Ara fa cent anys en rere – La Font de les Feixes d’Olot

El passat 28 d’ Abril de 2019, us vaig presentar aquesta Font al Blog de Fonts Natural, Aigua, Muntanya i mes…

Aquesta antiga de les Font de les Feixes, esta a prop de la masia Les Feixes d’Olot, una mica mes amunt de la Ribera de Ridaura. Per accedir, podeu anar per l’avinguda de Les Feixes, situada entre el Pla de Baix i el seu Polígon Industrial i front al Volcà de la Garrinada, un camí us portarà a peu de la citada Font, que està tocant la paret en una zona bruta de vegetació.

Avui us passo com era la Font de les Feixes,  Ara fa cent anys en rere:

 

 Text i recopilació de postals antigues : Ramon Solé

Fotografia a color (actual) : Dora Salvador

Dos elements curiosos en l’entrada al Museu Marítim de Barcelona

Si aneu a visitar el Museu Marítim, trobareu en el seu jardí previ a l’entrada, dos elements curiosos :

  • Una antiga Grua manual del Port Barcelona.
  • I un Pont de Comandament.

L’antiga Grua, data del segle XIX, per carregar o descarregat mercaderies de no massa pes, destinat per les embarcacions de carga.

El Pont de Comandament, es de l’antic pailebot Santa Eulalia, que va arribar a Barcelona a les drassanes per la seva restauració.

Una vegada vist aquestes dos antics i elements importants per la seva historia de la navegació,

podeu visitar el Museu que guarda verdaders tresors de la Mar, molts d’ells, embarcacions  Catalanes.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

El regal d’una font, al poble de Martorell

La Font de la Mina, es molt antiga, està situada en l’avinguda de Vicenç Ros i Batllevell amb la plaça  de la Font de la Mina de Martorell.

Aquesta Mina d’aigua natural, es deia fa segles en rere, La Font de la Sort.

Va ser donada el poble de Martorell per Joaquim Par i Pairet un destacat notari de la vila en l’any 1818, tal com unes rajoles ens ho explicant.

Durant aquest 200 anys ha sofert reformes destacables, està en un lloc tranquil  d’aquesta població,

amb seients que ofereixen la possibilitat de fer un descans o un petit àpat.

Us passo un enllaç, que fa referencia a La Font de la Mina, quan es va celebrar el seu bicentenari amb una festa commemorativa, axó va ser l’any passat  :

https://noticies.martorell.cat/la-font-de-la-mina-celebra-el-seu-bicentenari-amb-una-festa-commemorativa/

Fotografia Arxiu Rasola

Si no coneixeu La Font de la Mina

i esteu per Martorell, podeu adreçar-vos a veure-la.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Ara fa Cent anys en rere : La Font de la Puda d’Olot

Vista de La Font de la Puda d’Olot, actualment

Sempre m’agrada poder observar en ermites, masies, cases senyorials, castells…, si ha canviat al aspecte de com esta actualment.  Avui us faig una recopilació de fotografies antigues, de principis del segle XX de la coneguda i antiga : Font de la Puda d’Olot.

 La Font de la Puda d’Olot, tal com està actualment la podeu visitat al Blog : Font Natural, aigua, Muntanya i Mes…, aquest any vaig fer-vos un article sobre la font.

 

 

Recull de Fotografies antigues : Arxiu Rasola

Fotografies : Ramon Solé

 

Un submarí que es diu “Barcelona” a la ciutat de Barcelona

El  submarí que es diu “Barcelona”, està situat en la Ronda de Dalt casi al front de CosmoCaixa, a Barcelona.

Durant l’any 1986 el Ministeri de Defensa Espanyol, va cedir  un vell submarí d’assalt en desús, el SA-51, que mai va participar en cap guerra, el Museu de la Ciència, actualment CosmoCaixa.

En un primer moment es va instal·lar als jardins del museu de la Ciència, anys mes tard en el lloc actual.

Aquest Submarí va ser fabricat per l’empresa nacional Bazan de Cartagena.

Us passo un enllaç d’un Blog que explica molt detalladament aquest Submarí :

https://envisitadecortesia.com/2018/06/09/el-submarino-de-bolsillo-barcelona/

De l’Ajuntament us passo l’enllaç on podreu veure altres submarins a Barcelona ciutat :

https://www.barcelona.cat/barcelonablog/insolit/els-submarins-de-barcelona

 

Dades gràcies a l’Ajuntament de Barcelona i altres fonts

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Vicens i la font de Santa Rita de Barcelona

Casa Vicens esta situada en el barri de Gràcia concretament en el carrer de les Carolines, de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Manuel Vicens i Montaner , que era corredor de borsa i canvi va fer l’encàrrec a Gaudí per a la realització d’una residència d’estiueig.
  • Antoni Gaudí l’any 1878.
  • Al febrer de 1883 Manuel Vicens va sol•licitar permís a l’Ajuntament de la Vila de Gràcia per poder construir una casa d’estiueig al carrer Sant Gervasi 26 (actualment Carrer Carolines 20-26).
  • Construïda entre el 1883 i el 1885 com a casa d’estiueig a Gràcia és el primer intent de Gaudí per trobar un estil nou i fugir de l’historicisme i l’eclecticisme arquitectònics imperants.
  • Un mes abans havia sol•licitat permís per enderrocar la casa que havia heretat de la seva mare, Rosa Montaner donat el mal estat de conservació de la mateixa.
  • Gaudí va dissenyar una font monumental d’obra vista en un costat del jardí, formada per un arc parabòlic a sobre del qual hi havia un pas entre columnes. L’aigua s’emmagatzemava en dos dipòsits col•locats dalt de cada pilar extrem de la font.
  • L’any 1925, l’arquitecte Joan Baptista Serra va realitzar una ampliació de l’edifici a imatge del que havia fet Gaudí, reduint-ne notablement el jardí.
  • Per aquestes obres, va merèixer el premi del Concurs anual d’edificis artístics de l’any 1927, concedit per l’Ajuntament de Barcelona.
  • El 1946 va ser demolida per la venda d’aquesta part del terreny la Font.
  • El 27 de març de 2014 MoraBanc comprà la casa Vicens.
  • I és va obrir les seves portes com a casa-museu el 16 de novembre de l’any 2017.

La Casa Vicens, és senyorial i enjardinada de complexa volumetria, Gaudí combina la pedra, el maó vist i una extensa gamma de rajola de València de colors diversos, on la influència d’un orientalisme d’arrel islàmica és palesa.

Les tanques, de ferro forjat, s’inspiren directament en la natura i, concretament, en el margalló.

Baranes i reixes són també de forja i preludien els motius decoratius modernistes.

La marqueteria de les gelosies del jardí, la jardineria mateixa, l’acabat dels interiors oscil·len entre solucions arabitzants, de caràcter mediterrani o d’apropament a la natura.

A la part interior domina com a principal element decoratiu la fusta tallada i policromada, que fa conjunt amb el mobiliari i produeix un conjunt de caràcter fantasiós.

Aquesta casa tenia una deu d’aigua mineral, molt estimada pel veïnat a causa de les atribucions curatives que la gent hi donava.

El veïnat la coneixia per “aigua de la font de Santa Rita”.

Us passo un article de totgracia.com, sobre la Casa Vicens :

http://totgracia.com/joan-abella-vull-que-tothom-pugui-gaudir-de-gaudi-sense-pressa/

La Casa Vicens és una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional i Patrimoni Mundial UNESCO.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Font de Cuní d’Olot, fa cent anys en rere

Us presento imatges de la Font de Cuní d’Olot, podem veure tal com era fa 100 en rere, gràcies a postals antigues.

Actualment és descriu així aquesta Font :

La Font  de Cuní és molt popular, situada en  la Canya i dins els terrenys del mas Cuní,

a tocar al camí que porta a l’Esperança.

Font intermitent que raja amb certa abundància en temps de pluja però no tant o gens en períodes de sequera.

L’entorn ha sofert modificacions al llarg del temps, sobre tot amb els canvis o desaparició de l’arbrat.

La Font , però,  manté la seva pica, les canalitzacions i la petita bassa al cantó així com el pedrís per seure.

Es d’un sol raig.

Segons la data d’inscripció, es de l’any 1689.

La Font de Cuní és una font d’Olot  protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades actuals : Viquipèdia

Adaptació al Text i Recull de Postals antigues : Ramon Solé

Masia de Can Carrencà de Martorelles

La masia de Can Carrencà, esta situat a l’entrada de Martorelles(a l’esquerra), per la BV- 5006 o Avinguda d’en Piera, carrer de can Carrencà de Martorelles, a prop de la carretera de Sant Adrià a la Roca.

Us passo la seva historia :

  • L’única data que hi apareix, a la llinda del balcó lateral, és de 1667, any en què es va fer la reforma que deixà la casa tal com la veiem actualment.
  • No obstant la documentació situa la família Carrencà al municipi ja al Segle XII, es tracta d’un document en que el rei Jaume I agraeix al propietari del mas la seva participació en la conquesta de l’illa de Mallorca.
  • L’ermita, consagrada a Sant Domènec, fou construïda a mitjan segle XVIII.
  • Diferents generacions de la família es succeïren en la propietat de la finca, transmetent-la en més d’una ocasió per via matrilineal, fins que a mitjan segle XIX, els darrers hereus, hagueren de malvendre llurs propietats.
  • La casa es dividí en dos, i anys més tard es tornà a unificar.
  • Durant la guerra civil Espanyola fou expropiada, i diferents foren les personalitats que hi feren estada abans d’exiliar-se, tot fugint de Barcelona.
  • A la dècada dels anys 80 del segle XX, els darrers propietaris la cediren al municipi, a canvi de poder urbanitzar uns terrenys propers.
  • Un dels propietaris més remarcables fou Jaume Bosquets i Carrencà, germà del Coronel de Miquelets Francesc Bosquets i Mitjans, que durant la guerra de successió ocultà en aquesta casa els fills del seu germà dels exèrcits Borbònics.

Can Carrencà és una masia de teulada de dues aigües i amb carener perpendicular a la façana. Té dos annexes laterals de planta rectangular.

El cos central és dividit en tres pisos i presenta una distribució simètrica respecte a l’eix que ve marcat pel carener.

La porta central d’accés és adovellada.

Excepte dos balcons del cos central i un del lateral dret, totes les finestres han estar retocades a principis del segle XX.

Les parets es presenten arrebossades i hi destaca el rellotge pintat.

Hi ha un passadís amb estructura de pont que connecta directament amb la capella.

Dels elements decoratius en destaquen les rajoles de ceràmica catalana, amb mostra de nombrosos oficis.

El rellotge de sol. I els panys de la porta principal i de la capella,

en els que s’hi pot veure l’àguila bicèfala (símbol de la família Hasburg) fet que mostra que la família Carrencà fou partidària d’aquesta família durant la guerra de successió a la corona Espanyola.

La Torre correspon al pou de la masia de Can Carrencà , al qual s’hi accedeix per una porta d’arc de mig punt. Correspon a un tipus constructiu endegat a finals del segle XIX.

Actualment, és la seu on están ubicats : l’Associació cultural juvenil “Los Verdes”,  el Casal d’Avis, la Unión Cultural Andaluza, Asociación Las Balas Rojas, Carrancà-Rock – Associació de Músics de Martorelles.

Can Carrencà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Martorelles, Viquipèdia i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Riera de l’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de  L’Hospitalet de Llobregat .

No es té altres referències que la seva construcció al segle XVII. És una masia de planta rectangular, que consta de planta baixa i un pis i té la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana.

La porta principal és d’arc de mig punt adovellada i al primer pis s’obren tres finestres amb la llinda i els brancals formats per carreus de pedra i l’ampit motllurat.

A la banda de ponent, hi ha un cos adossat amb coberta a una aigua; aquí també s’obre una finestra de característiques similars a les del cos principal.

Té un pati amb emparrat davant la porta i un antic safareig de tipus masia, fet d’obra sota un cobert, a la part esquerra del pati, recollia l’aigua que era utilitzada per regar l’hort i per rentar-hi la roba.

Can Riera va ser restaurada entre 2010 i  2011 i va passar a ser  El Museu d’Història de l’Hospitalet , i ocupa un dels espais de Can Riera.

Can Riera és una antiga masia de l’Hospitalet de Llobregat, està protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont Nou de la Bisbal d’Empordà

El 1 de novembre de 2018, us vaig fer un article sobre al Pont Vell de la Bisbal d’Empordà.

Avui el dedicaré, el Pont Nou, que de fet també es força antic.

A mitjan del segle XIX, en el moment de l’obertura de la carretera de Girona a Palamós, que travessa la població de la Bisbal d’Empordà, es bastí el Pont Nou.

La història diu que el Pont Nou fou d’obligada construcció en augmentar l’amplada dels camins moderns per donar cabuda als automòbils i al Tren Petit, el qual feia un recorregut des de Palamós fins a Girona.

Un tren molt emblemàtic a la població, que fa més de cinquanta anys va deixar de funcionar, concretament el març de 1956.

L’areny del riu Daró, els divendres s’abarrotava de carros i tartanes dels pagesos que venien al mercat setmanal.

 

 

Text : Joaquima Pellicer Solà

Fotografies Actuals : Joaquima Pellicer Solà

Recull de Postals antigues : Ramon Solé i Joaquima Pellicer Solà