Cal Cuiros esta situat en el camí de Tiana, 4 d’Alella .
Us passo la seva historia:
Sobre la llinda de l’entrada principal hi ha la data de “1791”.
En la façana la data d’una reconstrucció o reforma: “1912”.
Edifici civil de planta rectangular. Està format per uns baixos i dos pisos, dels quals destaca el superior ocupat per una sèrie d’arcs de mig punt. La coberta està formada per una teulada de dos vessants amb un ampli voladís amb suports de fusta. Sobre la façana hi ha un rellotge de sol.
El conjunt resulta especialment interessant per la seva posició elevada que domina una panoràmica de la vila, i l’accés principal al recinte del jardí, al qual s’accedeix a través d’un túnel o passadís amb una escala d’uns 20 metres de llarg, cobert amb volta i una porta a la part inferior d’aquest. Aquesta porta o entrada, exteriorment es situa al final d’un carrer sense sortida molt inclinat, i té l’aparença d’una petita capella.
Can Cuiros és una obra del municipi d’Alella protegida com a bé cultural d’interès local.
L’Ermita de Santa Madrona està situada en el Parc de l’ermita de Palau, al Barri de Palau de Sant Andreu de la Barca.
Us passo dades històriques :
Recentment s’hi han efectuat prospeccions arqueològiques i el material que hom hi ha descobert, en unes sitges sota el paviment de la capella, abasta una cronologia des dels segles II i I aC fins al III de la nostra era; es conserva en vitrines a la casa del comú.
Va ser molt reformada en el 1882,sobre les restes d’un antiga ermita gòtica.
Al segle passat era dedicada, també, a l’Assumpció.
Aquesta ermita de planta rectangular està coberta a dues vessants.
Rosa Rosell i Viñas 1986 / Generalitat de Catalunya
Tant la porta d’arc de mig punt com el rosetó estan emmarcats amb totxos. El perfil de la façana queda ressaltat per una banda sobresortida.
Santa Madrona del Palau és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].
En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].
Can Feu o masia Sobarbar
El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.
Canyars a les vores del riu Ripoll
Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.
L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.
Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.
Riu Ripoll, molí d’en Torrella o de la Garriga
El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.
Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.
Al 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar o can Vilà de Jonqueres és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].
Can Vilar o can Vila de Jonqueres a l’altra banda del riu Ripoll
Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].
Togores ermita i masia can Pages Vell
Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort. La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]
Togores, font i torrent cap el riu Tort
Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].
Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.
En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].
El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (a la Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.
Torrent de la Batzuca de Sant Quirze del Vallès
Text de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Fotografies de Ramon Solé
Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.
—————————————————————————————–
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20
[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36
[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.
[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75
[6] Ibídem, doc. 91
[7] Ibídem, doc. 104
[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.
Balneari Vichy Catalan esta situat a l’avinguda del Doctor Furest i Roca, 32 de Caldes de Malavella.
Us passo la seva historia :
Al Puig de les Ànimes (proper al Vichy actual) existí una piscina romana.
A mitjan segle XIX , cap el1840 es va explotar la font amb una petita casa de banys i un establiment on s’embotellava l’aigua.
El Dr. Furest i Roca es va interessar per les virtuts de les aigües, i entre 1880 i 1881 va comprar els terrenys que contenien els brolladors d’aigua termal i el 1883 les aigües foren declarades d’utilitat pública.
Es va iniciar el procés d’envasament i comercialització de l’aigua i al mateix temps es va projectar un gran balneari per a l’aprofitament de les aigües termals.
La primera secció del Balneari s’inaugurà el 12 de juny de 1898.
Furest fundà la Sociedad Anónima Vichy Catalan, el 16 de juny de 1900. La nova empresa establí la raó social a Barcelona. Un any més tard, s’hi incorporarien també Antoni Serra i Ferret i Esteban Divi.
Per engrandir el balneari s’hagué de reformar algunes de les dependències existents, com la secció d’hidroteràpia i s’enderrocaren la capella i la cuina amb la condició d’aprofitar-ne tots els materials útils per al nou edifici. Es construïren nous menjadors, cuina, magatzems, cotxeres … i a la vegada es comprà tot el mobiliari i parament necessaris.
A partir de novembre de 1901, l’obra fou continuada per l’arquitecte Manuel Almeda i Esteva. Sembla que hi hagué un conflicte entre la societat i Gaietà Buïgas pels terminis, ja que l’ala dels dormitoris no era acabada en el temps estipulat i per aquest motiu es canvià l’arquitecte.
Les obres anaren seguint, així el 8 de gener del 1902 hi hagué una festa per haver-se acabat l’edifici fins al primer pis.
L’estiu de 1903 es comprava un altar per a la nova capella que fou beneïda el 7 de setembre de 1904.
Es pot parlar d’un balneari acabat a l’inici de la temporada de 1904.
A l’any següent es plantejà la necessitat de construir una nova planta d’embotellament, ja que l’antiga resultava insuficient per atendre la demanda i la maquinària també havia quedat obsoleta.
Els consellers de la societat realitzaren visites a diverses plantes d’Itàlia, Suïssa i França per a trobar la maquinària més moderna que finalment fou fabricada a Barcelona seguint els models estrangers.
Pel desembre de 1907 ja es pogueren fer les primeres proves i s’introduí també el nou envàs de mig litre.
De l’eix principal en destaca el cos central, amb dues torres amb terrats balustrats com a teulada, que flanquegen una imponent entrada amb arc el·líptic i una gran escala.
En aquest arc hi ha escrit “Vichy Catalan”. Les obertures d’aquest eix, tenen arc àrab, i estan pintats de tal manera que recorden a l’Alhambra de Granada. Una torre a cada un dels angles d’aquest eix l’emmarquen. Aquest eix té dos pisos.
A l’altra façana, hi ha una galeria coberta en arc de ferradura (arc àrab) i columnes. Un cos central avançat, a manera de llotja en el segons pis, dóna la benvinguda als visitants amb la inscripció “Balneari Vichy Catalan”.
Les obertures del segon pis també són en arc de ferradura.
Annex al balneari, hi ha una capella d’estil modernista que dóna a un pati interior.
L’edifici està envoltat per un ampli jardí i una font que rememora la font dels lleons de l’Alhambra de Granada.
El Balneari Vichy Catalan és un balneari que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
En qualsevol ciutat o poble d’arreu de Catalunya, podem trobar monuments en la via pública, sigui en un carrer, plaça, avinguda…el més normal és que facin referència a la població, a un personatge il·lustre, un fet , un record, en definitiva el que es vulgui mantindre per la memòria.
En aquests últims anys s’han instal·lat uns monuments que a vegades ens donen que pensar o no els entenem, si no ens els expliquen, pot ser és aquesta la intenció de l’artista, en algun cas hi ha un cartell orientatiu. Fem avui un petit mostrari de deu poblacions amb monuments de nova creació :
Casa Bru es en el Torrent de Casa Bru, 9, esta situat en la part antiga de Teià .
Us passo la seva historia:
La part més primitiva de la masia correspon a la torre de l’angle SE, que en part data del segle X.
Els altres elements de la casa ja són dels segles XV, XVII i XX.
A finals del segle XV i principis del XVI els Bru, ja propietaris de la casa per enllaç amb els Roudors, incorporen un cos central a la torre.
Al segle XVII els Bru enllacen per matrimoni amb els Fiveller i al segle XIX amb els Martorell, actuals propietaris de la casa.
A la part posterior de la casa destaca una finestra d’estil goticitzant que conserva una llinda del segle XVI.
Els brancals són de factura recent i corresponen a un estil “revival” neogòtic.
Una nova construcció va ser edificada vers l’any1960.
Compta amb un important arxiu històric privat.
Edifici format fonamentalment per un cos de planta quadrada, cobert a quatre vessants, amb una torre també de planta quadrada col·locada a l’extrem dret de la façana i coronada per merlets.
Consta de planta baixa i dos pisos, encara que la seva distribució interna és de tres cossos perpendiculars a la façana principal, amb un cos transversal a la part posterior, antigament destinat a celler.
Destaquen les proporcions del cos central de l’entrada de la casa, amb l’escala al fons i les grans arcades adovellades en pedra, tant de l’antiga cuina com de l’antic celler.
A la façana destaca el portal d’arc de mig punt dovellat, un matacà a les golfes i l’escut dels Lapilla.
Les finestres són totes estructurades amb llindes i brancals de carreus de pedra.
D’estil goticista, formada per una llinda monolítica treballada amb traceria, obra del segle XVI. Els extrems de les petites arcuacions mostren quatre caps humans esculpits.
Els brancals també són de pedra tallada i, a l’alçada de les impostes, mostren uns rostres i uns elements vegetals esculpits.
Fotografia de Rosa Maria Andres – Generalitat de Catalunya
Adossat al sector lateral esquerre i posterior de l’antiga casa Bru hi ha una construcció posterior d’estructura irregular, que en alguns casos recobreix exteriorment antigues estructures i en d’altres crea espais actualment inútils, com ara un pati d’armes que no s’utilitza.
S’ha intentat reconstruir d’una manera un tant “kitsch” la típica estructura d’un castell medieval coronat amb merlets de pedra picada i de secció quadrangular.
Hi ha una petita capella coronada amb una espadanya per a la campana i dues petites torretes cobertes amb una teulada de quatre vessants, una a cada banda de la teulada. La façana està formada per una petita rosassa amb vitralls emplomats (nous) i el portal gòtic amb motllures a la llinda i els brancals. A banda i banda de la porta hi ha dues finestres rectangulars a mitjana alçada. Realitzada en pedra. Hi ha una imatge de Sant Andreu provinent de la Torre Tavernera.
Fotografia de Rosa Maria Andres – Generalitat de Catalunya
Encarregada per Francesc Bru a Esteve Pasquet, mestre de Cases de Sant Pere de Premià, el 1612.
Fotografia de Rosa Maria Andres – Generalitat de Catalunya
Casa Bru és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.
Avui us passo 15 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en antigues mansions senyorials, fabriques, masies, cases senzilles, xalets … d’arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa :
Text i Fotografies : Ramon Solé
Nota : No indico la ubicació perquè són en edificis privats.
El Museu i Molí paperer esta situat en el carrer de Pau Casals, 10 de Capellades.
Era l’antic molí paperer del segle XVIII, anomenat “Molí de la Vila”, situat al costat de la “Bassa”,
que recollia la font natural amb un cabal de 12 milions de litres diaris,
utilitzats com a energia per al funcionament dels 16 molins paperers que treballaven en aquesta zona.
Us passo la seva historia :
A principis de segle XX, el Molí encara quedava fora de la vila.
L’any 1961, sota el patronatge d’un grup d’industrials paperers, fou inaugurat el Museu a la Vila de Capellades.
A partir de 1982 s’integra a la Xarxa de Museus Comarcals i es vincula al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya impulsat per la Generalitat de Catalunya.
Abans del museu l’edifici havia albergat anteriorment 2 escoles públiques i part de la col·lecció de l’Abric Romaní.
És un edifici amb una superfície de 2.200 m2 i consta de quatre plantes i soterrani.
Té l’estructura típica dels edificis coneguts com a “molí paperer”, amb base rectangular i plantes altes calades de finestretes que deixaven pas a l’aire que eixugava l’estesa del paper mullat, eixit de la tina i escorregut a la premsa.
El museu compta amb una sala d’exposició permanent sobre el paper
Jordi Contijoch Boada- Generalitat de Catalunya
i els sistemes d’impressió on es ressegueixen els vincles d’una història que va en paral·lel.
Molí Paperer de Capellades, està protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Ajuntament de Capellades i Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasol
Dalt de la Vila és un barri de Badalona (Barcelonès) que forma part del districte I, juntament amb Canyadó, Casagemes, Centre, Coll i Pujol, Manresà i Progrés. Limita amb els barris de Centre, Coll i Pujol, Casagemes, Bufalà i Morera.
Aquest barri és el nucli antic i nucli de formació de l’actual Badalona. Com a tal, acull el Museu de Badalona, nombroses restes d’època romana de l’antiga Baetulo i la primera parròquia del municipi, Santa Maria de Badalona, entre altres elements.
Això i la seva particular estructura vial li donen la seva especial personalitat, i també un aire de tranquil·litat, molt diferent de la resta de Badalona.
Ua passo la seva història:
El barri del Dalt de la Vila és el nucli antic de Badalona, situat a sobre del turó d’en Rosés, on se situà també la ciutat romana de Baetulo. La teoria tradicional és que aquest nucli es despoblà molt a partir del declivi romà i que s’agreujà a partir de les diferents invasions que sofrí el territori.
Els carrers actuals d’arrel medieval, cal situar-los a partir de l’atac d’Almansor. l’any 985, sobre terres barcelonines, que deixà les restes de Baetulo en un munt de ruïnes.
L’antiga ciutat pateix un procés lent de reconstrucció amb unes pautes completament noves, amb uns carrers i edificacions que deixen de seguir les antigues directrius de construcció i simplement s’adapten al terreny.
Sembla que abans de 1112, any de consagració de l’església romànica de Santa Maria i de la delimitació de la seva sagrera, la situació de les terres a sobre del turó en és desconeguda.
La hipòtesi tradicional ha sigut que el Dalt de la Vila es formá a redós de la plaça de l’església, on també trobem el poder de la vila representat per la torre Vella. Una segona teoria aposta per una major continuïtat del poblament, basant-se en la topografia i en la conservació d’alguns trets de la trama urbana romana, com és l’actual plaça de la Constitució, centre al voltant del qual giraria la vida badalonina medieval.
A partir d’època moderna la urbanitzacio s’estabilitza i s’estanca , encara que comença a créixer tímidament demogràficament, només aturat per les guerres que afecten Catalunya durant aquest període.
Un dels majors creixements serà a partir del segle XVIII, juntament amb la resta de Badalona; gran exemple n’és l’enderrocament de l’antiga església i la construcció d’un nou temple barroc molt més gran per encabir-hi la població. Inicialment Dalt de la Vila quedarà apartat dels grans canvis urbanístics de la ciutat i perdrà la seva centralitat davant del Baix a Mar, el primer eixample de Badalona, on també se situarà el nou consistori, deixant el petit edifici situat a la plaça de la Constitució.
Durant el segle XX, en general, el barri ha sofert pocs canvis urbanístics. Un dels destacats en fou l’obertura del carrer del Temple, connectant millor el barri amb el centre de la ciutat; la seva urbanització anà acompanyada de la pèrdua de l’espadanya de la torre Vella.
També cal destacar la urbanització de la zona de l’antic Clos de la Torre, on trobem la plaça de Joaquim Font i Cussó, situada sobre les restes romanes i prop del Museu de Badalona. Així doncs, la pràctica inexistència de reformes en l’estructura interna del barri ha permès conservar-ne la trama urbana d’origen medieval en el seu nucli més antic i donar un aire de tranquil·litat a la zona en comparació a la resta de la ciutat.
Quant a població, segons el padró municipal de l’any 2012, el barri de Dalt de la Vila té 4.117 habitants, dels quals el 47,1 % són homes (1.941) i el 52,9 % són dones (2.176). La població del barri representa l’1,9 % d’habitants de tota la ciutat.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
Cal destacar edificis com l’església de Santa Maria, la casa Fèlix Gallent, la casa Jaume Botey o ca l’Amigó, el museu que és seu de l’arxiu històric de la ciutat, la torre Vella, cal Matalasser amb una finestra gótica.
així com un llarg nombre de carrers, cases i fonts, com la font de la plaça de Pau Casal, obra de Joan Amigó i la font situada en la plaça de la Constitució.
Un dels elements centrals del barri és l’església parroquial de Santa Maria, documentada des del 1012, construïda probablement damunt d’una església primitiva, de probable origen paleocristià; al seu subsol, hi ha també restes de l’antic temple romà. El temple actual data de 1778, any en què fou inaugurada, i ha sofert diverses reformes i reconstruccions, la més destacada és posterior a la Guerra Civil, de la qual en sortí molt malmesa.
A prop també hi és la seva rectoria, un edifici construït el 1685, al subsol del qual hi ha restes arqueològiques d’època romana.
La torre Vella és també un dels elements més propers a Santa Maria.
Us recomano fer un passeig tranquil sense corra i mirant tots el racons de Dalt de la Vila, el barri vell de Badalona.
Vil·la Paquita està en l’Avinguda Rei en Jaume, 114 de Cardedeu.
Vil·la Paquita s’emmarca dintre del context de construccions bastides des de finals del s. XIX a la carretera de Caldes, quan aquesta es converteix en l’eix principal de la vila.
Al llarg de la carretera podem veure una gran varietat d’estils arquitectònics des de l’eclecticisme, modernisme, noucentisme i els edificis moderns.
L’època de més activitat constructiva és la dècada del 1910-1920, quan la vila es transforma definitivament en una vila d’estiueig.
És un habitatge de temporada amb jardí. De planta baixa, pis i coberta a dues vessants. La façana principal està composta d’esgrafiats amb motius vegetals i florals i figurats. La composició és simètrica.
El portal d’entrada té una petita marquesina. El capcer és de forma piramidal truncat, l’obra presenta un gran caràcter noucentista.
vil·la Paquita és un edifici a la vila de Cardedeu protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipedia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Google Maps
Terra, aigua i racons 