La malaurada història de la masia de Cal Rei, al bell mig de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

Cal rei, entre els arbres a la Rambla Marina, quan encara a Bellvitge hi havia camps. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A la conferència de “Bellvitge 50” de 2015 “Quan Bellvitge eren camps”, el Sr. Josep Campamà Solanes de les masies de la Marina ens explicava:

La Marina era una zona agrícola molt fèrtil, per tant, era una zona molt productiva. Tant productiva que si el clima no ho impedia, en un mateix any es podien treure tres collites, gracies també a la xarxa de canalitzacions que, partint del “Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”, construït al voltant del 1820, es distribuïen per tot el territori. Com a curiositat, els terrenys on ens trobem en aquests moments rebien l’aigua del reg de Les Llanes.

Cal Rei a la Rambla Marina del barri de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A La Marina se la coneixia com “la despensa de Barcelona”, doncs la major part de les verdures anaven a parar al Born. El meu pare hi anava amb el carro i algun diumenge em deixava acompanyar-lo. (…) Malauradament, això es va acabar perquè a Barcelona van prohibir circular els carros amb rodes de ferro, i el meu pare no estava disposat a assumir la despesa que podia suposar en aquella època adquirir un carro amb rodes pneumàtiques, pel que va haver de portar les collites al Born de Collblanc.

Ciutat de Bellvitge es va començar a projectar l’any 1953 i no va ser fins el 1959 que no es va aprovar el Pla definitiu. Al 1960 es comunicà als propietaris de terres que aquestes els serien expropiades. Molts el van impugnar: els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola, en Lluis Marcè (…), entre d’altres, però totes les impugnacions van ser desestimades i el Pla va seguir endavant. (…)

A mitjans de l’any 1964, van començar les obres. El meu pare va morir un any abans i per això jo me’n cuidava de les terres. Un dia, anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant…

1964. Primer bloc de pisos en mig dels camps. El pis setè té una imatge diferent perquè en principi aquesta era la mida inicial i es pensava també que aquest últim pis fos per espais comunitaris. Finalment els van alçar fins el 13è i no van haver-hi més serveis comunitaris que els de les pròpies veïnes i veins. Foto: J. Campamà.

Quan arribarem els primers habitants ens va assaltar la mateixa impressió que al Sr. Campamà. Els meus ulls de nena de sis anys no sabien conjugar la verticalitat d’aquell primer bloc de pisos al costat d’un altre a mig fer, que semblava tallat horitzontalment per la meitat.  La explicació d’aquell bloc i mig és que primer havien pensat fer-los d’una alçada de set pisos i en veure que el formigó aguantava van decidir fer-lo de tretze. Obligats llavors a posar ascensor van optar pel sistema més econòmic, el que ens deixa entre planta i planta condemnant a moltes veïnes i veïns a no poder sortir al carrer. L’ermita i els camps eren encara la part amable d’un barri on els habitants no disposàvem de serveis bàsics. És una història de la que ja hem parlat sovint.

1965. Els primers dos blocs de pisos junt a l’ermita de Bellvitge, en mig dels camps. Foto: AVV.

Aquí posarem la nostra mirada en les transformacions que els nous edificis van generar.

Mentre alçaven els blocs, els càrrecs de l’empresa constructora ICC-CIDESA[1], anaven a dinar a la masia de Cal Rei que persistia al mig del bari. Els obrers, en canvi, ho feien al barracó d’obra que es va fer prop de la planta on fabricaven els blocs de formigó i que, al poc temps serviria com a església i “guarderia”[2], al carrer Mare de Déu de Bellvitge 10-18, després anirien als bars que obrien als locals comercials que hi ha entre bloc i bloc.

1969. Rambla Marina, cal rei a la dreta. Foto AVV.

Algunes veïnes també oferien àpats a casa seva als treballadors de l’obra. Hi havia qui ho feia d’amagat del marit per treure’s uns diners propis, ens va explicar la veïna Antonia Conejo a la conferència de Bellvitge 50: “Les dones de Bellvitge.”[3] Els temps eren més difícils per a les dones, que havien d’estar sotmeses a un pare, un marit… sense poder fer gairebé res per elles mateixes.

Pagés als camps de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Els camps dels primers anys es van tornar fang després de les primeres inundacions de 1971, un problema que persistí uns quants anys.

1971. Bellvitge inundat.

Els antics canals de reg es convertiren en autèntiques clavegueres obertes en les que més d’un cotxe i més d’un nen havien caigut. Donat el baix nivell del barri respecte al mar, un aspecte que ja havien considerat alguns tècnics de l’ajuntament i alguns pagesos, no trobaven la manera de solucionar el problema del clavegueram. Per aixecar el nivell del sòl van portar runa de les noves edificacions que es feien a Barcelona. Bellvitge es convertí en un abocador.

Anys 80. Bellvitge, abocador de runes. Foto: AVV

Fins els anys 80 no es va solucionar el tema amb un gran col·lector que passa sota la Rambla Marina. Per aquest motiu aquest eix central del barri va ser la última zona en urbanitzar, a finals dels anys 90.

Col·lector de la Rambla Marina, a la dreta Cal Rei entre els arbres. Foto: AVV

Gràcies a persones com Mauricio Martínez, veí polifacètic del barri i amic de qui va tenir l’oportunitat de conèixer-lo disposem d’un arxiu fotogràfic de molt bona qualitat artística i tècnica sobre els anys 80-90.

Foto: Mauricio Martínez Espada.

La memòria d’antics veïns de quan “Bellvitge eren camps” ens du a tenir respecte i consideració envers qui, com el fill de Cal Rei, no va poder suportar la pèrdua de la casa i les terres i va decidir posar fi a la seva vida.

Els temps estaven canviant tant ahir com ara. Els que llavors érem infants van haver de descobrir el perquè de tants canvis. Els que ara som adults hem de mirar al passat per pensar en el por-venir.

Haurem de posar fre a tanta especulació que ha malmès tant i a tants.

Foto: Mauricio Martínez Espada. La senyal de prohibit el pas no va servir gaire. Ho lamentem.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-gener-2021

Als que no s’adapten i ens continuen cridant.

———————————————————————————————————————————————————————

[1]Empresa encarregada de fer els blocs de formigó amb els que es “muntaven” els pisos.

[2]S’utilitza aquest nom tal com es feia abans.

[3]Conferència de 9/9/2015 “Dones de Bellvitge”. Informació aportada per la veïna Antonia Conejo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s