Fàbrica de Cartró està ubicada a la ciutat de Sant Joan Despí en la Ctra. comarcal BV-2001,
en les instal·lacions industrials d’un antic molí paperer de finals del s. XIX, conegut com El salt de l’Erasma.
Us passo la seva historia:
Hom suposa que en aquest emplaçament hi hagué primerament un molí que prengué la força motriu d’un salt (l’anomenat Salt de l’Erasme) i que feu que hi hagués una activitat inicial, possiblement paral·lela a la de la fabricació d’indianes del santfeliuenc Erasme de Gònima.
Promogueren les obres els germans Marià i Lluís Bachs i Jiménez, domiciliats a Barcelona al carrer de Pelagi núm. 8, 3r 1a, en el moment de la petició de llicències municipals d’obres (20/12/1928; abril 1930; 23/5/1933).
Actualment hi ha l’empresa Solidança.
Era una fàbrica formada per diverses naus.
Els assecadors on són dipositats els cartrons són oberts pels laterals i coberts a dues vessants.
L’edificació és feta d’obra vista i es conserva tal com va ser començada.
L’obra la inicià Josep Domènech i Mansana l’any 1928, la continuà Josep Maria Jujol, el 1931, i més tard, el 1933, Melcior Vinyals s’incorporà a les obres d’ampliació.
Us passo informació sobre el canal de la Infanta, que passava per aquest antic Molí.
La Fàbrica de Cartró és un edifici industrial de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
També cal indicar que s’hi conserva tota la maquinària i els estris, catalogats dins del Patrimoni Industrial de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Cal Rei està situat en el Camí del Mig, disseminat 12, de Sant Joan Despí.
Mas de planta rectangular. Format per tres cossos, el central més elevat i el que té la porta principal d’accés. Rellotge de sol quadrat a la façana. Obertures rectangulars. Té dos edificis annexos. Es troba envoltat de pati i cerca, mig d’obra mig de ferro. Les terres de conreu són distribuïdes al voltant esquerre de la casa.
Antigament anomenada “Cal Tomaset “ agafar el nom del antic amo 1850 Tomas Escales Canonge de Barcelona nascut a Oliana, posteriorment va agafar el nom de Cal Rei perquè es diu que a la casa hi havia algú que semblava al rei de l’època.
La casa va tenir sempre masovers i amos, aquest “sistema feudal” va acabar al 1980 quant els últims amos la família Dexeus van vendre la mateixa a la família masovera Cardona Ribas.
Fotografia Viquipèdia
Es una casa feta amb moltes variacions, devia començar sent una casa petita i es van anar afegint cossos i variacions d’alçades en algunes estances com per exemple les golfes.
Disposa de rellotge de sol orientat al sud-oest i comença a marcar sobre les 12 fins que s’amaga el sol.
Era terra de secà fins que el 1820 el Canal de la Infanta va convertir tota la terra de la casa en regadiu, aquesta aigua es distribueix mitjançant canalitzacions secundaries. S’utilitzava per regar i per rentar la roba els dos safaretjos, un per rentar i un per esbaldir.
Fotografia Viquipèdia
La casa disposa de pou (actualment no s’aprofita l’aigua) tot aquest conjunt de cases del despoblat el tenen ja que degut a la proximitat del riu, a uns 12m trobaven aigua.
El pati es una antiga era, per treballar el blat, també té celler amb el cup per trepitjar el raïm que es conreava a les planes d’aquí sant Joan Despí, a l’interior te una escala catalana que esta catalogada.
Va ser restaurada al 2000 íntegrament seguint criteris de conservació de punts originals a respectar.
La casa a partir dels anys 80 fins al 2000 va tenir diferents usos, com també:
Projecto Home.
Escola el Brot.
Filmació de serie de tv3 : AKELARRE amb Manel Barceló.
Filmació de pel·lícula de cinema per part de Ventura Pons “Puta Misèria 1989.
Can Rei és una masia del municipi de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Orpí és un municipi de la comarca de l’Anoia, amb capital a Can Bou. Es troba al sector meridional de la comarca i de la conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que discorre en direcció oest-est pel centre del territori, entre les elevacions que ací forma la serralada Prelitoral, que a banda sud arriben a 737 m d’altitud, a la serra d’Orpinell o de Feixes. Comprèn el poble d’Orpí, amb el castell, centre històric del municipi, el de Santa Càndia, actual cap administratiu, i els veïnats de Can Bou i Feixes.
Limita amb Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Carme (nord i est), amb Mediona i La Llacuna (sud) i Santa Maria de Miralles (oest). Carreteres locals comuniquen els dos pobles amb la carretera comarcal d’Igualada a Sitges i amb la local d’Igualada a Valls.
El territori és muntanyós i el clima benigne i són abundants les deus d’aigua (a Can Bou l’empresa Artés porta aigua a Igualada amb una mitjana de 850 m³ per dia); als vessants de la serra de Feixes hi ha la coneguda font Bertrana d’anomenada en tota la comarca.
A part el sector forestal, amb boscos esclarissats, hi ha unes 600 ha cultivables, amb predomini dels cereals, i també ametllers i petites restes de vinya i algunes hortes prop de la riera. L’economia és essencialment agrícola; es troba complementada per la cria de bestiar. Resten encara quatre petites indústries papereres prop de la riera de Carme i hi ha pedreres.
El poble d’Orpí es troba a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei.
El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Òdena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII.
Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes.
El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa per 9.550 lliures catalanes. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents els Padró.
Es conserva una magnífica torre mestra, poligonal, al centre de les edificacions que envolten el castell, i un portal d’arc rodó que dona accés per la banda del nord.
L’església de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, és esmentada des del 1099; conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.
La masia de Can Rimundet s’arriba per la ctra. BV-2249, km 5,5, a prop de Sant Joan Samora de Sant Llorenç d’Hortons.
Us passo la seva historia:
Cal esmentar l’existència al despatx de la casa d’un quadre amb un plànol de la finca fet el 21 de juliol del 1882 per Ramon Quera i Torras, mestres d’obres i agrimensor, molt detallat i amb una aquarel•la de la fesomia de la casa aleshores.
Per altra banda, als arxius parroquials i municipals de Gelida s’hi troben sovint càrrecs públics que havien ostentat membres d’aquesta família.
Gran masia amb 111 hectàrees de terreny, amb tres masoveries, de planta rectangular, a dues vessants, de planta, pis i golfes, amb dos patis emmurallats i gran galeria porticada amb baranes de terracota a la façana principal i lateral.
Distribució a partir d’una entrada amb una placa de marbre: “Esta casa de campo fué renobada por orden de D. Juan Bonastre i Jané en el año 1881”, grandiosos cellers amb arcades i pilars de maó -obra molt possible del 1881, i una escala que condueix a l’antiga residència de l’amo, on cal remarcar-hi: un foc a terra amb escons, taula, clemàstecs forjats interessants i una graciosa xemeneia exterior, l’actual despatx amb una antiga capelleta policromada sense sant, portes d’armari de talla, pergamins emmarcats, i un rellotge de caixa amb la marca “José Anfruns -Barcelona”, amb la caixa restaurada darrerament destruint les seves pintures antigues.
Abundor d’edificis annexos al cos principal de la masia:
Els habitatges dels masovers, amb façana unitària, coronada per petits esglaonaments, un baluard amb dues portes i un xiprer centenari de soca esponerosa un angle dels cups, i dos rellotges de sol, un de matí i l’altre de tarda.
A prop de la masia, hi ha el Salt d’aigua de can Rimundet.
Can Rimundet és una masia del municipi de Sant Llorenç d’Hortons, a la comarca catalana de la l’Alt Penedès. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
El jaciment arqueològic de la Vil·la romana de Can Valls es troba sobre del vessant marítim del turó de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat: cap a l’interior seguint el decurs del riu Llobregat, i cap a l’est gràcies a les rutes comercials marítimes.
Fa 2.000 anys, la línia de costa es situava uns kilòmetres a l‘interior respecte l’actual, a tocar de Can Valls. L’actual delta del Llobregat no existia i aquest riu desembocava en un estuari, i al nord de Can Valls, aquestes aigües devien formar una petita badia.
Aquest antic estuari del riu Llobregat va ser utilitzat a l’antiguitat com a port d’ancoratge, on els vaixells que s’hi acostaven podien fondejar i ser carregats i descarregats. En són prova les restes que hi han estat localitzades de diferents naus naufragades o abandonades, en l’anomenat jaciment de les Sorres.
Es té constància de que l’activitat en aquest port començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important.
La producció comercial de vi al nord-est d’Hispània, fou especialment intensa a la regió de la Laietània, integrada per les actuals comarques del Maresme, el Barcelonès, el Vallès i el Baix Llobregat, i així anomenada per haver estat el país del poble ibèric preromà dels laietans.
L’origen del jaciment és precisament d’època romana. S’han trobat diferents elements construïts amb argamassa o morter de calç, que acompanyà als romans allà on Roma arribà. I els materials i tècniques utilitzades, denoten el caràcter governamental de l’arquitectura, ja que segueixen estrictament els de materials, tècniques i proporcions constructives dels cànons de l’arquitectura romana, ben descrits per Vitruvi a la seva obra De Architectura.
Entre les restes arquitectòniques localitzades, en destaquen les d’una cisterna inusualment gran, que provablement deuria servir per emmagatzemar aigua. Però també s’hi han localitzat restes de terrasses, canalitzacions i altres estructures la interpretació de les quals és encara incerta.
Les estructures arquitectòniques visibles a Can Valls podrien doncs correspondre a instal·lacions com les que es podien trobar a la pars rustica d’una vil·la. Però hi ha arguments que permeten pensar que Can Valls no només va ser una vil·la. És possible que allí hi existís algun tipus d’oficina portuària o de centre de suport logístic a l’ancoratge romà de les Sorres.
L’any 2018, va ser possible començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques conegudes del jaciment, que s’havien conservat en un estat més precari i que es veien més amenaçades. De forma simultània, es van dur a terme excavacions arqueològiques que resultaven imprescindibles per a poder fer-ho.
L’objectiu prioritari d’aquests treballs va ser, lògicament, la cisterna romana; però sense fer desaparèixer les transformacions posteriors, si no és que ho requerissin la conservació o la correcta comprensió de la primera. També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.
Visita guiada cada tercer diumenge de mes. Places limitades
És necessari realitzar reserva a:
Museu de Gavà
T. 93 263 96 10 (de dimarts a diumenge de 10 a 13 h; i de dimarts a dissabte de 16 a 19 h) – museu@gava.cat
Per més dades sobre la Cisterna Romana, podeu consultar a :
El Pont del Diable o pont Trencat, es troba vora la vila de Cardona, sobre el riu Cardener, afluent del Llobregat. Està situat a la partida del terme conegut com a Tavernoles, al costat mateix del conjunt industrial de la Costa.
Us passo la seva història:
Tot i ser una construcció de la primera meitat del segle XV, Antoni de Bofarull a Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) situa el pont en etapa romana.
La primera dada del pont és del 28 d’octubre del 1424 quan, reunits en un concili l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Lleida, Girona, Urgell, Tortosa i el patriarca de Jerusalem, van manar que quatre nuncis anessin a aplegar almoines per l’obra d’aquest pont en les parròquies de les diferents diòcesis.
En aquest document consta que el comte de Cardona Joan Ramon Folc I i la universitat de la vila, davant el perillós pas que representava el Cardener pels romeus que d’arreu anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa i Santiago de Compostel-la, es van adreçar a l’esmentat concili perquè els fidels ajudessin amb les seves almoines a la construcció del pont.
No hi ha consens si els dos arcs del pont són fruit del fet que l’obra és inacabada o que una crescuda sobtada del Cardener s’endugué la part que manca.
Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall recullen una explicació popular segons la qual els ducs de Cardona construïren el pont amb l’objectiu de fer pagar pontatge, fet que hauria indignat els cardonins, que haurien enrunat la part que manca com a mostra de rebuig. Hom creu que el pont del Diable podria haver tingut uns cinc o sis arcs.
La construcció del pont ajudà a millorar els lligams entre la plana agrícola de la Coromina amb Cardona. Després del pont del Diable, es construí a Cardona el pont de Sant Joan. Serra i Vilaró documenta la Partida del Pont Nou, vers Tavèrnoles, l’any 1607.
Igualment en el Llibre de la Comunitat de Sant Miquel, el trobem esmentat l’any 1664.
En el plànol elaborat per Mr. Tindal’s explicant el setge de Cardona l’any 1711 durant la Guerra de Successió, el pont apareix amb el nom de Devil’s Bridge.
En un gravat fet l’any 1889 i publicat a l’obra de Ramon Gayà Massot, es pot veure el pont del Diable al costat del molí de la Costa i del pont de Sant Joan.
El configuren dos arcs de diversa amplada i alçada, que reposen sobre roques de llit de riu, la qual cosa l’obliga a descriure un angle obtús.
El pont conserva tallamars pel costat on baixen les aigües i els seus dos arcs són de factura i carreuatge regular, ben escairat.
Tenint en compte l’aparell del pont, hom pot datar-lo entorn del segle XV.
Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 m de diàmetre, 24,30 m d’alçada i 1 m de gruix.
L’altra mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 m d’alçada i 1 m de gruix.
Les dues arcades descriuen un angle obtús entre elles pel fet que reposen sobre roques de llit de riu.
Està construït a base de carreus quadrangulars disposats en fileres horitzontals i lligats amb morter de calç.
Al peu de la part interna del suport dels arcs es destaca una motllura exempta correguda.
El Pont del Diable o pont Trencat, va ser declarat part del conjunt del Camí de Sant Jaume. Va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN 88-MH) pel decret (5 de setembre del 1962) publicat al Butlletí Oficial de l’Estat del 7 de setembre del 1962.
L’antiga masia de Can Julià esta situada en la Baixada del Mas de les Flors, 1 amb carrer de Bonaventura Calopa, 26, de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia :
No hi ha dades històriques concretes en referència a aquesta masia, està construïda, però als principis del segle XVIII un dels grans últims moments de Sant Boi, quan encara no s’havia construït el pont del Llobregat a Molins de Rei i el pont de Sant Boi o la seva barca eren el pas obligat per homes, bestiar i mercaderies per travessar el riu.
Això va dur una forta importància estratègica per a la vila i un considerable moviment comercial, que va traduir-se en la creació d’hostals, carnisseries, i el desenvolupament de moltes activitats menestrals.
Gaspar Coll i Rosell -1987 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una masia que es pot incloure en el tipus II.5 de l’esquema de Danés i Torras. Conserva íntegra la seva estructura des de la seva data de construcció.
Està composta per planta baixa, un pis i golfes (graner). Té una petita modificació en la finestreta de les esmentades golfes, ja que es creu que era d’arc de mig punt.
Cal destacar la porta d’entrada, amb carreus alternats de mida i grans dovelles remarcant l’arc.
També són originals els graons de pedra que hi donen accés i les dues baranetes de ferro forjat una a cada banda de la porta.
La teulada, de teula àrab a dues vessants amb ràfec i amb una variant a quatre vents a la part de les golfes. La planta és basilical.
Al seu voltant i ha un jardí, on s’ubica un pou.
Can Julià és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Agulla és una mena de monòlit situat al municipi del Catllar, al Tarragonès, al nord-est del nucli urbà. Es tracta d’una construcció de tipus popular, feta de pedra i morter de calç, de 12 metres d’alçada, que resulta sorprenent a primer cop d’ull.
És un dels punts de ventilació de les conduccions d’aigua que solcaven antigament les ribes del riu Gaià. Segurament n’hi havia més d’una, però només s’ha conservat aquesta fins avui. De l’Agulla, se’n té constància des del segle XVII, tot i que podria haver estat construïda molt abans.
Viquipèdia
El Gaià era, a començament del segle XVIII, una font d’energia per a les fàbriques de teixits que se situaven a les seves ribes, igual que les fàbriques de paper. Per això, en aquests termes del Tarragonès, es troben encara avui gran quantitat de molins paperers i d’altres instruments necessaris per a l’arribada i la conducció d’aigües necessàries per a la indústria.
L’Agulla és Bé integrant del patrimoni cultural català.
Terra, aigua i racons 