Les Cases del carrer de la Font Florida a Montjuic de Barcelona

En el carrer de la Font Florida quan entreu en aquest carrer feu mirada per un i l’altra costat del carrer, les cases moltes d’elles son casi iguales.

Son cases baixes, adossades i amb jardí propi, es van edificar entre 1930 i 1934, tal com podem comprovar per les dates inscrites al capcer de les façanes.

Per ho, retrocedim en el temps…, va comprar uns terrenys sota de la muntanya de Montjuic, al baró d’Esponellà on hi va fer un seguit de torretes amb jardí, a l’estil anglès i al poc temps, van ser adquirits per la Cooperativa d’Obrers i Empleats Municipals, i van anar a viure molts dels seus empleats.

La major part de les cases son d’un estil uniforme, ornamentades amb senzills esgrafiats i fa pensar que en un principi totes devien ser iguals.

La gent actual que hi viu, esta molt contenta de tenir una d’aquestes cases, consideren que son úniques a Barcelona, es un carrer molt tranquil, com si foren situats en un carrer d’un poble…

Podem admirar que les cases en la gran majoria estan en molt bon estat, ven pintades, els jardins verds i polits amb alguns casos fins i tot exuberants.

Durant la República, cada mes de juny organitzaven una festa major de carrer que ara ha fet seva tot el barri.

 

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Malla, masia de Palou a Granollers

Can Malla, està situada per un lateral pel camí Ral de Palou de Granollers a Montmeló (zona industrial) i la porta principal d’entrada la te per la carretera C-35. ( per un tros d’accés que es diu, carrer can Malla).

Can Malla és el resultat de l’engrandiment i restauració d’una antiga masia, al costat de l’antic Camí Reial o Camí de Vic.

Segons Estrada, per Can Malla passava, en el segle XIII, el camí que procedia d’Hostalric, i per Cardedeu passava prop de Granollers, al sud de Palou, l’anomenada Via o Strada Francesca.

Edifici aïllat, orientat a migdia, és de planta rectangular compost de planta baixa, pis i golfa. La coberta a dues vessants. L’estructura és el resultat d’una interpretació de la masia tradicional amb les garites o talaies a ambdós costats de la façana. La porta és de mig punt amb dovelles que sobresurten.

Els espais interiors presenten una estructura típica de la casa de pagès. El material emprat és imitació de pedra.

Disposa d’un rellotge de sol emmarcat per una espadanya, record de l’arquitectura religiosa rural. La porta és de mig punt amb dovelles que sobresurten.

Cal destacar que a dins d’aquesta finca es van trobar restes que daten del segle II a.C.

Darrere de la masia hi ha un bon espai d’horts de lloguer.

La masia de Can Malla està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades, aplicació al text i fotografies : Ramon Solé

 

 

 

La Granja Soldevila de Santa Perpetua de la Mogoda

La Granja Soldevila és una construcció característica del modernisme menor de principis del segle XX i un dels edificis nobles més reeixits de Santa Perpètua de Mogoda .

De fet aquesta Masia té el seu origen, a les darreries del segle XI i principis del segle XII, aquest mas se li coneixen diferents noms que s’identifiquen amb els diversos propietaris que ha tingut el llarg dels segles, estat anomenat des de mas Perera, mas Bruguera, mas Granollachs fins a torre d’en Bru i per últim, com dèiem, Granja Soldevila.

Veiem la se va historia des de que la Família Soldevila compra la masia :

• L’any 1874, Pere Soldevila, empresari tèxtil de Barcelona, comprà la casa amb 40 hectàrees de terreny.
• Dos anys més tard moria i deixava com hereu el seu fill Lluís; fou, però la seva mare qui s’ocupà de tirar endavant la indústria agroalimentària basada en l’elaboració de làctics
• Es produïen ous, mantega i formatges que es distribuïen amb la marca comercial Granja Soldevila, registrada l’any 1892. Uns anys desprès, el negoci van créixer amb l’obertura d’una granja a Olot i un centre de recollida i pasteurització de llet a Vic
• El mes de juny de 1897, patentaven la invenció d’un “procedimiento para la preparación de la Leche de animales a fin de hacerla semejante a la de la mujer”, és a dir, un procediment per a la preparació de la llet maternitzada
• Amb la marca comercial de Granja Soldevila registrada des del 1893 s’obren al llarg d’aquells anys diversos establiments a Barcelona que distribuiran part dels productes produïts a Santa Perpètua de Mogoda.
• Entrem en el segle XX, els Soldevila transformaren la masia en una residència d’estil modernista a finals dels anys vint. El poder econòmic d’aquesta família queda ben pales en l’ornamentació modernista: les llars de foc de marbre, els arrambadors de ceràmica, els vitralls i treballs de forja a les baranes.
• Durant la Guerra Civil la granja fou col·lectivitzada i rebatejada amb el nom de granja Germinal del Vallès. Es va utilitzar per concentrar totes les vaques del Vallès i la fresquera dels formatges es va usar com a refugi antiaeri.
• Al final de la guerra la família Soldevila recupera la propietat.
• Als anys setanta el govern franquista promou el Pla de Santa Maria de Gallecs que incloïa els termes municipals de: Santa Perpètua de Mogoda, Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Palau-solità i Plegamans i Montcada, amb la intenció de construir una macro ciutat dormitori. El govern expropia de manera forçosa la granja tot i que aquesta no formava part del terme històric de Gallecs.
• L’any 1985, l’INCASOL, cedeix la granja Soldevila a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda per a usos propis.

Actualment la Granja Soldevila acull diversos serveis municipals com la Regidoria de Cultura, la Regidoria de Promoció Econòmica i Ràdio Santa Perpètua.

També s’ha convertit en el centre cultural de Santa Perpètua de Mogoda on s’apleguen l’Escola de Música i Dansa, l’Espai de les Arts, el Museu Municipal, les sales d’exposicions i la Biblioteca Josep Jardí.

Per dels antics terrenys, ara els ocupa El Parc Central de Santa Perpetua de Mogoda.

 

 

Recull de dades, aplicació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

La capella de Sant Feliu de Savassona a Tavèrnoles

Sant Feliu de Savassona, és una església romànica de Tavèrnoles, es troba situada sobre una gran roca al centre d’on havia estat un poblat ibèric, enfront de l’antic Castell de Savassona i a frec del precipici que cau fins al meandre del Ter.

És un edifici format per una sola nau romànica que conserva l’absis rectangular lleugerament trapezoïdal a llevant, d’època preromànica.

La nau fa aproximadament 9 x 3 m i és coberta amb volta de canó. Consta de dos portals, l’original al mur de migdia, d’arc de mig punt adovellat, i a ponent hi ha una porta de construcció posterior (segle XVI), amb una estrella salomònica inscrita dins un cercle a la dovella central.

Al damunt hi ha un petit òcul i el capcer coronat per un campanar d’espadanya, actualment no tenen campanes, és considerada petita i senzilla.

Hi ha poques notícies històriques que facin referència a la capella, us passo algunes :

• En 1037, quan un tal Guifred fa donació d’unes terres dins la parròquia de Sant Pere de Savassona i diversos instruments a la casa de Sant Felio.
• L’any 1302 en Pere Torrent rector de Savassona destina uns diners al culte de la capella de Sant Feliu.
• Al segle XI es degué refer la nau a fi de fer-la més sòlida.
• Durant el segle XVI es va reformar i s’hi va construir el portal de ponent i el de migdia va quedar temporalment anul·lat. Reforma que ens denota l’existència d’un nucli d’habitants, important donat que molt a prop hi ha l’església de Sant Pere de Tavèrnoles i que si noi fos així, aquella hauria pogut substituir-la.
• Més tard ha estat restaurada pel Centre Excursionista de Vic que li ha retornat la fesomia primitiva.

El conjunt de tombes situades sobre el sòl de pedra de l’absis preromànic s’hi observen diversos enterraments, n’hi ha tres que estan més ben conservats, tenen unes dimensions reduïdes i l’estat de conservació  es de molt desgastades pel pas del temps i dels nombrosos visitants.

Sant Feliu de Savassona està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per arribar-hi cal que agafeu la carretera BV- 5213, coneguda com La carretera de Casserres, quan arribeu a la gran corba que fa on esta el Castell de Savassona, trobareu un aparcament, deixeu allí el vostre vehicle i retrocediu fins trobar una pista la dreta, on hi ha un cartell informatiu, seguiu les indicacions , passareu a prop de la Pedra del Sacrifici i per altres llocs naturals, per pujar a la Capella cal fer ho per un camí empedrat.

 

Recull de dades, adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez i Ramon Solé

 

L’antic Hotel Casanovas del Districte d’Horta – Guinardó a Barcelona

L’edifici de l’antic Hotel Casanovas  està ubicat al Districte d’Horta Guinardó, situat a la part alta i a l’esquerra de l’Hospital de Sant Pau, en el carrer de mas Casanovas i cantonada amb el  carrer Cartagena.

Es té constància que es va construir en el segle XIX, tenia molt extensió de terreny, estava cultivat per les rodalies d’aquesta mansió.

A llarg de la seva historia ha tingut diverses funcions aquest edifici :

• Va ser un hotel de luxa edificat a finals del segle XIX, es deia “Hotel Casanovas”, amb 32 habitacions, era un lloc per fer salut encara que també tenia altres pràctiques…
• El 18 de novembre de 1900, es va inaugurar el primer camp de futbol del Barça, els jugadors del Barça l’utilitzaven com a vestuari unes dependències de l’Hotel Casanovas.
• 
• El 1934 va reconvertir-se en escola amb el nom de Pablo Iglesias.
• També, durant un cert temps va haver una caserna de la Guardia Civil.
• A mitjans del segle passat, va tornar a ser escola amb el nom de Bisbe Irurita.
• Ja mes aquí és va transformar en l’ IES Mas Casanovas.

excavacions Guinardó

Com a curiositat, tocant al carrer Cartagena, s’hi va trobar un poblat neolític excavat per Josep Colomines l’any 1931. Van trobar-se unes cavitats circulars de dos metres que segurament eren la base de les cabanes.

barraques Guinardo

Després de la guerra civil espanyola van instal•lar-se una zona de barraques que van durar fins al 1974. Molt a prop també va descobrir-se un cementiri paleocristià, excavat l’any 1983 i durant el 1998.

.

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

La segona Creu de Terme de Sant Cugat del Vallès

Aquesta Creu de Terme, és situada a fora del recinte del Monestir, front a una de les entrades a aquest, on dona al carrer de la Creu i amb al Passeig de Francesc Macià.

Creu de Terme del segle XV-XVI que assenyalava l’entrada al terme de Sant Cugat, va ser enderrocada els anys seixanta, quan es va demolir la tanca que envoltava el monestir, i des d’aleshores va ser custodiada al Club Muntanyenc.

L’any 2003 va ser reposada, instal·lada sobre una columna de ferro de tres metres, a la part posterior del Monestir. La creu presenta, el Crist en una cara i la Mare de Déu a l’altra.

Us passo la nota de premsa de l’Ajuntament de Sant Cugat, del 17 de juliol de 2013, on s’expressa la satisfacció per la recuperació de la Creu de Terme, un element que forma part de la història del monestir de Sant Cugat :

http://premsa.santcugat.cat/?p=9064

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Esteve de Tavèrnoles

Sant Esteve de Tavèrnoles és una església amb elements romànics i barrocs de Tavèrnoles.

És una construcció d’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals i un absis semicircular amb tres finestres de doble esqueixada. En època barroca va ser ampliada amb capelles pel costat de tramuntana. El mur de migdia conserva la porta d’arc de mig punt tapiada. Exteriorment presenta decoració de tipus llombard d’arcs amb finestres cegues entre lesenes, a l’absis, que es prolonga al mur de migdia sota un fris de dents de serra. El portal de ponent és de forma rectangular però es troba emmarcat per unes formes sinuoses. A sobre té un òcul i el capcer és acabat de forma triangular.

A la nau, prop d ‘absis, s’hi adossa un esvelt campanar de torre de planta quadrada que sobresurt dos pisos de la nau i conserva quatre finestres geminades, amb columna de capitell mensuliforme, a cada pis i arquets, lesenes cantoneres i fris dents de serra, decoracions típiques del romànic llombard. Corona el conjunt una coberta piramidal.

Us passo la seva historia :

• Fou construïda pels vescomtes d’Osona cap el 1069 en un dels seus feus i fou reconeguda nou anys més tard pel bisbe de Vic al vescomte Ramon Folc.
• Va morir en mans dels sarraïns l’any 1086 la lliurà junt amb l’església de Sant Pere a la canònica vigatana.
• El 1728 fou sobre-aixecada, s’hi construïren capelles laterals, una de les quals fou abolida durant la restauració i s’hi obrí el portal de ponent. Malgrat tot encara es pot admirar la bellesa romànica del temple.
• Hi ha una làpida funerària, pertany al sepulcre de Miquel Galles, rector de la parròquia de Tavèrnoles, mort el 20 d’agost de 1839.
• Una segona correspon a Jacinto Verdaguer, que va morir l’any 1868. Probablement, es tracta de Jacint Verdaguer i Ordeix, oncle i padrí del poeta de Folgueroles.
•  

Sant Esteve de Tavèrnoles , està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades i recopilació en Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Un Jardí, amb escultures a Santa Perpetua de la Mogoda

Trobareu en un extrem de Santa Perpetua de la Mogoda, concretament  entre l’avinguda de Santiga , La Rambla i la Riera de Caldes, un petit parc o jardí.

La vegetació és bàsicament de pins,  poques alzines i xiprers.

El que ens crida l’atenció son unes escultures repartides per aquest Jardí i un Monument – Font d’aigua, es bo posar l’art exposat lliurement.

El que fa una verdadera llàstima, que altres “artistes” han pintat les escultures i les fonts d’aigua a la seva manera…

Un creu dues coses, caldria esborrar els grafitis i que no es tornes a produir novament.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Torreblanca de Sant Cugat del Vallès

La masia de Torreblanca està situada en l’Av. Pla del Vinyet  amb  Pg. Lluís Domènech i Montaner de  Sant Cugat del Vallès. És una masia tradicional de notables dimensions, de planta rectangular, té planta baixa, primer i segon pis. La coberta és a dues aigües. Destaca el portal rodó amb dovelles de pedra. Hi ha un cos central afegit posteriorment.

Anys en rere estava als afores de la ciutat, però actualment es troba en un entorn urbanitzat prop del camí de Can Borrell. Sembla que el nom de Torreblanca va sorgir en contraposició de la masia veïna amb el nom de la Torre Negra.

Aquesta masia va ser una de les mes importants de Sant Cugat per l’extensió de les seves terres on es conreaven bàsicament cereals; per la riera s’hi cultivava horta, a la resta de terres estaven dedicades a la vinya. Tenia estables per a deu o dotze cavalls; adossada a la casa pairal hi havia la casa dels masovers i també tenia una petita ermita al davant que no s’ha conservat.

Va estar en funcionament fins a mitjans del segle XX, poc després abandonada fins als anys 90 i en mans dels okupes, fins que l’Ajuntament els va desallotjar.

Uns anys més tard, l’Ajuntament la va rehabilitar com a equipament públic i actualment és la seu del Casal de Joves de Torreblanca, un espai on s’organitzen cursos i tallers. També disposa de sales d’estudi, bucs d’assaig i un centre d’assessorament per als joves de 14 anys en endavant.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/documents2008/qnem6308.pdf.pdf

Torreblanca és un edifici de propietat municipal de  Sant Cugat del Vallès que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Dachs, una plaça que no ho havia de ser – La Garriga

Fa 500 anys els grans patrimonis feien el mateix que fan ara: augmentaven la seva riquesa.

Per això, els propietaris de ca n’Oliveres, la masia que hi havia en aquest mateix indret aleshores -també eren propietaris de la gran masia del mateix nom que encara hi ha a Montmany-, van augmentar les seves possessions comprant nous terrenys i emparentant-se amb d’altres grans famílies. A finals del segle XVII, van casar la seva pubilla amb l’hereu d’una de les masies més importants de la Garriga: can Blancafort del Molí. Va ser en aquells anys quan la casa es va convertir en el gran casal que va arribar fins als anys 70 del segle XX i que podeu veure a la foto del dia del seu enderroc.

Els cognoms, sempre els dels homes, definien el nom de les cases. Quan una família no tenia fills varons havia de casar la pubilla amb l’hereu d’alguna altra casa i així, automàticament, la casa mare canviava de nom. Per això ca n’Oliveres encara va canviar dos cops més de nom, fins que el 1825 passà a anomenar-se can Dachs, el nom que ha arribat fins als nostres dies.

Ben entrada la segona meitat del segle XX, l’hereu de can Dachs, Ramon Dachs i Dachs, que havia estat alcalde del poble, va vendre la finca a un grup de particulars. La planificació urbanística del moment permetia l’enderroc de l’edifici per tal d’eixamplar el carrer, que en aquesta zona era molt estret. Tot l’espai que quedava lliure havia de ser ocupat per blocs de pisos.

Can Dachs es va enderrocar el 5 de desembre de 1975. Desapareixia una casa emblemàtica del centre de la Garriga -segur que, al vostre entorn, coneixeu casos semblants-, però una vegada a terra es va evidenciar el gran espai que quedava lliure, al mig del poble, i les enormes possibilitats d’ús públic que tenia. Per sort, l’Ajuntament se’n va adonar, i això, junt amb la pressió popular, provocà la suspensió de les llicències d’obres. Finalment, l’Ajuntament autoritzà la construcció dels dos blocs, a l’est i al nord, que encara ara podeu veure, i comprà la resta de l’antiga finca, deixant lliure l’espai. Així va néixer la plaça de Can Dachs.

L’any 2010 la plaça es va reurbanitzar i tancar als cotxes. Les obres van descobrir que per sota la plaça hi passava la via romana que fa 2.000 anys unia Barcelona i Vic passant per l’actual centre de la Garriga.

Un agraïment especial a l’ajuda i les informacions aportades per Albert Benzekry Fortuny

 

 

Text : Ajuntament de La Garriga (transcripció de la placa on esta la plaça)

Fotografies : Ramon Solé