Seu central de la Caixa d’Estalvis de Sabadell

La Seu central de la Caixa Sabadell està situat en el carrer Gràcia, 17 de la ciutat de Sabadell.

És un edifici modernista propietat de la Caixa d’Estalvis de Sabadell , fou projectat per l’arquitecte Jeroni Martorell entre els anys 1905 i 1915, edifici de gran bellesa.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1902, i davant del creixement que experimentava l’entitat, es va adquirir un solar al centre de Sabadell, on es va edificar el que seria la seu central, que es coneix amb el nom d’El palau de l’estalvi.
  • El rei Alfons XIII va posar la primera pedra, constitueix una joia de l’art modernista.
  • Les obres van començar el 1906.
  • Dos anys més tard, amb l’estructura acabada, es van començar els treballs de decoració interior.
  • El 1910 les obres es van aturar parcialment, a causa de la construcció paral·lela de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, que posteriorment i fins al dia d’avui és la seu de l’Obra Social Caixa Sabadell.
  • El 1916, però, la major part dels serveis de la Caixa de Sabadell es desenvoluparen al nou edifici.

La façana de l’edifici s’estructura en tres cossos.

El central, més elevat i amb el pla de la façana desplaçat, destaca sobre els laterals que tenen molta menys decoració i una acusada horitzontalitat i sobrietat.

De l’edifici, en destaquen la seva simbologia, els vitralls, els esgrafiats amb motius florals i simbòlics.

A l’interior, l’actual pati d’operacions va ser concebut per Jeroni Martorell com un ampli vestíbul, tancat a nivell dels pilars.

A un costat se situava la biblioteca i a l’altra les oficines d’atenció als clients.

Els capitells de les columnes són esculpits amb roses i gira-sols.

Al fons del vestíbul s’obre pas al pati Turull, un espai de dimensions considerables i planta quadrada, cobert per una gran claraboia.

Les columnes són, probablement, obra de l’escultor J.M. Bernades, amb un monument a Pere Turull (primer negociant de llanes de la ciutat, membre del gremi de fabricants i alcalde de la ciutat que va liderar la iniciativa que va conduir a la formació de l’entitat), de Manuel Fuxà i Leal i Ismael Smith.

Per ampliació de dades podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Caixa_Sabadell

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodriguéz

Anuncis

Masia de Can Bofí Vell de Badalona

La Masia de Can Bofí Vell  esta situada en la Travessera de Montigalà , per sobre el carrer Sant Fermí , situada molt a prop dels límits amb Sant Crist i Nova Lloreda.

Us passo la seva història :

  • La masia data dels segles XV-XVI, era la casa pairal de la família Busquets.
  • Durant els segles XVI-XVII, i també en menor mesura en el segle XVIII Badalona és víctima de la pirateria, i les masies es fortifiquen, com el cas de Can Bofí Vell.
  • Tanmateix, el sistema de masoveria s’imposà i els propietaris de la finca viuran normalment a Barcelona i, per tant, durant molts anys la masia estigué activa gràcies als masovers que se n’ocupaven. Aquesta situació durà fins als anys setanta del segle XX, en què deixaren d’habitar-hi a causa de l’afectació del Pla Parcial de Montigalà-Batllòria.
  • El Pla no es realitzà del tot en aquella època i la masia quedà envoltada pels dos vials de la travessera de Montigalà, deixant-la aïllada i, sobretot, abandonada sense habitants, provocant una total deixadesa que es veié agreujada pels actes de vandalisme i robatoris que la deixaren totalment en ruïnes, i sobrevisqueren només dos murs i la torre de defensa.
  • Aquesta situació es va mantenir fins al 2001, quan es va anunciar el projecte de restauració i rehabilitació de la masia a través del projecte de l’Insititut Municipal de Promoció de l’Ocupació en l’Escola Taller Torre de Defensa de Can Bofí Vell, per formar a joves.
  • L’any 2011 es va proposar que la masia fos un viver d’empreses, però el projecte no va fructificar
  • El 2015, l’ajuntament l’ha cedit a la Fundació Privada Llegat Roca i Pi, per a dos projectes adreçats a persones en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió social.
  • Segons la llegenda, quan Cristòfor Colom, a la seva tornada de la descoberta d’Amèrica, anava en camí de ser rebut pels Reis Catòlics a Sant Jeroni de la Murtra, es diu que es va aturar a Can Bofí Vell a descansar-hi.

Segons la descripció feta per l’equip de treball de l’Ajuntament el 1980, Can Bofí Vell va ser una de les múltiples masies badalonines, de la mateixa manera que Can Canyadó, que va bastir una torre de defensa.

Aquest és el seu element més destacat, té tres pisos, i al pis superior exterior hi ha gàrgoles de canó als angles.

L’edifici en si tenia com a elements característics la porta dovellada, les finestres emmarcades en pedra amb espitlleres. Destacava també un rellotge de sol.

Com dèiem, la masia es convertí en un munt runes i es va perdre tota l’estructura, a excepció d’alguns elements. Amb el projecte de restauració i rehabilitació, a banda dels elements restants, bàsicament la torre i els seus adjacents, la masia ha estat refeta totalment, amb l’aparença que havia tingut antigament.

El Puntdiari, va fer un article del projecte  Angels d’insercvió Laboral en can Bofi Vell :

http://www.elpuntavui.cat/article/868191-can-bofi-vell-de-badalona-seu-del-projecte-angels-dinsercio-laboral-i-social.html

Can Bofí Vell és una masia i monument històric protegit com a Bé Cultural d’Interès Nacional del barri de Montigalà de Badalona.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Miquel Sacot o Sa Cot de Santa Pau

 

Sant Miquel Sacot  o Sa Cot, és una església romànica de La Cot, nucli disseminat de Santa Pau, a dins dels límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, és a uns 640 m. altitud.

 

Cal agafar el camí que surt al davant del restaurant Can Xel, que està en el quilòmetre 5,500 aprox.de la carretera Gi-524, i seguir les indicacions, en cas d’anar en vehicle en cinc minuts estareu a Sant Miquel, donat que esta a poc mes d’un quilòmetre de la carretera.

En tot el traçat , tindreu cartells que us orientant  pel camí a seguir.

Les vistes son molt precioses d’aquest part de la Garrotxa.

Us passo la seva historia :

  • La primera notícia data de l’any 1009, amb motiu de la donació que va fer l’arxiprest Witard de l’església de dit lloc amb els delmes i primícies al monestir de Sant Pere de Besalú.
  • A partir del 1029 l’abat del monestir quedà constituït senyor al•lodial del terme de la Cot en virtut de la venda realitzada pels esposos Grau i Ermessindis.
  • A la segona meitat del segle XVI l’església començà a disposar d’ornaments i objectes de culte rics, encara que fins al segle següent els inventaris constaten com a metall preciós el llautó.
  • Fins a principis del segle XVII només hi hagué dos altars; anys després hi descobrim un tercer dedicat a Sant Joan Baptista.
  • Després de l’ampliació del temple, l’any 1787, foren cinc el nombre d’altars.

Sant Miquel de la Cot amb els moviments sísmics del segle XV ensorraren bona part de l’edifici, que va ser reconstruït i ampliat a finals del segle XVIII seguint l’estil neoclàssic.

Actualment és un temple d’una sola nau, amb cor que es prolonga a manera e trifori donant lloc a capelles laterals.

Tots els sants de l’interior són d’escola olotina.  A l’absis principal hi ha un retaule del 1863.

Fins a la segona meitat del segle XVI l’església no començà a estar proveïda d’ornaments i objectes de culte. L’altar major va ser realitzat el 1863. Pel que fa a les llindes, a la sagristia (porta esquerra del presbiteri) hi diu: “SOM POSADA VUI DIA 4 / D jUNY 1789”.  Segons Montsalvatje a finals de segle XIX es conservava la següent llinda al costat dret: “SOM ESTAT PINTAT Y DORAT EN LO ANY 1889”.

 

La pica baptismal fa 2,7m de perímetre i 80cm d’alçada. Està situada al costat dret de la capella lateral. Sense decoració ni cap data, la seva mida fa pensar que és força antiga.

Actualment encara està en ús. I forma part d’una xarxa de cases de Colònies de la Garrotxa.

És un edifici que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i el Parc Natural de la Garrotxa

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Vapor Codina de Sabadell

El Vapor Codina està situada l’entrada principal al carrer de Blasco de Garay nº 17.

El Vapor  Codina, era situat a una zona típicament industrial del segle XIX. La nau fabril ocupava tota una illa de cases i estava situada al voltant del carrer de les Tres Creus, de la Gran Via, del carrer de Lacy i el carrer de Blasco de Garay de Sabadell.

Us passo la historia de Vapor Codina :

  • Fou un vapor tèxtil de Sabadell fundat el 1880 pels empresaris comerciants Salvador Codina i Duran i Joan Corominas i dissenyat per l’enginyer Manuel Folguera i Duran i per l’agrimensor i mestre d’obres Francesc Renom i Romeu.
  • La feina principal de la indústria era la fabricació de teixits d’estam i la filatura de llana, tot i que també arrendava espai i energia a altres empreses com a inversió immobiliària.
  • La superfície total era de 1.204 m²
  • Estava situat en una posició estratègica, era molt prop de l’estació de tren, la qual cosa li permetia rebre amb facilitat el carbó procedent d’Astúries i d’Anglaterra.

L’estructura del vapor era formada per diverses naus, totes d’una sola planta i d’obra vista, distribuïdes en paral·lel i en perpendicular a l’entramat de carrers.

A l’interior, entre les naus, hi havia patis a l’aire lliure i a les obertures a l’exterior s’hi alternava el perfil rebaixat amb l’arquitravat. La coberta era de dos aiguavessos i les finestres d’estil Manchester.

Tenia una alta xemeneia de totxo a la banda de la Gran Via.

Actualment l’Ajuntament de Sabadell és el propietari de l’Edifici de Vapor Codines, on ara s’hi ubiquen les dependències de Vimusa i els serveis d’Informació d’Educació i Joventut.

De l’antic complex fabril, en queden dues naus que s’han rehabilitat i aprofitat per a instal·lar-hi aquests dos edificis d’equipament municipal.

També se n’ha conservat la coberta de dos aiguavessos, les finestres d’estil Manchester i la xemeneia.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sabadell i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Font de Cuní d’Olot, fa cent anys en rere

Us presento imatges de la Font de Cuní d’Olot, podem veure tal com era fa 100 en rere, gràcies a postals antigues.

Actualment és descriu així aquesta Font :

La Font  de Cuní és molt popular, situada en  la Canya i dins els terrenys del mas Cuní,

a tocar al camí que porta a l’Esperança.

Font intermitent que raja amb certa abundància en temps de pluja però no tant o gens en períodes de sequera.

L’entorn ha sofert modificacions al llarg del temps, sobre tot amb els canvis o desaparició de l’arbrat.

La Font , però,  manté la seva pica, les canalitzacions i la petita bassa al cantó així com el pedrís per seure.

Es d’un sol raig.

Segons la data d’inscripció, es de l’any 1689.

La Font de Cuní és una font d’Olot  protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades actuals : Viquipèdia

Adaptació al Text i Recull de Postals antigues : Ramon Solé

Església Major de Santa Coloma de Gramenet

Església Major està situada en la plaça de l’església de Santa Coloma de Gramenet.

Us passo la seva història :

  • Es va erigir gràcies a la donació de la família Gordi, que va posar el terreny i els diners necessaris per a la seva construcció.
  • El temple es va construir entre 1912 i 1915, obra de l’arquitecte Francesc d’Assís Berenguer i Mestres, col•laborador d’Antoni Gaudí, amb qui va treballar durant 27 anys.
  • El 26 de maig de 1912 es va col•locar la primera pedra, i va oficiar l’acte Mn. Marcel•lí Gordi, oncle del que seria primer rector, Mn. Jaume Gordi i Vallès,colomenc i prior de la casa de convalescència de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau,
  • Inaugurada el setembre de 1915 amb motiu de la Festa Major de la vila, quan es va acabar de construir, l’església va ser anomenada «la catedral» per les seves enormes dimensions en comparació a la mida que tenia la vila i el minso nombre de fidels.
  • La seva ubicació tampoc va convèncer els habitants de la localitat, però, tanmateix, el creixement exponencial que va tenir Santa Coloma al segle XX va fer que ben aviat l’església quedés integrada en el seu teixit urbà.
  • Iniciada la guerra civil, el juliol de 1936 el temple va ser saquejat i incendiat, però va restar dempeus i va ser utilitzat com a dipòsit de material de guerra.
  • La casa rectoral va ser destruïda en el seu interior i l’arxiu parroquial va ser destruït en la seva totalitat.
  • Després de la contesa, el 1939, Mn. Josep Rovira, que ja era rector el 1936, i els successius rectors, van iniciar les obres de reconstrucció i restauració del temple i de la casa rectoral, a càrrec de l’arquitecte Josep Alemany.

És una església que es basa en els elements formals del gòtic de manera no literal.

És, de fet, un dels darrers edificis d’estil neogòtic construïts a Catalunya.

Aquesta tipologia constructiva és visible a la porta, el gran finestral i la torre del campanar.

Arquitectònicament, consta d’una sola nau amb planta de creu llatina, flanquejada de capelles als laterals i un absis heptagonal.

La façana principal expressa amb gran potència la verticalitat que domina el conjunt de la construcció, reforçada amb el portal amb arquivoltes; sobre l’ogiva de la portalada hi ha un gran finestral vidriat.

i a sobre seu l’element més característic del temple: la torre del campanar octogonal, amb pilars i gablets, coronat amb una agulla cònica i amb merlets en punta

i a dalt de tot una creu.

La torre destaca per les seves qualitats plàstiques i per la seva imatge a nivell urbà.

Els elements decoratius són clarament historicistes, que havia estat en voga les dècades anteriors.

L’Església de Santa Coloma, més coneguda com a Església Major, és  bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, Viquipèdia i Arquebisbat de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell

El Museu Municipal “Vicenç Ros” , esta situat en l’Avinguda de Vicenç Ros, 2 de Martorell

.

Us passo la seva historia :

  • La comunitat de caputxins s’establí a Martorell el 1686.
  • L’antic convent de caputxins de Martorell va ser construït entre 1687 i 1700.
  • Al 1835, any en què el convent fou saquejat i incendiat.
  • Anys mes tard va ser convertit en caserna.
  • També, escola per a nenes a cura de les Mercedàries (1861-1870)
  • I com a escola pública (1845-1935).
  • El 1940 fou enderrocada la meitat de l’edifici al construir l’escola.
  • Part de les dependències van desaparèixer amb la construcció de la nova escola, obra de Josep Lluís Sert,
  • La resta del convent restà abandonat fins al 1945, que va instal·lar-s’hi el museu.

Museu municipal Vicenç Ros ocupa actualment part de les dependències de l’antic convent de caputxins, del segle XVII, i forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.

Va ser Inaugurat com a museu durant el 1945, té el seu origen gràcies a  la donació per part de Vicenç Ros i Batllevell (1883-1970) de la seva important col•lecció de ceràmica.

Amb el transcurs dels anys, s’han anat configurant i ampliant els diferents fons del museu: l’etnològic, el d’art, l’arqueològic, l’arquitectònic i el documental.

Des del 1989 s’hi han dut a terme diverses fases de restauració del fons de ceràmica i de rehabilitació de l’edifici, que han culminat amb la remodelació de l’exposició permanent i la supressió de barreres arquitectòniques.

El mes destacat del museu és :

El fons de ceràmica és el més extens del museu i està integrat per dues col·leccions: la de Vicenç Ros i la de Joaquim Mir. El componen 350 peces de procedència i estils diversos, amb predomini dels plats, i prop de 15.000 rajoles.

Elements arquitectònics i escultòrics de procedència diversa, destaquen les gàrgoles de l’antiga església parroquial de Santa Maria (Martorell) i un relleu gòtic del convent de les monges jerònimes de Barcelona, a més de capitells, claus de volta, piques d’aigua beneita, escuts, sarcòfags, làpides sepulcrals i alguns elements procedents de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

El nucli del fons d’art el conformen els olis, aquarel·les i dibuixos de Lluís Rigalt, Pau Rigalt i Agustí Rigalt donats per Miquel Bultó. Destaquen també els dibuixos de Jaume Amat i Bargués i els olis de Planas Doria, Miquel Salas i Josep Amat i Gaspar.

El fons etnològic compta amb tallers complets d’espardenyer, cadiraire, boter, baster i terrissaire, a més d’un conjunt d’eines del camp i d’oficis diversos.

El  fons geològic, amb materials fòssils de procedències diverses.

Un petit fons numismàtic, la major part del qual va desaparèixer en un robatori el 1982.

El Convent dels Caputxins era un edifici de planta quasi quadrada, amb un claustre central. És construït amb pedra i desproveït de decoració. L’ala de ponent de l’edifici és ocupada per l’església, la resta era ocupat per les dependències del convent. Sota el claustre hi ha una gran cisterna, que recollia l’aigua procedent d’una mina propera.

Escola actual

Museu municipal Vicenç Ros és una obra del municipi de Martorell (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Martorell i a Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Progrés de Martorell

Cal destacar dues èpoques importants per  L’Entitat el Progrés :

  • L’any 1906, coincidint amb l’apogeu de les societats recreatives durant el primer quart de segle.
  • El 15 d’agost de 1931 s’inaugurà la Sala Teatre, amb l’actuació del gran tenor Hipòlit Lázaro que interpreta l’opera “Aida”.

El cafè del Progrés, inaugurat el 1929, va ser projectat per Josep Ros i Ros dins les línies clàssiques del noucentisme, les quals promovien el retorn als valors de l’arquitectura clàssica d’inspiració italiana.

La façana principal situada al carrer Mur i la posterior tenen el coronament curvilini i tres portals semicirculars separats per pilastres decoratives estriades amb capitells jònics

.

Al centre hi ha un gran oval amb el nom El Progrés envoltat d’una decoració de garlandes. A les façanes laterals, un seguit d’arcs s’enllacen emmarcant les finestres.

A la planta baixa, llotges de fusta ventrudes amb motllures el·líptiques decorades envolten la pista de ball.

A les quatre columnes de l’entrada, el capitell te forma de petits caps amb barrets frigis, així com la part superior de la boca de l’escenari coronada per un gran cap amb gorro frigi envoltat de garlandes, al•legòrics a la República proclamada el 14 d’abril d’aquell mateix any.

El conjunt compta també, amb una pista de ball d’estiu i a la part posterior d’uns jardins de gran bellesa sent la part superior d’aquest jardí de d’estil anglès i la inferior, de barroc versallesc.

Us passo mes dades de El Progrés de Martorell :

http://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13860.pdf

 

 

Recull de dades gràcies a l’ Ajuntament de Martorell i El Progres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La Masia d’en Tito de Viladecans

La Masia d’en Tito esta situada en el carrer d’ Àngel Guimerà, 9 de Viladecans.

És una masia catalana de mes de 100 anys  d’antigueta, curiosament està en el cor de la població i a prop d’edificis públics i històrics, entre altres com l’Ajuntament.

Actualment és un destacat Restaurant de Viladecans.

El restaurant La Masia d’en Tito,  ha estat restaurat respectant completament el seu estil i estructura interior, conservant les seves gruixudes parets, l`arc, el seu pati, en resum, esta molt ben ambientada.

 

 

Text : Restaurant d’en Tito i propi

Fotografies : Ramon Solé

L’antic monestir de Santa Maria de Lluçà

Santa Maria de Lluçà està situada al terme de Lluçà, als peus del Castell, voltada per masies, conreus, boscos i pastures que recorden el recent passat autàrquic de les cases de pagès.

Us passo la seva historia :

  • Fundada en l’antiga parròquia de Santa Maria de Lluçà (905), pels senyors del castell,
  • Fou el primer prior Pere de Sagàs (1168-1185).
  • Al gran moment d’esplendor de final del segle XIII, segueix la decadència del segle XIV i especialment del XV.
  • El 1592 va ser secularitzada com totes les canòniques regulars.
  • En una època incerta entre el 1581 i el 1661 hom construí el campanar, de planta quadrada i de tres pisos, d’estil barroc.
  • Al segle XVII, es va refer la façana de l’església reaprofitant la porta.
  • La ferramenta romànica, datada entre 1170 i 1300.
  • Des de mitjan segle XIX fa funcions de parròquia dins del bisbat de Vic.

L’antic monestir de Santa Maria de Lluçà,  és un edifici d’una sola nau amb un absis semicircular, abans del qual s’obren sengles capelles als murs nord i sud respectivament, que formen una mena de transsepte.

La capella de migdia acaba amb un petit absis semicircular, mentre que a la de tramuntana l’absis va ser substituït per la capella del Santíssim del segle XVIII. La volta de canó apuntat, fou refeta després dels terratrèmols del segle XV.

Als peus de la nau hi ha el cor sobre un arc rebaixat, sota el qual el 1954 van ser descobertes les pintures murals del segle XIV que es poden contemplar en el petit museu annex.

A migdia de la nau hi ha el petit claustre, de planta irregular, els capitells del qual estan estretament relacionats amb els de Ripoll. La iconografia dels capitells és de motius zoomòrfics i vegetals, només hi ha un capitell amb una imatge antropomòrfica.

Al subsòl rocós sobre el qual s’assenta Santa Maria de Lluçà han aparegut gran nombre de tombes antropomòrfiques que es poden datar de principis del segle X.

Conserva una pica baptismal romànica procedent de l’església de Salcelles.

La Mare de Déu de l’altar major és una rèplica recent de la romànica, desapareguda l’any 1936. Al Museu Episcopal de Vic es conserva el frontal i laterals d’altar i una creu de fusta policromada del segle XIII dels que en podem veure les rèpliques in situ.

Santa Maria de Lluçà és una obra de Lluçà  declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Lluça i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Fidel Rodríguez