L’ermita de Mare de Déu del Roser esta situada en una plana del Fonollet i a prop de la Masia de la Madrona, molt transformada de Puig-reig.
Us passo la seva història:
La documentació medieval (any 1145) esmenta l’església de Sant Andreu de la Madrona, actualment desapareguda i que possiblement podia coincidir amb l’emplaçament de la Capella del Roseret.
Aquesta capella fou bastida a finals del segle XVI per iniciativa del prevere de Fonollet, i segons conta la llegenda, cada cop que passava per aquest lloc el cavall no volia continuar el viatge. Llavors el prevere decidí aixecar-hi la capella a la Mare de Déu del Roser.
Aquesta capella fou bastida en una època de florida devoció a la Mare de Déu del Roser arreu dels Països Catalans (1570-1620).
La tradició era fer-hi processó el dia de Sant Bernabè Apòstol, l’11 de juny, tal com recull la “Consueta de 1745” conservada a l’arxiu parroquial de Puig-reig: “… E fa la processó a la capella de la Mare de Déu del Roser del camí ral y allí se cante un ofici per los confrares y devots… Y abans de tornar la processó se veneheix lo terme allí sobre la capella”.
La Capella-ermita del Roseret és de petites dimensions, d’una sola nau, sense absis i amb la porta a migdia. Presenta un simple campanar d’espadanya de grans dimensions, reconstruït posteriorment.
La façana té un portal amb llinda que conserva una interessant inscripció amb la data de construcció (1579). Es tracta d’una gran llinda de forma gairebé quadrada que té gravat un escut amb una creu i quatre roses als cantons, amb un estil vagament renaixentista.
La inscripció es llegeix amb dificultats: MIOAN (…) PRAEVERE (…) ANY 1579.
Aquesta capella rural, molt arcaïtzant i sense un estil definit, està realitzada amb blocs de pedra poc regulars.
A la part davantera té un pedrís que forma una mena d’avantcambra quadrada, amb el terra enrajolat.
La capella de la Mare de Déu del Roser, altrament El Roseret, és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Marçal de Puig-reig esta situada a prop de la ctra.de Puig-reig a Casserres, passat km 5; 50 m pertany a Puig-reig.
KODAK Digital Still Camera
Us passo la seva història:
La informació sobre l’església de Sant Marçal és totalment nul•la. Totes les afirmacions són hipòtesis encara no confirmades.
Correspondria a un dels límits del territori termenat de l’antic castell de Puig-Reig, la seva possible relació amb la Pesta Negra del 1348…
L’única notícia segura correspon a la seva datació arquitectònica de finals del segle XI o inicis del segle XII.
L’única notícia trobada sobre l’església correspon a un document sense data (Cartulari de Poblet, 300) citat per M. de Riquer a Guillem de Berguedà. I. Pp.282. Abadia de Poblet, 1971.
El trobador Guillem de Berguedà decidint anar de peregrinació a Sant Jaume de Compostela fa un seguit de donacions: “…Et illi donant michi sacrarium Sancti Marcialis et mansum de Irena de Prad…” (segle XII).
L’església correspon a un exemplar del primer romànic modificat, possiblement del segle XI.
Consta d’una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals i coronada per un absis a llevant.
L’absis és la part més interessant del conjunt, que encara conserva, en les seves parts altes, part de l’antiga decoració d’arcuacions cegues i bandes llombardes pròpies de l’arquitectura del primer romànic.
Els murs de l’església haurien de tenir la mateixa ornamentació però ha desaparegut.
Al centre de l’absis hi ha una petita finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt adovellat.
Als murs laterals de l’església hi ha esvelts contraforts.
a porta original, al mur de migjorn fou tapiada i substituïda per una de nova, amb porxo, a ponent.
L’aparell és desigual i col·locat en fileres.
Sant Marçal de Puig-reig és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Esteve esta situada en la Plaça de l’Església de Moja d’Olèrdola.
Us passo la seva història:
Originalment, aquesta capella era dedicada a Sant Cugat pel fet que en el moment de la seva construcció el lloc de Moja pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès, per donació realitzada l’any 1010.
Les notícies documentals de la capella daten del 1098.
L’edifici experimentà una restauració poc abans de la guerra civil del 1936-39.
La capella de Sant Esteve de Moja està situada dintre del nucli urbà de Moja, on es troba afegida a l’església parroquial de Sant Jaume de Moja, amb la qual comunica.
La planta és d’una sola nau, acabada en absis semicircular. La coberta és de volta de canó.
L’exterior presenta diversos elements remarcables: el campanar, elevat sobre el tram immediat a l’absis, té un sol pis de planta quadrada, coberta de pavelló i finestres geminades,
l’absis, amb decoració d’arcs cecs i bandes llombardes i tres finestres esquexades d’arc de mig punt. El conjunt es cobreix amb teula àrab.
Sant Esteve de Moja és una església del poble de Moja, al municipi d’Olèrdola (Alt Penedès), protegida com a bé cultural d’interès local.
Sant Jaume de Moja situada en la Plaça de l’Església de Moja, municipi d’Olèrdola.
Us passo dades històriques :
L’església parroquial de Sant Jaume de Moja fou projectada per Jeroni Granell i Mundet i construïda el segle XIX en un estil neomedieval.
La capella del Santíssim és una petita església romànica que data dels segles XI-XII i que comunica amb l’anterior a través d’una porta lateral, encara que té entrada pròpia.(demà us la presentaré)
Agustí Ferrer i Pino va pintar l’església el 1927, però la seva obra inicial fou destruïda pel foc el 1936.
El 1941 tornà a pintar-la novament, i són aquestes les pintures que es conserven a l’actualitat.
L’església parroquial de Sant Jaume de Moja està situada dintre del nucli urbà de Moja i contribueix a la configuració de la plaça de l’Església.
És un edifici d’una sola nau, amb tres trams i absis semicircular. Les naus són separades amb arcs de mig punt, columnes i capitells d’inspiració bizantina. La façana té arcs cecs, rosassa i porta d’accés d’arc de mig punt i arquivoltes. El campanar és prismàtic. El llenguatge utilitzat és el de l’eclecticisme medievalista.
Dades destacades:
Hi ha una pintura policromada disposada en tres panells a les parets de l’absis on es representen les escenes següents: Sant Jordi vestit de cavaller i damunt un cavall, matant el drac, amb la princesa a segon terme; Sant Cugat vestit de romà davant un paisatge d’una ciutat amb les muntanyes de Montserrat al fons; i Sant Jaume vestit de pelegrí davant d’un port amb un gran vaixell.
A la volta de l’absis hi ha l’escena del Pantocràtor voltat dels quatre Evangelistes amb els seus respectius símbols i àngels agenollats i volant, en un estil que recorda les pintures romàniques. Figurativisme realista.
Sarcòfag format per una caixa paral·lelepípede i tapa prismàtica de base triangulat. Decoracions a base d’arcuacions ogivals entrecreuades. Situat a certa alçada, està aguantat per mènsules esculpides amb carotes, en relleu, esquematitzades i expressionistes, pròpies de l’estilística d’un romànic tardà i arcaic.
També hi ha la pica beneitera de Sant Cugat
Sant Jaume de Moja és una església del poble de Moja, al municipi d’Olèrdola (Alt Penedès), protegida com a bé cultural d’interès local.
Sant Marc de Viladomiu Vell esta dins de la Colònia de Viladomiu Vell (Gironella).
Us passo la seva història:
L’industrial Tomàs Viladomiu i Bertran va iniciar la fundació d’una colònia al lloc anomenat la plana de Sant Marc el 1868, amb l’adquisició de la finca i l’inici de les obres per construir la resclosa i el canal.
La fàbrica es va posar en funcionament el 1871.
Entre aquesta data i el 1887 va anar construint els dos carrers d’habitatges per als obrers, els serveis necessaris, la Torre de l’Amo, i l’església.
Tot i que des del 1877 a la colònia hi havia un oratori, situat en un dels baixos dels carrer de Cal Peu-Curt, l’any 1883 es van començar les obres de construcció de la nova església, que es van encomanar al mestre d’obres Valentí Canudes, de Casserres.
L’església es va inaugurar el 1885, i amb categoria de parròquia. Des de llavors i almenys fins al tancament de la fàbrica, la colònia sempre ha tingut un capellà propi.
Adossades a l’església, el mateix any, es varen construir les escoles dels nens i de les nenes.
Església de planta basilical de tres naus amb el cor als peus del recinte. Està coberta amb volta de creueria de tres trams.
La nau central és molt més alta que les laterals, il·luminant més a l’edifici, de la mateixa manera que el rosetó de la façana i els finestrals del presbiteri.
A ponent fou bastit el campanar, i a la nau lateral de ponent, el baptisteri.
La façana respon a una tipologia barroca que té com a model la capella de la ciutadella, del segle XVIII, obra d’Alexandre de Retz.
L’interior és també força barroc, combinant daurats a les pilastres de capitells compostos, frontons triangulars i semicirculars, etc.
La façana és força clàssica, amb els carreus perfectament escairats deixats a la vista, entrada d’arc escarser amb un frontó fictici semicircular de pedra vista.
A la part superior hi ha dos òculs i com a remat de l’edifici, formes ondulants còncaves i convexes a manera de frontó. La coberta és a dues aigües de pissarra.
Sant Marc de Viladomiu Vell és l’església de la colònia tèxtil Viladomiu Vell, al municipi de Gironella, inclosa en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Torre-ramona esta situada al nucli de Torre-ramona de Subirats.
Historia:
El 10 de desembre de 1493, el rei Ferran el Catòlic declarà incorporat a la Corona el terme de Subirats.
L’any 1498, el notari de Vilafranca, Blasi Ferran, prevere, reconeix a Miquel Joan Gralla com a Senyor del Castell i terme de Subirats.
En el llibre de viatges de Ferran el Catòlic, hi llegim que trobant-se el rei a Valladolid, el dia 4 del mes de febrer de l’any 1513 i en presència del seu notari Miquel Velázquez Climent, vengué els delmes i més drets que tenia a Subirats a Miquel Joan Gralla pel preu de 30.000 sous. Els Gralla, família molt rica, originària de Lleida, consten com prestigiosos mercaders exportadors de draps, en el segle XIII.
El rei Ferran el Catòlic tenia gran estima per Miquel Joan Gralla, el qual fou Mestre Racional de Catalunya, militar i ambaixador, en els anys 1503 i 1504, i fins i tot testimoni del testament del Ferran el Catòlic. Miquel Joan Gralla es casà amb Anna Desplà, senyora d’Esponella i Desgüell; del seu matrimoni nasqué Francesc Joan Gralla Desplà, a favor del qui el seu pare testà l’any 1531, heretant totes les pertinences de Subirats, fou castlà i com el seu pare, Mestre Racional de Catalunya.
L’any 1527 es casaria amb Guialmar d’Hostalrich-Sebastida. Comprà a Galceran de Barberà,
En l’any 1513, el delme anomenat de Sant Just de Peralba,
L’any 1536, comprà a Joan Miquel de Montbuy, el delme de Vilarnau.
Finalment comprà a Dionísia Joana i Dionís Joan de Subirats i Barberà en l’any 1542 el terç d’un delme d’Ordal (algunes peces de terra eren de les Parròquies de Sant Sadurní i Lavern).
Francesc Joan Gralla i Desplà construí la casa – palau avui dia coneguda per Torre-Ramona durant el segle XVI; la seva construcció obeeix a la clàssica de transformació dels castells en palaus, per tenir més comoditats i estar situats en llocs més avinents, però amb certa fortificació.
Del matrimoni de Francesc Joan Gralla i Guialmar d’Hostalric-Sabastida nasqueren dues noies, Jerònima, la gran, es casà amb Lluís de Requesens, lloctinent de Joan d’Àustria (germà bastard de Felip II) en la batalla de Lepanto (7/10/1571).
La segona filla, anomenada Lucrècia es casà amb Francesc de Montcada, marquès d’Altona; heretaren del seu pare el patrimoni de Subirats. La Universitat de Subirats, no satisfeta amb el tracte que rebia dels Gralla, mitjançant un plet sol·licitaren la incorporació a la Corona, del Castell i terme de Subirats.
Per Reial Sentència de l’Audiència el dia 30 d’octubre de 1568, es condemnà a Lucrècia Gralla, a atorgar retrovenda del Castell de Subirats juntament amb el seu terme i jurisdicció, reservant-se la casa-palau que havia construït el seu pare. Dos nois foren el fruit del matrimoni Montcada-Gralla, el primogènit Gastó de Montcada i Gralla, segon Marquès d’Aitona, i el fadristern Joan que fou Arquebisbe de Tarragona.
L’any 1607, a Gastó de Montcada i Gralla, solament se li reconegueren sis declaracions de delmes i en cap no se’l reconeixia com a Senyor del Castell i la Baronia de Subirats.
El dia 27 de gener de 1611, Gastó de Montcada i Gralla, vengué a Josep de Millsocós per 37600 lliures, els delmes particulars que encara posseïa a Subirats, però no el Castell de Subirats i el seu terme, ja que havia estat incorporat a la Corona després de la retrovenda efectuada per la seva mare Lucrècia Gralla, però si la nova casa-palau, ja que havia estat construïda pel seu avi Francesc Gralla i Desplà. Josep de Millsocós el donà després a la seva filla, Agnès de Millsocós.
Agnès es va casar l’any 1619 amb Josep de Ramon, castlà de Sedó de Torrefeta (La Segarra).
Aleshores el palau va prendre el nom de torre d’en Ramon, però quan al segle XIX passà a ser propietat de Paula de Ramon, esposa d’Àlvar de Fortuny, se’l va anomenar Torre-ramona, nom que perviu actualment.
Membre destacat d’aquesta família va ser Miquel Ramon i Tord, general partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió, qui fou ferit el 1714, li foren confiscats els béns i sofrí presó durant 11 anys.
Casal senyorial de planta quadrangular amb pati central, compost de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a quatre vessants.
La façana principal és orientada a llevant, de composició sòbria però elegant, on destaca al mig un gran portal d’arc de mig punt adovellat. A banda i banda hi han dues petites espitlleres i dues petites finestres.
Damunt seu, al nivell del primer pis, hi ha tres finestres renaixentistes, amb els ampits, llindes, brancals i trencaaigües de pedra motllurada amb mènsules decoratives.
Sobre la finestra central hi ha un matacà de pedra polida, i una petita finestra a cada banda d’aquest. En aquesta façana s’observen restes d’un antic rellotge de Sol. Un ràfec envolta tota la teulada.
A ponent es troba la façana de caire més monumental, amb set finestres profusament treballades, repartides entre els tres pisos.
A la façana de llevant hi ha una torre adossada a la mateixa alçada que l’edifici, de forma rectangular, sense elements ornamentals destacables. Al primer pis de la paret nord hi ha un terrat amb balustrada amb tres finestres com les de la banda sud.
Al pati interior trobem un arc escarser de grans dimensions, de pedra polida, així com dues premses verticals de vi. El portal que comunica amb el celler, a la banda esquerra, està feta amb carreus. Del celler en surt una mina o passadís subterrani, d’uns 90 m de longitud, molt ben conservat, que queda tallat, aproximadament als voltants de l’església de Sant Joan Sesrovires.
Es tracta d’un túnel fet durant la construcció de l’edifici, el qual aprofitava la terra que s’extreia per construir part dels murs del palau i les obres que hi afronten. Més endavant s’hi van fer nínxols, utilitzats per guardar els productes que calia mantenir frescos, especialment durant els mesos de calor.
La profunditat màxima d’aquest túnel és d’uns 4,5 m respecte el nivell del sòl. A la mateixa banda del celler hi ha uns petita escala de pedra que comunica amb un portal motllurat.
Al costat hi ha una finestra renaixentista amb mènsules decorades amb caps d’àngels alats, corresponent a la que fou la dependència del cos de guàrdia i servents del palau.
A la dreta del pati trobem l’entrada principal, amb arc escarser, així com l’escala principal, amb llambordes, que porta a la planta noble.
Al primer pis hi ha dos finestrals d’època, al de ponent, les mènsules decorades amb bèsties fantàstiques, i al de la banda sud amb àngels alats. Al primer pis hi ha un passadís, amb quatre arcades ogivals amb fines columnetes, dotades de base i capitell, que formen un conjunt que desprèn gran esveltesa arquitectònica.
El sostre, restaurat, té l’enteixinat de fusta. A la dreta hi ha el portal d’entrada a la planta noble, d’estic gòtic flamíger, coronat per una gralla, i just a sota, un escut heràldic ovalat de quatre partions, sostingut per dos grius, amb restes de policromia.
Les impostes estan també decorades amb animals fabulosos. A l’esquerra d’aquest portal n’hi ha un altre, també molt treballat i igual que l’anterior, però amb l’escut heràldic no timbrat i sense la gralla: és una obra posterior a la construcció del casal, i els escuts pertanyen a la família Ramon.
Les finestres d’aquest pis nobles tenen dos festejadors cada una, i les del segon pis, un festejador cada una.
El baluard del casal conforma una plaça, limitada per cases entre mitgeres a banda i banda, i conserva un mur amb merlets i portal d’entrada adovellat, que ara resta amagat entre les parets de les cases i magatzems.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Oriol Vilanova
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Can Bergadanes es situa al sud-est del poble del Pla del Penedès, aproximadament a 1,4 quilòmetres, prop ja del límit del terme municipal (260 m) amb el de Subirats, que en aquesta zona creua el Serral, lleugera elevació situada a la mateixa distància de la masia. El mas és proper al de Can Fontanals, del que dista 400 m, situat al nord-oest, i pel nord limita amb el camí que hi condueix, procedent, des de l’est, del veïnat del Corral del Mestre (TM de Subirats). Pel sud la masia afronta amb el Torrent Fontanals, denominació d’aquest tram del Torrent de Sabanell.
Historia:
Salvador Llorac escriu que del lloc hi ha referències documentals des del 16 de juny de 1255 el castlà Guillem de Lavit estableix la casa Bergadanes a Barceló de Cases.
L’any 1353 s’esmenta en Jaume Joan Bergadanes.
El 1360 Berenguer Joan Bergadanes.
El 1387 hi ha esmentat al Pla Pere Esbert de Bergadanes (LLORAC 2015:39-40).
Posteriorment, al 1857 hi apareix com a propietari Nicanor de Franco,
Mentre que al padró parroquial de 1864 l’havia la vídua Torrents.
Llorac diu que hi hagué un famós robatori l’any 1844 (LLORAC, 2015:40).
Llorac pensa que el topònim de l’edifici prové d’una pluralització de de “bergades”, que significa grup de persones que caminen o treballen plegades (LLORAC, 2015: 50).
En la fitxa cadastral apareix com a data de construcció l’any 1910, que podria correspondre la reforma de principis del segle XX o pròxima.
Masia i conjunt d’edificacions annexes, amb probables orígens en època medieval, reformada a inicis del segle XX a l’estil noucentista.
La masia Bergadanes és constituïda per un edifici principal i quatre edificacions annexes, situades a la part posterior d’aquest, tot clos per una tanca de la que destaca especialment el tram que protegeix el pati davanter de la mas, que és rematada amb maons esglaonats, seguint l’estil de la façana de l’edifici principal.
Can Bergadanes destaca especialment pel front de façana, d’estil clarament noucentista. L’edifici és una masia amb orígens, si més no documentals, de mitjan segle XIII (LLORAC, 2015: 50). Aquesta edificació original, ben probablement reformada en diverses ocasions, correspondria al volum occidental de l’edifici principal. És de planta rectangular, d’uns 200m2, constituït per planta baixa, pis i planta sotacoberta. El carener és central, longitudinal a l’edifici. En els laterals disposa de diverses finestres, totes elles comunes, sense cap vestigi d’antigor.
En el front de façana sud-est d’aquest edifici, pels volts de la dècada de 1910 s’hi va afegir un nou cos, d’uns 5 m d’ample, que correspon a l’actual façana i el que disposa dels trets significatius d’estil noucentista. Es tracta d’un volum rectangular, de planta baixa i pis, amb dues torres a cada extrem (nord-est i sud-oest), en les que hi ha un pis més. Tot el conjunt destaca per les formes geomètriques i adorns de les finestres, així com pel coronament de les torres amb maons, que tot remet a un noucentisme encara amb vincles amb el modernisme arquitectònic. Sobta la divergència entre les finestres de la planta pis de l’edifici, totes d’arc de mig punt, amb una vasa d’adorn perimetral, de les de la planta pis i de la part superior de les torres, totes elles apuntades en la part superior, amb la mateixa vasa d’adorn, obrada íntegrament amb maons.
A la planta pis, les dues finestres sobre l’accés principal s’encaren a un balcó protegit per una barana de ferro de faldó que es sustenta sobre pilastres ornamentades amb peces de ceràmica. Entre les dues finestres, a sobre, hi ha un rellotge de sol, de plafó ceràmic. Les dues finestres del mateix pis situades les torres són, en canvi, geminades i més altes i estretes. En la torre nord, al darrer pis les mateixes finestres són triples i el coronament finalitza amb una sanefa perimetral que reprodueix de forma múltiple la mateixa forma d’aquestes finestres apuntades. A sobre hi ha un ràfec de maons col·locats diagonalment, a manera de dentellons, que suporta la coberta a quatre aigües, coronada per una copa ceràmica. Per contra, la torre sud, més baixa, disposa en d’una única finestra, del mateix estil, més petita que la resta, i el coronament és idèntic a excepció de la coberta, que és a dues aigües. En els fronts laterals d’aquest volum segueix aquesta mateixa composició, amb un balcó de llosana motllurada en les finestres del primer pis.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Josep Font i Piqueras
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
La Torre de cal Bassacs esta situada en la barriada de Cal Bassacs, al costat de l’antiga fàbrica tèxtil, carrer Indústria, 25, de Gironella.
Historia:
La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d’un gran edifici senyorial que també té la funció d’espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l’edifici mostrant que l’empresari és l’amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic.
Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII.
ls primeres notícies relacionades amb la fàbrica s’inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l’inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l’actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits.
La Torre consta que es va construir pels volts de l’any 1900.
Als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels “hermanos de Cristo trabajador”.
Entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica.
La torre disposava d’una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d’accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l’església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs.
Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.
Es tracta d’un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l’arquitectura historicista i modernista. S’estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d’alçats donant al conjunt l’aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l’aspecte casteller del conjunt.
A més, a la part central sobresurt un cos d’edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l’estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada.
En resum, la utilització d’elements estructurals associats a l’arquitectura medieval és una constant en tot l’edifici. Un exemple d’aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d’impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l’edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l’edifici.
També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d’obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l’alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre.
Tota l’obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l’estil modernista.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
La Fàbrica de cal Bassacs esta en la barriada de Cal Bassacs, a peu del riu Llobregat, uns 800 metres al sud del poble de Gironella.
Historia:
El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs.
A l’abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí.
El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l’Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits.
L’inici de les obres s’iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l’obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica.
Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques.
Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d’ample.
L’any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s’afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor.
Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d’una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884.
Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris.
El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament.
El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l’empresa de Manresa “Antoni Torra e Hijos y Cía”, passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a “Estapé Camps” que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891.
En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila.
L’hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l’arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d’aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX.
Amb la mort prematura de l’hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l’empresa “Josep Fusté i Cia.”, els familiars que feien anar l’altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté).
Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat “Hilados y Tejidos Fusté, S.A.”.
La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l’empresa de la família, l’esmentada “Josep Fusté Teixidor y Cia”.
El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l’ajuda del director Esteve Esparbé Garriga.
Tot i l’aturada que implicà l’incendi, es va reprendre l’activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs.
El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia “Hilados y Tejidos Fusté, S.A.”.
No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima.
La fàbrica de Cal Bassacs està conformada per diferents naus disposades, com és més comú, en paral·lel al riu, fet que determina que el conjunt prengui una forma allargada. Les diferents naus i construccions que conformen el recinte fabril són resultat de la suma d’edificis bastits en diferents períodes i de les modificacions que hagin experimentat.
De fet la fàbrica de Cal Bassacs està conformada per la suma de dues fàbriques, les quals van funcionar de manera independent i totalment separades durant anys. En conjunt la majoria de les naus són de murs de pedra combinat amb maó massís. Així, podem distingir dos grans volums de naus, la més al sud amb tres nivells horitzontals d’obertures, en conjunt grans finestrals amb llinda d’arc rebaixat, emmarcades amb maó massís, coberta de teula àrab a dos vessants; a l’extrem sud s’hi adossa una estructura de menys alçada que havia disposat d’una zona de càrrega per el costat de migdia, avui tancat i incorporat a l’estructura.
La nau més nord, també de tres nivells d’obertures, grans finestrals, emmarcades amb maó massís conformant arcs rebaixats a les llindes, excepte el darrer nivell que són finestres més petits i de línies rectes. Aquesta nau també de coberta a dos vessants té menor alçada que l’anterior. Les façanes d’una i altra nau, per el costat de llevant tenien diverses construccions adossades. Per la façana de ponent podem veure altres volums adossats, entre aquests destaquen dues construccions a manera de torre i que sobresurten de les cotes de les cobertes.
A la nau més nord, per el costat de ponent s’amplià posteriorment amb una altra nau, aquesta formada per grans finestrals de línies rectes, amb la superfície dels murs arrebossades, i també coberta a dos vessants; a l’extrem sud d’aquesta nau es disposa una façana a manera d’entrada principal a la fàbrica, espai que va acollir oficines, i que destaca per mostrar un tractament de la façana que combina murs amb acabat arrebossat de la superfície, franges de maó massís, i una faixa amb rajoles ceràmiques decorades amb motius florals. Fer esment que a l’extrem nord, més modernament es va fer una ampliació amb la construcció d’una altra nau, d’acabats molt diferents per ser materials més moderns. La fàbrica conserva la xemeneia del vapor.
Observacions:
Cal Bassacs està inclòs en el “Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat”; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d’Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Forn de terrissa de can Marquès esta situat prop de la masia de Can Marquès, en una zona boscosa al límit al la plana de Can Marquès.
Historia:
La tradició de fabricar peces de terrissa està documentada des del segle XVIII.
En la resposta del Qüestionari de F. De Zamora (1789), es cita “la fabricación de ladrillos”.
El lloc d’ubicació d’un forn depenia de la terra, que al Bruc, s’ha vist afavorida per l’existència de pissarres semirefractàries (llicorelles), terres molt adequades per a fer rajoles i teules.
També depenia de l’aigua i sobretot del foc que requeria l’obtenció de feixos de llenya donada la gran quantitat d’aquest combustible que es necessitava pel forn.
Amb la vinguda de la fil·loxera al segle XIX, molts pagesos van haver de trobar nous recursos i es van fer diversos forns d’obra que amb el pas dels segles han esdevingut bòbiles.
Forn de coure terrissa situat en un petit talús a prop del camí, format per una estructura de dues parts: una cambra de combustió o fogaina de planta quadrada excavada al subsòl i la cambra de cocció realitzada amb maó vist i que queda a nivell del terreny enlairat.
La fogaina havia de coure les peces dipositades sobre la graella amb un tiratge vertical de tipus àrab situada per damunt de la fogaina.
L’accés a la fogaina i la graella es feia per unes obertures amb volta de maó, situades a nivell del camí.
KODAK Digital Still Camera
Amb el procés de combustió l’aire calent pujava fons els forats de la graella i s’efectuava la cuita.
D’aquest forn en queda l’estructura de la fogaina, part de la graella, les parets exteriors de la cambra de combustió, de dimensions més grans que la fogaina i la coberta que estava per damunt de la graella cobrint la cambra de combustió es troba esfondrada.
A prop del forn hi ha una bassa, que segurament proveïa d’aigua per a fer les peces.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Gemma Estrada i Planell i Josep-Vicenç Mestre Casanova
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Terra, aigua i racons 