El jaciment arqueològic de la Vil·la romana de Can Valls es troba sobre del vessant marítim del turó de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat: cap a l’interior seguint el decurs del riu Llobregat, i cap a l’est gràcies a les rutes comercials marítimes.
Fa 2.000 anys, la línia de costa es situava uns kilòmetres a l‘interior respecte l’actual, a tocar de Can Valls. L’actual delta del Llobregat no existia i aquest riu desembocava en un estuari, i al nord de Can Valls, aquestes aigües devien formar una petita badia.
Aquest antic estuari del riu Llobregat va ser utilitzat a l’antiguitat com a port d’ancoratge, on els vaixells que s’hi acostaven podien fondejar i ser carregats i descarregats. En són prova les restes que hi han estat localitzades de diferents naus naufragades o abandonades, en l’anomenat jaciment de les Sorres.
Es té constància de que l’activitat en aquest port començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important.
La producció comercial de vi al nord-est d’Hispània, fou especialment intensa a la regió de la Laietània, integrada per les actuals comarques del Maresme, el Barcelonès, el Vallès i el Baix Llobregat, i així anomenada per haver estat el país del poble ibèric preromà dels laietans.
L’origen del jaciment és precisament d’època romana. S’han trobat diferents elements construïts amb argamassa o morter de calç, que acompanyà als romans allà on Roma arribà. I els materials i tècniques utilitzades, denoten el caràcter governamental de l’arquitectura, ja que segueixen estrictament els de materials, tècniques i proporcions constructives dels cànons de l’arquitectura romana, ben descrits per Vitruvi a la seva obra De Architectura.
Entre les restes arquitectòniques localitzades, en destaquen les d’una cisterna inusualment gran, que provablement deuria servir per emmagatzemar aigua. Però també s’hi han localitzat restes de terrasses, canalitzacions i altres estructures la interpretació de les quals és encara incerta.
Les estructures arquitectòniques visibles a Can Valls podrien doncs correspondre a instal·lacions com les que es podien trobar a la pars rustica d’una vil·la. Però hi ha arguments que permeten pensar que Can Valls no només va ser una vil·la. És possible que allí hi existís algun tipus d’oficina portuària o de centre de suport logístic a l’ancoratge romà de les Sorres.
L’any 2018, va ser possible començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques conegudes del jaciment, que s’havien conservat en un estat més precari i que es veien més amenaçades. De forma simultània, es van dur a terme excavacions arqueològiques que resultaven imprescindibles per a poder fer-ho.
L’objectiu prioritari d’aquests treballs va ser, lògicament, la cisterna romana; però sense fer desaparèixer les transformacions posteriors, si no és que ho requerissin la conservació o la correcta comprensió de la primera. També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.
Visita guiada cada tercer diumenge de mes. Places limitades
És necessari realitzar reserva a:
Museu de Gavà
T. 93 263 96 10 (de dimarts a diumenge de 10 a 13 h; i de dimarts a dissabte de 16 a 19 h) – museu@gava.cat
Per més dades sobre la Cisterna Romana, podeu consultar a :
El Pont del Diable o pont Trencat, es troba vora la vila de Cardona, sobre el riu Cardener, afluent del Llobregat. Està situat a la partida del terme conegut com a Tavernoles, al costat mateix del conjunt industrial de la Costa.
Us passo la seva història:
Tot i ser una construcció de la primera meitat del segle XV, Antoni de Bofarull a Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) situa el pont en etapa romana.
La primera dada del pont és del 28 d’octubre del 1424 quan, reunits en un concili l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Lleida, Girona, Urgell, Tortosa i el patriarca de Jerusalem, van manar que quatre nuncis anessin a aplegar almoines per l’obra d’aquest pont en les parròquies de les diferents diòcesis.
En aquest document consta que el comte de Cardona Joan Ramon Folc I i la universitat de la vila, davant el perillós pas que representava el Cardener pels romeus que d’arreu anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa i Santiago de Compostel-la, es van adreçar a l’esmentat concili perquè els fidels ajudessin amb les seves almoines a la construcció del pont.
No hi ha consens si els dos arcs del pont són fruit del fet que l’obra és inacabada o que una crescuda sobtada del Cardener s’endugué la part que manca.
Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall recullen una explicació popular segons la qual els ducs de Cardona construïren el pont amb l’objectiu de fer pagar pontatge, fet que hauria indignat els cardonins, que haurien enrunat la part que manca com a mostra de rebuig. Hom creu que el pont del Diable podria haver tingut uns cinc o sis arcs.
La construcció del pont ajudà a millorar els lligams entre la plana agrícola de la Coromina amb Cardona. Després del pont del Diable, es construí a Cardona el pont de Sant Joan. Serra i Vilaró documenta la Partida del Pont Nou, vers Tavèrnoles, l’any 1607.
Igualment en el Llibre de la Comunitat de Sant Miquel, el trobem esmentat l’any 1664.
En el plànol elaborat per Mr. Tindal’s explicant el setge de Cardona l’any 1711 durant la Guerra de Successió, el pont apareix amb el nom de Devil’s Bridge.
En un gravat fet l’any 1889 i publicat a l’obra de Ramon Gayà Massot, es pot veure el pont del Diable al costat del molí de la Costa i del pont de Sant Joan.
El configuren dos arcs de diversa amplada i alçada, que reposen sobre roques de llit de riu, la qual cosa l’obliga a descriure un angle obtús.
El pont conserva tallamars pel costat on baixen les aigües i els seus dos arcs són de factura i carreuatge regular, ben escairat.
Tenint en compte l’aparell del pont, hom pot datar-lo entorn del segle XV.
Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 m de diàmetre, 24,30 m d’alçada i 1 m de gruix.
L’altra mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 m d’alçada i 1 m de gruix.
Les dues arcades descriuen un angle obtús entre elles pel fet que reposen sobre roques de llit de riu.
Està construït a base de carreus quadrangulars disposats en fileres horitzontals i lligats amb morter de calç.
Al peu de la part interna del suport dels arcs es destaca una motllura exempta correguda.
El Pont del Diable o pont Trencat, va ser declarat part del conjunt del Camí de Sant Jaume. Va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN 88-MH) pel decret (5 de setembre del 1962) publicat al Butlletí Oficial de l’Estat del 7 de setembre del 1962.
L’antiga masia de Can Julià esta situada en la Baixada del Mas de les Flors, 1 amb carrer de Bonaventura Calopa, 26, de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia :
No hi ha dades històriques concretes en referència a aquesta masia, està construïda, però als principis del segle XVIII un dels grans últims moments de Sant Boi, quan encara no s’havia construït el pont del Llobregat a Molins de Rei i el pont de Sant Boi o la seva barca eren el pas obligat per homes, bestiar i mercaderies per travessar el riu.
Això va dur una forta importància estratègica per a la vila i un considerable moviment comercial, que va traduir-se en la creació d’hostals, carnisseries, i el desenvolupament de moltes activitats menestrals.
Gaspar Coll i Rosell -1987 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una masia que es pot incloure en el tipus II.5 de l’esquema de Danés i Torras. Conserva íntegra la seva estructura des de la seva data de construcció.
Està composta per planta baixa, un pis i golfes (graner). Té una petita modificació en la finestreta de les esmentades golfes, ja que es creu que era d’arc de mig punt.
Cal destacar la porta d’entrada, amb carreus alternats de mida i grans dovelles remarcant l’arc.
També són originals els graons de pedra que hi donen accés i les dues baranetes de ferro forjat una a cada banda de la porta.
La teulada, de teula àrab a dues vessants amb ràfec i amb una variant a quatre vents a la part de les golfes. La planta és basilical.
Al seu voltant i ha un jardí, on s’ubica un pou.
Can Julià és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Agulla és una mena de monòlit situat al municipi del Catllar, al Tarragonès, al nord-est del nucli urbà. Es tracta d’una construcció de tipus popular, feta de pedra i morter de calç, de 12 metres d’alçada, que resulta sorprenent a primer cop d’ull.
És un dels punts de ventilació de les conduccions d’aigua que solcaven antigament les ribes del riu Gaià. Segurament n’hi havia més d’una, però només s’ha conservat aquesta fins avui. De l’Agulla, se’n té constància des del segle XVII, tot i que podria haver estat construïda molt abans.
Viquipèdia
El Gaià era, a començament del segle XVIII, una font d’energia per a les fàbriques de teixits que se situaven a les seves ribes, igual que les fàbriques de paper. Per això, en aquests termes del Tarragonès, es troben encara avui gran quantitat de molins paperers i d’altres instruments necessaris per a l’arribada i la conducció d’aigües necessàries per a la indústria.
L’Agulla és Bé integrant del patrimoni cultural català.
Fins ara havíem vist que hi han punts de préstec de llibres en llocs situats dins d’una població o poble, en jardins o llocs a prop del algun edifici destacat, en molts dels casos per recollir un cal aportar o deixar un altre.
Actualment, al costat de la Font de can Moritz del Municipi de Rubí, hi ha un armariet amb un nombre destacat de llibres.
Que millor de llegir un llibre en un lloc tant tranquil com en una Font … en mig del bosc… amb ocells …
Una iniciativa que des d’aquí felicitem.
Esperem que la gent que visiti la Font, sigui respectuosa amb la conservació del llibres.
El Molí fariner de Can Pedrosa està situat en la carretera de la Fatjol de Sant Just Desvern.
Us passo la seva història:
En terrenys propietat de la masia de Can Padrosa es va edificar al segle XIV.
La primera referència documental sobre el molí la trobem el 1306, any de la seva construcció, però el molí canvià de mans constantment. Els seus propietaris útils o usuaris eren els santjustencs Ferrer Moragues i Arnau d’Horta.
A aquest mateix 1306 el senyor feudal, Guillem Durfort, era el propietari directe del molí.
El 1311 el senyor feudal ho va vendre a un mercader de Barcelona, Guerau Trilla.
El 1347 el molí apareix en un document de la catedral de Barcelona, citat com a molí mitjà, el que fa pensar en l’existència d’altres dos molins, propietat de Bonanat Teixidor.
El molí va deixar de funcionar aviat i no es va parlar d’ell fins al 1651, amb motiu de l’enterrament a la bassa del molí de tres morts de pesta que després van ser retirats.
A mitjan segle XVII el molí va deixar de funcionar.
A partir dels anys 60 del segle XX va servir de garatge d’una excavadora, i fins i tot d’abocador de runes.
L’any 1986 l’Ajuntament de Sant Just Desvern va decidir adquirir els terrenys.
El 1987 les restes es van incloure al Catàleg del Patrimoni Històric i Artístic Local. Tota la sala de les moles va quedar totalment coberta de terres i runes.
L’any 2001 l’Ajuntament va redescobrir el molí, iniciant un projecte de restauració per adequar-lo.
Fer-lo accessible, finalitzat l’abril de 2003.
Molí fariner hidràulic que conserva gairebé la totalitat de la seva estructura.
Un molí fariner de bassa, que captava l’aigua de la riera. A la part superior hi ha part de la bassa soterrada.
L’aigua passava per un cup (pou) i amb la seva força movia el rodet del molí.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
D’aquesta manera els pagesos molien el blat per fer farina.
Conserva la totalitat del cup, la volta sencera del carcabà amb les canalitzacions internes i externes.
No es conserven les pedres del molí.
El portal d’entrada, situat a la façana nord, té un arc gòtic apuntat.
L’antic molí fariner de Can Padrosa és un monument arquitectònic del municipi de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Muralla del recinte sobirà de la Força es situada en el Nucli antic de La Força de Sant Pere de Vilamajor,
situat a l’entorn de l’església parroquial i als carrers adjacents.
Historia :
Entre els segles X i XII, a Vilamajor convivien dues senyories, la comtal i l’eclesiàstica, amb les seves respectives seus jurisdiccionals, el castell i la parròquia de Sant Pere amb la sagrera murada.
La sagrera de Vilamajor es trobava envoltada de muralles i valls, amb almenys un portal, situat just a l’accés tradicional a la vila pel carrer de Brugueres, a la part nord-occidental. Els trams més visibles d’aquest recinte fortificat els trobem a la plaça i pujada de l’església i al fossat del Ripoll (muralla nord).
Els fossats sud i nord estan dessecats i només es conserva la riera que en feia aquesta funció a la banda est.
També s’han conservat alguns trams de muralla dins de les cases del centre històric.
Actualment, es desconeix si el castell es trobava al mateix indret que la sagrera emmurallada o bé es trobaven un a tocar de l’altre.
Segons la documentació de l’època es dedueix que l’estament eclesiàstic i el civil compartien seu al turó, pel que és probable que es trobessin separats un a tocar de l’altre però encabits en un únic recinte emmurallat. Aquesta hipòtesi és corrobora també pel nom de “La Força” i per l’existència dels vestigis d’una altra torre circular, la Torre Negra, situada a una vintena de metres de la façana de l’església, i de la torre de planta quadrada de can Vila.
D’altra banda, els comtes de Barcelona tenien a Vilamajor un palau residencial, del que es troben referències documentals des de l’any 1079 (AA.DD., 2000:97). Actualment no es disposa de dades precises de la localització del palau comtal tot i que, segons la tradició, es trobava al nucli de La Força.
També es desconeix si existien de forma coetània, un palau i un castell; o bé si el palau i el castell eren la mateixa edificació. Només mitjançant les intervencions arqueològiques a la zona de La Força, és possible l’obtenció de dades precises sobre els orígens i evolució d’aquest indret de gran valor històric.
La muralla anomenada “del recinte sobirà”, correspon a la de la zona de l’entorn del monticle de l’església,
i als murs que sostenen l’antic cementiri.
El parament és de còdols de riera lligats amb morter de calç.
Presenta diverses reparacions de factura contemporània: a mitjans de la dècada dels anys quaranta del segle passat, després d’unes pluges intenses, part de la muralla va cedir, i es va reconstruir l’any 1950; l’any 1986 s’hi va tornar a intervenir; finalment, l’any 2014 es va dur a terme una nova reparació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Torre del Bisbe està localitzat en l’àrea protegida del Parc natural de Collserola en Sant Feliu de Llobregat.
Us passo la seva historia:
No s’ha trobat documentació antiga de la Torre del Bisbe.
Tanmateix, és possible que, tant per la proximitat amb la Torre de Santa Margarida, emplaçament primitiu del monestir de Santa Maria de Valldonzella, com per la font que hi ha sota la casa, aquesta tingui uns precedents més antics.
Informacions recents assenyalen que a inicis del segle XIII va pertànyer al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.
Montserrat Pagès Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya
La masia, que ha sofert moltes transformacions al llarg dels segles, està formada per dos cossos principals de dimensions desiguals, adossats i coberts amb teulada a doble vessant.
El cos més estret té una galeria superior.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
El més ample una porta adovellada.
Sota la casa, dins d’una arcada d’obra, hi ha la seva font.
La Torre del Bisbe és una obra de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Terra, aigua i racons 