La Mina es situada al pas de la carretera de Gironella per Cal Bassacs a Gironella.
Entrada Sud
Historia:
Aquest túnel forma part del traçat de l’antic carrilet de Manresa a Guardiola de Berguedà, el tram Puig-Reig fins Olvan es va inaugurar l’any 1887,
L’arribada del primer tren a Gironella va ser el 28 de gener de 1887.
Pel que fa a la construcció de la carretera de Sallent a Berga va ser anterior, es va iniciar al 1847.
Sembla que part de les obres al pas per Gironella es van dur a terme entre el 1863 i el 1865.
No s’ha localitzat informació que concreti si el pont ja es va preveure en el moment de construcció de la carretera o realment es va bastir amb posterioritat, en el període de construcció de la infraestructura del tren, moment que sembla més probable.
Entrada Nord
La Mina és un pont o falç túnel, situat a la carretera de Gironella, l’antiga C-1411, al seu pas per la barriada de Cal Bassacs. Aquesta infraestructura permetia el pas del tren per la part inferior, a manera de túnel, i per sobre, la carretera, per tant, el trànsit rodat i els vianants.
L’estructura del túnel, parets i volta, està bastida amb grans blocs de pedra de gres, tallats i més o menys polits, conformant un pas cobert en volta de mig punt; a cada extrem l’obertura mostra un acabat en arc de mig punt de dovelles de carreus també amb acabat polit, de la mateixa manera que en els muntans i la paret frontal.
Fotografia: Mapes de Patrimoni Cultural
Els talussos d’accés al túnel van ser bastits també amb grans blocs de pedra, en part dels quals les reparacions posteriors van ser fetes amb formigó encofrat. La llargada aproximada del túnel és d’uns 30 metres.
La part superior del túnel està conformat per la calçada de la carretera, l’antiga C-1411. A l’extrem més nord, passat l’actual plaça o pàrquing que hi ha en aquest indret, el tren tornava a creuar la carretera, en aquest punt el pas era regulat per una barrera a nivell, controlada per un persona que es trobava situada en una caseta al costat mateix de la font del Tirai o de Cal Bassacs.
Entorn als anys 80 del segle XX, es van instal·lar unes escales metàl·liques a cada extrem per tal de facilitar el creuament de la carretera als vianants, en una època en que la carretera principal continuava transitant pel mig de Cal Bassacs i del municipi, just en un període en que el trànsit de vehicles va augmentar considerablement.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa : Sara Simon Vilardaga
Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé
Cal Pons, també conegut com a Colònia Pons, és una de les set colònies tèxtils del municipi de Puig-reig. Fundada l’any 1875 és, arquitectònicament i urbanísticament, la colònia industrial més important .
Us passo la seva història:
El fundador de Cal Pons fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l’any 1811, el qual fou, a més, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Descendent d’una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII, Josep Pons ja era, a mitjan segle XIX, un important industrial cotoner.
L’any 1875 comprà els terrenys de Cal Garrigal amb la intenció de construir-hi una colònia industrial (posteriorment amplià la compra amb més terrenys de masies dels voltants).
L’any següent obtingué el permís d’aprofitament industrial de l’aigua del riu Llobregat i seguidament feu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s’inaugurà l’any 1880.
Al costat de l’espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons.
Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d’Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia.
Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l’església, l’any 1893. Aquest espai incloïa l’escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics de la colònia, l’església i les dues torres dels amos, es construïren també en aquesta etapa inicial.
L’església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l’època, com la “Catedral de l’Alt Llobregat”.
Les dues torres, situades al voltant d’un jardí, foren construïdes abans de l’any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d’uns dos metres d’alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el “sereno” vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l’època de l’any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí.
Els anys vuitanta del segle XIX, mentre la colònia anava creixent i la fàbrica ja funcionava a ple rendiment, foren molt conflictius. Els obrers de Cal Pons -i de totes les colònies i fàbriques tèxtils catalanes de l’època- havien de suportar unes condicions laborals molt dures, amb jornades laborals de dotze hores diàries o més, i amb un alt grau de perillositat i incomoditats diverses. Els treballadors de Cal Pons es rebel•laren en diverses ocasions contra aquestes condicions quotidianes.
La mobilització més important fou la vaga de l’any 1890, la qual afectà la majoria de les fàbriques i colònies del Llobregat. Com a conseqüència d’aquesta vaga, 150 obrers de Cal Pons foren acomiadats i expulsats de la colònia.
L’any 1893 morí Josep Pons i Enrich i tres anys més tard també traspassava el seu hereu, Ignasi Pons.
A partir d’aquells moments, i fins a l’any 1921, fou Lluís G. Pons, segon fill del fundador i germà d’Ignasi, qui esdevingué l’home fort de la família i l’amo de Cal Pons. La situació de la colònia -ja construïda i consolidada- i la figura del director de la fàbrica -que era qui controlava el funcionament econòmic de l’empresa i el manteniment de l’ordre i la “pau social” i que disposà de xalet propi a partir de l’any 1900- van permetre a Lluís G. Pons centrar-se en la seva activitat política. Fou en aquests anys quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l’amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la “pau social”.
Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. A partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant.
La fàbrica va tancar portes l’any 1995 i el conjunt de la colònia, llevat de la turbina, fou embargat.
El 1997 l’Ajuntament de Puig-reig va adquirir, en subhasta pública, una part de la finca. Aleshores es va iniciar un procés d’urbanització i parcel•lació gràcies a la qual s’han construït nous habitatges. Els edificis industrials han estat parcialment ocupats per altres indústries.
Des el 1999 l’edifici de les monges acull una de les seus del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat.
I des del 2008 l’església museïtzada s’ha convertit en un centre d’interpretació de les colònies.
El 22 d’abril de 2012 es va inaugurar l’alberg de cal Pons, que ocupa els edificis de l’antiga casa de les noies (menager) i del teatre.
A mitjan segle XX, i sobretot arran de la Guerra Civil, s’abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col•lecció d’aus exòtiques.
El conjunt de la colònia Pons és remarcable pel fet de ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt de temps (1875-1910), la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Compta amb un impressionant bosc i un jardí que envolta les dues torres neomedievalistes dels propietaris, el xalet del director, l’església neogòtica de Sant Josep -amb el panteó familiar-, obra de l’arquitecte modernista Josep Torres i Argullol, la casa-convent i el teatre. A un nivell inferior, i prop de la fàbrica, hi ha els habitatges plurifamiliars per als obrers i la zona de serveis (forn, botigues, etc.)
L’estructura de la colònia Pons il·lustra perfectament la morfologia d’una colònia evolucionada, segons la definició de Jordi Clua, ja que el fort desnivell del terreny va propiciar que es distribuís els tres espais (productiu, residencial i de domini) en tres nivells: L’Espai productiu (la fàbrica, el canal i la resclosa, els tallers i magatzems i les oficines) es troben al nivell més baix, arran del riu. L’Espai de residència i serveis (que inclou els habitatges dels treballadors del carrer Orient i la botiga, el forn de pa, el cafè, la barberia, etc.) se situa a un nivell intermedi. I al nivell superior, després de pujar les escales trobem L’Espai de domini, amb els edificis simbòlics del poder econòmic i social: les dues torres dels amos, el xalet del director, el jardí i l’església. També en aquest nivell, al costat de l’església, hi ha el convent, amb les escoles i la residència de noies treballadores (o menager), i el teatre (que es podrien classificar més aviat com a espai de residència i serveis).
Els edificis consten de dos pisos: la planta baixa era condicionada per a les escoles, i el pis superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d’edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (Ja descrita en el bloc)
La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l’arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada… Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d’un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d’Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i es va habilitar com a fàbrica de tovalloles.
Es desconeix qui fou l’autor d’aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March, arquitectes que van treballar per a la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l’autor.
El jardí, quan es dissenyà la colònia es va pensar de convertir la finca en un jardí tancat que l’aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d’ús privat per als propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d’espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d’índies, palmeres, pollancres, alzines, avets .
Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia.
El conjunt arquitectònic de cal Pons és protegit com a bé cultural d’interès nacional.
Mare de Déu de l’Assumpta esta situada en la Plaça de l’Església de Cal Marçal, de Puig-reig.
L’església es va aixecar en els anys 50 del s. XX, coincidint amb l’època mes productiva de la fàbrica. A la seva dreta està adossada la rectoria.
Es troba situada en el centre de la colònia, dividint els dos nuclis principals: el barri de la carretera a una banda i els antics habitatges i la fàbrica a l’altra.
La façana principal conta amb un petit pòrtic sostingut per columnes de pedra, la teulada de teula àrab que introdueix al portal d’entrada que és un arc de mig punt adovellat. Al damunt del pòrtic hi ha un òcul.
A la dreta esta el campanar de planta quadrada amb altes finestres rectangulars i coberta a quatre aigües del mateixos materials que l’església. Aquesta té a una sola nau amb murs de pedra vista a les parts inferiors de les façanes i arrebossades a les parts superiors y la coberta són de teules ceràmiques de tipus àrab.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
L’església de Sant Martí de Puig-reig o església nova esta situada en el carrer de l’Església s/n de Puig-reig.
Historia:
La nova església parroquial de Puig-reig és un projecte que neix durant els anys de la postguerra civil fruit del desig de construir un nou edifici religiós que mostri el notable creixement del poble de Puig-reig i pugui superar, en capacitats, les de la vella església romànica, incendiada durant la Guerra Civil i de la qual la Diputació de Barcelona en feu la restauració el 1956.
Les obres, sufragades amb captes populars i amb l’ajuda d’industrials de colònia, no arribà a la seva fi.
Església de grans proporcions que resta inacabada; de tres naus, amb el presbiteri quadrat i porta d’accés a tramuntana.
L’edifici es una construcció efectuada en diferents fases, la última finalitzada el 2010 i consistent en la decoració mural de la façana d’accés, obra de Ramon Espelt.
Observacions:
Isidre Puig Boada (Barcelona 1890-1987), nascut a Barcelona el 1890, Isidre Puig Boada forma part del petit i selecte grup d’arquitectes vinculats a Antoni Gaudí que, al llarg dels anys i en diferents etapes, col·laboraren en la seva obra.
Va ser el 1914, encara estudiant d’arquitectura, quan el coneix en una d’aquelles visites col·lectives d’estudiants tant apreciades pel mestre.
Una trobada que marcarà la seva vida i també l’inici d’una relació continuada amb Gaudí fins a la seva tràgica mort.
No és estrany que, després, treballi a les ordres de Domènech Sugranyes, designat nou director de l’obra de la Sagrada Família i que el 1950, mort Sugranyes durant la guerra civil, sigui ell, al seu torn, qui el succeeixi en el càrrec.
Publicacions:
El 1929 publica “El temple de la Sagrada Família”.
Posteriorment, el 1976, “L’església de la Colònia Güell”.
El 1981, a l’edat de 90 anys, el present llibre, “El pensament de Gaudí”.
Diversos articles sobre l’obra gaudiniana completen la seva bibliografia.
La seva obra arquitectònica pròpia ha estat injustament silenciada. Iniciada en els anys d’eclosió noucentista, Puig Boada, com altres arquitectes de la seva generació, intenta fer-la reviure nostàlgicament en la postguerra..
Acabada la Guerra Civil treballà intensament en la restauració i nova construcció d’esglésies del bisbat de Solsona.
A principi dels anys 60, el càrrec d’arquitecte diocesà del bisbat d’Urgell li permetrà construir, però, una interessant -i desconeguda- sèrie de petites esglésies on utilitza de manera molt personal les formes de la geometria reglada d’origen gaudinià.
Isidre Puig Boada morí a la capital catalana l’any 1987, just quan la ciutat començava a retrobar-se amb la magnífic llegat arquitectònic del seu mestre.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
L’ermita de Mare de Déu del Roser esta situada en una plana del Fonollet i a prop de la Masia de la Madrona, molt transformada de Puig-reig.
Us passo la seva història:
La documentació medieval (any 1145) esmenta l’església de Sant Andreu de la Madrona, actualment desapareguda i que possiblement podia coincidir amb l’emplaçament de la Capella del Roseret.
Aquesta capella fou bastida a finals del segle XVI per iniciativa del prevere de Fonollet, i segons conta la llegenda, cada cop que passava per aquest lloc el cavall no volia continuar el viatge. Llavors el prevere decidí aixecar-hi la capella a la Mare de Déu del Roser.
Aquesta capella fou bastida en una època de florida devoció a la Mare de Déu del Roser arreu dels Països Catalans (1570-1620).
La tradició era fer-hi processó el dia de Sant Bernabè Apòstol, l’11 de juny, tal com recull la “Consueta de 1745” conservada a l’arxiu parroquial de Puig-reig: “… E fa la processó a la capella de la Mare de Déu del Roser del camí ral y allí se cante un ofici per los confrares y devots… Y abans de tornar la processó se veneheix lo terme allí sobre la capella”.
La Capella-ermita del Roseret és de petites dimensions, d’una sola nau, sense absis i amb la porta a migdia. Presenta un simple campanar d’espadanya de grans dimensions, reconstruït posteriorment.
La façana té un portal amb llinda que conserva una interessant inscripció amb la data de construcció (1579). Es tracta d’una gran llinda de forma gairebé quadrada que té gravat un escut amb una creu i quatre roses als cantons, amb un estil vagament renaixentista.
La inscripció es llegeix amb dificultats: MIOAN (…) PRAEVERE (…) ANY 1579.
Aquesta capella rural, molt arcaïtzant i sense un estil definit, està realitzada amb blocs de pedra poc regulars.
A la part davantera té un pedrís que forma una mena d’avantcambra quadrada, amb el terra enrajolat.
La capella de la Mare de Déu del Roser, altrament El Roseret, és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Marçal de Puig-reig esta situada a prop de la ctra.de Puig-reig a Casserres, passat km 5; 50 m pertany a Puig-reig.
KODAK Digital Still Camera
Us passo la seva història:
La informació sobre l’església de Sant Marçal és totalment nul•la. Totes les afirmacions són hipòtesis encara no confirmades.
Correspondria a un dels límits del territori termenat de l’antic castell de Puig-Reig, la seva possible relació amb la Pesta Negra del 1348…
L’única notícia segura correspon a la seva datació arquitectònica de finals del segle XI o inicis del segle XII.
L’única notícia trobada sobre l’església correspon a un document sense data (Cartulari de Poblet, 300) citat per M. de Riquer a Guillem de Berguedà. I. Pp.282. Abadia de Poblet, 1971.
El trobador Guillem de Berguedà decidint anar de peregrinació a Sant Jaume de Compostela fa un seguit de donacions: “…Et illi donant michi sacrarium Sancti Marcialis et mansum de Irena de Prad…” (segle XII).
L’església correspon a un exemplar del primer romànic modificat, possiblement del segle XI.
Consta d’una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals i coronada per un absis a llevant.
L’absis és la part més interessant del conjunt, que encara conserva, en les seves parts altes, part de l’antiga decoració d’arcuacions cegues i bandes llombardes pròpies de l’arquitectura del primer romànic.
Els murs de l’església haurien de tenir la mateixa ornamentació però ha desaparegut.
Al centre de l’absis hi ha una petita finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt adovellat.
Als murs laterals de l’església hi ha esvelts contraforts.
a porta original, al mur de migjorn fou tapiada i substituïda per una de nova, amb porxo, a ponent.
L’aparell és desigual i col·locat en fileres.
Sant Marçal de Puig-reig és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Marc de Viladomiu Vell esta dins de la Colònia de Viladomiu Vell (Gironella).
Us passo la seva història:
L’industrial Tomàs Viladomiu i Bertran va iniciar la fundació d’una colònia al lloc anomenat la plana de Sant Marc el 1868, amb l’adquisició de la finca i l’inici de les obres per construir la resclosa i el canal.
La fàbrica es va posar en funcionament el 1871.
Entre aquesta data i el 1887 va anar construint els dos carrers d’habitatges per als obrers, els serveis necessaris, la Torre de l’Amo, i l’església.
Tot i que des del 1877 a la colònia hi havia un oratori, situat en un dels baixos dels carrer de Cal Peu-Curt, l’any 1883 es van començar les obres de construcció de la nova església, que es van encomanar al mestre d’obres Valentí Canudes, de Casserres.
L’església es va inaugurar el 1885, i amb categoria de parròquia. Des de llavors i almenys fins al tancament de la fàbrica, la colònia sempre ha tingut un capellà propi.
Adossades a l’església, el mateix any, es varen construir les escoles dels nens i de les nenes.
Església de planta basilical de tres naus amb el cor als peus del recinte. Està coberta amb volta de creueria de tres trams.
La nau central és molt més alta que les laterals, il·luminant més a l’edifici, de la mateixa manera que el rosetó de la façana i els finestrals del presbiteri.
A ponent fou bastit el campanar, i a la nau lateral de ponent, el baptisteri.
La façana respon a una tipologia barroca que té com a model la capella de la ciutadella, del segle XVIII, obra d’Alexandre de Retz.
L’interior és també força barroc, combinant daurats a les pilastres de capitells compostos, frontons triangulars i semicirculars, etc.
La façana és força clàssica, amb els carreus perfectament escairats deixats a la vista, entrada d’arc escarser amb un frontó fictici semicircular de pedra vista.
A la part superior hi ha dos òculs i com a remat de l’edifici, formes ondulants còncaves i convexes a manera de frontó. La coberta és a dues aigües de pissarra.
Sant Marc de Viladomiu Vell és l’església de la colònia tèxtil Viladomiu Vell, al municipi de Gironella, inclosa en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Torre de cal Bassacs esta situada en la barriada de Cal Bassacs, al costat de l’antiga fàbrica tèxtil, carrer Indústria, 25, de Gironella.
Historia:
La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d’un gran edifici senyorial que també té la funció d’espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l’edifici mostrant que l’empresari és l’amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic.
Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII.
ls primeres notícies relacionades amb la fàbrica s’inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l’inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l’actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits.
La Torre consta que es va construir pels volts de l’any 1900.
Als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels “hermanos de Cristo trabajador”.
Entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica.
La torre disposava d’una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d’accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l’església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs.
Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.
Es tracta d’un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l’arquitectura historicista i modernista. S’estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d’alçats donant al conjunt l’aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l’aspecte casteller del conjunt.
A més, a la part central sobresurt un cos d’edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l’estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada.
En resum, la utilització d’elements estructurals associats a l’arquitectura medieval és una constant en tot l’edifici. Un exemple d’aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d’impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l’edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l’edifici.
També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d’obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l’alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre.
Tota l’obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l’estil modernista.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
La Fàbrica de cal Bassacs esta en la barriada de Cal Bassacs, a peu del riu Llobregat, uns 800 metres al sud del poble de Gironella.
Historia:
El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs.
A l’abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí.
El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l’Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits.
L’inici de les obres s’iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l’obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica.
Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques.
Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d’ample.
L’any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s’afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor.
Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d’una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884.
Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris.
El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament.
El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l’empresa de Manresa “Antoni Torra e Hijos y Cía”, passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a “Estapé Camps” que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891.
En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila.
L’hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l’arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d’aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX.
Amb la mort prematura de l’hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l’empresa “Josep Fusté i Cia.”, els familiars que feien anar l’altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté).
Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat “Hilados y Tejidos Fusté, S.A.”.
La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l’empresa de la família, l’esmentada “Josep Fusté Teixidor y Cia”.
El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l’ajuda del director Esteve Esparbé Garriga.
Tot i l’aturada que implicà l’incendi, es va reprendre l’activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs.
El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia “Hilados y Tejidos Fusté, S.A.”.
No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima.
La fàbrica de Cal Bassacs està conformada per diferents naus disposades, com és més comú, en paral·lel al riu, fet que determina que el conjunt prengui una forma allargada. Les diferents naus i construccions que conformen el recinte fabril són resultat de la suma d’edificis bastits en diferents períodes i de les modificacions que hagin experimentat.
De fet la fàbrica de Cal Bassacs està conformada per la suma de dues fàbriques, les quals van funcionar de manera independent i totalment separades durant anys. En conjunt la majoria de les naus són de murs de pedra combinat amb maó massís. Així, podem distingir dos grans volums de naus, la més al sud amb tres nivells horitzontals d’obertures, en conjunt grans finestrals amb llinda d’arc rebaixat, emmarcades amb maó massís, coberta de teula àrab a dos vessants; a l’extrem sud s’hi adossa una estructura de menys alçada que havia disposat d’una zona de càrrega per el costat de migdia, avui tancat i incorporat a l’estructura.
La nau més nord, també de tres nivells d’obertures, grans finestrals, emmarcades amb maó massís conformant arcs rebaixats a les llindes, excepte el darrer nivell que són finestres més petits i de línies rectes. Aquesta nau també de coberta a dos vessants té menor alçada que l’anterior. Les façanes d’una i altra nau, per el costat de llevant tenien diverses construccions adossades. Per la façana de ponent podem veure altres volums adossats, entre aquests destaquen dues construccions a manera de torre i que sobresurten de les cotes de les cobertes.
A la nau més nord, per el costat de ponent s’amplià posteriorment amb una altra nau, aquesta formada per grans finestrals de línies rectes, amb la superfície dels murs arrebossades, i també coberta a dos vessants; a l’extrem sud d’aquesta nau es disposa una façana a manera d’entrada principal a la fàbrica, espai que va acollir oficines, i que destaca per mostrar un tractament de la façana que combina murs amb acabat arrebossat de la superfície, franges de maó massís, i una faixa amb rajoles ceràmiques decorades amb motius florals. Fer esment que a l’extrem nord, més modernament es va fer una ampliació amb la construcció d’una altra nau, d’acabats molt diferents per ser materials més moderns. La fàbrica conserva la xemeneia del vapor.
Observacions:
Cal Bassacs està inclòs en el “Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat”; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d’Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
La Creu està situada en la Plaça de la Creu de Puig-reig.
Historia:
La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s’ubicava prop de l’entrada de poblacions o monestirs o vora els camins.
En el cas de la de Puig-reig es molt probable que s’alcés quan els Templers van accedir al plé domini sobre el castell de Puig-reig i el rei Jaume I els hi va reconeixier els drets com a senyors jurisdiccionals del lloc, al 1213.
L’origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d’un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.
En el cas de Puig-reig s’hi feia processó el dia de la festa del Roser : ” Lo primer diumenge de octubre que és lo Roser Universal de Maria SS., se cante la missa major, y se fa processó fins a la creu del Sala, e treu la Vera Creu ales dos missas y lo ofici és per los confrares del Roser”.
La creu que dona nom a la Plaça de Puig-reig es una típica creu de terme que com totes aquestes estructures monumentals de pedra tenen simbologia clarament religiosa, i es situen generalment vora d’un camí, a prop de l’entrada a un nucli habitat; en aquest cas donava entrada al recinte casteller de Puig-reig, just davant del portal del mateix nom, portal de la Creu.
La creu original, destruïda durant la Guerra Civil (1936-39), era un excel·lent exemplar gòtic amb les figures de la Crucifixió i la Verge. Fou restaurada, gairebé refeta de nou, després del conflicte civil i col·locada de nou al mateix indret que des de feia segles donava pas al recinte del castell de Puig-reig. El pedestal es molt probablement obra de principis del s. XX.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Adaptació al Text del Bloc: Ramon Solé
Fotografies del Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpintero
Terra, aigua i racons 