Can Bergadanes del Pla del Penedès (Alt Penedès)

Can Bergadanes es situa al sud-est del poble del Pla del Penedès, aproximadament a 1,4 quilòmetres, prop ja del límit del terme municipal (260 m) amb el de Subirats, que en aquesta zona creua el Serral, lleugera elevació situada a la mateixa distància de la masia. El mas és proper al de Can Fontanals, del que dista 400 m, situat al nord-oest, i pel nord limita amb el camí que hi condueix, procedent, des de l’est, del veïnat del Corral del Mestre (TM de Subirats). Pel sud la masia afronta amb el Torrent Fontanals, denominació d’aquest tram del Torrent de Sabanell.

Historia:

• Salvador Llorac escriu que del lloc hi ha referències documentals des del 16 de juny de 1255 el castlà Guillem de Lavit estableix la casa Bergadanes a Barceló de Cases.
• L’any 1353 s’esmenta en Jaume Joan Bergadanes.
• El 1360 Berenguer Joan Bergadanes.
• El 1387 hi ha esmentat al Pla Pere Esbert de Bergadanes (LLORAC 2015:39-40).
• Posteriorment, al 1857 hi apareix com a propietari Nicanor de Franco,
• Mentre que al padró parroquial de 1864 l’havia la vídua Torrents.
• Llorac diu que hi hagué un famós robatori l’any 1844 (LLORAC, 2015:40).
• Llorac pensa que el topònim de l’edifici prové d’una pluralització de de “bergades”, que significa grup de persones que caminen o treballen plegades (LLORAC, 2015: 50).
• En la fitxa cadastral apareix com a data de construcció l’any 1910, que podria correspondre la reforma de principis del segle XX o pròxima.

Masia i conjunt d’edificacions annexes, amb probables orígens en època medieval, reformada a inicis del segle XX a l’estil noucentista.

La masia Bergadanes és constituïda per un edifici principal i quatre edificacions annexes, situades a la part posterior d’aquest, tot clos per una tanca de la que destaca especialment el tram que protegeix el pati davanter de la mas, que és rematada amb maons esglaonats, seguint l’estil de la façana de l’edifici principal.

Can Bergadanes destaca especialment pel front de façana, d’estil clarament noucentista. L’edifici és una masia amb orígens, si més no documentals, de mitjan segle XIII (LLORAC, 2015: 50). Aquesta edificació original, ben probablement reformada en diverses ocasions, correspondria al volum occidental de l’edifici principal. És de planta rectangular, d’uns 200m2, constituït per planta baixa, pis i planta sotacoberta. El carener és central, longitudinal a l’edifici. En els laterals disposa de diverses finestres, totes elles comunes, sense cap vestigi d’antigor.

En el front de façana sud-est d’aquest edifici, pels volts de la dècada de 1910 s’hi va afegir un nou cos, d’uns 5 m d’ample, que correspon a l’actual façana i el que disposa dels trets significatius d’estil noucentista. Es tracta d’un volum rectangular, de planta baixa i pis, amb dues torres a cada extrem (nord-est i sud-oest), en les que hi ha un pis més. Tot el conjunt destaca per les formes geomètriques i adorns de les finestres, així com pel coronament de les torres amb maons, que tot remet a un noucentisme encara amb vincles amb el modernisme arquitectònic. Sobta la divergència entre les finestres de la planta pis de l’edifici, totes d’arc de mig punt, amb una vasa d’adorn perimetral, de les de la planta pis i de la part superior de les torres, totes elles apuntades en la part superior, amb la mateixa vasa d’adorn, obrada íntegrament amb maons.

A la planta pis, les dues finestres sobre l’accés principal s’encaren a un balcó protegit per una barana de ferro de faldó que es sustenta sobre pilastres ornamentades amb peces de ceràmica. Entre les dues finestres, a sobre, hi ha un rellotge de sol, de plafó ceràmic. Les dues finestres del mateix pis situades les torres són, en canvi, geminades i més altes i estretes. En la torre nord, al darrer pis les mateixes finestres són triples i el coronament finalitza amb una sanefa perimetral que reprodueix de forma múltiple la mateixa forma d’aquestes finestres apuntades. A sobre hi ha un ràfec de maons col·locats diagonalment, a manera de dentellons, que suporta la coberta a quatre aigües, coronada per una copa ceràmica. Per contra, la torre sud, més baixa, disposa en d’una única finestra, del mateix estil, més petita que la resta, i el coronament és idèntic a excepció de la coberta, que és a dues aigües. En els fronts laterals d’aquest volum segueix aquesta mateixa composició, amb un balcó de llosana motllurada en les finestres del primer pis.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Font i Piqueras

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Torre de cal Bassacs o casa del amo de Gironella (Berguedà)

La Torre de cal Bassacs esta situada en la barriada de Cal Bassacs, al costat de l’antiga fàbrica tèxtil, carrer Indústria, 25, de Gironella.

Historia:

• La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d’un gran edifici senyorial que també té la funció d’espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l’edifici mostrant que l’empresari és l’amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic.
• Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII.
• ls primeres notícies relacionades amb la fàbrica s’inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l’inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l’actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits.
• La Torre consta que es va construir pels volts de l’any 1900.
• Als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels “hermanos de Cristo trabajador”.
• Entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica.
• La torre disposava d’una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d’accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l’església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs.
• Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.

Es tracta d’un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l’arquitectura historicista i modernista. S’estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d’alçats donant al conjunt l’aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l’aspecte casteller del conjunt.

A més, a la part central sobresurt un cos d’edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l’estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada.

En resum, la utilització d’elements estructurals associats a l’arquitectura medieval és una constant en tot l’edifici. Un exemple d’aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d’impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l’edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l’edifici.

També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d’obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l’alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre.

Tota l’obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l’estil modernista.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Torre Barrina de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès)

La Torre Barrina esta en el Ptge. d’Amat, 9-13, Parc de la Marquesa de l’Hospitalet de Llobregat.

Us passo la seva història:

• Les notícies més antigues són les d’una masia del segle XVI, de planta quadrada i torratxa, amb teulada a quatre vents, que devia estar envoltada de camps.
• Al segle XIX, la masia es va reconvertir en palauet i els camps en jardí privat per iniciativa del matrimoni Josep Farnés i Eugènia Casanovas.
• Els hàbits de la senyora Casanovas va fer que fos coneguda com “la marquesa”, malnom que va quedar per l’indret.
• Durant la Guerra Civil s’hi va construir un refugi antiaeri, que fou descobert l’any 2007 quan van començar les obres de rehabilitació.
• La Torre Barrina, antiga casa pairal que data del 1867, es localitza a l’interior del parc de la Marquesa, a la carretera de Collblanc, 67.
• L’edifici, d’estil historicista, passa a ser de titularitat municipal l‟any 1976 .
• Actualment, l’equipament fa la funció d’acompanyar projectes de la ciutadania amb recursos audiovisuals i multimèdia. També compta amb un servei educatiu.

L’edifici és de planta rectangular, de planta baixa, tres pisos i terrassa. De la terrassa sobresurt una petita torre de planta quadrangular, amb una finestra rectangular a cada cara i coronada amb una balustrada. A la façana posterior hi ha una galeria de tres pisos amb arcs de mig punt i pilars bisellats.

En una façana lateral hi ha un porxo obert amb arcs de mig punt i la part superior, que fa de terrassa al primer pis, té una balustrada. La resta d’obertures de l’edifici són rectangulars.

El parc conserva encara les grans palmeres que hi havia prop de les masies. El parc, amb 13.200 m2. està distribuït, com era típic al segle XIX, en glacis i camins amb bancs, arbres d’ombra i dues fonts de fosa, de tipus columna amb aixetes de llautó i peu de pedra artificial.

La reixa que l’envolta és de forja, està emmarcada per dues grans pilastres de pedra, i a la llinda hi ha la data 1867. S’hi ha afegit aparells de jocs per a infants.

Altres dades:

• L’any 2007 l’Ajuntament decideix iniciar les obres de rehabilitació de la Torre Barrina, projectades per la Societat Municipal L’H 2010 per adequar l’edifici com a centre de formació i difusió de noves tecnologies multimèdia i temes audiovisuals.
• El projecte fou cofinançat per la Generalitat sobre la base de la Llei de millora dels barris –convocatòria del 2004 i convocatòria del 2010- dins del Pla de reforma integral de Collblanc-la Torrassa. De l’edifici original es conserven les façanes, mentre que a l’nterior s’ha fet una reforma de les cobertes i de totes les instal·lacions, per adequar-les a les noves normes urbanístiques i als nous usos.
• L’actual edificació de la Torre Barrina té 1.103 metres quadrats de superfície (783,34 m² útils) distribuïts en planta baixa, tres pisos i coberta.
• L’any 2010 l’Ajuntament de L’Hospitalet, a través de l‟empresa municipal L’H 2010, va finalitzar una reconstrucció integral de l’immoble conservant i restaurant les façanes. Com a elements arquitectònics singulars en destaquen la petita torre de planta quadrangular que sobresurt de la coberta, amb una finestra rectangular a cada cara i coronada per una balustrada; la galeria de tres pisos amb arcs de mig punt i pilars bisellats que es conserva a la façana principal i la balustrada de la terrassa del primer pis.

La Torre Barrina, o la Marquesa, és un edifici d’estil historicista amb una torre, del municipi de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Torre de la Minyona del Castell de Cardona (Bages) 1ª Part #

La Torre de la Minyona és una torre escapçada d’origen medieval (segle XI) del castell de Cardona. La torre té 13 metres d’alçada i una base de més de 10 metres de diàmetre.

Tenia una considerable altura original de gairebé vint metres, que junt al lloc on es troba, li donaven un gran valor com a lloc de vigilància. A més la seva solidesa i el seu relatiu aïllament la feien un excel·lent polvorí i un calabós segur.

L’any 1812, durant la Guerra del Francès es va retallar i eliminar el pis superior i es va deixar pràcticament en l’aspecte actual.

La Llegenda:

Fa molts anys, Catalunya era conquerida per guerrers musulmans. Cardona era un poble emmurallat amb un castell de pedra i de sorra. Les festes en el Castell eren properes i tothom feia els preparatius. El Duc de Cardona va convidar al príncep moro Abdalà a anar a la festa i ell va acceptar la invitació.

Durant la festa, la filla del duc, Adalés, passejava silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà va sortir a donar un tomb, quan el va sorprendre la bellesa d’Adalés. Es van enamorar l’un de l’altre, i es van jurar amor etern. Però van començar a veure’s de nit i d’amagat. Perquè sabien que si els descobrien els seus dos pobles entrarien en guerra. Les coses no eren gens fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d’ira en saber la notícia, i com a càstig va condemnar la seva filla fent-la tancar a pa i aigua per sempre en una torre rodona que hi havia al castell. A Abdalà, li va prohibir entrar en les seves terres, alhora que li declarà la guerra.

Perquè la Minyona no pogués parlar mai més amb ningú, el servent que li passava pel sostre, mitjançant una corda, una mica de pa i aigua cada dia, era cec i mut. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps. Un dia el seu pare, el duc, va accedir a perdonar-la escoltant els consells dels nobles, però quan va arribar a Cardona ja l’esperaven els patges per dir-li que la seva filla era embolicada amb mantes en la porta de la torre. Havia mort d’amor i de pena. Durant la seva trista estada allí, va gravar una creu en la porta amb les seves ungles. Així va demostrar que el seu amor no l’havia fet renunciar mai a la seva fe.

Explica la llegenda que la gent del poble quan dirigia la seva mirada cap al castell a les dotze de la nit, podien observar com el fantasma d’Abdalà rondava cavalcant amb el seu cavall per la torre -des d’aleshores anomenada “Torre de la Minyona”- fins a la muntanya de sal. Venia a buscar la seva estimada Adalés.

El Castell és juntament amb la Muntanya de Sal un dels atractius turístics més visitats de Cardona.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre de l’amo de Viladomiu Vell de Gironella (Berguedà)

S’accedeix a la colònia de Viladomiu Vell des de la carretera C-16z. A l’entrada a la colònia a la dreta hi ha la Torre de l’amo, dins del municipi de Gironella.

Historia:

• La torre de l’amo de Viladomiu Vell consta que es construir el 1910 (CASALS:2002, 49); com en totes les colònies la Torre es construïa com a residència dels propietaris de la fàbrica i la colònia, dels amos. Habitualment es tractava d’edificis monumentals, d’estils historicistes o modernistes, que esdevenien símbol del poder social i econòmic dels senyors.
• Els primers passos per la construcció de la fàbrica de Viladomiu Vell es van realitzar el 2 de maig del 1868, quan Tomàs Viladomiu i Bertran i els seus fills, Josep, Jacint i Marc Viladomiu i Montañà, van comprar una peça de terra, anomenada la Plana de Sant Marc, a Josep Feliu i Subirà i a Martí Feliu Farriols, pare i fill.
• El 1871 consta que la fàbrica ja estava donada d’alta. Inicialment, al segon pis de la fàbrica s’hi van construir habitatges pels treballadors.
• També pel senyor Viladomiu, que hi visqué fins el 1878. Any que es va començar a bastir la torre de residència dels amos; consta que als baixos hi posà la fusteria de la fàbrica.

Es tracta d’una torre senyorial aïllada, amb una planta rectangular formada per quatre cossos distribuïts de manera que conformen un pati interior, tots quatre organitzats en alçat en planta baixa, dos pisos i golfes, i amb unes cobertes de teules formant dues vessants amb els carenes en paral·lel a cadascun dels quatre costats.

Al cos d’edifici afrontat al carrer de Puig Llançada s’adossa una torre que sobresurt de la resta de construccions, coberta amb teules a quatre vessants, que atorga al conjunt el caràcter de torre senyorívola.

Cada façana té un tractament diferent pel que fa a la tipologia i disposició de les obertures, això sí, totes elles emmarcades per obra de maó vist que destaquen dels murs blancs realitzats amb un paredat comú revestit per un arrebossat senzill llevat de la planta baixa on el revestiment imita un paredat de grans carreus disposats de forma irregular.

Adossada a la torre s’organitza una escala exterior d’un sol tram, amb barana d’obra de maó, que mena al primer pis on hi ha un mirador singular realitzat amb obra de maó, de base hexagonal, amb quatre columnetes ceràmiques de color verd i capitells florals,

també ceràmics i de color verd que suporten uns falsos arcs esglaonats damunt dels quals s’organitza un segon mirador descobert amb barana d’obra vista en voladís suportada per permòdols, també d’obra vista de maó.

A cada costat de l’entrada principal es disposen sengles atris formats per tres arcs apuntats en cantonera, damunt del quals es disposa un petit terrat pla transitable i amb baranes de senzills balustres d’obra de maó vist.

Dos dels arcs inferiors arrenquen d’un pilar d’obra vista realitzat seguint una estructura helicoïdal. El revestiment del conjunt està en força mal estat, amb esvorancs que deixen entreveure l’obra de paredat comú dels murs. El revestiment de totes les cantoneres imita grans carreus escairats que atorguen al conjunt un caràcter de castell medieval.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre de Moja d’Olèrdola (Alt Penedès)

Torre de Moja està al centre del nucli, s’accedeix per la carretera BV-2119, pertany a Olerdola.

Historia:

• El lloc de Moja s’esmenta ja l’any 981, en la venda de terra i vinya, feta per Banzi i altres homes a Guislamany.
• En el testament d’Aldabert, fill de vescomte de Barcelona, del 1010, es donà l’alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès.
• Aquest fet comportà que el germà d’Aldabert, Geribert de Subirats, no acceptés la donació de la torre de Moja al monestir.
• Això motivà la intervenció del comte de Barcelona, el qual l’any 1013 va reconèixer que la torre pertanyia al monestir de Sant Cugat, com també el seu terme i les seves pertinences. Sant Cugat va augmentar gradualment les propietats a Moja.
• El 1109 el comte Ramon Berenguer III va donar al monestir vallesà i la ferreria que tenia a Moja. El monestir cedí la custòdia del lloc a diferents famílies.
• Així, el 1114 l’abat de Sant Cugat establí a Bernat i a Sicars els feus d’Arnau, pare de l’esmentat Bernat, i els encomanà la batllia de Moja amb la torre que havien de reconstruir.
• La torre potser havia estat destruïda en les ràtzies almoràvits del començament del segle XII.
• Pocs anys després, el 1187, Sant Cugat encomanà a Guerau de Mogà la fortalesa i la batllia de la quadra de Moja.
• Al segle XVII, el domini útil de la quadra de Moja, el tenia la família Copons, Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, que va rebre l’any 1702 el títol de marquès de Moja.
• En època recent, s’hi construïren dos pisos embigats, s’hi arreglà la teula i s’hi feren uns merlets de totxo.
• Ha estat restaurada darrerament gràcies a la subvenció concedida del Fons FEDER de la Unió Europea, consistent en la restauració i l’acondiciament de l’espai interior i l’acabat de la coberta de la torre.

Torre de defensa de planta circular. Té un diàmetre intern de 5,15 cm i un gruix de les parets, al nivell de la porta, de 1,85 m. L’alçada total de l’edifici és de 14 m des del sòl exterior fins al terrat. L’interior resta dividit en dos grans compartiments.

La porta, orientada a l’oest, fa 80 cm d’ample per 130 cm d’alt. És acabada per un arc de mig punt, format per 9 dovelles i uns muntants monolítics de pedra escairada.

Les parets són fetes de pedres poc treballades, però col·locades en filades i unides amb morter de calç. Els murs eren arrebossats a l’exterior.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Tríade scp

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Bloc: Mª Àngels Garcia- Carpintero

Castell de Sant Miquel de Castellterçol (Moianès)

El castell de Sant Miquel, o de Castellterçol, o Castell Terçol, és un castell del terme municipal de Castellterçol, pertanyent a la comarca del Moianès. Està situat a migdia de la població, a uns 750 metres del nucli vell i al sud de Castellterçol, a dalt d’un turó.

Us passo la seva història:

• La primera documentació sobre aquest castell és del 898, quan és esmentat el castro de quondam Terciol (castell del difunt Terçol).
• El 925 i 940 es repeteix la fórmula, una mica evolucionada: castro Terciolo, i continua en diversos documents dels segles posteriors.
• El 1007 és esmentada ja la vila de Castellterçol: in Vallense, in Granullarius subteriore, que dicit villa Terciolo.
• Vers el 1060 apareix com a senyor d’aquest castell la família dels Mir. Tedmar Mir, o Miró, posava l’any 1093 el castell sota l’alt domini del monestir de Santa Maria de l’Estany, mentre que assegurava per a ell i els seus descendents el domini útil del castell i de les seves rendes. Alhora, feia construir la capella de Sant Miquel. Els Tedmar -el nom passà a cognom, abandonant el de Mir- continuaren al capdavant del castell, mentre el cognom evolucionava a Xedmar, Xetmar, Xatmar i Xammar (aquesta darrera forma és la que encara perviu com a cognom actualment).
• El 1229 s’acabava aquesta situació: el monestir de l’Estany comprava a Ramon Xetmar el total domini del castell pel preu de 20.000 sous.
• La compra es va completar el 1323, quan els canonges de l’Estany compraven a Jaume el Just tota la jurisdicció alta i baixa, el mer i mixt imperi del castell i terme de Castellteçol, esdevenint així l’abat de l’Estany senyor i baró de Castellterçol.
• Entre els segles XII i XIV el monestir de l’Estany tingué a Castellterçol una família de castlans, que adoptaren el conom de Castellterçol.
• Diversos fills d’aquesta família entraren com a canonges a Santa Maria de l’Estany.
• De tota manera, el castell va perdre la funció militar i, tot i continuar sent el centre del terme de Castellterçol, va esdevenir una masoveria, i les terres i la ferreria que posseïa, arrendades a persones del terme.

Malgrat les moltes transformacions al llarg dels segles, a la part baixa de l’edifici que hom anomena encara el Castell es veuen uns fragments de murs antic, amb espitlleres, així com la capella del castell, d’origen romànic, situada al costat sud-est del castell: la capella de Sant Miquel.

L’edifici principal del castell és un bastiment de planta quasi rectangular (13,9 x 10,5 m²), amb uns murs d’un gruix d’1,3 m. Els murs originals conservats fan una alçada de 4,2 metres, llevat de la nord, que arriba als 10 m. Els carreus són grossos, escairats, tot i que en bastants llocs han rebut substitucions i modificacions. La distribució interior d’aquest edifici no es pot conèixer, a causa de les moltes modificacions sofertes amb el pas dels segles. Aquesta construcció està inclosa en un recinte exterior pentagonal, el pany més llarg del qual fa uns 30 metres. El gruix dels murs va dels 80 centímetres al metre. A la part inferior del mur exterior hi ha nombroses sageteres, en alguns llocs disposades en dues rengleres, i en tot el sector septentrional es conserva el fossar, de força profunditat i amplada.

El costat de migdia és el que va ser habilitat com a mas quan el castell va perdre la seva funció militar. Hi ha una porta del segle XVI, i una torre rodona aproximadament de la mateixa època que en substituí una d’anterior, romànica, de planta quadrada.

El castell de Sant Miquel, o de Castellterçol, o Castell Terçol, és un castell del terme municipal de Castellterçol és un edifici de Castellterçol declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Mª de Campanya de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Santa Maria de Campanyà esta situada en la Ctra. de Sant Cugat a Rubí, km 17 municipi de Sant Cugat del Vallès.

Us passo la seva història:

• El lloc de Campanyà és citat per primer cop al 991 quan el matrimoni format per Sunyer i Studia permuten amb el monestir de Sant Cugat tres peces de terra al terme d’Aqualonga (Valldoreix), una d’elles a Campanyà que limita amb terres del mateix monestir.

És una ermita construïda sobre una capa de roca calcària, de planta rectangular i d’una sola nau.

Hi ha els restes de l’obra primitiva que serveixen d’entrada i de base a la torre campanar que s’alça per sobre de la façana.

La nau és reforçada a l’exterior per tres contraforts a cada costat.

A la façana sud s’hi ha obert dues finestres.

 A l’interior s’hi conserva el retaule de Sant Sebastià del 1562 i una pica baptismal.

Santa Maria de Campanyà és una església del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Guàrdia, antiga Torre de Guaita de Calders (Moianès)

La Guàrdia  esta situat en el carrer Montardo, 61B, en la urbanització de La Guardia de Calders.

Historia:

• La construcció original era una torre de guaita, que data del temps de la reconquesta i repoblament. Tot i que hi ha qui creu que la guaita estaria situada en un lloc més elevat, tal vegada a l’indret on actualment hi ha el dipòsit. La seva situació és estratègica.
• Té a la vista el castell de Calders i el de Granera.
• Posteriorment s’hi van anar adossant diferents cossos (tant a llevant com a ponent) i s’adequà com a habitatge. Com a mas apareix documentat ja l’any 1091.
• Donada la seva situació estratègica, l’edifici va fer de fort en diversos enfrontaments: carlinades, guerres civils…
•  El 1965 es construí la urbanització al seu entorn i es modificà considerablement, tant l’aspecte interior com exterior.
• El 1978 s’hi van fer noves ampliacions.
• Actualment és un Restaurant.

Masia actualment força modificada. Originalment era una torre de guaita. Construcció de planta rectangular feta en diverses fases.

Té planta baixa més dos pisos. S’hi ha afegit coberts a la banda sud i de ponent.

De la torre de guaita se’n conserven possibles restes. Era de planta quadrada, amb arc de punta ogival i amb carreus escairats.

Té trossos en “opus spicatum”. Aquesta part havia estat el celler de la masia.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero

Adaptació al Text al bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mas Rosés de Gavà (Baix Llobregat)

Mas Rosés esta situat a prop del camí de Can Quatre, a poca distancia de la carretera C-245 en Gavà.

Us passo la seva història:

• Can Rosés és una de les masies més importants de Gavà.
• Al segle XVI era coneguda com a “can Riera del Serguerar” i fou centre d’una important explotació agrícola.
• És un excel•lent exemple de masia amb torre de defensa incorporada, característica de molts indrets de Catalunya litoral.
• Els orígens de la masia es remunten al segle XIV.
• A partir de 1326 es coneixen els noms dels propietaris, entre els quals hi va haver la noble família barcelonina dels Fiveller.
• El 1901 va ser adquirida per la família Rosés.
• La masia ha tingut reformes importants a mitjan segle XVIII
• I altres a principis del segle XX.

Es tracta d’un edifici aïllat, de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes. Les portes i finestres, amb emmarcaments de pedra de marés, estan distribuïdes de manera asimètrica. A la dreta hi ha una porta amb arc de mig punt, mentre que a l’esquerra és amb llinda.

Un pont cobert uneix la façana est amb la torre de defensa del segle XVI. Presenta l’interior distribuït en tres pisos, amb una planta baixa d’accés independent. És coronada amb mènsules que en altre temps aguantaren un matacà continu.

Al centre de la façana hi ha un gran rellotge de sol que porta la inscripció “Masia Rosés” a la part inferior. Està envoltat per una orla de tipus vegetal i a banda i banda hi ha representats uns camperols. L’interior té la distribució d’una típica masia catalana. A la part dreta hi ha uns interessants arcs de mig punt del segle XV-XVI.

Viquipèdia

Mas Rosés és una obra del municipi de Gavà (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero