Capella de Sant Roc de Balsareny (Bages)

La Capella de Sant Roc està situada a una banda del pont del riu, és una de les capelletes més conegudes de Balsareny.

Fou construïda per mossèn Roc Garcia després d’acabar les obres del Pont del Riu. És una construcció feta en pedra ben tallada, que a la part central alberga una petita fornícula amb la verge dels Dolors, Sant Joan Baptista i Sant Roc. Les figures han estat restituïdes moltes vegades, essent les actuals d’una factura molt recent.

La dècima que s’hi va esculpir, avui força deteriorada, deia: Virgen Dolorosa, el puente / por Vos, sin mal concluido, / guardad, pues el pueblo unido / lo pide devotamente. / Vos, Bautista penitente, / y vos, mi patrón San Roque, / haced que no se derroque, / ni esta capilla, si os place, / que el Rector Garcia os hace / para que el pueblo os invoque.

R. Serra i Jordi Sarri – 1993 / Generalitat de Catalunya

El conjunt de la capella és coronat per una cornisa de pedra i una coberta de morter coronada per una creu. Al seu costat hi ha una Font.

Altres Oratoris : Passat el pont hi havia hagut un altre pedró amb la imatge de la Puríssima, del qual avui no en queden rastres; i una ven conservada es la Capella de Sant Ambròs.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Balsareny

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb la Baronia de Rialb (Noguera)

Sant Iscle i Santa Victòria està en la Torre de Rialb de la Baronia de Rialb.

S’hi va per la carretera asfaltada que es deriva del punt quilomètric 12,7 de la C-1412b (de Ponts a Tremp), direcció Politg, que arriba fins a Peramola. Als 3,2 km., una volta passat el viaducte que creua les aigües del pantà, es pren el desviament de la dreta que porta a la Torre.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • Fou construïda al segle XI, quan es construïren diverses esglésies romàniques de la Baronia de Rialb.
  • Al segle XIII es va fer una ampliació al costat nord i reformes romàniques.
  • Del 1944 és el fossar amb dues esteles funeràries de pedra amb una creu en relleu.
Josep Giribert_/ Generalitat de Catalunya

El nucli de la Torre, junt amb la seva església es troba al sector central-sud del terme municipal, sobre una graonada del marge esquerre del riu Rialb, que en l’indret és una llengua del pantà homònim.

Junt amb l’edifici de l’escola de la Torre i una casa pairal forma un notable conjunt arquitectònic.

És una església d’una nau, modificada.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

L’absis ha estat canviat per una construcció rectangular adossada a la capçalera com a sagristia.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Resta una finestra romànica de doble esqueixada i una espitllera a migdia, on s’obre una porta reformada amb arc de mig punt.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Nau amb volta de canó, també ampliada al mur nord, amb finestra a llevant tapiada.

Rectoria annexa a ponent amb campanar de base quadrada. Forats de les bastides romàniques. El fossar és a llevant-migdia.

Josep Àngel Corbella i Garcia – 1986 / Generalitat de Catalunya

Sant Iscle i Santa Victòria és l’església parroquial del nucli de la Torre de Rialb, al municipi de la Baronia de Rialb (Noguera) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Pont vell de Sallent (Bages)

El Pont Vell a l’entrada del poble sobre el riu Llobregat de Sallent.

Albert Benet i Clarà – 1982 / Generalitat de Catalunya
Albert Benet i Clarà – 1982 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • En el segle XIV amb un privilegi del rei Alfons el Benigne del 1333 es construí un pont en el mateix lloc on s’aixeca l’actual pont vell.
  • El pont medieval fou trencat per una riuada el 24 de gener de 1747.
  • La Real Audiencia del Principat encarregà a Ignasi Castells de Manresa la redacció dels plànols d’un nou pont que es començà el 1749.
  • El 1886 s’eixamplà amb unes voreres per a vianants.
  • El 1939 s’intentà volar-lo, però només restà afectada una arcada.

És un pont construït a mitjan segle XVIII de cinc arcs, amb una lleugera curvatura, més pronunciada als inicis.

Està fet de pedra tallada.

Els pilars estan protegits per trencaaigües.

A finals del segle XIX s’amplià construint unes voreres sobre unes bigues de ferro que travessen el pont perpendicularment i sobresurten per ambdós costats.

Joan Tous i Casals – 1957 / Generalitat de Catalunya
Joan Tous i Casals – 1957 / Generalitat de Catalunya

Després de la Guerra Civil es va reparar una arcada que havia resultat parcialment destruïda.

Aquestes voreres han estat reparades aquest any 1982.

El Pont Vell és una obra del municipi de Sallent (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Pont de Cabrianes de Sallent (Bages)

El Pont de Cabrianes està sobre el riu Llobregat, al mas Soler de Cabrianes de Sallent.

L’altre costat de la llera del Llobregat es municipi de Sant Fruitós del Bages.

Us passo la seva historia:

  • En aquest lloc ja existia un pont a finals del segle XI, del qual només en resten alguns vestigis.
  • Aquest pont sembla que es refeu arran del privilegi de pontatge que el rei Ferran concedí a la ciutat de Manresa per la reparació de ponts en 1509.
  • Destruït l’any 1939, durant la guerra civil.

Actualment solament es conserven una arcada i un pilar.

Malgrat ser construït en el segle XVI, fou reformat el segle passat al fer-hi passar la carretera de Manresa a Artés; d’aquesta manera prengué una forma totalment plana a diferència d’abans que era corbada.

L’aparell és de carreus ben tallats de pedra i calç.

Benet i Clarà, Albert – 1985 / Generalitat de Catalunya

Era de 9 arcs però actualment només resta un arc sencer amb 2 arcons i les restes d’hilars.

Benet i Clarà, Albert – 1985 / Generalitat de Catalunya

El Pont de Cabrianes és una obra del municipi de Sallent inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Pont sobre el Llobregat de Monistrol de Montserrat (Bages)

El Pont sobre el Llobregat passa la carretera BP-1121 en Monistrol de Montserrat.

Us passo la seva història:

  • El pont fou bastit el 1317 per disposició de Bernat Esquerrer, prior del monestir de Montserrat, a fi de facilitar els pelegrinatges al santuari.
  • Zamora al segle XVIII diu que fou transformat per no aguantar el tràfec de carruatges.
  • El pont va ser restaurat després dels desperfectes soferts durant la guerra civil.

El pont de Monistrol fou bastit sobre el riu Llobregat per unir les dues bandes del poble.

El pont, aplanat i format per quatre arcs de mig punt (un d’ells tapiat) que descansen sobre pilars amb tallamars, ha estat eixamplat en superfície per permetre el tràfic rodat.

Els arcs centrals foren reedificats després de la Guerra Civil amb arcs de mig punt amb la rosca formada amb pedres ben escairades.

El Pont sobre el Llobregat és una obra gòtica de Monistrol de Montserrat (Bages) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve de Castellar del Vallés, el que les pedres amaguen.

Actual església parroquial de Sant Esteve de Castellar al parc de Canyelles. AGC, 2021

“Sempre m’ha disgustat veure destruir un temple antic per edificar-ne un altre de nou (…). Però fins en les obres religioses modernes sembla veure-s’hi cert esperit de destrucció com és ben eloqüent de la ruïna de l’antiquíssim temple parroquial de Sant Esteve, avui anomenat Castellar Vell, de manera que per edificar la nova del segle XVIII se’n destruïren dues d’antigues”.[1]

Sant Esteve de Castellar, l’actual parròquia de Castellar del Vallés, coneguda com “la Catedral del Vallés” per l’imponent edifici neogòtic que s’alça dalt d’un turó, amaga una història molt antiga de la que poques restes han perdurat. Les troballes arqueològiques dels voltants, els documents, la toponímia, i els camins i ponts en un relleu solcat de barrancades, ens ajudaran a fer memòria d’aquell passat remot (segles X i XI) en el que les dones tenien un espai d’actuació considerable.

En un article anterior parlàvem de les obres que feien les comunitats agràries abans de que el feudalisme, amb el seu sistema de vassallatge i servitud, s’imposés plenament cap a mitjans del segle XI,  obres de les que encara podem trobar vestigis a Castellar del Vallés, una població en mig d’un paisatge travessat per rieres i torrenteres que conflueixen a l’aprofitadíssim riu Ripoll que, en aquest indret fa uns quants revolts.[2]

Barranc a “Castellar Vell”. AGC, 2021

Avui volem fer esment d’una església que no figura al patrimoni de Castellar, un edifici romànic (o preromànic) que va existir i de la que potser encara queden restes amagats sota l’actual parroquial de Sant Esteve de Castellar. És l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Castellar del Vallés, que si bé ara no hi és (o no es veu) ben cert que hi va ser, la que volem fer present.

Lateral de l’església de Sant Esteve que dona al carrer de Sant Iscle. El mur junt al campanar seria l’antiga rectoria i aquesta podria ser la ubicació de la desapareguda església de Sant Iscle de Castellar. AGC, 2021

En primer lloc cal dir que les figures martirials, encara que puguin ser més llegenda que realitat, ens remeten al lloc de procedència i al temps en que eren venerats. Les advocacions a Sant Iscle i Santa Victòria (Córdoba) indiquen esglésies del segle X, però no trobem anomenada aquesta desapareguda església fins el segle XVI, llavors, què podem dir dels inicis d’una església de la que no sabem on és i de la que no trobem menció fins molt endavant de la seva possible història?

Seguirem les indicacions d’Esteve Prat, doctor en Belles Arts, sobre la possible ubicació d’aquesta desapareguda església[3] i els documents dels segles X i XI per arribar, de la mà de l’arqueologia, a donar alguna interpretació.

Lateral que dona al carrer Sant Iscle. Sembla que aquí es va ajuntar la part nova de l’església i el que es va aprofitar de l’església o de les esglésies anteriors.

L’imponent edifici neogòtic de l’actual parròquia de Castellar del Vallés, és del segle XIX,  l’obra va ser encarregada per la vídua Tolrà, per a fer-la es van enderrocar l’església del segle anterior i la rectoria adjacent. De l’edifici barroc anterior només queda el quadre que va pintar Lluís Mateu.

Quadre pintat per Lluís Mateu. Església vuitcentista de Sant Esteve de Castellar del Vallés A: L’actual.cat (2012) “Lluís Mateu Laporta i l’església de Sant Esteve” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

En 1884 na Emília Carles-Tolrà demanà permís a l’Ajuntament per, entre d’altres temes, derivar les aigües pluvials i sobrants del reg i ús del carrer de Sant Iscle. L’ajuntament ho aprovà i soterrarà aquestes aigües. En 1885 la Sra. Tolrà cedeix per a casa parroquial una finca procedent del “camp de Sant Iscle”. El nom del carrer de Sant Iscle perdura en un lateral de l’església.

Actual rectoria, junt l’església i, en ombres, el carrer de Sant Iscle. AGC, 2021.

Feia només un segle que l’església que s’enderrocava s’havia alçat sobre l’anterior de Sant Iscle. En 1760 la població d’aquest nucli conegut llavors com “Tolosa” demana permís per construir una nova església ja que la parroquial de Sant Esteve, vinculada al castell de Castellar, avui molt reformat i dit Clasquerí, els hi quedava a l’altra banda del riu Ripoll. És el que passa en altres indrets, entre una parròquia més aviat rural i feudal i els sectors més urbans com devia ser, des de molt antic, aquest de Tolosa, també anomenat de les Fàbregues.

Can Gorina o “mas de les Fàbregues”, entre l’església i la plaça Major, un dels llocs en els que s’han fet excavacions a Castellar del Vallés. AGC, 2021.

En 1771 començaren les obres, el bisbe dona permís per enderrocar i aprofitar els materials de “la vella” (la de Sant Esteve o la de Sant Iscle?, en tot cas les dues van caure per alçar la nova), la condició és que la construcció es separi al màxim de la riera immediata, el que ens indica que aquest devia ser un problema important amb la de Sant Iscle. Les obres terminen el 1773, llavors es canvia el nom de Tolosa pel de Sant Esteve de Castellar i es deixa l’antiga església romànica de Sant Esteve abandonada amb el nom de “Castellar vell”.

Sant Esteve vell, un entorn rural on s’han trobat restes de l’edat mitjana. AGC, 2021.

En 1854 s’amplia església barroca amb una capella a l’altra banda del carrer de Sant Iscle, però ja es preveu que caldrà una altra ampliació. Antoni Vergés (1832-1874) del que es va publicar una Història de Castellar en 1974 diu en aquells anys que “es podria fer una església dedicada als sants màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria que sempre havien estat venerats a la Sagrera de les Fàbregues, després Tolosa i avui Castellar” i és aquesta relació de noms la que ens condueix als camins més oblidats i foscos de la nostra història.

Cripta a un lateral de l’església, on hi havia el cementiri. AGC, 2021.

Deia el Dr. Vergés que aquesta església deuria tenir la mateixa forma que les veïnes romàniques de Sant Pere d’Ullastre (al sud de Castellar) i la del Puig de la Creu, al límit amb Sentmenat i que devia estar emplaçada on es va fer, el segle XVIII, la rectoria annexa a l’església (enderrocada o aprofitada en part per re-fer la nova església al segle XIX?). El rector de 1770 deixava constància de que l’antiga església de les Fàbregues tenia tres altars, aplegava a les confraries de Sant Roc i Sant Sebastià (advocats contra les pestes) i potser també la de Santa Magdalena, molt venerada a l’ermita del Puig de la Creu.[5]

Sant Pere d’Ullastre que ha perdurat junt al mas de Can Santpere, documentat des del 1002.

El document més antic que coneixem que parla de Sant Iscle de Castellar (Kastrum Kastellare) és del monestir de Sant Llorenç de Munt, amb diverses propietats al terme (ja en van parlar dels conflictes entre aquest monestir i el de Sant Cugat)[6]. El 1081 Guillem dona al monestir de Sant Llorenç del Munt un alou situat al terme de Castellar al lloc de Cabrafic (Coll de Cabrafiga, al nord de les Arenes), entre dos torrents i el camí de Sant Iscle. Aquest document parla d’unes terres al pedrís de Can Sant Pere, el Dr. Prat indica que el camí mil·lenari que passava per Sant Pere d’Ullastre és el que pujava des de Togores, prop de Jonqueres, on les germanes de Sant Pere de les Puel·les tenien propietats i fundaren una església. Seria el cas de la de Sant Iscle?

Ermita de les Arenes, un bonica construcció romànica en un entorn natural. AGD, 2021.

Ho fa més probable el fet de que el 945 la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota aquest monestir benedictí femení amb diverses propietats: vinya, terra conreada i erma (per a pastura o renovació de conreus), bosc, cases, estables, horts, dos bous, cubs, tones i una “mena” (mina) de ferro a Castellar. [7]

La mina devia ser junt el torrent de Fontscalents (28º), prop del torrent de Canyelles, on trobem el topònim de les Fàbregues (de “ferreria”) esmentat des del segle XII. Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya abans de 1152 i la trobem sota un monestir femení sobre el que els més potents posarien les mans quan van poder.

A “La Malesa”, turó situat sobre el riu Ripoll quan aquest dona un gir davant de Fontscalents (gorg d’en Fito), es van trobar restes de l’edat del ferro, així com ceràmica ibèrica i romana, en concret, una àmfora romana, el que dona idea de l’antigor del lloc i de que el que els comtes “donaren” no era nou, sinó quelcom que ja existia i que es reaprofita sota un altre domini.

Riu Ripoll, gorgs. Foto: Ramon Solé.

El 1111, Beatriu de Sentmenat i els seus fills donen a Eliarda un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar (el Castellar Vell actual) que afronta a l’est amb el “Puig de Sant Iscle”, al sud amb l’alou de Sant Miquel de Barcelona, que va rebre diverses donacions prop de Canyelles el segle X i amb l’alou de Guillem Ramon, el gran senescal dels Montcada, senyors del castell de Castellar, del que els Sentmenat eren, llavors, els castlans i al nord amb la “Terra Alba”. Eliarda dona aquest alou com a dot d’esponsalici a Joan.

Cal dir que Beatriu de Sentmenat i el seu espòs, Ramon Arnau, són el primer enllaç documentat d’una família que ha perpetuat fins l’actualitat.[8]

Aqüeducte i masoveria del castell de Clasquerí, antic castell de Castellar molt reformat.

Aquest puig de Sant Iscle podria ser el turó on s’alça l’actual església i ens remet al torrent de Canyelles,[9] veritable eix vertebrador de la interpretació que podem fer sobre l’església de Sant Iscle de Castellar, tot i que als inicis les referències no són a una església sinó a un camí i a un puig. El relleu conforma la història i ens dona referències que perduren. El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho en usdefruit mentre visquin.[10]

Parc de Canyelles des de l’església de Sant Esteve. AGC, 2021

Són molts els noms de dona que trobem actuant per sí mateixes a l’entorn d’aquest indret, un fet que es repeteix en llocs on tenim notícies del  monestir de Sant Pere de les Puel·les que estava refent-se després del pas d’Almansor. Dones soles, Deovotes o casades, inclús d’altres religions i procedències, elles s’anomenen, es recorden, així sabem que han creat xarxes estables de relació. El fet d’anomenar-se “Sagrera” de les Fàbregues indica que havia una església des de molt abans que trobem el seu esment.

L’última paraula la té l’arqueologia. Les excavacions dutes a terme a la Plaça Major de Castellar del Vallés han fet evident el que en altres llocs es sospita, la continuïtat de les poblacions sota els diferents dominis. Entre l’església i la plaça Major, a les masies de Can Torras i de Can Gorina (mas de les Fàbregues) s’ha posat de relleu l’aprofitament de les estructures d’una vil·la romana (amb ús residencial i productiu) per un poblat d’època visigòtica que habitava en cabanyes amb llar de foc, produïa comunitàriament, com ho demostren els forns de pa comunitaris, les àrees de premsa o les d’emmagatzemament i tenia cura dels seus morts.

Can Torra, Can Mir o Can Codina, junt a la Plaça Major de Castellar. AGC, 2021

També a l’església romànica de “Castellar Vell” s’han trobat restes d’eines, ceràmica i molins, tombes antropomorfes i una anterior capella preromànica, molt similars a les troballes de Sant Menna, Sant Julià d’Altura, Sant Salvador de Polinyà, Santa Maria l’Antiga (Santiga) o St. Iscle de la Salut (Sabadell).[11]

Per cert d’aquesta antiquíssima capella, amb el mateix nom de Sant Iscle, tampoc queda quasi res, absorbida pel santuari de la marededéu de la Salut i tampoc tenim documentació relativa a aquesta ermita fins el segle XIV, només trobem referències al relleu proper al lloc, com el de “serra de Sant Iscle”.

Pont Vell de Castellar del Vallès – AGC 2021

Així que, per a seguir evocant i investigant, ens queden els mots, com aquest de les Fàbregues, que dona idea d’un àrea productiva on, sota el domini d’uns o d’uns altres, s’arreplegaria una gent que treballava, es coneixia i re-coneixia, s’ajudava a subsistir, recordava els seus morts i celebrava en comú, fets quotidians que procuren vida, sense tantes violències com veiem en altres entorns, i que trobem habitualment sota un monestir femení.

Mots, camins que abans que nosaltres, altres van fer i pont, com la làpida d’Ermomir, una pedra de marbre del segle III, que duu el record del que va morir el 966. Pedra que podria provenir de la vil·la romana de la plaça Major, haver estat aprofitada com altar d’una primitiva capella visigòtica i com a làpida sepulcral al segle X a la capella de Sant Iscle, posteriorment, amb les obres del segle XVIII s’aprofitaria com a passera en uns horts entre el pont de la carretera de Terrassa i el Joncar (entre el Ripoll i el torrent de Canyelles).[11]

Horts i bassa al torrent de Canyelles. Foto: Ramon Solé.

L’església no ha deixat gaire record si eren elles les que estaven al front i potser aquesta dada negativa sigui tan significativa o més per a considerar diverses possibilitats sobre qui regentava l’església de Sant Iscle de Castellar. Era el monestir de Sant Pere de les Puel·les?, potser, especialment al principi quan el lloc es deia “Sagrera de les Fàbregues”. Sabem que elles tenien els seus preveres i que aquests podrien haver oficiat a la capella de Sant Iscle.

El nom de Tolosa que s’ha vinculat als inicis de l’època carolíngia (Riquilda de Tolosa, fundació de Sant Pere de les Puel·les amb l’església de Sant Sadurní de Tolosa…), però, sent posterior al de les Fàbregues, ens fa pensar en una altra possibilitat més relacionada amb el segle XIII i és que hi vinguessin persones de Tolosa i/o del sud de les Gàl·lies, fugides de les croades albigenses, si fos el cas, no hi seria Sant Pere de les Puel·les, sinó, potser, donades (i donats) les qui tindrien cura d’una ermita-església de la que, de moment, no en tenim més referències.

Font de les bassetes al que ara és el Parc de Canyelles a Castellar, aquestes bassetes eren antics rentadors on s’arreplegaven les dones des de temps inmemorials. Foto: Ramon Solé. A: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/10/02/avui-destaquem-la-font-de-les-bassetes-de-castellar-del-valles/

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, lHospitalet, 12-11-21

A les dones que han tingut i tenen cura de les esglésies, a les que es silencia.

————————————————————————————————————————————————–

[1] Vergés i Mirassó, A. (1974) Història de Castellar.

[2] García-Carpintero, M. A. “Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

[3] Prat, Paz, E. (1993) “El trencaclosques no resolt sobre l’Església de Sant Iscle i els orígens de Castellar”. A: Plaça Vella, n. 37.

[4] La cita és del Dr. Vergés a: Prat, E., o.c., p. 15, 16 i 17

[5] García-Carpintero, M. A. “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[6] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[7] Canyameres, Esteve (1989) “Evolució històrica dels Sentmenat”. A: Ronda vallesana X

[8] Prat Paz, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica”. A: Plaça Vella, n. 50 (Torrents de Fontscalents i de Canyelles).

[9] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 9

[10] Jordi Roig (2009), “Asentamientos rurales y poblados tardo-antiguos y altomedievales en Catalunya (S. VI.X)”. En: Tre archaeology of early medieval villages in Europe. Univ. País Basc.

[11] Prat, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. El torrent de Canyelles” Plaça Vella, n. 50

Santuari de Paller de Bagà

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

El Santuari de Paller és un edifici històric del municipi de Bagà, situat en el carrer del Cami de Paller Km 2 de Bagà.

Us passo la seva historia:

  • L’antic santuari era a la masia del Paller de Dalt, on encara hi ha restes de l’església, ja esmentada l’any 1200 i que tenia molts devots.
  • Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687.
  • Va ser construït entre el 1747 i el 1748 a l’indret del Paller de Baix, a dos quilòmetres de la vila de Bagà, en un paratge acollidor i tranquil.

L’església és d’una sola nau d’estil neoclàssic amb volta de mig punt,

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_7263_01.jpg

mentre que l’estructura i ornamentació del retaule principal és d’estil barroc, hi destaca la imatge de la Mare de Déu, d’estil neoclàssic, que acapara l’estima i la devoció dels habitants de la vall del riu Bastareny.

El primer diumenge de setembre s’hi celebra l’aplec de la Mare de Déu de Paller.

A prop de l’anomenada Font dels Banyadors (per això també es coneix el Santuari  com Santa Maria dels Banyadors), on era costum que els devots s’hi banyessin i que se n’emportessin aigua considerada miraculosa.

En l’actualitat, al costat del santuari hi ha una àrea de pícnic i el santuari disposa de restaurant amb Hostal

i també de refugi al formar part del Camí dels Bons Homes.

Recull de dades: Viquipedia i Ajuntament de Bagà

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Ictíneo I Museu Marítim Barcelona

Aquesta rèplica de l’Ictíneo I està situada davant del Museu Marítim a Barcelona.

L’Ictíneo I fou un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol. Feia 7 metres de llarg, 2,5 d’amplada i 3,5 de profunditat i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. Va ser el primer vaixell a tenir doble buc. El buc interior era esfèric i tenia una capacitat de 7 m³ mentre que el buc exterior tenia forma de peix amb una secció el·líptica inspirada en el prototip de Wilhelm Bauer que navegà ja el 1851. Entre el buc interior i l’exterior hi havia tancs de flotació, un tanc que subministrava oxigen per a la respiració i il·luminació i un tanc d’hidrogen que alimentava una làmpada oxhídrica per il·luminar les profunditats marines. L’Ictíneo I tenia un propulsor pla d’aleta accionat per una tripulació de quatre homes.

La immersió s’aconseguia mitjançant una hèlix horitzontal que podia donar voltes en ambdós sentits i amb bombes de densitat i aire amb la finalitat d’assegurar l’estabilitat i flotació de l’enginy. L’Ictíneo I estava equipat amb un seguit d’eines específiques per a la pesca del corall, ja que aquest era l’objectiu inicial del projecte. El primer viatge del submarí tingué lloc el setembre de 1884 al port de Barcelona i el seu codi de registre era 164988DHRA.

Les primeres proves de l’Ictíneo van ser en privat, durant tot l’estiu, però la prova pública i per tant el primer viatge del primer submarí d’en Monturiol, tingué lloc el 1859 al port de Barcelona, davant d’un públic expectant. L’Ictíneo, el primer submarí civil amb finalitats no bèl·liques sinó d’exploració i recol·lecció, va fer 69 immersions en total, totes elles sense cap accident, ja que a diferència dels precursors i contemporanis de Monturiol, per aquest la seguretat dels tripulants era necessària. La primera immersió va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts.

L’èxit parcial del projecte suposà un gran entusiasme popular. No obstant això, no obtingué cap mena de suport governamental. En conseqüència, Monturiol escrigué una carta a la ciutadania animant una subscripció popular que assolí 300,000 pessetes de ciutadans de l’Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l’empresa La Navegación Submarina amb l’objectiu de desenvolupar l’Ictíneo II.

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero.

Pont de Vallfogona de Vallfogona de Ripollès

El Pont de Vallfogona  està situat  a la sortida del poble, baixant cap a la riera en Vallfogona de Ripollès (Ripollès).

Us passo la seva història:

  • Sembla que va ser construït al segle XIV pels senyors de Milany, que precisament en l’època de l’edificació del pont van traslladar la seva residència del castell de Milany al de Vallfogona.
Joan Tous i Casals – 1981 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un pont d’una arcada, d’esquena d’ase, tot de pedra amb baranes.

Podeu observar els forats que, a banda i banda del pont, permetien sostenir la bastida de fusta o cindri que sostenia la volta de l’arc en construcció, fins posar la clau de volta.

La seva funció era per travessar la riera de Vallfogona, el camí que unia el poble amb el castell de Milany i Vidrà.

El Pont de Vallfogona és una obra del municipi de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia i Festa Catalunya.

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Pont gòtic de Vilomara en el Pont de Vilomara i Rocafort

El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages).

Se situa en l’antic camí ral que anava del Bages cap a «Bàrcino», passant per la muntanya de Sant Llorenç i per la comarca del Vallès.

Al segle V, durant la invasió de l’Imperi Romà, aquest camí ral probablement va ser un dels camins de penetració dels invasors. El Pont de Vilomara té una estructura similar al Pont Vell de Manresa.

Us faig arribar la seva historia:

  • La primera notícia que es té l’aporta Albert Benet quan diu que el 1012 uns béns situats a la Querosa (lloc emplaçat a l’angle que fa el riu passat Viladordis i les Marcetes) afrontaven de migdia amb el pont de pedra («ponte petrisso»).
  • Ara bé, queda el dubte que sigui el mateix lloc on avui dia s’alça el pont. Sota el pont hi ha un grup de 17 forats circulars excavats a la roca que devien tenir la funcionalitat de sostenir pals de fusta. Tenint en compte que tan sols es troben a una banda del riu, sembla improbable que es tracti de les bases d’un pont de fusta; més aviat cal pensar en alguna resclosa d’època medieval, o una torre de vigilància de l’alta edat mitjana.
  • L’any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l’honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont ….».
  • En testaments del segle XIII, hom troba diversos llegats a favor d’aquesta obra.
  • El 1312 l’arquebisbe de Tarragona dona llicència per treballar en l’obra del pont en un dia festiu.
  • El setembre de 1509 el trobem esmentat quan el rei Ferran concedeix a Manresa el poder de posar pontatge en els quatre ponts.
  • En el seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d’un aiguat devastador que l’enderrocà.
Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya

Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts d’esquena d’ase.

Està estructurat en nou arcades de mamposteria d’obertura desigual, l’amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s’acosten al centre.

Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya

Mesura 130 m. de llargada i els arcs són de mig punt, excepte un que és ogival.

Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l’altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades.

En la part alta d’un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l’aigua.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya

Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació.

El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca.

L’escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilomara i Rocafort.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya

En la primera arcada de l’esquerra, hi passa el rec.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es y.jpg

El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé