La masia de Can Graner esta situada a prop del camí vell Santa Creu d’Olorda i sota de les restes del Castell Ciuró, en el Parc natural de Collserola en Molins de Rei.
Us passo una dada històrica:
Aquesta masia ja apareix documentada l’any 1517.
Viquipèdia
Masia típicament rural, formada per planta i pis i tancada per un barri. La teulada, coberta amb teules, vessa l’aigua cap a la façana principal.
Elena Ruiz de Mendoza – 1987 / Generalitat de Catalunya
La seva estructura és molt senzilla, la porta d’accés és adovellada i les finestres estan ensorrades en relació a la façana. A la part posterior s’ha afegit un cos d’un sol pis.
La masia està envoltada per terrenys de cultiu.
Can Graner és una masia de Molins de Rei (Baix Llobregat) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’antic escorxador esta situat en el carrer de la Muntanya, 34 amb carrer de Josep Maria Lladó, 2 de Collbató.
Us passo la seva historia:
L’antic escorxador que també havia acollit la carnisseria municipal.
Fou substituït l’any 1912 per un nou equipament, que l’Ajuntament va habilitar fora del nucli urbà, en un terreny que prèviament havia comprat.
En la seva construcció hi van treballar paletes i fusters de Collbató i Esparreguera.
L’any 1948 s’hi afegí una “cochera para el coche funerario”.
Actualment , al costat hi ha una nau que fa de garatge i magatzem del Parc de Bombers.
L’Escorxador és un edifici d’una sola nau i planta rectangular construït amb murs de pedra arrebossada. La façana que té arcs cecs a la part superior i, igual que la porta i les finestres, està rematada per una línia ondulant. La coberta és de teules àrabs i inclinada a dues aigües.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Caultural-DIBA, Viquipèdia
El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.
En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.
Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.
La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.
La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a la mà que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.
La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.
El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.
Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997
“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.
Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.
El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.
Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021
No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.
Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021
Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.
29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.
«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020
Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.
Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.
Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.
Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.
Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.
Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.
Saltant al Riu-Sec, a Ripollet, conegut al segle X com «Palau Auzit». Foto: Ramon Solé
Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.
Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.
L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020
Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.
Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.
Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.
Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.
Sant Esteve vell de Marganell (Bages) AGC, 2021
Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.
A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021
La Masia de Torre Figueres està situada al carrer de Pau Claris, 14 i carrer de Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat. ( A tocar del Parc de la Serreta).
Casal senyorial orientat a llevant compost per planta baixa, pis i golfes amb façanes asimètriques que acusen quatre tramades flanquejades lateralment per dues galeries d’arcades de mig punt amb pilars quadrats protegits amb baranes de terra cuita.
El portal d’accés és adovellat amb pedra de marés vermella als brancals i a l’arc rebaixat. A les façana principal hi ha quatre balcons iguals amb reixes de ferro que es corresponen amb obertures de la planta baixa.
La coberta és a dues vessants, aquesta i el trespol són de bigues de fusta. A la planta baixa hi ha voltes rebaixades i al celler trobem una estructura d’arcs i pilars de maó. La casa conserva dos pous, un d’ells al vestíbul.
L’Hivernacle és situat al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Us passo la seva historia:
L’Hivernacle va ser construïda entre 1883 i 1887.
Inicialment va ser projectat per Josep Fontserè, però finalment s’aixecà segons el projecte de Josep Amargós i Samaranch.
De la mateixa manera que l’umbracle, l’hivernacle s’utilitzà durant l’Exposició Universal de 1888 com a saló de festes i conferències, tot i que va ser construït per a conrear-hi i exhibir-hi plantes tropicals.
Va funcionar un temps com a restaurant.
Des de 2006 l’edifici està en desús.
A partir d’aleshores, l’Ajuntament hi va fer diverses obres.
Les darreres reformes projectades van anunciar-se a finals de 2015, i havien de finalitzar l’estiu de 2016, però que van paralitzar-se a causa del concurs de creditors en què va entrar l’empresa encarregada.
A principis de febrer de 2020 l’edifici tenia parts rovellades, alguns vidres trencats i les parets encrostonades, després de quasi 14 anys tancat i sense manteniment, més enllà del reg de les plantes.
Obra de Josep Amargós i Samaranch, encara que va ser projectat primerament per Josep Fontserè com a part del programa científic format també pel Museu Martorell de Geologia i per l’Umbracle.
Està situat al Parc de la Ciutadella, al costat del Castell dels Tres Dragons.
Es pot accedir lliurement a la nau central de l’hivernacle a través d’unes petites escales situades a cada extrem de les dues entrades.
L’estructura de l’hivernacle és feta de metall i amb els tancaments tots de vidre per deixar passar la llum.
Està format per tres naus de les quals la principal queda oberta per dos dels costats amb la coberta a dos vessants i les laterals tenen les quatre parets de ferro i vidre i amb l’accés per la nau central.
Els elements decoratius són sobris i reprodueixen elements helenístics de ferro fos com palmetes, formes lobulades i els coronaments de la coberta. Tant a l’interior com a l’exterior hi ha l’escut de la ciutat de Barcelona al timpà de la nau central.
L’Hivernacle és una obra de l’arquitectura del ferro de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local des del 2000.
El Palau de Marianao està situat en el Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia:
No hi ha dades històriques, aquesta finca era propietat del Marquès de Marianao, que s’hi va fer construir el Palau, el Parc i la Miranda.
A partir de 1944 va començar a edificar-se la urbanització residencial.
Posteriorment el Palau va passar a ser propietat municipal i allotja els Jutjats.
Gaspar Coll Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’un palau que té tots els elements del “revival” neomedieval.
Construït amb maó arrebossat, la planta baixa està estucada imitant carreus, amb les obertures i les cantonades i sòcol de pedra artificial.
El balcó del primer pis, tant en el de la porta de l’oratori com el de l’edifici principal, està treballat a la part de sota d’idèntica manera que els ràfecs amb embigat de fusta dels nostres palauets del segle XV i XVI, reforça la sensació de castell amb la filera de finestres de mig punt del pis superior, així com el blasó i les finestres d’estil gòtic de la torre d’homenatge.
Tot el conjunt està coronat amb merlets. Cal destacar també el joc de franges reforçant l’horitzontalitat general de l’edifici.
El Palau Marianao està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola
Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera
Santa Maria de Vallvidrera és una església que es troba al barri de Vallvidrera (Barcelona), concretament a la carretera de l’Església, número 93.
Us passo la seva història :
L’església està documentada des del 987, quan un tal Muç o Moció mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, el testament es jurat a l’altar de Santa Maria en Sant Joan de Valle Vitraria, l’església, probablement amb tres advocacions com era habitual, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aquallonga (actual Valldoreix).
El temple actual es construí el 1540-87 pel mestre de cases i constructor occità, Lleonard Bosch (va viure a Vilafranca del Penedès i a Barcelona).
Essent, tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l’arquitectura catalana de tot el segle XVI.
És de nau única i absis poligonal.
El campanar de planta quadrada flanqueja el temple.
Església construïda a mitjan segle XVI de tradició gòtica.
Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera
El temple està situat a Vallvidrera envoltat d’una zona boscosa del parc de Collserola.
Església Santa Maria de Vallvidrera
S’hi accedeix a través d’un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra i una font natural (ara seca).
Font
L’església és d’una sola nau, d’absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple.
Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera
La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall.
Església Santa Maria de Vallvidrera
L’interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l’espai lateral.
Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera
Santa Maria de Vallvidrera és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Tocant a l’església hi ha un mas que també està inventariat.
Recull de dades : Wiquipèdia i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Terra, aigua i racons 