Convent de les Monges de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló

El petit convent de les Monges de la Colònia Güell, estava en el carrer Aranyó 10 de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló.

El Convent de les Monges, era una residència de les monges Carmelites,

on aquestes monges tenien cura dels malalts entre treballadors i familiars d’aquests.

També, vigilaven els nadons dels treballadors quan eren a la fabrica.

L’edifici com a tal, no te res a destacar. Tampoc tenim mes dades.

Recull de dades : Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Palau Reial de Pedralbes de Barcelona

El Palau Reial te l’entrada principal en l’avinguda de Diagonal, 686 de Pedralbes a Barcelona.

El Palau Reial de Pedralbes és un edifici situat enmig d’una àmplia zona de jardins, al districte de les Corts, a Barcelona.

Us passo detalls històrics:

  • El Palau té el seu origen a l’antiga masia de Can Feliu, del segle XVII.
  • La finca fou adquirida el 1862 pel comte Eusebi Güell, juntament amb la veïna Can Cuiàs de la Riera. Juntes formaren la Finca Güell, de gran extensió (30.000 m²).
  • S’encarregà la reforma de la torre Can Feliu a l’arquitecte Joan Martorell i Montells, que construí un palauet d’aire caribeny, acompanyat d’una capella neogòtica i envoltat de magnífics jardins. Més tard, s’encarregà a Antoni Gaudí la reforma de la casa i la construcció d’un mur de tanca i els pavellons de porteria.
  • El 1884 Gaudí també s’encarregà parcialment del disseny dels jardins de la finca, construint dues fonts i una pèrgola. (*)
  • Eusebi Güell cedí la casa i part dels jardins a la Corona, en agraïment pel seu nomenament nobiliari, el 1918.
  • Llavors s’emprengué una nova remodelació per a convertir-la en Palau Reial (1919-1924), a càrrec dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Nebot.
  • Durant 1919-1931 fou la residència de la Família Reial Espanyola en les seves visites a la ciutat.
  • Amb la proclamació de la Segona República, el 1931, el Palau fou donat a la ciutat i dedicat des de l’octubre de 1931 a hostatjar la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants.
  • Entre el 1932 i el 2013 el Palau també va acollir el Museu de Ceràmica i el Museu de les Arts Decoratives fins que es van traslladar a l’edifici HUB de la plaça de les Glòries de Barcelona.
  • Des del 2010 és la seu permanent de la Secretaria General de la Unió per al Mediterrani (UpM).

El Palau està format per un cos central de quatre plantes, amb una capella a la part posterior,

i dues ales laterals de tres plantes que s’obren en corba a la façana principal.

La façana exterior és d’estil noucentista amb porxos de columnes toscanes, obertures d’arc de mig punt amb medallons intercalats i gerros coronant la construcció.

L’interior conté una diversa barreja d’estils, tant en decoració com en mobiliari, que van des de l’estil Lluís XIV fins als estils més contemporanis.

  • (*) D’aquella reforma encara subsisteix la Font d’Hèrcules, una composició formada per un banc corbat, un pedestal i un cap de drac de ferro que escup l’aigua sobre una pica, que du frontalment gravat l’escut de les quatre barres. El conjunt està coronat per un bust modern de l’heroi mitològic romà d’Hèrcules, o Heràcles en la versió grega, amb el casc fet de la pell del lleó de Nemea, tal com descriu Hesíode.
  • La font va restar oculta al mig d’un bosquet de bambús i ni tan sols va ser detectada a la reforma de Rubió i Tudurí de 1928, fins que el 8 de setembre de 1983 l’arquitecte Ignasi Serra i Goday la localitzà i es va restaurar.

Els jardins van ser dissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, a partir d’un projecte que integrava, en un traçat geomètric decoratiu, gran part dels arbres ja existents, amb un estany i diversos elements decoratius, com la font obra de Gaudí, tres fonts lluminoses obra de Carles Buïgas, diverses estàtues, com la de la Reina Isabel II mostrant al seu fill Alfons XII què hi ha davant de l’entrada principal del palau, obra d’Agapit Vallmitjana.

En l’actualitat, la residència de la família Reial a la ciutat de Barcelona és el Palauet Albéniz, situat a la muntanya de Montjuïc.

L’Ajuntament de Barcelona en té cedit l’ús a la Generalitat de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez i arxiu Rasola

Ermites del Maresme. Les seves Deodonades.

Icono de Santa Anastàsia, coneguda com “la guaridora”.

Santa Anastàsia de Premià de Mar

L’església de Santa Anastàsia[1] de Premià apareix documentada al 987 quan els marmessors de Viader donen a la Seu de Barcelona una vinya a Premià sobre la casa de Santa Anastàsia (capella “antiquíssima”[2] de Premià de Dalt).[3]

Premià de Dalt. Capella de Santa Anastàsia o de Santa Anna. Foto: Ramon Solé.

Que es tractava d’una primitiva església ho proven les excavacions que s’han fet a la zona, entre Premià i Vilassar, on hi ha actualment un parc aquàtic, en les que s’ha trobat, entre altres elements del període romà, un anell signatori amb un crismó i un colom, probablement del segle V d C. L’advocació d’una figura martirial molt antiga reforça la tesis.[4]

No trobem més notícies fins segles després. Entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda en un capbreu.  En 1371 tenim constància de l’existència d’una comunitat mixta amb un donat i donades que compren un terreny a Vilassar. La capella consta com alou i domini de Santa Maria de la Cisa de Premià. En 1378 la capella apareix com a beneficiada per part dels senyors feudals Bernat de Sant Vicenç i Sança Desbosc. En 1446 el visitador pastoral mana l’apertura del pas entre l’ermita i la casa d’un donat.

Santa Maria de la Cisa. Les marededéus amb la bola del món és una representació habitual del romànic.

A partir de 1513 consta l’advocació de Santa Anna als documents, segurament en un intent de canviar una figura martirial oriental per una Santa més propera a l’advocació de Maria que impera en aquests segles. En aquesta època es fan una sèrie de reformes de l’edifici, una de les quals serà el canvi d’orientació.

Popularment es manté el nom de Santa Anastàsia i així la trobem citada, a la segona meitat del segle XVI, en un nou capbreu, a les afrontacions de l’alou d’un pagès d’Argentona, en Joan Vinyals.[5]

Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar

La capella apareix esmentada al 1055. L’any 1303 s’instal·là una comunitat mixta de donades i donats. El rector de Vilassar gestionava la propietat i el cobrament de lloguer a aquesta comunitat que es va dissoldre als pocs anys. Al 1420 la congregació encara tenia activitat. Després van haver-hi diferents canvis d’ermitans. Al segle XVI ja només consta un ermità. En un document de 1580 es menciona la ocupació per un tal Boquet, que va donar nom a l’indret. Es conserva la capella romànica, tot i que modificada.

Sant Salvador de vilassar de Dalt, capella romànica refeta. Foto: wikilok

Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar

Estava dedicada inicialment a Sant Cebrià. El seu origen és força antic ja que, d’època paleocristiana, va ser alçada sobre un hàbitat de l’època romana. Entre el 1294 i el 1310 hi existí una comunitat de donades. La seva superiora, Arsendis Verdaguera, fou acusada l’any 1304 de malversar béns de la casa, el bisbe Ponç de Gualba encarrega al seu nebot i al rector de la parròquia que elegissin un administrador a qui elles havien d’obeir. Els beneficis i els drets de patronatge van ocasionar nombrosos litigis entre el rector i els parroquians de Cabrera. El 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, Pere Camps, amb uns companys, va tirar la porta de la capella i s’endugué l’esclau que la guardava, el que dona a entendre que llavors ja no hi havia deodates.[6]

L’ermita va ser enderrocada pel propietari particular al 1950. Com deia Marià Ribas que ens va deixar aquest dibuix de 1925: “amb la destrucció (…) emmudí el llenguatge d’uns remots vestigis arqueològics que ens havien explicat coses interessants que no deien els documents escrits”.

Santa Margarida del Viver, Cabrera de Mar. dibuix que va fer l’historiador Marià Ribas al 1925

Santa Eulàlia ó Sant Llop de Dosrius

Consta que hi havia una comunitat de donades l’any 1340. A partir del segle XVI és coneguda amb el nom de Sant Llop i Santa Eulàlia, el lloc serà ocupat per un ermità i es convertirà en santuari. Des del segle XVIII, només tindrà l’advocació de Sant Llop.

Goigs a llaor de Sant Llop, al que se li demanava protecció davant del mal de coll. Les figures femenines són absorvides per les múltiples variants de les marededéu.

Sant Pere del Morrell (St. Andreu de Llavaneres)

Hi consta que l’any 1368 tenia una comunitat de donades. A tocar de la riera de Llavaneres i a prop de la seva desembocadura al mar, la primitiva capella tenia al voltant una sèrie d’espais al voltant de la capella, anomenades botigues, que la parròquia llogava als pescadors per a guardar els estris de pesca. Des del segle xvii fou seu de la confraria de pescadors i en aquesta època fou restaurada o reconstruïda. Ha estat refeta modernament.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Roca-rossa (Tordera)

L’origen és confús, podria tractar-se d’un petit monestir benedictí, un ermitori, o bé una comunitat de donats, de donades o mixta convertida en priorat canonical. A finals del segle XII comencen a trobar-se documents que fan referència a la comunitat de canonges. La casa gaudia d’una època d’esplendor i era beneficiària de donacions, sobretot de la casa dels Cabrera.

Tordera (Alt Maresme). Ermita-Monestir de Rocarossa. Foto: viquipèdia.

Quines conclusions podem extreure de tot plegat?

Trobem uns fets similars en relació a les Deodonades de la geografia catalana:

Elles es feien càrrec de moltes capelles, hospitals i parròquies, com també ho feien les comunitats de benedictines o d’agustines.

Al segle XIII, les que no havien fet vots, van  posant-se sota una regla si volen continuar, sovint és la de Sant Agustí, que permetia una vida més activa.

Tot i així, la seva duració al davant de la institució que regeixen amb probitat és escassa, especialment des de principis del segle XIV i amb el bisbat de Ponç de Gualba (-1034) que, d’acord amb alguns rectors, aconsegueixen fer fora les dones i fer-se amb l’administració dels béns de les seves comunitats.

Freqüentment es canvien les advocacions orientals com la de Santa Anastàsia per noms de sants o per la de Nostra Senyora, una figura idealitzada per ments masculines per a sotmetre a les dones.

Durant el segle XV moltes ermites rurals van quedant en mans de donats o ermitans que viuen sols o amb la seva família. Al segle XVI ja només trobarem ermitans al davant de les ermites. De les dones, ni que fossin les seves esposes i tinguessin cura com ells, ja no es parla.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-03-2021

A les Deodonades, que ressorgiran de l’oblit i la difamació.

[1] Santa Anastàsia, màrtir siriana, era venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des del segle IV. Al poble del Montseny hi havia també una antiga ermita dedicada a ella.

[2] En paraules de l’arxiver Mn. Josep Mas (Premià de Dalt, 1860 – Vilassar de Dalt, 1942).

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 88.

[4] Coll i Járrega (1996) “L’anell signatori de la necròpoli paleocristiana de Santa Anna (Premià de Dalt, el Maresme). Dades i problemàtica d’un jaciment poc conegut”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.

[5] Graupera, J. (1996) “Noves aportacions sobre el pre-romànic del Baix Maresme. La capella de Santa Anastàsia de Premià de Dalt”.

[6] Ribas i Bertran, Marià. «El temple de Santa Margarida de Cabrera de Mar. Casa de Deodates». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1985, Núm. 2, p. 33-42, https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113408 

Casa Parroquial de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La Casa Parroquial  està situada en el carrer del Bosc, 5, en la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo la seva historia:

  • En el 1890, Eusebi Güell va iniciar la construcció de la fàbrica de teixits de cotó als terrenys del seu mas de Santa Coloma de Cervelló, i va encarregar a Antoni Gaudí el projecte urbanístic de la colònia.
  • Entre aquesta data i la de 1917, en què es va suspendre definitivament la construcció de l’església (suspensió en principi momentània, però que es va convertir en definitiva per mort de l’autor), es pot datar la construcció de la Casa Parroquial propera a la Cripta que, malgrat no haver estat l’església construïda en la seva totalitat, ha exercit la seva funció fins al moment per l’entrada al culte de la Cripta, que es va mantenir.

Es tracta d’un edifici de planta rectangular, de planta i pis amb teulada de teula a quatre aigües.

Presenta una clara tendència historicista palesa en la porta i finestres de la planta baixa, amb arc de mig punt remarcat amb maó vist i imitant la formació de les dovelles, i en la filera de finestres d’arc que hi ha a la planta superior a la manera de les golfes o graners de les cases senyorials medievals de la comarca.

La façana està tota ella recoberta de lloses irregulars de pedra. El maó vist remarca les cantonades, el sòcol, les obertures de la planta baixa i personalitza la filera d’arquets del primer pis recobrint totalment aquella zona com una franja ampla.

Gaspar Coll i Rosell 1987 / Generalitat de Catalunya

Un treball de maó imitant les bigues de fusta d’èpoques anteriors sosté un ample ràfec. El fet de ser aquesta una casa exempta oberta a la vista en totes direccions fa que els materials i motius ornamentals siguin idèntics en els quatre murs.

La Casa Parroquial és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torre Salvana de Santa Coloma de Cervelló

Torre Salvana està situada a la dreta del riu Llobregat entre la Colònia Güell i el nucli de Santa Coloma de Cervelló, en una ubicació lleugerament elevada, la qual cosa la fa visible clarament des de molts punts.

Us passo la seva historia:

  • La Torre Salbana està documentada el 992 com a Torre d’Eles, entre els termes del castell d’Emprunyà i del Llor,
  • S’anomenà també Sacort que, segons el fogatjament de 1368, tenia 16 focs.
  • El nom Salbana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del XVII, els Salbà.
  • El nom actual concretament es des el 1628.
  • La baronessa de Rialb, senyora de Salbà, es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll. Per llur filla, casada amb Galceràn de Pinós, la senyoria de la torre passà a Miquel d’Alentorn i posteriorment a la seva descendència, anomenada Galceràn.
  • El 1785 morí Esteve Galceràn, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salbana, casat amb Mª Josefa Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Heretà llur filla Maria Josefa, casada amb Josep Mª Sarriera i continuà en mans dels marquesos de la Manresana i de Santa Maria de Barberà.
  • Al segle XVIII la quadra pertanyia a la parròquia de Sant Boi.

La Torre Salvana de Santa Coloma és d’estil romànic amb modificacions d’estil gòtic en el seu casal adossat i algunes altres reformes més posteriors al segle XVIII i al segle XIX quan s’hi van afegir algunes obertures en la seva torre i en la barbacana d’estil neogòtic cosa que li van donar un aspecte de castell medieval, amb torres de defensa i almenes que no corresponen al disseny original.

Edifici construït a partir de la part baixa d’una torre alt medieval i d’una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

La façana és a un dels costats majors de l’antiga masia i aprofita l’antiga torre medieval, amb part d’època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s’arrebossà i s’imitaren carreus ben escairats.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l’antiga.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

La porta al recinte és ferrada, d’arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

La Vanguardia

Actualment està en abandonament i en estat ruïnós.

La Torre Salvana està catalogada com Bé d’Interès Cultural des del 8 de novembre de 1988.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El carrer Prat de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

Carrer Prat. Al fons escola Bellvitge. AGC

El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.

Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.

1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV

Aquest espai era utilitzat per algunes festes

1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV
1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.

Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.

1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV

Al 1971 va ser inaugurada la primera biblioteca del barri, una obra social de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona”. L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com “torres”.

La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.

Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: “Mare de déu de Bellvitge”

1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.

Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.
L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.
2015. Hort a l’escola Bellvitge. Foto: AGC
Olivera davant l’escola Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11

Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021

Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…

Carrer Prat, 11. Foto: AGC, 2021
Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021

A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.

Masia de Can Montells de Cardedeu

La masia de Can Montells  esta en l’Av. Montells, en la  vall de la Coma de Cardedeu.

Ua passo la seva historia:

  • Can Montells és la casa més important de Cardedeu, en territori. L’any 1272, en Bernat Montells és esmentat a la “carta de repoblació”.
  • Fins a les darreries del segle passat, el cognom Montells figura en la majoria de documents oficials. Segons Pere Comas: “…se sap, de temps més anterior que Ermessendis Montells l’any 1182.
  • Arnau Montells el 1190 construïren 4 cases pel prior i confrares de la Cofradia de Santa Maria”.
  • Encara el segle XIX ens diu Tomàs Balvey que aquesta família tenia preferència al presbiteri i una sepultura en l’església.

La coberta és a dues vessants i el carener de la teulada paral·lel amb la façana. La façana principal té portal dovellat i tres magnífiques finestres conopials al primer pis, característiques del segle xvi, sota les quals pengen labors de pedra en forma d’arquets. A la teulada hi ha una massissa xemeneia.

A la part oest hi ha un torricó rodó cobert amb volta d’obra per a la defensa i entre dues finestres un rellotge de sol. A la part de llevant, adossades a la casa hi ha les quadres i porxos, més avall hi ha una gran era enrajolada amb cairons. Té un barri tancat.

Martí Suñol Busquets 1991 / Generalitat de Catalunya

Can Montells és una masia del municipi de Cardedeu (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé