Palau – can Mercader de Cornellà de Llobregat

El Palau Mercader de Cornellà de Llobregat està situat al parc de Can Mercader, a la carretera de l’Hospitalet de Llobregat s/n, davant del barri d’Almeda.

Us passo la seva història:

  • La finca de Cornellà, que constava de la masia i 48 hectàrees, era propietat de la família Mercader des del 26 de febrer de 1764, a partir del matrimoni entre Felip de Mercader i Saleta i Maria de Sadurní i Cànoves, hereva de la finca cornellanenca.
  • El Palau Mercader de Cornellà va ser construït entre el 1864 i el 1869 per ordre de l’aleshores comte de Bell-lloc, Joaquim de Mercader i Bell-lloc (Mataró, 1824- Cornellà de Llobregat, 1904).
  • Joaquim Mercader i Belloch va dur a terme una sèrie d’actuacions entre el 1859 i el 1864 per urbanitzar la finca: va enderrocar l’antiga masia per construir l’actual palau i va obrir noves vies d’accés.
  • També va impulsar la projecció d’un jardí romàntic i la plantació d’una gran varietat de plantes i arbustos autòctons i exòtics. Sobre les plantes del Parc de Can Mercader s’ha publicat un llibre.
  • A partir d’aquell moment el palau seria la residència d’estiueig de la família Mercader-Bell-lloc, ja que la seva residència la tenien fixada al casal pairal del carrer Lledó de Barcelona, i més endavant, durant la dècada de 1870, es traslladarien al seu palau del Passeig de Gràcia que feia cantonada amb el carrer Provença.

El Palau Mercader, l’aspecte exterior recorda un castell medieval, ja que té elements com els merlets que coronen el seu perímetre.

És un edifici residencial de planta amb el pati central cobert amb una vidriada i torres poligonals als angles.

La façana principal, central per la porta i el balcó s’estructuren de forma simètrica, amb un seguit de cornises contínues que s’adapten al perfil de les finestres, conferint un ritme ondulat que serveix per regular l’horitzontalitat de tot el conjunt.

L’interior, està dividit en tres plantes: la planta baixa, la principal i la planta de serveis.

A la planta baixa hi havia les cavallerisses i l’entrada de carruatges.

La primer planta era la planta noble on vivia la família mentre que la segona planta estava destinada al servei. La planta noble té diferents estances que estan decorades en estils diversos.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2020-12-02_15-33-05.jpg

Per habilitar-lo com a museu, l’edifici va necessitar una profunda restauració, finançada conjuntament per l’Ajuntament de Cornellà i la Diputació de Barcelona.

Entre 1869 i 1870 el mestre d’obres de L’Hospitalet, Ramon Llopis va realitzar la tanca perimetral amb merlets.

Al parc també hi trobem altres edificis que formaven part de la finca, especialment representatius són la Casa dels Colons, un edifici de maó vist, característic dels edifici industrials modernistes, que va tenir diferents usos

i la Torre de la Miranda, construïda per Arnau de Mercader i de Zufía com a observatori meteorològic.

Per més informació del Parc de can Mercader, podeu accedir a l’enllaç que us adjunto:

Us recomano la seva visita.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

Can Salvador Roig al Carrer Sant Roc amb el camí de la Riereta. Foto: AGC

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, on fa poc temps van enderrocar la masia de Can Borni.

La masia és una típica casa pairal catalana. “De formes senzilles, té una decoració reduïda  i limitada a les baranes dels balcons, els petits respiralls i a una imatge de la Moreneta situada sobre una font adossada a la façana del camí de la Riereta”.[1]

A Bellvitge els Colominas han tingut presència activa. Intentant conèixer una mica més, ens hem endinsat una mica al teixit que hi havia entre els pagesos de la Marina del Llobregat, a banda i banda del riu, amb els seus noms i cognoms i amb els seus motius que tant es podien referir a ells mateixos com a les seves cases, l’origen dels quals es perd en la memòria dels que els feren servir sense saber ben bé d’on venien.[2]

Cal Pepet l’islenyo o Manel Nolla El motiu d’Islenyo podia venir perquè en inundar-se la zona es quedaven aïllats

El 1920 (l’any anterior a l’annexió de Sarrià) les autoritats van segregar 900 ha., el 40% del nostre terme i el van afegir al barceloní per ampliar el Port. La frontera fou traçada amb regle uns 600 m per sota de Bellvitge. En la zona de la Marina cedida a Barcelona hi havia unes 70 masies.

La Conxita Nolla va néixer en 1935 a Cal Pepet l’Islenyo ó Cal Manel Nolla, a la Zona Franca, on ara hi ha el Makro. Al llibre de Els pagesos del Prat explica, entre altres interessants històries, que anaven a buscar aigua al pou de Can Salvador Salvadó o Can Ramon Saió, perquè era més bona [3].

Cal Salvador Saió abans de ser enderrocada per fer la zona portuària.

En Jaume Colominas va néixer en 1930 a una modesta casa del Prat: Can Met de la Torrera, el seu pare era de Sant Boi i feia de mosso a Cal Vermell i altres cases de pagès d’aquesta banda del riu.

1980 Dibuis de Rafael Garric pel llibret de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies.

Beatriz Colominas i Joaquim Campreciós, de les masies de la Marina, donaren en 1960, la campana de l’ermita de Bellvitge en memòria del seu malgrat fill Jaume Campreciós i Colomines que havia estat administrador de l’ermita. La campana es diu Eulàlia i pesa més de 300 Kgs., la van fondre a Olot.[4]

La Campana “Eulàlia” de la ermita de Bellvitge. Donada por la família Campreciós Colominas.

Els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola (la família Layola va donar la placa de la font que hi havia a l’ermita de Bellvitge) i en Lluís Marcé són alguns dels propietaris de terres que van impugnar el Projecte d’edificar a Bellvitge, degut a les dificultats d’evacuació de les aigües.[5]

Placa realitzada a ceràmiques Bellvitge que hi havia a la font de l’ermita.

El projecte, com tots sabem, va tirar endavant, malgrat l’oposició d’alguns tècnics de l’Ajuntament i d’alguns pagesos, com hem vist, tot i així, en 1965, Joaquim Campreciós va fer el camí que arribava a l’ermita des de la Gran Via, plantant rosals i pins (Arxiu parròquia M. D. Bellvitge).

El camí que anava a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Vía, amb arbres i plantes que plantà el Sr. Corominas, pagès de la Marina del Llobregat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-21

Als pagesos de la Marina del Llobregat

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Giménez, P. et. al. (1992) Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. AMB

[2] Cornelles i Pujol, Montserrat (1990) Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet. Quadern urbà, n. 5 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[3] Piera González, Marta (2011). Les masies de l’Hospitalet. CEL’H. Quadern d’estudi  n. 27. Abelló, Núria (2018) Pagesos del Prat Cal Met de la Torrera. Jaume Colominas i Conxita Nolla, p. 44-51: https://issuu.com/tintablavaissuu/docs/llibre_pagesos_prat_2018

[4] Valcárcel, A. (2012) La ermita de Bellvitge, ayer y hoy, del siglo XI al XXI, p. 149.

[5] Campamà Solanes, Josep (2015) Conferència: “Quan Bellvitge eren camps”

Molí i pont de Bojons i riera major de Sant Sadurní d’Osormort

El Molí de Bojons està situat en la Ctra. BV-5201, km 13,5 de Sant Sadurní d’Osormort.

Us passo la seva historia :

El lloc de Boxos (Bojons) el trobem esmentat ja el 937.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Antic molí situat a la riba de la riera Major que pertany a la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort que en principi fou terme de Sant Llorenç del Munt o de Cerdans, més tard s’uní a Espinelves i ara és independent.

La notícia del molí es troba lligada a la del mas, també anomenat Bojons el qual el trobem en els fogatges de la parròquia de l’any 1553, quan habitava el mas un tal “Anthini Boyons”.

En el nomenclàtor de la província de Barcelona de l’any 1860 tenim notícia de l’existència de “dos fàbricas de papel de estraza” i d’un “molino harinero”, però no disposem de prou dades per saber quin d’aquests es correspon amb el Molí de Bojons.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Presenta un cos central de planta quadrada amb el carener perpendicular, amb les vessants cap als costats nord i sud.

La façana de migdia no hi ha cossos annexes a cada costat del principal s’hi obren diverses finestres i alguna espiera, també hi ha un balcó.

La façana de l’hostal es troba a llevant i en el cos annex amb el carener perpendicular al principal i adossat a l’extrem esquerre hi ha un portal protegit per un teuladet a dues vessants, dues finestres a la planta i una al primer.

En aquest sector s’hi annexiona un petit cos amb el lavabo. A la resta de l’edifici hi ha diverses obertures. En la part de darrera dona a la riera Major.

L’estat de conservació és força bo per bé que les reformes han desmerescut l’estructura primitiva.

Antic molí convertit en hostal i restaurant.

El Molí de Bojons és una obra de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Cal remarcar que a sobre la riera i a l’extrem de llevant s’hi adossa un bonic Pont de pedra, que avui ha estat substituït per una altre, és un pont de pedra romànic d’un arc de mig punt que salva la riera major de Sant Sadurní Osormort,

eixamplat, pla i si poden diferenciar perfectament les dues èpoques, la par més antiga és de pedra i la més nova és amb maons.

i El Pont de Bojons és una obra romànica de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

La puntaire de Can Creixells de l’Hospitalet de Llobregat.

La Masia de Can Creixells a la Marina de l’Hospitalet de Llobregat. Foto: AVV Bellvitge.

Maria Rosa Creixells i Valls (L’Hospitalet de Llobregat, 1840 – Madrid, 1914) va néixer a la masia de Can Creixells, a la Marina (on ara hi és l’Institut Europa de Bellvitge, abans Joan Miró).

Institut Europa a Bellvitge, als terrenys on hi havia la masia de Can Creixells. AGC

Era filla de Llorenç Creixells (jornaler) i Maria Valls, germana de Baldiri que va obrir un negoci de carruatges que connectava l’Hospitalet amb Barcelona i de Francesc que tenia un negoci del vidre i tia de Joan Creixells i Vallhonrat (filòsof i escriptor de la Renaixença). Tota una família obrera, artista i emprenedora.

Homenatge a les puntaires a Sant Boi de Llobregat. Foto: AGC.

Va aprendre a fer puntes des de petita amb la germana de la seva mare, Rosa, al taller de blondes i puntes de coixí de la família materna. Tenim notícia de vàries dones amb el cognom Valls que es dediquen al comerç de teixits i blondes.

Puntaires de Malgrat. Museu de la punta d’Arenys de Mar. Foto: museu de les puntes d’Arenys de Mar.

El 1856 (amb 16 anys) es casà amb Josep Huguet i Casamitjana, dibuixant de randes. En 1858 el matrimoni es traslladà a Madrid, on hi havia el mercat de blondes més important de l’Estat, amb la idea de crear un negoci propi per a vendre les puntes i blondes fetes a l’Hospitalet i a altres indrets de Catalunya. A Madrid es va perdre la i del cognom Creixells. Al Museo del Traje de Madrid es conserven alguns treballs de Rosa Creixells i Valls.

Aprenent a fer puntes de coixí al Casal Artesà d’Hostafrancs.

La qualitat del producte va fer que fossin proveïdors de bona part de l’aristocràcia espanyola, sent puntaire de la Casa Real amb la reina regent, Maria Cristina de Borbó i amb la seva filla, Isabel II d’Espanya, que va fer substituir els barrets de la cort per les manteletes. Cal dir que les puntaires catalanes sempre van ser molt valorades a la Cort de Madrid. [1]

1906. La puntaire catalana, presentada com la dona hàbil i forta. la realitat era que les treballadores solien ser pobres i molt sovint, nenes.

La feina era feta per puntaires de l’Hospitalet, com la Mora, la Xica del Gaspa, la Cristina del Moro, la Margarita del Fabot i l’Andalona.[2] Aquestes dones devien treballar a casa –seva o d’altres-, com tantes altres han fet al llarg dels segles.

Inicis de l’ofici de puntaire. Foto: Montserrat Zaragozà Torner.

El matrimoni Huguet-Creixells tingué tres filles que van seguir els passos de la mare. Josefa (1857-1939), va viatjar per països com Bèlgica, França o Itàlia per a conèixer millor el treball de les blondes a aquests llocs i va heretar i mantenir el negoci a Madrid. També va ser, des de molt joveneta, professora de la Escuela del Hogar y Profesional de la mujer, institució que oferia sortides laborals per les dones des de 1911.

“El Globo” 26-01-1912

En 1915 es crea el Taller de Encajes, amb la participació d’intel·lectuals com Emilia Pardo Bazán i de Eloïsa Ballester Huguet, filla de Josefa, el taller volia crear un col·lectiu de dones que es dediqués a la comercialització de les blondes. Rosa, bona puntaire, va morir jove. La més petita, Pilar (1868-1950), mestra, va escriure el primer llibre rigorós sobre la història y la realització de les puntes: Història i técnica del encaje.[3]

El disseny, la base del treball de les puntes. Foto: Montse Zaragozà Torner

El treball de les dones. De la llar a la fàbrica.

A més de la persona i la família volem mirar el que representa una realitat de moltíssimes dones amb les cures del nodrir, vestir o curar. Les feines tèxtils com filar, cosir o teixir era un complement per a moltes llars, sigui per a la producció de les necessitats familiars, sigui per complementar els ingressos.

En 1858 Isaac Merritt Singer (EEUU) inventa la màquina de cosir domèstica, funcionava amb pedals i va suposar una revolució pels treballs de la llar. Foto: AGC, monestir de les Avellanes.

A mitjans del segle IX, un 20% de la població femenina major de 12 anys de l’Hospitalet es dedicava a la manufactura domèstica de les puntes de coixí, com passava a altres comarques catalanes com el Baix Llobregat o el Maresme. El 1850 hi havia a l’Hospitalet un total de 82 telers manuals a les cases i hi devien d’haver d’altres no declarats. Aquests telers van conviure llarg tems amb els mecànics que les empreses anaven instal·lant a la nostra població davant la prohibició de fer-ho a la ciutat de Barcelona. Els tallers de puntaires agrupaven entre 20 i 40 dones treballant per empreses de Barcelona. Al 1853, hi havia a l’Hospitalet set fabricants de puntes i només trobem una dona de l’Hospitalet, l’Esperança Costa, que actuava com a representant de Salvador Santacana de Barcelona. Les feines tèxtils, com les de les puntaires, eren feines dures a les que es dedicaven els sectors pobres de la població. [4]

Les blondes, els brodats, el ganxet… treballs que les nostres àvies ens van regalar com les millors joies del nostre preuat aixovar. Foto: AGC.

Estem al pas entre una economia preindustrial i la pròpiament industrial que la canalització de l’aigua, amb les màquines de vapor, la millora de les comunicacions amb les vies fèrries i la posterior instal·lació de l’electricitat van acabar imposant.

Aquesta petita història il·lustra els començaments d’aquesta ciutat industrial i fa palès el treball de les dones a la ciutat, sovint obviat i menystingut, sent, en canvi, tangible, concret i real, portador de riquesa per a la ciutat i una part considerable de les seves transformacions.

La puntaire d’Arenys de Mar que abans mirava el mar. Foto: AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-02-21

A les dones que s’han deixat la pell per a fer-nos millor la vida de totes.

A les emprenedores, tan menystingudes.

A les que mantenen vives les tradicions de les nostres àvies.

——————————————————————————————-

[1] Sanmartí. Carme (ed.) et. al. (2019) Catalanes del IX al XIX. Eumo ed. Capsa de Pandora.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1994) Hospitalenses d’ahir. Ateneu de Cultura Popular.

[3] Barreda López M. Dolores (2018) “Las primeres artistas de la asociación espanyola de pintores y escultores. Pilar Huguet Crexells”: https://apintoresyescultores.es/pilar-huguet-crexells/ Ribas, Neus (directora del Museu de la Punta d’Arenys de Mar). Conferència: “Una saga de encajeras triunfan en la corte madrileña”.

[4] Casas, J. (1985) La formació de la indústria a l’Hospitalet. Centre d’estudis de l’Hospitalet. Llinàs, Conxa i Trayner, Mª Pau (2014) Guia didàctica de la exposició: “Indústria tèxtil a l’Hospitalet en mans de les dones”. Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. 1. Passejades per la vila vella. Aj. L’Hospitalet. Solà i Parera, Angels (2001) “Les puntaires del Baix Llobregat” a Les dones i la història del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El Centre o barri vell de l’Hospitalet de Llobregat

Gaspar Coll i Rosell . 1986 / Generalitat de Calalunya

El Centre és un barri de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) que pertany al Districte I, juntament amb els de Sant Josep i Sanfeliu.

Zona centre

És un dels nuclis històrics de la ciuta, on hi ha l’Ajuntament, el Centre d’Activitats la Farga i part dels equipaments culturals: el Museu d’Història, can Sumarro, el Centre Cultural Barradas i d’altres.

Museu d’historia

Limita amb els barris de Sant Feliu i de Can Serra al nord, amb Bellvitge pel sud, amb Sant Josep a l’est, i amb el municipi de Cornellà de Llobregat a l’oest.

Museu,part de darrera, Carrer de Molinés

Us passo dades històriques dels edificis i espais més destacats de la part més antiga de l’Hospitalet de Llobregat :

  • Al segle XI s’esmentà l’heretat Torre Blanca, al costat de la qual es va construir un hospital que més endavant es diria l’Hospital de Provençana, tot a tocar del camí ral.
  • El petit nucli va anar creixent ràpidament al voltant de l’hospital i al segle XIV ja tenia cementiri propi.
  • Tot aquest procés culminà quan es va construir la primera església, el 1475, al mateix lloc que ocupa l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida, i aquell camí ral passà a convertir-se en carrer Major, assentament de botiguers i d’artesans, prop del Xipreret, on hi havia el patriciat urbà de la ciutat, que en aquell temps encara se’n deia Provençana o “la bandada de l’hospital” i més endavant la Pobla de l’Hospital.
  • Les cases més antigues del carrer Xipreret actualment són a la part nord, els números 78, 80 i 50. A la part sud en queda la núm. 59-61, totes del segle XVIII, encara que sobre una base anterior. Els números 33 i 57 hi ha dos exemples de modernisme i noucentisme, i una casa arabitzant al número 54, estil que es posà de moda arran de l’Exposició Internacional.
  • Conserva part d’un Via Crucis en ceràmica policromada.
carrer Xipreret amb carrer Major

La Rambla de Just Oliveras és un dels espais públics que més destaquen del barri i de tota la ciutat de l’Hospitalet.

Santa Eulàlia de Mérida destruida en 1937 durant la Guerra Civíl.

És punt d’encontre i una de les principals zones d’oci. El passeig creua el barri de nord a sud i s’hi pot trobar cinemes, terrasses, l’Auditori Barradas i l’Acollidora.

Edificis de La Atalaia i l’Harmonia

Altres espais del barri són el parc de Can Boixeres, coronat per un palauet del segle XVIII, la plaça de Lluís Companys, inaugurada l’any 1998 i al límit de la Rambla de Just Oliveras pel sud,

Palauet de can Boixeres

o també la plaça de l’Ajuntament, un dels principals escenaris dels grans esdeveniments ciutadans i de la festa major, que se celebra pels voltants de la revetlla de Sant Joan.

Museu de Historia de la ciutat

A l’entorn d’aquesta plaça es troba el Mercat del Centre, l’Església de Santa Eulàlia, el col·legi Tecla Sala i la Biblioteca can Sumarro,

Can Sumarro

així com el Museu d’Història, el carrer Major, i d’altres edificis senyes i vies principals de la història particular del barri i més general de la ciutat.

La Talaia

També es troben bona part dels edificis nobles que integren el patrimoni històric de la ciutat,

com la Talaia o l’edifici de l’Harmonia, integrats al carrer del Xipreret,

així com el centre comercial i centre d’activitats La Farga.

Dos carrers destacats de la zona antiga, són el carrer de Rosend Arus

i carrer de Sant Roc.

Actualment el conjunt de carrers del Centre s’ha modificat per la construcció d’edificis més moderns,

però us convido a fer un passeig pels carrers antics de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé

Can Oliveres de l’Hospitalet de Llobregat

Ca n’Oliveras esta en el carrer de Prat de la Riba, 306 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Us passo la seva història :

  • El nom popular es deu al fet que era el domicili habitual de la família Oliveres, propietària de la primera i encara més important línia d’autobusos que circulà inicialment entre L’Hospitalet (centre) i el límit del barri de Sants, i que amb el temps ha anat incrementant en extensió i quantitat els seus recorreguts fins a crear una xarxa de transport públic entre L’Hospitalet i les ciutats que l’envolten (Barcelona, Cornellà, Esplugues, etc.).
Gaspar Coll i Rosell- 1985 / Generalitat de Catalunya

És un casal de planta baixa i dos pisos amb i teulada a quatre vessants de teula àrab. Al centre del primer pis hi ha una gran tribuna amb columnes dòriques i que la part superior fa de terrassa del segon pis.

Gaspar Coll i Rosell- 1985 / Generalitat de Catalunya

Els murs són de maó arrebossat i té esgrafiats de motius florals, al mig, al costat dret i a les llindes de les obertures. Al costat esquerre hi ha un quadre de ceràmica pintada amb la representació d’una estació del Via Crucis.

Ca n’Oliveras és un casal noucentista protegit com a bé cultural d’interès local del municipi de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Monòlit amb un relleu de la Mare de Deu de Montserrat a l’Hospitalet de Llobregat

Aquest monòlit està situat en la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat de l’Hospitalet de Llobregat.

La imatge és un relleu en bronze de la Mare de Déu inserit dins un roc extret de la mateixa muntanya de Montserrat i cedida pel municipi de Collbató.

Va ser inaugurat en 1997 i va ser per encàrrec del Club Muntanyenc de l’Hospitalet, tal com figura en un cartell adherit a la roca.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Claustre del monestir del Sant Cugat del Vallès

El monestir de Sant Cugat és una antiga abadia benedictina a la localitat catalana de Sant Cugat del Vallès.

El monestir, construït entre els segles IV i XIV, destaca pel seu claustre.

Va ser el monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona.

El més destacat de tot el conjunt del monestir de Sant Cugat és el seu impressionant claustre.

Es tracta d’un clar exemple de l’art romànic català i va ser construït al segle xii sobre un d’anterior.

En el segle XVI se li va afegir un segon pis i es va construir també l’atri d’entrada.

Dins el jardí del claustre es poden observar les restes de la primera basílica del segle V

i el lloc on la tradició diu que s’hi va enterrar i venerar a Sant Cugat.

La seva planta té amb una longitud de més de 30 m.

Cada galeria consta de quinze arcs de mig punt sustentats en dotze parelles de columnes i pilars als extrems i cada cinc arcs.

Cadascuna d’aquestes columnes està decorada amb capitells finament elaborats, amb detalls variats que van des de la representació d’animals a les escenes bíbliques.

Cap a l’any 1190 va arribar un taller d’escultors procedents de la catedral de Girona, on havien treballat durant uns 10 anys.

És per això que tots dos guarden moltes similituds pel que fa als motius esculpits dels seus capitells.

Els murs exteriors estan recorreguts per un fris d’arcs cecs amb mènsules decorades amb caps d’animals.

Aquest fris recorda molt al que hi ha a Sant Pere de Galligants de Girona.

El pis superior es va construir al segle XVI i el fris en el qual se sustentava la teulada, va quedar com un element merament decoratiu.

L’edifici va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Ermita de Sant Sebastià de Vic

L’ermita de Sant Sebastià és al terme municipal de Vic, a la comarca d’Osona, sobre un turó a 770 metres d’altitud.

Viquipèdia

Us passo la seva historia:

  • Està documentat des de l’any 1522, citada pel bisbe de Vic, Joan de Tormo com a Sant Sebastià de Riuprimer.
  • El 17 de maig de 1705 hi va tenir lloc el Pacte dels Vigatans amb el que es va arribar a un acord amb el Regne d’Anglaterra perquè facilités ajuda militar davant Felip V de Castella, comprometent-se a respectar Carles III i les lleis catalanes, segellant-ho posteriorment al Tractat de Gènova. Aquest fet, es recorda cada any amb l’encesa de la Flama del Pacte dels Vigatans el dia 7 de maig i la posterior Marxa dels Vigatans, el vespre abans de la Diada.
  • La commemoració finalitza l’11 de setembre amb la crema simbòlica del Decret de Nova Planta a Vic.
  • L’any 2012 va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional amb la classificació de Lloc històric, amb un expedient que incloïa un projecte arquitectònic per rehabilitar l’ermita i la casa annexa.
  • Aquesta proposta va sorgir l’any 2005 durant la commemoració del 300 aniversari del Pacte dels Vigatans i va ser impulsada per l’Associació Cultural EspaiCat, de Vic, amb el suport d’una trentena d’ajuntaments de la comarca i el de Moià.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161113-wa0007b_01_01.jpg

L’ermita de Sant Sebastià té una única nau, sense absis ni cor i una façana amb un portal amb dovelles, que va ser reformada el segle XVII.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161114-wa0002_01_01.jpg

El campanar és de planta quadrada amb quatre finestrals d’arc de mig punt.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2020-11-23-19.52.57.png

Si bé la capella de l’ermita data del segle XVI, la resta de l’edifici i el seu característic campanar són del segle XVIII.

Aquestes parts s’enlairaren en agraïment a la miraculosa intervenció de Sant Sebastià per haver acabat amb una epidèmia de pesta.

L’ermita de Sant Sebastià està situada en un dels espais més privilegiats de la plana de Vic, les vistes a la contrada són impressionats, amb una esplèndida panoràmica de les serralades del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra o el Pirineu, fins i tot, en els dies més clars, no només es pot veure la ciutat de Vic, sinó també poblacions com Manlleu, Roda de Ter o Taradell.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del text : Ramon Solé

Fotografies : Celia Peix, Ramon Badia i altres

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana de Barcelona

El Palau del Laberint d’Horta o Torre Sobirana  està en el Pg. dels Castanyers amb carrer Germans Desvalls , en el  districte núm. 7, Horta-Guinardó, a l’interior del laberint d’Horta.

Pere Català Roca 1965 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Aquesta torre probablement es bastí al segle XI
  • Es van afegir altres estructures al segle XII.
  • El primer propietari conegut és Pere Marquès, notari de Barcelona, que al segle XIV la vengué a Berenguer Saera, membre d’una família de comerciants de Manresa.
  • Coneguda també com a Torre superior d’Horta, durant el segle XV va ser comprada pels Vallseca i passà a anomenar-se torre Vallseca.
  • En extingir-se el llinatge dels Vallseca per línia masculina, el segle XVI passà als Roger, per matrimoni amb una Vallseca.
  • Al segle XVII, per execució d’una hipoteca, passà a mans del Capítol de la Seu de Barcelona.
  • Després fou venuda a Gabriel Honofre Russell, però el 1699 fou recuperada pels descendents dels Roger, ja amb el nom de Llupià, per casament d’una roger amb el marquès de Llupià.
  • Al segle XVIII, Josep Antoni Desvalls, nét d’Emmanuela de Llupià i marquès consort d’Alfarràs, va transformar la torre en palau.
  • La família Desvalls mantingué la propietat fins a l’any 1967 quan va ser permutada amb l’ajuntament de Barcelona, el qual inicià un projecte de millora del jardí per donar-li un ús públic.
  • A partir de 1986 s’hi instal•la l’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni de Barcelona, amb la finalitat de restaurar aquest palau.

La Torre Sobirana és una torre de defensa d’origen medieval, incorporada al Palau dels Marquesos d’Alfarràs dins l’actual parc del Laberint d’Horta, a Barcelona.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

La torre sobirana és el vestigi més antic que resta d’aquest conjunt històric. Sobresurt de les edificacions que configuren el palau del marquès de Llupià, a l’entrada dels jardins del Parc del Laberint.

Eloi Bomjoch / Generalitat de Catalunya

D’aquest nucli més antic també formen part una nau de planta rectangular capçada per un absis i un recinte anular que arrenca de les parets d’aquesta nau encerclant la torre.

La torre, de planta rodona i acabada amb merlets, sobresurt sis o set metres per sobre del terrat de la mansió.

La base es pot veure a l’interior de la planta baixa, en un semisoterrani que s’utilitzava com a celler. La torre es va construir sobre la roca viva i l’alçada i la porta primitiva no s’han pogut determinar.

L’estança rectangular fa 9 metres de llarg i 3 d’ample i està cobert amb volta de canó. A la paret de migjorn hi ha dues portes, d’arc de mig punt adovellat, que son les úniques obertures d’aquesta estança. Aquesta estança no té cap superfície de contacte amb la torre però el recinte anular carrega sobre les parets nord i sud de la torre.

Aquesta estructura està coberta amb volta; una trompa salva l’angle interior de càrrega de la volta amb la cara externa de la paret nord de la nau.

Us passo un article que fa referencia a l’estat d’aquest edifici :

http://salvemlarotonda.blogspot.com/2013/04/el-palau-del-laberint-dhorta-cau-trossos.html

La Torre Sobirana és  una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez