Fals.
Cada gener s’hi celebra la festa d’hivern de Fals en honor de Sant Vicenç, donat que el temple està dedicat a Sant Vicenç d’Osca.
L’església és documentada el 1016.
Des de l’any 1220 és documentat l’altar de St. Nicolau.
L’edifici data del segle XVII (1647) segons consta en la inscripció de la façana “TEMPLUM HOC REEDIFFICATU FUIT ANNO DOMINI 1647”, conserva elements gòtics.
Fou ampliada a finals del segle XIX, segle en què es va construir el cementiri.
És un temple parroquial d’una sola nau, amb capelles laterals, sagristia i campanar al mur de tramuntana;
aquest és de planta quadrada amb quatre obertures per les campanes.
L’església no té absis i té la porta d’entrada al mur de migdia que compta amb la data gravada del 1656.
Al mateix mur, una mica més a llevant, s’obre una altra porta d’accés que devia ser tapiada poc després de fer-se i sobre la qual es llegeix la data de 1647.
Al costat de la capella de la banda nord s’alça el campanar.
Forma un conjunt amb la rectoria veïna.
S’hi distingeixen quatre espais situats entre els pilars que suporten els arcs amb sengles peanyes, que al seu dia – abans de la crema del 1936 – suportaren retaules i altars.
També cal esmentar el paviment de la capella de la banda nord, fet de lloses de pedra, mentre que el de la nau central és de cairons.
A escassos metres a llevant de l’església es situa el cementiri.
Sant Vicenç de Fals és una església del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputació de Barcelona.
Terra, aigua i racons 