Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles
Sant Antolí esta a prop de la Urbanització Monistrol de Montserrat i damunt la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat en una zona boscosa de Monistrol de Montserrat.
Us passo la seva historia:
L’església de Sant Antolí, situada dins l’antic terme de Monistrol de Montserrat, era una de les moltes ermites que sorgiren prop del Monestir de Montserrat i en els camins d’accés.
És esmentada el 1282, però sembla que s’hauria modificat posteriorment, possiblement en època del prior Vilaregut (el seu escut corona la porta), que va tenir aquest títol entre 1334 i 1350, conservant el primitiu esquema.
Sembla que l’edifici fou modificat de nou al segle XV conservant l’esquema romànic primitiu.
Construcció religiosa formada per una capella d’una sola nau coberta originalment amb volta de canó apuntada (avui està totalment ensorrada, i rematada per un presbiteri rectangular a llevant.
Rosa Serra – 1985 /Generalitat de Catalunya
La façana s’obre a ponent i presenta una porta amb arc de mig punt adovellat rematat per una cornisa i amb una finestra d’arc de mig punt monolítica.
Rosa Serra – 1985 /Generalitat de Catalunya
La façana està coronada per un campanar d’espadanya.
Sant Antolí de Monistrol de Montserrat és una església gòtica de Monistrol de Montserrat (Bages) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles
Sant Salvador de Bellver està en els Pujols de Sant Boi de Lluçanès.
Us passo la seva historia :
Aquesta església es troba citada l’any 1110.
Des de començaments del segle XII hi havia en aquest lloc una comunitat de preveres i clergues que seguia la regla de Sant Agustí.
Aquesta comunitat havia quedat reduïda el 1278 a un sol membre, en canvi adquirí força importància una confraria que també hi tenia seu.
Església d’una sola nau amb volta apuntada i dos arcs torals situada dalt d’un turó.
L’absis té dues finestres amb arcs en degradació, cornisa en dents de serra, arcuacions i bandes llombardes.
L’església de Sant Salvador de Bellver és un monument del municipi de Sant Boi de Lluçanès (Osona) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.
Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles
Santa Maria de Castellet és l’església que es troba dins el recinte del Castell de Castellet al costat mateix de la torre en el municipi de Sant Vicenç de Castellet.
Us passo la seva història:
L’església fou bastida probablement el segle XII, aprofitant segurament l’estructura d’un temple preromànic.
A. Daura / Generalitat de Catalunya
L’edifici primitiu preromànic fou abandonat i se’n construí un de nou, romànic.
X Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
L’edifici actual, adossada a la casa dels ermitans, conserva part de la primitiva edificació preromànica i gairebé la totalitat de l’obra romànica, la qual constitueix el primer cos, més ampli, construït el 1884.
Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles
L’Ermita de Bruguers està en la ctra.de Begues a Gavà en Gavà.
Us passo a la seva historia:
Algunes fonts indiquen que la capella fou fundada el segle XIII per Ferrer de Santmartí, senyor d’Eramprunyà (1208-1226/47), amb l’advocació de Santa Magdalena del Sitjar, al lloc que llavors tenia aquest nom.
El nom del Sitjar apareix per primera vegada esmentat el 987 (Ciiare), significa sitges o graners.
Altres fonts apunten que la capella, documentada el 1321, probablement fou la de Sant Martí, després de Santa Magdalena.
Des de 1509 la de la Mare de Déu de Bruguers.
Cap al 1548 s’intentà fundar-hi un monestir, però a mitjans de segle XVI l’ermita era abandonada i es construí, adossada al mur, una casa per a l’ermità. Als documents apareix amb el nom de Santa Maria de “Bruchario”. Fou capella amb especial protecció dels March, senyors d’Eramprunyà. Pere March III va crear un benefici el 27 de juliol de 1347, reservant patronat per a la seva família.
En els segles XIV i XV l’ermita tenia diverses relíquies de sants.
Però el 1327 el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba autoritzà a Pere Marc, senyor d’Eramprunyà, traslladar el culte d’aquesta capella al lloc de la Roca de Gavà, considerant el Sitjar (Cigiario) solitari i poc agraciat. Pel que la capella restà abandonada fins al segle XVI.
El 1500 es contractà les obres de reconstrucció de l’antiga capella del Sitjar, que ja es començava a nomenar de Bruguers (Brugueris, nom que prové del conjunt dels arbustos anomenats brucs).
El 1504 el vicari general de la diòcesi autoritzà Francesc Jeroni Marc, senyor d’Eramprunyà, a traslladar l’advocació de la Mare de Déu de Bruguers a la capella del Sitjar des de la primitiva capella de Bruguers (Bruguers Vell, esmentada per primera vegada el 1321 i situada a l’era Ventosa a prop del castell d’Eramprunyà).
Finalment, el 1509 fou traslladada la imatge.
El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou, feu edificar la casa de l’ermità.
Actualment forma part de les propietats de la parròquia de Sant Pere de Gavà.
La capella, que fou destruïda parcialment durant la revolució de 1936.
Presenta l’aspecte de la restauració realitzada l’any 1960.
Edifici d’una sola nau, absis semicircular ornamentat amb dues lesenes i una imposta de cornisa sostinguda per permòdols. Té quatre capelles laterals, cor, volta de canó apuntadat i trona. L’arc triomfal també és apuntat.
La nau va ser allargada per ponent la primera dècada del segle XVI, quan se li afegí el cor gòtic de volta ogival; un portal gòtic-renaixentista i un campanar de cadireta truncat.
La façana principal, a ponent, és gairebé quadrada. L’horitzontalitat es trenca per un campanar d’espadanya.
La llinda de la porta d’accés està ornada amb els escuts de la família March (que figuren també en la clau de volta del cor).
A sobre la llinda hi ha un arc de mig punt. Són interessants els contraforts que incorporen les capelles, en una solució del gòtic català. L’exterior de l’absis està delicadament decorat amb franges llombardes, Malgrat les modificacions, l’ermita presenta una tipologia bàsicament romànica.
Cor cobert amb una volta gòtica rebaixada, la clau de la qual duu l’escut dels Marc (tres rodes dentades).
Els permòdols dels angles, d’on arrenquen els nervis de la volta representen els símbols dels evangelistes Joan, Lluc i Mateu i el quart té un altre àngel.
Al xamfrà que es forma quan la nau s’obre al cor, al costat nord hi ha una trona per a la predicació, accessible per una estreta escala que surt de la capella lateral propera.
Aquesta trona té cinc costats i acaba en una agulla rematada per un petit cap.
El portal, descarregat per un arc sobre la llinda, té una mena de gablet o guardapols gòtic apuntat, que devia acabar en un floró que no s’ha conservat.
Absis semicircular amb mènsules i finestra del S. XIII
Dins aquestes motllures hi ha una Mare de Déu petita i als costats l’escut dels Marc.
A banda i banda d’aquesta mena de frontó gòtic hi ha dues gangues de pedra sense treballar, com si hagués quedat inacabat.
Als laterals, emmarcats pel fistó del guardapols, hi ha uns caps.
A la part superior del brancal motllurat de la porta hi ha els caps d’uns angelets.
La Mare de Déu de Bruguers és una imatge gòtica de finals del segle XIV, a la capella hi ha una còpia, ja que l’original es conserva a la rectoria.
El Castell de Montcortès està en la Plaça del Castell en Montcortès els Plans de Sió.
Està situat aïlladament a la part més alta del nucli, sobre una gran cinglera a la part baixa del qual es troben les cases que posteriorment conformaren el poble.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
Ja existia l’any 1095, quan el cavaller Guillem Isarn de Trevics deixà en testament al seu fill o filla que havia de néixer el castell de Montcortès.
L’any 1306 consta com a senyor del lloc Berenguer d’Anglesola el qual també n’era d’altres indrets propers.
El 1381 havia passat als Llompard. Bernat Berenguer de Llompard, senyor de Montcortès, fou l’impulsor de la construcció del convent de Santa Clara a Cervera.
Per raons encara desconegudes, més endavant passa a mans dels Sacirera. Joan Sacirera feu construir, al final del segle XV, el notable edifici renaixentista que veiem avui dia.
La data del contracte de la construcció és de 1493, i es conserva la capitulació de l’obra que Joan Sacirera pactà amb el mestre Joan Barrufet.
Després del domini de Sacirera durant el segle XVI, es feren amb la propietat els Marc, també senyors de Clariana, la Goda i Canós.
D’aquest llinatge fou un membre destacat Pere Ausiàs Marc i d’Oluja (segles XVI-XVII), jurista i poeta, senyor del Canós, Montcortès, Clariana i la Goda. El fill d’aquest, Baltasar Ausiàs Marc i d’Alturub (o d’Alta-Riba segons les fonts), també jurista i poeta.
A la seva mort el 1622, sense descendència, el castell va passar a la seva dona Anna Maria de Moixó. El llinatge Moixó (o Moxó) conserva encara la propietat del castell.
L’obra del nou castell va donar com a resultat una majestuosa fortalesa que contrasta amb el petit nucli de Montcortès de Segarra, format per petites cases de pagès dels segles XVII i XVIII i l’església de Santa Anna, del segle XVI.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
De planta rectangular, es poden distingir tres cossos ben diferenciats, el cos central utilitzat com a habitatge, les dues torres situades paral·lelament a l’esquerra de l’edifici, amb finalitats defensives, i un tercer cos situat a la dreta i de dimensions més petites destinat segurament a usos agrícoles.
Des de la façana principal es pot distingir la planta baixa amb la portalada d’accés d’arc de mig punt adovellat, i petites obertures en forma d’espitlleres, segurament utilitzada per finalitats agrícoles. Per damunt d’aquesta, s’alcen tres plantes superiors, la primera presenta finestres de mida mitjana i amb poc treball decoratiu.
La segona planta, on segurament estava situada la planta noble, presenta tres finestres de grans dimensions amb motllures i brancals decorats. A la tercera planta o golfes, hi trobem una sèrie d’obertures en arc rebaixat de petites dimensions juntament amb les restes de tres matacans.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Les dues torres situades a l’esquerra, queden separades per l’edifici central, al qual s’hi pot observar una finestra de les mateixes característiques que les situades a la planta noble de la façana principal.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Les torres presenten petites obertures en forma d’espitlleres i a la part superior tornem a trobar la sèrie d’obertures en arc rebaixat de petites dimensions juntament amb les restes de diferents matacans que ressalten el seu ús defensiu. Tot el perímetre de l’edifici presenta un gruixut ràfec de maó d’influència morisca com a element de decoració.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
El cos situat a la dreta de l’edifici, presenta una obertura per accedir al seu interior formada per un arc rebaixat adovellat, amb volta de canó al seu interior.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
Davant mateix del Castell, hi ha una petita capella, és l’Església parroquial de Santa Anna de Montcortès.
El Castell de Montcortès és un monument històric declarat bé cultural d’interès nacional.
La masia de Can Borrell de Sant Pau està al costat del Camí de la Granja de Riu-sec, 21 de Sabadell.
Cal situar-se a la carretera de Bellaterra, a l’entrada del camí de la Granja de Sant Pau (zona de l’aeroport). S’ha de seguir el camí que passa per la Depuradora de Sant Pau de Riu-sec i per l’ermita que porta el mateix nom.
Al darrera de l’ermita, a uns cent metres es troba la masia.
L’accés és bo per a tot tipus de vehicles.
Masia del segle XV, de planta baixa i pis amb vessants a façana principal i posterior.
A la façana hi queden tres finestres de pedra d’estil renaixentista; en la seva part del darrera hi ha la torra del Pou de Vent que subministrava aigua a la masia.
Era principalment d’explotació agrícola.
Actualment es abandonada i esta front a la nova zona comercial i industrial.
La Vila – Argençola esta situada al costat de la carretera BP-4313 de Balsareny a Súria, poc abans d’entrar al terme de Súria.
Us passo la seva historia:
Tot sembla indicar que la casa de la Vila que actualment veiem fou construïda sobre una antiga masia, de la qual tan sols en queda la planta baixa.
Al fogatge de 1553, hi apareix el nom de “Joan Vila de Argensola”, el mateix nom que encara rep actualment la casa.
No fou fins a principis del segle XX, quan Manel Saladrigas, en un moment de gran prosperitat econòmica, començà a reformar la casa i tots els seus voltants, creant els Llacs esglaonats amb les seves preses, el pont per accedir-hi, les fonts i els colomars, i les creus de terme.
Gran casal al voltant del qual s’organitzen diversos edificis i construccions inherents al llac artificial que es troba dins la propietat. El casal és de planta baixa i dos pisos, que originalment constava d’una coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, però que actualment la té plana. Disposa d’una torre de planta quadrada de tres nivells d’alçada adossada a la façana principal, de manera que és la part més elevada de la casa.
La casa de la Vila es va construir sobre una casa més antiga, de la qual es va conservar el portal d’accés de pedra carejada que veiem actualment. El perímetre de la planta baixa és superior al dels pisos superiors, pel que aquest volum sobresurt per la façana principal i posterior. A la façana principal, orientada a mestral, hi ha un gran arc rebaixat amb la inscripció “La Vila 1922” al centre, que es troba suportat per pilars amb capitells d’ordre corinti. Des d’aquest punt comencen unes escales de pedra interrompudes al centre per un bloc de pedra rectangular, al final de les quals comencen tres arcs de mig punt de dimensions inferiors a l’anterior. Les escales porten cap al portal original de pedra carejada i llinda plana.
Totes les obertures de la planta baixa tenen la llinda d’arc de mig punt amb relleu, excepte el portal lateral que és d’arc escarser, i es troben emmarcades amb ceràmica pintada de color roig. Corona aquest volum una terrassa transitable que s’estén per la resta de les façanes; en aquesta, enretirada respecte el nivell que marca la façana de la planta baixa, comença l’altra part de la construcció. Aquesta es caracteritza per un volum de planta baixa i pis que consta d’una torre adossada a la part frontal del mur, amb un volum de planta baixa a l’altre lateral i un de posterior. Aquest primer volum, té en el mateix eix compositiu una obertura quadrigèmina de pedra carejada i llinda d’arc de mig punt, amb petits pilars de capitells d’ordre corinti. Sobre d’aquest hi ha dues finestres geminades senzilles, amb un pilar com els anteriors descrits, però emmarcada amb ceràmica.
A l’altre eix compositiu, hi una finestra geminada en cada pis, amb els mateixos pilars i llinda d’arc de mig punt, però emmarcades amb pedra que a la llinda circular s’hi ha afegit un motiu decoratiu circular. El ràfec d’aquest volum es troba decorat amb fileres de rajols ceràmics disposats alternativament de forma vertical i horitzontal. Es troba coronat per uns merlets ceràmics que als eixos són de majors dimensions.
Pel que fa a la torre, és d’un nivell superior en alçada que la resta de la construcció, amb tres nivells i terrat superior, i que s’inicia en aquest nivell. Presenta una obertura en cada un dels pisos i de les cares visibles dels seus murs. Així, al primer nivell, hi ha dues finestres ceràmiques de llinda plana als laterals, i una finestra ceràmica de llinda d’arc de mig punt a la part frontal.
Al segon nivell, hi ha dues finestres ceràmiques de llinda plana tapiades als laterals, i a la part frontal hi ha una finestra trigèmina de pedra amb llindes d’arc de mig punt amb dos pilars i capitells com els descrits anteriorment.
Al tercer nivell, hi ha dues petites obertures ceràmiques de llinda plana, i a la part frontal hi ha una imatge de ceràmica vidrada blava i de temàtica religiosa. Més concretament, la imatge és de la Verge de Montserrat portada pels escolans, amb la muntanya de Montserrat al fons i la inscripció “La perla de Catalunya”. Com a coronament, la torre té una terrat amb barana de balustrada i pilars ceràmics als extrems. Els diferents nivells de forjat es manifesten a l’exterior de la torre amb una línia de rajols ceràmics al primer nivell, i una línia de ceràmica vidrada amb motius florals al segon nivell i sota el ràfec. El volum adossat al costat de la torre és d’un sol nivell, i presenta una altra finestra geminada i una galeria d’un pòrtic d’arc rebaixat a la façana principal, i un altre a la lateral, de manera que queda semi obert.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Els Forns de calç del Turó de Roques Blanques estan situats en el carrer de la urbanització de Sant Llorenç, abans de la primera casa a ma dreta en Matadepera.
Us passo la seva historia:
El conjunt de forns de calç de Roques Blanques fou inicialment propietat de Francesc Arnau i Gorina.
Després dels fets de 1936, amb l’assassinat de varis empresaris de Matadepera i pobles dels voltants, l’any 1937 els obrers de Roques Blanques creen una col·lectivitat poder continuar explotant pedrera tot i declarar no saber que se n’havia fet del propietari.
Finalment, davant de la impossibilitat de legalitzar la col·lectivització, els treballadors cedeixen el forn a l’Ajuntament, passant a dependre directament d’aquest.
Sembla que aquesta situació de caire provisional se soluciona l’any 1938, per un document sense signar on novament els calcinaires sol·liciten fer-se càrrec del funcionament del forn.
A la tesi doctoral de Joan Comasòlives i Font, escriu, “Aquest comitè de col·lectivització funcionà entre els anys 1937 i 1938 i posteriorment traspassà la gestió de les seves activitats a l’Ajuntament, junt amb l’escassa documentació que havia generat (una capsa), passant a formar part del fons municipal”.
A l’arxiu es conserven també varies factures dels anys 1936 i 1937 i un llibre Major, un llibre Diari i un llibre de Caixa.
Pel vessant terrassenc, a inicis dels anys 1960 l’empresa “Canteres Castellet” inicià l’extracció de pedra calcària del vessant sud-oest del turó coneguda com a pedrera de Can Candi (en terme de Terrassa).
L’activitat continuà sense interrupcions durant quinze anys, fins que durant el transcurs de 1975 la pressió de la gent, obligà a tancar la pedrera.
A partir de l’any 1992 s’inicien un seguit d’actuacions per minimitzar l’impacte ambiental.
Actualment les 10,59 hectàrees són de propietat municipal, i formen part de l’anella verda del municipi veí.
Roques Blanques és un turó de 587 metres d’altitud, situat entre els municipis de Terrassa i Matadepera, al sud-oest d’aquest darrer. Al nord, el delimita el torrent de Les Pedritxes i el turó de Sant Joan. Al sud-oest amb el turó de Can Candi que marca el límit amb la depressió litoral, mentre que a llevant topa amb la Riera de les Arenes i a ponent amb la Carena de Can Carbonell.
Conjunt format per tres forns de calç situats al vessant est del turó. S’hi pot accedir directament entrant pel carrer de la urbanització de Sant Llorenç. A diferència dels forns tradicionals que es localitzen majoritàriament al municipi, aquests són de tipus industrial. Les restes visibles consisteixen les façanes de tres forns, situats un al costat de l’altre, amb l’accés a la fogaina orientada a llevant :
El primer d’ells només conserva una part del sòcol de la façana, feta de pedra. La boca mesura dos metres d’alçada per 2 metres d’amplada. La boca està tapiada. La volta és de maó disposat a plec de llibre arrenca des del sòcol. Els contraforts de pedra situats a banda i banda, ja no es conserven.
El segon forn, és el menys afectat per l’obertura del carrer. Es conserva la façana (entre 4 i 5 metres d’alçada), feta de pedra i el contrafort esquerre, també de pedra. La boca, tapiada amb maó, mesura una mica més de dos metres d’alçada per dos metres d’amplada. La volta és de maó disposat a plec de llibre, de doble filera que arrenca del sòcol, fet amb pedra.
El darrer dels forns està situat a mà esquerra del conjunt, abans de trobar les cases de la urbanització. Es conserva la façana amb els contraforts, tot i que la vegetació i l’heura que hi creix al damunt l’està malmetent greument.
La boca d’accés està tapiada i la seva alçada és menor, d’aproximadament 1’50 metres. La volta feta amb maons disposats a plec de sardinell, recorda més un arc apuntat rebaixat, que se sustenta en un sòcol de pedra de 0’60 m d’alçada. En obrir el carrer per a l’edificació d’una urbanització es va accelerar el procés de destrucció del conjunt.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Terra, aigua i racons 