Torre Iris de La Garriga

Avui us presento dos articles

La Torre Iris esta situada en el Passeig, 1 amb el carrer Figueral, 50 de La Garriga.

Us passo la seva historia:

  • Va ser construïda el 1910, és una obra de Joaquim Raspall.
  • És considerada una de les obres més significatives del període modernista construïda per aquest arquitecte.
  • En unes obres el 1973 es va alterar la coberta de la galeria, que tenia forma ondulada a dues vessants, per una forma rectilínia amb teula àrab.
  • Aquest edifici com la Casa Barraquer, la Casa Barbey i la Bombonera, formen el conjunt Illa Raspall.

La Torre Iris malgrat l’aparença de casa unifamiliar, conté dos habitatges relacionats per una escala com si fos una casa de veïns. Consta de semisoterrani, planta baixa, pis i golfes, i una torrassa mirador coberta de teula vidrada marró i groga, formant dibuixos geomètrics.

El cos central és cobert amb teulada a dues vessants amb amplis ràfecs a banda i banda. Els paraments sota el ràfec i els capcers de les façanes i la torre són esgrafiats amb dibuixos geomètric- florals. Les baranes de ferro forjat segueixen una decoració similar.

Els murs tenen un sòcol de pedra irregular; la resta són estucats imitant carreus fins a arribar al primer pis i llisos a la resta. Raspall hi continua usant arcs de mig punt i carpanells i obertures el·líptiques o ovalades. A la planta baixa i al pis hi ha un conjunt de vitralls.

Les cobertes són de dues vessants amb teula àrab de dos colors, amb ràfecs sostinguts per bigues i mènsules de fusta, amb rajoles blanques i grogues al sotaràfec. A l’exterior, està estucada en color groc amb esgrafiats de motius vegetals més rics quan més amunt, emmarcant les finestres, simulant una imposta i decorant el capcir i la torre mirador.

Com a altres cases de Raspall, la tanca del jardí forma part del lluïment dels artesans. Està formada per un mur baix de paredat capserrat de perfil ondulat i rematat en peces ceràmiques grogues i blanques. La reixa de la tanca és de forja treballada amb coup de fouet.

A la Torra Iris trobem el nom de la casa escrit a cadascun dels pilars de carreus de la porta d’accés. Les reixes dels balcons i terrasses són molt treballats amb decoracions vegetals.

La Torre Iris, va ser declarada bé cultural d’interès nacional en 1997.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Sant Oleguer de Sabadell

Avui us presento dos articles

La masia de  Sant Oleguer esta situada en el carrer d’Osaka, 10 amb el carrer d’Alcoi de Sabadell.

Imatge Google

Us passo la seva historia :

  • L’any 1277 aquest mas era anomenat Auleguer, al segle XIV formava part de les restes del Mas Verger, que s’estenien vers el sud-est del terme sabadellenc i que també incloïen el molí del mateix nom.
  • En el segle XVII, l’Oleguer era propietat de Pau Feu, on fou en aquest temps que el mas passà a anomenar-se Sant Oleguer, doncs es deia que aquest Sant bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona reconquerida, durant la seva estada en aquestes terres, residí en aquesta pagesia.
  • Segons textos de Bosch i Cardellach al segle XVIII s’hi fabricava paper en el molí.
  • El 1792 es facultà al propietari per fer servir les aigües de la séquia Monar, però aquestes no foren suficients.
  • El 1833 es convingué en obrir una nova séquia fins al molí de les Tres Creus.
  • També es van utilitzar les aigües dels torrents Gambús i Verger, i de la séquia del Molí d’en Gall.
  • A mitjans de segle XIX fou rentador de llana.
  • Vers l’any 1885 s’hi establí una fàbrica de paper de cartró i d’estrassa.
  • Els fulls es posaven a assecar en els dos cossos de porxades i en un paratge proper, conegut per Pla dels Cartrons.
  • La Masia de Sant Oleguer des del 1977 és la seu de l’entitat cultural i esportiva Club Falcons.

Giménez i Ruiz, Maria Empar 1983

Masia de planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants que donen aigües a les façanes laterals. La pedra utilitzada en la seva construcció era de la vella pedrera de Sant Oleguer. Les dovelles del portal d’accés i els arcs de les finestres són de grossos maons de terra cuita.

Ajuntament de Sabadell

Sobre la masia sobresurt una estructura a un vessant.

Ajuntament de Sabadell

Durant els anys 60 va ser objecte de diverses reformes, amb l’obertura de noves finestres a les façanes, com les bessones amb arc de sobre el portal i convertint l’era de davant en un jardí esglaonat.

Molí de Sant Oleguer

La Masia de Sant Oleguer és un monument del municipi de Sabadell protegit com a bé cultural d’interès local.

Viquipèdia

 

Recull de dades : Viquipèdia,  Ajuntament de Sabadell

Adaptació del Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Ajuntament de Sabadell i Google

Sant Miquel de Fontllonga municipi de Camarasa

Avui us presento dos articles

Imatge del poble

L’Església de Sant Miquel de Fontllonga de la Plaça de l’Església de Fontllonga  municipi de Camarasa.

J Salvado 1985 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva història:

  • Fou la parròquia del castell i nucli de Fontllonga, funció que encara conserva avui en dia. Fins a la desamortització depengué del priorat de Santa Maria de Meià.
  • Les primeres notícies escrites són de l’any 1049, quan una persona anomenada Vuart, la seva muller Maria i el seu germà Ramon Temon feren donació del delme de Fontllonga al monestir de Santa Maria de Meià i a l’església de Sant Jordi de Fontllonga.
  • El 1095, Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, i nét del fundador del monestir, donà al mateix monestir les esglésies que tenia entre les quals figuraven les de Fontllonga amb tots els drets i pertinences.
  • El 1137, en un capbreu del mateix monestir hi consta que Santa Maria de Meià posseïa el castell de Fontllonga i les esglésies del terme.
  • El 1315, consta que el delegat del visitador de l’arquebisbe de Tarragona visità el lloc.
  • La dependència de Santa Maria de Meià es féu més patent quan el 1458, el prior Pere de Vilanova uní la rectoria de Fontllonga al priorat de Santa Maria.
  • Això l’exemptava de les visites pastorals del bisbe d’Urgell, sobretot a partir del segle XVI.
  • Així, el 1633 el visitador de la catedral i el bisbat d’Urgell hagué de revocar la seva visita a l’església de Fontllonga perquè anava en perjudici de la dignitat prioral.
  • A mitjan segle xvii Roig i Jalpí afirma que l’església encara gaudia d’un culte important: «Sant Miquel Archangel, en Font-llonga. És parroquial. Y en ella hay instituidas dos Cofradias».

Consisteix en un edifici d’una sola nau amb una capella adossada al sud, donant a la planta certa aparença de creuer. L’aparell general de l’edifici es caracteritza per l’ús de carrerons ben escairats, sense polir, disposats de forma ordenada en filades uniformes i regulars. Les cobertes conserven el seu acabat en lloses de pedra irregulars, presumiblement originals, tot i que recentment es denoten restauracions que han canviat aquesta aparença puntualment.

La façana principal actual es troba a l’oest, compta amb un portal en arc lleugerament apuntat, i emfatitzat per una arquivolta en degradació, amb un motlluratge simple de filiació gòtica. A la façana original, al mur nord, hi ha una porta paredada també amb arc lleugerament apuntat, amb grans dovelles. En aquesta mateixa façana nord s’observa un canvi de nivell al ràfec de coberta, que manté el carener uniforme.

Imatge del poble

Com ja s’ha dit és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals i capçada a llevant per una absis semicircular precedit per un estret arc presbiteral que arrenca una motllura bisellada. Als costats de l’absis hi ha dos arcs formers de perfil apuntat. Al mur de ponent, capçat per un campanar de torre que correspon a les reformes tardanes, s’obre una finestra d’una sola esqueixada amb arc apuntat, esvelta i apuntada.

Imatge del poble i paroràmica

L’edifici mostra una evolució complexa en les seves fases arquitectòniques. Per una banda la planta de l’església podria correspondre’s amb el temple arcaic, del segle XI. No obstant la majoria de trets de les façanes, arcs i motllures semblen indicar una cronologia vers els segles XIII-XV. Altres elements interiors o el mateix campanar deuen correspondre amb el segle XVIII o posteriors. Es pot observar, a més, que recentment l’edifici ha estat restaurat, ja que els murs i la teulada es troben ben assentats i acabats i en un òptim estat de conservació.

Panoràmica des del poble

Fontllonga ens ofereix unes vistes panoràmiques excepcionals.

Sant Miquel és l’església parroquial del poble de Fontllonga, al municipi de Camarasa (Noguera) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Fem una Ullada fora de Catalunya : Monestir de Santa Maria de Benifassà

Avui us presento dos articles

El monestir de Santa Maria de Benifassà està situat al costat de la carretera entre Fredes i La Sénia, al nord-oest de l’embassament d’Ulldecona i dins del Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

Monestir d’estil gòtic-cistercenc, que va ser fundat per Jaume I el 22 de novembre de 1233 en aquell any els monjos s’hi traslladaren  des de Poblet. El Papa li imposà aquesta penitència per l’afer amb el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills. Va ser el primer monestir cristià que es va fundar en terres valencianes, arran de la conquesta de Jaume I.

Al segle XVIII, després de la pesta i la guerra de Successió el monestir estava bastant malmès. Les Guerres Carlines també contribuïren al deteriorament dels edificis del monestir. Actualment ocupat per monges cartoixanes de l’orde de San Bruno, únic en tot el país de clausura d’aquesta ordre.

El monestir de Santa Maria de Benifassà és Monument Nacional des de l’any 1931. El 1957 començà la restauració, degut al seu mal estat de conservació i que va durar molts anys.

Per a mes informació històrica podeu accedia a : https://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/valen/caste/benif.htm

El monestir de Santa Maria de Benifassà es pot visitar només el dijous de 13.00 a 15.00 hores.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Pobla de Benifassà i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Arenys de Mar. Un itinerari des de l’enyor.

Avui us presento dos articles

Arenys de Mar, 2017. AGC

Arenys de Mar a l’extrem més proper a Canet. Rial de Canalies: apartament on hem passat llargs anys. Un lloc per passar l’estiu amb una llar de foc per a fer estada i torrades durant el temps més fred. Riera amb molta vegetació i la flaire dels eucaliptus que s’esfumà quan destruïren la muntanya per a edificar xalets. Turonet amb pins on anaven a buscar pinyons que després partien i repartien al balcó. Baixem i divisem el Port, una de les coses que més m’agraden, i ja sento la olor de la mar.

Arribem a la carretera i girem a la dreta cap el poble, a la cantonada, la casa abandonada de la vil·la Marcelina, que van convertir, en plena crisi, en “pisos d’alt standing” amb obrers que anaven canviant sovint fins que ho van mig terminar sense acabar, amb una piscina que s’ha menjat tant la muntanya com el silenci del dia, tot i així les nits d’estiu miro estrelles pel balcó del darrere.

La puntaire d’Arenys que abans estava a la cantonada entre la carretera i la Riera. AGC

L’Ateneu on el meu marit jugava a escacs amb el seu pare, molts anys enllà. Cantonada amb la Riera on hi havia la puntaire. Vistes del cementeri. Un dia vam pujar pel camí de les cases dels pescadors. No havia mai visitat un cementiri, em va sorprendre tanta bellesa. Van anar al davant de la tomba de l’Espriu que només tenia un número perquè ell no volia passar a aquella immortalitat estranya que representa per alguns el que et recordin persones que no has conegut, però els vigilants es van cansar de que els preguntessin quina tomba era la del poeta de Sinera i finalment van posar el seu nom, discret, això sí.

Casetes d’un barri de pescadors vinguts del Delta, el Joan em parla del pare dels veïns-amics que els hi duia peix fresc a vegades. Barri pobre amb encant, amb vistes al mar i a un cel que a les nits s’omple d’estels.

Pugem la Riera, anem a comprar al mercat: verdura de les pageses, peix fresc, carn més magre, bons embotits, olivetes al lloc del bacallà.

Mercat d’Arenys de mar. Foto: Ramon Solé

Cuino. Anem una estona a la platja entre Arenys i Canet. Em banyo en aquella aigua tant freda que tant em convé, passeig per la sorra que no s’enganxa, perquè està (estava) feta de pedretes, la petita agafa petxines, mentre el seu germà fa un pou i u castell. Dutxes. Dinar. Migdiada pels que poden. Jugo amb els petits al balcó, a vegades faig una becaina. Quan són més grans i ja miren la tele dormo al sofà o m’escapo al llit amb el meu marit.

A la tarda -què fem avui mama? – anem a buscar pinyons a la muntanya?, a passejar pel port?, al parc petit d’aquí prop?, al de Lourdes?, a fer un gelat?

Al balcó del Rial de Canalies partint i repartint pinyons. AGC

Passejos per la Riera amb la promesa del gelat o del parc. Caminades diàries de pujada i de baixada. L’Ajuntament i la seva font amb aquell altre carrer per on a vegades anaven i venien comprant alguna cosa que feia falta o algun capritxet que per això són les vacances.

Gegants i capgrossos davant l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Si creuaven la riera podíem observar les torres del carrer d’Avall i del carrer Ample, caminàvem per la vorera del Rial de Sa Clavella, el barri d’Avall on a vegades anàvem al cinema o a la biblioteca a mirar contes o, més endavant, a connectar-nos a internet.

Carrer d’Avall. Torre de defensa contra els pirates del segle XVI. Foto: Ramon Solé

I comença la pujada, ja veurem per on ens quedarem avui. La placeta de l’església, l’antic Hospital Xifrè amb els seus jardins, el Calisay, l’asil de les germanetes on la sogra diu que la portem amb la boca petita del que busca consol, llegeixo la placa del carrer: “La Majestat d’un poble són els seus vells” i per fi el parc de Lourdes amb els gronxadors i el petit bosquet allà dalt. A vegades seiem als bancs mentre jugaven, en tornar prendrem un gelat, a vegades els muntaven al cavallet de la Riera.

Algun dia visita al museu de minerals amb els nens, altre al de les puntes de coixí amb la mare. A vegades no pugem la Riera i anem passejant pel port, miro la dona del pescador amb el seu fillet als braços, els vaixells de pesca, el far al final de l’espigó, el camí costaner entre les vies del tren i el mar, els bancs per seure i mirar la posta de sol sentit la remou del vent. Altres vegades pujarem a Arenys de Munt o visitarem altres pobles propers.

El Port d’Arenys de Mar i la Lonja dels pescadors. AGC.

Si la petita està cansada el seu pare la porta damunt les espatlles. El nen sempre troba motius per jugar, per inventar històries, per preguntar als grans, sembla no cansar-se mai, fins que cau rodó a la nit i… fins les set del matí en que em despertarà perquè voldrà esmorzar i jo li donaré cantant i aquella veïna-amiga amb nom de flor, l’Hortènsia, em dirà rient: – avui t’he sentit cantar el ciclista de pega que va caure i es va fer un foradet en el culet.

Platja entre Arenys de Mar i Canet.

Les festes de juliol i les d’agost. 2 d’agost, el meu sant, els pares em regalen quedar-se amb els nens. Anirem al Posit, al lloc on els nens sempre miren les llagostes vives. Sopem i miro pels finestrals la casa d’un dels indians d’Arenys i recordo la història de la rosa enterrada al cementiri per un amor que va ser impossible i penso que ell hauria d’haver lluitat pel seu amor quedant-se al seu costat.

Arenys de Mar. Casa de l’indià. AGC

Convido gent, familiars, amics… Cuino molt però estic contenta. Alguna altra veïna em diu, – avui te’m sentit riure molt! No sóc conscient del que representa un balcó en un bloc d’apartaments d’un lloc encara tranquil i retirat, però, sí, m’ho he passat bé. Després recullo cansada, però amb ajut.

I ja, grans i sols, vindrem algun cop i anirem de nit als txiringuitos de la platja a menjar peix i a veure els estels o gaudirem del regal d’un bon dinar sense haver de cuinar o del d’un bon relax al balneari de Caldetes.

Monument a la dona del pescador davant de la casa del mar d’Arenys de Mar.

I algun dia tornarem només per recordar aquells bons moments dels que, conscients o inconscientment, vàrem gaudir. Tot s’ho emporta la mar, però la mar tot ens ho retorna i caldrà fer neteja.

Platja del Cavaló. Netejant la platja després del pas de l’huracà Glòria. Foto: La Vanguàrdia.

A la bona gent que cuida dels seus records com del seu entorn

Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero

Torres i Cases senyorials : Ca l’Alemany d’Alella

Avui us presento dos articles

Ca l’Alemany esta situat en el carrer de Calderó, 2 d’Alella.

El seu interès recau fonamentalment a la façana que s’estructura, igual que a l’interior, en una planta baixa, dos pisos i un terrat.

Destaquen les motllures situades al damunt de les obertures com si es tractés de guardapols i la seva coronació, a manera de petits frontons de formes lobulades irregulars. El material utilitzat és el maó, que es presenta arrebossat.

Ca l’Alemany és un edifici d’Alella protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Foto : Rosa Maris Andres Blanch – Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquièdia

Adaptació  al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem una ullada fora de Catalunya : El Pont Romà de Luna, província de Saragossa

Avui us presento dos articles

Des del poble de Luna es pot accedir al Santuari de Monlora  pel pont antic, que segons la tradició va ser construït en època romana. De fet, en el mateix pont podem veure una inscripció on diu que es va reedificat en 1880.

Interior del Santuari de Monlora 

Permet el pas per sobre el riu Arba de Biel gràcies al suport del seus  tres ulls.

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Pont de Salgueda de Vidrà

Avui us presento dos articles

Per anar al Pont de Salgueda hi ha un camí des de Vidrà, indicat per un cartell,

que us baixarà fins la depuradora, a les hores cal agafar un de més estret que ràpidament fa una davallada fins el riu Ges,

allí esta el pont de Salgueda.

Tothom el descriu com a pont romànic, en la barana de pedra  hi ha gravada la data de 1846, no se sap de cert  si es per la seva construcció o per algun arranjament en aquella època.

Està format per una sola arcada i esta ven conservat;

el seu nom  ve de l’antiga masia de Salgueda, situada a llevant del riu, i datada al segle XVIII.

A uns dos-cents metres aigües avall del riu Ges, hi ha el molí del Salt,

i el Salt del Molí,

que val molt la pena anar-hi i poder gaudir de tot aquest conjunt.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé, Ramon Badia i Celia Peix

Vil-la Martorell d’Alella

Avui us presento dos articles

Vil-la Martorell esta situada en la Riera Fosca, 3-5 d’Alella.

Us passo la seva historia :

  • L’edifici fou construït l’any 1886 per la família Martorell.
  • L’any 1919 s’instal·laren les Germanes Salesianes a fi d’obrir-hi una escola, el Col•legi de Maria Auxiliadora.
  • Des del final de la dècada del 1980 allotja dependències de l’escola internacional Hamelin-Laie.

És de planta rectangular, horitzontalment està dividit en una planta baixa i dos pisos, i verticalment format per tres cossos escalonats de menor a major, des dels murs laterals fins a la part central, que a diferència de les altres, es troba coronada per una teulada de dues vessants.

Rosa Maria Andres Blanch / Generalitat de Catalunya

Cal destacar al conjunt la torre llanterna situada al bell mig de la construcció, essent la part més alta, destinada a la il·luminació. Resulta també molt interessant la gran escala doble, de fusta i de ferro colat, que caracteritza el conjunt de la façana. Per aquesta escala s’accedeix directament al segon pis.

Rosa Maria Andres Blanch / Generalitat de Catalunya

Malgrat aquest element, de tipus anomenat colonial, n’hi ha d’altres que confereixen un cert aire neoclàssic: algunes motllures, els frontons que formen les teulades, cornises cassetonades.

Cal fer notar, també, que la part superior dels dos cossos laterals ha estat afegida posteriorment.

La Vil-la Martorell és un edifici del municipi d’Alella protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipedia i Altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Xemeneia de la Terrassa Industrial, TISA de Terrassa

Avui us presento dos articles

Xemeneia de la Terrassa Industrial, TISA esta situada en la plaça de la Terrassa Industrial amb carrer de Prim i ctra. de Montcada de Terrassa.

Va ser construïda en l’any 1940. Xemeneia troncocònica de maó, de 35 m d’alçada i un diàmetre de 3 m a 2,3 m des de la base fins a la corona, rematada amb un collarí notable i protegida amb cèrcols per dalt i per baix. Té una base quadrada, amb motllures a les cantonades i a la part superior.

Al fust s’hi van adossar les lletres «TISA», acrònim de Terrassa Industrial, S.A., i s’aixeca en una plaça que ocupa el solar de l’antiga fàbrica tèxtil.

En destaca la nova tècnica que hi va aplicar l’autor, l’arquitecte Joan Baca i Reixach, per evitar que s’esboqués: va coronar-la amb dos anells de formigó que cenyien el forat per on surt el fum, mètode que tot seguit es va posar en pràctica en la construcció d’altres xemeneies.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé