Creu i Oratori de cal Carné de Sant Mateu de Bages ( Bages)

La Creu i l’oratori de cal Carné, estan situats en el Pla de Sant Mateu s’arriba per la carretera BV-3003, prop del km. 7 al trencall en direcció sud. En un costat del camí que dóna accés a la masia de cal Carné i també al nucli de Sant Mateu.

L’historia:

  • Tal com informa la inscripció de la creu, aquests elements foren col·locats l’any 1914 per iniciativa de Francesc Carné, propietari de la masia de cal Carné.
  • Constituïen una mena de fita i un punt de recés per als viatgers que circulaven per l’antic camí de Castelltallat a Callús i, al mateix temps, un indicador de l’accés a la masia de cal Carné i també al poble de Sant Mateu per aquesta banda.

La creu està formada per un pedestal de pedra de forma polièdrica semblant a un cub. Al damunt hi ha la creu, també de pedra, amb les astes eixamplades. A la cara davantera del pedestal hi ha la següent inscripció: “FRANCISCO CARNÉ 1914”.

Al seu costat s’aixeca l’oratori, que consisteix en un pilar de secció quadrada, fet amb carreus de temany força gros. A la base té un petit pedestal i la part superior és rematada amb una pedra piramidal. La fornícula, de forma quadrada, és a la part superior.

A l’interior hi ha una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu de Montserrat, amb una recreació de les muntanyes al fons. Està protegida per una reixa i un vidre.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Creu de Terme de la Plaça de Sant Mateu de Bages (Bages)

Creu de terme emplaçada a un extrem de la plaça del mateix nom, al nucli de Sant Mateu, entre l’actual edifici de l’Ajuntament i la casa anomenada La Creu.

Consta d’un pedestal de pedra de planta circular amb tres graons d’una alçada considerable. En comparació el fust, també de pedra, és força curt.

És un fust de secció quadrangular, amb els contorns que adopten lleument una forma quadrilobul·lada. El primer graó del pedestal és d’un tipus de pedra, sorrenca, diferent de la resta.

A la part superior hi ha la creu, de ferro, amb un triangle a la base i decorada amb gravats de motius geomètrics.

Al fust de la creu hi ha encastada una rajola amb la següent inscripció:

“Atura’t, vianant! Seu i reposa damunt la meva falda maternal. Repara en l’empedrat que el recer enllosa, i en la creu que hi llueix, i en cada cosa, una ofrena de goig celestial”.

No coneixem notícies antigues d’aquesta creu, que devia marcar un encreuament de camins al lloc on, a la segona meitat del segle XIX, es va formar el primer carrer al nucli de Sant Mateu. Probablement la creu és d’aquesta època.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Joan d’Avinyó (Bages)

L’Església parroquial de Sant Joan està en la plaça Major d’Avinyo.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Joan, situada dins l’antic terme del castell d’Avinyó, fou sempre parròquia; des del 932 és mencionada documentalment sota l’advocació de Sant Andreu i la primera església fou construïda per iniciativa del comte Sunyer de Barcelona.
  • A partir del segle XI l’església és advocada ja a Sant Joan i a Santa Maria.
  • Sabem que l’any 1232 fou construïda i novament consagrada una església a Avinyó, amb el nom de Sant Joan.
  • A partir del segle XVII l’església romànica comença a modificar-se: baptisteri, campanar, sagristia i capelles.
  • Al segle XIX el conjunt romànic gairebé va desaparèixer en unificar-se externament el conjunt de les dependències que l’envolten i al construir-se la nova façana.

Sant Joan és una església romànica modificada a la vila d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local. De la part romànica solament en resta part dels murs de la nau. A l’esquema romànic inicial li foren afegides unes capelles laterals i la façana moderna.

Per tal de retornar-li la fisonomia romànica en el segle XX se li referen de nou els tres absis que es van decorar amb un fris d’arcuacions llombardes i amb finestres de doble esqueixada. Tot l’interior de l’edifici fou enguixat en les successives modificacions dels segles XVII i XIX.

L’església és un edifici de tres naus (amb la porta actual orientada a ponent) separades per pilars rectangulars que sostenen les voltes de creueria. Tot l’interior és arrebossat.

En un costat s’aixeca el campanar de forma quadrangular amb obertures d’arc de mig punt per les campanes.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve de Soldevila de Balsareny (Bages)

Sant Esteve de Soldevila esta en la Colònia de Soldevila de Balsareny .

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix citada el 1038 al testament d’Ingilberga de Balsareny, esposa de Guifré de Balsareny, que era el senyor del castell.
  • Hom creu que devia tenir el caràcter d’una església rural.
  • El 1897 en Josep Soldevila i Casas fundà una colònia tèxtil en aquell lloc i l’església es convertí en ajuda de la parròquia de Balsareny.
  • El 1942 s’amplià amb dos absis neoromànics.
  • Fa pocs anys s’hi ha fet alguna restauració que permet descobrir més bé la part antiga de la construcció.
  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Balsareny. Actualment és sufragània de la parròquia de Balsareny.

L’antiga església era un edifici romànic d’una sola nau, rectangular, desproveïts de creuer, amb un absis semicircular, sense decoració.

L’any 1942 sofrí una sèrie de transformacions: s’hi afegí un transsepte, i en ell s’hi construïren dues absidioles d’estil neoromànic, flanquejant l’antic absis.

Últimament s’han dut a terme algunes tasques de restauració, consistents en la reobertura de la finestra de l’absis i en treure el guix dels paraments interiors. L’aparell és ben ordenat i disposat en filades.

La coberta és a doble vessant. La porta, a ponent, és de mig punt. Adovellada.

Al damunt de la porta s’obren dues finestres també de mig punt, igual que els dues laterals.

Un altre punt de llum és l’ull de bou en un lloc elevat de la façana. Aquesta cara de ponent culmina amb un senzill campanar d’espadanya.

Sant Esteve de Soldevila és una església del municipi de Balsareny (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquiipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Tines del Bleda de Pont de Vilomara i Rocafort (Bages)

Les Tines del Bleda estan situades en la Vall del Flequer al costat del camí de Pont de Vilomara i Rocafort.

Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d’arribar al Km 4. trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n’Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, fins la tina on s’emplaça a pocs metres de l’inici del camí. La vegetació de l’entorn en dificulta la visió, tot i que l’entorn immediat està perfectament net. La construcció se situa tocant al llit del Flequer.

Conjunt format per dues tines de planta circular i la seva respectiva barraca. La part inferior de l’edifici que conté els cups de les tines és de pedra unida amb morter de calç, i tenen les parets interiors recobertes de rajoles de ceràmica vidrada.

La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són de pedra sense material d’unió, i a la part superior dels murs s’estén el voladís realitzat amb pedres planes disposades en horitzontal i sobre el que s’assenta la coberta, que és feta amb el mètode d’aproximació de filades amb lloses de pedra i sobre la que s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Cada tina té una porta d’accés oberta a l’est, amb llinda de pedra horitzontal.

Observant el conjunt des de les portes d’entrada a les tines, es descriuen les edificacions d’esquerra a dreta.

La tina número 1, a la banda de tramuntana, té una petita finestreta i sota de la cúpula s’observa un tronc encastat en situació horitzontal en el que es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

La tina número 2, a la banda sud, també té una finestreta i encara conserva les restes de la frontissa d’una antiga porta de fusta a l’entrada. També té un tronc encastat en posició horitzontal sota la cúpula. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

Edificacions auxiliars hi ha dues barraques adossades a les tines. Són edificacions en pedra seca amb coberta de falsa cúpula i que segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior en el terreny respecte a les tines, ja que a cada barraca surt la boixa de cada tina.

La barraca corresponent a la tina núm. 1 té planta de forma semicircular i una superfície d’uns 6m2. L’entrada té doble llinda, una exterior de 100 x 25 x 17 cm i una altre a la part interior de la porta. La porta d’entrada amida 0,82 m x 1,44 m d’alçada. A l’interior i trobem el broc o boixa de la tina, tallat en un bloc de pedra que sobresurt del mur. El gruix de les parets és de 80 cm.

La barraca corresponent a la tina núm. 2 és de planta rectangular, de 2,40 m d’amplada per 3,20 m de llargada. També té llinda doble a la porta, una exterior de 150 x 36 x 20 cm i una altre d’interior. La porta d’entrada amida 1,02 m x 1,37 m d’alçada. A l’interior trobem la boixa de la tina d’iguals característiques a l’anterior. El gruix de les parets és de 53 cm.

L’estat de conservació de les dues barraques és bo i actualment es comuniquen amb les barraques a través d’ una escala exterior situada a la banda nord. Davant de les tines es conserva la base d’una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l’ús.

És tracta de la pica sobre la que descansava l’estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca.

Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007.

El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Pere de Vallhonesta de Sant Vicenç de Castellet (Bages)

Setmana dedicada a les Esglésies  de Catalunya

Sant Pere de Vallhonesta està situada a la banda de llevant del municipi, al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió de Sant Vicenç de Castellet.

Us passo la seva història:

  • L’església era originàriament la parroquial de l’antic terme de Vallhonesta.
  • És una església que ha sofert diverses remodelacions: amb elements del segle XI, romànic llombard, ben apreciables a l’absis, i posteriors reformes del segle XII i segle XIII, quan s’hauria construir el campanar d’espadanya sobre el mur de ponent.
  • Després d’uns primers anys amb categoria parroquial, fins aproximadament al segle XIV o XV, passà a ser sufragània de l’església de Sant Vicenç de Castellbell.
  • A finals del segle XIX passà a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet.
  • El lloc de Vallhonesta està documentat des de l’any 1115 i els feudataris n’eren els Guàrdia de Montserrat.
  • El caràcter parroquial el deuria perdre després de la pesta negra de 1348.
  • L’any 1836 l’antic municipi de Vallhonesta fou annexat al municipi limítrof de Sant Vicenç de Castellet.
  • Els entesos també diuen que podria tractar-se d’una església inicialment preromànica, que tenia coberta de fusta.

L’orientació del temple és la típica del romànic, amb l’absis orientat a orient des d’on surt el sol i la nau amb accés des de migdia per gaudir de la millor exposició del sol.

L’edifici d’una sola nau amb l’absis a llevant decorat amb cinc grups d’arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d’arc de mig punt i doble esqueixada, cobert amb volta de quart d’esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb un aparell més petit.

L’element més singular és el campanar que es troba a ponent, format per quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que continua respecte al mur de l’església. Les quatre obertures són cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles.

En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha unes espitllera central. Al mur de tramuntana hi ha l’afegitó d’una sagristia de l’època del barroc (segles XVII i XVIII), a la que s’accedeix a través d’una porta des del costat esquerre interior de l’absis. La volta interior, de canó, va ser revestida tardanament per altra volta recolzada sobre dos arcs de reforç adossats interiorment als murs de la nau, per això l’interior és força més estret que l’exterior.

La portalada s’obre al mur de migjorn, d’arc de mig punt adovellat, que va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s’obria al mur de ponent.

A la part final de l’església hi havia un cor modern al que s’accedia per una escala al costat de la porta. A l’interior hi havia dos altars laterals que van desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936: un dedicat a la Verge del Roser i l’altre a Sant Josep.

L’interior conserva una antiga decoració de pintura de temes geomètrics o florals estilitzats, gairebé idèntiques a les del Marquet o Matadars, però que es van malmetre en ser decorada i pintada de nou el 1884.

Altres elements d’interès històric que es conserven són: l’ara de pedra de l’altar, una pica baptismal que està a l’exterior, i diferents lloses amb inscripcions de l’antic cementiri. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l’antic altar que es troba a l’interior de l’església.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Angels Garcia – Carpintero

Sant Pere de les Cigales a Gaia (Bages)

Setmana dedicada a les Esglésies  de Catalunya

Sant Pere de les Cigales també conegut com a Sant Pere de la Roca o Sant Pere de Monistrol són unes runes d’una antiga església barroca, situada al municipi de Gaià (Bages),

s’accedeix per Galera-Gramolar, cal anar per una pista a mà esquerra durant  2 km.

Us passo la seva història:

  • Aquest conjunt arquitectònic tant malmès no és tan important per les restes que conserva de la construcció del s.XVIII, sinó perquè la toponímia “St. Pere de Monistrol”ens indica que en aquest lloc fou probablement establiment d’un antic cenobi possiblement d’època visigòtica.
  • La construcció del s.XVIII aprofità l’antic establiment.

Església aterrada d’una sola nau amb un absis semicircular i amb la façana a ponent.

Les restes conservades són de la construcció del s.XVIII;

es conserva encara l’arc triomfal de mig punt amb unes cornises i motllures a les impostes.

Dues capelles laterals a banda i banda de la nau.

Per a més informació podeu seguir aquest enllaç:

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/sant-pere-de-les-cigales-la-galera-gaia-bages/

Sant Pere de les Cigales  està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Angels Garcia – Carpintero

Cobert de l’era de Gaià nº 1 de Gaià (Bages)

S’arriba a Gaià per la carretera de Prats de Lluçanes BV- 4401 en el km. 5, on està l’Ajuntament, la Rectoria i alguna casa mes, en un extrem en un costat, està El Cobert de l’era de Gaià nº 1.

Cobert d’una antiga casa de pagès que estava situada a l’altre costat de l’era del Prat, al nucli de Gaià. Concretament, al sud de l’era. Juntament amb un altre cobert, és l’únic testimoni d’un grup de cases que hi havia en aquest sector.

Consisteix en una petita edificació de planta rectangular, d’una sola planta. Els murs són de maçoneria i la coberta a doble vessant. A la façana est té una porta, emmarcada amb llinda i brancals de pedra. Queda aixoplugada sota un porxo força ampli. Enfront del cobert hi ha una era enrajolada, que es va construir en una reforma recent.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Susanna de l’Abellar de Sallent (Bages)

Santa Susanna de l’Abellar, per arribar-hi cal fer-ho per Navàs a través de la carretera BV-4401, al Km. 2’5, i poc abans d’arribar al mas de l’Abellar de Baix, a l’esquerra esta l’Església.

Santa Susanna de l’Abellar la trobem documentada des del 1239.

Edifici original romànic amb planta d’una sola nau i absis semicircular orientat a llevant.

Té dues absidioles a manera de creuer.

Coberta amb volta apuntada.

Arcades de mig punt adovellades que comuniquen les dues absidioles.

Ornamentació molt simple formada per una cornisa exterior

i una finestra al centre de l’absis amb dos arcs de mig punt en degradació i ornamentació imitant una corda.

Contrafort molt posterior al mur de tramuntana.

Observacions:

Es troba situada dins l’antic terme de Cornet. Important imatge barroca.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Lluís Len / Jaume Perarnau

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Colònia Soldevila o Sant Esteve de Balsareny (Bages)

Colònia Soldevila està situada a la dreta del Llobregat, a 3,5 km al nord del poble, sorgí prop de l’església romànica de Sant Esteve (s. XII), ampliada i modificada modernament.

Fou al 1890 que Josep Soldevila comprà les terres del mas Lladó per fundar la colònia, amb la construcció de la fàbrica i del començament del carrer Vell.

L’edificació s’inicià en 1894 i es posa en funcionament en 1897.

El 1922 hom acabà el carrer Vell i construí el carrer Nou, així com habitatges i serveis per els treballadors.

Aquesta colònia ha tingut una rica activitat cultural, amb l’Esbart Dansaire Sant Esteve (1948), la Coral Sant Esteve (1963) i el grup de teatre Sant Esteve (1933), que escenifica Els Pastorets d’ençà de 1948.

La Colònia va experimentar un creixement molt important fins la dècada dels anys 60 del segle passat,

amb una important crisis del sector tèxtil i davallada en la producció.

La crisis va derivar que en 1983 sols treballessin unes 150 persones.

La fàbrica va tancar en 1993.

Els habitatges presentat un estat d’abandó pràcticament en la seva totalitat.

Actualment hi ha instal·lada l’empresa Texpack.

Recull de dades: Ajuntament de Balsareny

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé