Font de Cuní d’Olot, fa cent anys en rere

Us presento imatges de la Font de Cuní d’Olot, podem veure tal com era fa 100 en rere, gràcies a postals antigues.

Actualment és descriu així aquesta Font :

La Font  de Cuní és molt popular, situada en  la Canya i dins els terrenys del mas Cuní,

a tocar al camí que porta a l’Esperança.

Font intermitent que raja amb certa abundància en temps de pluja però no tant o gens en períodes de sequera.

L’entorn ha sofert modificacions al llarg del temps, sobre tot amb els canvis o desaparició de l’arbrat.

La Font , però,  manté la seva pica, les canalitzacions i la petita bassa al cantó així com el pedrís per seure.

Es d’un sol raig.

Segons la data d’inscripció, es de l’any 1689.

La Font de Cuní és una font d’Olot  protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades actuals : Viquipèdia

Adaptació al Text i Recull de Postals antigues : Ramon Solé

Anuncis

Masia de Can Carrencà de Martorelles

La masia de Can Carrencà, esta situat a l’entrada de Martorelles(a l’esquerra), per la BV- 5006 o Avinguda d’en Piera, carrer de can Carrencà de Martorelles, a prop de la carretera de Sant Adrià a la Roca.

Us passo la seva historia :

  • L’única data que hi apareix, a la llinda del balcó lateral, és de 1667, any en què es va fer la reforma que deixà la casa tal com la veiem actualment.
  • No obstant la documentació situa la família Carrencà al municipi ja al Segle XII, es tracta d’un document en que el rei Jaume I agraeix al propietari del mas la seva participació en la conquesta de l’illa de Mallorca.
  • L’ermita, consagrada a Sant Domènec, fou construïda a mitjan segle XVIII.
  • Diferents generacions de la família es succeïren en la propietat de la finca, transmetent-la en més d’una ocasió per via matrilineal, fins que a mitjan segle XIX, els darrers hereus, hagueren de malvendre llurs propietats.
  • La casa es dividí en dos, i anys més tard es tornà a unificar.
  • Durant la guerra civil Espanyola fou expropiada, i diferents foren les personalitats que hi feren estada abans d’exiliar-se, tot fugint de Barcelona.
  • A la dècada dels anys 80 del segle XX, els darrers propietaris la cediren al municipi, a canvi de poder urbanitzar uns terrenys propers.
  • Un dels propietaris més remarcables fou Jaume Bosquets i Carrencà, germà del Coronel de Miquelets Francesc Bosquets i Mitjans, que durant la guerra de successió ocultà en aquesta casa els fills del seu germà dels exèrcits Borbònics.

Can Carrencà és una masia de teulada de dues aigües i amb carener perpendicular a la façana. Té dos annexes laterals de planta rectangular.

El cos central és dividit en tres pisos i presenta una distribució simètrica respecte a l’eix que ve marcat pel carener.

La porta central d’accés és adovellada.

Excepte dos balcons del cos central i un del lateral dret, totes les finestres han estar retocades a principis del segle XX.

Les parets es presenten arrebossades i hi destaca el rellotge pintat.

Hi ha un passadís amb estructura de pont que connecta directament amb la capella.

Dels elements decoratius en destaquen les rajoles de ceràmica catalana, amb mostra de nombrosos oficis.

El rellotge de sol. I els panys de la porta principal i de la capella,

en els que s’hi pot veure l’àguila bicèfala (símbol de la família Hasburg) fet que mostra que la família Carrencà fou partidària d’aquesta família durant la guerra de successió a la corona Espanyola.

La Torre correspon al pou de la masia de Can Carrencà , al qual s’hi accedeix per una porta d’arc de mig punt. Correspon a un tipus constructiu endegat a finals del segle XIX.

Actualment, és la seu on están ubicats : l’Associació cultural juvenil “Los Verdes”,  el Casal d’Avis, la Unión Cultural Andaluza, Asociación Las Balas Rojas, Carrancà-Rock – Associació de Músics de Martorelles.

Can Carrencà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Martorelles, Viquipèdia i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Riera de l’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de  L’Hospitalet de Llobregat .

No es té altres referències que la seva construcció al segle XVII. És una masia de planta rectangular, que consta de planta baixa i un pis i té la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana.

La porta principal és d’arc de mig punt adovellada i al primer pis s’obren tres finestres amb la llinda i els brancals formats per carreus de pedra i l’ampit motllurat.

A la banda de ponent, hi ha un cos adossat amb coberta a una aigua; aquí també s’obre una finestra de característiques similars a les del cos principal.

Té un pati amb emparrat davant la porta i un antic safareig de tipus masia, fet d’obra sota un cobert, a la part esquerra del pati, recollia l’aigua que era utilitzada per regar l’hort i per rentar-hi la roba.

Can Riera va ser restaurada entre 2010 i  2011 i va passar a ser  El Museu d’Història de l’Hospitalet , i ocupa un dels espais de Can Riera.

Can Riera és una antiga masia de l’Hospitalet de Llobregat, està protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont Nou de la Bisbal d’Empordà

El 1 de novembre de 2018, us vaig fer un article sobre al Pont Vell de la Bisbal d’Empordà.

Avui el dedicaré, el Pont Nou, que de fet també es força antic.

A mitjan del segle XIX, en el moment de l’obertura de la carretera de Girona a Palamós, que travessa la població de la Bisbal d’Empordà, es bastí el Pont Nou.

La història diu que el Pont Nou fou d’obligada construcció en augmentar l’amplada dels camins moderns per donar cabuda als automòbils i al Tren Petit, el qual feia un recorregut des de Palamós fins a Girona.

Un tren molt emblemàtic a la població, que fa més de cinquanta anys va deixar de funcionar, concretament el març de 1956.

L’areny del riu Daró, els divendres s’abarrotava de carros i tartanes dels pagesos que venien al mercat setmanal.

 

 

Text : Joaquima Pellicer Solà

Fotografies Actuals : Joaquima Pellicer Solà

Recull de Postals antigues : Ramon Solé i Joaquima Pellicer Solà

 

Tossa de Mar, per anar, estar i gaudir

Tossa de Mar, és una vila i municipi de la comarca de la Selva, anomenat simplement Tossa fins al 1985.

La bellesa de les seves platges i boscos i del seu patrimoni històric i cultural, fan d’aquest indret un punt de referència obligada per al turisme,

o simplement per anar estar i gaudir de tot el seu conjunt.

En un entorn privilegiat, al peu del massís de ses Cadiretes i en un dels trams de la Costa Brava amb els paisatges més espectaculars.

La capella dels Socors, d’estil barroc, es rep el pelegrí de Tossa de tornada de Santa Coloma de Farners, durant el Vot Popular, una tradició tossenca.

Es imprescindible anar al Portal, porta d’entrada a la Vila Vella o recinte emmurallat de Tossa, del segle XII, declarat monument històric artístic nacional l’any 1931.

Cal estacar que és l’únic exemple de població medieval fortificada que es conserva al litoral català.

        

En destaquen les tres torres:

  • La Torre de Joanàs era per vigilar el mar, la badia i la cala de la Mar Menuda.
  • La Torre de les Hores, va rebre aquest nom en el segle XV en col•locar-s’hi un rellotge, diuen les cròniques que “fou el primer lloc a Catalunya en què hi havia un rellotge públic”.
  • La Torre des Codolar, que presideix la platja del mateix nom i que està plenament integrada en l’edifici del Museu de Tossa.

L’antiga església, d’estil gòtic i en estat ruïnós.

Constava d’una nau única i dues capelles laterals amb un campanar de torre de planta quadrada.

Al passeig del Mar accediu directament a la platja Gran on trobareu  la Casa Sans, edificació singular on veureu els elements modernistes i l’arquitectura colonial.

Per a mes amplia informació podeu consultar a Viquipèdia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tossa_de_Mar

Pues ja sabeu a Tossa de Mar, per anar, estar i gaudir.

 

Recull de dades : Ajuntament de Tossa de Mar i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Joaquima Pellicer Solà i Oriol – Ramon Solé

Les platges, els pescador i les Barques de Montgat – 2ª Part #

Les platges, els pescador i les Barques de Montgat, han sigut durant els segles el tres elements importants de Montgat.

El divendres vàrem conèixer aquesta realitat amb l’article que us vaig presentar i amb les fotografies actuals,

avui veureu amb postals antigues com era,  ara fa 100 anys en rere el poble de Montgat i Les platges, els pescador i les Barques :

 

 

Article dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

Aquest Article està dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

 

Text  : Ramon Solé

Fotografies : Postals Antigues

 

Les platges, els pescador i les barques de Montgat – 1ª Part #

Les platges, els pescador i les barques, han sigut durant els segles el tres elements importants de Montgat.

Les Platges de Montgat mes destacades son :

  • Platja de Cala Taps, La platja de cala taps està ubicada just al davant del barri de les Mallorquines.
  • Platja de les Moreres, La Platja de les Moreres és una caleta acollidora i familiar ubicada just abans de trobar-nos amb el monument de l’11 de setembre, que ja us vaig fer el article. Fa casi cents anys en rere havia unes casetes que eren d’uns estiuejants, molts de Barcelona, allí menjaven i dormien eren petites per –ho acollidores a prop de la mar en Montgat, jo havia estat, en una d’elles d’un familiars…
  • Platja de Sant Joan, Just al davant del barri de Sant Joan i Casc Antic trobem la platja de Sant Joan, una platja amplia on hi trobareu la Guingueta Mi Lola, les instal·lacions del Club Marítim Montgat, pistes de vòlei platja, i tots els serveis propis de les platges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Platja de Les Roques, La cala de les Roques de Montgat és un petit refugi de sorra i roques que té la seva pròpia dinàmica, molt diferent de la resta de platges. Aquí no hi entra maquinària, la neteja i el manteniment els duen a terme uns pocs operaris de manera manual. Tampoc no s’hi aporta sorra artificialment: segons els corrents i la força dels temporals, hi haurà més o menys sorra.

Els pescadors :

La devoció per la Mare de Déu de l’Alegria és centenària en la vida montgatina, us faig la seva historia que em fascina particularment  :

  • Ja a finals del segle XV, li fou dedicat un altar a l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, tot i que d’antuvi ja era invocada amb l’advocació de santa Maria de Montalegre, portada per l’orde cartoixà al seu monestir de la Conreria, construït entre els anys 1415 i 1463.
  • L’Església parroquial de Sant Cebrià de Tiana fou consagrada el 23 de novembre del 1100
  • Cap al 1500 s’erigeix un altar a Nostra Senyora de l’Alegria.
  • Entorn del 1700, es constituí la Confraria de Nostra Senyora de l’Alegria pels pescadors de Montgat, amb una nova imatge beneïda el 1701.
  • El 1788, fou reconstruït l’altar, dotant-lo d’un nou retaule.
  • Pels voltants del 1800, aquesta confraria tingué una intensa activitat: erigeixen un nou retaule.
  • El 1808 estrenen una bandera.
  • Durant aquesta primera meitat del segle XIX, els pescadors i mariners celebraven oficis per Sant Joan i per Sant Pere, així com per la festa del titular de la parròquia, sant Cebrià.
  • Amb la construcció de l’església parroquial de Sant Joan de Montgat i la seva constitució com a parròquia independent de Tiana l’any 1868, els pescadors de Montgat deixaren d’utilitzar la de Tiana i, per tant, es va extingir la Confraria i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria.
  • L’any 1886, fou consagrat l’actual temple parroquial de Sant Cebrià de Tiana; això portà com a conseqüència que el temple primitiu quedés tancat al culte i l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria s’oblidés, tot i que conservà al seu interior l’altar i la imatge.
  • Cap al 1908, un grup de tianencs va impulsar la restauració de l’antiga església parroquial i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria, traslladant la imatge des del seu altar al presbiteri, com a titular del temple, anomenat des d’ara ermita de l’Alegria.
  • També es va instaurar la celebració per la diada de Pasqua de Resurrecció d’un aplec, molt celebrat tant pels tianencs com pels montgatins, així com l’edició d’uns goigs que, en recordança del patronatge de la Confraria de Pescadors.

Con podem veure Tiana mes a la muntanya i Montgat al mar, son com a agermanades entre si, no en els noms per ho si en la seva historia.

Actualment és manté, en menys proporció la pesca al mar, no obstant , Montgat disposa d’una petita llotja per la venda de peix de costa, recollit front la serva costa, la de Montgat…

Les Barques:

Es clar que per ser pescador, es té de tindre barques, per això, aquí a Montgat, tenen les seves, no massa grans… per ho efectives, no massa nombrosa, per ho efectives… Per treure el peix de la seva mar Mediterrània.

Espero i tots esperem, que després del segles aquesta professió sigui en davant i que perdurí per molts segles mes…

Article dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

 

Text estreta de Viquipèdia, altres i per mi mateix.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fàbrica Casaramona de Barcelona

La fàbrica Casaramona està situada en el carrer de Mèxic, 36-44 amb Avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8 de Barcelona.

La fàbrica Casaramona és un edifici d’estil modernista construït entre 1909 i 1912, situat a les faldes de Montjuïc.

La construcció de la fàbrica va ser un encàrrec de Casimir Casaramona i Puigcercós, un industrial cotoner, especialitzat en la confecció de mantes i tovalloles, que necessitava un nou emplaçament fabril, ja que la seva antiga fàbrica s’havia cremat.

Casaramona encarregà el projecte a Josep Puig i Cadafalch, un dels arquitectes més destacats del modernisme català, que projectà una fàbrica modèlica.

Es tracta d’una construcció horitzontal, constituïda per un conjunt de naus d’una sola planta, que facilita el trasllat de mercaderies per mitjà d’un sistema de carrers interns que, a la vegada, també servien de tallafocs.

Dues torres sobresortien del conjunt.

Servien com a dipòsits d’aigua, essent un dels sistemes contra incendis més moderns de l’època.

Can Casaramona no tenia xemeneia perquè funcionava amb energia elèctrica, cosa que contribuïa a la sensació general de netedat.

Està considerada un dels conjunts més importants del modernisme industrial a Catalunya.

Des de l’any 2002 i després d’un seguit d’obres, és l’actual seu del CaixaForum, de la  Fundació “la Caixa”.

La fàbrica Casaramona  és una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Per a mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A0brica_Casaramona

 

Dades recollides : Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. i la Caixa.

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Sant Cugat del Vallès – 2ª Part #

El Monestir de Sant Cugat, conté elements preromànics, gòtics i renaixentistes, cal destacar el seu gran Claustre.

Construït entre els segles IX i XIV, a l’església hi trobarem la clàssica planta basilical de tres naus i tres absis, que s’assenten sobre les restes d’un castrum romà.

El temple es caracteritza per la sobrietat del romànic en la falta de decoració i la poca llum, i la grandiositat del gòtic gràcies al cimbori del segle XIII: una construcció de vuit cares amb grans finestres.

La prosperitat del segle XII va propiciar la construcció del primer pis del claustre, format per llargues galeries amb arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes i diversos pilars, amb 144 capitells.

En un costat del Monestir , podem veure la gran font – cisterna, que ja em dedicat en el seu dia un article al Blog : Fonts naturals, aigua, muntanya i mes.

Per últim, cal destacar  el que roman avui en dia de les seves antiquíssimes muralles.

Per mes amplia informació, podeu consultar a :

https://www.monestirs.cat/monst/valloc/vo16cuga.htm

i a :

https://www.cataloniasacra.cat/llocs/esglesia-de-sant-pere-d-octavia-de-l-antic-monestir-benedicti-de-sant-cugat-del-valles/155/l_ca

Article de Totsantcugat sobre la restauració del rellotge del Campanar del Monestir :

http://www.totsantcugat.cat/actualitat/cultura/l-ajuntament-restaura-el-rellotge-del-campanar-del-monestir_169933102.html

L’edifici Monestir de Sant Cugat del Vallès, va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931 i forma part del Museu de Sant Cugat.

 

Dades : Ajuntament de Sant Cugat, Monestirs i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies

Can Coll de Montornès del Vallès

L‘antiga masia de Can Coll és un dels masos més antics del terme, està situada a l’Av. Montserrat, 44 de Montornès del Vallès, la seva posició en un turonet sobre el torrent de Vinyes Velles és privilegiada.

Masia de planta més aviat quadrada amb carener perpendicular a la façana i teulada de dos vessants de llargada desigual, el cantó esquerra és més llarg en agafar sota el seu braç les quadres i cors aprofitant el desnivell del terra.

La porta principal és d’arc de mig punt i dovelles petites, a sobre hi ha una torre una petita espitllera. Les finestres són totes, excepte les de les golfes que són de mig punt, de forma rectangular, sense decorar, però tenen dates i inscripcions.

Al cantó nord de la casa hi ha una finestra en forma d’arc conopial i una espècie de roseta molt senzilla; en aquest mateix cantó arrenquen dues arcades, una de les quals arriba fins a un pou.

A la finestra de sobre la porta hi diu: “PAU COLL AGNES MULLER SUA 1702”. A la finestra de la dreta es llegeix: “PAU COLL AGNÉS MULLER SUA 1721”.  A la finestra de la planta baixa hi ha una creu amb el braços més amples a les puntes que el centre.

En l’actualitat Can Coll és propietat de l’Ajuntament i s’està reformant.

Can Coll està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Montornès del Vallès i Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé