Creu de Missions de Campins (Vallès Oriental)

La Creu de Missions de Campins està situada en el camí de Sant Guillem de Campins.

Historia:

  • Segons un document referent a la Santa Missió de Campins de l’any 1929 conservat a l’arxiu parroquial, la creu va ser construïda per commemorar la celebració de la Santa Missió a la localitat.
  • Va ser construïda en una peça de terra cedida per a la ocasió per Vicenç Planas i sufragada per subscripció popular. El mossèn Celestí Castany li va encarregar el projecte a Josep Fernandez, i fou executada pel mestre d’obres Josep Sivina de Sant Celoni, amb el treball de forja del manyà Josep Planas.
  • Va ser beneïda el 27 de gener de 1929 pel canonge Gaspar Vilarrubias, davant la presència de nombroses autoritats, tal com ho testimonia la premsa escrita de l’època (La Vanguardia, 29 de gener de 1929).
  • També es coneix com la creu de Sant Guillem.

Creu de base circular, des d’on arrenquen vuit contraforts que s’uneixen formant un pilar acabat en forma cònica. D’aquesta part en sobresurten pedres tallades a mode de mènsula; des de les superiors arrenca una estructura de forja sinuosa, coronada amb una creu.

Entre les mènsules hi ha tres plaques de marbre on hi consta: “CRUZ EREGIDA EN RECUERDO DE LA MISION DE CAMPINS DE 1929. BENDECIDA EN 27 DE ENERO DE 1929”, “RECUERDO DE LA SANTA MISION PREDICADA EN S. JUAN DE CAMPINS. ABRIL DE 1944” i “RECORDANÇA DE LA SANTA MISSIÓ DE CAMPINS 1957” . L’estructura és feta de pedra irregular lligada amb morter.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles de Fogars de Montclús (Vallès Oriental)

El Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles, conegut també com a Ermita de Santa Magdalena o de Sant Marçal de Baix, és una església romànica amb tres naus i tres absis situada al municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) -al nucli de Mosqueroles- i dins del Parc Natural del Montseny.

Us passo la seva historia:

  • L’església romànica de Santa Magdalena de Mosqueroles, coneguda antigament per Sant Marçal de Baix, pertany a la parròquia de Sant Martí de Mosqueroles dins del terme municipal de Fogars de Montclús.
  • L’església de Santa Magdalena fou erigida en el pas del segle XI al segle XII pels monjos de Sant Marçal del Montseny, que hi traslladaren per poc temps el seu monestir, fins que el 1104 foren obligats a retornar al Montseny.
  • El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a Santa Magdalena i les laterals -dedicades abans a Sant Miquel i Sant Gil- es destinaren a usos agrícoles.
  • A mitjan segle XIX fou adquirida pel propietari del veí mas Ferrer.
  • El 1980 pel senyor Joaquim Cordomí que n’emprengué la restauració amb l’assessorament de la Generalitat de Catalunya.

L’església de Santa Magdalena és en una plana, voltada d’una concentració d’antics masos i amb el cementiri davant de la façana, propera al poble de Mosqueroles.

Es tracta d’un edifici, fosc i grisenc, fet de pedra esquistosa del Montseny, de planta basilical i capçalera triabsidal.

Les seves proporcions, més ample que llarg, fan pensar que mai no va ser acabat i manca el darrer tram de les naus.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La nau central és coberta amb volta de canó seguit de perfil apuntat i l’absis i les absidioles amb volta de quart d’esfera.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Hi ha finestres de doble esqueixada als tres absis i al mur de llevant de la nau central, sobre l’arc presbiteral, on també hi ha dos òculs.

Les naus es comuniquen a través d’amples arcs formers de mig punt.

La façana de ponent, totalment arrebossada, podria datar-se al segle XVII (a la llinda de la porta d’accés hi ha la data 1642), té un òcul i un campanar de cadireta de dos ulls.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles de Fogars de Montclús és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de la Ventosa de Piera (Anoia)

El Castell de la Ventosa  esta situat en el carrer del Pi, 61, de la urbanització del Castell de la Ventosa de Piera.

S’hi arriba sortint de Piera per la carretera BV-2242 en direcció a Sant Sadurní, fins on hi ha el Temple dels Homes.

Cal entrar en la urbanització, seguir sempre els indicadors del castell travessant la urbanització.

Us passo la seva historia:

  • La fortalesa i l’església de Sant Miquel (avui desapareguda) fou construïda per les famílies de Bernat Marcucii i de Guillem de Bedorc.
  • Les primeres documentades, els anys 1143 i 1160.
  • El 1188, els esposos Guerau i Arsendis de Bedorc donaren la fortalesa i l’església al Monestir de Sant Cugat. La donació fou confirmada dos anys més tard pel rei Alfons el Cast.
  • L’any 1192, Guerau de Bedorc ho ratificava en el seu testament.
  • No gaire més tard començaren a edificar-se les primeres masies, algunes de les quals encara es conserven: Ca l’Enric, Can Parellada, Ca l’Olivé, Can Ferrer i, molt probablement també, Cal Valls. Els propietaris d’aquestes masies ho eren també de terres rústiques i de conreu explotades per pagesos sota cens.
  • En Pere Parellada consta en documents que daten del 1200, exercint com a testimoni de la consagració de l’església de Piera.
  • Els Parellada han mantingut el cognom a través dels temps (la darrera propietària en dur-lo fou Maria Gallego Parellada, que morí a la segona meitat del segle XX).
  • El Castell se ha conegut com : El Castell de la Ventosa, el Castellet , Castell del Parellada o de la Torre de Bedorc.
  • Formava part de les fortaleses i torres de defensa destinades al control militar de la vall.

Les restes del castell es conserven en dos turons contigus separats per un collet. En el turó de llevant (347 m) hi ha les restes dels murs d’un edifici gran i una possible bestorre. En el turó de ponent (340 m) hi ha restes d’una torre, de diverses èpoques. A llevant es troba un mur d’uns 6 metres de llarg, un gruix de 90 cm i una alçada d’uns 2 m del final del qual sorgeixen dos murs d’uns 2 m de llarg. Podrien ser muralles o un castell de 10 per 12 m de planta.

En el mur llarg hi ha alguna espitllera i és format per pedres petites, sovint en opus spicatum. Es podria pensar en un edifici de cap al segle x, a manca d’una excavació arqueològica acurada. A uns quants metres cap al nord hi ha restes d’una bestorre i d’un clos de muralles, tot molt malmès.

En el turó més baix hi ha una torre construïda en dos moments diferents. La primerenca, mitja torre interiorment circular té uns 3,8 m d’alt i un gruix de mur de 260 cm. Feta de pedres petites o mitjanes en opus spicatum quasi pertot.

 Sembla que aquesta construcció col•lapsà i s’hi adossà a la banda nord un edifici complementari arrodonit amb un mur més prim i carreus mitjans ben arrenglerats quasi tots. La datació és difícil. La part nord de la torre segurament es bastí l’any 1000, per tant, la part sud serà anterior, del segle X com les restes del turó alt.

El Castell de la Ventosa és una edificació del segle X del municipi de Piera (Anoia), declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Ângels Garcia – Carpintero

Can Ravella de Subirats (Alt Penedès)

La masia de Can Ravella està situada al nucli de Can Ravella, a l’oest d’Ordal. N-340, km. 312,200 municipi de Subirats.

Histaria:

  • Sembla que aquesta masia té els seus orígens als segles XIII-XIV, si bé les primeres notícies documentals segures de la seva existència són del segle XV, juntament amb la Capella de Sant Esteve de Can Ravella, ara Sant Sebastià, situada davant el mas, a l’altra banda de la carretera.
  • Ja al segle XV trobem a Pere Ravella, que prenia part en la política municipal. En època moderna, els seus propietaris foren persones influents i familiars de la Inquisició.
  • La família Ravella començà a engrandir el seu patrimoni amb una gran adquisició de bens l’any 1640, esdevenint una de les famílies més riques en diners i terres de tot el municipi. El senyor Antoni Ravella, comerciant molt ric de Barcelona, va morir solter, deixant el seu patrimoni a Josep Ravella Feu. En el testament li imposava la obligació d’enderrocar la vella capella d’Ordal i fer-ne una de nova: en aquell temps el poble d’Ordal no tenia església pròpia i depenia de l’església de Sant Pere del Castell de Subirats.
  • L’any 1658, el senyor Antoni Ravella va fer construir la tomba on va ser enterrat, segons consta en el llibre d’òbits de la rectoria de Sant Pau d’Ordal.
  • L’any 1777 es va construir la masia nova on hi havia hagut l’antiga, acabant el 1780, de tamany més gran que l’inicialment projectat.
  • El dia 3 d’agost de 1793 va morir Josep Ravella Feu, deixant els seus bens a Anton Ravella Busquets.
  • Des del dia 21 de desembre de 1808 fins el 27 de març de 1809, durant la Guerra del Francès, va haver-hi una guarnició francesa a Ordal, que saquejà la capella de Sant Esteve de Can Ravella, van cremar les portes i finestres de l’hostal de Can Ravella, la casa Parellada i altres cases del poble, excepte la casa de Can Ravella, on hi vivia un comandant francès.
  • Un altre episodi lligat a la Guerra del Francès succeí al mes de juny de 1809, quan quatre soldats francesos que havien begut molt van fer nit al celler de Can Ravella. Els pagesos del poble van esperar fins que els soldats es van adormir. Aleshores els pagesos aprofitaren per matar els soldats a cops de maces i els van enterrar un a l’hort de la casa prop del pou i els altres a prop de l’hostal.
  • L’any 1819 Antoni Ravella Busquets compra la masia de Can Bou de Lavern i les terres del seu voltant.
  • En morir Antoni sense fills, l’any 1829, hereta les possessions la seva neta Josefa Tor Ravella. Aquesta es casa amb el senyor Ramon d’Olzinelles, comte d’Olzinelles.
  • Al morir Josefa Tort Ravella, el seu hereu, Hermenegild d’Olzinelles Ros i Ravella, presentà una sentència als jutjats per heretar tots els bens de la seva mare i la meitat dels bens del senyor Esteban Ravella Nin, inscrivint-se l’escriptura del conveni al registre de la propietat l’any 1881, passant a ser ell el propietari de Can Ravella. Li gestionà la documentació de la seva propietat el senyor Alfons de Camps i d’Olzinelles, passant l’heretat fins avui a la família Camps, quan Concepció Olzinelles es casà amb Pelayo de Camps i de Matas, a qui fou concedit el títol de Marquès de Camps l’any 1878 per part del papa Pius IX. Es tracta d’un títol pontifici, no rehabilitat.
  • La família Camps és la propietària actual de Can Ravella.

Gran masia senyorial, amb planta baixa i pis. Destaquen dues torres adossades amb coberta de pavelló i una tercera coronada amb merlets. Adossat a l’edifici principal hi ha un cos lateral amb galeria d’arcades de mig punt. A la façana davantera hi ha una terrassa amb balustrada.

Totes les obertures estan emmarcades en pedra, la porta s’obre amb un arc rebaixat i al primer pis les obertures són totes portes amb balcó. A la torre principal les obertures són diferents, finestres petites amb arc de mig punt. A la part superior de la façana, sota de la cornisa, s’obren tres ulls de bou decorats amb ceràmica majòlica de decoracions geomètriques. La masia està envoltada de jardins.

Observacions:

A la part alta de la casa senyorial hi ha les restes del mas Margassó; davant seu a l’altra banda de la carretera, hi ha la Casa Llarga, que forma part de l’heretat.

Cal Ravella és una masia neoclàssica de Subirats (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

La Remunta – antiga Caserna de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès)

La Remunta està situada en el carrer  Major, 94 de l’Hospitalet de Llobregat.

La Remunta, nom popular – en haver estat inclòs dins dels terrenys de l’antiga caserna de La Remunta– del mas conegut antigament per Ca l’Agustí o Ca n’Angulo, és una antiga masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Us passo la seva historia:

  • Inicialment fou masia o casa senyorial amb els noms de Ca l’Agustí o Ca n’Angulo.
  • Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta del darrere.
  • La documentació més antiga que es conserva és del 1740.
  • El Ministeri de la Guerra la va comprar l’any 1886 a la seva propietària, Mercedes Amat, descendent del Virrei Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó, junt amb el terreny que l’envolta d’una superfície de 8,5 hectàrees.
  • Va ser destinada al cos d’artilleria fins al 1902, en què va passar a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.
  • El 1994 es va instal•lar una escola de capacitació agrària
  • Actualment el propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la masia es troba en estat d’abandó, tot i que s’han rehabilitat alguns edificis adaptant-los a serveis de la ciutat i promocionant l’edificació de pisos al voltant.

La masia és de planta basilical amb coberta a dues vessants en el cos central i a una sola al costat esquerre.

El costat dret presenta un terrat.

A la façana principal s’obren tres obertures a la planta baixa i altres tres al primer pis, però la porta principal està situada al centre del primer pis i s’accedeix a ella mitjançant una escala doble.

A les golfes s’obren dues finestres amb l’ampit motllurat.

Totes les obertures, excepte les de la planta baixa, tenen la llinda i els brancals de carreus de pedra vista.

La façana posterior és similar a la principal excepte a nivell de les golfes on s’obre una galeria de cinc arcs de mig punt.

El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades a cuidar del bestiar de la caserna: quadres, infermeria veterinària, obrador per a ferrar, etc.

Són edificacions d’una o dues plantes realitzades en maó pintat o arrebossat i cobertes de terrat o de teulada a doble vessant, com al mòdul de magatzem.

Les obertures són d’arc de mig punt o d’arc rebaixat i es troben alguns elements decoratius com pilastres adossades als murs, frontons corbats als terrats, motllures llises a la part superior de les obertures, etc.

Actualment és un Parc Municipal.

La Ramunta està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de la Mare de Déu de la Mercè de Piera (Anoia)

La Capella de la Mare de Déu de la Mercè està situada en la Plaça de l’Església del nucli de Ca n’Aguilera del municipi de Piera.

Us passo la seva historia:

  • El 12 de juny de 1712 s’atorgà llicencia a Josep Aguilera per construir una capella al costat de la seva casa.
  • L’església fou restaurada l’any 1910 per ordre de la Sra. De Viala, baronessa d’Almenava, obra de l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres.
  • És obra de l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, malgrat que els plànols van haver de ser firmats pel també arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas.
  • Durant la guerra civil va ésser destruïda.
  • Els anys quaranta reconstruïda on es van realitzar una sèrie d’innovacions com varen ésser la reparació de la fusta de les parets i les escales que conduïen a l’altar major.
  • El 1960 es va construir de nou el campanar.

Interiorment està ben conservada i es pot apreciar la seva construcció modernista de la qual donen testimoni els arcs parabòlics fets amb totxo vermell.

És d’una sola nau amb sostre a dues aigües i campanar d’espadanya.

La capella de la Mare de Déu de la Mercè, originalment Capella d’en Josep Aguilera, és una església modernista de Ca n’Aguilera, el municipi de Piera (Anoia) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Capella de Sant Sebastià de Piera (Anoia)

La Capella de Sant Sebastià està situada en el carrer de Sant Sebastià, 21, barri dels Gats a Piera.

Edifici religiós de planta rectangular amb coberta a dues aigües.

A l’interior es conserven arcades de guix, imitant l’estil gòtic.

Abans d’edificar-hi la capella el carrer tenia el nom de Carrer Baix.

L’any 1555 el Rdo. M. Marquet va fer-la edificar prop del lloc on s’havia edificat el segon hospital de la vila.

Maria Carme Rius i Font – 1982 / Generalitat de Catalunya

La làpida commemorativa que es troba a l’entrada de la capella diu que es va restaurar l’any 1920.

A la plaça de la façana hi ha escrit: “Fou restaurada l’any del senyor MCMXX”.

Sant Sebastià és una capella al municipi de Piera (Anoia) catalogat en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Creu de terme de Sant Celoni (Vallès Oriental)

La Creu de terme està situada en una  cruïlla del carrer Major amb la carretera Vella.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta creu de terme era coneguda a Sant Celoni amb el nom de Creu Coberta. Es va fer malbé i la van arreglar.
  • L’any 1870 fou portada al cementiri vell, en temps de la Segona República, va ser desmuntada i enterrada allà mateix.
  • Descoberta novament l’any 1956, fou col•locada prop de la capella de Sant Ponç. Segons deia mossèn Figueras en unes notes, al sòcol primitiu hi tenia una inscripció inintel•ligible que ha desaparegut.
  • La creu actual, de 1998, és una reproducció de l’original gòtica del segle XVI, que es conserva a la Rectoria Vella, i és feta amb pedra de Girona.
Montserrat Viador i Crous – 1982 / Generalitat de Catalunya

És una creu de terme a l’entrada del poble. Originàriament col·locada damunt d’un pedestal o sòcol posat damunt de tres graons, consta d’una columna acabada amb un capitell i una creu. El sòcol i els tres graons eren fets antigament de pedra grossa col·locada una al costat de l’altra.

Al capitell, que és petit, hi ha l’escut senyorial de la família Desbachs: unes bandes encreuades i unes petxines de pelegrí. La creu pròpiament dita està decorada per un cantó per la Mare de Déu i per l’altre la imatge del Crucificat.

La creu de terme, o Creu Coberta, és una obra de Sant Celoni (Vallès Oriental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Nicolau de Freixe de Piera (Anoia)

Per anar al Castell de Freixe cal agafar el camí rural sortint de la ctra. de Piera a Sant Sadurní BV-2242 km 7,7 en el municipi de Piera, anireu entre vinyes a l’arribar a la masia, cal girar a l’esquerra i ja esteu al lloc per pujar per un estret camí fins el Castell i l’ermita de Sant Nicolau.

Sant Nicolau de Freixe, també coneguda com a Sant Nicolau del Tretzè, és una església romànica construïda en dues fases, entre el segle XII i el segle XIII, i situada al terme municipal de Piera.

Us passo la seva historia:

  • Freixe ja apareix documentat l’any 995 en una carta de repoblament del vescomte de Barcelona Guitard, en la qual se cedien unes terres a uns repobladors amb el compromís de conrear-les i d’aixecar una torre defensiva, l’origen del castell de Freixe.
  • Sant Nicolau del Tretzè era la capella de l’antiga masia i quadra del Freixe, on el 1084 hi havia ja bastit el castell de Freixe.
  • El 1260 ja existia l’església de Sant Nicolau que surt com a sufragània de Piera entre els segles XV i XVI.
  • L’edificació, en part romànica, ha estat renovada i és adossada a les restes d’una vella torre del Castell.
  • Al segle XII el castell va ser donat a Santa Maria de Solsona.
  • Durant tot el segle XIII es van produir diversos litigis entre els castlans de Freixe i el paborde de Solsona, que van acabar el 1283 quan Ponç de Vilaró, paborde de Solsona, va comprar a Simó de Freixe els drets sobre la fortalesa.
  • L’església depenia canonicalment de Solsona, però a la vegada al formar part del terme del castell de Piera també era sufragània de Santa Maria de Piera. Amb la creació de la parròquia de Sant Jaume Sesoliveres, més propera, va esdevenir sufragaria de Sant Nicolau.
  • Actualment forma part de la bodega Masia Freixe, propietat de la família Capell, que l’any 1967 van dur a terme la restauració del castell i l’església, deixant-la apte per al culte.

Va ésser edificada la capella a partir d’un antic castell existent ja en el 1084 com a independent dintre del terme del castell de Fontanet.

La capella, d’una nau, és de planta rectangular, amb absis i un arc ogival o d’ametlla en la paret nord, formant una petita ampliació, possiblement pertanyent a una capella interior. La nau està coberta amb una volta peraltada i acabada amb teula àrab.

A llevant hi ha un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera, amb una finestra de doble esqueixada i amb un arc de mig punt de pedra tosca.

A la façana sud hi ha dues obertures de doble esqueixada, a l’oest una finestra cruciforme i la porta d’accés amb un arc de mig punt de dovelles llises.

La porta és d’arc de mig punt, adovellada i orientada a ponent, a sobre de la qual hi ha una finestra de creu grega. Per dintre de l’esmenta’t arc ogival surten unes escales que portaven a l’antic cor, avui desaparegut.

El campanar és de cadireta d’un ull, refet a primers de segle. El 1967 va ser reformada.

Les parets interiors són de carreus basts, mentre que a l’exterior l’obra està realitzada amb còdols rodolats. Les cantonades estan realitzades amb travertí.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’església està adossada pel mur nord a una de les torres ciruclars del castell, coberta en un primer compartiment amb volta de pedra.

De la resta del castell només se’n poden apreciar algunes parts del mur en mal estat.

L’església està adossada a una torre de defensa del castell de Freixe, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Freixe de Piera (Anoia)

Per anar al Castell de Freixe cal agafar el camí rural sortint de la ctra. de Piera a Sant Sadurní BV-2242 km 7,7 en el municipi de Piera,

anireu entre vinyes a l’arribar a la masia, cal girar a l’esquerra i ja esteu al lloc per pujar per un estret camí fins el Castell i l’ermita de Sant Nicolau.

El castell de Freixe, del qual només n’han subsistit la torre adossada a l’església de Sant Nicolau i restes d’alguns murs, és una de les construccions del repoblament cristià que s’afermà a la zona central i sud de la comarca de l’Anoia al segle X.

L’església i la torre annexionada a l’angle oest, estan encimbellats dalt d’un turó proper a can Freixe (ara masia Capell) a la riba esquerra de l’Anoia, aigua avall del Bardorc, al sector meridional del terme.

Us passo la seva historia:

  • Les primeres notícies del castell de Freixe són de l’any 955, en que surt esmentat el nom de «frexano» a la carta de poblament donada pel vescomte de Barcelona Guitard en la qual cedeix unes terres as repobladors que es comprometen a conrear-les i a edificar-hi una torre de defensa.
  • L’any 1006 torna a aparèixer el lloc de Freixe en un acte de venda feta per Udalard, vescomte de Barcelona, a la seva dona Riquilda de Barcelona demostrant que al segle XI, el lloc i la fortalesa de Freixe encara es trobava el domini de la casa vescomtal barcelonina.
  • El 1041 la vescomtessa Riquilda feu donació al seu fill Guislabert, bisbe de Barcelona de tot el que ella posseïa a Freixe.
  • Un altre moment, el castell de Freixe fou donat a Santa Maria de Solsona.
  • El 1083, en el testament de Gombau s’esmenta l’alou de Freixe i s’hi consigna un castell amb torre de defensa i habitacle a l’entorn.
  • Al segle XIII, el castell i el seu terme pertanyien a Santa Maria de Solsona, i el 1237 consten en el lloc tres molins.
  • El 1283 el paborde Ponç de Vilaró comprà a Simó de Freixe tots els drets que aquest tenia sobre la fortalesa de Freixe.
  • Al fogatjament de 1365-1370 comptava amb 18 focs i pertanyia al paborde de Solsona.
  • El 1386, l’Infant Joan I vengué a Berenguer de Tous la jurisdicció del castell de Freixe i altres castells.
  •  El 1413, trobem de nou un plet pel delme entre l’església de Solsona i el rector de Piera.
  • En el segle XVII pertanyia al cavaller Luis de Foixà.

El castell de Freixe, del qual només n’han subsistit la torre adossada a l’església de Sant Nicolau i restes d’alguns murs, és una de les construccions del repoblament cristià que s’afermà a la zona central i sud de la comarca de l’Anoia al segle X.

Es conserven restes de la muralla del castell als vessants de ponent i migdia d’un petit turó al cim del qual s’aixeca una torre circular i restes de murs.

La torre està adossada a l’ermita romànica de Sant Nicolau de Freixe, té un diàmetre extern de 5,43 metres i uns 6 metres d’alçada.

Jordi Contijoch Boada /Generalitat de Catalunya

 Ara, de manera forçada, forma part del temple, construït posteriorment.

Bastida amb còdols irregulars, ni tan sols desbastats, amb altres carreus de pedra tosca. També apareixen nombrosos tascons i peces de ceràmica.

Pladevall i Font, Antoni / Generalitat de Catalunya

Castell de Freixe és una obra del municipi de Piera (Anoia) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies; Mª Àngels Garcia – Carpintero