Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat

La Masia de Torre Figueres està situada al carrer de Pau Claris, 14  i carrer de Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat. ( A tocar del Parc de la Serreta).

Casal senyorial orientat a llevant compost per planta baixa, pis i golfes amb façanes asimètriques que acusen quatre tramades flanquejades lateralment per dues galeries d’arcades de mig punt amb pilars quadrats protegits amb baranes de terra cuita.

El portal d’accés és adovellat amb pedra de marés vermella als brancals i a l’arc rebaixat. A les façana principal hi ha quatre balcons iguals amb reixes de ferro que es corresponen amb obertures de la planta baixa.

La coberta és a dues vessants, aquesta i el trespol són de bigues de fusta. A la planta baixa hi ha voltes rebaixades i al celler trobem una estructura d’arcs i pilars de maó. La casa conserva dos pous, un d’ells al vestíbul.

Per a més informació podeu consultar a :

http://www.coressa.cat/qui-som/masia-torre-figueres/

La Torre Figueres és una obra eclèctica de Sant Boi de Llobregat protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Cristòfol “ Vell” de Campdevànol

Sant Cristòfol “ Vell”  està situat en el carrer de Sant Cristòfol de Campdevànol.

Us passo la seva història:

  • A la fi del segle XVIII es va construir una nova església parroquial entre la Vella i la població moderna al lloc on hi ha el cementiri actual, que fou consagrada el 1701.
  • L’edifici, avui molt abandonat, té una nau i capelles laterals, un petit campanar i la rectoria adossada.
  • Tingué culte fins al 1885.

L’antiga església parroquial del segle XVIII forma part, amb un mas i el cementiri, d’un conjunt d’una gran qualitat formal

i expressiva per la seva localització visible des de les valls del Freser i del Merdàs, i caracteritza la imatge de Campdevànol.

Antoni Puig i Castells – 1983 / Generalitat de Catalunya

L’edifici, avui molt abandonat, té una nau, capelles laterals i un campanar torre.

És de destacar la unitat del conjunt i el nexe d’unió entre ambdues construccions, on s’aixeca la torre campanar.

 L’edifici orientat al sud es troba perforat per una arcada que desemboca a la part davantera a l’antic camí, mentre que a la part posterior dona a un afegit on es troba el pou de la casa.

Aquest últim és de solució poc freqüent.

Informació sobre la seva recuperació :

http://www.ripollesdigital.cat/noticia/131595/comenca-una-segona-fase-de-remodelacio-de-lesglesia-de-sant-cristofol-de-campdevanol

Sant Cristòfol “Vell” de Campdevànol és una obra del municipi de Campdevànol (Ripollès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Torre del telègraf òptic de Vilassar de Mar

La Torre del telègraf òptic està situada en el carrer del Doctor Masriera, 16 de Vilassar de Mar.

Us passo la seva historia:

  • La Torre del telègraf òptic de Vilassar també és coneguda per la Torre de la Farinera.
  • Aquesta torre pertanyia al ramal de Barcelona a la Jonquera que derivava de la línia civil principal de Madrid a València i Barcelona. Aquest ramal va entrar en funcionament a partir de 1850. La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l’interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susanna a la Jonquera.
  • La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des d’un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d’aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d’un punt a l’altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d’unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d’elles.
  • Mentre que a països com França o Anglaterra ja s’havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s’inicia la construcció fins al 1844, moment que en alguns països ja s’havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d’una línia implicava la instal•lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran.
  • A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d’una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa – Vic – Girona.
  • Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi.
  • Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil.
  • Al 1862, s’oficialitza l’abandonament de les torres militars. D’aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
  • El 1891 coincidint amb l’obertura del carrer, es va voler enderrocar i va ser escapçada.
  • Finalment l’Ajuntament va parar l’enderroc i la va adquirir l’any 1894 per a ús municipal com a dipòsit d’aigua a l’interior i font a la façana. A prop d’aquesta torre es troba una altra de planta circular anomenada Torre de Can Nadal que probablement va servir de telègraf òptic militar.
Torre de can Nadal

Senzilla i massissa construcció de mitjans del segle XIX, dins un estil neoclàssic primitiu, de parets atalussades de feixuga planta baixa sobre la qual s’alça una nau acabada en un clàssic frontó amb un ull de bou per a ventilació.

Fotografia : Viquipedia

Aquesta antiga torre de telegrafia està ubicada al carrer Doctor Masriera de Vilassar de Mar, a 10 m d’altitud, entre altres edificis. Tot i que ha estat modificada, de la torre de telegrafia original es conserven les dues plantes inferiors, la planta baixa i el primer pis. De planta quadrada i base atalussada, segueix el model estàndard de telegrafia òptica civil de Mathé, amb sòcol a la planta baixa i divisòria entre la planta baixa i el primer pis. Per sobre de la cornisa hi ha una coberta a dues aigües afegida amb un frontó amb un òcul al centre.

Ricard Ballo / Generalitat de Catalunya

Aquesta torre del ramal de la línia civil tenia comunicació visual directa amb la torre anterior desapareguda de Montgat, a 10,5 km de distància. Aquesta última torre de Montgat desapareguda tenia com a torre anterior la del Castell de Montjuïc de Barcelona, situada a 14,5 km. Per l’altra banda, la torre posterior corresponia a la de Caldetes, també desapareguda, a 13,7 km. Aquesta última torre desapareguda de Caldetes tenia com a torre posterior la de la Patona, a Calella, situada a 10,3 km de distància.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn6262_01.jpg

Actualment a la planta baixa hi ha una estació transformadora, en el seu moment es va obrir una porta i disposa d’una font a la planta baixa a tocar de carrer.

La Torre del telègraf òptic de Vilassar o Torre de la Farinera és una construcció de Vilassar de Mar (Maresme) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia de Rondaller

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Vilassar de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola

Torre de Can Sert de Barcelona

Avui us presento dos articles

Torre de Can Sert està situada en l’Av. República Argentina, 16-26, carrer de  Ballester, 58-72, l’av. Hospital Militar, 13-35 i carrer de  Velàzquez, 2-16 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Fou una gran masia típica catalana, en un principi tingué una gran extensió de terres de conreus i horta.
  • Un dels antics propietaris fou Domènec Sert.
  • Actualment hi ha instal·lat el “Refugi d’Obreres”, regentat per monges, que va ser fundat per la família Sert, un asil que inicialment acollia treballadores jubilades de la seva fàbrica, ara persones grans.

La façana principal és llisa, amb moltes balconades i finestres. En un dels laterals hi ha una galeria porxada que abasta dos pisos i golfes. La casa té planta baixa i dos pisos.

Els murs exteriors estan arrebossats imitant carreus regulars. La casa del canonge i director de l’asil de finals de segle XIX és un annexa de la residència.

Avui resta un sector enjardinat i part de l’antiga horta és ocupada per un pàrquing públic.

Can Sert és un monument de Barcelona protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La torre d’Emma

Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat. A baix es poden veure les “torres” de Banyols.

En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen “en precari” a Martín, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, perquè construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]

Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.

  • Uns pares recordats: Sendred i Ema

En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts. Limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dóna vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on n’hi ha una torre de pedra i calç.[2]

Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
  • Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer

En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]

En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana i devia ser prop de la zona de Banyols, ja que entre els límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]

Barcelona, any 1000
  • Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.

Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]

Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]

En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]

Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere.

Ens pot cridar l’atenció que Guillem Sendred que havia fet tractes amb Sant Cugat acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les les seves últimes voluntats. Cal tenir en compte la precarietat del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:

Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076)  i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]

La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.

Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.

  • Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.

Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.

La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.

Imagen: Moran i Ocerinjauregui, Josep (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160

Pensem que aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les, amb propietats a Banyols en les que farà establiments ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).

Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.

En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de Sendred Lívul i Emma.[10]

Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.

Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.

Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una mare, Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto,
  • La figura emblemàtica d’Emma

Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.

Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]

Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.

Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?

Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.

La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.

Els canyars, un bé preuat de la Marina deltaica, però més encara l’aigua que es canalitza i la terra que es desseca per fer-la apta per la pastura i el conreu. L’aigua configurarà els camins, com l’anomenada “Via Lanera” que atravessava els Banyols del Delta.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.

Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.

A l’Emma del barri de Bellvitge.

———————————————————————————————————————————-

[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258

[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)

[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95

[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al., n. 1403

[6] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V, doc. DLXXVII (1082).                                    

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al., o.c, n. 1424

[8] Descarrega, o.c, n. 107

[9] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),

[11] Descarrega, o.c, n.32

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana de Barcelona

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana  està en el Pg. dels Castanyers amb carrer Germans Desvalls , en el  districte núm. 7, Horta-Guinardó, a l’interior del laberint d’Horta.

Pere Català Roca 1965 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Aquesta torre probablement es bastí al segle XI
  • Es van afegir altres estructures al segle XII.
  • El primer propietari conegut és Pere Marquès, notari de Barcelona, que al segle XIV la vengué a Berenguer Saera, membre d’una família de comerciants de Manresa.
  • Coneguda també com a Torre superior d’Horta, durant el segle XV va ser comprada pels Vallseca i passà a anomenar-se torre Vallseca.
  • En extingir-se el llinatge dels Vallseca per línia masculina, el segle XVI passà als Roger, per matrimoni amb una Vallseca.
  • Al segle XVII, per execució d’una hipoteca, passà a mans del Capítol de la Seu de Barcelona.
  • Després fou venuda a Gabriel Honofre Russell, però el 1699 fou recuperada pels descendents dels Roger, ja amb el nom de Llupià, per casament d’una roger amb el marquès de Llupià.
  • Al segle XVIII, Josep Antoni Desvalls, nét d’Emmanuela de Llupià i marquès consort d’Alfarràs, va transformar la torre en palau.
  • La família Desvalls mantingué la propietat fins a l’any 1967 quan va ser permutada amb l’ajuntament de Barcelona, el qual inicià un projecte de millora del jardí per donar-li un ús públic.
  • A partir de 1986 s’hi instal•la l’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni de Barcelona, amb la finalitat de restaurar aquest palau.

La Torre Sobirana és una torre de defensa d’origen medieval, incorporada al Palau dels Marquesos d’Alfarràs dins l’actual parc del Laberint d’Horta, a Barcelona.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

La torre sobirana és el vestigi més antic que resta d’aquest conjunt històric. Sobresurt de les edificacions que configuren el palau del marquès de Llupià, a l’entrada dels jardins del Parc del Laberint.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

D’aquest nucli més antic també formen part una nau de planta rectangular capçada per un absis i un recinte anular que arrenca de les parets d’aquesta nau encerclant la torre.

La torre, de planta rodona i acabada amb merlets, sobresurt sis o set metres per sobre del terrat de la mansió.

La base es pot veure a l’interior de la planta baixa, en un semisoterrani que s’utilitzava com a celler. La torre es va construir sobre la roca viva i l’alçada i la porta primitiva no s’han pogut determinar.

L’estança rectangular fa 9 metres de llarg i 3 d’ample i està cobert amb volta de canó. A la paret de migjorn hi ha dues portes, d’arc de mig punt adovellat, que son les úniques obertures d’aquesta estança. Aquesta estança no té cap superfície de contacte amb la torre però el recinte anular carrega sobre les parets nord i sud de la torre.

Aquesta estructura està coberta amb volta; una trompa salva l’angle interior de càrrega de la volta amb la cara externa de la paret nord de la nau.

Us passo un article que fa referencia a l’estat d’aquest edifici :

http://salvemlarotonda.blogspot.com/2013/04/el-palau-del-laberint-dhorta-cau-trossos.html

La Torre Sobirana és  una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Sant Julià de Coaner de Sant Mateu de Bages (Bages)

Sant Julià de Coaner és una església del poble de Coaner, al municipi de Sant Mateu de Bages (Bages).

Anna Torruella i Sanllehy 1983 / Generalitat de Catalunya

Situat al nord de la serra de Castelltallat. S’hi accedeix des de la vila de Súria. Venint de Manresa, cal travessar la població i, abans de tornar a entrar a la C-55, hi ha un trencall a mà esquerra per una pista de terra d’uns 4,5 km. Al final del camí hi trobarem Sant Julià de Coaner i just darrere la torre del castell de Coaner.

Us passo notícies històriques :

  • L’església se sap fou consagrada l’any 1024 pel bisbe Ermengol d’Urgell.
  • L’edifici ha estat restaurat dues vegades: una el segle XVI, amb la data de 1573 en el portal de l’església, i l’altra restauració en el segle XX per la diputació de Barcelona.
  • Malgrat les restauracions, l’edifici sempre ha conservat la seva estructura primitiva.
  • Alguns autors (com J.M. de Mas i Casas) manifesten que l’església, al peu de la torre, era una mesquita.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’edifici de l’església romànica-llombarda de planta basilical quadrada, degut a motius d’espai, que presenta tres naus, separades per tres arcs que descansen sobre pilars cruciformes, projectades en tres absis ornats exteriorment per arcuacions llombardes.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es vv.jpg

Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l’absis. El material utilitzat és el carreu i es pot apreciar que tota la configuració de l’edifici obeeix al sistema de construcció en maó, originari del romànic.

L’absis i absidioles laterals es manifesten com el resultat de la prolongació de les tres naus, i compten amb una finestra central. L’absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d’arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d’arcs cecs llombards treballats en unitats de dos.

El treball de decoració, però, és rústec. L’església de Sant Julià de Coaner és particularment interessant des del punt de vista arqueològic, i és objecta d’atenció per part d’aquest col·lectiu.

Anna Torruella i Sanllehy 1983 / Generalitat de Catalunya

Al costat hi ha una torre, resta d’un antic castell.

Sant Julià de Coaner és una església romànica inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com Bé Cultural d’Interès Local.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Els Jardins en terrenys de la finca dels “Arabescos” del barri de Vallcarca de Barcelona

Com cada Diumenge us presento dos articles

Els Jardins que ens referim estan a topar del viaducte o pont de Vallcarca.

Ens crida l’atenció especialment, els arcs i una torre quadrada de la finca existent des del segle XIX.

Aquesta antiga Finca era ja coneguda en aquella època com la casa dels “Arabescos” .

De fet el seu propietari va voler donar un estil mossàrab al conjunt de l’edifici.

L’Ajuntament al fer la remodelació de l’espai on ara hi ha el Jardí públic, va voler conservar i restaurar els arcs i la torre,

de fet no te un valor ni patrimonial, ni històric ni arquitectònic…

Us passo un article de l’opinió veïnal sobre el Jardí arabesc  de Vallcarca :

https://www.metropoliabierta.com/distritos/gracia/jardin-arabesco-vallcarca_2220_102.html

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Santuari de la Mare de Déu dels Munts

Avui us presento dos articles

Els Munts és una muntanya de 1.057 metres que es troba entre els municipis de Sant Agustí de Lluçanès i Sora, a la comarca d’Osona.

Al cim s’hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 289093001), al costat del qual es troba el Santuari de la Mare de Déu dels Munts, i la seva hostatgeria que actualment és un restaurant.

Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Us passo la seva historia :

  • Tot i que l’estructura de l’edifici podria ser anterior a la data de la llinda de la porta, del 1700.
  • La unitat de les estructures confirma que la imatge de la Mare de Déu que conserva a l’interior és anterior a l’obra arquitectònica.
  • La imatge de la mare de déu podria ser del segle XIII, però l’arquitectura és del segle XVIII.
  • Esmentada ja el 1170, l’església fou renovada a partir del segle XVII.

Gemma Vila-Catala Passola. any :1990 – Generalitat de Catalunya

El santuari de la Mare de Déu dels Munts està situat en el vertex d’unió entre Osona i el Ripollès.

L’església és una construcció d’una sola nau coberta amb volta de creueria, datada segons la llinda de la porta d’entrada al 1700.

Al costat esquerre de la façana hi ha un campanar de torre, al qual s’hi accedeix des de l’interior de l’església.

La porta d’entrada està protegida amb un porxo que comunica amb l’hostatgeria, edifici rectangular.

Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Munts, romànica del segle XIII, molt restaurada.

Us passo més informació dels Munts:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Els_Munts_(Sant_Agust%C3%AD_de_Llu%C3%A7an%C3%A8s)

El Santuari de la Mare de Déu dels Munts és una església barroca de Sant Agustí de Lluçanès (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La Torre de Premia de Dalt

Avui us presento dos articles

Aquesta impressionant Torre cilíndrica està situada dins d’una finca particular en el carrer de Joaquim Costa a prop  de Ronda Mistral de Premia de Dalt, molt a prop dels límits amb Vilassar de Mar.

Al voler transmetre quina finalitat tenia, la gent de les rodalies no m’ha pogut orientar, mes aviat desorientar-me…

Algú m’ha dit, que era torre de guaita, altres de defensa i fins i tot, la possibilitat que fora un colomar…

Podem observar sols hi ha obertures o finestres en la part superior de la Torre.

Esta al vell mig d’una urbanització, cosa que fa que no hi hagin restes antigues en la zona.

Si teniu informació al respecta, us agrairia que me la poguéssiu facilitar per donar-ho a conèixer, gràcies.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé