Ermita de la Santa Creu de la Plana de Santa Maria d’Oló (Moianès)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

L’Ermita de la Santa Creu de la Plana està situada a prop i a llevant del petit nucli de Sant Joan d’Oló, al sud-oest de Santa Maria d’Oló.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d’Oló.
  • I el 1166 es documenta una sagrera de Santa Creu que ha de correspondre’s amb aquesta església.
  • El 1175 Pere d’Oló i la seva muller Dolça, senyors del terme, li feren un primer llegat piadós en el seu testament.
  • Segons dades de l’arxiu de Sant Joan d’Oló apareix documentada el 1413 i 1512.
  • Al construir-se la nova parroquial de Sant Joan d’Oló a la Plana, entre el 1629-39, l’església de la santa Creu s’anà eclipsant en estar la parroquial tan a prop.
  • El 1936 fou profanada i quedà sense culte.
  • Al llarg dels segles ha sofert poques modificacions.
  • Actualment està sense culte, es fa servir de paller i el seu estat de conservació és bo.
  • Santa Creu de la Plana és una església romànica del segle XI pertanyent al poble disseminat de Sant Joan d’Oló, del terme municipal de Santa Maria d’Oló, al Moianès.

Es tracta d’una petita església romànica, senzilla però molt ben conservada. D’una sola nau amb absis a llevant, correspon a un temple ja del segle XII, sense ornamentació a l’exterior.

Té un senzill campanar d’espadanya damunt de la façana de ponent.

La porta, adovellada, és també a la façana oest. Al mur de migdia hi ha una finestra romànica de doble esqueixada. L’església sofrí modificacions al llarg de l’edat moderna, però ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat.

Església d’una sola nau coberta amb volta de canó, rematada amb un absis semicircular a sol ixent cobert amb volta de quart d’esfera. Al entre de l’absis hi ha una finestra, ara tapiada, de doble esqueixada.

 L’accés a l’església es fa pel cantó de ponent on hi ha una porta adovellada. En aquest mateix mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya.

El mur que tanca la nau a l’est sobresurt més que la teulada, a doble vessant, i l’absis. Al cim d’aquest mur hi ha una creu que és un dels pocs elements decoratius de l’edifici.

Al segle XVII o a principis del XVIII l’església fou transformada. Es recobrí d’argamassa, es tapà la finestra absidal i es reforçà amb un contrafort situat a l’extrem sud.

Jordi Continjoch i Boada / Generalitat de Catalunya

L’interior de l’església actualment està enguixat.

Jordi Continjoch i Boada / Generalitat de Catalunya

L’Ermita de la Santa Creu de la Plana està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Joan d’Oló de Santa Maria d’Oló (Moianès)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

L’Església de Sant Joan d’Oló esta a prop del mas de la Plana de Santa Maria d’Oló.

Us passo la seva història:

  • Aquesta església és anomenada popularment “Sant Joan nou”.
  • Es troba prop del mas La Plana i de la capella romànica de Santa Creu de la Plana.
  • Fou construïda entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia comptava amb 26 famílies.

Sant Joan d’Oló és l’església parroquial del poble disseminat de Sant Joan d’Oló, del terme municipal Santa Maria d’Oló, a la comarca del Moianès.

És una capella moderna, construïda per tal d’ampliar l’església vella de Sant Joan, situada més a ponent. Sant Joan d’Oló és al sud-oest de Santa Maria d’Oló.

Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya

Església d’una sola nau, amb capelles Laterals adossades seguint el model antic i més baixes que la nau central. L’edifici està encarat cap a migdia i és aquí on se situa la portalada d’accés. Aquesta és de mig punt amb dovelles allargades. En un punt alt de la façana s’obre un ull de bou i una petita finestra al damunt…

Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya

Al cantó nord-occ. s’alça un campanar de torre de forma quadrada amb obertures per cada costat, coronades amb arcs de mig punt. Al llarg dels murs laterals s’obren unes petites finestres allargades.

Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya

Adossada a l’església i pel cantó de ponent es troba la rectoria. Interiorment la nau és coberta amb volta d’ogiva. Les capelles laterals es comuniquen a través d’uns arcs de mig punt que es recolzen sobre pilars. En el seu interior es troben un conjunt de retaules barrocs, un a l’altar major, realitzat vers 1640 i un altre al lateral dret, de 1772.D’aquesta església en fou vicari St. Antoni M. Claret.

M.Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Cattalunya

Comunidor de Sant Joan d’Oló

El Comunidor esta davant la rectoria de Sant Joan. Es tracta d’un comunidor que presenta una estructura quadrada i a ell s’hi accedeix pel cantó que mira a la rectoria a través de dos esglaons. La coberta se sosté sobre unes bigues de fusta que es recolzen en quatre pilars d’uns 80 cm. d’alçada situats als extrems.

La teulada té quatre cares, corresponents als quatre costats del comunidor, i fan un lleuger pendent. Una paret de poc més d’un metre tanca el recinte, quedant, però, la part superior oberta.

Al centre, en el seu interior, hi ha una ara sostinguda per una pilastra. En ella hi ha gravada la data de 1953, any de reconstrucció del comunidor. La funció que tenia era la de beneir el temps i allunyar les tempestes.

Història​:

Es creu que és una construcció del segle XVIII, però que fou renovada el 1953, data que es troba a l’altar de l’interior del comunidor. L’ara i la coberta són de nova construcció (1953).

L’Església de Sant Joan d’Oló i Comunidor estan protegits com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de la Desaparició – El Miracle de Riner (Solsonès)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

La Capella de la Desaparició esta en l’entitat territorial administrativa El Miracle en Riner (Solsonès).

La capella de la Desaparició, coneguda també amb el nom de la capella de Sant Joan, és una petita capella de 7,3 x 5 metres del Santuari del Miracle que s’aixeca a poc més de 150 m a l’oest de la plaça del santuari, sota mateix de la rotonda que es troba a l’entrada del mateix per la banda de ponent.

Un tal Joan Alterachs hi va fer construir la capella l’any 1600 (així consta a la llinda de l’entrada).

De base rectangular, coberta de volta de canó i façana amb la portal rectangular tancat amb porta de dues fulles de fusta orna des amb volutes de ferro forjat i una finestreta, també rectangular a cada costat.

Va ser incendiada i parcialment destruïda l’any 1936 i reconstruïda el 1946 i embellida per un mosaic projectat per Frederic Marès i realitzat per Santiago Padrós format per tres peces.

La creu, de la qual avui només se’n conserva la base prismàtica i la columna va ser feta aixecar l’any 1548 en el lloc on la Verge Nena es va aparèixer al Jaumet de la Cirosa. A la cara de la base que mira a la capella encara avui s’hi pot llegir aquesta inscripció gravada en baix relleu:

A FETA FER LA PRESENT CREU LO MESTRE JAUME MONROIG BOTER DE TORÀ. L’ANY MDXXXXVIII 

El clos de pedra, aixecat el 1677, delimita una superfície quadrangular terraplenada fins a l’alçada de les parets i damunt de la qual hi creixen boixos i altres arbusts però que en el seu moment va ser construït per a protegir l’alzina Dòria. A la cara del clos que mira a la capella s’hi pot endevinar la següent inscripció, gravada en baix relleu:

FINS ASSI VEREN LOS PASTORETS A LA MARE DE DEU QUAN AGUE APAREGUT EN LA CREU DE LA PLASA EN LO ANY 1458 

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola (Osona)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

L’església de Sant Quirze i Santa Julita esta en la carretera BV 4317 km 7. És dalt d’un serrat, però abocada a la vall interior del terme.

Us passo la seva historia:​

  • Hi ha referències de l’existència de l’església des de l’any 938.
  • Va ser renovada i consagrada el 1177. El bisbe Pere de Redorta va anar a Muntanyola amb els seus canonges i clergues i allà el van rebre gran quantitat de pròcers, senyors, cavallers i pagesos.
  • Tot i els seus orígens preromànics, actualment conserva molt pocs elements d’aquest estil, ja que durant el segle XVIII va ser transformada i reconstruïda a la manera barroca.
  • A l’interior hi ha cinc retaules barrocs del taller dels Real i Gros, que presenten una cera unitat dins d’aquest estil. L’altar major s’atribueix a Lorenzo Mercanti, mestre italià.
  • L’església, ha tingut diverses fases de les quals en queden poques mostres: de la preromànica es conserven restes de l’antiga capçalera trapezoïdal i d’una torre de base circular situada a migjorn; de l’etapa romànica es distingeix les restes d’un absis semicircular; del tercer quart segle XVI daten la primera capella de la banda nord de l’església i de la segona meitat del segle XVII és la segona capella.
  • L’església actual va ser reconstruïda totalment el 1727, fet que provocà que no quedi gairebé res de l’anterior.
  • A la rectoria hi ha les següents dates gravades: 1784 a la llinda del portal, 1789 a la del balcó tapiat. També apareix la data 1790.
  • El 1989 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona.

Es tracta d’un edifici compost per una única nau, amb la capçalera orientada a llevant, sense absis. L’entrada es troba a ponent, i està construïda amb dovelles de pedra blanquinosa, tenint a dalt un frontis triangular amb una fornícula, contenint imatges de Sant Quirze i Santa Julita.

A sobre s’hi obre un òcul. Al sud-est hi ha la torre del campanar, adossat i cobert de les quatre vessants. A la part de migdia l’església s’uneix a la rectoria.

A l’interior la nau presenta capelles laterals; les de la part esquerra es comuniquen entre si. Són cobertes amb volta quatripartita amb un medalló al centre.

La nau es divideix en quatre trams, on es descriuen formes ovals amb decoracions d’estuc en cada un. Al mur de migdia s’hi troba adossada la rectoria.

Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya

La planta és rectangular, amb el carener paral·lel a la façana, que està orientada cap a ponent. La vessant de llevant és més prolongada que l’altre. El cos de galeries està orientat cap a migdia i adossat al temple. A la part posterior hi ha un hort, al costat del cementiri.

Consta de planta baixa i dos pisos. El portal d’entrada és de forma rectangular, amb la llinda decorada amb motius eclesiàstics.

S’hi han construït annexes per tal d’habitar-los com a colònies, fet que ha modificat l’antiga estructura. És construïda amb pedra, amb afegitons de totxo.

Actualment té cura de l’església el rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, que hi celebra missa cada diumenge a les 10 del matí. El 15 de maig es fa la festa en honor de Sant Isidre i el 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Calders de Calders (Moianès)

El castell de Calders és una fortificació medieval del terme municipal de Calders, de la comarca del Moianès;

situada a dalt d’un turó en un antic meandre del riu Calders.

Us passo la seva historia:

  • És documentat des del 965, tot i que la construcció actual podria datar-se del segle XI: in comitatu Minorissa in terminio de castro Caldarios.
  • D’altres documents d’anys posteriors en confirmen l’existència: 974, 977, 984, 1019, 1023…
  • El domini del castell pertanyia en aquell moment a Sendred Domnuç, senyor de Calders, branca lateral dels vescomtes d’Osona. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima.
  • El 1023 el castell i la seva jurisdicció pertanyien a la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, que el degué rebre en dot, juntament amb altres castells de la Catalunya central.
  • La mateixa comtessa donà aquest castell, i d’altres, al seu fill Ramon Berenguer I el Corbat com a penyora de pau.
  • El 1067 apareix vinculat a aquest castell Guillem Ramon de Calders, casat amb Guilla, filla de la comtessa Ermessenda de Cardona. Aquest primer castlà o senyor de Calders llega en el seu testament el castell de Calders i les parròquies del seu entorn als seus fills Artal i Ponç, dels quals passa al fill de Ponç, Arnau, que ja consta com a senyor de Calders.
  • Més endavant dos Calders, Guillem i Pere, apareixen com a signataris del testament de Guillem de Berguedà. Són germans, com consta en diversos documents de l’època.
  • El castell romangué fins al 1336 en mans dels Calders, que passaren per alguns moments on tingueren molt presència entre les classes dirigents catalanes com, per exemple, el 1313, any en què el comte-rei envià Blanca de Calders (Blanca de Centelles, casada amb Guillem de Calders) a Alemanys per tal d’acompanyar la filla del rei, la infanta Isabel, que anava a contraure matrimoni amb el duc d’Àustria.
  • Poc després, la família Calders entrà en crisi i el 1347 es vengué el castell i les seves parròquies a Bernat de Talamanca.
  • Tot seguit, un any més tard, el tornà a vendre a Ramon Berenguer de Dusfort, però hagué de fer-se en part enrere, i en retornà la meitat del domini a Bernat de Talamanca, del qual passà al seu fill Berenguer.
  • Alhora, a finals del segle XIV, el rei Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions del castell, i s’inicià una ampliació que no es va arribar a acabar mai.
  • A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.
  • El 1410 Bernat de Talamanca es casà amb Aldonça de Planella i de Togores, filla del senyor del castell termenat de Castellnou de la Plana i de Violant, de la influent família sabadellenca dels Togores i germana de Ramon de Planella i de Togores, senyor de Granera, Mura, Castellcir i Tona, entre altres senyories properes.
  • Ramon de Planella comprà el senyoriu a la seva germana i el seu cunyat, i un descendent seu, Manuel de Planella, s’anomenava senyor de Calders i Talamanca el 1440.
  • A partir d’aleshores, però, el castell de Calders perdia importància estratègica i era pràcticament abandonat. El senyoriu, ja baronia, de Calders passà dels Planella als Amat, barons de Maldà, i d’aquests, sempre per via matrimonial, als marquesos de Castellbell, que en teoria encara en tenen la senyoria.

És un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud encerclat per un antic meandre del Calders.

Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders.

Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser.

Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó.

Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.

Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.

Santa Maria del Castell de Calders és l’antiga capella del Castell de Calders, al cim del turó, entre les restes d’aquest castell, del qual formava part.

Només en queden dempeus alguns fragments de mur, a més de poder-se’n reconèixer el recinte, entre les ruïnes del castell, en el seu costat de llevant.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Julià de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

L’antiga masia de Can Julià esta situada en la Baixada del Mas de les Flors, 1 amb carrer de Bonaventura Calopa, 26, de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • No hi ha dades històriques concretes en referència a aquesta masia, està construïda, però als principis del segle XVIII un dels grans últims moments de Sant Boi, quan encara no s’havia construït el pont del Llobregat a Molins de Rei i el pont de Sant Boi o la seva barca eren el pas obligat per homes, bestiar i mercaderies per travessar el riu.
  • Això va dur una forta importància estratègica per a la vila i un considerable moviment comercial, que va traduir-se en la creació d’hostals, carnisseries, i el desenvolupament de moltes activitats menestrals.
Gaspar Coll i Rosell -1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una masia que es pot incloure en el tipus II.5 de l’esquema de Danés i Torras. Conserva íntegra la seva estructura des de la seva data de construcció.

Està composta per planta baixa, un pis i golfes (graner). Té una petita modificació en la finestreta de les esmentades golfes, ja que es creu que era d’arc de mig punt.

Cal destacar la porta d’entrada, amb carreus alternats de mida i grans dovelles remarcant l’arc.

També són originals els graons de pedra que hi donen accés i les dues baranetes de ferro forjat una a cada banda de la porta.

La teulada, de teula àrab a dues vessants amb ràfec i amb una variant a quatre vents a la part de les golfes. La planta és basilical.

Al seu voltant i ha un jardí, on s’ubica un pou.

Can Julià és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Colònia Sedó d’Esparreguera (Baix Llobregat)

La Colònia Sedó esta situada entre Esparraguera i Olesa de Montserrat al costat del riu Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • L’any 1846 va ser inaugurada per Miquel Puig i Catasús la primera fàbrica tèxtil amb el nom de Can Broquetes. A la colònia s’hi va fer el primer pont entre els municipis d’Esparreguera i Olesa de Montserrat, el qual va durar una setmana. Posteriorment s’hi va construir el pont de la Palanca, que va substituir una antiga barcassa que travessava el riu. Durant la Guerra Civil aquest pont penjant va ser l’únic que comunicava les dues poblacions.
  • A la mort de Miquel Puig, l’any 1863, el substituirà el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que iniciarà la construcció d’habitatges per als treballadors, ampliarà la fàbrica i projectarà diferents obres de desenvolupament i creixement (entre les quals, la famosa resclosa del Cairat) que no podrà portar a terme a causa de la seva mort prematura. Serà el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, el que culminarà el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portarà el seu nom, el que desenvoluparà tot el procés de producció tèxtil (filats, teixits i acabats) i el que especialitzarà l’empresa en la fabricació de teixits de cotó de pana. Al mateix temps, Antoni Sedó engrandirà la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, i amb la instal·lació de botigues, escoles, església, dispensari, cinema, casino, etc.
  • Després de la Guerra Civil (1936-1939), s’arriba al màxim creixement de la colònia obrera. Va arribar a ser la colònia tèxtil més gran de Catalunya i d’Espanya, i la icona de les colònies del Llobregat. En el moment de màxima esplendor hi treballaven 2000 persones. S’inicien, però, els primers símptomes de crisi que s’incrementaran a partir del començament dels anys 1970; la greu crisi del sector tèxtil culminarà l’any 1980 amb el tancament de la fàbrica i la reducció progressiva de l’ocupació dels habitatges obrers.
  • Actualment la Colònia Sedó s’ha convertit en un important polígon industrial on tenen cabuda diferents empreses i activitats industrials.
  • A la part industrial de la colònia Sedó hi ha diverses empreses i el Museu de la Colònia Sedó, que forma part del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Actualment a la sala de la turbina es mostra la maqueta de la colònia on es presenta la seva història mitjançant un muntatge de llum i so. Dins el tub de conducció de l’aigua es projecta un audiovisual en tres dimensions. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que inclou el soterrani de la primera turbina.

A gairebé totes les colònies industrials de Catalunya l’energia utilitzada era la produïda per la força de l’aigua del riu proper: la proximitat d’aquesta font d’energia esdevenia una de les seves principals causes de la seva localització. A la Colònia Sedó, la principal font d’energia era la força que proporcionava l’aigua del riu Llobregat que movia les diferents turbines que van instal·lar-se dins de la fàbrica. Abans, però, i originàriament, la fàbrica funcionava mitjançant una roda de calaixos la qual feia girar una gran politja amb cordes. Aquestes cordes anaven connectades a altres rodes més petites i aquestes a les màquines. Aquest sistema de transmissió de l’energia mecànica es coneix com a sistema d’embarrats.

Ben aviat, però, es va substituir la roda de calaixos per una petita turbina que aprofitava molt millor tota la força de l’aigua, mantenint-se, però, els embarrats. Al llarg de la segona meitat del segle XIX la fàbrica anava creixent; per poder-la fer funcionar també creixia la demanda d’energia, ja que l’antiga resclosa de Broquetes esdevenia insuficient per a les dimensions de la fàbrica. Per aquest motiu, i també pel fet que el Llobregat no és pas un riu amb un cabal gaire gran d’aigua ni massa regular, l’energia hidràulica inicial haurà de completar-se amb la construcció d’una segona resclosa més amunt de la de Broquetes, la instal·lació d’una gran turbina i, també, de forma puntual, la utilització de l’energia del vapor.

Aquesta nova resclosa va construir-se a l’engorjat del Cairat l’any 1878, a més de quatre quilòmetres riu amunt de la Colònia Sedó, juntament amb una primera central hidroelèctrica coneguda com a Peu de Presa. Per fer arribar l’aigua del Llobregat, recollida al Cairat, es va construir un canal soterrat i un aqüeducte de grans dimensions que acaba de forma parabòlica per tal d’aconseguir un desnivell de més de 30 metres d’alçada i la força suficient de l’aigua per poder moure les pales de la turbina Planas.

Amb l’aigua sobrant, a través d’un complex tramat de dipòsits, canals i túnels soterrats, es feien moure altres petites turbines aconseguint una parcial autosuficiència energètica de la Colònia; a través d’aquest espectacular i complex sistema hidràulic que encara avui podem veure, s’arribava a aprofitar fins a l’última gota d’aigua del riu Llobregat.

Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s’estructurava en blocs allargats d’habitatges de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d’aquests carrers paral·lels hi havia l’església i, a banda i banda d’aquesta, les escoles. Entre les cases obreres i la fàbrica hi havia la casa de l’amo, amb un extens jardí i, en un altre extrem, la fonda, els safareigs i altres serveis.

La majoria dels empleats de la Colònia Sedó que, inicialment, habitaven els pisos obrers eren originaris de petites poblacions i comarques de Barcelona i Tarragona, tot i que, de mica en mica, anà arribant gent de l’Aragó i, ja avançat el segle xx, d’Andalusia. Tots aquests obrers tenien en comú el seu origen rural i la formació de famílies força nombroses. En aquests pisos de menys de 60 metres quadrats hi vivien 6 persones de mitjana, però es donaven casos de fins a 10 i 11 persones. Aquesta limitació d’espai físic de l’habitatge obrer contrastava amb els grans salons de la casa de l’amo i, encara més, amb el gran espai destinat a jardí privat.

La Colònia Sedó és una colònia tèxtil del riu Llobregat, està l’edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, actualment acull el Museu de la Colònia Sedó.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Trull d’oli de Can Pujol de Caldes de Montbui (Vallès Oriental)

El Trull d’oli de Can Pujol està en la Carretera Vella de Palau Solità, s/n, dins del bosquet, a mà esquerra, abans d’arribar a Can Pujol.

Historia:

  • Moreu-Rey, (1962) situa el trull d’en Pujol prop de la mina del mas Pujol. La mina no s’ha trobat degut a la vegetació, però sí les restes del trull.
  • El procediment de fabricació de l’oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés.
  • Es pesaven les olives que s’anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l’obertura inferior les olives que s’hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix .
  • Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s’apillaven en una mena de carretó formant el que s’anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l’oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l’oli ja que pesava menys i sura .
  • Un cop acabat aquest procediment, l’oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc.

Restes d’un antic trull on s’elaborava l’oli procedent del cultiu de les oliveres del Mas i propietats.

Encara s’observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí colgada per la terra i restes de l’enderroc.

També es poden veure, tot i que plenes de fulles, dues bassetes o piques de planta circular on queia la pasta.

Al darrera del mur orientat al nord, hi ha una bassa feta de pedra irregular mesurant aproximadament 4 metres d’amplada per 9 metres de llargària. Aquesta està plena de vegetació i aigua.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Laura Bosch Martínez

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de Torre Cabota de Calders (Moianès)

Per anar a Torre Cabota, cal seguir el camí que surt de la B-431al Km. 42,

i agafar ´posteriorment el camí de l’esquerra que puja al cim del Serrat, on front del Mas de Torre Cabota de Calders, està la seva Capella.

Petita capella rural, de planta rectangular, d’una sola nau, acabada amb absis semi-circular orientat a llevant.

La façana principal té un portal adovellat, format per grans dovelles.

Al damunt un rosetó.

Parets de pedra arrebossades amb carreus escairats a les cantoneres. Interior amb volta de canó.

Té un petit cor i sagristia darrera l’altar. Conserva pintura mural força moderna (probablement d’aquest segle) i de poc valor.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Jordi Piñero

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

La Creu de La Carrerada de La Granada del Penedès

La Creu de La Carrerada és situada en un costat enjardinat del carrer nou de La Granada del Penedès, on es coneix com La Plaça de La Carrerada.

Creu monumental, que es composa d’una base esglaonada, és formada per tres nivells circulars; el fust s’alça sobre un capitell i la Creu no apareix cap imatge.

Creu que correspon a la Santa Missió.

L’any pot ser de 1943, data casi borada que apareix en un dels costats.

Text i fotografies: Ramon Solé