Pont de les Esplugues de Castellcir

El Pont d’Esplugues és un pont del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès.

Està situat a prop de l’extrem occidental del terme de Castellcir, a tocar i a migdia de la masia d’Esplugues, damunt de la Riera de Fontscalents.

És un pont romànic d’un sol ull, de pas estret, preparat per a camins de bast. pel pas de persones i animals de ferradura, però no de carros.

autor : Josep Obradors

Per a mes dades podeu consultar a :

http://www.castellcir.cat/el-municipi/gaudeix-de-castellcir/llocs-dinteres/pont-romanic-i-masia-desplugues.html

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fotografies: Mercè Manzano

Masia de Can Soler o de Mas Güell de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La masia de Can Soler o de Mas Güell es situada en l’Avinguda de Ferran Alsina, 1, de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo la seva historia :

  • El municipi de Santa Coloma de Cervelló ha estat tradicionalment un terme agrícola.
  • La industrialització no va arribar-hi fins que Eusebi Güell hi va instal•lar, als terrenys de la seva propietat, la colònia tèxtil.
  • És per això que en el terme hi ha força quantitat de masies i cases rústiques senyorials des de l’Edat Mitjana.
  • Aquesta és una de les més conegudes. Anomenada en un principi Can Soler de la Torre, va passar a mans dels Güell a principis del segle XIX,
  • Tot i així, va mantenir el seu nom antic fins que s’hi va instal•lar la fàbrica de teixits de cotó, quan per identificació amb la colònia, se la va començar a anomenar Mas Güell.
  • Les úniques referències anteriors que hi ha són les dates de les llindes de les finestres (1622 dreta i 1700 esquerra) i el nom gravat a la del mig : Antoni Solé.

Es tracta d’una masia tradicional dins dels diferents tipus del II de l’esquema de Danés i Torras, amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.

No hi ha documentada la data de la seva construcció però de les dues dates que hi consten a la façana, a la llinda de les finestres del primer pis, la més antiga correspon a 1622, l’altra 1700 i podria ser d’una remodelació posterior.

Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom: “Antoni Solé”.

Aquest nom es va mantenir fins i tot quan ja era en poder del senyor Güell, li deien Can Soler de la Torre.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210314_103823.jpg

Tota la colònia està construïda en els terrenys que corresponien a l’heretat de la masia.

El 1914, Antoni Gaudí la va decorar totalment sense desfigurar gens la seva estructura ni l’aspecte extern.

A la part dreta de la casa hi ha la capella

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210314_104249.jpg

i en angle, les instal·lacions i magatzems amb una cisterna seca on hi ha una escultura de pedra en forma de sol anomenada “el Soley” que fa pensar en un vell rellotge de sol, si bé el seu emplaçament és dubtós, car pràcticament tot el dia està a l’ombra.

El Soley es una curiosa escultura en forma de sol que s’associa des de temps immemorial a la Masia de Can Güell, però de la que no hi ha cap més referència.

En principi, el fet de tenir un forat en el lloc on hi hauria la boca, fa pensar en un rellotge de sol. En aquest cas l’emplaçament actual no seria aquest, car li toca l’ombra.

També es podria aventurar una mena de distintiu-blasó improvisat del propietari inicial que es deia, tal com es llegeix a la façana de la masia, Antoni Solé i que donà nom a la casa, a tal punt que quan la finca era propietat d’A. Güell encara es deia Can Soler de la Torre.

La masia de Can Soler o de Mas Güell és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torre del telègraf òptic de Vilassar de Mar

La Torre del telègraf òptic està situada en el carrer del Doctor Masriera, 16 de Vilassar de Mar.

Us passo la seva historia:

  • La Torre del telègraf òptic de Vilassar també és coneguda per la Torre de la Farinera.
  • Aquesta torre pertanyia al ramal de Barcelona a la Jonquera que derivava de la línia civil principal de Madrid a València i Barcelona. Aquest ramal va entrar en funcionament a partir de 1850. La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l’interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susanna a la Jonquera.
  • La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des d’un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d’aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d’un punt a l’altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d’unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d’elles.
  • Mentre que a països com França o Anglaterra ja s’havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s’inicia la construcció fins al 1844, moment que en alguns països ja s’havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d’una línia implicava la instal•lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran.
  • A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d’una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa – Vic – Girona.
  • Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi.
  • Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil.
  • Al 1862, s’oficialitza l’abandonament de les torres militars. D’aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
  • El 1891 coincidint amb l’obertura del carrer, es va voler enderrocar i va ser escapçada.
  • Finalment l’Ajuntament va parar l’enderroc i la va adquirir l’any 1894 per a ús municipal com a dipòsit d’aigua a l’interior i font a la façana. A prop d’aquesta torre es troba una altra de planta circular anomenada Torre de Can Nadal que probablement va servir de telègraf òptic militar.
Torre de can Nadal

Senzilla i massissa construcció de mitjans del segle XIX, dins un estil neoclàssic primitiu, de parets atalussades de feixuga planta baixa sobre la qual s’alça una nau acabada en un clàssic frontó amb un ull de bou per a ventilació.

Fotografia : Viquipedia

Aquesta antiga torre de telegrafia està ubicada al carrer Doctor Masriera de Vilassar de Mar, a 10 m d’altitud, entre altres edificis. Tot i que ha estat modificada, de la torre de telegrafia original es conserven les dues plantes inferiors, la planta baixa i el primer pis. De planta quadrada i base atalussada, segueix el model estàndard de telegrafia òptica civil de Mathé, amb sòcol a la planta baixa i divisòria entre la planta baixa i el primer pis. Per sobre de la cornisa hi ha una coberta a dues aigües afegida amb un frontó amb un òcul al centre.

Ricard Ballo / Generalitat de Catalunya

Aquesta torre del ramal de la línia civil tenia comunicació visual directa amb la torre anterior desapareguda de Montgat, a 10,5 km de distància. Aquesta última torre de Montgat desapareguda tenia com a torre anterior la del Castell de Montjuïc de Barcelona, situada a 14,5 km. Per l’altra banda, la torre posterior corresponia a la de Caldetes, també desapareguda, a 13,7 km. Aquesta última torre desapareguda de Caldetes tenia com a torre posterior la de la Patona, a Calella, situada a 10,3 km de distància.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn6262_01.jpg

Actualment a la planta baixa hi ha una estació transformadora, en el seu moment es va obrir una porta i disposa d’una font a la planta baixa a tocar de carrer.

La Torre del telègraf òptic de Vilassar o Torre de la Farinera és una construcció de Vilassar de Mar (Maresme) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia de Rondaller

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Vilassar de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola

Pont de Bóixols d’Abella de la Conca

El poble de Bóixols forma part del municipi d’Abella de la Conca, vila a la qual ha estat unit al llarg de la història, a causa de llur pertinença des d’antic a la Baronia d’Abella, apareix documentat des del segle X.

El Pont de Bóixols  és conegut com Pont del Plomall es medieval.

Situat en un del passos naturals entre les comarques del Pallars Jussà i l’Alt Urgell, el poble de Bóixols està en una zona de difícil accés.

Les serres de Carreu, al nord; Setcomelles, a l’est, i Carrànima, a l’oest, tanquen el poble en una petita depressió que té la sortida natural cap alsud, seguint el riu Pujals (anomenat més avall riu Rialb).

Però no per natural és una sortida fàcil, l’estret de Bóixols, primer,

i l’accidentat barranc del riu Rialb, després, fan que només hi passi l’aigua, i amb dificultats.

A prop i sota del poble, al Forat de Bóixols, i a un desnivell considerable, hi ha un interessant pont medieval del segle xi, en un emplaçament bell i espectacular. Just al sud hi ha la masia de Cal Plomall i encara molt a prop seu, a uns 100 metres, el Molí del Plomall, també anomenat Molí del Pont o Plomall Nou, força antic.

Actualment està restaurat i habitat, amb el seu molí de farina ben conservat i catalogat. La Casa del Moli del Pont ha estat restaurada.

Recull de dades : Ajuntament d’Abella de la Conca i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Antic safareig i pou, a la Masia de Can Riera de L’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de L’Hospitalet de Llobregat .

Observem a mà dreta del pati d’aquesta masia, un safareig i el seu pou, on s’extreia l’aigua necessària per rentar la roba.

Molta de l’aigua que es feia servir a les cases per rentar-se, i cuinar provenia dels pous que s’alimentaven de l’aigua de pluja que queia a les teulades i que amb una canonada es desviava cap al pou.

L’Hospitalet, al estar a la part baixa del riu Llobregat és ric en aqüífers, encara avui dia. Els safareigs  acostumaven a tenir aigua d’algun rec o canalització, sobre tot aquells on es rentaven la roba dels malalts.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fem una ullada fora de Catalunya : El Pont de Molina de Aragon de Guadalajara

Molina de Aragón es una localidad de la provincia de Guadalajara que pertenece a la comunidad autónoma de Castilla – la Mancha.

El Puente Viejo es símbolo de la villa de Molina de Aragón, precioso Puente románico, construido entre los siglos XII y XIII que da acceso al casco viejo, rebasando el río Gallo (afluente del Tajo) que atraviesa la ciudad.

Cuenta con tres arcos escarzanos, siendo mayor el central de ellos.

Está construido con sillares de piedra arenisca rojiza usadas en el pretil y los tajamanes que separan los tres ojos en el lado del adarves y de pequeñas torrecillas en el lado opuesto.

Su reparación fue ordenada y costeada por Felipe V cuando visitó la localidad.

Viquipèdia

Fue restaurado por el Taller de Empleo de Molina de Aragón; se enlosó y se acentuó la giba, y se han colocado bolardos para impedir el paso de vehículos.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotopgrafies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

Pont de can Plana en la Vall d’Olzinelles de Sant Celoni

La riera d’Olzinelles neix més amunt de ca l’Agustí, sota el Montllorer, i recull les aigües dels múltiples sots que conformen el relleu d’aquest racó del Montnegre, que generen una vall humida i fresca. La verneda és el bosc de ribera propi d’aquesta riera, però també hi ha pollancredes i platanedes.

El Parc ha endegat un pla per recuperar la verneda, el cabal d’aigua a la riera i els prats de dall que havien ocupat aquests camps.

La riera té antigues rescloses que permetien el desviament d’aigua cap als recs i les basses properes.

En el camí es troba l’antic pont de pedra de can Plana, a prop de la carretera BV – 5112.

D’aquest pont no em trobat cap informació sobre la seva construcció, ni la seva data.

Seria majoritàriament per creuar la riera la gent que vivien antigament a la Vall  per poder anar  i tomar a Sant Celoni,

també als agricultors que tenien allí els camps i els pastors amb els ramats d’ovelles.

Us passo un interessant article al respecta :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/croniques-dolzinelles-pont-de-can-plana.html

És pot arribar per un itinerari senyalitzat com a sender local (SL-C 79), a la llarg de tot el camí hi ha plafons informatius dels diferents elements d’interès existents en la Vall d’Olzinelles.

Recull de dades : Diputació de Barcelona i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Molí i pont de Bojons i riera major de Sant Sadurní d’Osormort

El Molí de Bojons està situat en la Ctra. BV-5201, km 13,5 de Sant Sadurní d’Osormort.

Us passo la seva historia :

El lloc de Boxos (Bojons) el trobem esmentat ja el 937.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Antic molí situat a la riba de la riera Major que pertany a la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort que en principi fou terme de Sant Llorenç del Munt o de Cerdans, més tard s’uní a Espinelves i ara és independent.

La notícia del molí es troba lligada a la del mas, també anomenat Bojons el qual el trobem en els fogatges de la parròquia de l’any 1553, quan habitava el mas un tal “Anthini Boyons”.

En el nomenclàtor de la província de Barcelona de l’any 1860 tenim notícia de l’existència de “dos fàbricas de papel de estraza” i d’un “molino harinero”, però no disposem de prou dades per saber quin d’aquests es correspon amb el Molí de Bojons.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Presenta un cos central de planta quadrada amb el carener perpendicular, amb les vessants cap als costats nord i sud.

La façana de migdia no hi ha cossos annexes a cada costat del principal s’hi obren diverses finestres i alguna espiera, també hi ha un balcó.

La façana de l’hostal es troba a llevant i en el cos annex amb el carener perpendicular al principal i adossat a l’extrem esquerre hi ha un portal protegit per un teuladet a dues vessants, dues finestres a la planta i una al primer.

En aquest sector s’hi annexiona un petit cos amb el lavabo. A la resta de l’edifici hi ha diverses obertures. En la part de darrera dona a la riera Major.

L’estat de conservació és força bo per bé que les reformes han desmerescut l’estructura primitiva.

Antic molí convertit en hostal i restaurant.

El Molí de Bojons és una obra de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Cal remarcar que a sobre la riera i a l’extrem de llevant s’hi adossa un bonic Pont de pedra, que avui ha estat substituït per una altre, és un pont de pedra romànic d’un arc de mig punt que salva la riera major de Sant Sadurní Osormort,

eixamplat, pla i si poden diferenciar perfectament les dues èpoques, la par més antiga és de pedra i la més nova és amb maons.

i El Pont de Bojons és una obra romànica de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Balneari de les Termes Orion de Santa Coloma de Farners

El Balneari de les Termes Orion està situat en el veïnat de Vall de Santa Coloma de Farners.

Us passo la seva historia:

  • La referència documental més antiga sobre les aigües i les seves propietats és la descripció que en fa el 1849 el metge Salvador Cabra.
  • L’any 1860 Antoni Comas, propietari del mas Molins on es troba la deu termal, fa construir un edifici al mestre d’obres Pere Borrell, amb quatre piles o banyeres que s’ampliarà amb una nova planta el 1897.
  • El 1871 la Junta Provincial de Sanitat de Girona declara les aigües d’utilitat pública i Joaquim Jordà, metge, fa una memòria sobre les aigües que dóna molta publicitat al lloc.
  • El 1875 es fa una nova ampliació per a dormitoris, sala i galeria d’arcs de mig punt a la façana principal.
  • L’any 1885 Joan Comas ven l’edifici dels banys i la finca a Josep Roig Pladevall el qual obté una nova declaració d’utilitat pública de les aigües atorgada des de Madrid (1889) i crea la societat Termas de Santa Coloma de Farnés.
  • A finals del segle XIX sabem de l’existència d’una capella i s’agrega un nou cos lateral.
  • El 1896 es constitueix una nova societat: Baños Termales de Santa Coloma de Farnés.
  • El 1898 l’Ajuntament es compromet a fer un camí arbrat per comunicar l’establiment amb Santa Coloma.
  • Es nomena gerent a Joan Martí i Trias (1901) que compra el negoci dotze anys més tard i li canvia el nom pel de Balneari Martí.
  • Projecta una ampliació de 50 llits, un passeig de 24 m que enllaci amb el pont sobre la riera (1921) i una urbanització d’estiueig a la mateixa finca.
  • Finalment es ven el negoci al matrimoni Manuel Burch Solanich i Mercè Barraquer i Garrigosa que li donen el nom actual de Termas Orion.
  • S’instal•la el primer ascensor de les comarques gironines (1926).
  • L’any 1932 la construcció compta amb planta baixa i dos pisos (1.310 m), un cos afegit de dos pisos (160 m), capella i edifici de l’embotelladora (405 m).
  • Durant la Guerra Civil l’ajuntament se’n fa càrrec i el converteix en el Balneari Clínica Militar núm. 5.
  • El 1939 es torna a posar en funcionament i als anys 60 comença la gran davallada que afecta a tot el termalisme de Catalunya.
  • El 1978 la família Campeny compra l’establiment i li dóna un nou impuls.
  • El 1980 es crea l’Associació Balneària de Catalunya amb la voluntat de revitalitzar el sector.
  • En aquests últims anys s’han fet importants obres de restauració i condicionament a les noves necessitats respectant l’edifici original.

En els establiments balnearis l’entorn immediat té molta rellevància i, en aquest cas, el balneari disposa d’un gran parc que enllaça amb el de Sant Salvador formant un conjunt natural ordenat molt equilibrat.

L’arribada pel pont que creua la riera de Santa Coloma ens porta a una avinguda de plàtans, la font de la deu i altres fonts,

I tot seguit, l’edifici imponent blanc apareix majestuós al peu de la muntanya i els boscos.

L’edifici s’estén al llarg formant una gran façana per aprofitar al màxim l’espectacle del paisatge.

L’edificació actual ens mostra una construcció allargada de tres plantes amb un cos central de quatre, rematat per un frontó amb un finestral circular decorat amb una garlanda. Els dos laterals també estan rematats per frontons més senzills i menys apuntats.

I Forts i M. Pibernat 2005 / Generalitat de Catalunya

El més característic, però, és l’àmplia porxada de la façana amb pilastres, parelles de columnes jòniques de fust llis i balustrada amb el cos central sobresortint que fa d’abaixador de cotxes.

Al costat esquerre hi ha un cos afegit que s’avança que segueix l’estil i s’integra amb la balustrada recorrent tota la terrassa de sobre el porxo.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’interior es manté el vestíbul central amb les grans columnes jòniques que distribueixen l’espai cap a l’escala amb claraboia de vitralls i l’ascensor i vers les dues ales laterals.

Al costat dret, en el lloc on hi havia el teatre, avui hi ha la sala de lectura, però es manté en el mur la boca de l’escenari emmarcada per motllures.

La part del darrere de l’edifici està reservada als espais de servei i a la zona de banys. Als pisos superiors trobem les habitacions.

De elpuntavui, un passo un interessant article del 15 setembre de 2019, on podem treure mes informació sobre Termes Orion :

Termes Orion és un balneari catalogat com a monument al municipi de Santa Coloma de Farners i inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Balneari de Les Masies de l’Espluga de Francolí

Espluga de Francolí

Les Masies és un nucli de població del sud del municipi de l’Espluga de Francolí situat al peu de les muntanyes de la Pena i molt a prop del monestir de Poblet, al límit amb el terme de Vimbodí i Poblet.

S’inclou dins el paratge natural d’interès nacional de la Vall del Monestir de Poblet. 

La carretera local TV-7007 comunica les Masies amb l’Espluga i Poblet.

Es va originar al final del segle XIX vora unes fonts d’aigües ferruginoses: la Font del Ferro i la Font de la Magnèsia.

Primer s’hi va construir l’anomenada Masia Blanca, i més tard, el 1887, el complex residencial de la Vil·la Engràcia, on es va edificar el primer balneari dos anys mes tard,

per la qual cosa aquest nucli de població es coneix també amb el nom de Balneari les Masies.

El balneari vil·la Engràcia es va començar a construir l’any 1890 per obra del polític liberal tarragoní Pere Antoni Torres Jordi.

El 1910 es reconverteix en el Gran Hotel Villa Engràcia, propietat del dr. Salvador Roca.

En aquella època el nucli de les Masies era un gran pol d’atracció turística.

Més endavant s’hi van construir altres xalets i hotels, com l’Hotel del Centre i l’Hotel La Capella.

Durant la guerra civil de 1936-39 l’hotel – balneari fou habilitat com a hospital militar i després d’aquesta fou venut a l’Estat.

Ja en els nostres dies, ha continuat amb una zona turística i de segona residència, disposa de diversos apartaments de muntanya, hotels, restaurants.

Tot aquestes edificacions situades al llarg de la carretera, com també, els parcs, jardins i fonts que l’organitzen,

el fan un conjunt interessant com a exemple de vil·la balneària del nostre país, tot recordant el seu passat esplendorós.

Quant hi passeu, pareu i veure que l’ambient fa que us retrobeu tot fent un passeig per aquesta part d’Espluga de Francolí,

que us farà retrocedir en el temps més de cents anys en rere, tal com em va passar a mi.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament d’Espluga de Francolí

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola