Antic Monestir de Santa Maria de Riudaura

L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).

Imatge Google

Us passo la seva  historia:

• El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
• Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
• La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
• Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
• Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
• Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
• Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
• Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835. 
• Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
• El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
• El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.

Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.

A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google

Conjunt de cases de carrer Aranyó de la Colònia Güell en Santa Coloma de Cervelló

Cal destacar del conjunt de cases del carrer Aranyó, principalment els números 23 -31, situats en la Colònia Güell en Santa Coloma de Cervelló.

Van ser construïts entre els anys, 1888 al 1910.

Conjunt de cases de gran senzillesa, amb un petit jardí a la part davantera, tancat per un muret baix d’obra i eixida a la banda posterior.

Són edificis de planta baixa, pis i golfes, amb porta (amb una petita marquesina) i finestra a la planta baixa i balcó i finestra al primer pis.

Aquest conjunt d’edificis estan fets de maó vist col·locat de costat i a trencajunts, sense definir relleus.

La diferent disposició i orientació del maó en llocs concrets és el que ressalta els elements de l’edifici. Això és especialment visible a les obertures, on els maons estan disposats de forma vertical.

També destaca la sanefa en voladís que hi ha sota el ràfec i, per sota, uns característics respiralls rectangulars.

De tota manera, l’element més singular és l’escala suspesa de la casa núm. 23, a la cantonada amb el carrer Barrau.

L’escala recorda una torre medieval, i es projecta cap a l’exterior en semicercle tot descrivint unes falses arcades cegues.

Per a mes dades podeu consultar a :

http://aleixcolonia.com/carrer-aranyo-colonia-guell/

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Cal Farrero de Barcelona

Cal Farrero està en el Pg. de la Zona Franca, 136 i C. Mare de Déu del Port de Barcelona. Aquesta casa està situada al districte número 3 de Sants-Montjuïc.

Us passo la seva historia:

• La casa de Cal Farrero és també anomenada Torre del Rellotge, per un rellotge amb sonoritat de campanes que hi havia en una gran torratxa de l’antic edifici.
• Cal Farrero fou un important conjunt fabril, amb diverses naus industrials a redós de la gran mansió.
• Es dedicava a la fabricació d’articles galvanitzats, com ara galledes, cubells, etc. i va arribar a comptar amb una plantilla de 500 treballadors.
• Va ser la primera indústria que va disposar de menjador per al personal.

Era l’habitatge dels amos i les oficines de la fàbrica coneguda per Cal Farrero.

Foto antiga  del llibre: Baños Soria, Julio (1997) Imatges retrospectives de la Marina. Zona Franca i polígon industrial Pedrosa. Les indústries, les platges, les masies, els barris… Diputació Barcelona

Adquirit per l’Ajuntament, ha estat objecte d’una gran reforma.

La construcció és de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos. L’accés és fa per un portal compost de tres pòrtics, i a la part baixa, finestres de punt rodó. La resta i golfes, els finestrals són rectangulars. Terrat pla amb lluerna aixecada.

Actualment s’ha convertit en el Centre Cívic Casa del Rellotge és un equipament de gestió cívica ubicat al barri de la Marina, en un edifici emblemàtic pel seu passat industrial.

L’equipament treballa per fomentar la cultura de proximitat, amb un programa d’activitats culturals i de creació artística accessibles a tothom i en col·laboració amb les veïnes i entitats del barri. El Centre Cívic Casa del Rellotge gestiona també dues sales d’arts escèniques del barri: la Sala Pepita Casanellas i la Sala Maremar, on es programen periòdicament espectacles i altres activitats.

Cal Farrero és una obra noucentista de Barcelona inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia i Centre Cívic Casa del Rellotge

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies:  Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Casa del Secretari de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La casa del secretari està en el carrer Claudi Güell, 8, en la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

L’edifici va ser construït en1911. És d’autor i data desconeguts, i edifici de característiques diferents a la resta de cases de la Colònia.

Es fet de totxo arrebossat imitant carreus de pedra, amb les obertures i el balcó inspirats en el romànic. Cal Destacar els escuts del balcó, amb les quatre barres i la creu de Sant Jordi, símbol de catalanitat, així com el rat-penat que presideix el balcó.

Era la casa on vivia l’administrador de la Colònia Güell.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fem una ullada fora de Catalunya: Catedral de Albarracín en Teruel

La catedral del Salvador de Albarracín está en la Plaza la Seo, 1, de Albarracín, en Teruel.

Es sede catedralicia de la diócesis de Teruel y Albarracín junto con la catedral de Teruel. Forma parte del Conjunto Histórico-Monumental de la Ciudad de Albarracín.

Os paso su historia :

• La catedral se asienta sobre los restos de un antiguo templo románico construido a finales del siglo XII.
• El actual edificio empezó a construirse en 1572 y corrió a cargo de los arquitectos Martín de Castañeda y del francés Quinto Pierres Vedel. El primer obispo de la diócesis de Albarracín (independiente de Segorbe) fue Martín de Salvatierra (1578 – 1583).
• El edificio se encuentra en el centro de la población, entre cuyo caserío destaca poderosamente. La difícil orografía de Albarracín, asentada en una elevación rodeada por la hoz del río Guadalaviar, influye en la configuración del edificio, cuya planta se organiza en una sola nave con capillas laterales, gran capilla mayor ligeramente más alta con ábside poligonal, coro a los pies, y claustro y otras dependencias alrededor.
• El acceso principal al templo se realiza, inusualamente, por la cabecera, a través de una sencilla portada barroca precedida por una escalinata. A principios del siglo XVIII se reformó el interior del templo con elementos barrocos, como las pilastras que se conservan actualmente.

La estructura del templo está formada por una única nave central con bóveda de crucería gótica, flanqueada por pequeñas capillas laterales ubicadas entre los contrafuertes.

En la capilla mayor, de forma poligonal cubierta por bóveda de crucería con nervios combados, destaca el retablo mayor, de estilo renacentista (1566), obra del escultor Cosme Damián Bas, con figuras de santos, escenas de la vida de Jesús y María y un gran relieve central representando la Transfiguración. Las capillas laterales son de dimensiones más reducidas; varias de ellas guardan un relevante patrimonio artístico. La más destacada, por dimensiones y decoración, es la dedicada a la Virgen del Pilar, con un suntuoso retablo barroco, cúpula y ornamentación de estucos en muros y bóveda.

En la capilla de san Pedro destaca el retablo, delicado trabajo en madera sin policromar con relieves de la vida del santo titular, atribuido a Gabriel Yoly. La capilla de las Ánimas, y lo que fue su sacristía anexa, exhiben interesantes pinturas murales en grisalla, datadas en el siglo XVI.

El coro, a los pies del templo, se cubre con bóveda de crucería de complicada traza; bellas pinturas murales cubren los muros. La sillería coral es de madera vista y sencillo diseño renacentista, al igual que la estimable reja que cierra este espacio, colocada a mediados del siglo XVI.

En el exterior destaca la torre, de estilo renacentista, con cuatro cuerpos de sección cuadrada, siendo el último de planta octogonal. A los pies de la torre, hacia la plaza, se pueden observar varios sillares romanos reaprovechados.

Para mas amplia información podéis consulta a :

http://www.jdiezarnal.com/catedraldealbarracin.html

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Dolores Parraga.

Sant Antoni de Pàdua de Sant Joan de les Abadesses

Sant Antoni de Pàdua  està situa al cim del puig de Sant Antoni, al sud-est del nucli urbà i a 1.014 m d’altitud.

Us passo la seva historia:

• S’hi construí en primer lloc una torre atalaia, l’any 1470.
• Més endavant s’hi construí l’església tal com ho descriu Masdéu: “A mitja hora de la vila i en la part oriental del cim del Puig d’en Floris, en el lloc mateix on s’aixecà la fortalesa de l’Abat Isalguer en el segle VX, fou edificada en 1654 l’església de Sant Antoni de Pàdua, que fou destruïda dos cops, l’un en la guerra de Successió, i l’altra en la dels Set Anys, per a ésser reparada de nou”.
• El 1712 es va fer un retaule nou.
• Fou cremada durant la Guerra dels Carlins.
• Reedificada el 1852.
• Embellida amb nous altars el 1858.
• En la llinda de la porta duu la data de 1758.
• Sembla que el Sant havia tingut cambril i en les portes per pujar-hi hi ha la data 1862, que podria ser l’any que es fes el cambril.
• Durant la Guerra Civil, els interiors resultaren malmesos, però l’edifici quedà intacte i es fa l’altíssim campanar gràcies al mecenatge d’en Pere Coromines “en Pere de ca la Maria Fornera”.

Després de múltiples destruccions i reconstruccions, Sant Antoni és una ermita espaiosa amb cor i un ampli espai al darrere l’altar major, corresponent a l’antic cambril del sant. Les parets exteriors, sense arrebossar, tenen carreus ben treballats a les cantonades i en la façana de ponent hi ha tres grossos contraforts.

La porta és orientada al nord emmarcada per carreus grossos, ben escairats, i una llinda amb la data de 1758. Al damunt d’aquesta s’obre un nínxol amb la imatge d’un Sant Antoni petit anomenat el Tossut. A l’interior de l’ermita hi ha l’altar major amb el retaule neoclàssic, dos altars laterals, les reixes que separen el presbiteri dels fidels, la trona amb escales per a pujar-hi i darrere hi ha les escales que accedeixen al cor, tres graons de les quals són fets en lloses que tenen inscripcions i dibuixos.

Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya

A més de Sant Antoni de Pàdua també s’hi venera una imatge de la Mare de Déu del Miracle, advocació que hi té una devoció molt antiga.

Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya

Les parets interiors són altes, enguixades, blanques, menys les vores dels retaules que són pintades de color vermell. La claror entra per unes altíssimes finestres quadrades que queden damunt d’una cornisa de guix. L’única ornamentació és la cornisa i unes motllures de guix d’on arrenquen unes arcades.

Sant Antoni de Pàdua és una ermita del municipi de Sant Joan de les Abadesses declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Habitatge a la plaça Anselm Clavé amb Carrer Aranyó de Santa Coloma de Cervelló

L’habitatge que ens referim està en la plaça Anselm Clavé amb Carrer Aranyó de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Es tracta d’un habitatge notable, de planta baixa i un pis construït amb maó arrebossat i pintat, maó vist i pedra artificial als ornaments.

La coberta és de teula àrab, amb la barana de maó vist treballat en relleu que fa les funcions de sanefa ornamental.

 A les façanes s’obren  finestres rectangulars, a dalt hi ha situant un balcó que sobresurt del angle cantoner de l’edifici.

Té un petit jardí al davant com la majoria dels habitatges de la colònia. La façana del carrer Aranyó té a cadascuna de les dues plantes finestres idèntiques totes.

L’Habitatge a la plaça Anselm Clavé és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Pont de les Esplugues de Castellcir

El Pont d’Esplugues és un pont del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès.

Està situat a prop de l’extrem occidental del terme de Castellcir, a tocar i a migdia de la masia d’Esplugues, damunt de la Riera de Fontscalents.

És un pont romànic d’un sol ull, de pas estret, preparat per a camins de bast. pel pas de persones i animals de ferradura, però no de carros.

autor : Josep Obradors

Per a mes dades podeu consultar a :

http://www.castellcir.cat/el-municipi/gaudeix-de-castellcir/llocs-dinteres/pont-romanic-i-masia-desplugues.html

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fotografies: Mercè Manzano

Habitatge a la plaça Anselm Clavé amb carrer Reixach de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

L’habitatge que ens referim està en la Plaça Anselm Clavé amb carrer de Reixach en la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Es tracta d’un habitatge notable, de planta baixa i un pis construït amb maó arrebossat i pintat, maó vist i pedra artificial als ornaments.

La coberta és de teula àrab, sense ràfec, amb la barana de maó vist treballat en relleu que fa les funcions de sanefa ornamental.

Unes petites franges individualitzen els dos pisos, efecte accentuat pel diferent color que s’ha emprat per pintar cadascun d’ells.

Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

A la façana principal s’obren dues finestres rectangulars a cada costat de la porta d’entrada, mentre que al pis superior s’inverteix l’ordre situant un balcó damunt de cada parell de finestres i una finestra com la dels baixos al mig.

Té un petit jardí al davant com la majoria dels habitatges de la colònia. La façana del carrer Reixach té a cadascuna de les dues plantes finestres idèntiques a les de l’entrada.

L’Habitatge a la plaça Anselm Clavé és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Masia de Can Soler o de Mas Güell de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La masia de Can Soler o de Mas Güell es situada en l’Avinguda de Ferran Alsina, 1, de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo la seva historia :

• El municipi de Santa Coloma de Cervelló ha estat tradicionalment un terme agrícola.
• La industrialització no va arribar-hi fins que Eusebi Güell hi va instal•lar, als terrenys de la seva propietat, la colònia tèxtil.
• És per això que en el terme hi ha força quantitat de masies i cases rústiques senyorials des de l’Edat Mitjana.
• Aquesta és una de les més conegudes. Anomenada en un principi Can Soler de la Torre, va passar a mans dels Güell a principis del segle XIX,
• Tot i així, va mantenir el seu nom antic fins que s’hi va instal•lar la fàbrica de teixits de cotó, quan per identificació amb la colònia, se la va començar a anomenar Mas Güell.
• Les úniques referències anteriors que hi ha són les dates de les llindes de les finestres (1622 dreta i 1700 esquerra) i el nom gravat a la del mig : Antoni Solé.

Es tracta d’una masia tradicional dins dels diferents tipus del II de l’esquema de Danés i Torras, amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.

No hi ha documentada la data de la seva construcció però de les dues dates que hi consten a la façana, a la llinda de les finestres del primer pis, la més antiga correspon a 1622, l’altra 1700 i podria ser d’una remodelació posterior.

Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom: “Antoni Solé”.

Aquest nom es va mantenir fins i tot quan ja era en poder del senyor Güell, li deien Can Soler de la Torre.

Tota la colònia està construïda en els terrenys que corresponien a l’heretat de la masia.

El 1914, Antoni Gaudí la va decorar totalment sense desfigurar gens la seva estructura ni l’aspecte extern.

A la part dreta de la casa hi ha la capella

i en angle, les instal·lacions i magatzems amb una cisterna seca on hi ha una escultura de pedra en forma de sol anomenada “el Soley” que fa pensar en un vell rellotge de sol, si bé el seu emplaçament és dubtós, car pràcticament tot el dia està a l’ombra.

El Soley es una curiosa escultura en forma de sol que s’associa des de temps immemorial a la Masia de Can Güell, però de la que no hi ha cap més referència.

En principi, el fet de tenir un forat en el lloc on hi hauria la boca, fa pensar en un rellotge de sol. En aquest cas l’emplaçament actual no seria aquest, car li toca l’ombra.

També es podria aventurar una mena de distintiu-blasó improvisat del propietari inicial que es deia, tal com es llegeix a la façana de la masia, Antoni Solé i que donà nom a la casa, a tal punt que quan la finca era propietat d’A. Güell encara es deia Can Soler de la Torre.

La masia de Can Soler o de Mas Güell és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel