L’Escorxador, actual seu del Parc de Bombers de Collbató

Bon dia de Sant Esteve per a totes i tots !!!

L’antic escorxador esta situat en el carrer de la Muntanya, 34 amb carrer de Josep Maria Lladó, 2 de Collbató.

Us passo la seva historia:

  • L’antic escorxador que també havia acollit la carnisseria municipal.
  • Fou substituït l’any 1912 per un nou equipament, que l’Ajuntament va habilitar fora del nucli urbà, en un terreny que prèviament havia comprat.
  • En la seva construcció hi van treballar paletes i fusters de Collbató i Esparreguera.
  • L’any 1948 s’hi afegí una “cochera para el coche funerario”.
  • Actualment , al costat hi ha una nau que fa de garatge i magatzem del Parc de Bombers.

L’Escorxador és un edifici d’una sola nau i planta rectangular construït amb murs de pedra arrebossada. La façana que té arcs cecs a la part superior i, igual que la porta i les finestres, està rematada per una línia ondulant. La coberta és de teules àrabs i inclinada a dues aigües.

Recull de dades:  Mapes de Patrimoni Caultural-DIBA, Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

ART A L’HOSPITALET.

La Sireneta i el noi amb peix.

La Sireneta de terracota, exposició de 2010 de Valentí Julià al Barradas. Foto: Luis Bagán: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/12/31/la-sireneta-de-lhospitalet/

El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.

En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.

Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.

La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.

La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a la mà que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.

La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.

El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.

Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997

“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.

Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.

El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.

Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021

No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.

Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021

Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.

100 històries des de Bellvitge.

Inventari d’un itinerari en temps de confinament.

29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.

«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020

Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.

Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.

Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.

Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.

Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.

Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.

Saltant al Riu-Sec, a Ripollet, conegut al segle X com «Palau Auzit». Foto: Ramon Solé

Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.

Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.

L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020

Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.

Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.

Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.

Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.

Sant Esteve vell de Marganell (Bages) AGC, 2021

Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.

A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021

Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat

La Masia de Torre Figueres està situada al carrer de Pau Claris, 14  i carrer de Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat. ( A tocar del Parc de la Serreta).

Casal senyorial orientat a llevant compost per planta baixa, pis i golfes amb façanes asimètriques que acusen quatre tramades flanquejades lateralment per dues galeries d’arcades de mig punt amb pilars quadrats protegits amb baranes de terra cuita.

El portal d’accés és adovellat amb pedra de marés vermella als brancals i a l’arc rebaixat. A les façana principal hi ha quatre balcons iguals amb reixes de ferro que es corresponen amb obertures de la planta baixa.

La coberta és a dues vessants, aquesta i el trespol són de bigues de fusta. A la planta baixa hi ha voltes rebaixades i al celler trobem una estructura d’arcs i pilars de maó. La casa conserva dos pous, un d’ells al vestíbul.

Per a més informació podeu consultar a :

http://www.coressa.cat/qui-som/masia-torre-figueres/

La Torre Figueres és una obra eclèctica de Sant Boi de Llobregat protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Parc forestal a la Palma de Cervelló : Les Cabanes de pedra seca

Abans d’entrar al nucli urbà de la Palma de Cervelló, hi ha un camí  que passa a prop del cementeri ,

cal seguir fins el lloc conegut com el Pla de Sant Joan, on podrem veure l’Ermita del Pla de Sant Joan.

En el seu entorn hi trobem algunes  cabanes de pedra seca que ens diuen que ens trobem en un antic terreny agrícola,

fins fa unes dècades, s’explotava oliveres i altres arbres fruiters i vinyes,

envoltada de vegetació mediterrània que ara ocupa el parc.

Recull de dades i Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Hivernacle de Barcelona

L’Hivernacle és situat al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Us passo la seva historia:

  • L’Hivernacle va ser construïda entre 1883 i 1887.
  • Inicialment va ser projectat per Josep Fontserè, però finalment s’aixecà segons el projecte de Josep Amargós i Samaranch.
  • De la mateixa manera que l’umbracle, l’hivernacle s’utilitzà durant l’Exposició Universal de 1888 com a saló de festes i conferències, tot i que va ser construït per a conrear-hi i exhibir-hi plantes tropicals.
  • Va funcionar un temps com a restaurant.
  • Des de 2006 l’edifici està en desús.
  •  A partir d’aleshores, l’Ajuntament hi va fer diverses obres.
  • Les darreres reformes projectades van anunciar-se a finals de 2015, i havien de finalitzar l’estiu de 2016, però que van paralitzar-se a causa del concurs de creditors en què va entrar l’empresa encarregada.
  • A principis de febrer de 2020 l’edifici tenia parts rovellades, alguns vidres trencats i les parets encrostonades, després de quasi 14 anys tancat i sense manteniment, més enllà del reg de les plantes.

Obra de Josep Amargós i Samaranch, encara que va ser projectat primerament per Josep Fontserè com a part del programa científic format també pel Museu Martorell de Geologia i per l’Umbracle.

Està situat al Parc de la Ciutadella, al costat del Castell dels Tres Dragons.

Es pot accedir lliurement a la nau central de l’hivernacle a través d’unes petites escales situades a cada extrem de les dues entrades.

L’estructura de l’hivernacle és feta de metall i amb els tancaments tots de vidre per deixar passar la llum.

Està format per tres naus de les quals la principal queda oberta per dos dels costats amb la coberta a dos vessants i les laterals tenen les quatre parets de ferro i vidre i amb l’accés per la nau central.

Els elements decoratius són sobris i reprodueixen elements helenístics de ferro fos com palmetes, formes lobulades i els coronaments de la coberta. Tant a l’interior com a l’exterior hi ha l’escut de la ciutat de Barcelona al timpà de la nau central.

L’Hivernacle és una obra de l’arquitectura del ferro de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local des del 2000.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Palau Marianao de Sant Boi de Llobregat

El Palau de Marianao està situat en el Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • No hi ha dades històriques, aquesta finca era propietat del Marquès de Marianao, que s’hi va fer construir el Palau, el Parc i la Miranda.
  • A partir de 1944 va començar a edificar-se la urbanització residencial.
  • Posteriorment el Palau va passar a ser propietat municipal i allotja els Jutjats.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es gaspar-coll-rosell-1987.jpg
Gaspar Coll Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un palau que té tots els elements del “revival” neomedieval.

Construït amb maó arrebossat, la planta baixa està estucada imitant carreus, amb les obertures i les cantonades i sòcol de pedra artificial.

El balcó del primer pis, tant en el de la porta de l’oratori com el de l’edifici principal, està treballat a la part de sota d’idèntica manera que els ràfecs amb embigat de fusta dels nostres palauets del segle XV i XVI, reforça la sensació de castell amb la filera de finestres de mig punt del pis superior, així com el blasó i les finestres d’estil gòtic de la torre d’homenatge.

Tot el conjunt està coronat amb merlets. Cal destacar també el joc de franges reforçant l’horitzontalitat general de l’edifici.

El Palau Marianao està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Santa Maria de Vallvidrera de Barcelona

Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una església que es troba al barri de Vallvidrera (Barcelona), concretament a la carretera de l’Església, número 93.

Us passo la seva història :

  • L’església està documentada des del 987, quan un tal Muç o Moció mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, el testament es jurat a l’altar de Santa Maria en Sant Joan de Valle Vitraria, l’església, probablement amb tres advocacions com era habitual, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aquallonga (actual Valldoreix).
  • El temple actual es construí el 1540-87 pel mestre de cases i constructor occità, Lleonard Bosch (va viure a Vilafranca del Penedès i a Barcelona).
  • Essent, tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l’arquitectura catalana de tot el segle XVI.
  • És de nau única i absis poligonal.
  • El campanar de planta quadrada flanqueja el temple.

Església construïda a mitjan segle XVI de tradició gòtica.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

El temple està situat a Vallvidrera envoltat d’una zona boscosa del parc de Collserola.

Església Santa Maria de Vallvidrera

S’hi accedeix a través d’un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra i una font natural (ara seca).

Font

L’església és d’una sola nau, d’absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall.

Església Santa Maria de Vallvidrera

L’interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l’espai lateral.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Tocant a l’església hi ha un mas que també està inventariat.

Recull de dades : Wiquipèdia i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Can Buxeres de l’Hospitalet de Llobregat

Avui us presento dos articles

Can Buxeres, també conegut com a Can Boixeres, és un conjunt d’una antiga casa pairal, masoveria i jardí, avui parc municipal de l’Hospitalet de Llobregat.

El conjunt de Can Buxeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d’una casa pairal, que encara es conserva dins del parc.

Dins del parc hi ha gran variació d’elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts… Dues escultures destacades són La família, d’Hèctor Cesena i noia amb colom, de Rafael Solanich.

La família és una escultura en marbre blanc d’uns dos metres d’alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l’espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços i representa una familia d’emigrants.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ioty-1.jpg

Les figures són de mida natural. L’estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres.

La noia amb colom és una escultura en marbre blanc d’uns 80 centímetres d’alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans.

L’estil és clarament noucentista, recollint influències d’Arístides Maillol i sobretot d’Esteve Monegal, principal mestre de l’autor de l’escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada.

Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de barrera del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Cal destacar la font – sortidor en una part destacada del jardí.

Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria.

És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es gaspar-hh-1.jpg
Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

La porta d’accés és adovellada, amb forma d’arc el·líptic, i la resta d’obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises.

La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d’una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada.

Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren.

El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars…) i de maó en els arcs de mig punt de les portes.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

A la carretera d’Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d’estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i s’organitzà com a jardí particular pertanyent als propietaris de Can Buxeres.

Sofrí transformacions radicals al declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

El conjunt de Can Buxeres està protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La Creu del Parc del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

Avui us presento dos articles

El Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia és una ermita promoguda santuari el 1907 que està dedicada a la patrona del Maresme. Està situada en una ampla esplanada ombrejada de pins que domina la vila de Canet de Mar. És un dels primers edificis importants fets a Catalunya en estil medievalitzant neogòtic. És llistat com bé cultural d’interès local.

Us passo dades de la seva historia :

  • Aquest Santuari s’alça al nord de la vila, unit a aquesta per un passeig.
  • Des del 1520 és documentada la devoció en aquesta església d’una imatge mariana.
  • Quan fou bastida la nova església de la vila, al 1591, esdevingué santuari i ermita.
  • La Misericòrdia és patrona de la vila des del 1703; el 1732 s’entronitzà una nova imatge.
  • El 1857 es beneí un nou santuari, de l’arquitecte Daniel Molina.
  • El 1853 es col·locà la primera pedra.
  • El temple va patir un incendi l’any 1936 i la imatge es destruí i fou reproduïda en la postguerra.

L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch de l’any 1914 va dissenyar el parc de la Misericòrdia, d’entre els seus elements destaca una font i, especialment, la creu, inspirada a l’estil de les tradicionals creus de terme d’època gòtica.

El projecte inicial preveia quinze capelletes, de les quals només se’n van acabar dues.

La primera té la típica forma d’una creu de terme gòtica construïda amb pedra i molt decorada.

La segona, d’una aparença més rústica i molt de l’estil de Josep Puig i Cadafalch, es compon de materials més variats com maó, pedra, ceràmica i ferro.

Per tant queda clar que NO es una creu de Terme.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Imatges antigues : Arxiu Rasola