Dalt de la Vila, el barri vell de Badalona

Avui us presento dos articles

Dalt de la Vila és un barri de Badalona (Barcelonès) que forma part del districte I, juntament amb Canyadó, Casagemes, Centre, Coll i Pujol, Manresà i Progrés. Limita amb els barris de Centre, Coll i Pujol, Casagemes, Bufalà i Morera.

Aquest barri és el nucli antic i nucli de formació de l’actual Badalona. Com a tal, acull el Museu de Badalona, nombroses restes d’època romana de l’antiga Baetulo i la primera parròquia del municipi, Santa Maria de Badalona, entre altres elements.

Això i la seva particular estructura vial li donen la seva especial personalitat, i també un aire de tranquil·litat, molt diferent de la resta de Badalona.

Ua passo la seva història:

  • El barri del Dalt de la Vila és el nucli antic de Badalona, situat a sobre del turó d’en Rosés, on se situà també la ciutat romana de Baetulo. La teoria tradicional és que aquest nucli es despoblà molt a partir del declivi romà i que s’agreujà a partir de les diferents invasions que sofrí el territori.
  • Els carrers actuals d’arrel medieval, cal situar-los a partir de l’atac d’Almansor. l’any 985, sobre terres barcelonines, que deixà les restes de Baetulo en un munt de ruïnes.
  • L’antiga ciutat pateix un procés lent de reconstrucció amb unes pautes completament noves, amb uns carrers i edificacions que deixen de seguir les antigues directrius de construcció i simplement s’adapten al terreny.
  • Sembla que abans de 1112, any de consagració de l’església romànica de Santa Maria i de la delimitació de la seva sagrera, la situació de les terres a sobre del turó en és desconeguda.
  • La hipòtesi tradicional ha sigut que el Dalt de la Vila es formá a redós de la plaça de l’església, on també trobem el poder de la vila representat per la torre Vella. Una segona teoria aposta per una major continuïtat del poblament, basant-se en la topografia i en la conservació d’alguns trets de la trama urbana romana, com és l’actual plaça de la Constitució, centre al voltant del qual giraria la vida badalonina medieval.
  • A partir d’època moderna la urbanitzacio s’estabilitza i s’estanca , encara que comença a créixer tímidament demogràficament, només aturat per les guerres que afecten Catalunya durant aquest període.
  • Un dels majors creixements serà a partir del segle XVIII, juntament amb la resta de Badalona; gran exemple n’és l’enderrocament de l’antiga església i la construcció d’un nou temple barroc molt més gran per encabir-hi la població. Inicialment Dalt de la Vila quedarà apartat dels grans canvis urbanístics de la ciutat i perdrà la seva centralitat davant del Baix a Mar, el primer eixample de Badalona, on també se situarà el nou consistori, deixant el petit edifici situat a la plaça de la Constitució.
  • Durant el segle XX, en general, el barri ha sofert pocs canvis urbanístics. Un dels destacats en fou l’obertura del carrer del Temple, connectant millor el barri amb el centre de la ciutat; la seva urbanització anà acompanyada de la pèrdua de l’espadanya de la torre Vella.
  • També cal destacar la urbanització de la zona de l’antic Clos de la Torre, on trobem la plaça de Joaquim Font i Cussó, situada sobre les restes romanes i prop del Museu de Badalona. Així doncs, la pràctica inexistència de reformes en l’estructura interna del barri ha permès conservar-ne la trama urbana d’origen medieval en el seu nucli més antic i donar un aire de tranquil·litat a la zona en comparació a la resta de la ciutat.

Quant a població, segons el padró municipal de l’any 2012, el barri de Dalt de la Vila té 4.117 habitants, dels quals el 47,1 % són homes (1.941) i el 52,9 % són dones (2.176). La població del barri representa l’1,9 % d’habitants de tota la ciutat.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Cal destacar edificis com l’església de Santa Maria, la casa Fèlix Gallent, la casa Jaume Botey o ca l’Amigó, el museu que és seu de l’arxiu històric de la ciutat, la torre Vella, cal Matalasser amb una finestra gótica.

així com un llarg nombre de carrers, cases i fonts, com la font de la plaça de Pau Casal, obra de Joan Amigó i la font situada en la plaça de la Constitució.

Un dels elements centrals del barri és l’església parroquial de Santa Maria, documentada des del 1012, construïda probablement damunt d’una església primitiva, de probable origen paleocristià; al seu subsol, hi ha també restes de l’antic temple romà. El temple actual data de 1778, any en què fou inaugurada, i ha sofert diverses reformes i reconstruccions, la més destacada és posterior a la Guerra Civil, de la qual en sortí molt malmesa.

A prop també hi és la seva rectoria, un edifici construït el 1685, al subsol del qual hi ha restes arqueològiques d’època romana.

La torre Vella és també un dels elements més propers a Santa Maria.

Us recomano fer un passeig tranquil sense corra i mirant tots el racons de Dalt de la Vila, el barri vell de Badalona.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Vil-la Paquita de Cardedeu

Avui us presento dos articles

Vil·la Paquita està en l’Avinguda  Rei en Jaume, 114 de Cardedeu.

Vil·la Paquita s’emmarca dintre del context de construccions bastides des de finals del s. XIX a la carretera de Caldes, quan aquesta es converteix en l’eix principal de la vila.

Al llarg de la carretera podem veure una gran varietat d’estils arquitectònics des de l’eclecticisme, modernisme, noucentisme i els edificis moderns.

L’època de més activitat constructiva és la dècada del 1910-1920, quan la vila es transforma definitivament en una vila d’estiueig.

És un habitatge de temporada amb jardí. De planta baixa, pis i coberta a dues vessants. La façana principal està composta d’esgrafiats amb motius vegetals i florals i figurats. La composició és simètrica.

El portal d’entrada té una petita marquesina. El capcer és de forma piramidal truncat, l’obra presenta un gran caràcter noucentista.

vil·la Paquita és un edifici a la vila de Cardedeu protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Google Maps

Església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall

Avui us presento dos articles

Santa Eulàlia d’Erill la Vall és l’església parroquial d’Erill la Vall, dins del terme municipal de la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça.

Us passo la seva história:

  • Com la resta de les esglésies de la Vall de Boí la de Santa Eulàlia d’Erill la Vall fou objecte de la venda i bescanvi l’any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d’Erill i altres possessions.
  • El 1266 Santa Eulàlia d’Erill la Vall fou donada al monestir de Santa Maria de Lavaix, i esdevingué parròquia monàstica, característica que conservà fins a l’extinció del monestir de Lavaix, a mitjans del segle XIX. Tanmateix, no va perdre el règim especial que tenien les esglésies de la Vall de Boí dins del bisbat d’Urgell.
  • El 5 de setembre de 1902 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, organitzada per l’IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L’equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van catalogar el Davallament d’Erill la Vall (s. XIII), que actualment es troba conservat entre el MNAC i el Museu Episcopal de Vic.
  • Fou declarada monument historicoartístic el 1962, i el 1994 fou objecte d’excavacions, restauració i consolidació. Finalment, com ha quedat dit anteriorment, fou declarada Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb les altres esglésies romàniques de la vall.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es erill-santa-eulalia-1.jpg

És una església d’una sola nau, amb capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l’absis principal, una planta de creu llatina. Havia estat coberta originàriament amb coberta a doble vessant. Al s. XII es va afegir la volta de canó, sostinguda per semipilars i semicolumnes, posteriorment es va esfondrar i no va ser refeta, mantenint-se la coberta de fusta. El mur meridional, que devia caure juntament amb la nau, conserva traces testimonials de la primera construcció, l’ensulsiada i la reconstrucció encara en època medieval.

Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps, així com altres elements de l’església original: al s. XVI es va construir un retaule encaixat a l’ absis central, es va afegir el cor i una part del porxo fou convertit en capella, de primer, i en cambra dels mals endreços després. Fou allí on aparegueren les figures del davallament. L’absis central es va desmuntar entre 1907 i 1911 per edificar la sagristia

Entre 1994 i 1998 es van dur a terme l’ excavació arqueològica i la restauració de l’església.

El campanar és el més bonic de la vall, per l’harmonia de les seves sis plantes. Cada pis té arcuacions cegues i fris de serra de dents, i totes estan dotades de finestres geminades, de manera que segueix la mateixa proporció en tota la seva alçada.

Sobre l’altar actualment hi ha el conjunt escultòric de fusta del Davallament d’Erill, les imatges originals del qual són al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

És complet, amb els set personatges tradicionals: Jesucrist al centre, amb els dos lladres també crucificats dalt de sengles creus a cada extrem, la Mare de Déu plorosa, Nicodem, que amb unes tenalles arrenca els claus amb què era clavat Jesucrist a la creu i, alhora, el sosté perquè no caigui, Josep d’Arimatea i Sant Joan Evangelista, fent parella amb la Mare de Déu, situada simètricament amb ell (és el model romà d’Orient de davallament). Sant Joan i la Mare de Déu es conserven a l’àmbit vuitè del MNAC; la resta de personatges, a Vic.

És un dels dos davallaments conservats quasi del tot sencers a Catalunya. L’altre és el de Sant Joan de les Abadesses. A Durro conserven també el Nicodem d’un altre davallament.

En canvi, aquesta església no conserva pintures murals romàniques, com les altres més properes: Sant Joan de Boí, Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll; una de les possibles explicacions a aquest fet seria que desapareguessin a causa de l’esfondrament, encara en època romànica, de l’església i la seva posterior refacció.

Està datada als segles XI-XII. Forma part del conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotogradies: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

Llibre recomanat : Can Ricart i el Patrimoni Industrial de Barcelona

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : CLARÓS I FERRET, SALVADOR

Editorial: UNIVERSITAT DE BARCELONA

Any d’edició: 2016

Matèria : Història de Barcelona

ISBN: 978-84-475-4024-2

Pàgines: 180

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 18 euros

Sinopsi

La transformació urbanística del llevant nord de Barcelona, iniciada amb els Jocs Olímpics del 1992, va representar una amenaça per al patrimoni industrial del districte de Sant Martí. En aquell moment Can Ricart, la fàbrica més representativa del Poblenou, va esdevenir el principal escenari de les lluites en què es debatia un futur urbà amb canvis i continuïtats.

En una etapa dominada pel neoliberalisme i coincidint amb la bombolla immobiliària, la reconversió del sòl industrial a través del Pla 22@ va començar a devorar el paisatge de fàbriques que tenien un segle i mig d’història, alhora que els governs es van proposar de promoure noves oportunitats productives d’acord amb les innovacions afavorides per l’onada tecnològica del segle XXI.

Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona és una crònica del procés que involucrà agents socials, polítics i econòmics per redefinir el projecte, i convida a reflexionar sobre les contradiccions dels protagonistes, el conflicte social i el model de desenvolupament urbà.

 

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Grans pintades a les parets – 7ª part #

Avui us presento dos articles

Els carrers de ciutats, poble, barris, suburbis d’arreu del mon, esta ple de Grafits produïts per la gent que vol expressar … on no pot fer-ho, en alguns llocs, se ha permès fer-ho o tolerat, avui us presento algun d’aquests :

Terrassa – Paret exterior de l’antiga masia de ca l’Anglada.

Sant Quirze del Vallès – Paret de l’edifici de La Biblioteca.

Sant Quirze del Vallès – Antiga porta d’entrada a una finca.

Terrassa  – Parets entre dues finques que mai s’uniran front el Parc Roc Blanc.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem una Ullada fora de Catalunya : El Pont Medieval de Graus

Avui us presento dos articles

El Pont Medieval de Graus, també se’l coneix com a “ el Puente de abajo “. Esta situat a l’entrada de Graus, es d’estil medieval que creua el riu Éssera.

També hi ha el “Puente de arriba o Puente roto”.

En el seu havia hagut un pont del segle XII, per causes que desconeixem, durant el segle XVI es va construir  l’actual pont, tot seguin com si fora un pont medieval.

El pont està format per tres ullals de mig punt, el central molt més gran que els laterals. En els pilars trobem tallamars, que presenten perfil triangular per la part d’aigües amunt i semicircular aigües avall.

Recull de dades : Viquipedia i altres

Adaptació Al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Cal Marquès d’Alella

Avui us presento dos articles

Cal Marquès esta situat en Riera Principal, 1, d’Alella.

Conjunt d’edificacions de tipus senyorial amb característiques típicament neoclàssiques.

Format fonamentalment per un cos de planta poligonal de vuit costats, al centre del qual s’eleva una gran torre llanterna, també octogonal i que per les seves dimensions és pràcticament una cúpula destinada a la il·luminació interior: a cada costat del tambor hi ha una obertura el·líptica i està coberta per una teulada a vuit vessants.

Rosa Maria Andrés Blanch – Generalitat de Catalunya

És de destacar l’estructura ternària que utilitza en cadascuna de les façanes del conjunt: un arc de mig punt al mig i arquitravada als costats.

Rosa Maria Andrés Blanch – Generalitat de Catalunya

És interessant l’ús de columnes amb capitells corintis pels porxos, balustrades, hídries i antefixes que decoren tant l’edifici com el jardí que l’envolta, d’un marcat gust neoclàssic.

Per a mes dades podeu consultar a l’enllaç que us adjunto :

http://lescasesdalella.cat/casa/4232/cal-marques/historia

Cal Marquès esta protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Rotondes amb Monuments – 3ª #

Avui us presento dos articles

Algunes rotondes sols tenen un o varis arbres o amb plantes, avui us faré una mostra amb un objecta  o en forma de monument, clarament significatiu pel municipi :

Cornellà de Llobregat :

Malgrat de Mar:

Martorell:

Ripollet:

Ripollet:

Ripollet:

Santa Maria de Palautordera:

Sant Quirze del Vallès :

Text i Fotografies Ramon Solé

Balneari Amer Palatín d’Amer

Avui us presento dos articles

Una de les activitats afavorides per l’arribada del tren va ser la creació d’un Balneari a la Font Picant,

el qual va ser declarat d’utilitat pública l’any 1903, gràcies a les propietats de la seva aigua carbònica.

L’Hotel “Amer Palatín”, bastit l’any 1930, en fou l’edifici més notable, però tot el conjunt va desaparèixer després de la Guerra Civil, amb la decadència generalitzada de l’ús dels balnearis.

Aquest hotel va tenir molta anomenada a tota la comarca fins que va tancar  en l’any 1963. Fou enderrocat el 1987 i convertit en un dipòsit.

Actualment hi ha una plataforma de formigó que funcionava com a sostre d’un dipòsit d’aigua relacionat amb l’embotelladora.

Al voltant encara resten parts de bancs, jardineres i la balustrada i l’escala del baixador de l’antic tren d’Olot que portava just davant de l’Hotel.

Es va mantenir i potenciar, tanmateix, la planta embotelladora d’aigua, que va canviar el nom pel de “Fonter”, i que encara avui és ben activa.

Us passo mes imatges antigues de l’Hotel- Balneari :

L’Antic Hotel de la Font Picant és una obra desapareguda d’Amer inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Ajuntament d’Amer, Viquipèdia

Adaptació al Text  : Ramon Solé – Imatges antigues : Arxiu : Rasola

Edifici de l’antiga Rellotgeria Castin de Terrassa

Avui us presento dos articles

L’Edifici de l’antiga Rellotgeria Castin, esta situat en Raval de Montserrat, 25 de Terrassa.

Actualment esta ubicada una casa de roba de vestir, que ha volgut respectar l’existència d’aquest popular rellotge situat en un extrem  la part superior, a prop d’un petita finestra.

Era un punt de referencia horària “oficial”, tal com ho posa dins l’esfera del rellotge, per moltíssima gent que al transcurs dels anys ha passat pel seu costat; quan es va tacar la rellotgeria, va deixar de funcionar.

Text i Fotografies : Ramon Solé