L’església de Sant Oleguer esta situada en la Plaça de Sant Oleguer de Sabadell.
L’Església de Sant Oleguer pertany al barri de Nostra Llar, grup de 334 habitatges que també va ser dissenyat per l’arquitecte Santiago Casulleras per encàrrec de les empreses Artèxtil, SA i Marcet, SA. L’accés es produeix a través d’un atri neoclàssic.
El campanar és una gran torre quadrada exempta, tota de pedra. El cimbori octogonal té jàsseres de ciment armat. L’ornamentació interior és del 1961.
Hi ha unes escultures de Camil Fàbregas i unes pintures a l’absis de Fidel Trias, el qual també dissenyà les vidrieres que realitzà Bonet. L’orfebreria és de Rafael i Alfons Serrahima.
L’església de Sant Oleguer esta com a Bé integrant del patrimoni cultural català.
El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, fins l’aparcament de can Can Robert, a poca distancia esta aquest antic Mas.
Masia situada a la cota 650, als peus dels Cingles de Cavalls, a tocar de la Riera de les Arenes. I com totes les masies d’aquests verals es troba closa, no per un mur circumdant, però sí pels cossos que la configuren.
És envoltada d’un barri que conserva un portal amb un arc rebaixat de maons.
Sembla que el nom actual no es documenta fins el segle XVIII i no es coneix el nom anterior.
És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. El vèrtex del carener de la teulada és coronat per un petit pinacle amb forma de creuer.
Presenta un interessant finestral de pedra amb arc pla i llinda decorada, també replanell motllurat.
També hi observem elements constructius arcaics com el desaigua de la façana de ponent.
S’intueix la boca d’un forn de pa. Destaca l’era, davant la façana de migdia.
Es troba deshabitada i abandonada des de fa molt de temps.
Teulades ensorrades, la vegetació creix sense control. Ha calgut posat una tanca de filat per evitar accidents de possibles curiosos.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.
.Es tracta d’una bassa tradicional, allargassada excavada en el mateix sòl d’uns 0’80 m de fondària en el seu punt més profund per una vintena de metres de llargària i uns 10 a 12 metres d’amplada màxima.
Normalment estan impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, però en aquest indret és molt probable que la seva ubicació aprofiti unes característiques del terreny favorable a la impermeabilització natural.
La flora, a més d’argelaga i alguna bardissa en els marges inclou herbassar i plantes de tipus aquàtic com el jonc.
Observacions:
Tot i que sigui del tipus intermitent, des del punt de vista mediambiental, la seva preservació és molt important ja que el biòtop aquàtic manté una relació molt estreta amb els sistemes ecològics que l’envolten.
La presència d’aigua atreu insectes i amfibis, que alhora atreuen a animals més grans com les aus o les serps. A més de ser un punt d’aigua per la fauna, quan aquesta s’evapora o filtra, hi ha altres mamífers que aprofiten per rebolcar-s’hi com el senglar.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.
El Trull està protegit per una tanca perimetral de fusta. Al seu interior, s’hi observa la mola sotana (1’60 m de diàmetre), reforçada amb un muret de pedra (de 30 cm d’alçada) collat amb morter de calç formant un conjunt de 2’30 m de diàmetre total. La mola sotana, jussana o mota està desgastava i presenta l’erosió característica provocada pels agents atmosfèrics ja que no té cap coberta de protecció.
Al centre, conserva l’orifici d’encaix de l’arbre (de 0’20 cm de diàmetre), que no és res més que una biga col·locada verticalment a la qual s’hi colla el mecanisme que fa voltar una mola o rotló (de forma troncocònica o amb les parets lleugerament esbiaixades) . Aquesta segona mola, més petita, també presenta un encaix on la travessa una altre bigueta de fusta, normalment rodona, anomenada perxa que per aquest indret es clava a l’arbre que actua d’eix giratori. A l’extrem de la perxa hi ha la tafarra que no és res més que l’indret on s’hi enganxa una bèstia de tir (burret, mula).
La segona estructura, situada al darrera és una columna d’1’10 m d’alçada per 0’80 m de diàmetre. Està realitzada en pedra collada amb morter de calç. Forma part de la jàssena de premsar, de la qual només se n’ha conservat la pedra. En ella s’hi feia bascular una biga de secció quadrangular feta amb una teia, i fixada al terra en un extrem amb els pujants, mentre que per l’altre oposat basculava amunt i avall.
La jàssena permet aprofitar la primera molta. En el costat basculant, un mecanisme d’espiga que es feia voltar manualment per pujar o baixar exercint molta pressió entre els cofins d’espart farcits d’oliva molta que prèviament s’havien col·locat en el assentador amb una fusta planera al damunt de tot.
La tercera i quarta estructura visible, coincideixen amb l’assentador i els vasos comunicants. Aquestes dues estructures i les restes que s’endevinen malmeses al dessota de la segona, estan relacionades amb l’extracció i depuració de l’oli. El funcionament era senzill; un cop la jàssena exercia la pressió sobre les diferents capes de cofins carregades amb la primera molta d’oliva, l’oli començava a rajar i aquest passava pels vasos comunicants fins a quedar recollit en un dipòsit totalment net d’impureses.
La més gran d’elles, l’assentador, presenta forma de ferradura. Mesura 1’35 m d’amplada total per una alçada de 0’85 m i un gruix de murs de 0’28 a 0’30 m. Està feta de pedra i arrebossada amb morter de calç. El seu interior és circular (0’90 m de diàmetre per 0’57 m d’alçada. S’hi observen les empremtes deixades per dues fileres de maó pla (disposat verticalment), que han desaparegut en els darrers anys.
El fons del dipòsit és totalment pla, amb un orifici que comunica amb el dipòsit o vas situat a un nivell inferior, anomenat fona. Presenta la mateixa forma de ferradura, i el mateix sistema constructiu, però es conserva parcialment. Un cop entrava l’oli en brut a la fona, s’hi afegia aigua calenta en una quantitat precisa.
Aquesta operació anomenada brou, permetia decantar naturalment l’oli, que quedava a la part superior, mentre que al dessota s’hi depositaven totes les impureses. Un cop estabilitzada s’obria l’orifici i passava a un segon dipòsit, anomenat infern, que era on quedava dipositat tot el brou.
Quan ja no quedava res per premsar als cofins, s’hi abocava aigua bullent i es repetia l’operació aprofitant així al màxim la premsada. Un cop finalitzada la primera mòlta, s’iniciava la remòlta en el trull que donava un oli dem més baixa qualitat. El procés consistia en recollir tota la pasta d’oliva esclafada entre els cofins; es tornava a posar a la mola sotana i es tornava a moldre mentre s’escaldava amb aigua bullent.
Es repetia el procés de col·locació entre cofins i aquí sí que es deixava la jàssena amb el còdol (pes) premsant un dia sencer. Ens temps de mancances o per mala collita, encara se’n podia fer una tercera premsada anomenada remoltí i una darrera anomenada sota. L’oli, com a bé preuat, es conservava en tines de pedra i gerres de fang dins els cellers de les cases. Les restes es feien assecar. Els pinyols servien de combustible i la farina que se’n destriava servia per a fer el ranxo pels porcs.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Castell Arnau esta en la Plaça de Mares de Maig, 3 de Sabadell.
Us passo la seva historia:
Entre les masies adscrites a la parròquia de Sant Julià d’Altura, una de les més destacades i antigues era la que pertanyia a Simó d’Arnau, la qual, encara que en els documents de l’any 1310 es denomina “castell”, poc tenia a veure amb les característiques d’aquesta classe d’edificacions, ni per la seva situació ni per la seva estructura.
Durant més d’un segle va pertànyer a la família Borrell, per compra feta l’any 1325.
Un fill d’aquesta família, Narcís, es va casar el 1462 amb l’hereva de la masia coneguda com a can Maduixer, de la vila i terme de Terrassa. Després, per qüestions de dots i dominis de terres, les relacions entre totes dues famílies no van ser gaire cordials.
De les discussions entre els dos propietaris de can Maduixer (avui can Viver de la Torre Bonica) i can Borrell (avui torre de Berardo), sorgí una pugna consistent a veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta en la seva propietat. L’aposta fou guanyada pel primogènit de cal Maduixer, que, anys després, vengué la finca a la família Viver, finca que des de llavors es coneix com a can Viver de la Torre Bonica.
La construcció de la torre de Castell Arnau arruïnà els Borrell de tal manera que un fill de l’amo acabà treballant de forner a can Viver. Tot per haver intentat construir una torre més sumptuosa que la del seu parent. La veu popular ha transmès de generació en generació aquesta curiosa història.
A la segona finestra de la torre hi apareix un escut amb les lletres J.H.S., la inscripció «Montserrat Borrell», i l’any 1575, que correspon a la seva construcció i a l’època del millorament de la finca.
El 1622 es va vendre la propietat pel preu de 4.500 lliures barcelonines al genovès Francesc Berardo. Aquest només la va posseir per espai de 26 anys, però sigui pel fet que es tractava d’un estranger, sigui per haver-se fet pública la singular història de la torre, el nom de Berardo ha perdurat al llarg dels anys.
D’aquesta època, 1629, és la capella que forma part del conjunt.
El 1648 l’adquireix, per compra, Joan Martí, de Barcelona, i res no canvia de la seva estructura fins ara.
Castell Arnau és una mansió senyorial del segle XIV, també coneguda com a Torre Berardo.
Conjunt format per la masia de planta baixa i pis,
Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
una torre de defensa adossada a la cara est
i una capella, construïdes als s. XIII, XVI (1570) i XVII respectivament.
La capella està dedicada a Sant Josep. Es particular de Castell Arnau, no oberta al públic.
El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal.
L’accés es fa per un portal d’arc de mig punt adovellat.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya
Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya
A la cuina hi ha un portal d’estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.
La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres.
Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat.
La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser.
A la segona finestra de la torre hi ha l’anagrama IHS amb la inscripció «Montserrat Borrell, 1575»
Actualment Castell Arnau és un destacat restaurant.
Castell Arnau, també coneguda com a Torre Berardo, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1949.
Sant Pau de Riu-sec esta entre el carrer de can Diviu i el carrer de la Vall Moranta de Sabadell.
Us passo la seva historia :
“Rivo Sico” (Riu-sec) era una quadra situada, segons alguns documents medievals, entre Castro Octavio (població romana que fou el nucli original de Sant Cugat del Vallès) i Rahona, actual Sabadell.
L’any 955 apareix en una escriptura el nom de Riu-sec.
El febrer de l’any 1054 tingué lloc la consagració de l’església per mà dels bisbes Guifred de Narbona i Guislabert I de Barcelona.
Malgrat la manca de documents, presumiblement fou una possessió de l’orde del Temple adscrita a la Comanda de Palau Solità que en ser suprimit aquest orde passà al de l’Hospital de Sant Joan.
Està molt documentada com a possessió hospitalera fins a la desamortització del segle XIX.
El 1868 passà a la jurisdicció de la Puríssima.
El 1874 a la de Sant Fèlix.
L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riusec es conserva a l’Església de la Puríssima.
Església d’una sola nau, rectangular, amb volta apuntada, de llum menor a la nau i semicircular a l’absis, i feta de canyís.
L’absis està reforçat per fora amb bandes de pedra.
A la façana hi ha una finestra geminada de capitell trapezoïdal, les altres finestres són d’Arc de mig punt.
Excavacions a Sant Pau de Riu-Sec: sitges d’emmagatzematge de cereals d’època medieval.
El campanar està acabat amb una punta piramidal i té a les seves parets unes escissions de tipus llombard.
Està coronat per quatre finestres que mostren una tipologia pròxima a l’arc de ferradura mossàrab.
A l’interior no hi ha restes especialment notables.
Sant Pau de Riu-sec és una església romànica al municipi de Sabadell protegida com a bé cultural d’interès local.
La masia de Can Borrell de Sant Pau està al costat del Camí de la Granja de Riu-sec, 21 de Sabadell.
Cal situar-se a la carretera de Bellaterra, a l’entrada del camí de la Granja de Sant Pau (zona de l’aeroport). S’ha de seguir el camí que passa per la Depuradora de Sant Pau de Riu-sec i per l’ermita que porta el mateix nom.
Al darrera de l’ermita, a uns cent metres es troba la masia.
L’accés és bo per a tot tipus de vehicles.
Masia del segle XV, de planta baixa i pis amb vessants a façana principal i posterior.
A la façana hi queden tres finestres de pedra d’estil renaixentista; en la seva part del darrera hi ha la torra del Pou de Vent que subministrava aigua a la masia.
Era principalment d’explotació agrícola.
Actualment es abandonada i esta front a la nova zona comercial i industrial.
La masia de Can Llong està en la Rda. d’Europa, 522 de Sabadell.
Us passo la seva historia:
Sembla que l’origen de la masia de Can Llonch es pot situar en els segles XV-XVI.
És documentada diverses vegades durant els segles XVII-XVIII.
Sector afectat per un projecte d’urbanització, Zona Residencial Can Llonch.
Isabel Argany i Comes – 1983 / Generalitat de Catalunya
Masia d’estructura complexa, formada per diverses construccions amb cobertes a una i dues vessants.
El cos principal, de planta i un pis, mostra obertures de tipologia diversa.
L’accés es realitza per una porta d’arc de mig punt de maó.
El conjunt és unit per una tanca perimetral, amb porta metàl·lica entre pilars situada a la banda de migdia, que s’obre a un pati davant la façana d’accés.
A la part superior del pilar esquerre hi ha una inscripció del 1649 amb el nom de Joan Llonch.
Can Llong és una masia de Sabadell (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Ca n’Ustrell està a tocar de la carretera de Sabadell a Matadepera; front de l’església de Sant Julià d’Altura.
Us passo la seva historia :
Ca n’Ustrell és una masia de Sabadell del segle XIII.
Esmentada al segle XIV, quan era propietari Guillem d’Uyastrel, que per voluntat del rei Pere II el Gran, fou ordenat lloctinent del batlle reial de Terrassa.
Als segles XIV i XV apareix com a Mas Prat de la Bassanta.
Al segle XV es parla d’Uyestrel,
Al XVI d’Ullestrell, en tenia la possessió Pere d’Ullestrell, pagès de Sant Julià d’Altura i familiar del Sant Ofici, és a dir, servidor laic de la Inquisició.
Al XVIII d’Ullastrell.
En el terme d’aquesta masia hi havia la font Rosella, situada en el torrent de la part superior del pla de Joncós, les aigües de la qual foren cedides a Sabadell pel rei Pere III, el Cerimoniós.
Al tombant del segle XIX-XX, n’era propietari Miquel Ustrell i Serrabogunyà.
En una de les vinyes de Ca n’Ustrell es van descobrir restes d’una necròpolis i d’un poblat romans, que van anar al Museu d’Història de Terrassa, d’on depenia Sant Julià d’Altura en aquella època.
El conjunt fou rehabilitat l’any 2007.
La masia, que pertanyia a l’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura, està documentada des del segle XIII, com a Mas de l’Hospital.
Masia, o casa forta, d’un pis amb vessants que donen aigües a les façanes laterals.
Destaquen la porta adovellada i, damunt, una finestra gòtica i una renaixentista.
El conjunt està dominat per una torre gòtica de defensa de 14,9 m d’alçada, amb quatre finestres per banda, menys per sol ixent, on només n’hi ha dues.
Isabel Argany i Comas – 1983 / Generalitat de Catalunya
El portal antic devia ésser per sol ixent, ja que és el lloc on hi ha la tronera, obrada amb pedra roja.
Isabel Argany i Comas – 1983 / Generalitat de Catalunya
A l’interior hi ha la llar de foc rodó, amb volta de pedra tosca i el “colguer” circular. A la planta pis cal destacar la sala de portes amb relleus barroquitzants fets de guix.
Terra, aigua i racons 