L’ermita de Sant Mateu del Bosc pertany al municipi de Premià de Dalt, a la comarca del Maresme. Corona el punt més alt de la serra de Sant Mateu.
Can Riera
La capella és situada a uns 500 m del mas de Can Riera i, a tocar, hi ha la casa on visqueren els ermitans als segles XVI i XVII, i després una família de guardians.
Està dins els límits del Parc de la Serralada Litoral.
Us passo la seva historia:
La capella i la serra són citats per primera vegada en documents dels anys 993.
També, amb l’empenyorament de terres de Borrell al bisbe Vives en 1075.
Al llarg dels segles XI i XII la capella surt esmentada en afrontacions de vendes de terra.
L’any 1401 se l’anomena Sant Mateu del Bosc .
En una visita pastoral del 1498 hi ha constància que es trobava en ruïnes i se’n demanava la reconstrucció. La nau va quedar escurçada a la meitat de la longitud original.
En la visita de l’any 1508 consta que el terreny pertanyia al domini del priorat de Sant Miquel del Fai amb el nom de Sant Mateu del Bosc.
Poc després es devia restaurar doncs consta amb culte en la resta de les visites pastorals dels segles XVI i XVII.
Al segle XVI s’hi van afegir uns annexos destinats als ermitans.
L’any 1949 es van fer obres de restauració pels seus propietaris.
Edifici d’una sola nau amb absis que no es diferencia per cap ressalt en la seva part exterior. L’absis és de planta semicircular amb una finestra central de doble esqueixada i arc de mig punt. Planta rectangular de 6,50 X 5,25 m, molt curta respecte a l’absis cosa que fa pensar que es devia refer amb la pedra antiga a partir del 1498 i amb una llargada més curta.
La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta de quart d’esfera, ambdues amb coberta de teula, a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal on s’alça un campanar d’espadanya d’un sol ull, de construcció tardana, i singular per la seva posició transversal a la façana.
L’absis i els murs laterals són fets amb pedra tallada, de mida força gran ben posada en filades. A la part baixa del mur de tramuntana hi ha una base de carreus ben alineats i tallats a fil, datable amb cronologia del segle XII.
A l’alçada de 2,5 m s’observa un fris que decora tot el perímetre i a partir del fris, un metre més de mur amb aparell diferent que ens mostraria un enrunament de la volta i reparació en el segle XVI.
Fotografia : Josep Maria Viñolas Esteva – Viquipèdia
L’ermita de Sant Mateu del Bosc esta declarada com a Bé cultural d’interès local.
Cal Pons, també conegut com a Colònia Pons, és una de les set colònies tèxtils del municipi de Puig-reig. Fundada l’any 1875 és, arquitectònicament i urbanísticament, la colònia industrial més important .
Us passo la seva història:
El fundador de Cal Pons fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l’any 1811, el qual fou, a més, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Descendent d’una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII, Josep Pons ja era, a mitjan segle XIX, un important industrial cotoner.
L’any 1875 comprà els terrenys de Cal Garrigal amb la intenció de construir-hi una colònia industrial (posteriorment amplià la compra amb més terrenys de masies dels voltants).
L’any següent obtingué el permís d’aprofitament industrial de l’aigua del riu Llobregat i seguidament feu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s’inaugurà l’any 1880.
Al costat de l’espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons.
Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d’Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia.
Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l’església, l’any 1893. Aquest espai incloïa l’escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics de la colònia, l’església i les dues torres dels amos, es construïren també en aquesta etapa inicial.
L’església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l’època, com la “Catedral de l’Alt Llobregat”.
Les dues torres, situades al voltant d’un jardí, foren construïdes abans de l’any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d’uns dos metres d’alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el “sereno” vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l’època de l’any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí.
Els anys vuitanta del segle XIX, mentre la colònia anava creixent i la fàbrica ja funcionava a ple rendiment, foren molt conflictius. Els obrers de Cal Pons -i de totes les colònies i fàbriques tèxtils catalanes de l’època- havien de suportar unes condicions laborals molt dures, amb jornades laborals de dotze hores diàries o més, i amb un alt grau de perillositat i incomoditats diverses. Els treballadors de Cal Pons es rebel•laren en diverses ocasions contra aquestes condicions quotidianes.
La mobilització més important fou la vaga de l’any 1890, la qual afectà la majoria de les fàbriques i colònies del Llobregat. Com a conseqüència d’aquesta vaga, 150 obrers de Cal Pons foren acomiadats i expulsats de la colònia.
L’any 1893 morí Josep Pons i Enrich i tres anys més tard també traspassava el seu hereu, Ignasi Pons.
A partir d’aquells moments, i fins a l’any 1921, fou Lluís G. Pons, segon fill del fundador i germà d’Ignasi, qui esdevingué l’home fort de la família i l’amo de Cal Pons. La situació de la colònia -ja construïda i consolidada- i la figura del director de la fàbrica -que era qui controlava el funcionament econòmic de l’empresa i el manteniment de l’ordre i la “pau social” i que disposà de xalet propi a partir de l’any 1900- van permetre a Lluís G. Pons centrar-se en la seva activitat política. Fou en aquests anys quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l’amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la “pau social”.
Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. A partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant.
La fàbrica va tancar portes l’any 1995 i el conjunt de la colònia, llevat de la turbina, fou embargat.
El 1997 l’Ajuntament de Puig-reig va adquirir, en subhasta pública, una part de la finca. Aleshores es va iniciar un procés d’urbanització i parcel•lació gràcies a la qual s’han construït nous habitatges. Els edificis industrials han estat parcialment ocupats per altres indústries.
Des el 1999 l’edifici de les monges acull una de les seus del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat.
I des del 2008 l’església museïtzada s’ha convertit en un centre d’interpretació de les colònies.
El 22 d’abril de 2012 es va inaugurar l’alberg de cal Pons, que ocupa els edificis de l’antiga casa de les noies (menager) i del teatre.
A mitjan segle XX, i sobretot arran de la Guerra Civil, s’abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col•lecció d’aus exòtiques.
El conjunt de la colònia Pons és remarcable pel fet de ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt de temps (1875-1910), la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Compta amb un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievalistes dels propietaris, el xalet del director, l’església neogòtica de Sant Josep -amb el panteó familiar-, obra de l’arquitecte modernista Josep Torres i Argullol, la casa-convent i el teatre. A un nivell inferior, i prop de la fàbrica, hi ha els habitatges plurifamiliars per als obrers i la zona de serveis (forn, botigues, etc.)
L’estructura de la colònia Pons il·lustra perfectament la morfologia d’una colònia evolucionada, segons la definició de Jordi Clua, ja que el fort desnivell del terreny va propiciar que es distribuís els tres espais (productiu, residencial i de domini) en tres nivells: L’Espai productiu (la fàbrica, el canal i la resclosa, els tallers i magatzems i les oficines) es troben al nivell més baix, arran del riu. L’Espai de residència i serveis (que inclou els habitatges dels treballadors del carrer Orient i la botiga, el forn de pa, el cafè, la barberia, etc.) se situa a un nivell intermedi. I al nivell superior, després de pujar les escales trobem L’Espai de domini, amb els edificis simbòlics del poder econòmic i social: les dues torres dels amos, el xalet del director, el jardí i l’església. També en aquest nivell, al costat de l’església, hi ha el convent, amb les escoles i la residència de noies treballadores (o menager), i el teatre (que es podrien classificar més aviat com a espai de residència i serveis).
Els edificis consten de dos pisos: la planta baixa era condicionada per a les escoles, i el pis superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d’edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (Ja descrita en el bloc)
La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l’arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada… Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d’un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d’Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i es va habilitar com a fàbrica de tovalloles.
Es desconeix qui fou l’autor d’aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March, arquitectes que van treballar per a la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l’autor.
El jardí, quan es dissenyà la colònia es va pensar de convertir la finca en un jardí tancat que l’aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d’ús privat per als propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d’espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d’índies, palmeres, pollancres, alzines, avets .
Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia.
El conjunt arquitectònic de cal Pons és protegit com a bé cultural d’interès nacional.
La Torre Barrina esta en el Ptge. d’Amat, 9-13, Parc de la Marquesa de l’Hospitalet de Llobregat.
Us passo la seva història:
Les notícies més antigues són les d’una masia del segle XVI, de planta quadrada i torratxa, amb teulada a quatre vents, que devia estar envoltada de camps.
Al segle XIX, la masia es va reconvertir en palauet i els camps en jardí privat per iniciativa del matrimoni Josep Farnés i Eugènia Casanovas.
Els hàbits de la senyora Casanovas va fer que fos coneguda com “la marquesa”, malnom que va quedar per l’indret.
Durant la Guerra Civil s’hi va construir un refugi antiaeri, que fou descobert l’any 2007 quan van començar les obres de rehabilitació.
La Torre Barrina, antiga casa pairal que data del 1867, es localitza a l’interior del parc de la Marquesa, a la carretera de Collblanc, 67.
L’edifici, d’estil historicista, passa a ser de titularitat municipal l‟any 1976 .
Actualment, l’equipament fa la funció d’acompanyar projectes de la ciutadania amb recursos audiovisuals i multimèdia. També compta amb un servei educatiu.
L’edifici és de planta rectangular, de planta baixa, tres pisos i terrassa. De la terrassa sobresurt una petita torre de planta quadrangular, amb una finestra rectangular a cada cara i coronada amb una balustrada. A la façana posterior hi ha una galeria de tres pisos amb arcs de mig punt i pilars bisellats.
En una façana lateral hi ha un porxo obert amb arcs de mig punt i la part superior, que fa de terrassa al primer pis, té una balustrada. La resta d’obertures de l’edifici són rectangulars.
El parc conserva encara les grans palmeres que hi havia prop de les masies. El parc, amb 13.200 m2. està distribuït, com era típic al segle XIX, en glacis i camins amb bancs, arbres d’ombra i dues fonts de fosa, de tipus columna amb aixetes de llautó i peu de pedra artificial.
La reixa que l’envolta és de forja, està emmarcada per dues grans pilastres de pedra, i a la llinda hi ha la data 1867. S’hi ha afegit aparells de jocs per a infants.
Altres dades:
L’any 2007 l’Ajuntament decideix iniciar les obres de rehabilitació de la Torre Barrina, projectades per la Societat Municipal L’H 2010 per adequar l’edifici com a centre de formació i difusió de noves tecnologies multimèdia i temes audiovisuals.
El projecte fou cofinançat per la Generalitat sobre la base de la Llei de millora dels barris –convocatòria del 2004 i convocatòria del 2010- dins del Pla de reforma integral de Collblanc-la Torrassa. De l’edifici original es conserven les façanes, mentre que a l’nterior s’ha fet una reforma de les cobertes i de totes les instal·lacions, per adequar-les a les noves normes urbanístiques i als nous usos.
L’actual edificació de la Torre Barrina té 1.103 metres quadrats de superfície (783,34 m² útils) distribuïts en planta baixa, tres pisos i coberta.
L’any 2010 l’Ajuntament de L’Hospitalet, a través de l‟empresa municipal L’H 2010, va finalitzar una reconstrucció integral de l’immoble conservant i restaurant les façanes. Com a elements arquitectònics singulars en destaquen la petita torre de planta quadrangular que sobresurt de la coberta, amb una finestra rectangular a cada cara i coronada per una balustrada; la galeria de tres pisos amb arcs de mig punt i pilars bisellats que es conserva a la façana principal i la balustrada de la terrassa del primer pis.
La Torre Barrina, o la Marquesa, és un edifici d’estil historicista amb una torre, del municipi de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
La masia de Can Graner esta situada a prop del camí vell Santa Creu d’Olorda i sota de les restes del Castell Ciuró, en el Parc natural de Collserola en Molins de Rei.
Us passo una dada històrica:
Aquesta masia ja apareix documentada l’any 1517.
Viquipèdia
Masia típicament rural, formada per planta i pis i tancada per un barri. La teulada, coberta amb teules, vessa l’aigua cap a la façana principal.
Elena Ruiz de Mendoza – 1987 / Generalitat de Catalunya
La seva estructura és molt senzilla, la porta d’accés és adovellada i les finestres estan ensorrades en relació a la façana. A la part posterior s’ha afegit un cos d’un sol pis.
La masia està envoltada per terrenys de cultiu.
Can Graner és una masia de Molins de Rei (Baix Llobregat) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’antic escorxador esta situat en el carrer de la Muntanya, 34 amb carrer de Josep Maria Lladó, 2 de Collbató.
Us passo la seva historia:
L’antic escorxador que també havia acollit la carnisseria municipal.
Fou substituït l’any 1912 per un nou equipament, que l’Ajuntament va habilitar fora del nucli urbà, en un terreny que prèviament havia comprat.
En la seva construcció hi van treballar paletes i fusters de Collbató i Esparreguera.
L’any 1948 s’hi afegí una “cochera para el coche funerario”.
Actualment , al costat hi ha una nau que fa de garatge i magatzem del Parc de Bombers.
L’Escorxador és un edifici d’una sola nau i planta rectangular construït amb murs de pedra arrebossada. La façana que té arcs cecs a la part superior i, igual que la porta i les finestres, està rematada per una línia ondulant. La coberta és de teules àrabs i inclinada a dues aigües.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Caultural-DIBA, Viquipèdia
El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.
En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.
Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.
La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.
La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a la mà que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.
La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.
El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.
Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997
“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.
Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.
El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.
Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021
No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.
Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021
Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.
29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.
«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020
Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.
Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.
Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.
Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.
Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.
Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.
Saltant al Riu-Sec, a Ripollet, conegut al segle X com «Palau Auzit». Foto: Ramon Solé
Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.
Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.
L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020
Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.
Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.
Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.
Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.
Sant Esteve vell de Marganell (Bages) AGC, 2021
Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.
A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021
La Masia de Torre Figueres està situada al carrer de Pau Claris, 14 i carrer de Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat. ( A tocar del Parc de la Serreta).
Casal senyorial orientat a llevant compost per planta baixa, pis i golfes amb façanes asimètriques que acusen quatre tramades flanquejades lateralment per dues galeries d’arcades de mig punt amb pilars quadrats protegits amb baranes de terra cuita.
El portal d’accés és adovellat amb pedra de marés vermella als brancals i a l’arc rebaixat. A les façana principal hi ha quatre balcons iguals amb reixes de ferro que es corresponen amb obertures de la planta baixa.
La coberta és a dues vessants, aquesta i el trespol són de bigues de fusta. A la planta baixa hi ha voltes rebaixades i al celler trobem una estructura d’arcs i pilars de maó. La casa conserva dos pous, un d’ells al vestíbul.
Terra, aigua i racons 