Torre des Moros de Tossa de Mar

La Torre des Moros és un edifici del municipi de Tossa de Mar,  situat sobre les penyes més altes del puig de Can Magí.

Us passo breument la seva història :

  • La seva construcció es remunta al segle XVI, arran de repetides incursions de la pirateria del Mediterrani.
  • Possiblement fou construïda en època del rei Felip II (1527-1598), ja que va expedir un decret reial amb motiu d’augmentar la construcció de torres de guaita contra la pirateria.
  • Aquesta torre vigilava el pla on s’estén la Tossa moderna i els camins que, a través dels boscos, condueixen a les cales on solien desembarcar els sarraïns.
  • La torre fou abandonada a finals del segle XVIII.
  • Cap a finals del segle XIX el mal temps i un llamp van esberlar-la pel costat de ponent i s’anà enrunant.
  • Fou restaurada el 1997, aquesta restauració ha recuperat i consolidat la torre i ha reconstruït les barbacanes. S’han aixecat i consolidat les parets, se li ha posat coberta, s’han fet accessos metàl•lics, s’ha il•luminat i s’ha restringit el seu accés interior.

Aquest edifici, és fet de pedra, sobre d’un petit terraplè, i arrebossat.

Consta d’una entrada elevada i dos nivells d’espitlleres, obertures petites i quatre barbacanes i una terrassa al pis superior.

Les seves mides aproximades són de 8 metres d’alçada per 6 d’amplada.

Se’n diferencien dos nivells. El primer, a més de la porta, conté dotze obertures d’espitllera marcades a l’exterior amb tres peces ceràmiques. Dues marquen l’escletxa i la tercera fa de dintell. L’altre nivell té quatre obertures grans que estaven emmarcades per peces ceràmiques que sobresortien, actualment restaurades.

Aquestes obertures feien possiblement la funció de balcons per permetre al vigilant una millor visibilitat.

Originalment, tant l’interior com l’exterior estava arrebossat.

La porta d’entrada estava al primer pis i aquest estava dotat d’un empostissat de fusta, espitlleres i barbacanes amb llindes de fusta.

Generalment, aquest tipus de torres es podien comunicar entre elles, com és el cas de la torre del far de la Vila Vella, la torre d’Agulla Pola o les restes de la Torre del Gorg Gitano.

Es comunicava amb les torres veïnes per mitjà de senyals de fum o de llum a la nit.

La guàrdia permanent avisava els vilatans en cas de perill d’atac barbaresc, i així es podien protegir a l’interior de les muralles.

La Torre des Moros Forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Tossa de Mar, Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Anuncis

Torre de Ca n’Altimira de Barberà del Vallès

La Torre de Ca n’Altimira és situada al quadrant nord-oriental del terme de Barberà del Vallès, al costat del cementiri, en un marge elevat de la muntanya, en un lloc estratègic des del qual es veu bona part del curs del riu Ripoll.

No es coneix cap referència documental d’aquesta antiga torre de defensa, aprofitada durant segles com a dependència agrícola.

Suposadament, seria un enclavament auxiliar en la defensa pel  Castell de Barberà.

La torre va quedar al descobert en enderrocar la masia de Ca n’Altimira, també dita La Palomera, a principis dels anys setanta.

És una antiga torre de defensa, bastida amb uns murs molt diferents dels de la resta de l’edifici, sobretot pels materials que els constituïen.

La torre és una construcció prismàtica de planta quadrada de 5,30 m de costat i uns 7 m d’alçada encara que probablement seria més alta abans de construir el mas. Els quatre murs són lleugerament atalussats, des de la meitat de la torre fins a la base. Dividida en dues plantes amb una cambra a cadascuna d’elles. Ambdós nivells es comunicaven mitjançant una trapa. L’interior de la planta inferior es troba cobert amb volta de canó engendrada per un arc apuntat i construïda sobre una cintra revestida de canyís amb pedres planes, posades de cantell, formant plec de llibre i rejuntades amb morter de calç bullent i sorra.

A la planta superior hi ha dues obertures. L’una amb arc de mig punt és situada a migdia i podria ser l’accés original de la torre.

Té dos arcs de mig punt que formen un cap-i-alt, és a dir, l’intradós, és més alt a l’interior que a l’exterior. La segona, amb arc escarser, s’obre al mur de ponent. A l’interior de la cambra superior s’hi observa una fornícula amb arc de mig punt, amb dovelles de pedra tosca ben tallades, que desguassa a l’exterior per una petita obertura emmarcada amb carreus. Més amunt, hi ha una espitllera tapiada.

A la planta inferior trobem una porta d’ingrés amb forma d’arc de mig punt practicada modernament al mur de migdia.

La datació seria de final del segle XI o a començament del segle XII.

No és accessible lliurament, està totalment vallada per protegir-la.

Vista des de La Torre de la plana on hi ha els hort Municipals de Barbera del Vallès,  al costat del  curs del riu Ripoll

 

Recull de dades  : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Tossa de Mar, per anar, estar i gaudir

Tossa de Mar, és una vila i municipi de la comarca de la Selva, anomenat simplement Tossa fins al 1985.

La bellesa de les seves platges i boscos i del seu patrimoni històric i cultural, fan d’aquest indret un punt de referència obligada per al turisme,

o simplement per anar estar i gaudir de tot el seu conjunt.

En un entorn privilegiat, al peu del massís de ses Cadiretes i en un dels trams de la Costa Brava amb els paisatges més espectaculars.

La capella dels Socors, d’estil barroc, es rep el pelegrí de Tossa de tornada de Santa Coloma de Farners, durant el Vot Popular, una tradició tossenca.

Es imprescindible anar al Portal, porta d’entrada a la Vila Vella o recinte emmurallat de Tossa, del segle XII, declarat monument històric artístic nacional l’any 1931.

Cal estacar que és l’únic exemple de població medieval fortificada que es conserva al litoral català.

        

En destaquen les tres torres:

  • La Torre de Joanàs era per vigilar el mar, la badia i la cala de la Mar Menuda.
  • La Torre de les Hores, va rebre aquest nom en el segle XV en col•locar-s’hi un rellotge, diuen les cròniques que “fou el primer lloc a Catalunya en què hi havia un rellotge públic”.
  • La Torre des Codolar, que presideix la platja del mateix nom i que està plenament integrada en l’edifici del Museu de Tossa.

L’antiga església, d’estil gòtic i en estat ruïnós.

Constava d’una nau única i dues capelles laterals amb un campanar de torre de planta quadrada.

Al passeig del Mar accediu directament a la platja Gran on trobareu  la Casa Sans, edificació singular on veureu els elements modernistes i l’arquitectura colonial.

Per a mes amplia informació podeu consultar a Viquipèdia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tossa_de_Mar

Pues ja sabeu a Tossa de Mar, per anar, estar i gaudir.

 

Recull de dades : Ajuntament de Tossa de Mar i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Joaquima Pellicer Solà i Oriol – Ramon Solé

Església parroquial de Sant Vicenç de Vallromanes

L’Església de Sant Vicenç està situada en la Plaça de l’Església a Vallromanes

Us passo una breu part de la seva historia :

  • L’arxiu diocesà dóna notícies que l’any 1303 ja existia aquesta parròquia, encara que dedicada a Sant Bartomeu.
  • Des de la primitiva estructura del segle XIV, l’església ha patit diverses transformacions.
  • Coneixem les del segle xvi (1629-1630),
  • les del segle xviii (1765-1802)
  • les del segle xx (1908 i les posteriors a la Guerra Civil).
  • L’únic que resta de l’original del segle XIV és la torre del campanar i l’absis contigu.
  • El recull de notes històriques de l’any 1929 detallen cadascuna de les reformes que constaven a l’arxiu parroquial des dels seus orígens.
  • Tant el campanar com l’absis, són les restes del que fou construït al segle XIV.
  • L’absis romànic, que actualment coincideix amb la capella lateral dreta, havia estat l’antic presbiteri.
  • Possiblement la part superior del campanar tampoc pertany a la fàbrica original.

Descripció de l’Església parroquial de Sant Vicenç :

L’estil és romànic rural i auster, sense cap mena d’element decoratiu.

La portada d’accés és formada per un arc de mig punt i mínimament esqueixada. Sobre ella hi ha un finestral apuntat d’estil “revival” del gòtic del segle xx.

La teulada és de dos aiguavessos. A la dreta de la façana hi ha el campanar d’un sol col del segle XIV.

L’església és d’una sola nau amb un absis semicircular al cap de l’església i petites capelles laterals.

La  part interior és tota arrebossada excepte l’antic presbiteri del segle XIV, una columna i el peu de la torre del campanar.

La imatge de Sant Vicenç és en una petita fornícula instal·lada a l’absis, que a la vegada és decorat amb la Coronació de la Verge, sense cap mena d’interès ni valor pictòric.

El campanar, és d’un sol cos de base rectangular, i els seus murs de carreus bastant ben escairats. A mitjana alçada té quatre finestres quadrades (una a cada cara de la torre), i quatre espais oberts, d’arc de mig punt, destinats a les campanes.

La torre és coronada per uns merlets de pedra d’estil català.

L’absis semicircular és adossat lateralment a la torre. Una part d’aquest queda emportat dins d’una capella de la nova església, podent veure per tant des de la part exterior només tres quarts del mateix.

El material emprat és de les mateixes característiques que el del campanar. Darrera hi ha un petit  cementeri .

L’Església de Sant Vicenç de Vallromanes és una obra del municipi de Vallromanes inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Vallromanes

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

De vegades cal mirar a munt, i poder veureu curiositats : Avui, en la barriada antiga d’Horta a Barcelona

Acostumem anar de pressa d’un costat a l’altra de la ciutat o poble, mirar a la dreta o l’esquerra, vigilar els semàfors per mirar de passar o passar igualment que tinguem vermell o verd, el important es corra i arribar el mes aviat possible al nostra objectiu o destí.

Per ho !, es que… ja no mirem per sobre? Pues crec que ens cal fer un STOP a la nostra vida… Podria ser que ens perdem veure i conèixer coses curioses, com en el cas en la barriada antiga d’Horta a Barcelona.

  • En el carrer Campoamor, podem veure a una casa antiga un rellotge de sol,
  • que esta fet amb rajoles de valencià i representa Sant Jordi matant el Dragó.
  • Seguim en el mateix carrer, ara ens crida l’atenció una casa que deu ser de primers del segle XX, els forjats que te en la part mes superior.
  • El carrer Campoamor ens facilita molt mirar per de munt nostra, en aquest cas es l’entrada a una finca i el relleu d’un tros de paret del mur exterior.
  • L’última casa d’aquest carrer, te la fatxada una certa tonalitat verd molt clar, que juga amb les sanefes de fulles i brancals verds que hi han en diversos llocs.
  • El carrer canvia de nom, ara entrem al carrer de Xapí en una de les cantonades hi ha un gran casa que podem destacar la seva decoració de la fatxada i el forjat decoratiu, entre altres.
  •     
  • Ara estem entre el carrer d’Horta i el carrer del Vent, on esta la Biblioteca de can Mariner, en la seva fatxada veiem un rellotge de sol de l’any 1949.
  • També de can Mariner hem triat un balcó ben conservat digna d’admirar.
  • També al tocar d’aquí, hi ha un edifici de la Caixabanc, on podem veure una torre – campanar i el seus rellotges en les quatre cares.
  • Per últim, en un costat de Plaça d’Eivissa , hi ha un petit comerç que en el seu conjunt es ven curiós, cal destacar els dibuixos de dos vaixells a sota del balcó.
  •  

Ven segur que si mireu per sobre vostre, podreu gaudir de moltes coses que mai heu vist…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Casa Benèfica de El Masnou

La Casa Benèfica  situada en el carrer del Rector Pineda, 12 en El Masnou.

La Casa Benèfica del Masnou va ser un Asil del municipi del Masnou fundat per l’alcalde Pau Estapé i Maristany.

Veiem pas per pas la seva historia :

  • L’edifici principal fou construït l’any 1901 en uns terrenys cedits per Josep Maria Malet i Font al costat de l’antic cementiri.
  • Una part del finançament per a la seva construcció va provenir de l’Ajuntament però major part s’obtingué de donatius particulars, destacant-ne el de l’industrial Pere Grau Maristany, i també de les quotes periòdiques dels membres de la Sociedad Benéfica del Masnou, que es va constituir el 1899.
  • L’asil s’inaugurà el 14 de setembre de 1902. Aleshores estava dedicat a l’assistència de malalts pobres a domicili, asil de vells, nens desemparats i indigents.
  • El 25 de desembre de 1902 el rei Alfons XIII va atorgar a la vila del Masnou el títol de “vila benèfica” per haver construït la Casa Benèfica.
  • L’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó va dirigir un seguit d’obres menors que es van fer a l’edifici després de la construcció de l’asil, com ara la restauració de la cúpula del cos central a l’any 1910 i l’acabament del mur de tanca.
  • L’any 1921 l’industrial Romà Fabra i Puig patrocinà la construcció d’un pavelló hospitalari per als soldats ferits en la Guerra del Marroc. Gràcies a aquesta acció el rei Alfons XIII li va atorgar el títol de marquès del Masnou.

L’edifici és d’estil modernista de l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà.

A la seva part frontal té una torre de planta quadrada coberta amb una cúpula feta amb escates de ceràmica vidriada.

Té portada ogival i un gran finestral neomedieval. Al seu darrere hi ha un cos rectangular cobert a doble vessant i obert als laterals amb finestres motllurades.

Actualment és una residència geriàtrica de titularitat privada.

L’edifici de la Casa Benèfica de El Masnou està protegit com a bé cultural d’interès local.

Jardí amb una cova amb la verge

 

Recull de dades : Ajuntament : El Masnou i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Samalús a Cànoves I Samalús

El castell de Samalús, també conegut com a Castell d’en Bori o Casa Bòria, és un edifici dins del municipi de Cànoves i Samalús. En un principi era una antiga Masia, es desconeix la història de l’antic mas Bori, propietat de la família Puig de Carcer des del segle XIX.

A principis del segle XX, l’antic mas es va transformar en un castell de gust medieval, fruit dels historicistes de l’època. Del mas només es conserva algun tros de mur i dues finestres del segle XVI.

El castell està situat prop del nucli de Samalús, de planta rectangular, consta de tres pisos, el darrer coronat amb merlets, matacans i gàrgoles.

A la façana de pedra destaca el cos central amb portal d’arc apuntat, al seu damunt tres finestres neogòtiques separades per fines columnes i a la part superior una finestra trilobulada flanquejada per dues torres adossades al mur i cobertes de pissarra. A dreta i esquerra del cos central presenta unes obertures disposades simètricament, les del primer pis d’arc conopial.

A l’esquerra de l’edifici s’alça una gran torre rodona.

El Castell de Samalús, està declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

 

 

Torre de Cal Moliner de Castelldefels

La Torre de Cal Moliner és un edifici del municipi de Castelldefels  situat en el carrer  Major, 43 fa cantonada amb el carrer de Juan de la Cierva.

És una Torre de planta quadrada, formava part del recinte exterior del Castell de la vila, va ser construït dins del segle XVI.

Cal dir que a mitjana altura encara hi és visible una finestra trífora, feta amb la típica pedra rogenca local, igual que la resta d’obertures i les cantonades tot de pedra vermella. Està coronada per una cornisa de pedra, afegida a finals del segle XIX o principis del XX.

El nom es el mateix de la masia que havia al seu costat, cal Moliner conegut  també, per l’Hostal Gran, can Jubany o can Ramon del Molí.

Actualment està adossat a un edifici modern i l’accés es fa pel primer pis, les finestres i la porta estan tapiades per evitar incidents.

La Torre de Cal Moliner, està declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Dades i Documentació : Ajuntament de Castelldefels

Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre de Can Valls de la Muntanyeta de Castelldefels

La Torre de Can Valls de la Muntanyeta és un edifici del municipi de Castelldefels, és una torre documentada el 1560.

Aquesta Torre esta en un costat del Parc de la Muntanyeta, en una zona de bosc que dona al carrer de Santiago Rusiñol.

Era una Torre de defensa de planta quadrada amb accés per la planta pis mitjançant un pont llevadís accionat per cadenes. L’entrada de la planta baixa era independent, aquesta planta s’usava con a magatzem i quadra.

Ambdós accessos són al cantó nord i el primer té un portal adovellat, mentre en el segon el portal és de llinda d’una pedra de marès vermella ben tallada, com les finestres, sageteres i angles de murs, que són fets amb paredat antic.

La coronació resta escapçada i pel cantó nord es veu encara la marca de la coberta del pont que , possiblement, la lligava a l’antiga masia de Can Valls.

Dalt dels portals d’accés resten les mènsules de suport d’un matacà que s’ha perdut.

Front a la Torre, hi ha una petita àrea amb taules i cadires de fusta per pícnic.

 

Recull de dades : Ajuntament de Castelldefels

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont de Besalú

El pont vell de Besalú és un pont romànic, que donava entrada d’accés a la fortificada població de Besalú, tot travessant el riu Fluvià.

Es tracta d’un pont de forma angular de vuit arcs desiguals, sobre pilars, molts d’ells fonamentats a la roca viva, amb tallamars.

Al final del primer tram, entre el quart i el cinquè arc, hi ha un eixamplament de la calçada, la «creu grossa», i més endavant, entre el sisè i el setè, n’hi ha un altre, anomenat la «creu petita».

El sector més antic del pont (que hom data del segle XI o XII) sembla que és el més proper a la vila de Besalú: s’hi poden observar filades irregulars de petits carreus, similars als que apareixien a les construccions més antigues de la vila.

El portal d’accés, fortificat, està sobreposat al primer pilar del pont. Damunt del cinquè pilar, s’alça la torre fortificada, de planta hexagonal amb dos arcs de mig punt sobreposats, per la banda de llevant, i amb un arc apuntat i espitlleres al cim, per la banda de ponent.

En un dels carreus del pilar central del segon tram, hi ha una pedra heràldica amb la data 1680, cosa que fa pensar en una restauració de gran envergadura o en una reconstrucció quasi total del pont.

Us passo dades destacades de la seva historia :

  • La primera notícia que se’n té és del 1075, en què s’esmenta un pont a Besalú.
  • L’any 1284 es torna a fer referència al pont, en vendre un hort. Pot ser que el traçat inicial fos un altre (aigües amunt hi ha restes d’un pilar amb carreus a la base similars als del pont).
  • Diversos aiguats (1315, 1321, 1433, 1421, 1669, 1771 i 1790) afectaren el pont de manera que calgué reparar-lo sovint.
  • L’any 1880 s’enderrocà la torre del centre i el portal d’accés des del poble per facilitar el pas de maquinària necessària per a la indústria local.
  • Durant la guerra civil, en l’any 1939 se’n volaren dos arcs.
  • Es va reconstruir el pont des dels anys 50 als 60 per l’arquitecte Pons Sorolla.

El pont vell de Besalú , durant l’any 1954 va ser declarat Monument Històric artístic d’Interès Nacional.

 

Recull de dades, adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Oriol-Ramon Solé

Recopilació de Postals Antigues