Can Julià de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

L’antiga masia de Can Julià esta situada en la Baixada del Mas de les Flors, 1 amb carrer de Bonaventura Calopa, 26, de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • No hi ha dades històriques concretes en referència a aquesta masia, està construïda, però als principis del segle XVIII un dels grans últims moments de Sant Boi, quan encara no s’havia construït el pont del Llobregat a Molins de Rei i el pont de Sant Boi o la seva barca eren el pas obligat per homes, bestiar i mercaderies per travessar el riu.
  • Això va dur una forta importància estratègica per a la vila i un considerable moviment comercial, que va traduir-se en la creació d’hostals, carnisseries, i el desenvolupament de moltes activitats menestrals.
Gaspar Coll i Rosell -1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una masia que es pot incloure en el tipus II.5 de l’esquema de Danés i Torras. Conserva íntegra la seva estructura des de la seva data de construcció.

Està composta per planta baixa, un pis i golfes (graner). Té una petita modificació en la finestreta de les esmentades golfes, ja que es creu que era d’arc de mig punt.

Cal destacar la porta d’entrada, amb carreus alternats de mida i grans dovelles remarcant l’arc.

També són originals els graons de pedra que hi donen accés i les dues baranetes de ferro forjat una a cada banda de la porta.

La teulada, de teula àrab a dues vessants amb ràfec i amb una variant a quatre vents a la part de les golfes. La planta és basilical.

Al seu voltant i ha un jardí, on s’ubica un pou.

Can Julià és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’Agulla del Catllar (Tarragonès)

L’Agulla és una mena de monòlit situat al municipi del Catllar, al Tarragonès, al nord-est del nucli urbà. Es tracta d’una construcció de tipus popular, feta de pedra i morter de calç, de 12 metres d’alçada, que resulta sorprenent a primer cop d’ull.

És un dels punts de ventilació de les conduccions d’aigua que solcaven antigament les ribes del riu Gaià. Segurament n’hi havia més d’una, però només s’ha conservat aquesta fins avui. De l’Agulla, se’n té constància des del segle XVII, tot i que podria haver estat construïda molt abans.

Viquipèdia

El Gaià era, a començament del segle XVIII, una font d’energia per a les fàbriques de teixits que se situaven a les seves ribes, igual que les fàbriques de paper. Per això, en aquests termes del Tarragonès, es troben encara avui gran quantitat de molins paperers i d’altres instruments necessaris per a l’arribada i la conducció d’aigües necessàries per a la indústria.

L’Agulla és Bé integrant del patrimoni cultural català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Llibres en la Font de can Moritz de Rubí (Vallès Occidental)

Fins ara havíem vist que hi han punts de préstec de llibres en llocs situats dins d’una població o poble, en jardins o llocs a prop del algun edifici destacat, en molts dels casos per recollir un cal aportar o deixar un altre.

Actualment, al costat de la Font de can Moritz del Municipi de Rubí, hi ha un armariet amb un nombre destacat de llibres.

Que millor de llegir un llibre en un lloc tant tranquil com en una Font … en mig del bosc… amb ocells …

Una iniciativa que des d’aquí felicitem.

Esperem que la gent que visiti la Font, sigui respectuosa amb la conservació del llibres.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de Sant Miquel dels Sants de Gurb (Osona)

Capella situada a poca distancia de l’antic Hostal de la casa de Baix i a prop de la C-25 a Grub.

Una placa explica que està dedicada a Sant Miquel dels Sants

I la seva col·locació a una paret d’un pou.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Dora Salvador

Molí fariner de Can Pedrosa de Sant Just Desvern (Baix Llobregat)

Farinerç

El Molí fariner de Can Pedrosa està situat en la carretera de la Fatjol de Sant Just Desvern.

Us passo la seva història:

  • En terrenys propietat de la masia de Can Padrosa es va edificar al segle XIV.
  • La primera referència documental sobre el molí la trobem el 1306, any de la seva construcció, però el molí canvià de mans constantment. Els seus propietaris útils o usuaris eren els santjustencs Ferrer Moragues i Arnau d’Horta.
  • A aquest mateix 1306 el senyor feudal, Guillem Durfort, era el propietari directe del molí.
  • El 1311 el senyor feudal ho va vendre a un mercader de Barcelona, Guerau Trilla.
  • El 1347 el molí apareix en un document de la catedral de Barcelona, citat com a molí mitjà, el que fa pensar en l’existència d’altres dos molins, propietat de Bonanat Teixidor.
  • El molí va deixar de funcionar aviat i no es va parlar d’ell fins al 1651, amb motiu de l’enterrament a la bassa del molí de tres morts de pesta que després van ser retirats.
  • A mitjan segle XVII el molí va deixar de funcionar.
  • A partir dels anys 60 del segle XX va servir de garatge d’una excavadora, i fins i tot d’abocador de runes.
  • L’any 1986 l’Ajuntament de Sant Just Desvern va decidir adquirir els terrenys.
  • El 1987 les restes es van incloure al Catàleg del Patrimoni Històric i Artístic Local. Tota la sala de les moles va quedar totalment coberta de terres i runes.
  • L’any 2001 l’Ajuntament va redescobrir el molí, iniciant un projecte de restauració per adequar-lo.
  • Fer-lo accessible, finalitzat l’abril de 2003.

Molí fariner hidràulic que conserva gairebé la totalitat de la seva estructura.

Un molí fariner de bassa, que captava l’aigua de la riera. A la part superior hi ha part de la bassa soterrada.

L’aigua passava per un cup (pou) i amb la seva força movia el rodet del molí.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

D’aquesta manera els pagesos molien el blat per fer farina.

Conserva la totalitat del cup, la volta sencera del carcabà amb les canalitzacions internes i externes.

No es conserven les pedres del molí.

El portal d’entrada, situat a la façana nord, té un arc gòtic apuntat.

L’antic molí fariner de Can Padrosa és un monument arquitectònic del municipi de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Muralla del recinte sobirà de la Força de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental)

La Muralla del recinte sobirà de la Força es situada en el Nucli antic de La Força de Sant Pere de Vilamajor,

situat a l’entorn de l’església parroquial i als carrers adjacents.

Historia :

  • Entre els segles X i XII, a Vilamajor convivien dues senyories, la comtal i l’eclesiàstica, amb les seves respectives seus jurisdiccionals, el castell i la parròquia de Sant Pere amb la sagrera murada.
  • La sagrera de Vilamajor es trobava envoltada de muralles i valls, amb almenys un portal, situat just a l’accés tradicional a la vila pel carrer de Brugueres, a la part nord-occidental. Els trams més visibles d’aquest recinte fortificat els trobem a la plaça i pujada de l’església i al fossat del Ripoll (muralla nord).
  • Els fossats sud i nord estan dessecats i només es conserva la riera que en feia aquesta funció a la banda est.
  • També s’han conservat alguns trams de muralla dins de les cases del centre històric.
  • Actualment, es desconeix si el castell es trobava al mateix indret que la sagrera emmurallada o bé es trobaven un a tocar de l’altre.
  • Segons la documentació de l’època es dedueix que l’estament eclesiàstic i el civil compartien seu al turó, pel que és probable que es trobessin separats un a tocar de l’altre però encabits en un únic recinte emmurallat. Aquesta hipòtesi és corrobora també pel nom de “La Força” i per l’existència dels vestigis d’una altra torre circular, la Torre Negra, situada a una vintena de metres de la façana de l’església, i de la torre de planta quadrada de can Vila.
  • D’altra banda, els comtes de Barcelona tenien a Vilamajor un palau residencial, del que es troben referències documentals des de l’any 1079 (AA.DD., 2000:97). Actualment no es disposa de dades precises de la localització del palau comtal tot i que, segons la tradició, es trobava al nucli de La Força.
  • També es desconeix si existien de forma coetània, un palau i un castell; o bé si el palau i el castell eren la mateixa edificació. Només mitjançant les intervencions arqueològiques a la zona de La Força, és possible l’obtenció de dades precises sobre els orígens i evolució d’aquest indret de gran valor històric.

La muralla anomenada “del recinte sobirà”, correspon a la de la zona de l’entorn del monticle de l’església,

i als murs que sostenen l’antic cementiri.

El parament és de còdols de riera lligats amb morter de calç.

Presenta diverses reparacions de factura contemporània: a mitjans de la dècada dels anys quaranta del segle passat, després d’unes pluges intenses, part de la muralla va cedir, i es va reconstruir l’any 1950; l’any 1986 s’hi va tornar a intervenir; finalment, l’any 2014 es va dur a terme una nova reparació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Virgínia Cepero González

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Torre del Bisbe de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat)

La Torre del Bisbe està localitzat en l’àrea protegida del Parc natural de Collserola en Sant Feliu de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • No s’ha trobat documentació antiga de la Torre del Bisbe.
  • Tanmateix, és possible que, tant per la proximitat amb la Torre de Santa Margarida, emplaçament primitiu del monestir de Santa Maria de Valldonzella, com per la font que hi ha sota la casa, aquesta tingui uns precedents més antics.
  • Informacions recents assenyalen que a inicis del segle XIII va pertànyer al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.    
Montserrat Pagès Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

La masia, que ha sofert moltes transformacions al llarg dels segles, està formada per dos cossos principals de dimensions desiguals, adossats i coberts amb teulada a doble vessant.

El cos més estret té una galeria superior.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El més ample una porta adovellada.

Sota la casa, dins d’una arcada d’obra, hi ha la seva font.

La Torre del Bisbe és una obra de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Pont de l’Aigua de Girona

El Pont de l’Aigua es situa sobre el riu Ter, en la carretera de Palamós municipi de Girona.

Us passo la seva historia:

  • Els primers vestigis són romans i al segle xiv es començà l’original, obra d’en Pere Ça Coma i que es clogué al segle xv, era de 10 ulls i tenia una plataforma en punta de diamant al tercer ull.
  • Després de moltes vicissituds de riuades i setges (ja que la història del barri ha anat lligada a la de Girona) durant la retirada, a la Guerra Civil, fou volat i reformat més tard per les milícies franquistes, creant l’actual pont.
  • El 1926 s’inaugurava la línia del tramvia de Banyoles i que passava del Pont.
Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya

És un pont de 8 ulls d’arcs de punt rodó i que dona nom al barri. De caràcter monumental per les pilones, dues a banda i banda del pont, amb làpides commemoratives de la guerra civil a favor dels nacionals.

Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya

En el tram més proper a Sarrià, el pont puja en un pendent suau en els dos primers trams, per baixar al darrer en un pendent més pronunciat.

Així, el pont consta de 3 parts caracteritzades per trossos massissos amb relleus al·lusius. La barana és de pilonets rodons amb motlluretes de mitja canya, seriats, amb passamà massís al damunt. El pont és damunt el Ter, i té el terra de quitrà que salta, deixant a la vista els carreus antics i les guies del tren de Banyoles.

El pont de l’Aigua és un pont fluvial del municipi de Girona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Bassa del Trull de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.

.Es tracta d’una bassa tradicional, allargassada excavada en el mateix sòl d’uns 0’80 m de fondària en el seu punt més profund per una vintena de metres de llargària i uns 10 a 12 metres d’amplada màxima.

Normalment estan impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, però en aquest indret és molt probable que la seva ubicació aprofiti unes característiques del terreny favorable a la impermeabilització natural.

La flora, a més d’argelaga i alguna bardissa en els marges inclou herbassar i plantes de tipus aquàtic com el jonc.

Observacions:

Tot i que sigui del tipus intermitent, des del punt de vista mediambiental, la seva preservació és molt important ja que el biòtop aquàtic manté una relació molt estreta amb els sistemes ecològics que l’envolten.

La presència d’aigua atreu insectes i amfibis, que alhora atreuen a animals més grans com les aus o les serps. A més de ser un punt d’aigua per la fauna, quan aquesta s’evapora o filtra, hi ha altres mamífers que aprofiten per rebolcar-s’hi com el senglar.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Solior de Bruguers en Gavà (Baix Llobregat)

La Masia de Solior de Bruguers està al costa de la carretera de Gavà a Begues, BV – 2041 en el Km 4, 600, a prop de l’ermita de Bruguers de Gavà.

Un cartell a la paret de la façana d’edifici, ens indica que va ser construïda la masia en 1654.

Cal destacar dos pous, un de vent  a un costat de la masia,

I l’altre molt ben conservat amb 4 pedestals de ferro on en el centre es posava la corriola i la corda amb una galleda per pujar l’aigua,

i tancat per una tapa de ferro rodona per evitar algun accident.

Actualment la Masia Solior es un restaurant ubicat al peu del castell de Erampunyà amb vistes del mar

i del Parc Natural del Garraf.

Lloc ideal per fer un àpat en família i/o amics, bodes o altres celebracions.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero