Santa Magdalena de Conangle de Les Masies de Roda, es una Ermita o un Monestir ?

Santa Magdalena de Conangle , està situada en el Puig de Conangle en el paratge de Salou, municipi de Les Masies de Roda en la comarca d’Osona.

Veiem una mica de la seva llarga historia :

  • La primera referència al topònim Conangle apareixia ja l’any 980, en el testament d’Isarn, fill de Sal·la de Conflent, però estudis recents han demostrat que el topònim Chonangulo que apareix en aquest document, es refereix en realitat al lloc de Conanglell, al terme del veí castell de Voltregà.
  • El primer esment del lloc de Conangle és força posterior, correspon a l’any 1231 i coincideix amb la primera notícia que es té de la capella, dedicada originàriament a Santa Maria.
  • Un document explica la venda d’aquests béns per part del rector de l’església parroquial de Sant Pere de Roda a un tal Arnau, el castlà de s’Avellana, una construcció defensiva de gran valor estratègic, datada del 1067 i situada, com la capella, a la península de Salou.
  • Cap a les darreries del segle XIII, s’hi va aplegar una comunitat de religioses que fou erigida canònicament com a monestir d’augustinianes sota la direcció de la priora Maria del Bosch el 1304.
  • El 26 de maig de l’any 1348, al cavaller Ramon de Dosrius, fill i hereu d’Alamanda de Muntanyola i de Pere de Dosrius, va comprar les terres pel preu de 1.000 sous.
  • En 1375 es compraren unes terres a l’hereu del manso Bosch, propietat alodial dels senyors de Savassona, i s’amplià l’extensió de la propietat a l’entorn de la capella.
  • L’edifici de l’església s’amplià i reformà amb motiu de la consagració de l’altar, celebrada el 27 de maig de 1376 pel bisbe Francesc, titular de Cunaviense, amb llicència del bisbe de Vic, qui també beneí el cementiri adjunt, construït per donar sepultura a les religioses.
  • Eduard Junyent afirma que fou aquell mateix any quan es canvià l’advocació de la capella, de Santa Maria a Santa Maria Magdalena.
  • El fet que apareguin esments al cenobi de Santa Maria de Conanglell en diversos documents conservats a l’Arxiu Parroquial de Roda (APR) i a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV) encara el 1399, sembla indicar que el canvi d’advocació no es faria efectiu fins al se
  • El lloc de Conangle, igualment com a Casserres, fou durant l’època moderna refugi de bandolers i escenari favorit de dimonis, bruixes i bruixots. Està documentada l’estada el 1610 del bandoler Perot Rocaguinarda refugiat als boscos de Santa Magdalena amb una partida de 200 homes, i perseguits per soldats, membres del sometent i la Unió de Vic.
  • El 1927, la família Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl ocupat pel conjunt constructiu de Santa Magdalena, però no dels edificis en si, que continuaren depenent del bisbat.
  • Durant la Guerra Civil la capella no va patir destruccions remarcables a nivell d’edificació, però els milicians cremaren un Sant Crist de fusta molt venerat que hi havia en una de les capelles contigües a la nau principal i del que només se’n conserven els claus.
  • En 1955, l’ermita de Santa Magdalena de Conangle fou restaurada per la família Baurier que manà fer-hi algunes obres de reforma, recuperant-ne l’ús i la devoció per a tota la comarca: enjardinaren els voltants, arranjaren els camins d’accés
  • El 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic, que l’any 1984 fou cobert amb teules.
  • Des d’aleshores i fins al tancament de la colònia de Salou, s’hi feren diverses festes patronals i encara s’hi celebren cerimònies religioses, sobretot casaments, de persones devotes.

  

Santa Magdalena de Conangle, com veiem va passar d’una petita capella a Ermita considerada avui endia així, per ho realment tant mateix podia considerar-se com un petit Monestir…?

 

Santa Magdalena de Conangle, està situada en un lloc de difícil accés, i que cal anar amb cura.

 

Recopilació de dades i Text : Viquipèdia

Adaptació del Text al Blog : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

La masia de Can Bassa (Palou) de Granollers

Can Bassa – Principis del segle XX

La masia de Can Bassa, esta a prop de la Ctra. el Masnou – Granollers, km 15,5, a 0,5 km, a Palou, a les afores de Granollers  a la zona sud, concretament en el carrer camí de can Bassa.

A prop de l’antic camí reial o camí de Vic , delimita entra la zona industrial i els camps.

Can Bassa és una masia de Granollers, va ser construïda en el segle XVI.

Des del carrer es fa molt difícil veure la masia, uns arbres impedeixen la seva visió.

Can Bassa – Principis del segle XX

Dona nom al barri de can Bassa, que esta compost de grans edificis i com diem, d’indústries importants en la Comarca.

Es un edifici aïllat, està orientat a ponent, té una planta baixa, pis i golfa que està adossat a una torre de planta quadrada amb baixos i tres plantes. La coberta és a una vessant i la façana de pedra sense arrebossar. Té portal adovellat, amb arc de mig punt, i un escut, amb pals, a la clau. Hi ha tres finestres conopials lobulades al primer pis.

Fotografia de l’Ajuntament de Granollers

Can Bassa és protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografia de la masia i antigues : Arxiu de l’Ajuntament de Granollers

La Bòbila d’en Pahissa de Sant Cugat del Vallès

Està situada La Bòbila d’en Pahissa, en el camí forestal que des de Sant Cugat entra a Collserola direcció a can Borrell ( masia – Restaurant).

A uns 300 metres us cal desviar-vos a l’esquerra, i un camí us portarà directament a les restes de La Bòbila d’en Pahissa.

Va estar en funcionament des de l’any 1940 fins el seu tancament de producció en el l’any 1985. Durant aquells  mes de 40 anys, s’hi van coure en les seves instal·lacions mils de rajoles, teules, totxos, entre altres.

Al principi , en els anys 40 i 50 del segle passat, va ser una de les poques activitats industrials que tenien lloc en el municipi de Sant Cugat.

Es va fer un enderrocament no total, podeu veure una cova artificial d’on es treia el material, i altres entrades que estan semi tapades, la curiositat de la gent a fet que s’hagin obert en els anys.

Sols queden en peu dels edificis les columnes. També, mig amagat per la vegetació podeu veure el forn principal l’entrada està encara tapiada.

De fet sols queda ara com a record de la Bòbila d’en Pahissa i per la curiositat del visitat…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Torre de les Aigües de Palou a Granollers

La Torre de les Aigües és una casa fortificada del segle XV, en diferents èpoques ha sigut transformada,

i mes ara que és un important Restaurant del terme municipal de Granollers, situat a Palou.

Com el descriu Viquipèdia :

“ …Conjunt d’edificis entorn un pati tancat amb accés a través d’una portalada d’arc de mig punt adovellat, en el centre del qual hi ha un relleu format per tres cares que semblen coronades sobremuntant dos escuts: en el primer, hi ha el lleó rampant, que són les armes dels Junyent, i en l’altre tres flors de llis i un arbre arrencat…”

Efectivament es un conjunt d’edificació que es destaca des de ven lluny.

Sobre tot, la torre de planta quadrada i tres pisos d’alçada, coronada amb merlets. Al primer pis hi ha una finestra amb llinda de pedra decorada amb un relleu apuntat.

A la planta baixa de la torre hi ha la capella de la Verge de les Neus, amb una porta gòtica rectangular amb relleus.

La Torre de les Aigües pertanyia ja en el segle XV a la família Junyent, nissaga de personatges ben destacats fins a l’any 1701.

Un d’ells fou Joan Junyent, marmessor de la reina Violant.

El mas Junyent canvià el seu nom pel que porta actualment, Torre de les Aigües, degut a la imatge de la Mare de Déu de les Neus que hi havia fins a l’any 1936 a la capella.

Aquesta verge era denominada pels camperols “Verge de les Aigües”, a causa de les plegaries que se li feien demanant la pluja. ( Podríem pot ser tornar aquesta tradició a veure si plou molt mes…)

La Torre de les Aigües declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

La Creu de terme del Camí dels Monjos de St. Cugat del Vallès

Aquesta Creu de Terme es troba ubicada davant de l’església del Monestir de Sant Cugat del Vallès.

És una creu de perfil flordelisat, que en una de les cares mostra el Crist crucificat

i en l’altra, la Mare de Deu amb el Nen.

El seva ubicació original estava situada al Camí dels Monjos, prop de Can Mates.

Va ser abatuda i malmesa en l’any 1936.

Les restes d’aquesta,  van ser recollides per un santcugatenc i la creu va ser restaurada l’any 1940 i col·locada on avui la trobem, dins del Monestir de Sant Cugat del Vallès

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

L’Església de Sant Cristòfol de la Castanya de El Brull

Sant Cristòfol de la Castanya és una església romànica del Brull (Osona). Situada al vessant sud del Puig Ventós del massís del Montseny, on es troba la petita església de Sant Cristòfol de la Castanya formant conjunt amb la rectoria adossada.

Hi ha un rellotge de sol a mitja altura del campanar.

Hi ha un petit cementeri a prop.

Us passo la breu historia d’aquesta antiga església :

  • Per varies documentacions Es tenen notícies de l’existencia d’aquesta església dels anys 1025, 1047 i 1050.
  • El 1082 va ser consagrada pel bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà, a petició de R. Folc, vescomte de Cardona i senyor del Brull.
  • Al seu interior es conservava un retaule fet expressament pel pintor Bertran Badia, que va ser posteriorment substituït per un altre de barroc, cremat durant la Guerra Civil. La seva acta de dotació data del 7 de juny de 1082 i es conserva a l’Arxiu Episcopal de Vic.

Curiosament La Castanya mai havia estat parròquia, sinó que depengué des dels seus orígens de Sant Martí.

Per a mes informació, podeu consultar en aquest enllaç corresponent a la Diputació de Barcelona i que dona una molt bona informació de l’Església de Sant Cristòfol de la Castanya :

http://www.diba.cat/documents/429042/66872462/35_Esglesia+de+Sant+Cristofol+de+la+Castanya_El+Brull.pdf/59c0e330-32fd-48c8-a6b8-88f26c503f80

L’Església de Sant Cristòfol de la Castanya està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Recull de dades i Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Un tram del recorregut fluvial del riu Congost al pas per El Palou de Granollers

El tram que es pot seguir paral·lel al riu Congost, és des de Tagamanent fins la seva desembocadura al Besos  a Montmeló,  on fa aiguabarreig amb el riu Mogent, i a les hores, fins a Sant Adrià a la mar Mediterrània.

( Que ja he dedicat varis articles, en el Blog de Fonts Naturals, Aigua, Muntanya i mes…)

Avui us voldria destacar el tram al pas per El Palou de Granollers.

Està en un sector molt ven cuidat, trobareu petites àrees per descansar amb bancs de fusta o per fer un àpat, amb taules i seients també de fusta.

De fet seguireu el curs del riu Congost tot passant per El Palou que és la zona rural de Granollers.

Us recomano que ho feu des de qual se vol punt del recorregut i Municipi que passa el riu Congost, per ho avui com a suggeriment, podeu començar-ho a can Bassa, masia que dona nom a una zona industrial de Granollers que fa barrera entre l’industria i a la zona agrícola.

Des d’aquí podem remuntar el riu o baixar direcció a Montmeló…

Espero que sigui del vostra agrat, trobareu gent fent caminada, acompanyats de gossos, bicicletes, fent fúting…en fi, qualsevol manera per passar-ho be …

Trobareu molts cartells informatius per fer el recorregut que vosaltres desitgeu.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Església de Sant Cristòfol de Cerdans d’Arbúcies

L’església de Sant Cristòfol de Cerdans pertany al bisbat de Vic, recull els fidels d’un veïnat amb el mateix nom, bàsicament de masies; es del terme municipal d’Arbúcies, dins la reserva del Parc Natural del Montseny, adossada a l’antiga rectoria que amaga el sector de la capçalera.

És un edifici de mitjans del segle XII, d’una nau rectangular capçada per un absis semicircular, decorat exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes destacat en pedra vermella.

A aquest edifici romànic original, s’hi va afegir més tard un petit campanar de torre sobre la volta de l’absis, dues capelles laterals a banda i banda i l’edifici de la rectoria.

Recollim unes dades de la seva historia :

  • En el 878 es coneixen algunes referències al lloc de Cerdans gràcies als preceptes carolingis:    «villaricello que dicitur Cerdanus».
  • L’any 951 consta entre les propietats i béns del monestir de Santa Maria de Ripoll.
  • El 1181 consta un acord al litigi que mantenien els capellans de Cerdans i els d’Espinelves per la possessió d’uns masos.
  • En aquesta època passà a les mans d’una branca de la família Gurb però ja en el segle XIII els documents senyalen que formava part de la batllia d’Arbúcies, sota domini i jurisdicció dels vescomtes de Cabrera.
  • El 1319 la parròquia fou cedida amb tota la demarcació i drets parroquials al monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • Durant el segle XIV fou regida per un canonge d’aquest monestir
  • Al segle XV fou confiada a rectors veïns, sobretot d’Espinelves.

Actualment el seu estat de conservació es molt bo.

 

Recull de dades i Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

La Casa de les Altures al Baix Guinardó a Barcelona

Concretament aquest edifici està situat al Baix Guinardó prop de la boca de la sortida del Túnel de La Rovira.

Perquè s’anomena La Casa de les Altures ? Es va construir el 1890 per encàrrec del director general d’Aigües de Barcelona i al costat hi havia els motors d’elevació d’aigua cap als dipòsits de Can Baró situats al Turó de la Rovira.

Aquesta es la seva Historia :

  • L’any 1871, Es va expropiar els terrenys i s’iniciaren les obres.
  • Una part d’aquests terrenys s’utilitzaven com a jardí de la casa i una altra contenia vivers de diferents tipus de plantes i d’arbres, sobretot fruiters. La vegetació i l’aigua del voltant de la casa va ser la causa per crear un ambient similar als jardins granadins.
  • Durant la Guerra Civil Espanyola, la societat va utilitzar l’indret com a lloc de colònies per als fills dels treballadors de l’empresa
  • Acabada la guerra, la casa serví de seu de l’Institut d’Investigació Hidrològica.
  • Per els anys setanta del segle passat, l’estat de conservació del conjunt de la casa i els jardins era deficient i l’Associació de Veïns Joan Maragall emprengué accions reivindicatives per tal d’aconseguir convertir-lo en parc públic.
  • Un cop adquirit per l’Ajuntament, el parc de les Aigües fou obert al públic l’any 1978 després dels treballs d’adequació duts a terme per l’arquitecte J.M. Casamor.
  • En 1984 es va adquirí l’edifici de la Casa de les Altures que es va procedir a restauració i rehabilitació per part del arquitecte Víctor Argentí.
  • L’any 1990 va ser distingit amb el premi FAD a la millor rehabilitació.
  • A inicis de 1991, va obrir les portes com la Seu del Consell del Districte d’Horta-Guinardó.

És una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

http://lameva.barcelona.cat/barcelonablog/ajuntament/la-casa-de-les-altures-una-seu-de-districte-amb-historia

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona

Text i Fotografies : Ramon Solé

Les últimes cases com si foren un poble, al Clot de Barcelona

Llàstima que aquestes cases que ens referim, es trobant en un estat d’enderroc, algunes de tapiades i altres encara la gent que hi viu, es resisteix en seguir en elles.

De quines cases ens referim ?, estan situades front el Parc del Clot, concretament, en el carrer dels escultores Claperos amb cantonada amb el carrer de les Escoles.

Podem des de fora de l’entrada, barrada per una gran portalada amb reixa, gaudir d’un espai que des de fa molts anys, es manté com fa 50 o mes anys en rere.

Al fons podem veure, un pati comú amb molts d’objectes que deuen fer la estada familiar tranquil·la i agradable com si estiguessin en un poble…

Altres cases antigues i baixes, i per seguretat, estan les portes i finestres tapiades, per evitar okupes i/o accidents.

Son les últimes cases com si foren un poble, al Clot de Barcelona, …i fins quan de temps?

 

Text i Fotografies : Ramon Solé