Castell de Penyafort de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès)

El Castell de Penyafort està situat al sud de Santa Margarida i els Monjos, vora el curs del riu Foix i ben a prop d’una sèrie d’indústries.

Història:

• El castell de Penyafort, edificat possiblement el segle xi, era format, en un començament, per una torre i una casa quadra, com també ho eren els castells de Moja (981) i Canyelles (992).
• Aquests petits castells tenien una funció subsidiària i doble: eren nuclis de protecció per als camperols que colonitzaven les noves zones conquerides als sarraïns i al mateix temps servien d’avançades per a prevenir els atacs al castell d’Olèrdola, construït entre els anys 929 i 930 en un indret molt ben situat estratègicament i que exercia el seu domini sobre unes terres de frontera d’uns 250 km² d’extensió. La política de colonització impulsada pels comtes de Barcelona impulsarà el poblament per colons cristians del territori més gran de la marca.
• El castell de Penyafort, en un principi, era regit per un castlà nomenat i depenent del senyor d’Olèrdola.
• Més endavant s’independitzarà, i en el segle xii ja s’esmenta la torre de Penyafort amb el domini dels senyors de Penyafort que hi romandran fins a mitjan segle XIV.
• Es considera que un dels membres d’aquesta nissaga, nascut el 1185 en aquest indret, va ser sant Raimon de Penyafort,
• L’any 1229 predicà la croada contra els musulmans per encàrrec del papa.
• Bernat de Penyafort, net de Pere de Penyafort, n’era el senyor l’any 1337.
• L’any 1356, Arnau de Montoliu, l’últim descendent del llinatge, ven la casa a Pere de Crebeyno.
• No hi ha informació en els anys successius però se sap que el 1405 era mig derruït.
• L’any 1586, la Diputació del General de Catalunya pren a Pere i Pau Riu les seves propietats. Quinze anys més tard, Martí Joan d’Espuny d’Argençola, casat amb Agnès Espuny i d’Alemany, el va comprar en subhasta pública, passant a anomenar-se des d’aleshores senyor de Penyafort i de Pacs.
• El 1602 obtingué l’autorització per bastir-hi una capella dedicada a sant Ramon de Penyafort, santificat l’any anterior pel papa Climent VIII.
• Martí Joan d’Espuny l’any 1603 va fer donació de la torre i dependències annexes a l’orde dels dominics.
• Durant la Guerra del Francès, aquest convent va ser saquejat pels francesos.
• L’any 1836, (Desamortització de Mendizábal), amb el regnat d’Isabel II d’Espanya, es decretà la venda forçosa dels béns eclesiàstics, passant a ser béns de l’Estat per poder ser privatitzats a través de subhastes.
• L’any 1851, Miquel Puig comprà a l’Estat la propietat del convent.
• A Miquel Puig el va succeir el seu fill Josep Puig i Llagostera, casat amb Rosa Amat.
• Quan ell finà l’any 1879, la seva dona residiria al convent.
• Durant la Guerra Civil Espanyola, l’església fou saquejada i es va habilitar com a presó; els propietaris i masovers seguien vivint al casal residencial.
• James R. Halloway, l’any 1959, junt amb uns socis, van restaurar les habitacions, per tal d’establir-hi un hotel.
• L’any 1966 n’era propietari Dimitri Nicholas.
• L’any 1971, Martín Fainberg i Oliver Johnson el van adquirir per a negocis vinícoles.
• L’any 2002, l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va adquirir el convent.
• El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva, arran de la desamortització dels convents del 1835, els fons provinents del Convent de Sant Ramon de Penyafort, que actualment sumen gairebé 200 edicions.
•  Així mateix, ha registrat i descrit diversos exemples de les marques de propietat que van identificar el convent al llarg de la seva existència.

És un conjunt format per les restes de l’antic casal fortificat de Penyafort (torre circular, llenços de mur), un convent i una església.

Tradicionalment s’hi localitza el naixement de sant Ramon de Penyafort (1185-1275), dominicà i canonista, doctor en jurisprudència per Bolonya i conseller de Jaume I, canonitzat el 1601.

Aquest espai, de diferents etapes arquitectòniques, és la porta d’accés al Parc Natural del Foix.

 El castell de Penyafort està format per la torre medieval, un convent dominic del segle XVII, i una casa pairal del segle XIX.

La construcció més antiga és la torre cilíndrica i algunes dependències annexes que han sofert moltes transformacions,

documentada el segle XII però possiblement erigida el segle XI com un més dels castells de frontera del Penedès construïts després de la ràtzia d’Al-Mansur.

El convent dataria dels segles XVII i XVIII, en diverses construccions i ampliacions que es reprendrien el segle XIX, després de la desamortització.

L’església té una sola nau amb volta de canó i llunetes, arcs torals i sis capelles laterals per banda. La portada és neoclàssica, amb frontó trencat per una fornícula.

El castell de Penyafort és un conjunt arquitectònic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN),

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Jaume de Moja d’Olèrdola (Alt Penedès)

Setmana dedicada a Esglésies i ermites

Sant Jaume de Moja situada en la Plaça de l’Església de Moja, municipi d’Olèrdola.

Us passo dades històriques :

• L’església parroquial de Sant Jaume de Moja fou projectada per Jeroni Granell i Mundet i construïda el segle XIX en un estil neomedieval.
• La capella del Santíssim és una petita església romànica que data dels segles XI-XII i que comunica amb l’anterior a través d’una porta lateral, encara que té entrada pròpia. (demà us la presentaré)
• Agustí Ferrer i Pino va pintar l’església el 1927, però la seva obra inicial fou destruïda pel foc el 1936.
• El 1941 tornà a pintar-la novament, i són aquestes les pintures que es conserven a l’actualitat.

L’església parroquial de Sant Jaume de Moja està situada dintre del nucli urbà de Moja i contribueix a la configuració de la plaça de l’Església.

És un edifici d’una sola nau, amb tres trams i absis semicircular. Les naus són separades amb arcs de mig punt, columnes i capitells d’inspiració bizantina. La façana té arcs cecs, rosassa i porta d’accés d’arc de mig punt i arquivoltes. El campanar és prismàtic. El llenguatge utilitzat és el de l’eclecticisme medievalista.

Dades destacades:

• Hi ha una pintura policromada disposada en tres panells a les parets de l’absis on es representen les escenes següents: Sant Jordi vestit de cavaller i damunt un cavall, matant el drac, amb la princesa a segon terme; Sant Cugat vestit de romà davant un paisatge d’una ciutat amb les muntanyes de Montserrat al fons; i Sant Jaume vestit de pelegrí davant d’un port amb un gran vaixell.
• A la volta de l’absis hi ha l’escena del Pantocràtor voltat dels quatre Evangelistes amb els seus respectius símbols i àngels agenollats i volant, en un estil que recorda les pintures romàniques. Figurativisme realista.
• Sarcòfag format per una caixa paral·lelepípede i tapa prismàtica de base triangulat. Decoracions a base d’arcuacions ogivals entrecreuades. Situat a certa alçada, està aguantat per mènsules esculpides amb carotes, en relleu, esquematitzades i expressionistes, pròpies de l’estilística d’un romànic tardà i arcaic.
• També hi ha la pica beneitera de Sant Cugat

Sant Jaume de Moja és una església del poble de Moja, al municipi d’Olèrdola (Alt Penedès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Torre-ramona o Palau dels Gralla de Subirats (Alt Penedès)

La Torre-ramona esta situada al nucli de Torre-ramona de Subirats.

Historia:

• El 10 de desembre de 1493, el rei Ferran el Catòlic declarà incorporat a la Corona el terme de Subirats.
• L’any 1498, el notari de Vilafranca, Blasi Ferran, prevere, reconeix a Miquel Joan Gralla com a Senyor del Castell i terme de Subirats.
• En el llibre de viatges de Ferran el Catòlic, hi llegim que trobant-se el rei a Valladolid, el dia 4 del mes de febrer de l’any 1513 i en presència del seu notari Miquel Velázquez Climent, vengué els delmes i més drets que tenia a Subirats a Miquel Joan Gralla pel preu de 30.000 sous. Els Gralla, família molt rica, originària de Lleida, consten com prestigiosos mercaders exportadors de draps, en el segle XIII.
• El rei Ferran el Catòlic tenia gran estima per Miquel Joan Gralla, el qual fou Mestre Racional de Catalunya, militar i ambaixador, en els anys 1503 i 1504, i fins i tot testimoni del testament del Ferran el Catòlic. Miquel Joan Gralla es casà amb Anna Desplà, senyora d’Esponella i Desgüell; del seu matrimoni nasqué Francesc Joan Gralla Desplà, a favor del qui el seu pare testà l’any 1531, heretant totes les pertinences de Subirats, fou castlà i com el seu pare, Mestre Racional de Catalunya.
• L’any 1527 es casaria amb Guialmar d’Hostalrich-Sebastida. Comprà a Galceran de Barberà,
• En l’any 1513, el delme anomenat de Sant Just de Peralba,
• L’any 1536, comprà a Joan Miquel de Montbuy, el delme de Vilarnau.
• Finalment comprà a Dionísia Joana i Dionís Joan de Subirats i Barberà en l’any 1542 el terç d’un delme d’Ordal (algunes peces de terra eren de les Parròquies de Sant Sadurní i Lavern).
• Francesc Joan Gralla i Desplà construí la casa – palau avui dia coneguda per Torre-Ramona durant el segle XVI; la seva construcció obeeix a la clàssica de transformació dels castells en palaus, per tenir més comoditats i estar situats en llocs més avinents, però amb certa fortificació.
• Del matrimoni de Francesc Joan Gralla i Guialmar d’Hostalric-Sabastida nasqueren dues noies, Jerònima, la gran, es casà amb Lluís de Requesens, lloctinent de Joan d’Àustria (germà bastard de Felip II) en la batalla de Lepanto (7/10/1571).
• La segona filla, anomenada Lucrècia es casà amb Francesc de Montcada, marquès d’Altona; heretaren del seu pare el patrimoni de Subirats. La Universitat de Subirats, no satisfeta amb el tracte que rebia dels Gralla, mitjançant un plet sol·licitaren la incorporació a la Corona, del Castell i terme de Subirats.
• Per Reial Sentència de l’Audiència el dia 30 d’octubre de 1568, es condemnà a Lucrècia Gralla, a atorgar retrovenda del Castell de Subirats juntament amb el seu terme i jurisdicció, reservant-se la casa-palau que havia construït el seu pare. Dos nois foren el fruit del matrimoni Montcada-Gralla, el primogènit Gastó de Montcada i Gralla, segon Marquès d’Aitona, i el fadristern Joan que fou Arquebisbe de Tarragona.
• L’any 1607, a Gastó de Montcada i Gralla, solament se li reconegueren sis declaracions de delmes i en cap no se’l reconeixia com a Senyor del Castell i la Baronia de Subirats.
• El dia 27 de gener de 1611, Gastó de Montcada i Gralla, vengué a Josep de Millsocós per 37600 lliures, els delmes particulars que encara posseïa a Subirats, però no el Castell de Subirats i el seu terme, ja que havia estat incorporat a la Corona després de la retrovenda efectuada per la seva mare Lucrècia Gralla, però si la nova casa-palau, ja que havia estat construïda pel seu avi Francesc Gralla i Desplà. Josep de Millsocós el donà després a la seva filla, Agnès de Millsocós.
• Agnès es va casar l’any 1619 amb Josep de Ramon, castlà de Sedó de Torrefeta (La Segarra).
• Aleshores el palau va prendre el nom de torre d’en Ramon, però quan al segle XIX passà a ser propietat de Paula de Ramon, esposa d’Àlvar de Fortuny, se’l va anomenar Torre-ramona, nom que perviu actualment.
• Membre destacat d’aquesta família va ser Miquel Ramon i Tord, general partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió, qui fou ferit el 1714, li foren confiscats els béns i sofrí presó durant 11 anys.

Casal senyorial de planta quadrangular amb pati central, compost de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a quatre vessants.

La façana principal és orientada a llevant, de composició sòbria però elegant, on destaca al mig un gran portal d’arc de mig punt adovellat. A banda i banda hi han dues petites espitlleres i dues petites finestres.

Damunt seu, al nivell del primer pis, hi ha tres finestres renaixentistes, amb els ampits, llindes, brancals i trencaaigües de pedra motllurada amb mènsules decoratives.

Sobre la finestra central hi ha un matacà de pedra polida, i una petita finestra a cada banda d’aquest. En aquesta façana s’observen restes d’un antic rellotge de Sol. Un ràfec envolta tota la teulada.

A ponent es troba la façana de caire més monumental, amb set finestres profusament treballades, repartides entre els tres pisos.

A la façana de llevant hi ha una torre adossada a la mateixa alçada que l’edifici, de forma rectangular, sense elements ornamentals destacables. Al primer pis de la paret nord hi ha un terrat amb balustrada amb tres finestres com les de la banda sud.

Al pati interior trobem un arc escarser de grans dimensions, de pedra polida, així com dues premses verticals de vi. El portal que comunica amb el celler, a la banda esquerra, està feta amb carreus. Del celler en surt una mina o passadís subterrani, d’uns 90 m de longitud, molt ben conservat, que queda tallat, aproximadament als voltants de l’església de Sant Joan Sesrovires.

Es tracta d’un túnel fet durant la construcció de l’edifici, el qual aprofitava la terra que s’extreia per construir part dels murs del palau i les obres que hi afronten. Més endavant s’hi van fer nínxols, utilitzats per guardar els productes que calia mantenir frescos, especialment durant els mesos de calor.

La profunditat màxima d’aquest túnel és d’uns 4,5 m respecte el nivell del sòl. A la mateixa banda del celler hi ha uns petita escala de pedra que comunica amb un portal motllurat.

Al costat hi ha una finestra renaixentista amb mènsules decorades amb caps d’àngels alats, corresponent a la que fou la dependència del cos de guàrdia i servents del palau.

A la dreta del pati trobem l’entrada principal, amb arc escarser, així com l’escala principal, amb llambordes, que porta a la planta noble.

Al primer pis hi ha dos finestrals d’època, al de ponent, les mènsules decorades amb bèsties fantàstiques, i al de la banda sud amb àngels alats. Al primer pis hi ha un passadís, amb quatre arcades ogivals amb fines columnetes, dotades de base i capitell, que formen un conjunt que desprèn gran esveltesa arquitectònica.

El sostre, restaurat, té l’enteixinat de fusta. A la dreta hi ha el portal d’entrada a la planta noble, d’estic gòtic flamíger, coronat per una gralla, i just a sota, un escut heràldic ovalat de quatre partions, sostingut per dos grius, amb restes de policromia.

Les impostes estan també decorades amb animals fabulosos. A l’esquerra d’aquest portal n’hi ha un altre, també molt treballat i igual que l’anterior, però amb l’escut heràldic no timbrat i sense la gralla: és una obra posterior a la construcció del casal, i els escuts pertanyen a la família Ramon.

Les finestres d’aquest pis nobles tenen dos festejadors cada una, i les del segon pis, un festejador cada una.

El baluard del casal conforma una plaça, limitada per cases entre mitgeres a banda i banda, i conserva un mur amb merlets i portal d’entrada adovellat, que ara resta amagat entre les parets de les cases i magatzems.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Oriol Vilanova

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Can Bergadanes del Pla del Penedès (Alt Penedès)

Can Bergadanes es situa al sud-est del poble del Pla del Penedès, aproximadament a 1,4 quilòmetres, prop ja del límit del terme municipal (260 m) amb el de Subirats, que en aquesta zona creua el Serral, lleugera elevació situada a la mateixa distància de la masia. El mas és proper al de Can Fontanals, del que dista 400 m, situat al nord-oest, i pel nord limita amb el camí que hi condueix, procedent, des de l’est, del veïnat del Corral del Mestre (TM de Subirats). Pel sud la masia afronta amb el Torrent Fontanals, denominació d’aquest tram del Torrent de Sabanell.

Historia:

• Salvador Llorac escriu que del lloc hi ha referències documentals des del 16 de juny de 1255 el castlà Guillem de Lavit estableix la casa Bergadanes a Barceló de Cases.
• L’any 1353 s’esmenta en Jaume Joan Bergadanes.
• El 1360 Berenguer Joan Bergadanes.
• El 1387 hi ha esmentat al Pla Pere Esbert de Bergadanes (LLORAC 2015:39-40).
• Posteriorment, al 1857 hi apareix com a propietari Nicanor de Franco,
• Mentre que al padró parroquial de 1864 l’havia la vídua Torrents.
• Llorac diu que hi hagué un famós robatori l’any 1844 (LLORAC, 2015:40).
• Llorac pensa que el topònim de l’edifici prové d’una pluralització de de “bergades”, que significa grup de persones que caminen o treballen plegades (LLORAC, 2015: 50).
• En la fitxa cadastral apareix com a data de construcció l’any 1910, que podria correspondre la reforma de principis del segle XX o pròxima.

Masia i conjunt d’edificacions annexes, amb probables orígens en època medieval, reformada a inicis del segle XX a l’estil noucentista.

La masia Bergadanes és constituïda per un edifici principal i quatre edificacions annexes, situades a la part posterior d’aquest, tot clos per una tanca de la que destaca especialment el tram que protegeix el pati davanter de la mas, que és rematada amb maons esglaonats, seguint l’estil de la façana de l’edifici principal.

Can Bergadanes destaca especialment pel front de façana, d’estil clarament noucentista. L’edifici és una masia amb orígens, si més no documentals, de mitjan segle XIII (LLORAC, 2015: 50). Aquesta edificació original, ben probablement reformada en diverses ocasions, correspondria al volum occidental de l’edifici principal. És de planta rectangular, d’uns 200m2, constituït per planta baixa, pis i planta sotacoberta. El carener és central, longitudinal a l’edifici. En els laterals disposa de diverses finestres, totes elles comunes, sense cap vestigi d’antigor.

En el front de façana sud-est d’aquest edifici, pels volts de la dècada de 1910 s’hi va afegir un nou cos, d’uns 5 m d’ample, que correspon a l’actual façana i el que disposa dels trets significatius d’estil noucentista. Es tracta d’un volum rectangular, de planta baixa i pis, amb dues torres a cada extrem (nord-est i sud-oest), en les que hi ha un pis més. Tot el conjunt destaca per les formes geomètriques i adorns de les finestres, així com pel coronament de les torres amb maons, que tot remet a un noucentisme encara amb vincles amb el modernisme arquitectònic. Sobta la divergència entre les finestres de la planta pis de l’edifici, totes d’arc de mig punt, amb una vasa d’adorn perimetral, de les de la planta pis i de la part superior de les torres, totes elles apuntades en la part superior, amb la mateixa vasa d’adorn, obrada íntegrament amb maons.

A la planta pis, les dues finestres sobre l’accés principal s’encaren a un balcó protegit per una barana de ferro de faldó que es sustenta sobre pilastres ornamentades amb peces de ceràmica. Entre les dues finestres, a sobre, hi ha un rellotge de sol, de plafó ceràmic. Les dues finestres del mateix pis situades les torres són, en canvi, geminades i més altes i estretes. En la torre nord, al darrer pis les mateixes finestres són triples i el coronament finalitza amb una sanefa perimetral que reprodueix de forma múltiple la mateixa forma d’aquestes finestres apuntades. A sobre hi ha un ràfec de maons col·locats diagonalment, a manera de dentellons, que suporta la coberta a quatre aigües, coronada per una copa ceràmica. Per contra, la torre sud, més baixa, disposa en d’una única finestra, del mateix estil, més petita que la resta, i el coronament és idèntic a excepció de la coberta, que és a dues aigües. En els fronts laterals d’aquest volum segueix aquesta mateixa composició, amb un balcó de llosana motllurada en les finestres del primer pis.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Font i Piqueras

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Castell de la Bleda de Santa Margarida i els Monjos ( Alt Penedès)

El Castell de la Bleda esta a l’extrem N del terme, al costat de l’ermita de la Bleda.

Historia:

• Documentada des de 1121 com a castell i molí de la Bleda al “Liber Feudorum”.
• Al segle XII són esmentats diversos individus del llinatge Bleda, relacionats amb el “castrum de Ipsa Bleda”.
• A principis del segle XVI la baronia de la Bleda pertanyia als Avinyó – Icard, alhora que titulaven senyors de la torre d’Enveja i castlans de Cubelles.
• Cap al 1606, la baronia de la Bleda va passar als Vilafranca – Sabastida.
• Més tard, als Grimau, als Fennández de Córdoba (Comtes de Torralba) al 1690 i als Salvador.

Casa senyorial de planta quadrangular amb planta baixa, un pis i golfes amb cinc obertures: la central d’arc de mig punt i d’arc rebaixat les laterals.

Les cantoneres son fetes amb carreus de pedra calcària i al capdamunt merlets de maó en forma esglaonada.

Coberta a quatre vessants. Part de les façanes de la part nord i oest són construïdes amb grossos carreus de pedra.

Davant la casa hi ha un gran baluard enjardinat i amb sectors d’horta, i una escalinata d’accés a la casa.

Observacions:

El baluard està molt ben cuidat i la masia està recentment restaurada.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Tríade scp

Adaptació al Text del Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ca l’Aixelà de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès)

Ca l’Aixelà  esta en el camí de Cal Salines. A escassos metres de la carretera B-212. i del nucli de Cal Salines.

Fou dels primers assentaments residencials a la plana, al nord dels Monjos.

Masia de planta quadrangular a la que se li ha anat afegint diversos cossos. La coberta és a quatre aigües, amb una torratxa al centre. La obra és de totxo massís amb les cantonades de pedra. La façana principal dóna al sud. La distribució d’aquesta façana és simètrica amb tres parts separades per plaques de pedra alternades. Al centre portal amb arcada de mig punt a la planta baixa.

Al primer pis balconera amb arc de mig punt i barana de ferro forjat. Al segon pis tres finestres amb arc de mig punt, la central és més alta que les altres dues. A cada costat de la part central, grans finestres adintellades amb reixa de ferro forjat a la planta baixa, finestres adintellades al primer pis i petita finestra quadrada.

A l’extrem superior esquerre del cos principal hi ha un rellotge de sol. A la façana est també es distribueix simètricament combinant tres parts igual que la façana sud. L’única part diferent és la central que combina tres finestres de mig punt a la planta baixa, una galeria amb tres arcs de mig punt a la primera planta i tres finestres de mig punt, la del centre més alta, a la segona planta. Al costat oest i nord hi ha un seguit de cossos afegits, la casa dels masovers i noves sales menjadors del restaurant.

Compta també amb un gran celler. Al davant de la façana sud hi ha una glorieta modernista de ferro forjat, ceràmiques modelades i esmaltades de diversos colors i vitralls.

Dins el recinte del jardí de tipus romàntic, que està tancat per un mur perimetral hi ha la font de Ca l’Aixelà, dins una caseta. Aquesta font s’aprofita per a consum de la pròpia casa i es troba tancada. A l’altra banda de la casa s’ha construït recentment un annex destinat a menjador.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Tríade scp

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre de Moja d’Olèrdola (Alt Penedès)

Torre de Moja està al centre del nucli, s’accedeix per la carretera BV-2119, pertany a Olerdola.

Historia:

• El lloc de Moja s’esmenta ja l’any 981, en la venda de terra i vinya, feta per Banzi i altres homes a Guislamany.
• En el testament d’Aldabert, fill de vescomte de Barcelona, del 1010, es donà l’alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès.
• Aquest fet comportà que el germà d’Aldabert, Geribert de Subirats, no acceptés la donació de la torre de Moja al monestir.
• Això motivà la intervenció del comte de Barcelona, el qual l’any 1013 va reconèixer que la torre pertanyia al monestir de Sant Cugat, com també el seu terme i les seves pertinences. Sant Cugat va augmentar gradualment les propietats a Moja.
• El 1109 el comte Ramon Berenguer III va donar al monestir vallesà i la ferreria que tenia a Moja. El monestir cedí la custòdia del lloc a diferents famílies.
• Així, el 1114 l’abat de Sant Cugat establí a Bernat i a Sicars els feus d’Arnau, pare de l’esmentat Bernat, i els encomanà la batllia de Moja amb la torre que havien de reconstruir.
• La torre potser havia estat destruïda en les ràtzies almoràvits del començament del segle XII.
• Pocs anys després, el 1187, Sant Cugat encomanà a Guerau de Mogà la fortalesa i la batllia de la quadra de Moja.
• Al segle XVII, el domini útil de la quadra de Moja, el tenia la família Copons, Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, que va rebre l’any 1702 el títol de marquès de Moja.
• En època recent, s’hi construïren dos pisos embigats, s’hi arreglà la teula i s’hi feren uns merlets de totxo.
• Ha estat restaurada darrerament gràcies a la subvenció concedida del Fons FEDER de la Unió Europea, consistent en la restauració i l’acondiciament de l’espai interior i l’acabat de la coberta de la torre.

Torre de defensa de planta circular. Té un diàmetre intern de 5,15 cm i un gruix de les parets, al nivell de la porta, de 1,85 m. L’alçada total de l’edifici és de 14 m des del sòl exterior fins al terrat. L’interior resta dividit en dos grans compartiments.

La porta, orientada a l’oest, fa 80 cm d’ample per 130 cm d’alt. És acabada per un arc de mig punt, format per 9 dovelles i uns muntants monolítics de pedra escairada.

Les parets són fetes de pedres poc treballades, però col·locades en filades i unides amb morter de calç. Els murs eren arrebossats a l’exterior.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Tríade scp

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Bloc: Mª Àngels Garcia- Carpintero

Sant Valentí vell de Cabanyes (Alt Penedès)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Sant Valentí vell esta situat al costat del cementeri de Cabanyes del Penedès.

Us passo la seva historia :

• Fou comanda de l’orde de l’Hospital, i una de les primeres cases de l’orde a Catalunya.
• Tingué Comanadors propis del 1162 al 1798.
• L’hospital de Sant Valentí del terme del Castell d’Olèrdola ja existia l’any 1135.
• La importància creixent de Vilafranca del Penedès féu desplaçar aviat els comanadors i també s’hi traslladaren l’hospital i la preceptoria; aleshores la casa de Les Cabanyes restà com a simple propietat.”

L’església de Sant Valentí de les Cabanyes és una edificació d’origen romànic,

i assentada sobre les restes d’una vil·la romana

Antiga església parroquial d’una nau amb capelles afegides i amb sagristia.

Amb l’absis llis i semicircular.

El campanar d’espadanya de ponent és refet en la part superior.

La porta de la façana de migdia té arc de mig punt i imposta motllurada.

Recull de dades: Viquipèdia i altres

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Benet d’Espiells de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès)

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

Sant Benet d’Espiells esta en la carretera d’Espiells BV-2247, dins del municipi de Sant Sadurní d’Anoia.

Us passo la seva història:

• Se suposa que aquesta capella va ser fundada pels pares benedictins del monestir de Sant Cugat del Vallès.
• S’esmenta ja l’any 986.
• La forma del temple actual pot considerar-se com del segle XI, amb modificacions posteriors.
• El campanar, del segle XII, s’ha conservat sense cap deformació en l’estructura.
• Fou restaurada en la dècada del 1960 amb un gran respecte.

És a prop del caseriu d’Espiells, a uns cinc quilòmetres de Sant Sadurní, en un indret de vinyes i camps. És un edifici de planta rectangular, adossat per l’absis a una masia. Té una sola nau i la porta d’accés és d’arc de mig punt format per grans dovelles radials.

La volta és de canó amb l’encanyissat molt acusat, sota coberta de teula àrab a dues vessants. Damunt la nau es troba un petit campanar de planta quadrada i finestres geminades als quatre costats. La coberta és llisa, a quatre vessants. L’obra és de pedra. A l’entrada hi ha una pica beneitera.

Viquipèdia

Sant Benet d’Espiells és una ermita romànica del municipi de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Joan Samora de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès)

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

La capella romànica de Sant Joan Samora està situada prop de la carretera B-224, km 21,75, a 1.000 m. damunt un petit turó del municipi de Sant Llorenç d’Hortons.

Us passo la seva història:

• El temple fou edificat en el segle XII.
• Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1080.
• En 1304 apareix com a sufragània de la parròquia de Gelida.
• A partir del segle XV, en canvi, apareix com a capella dependent de Sant Llorenç d’Hortons.

És un edifici d’una sola nau amb una capella afegida a la façana nord. L’absis, semicircular, té una finestra de doble esqueixada. La coberta interior és de volta apuntada sobre arcs torals. La porta d’accés, d’arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. La construcció es completa amb un campanar d’espadanya de dues arcades de mig punt i coberta exterior de teula a dues vessants.

El material emprat en l’obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l’absis i irregulars a la resta. Al mur de ponent hi ha restes d’Opus spicatum. Pica baptismal. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S’assenta damunt d’un peu afegit posteriorment.

Viquipèdia

La seva decoració consisteix en dos gruixuts bordons immediats a la boca i un altre junt a la base que emmarquen un espai decorat amb motius geomètrics. Sota dels bordons superiors hi ha una sanefa repussada en dent de serra, amb les puntes dirigides a terra. Sortint del bordó inferior hi ha una altra sanefa formada per un seguit de triangles molt allargats amb un rombe a cada una de les seves puntes.

Capella de Sant Joan Samora és una obra del municipi de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero