Església de Sant Pere de Santpedor o Sant Pere d’Or

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Sant Pere és una església parroquial romànica al nucli de Santpedor, al Bages.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Pere d’Or que ha donat nom al municipi i poble és documentada ja l’any 996.
  • La meitat de l’església i de la vila que va néixer a redós de la sagrera eren propietat del monestir de Sant Benet de Bages per donació comtal de Ramon Berenguer III el 1113.
  • Dependència confirmada per la butlla del 1196 del papa Celestí III, on hi constava també la meitat de la vila de Santpedor.
  • El 1315, el rei Jaume el Just va permutar la meitat de l’església amb el bisbe de Vic Berenguer de Guàrdia.
  • L’edifici es reformà al segle XIII i totalment modificat amb estil gòtic al segle XVI, conservant només el portal i el mur de ponent. Posteriorment hi hagué diverses ampliacions.
  • Al segle XIV la meitat de l’església resten fou entregada a la diòcesi de Vic.
  • Les obres de Sant Pere són àmpliament documentades: La primera església preromànica deuria modificar-se i ampliar-se al s. XII i al s. XIII; entre 1596-1599 fou construït l’actual temple gòtic que fou remodelat al segle xix i les últimes obres són de l’any 1847.
  • L’església conserva l’accés original del temple romànic amb una interessant portalada que mostra grans paral•lelismes amb la de la seu de Manresa i la veïna de Santa Maria de Mura.
  • En els capitells s’hi ha vist la influència més o menys directa dels del monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • L’obra es pot datar a finals del s. XII cap a 1180.

L’església de Santpedor és un edifici d’una sola nau cobert amb voltes de creueria en cinc trams més el del presbiteri.

La nau aprofita part dels murs de l’antiga església romànica.

A cada costat de la nau hi ha capelles que coincideixen amb cadascun dels cinc trams de la nau.

Al costat de l’altar i presbiteri hi ha la sagristia i el campanar modern construït el segle XX car l’antic romànic fou ensorrat el 1897.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Dues de les capelles laterals foren ampliades al segle XVIII (la de les S. Espines) i al XIX (la Capella dels Dolors).

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Portada romànica, amb restes de policromia, formada per dos arcs de mig punt adovellats en degradació i rematats per una arquivolta a manera de cornisa.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Els arcs estan sostinguts per un parell de columnes totalment llises amb quatre capitells decorats amb temes vegetals i historiats: el pecat original, desenvolupat en dues escenes i les Tres Maries.

El timpà, atribuït a Arnau Cadell, autor del claustre del monestir de Sant Cugat, representa el pantocràtor assegut entre els símbols dels quatre evangelistes: l’àngel que simbolitza l’evangelista Mateu; l’àguila, símbol de Joan; el brau, símbol de Lluc, i el lleó, símbol de Marc.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

El tema és rematat per una inscripció llatina “IHS XPS FILIUS MARIE” que cal interpretar com: “Jesucrist, fill de Maria”.

Es tracta d’un programa iconogràfic que es pot resumir com una síntesi en la qual s’oposen l’Antic i el Nou Testament en el tema del pecat i la redempció d’aquest presidit pel judici final.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sant Pere és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Mateu de Montbui Bigues i Riells

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Castell de Montbui

L’ermita de Sant Mateu està situada al costat del Castell de Montbui a Bigues. Tanmateix, l’accés més ràpid a aquest castell és des de el municipi de Sant Feliu de Codines, travessant la urbanització dels Saulons d’en Déu.

És al costat de llevant del cim del Castell de Montbui, fins al punt que a l’ermita hi ha el vèrtex geodèsic (289113001) d’aquest punt geogràfic.

Us passo la seva historia:

  • A més de capella del Castell de Montbui, fou el centre d’una extensa parròquia rural actualment repartida entre els termes municipals de Sant Feliu i Caldes.
  • És esmentada el 1058 entre les set parròquies de la baronia de Montbui, en una disputa nobiliària.
  • El despoblament del seu territori feu que el 1156 ja aparegui unida a Sant Pere de Bigues.
  • Tot i que entre 1584 i 1623 estigué unida a Santa Maria de Caldes de Montbui.
  • L’isolament del lloc feu que a principis del segle XVIII es construís una nova església, a prop de Can Carreres.
  • Va ser enderrocada a la darrera dècada del segle XX, i el seu emplaçament, buit, és actualment envoltat per les construccions de la urbanització del mateix nom.
  • Havia perdut el seu ús parroquial a finals del segle XIX i l’abandonament de l’edifici el va anar malmetent fins a esdevenir un perill per als habitants de la urbanització circumdant.
Sant Mateu de Montbui Nou – Fotografia : Carme Comas i Suriñach – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’església antiga és d’una sola nau rectangular coberta amb volta de canó apuntada seguida, capçada per un absis interiorment de ferradura i exteriorment semicircular, cobert amb volta esfèrica. Té una finestra de doble esqueixada al centre de l’absis i una altra d’una sola esqueixada en el mur de migdia, orientada al biaix del mur.

La porta és a la façana de ponent, però està tan malmesa que s’uneix amb l’ull de bou que tenia al damunt; és quadrada i a l’arquitrau hi ha una petita motllura amb la data de 1817.

També està molt malmès el campanar de cadireta, Aquests tres elements, però, són força més tardans que l’absis. L’aparell és senzill i molt irregular.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Margarida del Mujal de Terrassa

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Santa Margarida del Mujal esta situada en el carrer d’Àries, en el polígon industrial de Can Parellada de Terrassa,

al sud-est de la ciutat, l’ermita ha donat nom al polígon industrial de Santa Margarida, que s’estén al nord, a l’altra banda de l’autopista C-58.

Us passo la seva historia:

  • Està documentada des de l’any 1037.
  • Originalment estava dedicada a santa Eugènia.
  • A mitjan segle XIII s’hi establiren unes monges agustinianes que, pel que sembla, duien una vida poc exemplar ja que, cap al final d’aquell segle la priora i algunes monges van ser desterrades pel bisbe Ponç de Gualbes.
  • L’any 1421 ja no hi havia monges, la capella es trobava en un estat molt precari, i es recollien almoines per al seu manteniment.

L’edifici és una capella d’una nau amb absis definit per un arc triomfant apuntat, amb volta de canó seguit restaurada.

Està feta amb paredat comú fins al suport de la volta. La volta és de maó, feta a plec de llibre.

El portal d’accés és en arc de mig punt adovellat, a la façana de ponent, amb finestral superior i campanars d’espadanya de factura posterior.

Presenta importants contraforts al mur de migdia i una petita finestreta de doble esqueixada. El mur nord és mitger amb l’antiga casa de l’ermita.

Santa Margarida del Mujal és una ermita romànica del municipi de Terrassa, protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Joan del Pla de la Palma de Cervelló

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris

Sant Joan del Pla o Sant Joan de l’Erm de la Palma està situada al poble de la Palma de Cervelló a la comarca del Baix Llobregat,

A uns 700 m del cementiri de La Palma de Cervelló.

Us passo la seva història

  • El lloc de la Palma de Cervelló és documentat el 964.
  • La capella és esmentada com Sant Joan i Sant Feliu de la Plana el 1270, any en què el rector de Sant Esteve de Cervelló n’era procurador.
  • El 1347 a la capella de Sant Joan de l’Erm hi havia un altar dedicat a la Mare de Déu.
  • A partir del segle XIV la capella apareix sovint esmentada en les visites pastorals.
  • Consta situada al lloc de la Plana Sant Joan, prop de Can Llopart, mas que posteriorment es diria Can Mascaró i que al segle XVIII va adquirir de les monges la finca de la Palma.

La capella és d’una nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular amb arcuacions i lesenes.

Vora l’absis, al mur nord, hi ha una absidiola practicada en el gruix del mur de factura posterior a l’edifici.

Al davant mateix, al mur sud, hi havia una altra absidiola igual però fou enderrocada.

L’absis és decorat per un fris d’arcuacions cegues agrupades de quatre en quatre entre lesenes.

L’aparell és de carreus petits.

A migdia s’obre la porta originària del conjunt; és de mig punt i extradossada per una filada de dovelles primes; ran seu hi ha un esvoranc.

A ponent s’obre una altra porta que és de construcció moderna.

M. Pagès / Generalitat de Catalunya

Anys en rere estava molt envoltat de vegetació.

Us passo informació de les obres realitzades en aquesta ermita :

http://www.lapalmadecervello.cat/raco-fotografic/inauguracio-de-les-obres-de-rehabilitacio-de-l-ermita-de-sant-joan-del-pla-29-6-19

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve de Castellar del Vallés, el que les pedres amaguen.

Actual església parroquial de Sant Esteve de Castellar al parc de Canyelles. AGC, 2021

“Sempre m’ha disgustat veure destruir un temple antic per edificar-ne un altre de nou (…). Però fins en les obres religioses modernes sembla veure-s’hi cert esperit de destrucció com és ben eloqüent de la ruïna de l’antiquíssim temple parroquial de Sant Esteve, avui anomenat Castellar Vell, de manera que per edificar la nova del segle XVIII se’n destruïren dues d’antigues”.[1]

Sant Esteve de Castellar, l’actual parròquia de Castellar del Vallés, coneguda com “la Catedral del Vallés” per l’imponent edifici neogòtic que s’alça dalt d’un turó, amaga una història molt antiga de la que poques restes han perdurat. Les troballes arqueològiques dels voltants, els documents, la toponímia, i els camins i ponts en un relleu solcat de barrancades, ens ajudaran a fer memòria d’aquell passat remot (segles X i XI) en el que les dones tenien un espai d’actuació considerable.

En un article anterior parlàvem de les obres que feien les comunitats agràries abans de que el feudalisme, amb el seu sistema de vassallatge i servitud, s’imposés plenament cap a mitjans del segle XI,  obres de les que encara podem trobar vestigis a Castellar del Vallés, una població en mig d’un paisatge travessat per rieres i torrenteres que conflueixen a l’aprofitadíssim riu Ripoll que, en aquest indret fa uns quants revolts.[2]

Barranc a “Castellar Vell”. AGC, 2021

Avui volem fer esment d’una església que no figura al patrimoni de Castellar, un edifici romànic (o preromànic) que va existir i de la que potser encara queden restes amagats sota l’actual parroquial de Sant Esteve de Castellar. És l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Castellar del Vallés, que si bé ara no hi és (o no es veu) ben cert que hi va ser, la que volem fer present.

Lateral de l’església de Sant Esteve que dona al carrer de Sant Iscle. El mur junt al campanar seria l’antiga rectoria i aquesta podria ser la ubicació de la desapareguda església de Sant Iscle de Castellar. AGC, 2021

En primer lloc cal dir que les figures martirials, encara que puguin ser més llegenda que realitat, ens remeten al lloc de procedència i al temps en que eren venerats. Les advocacions a Sant Iscle i Santa Victòria (Córdoba) indiquen esglésies del segle X, però no trobem anomenada aquesta desapareguda església fins el segle XVI, llavors, què podem dir dels inicis d’una església de la que no sabem on és i de la que no trobem menció fins molt endavant de la seva possible història?

Seguirem les indicacions d’Esteve Prat, doctor en Belles Arts, sobre la possible ubicació d’aquesta desapareguda església[3] i els documents dels segles X i XI per arribar, de la mà de l’arqueologia, a donar alguna interpretació.

Lateral que dona al carrer Sant Iscle. Sembla que aquí es va ajuntar la part nova de l’església i el que es va aprofitar de l’església o de les esglésies anteriors.

L’imponent edifici neogòtic de l’actual parròquia de Castellar del Vallés, és del segle XIX,  l’obra va ser encarregada per la vídua Tolrà, per a fer-la es van enderrocar l’església del segle anterior i la rectoria adjacent. De l’edifici barroc anterior només queda el quadre que va pintar Lluís Mateu.

Quadre pintat per Lluís Mateu. Església vuitcentista de Sant Esteve de Castellar del Vallés A: L’actual.cat (2012) “Lluís Mateu Laporta i l’església de Sant Esteve” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

En 1884 na Emília Carles-Tolrà demanà permís a l’Ajuntament per, entre d’altres temes, derivar les aigües pluvials i sobrants del reg i ús del carrer de Sant Iscle. L’ajuntament ho aprovà i soterrarà aquestes aigües. En 1885 la Sra. Tolrà cedeix per a casa parroquial una finca procedent del “camp de Sant Iscle”. El nom del carrer de Sant Iscle perdura en un lateral de l’església.

Actual rectoria, junt l’església i, en ombres, el carrer de Sant Iscle. AGC, 2021.

Feia només un segle que l’església que s’enderrocava s’havia alçat sobre l’anterior de Sant Iscle. En 1760 la població d’aquest nucli conegut llavors com “Tolosa” demana permís per construir una nova església ja que la parroquial de Sant Esteve, vinculada al castell de Castellar, avui molt reformat i dit Clasquerí, els hi quedava a l’altra banda del riu Ripoll. És el que passa en altres indrets, entre una parròquia més aviat rural i feudal i els sectors més urbans com devia ser, des de molt antic, aquest de Tolosa, també anomenat de les Fàbregues.

Can Gorina o “mas de les Fàbregues”, entre l’església i la plaça Major, un dels llocs en els que s’han fet excavacions a Castellar del Vallés. AGC, 2021.

En 1771 començaren les obres, el bisbe dona permís per enderrocar i aprofitar els materials de “la vella” (la de Sant Esteve o la de Sant Iscle?, en tot cas les dues van caure per alçar la nova), la condició és que la construcció es separi al màxim de la riera immediata, el que ens indica que aquest devia ser un problema important amb la de Sant Iscle. Les obres terminen el 1773, llavors es canvia el nom de Tolosa pel de Sant Esteve de Castellar i es deixa l’antiga església romànica de Sant Esteve abandonada amb el nom de “Castellar vell”.

Sant Esteve vell, un entorn rural on s’han trobat restes de l’edat mitjana. AGC, 2021.

En 1854 s’amplia església barroca amb una capella a l’altra banda del carrer de Sant Iscle, però ja es preveu que caldrà una altra ampliació. Antoni Vergés (1832-1874) del que es va publicar una Història de Castellar en 1974 diu en aquells anys que “es podria fer una església dedicada als sants màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria que sempre havien estat venerats a la Sagrera de les Fàbregues, després Tolosa i avui Castellar” i és aquesta relació de noms la que ens condueix als camins més oblidats i foscos de la nostra història.

Cripta a un lateral de l’església, on hi havia el cementiri. AGC, 2021.

Deia el Dr. Vergés que aquesta església deuria tenir la mateixa forma que les veïnes romàniques de Sant Pere d’Ullastre (al sud de Castellar) i la del Puig de la Creu, al límit amb Sentmenat i que devia estar emplaçada on es va fer, el segle XVIII, la rectoria annexa a l’església (enderrocada o aprofitada en part per re-fer la nova església al segle XIX?). El rector de 1770 deixava constància de que l’antiga església de les Fàbregues tenia tres altars, aplegava a les confraries de Sant Roc i Sant Sebastià (advocats contra les pestes) i potser també la de Santa Magdalena, molt venerada a l’ermita del Puig de la Creu.[5]

Sant Pere d’Ullastre que ha perdurat junt al mas de Can Santpere, documentat des del 1002.

El document més antic que coneixem que parla de Sant Iscle de Castellar (Kastrum Kastellare) és del monestir de Sant Llorenç de Munt, amb diverses propietats al terme (ja en van parlar dels conflictes entre aquest monestir i el de Sant Cugat)[6]. El 1081 Guillem dona al monestir de Sant Llorenç del Munt un alou situat al terme de Castellar al lloc de Cabrafic (Coll de Cabrafiga, al nord de les Arenes), entre dos torrents i el camí de Sant Iscle. Aquest document parla d’unes terres al pedrís de Can Sant Pere, el Dr. Prat indica que el camí mil·lenari que passava per Sant Pere d’Ullastre és el que pujava des de Togores, prop de Jonqueres, on les germanes de Sant Pere de les Puel·les tenien propietats i fundaren una església. Seria el cas de la de Sant Iscle?

Ermita de les Arenes, un bonica construcció romànica en un entorn natural. AGD, 2021.

Ho fa més probable el fet de que el 945 la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota aquest monestir benedictí femení amb diverses propietats: vinya, terra conreada i erma (per a pastura o renovació de conreus), bosc, cases, estables, horts, dos bous, cubs, tones i una “mena” (mina) de ferro a Castellar. [7]

La mina devia ser junt el torrent de Fontscalents (28º), prop del torrent de Canyelles, on trobem el topònim de les Fàbregues (de “ferreria”) esmentat des del segle XII. Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya abans de 1152 i la trobem sota un monestir femení sobre el que els més potents posarien les mans quan van poder.

A “La Malesa”, turó situat sobre el riu Ripoll quan aquest dona un gir davant de Fontscalents (gorg d’en Fito), es van trobar restes de l’edat del ferro, així com ceràmica ibèrica i romana, en concret, una àmfora romana, el que dona idea de l’antigor del lloc i de que el que els comtes “donaren” no era nou, sinó quelcom que ja existia i que es reaprofita sota un altre domini.

Riu Ripoll, gorgs. Foto: Ramon Solé.

El 1111, Beatriu de Sentmenat i els seus fills donen a Eliarda un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar (el Castellar Vell actual) que afronta a l’est amb el “Puig de Sant Iscle”, al sud amb l’alou de Sant Miquel de Barcelona, que va rebre diverses donacions prop de Canyelles el segle X i amb l’alou de Guillem Ramon, el gran senescal dels Montcada, senyors del castell de Castellar, del que els Sentmenat eren, llavors, els castlans i al nord amb la “Terra Alba”. Eliarda dona aquest alou com a dot d’esponsalici a Joan.

Cal dir que Beatriu de Sentmenat i el seu espòs, Ramon Arnau, són el primer enllaç documentat d’una família que ha perpetuat fins l’actualitat.[8]

Aqüeducte i masoveria del castell de Clasquerí, antic castell de Castellar molt reformat.

Aquest puig de Sant Iscle podria ser el turó on s’alça l’actual església i ens remet al torrent de Canyelles,[9] veritable eix vertebrador de la interpretació que podem fer sobre l’església de Sant Iscle de Castellar, tot i que als inicis les referències no són a una església sinó a un camí i a un puig. El relleu conforma la història i ens dona referències que perduren. El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho en usdefruit mentre visquin.[10]

Parc de Canyelles des de l’església de Sant Esteve. AGC, 2021

Són molts els noms de dona que trobem actuant per sí mateixes a l’entorn d’aquest indret, un fet que es repeteix en llocs on tenim notícies del  monestir de Sant Pere de les Puel·les que estava refent-se després del pas d’Almansor. Dones soles, Deovotes o casades, inclús d’altres religions i procedències, elles s’anomenen, es recorden, així sabem que han creat xarxes estables de relació. El fet d’anomenar-se “Sagrera” de les Fàbregues indica que havia una església des de molt abans que trobem el seu esment.

L’última paraula la té l’arqueologia. Les excavacions dutes a terme a la Plaça Major de Castellar del Vallés han fet evident el que en altres llocs es sospita, la continuïtat de les poblacions sota els diferents dominis. Entre l’església i la plaça Major, a les masies de Can Torras i de Can Gorina (mas de les Fàbregues) s’ha posat de relleu l’aprofitament de les estructures d’una vil·la romana (amb ús residencial i productiu) per un poblat d’època visigòtica que habitava en cabanyes amb llar de foc, produïa comunitàriament, com ho demostren els forns de pa comunitaris, les àrees de premsa o les d’emmagatzemament i tenia cura dels seus morts.

Can Torra, Can Mir o Can Codina, junt a la Plaça Major de Castellar. AGC, 2021

També a l’església romànica de “Castellar Vell” s’han trobat restes d’eines, ceràmica i molins, tombes antropomorfes i una anterior capella preromànica, molt similars a les troballes de Sant Menna, Sant Julià d’Altura, Sant Salvador de Polinyà, Santa Maria l’Antiga (Santiga) o St. Iscle de la Salut (Sabadell).[11]

Per cert d’aquesta antiquíssima capella, amb el mateix nom de Sant Iscle, tampoc queda quasi res, absorbida pel santuari de la marededéu de la Salut i tampoc tenim documentació relativa a aquesta ermita fins el segle XIV, només trobem referències al relleu proper al lloc, com el de “serra de Sant Iscle”.

Pont Vell de Castellar del Vallès – AGC 2021

Així que, per a seguir evocant i investigant, ens queden els mots, com aquest de les Fàbregues, que dona idea d’un àrea productiva on, sota el domini d’uns o d’uns altres, s’arreplegaria una gent que treballava, es coneixia i re-coneixia, s’ajudava a subsistir, recordava els seus morts i celebrava en comú, fets quotidians que procuren vida, sense tantes violències com veiem en altres entorns, i que trobem habitualment sota un monestir femení.

Mots, camins que abans que nosaltres, altres van fer i pont, com la làpida d’Ermomir, una pedra de marbre del segle III, que duu el record del que va morir el 966. Pedra que podria provenir de la vil·la romana de la plaça Major, haver estat aprofitada com altar d’una primitiva capella visigòtica i com a làpida sepulcral al segle X a la capella de Sant Iscle, posteriorment, amb les obres del segle XVIII s’aprofitaria com a passera en uns horts entre el pont de la carretera de Terrassa i el Joncar (entre el Ripoll i el torrent de Canyelles).[11]

Horts i bassa al torrent de Canyelles. Foto: Ramon Solé.

L’església no ha deixat gaire record si eren elles les que estaven al front i potser aquesta dada negativa sigui tan significativa o més per a considerar diverses possibilitats sobre qui regentava l’església de Sant Iscle de Castellar. Era el monestir de Sant Pere de les Puel·les?, potser, especialment al principi quan el lloc es deia “Sagrera de les Fàbregues”. Sabem que elles tenien els seus preveres i que aquests podrien haver oficiat a la capella de Sant Iscle.

El nom de Tolosa que s’ha vinculat als inicis de l’època carolíngia (Riquilda de Tolosa, fundació de Sant Pere de les Puel·les amb l’església de Sant Sadurní de Tolosa…), però, sent posterior al de les Fàbregues, ens fa pensar en una altra possibilitat més relacionada amb el segle XIII i és que hi vinguessin persones de Tolosa i/o del sud de les Gàl·lies, fugides de les croades albigenses, si fos el cas, no hi seria Sant Pere de les Puel·les, sinó, potser, donades (i donats) les qui tindrien cura d’una ermita-església de la que, de moment, no en tenim més referències.

Font de les bassetes al que ara és el Parc de Canyelles a Castellar, aquestes bassetes eren antics rentadors on s’arreplegaven les dones des de temps inmemorials. Foto: Ramon Solé. A: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/10/02/avui-destaquem-la-font-de-les-bassetes-de-castellar-del-valles/

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, lHospitalet, 12-11-21

A les dones que han tingut i tenen cura de les esglésies, a les que es silencia.

————————————————————————————————————————————————–

[1] Vergés i Mirassó, A. (1974) Història de Castellar.

[2] García-Carpintero, M. A. “Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

[3] Prat, Paz, E. (1993) “El trencaclosques no resolt sobre l’Església de Sant Iscle i els orígens de Castellar”. A: Plaça Vella, n. 37.

[4] La cita és del Dr. Vergés a: Prat, E., o.c., p. 15, 16 i 17

[5] García-Carpintero, M. A. “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[6] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[7] Canyameres, Esteve (1989) “Evolució històrica dels Sentmenat”. A: Ronda vallesana X

[8] Prat Paz, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica”. A: Plaça Vella, n. 50 (Torrents de Fontscalents i de Canyelles).

[9] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 9

[10] Jordi Roig (2009), “Asentamientos rurales y poblados tardo-antiguos y altomedievales en Catalunya (S. VI.X)”. En: Tre archaeology of early medieval villages in Europe. Univ. País Basc.

[11] Prat, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. El torrent de Canyelles” Plaça Vella, n. 50

Sant Martí d’Ars de les Valls de Valira

Aquest mes esta dedicat a Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris

Sant Martí d’Ars està en Ars en les Valls de Valira.

Història

  • Esmentada a l’Acta de consagració de la Seu d’Urgell del 839

L’església parroquial de Sant Martí d’Ars és un edifici romànic d’una nau, de planta lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de l’evangeli, i d’aparell irregular. L’absis, separat de la nau per un arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó. la nau, coberta amb encavallades de fusta, té l’accés lateral al costat de l’epístola.

Adossat a la part esbiaixada del mur de l’evangeli s’alça un campanar de planta circular, amb finestres geminades i arcuacions a la part superior. Sobresurt tres pisos per damunt de la teulada de l’església i de les construccions veïnes.

Construït amb aparell irregular disposat en filades, els dos pisos superiors compten amb els capitells llisos. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el ràfec de la qual corre una filera d’arcuacions cegues de tipus llombard i petites espitlleres.

El campanar, al qual les espitlleres superiors i del primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l’element més rellevant de l’església, atesa la seva estructura cilíndrica que el converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d’Andorra, de factura i disseny més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d’aquesta tipologia, que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l’Alt Urgell i ‘Andorra.

D’altra banda, el tipus d’obertures i elements ornamentals que configuren el mur ens forneixen dades per a situar-lo cronològicament dins del segle XI.

En canvi, l’edifici, pot ser contemporani, manté a les seves estructures un lligam profund amb la tradició constructiva del preromànic, manifesta sobretot en el tipus de planta, l’absis carrat, l’arc triomfal d’ingrés, i el tipus d’aparell.

Sant Martí d’Ars és un monument del municipi de les Valls de Valira inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Sant Julià de Vallfogona de Vallfogona de Ripollès

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

Sant Julià de Vallfogona . La Salut de Vallfogona de Ripollès.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Vallfogona es documenta per primera vegada l’any 900 en nombrosos contractes de compravenda i donacions a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
  • És precisament la seva abadessa Ranlo, que va manar construir el temple de sant Julià, consagrat el 23 d’abril de l’any 960 en presència del bisbe Ató de Vic.
  • Posteriorment es reedifica al segle XII i ha subsistit fins als nostres dies.
  • El segle XV la volta de la nau caigué per efectes del terratrèmol, i es reconstruí de nou en una forma una mica apuntada.
  • El 1756, es començà l’edificació de la nova església, anant enderrocant la part romànica conforme avançava la seva construcció, aquesta no es va acabar, quedant l’edifici amb l’estructura amb què el coneixem avui dia. L’interior va ésser totalment decorat en l’estil de l’època, es va construir el cor i sobre la primitiva finestra romànica de la façana es va construir un ull de bou, tapant exteriorment aquesta finestra.
Roger Vinent Arnau – 2006 / Generalitat de Catalunya

Situada a l’extrem de llevant del poble de Vallfogona, sota la carretera de Ripoll a Olot. Temple d’una sola nau, amb planta dividida en dues parts, de diferent amplada, que corresponen a la part romànica a l’atri, i barroca al presbiteri.

Roger Vinent Arnau – 2006 / Generalitat de Catalunya

Té adossades entre els contraforts d’aquesta última època, capelles laterals.

Jordi Cantijoch Boada /Generalitat de Catalunya

El presbiteri és realçat amb escales del nivell de la resta de la nau, i té un baldaquí. Aquesta part de l’església és amb volta decorada en colors vius, segons el gust del barroc popular de l’època però de poc interès.

Les pilastres sobre les que descansen els arcs torals de la part romànica, són més estretes en la base que en l’arrencament dels mateixos arcs. La porta d’accés del segle XII té arquivoltes en degradació amb pinyes esculpides, i els arcs descansen sobre capitells i columnes molt deteriorats. La façana conserva esgrafiats de principis del segle XIX i és rematada a la part central per un pesant campanar, a la dreta de la façana hi ha una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar.

Jordi Cantijoch Boada /Generalitat de Catalunya

Sant Julià de Vallfogona és una església romànica del municipi de Vallfogona de Ripollès és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Església Vella o Església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars és un edifici del municipi de Rellinars, coneguda com l’Església Vella, situat en zona rural a prop de la Riera de Rellinars.

Us passo la seva història:
• L’anomenada església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars és documentada des de l’any 951 com a sufragània de Vacarisses.
• De la qual s’independitzà el 1878.


• Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.
• La descoberta d’un ara paleocristiana fa pensar que l’església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars s’alça en un lloc de culte molt antic.

Es tracta d’una església formada per dues naus, molt modificades en diferents èpoques: la septentrional és del segle XII, la meridional dels segles X i XI.

Aquesta era la primitiva església amb una estructura del segle X i murs regruixits el segle XI.


Fou ampliada el segle XII amb una nau adossada al mur de tramuntana, de manera que aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral.

El conjunt fou molt modificat al llarg dels segles: s’afegiren arcs de comunicació entre les dues naus, la construcció d’un campanar romànic posteriorment enderrocat, sobre la capçalera del temple antic, tancament de portades antigues i finalment, el segle XVIII,
afegit d’un cor als peus de l’edifici dels segles X-XI

i substitució de l’absis romànic del segle XII per un presbiteri quadrangular coronat per una espadanya.


Al voltant de l’església han aparegut restes de construccions i sepultures antropomòrfiques que podrien ser coetànies de l’església documentada el 951.


El Campanar dins les etapes constructives de l’església vella de sant Pere i Sant Fermí, el campanar és obra del segle XVIII. Superada la coberta de l’absis comença el campanar d’espadanya.


A la part inferior presenta un petit ull de bou i a la superior les dues obertures, d’arc de mig punt, on se situarien les campanes.


A continuació hi ha una doble cornisa de llosetes i està coronat per un frontó triangular.


El parament, amb restes d’arrebossat, deixa veure carreus i pedres sense tallar.

Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars és un edifici del municipi de Rellinars protegida com a bé cultural d’interès local.


Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Jaume de Marganell de Castellbell i el Vilar

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

L’ermita de Sant Jaume de Marganell Km. 4 cap a Sant Cristòfol i Mas Enric trencall a mà dreta en el municipi Castellbell i el Vilar.

Història

  • Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellbell, al lloc anomenat Marganell. Aquest lloc és documentat des del 924.
  • L’església apareix citada el 1102 en un document en els propietaris, Bertran Sunyer, la seva esposa Adelendis i els seus fill donen l’església de Sant Jaume de Marganell al monestir de Santa Cecília de Montserrat.
  • El 1855 l’església passà a dependre de la de Sant Cristòfol.
  • L’any 1936 el temple fou profanat, encara que no va sofrir greus destrosses arquitectòniques.
  • L’any 1958 fou novament oberta al culte, després d’una acurada restauració dirigida per l’arquitecte A. Tintoré.

És un edifici d’una sola nau, rectangular, amb un absis semicircular situat a l’est. Aquest és cobert amb una volta de quart d’esfera i una teulada amb lloses de pedra.

A l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt monolític. La nau és coberta amb volta de canó i una teulada de teula àrab.

Al cantó de ponent es troba la porta d’accés, adovellada,

i la cim del pinyó d’aquest mateix mur s’alça un senzill campanar d’espadanya. A sota d’aquest s’obre una finestra en forma de creu.

Al pinyó del mur de llevant hi ha una petita creu de pedra.

L’aparell és regular, obrat amb petits carreus disposats en filades i a trencajunt. L’estat de conservació d’aquesta capella rural és bo.

Sant Jaume de Marganell és una església de Castellbell i el Vilar (Bages) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Sant Vicenç de Sant Castellbell i el Vilar

Mes dedicat a les Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris

L’Església de Sant Vicenç està situada en l’antic terme del castell de Castellbell, sota el cingle que envolta el castell.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Castellbell és documentat des del 924.
  • L’església no surt documentada fins abans del 1154, en què figura com a parròquia; ara bé, solament apareix el nom del lloc (Castel Bel) i no l’advocació, de forma que no es pot saber si la referència parroquial correspon a aquesta església o a Santa Maria del Vilar.
  • En estudis posteriors s’ha pogut determinar amb certesa que l’església parroquial era de la Santa Maria de Castellbell, avui anomenada del Vilar, i no la de Sant Vicenç.
  • La base d’aquesta afirmació es troba en la visita pastoral que el bisbe Galzaeran Sacosta realitzà l’any 1331 a la parròquia de S.Mª de Castellbell.
  • No obstant, el 1685 les funcions parroquials s’havien traslladat a S.Vicenç, encara que el rector seguia vivint a la rectoria del Vilar, convertida en sufragània.
  • Fou el 1958 que S.Mª del Vilar fou elevada novament a parròquia.

És una església d’una sola nau que té a cada costat un adossat d’època posterior.

El cos central és molt més ample i alt que els laterals i s’hauria de situar molt al final del romànic.

La porta té forma rectangular i és adovellada.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4468_01.jpg

En la façana principal s’obren dos ulls de bou. Al cantó de migdia s’alça el campanar, de torre, i porta la data de 1792. La teulada és de doble vessant i feta de teules.

Els carreus del cos central estan força ben col·locats i estan disposats en filades; els dels laterals, en canvi, estan disposats més irregularment.

Presenta l’estructura típica de les esglésies barroques: nau central ampla, un corredor estret al costat esquerre i capelles (dues en concret) al cantó dret. Està coberta amb volta de canó reforçada amb 4 arcs torals que es recolzen en unes petites mènsules a la paret.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El presbiteri està lleugerament enlairat, precedit per tres graons. En conjunt l’església és força fosca.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4471_01.jpg

Sant Vicenç de Castellbell és una església de Castellbell i el Vilar (Bages) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé