El Pont del Tren que uneix els municipis de Canovelles i Les Franqueses del Vallès

La línia R3 és un servei ferroviari de rodalia que forma part de Rodalies de Catalunya, operat per Renfe Operadora, que circula per les línies de ferrocarril d’ample ibèric propietat d’Adif.

El servei connecta les estacions de l’Hospitalet de Llobregat i Vic, i alguns amb destí final a Ripoll, Ribes de Freser, Puigcerdà o la Tor de Querol, passant totes per Barcelona.

És coneguda com la línia de Puigcerdà, línia del Nord, o el Transpirinenc.

El nou ferrocarril entrà en servei en successives etapes: de Granollers a Vic (1875), de Vic a Torelló i de Torelló a Sant Quirze de Besora (1879), de Sant Quirze de Besora a Ripoll i de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses (1880).

Fotos Lucien RoisinCol·lecció Ajuntament de Granollers. Arxiu Municipal de Granollers.

A la llarg d’aquesta línia, te de passar per desnivells molt notables, per axo es van construir ponts per superar-los.

Avui us presento aquest que ven segur he passat per sobre o l’he vist des del vostre vehicle.

Aquest Pont uneix els municipis de Canovelles i Les Franqueses del Vallès, es fet totalment de ferro, i un dels mes llargs de la línia, es d’una sola via, com tot el trajecte des de Montcada a Puigcerdà.

Pont construït amb dotze pilars rodons, units de dos en dos, amb sis divisions de pilars bessons que sustenten el pas de la via del tren sobre el riu Congost.

 

Recull de Dades : Ajuntament de Les Franqueses del Vallès, Renfe – Adif, Viquipèdia i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Borràs de Cardedeu

La casa Borràs esta situada en la carretera de Cànoves, 22  amb cantonada carrer Lluís Llibre i carrer de Cervantes de Cardedeu .

Als anys trenta del segle passat,  hi ha una gran activitat constructiva a la vila de Cardedeu;  Manuel Joaquim Raspall i Mayol, és l’encarregat de fer la majoria d’obres que es basteixen en aquesta època a la part nord de la vila de Cardedeu.

Per encàrrec d’Amadeo Borràs Font, un industrial procedent de Mataró, Raspall va portar a terme la casa Borràs.

Can Borras és la casa situada en la part inferior central

Casa Borràs és una casa de tipologia ciutat-jardí alineada a dos carrers amb planta baixa i golfes acabades amb torre octogonal.

La façana és simètrica amb capcer triangular truncat, seguint un estil barroc. El materials són: sòcol de pedra irregular i revestiments exteriors de pedra de color rosa i ceràmica verd-groc travessant les finestres.

La tanca del jardí és feta en obra i reixat. Els elements decoratius són representatius del noucentisme el qual pertany l’última etapa de Raspall.

Casa Borràs és una casa a la vila de Cardedeu protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Cardedeu

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Els esgrafiats dels edificis de Martorell

Aquesta tècnica de l’esgrafiat ha estat utilitzada des de temps molt antics; tenim que al segle XII en l’interior dels temples ja eren decorats amb els esgrafiats; posteriorment va caure en desús, sobretot després del Modernisme.

Concretament a Martorell, en trobem a diverses façanes d’edificis, sobretot a l’entorn de la Plaça de la Vila i a carrers antics,  el més antic data del 1821.

 

Llegim la forma de com és feia :

“Normalment els esgrafiats són aplicats a les parets dels edificis; abans de començar els treballs es fa un dibuix a mida natural en paper, després es prepara l’estuc, es deixa reposar un dia o dos, a continuació es col-loca a la paret la quantitat d’estuc necessari per cobrir la part de mur que s’esgrafiarà en una jornada, i finalment, amb eines de tallar i de rascar, es va fent el dibuix que prèviament s’ha estergit sobre l’estuc fresc. Els tons més utilitzats són els ocres i vermells.”

En Jaume Amat i Bargués és l’artista que seguint el mestratge de Ferran Serra va contribuir en gran mesura en fer de l’esgrafiat un tret característic de les cases de Martorell.

Us detallo les cases mes destacades on hi ha esgrafiats :

  • Banc BBVA: esgrafiat fet per Ferdinandus Serra al 1940 on es representa una al•legoria del treball de camp i la vida rural.
  • Casa de la Vila: esgrafiat fet per Ferdinandus Serra al 1937 on es representa un personatge femení amb el corn de l’abundància. Apareixen també les muntanyes de Montserrat i el Pont del Diable.
  • Edifici de Correus: esgrafiat fet per Jaume Amat al 1984, té una decoració floral i medallons amb l’escut de Martorell i l’anagrama de correus.
  • Plaça de la Vila, 35: edifici de l’antiga confiteria “La Moderna”. Esgrafiat d’autor desconegut, amb data del 1821, i restaurat per Ferran Serra posteriorment. Hi ha motius neoclàssics i alguns símbols al•legòrics de la maçoneria.
  • Plaça de la Vila, 41: edifici de l’antiga “Farmàcia Bujons”. Esgrafiat del 1954 on es representa l’al•legoria d’aquesta professió, la serp entortolligada a una copa.
  • Carrer Anselm Clavé, 5: esgrafiat del 1955 d’autor desconegut. Hi ha una decoració floral, de cintes i angelets.
  • Carrer Nou, 8: en aquest edifici hi havia hagut una fàbrica de paraigües i per aquest motiu la decoració representa una noia amb un paraigua dins una medalla.
  • Carrer Nou, 78: l’esgrafiat és obra de Ferran Serra, feta entre els anys 1942-45 i és una al•legoria de la vida camperola.
  • Carrer Nou, 79: esgrafiat realitzat per Jaume Amat al 1985. Hi ha representats motius florals que vessen d’un cistell.

Us passo aquest enllaç que us explica : La Ruta dels ESGRAFIATS de Martorell // Façanes que expliquen històries. 

https://issuu.com/elmontserrati/docs/paisatges_esgrafiast_martorell

I dos enllaços mes de rondaller, on podreu veure de primera ma, un seguit de fotografies i explicacions molt interessants sobre Els esgrafiats dels edificis de Martorell ,

 

1ª Part :

https://rondaller.wordpress.com/2017/11/08/parets-tatuades-i/

2ª Part :

https://rondaller.wordpress.com/2017/11/11/parets-tatuades-ii/

Ja sabeu, quan estigueu per Martorell, podeu admirar els dibuixos en els esgrafiats dels edificis que us he indicat.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Martorell, la Seva Historia, Viquipedia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Bar del Pi de Barcelona

El Bar del Pi esta ubicat en la Plaça de Sant Josep Oriol, 1, de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Anteriorment havia estat una Casa de Postes.
  • El bar es va fundar el 1927 per la família Martí Pujol.
  • El 23 de juliol del 1936 s’hi va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Establiment situat a un dels locals centrals de planta baixa que afronta a la plaça Sant Josep Oriol en un edifici de finals del segle XVIII i amb façana també a la plaça del Pi. Té una sola obertura i entrada situada a l’eix vertical dels balcons en una façana aixamfranada.

L’entrada al local, d’estil modernista, presenta una estructura de fusta aplacada a la façana i que se situa, al nivell de la llinda en forma de calaix, un calaix que conté el cartell de l’establiment amb un vidre esgrafiat. Emmarcant l’obertura, els plafons de fusta tallada, a banda i banda, contenen una pintura que representa un pi.

Pel que fa a l’interior, es conserva un ampoller d’estil modernista de fusta fosca decorada amb miralls situat darrere la barra. Aquesta és de marbre i fusta amb el reposa peus de tub de metall. El bar, de petites dimensions, també té un altell amb estructura de fusta al qual s’hi accedeix per una escala amb barana de barrots tornejats. El paviment està format per mosaic bicolor escacat.

El Bar del Pi és un edifici de Barcelona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades  : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies  : Ramon Solé

Església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat

L’Església de Santa Eulàlia de Mèrida, està situada en la Plaça de l’Ajuntament, 28 de l’Hospitalet de Llobregat.

Antiga esglésiade de Santa Eulàlia de Mèrida

Us passo la seva historia :

  • L’antiga Església de Santa Eulàlia de Mèrida, va ser construïda durant el 1579.
  • Durant la guerra civil, en l’any 1937 es va enderrocar el temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, i les “deu cases iguals”, en el lloc que actualment ocupa la plaça de l’Ajuntament.
  • El 1939 es va encarregar a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer la construcció d’un nou temple que estaria sota la mateixa advocació.
  • La primera pedra es va col•locar el 16 de juliol de 1939.
  • El 19 de març de 1942 s’inaugurà la primera meitat.
  • El 20 de juny de 1943 es beneí el campanar .
  • L’obra s’acabà el 26 d’octubre de 1947.

Santa Eulàlia de Mèrida, és una església de tres naus de tipus basilical, amb absis central semicircular i un de lateral poligonal al costat esquerre.

L’estil és monumental, amb estructures i formes neoromàniques i classicitzants, fora d’època.

Té un porxo de tres arcs de mig punt davant la façana; a l’interior hi ha tres mosaics al sostre: el “Jhesus”, l’escut de l’Hospitalet i una al·lusió al pelegrinatge al sepulcre de Santa Eulàlia. A l’interior hi ha vitralls, pintures i escultures.

A l’esquerra s’aixeca el campanar, de planta quadrada i format per tres cossos en degradació de dimensions.

El primer cos està recorregut per unes bandes, a continuació hi ha un rellotge i, a la part superior, hi ha tres finestres d’arc de mig punt separades per columnes; en el segon cos hi ha altres tres finestres i l’últim cos, de forma vuitavada, té una finestra rectangular a cada cara. El campanar està coronat per un penell de ferro en forma d’àngel. El parament és de maó vist

.

No hi ha que confondre amb la Basílica martirial de Santa Eulalia de Mèrida és un edifici religiós a la ciutat de Mèrida, i que us passo l’enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Bas%C3%ADlica_de_Santa_Eul%C3%A0lia

Santa Eulàlia de Mèrida és una església parroquial a l’Hospitalet de Llobregat  protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Recordatori de les Inundacions del setembre de 1971 a Martorell

El dia 20 de setembre de 1971 es van produir importants pluges que van afectar a la pràctica totalitat de Catalunya i part de l’Aragó.

Les precipitacions més intenses van correspondre a Girona (Figueres, 223mm) i Barcelona (Esparraguera, 308mm).

L’episodi va durar fins al dia 23, totalitzant-se un màxim de 400,5 mm al Vallès.

Aiguabarreig riu Llobregat amb el riu Anoia

Es va desbordar el riu Llobregat, amb un cabal estimat de 3080m3/s, és a dir, deu metres per sobre del seu cabal normal.

La pluja va ser bàsicament en forma de ruixats i tempestes amb fortes descàrregues elèctriques. El riu Llobregat va causar moltes destrosses al seu pas i alguns morts.

Recordatoride les inundacions del dia 20 de setembre de 1971 a Martorell

Per a mes dades podeu consultar a :

https://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13893.pdf

Anys mes tard a Martorell, es va col·locar a la llera dreta del riu Llobregat, prop del Pont del Diable, un gran mural pel recordatori del salvament de molta gent atrapada a causa de les inundacions del dia 20 de setembre de 1971.

Recordatori de les inundacions del dia 20 de setembre de 1971 a Martorell

 

Recull de dades : Varis

Fotografies de 1971 : Diari L’ Informador del 23 de setembre de 2011

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Garriga de Cànoves i Samalús

Can Garriga està situat en la Plaça Sant Muç nº2, al costat de l’església al centre  del nucli de Cànoves, al municipi de Cànoves i Samalús.

No tenim dades històriques, però sobre la porta principal d’entrada, hi ha la data, 1890.

Com a restaurant , Can Garriga va obrir les seves portes en l’any 1939.

Actualment, ofereix una cuina tradicional excel·lent  i a bon preu, la gent queda molt contenta en aquesta nova etapa que fa mes d’un any va reobrir el restaurant de nou.

Us passo un enllaç per conèixer mes dades :

https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g1526061-d2074195-Reviews-Restaurant_Can_Garriga-Canoves_i_Samalus_Catalonia.html

Can Garriga ha sigut reformat a la llarg de la seva historia varies vegades.

 

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de Santa Fe de Besalú

La Capella de Santa Fe de Besalú és coneguda des d’època moderna sota l’advocació de Sant Jaume. És situada davant l’església de l’antic Monestir de Sant Pere, a l’indret anomenat Prat de Sant Pere on, fins al començament del segle XIX, hi hagué un antic cementiri monacal del qual era capella del Monestir.

Us passo la seva història :

  • La primera notícia documental apareix en la delimitació de drets a Besalú acordada, l’any 1126, per Bernat, abat de Sant Pere, i Albert, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú on s’afirma que la jurisdicció del primer s’estenia des de l’església de Santa Fe fins al riu Fluvià.
  • Durant casi cents anys, hi ha poques dades sobre l’església de Santa Fe.
  • L’any 1235, en el testament del clergue de Sant Martí de Capellada apareix «Sancta Fide».
  • En la venda d’una casa feta el 1524 per Isabel Oliver a Elionor Català s’esmenta l’església de Santa Fe com a afrontació.
  • L’any 1835, a causa del decret de desamortització, Santa Fe fou tancada al culte i esdevingué propietat de l’estat, que la vengué, juntament amb el monestir i els horts del claustre de Sant Pere a J. Bover per 3.771 duros el 1849.
  • A partir d’aquest moment passà per diversos propietaris, entre ells la Germandat de Pagesos i fou utilitzada com a magatzem.
  • Després de la guerra civil fou adquirida per la família Solà-Morales.
  • En l’actualitat curiosament, és un restaurant.

L’estructura original ha estat molt alterada per la supressió d’un probable absis de la façana de llevant, situat a l’indret on actualment s’obre la porta. L’edifici, de reduïdes dimensions, consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i teulada de dues aigües.

A la façana sud s’obre una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt prop del lloc on sembla que s’obria la porta original, ara cegada, i que conserva encara el ràfec de pedra original.

L’aparell, en les parts visibles, i és de petits carreus no gaire escairats amb una talla més acurada en elements singulars com la finestra que, d’altra banda, sembla modificada com ho ha estat tot el conjunt. Amb certes reserves, se li atribueix una filiació corresponent a les formes senzilles de l’arquitectura del segle XII.

Santa Fe de Besalú és una antiga capella de Besalú declarada bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Estafeta de Correus de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga Estafeta de Correus esta ubicada en la Plaça del Repartidor, 2  amb cantonada el carrer del Centre, 2 de L’Hospitalet de Llobregat.

Va ser la primera estafeta de correus de la ciutat,  l’edifici de Correus i Telègrafs va ser realitzat per Ramon Puig Gairalt , inaugurat el 23 d’octubre de 1927.

És un edifici de dues plantes que fa cantonada a la plaça del Repartidor. Aquesta circumstància determina l’estructura de l’edifici, organitzada als dos costats d’un angle de 90° on sobresurt un cos de forma mig hexagonal on s’obre la porta d’entrada. A la planta baixa d’aquest cos hi ha un porxo sostingut per dos pilars que aguanten un entaulament llis, al primer pis s’obren finestres quadrangulars i està rematat per una obertura circular; aquest cos està coronat per una estructura de ferro forjat de forma cònica.

Les dues façanes que hi ha a banda i banda tenen característiques similars. A la planta baixa s’obren finestres d’arc de mig punt i una cornisa recorre les façanes horitzontalment a mitjana alçada. Al primer pis hi ha finestres quadrangulars i per sobre una fris amb petites obertures circulars.

Adossada a la façana hi havia una bústia de ferro en forma de cap de lleó amb la boca oberta. Estava envoltada per una sanefa el·líptica amb motius vegetals, amb les paraules “CORREOS-ESPAÑA” i l’escut del Estado español d’aquella època….

Fotografia de PERSEU

Actualment l’edifici, una vegada restaurat és una Escola Restaurant, que es diu Tragaluz – El Llindar.

L’antiga Estafeta de Correus de l’Hospitalet de Llobregat és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografies  antigues : Arxiu municipal de l’Hospitalet de Llobregat

 

Com era fa cent anys en rere, Els Hostalets d’en Bas ?

El poble dels Hostalets es troba a l’esquerra del riu Fluvià, aigua amunt del poble de Sant Esteve d’en Bas, antic cap del municipi al qual pertanyia.

Us passo la seva historia :

  • La plana d’en Bas, situada al S. de la comarca de la Garrotxa, era el nucli central de les terres patrimonials dels vescomtes de Bas.
  • El nucli dels Hostalets d’en Bas va sorgir el segle XVIII entorn de l’antic camí de Vic a Olot pel Collsacabra.
  • Si ens fitxem, a moltes llindes de les cases es repeteixen dates del segle XVIII (1716, 1719, 1727, 1735), tot i que n’hi ha d’anteriors (1660).
  • La restauració soferta pels Hostalets d’en Bas d’ençà de la declaració com a Conjunt Històrico-Artístic ha restat autenticitat a la seva fesomia agrària i pagesa.

Dels seus orígens resta l’antic hostal de Can Llonga.

La disposició dels dos carrers que formen el poble, son el carrer de Vic i el carrer de Teixeda,

que conflueixen a l’església de Santa Maria, respon a la funció inicial que tingué com a lloc d’hostalatge nascut a la vora d’un camí.

Les seves cases son de planta baixa, un o dos pisos i golfes, presenten una tipologia molt unitària, amb la teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana i un ràfec de força volada, que protegeix les balconades de fusta característiques.

El material de construcció predominant és la pedra tot just desbastada en els murs, i ben escairada i buixardada en els muntants i les llindes, tot i que aquestes poden ser també de fusta.

Antigament casi tot el poble es dedicava a l’agricultura i a feines del bosc.

Com podem veure en la majoria de les imatges, el carrer de Teixeda, va ser el mes fotografiat antigament,

 

donat que era el carrer mes representatiu del poble, i de fet encara avui en dia ho és.

Els Hostalets d’en Bas és un poble del municipi de la Vall d’en Bas (la Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Els Hostalets d’en Bas

Adaptació al Text  i recull de Imatges antigues : Ramon Solé