Sant Jaume de Pallerols està en la plaça de l’església, és la Parròquia del poble de Pallerols, al municipi de Talavera.
Us passo la seva historia:
L’any 1093 tenim notícia per primer cop de l’existència d’aquesta església, quan els senyors de Montlleó la cediren al monestir de Santa Maria de Montserrat.
Aquesta església apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic de mitjan segle XII.
L’any 1279 l’església de “Payerols” és esmentada entre les esglésies que contribuïren amb la dècima papal al sosteniment de les croades.
El 1685, la parròquia rebé una visita del bisbe de Vic. Aleshores el poble tenia 9 cases juntes i un hospital amb una capella dedicada als sants Joan Baptista i Evangelista.
Estigué adscrita al bisbat de Vic fins que el 1957 passà a la diòcesi de Solsona.
A l’interior hi ha una talla de sant Jaume amb els atributs de pelegrí que li són propis, que per la factura del rostre i el treball de la vestimenta es podria datar del segle XVIII.
L’església de Sant Jaume de Pallerols formava part del circuit de pelegrinatge del camí de Sant Jaume.
L’església parroquial de Sant Jaume està situada dins del nucli urbà de la vila, al mig d’una plaça amb jardí. La primitiva església de Sant Jaume, era de forma rectangular, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i teulada a una vessant i absis semicircular amb coberta de quart d’esfera.
Amb el temps, es construeix una segona nau adossada al mur sud, alterant la primitiva estructura, incorporant nous elements artístics com l’estructura d’un gran arc apuntat per comunicar ambdós naus i coberta amb volta estrellada.
Hi ha dos portes d’entrada. Una, a la façana nord, on hi ha l’actual porta d’accés al recinte, adovellada amb arc de mig punt. L’altra, a la façana oest, d’arc de mig punt, també adovellada i amb presència de guardapols.
Aquesta última, resta tapiada i correspondria a la primitiva entrada al recinte. L’únic element ornamental de l’edifici el trobem situat a la façana oest, per sobre de la porta tapiada, on se’ns presenta una fornícula amb una imatge d’un Sant Jaume al seu interior i que correspondria a modificacions posteriors que afectaren al recinte.
A l’absis s’obren dues finestres de doble esqueixada, sobreposades. Hi ha d’altres obertures a l’edifici, l’una a la façana sud i l’altra a la façana nord, ambdues són finestres de doble esqueixada i correspondrien a modificacions posteriors.
Un campanar d’espadanya de quatre ulls, amb dos pisos sobreposats corona el conjunt. L’obra està realitzada amb carreus de pedra local, ben disposats.
Al jardí de la plaça on està situada aquesta església hi ha elements arquitectònics dispersos, alguns dels quals fan funcions decoratives. Destaca, però, l’extrem visible d’una biga de pedra amb una màscara humana.
També hi ha algunes esteles funeràries integrades en estructures decoratives actuals que ornamenten aquest jardí: una font i un banc.
Sant Jaume de Pallerols és una església i Parròquia del poble de Pallerols, al municipi de Talavera (Segarra) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Santa Maria de Rocafort esta en la Plaça de l’Església de Rocafort.
Us passo la seva historia:
Les primeres notícies de l’església la situen dins l’antic terme de Néspola, al lloc anomenat de Palau Aveza i com a sufragània de la de Sant Martí de Mura.
L’església fou una fundació comtal, i era dels senyors del castell fins que aquesta passà a Sant Benet de Bages.
El 993 el comte Ramon Borrell ven a Riculf la parròquia de Sant Martí de Néspola i les esglésies sufragànies de Sta. Maria de Palatio Avaicie i la de Sant Abundi.
L’any següent, el 994, el mateix comte ven l’església de Sta. Mª de Palar Aveiza als senyors de Rocafort.
L’any 1022 ja s’esmenta com a parròquia de “Santa Maria de Palacio de Aveza”, categoria que encara avui conserva.
L’edifici fou reformat al llarg dels segles, de manera que ha perdut gairebé totalment els trets de l’antiga construcció.
L’estat de conservació és molt bo, gràcies a les darreres obres de restauració.
El sarcòfag de Pere de Sitjar és obra de Berenguer Ferrer, picapedrer i escultor de Manresa. Li encarregà Guillemona, vídua de Pere.
Hi ha documentats diversos pagaments com les deu lliures barcelonines rebudes el 16 d’agost de 1354 o les cent lliures que l’escultor declara haver rebut de la vídua “a compliment i solució del preu del sarcòfag”.
El 18 de juliol de 1356, mossèn Bernat Mateu, rector de Rocafort autoritza el trasllat de les despulles de Pere de Sitjar des del cementiri al nou sarcòfag, emplaçat dins l’església de Sant Vicenç del castell.
Uns cent anys després fou traslladat a l’església parroquial de Sant Maria.
Durant la Guerra Civil es portà a la Cova de Manresa per evitar la seva destrucció.
Retornà a l’església un cop acabat el conflicte.
Es tracta d’una església de finals de l’època gòtica, que fou edificada sobre les restes d’un temple romànic, tot canviant-li l’orientació est-oest per la nord-sud.
Consta d’una única nau amb transsepte i un absis poligonal a tramuntana.
En els segles XVI i XVII li afegiren pel cantó de llevant dues capelles.
La nau està coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.
La porta, al mur de migdia, és de mig punt i adovellada. En aquesta façana s’obren dos ulls de bou i una molt petita finestra.
Al cantó de tramuntana adossat a l’absis s’alça un campanar de torre.
Els carreus, de mides diferents, estan força disposats en filades.
El sarcòfag de Pere de Sitjar reposa en una fornícula gòtica sobre dues mènsules antropomòrfiques.
La de l’esquerra presenta, en la seva part inferior, un llibre obert amb la següent inscripció: “Aquest document és de l’honrat en P. De Cigiag, senyor de Roquefort, a qui perdó Deu. Amen. Di(guem) Pater Nostrer”.
En aquesta mateixa mènsula hi figura l’escut del casal de Rocafort.
En la part frontal del sepulcre hi ha sis personatges en relleu, el mateix difunt i tres dones flanquejats per la Mare de Déu davant qui preguen agenollats i un sant, segurament Sant Vicenç que té la funció de presentar-los a Maria. Damunt la tapa del sarcòfag es troba la figura jacent del difunt, que fou l’últim senyor laic de Rocafort.
Vesteix indumentària militar, porta espasa i punyal i recolza els peus en un lleó.
Santa Maria de Rocafort és una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Cal Borràs és una més de les cases senyorials que hi ha al carrer Major de Bellvís, construïda durant el segle XVIII per Bartomeu Borràs.
La porta principal duu en la part central una pedra motllurada treballada amb l’anagrama de la flor de lis.
Aquest escut identifica Bellvís en un document del 1780.
Consisteix en una flor estilitzada formada per un pètal central, dret i acabat en punta, i per dos pètals laterals corbats cap a fora. Per baix els uneix una anella sota la qual descansen les extremitats inferiors del lliri.
Cal Borràs és una casa de planta baixa, dos pisos i golfa, tot en obra de pedra treballada. L’accés es realitza per una porta d’arc rebaixat amb decoració de motllures. Al primer i segon pis hi ha tres balcons amb envans allindanats. Al primer pis s’hi pot veure una curiosa fornícula amb decoració, actualment buida. Sobre els balcons laterals del primer pis es llegeix: “Bartomeu Bosch”. Aquesta casa també disposa de celler. La façana es troba coronada per una cornisa. Les pedres de les balconades són motllurades.
Els materials utilitzats són: pedra, fusta i ferro. A les reformes interiors s’han utilitzat materials usats en la construcció actual.
Cal Borràs és un monument del municipi de Bellvís (Pla d’Urgell) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Miquel del Port o del Mar és l’església parroquial del barri de la Barceloneta, Barcelona, projectada per l’enginyer Pedro Cermeño el 1753 i enllestida el 1755. L’església és una obra destacada de l’arquitectura barroca classicista a Catalunya. El temple de Sant Miquel era originalment sufragani de la parròquia de Santa Maria del Mar i com a tal estava assistit per un clergue confessor d’aquesta comunitat, nomenat per l’ardiaca. Posteriorment en fou segregat, de manera que va acabar disposant de capellà i vicari. És una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
El temple de Sant Miquel del Port es localitza al barri de La Barceloneta de Barcelona, en una illa de cases emmarcada pels carrers de la Maquinista, del Baluard, Escuder i Sant Miquel, tot obrint la seva façana a aquesta darrera via. Un dels elements més significatius del seu emplaçament es precisament la localització de la Plaça de la Barceloneta a la banda on es desenvolupa la façana del temple, fet que permet donar perspectiva i visibilitat al conjunt.
L’església presenta actualment una planta rectangular amb capçalera recta i tres naus. Aquestes naus estan separades per grans columnes fasciculades que sostenen un entaulament de tríglifs, el qual es remata amb una cornisa a sobre de la qual imposten els arcs transversals que permeten desenvolupar la coberta. La nau central està coberta amb voltes d’aresta i dos grans cúpules nervades amb lucernari; les naus laterals -de menor amplada i alçada- estan cobertes amb voltes d’aresta disposades perpendicularment a la central i decorades amb una clau central ornamentada. A la banda superior dels murs de les naus laterals es localitza un cos de finestres que permeten donar llum -juntament amb el lucernari de les cúpules- a l’interior del temple. Als peus de l’església -a cota del primer pis- es localitza el cor.
Un dels elements més emblemàtics del temple és el conjunt de mètopes i tríglifs que decoren la cornisa localitzada als murs laterals -just a sota del cos de finestres- i el tambor de les cúpules. Aquests elements en baix relleu representen diferents atributs de Sant Miquel i són obra del projecte barroc. Originàriament eren setanta-quatre peces, tot i que amb l’ampliació del temple al 1863 es va adoptar el mateix estil per adornar la prolongació dels murs laterals amb més mètopes amb baixos relleus i tríglifs.
L’església només disposa d’una façana, ja que es troba delimitada per dos edificis que li fan mitgera a sengles constats. Aquesta façana es configura com un dels pocs i més representatius exemples de temple barroc a Barcelona, juntament amb l’església de Nostra Senyora de la Mercè i la Mare de Déu de Betlem. La façana -construïda íntegrament en pedra- disposa de dos nivells d’alçat; un cos inferior rectangular que ocupa l’amplada de les tres naus i un pis superior que -pel contrari- presenta un cos central de més alçada que es correspon amb la nau central; els laterals queden reduïts a un element decoratiu en forma de voluta i una balustrada a la banda inferior.
El cos inferior es caracteritza per la monumentalitat dels tres accessos, els quals queden emmarcats per parelles de columnes d’ordre tosca disposades a sobre d’uns basaments. La porta central constitueix l’entrada principal, fet que condicional la seva estructura més monumental, amb muntants flanquejats per columnes d’ordre corinti i un entaulament amb la inscripció -clarament posterior- “SAN MIGUEL DEL PUERTO” que està coronat per un frontó triangular. Aquest frontó presenta una ornamentació floral al centre de la composició i es remata amb uns motius escultòrics que representen dos angelots que flanquegen un gerro central. Les portes laterals disposen de menor alçaria i es coronen amb un frontó semicircular; a sobre de cada porta es disposa una obertura de format oval que es decora amb un marc floral en garlandes.
Aquest cos es remata amb una cornisa decorada amb tríglifs i mètopes que -amb una composició molt similar a les de l’interior del temple- representen diferents atributs de Sant Miquel. A sobre d’aquesta es desenvolupa una cornisa en voladís que constitueix la base del cos superior, el qual s’assenta a sobre d’un gran basament a partir del qual es desenvolupen les parelles de columnes d’ordre corinti que flanquegen el segon pis. Al tram central hi ha una fornícula on es disposa una escultura de grans dimensions de la figura de l’Arcàngel Sant Miquel. Aquesta fornícula presenta una peanya on es disposa el Sant i està emmarcada per unes pilastres que sostenen un frontó semicircular tot envoltat per unes motllures de formes sinuoses. Aquest cos central queda flanquejat per uns elements en forma de voluta que disposen d’un mascaró decoratiu a la banda inferior. El cos superior es remata amb un gran frontó triangular decorat amb goles.
L’església de Sant Miquel del Port és un dels temples barrocs més destacats de la ciutat de Barcelona, projectat per l’enginyer Pedro Cermeño el 1753 i enllestit el 1755. Contemporàniament a la creació del barri de la Barceloneta (1753), el 8 de maig de 1753 es va posar la primera pedra d’aquesta església sufragània de Santa Maria del Mar i dedicada al “gloriós Príncep dels Àngels, San Miquel”. El projecte del temple va ser realitzat per Pedro Martín Cermeño,[4] tinent coronel d’Enginyers i la construcció va anar a càrrec de Francisco Peredes, enginyer cap, ajudat per Damià Ribes, arquitecte civil.
La primera pedra fou posada el dia en què se celebrava l’aparició de l’Arcàngel Sant Miquel al mont Gargano (7 de maig de 1753) en que després d’una processó religiosa amb preveres i obrers, José Esteva, vicari perpetu de Santa Maria del Mar, celebrà la cerimònia de delimitar l’espai que hauria d’ocupar deixant-hi clavada la creu amb l’escut de la parròquia que s’havia dut durant dita processó. L’endemà sortí una altra processó de la ciutat encapçalada pel bisbe de Barcelona Manuel López de Aguirre, on hi assistiren el marquès de la Mina, i d’altres oficials i noblesa del país. El prelat col·locà la primera pedra en el punt on s’havia clavat la creu, entonant tot seguit el Te Deum. Al costat de la pedra s’hi col·locà una caixa de plom que contenia relíquies, monedes d’or i plata, i un canut de vidre amb dues inscripcions en llatí. Va tardar només dos anys a construir-se (acabada el 1755).
Les obres duraren vint-i-vuit mesos. El matí del 27 de setembre del 1755 el beneí per comissió del bisbe, l’ardiaca de Santa Maria del Mar, assistit per diversos clergues; i l’endemà es feu la translació del Santíssim Sagrament amb una lluïda processó a la que concorregueren les confraries de Barcelona, i les comunitats de religiosos dominics, franciscans, mercenaris, mínims, caputxins i de la parròquia, el bisbe, molts nobles i militars i el Cos Municipal. L’endemà, 29 de setembre, dia de la dedicació de Sant Miquel Arcàngel, celebrà un ofici el Bisbe Sales, sent el panegirista Antonio Diez Armendariz, clergue regular de Sant Gaietà. Amb aquest foren set dies en què se celebraren festes per la consagració del temple: El primer reservat per al Marquès de la Mina com a promotor de l’obra; el segon corregué a compte del cabiscol de la Catedral; el tercer de l’Ajuntament, el quart el dedicà al seu patró i protector del regiment de Dragons de Lusitània; celebrà el cinquè el comerç de Barcelona; escolliren el sisè la comunitat i obra de Santa Maria del Mar; i la marina solemnitzà el setè.
Tot i que el projecte arquitectònic original era barroc, actualment bona part de l’edifici que veiem (especialment interior) és obra de la reforma portada a terme per l’arquitecte Elies Rogent l’any 1863. Aquesta obra d’ampliació, a la que es farà referència més endavant, va suposar la destrucció de la planta original de l’edifici. Al fill d’aquest fet, afortunadament conservem una descripció de A. Sebastià Coll realitzada abans de la reforma d’Elies Rogent. Sabem gràcies a aquesta descripció (recollida per Manuel García-Martin) que el cos interior era un quadrat perfecte enmig del qual s’alçaven quatre columnes i al damunt, la cúpula de mitja taronja. Aquesta estava tancada per dues vidrieres i coronada amb un floró daurat com a bell guarniment.
En aquestes columnes impostaven els arcs que configuraven la coberta i que es trobaven a una alçada de 9 vares, 1 peu i 10 polzades de les columnes. Una cornisa circumval·lava les parets, sota la qual es disposava un fris amb mètopes i tríglifs, les primeres adornades amb tributs de l’Arcàngel que també es trobaven a la cornisa de la mitja taronja. Al pòrtic i al presbiteri, fora el quadrat o cos de l’església, s’alçaven quatre mitges columnes de la mateixa construcció que les del cos interior.
El presbiteri -del qual l’autor apuntava que s’empavesaria de jaspi a impuls d’una devoció particular- era ovalat, amb el diàmetre major de 8 vares, i el menor, de 6. Disposava també de dues sagristies amb la mateixa estructura. La il·luminació del temple es realitzava a través de sis finestres localitzades a les parets laterals. El conjunt és completava per una elevada torre amb tres finestrals i tres campanes, que, amb els noms de Sant Miquel, el Roser i Sant Antoni foren beneïdes el 23 de setembre de 1755 pel bisbe de Barcelona, Ascensi Sales.
L’església contenia dos retaules, un de la Mare de Déu de Loreto i l’altre de Sant Antoni de Pàdua. El segon, disposava de columnes d’ordre compost i taules a “la italiana”, va ser sufragat per la senyora marquesa de la Mina, María Agustina Zapata de Calatayud y Fernández de Hijar, que també en va comprar els ornaments religiosos i feu portar de Nàpols la imatge de Sant Antoni. Del de la Mare de Déu de Loreto -que no ens és descrit- en va entendre les despeses Miguel Bañuelos. Es deixaren quatre altars sense construir: de Nostra Senyora de la Pietat, amb la mateixa imatge que s’havia venerat a la Porta de Mar, al costat de la qual havia estat trobada, sota les ruïnes d’un mur; de la Mare de Déu de la Mercè; de Sant Josep i Sant Elm, i de Santa Maria de Cervelló.
Pel que fa a la façana, tot i que encara conserva la traça del projecte original barroc, ha estat considerablement modificada quant als elements escultòrics. Originàriament el frontó triangular que remata la façana es coronava amb una creu, un sòcol i un escociat, i, a banda i banda de la creu es disposaven dos grans gerros de fruita. Als extrems d’aquest cos hi havia també dues estàtues -donació de Pere Pau i Gras- corresponents amb Sant Elm i Santa Maria de Cervelló. L’autor també fa referència a tres escultures més (ja acabades i a devoció de Juan Cermeño) de les tres virtuts teologals que encara s’haurien de col·locar a sobre d’un pedestal escociat.
A la fornícula del segon cos de la façana es localitzava la imatge de Sant Miquel, realitzada per l’escultor Pere Pau Costa (deixeble de Corado Rudolfo i Ferdinando Galli) i malauradament destruïda l’any 1936. L’any 1992 es va restituir la figura de Sant Miquel a la fornícula per un model nou, que té molt poc a veure amb la qualitat de la traça i la bellesa de la figura original, obra de l’escultor Emili Colom i Comerma.
Als anys 30 del segle xx, coincidint amb el període d’inestabilitat política, es va retirar la campana del temple que va ser llençada al mar i recuperada anys més tard. En ella es podia llegir la següent inscripció: “San Miquel, allunyeu de la tempesta els qui van errats. La feu Josep Barnola. Barcelona 1775”. Hi ha tres finestrals cadascuna amb una campana que foren beneïdes el 23 de setembre de 1755 pel vicari perpetu de Santa Maria del Mar, per comissió d’Ascensi Sales, bisbe de Barcelona, i que batejà amb els noms de Sant Miquel, Roser i Sant Antoni.
A conseqüència de l’augment de població de la Barceloneta, el 15 de gener 1863 es va realitzar l’ampliació del temple a càrrec de l’arquitecte Elies Rogent. El temple va passar a tenir l’estructura que veiem avui dia amb una planta rectangular amb tres naus de la mateixa alçada amb cinc arcs formers per banda i dues cúpules entre el primer i el tercer. Aquest allargament de la planta va comportar la desaparició de nombrosos elements del projecte original barroc com l’altar realitzat per Deodat Casanoves (que presentava la imatge de Sant Miquel obrada per Lluís Bonifaç) o les dues piles de marbre de bateig. Aquestes piles procedien de l’església de Sant Sebastià del convent de frares dominics, incendiada el 1835, que foren adquirides per la Junta de Comerç de Comerç; foren cedides a l’església de la Barceloneta, i hi van ser dutes el 9 de març de 1843. Es va col·locar també una nova campana batejada com Margarida, fosa als tallers de Francesc Lacambra, veí del barri, que també en fou donant.
L’altar major original, obra de Deodat Casanoves, va desaparèixer amb la reforma de 1863, del qual només restà (fins al 1936) la imatge de l’arcàngel titular, obra de Lluís Bonifaç. Paral·lels a aquest n’hi havia un parell de retaules: un dedicat a la Verge de Loreto, costejat per Miguel Bañuelos, l’altre dedicat a Sant Antoni de Pàdua, costejat per la marquesa de la Mina que en feu portar l’estàtua de Nàpols. La resta del temple estava decorat per quatre altars més, un dedicat a la Verge de la Pietat, imatge que estava anteriorment a la capella de la Porta de Mar, i que fou trobada sota les ruïnes d’una paret. Els altres altars estaven dedicats a la Mercè, a Sant Josep i el darrer a santa Maria de Cervelló i sant Pere Gonçal Telm. Al costat del presbiteri del costat de l’epístola hi ha el sepulcre del Marquès de la Mina, promotor del temple i del barri de la Barceloneta. Fet de marbre hi ha el seu bust i baixos relleus dels seu llinatge, trofeus i gestes militars. Prop del pòrtic hi ha dues piles per a l’aigua beneita sostingudes cadascuna per un geni procedents del derruït Convent de Santa Caterina (Barcelona). També hi ha pintures del pintor Tramullas al presbiteri.
Sota la cornisa que circumval·la el cos interior de l’església de Sant Miquel del Port hi ha una successió de mètopes amb baixos relleus, separades per tríglifs que representen atributs del seu sant patró i del temple, alguns dels quals es repeteixen sota la cornisa de la façana i a la de l’interior de les cúpules. Originàriament quan es construí aquesta església, els motius realitzats eren setanta-quatre, tots diferents l’un de l’altre. El 1863, amb l’ampliació del temple, es va adoptar el mateix estil per adornar la prolongació dels murs laterals amb més mètopes amb baixos relleus i tríglifs. Es conserva una descripció del 1755 (any de la seva creació) realitzada pel pare dominic Antonio Díaz de Armendáriz on es reprodueix el significat dels atributs i elements representats.
L’ampliació de 1863 a càrrec de l’arquitecte Elies Rogent va fer desaparèixer l’estructura interior del projecte original barroc. Amb el nou projecte de planta rectangular es va substituir l’original -i aleshores darrere- planta centralitzada conservada a Barcelona. Tot i que es conserven bona part dels elements estructurals originals la concepció espacial i decorativa va desaparèixer completament, conservant l’edifici únicament la seva façana, la qual malauradament va ser també objecte de nombroses mutilacions.
L’altar major original, obra de Deodat Casanoves, va desaparèixer amb aquesta reforma de 1863, tot conservant-se únicament la imatge de l’arcàngel titular, obra de Lluís Bonifaç. Tot i així el 1936 -durant la Guerra Civil- l’edifici va ser incendiat i van desaparèixer nombrosos elements, entre d’altres l’esmentada escultura que restava de l’altar, el Sant Miquel de la façana i el sepulcre del Marqués de la Mina, obra de Joan Enric.
Des de llavors, s’han anat recuperant alguns dels elements més simbòlics del temple tot i que està mancat de l’esplendor amb que comptava l’edifici barroc. Al 1968 es va realitzar un nou retaule major i al 1992 es va col·locar a la façana una nova figura de Sant Miquel que substitueix a la destruïda en 1936.
Sant Jaume és una església que va ser la parròquia del terme del castell de la Manresana, documentat des del 1066.
L’església esta en la plaça de Sant Jaume, és al mig del nucli de la Manresana, que forma un sol nucli urbà amb Sant Ramon.
L’actual església es va construir l’any 1742, tal com indica una placa de pedra ubicada a la façana principal, damunt de la porta d’accés, tot i que conserva a la part baixa dels murs nord i est restes de l’antiga església romànica.
En concret a la part baixa del mur nord i el mur absidal fins a una alçada d’uns dos metres. Això ens permet deduir que originàriament era un edifici d’una sola nau, potser coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular aixecat sobre un alt sòcol.
Pel que fa a l’església conservada actualment, data del segle XVIII, està realitzada amb paredat, exceptuant els extrems de l’edifici, amb absis recte i coberta a dues aigües.
A la façana principal hi ha la porta d’accés amb llinda superior i brancals decorats i amb la presència a la part superior d’una placa ovalada adossada amb una altra de quadrada, on apareix una inscripció, molt malmesa a causa de l’erosió, on es pot llegir l’any de construcció de l’edifici, l’any 1742.
Per damunt, hi ha una fornícula en forma de petxina a la part superior on al seu interior hi ha una imatge romànica del patró de l’església, Sant Jaume, molt malmès a causa de l’erosió de la pedra.
Finalment, a la part superior de la façana s’obra una rosassa per il·luminar l’interior del temple.
Adossat a la dreta de la façana principal, hi ha situat el campanar de torre de base quadrangular, amb la presència als cantells de la part superior d’un rebaix que comporta una estructura octogonal, amb la presència de quatre obertures amb arc de mig punt rebaixat per les campanes, coronat per una balustrada superior realitzada amb maó.
L’Oratori del Pinyé està situat en el camí de Fonollosa a Aguilar de Segarra, km. 2,5, al marge dret de la carretera.
Historia:
Es desconeixen els orígens d’aquest monument religiós, però tot sembla indicar que es trobava al peu d’un camí força transitat antigament, just al límit del terme de Fonollosa, i que servia d’excusa per fer una parada als caminats i fer una oració.
El nom popular amb el qual es coneix: Oratori del Pinyé, es deu a la presència d’una veïna casa ubicada a l’altra banda del camí, anomenada del Pinyé.
Element religiós format per tres blocs de pedra de diferents tamanys disposats verticalment al costat del marge de l’antic camí que des de Fonollosa menava a Aguilar de Segarra. La base de l’oratori la forma un fust vertical que li fa de suport i que forma el primer bloc de l’oratori.
Aquest fust és fet a base de carreus quadrangulars i rectangulars units amb formigó i té unes mides de 164 cm d’alçada x 58 d’amplada. Sobre el fust es sobreposa un segon bloc format per un carreu monolític de 50 cm d’alçada x 48 d’amplada, al qual s’ha excavat una petita fornícula on es troba dipositat la figura d’un Sagrat Cor fet en metall. Corona l’oratori un tercer bloc de pedra monolític en forma de cup de 25 cm d’alçada x 26 d’amplada x 23 cm de gruix. El conjunt es troba encarat al S-E, tenint l’obertura de la fornícula al peu del camí.
Observacions:
El fet de que aquest oratori es trobi just al límit del terme muncipal de Fonollosa, fa pensar en la possibilitat que amb anterioritat en aquest punt es situés algun element de referència religiosa i termenal, com per exemple alguna creu de terme, i en substitució d’aquesta es col·loqués aquest oratori.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).
Imatge Google
Us passo la seva historia:
El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835.
Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.
L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.
Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.
A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.
L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipedia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google
Capella de la Mare de Déu del Remei està situada a l’extrem de migdia del nucli de Castell d’Empordà municipi de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).
Us passo la seva historia:
La capella del Remei va ser bastida l’any 1600
Ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d’accés, amb un escut del llinatge Margarit.
Al costat del castell, la capella de la Mare de Déu del Remei és un petit edifici d’una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.
M Angels Monte / Generalitat de Catalunya
La façana és molt senzilla, amb la porta allindanada i una petita fornícula d’arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d’arc de mig punt completa el conjunt.
La capella de la Mare de Déu del Remei és una capella del municipi de la Bisbal d’Empordà inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Sant Pere està situada en la Plaça de l’església, el Pedró a Pals (Baix Empordà).
Badia, Joan Puigdevall, M. 1985 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
Està documentada des de l’any 994 però la primitiva església va ser substituïda per un nou temple romànic, al segle XII.
Sobre el qual es va construir l’edifici actual, tardogòtic, al segle XV.
L’any 1202 Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona per la parròquia de “Sancti Petri de Pals”.
El 1222 Ermessenda de Peratallada reconeixia tenir el delme d’aquesta parròquia per la Seu de Girona.
L’any 1478 el rei Joan II, en una lletra adreça als consellers de Pals, concedia permís per aprofitar les pedres del castell, que era molt ruïnós, amb la fi d’obrar, reparar i cobrir l’església de Sant Pere de Pals.
La portalada és barroca, feta l’any 1773 amb pedra nummulítica de Girona.
És una església gòtica d’una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic.
És coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l’absis hi ha tres grans finestrals gòtics.
Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d’època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular.
El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l’angle nord-oest de l’edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L’església és construïda amb carreus ben escairats, de gres.
Us passo la informació de radiocapital amb data 5 de juliol de 2020 sobre la restitució a l’església de Pals, d’una imatge de Sant Pere, robada 12 anys enrere :
Casa Engràcia Viñas està en el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, 28-30 de Sant Joan Despí.
Us passo dades de la seva historia :
Va ser una obra promoguda per Engràcia Viñas, Vda. De Balet, domiciliada al carrer de Bruc núm. 25, pral. de Barcelona,
en el moment en què sol•licità la llicència municipal d’obres, a l’octubre de 1911.
Casa proyectada por el arquitecto Ignasi Mas i Morell en 1912.
Es tracta d’una casa de planta baixa i pis. Amb dos portes d’accés frontal. De planta rectangular.
La façana, decorada amb pedra i trencadís, és rematada per quatre elements verticals que marquen tota l’edificació i que es repeteix al darrere de la casa, tancant el pati que hi ha a la part posterior.
Destaca també a la façana la fornícula o nínxol de forma triangular, dins la qual hi ha una imatge de la Moreneta. Sols la part exterior te realment un interès arquitectònic.
Foto : Duran i Albareda, Montserra -1984 – Generalitat de Catalunya
La Casa Engràcia Viñas és inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 