Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

La Torre de Benviure està al carrer de Can Paulet, 40 de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • El terme de Benviure és documentat el 1023.
  • La torre de Benviure és mencionada el 1048 per primer cop, després hi ha d’altres esments durant tot el segle XI, en els quals se cita, també, una Villa Nova dins el terme, i l’església de Sant Miquel de Benviure.
  • Vora la torre de Benviure hi ha diversos ermitoris excavats a l’argila. No hi ha documentació però probablement foren construïts al segle IX, quan la zona era encara frontera amb els sarraïns.
  • La torre estava envoltada de construccions que van anar modificant la seva fesomia al llarg dels segles.
  • La Torre de Benviure va anar perdent importància com a lloc de residència al llarg del segle XIX i les construccions situades al nord van ser enderrocades aquell mateix segle.
  • Les situades al sud van perdurar fins ben entrat el segle XX.
  • Tot el conjunt de la torre fou objecte d’excavacions entre els anys 1996-1997 i 2002-2003, ja que l’Ajuntament volia recuperar l’espai per a ús públic.
  • Les últimes intervencions arqueològiques s’han portat a terme el 2010 motivades per la rehabilitació i museïtzació del conjunt.

La torre de planta circular, els murs baixos de la qual són més gruixuts que els superiors.

Es conserva una alçada d’uns 10-12 m. La porta és elevada, de mig punt.

No hi ha senyals de cap volta. L’aparell és de lloses primes i llagues de llicorella, travat amb morter.

A la part superior, al sector Nord, hi ha una filada de lloses inclinades, utilitzades com a motiu decoratiu.

S’obren dues portes i dues finestres rectangulars, posteriors a la construcció primitiva.

Actualment, la torre forma part del Museu de Sant Boi de Llobregat.

La Torre de Benviure és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades :Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb la Baronia de Rialb (Noguera)

Sant Iscle i Santa Victòria està en la Torre de Rialb de la Baronia de Rialb.

S’hi va per la carretera asfaltada que es deriva del punt quilomètric 12,7 de la C-1412b (de Ponts a Tremp), direcció Politg, que arriba fins a Peramola. Als 3,2 km., una volta passat el viaducte que creua les aigües del pantà, es pren el desviament de la dreta que porta a la Torre.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • Fou construïda al segle XI, quan es construïren diverses esglésies romàniques de la Baronia de Rialb.
  • Al segle XIII es va fer una ampliació al costat nord i reformes romàniques.
  • Del 1944 és el fossar amb dues esteles funeràries de pedra amb una creu en relleu.
Josep Giribert_/ Generalitat de Catalunya

El nucli de la Torre, junt amb la seva església es troba al sector central-sud del terme municipal, sobre una graonada del marge esquerre del riu Rialb, que en l’indret és una llengua del pantà homònim.

Junt amb l’edifici de l’escola de la Torre i una casa pairal forma un notable conjunt arquitectònic.

És una església d’una nau, modificada.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

L’absis ha estat canviat per una construcció rectangular adossada a la capçalera com a sagristia.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Resta una finestra romànica de doble esqueixada i una espitllera a migdia, on s’obre una porta reformada amb arc de mig punt.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Nau amb volta de canó, també ampliada al mur nord, amb finestra a llevant tapiada.

Rectoria annexa a ponent amb campanar de base quadrada. Forats de les bastides romàniques. El fossar és a llevant-migdia.

Josep Àngel Corbella i Garcia – 1986 / Generalitat de Catalunya

Sant Iscle i Santa Victòria és l’església parroquial del nucli de la Torre de Rialb, al municipi de la Baronia de Rialb (Noguera) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

La Vila – Argençola de Castellnou de Bages (Bages)

La Vila – Argençola esta situada al costat de la carretera BP-4313 de Balsareny a Súria, poc abans d’entrar al terme de Súria.

Us passo la seva historia:

  • Tot sembla indicar que la casa de la Vila que actualment veiem fou construïda sobre una antiga masia, de la qual tan sols en queda la planta baixa.
  • Al fogatge de 1553, hi apareix el nom de “Joan Vila de Argensola”, el mateix nom que encara rep actualment la casa.
  • No fou fins a principis del segle XX, quan Manel Saladrigas, en un moment de gran prosperitat econòmica, començà a reformar la casa i tots els seus voltants, creant els Llacs esglaonats amb les seves preses, el pont per accedir-hi, les fonts i els colomars, i les creus de terme.

Gran casal al voltant del qual s’organitzen diversos edificis i construccions inherents al llac artificial que es troba dins la propietat. El casal és de planta baixa i dos pisos, que originalment constava d’una coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, però que actualment la té plana. Disposa d’una torre de planta quadrada de tres nivells d’alçada adossada a la façana principal, de manera que és la part més elevada de la casa.

La casa de la Vila es va construir sobre una casa més antiga, de la qual es va conservar el portal d’accés de pedra carejada que veiem actualment. El perímetre de la planta baixa és superior al dels pisos superiors, pel que aquest volum sobresurt per la façana principal i posterior. A la façana principal, orientada a mestral, hi ha un gran arc rebaixat amb la inscripció “La Vila 1922” al centre, que es troba suportat per pilars amb capitells d’ordre corinti. Des d’aquest punt comencen unes escales de pedra interrompudes al centre per un bloc de pedra rectangular, al final de les quals comencen tres arcs de mig punt de dimensions inferiors a l’anterior. Les escales porten cap al portal original de pedra carejada i llinda plana.

Totes les obertures de la planta baixa tenen la llinda d’arc de mig punt amb relleu, excepte el portal lateral que és d’arc escarser, i es troben emmarcades amb ceràmica pintada de color roig. Corona aquest volum una terrassa transitable que s’estén per la resta de les façanes; en aquesta, enretirada respecte el nivell que marca la façana de la planta baixa, comença l’altra part de la construcció. Aquesta es caracteritza per un volum de planta baixa i pis que consta d’una torre adossada a la part frontal del mur, amb un volum de planta baixa a l’altre lateral i un de posterior. Aquest primer volum, té en el mateix eix compositiu una obertura quadrigèmina de pedra carejada i llinda d’arc de mig punt, amb petits pilars de capitells d’ordre corinti. Sobre d’aquest hi ha dues finestres geminades senzilles, amb un pilar com els anteriors descrits, però emmarcada amb ceràmica.

A l’altre eix compositiu, hi una finestra geminada en cada pis, amb els mateixos pilars i llinda d’arc de mig punt, però emmarcades amb pedra que a la llinda circular s’hi ha afegit un motiu decoratiu circular. El ràfec d’aquest volum es troba decorat amb fileres de rajols ceràmics disposats alternativament de forma vertical i horitzontal. Es troba coronat per uns merlets ceràmics que als eixos són de majors dimensions.

Pel que fa a la torre, és d’un nivell superior en alçada que la resta de la construcció, amb tres nivells i terrat superior, i que s’inicia en aquest nivell. Presenta una obertura en cada un dels pisos i de les cares visibles dels seus murs. Així, al primer nivell, hi ha dues finestres ceràmiques de llinda plana als laterals, i una finestra ceràmica de llinda d’arc de mig punt a la part frontal.

Al segon nivell, hi ha dues finestres ceràmiques de llinda plana tapiades als laterals, i a la part frontal hi ha una finestra trigèmina de pedra amb llindes d’arc de mig punt amb dos pilars i capitells com els descrits anteriorment.

Al tercer nivell, hi ha dues petites obertures ceràmiques de llinda plana, i a la part frontal hi ha una imatge de ceràmica vidrada blava i de temàtica religiosa. Més concretament, la imatge és de la Verge de Montserrat portada pels escolans, amb la muntanya de Montserrat al fons i la inscripció “La perla de Catalunya”. Com a coronament, la torre té una terrat amb barana de balustrada i pilars ceràmics als extrems. Els diferents nivells de forjat es manifesten a l’exterior de la torre amb una línia de rajols ceràmics al primer nivell, i una línia de ceràmica vidrada amb motius florals al segon nivell i sota el ràfec. El volum adossat al costat de la torre és d’un sol nivell, i presenta una altra finestra geminada i una galeria d’un pòrtic d’arc rebaixat a la façana principal, i un altre a la lateral, de manera que queda semi obert.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Castellet de Sant Vicenç de Castellet (Bages)

El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una fortificació que es pot pujar per la carretera del Castell, un carrer que surt d’una zona industrial.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El castell s’edificà per a defensar un terme anomenat Castellet de Bages que comprenia pràcticament el territori de l’actual Sant Vicenç de Castellet.
  • L’any 1099 en la butlla del papa Urbà II al bisbe Ot d’Urgell se cita Castellet com a propietat a Manresa exceptuant la jurisdicció parroquial del bisbe d’Osona.
  • El castell és documentat l’any 1001 quan l’obra de repoblació avançava per les terres del Bages; el lloc degué ésser pres per un home important que adquirí les propietats de l’alou i el cedí al Bisbat d’Urgell. Aquesta propietat tan llunyana devia ser difícil de controlar pels bisbes urgellencs, que després de dos segles el vengueren als comtes de Barcelona.
  • Els comtes infeudaren el castell a una família que s’anomenà Castellet i sabem que l’any 1277 fou destruït i assassinat el seu senyor. El castell tornà a alçar-se i d’aquesta segona obra és la torre que encara es conserva.
  • Els comtes infeudaren el castell a una família cognominada Castellet; degut als diversos castells i famílies que reberen aquest nom, no es documenta de manera segura fins al 1277: un Guillem de Castellet, assassinat en ser destruït el castell que es reconstrueix i la família continua en la persona de Bertran de Castellet.
  • El 1279 posseïa el castell Humbert de Rocafort, castlà de Castellbell casat amb Sibil•la de Castellet.
  • La família continua amb el domini del castell fins al segle XVI, Introduint-s’hi altres cognoms (els Cirera, els Segalers i posteriorment els Muntanyans) per casament o adopció.
  • El 1343 la família Cirera adquirí del rei Pere II el dret alodial i directe que tenia el rei.
  • A mitjan segle XVI apareix un Onofre de Cardona com a senyor de Castellet i per matrimoni passà a la família Amat de Terrassa que foren senyors del castell fins al segle XIX, quan s’aboliren les dependències senyorials.
  • De les construccions castelleres, l’únic element que roman dempeus és la torre, que s’aixeca a l’extrem sud del turó, una part del mur i restes d’estances. Tenint en compte l’estructura de l’aparell, les obertures (porta i finestres) i la construcció, es creu que la torre fou construïda a finals del segle XIII, després de la destrucció de l’any 1277. Les altres restes podrien ser anteriors a aquesta data.
A. Daura, J. Galobart, E. Sánchez 1988 / Generalitat de Catalunya

L’únic element que es conserva del conjunt medieval del Castell de Castellet és la torre i alguns fragments de muralla del costat de migdia.

La torre és de planta quadrada amb parets de 90 cm de gruix i amb una alçada de 9,7 m.

Té tres nivells i l’aparell és fet amb carreus força gruixuts i grans col·locats en filades horitzontals.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

La porta d’ingrés és d’arc de mig punt dovellat i de proporcions notables, obrint-se a llevant.

Sembla ser una construcció del segle XIII, mentre que les restes de la muralla semblen anteriors.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

Actualment el carrer que hi puja esta barrat el pas.

Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Molinots de la Llibra o Torre dels Moros de Vallirana

Els Molinots de la Llibra o Torre dels Moros están situats en el Passeig de Sant Lluís, 1 i 20 en la Urbanització de La Solana i dins de les finques del número 1 i 20 del carrer, prop de l’encreuament amb el carrer de Barcelona de Vallirana.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • La primera menció a un molí a la zona de la Llibra és de l’any 1115.
  • Es tracta de la donació de béns que Duran Lleopard va fer al seu fill Berenguer, en la que es reservava el dret de moldre un dia i una nit setmanals en el molí: “Em retinc jo, Duran Leopard, en tot això i per sempre, a les meves voluntats, fer un dia i una nit en el molí de la Llibra” (FERNÁNDEZ, 2000: 87).
  • L’any 1257, en un document de venda, es menciona el rec dels Molins de la Llibra, un antic canal de rec en el qual els molinots farien de pous d’anivellament.
  • En els fogatges del segle XVI (1533 i 1590) es menciona el mas de la Llibra, un dels pocs masos del terme que probablement estaria lligat a aquestes estructures.
  • Posteriorment l’any 1892, en una crònica del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, es fa una descripció detallada d’aquestes construccions i es mencionen certes estructures annexes que en aquell temps eren visibles: un mur de 12 pams d’alçada, diverses estructures d’una antiga cambra, una escala i un dipòsit.
  • Tot i que no se sap del cert, aquestes construccions podrien ser d’origen àrab donat les restes localitzades d’unes tombes d’aquesta tipologia en la mateixa zona.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Es tracta de dues torres situades dins de dues finques privades a cada banda del carrer, davant per davant.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

La més ben conservada està situada dins del jardí del número 1.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

És una torre troncocònica amb la base quadrangular, bastida amb petits carreus de pedra de diverses mides i disposats en filades regulars i horitzontals.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_7213_01.jpg

S’observa algun forat de bastida utilitzat per construir-la.

L’altra torre, dins del jardí de la casa del número 20, s’utilitza en l’actualitat com a xemeneia i està reformada.

Tot i això es pot observar el mateix tipus d’aparell de carreus que en l’anterior estructura.

La Torre dels Moros és una obra de Vallirana (Baix Llobregat) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades: Viquipèdia i Mapes Patrimoni Cultural – DIBA.

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat

La Masia de Torre Figueres està situada al carrer de Pau Claris, 14  i carrer de Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat. ( A tocar del Parc de la Serreta).

Casal senyorial orientat a llevant compost per planta baixa, pis i golfes amb façanes asimètriques que acusen quatre tramades flanquejades lateralment per dues galeries d’arcades de mig punt amb pilars quadrats protegits amb baranes de terra cuita.

El portal d’accés és adovellat amb pedra de marés vermella als brancals i a l’arc rebaixat. A les façana principal hi ha quatre balcons iguals amb reixes de ferro que es corresponen amb obertures de la planta baixa.

La coberta és a dues vessants, aquesta i el trespol són de bigues de fusta. A la planta baixa hi ha voltes rebaixades i al celler trobem una estructura d’arcs i pilars de maó. La casa conserva dos pous, un d’ells al vestíbul.

Per a més informació podeu consultar a :

http://www.coressa.cat/qui-som/masia-torre-figueres/

La Torre Figueres és una obra eclèctica de Sant Boi de Llobregat protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Cristòfol “ Vell” de Campdevànol

Sant Cristòfol “ Vell”  està situat en el carrer de Sant Cristòfol de Campdevànol.

Us passo la seva història:

  • A la fi del segle XVIII es va construir una nova església parroquial entre la Vella i la població moderna al lloc on hi ha el cementiri actual, que fou consagrada el 1701.
  • L’edifici, avui molt abandonat, té una nau i capelles laterals, un petit campanar i la rectoria adossada.
  • Tingué culte fins al 1885.

L’antiga església parroquial del segle XVIII forma part, amb un mas i el cementiri, d’un conjunt d’una gran qualitat formal

i expressiva per la seva localització visible des de les valls del Freser i del Merdàs, i caracteritza la imatge de Campdevànol.

Antoni Puig i Castells – 1983 / Generalitat de Catalunya

L’edifici, avui molt abandonat, té una nau, capelles laterals i un campanar torre.

És de destacar la unitat del conjunt i el nexe d’unió entre ambdues construccions, on s’aixeca la torre campanar.

 L’edifici orientat al sud es troba perforat per una arcada que desemboca a la part davantera a l’antic camí, mentre que a la part posterior dona a un afegit on es troba el pou de la casa.

Aquest últim és de solució poc freqüent.

Informació sobre la seva recuperació :

http://www.ripollesdigital.cat/noticia/131595/comenca-una-segona-fase-de-remodelacio-de-lesglesia-de-sant-cristofol-de-campdevanol

Sant Cristòfol “Vell” de Campdevànol és una obra del municipi de Campdevànol (Ripollès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Torre del telègraf òptic de Vilassar de Mar

La Torre del telègraf òptic està situada en el carrer del Doctor Masriera, 16 de Vilassar de Mar.

Us passo la seva historia:

  • La Torre del telègraf òptic de Vilassar també és coneguda per la Torre de la Farinera.
  • Aquesta torre pertanyia al ramal de Barcelona a la Jonquera que derivava de la línia civil principal de Madrid a València i Barcelona. Aquest ramal va entrar en funcionament a partir de 1850. La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l’interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susanna a la Jonquera.
  • La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des d’un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d’aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d’un punt a l’altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d’unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d’elles.
  • Mentre que a països com França o Anglaterra ja s’havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s’inicia la construcció fins al 1844, moment que en alguns països ja s’havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d’una línia implicava la instal•lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran.
  • A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d’una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa – Vic – Girona.
  • Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi.
  • Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil.
  • Al 1862, s’oficialitza l’abandonament de les torres militars. D’aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
  • El 1891 coincidint amb l’obertura del carrer, es va voler enderrocar i va ser escapçada.
  • Finalment l’Ajuntament va parar l’enderroc i la va adquirir l’any 1894 per a ús municipal com a dipòsit d’aigua a l’interior i font a la façana. A prop d’aquesta torre es troba una altra de planta circular anomenada Torre de Can Nadal que probablement va servir de telègraf òptic militar.
Torre de can Nadal

Senzilla i massissa construcció de mitjans del segle XIX, dins un estil neoclàssic primitiu, de parets atalussades de feixuga planta baixa sobre la qual s’alça una nau acabada en un clàssic frontó amb un ull de bou per a ventilació.

Fotografia : Viquipedia

Aquesta antiga torre de telegrafia està ubicada al carrer Doctor Masriera de Vilassar de Mar, a 10 m d’altitud, entre altres edificis. Tot i que ha estat modificada, de la torre de telegrafia original es conserven les dues plantes inferiors, la planta baixa i el primer pis. De planta quadrada i base atalussada, segueix el model estàndard de telegrafia òptica civil de Mathé, amb sòcol a la planta baixa i divisòria entre la planta baixa i el primer pis. Per sobre de la cornisa hi ha una coberta a dues aigües afegida amb un frontó amb un òcul al centre.

Ricard Ballo / Generalitat de Catalunya

Aquesta torre del ramal de la línia civil tenia comunicació visual directa amb la torre anterior desapareguda de Montgat, a 10,5 km de distància. Aquesta última torre de Montgat desapareguda tenia com a torre anterior la del Castell de Montjuïc de Barcelona, situada a 14,5 km. Per l’altra banda, la torre posterior corresponia a la de Caldetes, també desapareguda, a 13,7 km. Aquesta última torre desapareguda de Caldetes tenia com a torre posterior la de la Patona, a Calella, situada a 10,3 km de distància.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn6262_01.jpg

Actualment a la planta baixa hi ha una estació transformadora, en el seu moment es va obrir una porta i disposa d’una font a la planta baixa a tocar de carrer.

La Torre del telègraf òptic de Vilassar o Torre de la Farinera és una construcció de Vilassar de Mar (Maresme) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia de Rondaller

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Vilassar de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola

Torre de Can Sert de Barcelona

Avui us presento dos articles

Torre de Can Sert està situada en l’Av. República Argentina, 16-26, carrer de  Ballester, 58-72, l’av. Hospital Militar, 13-35 i carrer de  Velàzquez, 2-16 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Fou una gran masia típica catalana, en un principi tingué una gran extensió de terres de conreus i horta.
  • Un dels antics propietaris fou Domènec Sert.
  • Actualment hi ha instal·lat el “Refugi d’Obreres”, regentat per monges, que va ser fundat per la família Sert, un asil que inicialment acollia treballadores jubilades de la seva fàbrica, ara persones grans.

La façana principal és llisa, amb moltes balconades i finestres. En un dels laterals hi ha una galeria porxada que abasta dos pisos i golfes. La casa té planta baixa i dos pisos.

Els murs exteriors estan arrebossats imitant carreus regulars. La casa del canonge i director de l’asil de finals de segle XIX és un annexa de la residència.

Avui resta un sector enjardinat i part de l’antiga horta és ocupada per un pàrquing públic.

Can Sert és un monument de Barcelona protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La torre d’Emma

Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat. A baix es poden veure les “torres” de Banyols.

En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen “en precari” a Martín, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, perquè construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]

Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.

  • Uns pares recordats: Sendred i Ema

En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts. Limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dóna vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on n’hi ha una torre de pedra i calç.[2]

Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
  • Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer

En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]

En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana i devia ser prop de la zona de Banyols, ja que entre els límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]

Barcelona, any 1000
  • Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.

Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]

Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]

En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]

Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere.

Ens pot cridar l’atenció que Guillem Sendred que havia fet tractes amb Sant Cugat acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les les seves últimes voluntats. Cal tenir en compte la precarietat del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:

Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076)  i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]

La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.

Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.

  • Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.

Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.

La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.

Imagen: Moran i Ocerinjauregui, Josep (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160

Pensem que aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les, amb propietats a Banyols en les que farà establiments ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).

Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.

En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de Sendred Lívul i Emma.[10]

Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.

Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.

Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una mare, Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto,
  • La figura emblemàtica d’Emma

Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.

Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]

Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.

Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?

Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.

La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.

Els canyars, un bé preuat de la Marina deltaica, però més encara l’aigua que es canalitza i la terra que es desseca per fer-la apta per la pastura i el conreu. L’aigua configurarà els camins, com l’anomenada “Via Lanera” que atravessava els Banyols del Delta.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.

Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.

A l’Emma del barri de Bellvitge.

———————————————————————————————————————————-

[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258

[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)

[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95

[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al., n. 1403

[6] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V, doc. DLXXVII (1082).                                    

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al., o.c, n. 1424

[8] Descarrega, o.c, n. 107

[9] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),

[11] Descarrega, o.c, n.32