Historia del Parque de Bellvitge

1. Los terrenos del Parque de Bellvitge (1987-1998)


La zona del parque aún eran campos. Se ve la pista del Casal donde se podía jugar a bàsquet, fútbol sala y hoquei durante los primeros años del barrio. Al otro lado estaba -y está- la de patinaje.
El terreno abandonado del parque en los años 80
11 años para la construcción del parque.
El proyecto del Ayuntamiento incluía viales que, si se hubieran hecho, impidirían los paseos tranquilos y agradables por Bellvitge

Abril, 1987 Ante el proyecto del Ayuntamiento de unir la Avenida Nuestra Señora de Bellvitge con la Rambla Marina mediante varios viales abiertos a la circulación, se crea, a propuesta del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) y de la Associació de Veins (AVV), una comisión de Urbanismo con entidades y vecinos del barrio. Se decide rechazar el proyecto por considerarlo peligroso y no dejar espacio para el Parque de Bellvitge.

Marzo, 1988 El GEB y la AVV convocan a otras entidades y vecinos y el domingo 27/03/88 realizan, en el solar del parque, una primera plantada de 250 árboles cedidos por el departamento de política forestal de la Generalitat y con herramientas que prestó el ayuntamiento. Acudieron distintos concejales de diversas formaciones políticas. Algunos establecimientos colaboraron proporcionando un almuerzo popular cuando se terminó la plantación.

1988. Foto: Simón Rovira

En Junio piden la retirada de las vallas publicitarias que degradan el paisaje que, finalmente, fueron retiradas.

1989 Foto: Simón Rovira

Sábado 4 de marzo del 1989. Segunda plantada de árboles: 300 chopos y 100 encinas. Se solicitan bocas de riego para utilizar las aguas del subsuelo que el concejal de barrio deniega. Los vecinos compran una gran manguera y cogen agua de los bloques para regar. Los establecimientos colaboran con el almuerzo popular

1990. Se solicita nuevamente las bocas de riego, dos camiones de estiércol y herramientas para la nueva plantada de árboles. Expresan quejas por el abandono de los terrenos y porque siguen pasando rebaños de ovejas destrozando los árboles plantados. En marzo se hace la tercera plantada de árboles y se termina con una sardinada, sardanas y juegos infantiles. En el almuerzo colaboran los mercados y establecimientos del barrio. El Ayuntamiento por fin concede lo que habían solicitado. En noviembre se acude al Pleno y empiezan a recibir promesas de que el parque se hará.

1990, AVV
Parrillada en los terrenos del parque. AVV

1991 Se quejan al ayuntamiento por la instalación de un circo en los terrenos del parque y solicitan que, con lo recaudado de tasas, arreglen los desperfectos ocasionados. El 13 y 14 de abril del 91 se hace una acampada popular en el parque, cuando la finalizan inauguran oficiosamente el parque.

1991. AVV
Se crean falsas expectativas con una anunciada “Escuela Taller de Jardinería” que nunca se inició.

Ante la inminente campaña para las elecciones municipales se promete la construcción del parque, pero esta no llega. En las fiestas mayores del 91 el Ayuntamiento expuso los planos y maquetas del proyecto del “Parque Ecológico de Bellvitge”

1991 Stand de muestras de las entidades y invernadero del paseo.

1992. Se empieza el año solicitando el inicio de las obras en el parque, se les dice que se les convocará a una reunión, solicitan dicha reunión por escrito, no reciben respuesta del concejal de barrio, en marzo hacen una asamblea y se acuerda ir al próximo pleno del 10 de abril al que acuden muchos vecinos y consiguen que el alcalde prometa una reunión que finalmente se hizo el 21 de abril, el concejal del barrio les presenta el proyecto del parque pero les dice que las obras se posponen has el 93, cuando tengan presupuesto para ello.

Años 90. Aún se ve la pista del Casal.

En marzo habían hecho la segunda acampada popular en la que hubo un concierto de rock a cargo de grupos del barrio que fue muy celebrado.

1992, Maqueta presentada por el Grup Ecologista Bellvitge

En la maqueta que realizó el grupo Ecologista de Bellvitge se podía ver en el centro un pequeño acuífero que reproduciría, a pequeña escala, el ecosistema del Delta.

1993 Desde primeros de año se sigue presionando al ayuntamiento para que nos hagan el “Parque de Bellvitge”.

1993, AVV

En Noviembre del 93, en una asamblea de barrio se presenta el proyecto que incluye una hamburguesería que, según el ayuntamiento, financiaría las obras. Después de un largo y crispado debate y estando el GEB en contra de la instalación en el parque de dicho establecimiento, se decide que el ayuntamiento presente una propuestas más concreta en enero del 94.

Calle Ermita cercana al parque.

1994 Se solicita y se espera una detallada propuesta que no llega.

1995 Ante el deplorable estado del parque se convoca un fin de semana a los vecinos para arreglarlo. Se podan los árboles que lo necesitan. Los dos días se hace un almuerzo en el que colaboran los mercados, establecimientos comerciales y entidades del barrio. Numerosos vecinos participan. El domingo, entre otras actividades, la banda de música y escuela de solfeo de Bellvitge “Los amigos de la música” hace un pasacalle y las entidades de sardanas organizan un baile.

La banda de los amigos de la música de Bellvitge.
1995. Grup Sardanista de Bellvitge.

El Ayuntamiento retira la basura y la leña de los árboles. Los vecinos contribuyen.

1995, AVV

1996 El 3 de mayo se interviene nuevamente en el Pleno para pedir que se haga el parque. Se contesta que próximamente se aprobará la inversión. Finalmente se decide que invertirán 160 millones de pesetas para la 1ª fase del Parque de Bellvitge. Reconociendo a los vecinos como los primeros promotores del parque se confecciona una encuesta de 23 preguntas para que todos los que quieran den su opinión al respecto. En Junio la AVV publica los resultados en base a las respuestas dadas por 2.743 encuestados y se entregó al área de obras urbanísticas del ayuntamiento. Aprovechando una visita del alcalde a una exposición de plantas y flores en la que participaban los colegios del barrio, también se le dio los resultados de la encuesta y el proyecto alternativo presentado por el GEB. El Alcalde se comprometió a incorporarlo al proyecto definitivo.

Miembros del GEB y de la AVV explicando el proyecto al alcalde en el Casal.

1997 Finalmente se inician las obras del parque.

Con gran pena y decepción los vecinos y vecinas ven cómo se arrancan los árboles que con tanto cariño y esfuerzo se plantaron, especialmente las encinas. – ¿No se podrían haber aprovechado?, se preguntan aún muchos.

1997-obres

2. Inauguración del Parque de Bellvitge

1998. Se prepara, con las entidades del barrio, la inauguración del parque y se recaba ayuda de los comercios, cajas y bancos. Hay una respuesta muy buena por parte de todos y el domingo 15 de marzo de 1998 se inaugura el Parque de Bellvitge con la colaboración de varias personas y entidades del barrio que organizan diversas actividades.

3. Después de la inauguración, la actividad vecinal sigue,

Fiesta del arbol – 1999

1999. Después de la inauguración de la 1ª fase del parque, el día de “la festa de l’arbre”, los vecinos continuan tomando la iniciativa plantando árboles.

Fiesta del arbol – 1999

En 2001 se inaugura el monumento que l’AVV i l’Ajuntament de l’Hospitalet encargaron a Ferran Soriano, con motivo del 30 aniversario del barrio, en memoria y homenaje de los hombres y las mujeres que con su esfuerzo y lucha consiguieron un barrio mejor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano. Foto: AGC, 2020

POEMA :

“Equilibri de l’home i la dona,

del ciment i la natura,

la perspectiva,

nova lluita albira.”

Poema de Maria Angels García-Carpintero

Any 2003

En 2003 finaliza la última remodelación de la ermita de Bellvitge y la construcción del parque.

El parc de Bellvitge té racons com aquest on un pot imaginar que està fora del ciment que ens envolta. Foto: AGC. 2015.

A quienes formaron parte del Grup Ecologista de Bellvitge

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

————————————————————————————————————————————————————————

Informació estreta del butlletí de l’AVV, 1987-1998 “La voz de Bellvitge” Historia del Parque de Bellvitge i del Grup Ecologista de Bellvitge. Fotos: AVV i Grup juvenil “Vivac”, si no s’ha especificat una altra autoria coneguda.

Article del 29-3-2020. Revisat el 20-1-2021.

Poema: BELLVITGE, MI BARRIO

Mi barrio nació

a la sombra del especulador.

Mi barrio es alto,

pero el voraz lo es más.

Mi barrio creció

junto a una ermita milenaria.

Si mil veces la arreglaron.

Mis vecinos la siguen cuidando.

A algunos les parece mi barrio

un cementerio. Alguien dijo:

“El cementerio que habitan los vivos”

Cajitas donde guardar obreros.

En mi barrio estamos muy vivos.

Demasiado, si oyes sus gritos.

Paseando por mi barrio

Alegre saludo el vecindario.

Mi barrio mira hacia el sur

Y es muy soleado.

Pero sobre barro lo alzaron

Y es húmedo y está mojado.

De muchos sitios vinimos

a vivir y a trabajar

y lo que encontramos fatal

lo supimos arreglar.

Los que somos del barrio,

en él nos quedamos.

Es que nos gusta éste barrio,

y en él está, lo que más amamos.

Mare de Déu de Bellvitge / Foto Ramon Solé

Autora del Poema: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel – Enero 2015

Vecina del barrio de Bellvitge

Sant Climent de Coll de Nargó

Sant Climent és una església situada al poble de Coll de Nargó, a la comarca de l’Alt Urgell.

Us passo la seva historia:

  • L’església fou aixecada a finals del segle XI o principis del XII al lloc d’un temple anterior, que podria correspondre a l’esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del 839.
  • L’església parroquial de l’antiga Vila Nargone, indret conegut avui com “Les Viles” i on hi ha la font de Sant Climent, fou objecte l’any 1929 d’una restauració a càrrec dels Amics de l’art vell. Un curiós document de l’època, sotasignat pel secretari Cèsar Martinell, que hi va actuar en qualitat d’arquitecte, diu així: Les obres de restauració trobaren l’estímul i ajut material de la Diputació de Lleida, que contribuí amb mil pessetes, i el poble de Coll de Nargó, que ho va fer amb la quantitat de 392,50 pessetes, procedents de subscripció voluntària entre els veïns.
  • Durant la Guerra Civil espanyola, Sant Climent va servir de polvorí a l’exèrcit de la República; fou bombardejada en diferents ocasions i encara que moltes bombes caigueren a pocs metres de l’església, no tingué desperfectes.
  • Aprofitant la bona sonoritat del recinte s’hi ha fet fins i tot concerts, com el que va tenir lloc l’11 d’octubre de l’any 1987 amb la desapareguda mezzosoprano Anna Ricci, acompanyada de Jordi Russinyol, que oferiren un recital de Trobadors Provençals, cançons hebraiques i sefardites.

L’antiga església parroquial de Sant Climent és voltada del clos del cementiri, vora la carretera d’Isona i a tocar les primeres cases del poble de Nargó.

L’edifici actual fou construït a finals del segle xi o principis del XII al lloc d’una església anterior, de la qual es conserva la traça de la planta al costat de migdia i el campanar.

És d’arquitectura romanicollombarda, amb una única nau, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals. L’absis, situat uns 50 cm per damunt de la nau, és decorat exteriorment amb un fris d’arcuacions cegues i lesenes.

La porta principal és a ponent, però n’hi ha un segon accés a migdia.

A l’interior, prop del presbiteri, un arc lleugerament ultrapassat dona accés al campanar, adossat a la nau.

Jordi Contijoch Boada

El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de l’alçada.

Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura en cada una de les cares.

Tanmateix, alguna d’elles podria ser fruit de la restauració feta a principis de segle, en què es va refer també el darrer cos del campanar, coetani de l’església, amb una finestra triforada emmarcada per un parament d’arcuacions.

L’absència d’ornamentació a la resta del campanar contrasta amb la dels murs exteriors de l’església, decorats amb una sèrie d’arcuacions i lesenes.

La façana principal disposa igualment d’arcuacions, que segueixen el doble vessant de la coberta i que formen un parament rebaixat al mur, sobre la portada, on hi ha una finestra cruciforme.

Sant Climent de Coll de Nargó fou declarada, el dia 5 d’abril de 1946, Monument Nacional Historicoartístic. Això fou possible gràcies a la intervenció de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, erudit i gran amant de l’art romànic, que va salvar, gràcies a la seva intervenció, els frescos de les esglésies de la vall de Boí, actualment declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Vil-la Adauta de La Garriga

Vil-la Adauta esta situada en la Ronda del Carril, 65 de La Garriga.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1900 el mestre d’obres Tomàs Nualart va reformar el reixat i afegí el pòrtic d’entrada.
  • L’any 1913 s’edificà una planta baixa i pis al costat del límit sud.
  • Com a element característic cal destacar que es va revestir quasi tot l’edifici amb rajola blava.

Habitatge unifamiliar aïllat de composició simètrica, consta de planta baixa i dos pisos. Parets estucades i obertures encerclades amb vessant d’aigua. A la planta baixa les finestres laterals estan partides per una pilastra.

Les impostes ceràmiques i la cornisa perimetral estan tallades pel cos central i aquest apareix coronat per una espadanya escalonada on hi ha la inscripció «Villa Adauta».

Les entrepilastres dels permòdols estan estucades amb motius geomètrics.

Vil-la Adauta és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari de Les Masies de l’Espluga de Francolí

Espluga de Francolí

Les Masies és un nucli de població del sud del municipi de l’Espluga de Francolí situat al peu de les muntanyes de la Pena i molt a prop del monestir de Poblet, al límit amb el terme de Vimbodí i Poblet.

S’inclou dins el paratge natural d’interès nacional de la Vall del Monestir de Poblet. 

La carretera local TV-7007 comunica les Masies amb l’Espluga i Poblet.

Es va originar al final del segle XIX vora unes fonts d’aigües ferruginoses: la Font del Ferro i la Font de la Magnèsia.

Primer s’hi va construir l’anomenada Masia Blanca, i més tard, el 1887, el complex residencial de la Vil·la Engràcia, on es va edificar el primer balneari dos anys mes tard,

per la qual cosa aquest nucli de població es coneix també amb el nom de Balneari les Masies.

El balneari vil·la Engràcia es va començar a construir l’any 1890 per obra del polític liberal tarragoní Pere Antoni Torres Jordi.

El 1910 es reconverteix en el Gran Hotel Villa Engràcia, propietat del dr. Salvador Roca.

En aquella època el nucli de les Masies era un gran pol d’atracció turística.

Més endavant s’hi van construir altres xalets i hotels, com l’Hotel del Centre i l’Hotel La Capella.

Durant la guerra civil de 1936-39 l’hotel – balneari fou habilitat com a hospital militar i després d’aquesta fou venut a l’Estat.

Ja en els nostres dies, ha continuat amb una zona turística i de segona residència, disposa de diversos apartaments de muntanya, hotels, restaurants.

Tot aquestes edificacions situades al llarg de la carretera, com també, els parcs, jardins i fonts que l’organitzen,

el fan un conjunt interessant com a exemple de vil·la balneària del nostre país, tot recordant el seu passat esplendorós.

Quant hi passeu, pareu i veure que l’ambient fa que us retrobeu tot fent un passeig per aquesta part d’Espluga de Francolí,

que us farà retrocedir en el temps més de cents anys en rere, tal com em va passar a mi.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament d’Espluga de Francolí

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca. Dues masies desaparegudes de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat

Cal Miquel del Ros. imatge del llibre :Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés.

Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu:

“Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes. A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. La casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats. Aquesta distribució és la que recorda la Maria Antònia Vinyals de la casa familiar, cap als anys 50 i inici dels 60”. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…

Cal Miquel del Ros. Del llibre: Cop d’ull als Motius de L’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé. Ateneu de Cultura Popular. Foto cedida per Elena Visuà.

Quan van fer aquest tram de la Ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1980-anos-cal-xic-de-la-barca.png
Años 80. Cal Xic de la Barca

La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i  Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.

Barca al Prat de Llobregat. Principis segle XX.

“Al 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]

És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.

Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.

Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]

Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:

“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].

Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.

L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, quan es va construir el primer pont per creuar el Llobregat en aquesta zona.[5]

El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]

1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.

Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.

Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].

1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via.

Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs

La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]

1940. Ermitans de Bellvitge. El nen del mig es el “Tonet” de Bellvitge. Del Llibre de A. Valcárcel: Ermita de Bellvitge.

En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9].

1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?

El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.

2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca, sols ens queda el seu record.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-1-2021

Als treballadors de la Marina. Als que denuncien els abusos contra la població.

——————————————————————————————————————————————————-

[1] AVV Bellvitge, https://avbellvitge.wordpress.com/tag/cal-xic-de-la-barca/

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana vol. I, p. 82 i 112

[3] Codina, J., oc., p. 170

[4] Bagán Lluis. L’Hospitalet de Llobregat imatges retrospectives d’una ciutat:  https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/05/01/cal-xic-de-la-barca-i-la-barca/

[5] Sobre aquest pont i el següent o “Pont de les voltes”: http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-voltes.html

[6] Filmoteca de Catalunya: Memmortigo?: https://www.youtube.com/watch?v=uviZZTRup_U

[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018

[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136

[9] Bellvitge José: http://bellvitgejose.blogspot.com.es/2009/04/39-sucedio-en-bellvitge-en-1975.html [10] La Vanguardia de 31 de maig de 1978, pàg. 33, http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1997/03/04/pagina-33/33733850/pdf.html?search=Cal%20Xic%20de%20la%20Barca

Església parroquial de Sant Antoni Abat de Sant Antoni de Vilamajor

Aquesta setmana la dediquem a les Esglésies

L’església parroquial de Sant Antoni Abat , esta situada en la Ctra. de Cànoves de Sant Antoni de Vilamajor. Pertany a la diòcesi del bisbat de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • La primera capella havia estat feta construir per Pere Sunyer el 1555.
  • Havia esdevingut vicaria perpètua de Sant Pere de Vilamajor des de l’any 1798.
  • Duran el principi de la guerra civil, en 1936, va ser destruida.
  • L’actual va ser construïda entre els anys 1944 i 1949 per suplir l’antiga.

És de planta basilical, amb una nau major central separada per quatre columnes de les dues naus laterals. L’absis és de volta de mitja esfera. Al sostre hi ha un enteixinat.

La façana acaba amb frontó i cornisa, per sota hi ha tres buits de mig punt. Més avall, protegida per unes arcades, hi ha l’entrada central, i dues més de laterals.

Totes les columnes tenen capitell corinti. Al pati de davant de l’església hi ha un banc de pedra amb la data 1796 i una inscripció, possiblement mortuòria.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Catedral o basílica del Sant Esperit de Terrassa

Aquesta setmana esta dedicada a les Esglésies

La Catedral o Basílica del Sant Esperit  esta en la Plaça Vella de Terrassa.

Us passo la seva historia:

  • El temple es va construir entre 1574 i 1616.
  • Durant la guerra civil de 1936-39 va patir un incendi que en va malmetre l’interior i va destruir el retaule barroc, obra de Joan Mompeó.
  • La restauració va acabar el 1958 amb un nou retaule d’Enric Monjo.
  • El 1999 es va enllestir la remodelació del campanar i de la façana, inacabada a la part de dalt, i sobre l’àtic s’hi va afegir un cos nou.
  • L’atri d’accés a la basílica, d’estil neogòtic, bastit el 1918, també va patir els efectes de la guerra i es va reconstruir col·locant-hi l’apostolari de Nicanor Carballo, que substituïa l’anterior de Josep Llimona, desaparegut durant l’incendi.
  • El 1994 se’n va fer la inauguració.
  • Des de l’any 2004 la basílica del Sant Esperit és la seu del nou bisbat de Terrassa.
  • El 2006 es va inaugurar el frontal de l’altar major, obra de Jeroni Font i del gemmòleg Jaume Mercadé, que presenta en tres quadres la Mort de Jesús, la Resurrecció del Senyor i, al mig, la vinguda de l’Esperit Sant.

Tot i l’època de què data, no és un edifici barroc, sinó que continua la tradició gòtica.

La Catedral del Sant Esperit representa un dels millors exponents del gòtic tardà a Catalunya.

Les seves mides són: 49 m de llargada, 14’5 m d’amplada i 22’7 m d’alçada.  El campanar, aixecat l’any 1893, té una alçada de 47 m.

Més endavant es va construir la Capella del Santíssim en estil modernista, obra de Lluís Moncunill en 1907.

Després de la Guerra civil es van realitzar  el conjunt actual del presbiteri obra de l’arquitecte Lluís Bonet Garí, l’escultor Enric Monjo i el pintor Antoni Vila Arrufat, acabat l’any 1956, les capelles laterals del temple, l’atri neogòtic (de començaments del s. XX) i, finalment, el frís de disseny modern que recobreix la Sala Capitular, bastida sobre l’atri l’any 1999.

Us passo un enllaç sobre les campanes de la Catedral de Terrassa :

http://campaners.com/php/catedral.php?numer=2067

La Catedral o Basílica del Sant Esperit , ha estat inclòs en el Patrimoni Cultural Català el 23 de maig de 2002 i forma part de l’Inventari General de Béns Mobles de l’Administració de l’Estat.

Recull de dades : Bisbat de Terrassa, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Feliu de Barruera de la vall de Boí

Aquesta setmana està dedicada a les Esglésies

Sant Feliu de Barruera està situada a llevant del nucli del poble de Barruera, fora del sector històric del poble, a la partida de les Gavarreres. La carretera actual els separa.

Bob Masters / Viquipèdia

Us passo la seva historia :

  • Les escriptures dels s.XI-XII on s’esmenten les poblacions de la vall de Boí no fan mai referència a l’organització per parròquies sinó que ho fa per viles, fet que no és gens habitual durant aquest període a la Catalunya Vella. Això, juntament amb el fet que les esglésies en la majoria dels casos estiguin segregades a sectors extrems dels pobles, indica que la implantació de temples no va tenir una incidència massa destacada. I que possiblement les esglesies serien posteriors a la formació dels nuclis de poblament, l’origen dels quals es desconeix.
  • L’estructuració parroquial doncs, no era encara prou sòlida en els s.XI-XII.
  • Malgrat això l’església de Sant Feliu és esmentada des del segle XI, en documents del monestir de Lavaix.
  • Documents dels anys 1072 i 1103, per exemple, documenten de diverses maneres (dotacions, sobretot) l’església de Sant Feliu, però sempre de forma indirecta.
  • No és fins al segle XIV que se’n tenen notícies directes segures. L’última part de l’edat mitjana i tot al llarg de l’Edat Moderna, Sant Feliu de Barruera apareix de forma regular en tota mena de documents. En aquesta documentació es troben constants referències al sistema de co-rectors que regia a la vall de Boí. Es tractava d’uns capellans que havien de ser fills de la vall, i que obtenien el càrrec del bisbe a través de la presentació feta pels regidors i homes destacats dels pobles de la vall.
  • La història constructiva del temple de Sant Feliu és molt complexa i difícil de desgranar, atesa la variació del programa originari i la seva continuació amb un projecte completament diferent que alhora ha sofert considerables modificacions.
  • Cap a la dècada de 1970 l’edifici va ser objecte d’una restauració per part de la Dirección General de Bellas Artes, que va produir nombroses alteracions a la fàbrica, sense deixar-ne cap registre. Raó per la qual a hores d’ara resulta força complicada l’anàlisi completa de la seva evolució.
  • És contemporània de les altres esglésies de l’entorn . Pertany al grup d’esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’ any 2000.
  • El 2007 es va dur a terme la restauració arquitectònica i l’ accessibilitat interior del campanar.
  • Les darreres intervencions es van dur a terme dins del programa “Romànic Obert”: excavació arqueològica el 2011 i el 2013 es van realitzar obres d’ estintolament d’ elements estructurals i eliminació d’ humitats i infiltracions d’ aigua de les cobertes i dels encontorns.

Té una sola nau, està capçat per un absis central semicircular amb decoració exterior d’arcuacions i lesenes. A la banda de migdia sobresurt un braç en forma de transepte carrat, a llevant del qual s’obre una absidiola semicircular, obra del s.XII, de carreus molt regulars i una franja decorativa llisa a manera ràfec. El transepte està cobert amb volta de canó i la nau amb volta peraltada amb arcs torals sostinguts per mènsules. La coberta està sobre aixecada respecte del seu nivell original formant un sostre mort. Al costat nord de la capçalera hi havia un cos de planta quadrada que feia les funcions de sagristia i que va ser enderrocat durant la restauració de la dècada de 1970, com també ho fou una capella lateral entre el transepte i campanar.

Corbella i García, Josep Maria; Salvadó, Joan 1982 / Generalitat de Catalunya

Afegides al mur nord hi ha dues capelles de planta quadrada que comuniquen amb la nau per sengles arcs de mig punt. Ambdós recintes estan coberts amb volta de canó perpendicular a la nau. El campanar situat a l’angle sud-oest de l’edifici és una torre de planta quadrada. Té finestrals de mig punt a les dues plantes superiors. La teulada a quatre vessants descansa sobre una estructura piramidal de fusta. A la façana de ponent hi ha el portal amb arc adovellat de mig punt, resseguit per motllures i guardapols (segle XIII-XIV).

Un porxo amb coberta de dues vessants protegeix aquest portal. Els paraments interiors estan repicats a la part de la capçalera, a la part de la nau, però estan arrebossats des d’on arrenca la volta fins baix. El paviment és de còdols formant figures geomètriques a l’absis i capella lateral nord, la resta de l’ església manté empostissat de fusta. El cor és un entresolat de fusta situat al tram inferior de la nau.

Jordi Contijocb Boada / Generalitat de Catalunya

La porta oberta a la façana de ponent, té davant seu un porxo que l’aixopluga. El porxo s’obre al sud i a l’oest mitjançant arcs de mig punt, i queda tancat al nord, on donava accés a un petit mausoleu, una làpida recorda que era de Casa Pubill. La porta, amb arc de mig punt, està ressaltada per dos nervis extradossats amb una motllura que fa de guardapols. Aquesta mena de portes es donen sobretot en època gòtica, i podria ser fruit d’una remodelació del s.XVI.

Maria Angels García-Carpintero

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies: Varis autors

Sant Martí del Congost d’Aiguafreda

Aquesta setmana està dedicada a les Esglésies

Sant Martí del Congost està situada en Aiguafreda de Dalt , a la part alta de la muntanya, a 3 km del casc urbà actual d’Aiguafreda.

Us passo la seva historia:

  • La seva consagració, promoguda per l’abadessa Emma, filla del comte Guifré el Pelós, la va dur a terme el bisbe Gotmar de Vic el dia 5 d’agost del 898 amb el nom de Sant Martí de la vall del Congost.
  • A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades.
  • L’any 1105 es va tornar a consagrar el temple, reconstruït en l’estil romànic; d’aquesta segona data procedeixen els vestigis més antics de l’església
  • En l’edifici es troben diferents etapes constructives posteriors, referents als segles XII-XX.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Planta de creu llatina. Nau única coberta amb volta de canó. Absis cobert amb volta de quart d’esfera, amb set absidioles i decorat a l’exterior per una cornisa amb arcs i faixes llombardes. Hi ha alguna finestra d’espitllera.

Carme Edo i Roca 1984 / Generalitat de Catalunya

Els braços del transsepte (segle XVI) són coberts amb volta de creueria d’un gòtic molt senzill. A banda i banda de l’absis es practicaren dues obertures per ubicar la sagristia i la capella del Sant Crist.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’antiga porta d’accés orientada a migjorn fou tapada i substituïda el segle XVI per una altra porta situada al seu costat. A la façana de ponent es conserva una antiga finestra bessona no visible a l’exterior degut al campanar d’espadanya, el qual fou substituït al segle XVI per l’actual cloquer.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Als peus del massís de pedra tosca on està construïda l’església hi ha una cova formada pel creixement de la tosquera, que conserva restes de sepultures tallades a la roca de cronologia alt-medieval.

Font de dins del recinte

De fet, les excavacions arqueològiques en curs a la rodalia del conjunt monumental estan aportant coneixement sobre l’ús funerari del massís des de la Tardo-antiguitat.

Cal esmentar l’existència d’un comunidor del segle XVIII situat davant l’església.

Sant Martí del Congost o Església d’Aiguafreda de Dalt és una església del municipi d’Aiguafreda (Vallès Oriental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquièdia

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé