Castell Arnau de Sabadell (Vallès Occidental)

Castell Arnau esta en la  Plaça de Mares de Maig, 3 de Sabadell.

Us passo la seva historia:

  • Entre les masies adscrites a la parròquia de Sant Julià d’Altura, una de les més destacades i antigues era la que pertanyia a Simó d’Arnau, la qual, encara que en els documents de l’any 1310 es denomina “castell”, poc tenia a veure amb les característiques d’aquesta classe d’edificacions, ni per la seva situació ni per la seva estructura.
  • Durant més d’un segle va pertànyer a la família Borrell, per compra feta l’any 1325.
  • Un fill d’aquesta família, Narcís, es va casar el 1462 amb l’hereva de la masia coneguda com a can Maduixer, de la vila i terme de Terrassa. Després, per qüestions de dots i dominis de terres, les relacions entre totes dues famílies no van ser gaire cordials.
  • De les discussions entre els dos propietaris de can Maduixer (avui can Viver de la Torre Bonica) i can Borrell (avui torre de Berardo), sorgí una pugna consistent a veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta en la seva propietat. L’aposta fou guanyada pel primogènit de cal Maduixer, que, anys després, vengué la finca a la família Viver, finca que des de llavors es coneix com a can Viver de la Torre Bonica.
  • La construcció de la torre de Castell Arnau arruïnà els Borrell de tal manera que un fill de l’amo acabà treballant de forner a can Viver. Tot per haver intentat construir una torre més sumptuosa que la del seu parent. La veu popular ha transmès de generació en generació aquesta curiosa història.
  • A la segona finestra de la torre hi apareix un escut amb les lletres J.H.S., la inscripció «Montserrat Borrell», i l’any 1575, que correspon a la seva construcció i a l’època del millorament de la finca.
  • El 1622 es va vendre la propietat pel preu de 4.500 lliures barcelonines al genovès Francesc Berardo. Aquest només la va posseir per espai de 26 anys, però sigui pel fet que es tractava d’un estranger, sigui per haver-se fet pública la singular història de la torre, el nom de Berardo ha perdurat al llarg dels anys.
  • D’aquesta època, 1629, és la capella que forma part del conjunt.
  • El 1648 l’adquireix, per compra, Joan Martí, de Barcelona, i res no canvia de la seva estructura fins ara.

Castell Arnau és una mansió senyorial del segle XIV, també coneguda com a Torre Berardo.

Conjunt format per la masia de planta baixa i pis,

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

una torre de defensa adossada a la cara est

i una capella, construïdes als s. XIII, XVI (1570) i XVII respectivament.

La capella està dedicada a Sant Josep. Es particular de Castell Arnau, no oberta al públic.

El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal.

L’accés es fa per un portal d’arc de mig punt adovellat.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A la cuina hi ha un portal d’estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.

La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres.

Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat.

La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser.

A la segona finestra de la torre hi ha l’anagrama IHS amb la inscripció «Montserrat Borrell, 1575»

Actualment Castell Arnau és un destacat restaurant.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es image-11.png

Castell Arnau, també coneguda com a Torre Berardo, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1949.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es x.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Pau de Riu-sec de Sabadell (Vallès Occidental)

Sant Pau de Riu-sec esta entre el carrer de can Diviu i el carrer de la Vall Moranta de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • “Rivo Sico” (Riu-sec) era una quadra situada, segons alguns documents medievals, entre Castro Octavio (població romana que fou el nucli original de Sant Cugat del Vallès) i Rahona, actual Sabadell.
  • L’any 955 apareix en una escriptura el nom de Riu-sec.
  • El febrer de l’any 1054 tingué lloc la consagració de l’església per mà dels bisbes Guifred de Narbona i Guislabert I de Barcelona.
  • Malgrat la manca de documents, presumiblement fou una possessió de l’orde del Temple adscrita a la Comanda de Palau Solità que en ser suprimit aquest orde passà al de l’Hospital de Sant Joan.
  • Està molt documentada com a possessió hospitalera fins a la desamortització del segle XIX.
  • El 1868 passà a la jurisdicció de la Puríssima.
  • El 1874 a la de Sant Fèlix.
  • L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riusec es conserva a l’Església de la Puríssima.

Església d’una sola nau, rectangular, amb volta apuntada, de llum menor a la nau i semicircular a l’absis, i feta de canyís.

L’absis està reforçat per fora amb bandes de pedra.

A la façana hi ha una finestra geminada de capitell trapezoïdal, les altres finestres són d’Arc de mig punt.

Excavacions a Sant Pau de Riu-Sec: sitges d’emmagatzematge de cereals d’època medieval.

El campanar està acabat amb una punta piramidal i té a les seves parets unes escissions de tipus llombard.

Està coronat per quatre finestres que mostren una tipologia pròxima a l’arc de ferradura mossàrab.

A l’interior no hi ha restes especialment notables.

Sant Pau de Riu-sec és una església romànica al municipi de Sabadell protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Borrell de Sant Pau de Sabadell (Vallès Occidental)

La masia de Can Borrell de Sant Pau  està al costat del Camí de la Granja de Riu-sec, 21 de Sabadell.

Cal situar-se a la carretera de Bellaterra, a l’entrada del camí de la Granja de Sant Pau (zona de l’aeroport). S’ha de seguir el camí que passa per la Depuradora de Sant Pau de Riu-sec i per l’ermita que porta el mateix nom.

Al darrera de l’ermita, a uns cent metres es troba la masia.

L’accés és bo per a tot tipus de vehicles.

Masia del segle XV, de planta baixa i pis amb vessants a façana principal i posterior.

A la façana hi queden tres finestres de pedra d’estil renaixentista; en la seva part del darrera hi ha la torra del Pou de Vent que subministrava aigua a la masia.

Era principalment d’explotació agrícola.

Actualment es abandonada i esta front a la nova zona comercial i industrial.

Recull de dades : Ajuntament de Sabadell

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Can Llong de Sabadell (Vallès Occidental)

La masia de Can Llong està en la Rda. d’Europa, 522 de Sabadell.

Us passo la seva historia:

  • Sembla que l’origen de la masia de Can Llonch es pot situar en els segles XV-XVI.
  • És documentada diverses vegades durant els segles XVII-XVIII.
  • Sector afectat per un projecte d’urbanització, Zona Residencial Can Llonch.
Isabel Argany i Comes – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia d’estructura complexa, formada per diverses construccions amb cobertes a una i dues vessants.

El cos principal, de planta i un pis, mostra obertures de tipologia diversa.

L’accés es realitza per una porta d’arc de mig punt de maó.

El conjunt és unit per una tanca perimetral, amb porta metàl·lica entre pilars situada a la banda de migdia, que s’obre a un pati davant la façana d’accés.

A la part superior del pilar esquerre hi ha una inscripció del 1649 amb el nom de Joan Llonch.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4906_01.jpg

Can Llong és una masia de Sabadell (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

La masia de Ca n’Ustrell de Sabadell

Ca n’Ustrell està a tocar de la carretera de Sabadell a Matadepera; front de l’església de Sant Julià d’Altura.

Us passo la seva historia :

  • Ca n’Ustrell és una masia de Sabadell del segle XIII.
  • Esmentada al segle XIV, quan era propietari Guillem d’Uyastrel, que per voluntat del rei Pere II el Gran, fou ordenat lloctinent del batlle reial de Terrassa.
  • Als segles XIV i XV apareix com a Mas Prat de la Bassanta.
  • Al segle XV es parla d’Uyestrel,
  • Al XVI d’Ullestrell, en tenia la possessió Pere d’Ullestrell, pagès de Sant Julià d’Altura i familiar del Sant Ofici, és a dir, servidor laic de la Inquisició.
  • Al XVIII d’Ullastrell.
  • En el terme d’aquesta masia hi havia la font Rosella, situada en el torrent de la part superior del pla de Joncós, les aigües de la qual foren cedides a Sabadell pel rei Pere III, el Cerimoniós.
  • Al tombant del segle XIX-XX, n’era propietari Miquel Ustrell i Serrabogunyà.
  • En una de les vinyes de Ca n’Ustrell es van descobrir restes d’una necròpolis i d’un poblat romans, que van anar al Museu d’Història de Terrassa, d’on depenia Sant Julià d’Altura en aquella època.
  • El conjunt fou rehabilitat l’any 2007.

La masia, que pertanyia a l’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura, està documentada des del segle XIII, com a Mas de l’Hospital.

Masia, o casa forta, d’un pis amb vessants que donen aigües a les façanes laterals.

Destaquen la porta adovellada i, damunt, una finestra gòtica i una renaixentista.

El conjunt està dominat per una torre gòtica de defensa de 14,9 m d’alçada, amb quatre finestres per banda, menys per sol ixent, on només n’hi ha dues.

Isabel Argany i Comas – 1983 / Generalitat de Catalunya

El portal antic devia ésser per sol ixent, ja que és el lloc on hi ha la tronera, obrada amb pedra roja.

Isabel Argany i Comas – 1983 / Generalitat de Catalunya

A l’interior hi ha la llar de foc rodó, amb volta de pedra tosca i el “colguer” circular. A la planta pis cal destacar la sala de portes amb relleus barroquitzants fets de guix.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’abans i l’avui de la masia l’Escorsa al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.

La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.

Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.

Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.

El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.

El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.

El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.

Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.
Emblema de «Aceros Escorsa». Foto: Blog de Provençana: http://provenzana.blogspot.com/2012/03/foneria-escorsa-i_31.html

A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”.

El tercer fill, Alexandre  (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m2 aquesta fàbrica  que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.

En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.

Logo del centre social Hamsa.

La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]

1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.

La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història (1984)

A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.

Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021

Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.

L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.

Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021

Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.

——————————————————————————————————————–

[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

Santa Maria d’Antiga. AGC, 2021

El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.

L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).

Pou de Santiga. Foto: Ramon Solé.

Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.

El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.

Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.

Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de  Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]

Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.

Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.

El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.

Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.

Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé

És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).

En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.

Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé

L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.

“Castell” o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé

D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.

En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]

En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.

La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021

En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]

Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:

Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]

Santa Eulàlia de Provençana. l’Hospitalet de Llobregat. AGC, 2020

En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.

La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.

Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).

Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.

Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.

El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]

Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.

Monestir de Sant Cugat. Un gran poder feudal. Foto: Ramon Solé

En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.

A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.

Cementiri de Santiga. Foto: Ramon Solé.

A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI,  quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.

De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:

“Qui va a Montserrat i no passa per Santiga,

deixa la mare, per veure la filla”.[18]

De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga

——————————————————————————————————————–

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).

[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)

[5] Mas, J., o.c., vol. IV, n. CLXXXII (988)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76

[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140

[10] Per saber més de Pelegrí: García-Carpintero, Àngels “La torre d’Emma” Històries des de Bellvitge https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[11] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 9, n. 99

[12] Baucells, J., o.c., vol. 40, n. 1311

[13] Baucells, J., o.c., vol. 41, n. 1565

[14] Mas, J., o.c., vol. V, n. DCCXI (1117)

[15] Vilaginés, J., o.c, p. 74-81

[16] Mas, J., o.c., vol. V, DCCLXXXIV(1131) i DCCCXXVII (1147)

[17] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 10, n. 532

[18] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia. p. 44

Santa Maria de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

Aquesta setmana dedicada a les Esglésies

L’església de Santa Maria de Santiga esta en el paratge de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix documentada des de l’any 983, en una escriptura de donació al monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • Posteriorment hi ha diverses referències documentals al segle xii, quan apareix esmentada la parròquia.
  • L’any 1193 és documentada una nova acta de consagració. A partir del segle XIII i al llarg dels segles s’hi ha efectuat nombroses obres de reforma i ampliació.
  • El lloc de Santiga era una antiga quadra centrada per una domus, que, el 1389, per disposició de Joan el Caçador, esdevingué castell termenat. L’església és sufragània de la de Santa Perpètua.
  • Les voltes es van refer possiblement entre els segles XIII-XIV; l’any 1574 es va obrir o modificar la porta d’accés. Els segles XVII-XVIII es va reconstruir l’absis principal i es va sobrealçar el campanar.
  • Al seu entorn, cada any s’hi celebra l’Aplec de Santiga. L’any 1955 amb motiu del II Aplec, si celebrà la benedicció de l’actual campana -que actualment resta muda per les dites obres- li posaren els noms de Maria, Joana, i Montserrat. Foren padrins d’aquesta benedicció en Joan Vila Puig i la seva esposa Na Maria Codina i Duran.
  • En la mateixa data també s’inaugurà el Pont del Camí del Santuari. El 1983 Santiga va celebrar el seu mil•lenari. Fou aleshores quan Carles Santiago li va dedicar la popular sardana Mil•lenari de Santiga. També és famosa i reconeguda arreu del món sardanista l’anomenada Santiga que va compondre al músic i compositor perpetuenc Genís Sala.
  • El 2010 el terra i les parets de l’església resten aixecats arreu per haver-s’hi trobat restes molt antigues com ara sitges per al gra i altres mostres de la seva antiguitat.

S’hi venera la imatge de la Mare de Déu de l’Heura, que fou trobada, segons la tradició, el 1624.

Diu la tradició que “Qui va a Montserrat i no passa per Santiga, deixa la Mare per veure la filla”.

L’església de Santa Maria o Santiga es troba al costat d’una masia, prop de la carretera que va de Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4215_01.jpg

L’església té dues naus paral·leles amb dos absis de planta trapezoïdal al nord i semicircular al sud amb volta de quart d’esfera.

La nau de la banda nord (segle XI) es cobreix amb volta de canó apuntat, mentre que la del costat sud és més antiga i es cobreix amb volta d’aresta.

L’accés al temple és per una porta situada a la banda de ponent de la nau tramuntana.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

En el parament lateral d’aquesta nau s’obren altres dues portes, una d’arc de mig punt i l’altra d’arc rebaixat.

El campanar, de planta quadrada, adossat a la banda tramuntana, conserva les lesenes a la part baixa.

Santa Maria de Santiga és una església romànica situada al nucli de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), protegida com a bé cultural d’interès local.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Horts vora el riu Ripoll

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

Can Feu o masia Sobarbar

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Canyars a les vores del riu Ripoll

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí d’en Torrella o de la Garriga

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

Al 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar o can Vilà de Jonqueres és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar o can Vila de Jonqueres a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Togores ermita i masia can Pages Vell

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort.  La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Togores, font i torrent cap el riu Tort

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

Sant Vicenç de Jonqueres a la Carretera de Sabadell a Prats de Lluçanes, on hi va haver una congregaciò femenina, de la que no en sabem apenes res fins el 1
https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (a la Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Torrent de la Batzuca de Sant Quirze del Vallès

Text de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies de Ramon Solé

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

—————————————————————————————–

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119

Cinema Imperial de Sabadell

Avui us presento dos articles

L’Antic Cinema Imperial, esta situat en la Rambla, 201 de Sabadell.

El cinema imperial és un dels primers cinemes construïts com a tal de Catalunya. El seu edifici inicial estava format primerament per planta baixa i pis. Presentava una estructura en diferents cossos. Al cos principal, de concepció inspirada en el tipus basilical, se li havia afegit un cos que exercia de façana principal. Aquest darrer presentava una distribució simètrica seguint els perfils marcats per l’edifici principal de forma basilical, amb una organització ornamental molt senzilla. A la zona central hi havia un pis amb coberta de dues vessants que estava adossada, per la part posterior, al cos principal de l’edifici. Sota aquest se situaven tres grans portes que servien d’accés al cinema. En l’acabament de la façana s’utilitzen merlets de forma esglaonada.

Després de fer fallida comercial, el Cinema Imperial va estar tancat al públic durant molts anys i finalment va ser enderrocat l’any 2000 amb l’objectiu de construir-hi una zona lúdica i comercial. Al gener de 1999 es publicà el Pla Especial de l’Àrea de Remodelació del Pla General Municipal d’Ordenació de Sabadell, proposant l’exclusió del Cinema Imperial del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell com a element protegit per tal de poder enderrocar-lo i construir-ne una rèplica uns metres més enrere.

El Cinema Imperial , la seva façana està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola