Església de Santa Maria de Vallvidrera de Barcelona

Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una església que es troba al barri de Vallvidrera (Barcelona), concretament a la carretera de l’Església, número 93.

Us passo la seva història :

  • L’església està documentada des del 987, quan un tal Muç o Moció mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, el testament es jurat a l’altar de Santa Maria en Sant Joan de Valle Vitraria, l’església, probablement amb tres advocacions com era habitual, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aquallonga (actual Valldoreix).
  • El temple actual es construí el 1540-87 pel mestre de cases i constructor occità, Lleonard Bosch (va viure a Vilafranca del Penedès i a Barcelona).
  • Essent, tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l’arquitectura catalana de tot el segle XVI.
  • És de nau única i absis poligonal.
  • El campanar de planta quadrada flanqueja el temple.

Església construïda a mitjan segle XVI de tradició gòtica.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

El temple està situat a Vallvidrera envoltat d’una zona boscosa del parc de Collserola.

Església Santa Maria de Vallvidrera

S’hi accedeix a través d’un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra i una font natural (ara seca).

Font

L’església és d’una sola nau, d’absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall.

Església Santa Maria de Vallvidrera

L’interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l’espai lateral.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Tocant a l’església hi ha un mas que també està inventariat.

Recull de dades : Wiquipèdia i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Can Buxeres de l’Hospitalet de Llobregat

Avui us presento dos articles

Can Buxeres, també conegut com a Can Boixeres, és un conjunt d’una antiga casa pairal, masoveria i jardí, avui parc municipal de l’Hospitalet de Llobregat.

El conjunt de Can Buxeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d’una casa pairal, que encara es conserva dins del parc.

Dins del parc hi ha gran variació d’elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts… Dues escultures destacades són La família, d’Hèctor Cesena i noia amb colom, de Rafael Solanich.

La família és una escultura en marbre blanc d’uns dos metres d’alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l’espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços i representa una familia d’emigrants.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ioty-1.jpg

Les figures són de mida natural. L’estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres.

La noia amb colom és una escultura en marbre blanc d’uns 80 centímetres d’alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans.

L’estil és clarament noucentista, recollint influències d’Arístides Maillol i sobretot d’Esteve Monegal, principal mestre de l’autor de l’escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada.

Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de barrera del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

Cal destacar la font – sortidor en una part destacada del jardí.

Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria.

És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es gaspar-hh-1.jpg
Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

La porta d’accés és adovellada, amb forma d’arc el·líptic, i la resta d’obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises.

La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d’una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada.

Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren.

El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars…) i de maó en els arcs de mig punt de les portes.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

A la carretera d’Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d’estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911.

Gaspar Coll i Rosell 1983 / Generalitat de Catalunya

El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i s’organitzà com a jardí particular pertanyent als propietaris de Can Buxeres.

Sofrí transformacions radicals al declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

El conjunt de Can Buxeres està protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La Creu del Parc del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

Avui us presento dos articles

El Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia és una ermita promoguda santuari el 1907 que està dedicada a la patrona del Maresme. Està situada en una ampla esplanada ombrejada de pins que domina la vila de Canet de Mar. És un dels primers edificis importants fets a Catalunya en estil medievalitzant neogòtic. És llistat com bé cultural d’interès local.

Us passo dades de la seva historia :

  • Aquest Santuari s’alça al nord de la vila, unit a aquesta per un passeig.
  • Des del 1520 és documentada la devoció en aquesta església d’una imatge mariana.
  • Quan fou bastida la nova església de la vila, al 1591, esdevingué santuari i ermita.
  • La Misericòrdia és patrona de la vila des del 1703; el 1732 s’entronitzà una nova imatge.
  • El 1857 es beneí un nou santuari, de l’arquitecte Daniel Molina.
  • El 1853 es col·locà la primera pedra.
  • El temple va patir un incendi l’any 1936 i la imatge es destruí i fou reproduïda en la postguerra.

L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch de l’any 1914 va dissenyar el parc de la Misericòrdia, d’entre els seus elements destaca una font i, especialment, la creu, inspirada a l’estil de les tradicionals creus de terme d’època gòtica.

El projecte inicial preveia quinze capelletes, de les quals només se’n van acabar dues.

La primera té la típica forma d’una creu de terme gòtica construïda amb pedra i molt decorada.

La segona, d’una aparença més rústica i molt de l’estil de Josep Puig i Cadafalch, es compon de materials més variats com maó, pedra, ceràmica i ferro.

Per tant queda clar que NO es una creu de Terme.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Imatges antigues : Arxiu Rasola

Balneari Ullastres de Tona

Com cada diumenge us presento dos articles

El Balneari Ullastres esta situat dintre d’un gran jardí, ara públic, al costat  de la carretera de Barcelona a Vic, a la sortida de Tona.

Us passo la seva historia:

  • El 1874 un pagès de la localitat va descobrir a Tona de manera fortuïta una deu d’aigua, que feia l’olor típica de l’àcid sulfúric.
  • Al cap d’un any del descobriment, Ullastres i Companys, van excavar més el pou, fins que van trobar una gran deu d’aigua, que va ser feta analitzar pel Dr. Antoni Bayés i Fuster (1842-1899), que va pensar que podria tractar-se d’aigües medicinals.
  • En descobrir les grans possibilitats que tenien, va decidir de constituir una societat mercantil per a l’explotació de les aigües, juntament amb els seus socis Narcís Ullastres i Josep Quintanas, societat que va gestionar el balneari, del qual el Dr. Bayés va ser el primer metge director.
  • Posteriorment, el fill i el nét del Dr. Bayés i Fuster, Candi Bayés i Coch (1867-1955), i Antoni Bayés i Vayreda, foren també directors i copropietaris del Balneari.
  • Mercès a la relació de la família Bayés amb el balneari, el febrer de 2011 foren nomenats fills adoptius de Tona els besnéts del Dr. Bayés i Fuster, el cardiòleg Antoni Bayés de Luna i la dibuixant Pilarín Bayés.

Al contrari dels altres balnearis de Tona que tenien l’aspecte dels grans casals modernistes i noucentistes de l’època, l’estructura del balneari, semblant a la de la deu o balneari de la Puda de Segalés,

és una nau de planta rectangular, coberta a doble vessant, de planta baixa i un sol pis, amb moltes obertures, principalment a la planta.

Les habitacions són àmplies i tenen el paviment de mosaic.

A la part lateral i al darrere hi ha piscines que comuniquen amb algunes de les sales interiors.

Un edifici de planta baixa i coberta a dos aigües, acull les instal·lacions hidroteràpiques del balneari més antic de Tona.

A destacar el passeig de plàtans que actualment es un parc públic.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Edifici del Parc de Desinfecció de Terrassa

Avui us presento dos articles

E

El Parc de Desinfecció es troba a la plaça de l’Arquitecte Coll i Bacardí, vora la carretera d’Olesa, al barri del Roc Blanc de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • El Parc de Desinfecció és un edifici d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí, realitzada cap al 1915.
  • El 1912, l’Ajuntament comprà el terreny i es realitzà el plec i projecte de l’arquitecte municipal Josep Maria Coll i Bacardí.
  • El 1915 s’hi va donar l’aprovació i es van adjudicar les obres a Joaquim Borrell Carreras, sense subhasta, per concessió especial prevista legalment, obra de l’arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí.
  • El 24 de novembre de 1916 mor l’adjudicatari.
  • El febrer del 1917 es realitza un nou projecte d’acabament de l’obra i construcció del pavelló de màquines, per part de l’arquitecte municipal Melcior Viñals i Muñoz (sense variar el projecte inicial), adjudicat a Joaquim Codina i Baltà, que morí el 1918.
  • El desembre del 1918 es realitzà la recepció definitiva i la liquidació de les obres.
  • El 1928 es realitzà un informe sobre les males condicions del gran dipòsit d’aigua i la necessitat de reformar la coberta.
  • Als anys noranta el conjunt fou restaurat per a la seva reutilització com a laboratori municipal.

És un edifici aïllat, singular pels volums, les arcuacions parabòliques i els espais interiors lluminosos.

L’eclecticisme de les solucions arquitectòniques dins una estètica modernista s’adapta bé a la funcionalitat desitjada, que és la sortida fàcil dels vapors produïts en el procés de desinfecció.

Els murs i la façana són de maó i formigó, amb parament exterior i interior de rajola, vidrada a la cornisa, la porta principal i la façana. Presenta columnes de ferro, bigues forjades, fusta de pi de Flandes, morter de calç grassa de Sallent i maons de forn de llenya.

La planta té forma gairebé semicircular.

El terreny annex, que ara forma la placeta de l’Arquitecte Coll i Bacardí, és separat de la carretera d’Olesa per un mur d’estilització curvilínia.

Els sostres són en volta de tres fulls de rajola.

Hi ha l’escut de la ciutat sobre la porta principal.

La planta és en forma de sector circular en ventall obert,

amb una torre mirador cilíndrica al vèrtex, dominant el conjunt.

Consta d’una sola planta, amb els murs foradats per una successió d’obertures en arc rodó simètric respecte a un eix horitzontal,

damunt de la qual s’aixeca un altre cos, amb una sèrie de lluernes en forma de voltes apuntades que sobresurten de la coberta.

La façana posterior és simètrica respecte a l’eix central que ve marcat per la torre.

La façana principal s’emfatitza amb un gran portal d’arc carpanell i gablet en arc apuntat, recobert de ceràmica i amb la representació de l’antic escut de la ciutat, realitzat en mosaic policrom.

La construcció és de maó arrebossat, excepte a les obertures i la imposta, on apareix nu.

L’element artístic radica en la utilització de peces ceràmiques vidriades de color caramel que recobreixen les cornises i els arcs. La teulada és d’escates ceràmiques.

El Parc de Desinfecció esta protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Parc Nacional de Tablas de Daimiel – Ciudad Real (Castella – la Manxa)

Avui us presento dos articles

El Parc Nacional de Tablas de Daimiel és un parc nacional espanyol que protegeix la zona humida homònima, les Tablas de Daimiel.

El parc nacional és repartit administrativament entre els municipis de Daimiel i Villarrubia de los Ojos, a la Província De Ciudad Real, en la comunitat autònoma de Castella – la Manxa.

És a més ZEPA i parteix de la Reserva de la biosfera La Mancha Húmeda.

Tanmateix, la supervivència de la zona humida perilla a causa de la sobreexplotació dels aqüífers que provoca que sense aportament artificial d’aigua, la reserva pateixi dures sequeres.

A causa d’aquesta degradació, el 22 d’octubre de 2009 la Comissió Europea obrí un expedient a l’Estat Espanyol, mentre que la UNESCO ja havia expressat anteriorment la possibilitat de retirar la figura de Reserva de la biosfera.

Us passo la seva historia Història :

  • Ja en 1325 L’infant Don Joan Manuel de Castella en seu “Libro de la caza” posa de manifest les qualitats de les vores del riu Cigüela per a la falconeria.
  • Anys més tard, el 1575, Felipe II manà redactar la relació en la qual s’ordena literalment que “es guardés molt bé”.
  • Les Tablas de Daimiel, així com altres zones embassades dels voltants, tenen una llarga tradició com a espai de cacera d’aus aquàtiques: en particular, el General Prim el 1870 i el rei Alfonso XII el 1875 van caçar en aquests paratges.
  • En 1956 es promulga la “Llei de Dessecació de Marges del Gigüela, Záncara i Guadiana”, una llei que es manté en vigor fins i tot 1973, data en la qual es declaren Parc Nacional les Tablas de Daimiel.
  • Durant tots aquells anys, es construeixen canals i dessequen hectàrees de zones humides.
  • Tanmateix, la dessecació d’aquestes zones humides en els marges d’aquests rius va tenir una nefasta conseqüència per a tota la zona: l’amenaça de la dessecació definitiva planejava sobre llocs tan característics aigües avall com els Ulls del Guadiana o les mateixes Tablas.
  • És a partir de la dècada de 1960 quan comencen els mals temps per a les Tablas.
  • D’una banda s’acceleren les obres de canalització dels rius manxecs dessecant la zona.
  • D’altra banda ja a començaments dels 70, la generalització de regadius merma progressivament els recursos hídrics del subsòl.
  • Després d’ordenar el Govern la suspensió de les obres de dessecació, es creà una Comissió Interministerial per tal d’intervenir en el conflicte plantejat i dictaminar una solució satisfactòria, i el febrer de 1973, assolien un compromís final, detenint-se definitivament els treballs de dessecació, anunciant la creació del Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel, en els límits d’una àrea de 1.820 Ha.
  • Posteriorment, l’any 1980, el Parc va ser ampliat per la part sud fins a la seva extensió actual de 1.928 Ha.

Com a conseqüència de la sobreexplotació dels recursos hídrics, Daimiel va començar a assecar-se.

La torba acumulada per l’activitat dels canyissars que abans restava inundada, s’assecà i s’encengué per autoignició o per la propagació d’incendis forestals propers, com va ocórrer en 1988) i més recentment el 2009.

En assecar-se la torba, també s’encongí i clivellà el terreny, engrandit així els canals en l’interior de la torba.

Aquests canals permeten el moviment d’aire cap al subsòl i l’escapada de fums d’un incendi de combustió latent a l’interior de la torbera.

L’incendi soterrat de 2009 es va detectar el 26 d’agost. El novembre d’aquell any, la situació era molt greu. L’esdeveniment ha portat a les autoritats a transportar dues grans canonades que inundin el terra del parc, però semblen més que insuficients.

També s’aixafa la torba amb grans pales per tancar les esquerdes i evitar així que continuï cremant-se.

Laguna de Navalseca ( daimiel)

Els encarregats del parc afirmaren que un incendi soterrat és molt difícil de controlar.

Fins a desembre-gener l’incendi va romandre actiu i van poder veure’s fumaroles sortir del terra (especialment en els dies de fred per la condensació de l’aigua producte de la combustió).

Tanmateix, i malgrat la sobreexplotació a què estan sotmesos els aqüífers, el govern va decidir el 29 d’octubre de 2009 emprar els drets d’extracció de pous de les finques de la seva propietat amb l’objectiu de controlar el foc.

L’especial riquesa ecològica de les Tablas de Daimiel ve, segons l’opinió del conservador del parc Jesús Casas, del fet que els dos rius que confluïen en el mateix tenien diferent salinitat.

Mentre que l’aigua de l’aqüífer 23, o, cosa que és el mateix, la del Guadiana, és completament dolç, la del Cigüela és salina, la qual cosa creava un paradís per a diferents tipus de fauna i flora.

Després de les abundants pluges de l’hivern 2009-10, el Parc es va tornar a inundar (1.232 ha. a finals de gener), tanmateix diverses organitzacions ecologistes van advertir que la recuperació del parc encara queda lluny i passa per la recuperació dels aqüífers.

Podeu fer la visita tots els dies de l’any i es lliure.

L’horari a l’estiu  es de 9h a 21h, però en hivern tanca a les 18h.

La direcció del Parc Nacional es: carretera de las Tablas, kilòmetre 10.

La principal via d’accés al Parc Nacional és des de la carretera N-420 de Ciudad Real a Puerto Lapice, pel seu pas per Daimiel.

Des dels municipis de Malagón o Daimiel és per la CM-4114.

“Olivo milenario de Daimiel”

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antic Mas de Torre de la Castlania de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Torre de la Castlania està ubicada en el carrer de Serrano, 37  de Terrassa . Situat vora el torrent i parc de Vallparadís.

Us passo la seva historia :

  • La Torre de la Castlania, també conegut com el Mas de la Castlania o la Casa Canela.
  • Es tracta d’un dels edificis més remarcables dels que formaven part de la quadra de Vallparadís. Així mateix, és un dels edificis més antics de Terrassa,
  • Va ser bastit entre el 1319 i el 1323.
  • Cap al 1875 el casal mantenia la seva integritat.
  • Tanmateix, un incendi el 5 d’octubre del 1885 el deixà molt malmès

Era una antiga casa pairal, la façana conserva la tipologia del Mas català.

Dels elements nobles de la façana que s’han pogut conservar hi ha el portal adovellat de mig punt, amb escultures figuratives a la clau de les dovelles, un escut i un altre relleu a cada banda de la clau.

L’alta tanca que envolta l’edifici impedeix veure el portal des del carrer.

Conserva també una finestra gòtica al damunt de la porta, en forma d’arc conopial,

decorat amb cresteries de pedra

i amb unes interessants impostes esculpides amb uns dracs que lluiten amb altres animals.

En la part de darrera de la casa es molt mes moderna,

cal destacar una finestra amb portelles de fusta…

Aquest enllaç podreu llegir mes dades històriques de La Torre de la Castlania :

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/01/mas-de-la-castlania_30.html

Us passo un article de La Torre del palau, on fa referència a aquet Mas :

https://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/22750/mas/castlania/viu/pitjor/moment/des/1323

La Torre de la Castlania, és protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Casa del Mig (L’antiga Espanya Industrial) de Barcelona

La Casa del Mig esta en el carrer de Muntadas, 1-5 amb el carrer Rector Triadó, 75-79, en el barri de sants de Barcelona.

Us passo la seva historia:

  • L’Espanya Industrial fou fundada l’any 1849 per la nissaga de teixidors, els Muntadas, que, procedents d’Igualada s’establiren a Barcelona, primer al carrer de la Riereta i més tard inauguraren la gran fàbrica de Sants, amb molta intensa activitat de la qual es beneficià la classe treballadora de la barriada.

E

En l’actualitat, la Casa del mig és un edifici ubicat al centre del Parc de l’Espanya Industrial de Barcelona al barri de Sants, actualment totes les funcions que s’hi fan són d’ús municipal equipament municipal del Districte de Sants-Montjuïc,

concretament hi trobem els següents serveis:

  1. Punt Multimèdia: Equipament municipal on promou les noves tecnologies i s’imparteixen cursos d’informàtica bàsica així com tallers avançats de Multimèdia.
  2. Punt d’informació juvenil : Un centre d’informació acadèmic i generalista on tothom pot venir a informar-se.
  3. Serveis tècnics del Districte de Sants-Montjuïc: El servei responsable de donar i gestionar les llicències d’urbanisme del Districte de Sants-Montjuïc.

Aquest edifici és, junt amb l’arc monumental d’accés, l’únic que resta de la important fàbrica tèxtil que es deia “L’Espanya Industrial”.

Aquesta construcció que s’ha conservat, fou una part de les oficines d’aquell complex fabril que al passar a propietat municipal l’han adaptat com a centre de cultura i avui es troba dins una zona enjardinada i aquàtica d’ús públic, anomenat “Parc de l’Espanya Industrial”.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Montesquiu del Municipi de Montesquiu

El Castell de Montesquiu forma part d’una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona, i dins del municipi del poble de Montesquiu.

Us passo la seva història :

  • Es diu que era en un principi una Torre de guaita.
  • La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament.
  • Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan el Sense Fe, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei.
  • El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable.
  • Acabada la guerra, el rei Joan el Sense Fe, en 1463 manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu».
  • Els Descatllar acabaren essent senyors del castell, Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora, vers el 1699.
  • El 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola, el castell de Montesquiu es va fer servir per tancar-hi presoners del bàndol borbònic.
  • El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella.
  • La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents.
  • Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l’any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella.

Edifici rectangular amb merlets, refet al segle XVII. Construcció de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos.

Té l’entrada principal al sud, a través de la qual s’accedeix a una ampla entrada, on hi ha l’escala d’accés al primer pis, noble.

L’actual edifici és el resultat del progressiu creixement des de la domus del segle XIV, ampliada primer pels Descatllar al segle XVII, els quals li donaren l’aspecte casteller i posteriorment pels Juncadella al segle XIX i XX, que hi construïren la galeria de tramuntana i el pis de servei.

Els merlets que el coronen amaguen una teulada de diversos vessants, en curs de restauració. Els materials constructius emprats foren la pedra lligada amb argamassa i la teula àrab.

La part més antiga del castell es pot observar les espitlleres a la planta baixa, tant a les façanes est com oest del cos de migdia.

En aquest mateix cos s’hi adossa una petita capella d’una sola nau dedicada a Santa Bàrbara.

Cal destacar el jardí de les rodalies del Castell.

Podeu consultar activitats del Castell i del Parc a la Web de la Diputació de Barcelona i que us passo :

https://parcs.diba.cat/web/montesquiu/inici

Us recomano molt anar a visitar el Castell i rodalies, jo personalment ho he fet en moltes ocasions,  i no em casaria pas d’anar-hi en mes ocasions.

Vista des del Castell de Montesquiu

 

Recull de dades : Viquipèdia, Diputació de Barcelona i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Araceli Peix, Ramon Badia i Ramon Solé

Nous monuments al carrer – 3ª Part #

En qualsevol ciutat o poble d’arreu de Catalunya, podem trobar monuments en la via publica, sigui en un carrer, plaça, avinguda…el mes normal es  facin referencia a la població, un personatge il•lustre, un fet , un record, en definitiva el que es vulgui mantindrà pel la memòria.

En aquests últims anys s’ha instal•lat uns monuments que a vegades ens donen que pensar o no els entenem pot ser gaire la intenció de l’artista si no ens els explicant , en algun cas hi ha un cartell orientatiu.

Fem avui un petit mostrari de dotze poblacions amb monuments de nova creació :

Alella – Rotonda en la Riera

Badalona  – centre

Barcelona – en el Parc de l’Espanya Industrial

Barcelona  – en el Parc de l’Espanya Industrial

Canovelles  – carrer Industria amb el carrer Nord

Cerdanyola – Rotonda de la Plaça l’Estatut

Cardedeu – Jardí Botànic  i Museu

Mataró – Prop carretera Nacional II amb carrer Sant Felicià

Mollet del Vallès – Jardí front Ajuntament

Ripollet – Parc riu Ripoll – La Llevantada

Terrassa – Rotonda i Plaça de la bicicleta

Tossa de Mar – Rotonda carretera a Blanes

 No sigueu indiferents, mireu, penseu i a vegades endevineu que pot significar … !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé